Cent anys de “Intolerance” de Griffith - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

És just en el 2016 que recordem a D.W. Griffith i a una de les seves famoses pel·lícules com és Intolerance. Podeu llegir aquestes línies sense por a trobar cap “spoiler”. Comencem amb unes pinzellades sobre el cèlebre D.W. Griffith (1875- 1948), director d’aquesta ja centenària pel·lícula, considerat com un dels grans mestres del cinema nord-americà i que va influir en cineastes com Einsentein, entre d’altres. Va ser, sens dubte, un visionari i avançat a la seva època, que va saber entendre el cinema i la repercussió que hauria de tenir en la esdevenidora societat del segle XX, com va vaticinar en un escrit de 1915: “el cinema no és només un fred instrument per registrar la realitat característica dels films documentals, sinó també i sobretot una poderosa escriptura històrica. Ja que un film narratiu sobre el passat dóna a la gent més consciència històrica que la que ofereixen mesos d’estudi.”  Amb Intolerance, D.W. Griffith va intentar netejar el seu nom després d’haver estat acusat de racista per la seva anterior pel·lícula: The birh of a nation (USA 1915), on es narra la guerra de secessió nord-americana i la posterior reconstrucció del país a partir de l’heroisme de l’home blanc i el Ku Klux Klan.

Escena del banquet de Belshazzar al jardí de la cort de Babilònia. Font: Wikimedia Commons.

Passem, però, a parlar d’Intolerance (USA 1916). El film encaixa en l’etiqueta de llargmetratge mut i en blanc i negre, avui dia contemplada dins la llista dels clàssics de la història del cinema i considerada, per alguns experts i cinèfils, com una de les grans obres mestres del cinema universal. Però en 1916 no va ser molt ben acceptada per la crítica i els espectadors: va ser un gran fracàs comercial, no va tenir l’èxit esperat en el moment de la seva estrena i va provocar la fallida del director. La base del seu fracàs es pot trobar en la complexitat de la trama, ja que barreja la història amb un simbolisme i uns elements filosòfics que poden arribar a confondre a l’espectador, sobretot al de l’any 1916, que no estava preparat per a aquest tipus de cinema tan creatiu i experimental. La nostra pel·lícula es construeix amb un discurs fílmic en quatre moments de la història universal, quadres que s’alternen amb els altres, amb el fil conductor d’una dona que bressola un bres (representació de la humanitat en constant lluita). Un terme es repeteix en aquest moment del cinema: els “tableaux vivants”, dels quals no se n’escapa el film. Ho podem observar en la conquesta dels perses de Babilònia quan és derrotat el rei Baltasar (539 aC), els episodis de la vida de Jesús (passió i crucifixió), la matança dels hugonots a França (1572) país dividit per una llarga guerra civil entre catòlics i hugonots, reflectint una caòtica cort reial i no ens oblidem de la vaga obrera a l’Amèrica del Nord contemporània, on el malbaratament de la burgesia, el pas del temps, la injustícia i l’amor conviuen en un mateix temps. En aquestes quatre històries es mostra la intolerància, la inhumanitat i la maldat de l’espècie humana.

En l’àmbit tècnic, Griffith trenca amb el simple entreteniment de l’espectador, va més enllà: intenta convertir el seu cinema, en concret aquesta pel·lícula, en un mitjà de transmissió d’idees, somnis i frustracions, de reivindicacions i reflexions per a l’espectador. En definitiva, el que pretenia el director era narrar històries complexes, ajudat per la novetat d’anar acabant amb el cinema estàtic i teatral barreja plans curts amb llargs, juga amb els angles, la càmera està en continu moviment i introdueix la música com un element fonamental de narració, no ja com un acompanyament sinó marcant el temps de la narració i el clímax de la història. L’expressivitat profunda dels actors, el clima de tensió fins al final de cada història i l’espectacle històric tan impactant, amb imatges d’edificis espectaculars, la posada a punt dels decorats i el magníficament aconseguit escenari de la mítica Babilònia fan del dilm un dels millors de la història del cinema.

Per què veure-la?

Per a un historiador/a, cinèfil/a, o curiós/a, veure aquesta centenària pel·lícula és un excel·lent exercici de reflexió i anàlisi de com la història ha influït en el cinema i viceversa. El cinema ha ajudat molt a transmetre la història i difondre-la entre el gran públic. A part d’això, la recomano perquè sincerament és un delit visual i una pel·lícula que costa de creure que tingui cent anys.

Intolerance és un referent cinematogràfic d’ahir i d’avui, és increïble la gran lliçó de cinema que dóna Griffith a futurs directors amb la gran ambició visual, el dramatisme, la posada en escena i muntatge que s’aconsegueix en el film en la seva època. Tan sols vint anys separen a aquesta pel·lícula de la invenció del cinematògraf, així que cal reconèixer aquest mèrit a Griffith. Les històries i les temàtiques que ens narra no són per a res desconegudes pels homes i les dones del segle XXI, ja que el bressol segueix gronxant…

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>