El dia 28 de febrer de l’any 380 dC, es va promulgar l’Edicte de Tessalònica. Publicat per l’Emperador romà Teodosi I (379-395), era un decret que va convertir al cristianisme nicè en religió oficial de l’Estat Romà fent que fos un estat confessional que no acceptava altres vessants del cristianisme.
Tant l’Edicte com l’Emperador que el va publicar, són part fonamental de la història de l’Imperi Roma, i com a part d’aquest va “caure” administrativament l’any 476 quan el rei dels hèruls, Odoacre, va deposar el darrer emperador occidental Ròmul Augústul.
L’Emperador Teodosi I, a més de per haver promulgat aquest edicte, és famós per haver “partit” (realment va ser una partició administrativa, ja que l’Imperi seguia essent un) l’Imperi Romà en dues parts, una d’Oriental i una altra d’Occidental. Aquestes pertocaven als seus fills Arcadi (395-408) i Honori (395-423). La presa de poder per part dels hereus havia de ser en el moment de la mort de l’Emperador, cosa que va ocórrer l’any 395. Aquesta partició de l’Imperi en diferents parts administratives dirigides per diferents emperadors que governaven alhora, no va ser invent de Teodosi, sinó que altres emperadors ho van fer amb anterioritat, com Dioclecià (284-305) amb la Diarquia, (285) és a dir, dos emperadors; o la Tetrarquia (293), és a dir, quatre emperadors. El que sí que va canviar per sempre, és que mai més es tornaria a unificar el territori de l’Imperi en una sola figura de poder, és a dir, seria una divisió permanent.
Això mostra en quin context es va emmarcar la promulgació d’aquest Edicte: un en el qual hi havia crisis socials, polítiques, econòmiques i religioses que s’allargaven des d’aquelles que havien ocorregut al segle III dC i que havien produit diferents conseqüències com, per exemple, que els grans latifundistes compressin les terres dels petits propietaris, i el pagès treballava en usdefruit, cosa que va assentar la base de les relacions vassallàtiques i de la societat feudal.
Hem de tenir en ment que el cristianisme passa de ser perseguit al segle I dC, a acceptat per l’emperador Constantí I el Gran (306-337) a l’Edicte de Milà (313) en col·laboració amb Licini I (308-324). Culminant el procés, es troba l’Edicte de Tessalònica o Cunctos populos (a tots els pobles) el qual, com hem dit, feia, al cristianisme, religió oficial. Aquest procés va ser replet d’obstacles, i de fet, en el moment de la seva publicació, va tenir molts detractors, ja que Teodosi I va arribar a perseguir altres visions del cristianisme, com per exemple, l’arrianisme que van ser considerades heretgies al famós Concili de Nicea (325).
Per què es va apostar tant pel cristianisme?
La resposta és ben pragmàtica, i això és degut al fet que és possible que, quan Constantí I es va convertir al cristianisme (l’any 312), va ser perquè era un aglutinador social excel·lent. Es tractava d’una religió que no tenia arrels regionals i que era fàcil de seguir. Per tant es podia considerar una eina que podia ser molt útil a l’hora de poder ajuntar a tota la gent al voltantd’una causa, representada per la figura de Déu, però que també pogués tenir un clar benefici personal o, en tot cas, un benefici per l’Imperi.
Cal remarcar que a l’Imperi Oriental es parla de la figura del “cesaropapista”. El Cesaropapisme és la intromissió del poder laic en afers del poder religiós, és a dir, l’Emperador dins l’organització de l’Església. Per tant, aquest podia organitzar-la al seu gust, i també modelar-ne la ideologia a partir de legislacions religioses. Quan es va promulgar l’Edicte, el que va fer va ser agreujar la situació existent entre l’Església i l’Emperador, atès que convertia a la religió cristiana en l’òrgan oficial de l’Imperi, que s’encarregava de gestionar les idees i creences del poble cristià. stant-hi ell en control, podia imposar-los qualsevol idea.
Un any després de la seva publicació es va celebrar el Primer Concili de Constantinoble (381),convocat per Teodosi, en el qual, entre altres coses, es va declarar la divinitat de l’Esperit Sant. Per tant, es va declarar que en Déu hi ha una substància i tres hipòstasis (persones): el Pare, el Fill i l’Esperit Sant.
Totes aquestes decisions, edictes i concilis, van acabar marcant el rumb de la història, no només de l’Imperi Romà, sinó també de la religió cristiana, usant termes i idees arrelades a la religió cristiana que encara hi són presents, sobretot en certes branques del cristianisme, i que milers de creients tenen com a referent.
