Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

El 15 de maig de 1966 a la Xina va tenir lloc un dels esdeveniments històrics més rellevants del segle XX: La Revolució Cultural Xinesa. L’objectiu principal d’aquesta Revolució impulsada pel mateix Mao era tornar-li a la revolució-o República Popular- els seus ideals primigenis, reconduir el rumb d’aquesta, restituir al poble el protagonisme perdut i restaurar la puresa ideològica del moviment, soscavant el poder dels buròcrates en benefici dels ciutadans del carrer. En realitat, el que Mao estava fent era instrumentalitzar el poble-o la massa popular- per a l’obtenció de finalitats molt més pràctiques.

El Gran Timoner a mitjan dècada dels seixanta  interpretava l’aparició d’elits en el règim, que ell mateix havia alimentat, com un símptoma inequívoc de la deriva de la revolució. La Revolució Cultural no va ser altra cosa que una purga interior salvatge. Va ser un intent de desarticular el poder de la classe dirigent, descentralitzar l’administració i reconquistar el poder absolut en la persona de Mao dins d’un partit amb massa elements díscols. Per dur a terme aquesta purga, van aparèixer els guàrdies vermells. Senzillament, Mao havia creat un braç paramilitar -alimentat a més amb el fiasco del Gran Salt endavant- encara que per a això és necessari posar el país cap per avall. Es va aprovar una llei coneguda com els “Setze Articles”, un document que determinava els objectius de la Revolució Cultural i destacava el paper que demandaria exercir als estudiants majoritàriament universitaris -guàrdies- en el moviment.

Concentració de guàrdies vermells a Pequín (1966). Font: Wikimedia Commons

Dintre d’aquest context de violència desbocada, sorgeix una figura política que esdevé clau per no perdre el control dels guàrdies vermells: en Lin Biao. Arran del IX Congrés del Partit on es va discutir sobre els aldarulls que estaven succeint a Pequín, Lin Biao s’erigeix en aquell dirigent, després de Mao, capaç de commoure a la massa i difondre l’esperit de la Revolució. Ja el 1963, fou l’encarregat de recopilar els discursos del president Mao en un llibre anomenat Cites del president Mao que acabaria agafant un sobrenom que l’ha convertit en un dels llibres de teoria política més llegits de la Xina i del món: El llibre roig de Mao. Per tant, hem de tenir present que la figura de Lin Biao esdevé rellevant en la popularització del culte a la personalitat cap a Mao a la Xina. La publicació d’aquest llibre es podria  considerar un dels elements d’inspiració i actuació ideològica per als futurs guàrdies vermells.

Els guàrdies vermells tenien com a objectiu depurar i destruir els “Quatre Antics” de la societat xinesa (costums antics, cultura antiga, hàbits antics i idees antigues). Durant tot el procés, els Guàrdies vermells van marxar al llarg de la Xina en una campanya per erradicar els “Quatre Antics”. En aquest procés, van destruir llibres i art antic, van saquejar museus, van donar-li als carrers nous noms relacionats amb la Revolució i van adornar aquests carrers amb imatges i frases de Mao utilitzant els dazibao-grans caràcters xinesos-. Molts temples famosos, santuaris i altres llocs històrics van ser atacats i, en total, dels 6.843 llocs existents. Es van destruir 4.922 A mesura que la violència es va tornar cada vegada més agressiva, els preceptes dels “Setze Articles” estipulaven en principi que la persuasió havia de tenir més presència que la força i que aquesta, havia de ser utilitzada de manera excepcional per a assolir la Revolució Cultural. No obstant això, es va començar a denunciar a oficials en posicions d’autoritat i “elements burgesos”, i van  acabar patint atacs físics i psicològics. Els intel·lectuals van haver de suportar la pitjor part d’aquests atacs virulents. Un informe oficial d’octubre de 1966 va detallar que els guàrdies vermells ja havien arrestat a 22.000 contrarevolucionaris i torturats en la seva immensa majoria.

A part de Lin Biao, l’esposa de Mao, Jiang Qing, i els seus col·laboradors Yao Wenyuan i Zhang Chunqiao, també van ser responsables de la deriva violenta de la Revolució Cultural des de Shanghai. Aquests quatre dirigents, encapçalats per Jiang Qing, serien més endavant coneguts despectivament com la Banda dels Quatre.

Malgrat el poder que els quatre havien acumulat, la mort de Mao el 9 de setembre de 1976 deixava l’autoritat màxima en les mans del dirigent Hua Guofeng, el successor nomenat per Mao poc abans de la seva mort. Conscient que una lluita pel poder amb Jiang Qing i els seus seguidors fóra inevitable, Hua Guofeng va aprofitar la seva autoritat per a ordenar l’arrest de la Banda dels Quatre. Jutjats i condemnats, i convertits en el boc expiatori de tots els mals de la Revolució Cultural, la caiguda de la Banda dels Quatre marcava el final d’una dècada de fervor revolucionari i de lluites pel poder que van afectar profundament a la societat xinesa del moment del qual el màxim beneficiat fou el mateix Mao fins a la seva mort.

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>