Internacionalisme obrer: una utopia a punt de reviure? - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 53
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

El desembre de 2018, l’organització Democracy in Europe Movement 2025 (DiEM25), filla de Yanis Varoufakis, conjuntament amb el Sanders Institute, think tank fundat per Jane O’Meara Sanders, llençaven una crida pública per a la creació d’un front comú vers les forces del feixisme i del lliure mercat. “It is time for progressives of the world to unite” (“és el moment per a que els progressistes del món s’uneixin”) deien. Sense direcció ideològica establerta més enllà de la contraposició al neoliberalisme capitalista, tal crida oberta a unes suposades forces progressistes quedà estàtica, inerta, a l’espera de concretar-se en un projecte palpable. Finalment, l’11 de maig de 2020, any i mig després de pronunciar-se, les entitats promotores del projecte llençaren una plataforma, una estructura associativa sota el nom de Progressive International. Falta molt per conèixer d’aquesta iniciativa però declaracions com la que efectuà Katrín Jakobsdóttir -Primera Ministra d’Islàndia i membre del Consell de la PI- “the time for a new internacional is now” (“el moment per a una nova internacional és ara”), semblen ressaltar una idea: l’internacionalisme.

Present en el nom i reivindicat per distintes personalitats, l’ús del terme “internacional” sembla voler abocar una memòria concreta, una memòria vinculada a l’experiència d’institucions que s’apropiaren i donaren significat a aquest vocable. La Primera Internacional, la Segona Internacional, la Internacional Comunista, la Internacional Obrera i Socialista i, l’oblidada però encara vigent Internacional Socialista. Estructures similars però distintes, associacions plenes de victòries i derrotes, institucions que uniren i empenyeren al moviment obrer alhora que en provocaren la seva irreparable ruptura. Apropiar-se d’un terme de tal llarg recorregut implica l’apropiació implícita del seu significat social però, quina és realment aquesta memòria reivindicada? La història del moviment internacionalista és ingent, plural i complexa, raó per la qual es tractarà d’establir aquells punts destacables que permetin al lector acostar-se a la memòria de l’internacionalisme.

Els orígens d’aquest moviment es troben en una necessitat pràctica, en l’objectiu de combatre l’ús d’obrers estrangers per a rompre les vagues i les protestes. L’exemple més clar es troba al Regne Unit, estat industrial per excel·lència en què, a mitjans del segle XIX, les Trade Unions varen veure les seves protestes sabotejades per uns propietaris que aprofitaven la nova mobilitat internacional per a contractar mà d’obra continental. Calia, en conseqüència, establir una xarxa de comunicació que permetés propagar la informació de protestes concretes per, gràcies a la creença en la solidaritat obrera, evitar l’arribada d’obrers a espais en lluita. Des d’aquesta primera necessitat combatuda des de la solidaritat, s’estengué progressivament la consciència que els problemes dels obrers eren els mateixos arreu i què, com diria Marx, l’acció coordinada i organitzada internacionalment tindria més eficàcia que les accions regionals.

Cuadro de texto: Delegats a la reunió fundacional de la Primera Internacional al Saint Martin’s Hall. Font: Socialist Review [http://socialistreview.org.uk/394/karl-marx-and-first-international]
Delegats a la reunió fundacional de la Primera Internacional al Saint Martin’s Hall. Font: Socialist Review

La iniciativa però no sorgiria de l’intel·lectual alemany sinó, segons indiquen diverses fonts de l’època, de l’associació informal entre treballadors sindicalistes anglesos i francesos, associació existent des de 1862. D’aquesta connexió, de la qual cal esmentar-ne la naturalesa artesana, en sorgí la voluntat d’establir una organització obrera de caràcter internacional, estructura que seria formalitzada el 28 de setembre de 1864 al Saint Martin’s Hall de Londres. Treballadors anglesos però sobretot representants de les Trade Unions i intel·lectuals exiliats hi foren convidats, confluint en la creació de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) o, com seria coneguda popularment, la Primera Internacional.

Una idea presidia l’argumentari rere tal estructura d’organització i lluita obrera, la idea que si la industrialització havia pres mides internacionals, la lluita obrera havia de trencar els límits nacionals per lluitar al mateix nivell global. Subjacent dins tal concepció de la lluita obrera, començava a dibuixar-se l’internacionalisme, moviment o doctrina que, oposada a la integració de les classes dins del discurs nacional, defensava -i defensa?- la solidaritat, la col·laboració, la unió de la classe obrera internacional en la lluita vers al capitalisme. Tal visió del que havia d’esdevenir l’AIT però no era unànime. L’estructura sorgida del Saint Martin’s Hall acollia en ella una munió d’interpretacions, de posicionaments polítics, en certs casos clarament marcats per la procedència/nacionalitat dels obrers. Dins la Primera Internacional hi confluïren socialistes anglesos influenciats pel pensament de Robert Owen; italians determinats pel pensament nacionalista i partisà de Giuseppe Mazzini; francesos seguidors del pensament anarquista de Proudhon tots; acompanyats de socialistes utòpics marcats pel pensament de Fourier i/o Cabet.

La mescla era, en certs aspectes, immiscible, impossible d’encaixar en un moviment d’accions amb sentit únic. És aquesta la raó per la qual, només aprovar-se el manifest fundacional de l’AIT, sorgiren ràpidament tensions internes, divisions que constituïren dos grans blocs. A la consideració de la Internacional com una estructura descentralitzada enfocada en teixir xarxes de col·laboració per a la destrucció de l’Estat, s’hi oposava la visió d’una AIT entesa com a consell executiu que empentaria la classe obrera a conquerir l’Estat per mitjans polítics. Mikhaïl Bakunin, seguint els passos de Proudhon i, Karl Marx respectivament, esdevingueren els màxims representants i defensors d’aquests posicionaments antitètics generant, al cinquè congrés de la Internacional celebrat a la Haia l’any 1872, el que Wolfgang Eckhardt anomenaria “the first socialist schism”, el trencament ideològic del moviment obrer.

El cisma, fet carn en l’expulsió de Bakunin i els seus seguidors del si de la Primera Internacional, significà la fi d’aquella voluntat d’unió del món obrer i donà inici al declivi de l’activitat de l’associació internacional obrera. Tot i que els seguidors de l’anarquista rus, impulsats per James Guillaume, seguiren defensant la necessitat d’establir una internacional i l’AIT no es dissolgué fins a l’any 1876, l’internacionalisme entrà l’any 1872 en un impàs, en un bloqueig del qual mai n’acabà de sortir. D’acord en la necessitat d’emancipar el proletariat, els posicionaments hereus del socialisme utòpic esdevingueren oposats i establiren les seves lluites en paral·lel.

Foto blanco y negro de una multitud de gente

Descripción generada automáticamente
Manifestació el día del treballador promoguda des de la Segona Internacional. Font: Infonews

En cap espai resulta més evident tal situació que en la formació de la Segona Internacional, organització obrera hereva de l’AIT i defensora de la coordinació i relació entre partits obrers què, fundada a París l’any 1889, deixà clara des d’un inici la necessitat de la participació obrera en política. Reivindicant la limitació de la jornada laboral a vuit hores i, acordant la participació única en la nova internacional a aquelles organitzacions que aprovessin la participació en la legislació i en l’activitat parlamentària, la II Internacional esdevenia una confederació socialista democràtica, és a dir, excloïa als anarquistes. Com s’observa, la divisió ideològica s’imposà, per segona vegada consecutiva, a la creença en la unió de l’obrerisme, l’ideal internacionalista quedava suplantat per l’ideal marxista.

Imposat el marxisme calia participar en política però, com? El socialisme dels seguidors de Marx, en ambdues iteracions de la Internacional, es trobà enmig d’un debat, dividit entre aquells partidaris de la via de la reforma progressiva i aquells defensors de la via revolucionària. El canvi de segle i especialment l’esclat de la Revolució russa de 1905, la qual mostrà les possibles conseqüències d’una acció revolucionària, forçaren finalment a la Segona Internacional a despendre’s de tot caràcter revolucionari i, en conseqüència, aquells defensors de la revolució abandonaren l’organització.

Dividit però encara viu, l’internacionalisme de principis del nou-cents es trobà enfrontat a una nova problemàtica, al creixement d’unes tesis colonialistes/imperialistes que trobaven arrel en les antípodes de l’acció obrera de caràcter internacional: el nacionalisme. Tal com afirmà Eric J. Hobsbawm, l’internacionalisme sorgí en ple auge de l’Estat-nació europeu i cresqué rere la voluntat de contrariar-lo però, a mesura que les tensions imperialistes augmentaren, la pressió nacional terminà per trencar l’ideal internacionalista. A l’esclat de la Primera Guerra Mundial (1914-18) i, tot i haver-se aprovat per unanimitat la defensa de la pau al congrés de Basilea de 1912, els distints partits socialistes, encapçalats pels socialdemòcrates alemanys, s’alinearen amb els respectius governs nacionals, anteposant l’interès de l’Estat a l’interès de la classe obrera. Altra vegada l’ideal era abandonat i la Segona Internacional no fou capaç de sobreviure a tal pèrdua de significat, sent pràcticament extingida a partir de 1916.

Foto blanco y negro de un grupo de personas posando por un foto

Descripción generada automáticamente
Segon congrès internacional de la Internacional Comunista, amb Lenin al capdavant. Font: Infonews

Finalitzat el primer gran conflicte bèl·lic del segle XX però, els romanents de la Segona Internacional aconseguiren reunir-se, reestructurar-se i restablir-se sota el nom d’Internacional Obrera i Socialista. Fundada el maig de 1923, l’impacte d’aquesta nova organització internacional en defensa de l’interès obrer mai assolí les cotes de les seves predecessores, sucumbint al nacionalisme radicalitzat en feixisme i sent eclipsada per la tasca de la Tercera Internacional. Coneguda sota l’abreviatura de Komintern, l’organització obrera promoguda per Lenin i establerta a Moscou des de març de 1919, s’apropià del caràcter revolucionari de la Primera Internacional i s’establí com al vertader garant de l’internacionalisme. Impulsada per l’èxit de la Revolució d’octubre de 1917, la tercera iteració de la internacional se centrà a promoure la revolució, tractant d’expandir-la seguint els valors de l’internacionalisme, és a dir, actuant sota l’única voluntat d’erigir a la classe obrera.

Aquesta puresa inicial, raó principal per la qual el període 1919-1923 és conegut per l’apropament ideològic entre l’anarquisme i el comunisme al llarg d’Europa, es perdria progressivament i s’oblidaria irremeiablement a partir de l’ascens al poder de Josef Stalin. L’Estalinisme, davant la creixent tensió del període d’entreguerres, tendí a generar un argumentari nacionalista centrat en la defensa de l’Estat. Tal gir significà, per al projecte de la Komintern, la inevitable subjecció dels interessos de la classe obrera internacional als interessos de la supervivència de l’URSS, és a dir, davant la confrontació bèl·lica, l’ideal internacionalista es perdé en pro al manteniment de l’Estat soviètic. Igual que li succeí a la Segona Internacional, l’internacionalisme d’entreguerres, en ambdues expressions, sucumbí davant dels interessos estatals, sucumbí davant el nacionalisme.

Imagen que contiene dibujo

Descripción generada automáticamente

Logo creat per Didier Motchane i instaurat com al símbol internacional del socialisme. Font: Internacional Socialista

Vuitanta anys després de la fundació de la Primera Internacional, l’internacionalisme entrava al període post-Segona Guerra Mundial, robat de sentit. Sent la causa dels desfavorits, l’ideal internacionalista s’havia erigit com una contestació al nacionalisme de les elits però, derrotat el feixisme -la forma més extrema d’aquest discurs burgès-, el món es multiplicà i el procés de descolonització comportà un nou calibratge ideològic. El nacionalisme, la identitat nacional recuperaria el seu sentit romàntic i, en els territoris colonials, esdevindria catalitzador de la lluita per l’emancipació, és a dir, esdevindria la causa dels pobles oprimits. La lluita de la classe obrera perdia rellevància a escala mundial i, en conseqüència, l’ideal internacionalista quedava apartat.

Mostra d’aquesta realitat la trobem en la manca de rellevància que la Internacional Socialista, fundada l’any 1951 i teòrica hereva de la Internacional Obrera i Socialista, ha exposat des del seu naixement. Viva encara en l’actualitat i seu de partits de govern actuals com el PSOE o el PS (Portugal), tot i defensar la voluntat de “configurar un futuro socialista democrático en el siglo XXI” en els seus principis, resulta presa de capacitat i de nul·la repercussió. Tal organització no lluita per l’emancipació global de la classe obrera sinó que serveix de punt de trobada per a distints partits polítics d’ideologia afí.

Fallit en l’actualitat i derrotat -tot i assolir l’expansió d’ideari obrer al llarg i ample d’Europa- en les seves distintes iteracions, la història de l’internacionalisme no sembla, a priori, una memòria de la qual apropiar-se voluntàriament en iniciar un projecte. Què és llavors allò que porta a Progressive International a reivindicar tal ideal? Tal resposta pot semblar agosarada però, el que la història ens ensenya és que, habitualment, la història no ensenya res i, en canvi, les idees mouen el món. L’internacionalisme reivindicat per aquesta nova organització no és la història dels èxits de les internacionals, tampoc de les seves derrotes, l’internacionalisme reclamat per intel·lectuals com Varoufakis recau en la idea base d’aquesta ideologia, en la necessitat de cooperar, de col·laborar, d’unir-se en la construcció d’un present millor.

5 1 vote
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
6 Comments
Newest
Oldest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments
Gerard Gallifa
Gerard Gallifa
1 month ago

Un article genial! Desconeixia pràcticament tot respecte l’internacionalisme obrer. Esperem de cara el futur que aquesta iniciativa no sigui cooptada pels partits com el PSOE ja que tenen propostes i dónen suport a iniciatives radicals de veritat (com ara la vaga de lloguers).

Pep Rueda Sabala
1 month ago
Reply to  Gerard Gallifa

Ep! Moltes gràcies per la bon review, així fa il·lusió seguir escrivint! Mantenir la confiança en aquestes qüestions és essencial però molt perillós, esperem que no ens decepcioni

Justicia Jaume
Justicia Jaume
1 month ago

gràcies pel resum! mha fet pensar en dubtes i incongruències que tinc sovint amb mi mateix i els meus desitjos indepes; el que comentes sobre l’ideal romàntic de la construcció d’un estat que permet alliberar-se d’uns opressors (nosaltres vs ells), i com aquesta idea xoca amb l’ideal d’alliberar-se de l’estructura opressora que significa l’estat per si mateix.
#Anarcoindepe
#Vivint la incongruència
(L)

Pep Rueda Sabala
1 month ago
Reply to  Justicia Jaume

No et sentis sol en la incongruència, jo em trobo sovint en lluites internes d’aquest estil i començo a pensar que mai me les treuré de sobre.

Anna Sospedra
Anna Sospedra
1 month ago

Pep, em sembla interesantíssim el teu article. Desconeixia la iniciativa Progressive Internacional, tant de bo la memòria de l’esperit de l’internacionalisme obrer pugui servir per inspirar les accions d’aquest nou moviment progressista per intentar construir un món més equitatiu, plantant cara a les desigualtats derivades dels anys de neoliberalisme capitalista, una marcada jerarquització social que, malauradament, tot indica que s’agreujarà a conseqüència de l’impacte del Covid-19. Renovar els clàssics plantejaments de l’internacionalisme obrer potser serà una forma enriquidora d’afrontar els reptes socials que ens depararà aquest futur tant incert.

Pep Rueda Sabala
1 month ago
Reply to  Anna Sospedra

M’alegro molt que hagis entrat en contacte amb aquesta iniciativa gràcies al meu article. Estic amb tu, toca veure l’esdevenir d’aquesta iniciativa però també considero que s’ha de segeuir treballant per moltes vies, especialment des dels espais locals, per a trencar aquest sistema en que vivim.