Tal dia com avui de l’any 1902 sortia el primer número del setmanari satíric barceloní, el ¡Cu-Cut! Aquesta publicació és una molt bona referència per entendre la societat catalana de principis de segle XX. El Tancament de Caixes de 1899 a causa de la crisi colonial espanyola propicià que la burgesia s’apropés a posicions regionalistes. D’aquí en sorgí el 1901 la Lliga Regionalista de Catalunya. Un mes després de la seva creació aconseguí la majoria de diputats per Barcelona, trencant per primer cop amb el domini caciquil i del bipartidisme, que dominava des de la Restauració. Aquesta esdevindria el nucli del catalanisme polític que marcaria el segle XX, ja que fins a una escissió el 1904, inclouria el que més tard serien les bases del catalanisme d’esquerres amb figures com Francesc Layret, Pomeu Fabra o Andreu Nin; aquesta, sens dubte, també serà la precursora de la Mancomunitat de Catalunya i, de forma més immediata i lligat amb el ¡Cu-Cut!, la creació de Solidaritat Catalana.
El ¡Cu-Cut! va ser una expressió més d’aquest catalanisme regionalista. Dirigida pel poeta i polític de la Lliga Regionalista Manuel Folch i Torres, marcà un abans i un després en el gènere. En aquella època la premsa era un dels puntals de la política. La seva relació, a més, amb la sàtira, era evident, ja que existien publicacions d’aquesta temàtica des de finals del segle XIX com L’Esquella de la Torratxa o La Campana de Gràcia. El seu èxit va obligar a aquestes revistes a afegir nous dibuixants i canviar la seva línia editorial virant al catalanisme, així com també va propiciar la creació d’altres publicacions satíriques i catalanistes.
Aquesta edició, capitanejada pel ninot del nas vermell i farcida d’una iconografia insolent i desacomplexada, es va fer famosa, però, pels fets ocorreguts la matinada del 25 de novembre de 1905: els militars van assaltar i destrossar les redaccions del ¡Cu-Cut! i de La Veu de Catalunya que era el diari catalanista de referència. Aquest esdeveniment que es recordaria com Els Fets del ¡Cu-Cut!. Automàticament es va suspendre la publicació i els redactors es disseminaren per altres publicacions fins que més de mig any més tard es va reemprendre l’edició.
No obstant això, se’n deriven altres conseqüències de més calibre. Es certifica que els militars continuen tenint una forta presència en la política i les males relacions entre els militars i els catalanistes. Per donar empara legal a l’acció, el govern espanyol creà la Llei de jurisdiccions de repressió dels delictes contra la pàtria i contra l’exèrcit. En aquesta conjuntura es va popularitzar la figura del tinent coronel Macià com a exponent de militar que es negava a justificar l’acció de l’exèrcit. El descontentament de la societat catalana va desembocar en el punt més àlgid del regionalisme català: un moviment unitari i la fundació de Solidaritat Catalana.
Més de 100 anys després veiem com encara les publicacions satíriques de caire polític són molt presents. Sens dubte continuaran tenint un paper a jugar en moments de crisi, com en l’actualitat.
