Com sabem, al llarg de la història molts monarques han tingut sobrenoms. Alguns no han fet ben bé justícia a la figura del rei, com és el cas de Felip el Bell, que no era precisament agraciat, però d’altres tenien un àlies ben merescut. És el cas de Carles III El Gras, rei de França Oriental i Occidental i Emperador Carolingi d’Occident. Fill de Lluís el Germànic, Carles patia un lleuger sobrepès, per dir-ho suaument. Per ell resultava un gran problema, no tant en el vessant estètic –recordem que els cànons de bellesa han canviat molt al llarg de la història– sinó sobretot per un sentit saludable i pràctic: era tan gros que algunes fonts afirmen que no podia ni pujar al cavall. Per tant, es feia difícil que comandés les seves tropes en cap batalla.
A banda del seu pes, la seva vida va començar sent exitosa: degut a les morts i abdicacions dels seus germans i familiars, va heretar els territoris esmentats anteriorment. Però aquests no tenien res a veure amb el que van ser quan els governava Carlemany, i a partir d’aquí la vida de Carles no va ser fàcil: patia malaties, va sofrir nombroses incursions normandes a França –especialment a París– i no va poder derrotar els enemics, preferint pactar amb ells -clar, no podia cavalcar…-. Aquest fet el va fer molt impopular, acusat de dèbil i covard, la seva imatge física no feia més que debilitar-lo, i van esclatar dins el regne revoltes contra ell que no va saber apaivagar. Per acabar-ho de rematar, no va poder tenir descendència legítima, i va intentar anomenar successor a un fill bastard seu: Bernat. La sort li va jugar una mala passada, i Adriano III, el Papa favorable a legitimar a Bernat, va morir, i Carles va seguir sense un fill successor. Finalment, Carles va ser deposat com a rei i emperador l’any 887, poques setmanes abans de la seva mort. L’Imperi Franc es va disgregar per sempre, i la dinastia Carolíngia a la qual pertanyia Carles el Gros va trigar poc a desaparèixer. Un rei marcat per la feblesa, l’esgotament dinàstic i els problemes territorials.
