Colòmbia. Un rastre de sang al llarg de la història - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Colòmbia i la tradició de la violència

Difícilment es pot trobar un país que, durant la seva història, hagi hagut de passar tantes crisis, de tants tipus i de la gravetat de les que ha sofert Colòmbia. És probable que una bona part dels que llegeixin aquest article hagin vist Narcos, el biopic amb el qual Netflix va inundar la publicitat de bona part de cartelleres i espais televisius del món amb la cara de l’actor brasiler Wagner Moura, fent una interpretació impossible d’oblidar del més famós narcotraficant de Medellín, Pablo Escobar. Iniciar un text sobre Colòmbia parlant d’Escobar pot sonar a tòpic (i certament, ho és), però reprenent el fil de les contínues conjuntures negatives del país des del seu naixement, fou una situació que per sí mateixa permet exemplificar la complexitat que s’hi ha viscut. Darrere el guió de la sèrie, darrere les imatges impostades i la trama de ficció, s’hi amaga un drama humanitari de llarga durada.

Un país acostumat als entrebancs

La tradició de problemes, entrebancs i inestabilitat colombiana permet traçar amb facilitat una línia històrica fins a les independències americanes de principis del segle XIX. La Gran Colòmbia fou el resultat de la separació d’Espanya al territori, sent una de les principals il·lusions de Simón Bolívar. El “Libertador” veneçolà, abandonant la idea utòpica d’unir tota Hispanoamèrica sota una confederació a la manera dels Estats Units, va optar per reunir Colòmbia (la Nova Granada colonial, juntament amb l’istme de Panamà), Veneçuela i l’Equador en un mateix ens polític amb capital a Bogotà.

Situació que, d’altra banda, va durar pocs anys, de 1821 a 1831. Bolívar es va quedar sol defensant la centralització i l’unitarisme davant de l’auge de les idees federals i, fins i tot, el secessionisme. A més, una guerra amb el Perú durant els últims temps de la seva existència va acabar d’esgotar l’economia que hagués pogut mantenir a la Gran Colòmbia unida. Amb la sortida de Veneçuela i l’Equador, l’experiment bolivarià es va donar per finalitzat i mai es tornà a viure un moviment de reunificació capaç d’atraure a la població de cap dels tres països integrants.

La Gran Colombia: auge y caída del sueño de Simón Bolívar - 07.08.2019,  Sputnik Mundo
Mapa de la Gran Colòmbia bolivariana. Font: Wikimedia Commons

Colòmbia seguí el seu periple accidentat pel segle XIX amb disputes polítiques entre liberals i conservadors, centralistes i federalistes, tots ells immersos en diverses guerres civils. Conflictes que van dur que, en arribar el segle XX, l’Estat presentés uns comptes en una total ruïna econòmica; una situació desfavorable que els Estats Units, que per aleshores iniciaren l’agressiu pla imperialista per tal de convertir l’Amèrica Llatina en el seu jardí, van decidir aprofitar interessant-se per l’istme de Panamà per a construir-hi un canal que acurtés el temps de viatge entre la costa est i l’oest nord-americà. Amb la firma del tractat Hay-Pauncefote entre els Estats Units i la Gran Bretanya l’any 1901, es va declarar nul·la la sobirania colombiana sobre Panamà i es va passar a considerar la zona com a internacional; després de negociacions entre els enviats colombians a Washington i el legislatiu nord-americà, s’arribà a un acord de cessió de la zona del canal amb el tractat Herrán-Hay de 1903, que fou rebut a Bogotà com un atac a la sobirania i rebutjat de ple. Això va dur a la banca novaiorquesa a pressionar al govern per evitar negociar amb Colòmbia i, en canvi, propiciar la independència del Panamà, un petit país dedicat a la protecció del canal i controlable segons els interessos del capital del nord.

Colòmbia va ser fàcilment derrotada i Panamà va consumar la seva independència, el que tampoc va provocar que la classe política colombiana decidís distanciar-se del capital dels Estats Units. Poc després, companyies com la United Fruit Company envaïren el territori colombià de plantacions bananeres, entre altres fruites, i tractarien, com feren en altres repúbliques centreamericanes, de controlar el govern segons els interessos propis. La tragèdia que esclatà quan els treballadors colombians decidiren sindicar-se contra les penoses condicions de treball ofertes per la companyia fruitera la va relatar amb cruesa Gabriel García Márquez al cèlebre Cien años de soledad; els nord-americans es negaren a negociar amb els treballadors i instaren a enviar l’exèrcit, que va disparar-los arribant a uns 1.800 morts l’any 1928 a Ciénaga, a la costa caribenya.

En aquest ràpid repàs de les tragèdies colombianes adquirí pes específic la conjuntura de la Guerra Freda. Des dels fets de Ciénaga, però, sobretot, des de 1946 i fins a 1958, el país es va sumir en la violència constant entre conservadors, liberals i comunistes, provocant més de 100 mil morts i la migració forçosa de milions d’habitants. La crisi, doncs, s’accentuà amb un marcat clima de tensió, un ambient de mort que corria el perill d’empitjorar. I, de fet, a la dècada dels seixanta, després de l’assassinat del líder comunista Jacobo Prías en mans oficioses, la violència va deixar pas a la formació de diverses guerrilles socialistes com les Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia (FARC) o l’Ejército de Liberación Nacional (ELN) per a lluitar contra la repressió estatal de conservadors i liberals.

En fotos: las FARC en blanco y negro - BBC News Mundo
Campament de les FARC als boscos selvàtics. Font: BBC-Mundo

L’anomenat conflicte armat intern a Colòmbia segueix vigent tot i la firma per la dissolució de les FARC l’any 2016. La violència va tenir el seu punt més àlgid entre finals de la dècada de 1980 i principis de la de 2010, entre pràctiques de terrorisme d’Estat, segrest, assassinats creuats, corrupció, etc., amb desaparicions en ambdós bàndols i la formació de grups paramilitars d’extrema dreta (anomenats d’autodefensa) per a combatre les guerrilles a través de la matança. Aviat les pràctiques guerrilleres van ser expressament desideologitzades per l’opinió pública i van passar a ser associades (algunes vegades falsament, d’altres amb raó) al tràfic de cocaïna. Certament, a principis dels noranta aquest producte va dominar les exportacions de Colòmbia als Estats Units a través dels càrtels, situació que va posar al límit tots dos països i que, al mateix temps, els va dur a entendre’s i convertir-se en estrets aliats tant en la guerra contra les drogues iniciada per Reagan, com en l’atac a tot allò que aparentés comunisme en el context de la Guerra Freda tardana, també contra el socialisme del segle XXI d’Hugo Chávez. La relació amb els Estats Units va ser enfortida durant la presidència d’Álvaro Uribe (2002-2010), pare ideològic de l’actual president Iván Duque, el que ha dut a aquesta nova elit ultradretana a intentar controlar el país a través de la violència, les armes i els dòlars; sota el paraigua de l’aliança amb Washington s’han col·locat fets com la contínua desaparició d’antics líders de les FARC reintroduïts a la societat civil o l’assassinat d’opositors sense despertar veus internacionals en contra. El 2020 es comptabilitzaren més de 200 assassinats de líders socials sense cap campanya europea i nord-americana contra el govern que les va provocar, situació que contrasta amb les crides d’Occident i el bloqueig contra la Veneçuela de Maduro al mínim moviment.

Un esclat com a reacció?

Després d’aquest preàmbul, i havent donat compte del llarg historial de crisi humanitària, econòmica, social i militar que ha travessat Colòmbia des de la seva fundació, cal preguntar-se què és el que està passant-hi actualment, i si realment això pot separar-se d’una herència tan dura, d’un pes específic com aquesta. Es diu que ingent quantitat de població de classe mitjana i baixa ha sortit al carrer per a protestar contra la llei que el president Iván Duque va enviar al congrés colombià per augmentar l’IVA del 16 al 19%, ampliar la base tributària en els estrats més baixos i establir un nou impost sobre la renda. Després de dies de protestes, Duque va acceptar fer-hi canvis, però la població no ha tornat encara a les seves cases; el que invalida la concepció que la premsa dretana té sobre les mobilitzacions, associant-les únicament a aquesta polèmica llei. Una llei que ha pogut ser una guspira per a iniciar una lluita per canviar les regles amb les quals la història sembla que s’ha establert a Colòmbia. De moment, però, encara no s’ha aconseguit vèncer la tradició de violència estatal: amb les marxes pacífiques iniciades aquest 28 d’abril, el balanç és d’una trentena de morts, milers de casos de brutalitat policial, un centenar de desapareguts i un país convertit en polvorí.

Mobilitzacions a Xile el 2019. Font: Wikimedia Commons

Una situació que pot recordar a la de Xile i el Perú en aquest últim any, per motius diferents. L’esclat de la població no ha de ser considerat com una simple reacció a aquesta llei fiscal, sinó com a símptoma d’alguna cosa molt més greu, quelcom amb profundes arrels històriques, derivat d’una violència de llarga durada, de tradició vuitcentista, que tot i tractats i firmes mai ha acabat de desaparèixer de Colòmbia, com a Xile no pot creure’s que les protestes fossin per a canviar la constitució, ni al Perú per a tenir un govern estable. A aquesta història, s’hi ha sumat la crisi de la COVID, que ha empobrit el país i ha augmentat la ja de per si alta desigualtat, fent encara més notòria l’enorme sensació de corrupció que envolta l’administració. Un caldo de cultiu que en major o menor mesura ha estat similar a la que es troba en la resta de països de la regió i que, a Colòmbia, ha donat pas a una reacció que no és pas circumstancial, sinó històrica en les seves motivacions.

Aturada nacional a Colòmbia. Font: Humano Salvaje – Flickr

Duque, de moment, intenta negar la realitat fent veure aquests moviments com a desestabilitzadors de l’ordre establert, com a destructors. El que està clar, però, és que el president ha perdut gran part del seu capital polític, que aquestes protestes podrien acabar amb el llegat polític ultradretà d’Uribe i qui sap si iniciar una nova tradició al país, construir un paradigma que l’allunyi de la violència sistèmica que l’ha marcat des del seu naixement.

4 1 vote
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
0
Would love your thoughts, please comment.x
()
x