Com és sabut, la Guerra de Successió forma part d’un dels capítols més estudiats i sotmesos a continuats estudis de la nostra història. No hem de caure en l’error de pensar que la Guerra de Successió va ser un conflicte entre Espanya i Catalunya o que Catalunya va lluitar per independitzar-se de la corona de Castella. La Guerra de Successió va ser un conflicte a nivell mundial i europeu. Els dos bàndols (aliats austríacs i partidaris del candidat borbó), lluitaven a Europa per frenar l’expansionisme militar i polític que l’avi del jove Felip, Lluís XIV, que en l’últim terç del segle XVII feia temps que intentava sotmetre els territoris i monarques veïns i erigir-se com a un veritable emperador francès per aconseguir una hegemonia militar i política indiscutible. És per això que Gran Bretanya, Holanda i l’Imperi Austríac, entre d’altres, van aliar-se per frenar aquest expansionisme francès; un expansionisme que semblava posar en perill tot l’equilibri polític, tant a Europa com en els dominis colonials americans. Molts dels fronts i batalles que es van lliurar no solament es desenvoluparen a la Península Ibèrica, també al continent europeu les lluites foren ben presents. Aquesta és la primera cosa que ens ha de quedar clara. Ara veurem què va suposar la derrota de Catalunya el 1714 i la capitulació de Barcelona. Barcelona no es va rendir mai, com alguns poden pensar, una capitulació és l’entrega de les claus de la ciutat a canvi, sempre, que es respectarà la gent, les cases, els drets i els llocs dels seus habitants. Això és el que van fer les autoritats barcelonines quan veieren la causa austriacista – que s’havia convertit en la causa catalana- totalment perduda.
Aquest succés va donar peu a un fenomen en el qual m’agradaria parar atenció: la repressió. La repressió que es va dur a terme per part dels borbònics en tot el territori català va ser diversa, brutal, devastadora i es podria dividir en molts àmbits. Es va desplegar una maquinària repressiva amb un objectiu: eliminar la Catalunya pre-borbònica. Això passava per exercir la repressió sobre les persones, els símbols, els privilegis, la llengua, el dret, l’economia, l’aparell fiscal, les institucions, la història, la divisió territorial, les cases, les campanes, els monuments, els arbres i fins i tot es va prohibir fer volar estels. Certament, quan els francesos ocupen l’Aragó i València, ja s’aplica un “terrorisme borbònic” que sembra la por, el terror, el caos i la devastació allà on els francesos van avançant i ocupant el territori que s’havia alçat en armes i era partidari de l’arxiduc Carles III. Aquest fenomen l’analitza molt bé l’historiador Josep Maria Torres i Ribé en la seva obra Felip V contra Catalunya. Va ser una cosa que no s’havia vist mai. Es va aplicar a la majoria de poblacions l’anomenat “diezmo de horca” pel qual 1 de cada 10 resistents era penjat, i els altres 9 eren enviats a les galeres en condicions similars a les dels esclaus (això podia variar, podia durar 7 o 15 anys).
Què volia aconseguir Felip V amb tota aquesta repressió? Que la por, el terror i la incertesa s’inserissin per sempre més dins del cor i ànima dels catalans. Que se’ls fiqués al cap que vivien en un estat de guerra permanent on la justícia militar era la que manava, on aquella Catalunya que havia gaudit de lleis pròpies, institucions, privilegis, furs, constitucions i llibertats ja no existia. Aquests drets quedaven esborrats per sempre més per donar pas a un model d’estat absolutista i centralitzador, on les decisions es prenien des de Castella i s’implantaven sense cap mena de dilació. Des de Catalunya, què va suposar la batalla de Barcelona? Ja us ho podeu imaginar: la lluita a vida o mort per la supervivència com a poble, per preservar tot allò que s’havia forjat en els segles medievals i moderns i que feia tant característica la nació catalana. Per això es va decidir resistir a ultrança, perquè no volien perdre tot el que havien aconseguit al llarg de la seva història i els havia caracteritzat per sempre més (la llengua, les institucions, el dret, el comerç, l’economia, els privilegis, les constitucions i les llibertats). Però en cap moment és una lluita per un procés de secessió. És una lluita per fer front a un candidat al tron, que volia imposar un model polític que en el fons perjudicaria i arruïnaria el model polític, econòmic i comercial català. És per això que els catalans es van decantar finalment per l’arxiduc Carles III, ja que a part del fet que aquest candidat se’l va veure amb més bons ulls, responia millor als interessos de Catalunya establir un model polític, econòmic i comercial calcat al britànic, holandès i alemany. La repressió sobre les persones s’ha analitzat en base als consells de guerra, als judicis sumaríssims, a la documentació, les cartes i decrets que historiadors han treballat. Totes les bombes que van caure a la ciutat s’han excavat i totes estan documentades, a dia d’avui s’han calculat exactament 30.068 bombes. Es calculen uns 7.000 morts en la batalla de Barcelona, uns 6.000 morts pel terrorisme borbònic i uns 25.000-30.000 exiliats (en un país de 400.000 persones). Molts dels exiliats se’n van anar a Viena, a posar-se sota les ordres de l’arxiduc Carles III, que allà es va proclamar emperador sota el nom de Carles VI. També, els exiliats van fundar una ciutat a Tamesvar, anomenada Serjara. Francesc de Castellví ens ho relata molt detalladament, és un d’aquells personatges que els historiadors agraeixen i molt, perquè gràcies als seus relats, cartes, escrits i sobretot les famoses Narraciones Históricas sabem molt més de la repressió a les persones i també com es va desenvolupar la vida en aquesta ciutat fundada per exiliats austriacistes catalans. Els principals dirigents i caps militars de la defensa de Barcelona van ser empresonats i morts, com va ser el cas del general Batet i Antonio de Villarroel, aquest últim mort a les presons borbòniques de La Coruña. Un cas singular és el del general Moragues, que va ser esquarterat. El seu cap va ser penjat a dins d’una gàbia al portal del mar i, tot i les súpliques de la seva dona perquè el despengessin, la gàbia no es va treure fins al cap de dotze anys. Felip V havia donat instruccions a Berwick sobre què havia de fer amb la població de Catalunya: “es mereixen ser sotmesos al màxim rigor segons les lleis de la guerra perquè serveixi d’exemple per a tots els altres súbdits que, a semblança seva, persisteixen en la rebel·lió”.
A finals del 1714 el Capità General, que era el marquès de Castelrodrigo va auspiciar la celebració d’un acte ritual de l’abolició dels privilegis i les constitucions. Es volia fer entrar en l’imaginari que no només s’havia produït la derrota, sinó que aquesta era irreversible i era necessari destruir i abolir els privilegis i les constitucions per esborrar-los de la memòria catalana. D’entrada tots els nomenaments, títols i càrrecs atorgats per Carles III van ser decomissats i cremats. Tots els exemplars de les constitucions resultats de 1706 van ser requisats. Tot allò que havia escrit Narcís Feliu de la Penya (un dels grans ideòlegs dels austriacistes) va ser liquidat. Les obres anteriors o posteriors del 1714 considerades contràries a Felip V van ser prohibides. Va ser decretada una estricta censura d’impremta sota un ferri control per part del Consell de Castella. Desenes de pobles i vil·les van ser incendiades, com per exemple Sallent, Prats de Lluçanès, Oristà, Torelló, Sant Feliu de Sasserra, Espinelves, Viladrau, Arbúcies, Manresa, Vilassar de Dalt… Dos dies després de la capitulació de Barcelona, José Patiño, la mà dreta de Berwick i l’encarregat de la repressió a Barcelona, va anar a la seu del Consell de Cent per dissoldre’l. Es van endur llibres, documents, insígnies dels consellers; van recollir més de 40 banderes de la milícia gremial, la famosa Coronela, que havia defensat a mort la ciutat durant més de 14 mesos; van agafar el penó de Sant Jordi i el de Santa Eulàlia entre d’altres, i tot va ser portat direcció a Madrid. El duc de Berwick, un militar d’origen anglès (fill bord del rei d’Anglaterra a les ordres del rei de França) va ser qui va agafar el relleu del setge de Barcelona des de finals de juliol del 1714 i va aconseguir fer capitular a la ciutat. Va imposar una multa a tots els que es trobaven a Barcelona i una altra als que estaven a les esglésies i als convents per tal de pagar el botí que tant esperaven.
Berwick entrà a la catedral de Barcelona i obligà els dirigents de la resistència a agenollar-se davant seu, llavors allotjà a 10.000 soldats a Barcelona, es començà a planificar la destrucció de castells i masies fortificades i es van tirar els arbres de les vores dels camins per tal d’evitar que es fessin assalts i emboscades a les patrulles borbòniques. Una altra mesura que no es va voler aplicar va ser l’obligació que la gent visqués en zones de poblament concentrat per tal de bombardejar-les millor en cas d’amotinaments o possibles futures revoltes. Es van retallar molts castells retallant elements defensius com merlets, baluards, torres i muralles. Les campanes de Barcelona també van ser víctimes de la repressió borbònica, un cop es va entrar a Barcelona el marquès de Castelrodrigo va ordenar despenjar les campanes de la ciutat, les mateixes que havien tocat dia i nit a defensar la ciutat de l’enemic, que estava fora muralles. Es va ordenar fondre-les i del ferro fos es van fer canons que es destinarien a la Ciutadella per tal de bombardejar la ciutat, si aquesta es tornava a revoltar o amotinar durant l’ocupació borbònica. Pel que fa a la Ciutadella, és un dels temes més coneguts sobre la repressió de Barcelona. La Ciutadella va ser una fortalesa ideada per un dels enginyers militars de Felip V, anomenat Joris Prosper van Verboom. Aquesta fortalesa tindria una única funció: tenir atemorida la ciutat, controlar la seva població i reprimir a canonades les “possibles” revoltes que els barcelonins provoquessin. Aquesta Ciutadella és un cas excepcional a tota Europa, no solament per les funcions que se li atribuïren, sinó perquè, a més, la seva construcció s’ordenà fer-la al Barri de la Ribera, un barri de menestrals i mercaders. Van tenir la idea monstruosa de fer enderrocar 800 cases, destruïdes pels seus propis habitants, i portar cada pedra a una altra zona on es destinaria tota aquesta amalgama humana, el que avui dia és la Barceloneta. Es calcula que aquesta gent suposava el 10% de la població barcelonina i que eren aproximadament 4.000 persones, que van estar durant dies i mesos vivint en barraques a la platja, esperant a que es construís el barri on s’havien d’instal·lar.
També es va voler desarmar a tota la població de Catalunya. A les noves autoritats no els interessava que la gent anés armada, i tampoc ho volien, perquè era un privilegi que atorgaven les constitucions catalanes i que ara els borbons s’encarregaven d’esborrar per sempre. Es van decomissar unes 72.000 armes, de les quals 62.000 eren armes de foc, i, d’aquestes, 29.000 eren escopetes i fusells. Tot això es fa perquè hi ha guerrilles, que després de la guerra segueixen fent emboscades als borbons. Podríem dir que eren semblants als maquis durant el franquisme. Els borbons per parar això van ordenar fer esquadres, que són l’origen dels actuals mossos d’esquadra, amb la missió de frenar i eliminar qualsevol tipus de rebel·lió, emboscada o sabotatge, i per suposat, eliminar qualsevol tipus d’enemic polític contrari al règim de Felip V. Un dels caps més importants d’aquesta resistència és Joan Barceló, àlies “carrasclet”, un personatge molt rellevant però eclipsat per d’altres que s’ha considerat més importants per part de la historiografia. En l’àmbit lingüístic, per una monarquia absoluta que té com a model l’estat francès, la llengua catalana és ja d’entrada un obstacle per a l’assoliment de la uniformització, perquè la llengua catalana té a inicis del XVIII un estatus important i no és fàcil relegar-la a l’àmbit privat. El castellà va passar a ser l’idioma de tots els àmbits de l’administració borbònica (des de la reial audiència fins a l’àmbit municipal). El castellà no existeixia a Catalunya, el 1714, i es va imposar de manera brutal. Els capellans tornen a escriure en llatí, perquè no sabien escriure ni parlar en castellà i tampoc els alcaldes dels municipis a finals de 1714. A més, el volen imposar en les prèdiques, obligant a fer els sermons en castellà. Es pretenia “conseguir el efecto sin que se note el cuidado”, és a dir, Patiño considerava que el català o el fet que els catalans parlessin en un altre idioma, al seu entendre, no podia ser permès. La història de la llengua catalana al segle XVIII mostra els intents reiterats i reeixits de bandejar-la de tots els àmbits públics de prestigi. Les disposicions oficials contra l’ús del català en temps de Carles III van ser abundants. El 1768 s’obliga per la Reial Cèdula de Aranjuez que l’ensenyament de primeres lletres, de retòrica i de llatinitat es faci en castellà i que el català desaparegui de l’escola. Una altra cèdula, 4 anys després, mana que tots els mercaders i comerciants han de portar els seus llibres en castellà. El 1825, en un altre segle però amb la mateixa retòrica, queda per escrit que la gramàtica i la ortografia siguin en castellà. Al 1862 la llei de notariat prohibeix els contractes i escriptures i testaments redactats en català, i finalment una ordre de 1867 dicta que no s’admetran a censura les obres de teatre que estiguin redactades en qualsevol dels dialectes. La controvèrsia sobre el català a dia d’avui emana d’aquestes fonts.
Finalment, caldria parlar del famós Decret de Nova Planta, que es va promulgar al 1716. D’aquest decret interessa primer de tot el nom, Nova Planta: volien fer tabula rasa, i un país nou, volien bastir un nou marc per a Catalunya. La gran part de les seves disposicions fan referència als tribunals catalans, però a partir d’aquí es farà una disposició que serà piramidal. Al capdamunt hi haurà el Capitán General al qual s’atorga totes les funcions que tindrà el virrei i serà com una mena de cap militar a Catalunya. Tenia un poder il·limitat, sempre per sota del monarca. No tenia limitacions perquè no hi havia institucions catalanes que regulessin les seves accions. Aquest actuarà juntament amb la Reial Audiència, que ha de formar el “real acuerdo”, que es coneix com el “real desacuerdo” per tots els problemes que hi va suposar. Aquesta nova estructura de poder implica també un canvi en la divisió territorial. S’implanten els corregiments i s’aboleixen les vegueries, cosa que afectà l’àmbit municipal. Deixaren d’existir comuns i universitats (solament es permet la Universitat de Cervera), i es crearen els ajuntaments borbònics. S’acabaren les assemblees de veïns que deliberaven, els càrrecs de conseller, paer i cònsols; tots són substituïts per regidores. Tota ombra de participació ciutadana queda morta. Aquella gent actuaria a l’ajuntament per servir els interessos del rei i de Madrid, fent de corretja de transmissió per tal de fer complir les ordres que venien del monarca i que s’implantaren sobre la població. Aquests són alguns dels efectes que tingué la derrota catalana en la Guerra de Successió. Realment, és molt necessari conèixer amb exactitud la repressió que els borbons van exercir al nostre país, a la seva gent, a les seves institucions, a la seva llengua, al seu dret, a les seves ciutats, al món universitari, als seus símbols… Una de les feines més importants, doncs, que tenim els historiadors, pel que fa a aquest procés d’implantació de la monarquia borbònica, és l’explicació de tota la maquinària de repressió que la va acompanyar. Tot això s’ha de saber perquè són els fonaments de la relació entre el territori català i l’Espanya borbònica, que es va encunyar a principis del segle XVIII, i el seu coneixement sense enganys – i evitant posicionar-nos – és transcendental per resoldre els litigis que són latents encara.
