El Gran Joc: el repartiment anglorus d'Àsia (I) - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Al llarg del segle XIX, els imperis rus i britànic s’enfrontaren en una sèrie d’episodis que la historiografia anglosaxona va denominar el “Gran Joc”; una perllongada lluita normalment a través d’intermediaris en la qual amplies extenses d’Àsia foren repartides, inicialment com a àrees d’influència i més endavant com a colònies. 

El present article se centra en els darrers anys de la dècada de 1830 i principis de la següent, poc després que politòlegs britànics comencessin a veure en Rússia una autèntica amenaça als interessos del seu imperi. Aleshores el conflicte sorgí a la ciutat centreasiàtica de Bujará -a l’actual Uzbekistan-, on representants de la Companyia Anglesa de les Índies Orientals -coneguda per les seves sigles angleses com a EIC- toparen amb els seus homòlegs eslaus.  De l’interès privat sorgirien els interessos estatals.

Però la violenta competència entre els imperis no es podria explicar sense tenir present els fets que devastaren l’Europa de principis de segle: quan les tropes russes aliades amb Anglaterra venceren a Napoleó, imposant un nou ordre a Europa. Aviat es féu palès per l’oligarquia británica que els dirigents russos tenien uns valors ben diferents i que ja havien estat capaços d’arribar fins al cor d’Europa.

Rivalitats i malentesos

L’home que feia tanta por als politòlegs de la Pèrfida Albió era el tsar Nicolau I (r. 1825-1855): de caràcter auster i molt avesat a la vida militar fins al punt de ser descrit com el “Don Quixot dels autòcrates”. En un moment de sorgiment de grups nacionalistes al llarg d’Europa, el tsar seguia compromès amb els valors dinàstics pre-napoleònics i fou el principal garant que no es produís cap canvi polític de pes a Europa, guanyant-se entre els liberals del continent el títol de “gendarme d’Europa” per l’esclafament de la revolta polonesa.

A l’altra banda del ring es trobava la reina Victoria I (r. 1837-1901), aleshores una jugadora novell en la política anglesa que, tot i això, sabé reconduir amb prou habilitat per a salvar una dinastia poc estimada pels súbdits. Evitant comportar-se com un autòcrata, assumí el rol d’àrbitre en les lluites pel poder entre el partit whig (liberal) i el torie (conservador); es tractava doncs d’una democràcia limitada on només un de cada set homes tenia dret al vot. De 1835 a 1841 el primer ministre fou el vescomte de Melbourne dels whig, el qual afrontà crisis imperials a punts tan llunyans com el Canadà, Nova Zelanda i la Xina.

Lord Melbourne (a l’esquerra) compartia amb la majoria de liberals britànics la por a l’expansionisme del conservador tsar Nicolau I (a la dreta). Font: Viquipèdia

Tot i que Nicolau I era una persona cautelosa, creia que podria arribar a un “acord de cavallers” amb la reina Victòria i el seu “seguici” pel que feia als interessos contraposats a l’Àsia Central; no era conscient dels límits de la monarquia anglesa i de com estava de condicionat el partit whig pels pamflets britànics que, alertant d’un imminent avanç rus en totes direccions, exigien la creació d’Estats-tap al Caucas i el Centre d’Àsia. 

Bujará posà la rivalitat anglo-russa al focus de l’opinió pública, però fou l’Afganistan el primer escenari on els agents d’una i altra facció s’enfrontaren. A mitjans del segle XVIII un jove imperi afganès s’havia estès fins al cor de l’Índia i derrotat enemics molt més nombrosos; al capdavant de l’imperi es trobava el llinatge Sadozai, aliat amb el clan Barakzai que monopolitzava el càrrec de visir (equivalent a primer ministre), i al seu servei una miríada de clans afganesos i comandants indis com Ranjit Singh (1780-1839).

Donat que no existia una llei clara per a regular l’accés al tron, amb la mort dels primers sobirans de l’imperi esclatà una cruenta guerra civil entre els prínceps Sadozai de la qual els visirs Barakzai se’n van beneficiar molt per a incrementar el seu poder a l’Afganistan mentre cabdills com Ranjit Singh construïen el seu propi regne sij al subcontinent indi. Xa Shojá (1786-1842) esdevingué l’hereu d’aquest imperi decadent: havia rebut una excel·lent educació cortesana i formació en les arts de la guerra, a més tenia molt present que per a regnar calia donar una idea de grandesa (encara que estigués arruïnat) i no li tremolava el pols a l’hora de castigar els seus enemics; malauradament els seus projectes semblaven condemnats com el mateix imperi. El 1816 fou derrocat per una aliança de parents i membres del clan Barakzai i hagué de fugir a l’Índia.

C:\Users\Marc\Desktop\Xa Shuja (1839).jpg
Xa Shojá era el darrer representant d’una prestigiosa dinastia reial afganesa, clarament en retrocés davant els nous poders imperials i les rivalitats internes. Font: Viquipèdia

El principal beneficiari de l’exili del sha Sadozai fou Dost Muhammad (1792-1863), el pare del qual era Barakzai i la seva mare d’una minoria religiosa. Donat que no podia aspirar per sang a la reialesa, el 1835 es va proclamar emir i va legitimar el seu comandament sobre els musulmans afganesos proclamant una jihad contra el regne sij de Ranjit Singh. L’emir signà una aliança matrimonial amb les poderoses tribus de la frontera i atacà els sij. Mentrestant Xa Shojá es posà sota la protecció de l’EIC, la companyia que amb el beneplàcit de la monarquia anglesa controlava bona part de l’Índia; aviat i a causa de la por als russos, els britànics s’implicarien en l’acarnissada lluita entre Sadozai, Barakzai i sijs.

Els homes de Nicolau I a la regió no s’estarien amb els braços plegats mentre altres decidien la sort d’Asia Central: a finals de la dècada de 1830 enviaren assessors als perses per a ajudar-los a expandir-se cap a l’est, mentre mobilitzaven els seus exèrcits per a conquerir els hanats (regnes en la tradició mongol) de l’actual Uzbekistan. Aquests moviments foren percebuts amb un gran temor pels estadistes britànics (tal com era el desig del servei secret rus), que s’imaginaven que n’hi havia prou amb què una tropa de cosacs arribés al subcontinent perquè esclatessin revoltes indígenes i el domini britànic s’esfondrés.

En aquells moments el territori uzbec estava disputat per dues grans potencies locals, el hanat de Bujará i el de Kokand, mentre un tercer i més modest hanat de Jivá feia malabarismes per a sobreviure. Els russos triaren l’Estat més petit per a iniciar el seu grandiloqüent projecte de portar la civilització, i de passada afavorir els seus mercaders; els combats començaren el 1839 i acabaren l’any següent amb una humiliant retirada russa. D’haver sabut el govern britànic la debilitat dels seus rivals eslaus, no haurien intervingut a l’Àsia Central.

Però el terror britànic a perdre l’Índia s’incrementava a mesura que una EIC, avida de nous recursos i desitjosa de protegir allò que ja controlava, anava eixamplant l’imperi i topant amb més competidors. Al primer terç del segle XIX arribaren prop del que és avui Pakistan i es trobaren amb el maremàgnum de sijs, Barakzai y Sadozai; tot i que els anglesos havien acollit Xa Shojá, estaven més inclinats per la neutralitat política a la regió i el seu principal objectiu era garantir un Estat amic que controlés les ciutats de Kabul i Qandahar, les dues vies d’entrada al subcontinent indi.

La jove reina Victoria tenia una gran influencia a la Cort de Londres, però a la Índia els seus súbdits de la EIC (la bandera del fons) eren pràcticament autònoms. Font: Viquipèdia

El responsable de la política britànica a l’Índia era des de 1836 el comte d’Auckland, un partidari dels whig amb pocs coneixements d’Àsia Central. En un moment donat va enviar un agent al nord; el qual aconseguí establir agents a la mateixa Bujará i conèixer en persona l’emir Dost Muhammad, que li va semblar un fiable aliat dels britànics. Malauradament els russos també s’havien posat en contacte amb l’afganès i li havien promès 2 milions de rubles per a la guerra contra el sijs; en saber d’aquesta trobada, Auckland rebutjà la idea que l’emir pogués esdevenir un aliat dels britànics i mentre reivindicava la neutralitat anglesa, posava en marxa la maquinària militar per a enderrocar Dost Muhammad.

Guerra a l’Hindu Kush

Donat que Afganistan no interessava econòmicament l’EIC, Auckland decidí recuperar Xa Shojá i a ajudar-lo a recuperar el tron en contra de “l’usurpador prorus”; per a fer-ho calia un exèrcit prou nombrós i els anglesos no s’hi volien implicar gaire, de manera que forçaren l’exiliat Sadozai a unir les seves forces amb Ranjit Singh. Però l’astut indi, que ja estava lluitant contra l’emir al nord del seu país, convencé a Auckland de la necessitat que una tropa angloíndia ajudés Xa Shojá, que en aquell moment no tenia seguidors propis, a prendre la ciutat meridional de Qandahar. Així els sijs salvaren el seu regne i empantanegaren els anglesos en una cruenta guerra a l’Hindu Kush.

Ranjit Singh aprofità amb molta habilitat les lluites internes de l’Afganistan, així com els plans britànics, per a constituir un imperi per als sijs. Font: Viquipèdia

L’exèrcit angloindi de l’EIC, de 20.000 soldats aproximadament, travessà amb Xa Shojá el territori sij i enfilaren per les muntanyes meridionals de l’emirat afganès la primavera de 1839. La ciutat de Qandahar caigué en mans dels aliats i els primers líders tribals començaren a presentar-se davant Xa Shojá per a jurar-li lleialtat; no trigarien gaire a adonar-se que l’autèntic poder el tenia la comandància britànica. Aquesta mateixa decidí marxar ràpidament sense l’artilleria moderna cap a Kabul, experimentant moltes dificultats per a prendre la fortalesa que barrava el pas a la capital.

Quan la fortalesa caigué, l’emir Dost Muhammad entengué que la seva causa estava perduda quan ni tan sols els seus familiars per part de mare li donaven suport, així que abandonà Kabul al victoriós exèrcit angloindi i fugí al nord del seu regne. Xa Shojá tornà amb el seu seguici a la fortalesa de Kabul i els britànics establiren casernes militars en diversos punts de la ciutat i de la ruta que conduïa al subcontinent, amb la voluntat d’agafar aquest camí un cop el sobirà Sadozai s’hagués consolidat al tron. Però ben aviat es féu palès les divergències entre els aliats: quan Xa Shojá volia purgar aquells que havien donat més suport als Barakzai, els anglesos hi interferien i el forçaven a ser més conciliador, ignorant la sanguinària tradició de la zona; i quan l’afganès els hi demanava més subsidis per a comprar la lleialtat de les tribus, els britànics s’hi negaven al·legant els alts costos d’aquella guerra.

C:\Users\Marc\Desktop\Batalla de Ghazni (1839).jpg
L’avenç de l’exercit angloindi sobre Ghazni i les altres posicions fortificades de l’emir afganès fou un èxit. Ben aviat els partidaris de la resistència quedaren en minoria. Font: Viquipèdia

Mentre Xa Shojá perdia reputació davant el poble de Kabul, Dost Muhammad i els seus fills encapçalaven una guerra de guerrilles contra els angloindis, amb algunes victòries. Tot i això l’emir, coneixent la clemència britànica, divuit mesos després d’iniciar-se el conflicte s’entregà al comandant de l’EIC. Creient que d’aquesta manera acabarien amb la resistència i podrien tornar a l’Índia, Auckland ignorà les peticions de Xa Shojá d’executar l’emir o, si més no, buidar-li els ulls -en la tradició bizantina i persa, buidar els ulls incapacita un dirigint polític per a assumir el poder-, i concedí un exili honrós al subcontinent per al rebel.

Però el 1841 seguia havent-hi 8.000 soldats de l’EIC a l’Afganistan i la posició de Xa Shojá al tron encara era fràgil, així que quan va caure el gabinet de Lord Melbourne i pujaren els tories al poder, exigiren a l’EIC una retirada de l’Afganistan. Els homes d’Auckland decidiren dur a terme una retallada gradual dels recursos i començaren eliminant els subsidis a les fortes tribus de la frontera, responsables de mantenir oberts els passos de muntanya; no trigarien gaire a aixecar-se en armes i demostrar a la bocabadada població de Kabul, que els anglesos podien ser vençuts militarment.

Davant la manca de reacció britànica, dos prohoms de Kabul s’alçaren en armes i assetjaren les guarnicions britàniques de la capital. Inicialment es posicionaren a favor del Xa Shojá, però quan aquest es mantingué fidel als estrangers, oferiren el lideratge de la revolta al fill de Dost Muhammad. Tot i que era ple hivern, els comandants anglesos accediren a l’exigència dels rebels d’abandonar el país i confiaren en la seva protecció per al camí de tornada, malauradament el líder rebel es desentengué del seu tracte un cop l’exercit angloindi arribà a territori tribal hostil i deixà que els robessin, esclavitzessin i massacressin (paradoxalment Hindu Kush vol dir en persa “mata-indis”).

C:\Users\Marc\Desktop\Lluita als pasos de muntanya.jpg
Les tribus aprofitaven congostos i altres accidents naturals per a fer la vida impossible a l’exercit angloindi. Font: Viquipèdia

El govern torie detestava l’aventura afganesa però no podia permetre que un desastre així quedés impune, per la qual cosava formar un nou exercit de 14.000 homes amb la missió de venjar-se dels afganesos. A mitjans de 1842 tornaren a Kabul i, després de derrotar al fill de Dost Muhammad, s’entregaren a una frenètica destrucció de la capital abans de tornar a l’Índia. Qui no va tornar fou Xa Shojá, el qual després de la retirada britànica de 1841 tingué l’oportunitat d’erigir-se en un sobirà independent aliat amb el líder rebel, desgraciadament un noble insatisfet del seu seguici el va assassinar.

Replantejament de l’EIC

L’any 1842 demostrà que no hi havia imperis indestructibles, que una política exterior precipitada era garantia de desastre i que sense aliats fiables sobre el terreny, qualsevol conquesta es podia perdre. La victòria del hanat de Jivá feu tocar els agents de Nicolau I de peus a terra, els quals durant anys afrontaren les campanyes d’Uzbekistan amb més prudència i, donada la mala experiència, no tornaren a atacar Jivá fins que els altres hanats hagueren caigut. Els anglesos per la seva banda havien estat incapaços de reprimir una revolta a Kabul i havien estat massacrats per unes tribus muntanyenques, un fet que la campanya de represàlia no pogué amagar.

C:\Users\Marc\Desktop\Afganos (1878).jpg
Rússia (l’ós) i el Regne Unit (el lleó) demostraren un escàs interès pel benestar dels seus aliats afganesos, els quals foren sistemàticament sacrificats. Font: Viquipèdia

La reina Victòria i el nou govern torie volgueren tapar l’afronta i no tornar a sentir parlar d’Afganistan, així que instaren l’EIC a alliberar Dost Muhammad amb la condició que mantingués els russos lluny del seu territori. Un acord que haguessin pogut assolir cinc anys abans i que l’emir, el qual mai va entendre les pretensions reals angleses sobre la seva terra, sovint transgredí donant suport als enemics de l’EIC.

Ranjit Singh, segurament l’únic que n’havia tret quelcom de l’expedició angloíndia, morí poc temps després i deixà el seu regne sij dividit. Animats per la possibilitat d’eliminar un potencial competidor al subcontinent, l’EIC intervingué al regne sij el 1845 i començà una cruenta guerra de quatre anys en la qual Dost Muhammad també s’implicà. L’enorme capital econòmic i humà de l’EIC donaren la victòria als anglesos però, com sempre, això no garantí pas una estabilitat al territori conquerit.

Paral·lelament un tsar Nicolau I, confiant que el govern torie seria menys hostil amb els russos, tornà a donar corda als seus agents a l’Àsia, i una vegada més provocà un gran neguit a les autoritats de l’EIC. Així quan l’imperi persa s’apropà més als interessos del tsar, l’emir Dost Muhammad esdevingué un bon amic dels anglesos i deixà de donar suport a les rebel·lions de l’índia. Aviat es produiria una altra topada entre els imperis europeus, però aquesta, és una altra història.

C:\Users\Marc\Desktop\Dost Muhammad amb un dels seus fills.jpg
L’emir Dost Muhammad aconseguí que els mateixos britànics que l’havien volgut derrocar acabessin facilitant-li la tornada al poder. Font: Viquipèdia
5 1 vote
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
0
Would love your thoughts, please comment.x
()
x