La querella de les dones: entendre la feminitat a la baixa edat mitjana

Què va ser i què va suposar el debat conegut com la querella de les dones? Com s’entenia la feminitat a la Baixa Edat Mitjana? Com va evolucionar aquest concepte en l’àmbit teòric, seguint l’estela dels raonaments exposats pels dos bàndols que van protagonitzar aquest enfrontament? Quines foren les seves conseqüències? Aquestes són algunes de les preguntes que intentaré respondre en les properes línies amb l’objectiu d’esclarir què suposava ser dona en la mentalitat dominant de l’Europa baixmedieval. Si bé és cert que aquesta idea no reflecteix la realitat viscuda pel sector femení de la societat, sí que ajuda a comprendre el pensament sobre què havien de ser, o no, dins el món que els va tocar viure.

Es coneix amb el nom de querella de les dones el debat literari, polític i filosòfic ocorregut en l’occident europeu entre els segles XIII i XVIII sobre la naturalesa femenina. Aquesta causa va aixecar passions, com bé demostren l’extensa llista d’aportacions literàries d’autors i autores dels diferents països del Vell Continent al llarg d’aquest període. D’altra banda, si bé existeixen discrepàncies pel que fa a la cronologia, generalment s’accepta que el segle XIII fou l’inici de la discussió a causa de la recrudescència del pensament misogin, pels motius que exposaré més endavant; mentre que la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana (1791) d’Olympe de Gouges, al segle XVIII, en marca el punt final.

Els escrits d’índole misògina i antifemenina són presents al llarg de tot el període medieval. Per citar alguns dels exemples més coneguts, al segle XII en destaca el Dissuasio Valerii ad Rufinum philosophum ne uxorem ducat del gal·lès Walter Map; o Les lamentacions de Mateolo, molt famoses al dotzè segle, mentre que a la península Ibèrica podem esmentar el Maldezir de mujeres de Pere Torroella, publicat al segle XV. De tota manera, l’obra més significativa d’aquesta tendència fou la publicació de la segona part del Roman de la Rose, obra de Jean de Meun, convertint-se en tot un èxit de vendes de l’època. Apareguda com a contestació de les obres profemenines, divulgava una imatge molt negativa de les dones. Va rebre diverses rèpliques que acabaren per produir la Querelle de la Rose, precedent de la Querelle des Dames, un títol que analitzarem. L’autèntica guspira de la Querella es va encendre amb la redacció d’Epístola del Déu Amor (1399), escrita per Christine de Pizan (1364-1430), on criticava l’obra de Meun. Dos anys més tard escriuria l’obra profemenina culminant de la Querella, La Ciutat de les Dames (1401).

Abans de la intervenció de Christine de Pizan es van trobar alguns escrits que posen de manifest el valor i mèrit de les dones, però no suposen una defensa explícita del gènere femení. Aquestes obres a les quals faig referència no serien ben bé una reacció davant les injúries misògines, sinó un reconeixement. Mitjançant la recol·lecció d’exemples s’intentava que fossin referents per a les dones; són el que s’anomenen tractats d’educació femenina baixmedieval, seguint el model dels miralls dels prínceps.^[1]Subgènere literari del gènere medieval “mirall” que procurava educar als futurs monarques i membres de la cort en les virtuts del bon govern. Un exemple d’això és el De claris mulieribus de Boccaccio, que al llarg de l’obra posa de manifest el valor especial de les fites femenines precisament per haver estat dutes a terme per una dona, entenent el hàndicap que això suposa a ulls de l’autor.

Les idees antifemenines troben una resposta clara i explícita, doncs, a partir de la intervenció de Christine de Pizan. No per això s’han d’infravalorar les actuacions femenines prèvies que, potser no tan directament, intentaren oposar-se a les idees preponderants en el seu temps. El millor exemple per entendre aquestes intervencions camuflades és l’exercici del matronatge;^[2]Es refereix a l’exercici del mecenatge específicament per part de les dones. a través del mecenatge, les dones més poderoses de la societat europea medieval van fomentar l’elaboració d’obres profemenines. Aquest fenomen explica, per exemple, perquè es van produir tantes obres a favor de les dones a la cort castellana de la reina Maria d’Aragó (1403-1445).

Després d’aquesta breu contextualització, aprofundirem en els arguments que manejaven ambdós bàndols per tal de comprendre millor la idea de dona que defensaven. El corrent de pensament misogin imperava en la mentalitat medieval, de la mateixa manera que en les societats pretèrites. Tanmateix, aquesta misogínia es va veure justificada per les tesis dels autors clàssics que llavors foren redescoberts per l’Humanisme.

La intel·lectualitat del segle XIII va començar a trencar amb la tradició escolàstica^[3]Corrent teològic i filosòfic dominant a l’Edat Mitjana que es basava en la subordinació de la raó a la fe. dominant fins al moment, obrint-se a la raó i a l’experimentació com a mètode. A poc a poc va produir-se una inevitable separació entre fe i filosofia, especialment palpable en l’àmbit universitari. Ens trobem, doncs, en un moment de crisi intel·lectual, d’indefinició i de naixement d’una nova cultura. Davant d’aquesta confusió va sorgir l’Humanisme a la Florència del segle XIV, un retorn als textos clàssics a la recerca de solucions. A través de la meditació sobre els textos clàssics i evangèlics es creia que l’ésser humà podia atènyer el coneixement per si mateix. Alguns dels referents pels intel·lectuals del moment a partir del ressorgiment dels clàssics foren Aristòtil o Galeno, que defensaven la teoria hipocràtica dels humors^[4]Teoria mèdica produïda per Hipòcrates (s. IV a.C.) segons la qual l’estat de salut d’una persona està determinada per l’equilibri entre els quatre humors o líquids que el componen: bilis … Continue reading i a De usu partium corporis humani afirma:

«La dona és menys perfecta que l’home per una raó senzilla: perquè es més freda. Perquè si entre els animals el que és més càlid és el més actiu, un animal més fred seria menys perfecte que el més càlid.» (Archer, 2001, p. 46)

No obstant, l’impacte de les tesis aristotèliques fou molt major. Així ho ha reflectit en la seva teoria la historiadora de la filosofia Prudence Allen, que va posar a aquest procés el nom de “revolució aristotèlica”. Aquest canvi resulta decisiu a l’hora de comprendre l’origen de la concepció de la dona que es va utilitzar des de llavors a les societats medievals. Segons Allen, les relacions entre els sexes s’han entès al llarg de la història al voltant de tres idees: “unitat entre sexes”, “polaritat entre sexes” i “complementarietat dels sexes”. La primera d’aquestes considera la igualtat entre dones i homes, la segona planteja una significativa diferència i la tercera reconeix una diferència corporal, però amb el mateix valor i mèrit intern, subratllant també la necessitat de complementar-se per a formar un ésser “complet”. Totes fluctuen i evolucionen de manera més o menys paral·lela i interactuada al llarg de la història del pensament.

La defensa de les idees misògines aristotèliques, que considerava la dona com un home incomplet, seria un exemple de polaritat entre sexes. Una concepció que tal vegada va produir respostes i reaccions que varen donar vida a la teoria de la complementarietat, defensada anteriorment en les tesis d’Hidelgarda de Bingen (1098-1179), i represa a La ciudad de la damas de Christhine de Pizan de la manera següent:

«Tot home al qual li agradi parlar malament de les dones és poc honrat i de baix esperit, perquè actua a la vegada en contra de la Raó i la Naturalesa» (De Pizan, 1999, p. 20)

Actua en contra de la raó perquè dins de la naturalesa humana, donada per Déu, és il·lògic que un home calumniï a aquella que necessita per a ser complet.

Queda demostrada la rellevància de les fonts bíbliques per a l’argumentació dels textos misògins, centrats principalment en la imatge d’una Eva que fou l’origen del pecat i que és identificada amb totes les dones. Per aquest motiu, els escrits profemenins van provar de capgirar aquests raonaments i utilitzar-los a favor seu a través de cinc arguments que Vélez-Sainz resumeix així a La bonté des femmes:

«Materia. Quia Adam factis de limo terre, Eva de costa Ade. Loco. Quia Adam factus extra paradisum, Eva in Paradiso. In conceptione. Quia mulier concepit Deum, quod homo non potuit. Apparicione. Quia Christus primo apparuit mulieri post resurrectionem, scilicet Magdalene. Exaltatione. Quia mulier exaltata est super choros angelorum, scilicet beata Maria.»

L’argument de materia posa de manifest la superioritat d’Eva, feta de la carn purificada d’Adam i no del fang del qual ell havia sorgit; el de loco subratlla que Eva fou creada dins del Paradís i no fora, com ho fou Adam; l’argument in conceptione fa èmfasi en la incapacitat de l’home per concebre i en l’elecció de Déu d’una dona, Maria la seva mare terrenal; en el d’apparicione se senyala que Crist va escollir dones per aparèixer a elles primers després de la Resurrecció; per últim, el d’exaltatione es refereix a la figura de la Verge, una dona, aixecada sobre la coral dels àngels en el camí cap al Regne celestial. D’aquesta manera, els escrits profemenins van trobar el camí de negació dels principals raonaments bíblics utilitzats per les postures misògines per augmentar la inferioritat femenina des de la Creació. Un episodi que, d’altra banda, compta amb dues narracions diferents dins de la mateixa Bíblia: una en la que Eva és creada a partir de la costella d’Adam i una altra en la que ambdós són creats simultàniament del fang. Veient el transcurs dels esdeveniments, no és necessari assenyalar quina d’elles ha estat la més promulgada pels intel·lectuals de les societats occidentals.

No s’ha d’oblidar, sobre aquest tema, la importància ineludible i inequívoca de l’argument teològic, la base i autoritat del qual és Déu mateix, en una societat, a més, en què la religió assoleix una rellevància tan important com a l’Edat Mitjana. Per aquest motiu és d’una importància cabdal que els escrits a favor del gènere femení trobessin la manera d’argüir contra les acusacions d’una societat medieval fortament patriarcal i misògina utilitzant, per això, les mateixes fonts.

El pensament mèdic (amb la teoria hipocràtica dels humors al capdavant), filosòfic i científic de l’Antiguitat que la mentalitat medieval va recuperar, sumat a l’esdevenir i monopoli cultural del dogma cristià va provocar una recrudescència de la misogínia a l’Europa dels segles XIII i XIV. Els homes que van escriure obres antifemenines, ja que no es coneix o conserva cap tractat similar de l’autoria femenina en el període medieval, comptaven amb un suport pel pensament misogin hegemònic. Així es resumeix a la Historia de las mujeres: una historia propia de B. S. Anderson i J. Zinsser:

«La creença que les dones eren “fredes” i “humides”, en tant que els homes eren “calents” i “secs” procedia d’Hipòcrates; de la mateixa manera que a Aristòtil, “fred” es considerava inferior i s’utilitzava per demostrar la inferioritat de la dona respecta l’home. “La dona és menys perfecte que l’home per una raó principal –escriu Galè al segle II-: perquè és més freda”»

Plantejar-se les raons que motivaren, i continuen motivant actualment, a tants homes en el seu odi a les dones pot resultar frustrant i segurament eixorc. No obstant, és una qüestió que, amb seguretat, va preocupar als intel·lectuals del segle XIV, conscients de les vituperacions rebudes per les dones. A més a més, ningú millor que elles podia comprendre l’abast de les fal·làcies abocades sobre elles, sobretot en allò que refereix al cos femení. La creença que la sang menstrual era impura i contaminava tot allò amb què entrava en contacte estava molt estesa; l’atribució de propietats sobrenaturals a la menstruació és només un exemple del nivell de desconeixement del cos femení, quelcom que les mateixes dones sabien que era fals per experiència pròpia.

El gènere femení a l’Edat Mitjana estava, i se sabia a si mateix, subordinat a l’home tant per decret diví com humà, donada la seva imperfecció i inferioritat. No obstant això, les dames del Quatre-cents que van formar part de l’elit social, instruïdes i cultivades, es van veure atacades rabiosament pels seus predecessors i contemporanis. Conscients de les capacitats del seu gènere, així com de l’ús interessat de certes fonts i l’elusió de les que no alimentaven el sistema de polaritat de sexes, van decidir intervenir. Aquesta presa de paraula, com s’ha vist, no va ser sempre de facto sinó que el fenomen del “matrocini” va prendre també gran rellevància amb la implicació de figures com Maria d’Aragó, reina de Castella, o Isabel de Baviera, reina de França. La capacitat de fer política amb els seus actes de personatge de tal calibre en el context de la Querella, manifesta l’abast públic del debat.

Encara que la Querella de les Dones no va generar canvis legislatius o polítics, sí que va provocar un canvi de la mentalitat que és, en definitiva, l’origen de tota transformació social. Per aquest motiu, entre molts altres, la Querella s’emmarca en el lent procés històric d’apoderament femení. Constitueix, així mateix i des del meu punt de vista, un capítol molt signficatiu d’aquest, ja que en aquesta constant del feminisme que és la falta d’Història, d’una narrativa pròpia, en certa manera i parcialment, aporta una solució. Els textos profemenins es van entossudir a reconstruir una genealogia de figures femenines que servissin de model i argument a favor de la vàlua de les dones. Amb això no només van aconseguir facilitar ideals de comportament, sinó que van donar als seus congèneres una arma molt important: la dels referents, la d’unes fites que podien fer-se seves. El record i la posada en relleu de l’exemple de dames il·lustres i valuoses, confirmava amb la seva existència la possibilitat de la resta d’elles de ser també virtuoses i recordades per fites més enllà dels de bona filla, esposa i mare. I aquest és, pel que a mi respecta, l’èxit més gran de la Querella.