Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

El 16 de gener de 1979, a l’aeroport de Mehrabad a Teheran, l’últim xa de l’Iran, Mohammad Reza Pahlavi, era acomiadat amb la seva esposa Farah Diba i el seu fill Reza pels darrers oficials fidels del seu règim. Vist en perspectiva, moltes de les decisions que prengué al llarg del seu regnat, pogueren haver condicionat la seva caiguda, si bé fins a l’últim dia hauria pogut salvar la corona i endarrerir la proclamació de la primera teocràcia contemporània.

Durant la Segona Guerra Mundial, l’Iran havia estat ocupat pels Aliats, que imposaren a Mohammad Reza com a xa. Aquest els tornà el favor l’any 1953 quan es posicionà a favor de la multinacional petroliera britànica en contra del seu primer ministre, qui en demanava la nacionalització. Anys més tard, però, i a mesura que creixia el seu poder personal, el xa tractà de redreçar el desigual domini de la multinacional.

El 1971, en un esforç per donar a conèixer l’Iran al món, commemorà el 2500è aniversari de l’Imperi persa a les ruïnes de Persèpolis, en una cerimònia que comptà amb la presència de diverses personalitats: des d’emperadors, com l’etíop Haile Selassie, fins a joves periodistes, com Jaime Peñafiel (qui sempre lloà l’elegància d’aquella trobada). Aquesta commemoració sortí molt cara al país. Aquest fet, juntament amb les mesures seculars del govern, predisposaren al conservador clergat del país cap a un procés revolucionari.

El 7 de gener de 1978 és la data que la dreta iraniana emprà per assenyalar l’inici de la revolució: en aquell dia un article anònim acusava l’aiatol·là Khomeini, exiliat a l’Iraq, de ser un agent d’origen indi a sou dels britànics. L’article, que provocà una irada manifestació de seminaristes a Qom i els primers «màrtirs» de la revolució, ha estat en els darrers anys ben present en l’imaginari de l’oposició a la teocràcia, la qual defensa que el clergat xiïta és entrenat a Anglaterra per la Foreign Office. Així doncs, Mohammad Reza, el titella dels nord-americans, no tindria gaires possibilitats de tirar endavant amb enemics tan formidables.

Mohammad Reza Pahlavi (Font: Viquipèdia)

Els morts de les primeres manifestacions provocaren noves onades de protestes, que el 18 de febrer s’estengueren arreu del país, en destaquen les de Tabriz (la «rosa de foc» iraniana). Incapaç de contenir la població, la policia rebé el suport de l’exèrcit, cosa que no féu sinó provocar més mortaldat. 55 ciutats, Teheran inclosa, protestaren el 29 de març sorprenent el mateix xa qui, en no poder comptar amb els EUA, suavitzà la repressió i començà a fer gestos vers els manifestants, apartant els funcionaris més odiats (sobretot els membres del servei secret). Les mobilitzacions es reduïren i organitzacions com la CIA varen considerar que el perill revolucionari havia passat.

Però quan el 19 d’agost es produí un catastròfic incendi al Cinema Rex de la ciutat meridional d’Abadan, en el qual perderen la vida 422 persones, molta gent veié la mà del xa en aquest episodi i sortí una vegada més als carrers. Les celebracions religioses del 4 de setembre desembocaren en massives mobilitzacions i en la declaració de l’estat d’emergència el 8 d’aquell mes: 89 persones moriren a conseqüència d’aquest fet, que acabà de perjudicar la imatge del xa i, de rerefons, la d’alguns dels seus aliats internacionals (Israel i els EUA).

La vaga general de finals d’octubre, en la qual els comerciants de basar tingueren un paper clau, dugué el xa a intentar negociar amb dirigents moderats de les protestes i trobà en Shapur Bajtiar 

Mohammad Reza i Farah Pahlavi jutnament amb el primer ministre Shapur Bajtiar (Font: Viquipèdia)
Mohammad Reza i Farah Pahlavi juntament amb el primer ministre Shapur Bajtiar (Font: Viquipèdia)

l’home més adient per a apaivagar la revolta i conduir una transició més tranquil·la (possiblement Mohammad Reza pensava en el seu fill com a futur monarca): veterà de les Brigades Internacionals i empresonat repetides vegades pel govern del xa, exigí a Mohammad Reza que abandonés el país per a facilitar la transició. El xa acceptà les demandes de Bajtiar i marxà a l’exili, adonant-se al cap de poc temps que bona part dels seus antics aliats internacionals li giraven l’esquena. El nou primer ministre alliberà tots els presos polítics, dissolgué el servei secret i prometé l’organització d’eleccions constituents. Malauradament, l’aiatol·là Khomeini no acceptà el pla de convertir Qom en una «ciutat del vaticà xiïta», i els mateixos membres del partit de Bajtiar el titllaren de titella del xa. L’1 de febrer tornà de l’exili l’aiatol·là Khomeini, esdevenint referent moral del govern revolucionari mentre l’enginyer Bazargan reemplaçava Bajtiar. El referèndum per la República Islàmica del 3 de desembre de 1979 posà fi a les opcions de la dinastia Pahlavi de tornar al poder.

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>