Galícia al tardofranquisme: radiografia socioeconòmica i contestació a la dictadura (1960-1975)

[La imatge de portada és una fotografia diferent del monument d’homenatge a Amador Rey i Daniel Niebla a Ferrol. Font: Galicia Press]

Societat i economia

A començament de segle, els 2.073.638 gallegues i gallecs representaven l’11,14% de l’Estat, però durant la dècada dels seixanta aquesta xifra havia descendit al 8,95%, encara lluny del 5,71% actual. Les causes que expliquen aquesta tendència són dues. La primera és l’emigració, que es va accelerar i no es va aturar fins a la crisi del petroli: Galícia expulsa 500.000 persones entre 1950 i 1970 (el 40% del període 1860-1970). Ara tots els focus d’atracció estan als països avançats d’Europa i les zones més dinàmiques de l’Estat (Catalunya, Madrid i Euskadi), i no a Amèrica. La segona raó és la gran caiguda de la natalitat, que per primera vegada després de segles es va mantenir per sota la mitjana estatal.

L’organització territorial de la Galícia dels seixanta estava caracteritzada per una població molt dispersa, amb un gran desequilibri entre costa i interior, en part per la deficient xarxa d’infraestructures. La població urbana va augmentar, però només representava el 30%, a causa d’això la població rural continuava sent la gran majoritària.

Abans del Cop i de la Guerra, el sector agroramader gallec estava basat en el control llaurador del territori a través d’una relació simbiòtica entre les cases dels llogarrets i les muntanyes comunals (organització històrica del territori gallec, amb orígens germànics i romans).

Des d’aquell moment, el règim va dur a terme ocupacions forçoses i imposà repoblacions forestals a les antigues muntanyes veïnals, el que va trencar amb la situació anterior i contribuí a expulsar població del món rural. Precisament les companyes/s del Laboratorio Ecosocial do Barbanza estan investigant aquest i altres assumptes.

Amb l’inici de la liberalització, Galícia s’adherirà a l’anomenada Revolució Verda, un procés que es va desenvolupar sense resistències pel context de la dictadura. Es passa a una agricultura sustentada en l’ús massiu de combustibles fòssils i no en  l’energia solar de base orgànica molt intensiva; vinculada a l’agroindústria; amb una tendència a l’alça de la motorització i de la revolució biològica i genètica; amb una pèrdua de valor de les economies d’escala, ja que les innovacions foren independents de la mida de l’explotació; amb millores associades a una major producció per hectàrea més que a una reducció de la mà d’obra; amb tendència a les concentracions parcel·làries; etc. En general l’agricultura gallega no va millorar massa i provocà que Galícia deixés de ser un país de labregas/os per a passar a ser un de petites/ts propietàries/is.

La industrialització, de la mateixa manera que el creixement, també fou més feble que a la resta de l’Estat. Abans dels seixanta, el major atractiu de Galícia era el sector hidroelèctric, però pràcticament no va fomentar la industrialització del país perquè el 70% de l’energia produïda era exportada a Madrid, Catalunya i Euskadi, tot i que sí que va permetre la consolidació de grups socioeconòmics gallecs de rellevància, com el Banco Pastor-Fenosa. També foren creades una sèrie d’empreses públiques que començaren a conformar el teixit productiu dels següents anys, algunes produïdes des de fora (Celulosas de Pontevedra o Bazán) i només algunes poques “autòctones” (conserveres, drassanes, Zeltia o Astano).

Durant els seixanta hi hagué dos sectors, els més destacats, que es convertiren en grans focus d’atracció obrera i industrial (importància de les empreses auxiliars). Un d’ells fou l’automobilístic de la mà de la fàbrica de Citroën a Vigo, que esdevingué l’epicentre del desenvolupament industrial del sud del país. L’altra fou la indústria naval ferrolana, tant civil com militar. Les empreses que més destacaren foren Bazán a Ferrol, Astano a Fene i també Ascon a Vigo. L’ocupació cresqué molt fins 1975, però la crisi del 1973 feu decaure ràpidament el sector.

En la resta de sectors productius, la pesca, per exemple, va viure una gran expansió, especialment en el marisc (gràcies a l’increment de la demanda de crustacis i mariscos) i la pesca d’altura. D’aquesta darrera destaquem que representava el 30% de l’estatal, que la meitat dels 150.000 mariners de l’Estat eren gallecs i que la flota gallega (uns 500 vaixells) era una de les més grans d’Europa. Precisament la creació de Pescanova (Redondela) fou un dels símptomes d’aquest bon moment.

En el sector de les conserves, que frenà el seu creixement durant l’autarquia, la gran novetat fou trencar amb la dependència de la pesca de bajura per a passar a enllaunar els productes d’altura, especialment la tonyina. En aquests anys també es va desenvolupar una reordenació del sector, ja que més del 75% de les empreses existent l’any 1960 acabaren desapareixent.

La fusta, de gran tradició, també patí una fonda reestructuració per l’aparició dels embalatges de plàstic, el que va obligar a buscar noves orientacions en el sector transformador: taulers i cel·luloses.

Una de les novetats d’aquests anys fou el sector metal·lúrgic, que implantarà l’acer i modernitzarà la caldereria o els forjats. Destacà l’obertura de la planta d’alumini d’A Coruña l’any 1961.

Finalitzem aquest repàs amb el sector químic. En són bons exemples la refineria Petrolíber d’A Coruña i l’empresa Zeltia de productes farmacèutics i biotecnològics, amb la que aquest sector va començar a desenvolupar-se durant els anys quaranta, ara a un major ritme.

Atenent-nos a Xoaquín Fernández Leiceaga i a Eldelmiro López Iglesias, el sector serveis fou el que més va créixer en termes absoluts (133.000 llocs de treball), especialment en els subsectors comercial, dels transports, i de la banca (acumulaven un dèficit històric) i no tant en benestar o serveis públics.

El balanç econòmic que es pot fer d’aquests anys és que el creixement es féu sota el paraigua del model desarrollista, és a dir, salaris baixos, llargues jornades de treball i relacions laborals autoritàries (Sindicat Vertical). El dit creixement fou protagonitzat pel capital privat i no per les polítiques públiques franquistes. La inversió estrangera i l’expansió de les multinacionals fou notable (en part per la bona localització geogràfica), però Galícia només va captar l’1,5% de les inversions totals. D’aquesta manera es creà un sistema en el qual les empreses foranies s’aprofitaren de recursos naturals, energia i mà d’obra barata, generant una escassa relació entre indústries, i el creixement no va repercutir com hauria d’haver-ho fet a Galícia. En part pel dirigisme extrem, centrant l’especialització productiva gallega en les necessitats de l’Estat, però també perquè tant l’estalvi gallec com el que provenia de l’emigració fou destinant en importants proporcions (24% l’any 1973) a inversions fora de Galícia. Per últim, destaca l’acusat descens de la població dedicada als sectors més tradicionals (agricultura i pesca), que permeté un notable augment a la indústria, construcció i serveis; malgrat això, la població ocupada va descendir durant el període, passant d’1.153.384 a 1.113.473 entre 1960 i 1975.

La reorganització de l’oposició

El context liberalitzador intern al costat d’altres factors externs (descolonització i emergència del Tercer Món, Revolució Cubana i moviments d’alliberament nacional) donaran un nou impuls a la resistència al Franquisme.

Fins a aproximadament el 1972 l’hegemonia va recaure en el PCE, que creà l’any 1968 la seva filial gallega (Partit Comunista de Galícia, PCG) de la mà del seu secretari general, Santiago Álvarez. El principal actiu del PCE eren les Comissions Obreres (CCOO), que floriren durant la dècada. La tàctica era l’”entrista”: penetrar en els sindicats verticals del règim per lluitar des de dins, aprofitant principalment la Ley de Convenios Colectivos de 1958. Les eleccions sindicals del 1966 assentaren definitivament les CCOO de les diferents ciutats (a Galícia destaquen Vigo i Ferrol), que començaren a coordinar-se a escala estatal. El règim va respondre amb duresa i les va il·legalitzar l’any 1967. A més de les CCOO, el PCE controlava altres organitzacions socials vinculades com les Comissions Camperoles (CCCC) o les Comissions Marineres (CCMM).

El nacionalisme gallec partia d’una situació diferent. L’any 1950 mor Castelao,^[1]Alfonso Daniel Manuel Rodríguez Castelao (Rianxo, 1896- Buenos Aires, 1950), intel·lectual polifacètic nacionalista, fou probablement el líder polític gallec més destacat del segle XX. La seva … Continue reading es dissol el Partido Galeguista (PG) i el protagonisme passa a la recent creada de poc Editorial Galaxia, que aposta per una estratègia culturalista. Però als anys seixanta diversos sectors veuen necessari dotar d’un nou contingut polític el nacionalisme. El primer intent és el Consello de Mocedade (1963), impulsat pel grup Brais Pinto. Però les diferències ideològiques (corrents democristians, socialista i comunista) precipiten el seu fracàs. Algunes persones fundaran la Unión do Povo Galego (UPG) i altres el Partido Socialista Galego (PSG).

El partit més influent fou la UPG (1964). La formació va beure del galleguisme històric, del marxisme-leninisme, de l’anticolonialisme, de l’acció de masses, dels moviments d’alliberament nacional i d’alguns postulats del Concili Vaticà II. Una de les novetats fonamentals és el canvi en les aliances (ara només forces nacionalistes) i la qüestió de classe (construcció nacional gallega reservada només a les classes populars). De la mateixa manera que el PCE/CCOO, la UPG crearà una xarxa d’organitzacions al seu voltant, com el Sindicato Obreiro Galego (SOG), Estudantes Revolucionarios Galegos (ERGA) o les Comisións Labregas (CCLL). Fins i tot es va impulsar un front armat, de curt recorregut per l’assassinat del seu màxim responsable, Moncho Reboiras, a mans de la policia (1975). Aquest any 2020 s’ha estrenat una primera pel·lícula sobre la seva figura.  

El PSG havia sigut fundat un any abans. Coincidia amb la UPG en l’anticolonialisme o en l’autodeterminació, però s’inclinava també per al federalisme i la democràcia. L’organització es radicalitzarà de la mà de Xosé Manuel Beiras, especialment des de la publicació del seu famós O atraso económico de Galicia (1972), on parla de colonialisme interior i de dependència econòmica de Galícia respecte a Espanya i al capitalisme mundial. Els nous principis del 1974 continuaran en aquesta línia, apostant per la via revolucionària i per l’acció de masses. De totes maneres, el PSG no passarà de ser un partit amb prestigi dins l’oposició però sense gaire implantació social.

Per últim, el PSOE tenia una escassa presència a Galícia. En els anys immediatament anteriors a la mort de Franco tan sols comptava amb una mínima organització focalitzada a Ferrol, Vigo, Ourense i A Coruña. L’any 1973 tingué lloc la primera reunió per tractar d’activar el PSOE a Galícia. Convocats pels professors universitari Francisco Bustelo, es reuneixen a Compostela Txiqui Benegas, Gregorio Peces Barba, i un grup d’estudiants d’Econòmiques. La idea era organitzar un primer Congrés per crear la federació gallega de la formació. Aquest grup inicial va mantenir contactes amb altres membres locals, però no foren capaços de desenvolupar una activitat constant. L’organització quedà tocada quan Bustelo, poc abans de morir Franco, va marxar a Madrid com a nou membre de l’Executiva encapçalada per Felipe González.

De la voluntat a l’acció: la contestació a la dictadura

El primer xoc obert amb la dictadura tingué lloc a Casterlo de Miño (Ourense) el 1966. Allà es dugué a terme una expropiació forçosa de terres de gran riquesa vitícola perquè Fenosa pogués construir un embassament. Es produïren enfrontaments violents amb la Guàrdia Civil, però sense víctimes mortals. Tot i que finalment l’embassament es construí (només s’aconseguí incrementar les indemnitzacions), els ecos de la protesta ressonaren per la resta del país i inauguraren una nova etapa en la percepció de la dictadura.

I és que la mobilització en l’àmbit rural en el Tardofranquisme és un dels temes que més interès ha despertat durant la investigació historiogràfica dels darrers anys. Segons Ana Cabana i Daniel Lanero, la conflictivitat en el món rural gallec dels 60 i 70 pot dividir-se en tres blocs: contra la política del Govern, especialment contra el pagament de la quota de la Seguretat Social Agrària, que aplicava la quota empresarial a explotacions de mà d’obra familiar, contra l’expropiació forçosa de terres i a favor de la devolució de les muntanyes veïnals; i per uns preus agraris justos, de la qual és un bon exemple la primera vaga del sector lleter (Lugo, 1967).

A la universitat les protestes s’avançaren uns mesos al “maig francès”. Entre els mesos de març i abril de l’any 1968, s’ocuparen facultats i es produïren enfrontaments amb la Policia. El conflicte començà aparentment per motius acadèmics (el rectorat retenia diners de l’Asociación Sindical de Ciencias), però de seguida es convertí en una reivindicació contra el règim.

Sens dubte, l’any més determinant en la lluita contra el règim durant el Tardofranquisme gallec fou el 1972. En la mateixa universitat tingueren lloc noves protestes per exigir una lliure elecció de representants, el que es va saldar amb diversos estudiants sancionats.

Però aquell any també estigué marcat per un dels escàndols de corrupció més importants del règim: el cas Reace. Aquesta empresa s’encarregava de refinar i envasar oli, i entre els anys 1966 i 1972 la Comisaría de Abastecimientos y Transportes (CAT) llogà alguns dels seus dipòsits per a poder emmagatzemar una quantitat que li permetés intervenir el mercat de l’oli quan pugessin molt els preus o hi hagués escassetat. El març de 1972 la CAT reclamà una quantitat d’olique Reace no podia subministrar, ja que alguns responsables de l’empresa negociaven d’esquenes amb ell: havien desaparegut més de 4 milions de quilos d’oli valorats en uns 200 milions de pessetes. Que Nicolás Franco, un dels germans del dictador, fos membre del Consell d’Administració de l’empresa, podria explicar les irregularitats en la instrucció tals com assassinats de testimonis o la mateixa desaparició del sumari. El jutge del cas fou Mariano Rajoy Sobredo (pare de l’expresident del Govern) i actuà com fiscal Cándido Conde-Pumpido (pare de l’exfiscal general de l’Estat).

Segurament, el més conegut sobre el Tardofranquisme gallec és allò que relaciona amb el moviment obrer de Ferrol i Vigo d’aquell any. En la primera de les ciutats les protestes començaren el febrer per la negativa de Bazán i el Sindicat Vertical a negociar el conveni que la representació sindical obrera havia elaborat. De seguida començaren una vaga d’hores extres que es transformà en general. Més endavant, el 9 de març, la plantilla es tancà a l’empresa per la suspensió de feina de sis sindicalistes i per l’intent de retenció d’un altre per guàrdies de l’empresa, però la Policia Armada els desallotjà amb molta violència. L’endemà, com que no va poder accedir a l’empresa, marxaren en manifestació, però foren interceptats per la Policia, que dispara i assassina a Amador Rey i Daniel Niebla, membres de CCOO. En la seva memòria, el 10 de març es convertí en el Dia de la Classe Obrera Gallega. L’activitat física de la fàbrica no es reprendrà fins al dia 21. Mentrestant, el règim respondrà amb repressió: llistes negres, presó, tortures, multes, consells de guerra i acomiadaments.

Amb precedents durant el març, i sobretot el maig, el setembre de 1972 visqué l’altra gran reivindicació obrera, en aquest cas a Vigo. El dia 9 els treballadors i treballadores de Citroën realitzaren una aturada parcial per a reclamar la jornada laboral de 44 hores, que els permetia descansar les tardes dels dissabtes. L’empresa respongué acomiadant el mateix dia a cinc treballadors entre els quals hi havia tres càrrecs sindicals. L’endemà, una assemblea decidí aturar la feina fins que aquestes persones fossin readmeses. Totes les principals empreses de la ciutat iniciaren el dia 11 una vaga de solidaritat amb els acomiadats, provocant la paralització pràcticament total de Vigo i comarca. La vaga, que es transformà en general, durà quinze dies, fins que finalitzà el dia 27. La repressió fou similar a la de Ferrol.

Tots aquests moviments d’oposició al règim no aconseguiren avançar el final de la dictadura, però la dimensió de les vagues, l’impuls d’una nova fornada de quadres polítics i sindicals, la nova percepció de la dictadura o la vinculació de totes les lluites amb la necessitat de tombar el règim sí que contribuïren a desgastar una dictadura que, tot i diferents ritmes i intensitats, comença i acabà matant: des dels primers com Alexandre Bóveda, motor del Partido Galeguista segon de Castelao, a Xosé Humberto Baena o José Luis Sánchez-Bravo Solla, militants del FRAP i dos dels últims cinc assassinats pel franquisme.