De tots els comtes i reis del casal de Barcelona no n’hi ha cap de tan blasmat com el rei Joan I (1387–96). Nat a la ciutat de Perpinyà el 1350, fou un monarca dèbil i feble que preferí la vida cortesana a regnar els seus dominis. Tingué fortes divergències amb el seu pare, Pere el Cerimoniós (1336–1387) fins al punt d’arribar a enfrontar-se (no directament, ja que tant el rei Pere com l’infant Joan es trobaven al llit per la delicadesa de la salut d’ambdós). Si bé el rei Pere era gran i tenia problemes relacionats amb la seva edat, el cas de l’infant Joan és ben diferent: era un home malaltís que tot sovint tenia atacs, possiblement epilèptics.
Joan I és conegut com el Caçador, el Descurat o l’Amador de la Gentilesa, aquest darrer motiu pel seu gust tant per aquest esport aristocràtic com per la cultura. Francòfil declarat, amb el casament amb la seva segona esposa, Violant de Bar, la seva acció política fou un reflex de la política francesa. Abandonà la posició d’indiferència respecte al Cisma d’Occident adoptada pel seu pare tot donant obediència al papa d’Avinyó Climent VII (1378–1394), i pactà una aliança amb França per assenyalar la ruptura de la política anglòfila del rei Pere el Cerimoniós. Tot i així es va manifestar com un rei disposat a abolir privilegis feudals, a posar fi als mals usos que patia la pagesia, i a enfrontar-se a les ciutats (sobretot Barcelona, València i Ciutat de Mallorca).
La seva fou una vida d’excessos i de malgastar els diners que agreujà l’estat de les finances de la Corona: festes, música, mecenatges, robes precioses, joies, caceres o la guerra amb Sardenya són algunes de les causes de la sagnia que patí la Corona. Tanmateix, també fou una època de floriment de les arts i de la cultura, portant els Jocs Florals a Catalunya fins al punt d’instaurar la Gaia Ciència de Barcelona (20 de febrer de 1393). Francesc Eiximenis, Vicent Ferrer, Anselm Turmeda o Bernat Metge van ser grans figures literàries d’aquesta època. El seu afrancesament es degué en part a la seva voluntat de mantenir les seves fronteres lliures d’amenaces: preferí decantar-se per mantenir bones relacions amb França amb polítiques matrimonials i d’amistat fins a tal punt que la reina Maria de Luna proclamà, un cop mort, que «havia muller francesa e era tot francès».
Sobre la seva mort, però, se sap poca cosa. El 19 de maig de 1396 morí d’un mal sobtat mentre caçava. El rei es trobava a Foixà perseguint una lloba dalt del seu cavall quan, de cop i volta, en caigué i morí. Es possible que tant la seva obsessió per la caça com la seva dèbil salut fossin causants de la seva prematura mort.
El 2 de juny del mateix any la reina Maria, muller del rei Martí (1396–1410), obrí el procés del Consell de Joan I per tal de processar un seguit de consellers i funcionaris del rei Joan acusats de malaconsellar el rei, de governar segons les seves conveniències, d’haver cridat tropes invasores estrangeres, de suborns, d’enriquiment a partir del patrimoni reial i d’immoralitat a la vida privada. Dels trenta-vuit processats la immensa majoria van ser absolts per rei Martí entre 1397 i 1398.
Tant Bernat Metge com Ramon de Perellós, dos encartats pel procés de 1396, escrigueren durant la seva estada a la presó Lo Somni i Viatge al Purgatori, respectivament, apologies per demostrar llur innocència i que l’ànima del rei es trobava al purgatori, i per tant, en via de salvació.
Lo Somni té dues finalitats: per una banda apropar-se al nou monarca, Martí l’Humà, i poder-ne esdevenir secretari, i per altra banda assolir el cim del seu geni creador. Es tracta d’un diàleg entre el rei Joan i Bernat Metge sobre la naturalesa de l’ànima. A aquesta conversa s’hi van afegint un seguit de personatges, com per exemple Tirèsies o Orfeu, i se citen un bon nombre de filòsofs clàssics, jueus, cristians i musulmans. També hi ha una descripció del rei:
«[…] hom de mija estatura, ab reverent cara, vestit de vellut pelós carmesí, sembrat de corones dobles d’aur, ab un barret vermell en lo cap. […] E entorn de los dessús dits havia molts falcons, astors e cans de diversa natura, que cridaven e udolaven fort llejament».
Per acabar, cal afegir que durant el moviment de la Nova Cançó, Glòria va compondre el 1968 la peça El rei Joan I de Catalunya:
