Aquest dia, els representants de set de les deu províncies que formaven la Capitania General de Veneçuela, després de molts i intensos debats, van signar la ruptura amb la corona espanyola i el naixement d’una República federal amb els ideals de la Il·lustració i la llibertat. Les altres tres, van decidir romandre sota la monarquia hispànica, seguint al Consell de Regència. Aquesta acta va ser la primera de tot un reguitzell que, durant les dues primeres dècades del segle XIX, van acabar amb l’imperi colonial d’Espanya a Amèrica.
Les causes d’aquest procés mai poden ser úniques i millor s’ha de pensar en una acumulació de factors, tant dins de la societat veneçolana com dels fets derivats des de la mateixa metròpolis. És molt important entendre el desencís de la població criolla, que es sentiren tractats com a ciutadans de segona o també aquells sectors que han vist amb il·lusió (o curiositat) la independència de les 13 colònies angleses, la Revolució Francesa i la d’Haití o, fins i tot, els que veien en el sistema comercial del monopoli, una àncora per a l’avenç econòmic.
És aquí on tindran molta importància els moviments fets per Francisco de Miranda, juntament amb el govern anglès i nord-americà, tot i que aquests per uns altres motius. La finalitat del veneçolà era independitzar els territoris americans mitjançant accions directes. Així el trobem el 1806, sortint de Nova York amb naus i homes contractats allí, encaminant-se cap a Haití, on reforçaria les seves tropes, per tal de desembarcar a Veneçuela i intentar atraure a la població a la causa independent. Va tenir força problemes per arribar-hi i, en intentar desembarcar, la flota reialista li va plantar cara. Miranda va haver de fugir cap a Trinitat, deixant darrere a molts dels homes que l’acompanyaven. Un cop allí, va aconseguir que el governador britànic de l’illa li donés més efectius, amb els quals va aconseguir arribar l’1 d’agost de 1806 al continent i desembarcar a La Vela de Coro, a la costa del virregnat de Nova Granada. Allí, ràpidament van aconseguir ocupar els punts més importants i, per primera vegada, es va hissar la bandera “Columbia”. Tot i aquest èxit, la població no els va recolzar i dies després Miranda es va haver de reembarcar, primer cap a Trinitat i després a Anglaterra.
A tots aquests episodis interns, s’ha de sumar l’avenç de la influència de Napoleó dins de la política espanyola, exemplificat en les abdicacions de Baiona que, de facto, van portar a una dualitat de poders: el de la nova dinastia que inicià Josep I Napoleó i les Juntes i d’altres organismes que defensaven els drets del «captiu» Ferran VII Borbó. A conseqüència d’aquest conflicte, el 1808 ja va haver-hi un primer intent de fer una junta a Caracas per refermar, en teoria, els drets borbònics i rebutjar al nou rei francès, tot i que a la pràctica el que volien era iniciar el camí cap a una major autonomia. Aquest intent es va dir la «Conspiració dels Mantuanos», però finalment, no van aconseguir els seus objectius. Amb la caiguda de Sevilla el 1810 davant les forces de Napoleó, la Junta Central es va traslladar a Cadis. Per a molts territoris espanyols d’Amèrica això significà que la «sobirania nacional» els hi retornava a ells, ja que aquell petit territori a la Península, no els podia representar a tots, i que per tant, ells havien de decidir el seu futur, dins de la monarquia. És així com van sorgir les Juntes de Govern, a imatge de les que havien sorgit a Espanya, que iniciaren un procés de major autonomia, i en alguns llocs, va obrir el camí cap a la independència.
Per al cas veneçolà va ser el 19 d’abril de 1810, Dijous Sant, mitjançant l’oposició popular a l’arribada de Vicente Emparan, el nou capità general enviat per les autoritats espanyoles, a les quals no reconeixien. Quan van aconseguir la seva dimissió, es va formar immediatament una junta autònoma a Caraques, anomenada «Junta Suprema Conservadora dels Drets de Ferran VII», a la que es van unir 7 juntes d’altres territoris de la Capitania General, i a la que es van oposar 3, la de Maracaibo, la Guayana i Coro, que decidiren mantenir-se fidels al Consell de Regència.
Per continuar el camí cap a la independència, la Junta va convocar un Congrés Nacional pel 2 de març de 1811, on els diputats escollits per vot censatari, havien de decidir quin seria el futur de Veneçuela. Les discussions entre els «rupturistes» i els «fidelistes» van ser llargues i, ben aviat, es van notar les pressions de la Societat Patriòtica, que recolzava les postures independentistes. El 5 de juliol, a la Capella de Santa Rosa de Lima de Caraques, es va proclamar el trencament amb Espanya, només amb un vot en contra. Un cop proclamada la Primera República de Veneçuela, es va procedir a legislar per a aconseguir fer una Constitució Federal, que finalment va veure la llum el 21 de desembre de 1811 i que constituiria la base dels nous Estats de Veneçuela. Tot i això, el procés d’independència no va ser senzill de portar a tot el territori, ja que molt aviat es van iniciar les oposicions, internes i externes, que portaren al país a una llarga lluita, on Miranda tingué un breu paper, i on destacaren Simón Bolívar i Antonio José de Sucre, entre d’altres. Però això és una altra història.
