En aquesta revista ja hem vist com la Guerra Civil espanyola i el franquisme van deixar diverses situacions rocambolesques a nivell d’execucions. Avui parlarem d’altres curiositats que es van donar a la vida més quotidiana de la rereguarda. Segons Antonio Correa Veglisón, governador civil de Barcelona entre els anys 1940 i 1945, el rector d’un poble del Maresme es va dirigir als seus feligresos després de que els nacionals capturessin la població. Lluny de lloar als nacionals com a alliberadors de la persecució dels “rojos”, com van fer altres homes de missa, aquest va culpar als ciutadans de la situació en què es trobaven. El mal cap dels ciutadans va portar, segons ell, a “tantos hermanos caidos en el frente, los campos sin arar, los animales robados… y yo hablando en castellano!”. Correa Veglisón coneixia aquesta informació al contemplar l’escena en directe, perquè va ser el capità que va capturar la població.
A Madrid, en ple setge, alguns habitants i combatents va batejar als avions bombarders. Als més matiners, els anomenaven “els xurrers”. D’altra banda, a la que era la Gran Via madrilenya la van batejar com l’Avinguda “del Quinze i Mig”, ja les granades d’aquest calibre van rebentar pràcticament la totalitat del carrer. També va haver-hi altres canvis de nom peculiars. Per exemple, el de l’hotel París de Sevilla, que va passar a denominar-se hotel Roma. Era molt millor posar-li el nom de la capital d’un país feixista que la d’un país republicà. I parlant de república, les comunitats d’oficials de l’exèrcit anomenades “repúbliques” (en el sentit estricte de ‘comunes’), van passar a dir-se “imperis”. Com sabem, el franquisme va fer una autèntica depuració entre els funcionaris públics, en la cerca d’una homogeneïtat d’adeptes al règim. L’educació, evidentment, va patir aquesta depuració. Manuel Azaña no va dubtar en criticar-ho, argumentant que s’estava aconseguint que molts professors fossin afectes al règim, però “desafectes a la ciència”.
