El relat femení a les barraques del Carmel - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Supervivència a l’espai i el temps

El barraquisme al Carmel no es pot entendre sense tenir en compte a més de la meitat de la seva població, les dones.

És important dividir l’ocupació barraquista per zones, ja que les barraquistes no es van assentar al mateix terreny i aquest tenia peculiaritats administratives i orogràfiques diferents. Tot i que cal situar el barraquisme administrativament al barri de Can Baró, sempre es van sentir pertanyents al Carmel, tal com ho explica Custodia Moreno:

Les veïnes dels tres nuclis de barraques ( Raimon Caselles, Francisco Alegre i Marià Lavèrnia), compartíem vincles amb el Carmel, el motiu era empàtic, els veïns d’allà estaven patint el mateix procés autoconstructiu, tot i que allà anomenat barraquisme vertical. En canvi a  Can Baró no vam compartir ni realitats ni lluites.

Situació geogràfica de les barraques i els futurs reallotjaments. Font: elaboració pròpia

Dos dels campaments  ocupaven el Turó de la Rovira (Marià Lavèrnia) i part del Parc del Guinardó (Francisco Alegre). Hi havia un tercer sector que va ser Raimon Caselles, aquest se situà als actuals “Pisos Verds”, però a diferència de la resta es trobava a uns terrenys privats que no eren afectats pel futur Parc dels Tres Turons. Aquesta diferència administrativa, entre altres coses, va permetre que les veïnes fossin reallotjades a uns pisos al mateix terreny on havien construït les barraques.  

1948 – 1957 Fugida i assentament

Les causes majoritàries de les primeres migracions van ser polítiques o per pobresa extrema, Moltes d’aquestes dones, ja amb família formada, venien sense el marit, ja que aquest es trobava a una presó, camp de concentració o mort durant la guerra o als primers anys de la postguerra. Moltes famílies es van haver d’exiliar al ser expulsades pels vencedors de la guerra,  tal com ho explica Maria Arquillo, en recordar les vivències de la seva àvia: 

Després de la guerra, els falangistes de la vila (Higuera de Calatrava) van començar la repressió. Va ser un poble que va estar amb els republicans a l’inici de la guerra, la meva àvia Remedios tenia el seu marit a un camp de concentració (Canal dels presos, Sevilla), i fugat a la muntanya el seu fill, un dia la Guàrdia Civil, fusell en mà, li van donar a triar: o marxar del poble amb els seus fills petits o l’afusellaven. I com a Barcelona ja tenien el seu germà casat amb una catalana, i a una altra germana vivint a una cova (on hi ha ara la benzinera d’Avinguda Verge de Montserrat), va venir amb els seus nens. En arribar va haver de passar uns dies a l’estació de França, fins que els van deixar marxar.

Dona de negre a les Barraques de Fco. Alegre. Any 1954. Font: arxiu particular

A més de la repressió que es patia en arribar a una terra estranya on existia una frontera idiomàtica i cultural, les barraquistes havien de sumar un estigma més en ser les perdedores d’una guerra. Aquestes dones van començar a ocupar espais en desús, com infraestructures abandonades després de la guerra o refugis naturals com coves, així a la memòria col·lectiva queda com els primers assentaments als canons de la Rovira o les coves abans esmentades. Així explica Pilar Funes el relat de l’arribada de la seva família:

La família va arribar a Barcelona de Jaén, al principi treballaven cuidant uns terrenys d’unes obres pròximes, amb el temps volien un lloc propi on viure, així que li van demanar permís a algú de l’ajuntament, (Sr. Mesas), per construir una petita barraca a prop dels Canons (C/ Marià Lavèrnia), en ésser l’inici del barraquisme i ells a l’haver arribat només acabar la guerra ningú els va impedir que ho fessin.

A partir d’aquest període va haver-hi un fort control i violència per part de l’administració, les polítiques municipals del règim respecte a l’habitatge es van limitar durant aquesta etapa a la repressió. L’any 1949 va néixer el Servei d’erradicació del barraquisme arribant fins i tot a crear un Check point a les estacions de tren d’entrada a la ciutat, on se sol·licitava el permís de treball o lloc de residència, en el cas de no poder justificar-ho s’enviaven les famílies a les anomenades “misiones” que es trobaven a Montjuïc. Pel que fa a les barraques que s’anaven construint, una empresa s’encarregava dels enderrocs per part de l’ajuntament. El barraquisme va néixer a contrarellotge entre persones nouvingudes a la ciutat, en contra les administracions, tal com descriu Luisa Zaragoza: “En aquesta primera època, la lluita de les barraquistes se centrava a sobreviure”

Aquestes dones van viure les mesures repressives de l’Estat entre les quals s’establia la prohibició de ser contractades formalment (per la seva condició de barraquistes), i a l’hora eren denunciables per la seva situació habitacional, per això les seves feines havien de ser invisibilitzades i en negre. Adoración Zaragoza descriu l’arribada de la seva mare a Barcelona: “Quan va arribar a Barcelona, des de Jaén,  el primer treball que va tenir va ser fent servei a una senyora a Sant Cugat a canvi d’allotjament, sense cobrar.”

Les reivindicacions estaven més orientades a la supervivència que no pas a la reclamació de serveis bàsics, almenys les barraquistes hi contaven amb el suport mínim de les esglésies properes,  tal com ens descriu Custòdia Moreno:

Amb el suport de l’església (Cottolengo), vam evitar que ens enderroquessin les barraques. En cada sector hi havia un moviment d’autodefensa, més d’una persona a l’arribar de treballar es trobava que li havien tirat la barraca a terra. A la nit fèiem adob i de dia la blanquejàvem. La solidaritat es basava en la defensa de la barraca.

Barraques del “Santo”,<<Raimon Casellas>>, anys seixanta. Arxiu Patronat Municipal de l’habitatge

1957 – 1980 Reconeixement i associacionisme 

Al segon període té com a punt de partida l’efecte crida, la migració és d’origen sobretot del sud d’Espanya. A la Setmana del Suburbi, organitzada per l’Església el 1957, es va calcular que a Barcelona hi havia 10.352 barraques. Així ho explica Carmen Tarancón:

Jo vaig néixer a Huelva, i sent petita, amb la meva família vam venir a Barcelona. Ja sabíem de gent del poble que es va instal·lar a Francisco Alegre (carrer Budapest), i ens vam construir una barraca a semblança de les cases blanques del meu poble.

Aquest període es caracteritza per l’arribada de serveis mínims com l’electricitat instal·lada l’any 1964, però encara mancaven la resta de serveis essencials com lavabos, aigua corrent o clavegueres. Cal remarcar que l’absència d’espais comuns va fer que els espais de reunió de les dones fossin informals  i zones de treball com les fonts on rentaven la roba, o els patis on l’estenien. En canvi els homes tenien els bars o centres d’oci. Així ho relata Concepción García: 

Les dones i nenes teníem les fonts com a llocs de reunió, allà treballàvem i ens explicàvem els problemes comuns, els homes només anaven a buscar aigua amb el carretó, mai a peu com nosaltres. Ells tenien els bars com a espais de reunió, però no crec que fos una situació exclusiva del barraquisme, quan baixava a –Barcelona-, en aquella època no estava ben vist que una dona entrés sola a un bar.

Es van aprofitar les bases legals que van oferir les administracions, que ja no van poder aturar els moviments associatius dels barris, que cada cop més tensaven la corda per trobar aquests espais, es van  reformular les estructures associatives de l’església i el 1970 es va crear el Centre Social del Carmel, aquesta va ser una tímida proposta d’associacionisme. Va ser  el 1972 que es va crear l’Associació de Veïns del Carmel, sent una de les primeres Associacions de Veïns (AVV) de Barcelona. Una de les primeres vocalies que es va fundar va ser la de barraques i també la de dones, aquesta va tenir una rebuda ben anecdòtica per part d’algunes veïnes de les barraques i el Carmel, així ho explica Custodia Moreno:

Una de les primeres accions que vam fer va ser informar sobre sistemes anticonceptius, era una mesura necessària i avantguardista, a una Barcelona que despertava de la llarga nit del franquisme, tot hi el nostre esforç a aquella reunió ens vam trobar el refús de la majoria de les veïnes que no van voler participar, l’educació sexual continuava sent un tabú.

Respecte a la de barraques es va plantejar dos objectius 1) dotar les tres zones de barraques amb els serveis indispensables, 2) Aconseguir la construcció d’habitatge social en el mateix barri. Aquell any es lliurà al Govern civil i a l’Ajuntament una carta amb sis-centes signatures, on, davant la proposta de l’Ajuntament de ser reallotjats al barri de “Nova Planta” de la Mina, es va exigir habitatge en el mateix barri on havien viscut. de l’Associació de Veïns s’incrementen les manifestacions i demandes no només de caràcter habitacional sinó que eren per a subministrar serveis al barri. Com explica Maria Arquillo:

Hi va haver veïnes que es van manifestar per l’escola pública (amb una ocupació i assentament a l’escola Tramuntana), ja que teníem a prop dues escoles però eren privades. Però totes les millores de barri van ser fetes pels veïns, sense comptar amb l’ajuda de l’Ajuntament.

Custòdia Moreno recorda d’aquesta manera els primers moments de l’AVV i les negociacions amb l’Ajuntament:

Durant l’època del Porcioles vam anar diverses vegades a l’Ajuntament, ell ens va oferir anar a viure a Canyelles (1974), i nosaltres volíem quedar-nos al barri, i li vam respondre a l’Ajuntament:  -Podrien preguntar abans de construir la nostra futura casa-, i sobretot que no anàvem a colonitzar altres punts de Barcelona i que aquesta era casa nostra. A l’associació es va proposar que els veïns decidissin qui volia anar-se’n. Tot es feia de manera assembleària.

Va ser durant el tardofranquisme i els primers anys de l’anomenada Transició que les veïnes, a través de l’AVV, van mostrar més oposició a les decisions de les administracions. Les protestes no només van ser per aconseguir un habitatge digne, la vocalia de barraques i dones es va posar d’acord amb altres vocalies com la d’ensenyament i salut  per aconseguir equipaments bàsics pel barri. Tot i que ja va haver-hi algunes protestes a finals del seixanta, va ser a partir d’aquest moment que ho van fer de forma organitzada. Així ho explica la barraquista Pilar Funes:

A partir de la fundació de l’A.VV, es van incrementar les protestes. Aquestes es feien a la Carretera del Carmel, Plaça Sanllehy, i fins i tot a l’Ajuntament. Recordo manifestacions a l’escola Tramuntana. Jo intentava col·laborar en tot. Recordo la meva primera manifestació, a l’any vuitanta, estant embarassada del meu primer fill.

Manifestació de la vocalia d’ensenyament demanant una escola pública de proximitat, cal recalcar que les veïnes de les barraques van participar activament a les manifestacions de les diferents vocalies. Anys setanta. Font: Arxiu AVV del Carmel

En aquesta època, la dona ja accedeix, amb més facilitat, a llocs de treball amb contracte o sense, aquests són denominats de “baixa qualificació “sobretot com elles descriuen, “netejant o servint a casa de la senyora, de barris o localitats més benestants”. Així la barraca ja no depèn exclusivament de l’aportació de l’home tal com ho relata Maria Arquillo:

De petita treballava invisibilitzada a casa, fent tasques domèstiques. Ja d’adulta vaig estar treballant en negre les hores que podia, superant moltes vegades, en hores, la jornada laboral.

Trobem que hi ha un relat institucional que va més enllà de l’àmbit privat i està relacionat amb la incorporació de la dona al món laboral, on es produeix una intervenció per part de les administracions i l’àmbit familiar cap a les decisions laborals de la dona, fins a dos barraquistes de diferents edats ens expliquen el mateix relat. Aquí tenim el cas de Concepción García: 

Jo volia ser perruquera, però des de l’escola li van dir a la meva família que era millor que em fes secretària, ja que les perruqueres tenien mala fama, així vaig començar a defensar la llibertat d’escollir el meu futur, i no va ser fàcil.

I anys enrere trobem el cas de Custòdia Moreno:

Li vaig dir a les monges que volia ser infermera i aquestes li van dir a la meva família que aquestes tenien fama de dones llibertines, i que era millor ser secretària, però després de moltes discussions vaig arribar a ser infermera.

Va haver-hi una forta feminització de les protestes, la dona era qui tenia més consciència de les mancances habitacionals. L’extensió de les barraques no s’entenia només a l’àmbit privat, ja que els serveis mínims es trobaven al carrer, així que lavabos, aigua potable, etc. ballaven entre els dos espais. La dona, en fer-se càrrec de les feines invisibilitzades i de les cures, era més conscient i considerava l’àmbit públic com un espai a defensar, ja que era allà on succeïa part de la seva vida familiar, en aquest cas la barraca no s’entén sense el carrer. Concepció Hernández, reforça el relat de feminització de l’espai en les manifestacions: 

Sobre el 1970. Recordo que sortíem a tallar l’Avinguda Verge de Montserrat, per tenir banys públics i lavabos. Volíem que es posés canalització d’aigües. Anàvem tota la família, els homes com treballaven arribaven més tard, les primeres eren les dones i els nens, que érem a casa i vam ser conscients de la realitat. Gràcies a aquestes manifestacions es van aconseguir serveis mínims. Es reivindicaven aquestes millores, això era el primer, després volíem millors habitatges.

Una manifestació a favor de l’habitatge digne, durant els anys setanta. Font: Arxiu AVV del Carmel.

Mentre es feien reallotjaments impopulars i obertament segregacionistes a la resta de barraques de Barcelona, a Raimon Caselles l’any 1984 marca un precedent als processos participatius a la ciutat, ja fruit de les llargues lluites es va aconseguir que es construeixin blocs de pisos, justament on volien les veïnes. Però sí que es va donar l’oportunitat a un reallotjament anterior a Canyelles (1974), que seguia el model especulatiu i faraònic del tardofranquisme. 

1980 – 1990 Barraquisme distòpic 

El Turó de la Rovira va viure un tercer moment de repoblació, més complex. Mentre es construïa els pisos verds, la majoria de veïnes van marxar a Canyelles. La zona de Francisco Alegre es tornava a ocupar de barraquistes que no van poder assumir el lloguer d’un pis, o veïnes que no havien viscut mai allà, i es barrejaven amb les barraquistes que encara hi vivien. 

Vaig néixer a Santa Caterina (Barcelona). Als vuitanta, després de casar-me i amb dos fills me’n vaig anar a veure la meva germana que vivia a les barraques de Francisco Alegre. Sobretot era per l’espai, un veí ens va dir que una barraca quedava buida i vam anar cap allà. Viure a Barcelona era impossible d’assumir.

Així ho explica Maria Arquillo que va reocupar una barraca, perquè no podia assumir el lloguer d’un pis. 

Aspecte de les últimes barraques, 1987, es pot veure de fons una pintada: “Barracas No”. Font: Arxiu particular

Després de casar-me, vam anar a Nou Barris, perquè no podíem pagar un lloguer. Em van desallotjar amb un nen petit, el meu company i jo vam decidir tornar a les barraques de Fco. Alegre. Li vam donar una puntada de peu a la porta d’una barraca, que estava abandonada, la por era que apareguessin els tècnics de l’Ajuntament, no teníem on anar, els nostres amics que encara vivien aquí feien guàrdia per si venia l’Ajuntament, mai ho van fer.

Les barraques es convertien en un refugi habitacional davant una crisi econòmica que va acompanyar, per una banda, a la dona barraquista  que ja havia abandonat la barraca i per una altra banda va ser una solució per a moltes dones que van haver d’ocupar, per primera vegada, espais que estaven sent abandonats. Això denota la impossibilitat de les administracions de fer front a les expectatives de les classes populars. En els dos casos, fos dona barraquista que tornava o dona que ho feia per primer cop, el motiu va ser el mateix: l’emancipació familiar, com explica Rosa Raposo: 

Vaig néixer a un pis al carrer Mülberg – Carmel-, i al ser fronterer amb les barraques em relacionava amb els barraquistes, el 1979 em vaig casar i vaig anar a una barraca a Francisco Alegre (a la part alta de la muntanya), vam aprofitar que a la germana del meu marit li van donar un pis a Canyelles i així teníem una casa on viure.

Aquest procés s’entén en un període preolímpic, i en les negociacions entre l’AVV i el Patronat Municipal de l’Habitatge van concloure de forma ràpida i quasi sense conflicte  en traslladar les últimes barraquistes a Can Carreras (Nou Barris) l’any 1990.  Aquest capítol del barraquisme està retratat pel batlle de Barcelona Pasqual Maragall ​​on va dir aquella encertada frase, tot indicant que el barraquisme pot arribar a aparèixer si les condicions econòmiques no son les adequades: “No crec en l’eradicació total del barraquisme perquè sempre hi pot haver causes socials que ho facin tornar”.

4.9 10 votes
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
0
Would love your thoughts, please comment.x
()
x