Espàrtac és un d’aquells personatges que ha inspirat a músics, escriptors, cineastes i revolucionaris. Per a Karl Marx era «el millor company que l’antiguitat podia oferir» i Karl Liebknecht i Rosa de Luxemburg van anomenar al seu moviment revolucionari “La Lliga Espartaquista”. L’home lliure traci, esclavitzat, i convertit en gladiador, va fer tremolar els fonaments de la República romana (509-27 aC) entre el 70 i el 73 aC amb el conflicte anomenat Tercera Guerra Servil o la Rebel·lió dels gladiadors. És difícil resistir-se a pensar què hagués passat si els romans haguessin sigut derrotats en aquesta guerra que va assolar la península Itàlica. No va ser el cas, però partir aquesta pregunta ens ajuda a calibrar la importància d’Espàrtac i la seva revolta. Com s’ha representat el personatge a la pantalla petita? Aquest és l’objectiu del present escrit: l’anàlisi de la sèrie Spartacus (2010) emesa a la cadena Starz i produïda i dirigida per Steven Knight.
La també anomenada Guerra d’Espàrtac no va ser l’única revolta d’esclaus que Roma patí, però sí la més important. Va ser especial per la transcendència simbòlica del seu protagonista, erigint-se en un estendard de la lluita dels oprimits.
Les fonts i la sèrie
El rigor històric l’extraiem del llibre La guerra d’Espàrtac de Barry Strauss, una obra exquisida que recull tots els estudis precedents sobre la matèria i especifica les fonts antigues que vertebren l’estudi del personatge i, alhora, aquest article. Les fonts més antigues on apareix són les obres dels historiadors romans Sal·lusti (86 aC-35 aC) i Tit Livi (59 aC-17 dC). Les obres més transcendentals, però, són d’Apià i Plutarc. Ambdós van beure d’escrits anteriors que no han sobreviscut i ens aporten detalls molt importants de la vida del nostre protagonista. La de Plutarc és la més cabal, ja que escrigué la biografia de la nèmesi d’Espàrtac, Marc Licini Cras. També hem de destacar els autors Patèrcul, Frontí, Florus i Orosi. Personatges com Ciceró, Horaci, Juli Cèsar i Sant Agustí, també el van anomenar en les seves obres.
La sèrie Spartacus té 4 temporades, però només 3 aborden íntegrament la vida d’Espàrtac: la primera, la tercera i la quarta. La segona és una preqüela que aborda la vida en el ludus o escola de gladiadors que habitarà Espàrtac, ja que l’actor protagonista de la primera temporada, Andy Whitfield, va morir d’un limfoma el 2011, canviant d’actor per a les dues últimes. La sèrie ha estat criticada per algun anacronisme en les vestimentes dels legionaris romans i l’excés de sexe i sang. Tot i això, la sèrie destaca per la coincidència històrica en la trajectòria del personatge en diversos punts claus i unes escenes de guerra/combat espectaculars. Els títols dels apartats del present article són els de les temporades 1, 3 i 4 i, en ells, s’explicarà el contingut més rellevant d’aquestes, i en paral·lel, com ho expliquen les fonts.
Sang i sorra
Espàrtac va néixer com un home lliure a la Tràcia conquerida pels romans, on eren cèlebres pels seus genets. Va formar part dels auxilia de l’exèrcit romà. No se’n sap el motiu, però va desertar per convertir-se en assaltador de camins. Posteriorment va ser capturat i relegat a l’esclavitud com a gladiador. Previ pas per Roma, el seu destí va ser al ludus del lanista Cneu Corneli Lèntul Vatia a Càpua, ciutat que es convertiria en la capital dels jocs de gladiadors. No eren esclaus comuns, eren homes alimentats i entrenats amb tota mena d’armes i estils, d’una manera molt rigorosa. Implacables en el cos a cos, superaven en destresa i ferotgia al legionari romà. Espàrtac era un gladiador murmillo. Podriem dir que era l’estandard, anaven equipats amb un gladius, un escut semblant al del legionari romà, manigues de cuir als braços i espinilleres de metall. Els tracis eren els més nombrosos al ludus, els seguien els celtes, els germànics i els escordiscs. D’origen diferent, però amb un denominador comú: l’odi a Roma. La primavera del 70 aC, 74 gladiadors es van revoltar i escapar del ludus de Vatia iniciant la Tercera Guerra Servil. El lanista va sobreviure a l’aixecament. Aquell any apenes hi havia tropes a la península itàlica, ja que l’encara República romana tenia dos fronts oberts. El revoltat Sertori a Hispània i Mitridates a Orient.
La sèrie és fidel a les fonts i ens el presenta com un home lliure d’una tribu tràcia que s’alia amb els romans en contra de Mitridates, a canvi d’ajuda contra la ferotge tribu dels getas. Els romans el traeixen i Espàrtac deserta. És capturat junt amb la seva dona i els dos són relegats a l’esclavitud. Espàrtac recala al ludus de Vatia (Batiato, a la sèrie) on, com a bon guerrer i millor gladiador, en aquest cas de tipus diamachaerus, li prometen que si guanya combats li portaran a la seva dona. Se la porten, però morta. Això, els llaços d’amistat que trava amb altres gladiadors, concretament amb el gal Crixo, que havia sigut fins aquell moment el seu enemic, i el tracte vexatiu, fan que Espàrtac iniciï la revolta després d’obligar-los a lluitar a mort al ludus per la diversió de romans rics. Van matar a tots els presents, incloent-hi Batiato. Flor ens diu que van decidir “escollir el risc de la llibertat en lloc de ser exposats davant els espectadors”.
Hem vist com una dona és determinant en l’inici de la revolta, i les fonts no indiquen el contrari. No se sap amb certesa si era la seva muller o un amant, però és cert que hi va haver una dona d’origen traci. Una sacerdotessa de Dionís (deu nacional de Tràcia) i de la qual no se’n sap el nom, va jugar un paper fonamental. Predicava una teologia de l’alliberació, en què Espàrtac tenia una missió divina. Durant la breu estada a Roma, mentre dormia, a Espàrtac se li va enroscar una serp al rostre. La dona tràcia ho va interpretar com un miracle, que atribuïa al futur gladiador “un poder gran i aterridor”, i ala sèrie, li diu que passaran “coses grans i horripilants”. Segons Plutarc, ella provenia dels medes, la mateixa tribu que Espàrtac, i cohabitaven junts a Càpua, fugint plegats.
Venjança
Florus ens diu: “no contents amb escapar-se, van voler venjar-se”. Es van dirigir al mont Vesuvi. Era un lloc perfecte per a fugitius, ja que estava rodejat de boscos on la caça i els recursos naturals eren nombrosos. A la regió de la Campània predominaven grans propietats i plantacions que treballaven nombrosos esclaus que anaven alliberant pel camí. Homes lliures empobrits per la distribució de terres que anys abans havia fet la República, també es van sumar a la causa: els seus coneixements de la zona van ser vitals en les victòries d’Espàrtac. Els rebels ja es contaven per milers, ja que un 20% de la població (1,5 milions) de la península Itàlica en aquell moment eres esclaus. Gladiadors com els gals Crix i Enòmau, o el celta Gannicus eren altres líders de la rebel·lió i entrenaven als nous efectius. Pel Senat només eren una banda de malfactors sense cap perill. Van enviar al pretor Gai Claudi Glabre amb tan sols 3.000 homes per sufocar la rebel·lió. Confiats i poc preparats, l’estratègia era cercar els rebels, que estaven al cim de la muntanya, per fer-los morir de gana. Espàrtac, però, va demostrar ser un estrateg. Els romans van descuidar una part de la muntanya massa escarpada, per on van descendir els rebels amb cordes fetes dels sarments de la vinya, un producte molt abundant per la zona. Els romans van ser emboscats i derrotats i la rebel·lió va agafar impuls.
A la pantalla passa exactament el mateix. Hem d’afegir que a la sèrie, el romà que traeix a Espàrtac contra els getas i el condemna tant a ell com a la seva dona a l’esclavitud és Gai Claudi Glabre. Aquesta batalla, a part de l’aura del conflicte general, és una qüestió personal entre els dos. Cal destacar que es representa molt bé com els rebels s’aprofiten de l’entorn i de Lucio, un romà enemistat amb la República per la pèrdua de terres durant la dictadura de Sila. Engrandeixen les seves files alliberant esclaus de les villae rusticae i navilieres que transporten presoners de guerra al port de Nàpols. Per altra banda, Strauss també destaca que la varietat ètnica dels rebels fa que saltin espurnes entre ells i això també es reflecteix a la pantalla, on veiem enfrontaments constants entre gals i germànics.
La guerra dels condemnats
Després de la derrota de Glabre, Espàrtac prengué com a base operativa l’antic campament romà, aglutinant aproximament unes 10.000 persones entre homes, dones i nens. Espàrtac coneixia les tàctiques militars romanes i evitava enfrontar-s’hi a camp obert, procedint amb emboscades i una guerra de guerrilles.
El Senat envià els pretors Cosini i Varini. Varini va enviar al seu legat Furi, però va ser emboscat pels rebels. Cosini també va patir el mateix destí. Els soldats de Varini fugien i es negaven a lluitar. Espàrtac començava a infondre terror després de derrotar dos pretors en qüestió de mesos, i alhora, les seves tropes saquejaven i alliberaven esclaus arreu de la Campània. Les divisions començaven a eixir a l’exèrcit rebel: Espàrtac volia abandonar Itàlia per dispersar-se per les seves respectives pàtries, mentre que Crix volia atacar a Varini. Molts eren nascuts esclaus, lluny de la pàtria dels seus pares, per això tornar a casa no significava res com podia ser per Espàrtac. Finalment, van anar a la Lucania on va derrotar a Varini, arrasant la ciutat de Metapont i establint-se a Turi. Els rebels, que ja es comptaven per 40.000, es van dividir: Espàrtac va anar cap als Alps per escapar, mentre que una altra facció liderada per Crix es va quedar al sud. Els cònsols Luci Geli Publícola i Cneu Corneli Lèntul es van fer càrrec de la situació. Geli va aniquilar l’exèrcit de Crix a la batalla del Mont Gargano, mentre Lèntul combatia Espàrtac. Després de la derrota de Crix, els cònsols van unificar forces per derrotar Espàrtac, però van ser derrotats per aquest. El traci els va fer presoners de guerra i els va obligar a combatre com a gladiadors per honorar al seu company caigut en batalla.
El Senat, escandalitzat, va posar al capdavant a l’adinerat Marc Licini Cras, el qual va recuperar la decimatio per disciplinar les seves tropes. Cras va desplegar sis legions evitant que Espàrtac fugis pel sud, però el seu legat Mumio el va desobeir i va atacar amb dos al traci, essent derrotat. Tot i això, va obligar els rebels a replegar-se al sud, a l’estret de Mesina, on el traci va pactar amb uns pirates cilicis el pas del seu exèrcit a Sicília, els quals no van complir. És possible que Cras, l’home més ric de la República, pagués els pirates perquè traïssin Espàrtac, obligant els rebels a refugiar-se a les muntanyes d’Aspromonte. Mentrestant, Cras va construir un mur de 55 quilòmetres, de costa a costa, cercant als rebels a la Calàbria. Espàrtac va tornar a humiliar a Roma i va escapar, però l’ocàs del conflicte s’apropava. Pompei havia sigut cridat pel Senat d’Hispània i Varró d’Orient per donar el cop de gràcia a la rebel·lió. Així doncs, Espàrtac per no veure’s entre tres exèrcits romans, i Cras, per atribuir-se el mèrit de la victòria sobre els rebels, van entaular la batalla final a vores del riu Silari. Va ser una massacre. Milers de romans i rebels van morir i mai es va trobar el cos d’Espàrtac. Cras va fer 6.000 homes i dones presoners i els va crucificar al llarg de la Via Apia. Alguns van fugir, però van ser interceptats per les tropes de Pompei, que es va arrogar l’estocada final de la Tercera Guerra Servil.
En aquesta quarta temporada, la sèrie no és tan precisa com en la tercera, però coincideix en qüestions clau. Varini no apareix en aquesta última, ja que acompanya a Glabre en la batalla del Vesuvi en l’anterior. Comença amb les emboscades que prèviament hem citat, enxampant en cas a Cosini i Furi alhora. Amb la derrota dels cònsols agafa les rendes Marc Licini Cras, però arribats a aquest punt, l’Espàrtac de la pantalla va tenir el mateix problema que el personatge històric: necessitava provisions pel seu exèrcit. Si en la història real es va establir a Turi, a la pantalla ho farà a Sinuessa de la vall. El paper del legat Mumio el farà el fill de Cras, Tiberi que ataca precipitadament als rebels, provocant la fugida de les seves tropes. Aquí és quan Cras, per restablir l’ordre, desempolsa la decimatio. Finalment, Cras li arrabassarà la Sinuessa a Espàrtac amb l’ajuda de Gai Juli Cèsar que, tot i que no hi ha evidències històriques de la seva participació en aquest conflicte servia de peu per presentar una seqüela del futur Primer Triumvirat que mai es va arribar a fer. Els rebels van fugir als monts Aspromonte on carregant amb nocturnitat i traïdoria com se suposa que ho va fer en el conflicte real, ho van aconseguir. Abans de la batalla final, les fonts indiquen que Gannicus va provocar una tercera escissió de l’exèrcit d’Espàrtac, però això a la pantalla no succeeix, ja que el celta mor crucificat com un presoner de guerra a la Via Apia, Mentre el pengen, apareix Pompei que comunica a Cras i Cèsar que ha posat fi a la guerra que ells no han sabut acabar. Cèsar s’enfada, però Cras accepta l’arrogància de Pompei en pro de futures aliances polítiques.
Potser la qüestió més interessant és el respecte que Cras li mostra a Espàrtac, que no l’infravalora com els seus predecessors en la contesa, i el reconeix com un contrincant molt digne. Les fonts indiquen que durant la batalla final Espàrtac buscava a Cras per matar-lo personalment. A la sèrie els dos se separen del gruix de la batalla i tenen un enfrontament individual, on Cras li diu a Espàrtac que tant de bo hagués nascut a Roma. Espàrtac dóna les gràcies als Déus perquè això no hagi sigut així. En cas que aquesta conversa hagués existit, és ben segur que el traci s’hagués referit a Dionís.
Vist el seu recorregut, sembla que Espàrtac era un home lligat a un destí. Strauss apunta que era més romà del que ell es pensava i més del que als romans els hagués agradat: despiadat com Marcel, orador com Ciceró, senzill com Cató, generós com els Gracs, lluitador per la llibertat com Brut i lligat a un Déu com Cèsar. La seva persona i la seva revolta es van apagar a vores del riu Silari, però finalitzant amb la cita que conclou la sèrie de la cadena Starz, “Algun dia Roma caurà, però el teu record sempre romandrà en els cors de tots aquells que anhelen la llibertat”.
