Més de mil anys de govern papal feren de Roma, dels territoris que en depenien i dels Estats Pontificis un dels principals actors polítics italians fins l’arribada de la Unificació d’Itàlia a la segona meitat del traumàtic segle XIX. Dos-cents seixanta-sis pontífex, començant per Sant Pere i arribant fins el Sant Pare Francesc, han regit, i regeixen, les vides espirituals de milions de catòlics dels cinc continents però, també, en moltes ocasions, han esdevingut autèntics monarques d’un poder temporal que garantia —i garanteix— la independència del Papa per tal de dur a terme la seva tasca apostòlica arreu del món.
Ara fa gairebé 150 anys, els exèrcits italians prenien Roma i anul·laven el poder terrenal dels papes, Pius IX s’autoproclamava presoner dins la Santa Seu i els catòlics assumiren una actitud antisistema vers el nou estat liberal italià; optaren per no col·laborar. Quan els bisbes preguntaren sobre la conveniència de la participació de catòlics dins la vida política del nou Estat, el Vaticà respongué amb un categòric Non Expedit (No convé). Començava llavors, als anys 60 del segle XIX, un conflicte que s’allargaria fins l’onze de febrer de l’any 1929, quan es signà un acord entre representants del govern italià i del Papat per tal d’aconseguir restaurar el poder temporal del Papa i normalitzar les relacions entre els catòlics i el Regne d’Itàlia.
Resumint el que passà en aquells pactes de Laterà, veiérem com els caps de govern de la Santa Seu i de la Itàlia Feixista, és a dir, el cardenal i Secretari d’Estat Pietro Gasparri (representant del Papa Pius XI) i el Primer Ministre italià Benito Mussolini (representant del Rei Victor Manuel II), acordaren reconèixer, en nom d’Itàlia, la independència de la Ciutat Estat del Vaticà i, alhora, en nom de l’Església, reconeixien l’Estat italià. A més a més, es signà un concordat que regiria les relacions entre els dos governs.
També cal dir que abans de signar-se aquests pactes, les postures del Vaticà vers la política italiana anaren tornant-se cada cop més comprensives. Ja l’any 1919 el Sant Pare Benet XV tombava el Non Expedit i permetia el que, de fet, ja era una realitat que venia d’anys enrere: la participació dels catòlics en la vida política italiana. Amb aquesta tolerància va néixer l’any 1919, animat pel Papa, el demòcrata cristià Partit Popular Italià que venia de la mà de gent com el sacerdot Luigi Sturzo o d’Alcide De Gasperi. Era una potent eina per parar els peus al Partit Socialista Italià, tanmateix, amb el temps, tan socialistes com demòcrata cristians acabaren perseguits pel moviment feixista, el qual també naixia en aquells anys.
Amb els Pactes de Laterà, Mussolini i el Feixisme es penjaven la medalla d’haver posat punt i final a un conflicte que durava ja molts anys. S’aconseguia atreure una bona part del món catòlic que veuria el moviment feixista com un regal de la providència molt més interessant que el Partit Popular Italià. Finalment, però, com ha passat al llarg dels segles, tot i la naixença i mort de moviments, imperis, règims autoritaris, cops d’estat, matances, nacions o repúbliques, la Càtedra de Sant Pere segueix sempre navegant entre la tempesta aconseguint mantenir la seva tasca espiritual i el seu poder temporal.
Tu es Petrus, et super hanc petram
aedificabo Ecclesiam meam,
et portae inferi non praevalebunt adversus eam:
Et tibi dabo claves
Regni coelorum.
Quodcumque ligaveris super terram,
erit ligatum et in coelis;
et quodcumque solveris super terram
Erit solutum et in coelis.
(Mateu 16:18-19)
Tu ets Pere, i sobre aquesta pedra
edificaré la meva Església,
i les forces del reialme de la mort no la podran dominar:
Et donaré les claus
del Regne del cel.
Tot allò que lliguis a la terra,
quedarà lligat al cel;
i tot allò que deslliguis a la terra
quedarà deslligat al cel.
(Mateu 16:18-19)
