“La Germania de Mallorca fou la darrera revolució del poble mallorquí” - Entrevista a Maria Margalida Perelló Pons - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

L’any 1521 s’inicià un alçament dels menestrals i el poble de la ciutat de Mallorca i les viles foranes en contra de l’alta noblesa de l’illa. Mallorca havia acumulat, des de finals del segle XIV, tres revoltes populars que aglutinaren els conflictes entre Ciutat i Part Forana. La pesta, el deute públic, la influència de la Guerra Civil Catalana i la manca de cereal serien algunes de les causes clau que abonarien l’esclat del conflicte. Un conflicte que no tardà a esdevenir la major revolta popular que hagi conegut l’illa de la calma: la Germania de Mallorca.

El conflicte fou detonat amb l’empresonament de set menestrals que havien estat els principals abanderats de la protesta a Ciutat. Només un dia després el poble es va concentrar davant les Corts, assolint l’alliberament dels presos i elegint al paraire Joan Crespí com a instador del bé comú. La cúpula de la revolta ja s’havia conformat i els seus integrants no dubtaren en iniciar el procés estratègic. A mesura que la Germania s’anava estenent arran del territori mallorquí, els agermanats assoliren el control del governador, rebutjaren les ordinacions reials i instauraren dos governs successius. Al lideratge de Joan Crespí el substituí el barreter Joanot Colom, partidari de la facció radical de la Germania, amb qui s’inicià un procés de supressió dels drets de cobrament dels quals es beneficiaven els gentilhomes de Ciutat i Part Forana, a més de l’inici de la redempció dels esclaus. Al llarg del govern de la Germania es dugueren a terme distintes escaramusses i un total de dos setges al bastió dels mascarats. El suport de l’Exèrcit Reial a la facció no-agermanada fou el que va determinar el final d’aquesta revolta, que acabaria amb les sentències de mort de l’any 1523 i les consegüents confiscacions i multes.

Enguany, la Germania de Mallorca compleix el cinquè centenari i encara no som conscients de la repercussió material que suposà pel territori. L’equip d’Ab Origine hem tengut el plaer d’entrevistar a Maria Margalida Perelló Pons: historiadora, investigadora i doctoranda mallorquina, membre i impulsora del projecte “500 anys de germanies, 500 anys de lluites compartides”, per introduir-nos a la revolta que va marcar el final de l’època medieval i el principi de l’edat moderna a Mallorca.

Per tal d’entrar en matèria i donat que el tema a tractar avui no és propi, malauradament, de ser estudiat a les aules, què fou en el seu moment la Germania de Mallorca?

És necessari fer la reflexió de com es tramet la Germania mallorquina a les aules. A les Illes Balears tocaria donar-se en el pla docent de segon d’ESO, encara que moltes vegades es doni per damunt o pràcticament no s’expliqui. Fins a segon de batxiller no trobam plans docents que incloguin història moderna i llavors s’expliquen les germanies molt per damunt i ràpidament. Si a Mallorca es coneix poc, encara menys al Principat. Tot i que no hauria de ser així, ja que en el Principat també va haver-hi germanies (com per exemple a Girona), ara bé, no es va poder produir l’alçament en conjunt amb el regne de València o de Mallorca. De fet, a les Illes Balears només es va donar a Mallorca perquè la resta d’illes esdevingueren refugi dels mascarats.

Què va ser la Germania mallorquina? La Germania de Mallorca fou la darrera revolució del poble mallorquí, perquè malgrat que Mallorca formaria part de la lluita en la guerra de Successió a aquesta s’hi adheriria com a territori de la Corona d’Aragó. En canvi, la Germania mallorquina és una revolució des del poble mallorquí per al poble mallorquí, per tal de capgirar la societat, no tant a escala estamental sinó en l’àmbit de la visió, l’estructura i la gent que hi va participar. La reivindicació principal de la Germania fou precisament el lema de “pac qui deu!”, en referència al deute públic acumulat durant segles, que anava augmentant sense resoldre, i a la corrupció de l’administració que sempre acabava a mans d’uns pocs: les grans famílies influents del Regne de Mallorca, enfrontades en bàndols i alternant-se entre l’una i l’altra. D’avant d’això, els forans i els sectors més humils de Ciutat reclamaren l’administració. De fet el primer que fan quan es proclama la Germania de Mallorca, dia set de febrer de 1521, és anar a custodiar els llibres de la Consignació per veure si hi havia corrupció per part de les autoritats, els custodiaren per tal que no els poguessin destruir o modificar. Per tant se’n fiaven poc. 

Fou la darrera revolució del poble mallorquí perquè els sectors humils, tant de Ciutat com de Part Forana, es varen alçar quan no pogueren pus. Venien d’una situació de pestes, falta de blat i augment de població, situació a la qual se li havia d’afegir tota una problemàtica acumulada dels segles xiv i xv que no s’havia resolt: un deute públic i uns censals asfixiants, la majoria de cobradors dels quals eren catalans, creant una fuga important de la moneda mallorquina per pagar el deute i originant així una mancança de líquid o circulació monetària local. La revolta no esdevingué com un bolet, fou fruit d’un conjunt de mancances que marcaren la societat de l’illa des de principis del segle xix i que s’havien materialitzat en les revoltes de l’any 1391 i 1450. La Germania Mallorquina fou la darrera revolució mallorquina perquè la repressió fou tan forta que el poble mallorquí no es va aixecar pus mai més. 

Per referir-nos als “bàndols” de la Germania mallorquina solem tenir molt present la dualitat existent entre Ciutat i Part Forana, però quins resultats en treim d’observar quins foren els grups socials que formaren part dels agermanats? Qui hi havia darrere els no-agermanats i dels mascarats?

Per tal de reconèixer la formació dels bàndols cal tenir en compte dos fets clau. El primer és que un dels principals problemes que hi havia a Mallorca era la demanda de Part Forana per entrar a les institucions del Regne de Mallorca, que llavors estaven ostentades tan sols per ciutadans. Per molt que les reformes haguessin establert una Universitat per Ciutat i una per la Part Forana, aquests últims no varen poder aconseguir mai el mateix poder que la primera. El segon fet és el conflicte entre faccions de bàndols que hi haurà tant en el segle XV, com en els segles XVI i XVII a Mallorca. En el segle xv trobarem enfrontaments entre els aragonesos (de caràcter molt més aristocràtic) i els mallorquins (caràcter molt més popular). Aquestes faccions s’aniran passant de mans. Després dels aragonesos i mallorquins l’enfrontament es traduirà entre l’Almudaina i el Call o el Born en el XVI, i després de la Germania i durant el XVII esdevindran els famosos Canamunt i Canavall. Les faccions, arribada la Germania, es posarien d’acord amb el governador Miguel de Gurrea per frenar els conflictes entre ells i fer front a un enemic comú: els agermanats. Per tant, podem observar un primer acord entre els sectors poderosos per anar a la contra dels sectors més humils de la societat i viceversa. Però hem de tenir molt clar que no només formaven part de les faccions la gent de Ciutat, les bandositats tenien gent repartida arreu del territori. 

Quan es produí el conflicte agermanat, a mesura que passaren les setmanes s’anaren definint els bàndols dels agermanats i dels mascarats. Ha de quedar molt clar que no eren bàndols estàtics ni hermètics i que anava variant la gent que formava part d’un i de l’altre. A grans trets podem dir que qui formava part dels agermanats eren els sectors més humils de Ciutat i de Part Forana. Quan parlam de Ciutat no feim només referència als menestrals en bloc, hi hagué menestrals que no els hi interessava adherir-se a la Germania i aquells que s’agermanaren formaven part dels grups socials més baixos. A banda de determinats gremis, alguns notaris i mercaders també s’adheriren a la Germania, de la mateixa manera que en el bloc dels mascarats també hi participà gent de sectors humils. Aquesta heterogeneïtat es plasmà també en la concepció que tenim sobre determinats pobles representatius d’un bàndol o d’un altre. Hem de tenir clar que ni tots els poblers i pollencins foren agermanats, ni tots els alcudiencs foren mascarats. Els bàndols no foren contenidors estàtics i a mesura que se succeïen els esdeveniments la gent fluctuava d’un lloc a un altre. Amb els grans enfrontaments com el del 29 d’octubre a Pollença o el 3 de novembre a sa Marjal, sa Pobla molts de partidaris de la Germania començaren a espantar-se i començaren a canviar de bàndol i en el 1523, quan el rei oferí un perdó general si Mallorca es rendia, famílies i sectors molt poderosos de la Germania es rendiren i deixaren de donar-li suport, mentre que a Ciutat resistien els agermanats que quedaven. 

Els agermanats, escultura en bronze de Jaume Mir, 1991. Font: Jaume·Mir.

Entre els agermanats hi havia menestrals, però també un gran gruix de pagesos. Davant un contrincant propietari del poder econòmic de l’illa, quines foren les eines de què disposaren els agermanats per combatre els mascarats, cavallers, noblesa i, finalment, l’Exèrcit Reial?

Hem de tenir present que molts dels agermanats, tot i que podem pensar que era gent de poble que no havia tocat mai una arma, havien participat en la defensa de Bugia, que en el 1515 perillava de caure en mans turques i els habitants del Regne de Mallorca foren requerits per la seva defensa. Fins aleshores la instrucció que tenia la població de Mallorca en armes era molt bàsica i elemental, enfocada principalment a la defensa contra els atacs corsaris. En canvi, els participants de la defensa de Bugia, dels quals en formaren part un gruix molt important de menestrals de Ciutat, aprengueren tàctiques de guerra i l’ús de les armes de foc. A més de disposar d’armes, utilitzaren l’estructura militar dels cinquanteners i els deseners, ja utilitzats durant la revolta forana. Cal recordar que els agermanats s’apoderaren de gairebé tota l’illa, tenien accés als recursos armamentístics a través de fer-se amb les possessions dels mascarats i de la seva artilleria. A principis de la Germania, els agermanats entren al magatzem d’armes dels jurats de Ciutat i les prenen. Binimelis relata com a finals de febrer hi hauria una desfilada per Palma d’una gran població armada. Estem parlant d’una població amb coneixement estratègic militar i que s’havia fet amb la possessió de les armes.

De fet, en el segon setge a Alcúdia, dia 1 de setembre de l’any 1522, les fonts relaten com els alcudiencs estaven molt sorpresos davant l’ús de tàctiques militars castellanes (com ara la tortuga) per part dels agermanats en contrast a les tàctiques pròpies de l’illa de caràcter marítim. En aquest cas, trobam la  influència en el context posterior a la batalla de Villalar de les Comunidades, moment en què es va produir un possible èxode de comuners cap a Mallorca per afegir-se als agermanats i fugint de la repressió de les Comunidades. Hi havia, amb tot plegat, certa instrucció, però sembla impossible que els agermanats poguessin triomfar davant de les tropes reials, farcides de mercenaris i de gent de la guerra. D’aquí no ens ha d’estranyar que en les batalles davant l’Exèrcit Reial comencessin a morir grans nombres d’agermanats, com és el cas de la batalla de sa Marjal, amb un total de morts al voltant dels mil.

Quan parlam del principi de la fi de la Germania mallorquina un topònim ens sol saltar al cap: Alcúdia. Què va suposar pels agermanats perdre aquesta plaça? (Si és que l’arribaren a tenir en algun moment).

Els agermanats en cap moment varen aconseguir tenir Alcúdia. Hem de tenir present, però, que Alcúdia fou mascarada per un únic motiu, per les seves murades. Aquest és l’element diferencial entre que fos Alcúdia i no Pollença o Sa Pobla el reducte dels no-agermanats. El que volien els mascarats era refugiar-se en un lloc segur i protegit, davant la impossibilitat de prendre Ciutat, l’opció més vàlida fou Alcúdia. En cap moment, per aquest motiu, fou agermanada. De fet, així com la resta de pobles varen acceptar la Santa Quitació, Alcúdia en cap moment s’hi va adherir, de fet s’hi oposà, sotmetent-se a setge dues vegades. En cap moment els agermanats pogueren traspassar la murada. Alcúdia, tot i tenir població agermanada, fou el principal reducte mascarat, també gràcies a la connexió marítima amb Menorca, des d’on arribava l’abastiment. Aquestes circumstàncies, lligades a la impossibilitat de desembarcar a Ciutat, foren les que definiren la ruta de l’Exèrcit Reial, que arribà a desembarcar l’octubre de 1522 a l’actual Ciutat Fidelíssima d’Alcúdia, títol atorgat per l’emperador Carles V.

Bastió de l’Església d’Alcúdia. Font: Exposició Alcúdia d’altre temps de Rafel Bordoy, Bernat Cifre i Peter Knapp, 1982.

Joan Crespí, Pere Begur, Pasqual Rosselló, Joanot i Francesc Colom, Guillem Vich, Rafel Ripoll. A banda dels set menestrals de Ciutat on “tot començà”, són abundants els noms d’homes que hem trobat documentats. Ara bé, tenim dades coetànies de la participació de les dones en aquest alçament?

Hi són. Les dones participaren clarament a l’alçament. Ara bé, tot i que se sap de la participació d’alguna a les batalles en general eren conegudes per ser sermonejadores i pregoneres de la Germania. A Ciutat conservam el nom de moltes d’elles i de les seves accions: Jaumeta Mira i Joana Falaguera foren dues de les més destacades. Joana Falaguera va ser considerada mare del poble i fins i tot a ella se l’acusa de ser l’equivalent a Joanot Colom en dona. Fou executada un cop acabada la Germania. Les dones agermanades foren les grans pregoneres i sermonejadores de la Germania, fet que ja havia succeït a la revolta forana, on les tallaren la llengua. Les sentències foren les mateixes que les dels seus companys. Joana Falaguera fou penjada. Ara bé, així com les agermanades de Ciutat han pogut arribar als nostres dies, no tenim gaire documentació d’agermanades a les viles foranes, segurament a causa que la informació recollida un cop acabada la Germania l’elaboraren els responsables de cada Universitat, per tant a les informacions de cada vila no hi haurà la gent que era familiar, que va pagar per no ser-hi o que no convenia que hi fos. Però si les dones es varen fer presents a Ciutat segurament també ho farien a la Part Forana.

A vegades caiem en el tòpic de veure el passat històric, sobretot en aquests anys de transició de l’edat mitjana a l’època moderna, com a temps amb baixa o pràcticament nul·la mobilitat territorial, més enllà de conquestes i comerç. Malgrat això, els contactes entre els agermanats mallorquins i valencians denoten una xarxa de connexions molt major. Sabem com varen esdevenir les relacions entre la Germania mallorquina i la valenciana?

Encara que Mallorca sigui una illa, mai ha estat aïllada. Si a Europa, o en el món conegut d’aleshores, hi succeïen revoltes, aquí no seríem menys. Cal entendre les Germanies com a un fenomen a cavall entre les darreres revoltes de l’edat mitjana i les revoltes de l’inici de l’edat moderna, adquirint característiques d’una i de l’altra. Està lligada amb les Jacqueries franceses, les guerres hussites o de Bohèmia, les guerres camperoles d’Alemanya, la revolta dels Irmandiños de Galícia i amb les Comunidades de Castella, tot i salvant molt les distàncies.

La Germania mallorquina va estar estretament lligada a la valenciana. Eulàlia Duran, el 1982 publicà la seva tesi sota el títol “Les Germanies als Països Catalans”, entenent que les germanies succeeixen a tots aquests territoris, tot i quallar únicament al País Valencià i a Mallorca, i essent en aquest últim l’única mostra de la Germania del pas de revolta a revolució. Encara que hi hagi semblances molt importants entre la valenciana i la mallorquina i molt de contacte, cada aixecament naixerà d’una idiosincràsia molt pròpia. Per exemple, en el cas valencià un dels factors de diferenciació fou la presència de població morisca, que no el trobarem en el cas mallorquí, en el que primarà el factor del deute públic, la insularitat i la mancança de Corts. Altres trets, però, aproparan les dues Germanies, com és ara el sistema col·legiat de la tretzena o el Consell dels Tretze. Al principi de la Germania mallorquina, els agermanats enviaren una comitiva a València amb un doble objectiu: primer el d’anar a cort per tal de confirmar o legalitzar la Germania (com havia passat en el cas valencià, tot i que aquesta vegada no l’acceptaren) i el segon per tal de consolidar certa estructura i compartir estratègies entre les germanies. El que queda clar amb aquests viatges és que hi hagué una consciència de germanor per tal de combatre un enemic comú.

El cap de Joanot Colom fou penjat a la Porta Pintada de Ciutat durant gairebé tres-cents anys, però aquesta no fou l’única repressió que va conèixer la població illenca. Com creus que va afectar la repressió final de la Germania en l’imaginari i en les condicions materials del poble mallorquí?

L’afirmació que la Germania mallorquina ha estat la darrera revolució del poble mallorquí ja ens indica que en cinc-cents anys el poble mallorquí no s’ha aixecat en massa contra un enemic comú d’aquesta manera i amb aquestes quotes de poder (vint-i-cinc mesos governant l’illa). La repressió fou molt dura, no tan sols a escala de sentències a mort (350 persones entre 1523 i 1524) o de sentències a galeres i a l’exili, sinó que també amb multes econòmiques per aquells que hi havien participat en funció a les seves accions i el seu valor. Ben prest se’n temeren que els multats no tenien capacitat de pagar i les ampliaren a la resta de població, tant agermanats com mascarats, uns per condemna i els altres per cobrir el cost de les tropes reials. Aquest deute s’afegí com a càrrega durant anys i dècades.

A aquest tipus de repressió, s’hi va afegir l’element d’escarni. El cap de Joanot Colom es va deixar penjat durant dos-cents noranta-nou anys, fins a l’any 1822, com a símbol per recordar a aquells qui pensessin a revoltar-se quin seria el seu final. Fou una repressió molt dura a tots els nivells i que ens ha arribat fins al dia d’avui. El poble mallorquí té memòria d’abans i després de les Germanies, però no de la revolta, no ens ha quedat res de la simbologia agermanada. La repressió no s’acabà amb el despenjament del cap de Joanot Colom, continuà fins fa relativament poc a través de la historiografia conservadora que continuà escampant la visió dels mascarats des de l’alçament, allargant la repressió durant el segle XIX i creant una base antiagermanada pels investigadors del segle XX. Els historiadors de fa quaranta i cinquanta anys s’han enfrontat a la tasca titànica de revertir i desmitificar aquesta realitat unilateral.

Ordre de l’Emperador Carles dirigida a Francés Burgués, Procurador reial de Mallorca, sobre els cobraments per les despeses de la campanya de pacificació. 19 d’abril de 1523. Font: PARES, Arxiu de la Corona d’Aragó, Reial Cancelleria, Registre núm. 3904, folis 98v-100v.

Més enllà de l’anacronisme, cercant referents històrics pels relats actuals, trobes que podem xerrar d’una revolta amb motiu de classe o en funció del grup social quan ens referim a la Germania mallorquina?

En el segle XVI l’Acadèmia ens diu que hem de parlar de sectors socials, no de classes. Tot i salvant molt les mides i les mesures i tenint present que no foren blocs hermètics (ni tots els agermanats foren sectors humils, ni tots els mascarats sectors privilegiats) a grans trets sí que foren els sectors humils que anaren en contra dels sectors poderosos. Potser no hem d’esperar a la Revolució Francesa per veure com els canvis socials en el segle XVI en el Regne de Mallorca ja s’estaven reclamant. Potser ja vàrem fer un tipus de Revolució Francesa encara que no s’arribés a guanyar. Són reflexions que s’haurien de començar a fer i a tractar des dels debats historiogràfics.



4.5 4 votes
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
0
Would love your thoughts, please comment.x
()
x