La Cuba neocolonial: l’assalt al Cuartel Montcada (III)

L’assalt al Cuartel Moncada: Arribats en aquest punt, moments abans de l’assalt al Cuartel Moncada, convé centrar- nos en la figura d’un jove Fidel Castro al voltant del qual s’aglutinaven un gran nombre de persones de diferents àmbits socials, de classe mitjana i d’una edat que anava entre els 20-35 anys. El grup en si no tenia encara cap nom oficial ja que ells tan sols s’autoanomenaven com a “Movimiento”, malgrat això i de portes en fora aquest grup de joves activistes seran coneguts amb diversos noms com Generación del Centenario, Generación del Moncada i finalment Movimiento 26 de Júlio, en commemoració a la data en que s’assalta el Cuartel. Fidel Castro ha afirmat en diverses ocasions que en un primer moment no pretenia organitzar i liderar un moviment o una organització sinó que pensava limitar-se a actuar dins de tot aquest procés de mobilització social canalitzat a través del moviment estudiantil. A banda de la relació amb el moviment estudiantil, Castro simpatitzava amb el Partido Ortodoxo i tenia contacte directe amb diferents líders polítics que es trobaven a l’oposició. No obstant, va arribar un moment en què la situació es tornà insostenible i davant la incapacitat que mostrava l’oposició política al règim i la dificultat d’organitzar el moviment estudiantil en un sol front de lluita unitari, decideix actuar per iniciativa pròpia tot aprofitant la seva influència i poder de convocatòria. Tot i aquesta situació de descontrol i manca d’unitat que defineix el període, Castro es mantenia ferm en considerar que les condicions per a la realització d’una revolució popular a nivell nacional eren les idònies. Tenia clar que la revolució no havia d’estar en mans dels antics partits polítics acomodats en l’oposició. Així ho expressa en una revista clandestina de l’època, El Acusador: “El momento es de revolución y no político. La política es la consagración del oportunismo y de los que tienen medios y recursos. La revolución abre paso al mérito verdadero, a los que tienen valor e ideal sinceros, a los que exponen el pecho   al descubierto y en mano el estandarte”. Són aquests raonaments els que condueixen finalment a Castro a elaborar una estratègia pròpia: L’assalt al Cuartel Moncada (26 de Juliol): Per tal d’iniciar l’alliberament nacional de Cuba, Fidel Castro planificà en el més absolut secret l’assalt a la segona caserna militar en importància del país, el Cuartel Moncada, que es trobava a Santiago de Cuba. El fet d’escollir aquesta caserna es devia a la llunyania respecte L’Havana, on es trobava situat la major part de l’exèrcit de Batista. La distància entre aquestes dues grans ciutats impedia tota possibilitat d’ajuda i el contraatac de forma immediata per part de l’exèrcit. Es calculava que en el moment en què les forces de Batista arribessin a Santiago de Cuba aquesta ciutat ja es trobaria alliberada i amb el poble alçat en armes per tal de combatre l’atac enemic. Santiago de Cuba disposava d’altres avantatges com la seva situació geogràfica: per una banda facilitava la seva defensa un cop aquesta ciutat estigués en mans dels revolucionaris ja que al sud hi trobem el mar Carib i al l’oest la Sierra Maestra, la qual esdevenia, al seu torn, la via de retirada dels revolucionaris en cas de  fracassar en la missió i des d’on reiniciarien de nou la lluita (com s’acabaria fent uns anys després). Un altre dels motius pels quals s’escull Santiago és que aquell 26 de juliol coincidia amb una de les festivitats més importants de la ciutat i de l’illa: el Carnaval. Això els beneficiava per una banda perquè la presència de joves de diferents punts del país en una mateixa ciutat no aixecaria cap tipus de sospita i d’altra banda per l’esgotament que es suposava que tindrien les tropes militars de la dictadura que van haver d’estar en actiu durant els dies de la festivitat. Aquest atac armat havia de ser complementat amb l’atac simultani d’una altra caserna militar situada a Bayamo, la qual era la més propera a la ciutat de Santiago i que en cas d’ocupar-la suposava un gran avantatge en temes de comunicacions i control de carreteres.

Aquest pla d’atac va ser ideat totalment al marge de qualsevol partit polític i autofinançat pels mateixos participants en l’assalt. En aquells moments el “Movimiento”, la Generación del Centerario, estava integrat per un total de 1.200 persones aproximadament encara que a l’hora de l’assalt tan sols hi varen participar 156. Això es degut a la gran dificultat que va suposar reunir l’armament i  la munició necessària per a l’execució de la missió. Malgrat tot, es tenia planejat que un cop es fes efectiva la captura del Cuartel Moncada, el qual disposava d’una ingent quantitat d’armament i munició, aquesta es repartiria entre els altres membres del moviment i entre la població civil. La idea de Fidel Castro era que un cop ells prenguessin la iniciativa, la insurrecció popular armada s’estendria arreu del país. Malgrat els suposats avantatges dels que disposaven els assaltants la missió no deixava de ser d’alt risc. Tot i que en un primer moment van comptar amb l’avantatge que els donava el factor sorpresa hi havia més patrulles de vigilància de les que havien previst i, tot i els esforços, les forces de seguretat de la dictadura van poder contenir ràpidament l’atac dels joves revolucionaris. El fracàs d’aquesta missió va anar seguit d’un període de repressió brutal on es van suspendre totes les garanties constitucionals (les poques que quedaven) tot inscrivint per a la història de Cuba un dels seus episodis més sagnants. Això és així degut a que van ser assassinats 55 combatents els quals també van ser sotmesos  a vexacions, mutilacions i tot tipus de tortures. De tota aquesta onada de brutalitat  es desprèn un fort sentiment de vulnerabilitat per part del règim el qual es sentia amenaçant i que per tant necessitava fer gala del seu poder, necessitava castigar per tal d’adoctrinar i atemorir a la població. Apaivagar els instints de revolta.

No tots els combatents rebels van ser capturats en el moment de l’acció. Un grup força nombrós va aconseguir escapar-se i refugiar-se en diferents cases de la ciutat. Un altre grup menys nombrós, en el qual es trobava Fidel Castro, es va dirigir a  una zona muntanyosa molt propera a la Sierra Maestra i on finalment van ser també capturats. En aquest cas, els últims detinguts van ser posats a disposició “judicial” i va ser, precisament, durant aquest seguit de vistes i judicis on Fidel Castro pronunciarà el seu famós al·legat d’autodefensa conegut popularment amb el nom de La Historia me absolverá on es dedica a denunciar la critica situació que estava vivint la població de Cuba i on fa una exposició dels ideals i els fonaments que van guiar-lo a ell i a la resta d’integrants del Movimiento 26 de Júlio a atacar el Cuartel Moncada. Un discurs on molts experts coincideixen en que integra el primer programa polític de la futura Revolució Cubana que acabarà per triomfar el 1959.

No obstant, convé no oblidar-se que Castro es llença a assaltar el Moncada amb un projecte ideològic poc elaborat i amb una única aspiració bàsica i fonamental: iniciar un procés d’alliberament nacional. La revolució socialista encara estava lluny. Com hem dit, el principal referent personal i ideològic en aquells moments era José Martí i l’objectiu no era cap altre que el d’enderrocar la dictadura de Batista per tal de capgirar la penosa situació en la que es trobava Cuba, situació de la que Batista tan sols n’era un símptoma, no la causa. Així ho expressa el propi Fidel: “Nosotros ni pensábamos en la URSS ni nada de eso, eso vino después. Lo que creíamos era que la soberanía existía, era un derecho real y respetado después de dos guerras de independencia que costaron cincuenta mil muerto. Creíamos eso, y creíamos que se respetaría nuestro derecho de hacer una revolución que no era todavía socialista, pero era la antesala, de una revolución socialista” Durant els mesos posteriors al 26 de Juliol d’aquell 1953 Fidel Castro, el seu germà Raúl i la resta de companys capturats van ser jutjats i condemnats a 15 anys de presó. No obstant, gràcies a la pressió exercida pel moviment pro-amnistia per a presos polítics, el règim de Batista es va veure obligat a excarcerar, entre d’altres, als assaltants del Cuartel Moncada. Un cop en llibertat, Castro va decidir exiliar-se a Mèxic. Des d’alli va fundar -ara de forma oficial- el Movimiento 26 de Julio i planificar l’acció definitiva i culminant d’una revolució que havia començat amb l’assalt al Cuartel Moncada. Un detall curiós de l’estància de Castro en terres mexicanes es que, de casualitat, coneixeria a una altra de les grans icones de la Revolució Cubana i de la Història del segle XX: un metge argentí de 27 anys, també exiliat, que es deia Ernesto Guevara.

Aquests són, doncs, els inicis de la Revolució Cubana i l’inici d’una epopeia personal que tot just acaba de concloure. Es tracta de dos processos separats per un línea finíssima, quasi imperceptible. La Historia me absolverá, confiava Fidel Castro. Comença el judici.