Imatge de portada: Pòster de la sèrie Rise of Empires: Ottoman (Font: Netflix). Imatge utilitzada per la crítica històrica de la sèrie i sense beneficis comercials.
És necessari confessar que quan vaig tenir notícia del documental que, ara fa uns mesos, tot just s’havia estrenat a Netflix narrant la conquesta otomana de Constantinoble, vaig sentir una barreja d’interès, per una banda, així com certa por al respecte. Avui, a 29 de maig, en el 567è aniversari d’aquesta efemèride, i després de dos visionats i haver-li donat moltes voltes, em disposo a analitzar Rise of Empires: Ottoman, en un article a mig camí entre l’efemèride i el Deformant la Història que no estic segur a quin dels dos apartats de la revista acabarà apareixent, però que considero que pot ser de gran interès tant per als qui agraden de rememorar grans fites històriques (poques trobem amb una càrrega simbòlica tan intensa) com per als aficionats a l’anàlisi crítica d’elements audiovisuals d’ambientació històrica. Com a mínim, així ho desitjo.
Rise of Empires: Ottoman és un docudrama de ficció històrica que narra en sis episodis d’aproximadament 45 minuts cadascun els principals fets coneguts de la conquesta otomana de Constantinoble, i la fi de l’Imperi romà d’Orient, tal dia com avui de 1453.
L’innegable simbolisme que envolta aquesta data l’ha fet sensible a interpretacions històriques ben diverses. Una conquesta que a Occident, de manera prou eurocèntrica, s’ha concebut tradicionalment en tant que “caiguda” de Constantinoble, especialment entesa pel nacionalisme grec de manera fatídica i irredempta, i que en canvi representa una fita i una data absolutament fundacional per al nacionalisme turc, malgrat que el sultanat otomà ja era, amb anterioritat a aquella data, un estat molt poderós situat a banda i banda dels Dardanels.
El cas és que pel que fa a les cròniques contemporànies als fets, trobem tantes versions diferents com interessos en conflicte tant dels cronistes que les van redactar, com dels seus mecenes. Això ha possibilitat al llarg del temps la construcció de relats parcials i esbiaixats, cosa que hauria pogut ser el cas del documental que ens ocupa, tractant-se d’una producció turca. Només caldria esmentar la superproducció turca de l’any 2012 Fetih 1453, una impúdica mostra de fervor patriòtic sense el menor respecte per les fonts històriques, que el seu director va defensar tot dient que ell “no era un professor, sinó un director de cinema”. Per contra Emre Sahin, productor i director del documental que sí que ens ocupa, es va proposar d’introduir aquest episodi històric, que tothom coneix al seu país perquè l’estudien a les escoles de ben petits, a una audiència internacional que no hi té perquè conèixer aquesta història amb massa detall. I podem dir que, a grans trets, ho aconsegueix, donant lloc a una barreja de documental i recreació èpica, provant és possible adaptar el contingut de les fonts, malgrat les llicències que aquí repassarem, sense necessitat d’afegits ni tergiversacions, ni tampoc assimilant els fets al present de manera simplista.
A partir d’aquest punt tractaré d’analitzar el contingut del documental de manera comprensiva, valorant-ne els encerts i la seva validesa com a eina, si més no d’introducció a un moment o històric determinat, i defugint l’acostumada superioritat amb la que tot sovint els apropaments més acadèmics bandegen qualsevol aproximació audiovisual al passat al primer anacronisme que s’hi pugui detectar. Això no vol dir, però, que no deixi de destacar els elements problemàtics, que també hi són, i tracti de proporcionar context i explicació a algunes qüestions deixades en el tinter per la producció, amb intenció que serveixi de complement en alguns casos, i de contrast en altres, però sense voluntat d’esmenar-li la plana a ningú.
Entre les fortaleses del documental podem comptar aquest esforç del creador per transmetre imparcialitat; malgrat ser una producció turca la narració no s’estableix de forma maniquea i els defensors de la ciutat (que al documental són referits sempre com “romans” i no “bizantins”, molt apropiadament) són representats majoritàriament de manera simpàtica, amb una gran excepció, el Megaduc Lucas Notaras, a qui em referiré més endavant, però el mateix podem dir del bàndol otomà amb la figura de Halil Paixà. Tampoc cau en el parany de presentar aquest conflicte entre romans i otomans exclusivament com una guerra de religió; la religió hi és present, només faltaria, però veiem la col·laboració de cristians amb el bàndol otomà, com ara l’enginyer Orban o el cònsol genovès de Pera.
La mateixa figura, central en el documental, de Mehmet II, de qui s’explica la infància, l’ascens al poder i les relacions familiars (entre les quals destaca la seva madrastra Mara Hatun, i les seves connexions al món eslau) i de qui se’n fa un retrat psicològic que mostra tota la complexitat i els clarobscurs que d’ell transmeten els testimonis de l’època, destacant-ne l’ambició, el temperament, la seva notable formació però també la crueltat d’alguns dels seus actes, per bé que se n’ometen alguns o bé no apareixen dramatitzats. El documental recorre els principals moments que es va viure aquest setge i en mostra els principals protagonistes, tractant de situar-los al context de l’època. En aquest sentit podem situar l’èmfasi que es fa al documental als presagis i a les profecies que dins i fora les antigues muralles de la ciutat mediatitzen el pensament d’assetjats i assetjants, i a les que es dedica un dels capítols. Això parla del caràcter mil·lenarista i fatalista dels darrers romans, l’esperança dels quals passava més per la intervenció divina que no pas per l’ajuda dels llatins.
Cal destacar també les aportacions de grans especialistes com ara Roger Crowley o Michael Talbot entre d’altres, que guarneixen de context els moments dramatitzats reforçant el relat i la seva credibilitat, combinant-se amb la narració externa per la qual es compta amb la inconfusible veu de Charles Dance. La qualitat de les interpretacions per part dels actors, gairebé tots ells turcs, i la decisió de rodar en anglès, així com els mitjans tècnics, que no són habituals en aquest tipus de produccions, fan més atractiu el contingut per a l’audiència.
Pel que fa als aspectes negatius cal dir en primer lloc que el documental es deixa coses al tinter, i no ens queda sinó referir alguns exemples i especular amb el motiu d’aquestes omissions. Tot i que al documental es deixa entreveure el caràcter violent i per moments cruel del soldà Mehmet, alguns d’aquests actes cruels no apareixen en pantalla. Per posar un exemple, quan es parla de la successió del sultanat a la mort de Murat II, i com aquest no tenia normes successòries i Mehmet s’ha d’afanyar per ser reconegut com a hereu, s’ignora el fratricidi que va cometre envers el seu germà petit Küçük Ahmed, pràctica per altra banda habitual a la dinastia otomana per evitar guerres civils. Un altre exemple, de major importància encara, és l’opció per no mostrar el saqueig de la ciutat, la crueltat del qual varia molt en funció d’unes o altres fonts, però no hi ha dubte que aquest va tenir lloc. L’espectador ha de poder simpatitzar amb el jove soldà i se li estalvien alguns d’aquests moments. Al bàndol dels assetjats veiem un fenomen similar amb el mercenari italià Giustiniani, encarregat de la defensa de Constantinoble i que hi arriba entre el clam dels habitants de la ciutat, representat en tot moment amb actituds heroiques fins al moment que és ferit durant l’assalt final. La que per a mi és la omissió més gran dins el relat està relacionat amb això, i es correspon amb la disputa religiosa mantinguda entre cristians ortodoxos i llatins (els orientals denominaven “llatins” a tots aquells procedents de l’Occident europeu, definits principalment per la obediència religiosa al Papa i amb un vincle més o menys intens amb la cultura llatina, per contraposició als romans d’orient, que eren de cultura grega i professaven el cristianisme ortodox) d’ençà del Cisma de l’any 1054. Si bé no té massa interès entrar en les diferències teològiques i litúrgiques, que podríem considerar menors, l’element central del cisma és la lluita entre Roma i Constantinoble per la primacia respecte de l’Església. Aquest allunyament entre les dues Esglésies es veu agreujat pel record del saqueig que van emprendre els llatins durant la IV Croada (1204) i de l’establiment durant seixanta anys de l’Imperi Llatí de Constantinoble. Quan el Megaduc Notaras pronuncia al documental la famosa frase atribuïda a ell segons la qual prefereix “el turbant otomà a la mitra llatina”, i se li nega a l’espectador el context de per què podia ser això, el que s’aconsegueix és vilificar el personatge de Notaras, situant-lo en una posició de malfiança gairebé patològica envers els llatins i més concretament a la figura heroica de Giustiniani, que és representat de forma antagònica a aquest.
La realitat, més enllà de l’interès narratiu, és que el promès ajut per part del Papa, i per extensió del món llatí (menció especial mereixerien les repúbliques de Venècia i Gènova, pels seus importants interessos comercials i colonials al Mediterrani Oriental) no va ser mai desinteressat, sinó que anava acompanyat de l’exigència de la Unió de les Esglésies, que reconeixia de fet l’autoritat papal per damunt de la del Patriarca i de l’Emperador de Constantinoble. Aquesta Unió es va discutir en diverses ocasions, com al Concili de Ferrara-Florència de 1438-45, però l’emperador Joan VIII no la va arribar a aplicar en aquell moment a causa del rebuig que suscitava entre els fidels ortodoxos. A l’arribada al poder de Mehmet II, una vegada van quedar clares les seves intencions, tant Gènova com Venècia van mostrar actituds ambigües, ja que enemistar-se amb els otomans equivalia a posar en perill les seves possessions a l’Egeu i al Mar Negre, un punt, aquest, que sí es reflecteix prou al documental. El Papat, per contra, va supeditar explícitament l’ajut militar a la consumació de la Unió. Aquesta va tenir lloc el 12 de desembre de 1452 a Santa Sofia i en presència del cardenal Isidor de Kíev, però no es va traduir en un ajut immediat, ni una crida a la Croada ni abans ni després de la conquesta otomana més enllà de la retòrica.
A tall de síntesi, els diferents elements que he exposat, tant aquells que podem considerar positius com els que són negatius, responen a l’interès del director i productor Emre Sahin de fer atractiu i accessible per a un públic ampli i internacional un dels fets més importants, en clau històrica però sobretot simbòlica, seguint el rastre de l’èxit de masses que va suposar Joc de Trons en el seu moment, i que ha donat lloc a tantes altres produccions que busquen emular el seu èxit. Alguns dels elements estètics més qüestionables, així com la presència de Charles Dance com a narrador, ens fan pensar en aquesta motivació. Al voltant de si Rise of Empires: Ottoman és un intent, com he llegit en algunes crítiques periodístiques, de projectar alguna mena de reivindicació neo-otomana per part dels seus productors, en un moment de reafirmació de l’estatus de Turquia al Proper Orient, em sembla una conclusió una mica agosarada. En qualsevol cas el documental considero que compleix allò que es proposa en termes generals, i tot i no ser, evidentment, perfecte, resulta una bona manera d’introduir-se amb cert detall en un fet que d’alguna manera va certificar la fi d’un món i una època, consolidant el poder otomà i anunciant en més d’un sentit l’arribada de la modernitat.
