«Odoacre matà a Orestes i condemnà al seu fill [Ròmul] Augústul al càstig de l’exili al Lucallano, un castell de la Campània. L’Imperi de Ponent de la gent romana, que amb Octavià August, primer dels Augusts, havia començat en l’any 709 des que la Ciutat fou fundada [44 aC], es va perdre amb aquest Augústul en l’any 522 dels seus predecessors [476 dC], d’ençà d’això els reis dels gots han tingut Roma i Itàlia».
-Marcel·lí Comes, cronista bizantí, any 534-
(Nota: si us hi fixeu, Marcel·lí es va descomptar de dos anys).
El 4 de setembre de l’any 476 es produí el que anomenem la caiguda de l’Imperi romà d’Occident, avui fa 1542 anys. Aquest fet s’ha considerat la fita inicial de la categoria cronològica que anomenem Edat mitjana. El motiu principal pel que aquest succés hauria sigut reproduït sistemàticament i divulgat com un fet crucial de la Història rauria en la significació ideològica que se li ha atorgat: els il·lustrats i positivistes consideraren aquest fet com l’arquetip ideal de la decadència donant lloc al final d’una civilització, quelcom que els servia per a argumentar a favor de les seves teories que aviat, al segle XIX i XX, esdevindrien en el que anomenem el racisme científic. És a dir, la visió de l’any 476 com la culminació de la mort d’una cultura degut a l’arribada d’immigrants i especialment a la penetració d’idees estrangeres a Europa, serviria al feixisme com exemple del que deia tenir com a propòsit evitar: el col·lapse d’Europa davant la pèrdua dels valors conservadors. Com veiem, la terminologia no és innocent, i la significació atorgada a aquesta data no ho és en absolut.
Al voltant d’aquesta qüestió, la suposada caiguda de l’Imperi romà d’Occident, ha existit i existeix una controvèrsia entre historiadors molt complexa, on es barregen ideologies i marcs científics, on el fet en si mateix queda ben petit al costat del relat que se n’ha construït. L’ús per part de la literatura i el cinema d’aquest succés no ha ajudat a portar llum sobre el que realment succeí, doncs, al cap i a la fi, el públic queda seduït davant la idea d’un imperi enorme i esplendorós sucumbint com un castell de cartes, quasi d’un dia per l’altre. De fet, com digué l’arqueòleg i historiador Paul Veyne, el problema de la caiguda de l’Imperi romà és que no va succeir pas.
Què succeí llavors el 4 de setembre del 476? L’emperador romà d’Occident, l’adolescent Ròmul Augústul, fou deposat pel rei germànic Odoacre, que es proclamà rei d’Itàlia. Hom ràpidament capta el significat d’aquest fet: l’emperador romà fou derrocat violentament per una horda de bàrbars nòrdics, que amb la seva cavalleria entraren a Roma i es feren amb el poder per la força, a sang i ferro. No seria exactament això el que va ocórrer. En primer lloc, els germànics s’havien introduït gradualment en la política romana fins un punt que ens pot sorprendre. Si bé, s’ha de dir, durant les primeres invasions els bàrbars germànics ja s’estaven romanitzant tímidament, un cop penetraren les fronteres el procés de romanització es faria imparable. Com digué Fernand Braudel, la civilització sempre es tanca per l’esquena del bàrbar. De fet, els germànics no cercarien pas destruir l’Imperi, sinó integrar-s’hi. Durant força temps els clans germànics havien rebut la preuada moneda romana a canvi de guardar les fronteres del nord, però quan els huns arribaren a Europa -sembla que un seguit d’hiverns molt secs haurien deixat el seu territori natal sense pastures- els germànics no foren capaços de fer-los front. Exiliats i perseguits pels huns i l’hivern, els líders germànics optarien per l’única solució per salvar als seus pobles: travessar les fronteres i obligar a la corona imperial a acceptar-los al sud. No els seria fàcil, però restaven molt motivats. Els reis germànics eren escollits pel poble, un poble que els seguia allà on anessin. Errants, els exèrcits de les confederacions germàniques portaven les seves propietats i famílies amb ells. Els nens, els vells i les dones, tots participaven en l’esforç bèl·lic i tota la societat restava compromesa pel mateix objectiu: assolir victòries militars contra Roma per exigir a la classe dirigent a acceptar-los legalment dins l’Imperi. A més, cal dir-ho, l’Imperi patia una crisi demogràfica molt greu, i calien pagesos i soldats.
Amb el temps, els germànics s’havien convertit en generals dels exèrcits romans, formats en bona mesura per tropes germàniques. En la guerra contra els huns, que enfrontà Roma contra Atila, més que romans contra huns el conflicte fou de germànics contra germànics, doncs ambdós imperis, l’hun i el romà, tenien ministres de la guerra germànics comandant exèrcits germànics.
Poc a poc, aquells nòrdics que feia uns segles eren venuts com esclaus, s’havien convertit en els qui donaven les ordres. I això ens porta a Ròmul Augústul. Qui havia nomenat a aquell emperador-nen? El seu propi pare, Orestes. Orestes era el ministre d’afers militars de l’Imperi occidental, i abans havia sigut secretari de la guerra d’Atila. Orestes seria fill d’un cavaller germànic i d’una dama romana. Com havia passat des de feia unes dècades, els emperadors d’Occident eren titelles, proclamats pels seus parents o propers, els veritables dipositaris del poder que preferien actuar des de l’ombra. L’únic emperador occidental d’ençà de vint anys enrere que fou actiu i prengué la iniciativa fou Majorià, una excepció. Quan Orestes veié l’oportunitat, exilià a l’emperador Juli Nepot l’any 475, que, de fet, seria un titella de l’emperador bizantí Zenó. Orestes va decidir en aquell moment aixecar al seu fill Ròmul a la dignitat imperial, atorgant-li la porpra, i proclamar-se a si mateix com a regent.
Les tropes d’Orestes, germàniques, demanaren el que la soldadesca acostumava a exigir des de feia segles, que es repartís entre la tropa un terç de les terres conquistades, per poder-se llicenciar i viure amb la seva família i servents en una propietat legalment adquirida, que els proporcionés rendes. Aquesta petició no fou una innovació germànica, ja August s’hauria d’enfrontar a un motí dels seus soldats que li demanaven un terç de les terres d’Itàlia. Quan Orestes es negà a repartir un terç de les hisendes italianes, els soldats s’amotinaren. El poble germànic dels hèruls, que es trobava sota el comandament d’Orestes, proclamà com a rei a Odoacre, i davant la negativa d’Orestes, iniciaren una guerra conta aquest. Odoacre, amb la tropa del seu costat, assetjaria a Orestes a Pavia, que fugí a Plasència, on fou vençut i executat. Ens pot semblar d’una violència inusitada, pròpia d’una societat decadent, però aquests plets resolts mitjançant la guerra no eren pas una novetat. Sota la República els generals s’alçaven uns contra els altres, Cèsar marxà sobre Roma quan tornà de les Gàl·lies, i August tampoc perdé l’oportunitat de saquejar les propietats dels seus rivals després de matar-los. Especialment a partir del segle III, la política i la guerra havien passat a ser pràcticament el mateix, i el poder s’assolia i conservava a cop d’espasa.
Un cop Odoacre s’hauria fet amb el control d’Itàlia, mort Orestes i el seu germà, que s’havia refugiat a Ravenna, hauria de prendre una decisió: Què fer amb l’emperador-nen? Des de feia dècades els emperadors eren efímers i insignificants -l’única excepció, Majorià-, pobres nanos a les ordres dels seus regents. L’infortunat Ròmul era un noiet sense cap poder, al que l’emperador oriental, Zenó, no havia admès com a emperador d’Occident… No valia la pena tacar-se les mans amb la sang d’un nen. Odoacre va deposar a Ròmul, el va exiliar, i va enviar les insígnies imperials a Constantinoble, retornant el mandat al veritable emperador, el d’Orient, proclamant-se a si mateix rei d’Itàlia. Calia col·locar un altre titella com emperador? Significaria desafiar a Zenó… i el que cercava Odoacre era l’acceptació legal del seu domini sobre Itàlia. El més lògic era iniciar un nou interregne de la corona imperial d’Occident, dels diversos que ja s’havien produït, reconeixent l’autoritat de Zenó.
No obstant, Zenó continuava capficat en mantenir al seu antic aliat, Nepot. Nepot havia romàs en vida, refugiat a Split, i per Zenó continuava sent l’emperador d’Occident. Al poc temps, una conjura del palau acabaria amb la vida de Nepot, i Odoacre llavors prengué Split i manà executar als assassins de Nepot. Aquesta era la legitimitat que Odoacre intentava construir com a rei d’Itàlia: ell no era un invasor ni un usurpador, sinó que cercava mantenir la legalitat romana, admetent a Zenó com el seu senyor i respectant a Nepot, tant que mai li faria mal, ans al contrari, va fer justícia pel crim comés contra Nepot.
Tot i els intents d’Odoacre, a Zenó no semblava satisfer-lo gaire, i encara que hagués executat al seu rival Orestes, Odoacre havia actuat i actuava de manera autònoma. És a dir, encara que formalment Odoacre acceptés a Zenó com el seu senyor, Zenó no se’n fiava d’algú que pensava per si mateix i que havia arribat al poder sense el seu permís. S’ha de dir que Zenó hauria d’enfrontar un intent per a derrocar-lo, una intriga ideada per la vídua de l’anterior emperador, Lleó II, i sogra de Zenó, l’emperadriu Èlia, que intentaria col·locar al seu germà Basilisc al tron. Quan això succeí, Odoacre, sembla, recolzà als colpistes. Per Odoacre la decisió era senzilla: si Zenó no acceptava legalment el seu regnat sota domini imperial, potser els usurpadors ho farien; i al cap i a la fi, Zenó fou foragitat de Constantinoble per la conspiració, i un emperador que fuig no és emperador per massa temps. Finalment, Zenó vencé als seus rivals gràcies a l’auxili del rei dels ostrogots, Teodoric, deposant als colpistes. Zenó sabia que a Itàlia hi tenia una molèstia, però més a prop encara hi tenia a Teodoric, al que desgraciadament li devia la corona. Després d’ajudar a recuperar el tron a Zenó, Teodoric va assetjar Constantinoble, exigint a l’emperador que li permetés atacar Itàlia. Aprofitant l’avinentesa, Zeó va cedir a les exigències de Teodoric -sense massa alternatives-, i potser podria matar dos pardals d’un tret: aquells dos reietons germànics que es feien dir els seus aliats, Odoacre i Teodoric, tenien assumptes per a resoldre entre ells, i convenia que els resolguessin lluny de Constantinoble… doncs que es matessin a Itàlia.
Teodoric marxaria contra Odoacre, i no per la seva pròpia voluntat, sinó sota l’imperatiu legal d’obeir l’emperador, just el que Teodoric exigia. Teodoric prengué Itàlia i oferí un tractat de pau a Odoacre. Odoacre i la seva família foren convocats a un sopar amb Teodoric i els seus per a simbolitzar l’acord a Ravenna l’any 493, però en mig del banquet Teodoric li clavà un cop d’espasa a Odoacre davant de tota la comitiva, dient-li: Allò que has fet als meus amics ara t’ho faig jo a tu. Doncs durant els conflictes armats Odoacre havia acabat amb la vida d’alguns dels aliats de Teodoric. Després, Teodoric decidí respectar la vida de les dames i els nens de la família d’Odoacre, i no menysprearia la seva memòria. Al cap i a la fi, Teodoric esdevingué rei d’Itàlia, un títol creat per Odoacre, i si el projectava com un poca solta la seva legitimitat per fer-se amb el mateix títol que aquest havia creat quedaria malmesa. Teodoric matà a Odoacre per obeir la voluntat de l’emperador i per a venjar als seus amics, no per ambició ni per ser Odoacre un mal rei -aquesta seria la projecció que Teodoric volia transmetre. Bizanci s’havia desfet d’un rei molest, però li acabava d’atorgar legitimitat legal a Teodoric per a esdevenir un rei molt més poderós. Entretant, Zenó va morir i un guàrdia reial, Anastasi, es casà amb la seva vídua, Ariadna, per ocupar el tron.
Teodoric regnà sobre Itàlia i els ostrogots, i després ho faria la seva filla, Amalasunta, i ambdós utilitzarien amb intel·ligència la concessió que des de Constantinoble se’ls havia conferit, l’acceptació legal del seu poder jurisdiccional sobre Itàlia: el seu era, per fi, un regne legal i consolidat, amb un discurs de legitimació força ben lligat, tot i certes tensions internes i externes. Mantingueren el llatí com idioma oficial, el dret civil romà, i a més, utilitzaren la seva romanitat per a projectar-se com els millors d’entre els germànics: com eren més romans, eren més legítims. El partit got partidari de la confrontació amb l’Imperi hauria de ser sufocat repetidament, fins que finalment la refinada Amalasunta fou víctima d’una conjura -i fou ofegada a la banyera l’any 535-, pretext que utilitzaria Bizanci per envair Itàlia. Als voltants d’aquesta data, ja anunciada la caiguda propera d’Amalasunta, fou quan el bizantí Marcel·lí recordaria que a Itàlia els gots havien deposat l’últim emperador quasi seixanta anys enrere. Què oportú… un argument sòlid per envair Roma en nom de la recuperació imperial de Justinià i Teodora. S’iniciaren llavors les guerres gòtiques en què Bizanci conquistaria part d’Occident, però aquest ja és un altre tema.
Com veiem, si analitzem els fets, l’Imperi romà d’Occident no hauria caigut exactament. No es tractaria d’un col·lapse fruit de la decadència, es tractaria d’una transformació fruit de les noves necessitats. Si la llei romangué, si els símbols romangueren, si els costums romans romangueren, si els sobirans s’atorgaren la missió de garantir la continuïtat del món romà per a legitimar-se, és que Roma no va caure. El 4 de setembre del 476 un nen sense poder perdé un títol que mai havia exercit, i sabem que no es produí realment un trencament ja que en aquell moment ningú en donà queixa: cap savi es lamentà de la desaparició de l’Imperi, cap escrivà digué que quelcom s’havia acabat tot de sobte. Els que visqueren aquell moment ho farien amb la normalitat pròpia dels conflictes que s’anaven produint. Simplement s’havia iniciat un nou interregne com tants altres, i en uns anys algun general tornaria a nomenar emperador a algun familiar -cosa que no succeí. Res s’havia perdut, s’havia produït una metamorfosi gradual del poder constituït. L’emperador ja no calia, els regnes successors germànics s’havien atorgat les seves funcions, així que ningú va notar que l’emperador ja no hi era.
