El país del sol naixent: el camí cap a la unificació

    El Japó de la segona meitat del segle XV no gaudia d’una unitat política consolidada. Si bé és cert que la major part del territori es trobava englobada sota el domini del shogunat Ashikaga, aquest no tenia un control estable, ni molt menys efectiu, dels diversos poders provincials. L’augment de la potència econòmica i militar dels shugo, els delegats del govern shogunal a les províncies, va conduir inexorablement a la desintegració de l’Estat central i a una aferrissada lluita pel poder per part d’aquests funcionaris, que havien anat adquirint cada cop més força. Arribaren a assolir tal control del territori que es convertiren, d’aquesta manera, en els senyors efectius de les regions que dominaven. Tot plegat acabà desembocant, l’any 1467, en un conflicte que es coneix com a guerra Onin. Això marca el començament d’un període d’uns cent anys de guerra gairebé permanent, conegut com l’edat dels Estats combatents o Sengoku Jidai (1467-1568). El període Sengoku finalitza amb l’entrada d’Oda Nobunaga, el primer dels tres grans unificadors, a la capital imperial. Però, com s’arriba a aquesta situació? Entre el 1180 i el 1185 el Japó es va endinsar en una pugna entre dos grans clans, els Taira i els Minamoto en la guerra Genpei. Aquesta situació no era pas nova, ja que, tot i la presència d’un emperador que sustentava el seu estatus en un origen diví, el poder i el control de l’arxipèlag estaven periòdicament en disputa. La victòria dels Minamoto va desencadenar un canvi que transformaria radicalment el país al llarg de quatre segles. Els vencedors establiren un govern militar centralitzat, amb seu a un petit poble de pescadors anomenat Kamakura, des d’on governaven i controlaven el territori. Però, tot i això, no podien obviar el poder i la influència que encara mantenia la cort imperial, situada a la capital del país, Kyoto. És per aquest motiu que van decidir establir-hi un cos de vigilància i control articulat per una xarxa de delegats i informadors que connectava les dues seus i s’estenia per la resta de províncies. Aprofitant aquesta avantatjosa situació, l’any 1192 el cap del clan Minamoto, Yoritomo, obligà l’emperador a nomenar-lo “General suprem pacificador dels bàrbars” o seii taishogun, títol que coneixem en la seva versió abreviada com shogun. Aquest no era sinó una vella designació militar que s’atorgava a alguns generals encarregats de combatre els pobles “bàrbars” de la zona nord del país, però que des de llavors passà a ser un títol hereditari, convertint-se en una veritable i innovadora institució política. A afectes pràctics, això significava que el shogun passava a ser el veritable cap de l’Estat, mentre que l’emperador i la seva cort quedaven relegats a un segon pla, encara que mantenint part del seu poder. És d’aquesta manera com neix el que coneixem com bakufu o shogunat Kamakura.  

  Amb l’aparició d’aquest nou sistema de govern, profundament caracteritzat per la centralitat política i l’ostentació del poder per part de la classe militar, s’obre el camí cap al que molts historiadors i historiadores han considerat com un sistema d’organització social de base feudal. En aquest sentit, tant en la historiografia japonesa com en l’europea, s’ha generat un profund debat entorn a si es pot considerar stricto sensu el sistema shogunal com a feudal, o no. El que sembla clar és que en aquest moment comencen a sorgir forts lligams de vassallatge entre els senyors territorials i el propi shogun, que configuren una extensa xarxa de fidelitat que permeté al govern central mantenir el poder en front l’aristocràcia cortesana, molt afeblida per les continues guerres i disputes pel control del Japó. El shogunat Kamakura arriba a la seva fi l’any 1333 després d’un seguit de sublevacions de l’emperador i la noblesa palatina, que volien restaurar l’statu quo anterior a la guerra Genpei (1180-1185), amb la qual els Minamoto s’havien fet amb el poder. Tot i l’èxit inicial d’aquesta sublevació, les forces imperials no van poder fer front a la reacció de la classe guerrera, liderada per Ashikaga Takauji, que va acabar instaurant un nou shogunat, aquest cop amb seu al barri de Muromachi de Kyoto. Així és com neix el bakufu Ashikaga (1333-1568). El canvi, però, no s’ha de veure com un trencament, sinó més aviat el contrari. La implantació del nou govern representa la substitució final de les antigues autoritats civils per part de les militars, assentant, d’aquesta manera, el model instaurat pels seus predecessors. La principal diferència en què cal posar atenció és la localització de la seu del govern. Mentre que fins llavors la base política del shogun havia estat Kamakura, a l’est del país, els Ashikaga van traslladar-la al cor de la capital imperial, Kyoto. Tradicionalment aquesta havia estat feu de la vella aristocràcia palatina i residència de l’emperador. Amb aquest canvi es pretenia trencar l’equilibri existent entre els dos poders oposats, fet que van aconseguir a mesura que el shogunat s’introduïa a les esferes de poder de la capital. S’ha considerat que entre 1330 i 1360 van arribar a controlar de forma efectiva tots els àmbits de la vida de Kyoto, influint en els estaments nobiliari i religiós. La resistència de la cort imperial quedava, d’aquesta manera, limitada. No obstant això, la influència dels Ashikaga, que anava molt més enllà de la capital i l’esfera palatina, va arribar a estendre’s per bona part de l’arxipèlag japonès, un territori de dimensions molt grans i, per tant, molt difícil de governar. A més, cal tenir present que el seu no era un poder consolidat, sinó més aviat una aliança entre diversos senyors, d’entre els quals n’obtenien la preeminència i l’autoritat, però sempre limitada. Per tot això, encara que el shogunat exercia una estudiada centralitat política, es va veure obligat a delegar i cedir poder en uns funcionaris que depenien del poder militar i exercien com a guardians de les províncies, els shugo. Arran de la forçada centralitat que des de l’origen s’havia anat imposant, aquests delegats, que cada cop s’havien anat fent més forts en els territoris als quals havien estat enviats, van començar a reclamar la seva autonomia, cosa que els convertí en senyors efectius del territori. Aquests nous daimyo esdevenien focus de poder gràcies a les aliances clàniques, que xocaven frontalment amb les antigues xarxes de fidelitat, entre el shogun i els seus vassalls, que sustentaven el sistema shogunal feudal. A mesura que els senyors territorials s’anaven fent forts i els conflictes proliferaven, la força del bakufu i el sistema que representava es debilitava. L’administració central no era prou poderosa per arbitrar en les disputes ni per posar remei a la creixent voràgine de violència. Tot plegat va acabar desembocant, l’any 1467, en la guerra Onin, la qual dóna inici a un període d’enfrontament bèl·lic permanent, que involucrava tots els estaments de l’època, anomenat l’edat dels Estats combatents. Encara que el domini del shogun va quedar pràcticament anul·lat, sense capacitat d’acció, això no va suposar la seva desaparició absoluta i, igual que passava amb la casa imperial, es va mantenir com una institució referencial, el poder del qual era purament ritual. Així doncs, a la pràctica, el Japó estava governat per uns senyors regionals, més o menys poderosos, que actuaven com a veritables estats independents.  

  No obstant això, a causa del desgast que provocava la guerra, els antics latifundis dels shugo van patir un procés de desmembrament semblant al que li havia ocorregut a la mateixa administració central. Les tradicionals famílies terratinents van veure com els seus territoris es tornaven cada cop més ingovernables, massa extensos per poder-los protegir i controlar. Així és com aquestes grans extensions de terra s’anaren dividint i caient en mans de nous grups que, aprofitant l’oportunitat que els brindava la situació de permanent conflicte bèl·lic, van ocupar el lloc dels seus antics senyors. Dins aquests col·lectius no hem de situar només els clans vassalls dels antics governadors regionals, sinó també els anomenats ikki, formes d’organització de camperols, petits guerrers o religiosos que s’oposaven frontalment al sistema feudal i s’erigien al marge del control dels daimyo. És en aquest context d’incertesa quan, l’any 1543, apareixen a escena els primers portuguesos en territori japonès, immersos en la seva particular pugna amb la Monarquia Hispànica per l’accés i el control de les rutes comercials amb l’Àsia Oriental i el seu producte estrella, les espècies. Per Japó, que es trobava en un cruent procés d’unificació, l’arribada dels occidentals va suposar l’acceleració dels processos de transformació social, política i econòmica que s’estaven desenvolupant. De forma tangible, la presència d’europeus al territori nipó es va traduir en tres grans processos: la transformació revolucionària de la forma de lluitar, a causa de l’adopció de les armes de foc dels portuguesos; la introducció del cristianisme a l’arxipèlag de la mà dels missioners –tot i que els japonesos, inicialment, la van considerar una altra variant del budisme–; i, finalment, la reactivació del comerç. Malgrat que el territori estava immers en un període de molta inestabilitat a causa de la guerra, això no suposà, en cap cas, l’aturada del comerç ni de l’economia, de la mateixa manera que no ho féu el conflicte latent que hi hagué durant el període Muromachi. Tanmateix, l’arribada d’aquests estrangers va fer incrementar les transaccions comercials, amb les quals alguns daimyo es van enriquir. L’efectivitat de les armes de foc portugueses va fer que aquestes proliferessin amb rapidesa entre els exèrcits japonesos. Seran, doncs, els senyors més rics els que es podran adaptar al nou sistema de combat i els que, d’aquesta manera, aconseguiran controlar majors parts del territori. Aquest fet va accelerar el procés d’unificació territorial i va permetre que aquells senyors amb més recursos es disputessin el domini i el govern del Japó. És a causa d’aquest encariment del cost de la guerra que Oda Nobunaga (1534-1582) va aconseguir iniciar el procés de reunificació política del país, gràcies a la gran aliança que feu amb els Tokugawa i altres clans veïns. En el període que va del 1560 al 1600 el Japó va passar de ser un territori desgranat en petits estats en conflicte permanent a consolidar-se com una estructura política i territorial unida sota una forta administració central. Els artífexs que ho dugueren a terme foren tres grans líders: el ja anomenat Oda Nobunaga, el primer dels grans unificadors i iniciador de les reformes polítiques i econòmiques que ho feren possible; Toyotomi Hideyoshi (1537-1598), el seu successor i continuador del moviment reformador; i Tokugawa Ieyasu (1543-1616), aquell que aconseguí consolidar les polítiques iniciades pels seus predecessors, creant, d’aquesta manera, un nou Estat, fort i centralitzat, que marcà l’inici d’una nova era i que s’estengué fins l’any 1868. Nobunaga, líder del clan Oda, una de les famílies terratinents que havien anat adquirint cada cop més força amb les lluites del període Sengoku, no era, a priori, un dels candidats a alçar-se amb la victòria. Malgrat això, gràcies a una aliança amb el clan Ashikaga, que més tard acabaria trencant-se, va entrar amb els seus exèrcits a Kyoto l’any 1568. La ruptura d’aquestes relacions va significar la caiguda definitiva del molt afeblit shogunat Ashikaga i el reconeixement d’Oda Nobunaga com a cap de facto del país. Tanmateix, els vencedors no arribarien a controlar tot el territori japonès, sinó que tan sols van aconseguir dominar una tercera part, i això fou en el moment de la mort de Nobunaga. De fet, la reunificació del país va ser una de les grans obsessions del nou govern fins al suïcidi forçat del seu dirigent a mans d’un dels seus generals, que s’alçà en contra seva. No obstant això, Oda Nobunaga va tenir temps d’iniciar un seguit de reformes que marcarien l’inici del canvi i la transformació del Japó. En l’àmbit polític, fent gala del pragmatisme que el caracteritzava i demostrant un profund desinterès per aquests temes, va decidir no reclamar el títol de seii taishogun, tot i actuar com a tal; però va mantenir la figura de l’emperador, la qual servia com a element aglutinador i ritual. Ara bé, les reformes més importants tingueren lloc en el camp de la política agrària –la qual li permetia el control de la productivitat gràcies a un cens que obligava a pagar un impost d’un terç de la collita de totes les terres– i la supressió d’aranzels i la liberalització de les professions, per afavorir i estimular l’augment del comerç. El successor d’Oda Nobunaga fou Toyotomi Hideyoshi. Soldat de classe humil, que aconseguí ascendir gràcies a les seves capacitats com a estrateg, va venjar la mort del seu predecessor, vencent aquells que es complotaren contra ell, obligant-lo a suïcidar-se, i va aglutinar el consens majoritari per continuar la tasca de la reunificació i pacificació del país. Va obtenir també el favor de l’emperador, el poder militar i el control sobre els daimyo, que li van jurar vassallatge. Gràcies a això va poder continuar les reformes del seu predecessor i iniciar-ne de noves, com l’anomenada “requisa d’espases” o katanagari. Aquesta pretenia pacificar l’arxipèlag nipó, assolat per les guerres, desarmant tots aquells col·lectius que no havien de dedicar-se al combat: la pagesia i el clergat. Això iniciava una estricta divisió social que culminaria en època Tokugawa. Amb tot, va aconseguir el monopoli polític, que va estendre, ara sí, a tot el territori japonès. Però no content amb això, volia obtenir el vassallatge dels països veïns. Així és com el Japó es va involucrar en una guerra contra Corea, amb l’objectiu d’arribar a la Xina Ming. Els samurais japonesos, després de vèncer amb facilitat els exèrcits coreans i controlar la península en poques setmanes, es van veure frenats per les topes xineses que els van obligar a retrocedir i a abandonar les pretensions expansionistes. L’ascens de Tokugawa Ieyasu al poder és important perquè posa punt i final a un període i marca l’inici d’un altre, el període Edo, amb seu shogunal a Edo, l’actual Tòquio. Amb la sobtada mort de Hideyoshi, el país va caure en una lluita interna que posava en perill tot el que s’havia aconseguit fins llavors. Dues faccions es van disputar l’hegemonia política i territorial del Japó, que en aquells moments es veia seriosament amenaçada. Ieyasu, el líder de la facció que s’oposava als Toyotomi, es va endur la victòria en la batalla de Sekigahara, a la tardor del 1600, la qual cosa li va permetre implantar un nou règim fonamentat en les relacions de vassallatge i fidelitat. L’any 1603 l’emperador li va concedir, a diferència dels seus dos predecessors, el títol de shogun, donant inici al tercer bakufu de la història del país: el shogunat Tokugawa (1603-1868). Però, no content amb això, Ieyasu va establir un sistema de govern que es basava en la recuperació d’aquella vella idea del doble poder: el ritual i el real. L’emperador i la seva cort seguien mantenint la capital a Kyoto, des d’on exercien una supremacia teòrica i ritual, mentre que la seu del domini real, de la política, es situava ara a Edo, actual Tokyo. Per estendre el control a totes les regions, el territori s’articulava per mitjà dels daimyo i una forta xarxa de vassallatge on Ieyasu tenia la preeminència política i econòmica i els senyors es dividien en una estricta jerarquia que responia als interessos dels Tokugawa. Aquesta forma de govern on el shogun és la major autoritat política d’un sistema repartit en dos nivells, el del bakufu i el de les províncies (han), es coneix amb el nom de bakuhan. En aquesta època s’aguditza i es diversifica encara més la divisió social, no sols a la cúspide de la piràmide, sinó en tots els seus estrats. El bakufu, per controlar els senyors regionals i assegurar la seva fidelitat, a més, va instaurar el sankin kotai. Aquesta pràctica es basava en obligar els daimyo a alternar periòdicament la seva residència entre el seu domini i la seu del govern, Edo, i a mantenir-hi la família quan no hi fossin. Aquesta obligació requeria que els senyors haguessin d’invertir molt diners en mantenir ambdues llars, els constants viatges i les exigències del shogun. Això no era més que una estratègia per augmentar el prestigi del govern central i un mètode de control senyorial, ja que restaven constantment vigilats i afeblits econòmicament. Finalment, però, va acabar actuant com una institució potenciadora de la unificació nacional. Per últim, cal fer una breu referència a un fet que marcaria la història del Japó fins a la fi del shogunat. Malgrat que els Tokugawa mai van ser contraris als beneficis del comerç exterior, es van adonar que les aportacions que els europeus havien introduït al país, les armes de foc i el cristianisme, eren una amenaça per a la prosperitat del bakuhan i desequilibraven l’economia interna. És per això que van arribar a la conclusió que calia regular les relacions amb aquests estrangers. I ho feren de forma dràstica. Instauraren una política d’aïllacionisme severa, que va permetre, per una banda, mantenir una pau controlada i, de l’altra, cristal·litzar la societat feudal, que s’havia anat dissenyant des de Kamakura, però especialment d’ençà del període Sengoku, fins al segle XIX, moment en què els americans apareixerien a escena per canviar-ho tot. Aquell Japó feudal, un món controlat per samurais, entraria de cop al món modern, després de dos-cents anys tancat en si mateix.