Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

El Camp de la Bota és, sens dubte, un dels espais més curiosos del Delta del Besòs, la història del qual ens serveix per fer un recorregut pel passat de Barcelona i dels municipis del Pla des del segle XIX fins a l’actualitat.

Sovint oblidat, i banyat per les aigües del Besòs, ha fet tradicionalment de límit entre els municipis de Sant Adrià del Besòs i Sant Martí de Provençals, annexat a Barcelona l’any 1897.

Però quina relació tenien aquests antics aiguamolls del litoral barceloní amb la ciutat de Pequín, la capital del gegant Asiàtic, fundada fa més de 3400 anys? Tirem una mica enrere doncs per resoldre aquest petit enigma.

La zona en qüestió, havia anat guanyant terrenys al mar durant segles gràcies als sediments que hi abocava el Besòs, antigament anomenat “Bisauzi” (El de les dues salzedes), i a inicis del segle XIX conformava un paratge natural d’aiguamolls no habitat.

La unitat territorial d’aquests però, quedaria ràpidament alterada pel primer ferrocarril construït a la península Ibèrica, i és que la seva ubicació condemnava als aiguamolls, i aquests quedaven dividits en dues zones, la que seguiria prenent el nom de Camp de la Bota i la que el canviaria pel popular nom de “La Mina”, en referència a una font d’aigua que hi havia a la zona.

Malgrat això, Cerdà concebria i planificaria a aquesta zona allunyada de la gran ciutat, un gran parc o àrea natural de 190 hectàrees, a la que va anomenar Parc del Besòs. Els interessos dels eclesiàstics i nobles però, que eren propietaris de les terres, semblaven no anar en consonància amb les aspiracions de l’enginyer i urbanista nascut a Centelles, i van pressionar fins a aconseguir convertir el Camp de la Bota en una zona agrària.

A partir d’aquí, es parcel·laren els terrenys, i es començà una progressiva construcció tant de masos com de fàbriques que no es volien al centre de la ciutat, que marcarien i conformarien una nova realitat als antics aiguamolls.

La Zona del Camp de la Bota, on hi podem veure tant els barris com les vies del tren, ja a mitjans del segle XX. Font: Arxiu Històric del Poblenou
La Zona del Camp de la Bota, on hi podem veure tant els barris com les vies del tren, ja a mitjans del segle XX. Font: Arxiu Històric del Poblenou

A poc a poc, la concentració de fàbriques i tallers (com ara els de la Renfe), juntament amb la proximitat al mar i el fet que la zona (ja seca) s’havia convertit en apta per viure-hi, van anar apareixent nuclis habitats a la zona, entre els quals en destacaven el barri dels Pescadors. Aquest, situat arran de mar, era un barri de cases senzilles, en el que fins i tot hi havia una petita església dedicada a Sant Pere Pescador.

Aquest petit barri, que feia poc que s’acabava d’integrar a la Ciutat Comtal (almenys en part), va veure com, de sobte, l’hi arribaven combatents filipins, que després de la derrota de la Guerra de Filipines, havien hagut de fugir amb els soldats espanyols derrotats per la seva lleialtat a la causa espanyola.

Tot i les promeses que se’ls havien fet, segons sembla, un cop arribats a Barcelona, aquestes quedaren en no res, i els joves combatents filipins se n’anaren al nostre barri, a mirar de sobreviure de la pesca o treballant en algun dels tallers o fàbriques propers.

La concentració d’asiàtics, no passà inadvertida per la població local, que a partir del 1900 començà a referir-se al barri de pescadors amb el nou topònim de “Pequín”.

Val a dir, que els més de 3000 quilòmetres de distància entre els dos indrets (Pequín i Filipines), no van ser un factor que generés gaire preocupació entre els habitants locals, que davant d’uns trets facials poc coneguts per ells, no van filar gaire prim a l’hora d’atribuir-los al gegant asiàtic.

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>