Aquí podeu veure el treball complet [Treball de Final de Grau de la Universitat de Barcelona]
Durant el primer terç del segle XX es produïren a Espanya una sèrie d’iniciatives de difusió científica i d’actuació social i política que tenien per finalitat modificar les idees i conceptes entorn a la sexualitat. Aquestes primeres dècades estigueren caracteritzades per una societat amb una estructura política molt condicionada per l’Església catòlica. La cultura de la població estava fortament marcada per aquesta moral catòlica, la qual tingué per objecte gairebé obsessiu la repressió sexual. És en aquest context que es començaren a generar discursos al voltant de la sexualitat molt diferents del pensament hegemònic.
Així doncs, en aquest article analitzarem com es va concebre la sexualitat des del moviment llibertari, i com aquestes reflexions teòriques es van anar popularitzant, com una contracultura del pensament hegemònic, tot i la permanència d’unes pràctiques continuistes a causa de la dificultat de canviar actituds molt arrelades.
L’atenció a la cultura resulta indispensable per a l’anàlisi de la història del moviment llibertari espanyol. Era cabdal per a la ideologia anarquista apropiar-se de la cultura i reinterpretar-la, per tal de posar-la al servei de les classes populars. Així fou en el cas de les actituds entorn la sexualitat, subjectes a unes característiques específiques en contextos històrics concrets i producte de condicionants culturals, ideològics, socials i econòmics. En aquest sentit, un sector de l’anarquisme apostà per un canvi de paradigma, és a dir, per una desconstrucció dels valors tradicionals per tal de desplegar una «nova moral».
Les crítiques al discurs hegemònic i els plantejaments fets pels anarquistes entorn aquesta temàtica naixen a partir de la importància que tenia per a aquests la revolució de les pràctiques i costums quotidians de la societat. Segons la seva concepció, la revolució havia de passar necessàriament per transformar la consciència individual i col·lectiva de la societat.
L’element característic d’aquest moviment varen ser les publicacions de revistes periòdiques, així com la publicació de llibres de caràcter divulgatiu. Durant els anys vint i trenta, dècades d’especial interès pels temes vinculats a la sexualitat, van destacar diverses publicacions i editorials àcrates que difongueren discussions al voltant de la sexualitat.
Entre les forces d’esquerra, el moviment anarquista fou el que sens dubte s’ocupà més d’aquesta qüestió. El discurs articulat era subversiu i contracultural en tant que oferia una visió alternativa al sistema de valors morals i als codis de comportament sexual de la ideologia hegemònica. Consideraven aquests repressius, i per tant, el seu objectiu immediat va ser superar el tabú associat a la problemàtica sexual que impedia la seva discussió pública.
Criticaren la ideologia burgesa i la moral cristiana en tant que sustentava l’opressió femenina i convertia les dones en objectes sexuals. Així i tot, no dedicaren organitzacions únicament als plantejaments feministes, ja que consideraven que aquests no serien resolts si prèviament no es donava en una societat igualitària i lliure. Se subordinava, per tant, la lluita feminista a la lluita social.
L’aparició d’aquestes idees s’ha de contextualitzar d’acord amb el moviment internacional, el qual afavorí la seva difusió. Mentre també s’ha de tenir en compte la realitat canviant del panorama estatal espanyol que influí en la capacitat de publicació i divulgació dels mitjans llibertaris.
Neomaltusianisme i eugenèsia
A principi del segle XX, es començà a sentir influència del neomaltusianisme francès entre reduïts nuclis anarquistes a Catalunya. Lluis Bulffi fundà la revista Salud y Fuerza el 1904, mitjançant la qual va ser el propagador d’aquesta nova corrent. La revista tenia per objectiu difondre la ciència biològica i social per tal que les generacions futures poguessin ser més sanes, tant físicament com mental. Això s’aconseguiria perquè naixerien en famílies amb millors condicions, ja que haurien adaptat la reproducció als mitjans econòmics.
Igualment, a principis de segle, també tingué gran difusió internacional l’eugenèsia que, a poc a poc, començà a coincidir amb els plantejaments neomaltusians. Aquestes idees foren introduïdes a l’Estat espanyol lentament durant les dues primeres dècades del segle XX. Els anys vint, començaren a confluir les idees neomaltusianes i eugèniques de forma més generalitzada: ambdós moviments compartien ja, en aquests anys, la necessitat d’una major educació sexual amb l’objectiu d’augmentar la responsabilitat en la reproducció.
Tanmateix, de la ciència neomalthusiana i eugènica se’n derivaven diferents lectures polítiques amb objectius molt diferenciats segons si estaven vinculades al conservadorisme, al reformisme o a la qüestió social. Fou a partir dels anys trenta que la radicalització dels plantejaments anarquistes els fa més distants del model reformista.
Els anarquistes defensaven aquestes disciplines per motius d’economia política: consideraren que la reproducció del proletariat, a més d’agreujar la situació de misèria, empitjoraria la classe obrera permetent una major explotació sobre aquesta. A més, això es recolzà en la idea que la millora de les condicions materials del proletariat portaria a una major consciència de classe d’aquest, donada la seva major educació i, per tant, a una major participació en les lluites socials.
Tot i les discrepàncies de diferents historiadors respecte a la importància de les teories neomalthusianes i eugèniques en el discurs anarquista català, es fa evident que la seva presència preparà el terreny discursiu per a l’acceptació del tema sexual, de la qüestió poblacional i de l’amenaça de les degeneracions i malalties.
Maternitat conscient
La propaganda neomaltusiana i eugènica, en definitiva, girava en torn la necessitat de la planificació familiar, el control de la natalitat i l’educació sexual. Així és que els anarquistes reivindicaren la necessitat de generar una «nova moral sexual».
Aquesta nova moral, que dissentia de la moral catòlica i també de la burgesa hegemònica, reclamà la necessitat de separar les relacions sexuals de la procreació. Atribuí una importància destacada a l’acte sexual, el qual vingué considerat una necessitat orgànica del cos comparable a altres necessitats humanes.
Tanmateix, atribuí a la sexualitat la categoria de construcció cultural i social, i per tant, es considerà la seva capacitat de transformar-se. Això, portà a posar al centre de l’estratègia de reforma l’educació sexual i la difusió dels coneixements científics amb l’objectiu de modificar les actituds culturals respecte a les concepcions de la sexualitat.
La problemàtica de la sexualitat és particularment important en les dones pel fet mateix de la maternitat. Nash apunta que, per una banda, la maternitat era encara llegida de forma freqüent dins del mateix anarquisme com a obra d’importància transcendent per a l’autorealització de les dones. Per altra banda, senyala l’existència de criteris més radicals, els quals consideraven que la maternitat “podía constituir incluso una traba a su realización como persona”. (NASH: 1981, 58)
Per aquesta raó, la historiadora manté que el desenvolupament de la llibertat sexual en les dones es veia dificultada per la seva condició biològica. Així i tot, determinats cercles llibertaris no consideraven aquest fet immutable, en tant que atribuïen primordial importància a la construcció cultural i social de la sexualitat. Així és que consideraven que les dones podien alliberar-se de la seva condició biològica per mitjà d’una correcta educació sexual que permetria superar certs mites generats entorn la maternitat.
Així mateix, per a Mary Nash, la defensa de la «maternitat conscient» trobà la seva justificació principal en la salut de la mare: era llegida com a mitjà “para superar la carga biológica de la reproducción continua y el consiguiente desgaste de los organismos femeninos” (NASH: 1984, 327). Per tant, els anarquistes consideraren que la funció biològica de les dones és el que explica la seva subordinació social.
Crítica a la família burgesa
En el marc de la sexualitat, i amb la finalitat de reorganitzar el model de relacions sexuals, es feia imprescindible parlar de la institució familiar, el matrimoni i l’amor. Aquesta problemàtica adquirí important relleu en diferents cercles de pensadors radicals i liberals, des de finals del segle XIX i principis del XX. La reorganització dels sistemes sexuals i familiars fou d’interès excepcional per als anarquistes, així i tot, la seva anàlisi era molt propera a l’anàlisi marxista.
En primer lloc, els escrits anarquistes condemnaren l’existència de la institució familiar perquè es fonamentava en el principi burgès de propietat. Apuntaren que el vincle que manté units als seus membres és el dret de pertinença mútua i, especialment, el dret de propietat del marit sobre la dona.
Consideraren que, com a mínim en les classes altes, les unions matrimonials es realitzaven per conveniència econòmica, on l’objectiu de la institució familiar era garantir la permanència de la propietat i la regulació de les successions. Així, en diferents publicacions es comparen les unions matrimonials, motivades per l’interès, amb la prostitució.
En segon lloc, denunciaren els principis d’autoritat i jerarquització inherents en la institució familiar. Consideraren la família una representació de l’Estat, on el pare és l’autoritat: la jerarquia s’estableix entre el pare i la mare, entre els pares i fills o filles i, entre els fills majors i menors. Segons aquesta lectura, la família és un dels mitjans on es produeix el procés de socialització dels nens, on el pare és el transmissor dels valors socials i, per tant, reprodueix a escala reduïda l’estratificació social jerarquitzada.
Per consegüent, la institució familiar era llegida com una de les bases del règim capitalista, la qual desenvolupa un paper fonamental en la perpetuació de la societat burgesa, donat que respon als principis de transmissió de la propietat privada i reproducció de la ideologia dominant.
A més de reproduir la ideologia dominant, alguns anarquistes apuntaren que la institució familiar contribuïa a la perpetuació de la subordinació social de les dones. Així i tot, l’anàlisi de la família com a institució patriarcal no fou gaire desenvolupada, i l’aspecte més important que senyalaren en aquest sentit va ser la dependència econòmica de les dones vers el marit, sense el qual no podien assegurar-se les necessitats materials. Així amb el matrimoni, segons els anarquistes, les dones venen la seva independència i llibertat per tal de viure.
Per a fer efectiva la «nova moral sexual» en aquest àmbit, i construir un nou tipus de relacions lliures de la influència de l’Església i l’Estat, els llibertaris proposaren una alternativa. Un model que intentarien transmetre amb el terme «amor lliure», sobre el qual només s’establiren de forma heterogènia els principis generals.
Com qualsevol predicció anarquista sobre l’activitat social ideal es basava en els principis de llibertat i igualtat. Això significa, en aquest cas, la defensa d’abolir els drets de possessió i d’establir la possibilitat de trencament de la relació a voluntat de qualsevol de les parts. A més de tractar-se d’una unió fonamentada en la igualtat de l’home i la dona i el respecte mutu.
Igual que qualsevol altre acte entre humans, havia de ser acordat lliurement entre iguals eliminant tot tipus de dominació, i, per tant, la llibertat d’elecció havia de ser el seu principal fonament. Tampoc no podia ser regulat donada la seva naturalesa d’espontaneïtat i no-obligatorietat. Consideraven que les unions lliures eren més morals que el matrimoni, ja que aquest es basava en l’esclavitud afectiva de les dones i es donava per raons econòmiques.
Tanmateix, aquest model no tingué gaire incidència i al final el que es va acabar reproduint va ser la moral sexual dominant. Per tal de ser coherents amb el rebuig de la paraula «matrimoni», apostaven per unions sense cerimònia o formalització, però establien igualment relacions monògames i dominades per l’home. Tot i que excloïen la celebració religiosa, no descartaven una celebració civil. Amb el pas del temps, però, es van fer més habituals la defensa de les relacions promíscues.
En definitiva, podem afirmar que el procés de conscienciació i formació dut a terme per l’anarquisme espanyol seria el recorregut necessari per a originar l’experiència llibertària del 1936 al 1938, en les zones no ocupades pel general Franco. No es podrien entendre algunes de les mesures empreses per la República durant la guerra, d’entre les que destaca la primera llei que garantia el dret a l’avortament, sense contemplar tota aquesta trajectòria de pensament anarquista al voltant d’aquestes temes. Així mateix, l’anàlisi i cultura anarquista arribaren a la seva màxima expressió durant aquesta dècada.
En definitiva, des de principis del segle XX, i sobretot els anys vint i trenta, es produí un procés de modernització en l’àmbit social i cultural. La nova ciència sexològica contribuí a la formació de nous elements discursius i propicià iniciatives polítiques de reforma dels costums sexuals com les que es donarien a la Segona República. Un canvi a la modernitat sexual que es truncà després de la Guerra Civil, quan la Dictadura franquista i el nacionalcatolicisme imposaren una moral opressiva.
