→ 13 d’abril: De l’adveniment de la República (II): la conquesta dels carrers
El 12 d’abril de 1931, la societat espanyola era convocada a les urnes per primer cop en vuit anys. Es tractava d’unes eleccions municipals convocades pel president del govern, Juan Bautista Aznar-Cabañas, amb l’objectiu d’iniciar un cicle electoral que permetés a la Monarquia un retorn controlat a la normalitat parlamentària després del fracàs de la dictadura de Primo de Rivera, que tot i que havia estat liquidada feia més d’un any, el gener de 1930, s’havia demostrat impossible de desmantellar degut a la manifesta incapacitat del Poder de bastir una alternativa.
I és que després de la caiguda del dictador, la tenaç oposició social i política que havia combatut Primo de Rivera es girà ràpidament contra el rei d’Espanya, Alfons XIII, identificat com el culpable i promotor del cop d’estat que el setembre de 1923 havia destruït l’estructura constitucional i el sistema parlamentari de l’Espanya de la Restauració instaurant en lloc seu un Directori Militar de retòrica provisional però amb vocació de permanència. Una oposició que, desitjosa d’articular un nou sistema polític d’arrel democràtica, identificava Alfons XIII com el més molestós escull per assolir el seu propòsit i que, per tant, tot i que republicana, era sobretot antialfonsina.
Així, i després d’un seguit de conats insurreccionals fallits el desembre de 1930, aquesta oposició de règim, tan transversal que anava des dels socialistes fins a antics monàrquics decebuts amb Alfons XIII, van veure en la convocatòria d’eleccions municipals la primer gran oportunitat per mesurar forces amb els monàrquics. La campanya electoral en va ser la gran demostració: abrandats atacs i apassionades defenses de la monarquia van eclipsar en els actes i mítings tota referència a la gestió municipal: l’últim que interessava a cap dels dos bàndols era la renovació dels ajuntaments. Però per quin costat es decantarien, els espanyols?
Arribat el dia dels comicis, els col·legis electorals s’ompliren de ciutadans afanyosos per votar, conformant llargues cues ja de bon matí. Un dels polítics més matiners en introduir el vot dins l’urna fou el comte de Romanones, llavors ministre d’Estat, vell i experimentat polític liberal i amic personal d’Alfons XIII. Romanones explica a les seves memòries que, després de votar, marxà a passar el migdia a les afores de Madrid, on l’assolaren un seguit de mals presagis sobre el desenllaç electoral. També el Monarca marxà de passeig, en el seu cas pels encontorns de El Pardo, despreocupat per unes eleccions que no reunien cap ingredient per esdevenir plebiscitàries: essent unes eleccions municipals, la desproporció entre vots i regidors hauria de ser molt accentuada i favorable a la monarquia i, al capdavall, on no arribés la voluntat popular hi arribarien les velles estructures de manipulació electoral, pensà.
Les votacions van transcórrer amb normalitat fins al tancament d’urnes, a les quatre de la tarda. Llavors, mentre als col·legis electorals hi començaven els escrutinis, a la Puerta del Sol, aleshores seu del Ministeri de la Governació, s’hi aplegaren en sessió informal la majoria de ministres d’aquell últim govern de la Monarquia. El ministre de la governació, marquès de Hoyos, s’encarregava de coordinar l’enregistrament de les informacions sobre els resultats de cada província que, per via telefònica, anaven fent arribar els governadors civils. Les primeres dades, dels pobles més petits i per tant de més ràpid recompte, semblaven molt positives per als monàrquics; però mica en mica Romanones va anar veient, amb l’arribada de les primeres notícies sobre les grans ciutats i províncies, com els seus mals presagis es començaven a fer realitat: a la ciutat de Madrid, per exemple, els republicans van aconseguir sumar 91.898 vots contra els 33.884 que recolliren els monàrquics, una inapel·lable victòria antialfonsina que es repetí a Barcelona per 89.285 a 28.137 i on la força guanyadora va ser, contra tot pronòstic, la flamant Esquerra Republicana de Catalunya, fundada menys d’un mes enrere. Però no només a les dues ciutats més grans d’Espanya aconseguirien la victòria els republicans: quan Romanones era informat de la derrota a Guadalajara, el seu cacicat personal, entresentí amb impotència que «cincuenta años de vida política se esfumaban como el humo»; i el ministre de Foment, el conservaduro Juan de la Cierva, reaccionà iradament quan el governador civil de Múrcia, el seu germà Isidoro, informà el ministre Hoyos de la derrota dels monàrquics per dos regidors a la capital murciana.
Tot i que no disposem d’una font definitiva que determini amb exactitud les xifres d’aquells comicis a tot l’Estat, la tendència general és que les candidatures republicano-socialistes s’imposaren a els grans ciutats —ho feren en quaranta-una de les cinquanta capitals de província— i que les llistes monàrquiques van prevaler en la majoria de pobles petits i municipis de l’Espanya rural. Això generà un equívoc a l’hora d’analitzar els resultats provocats per la desproporció entre vots totals i regidors electes llegits a escala estatal, ja que mentre és presumible que en vots emesos la victòria fos republicana, els monàrquics van aconseguir conquerir un nombre major de regidories.
A Madrid, el dia enfosquia i la nit despuntava quan a la reunió a la Puerta del Sol s’hi afegí el Director General de la Guàrdia Civil, José Sanjurjo. Preguntat per Romanones sobre les seves impressions, la màxima autoritat benemèrita fou contundent: «En la Guardia Civil producirá hondo efecto». Aquesta ambigua resposta suscità una diligent reacció de La Cierva: «¿Cuál será su actitud?». I és que en una situació així, de crisi sistèmica, l’estat d’ànim i el grau de fidelitat entre els elements de coerció i ordre s’intuïen decisives i determinants pel definitiu desenllaç. «Hasta ayer por la noche podía contarse con ella», sentencià Sanjurjo.
Per posar punt final a la reunió, s’acordà que en les declaracions davant la premsa s’apel·laria a la victòria monàrquica en nombre de regidors i que es dedicarien tots els esforços pertinents en evitar uns aldarulls al carrer que, en aquell moment d’escac al Rei, podien ser letals. Tot i assumir la gravetat de la situació, els ministres marxaren cap a casa convençuts que la batalla no estava perduda i que unes eleccions municipals no podien decidir la sort d’un país. Abans de retirar-se, el marquès de Hoyos marxà a sopar amb Dámaso Berenguer, ministre de la Guerra i anterior cap de govern, per informar-lo dels continguts tractats i acords assolits en la reunió a la Puerta del Sol. Allà, Berenguer el faria coneixedor d’una decisió que havia pres unilateralment i que l’endemà seria motiu d’una fonda controvèrsia.
D’aquesta manera acabava el 12 d’abril de 1931. Els ciutadans espanyols, exercint el vot per primera vegada en molt de temps, havien donat als comicis un caràcter plebiscitari que, malgrat la desproporció entre vots i regidors, era inequívoc. Havien propinat un cop molt dur a la corona expressant-se a les urnes, però si volien que l’estocada fos fatal haurien de fer-ho també al carrer.
