El pujolisme: el compromís històric català - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Després del cop d’Estat que va deposar Salvador Allende l’any 1973, els socialistes democràtics van fer la lectura que el fracàs de l’experiència xilena va ser causada per una manca de consens social. Tot i aquesta sigui una lectura discutible, sigui com sigui, van arribar a la conclusió que amb un 51% dels vots, les societats no poden ser canviades. El líder comunista italià, Enrico Berlinguer, que tenia un sostre de vot del 30%, ho tenia molt present.

En aquest escenari, va fer servir la creativitat per emprendre una jugada arriscada coneguda com el “Compromesso Storico”, que cercava la formació d’un govern de concentració nacional amb la Democràcia Cristiana per tal d’engegar un procés constituent. L’objectiu era construir un nou terreny de joc, on la nova constitució ja integraria part del programa comunista malgrat que fos difícil que els comunistes, per si sols, poguessin guanyar mai unes eleccions. La cosa, però, no va reeixir ni a Itàlia ni enlloc… amb una excepció: la Catalunya autonòmica. El seu sistema -el “pujolisme”- va ser fruit d’un compromís històric català que no va ser dirigit en exclusiva per Convergència sinó que va comptar amb una participació important dels socialistes i els comunistes.

Enrico Berlinguer (1922-84), secretari general del Partit Comunista Italià (PCI) entre 1972 i 1984 i arquitecte del “compromesso storico”. Font: Viquipèdia

Les bases del compromís català

La incapacitat d’imposar-se sobre les restes del franquisme i l’existència de fractures importants a la societat -tant les cicatrius de la Guerra Civil com els problemes associats a la nova immigració espanyola- van contribuir a la imposició d’un model gradualista i de concertació, en contra d’un model més radical de dissolució de les disputes existents.

Calia crear demòcrates, crear catalans i modernitzar el país a través d’un programa progressista, com també calia a la Itàlia dels setanta. Aquest objectiu era compartit per tota la generació de polítics catalans crescuts durant el franquisme, de Jordi Pujol al PSUC. El compromís històric català és, bàsicament, el consens de fer aquesta construcció a través del desplegament autonòmic, l’europeisme banal, i la submissió de Catalunya a través de la vertebració d’un sol poble.

El compromesso, però, venia de lluny, i des de sectors que després serien el nucli de Convergència Democràtica ja s’havia donat cobertura a l’emergència d’una intel·lectualitat d’esquerres catalana a través de projectes com d’Edicions 62. Aquests sectors, i el mateix Pujol, entenien que per vertebrar Catalunya a llarg termini calia una esquerra catalana. El PSUC també compartia aquesta idea i va fer un treball important potenciant la lluites per la immersió lingüística, la nacionalització de Comissions Obreres i el lideratge de l’Assemblea de Catalunya, que cercava construir un pol catalanista sota lideratge comunista.

Repartir el pa(st)ís

La solidificació d’aquest compromís tindrà lloc durant les primeres conteses electorals després de la Transició. Com havia passat a Europa durant la postguerra, va ser un partit -o un líder- escorat a la dreta qui es va encarregar de desenvolupar el programa socialdemòcrata que va donar forma a l’autonomia catalana. Tot i que la balança es va acabar inclinant cap a CDC, la Catalunya autonòmica no va ser obra d’un sol partit. En aquest sentit, l’un sol poble no entrava en contradicció amb la repartició funcional del país. Com s’ha dit sovint, i a grans trets, el poder polític a Catalunya es va trossejar: la Generalitat i les comarques pels convergents i l’Àrea Metropolitana i les capitals de província pel PSC; i les universitats per al PSUC.

Els actors van acceptar el gradualisme autonomista, el “model nòrdic” i la Catalunya oberta al món, que abraçava un europeisme banal que encara arrosseguem. Un exemple clar d’aquest compromesso és el model de seguretat catalana, el disseny i desplegament de les policies locals i els Mossos d’Esquadra, fruit del treball conjunt entre Jaume Bosch (PSUC), Miquel Sellarés (CDC) i Jaume Curbet (PSC).

Miquel Sellarès (CDC), va ser, juntament amb Jaume Bosch (PSUC) i Jaume Curbet (PSC), l’artífex dels Mossos d’Esquadra. Font: Ab Origine

El PSC i el PSUC, pilars del pujolisme

Lluny del relat que s’ha intentat a construir a posteriori, tant el PSC com el PSUC van ser peces claus del pujolisme, especialment en la forma que es va organitzar l’antipujolisme, i van ocupar centres de poder importants. Perquè al cap i a la fi cal entendre que el “pujolisme” és una peça més del Règim del 78, i en aquest marc, en tant que sistema de govern de Catalunya, ocupa una posició evidentment subalterna respecte al que representa el PSOE.

Malgrat que el PSC i el PSUC eren partits que concentraven la majoria del vot immigrat, estaven lluny de ser uns “Xarnego Panthers”. No representaven minories excloses sinó que estaven integrant perfectament en l’estructura de poder del país. Eren peces que feien girar els engranatges del sistema del 78, i de fet, aquest era el punt nodal del compromís català. El PSUC no va ser cap excepció: va garantir la continuïtat de molts governs municipals del PSC, va col·laborar en la pacificació dels sindicats, tenia pes dins l’administració pública. Sobretot va marcar la construcció de les elits intel·lectuals del país, que es van reunir al seu voltant, ajudant a domesticar-les.

Les tensions existien, és clar que sí, perquè sempre es pot aspirar a més, però en general es mantenien dins dels marges establerts. El compromís català funcionava perquè era capaç de donar un tros de pastís a tothom qui comptava, especialment a qui durant molts anys no havia comptat. De fet, els majors pols de disrupció del pujolisme van venir dels qui no estaven conformes amb el tros que els havia tocat: l’espanyolisme de Vidal-Quadras, l’independentisme primerenc i en certa manera les ambicions metropolitanes de Pasqual Maragall.

El Palau de la Generalitat de Catalunya, a Barcelona. La construcció de l’autonomia catalana, a partir de 1980, fou molt més transversal del que molts estan disposats a acceptar avui dia. Font: Viquipèdia

La fi d’un sistema

Durant els vuitanta i els noranta el sistema autonòmic va ser capaç de congelar el “problema català”. Però la contradicció entre Catalunya i Espanya és massa profunda com perquè no hi apareguessin esquerdes. El món que havia donat pas al compromís català estava desapareixent, els materials envellint, i a la segona dècada del segle XXI el sistema es va esfondrar. I així arribem a la Catalunya d’avui.

Cal dir, però, que el compromís català com a substrat cultural sobreviu i la nova fornada de polítics encara està dirigida per una generació que madurada sota el sistema que ells mateixos han contribuït a fer-lo caure. El reciclatge de les elits polítiques i culturals catalanistes forjades durant l’autonomisme, en sobiranistes, si bé va servir inicialment per a fer avançar en termes quantitatius el moviment independentista; alhora s’ha demostrat fatal en termes qualitatius. S’ha fet desaparèixer un sistema caduc però no se l’ha substituït.

Fer desaparèixer els marcs d’aquella etapa és fonamental si Catalunya aspira a esdevenir un estat independent. Ja que, tot i haver contribuït a donar la imatge de recuperació de la nació catalana, el sistema pujolista no deixa de ser part de l’estructura del règim del 78. I per tant la seva cosmovisió difícilment pot servir per a subvertir l’ordre que ha nascut per protegir.

Com ens està ensenyant la cruesa del segle XXI, no hi ha res més perillós per un país, que aquells qui els guien facin servir a mapes d’un món que ja no existeix. Cartografiar la realitat d’acord amb la nova geografia és la tasca pendent de les noves fornades del nacionalisme català.

PD: Aquest article va aparèixer inicialment a la Revista l’Endavant el maig del 2017, aquesta és una versió adaptada a l’especial d’Ab Origine. Amb una conversa que vaig poder mantenir personalment amb el President Jordi Pujol, amb motiu de l’aparició de la primera versió d’aquest article. Ell mateix em va ensenyar escrits seus on parlava del cas italià i la teoria de Berlinguer del Compromesso Storico. Un és sobre la Vall d’Aosta (Itàlia), on va haver-hi un pacte entre comunistes i nacionalistes per defensar l’educació en francès a la vall. L’altre un discurs seu on parla directament sobre el plantejament de Berlinguer. Jo desconeixia aquests escrits quan vaig escriure la primera versió, però crec que és important esmentar-los ara.

5 1 vote
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
0
Would love your thoughts, please comment.x
()
x