Precedents
L’esclat de la Guerra Civil Espanyola comportà un seguit de canvis revolucionaris en el món rural aragonès que restà lleial a la República. Segurament, les transformacions revolucionàries més destacades foren les diverses col·lectivitats agràries establertes al llarg de la geografia aragonesa entre el 1936 i el 1938. Aquestes transformacions es produïren a causa del buit de poder generat arran de l’enfonsament de les autoritats i les relacions de poder tradicionals a la zona. Aquesta revolució estigué impulsada principalment per la Confederació Nacional del Treball (CNT), tot i la col·laboració puntual d’altres organitzacions polítiques obreres.
La CNT havia anat arrelant al camp aragonès progressivament des dels seus inicis fins al juliol de 1936. Aquest creixement s’explica, en part, pel descontentament de la pagesia davant de la crisi agrària i el fracàs de la Reforma Agrària impulsada des del govern de la República, i per les intenses campanyes propagandístiques i difusió cultural cenetistes. Durant el període republicà es produïren un seguit d’aixecaments insurreccionals secundats pels anarquistes aragonesos que són una mostra de la implantació del sindicat al món rural aragonès. Especialment destacat fou el de desembre de 1933, en el qual alguns pobles aragonesos proclamaren el comunisme llibertari. Tot i aquest creixement en nombre de militants i l’activitat al territori, la CNT distava de ser el sindicat majoritari entre els pagesos aragonesos el juliol de 1936, sinó que es caracteritzava per tenir importants nuclis sindicals en alguns pobles sense arribar a formar una xarxa de sindicats cohesionada. Aquesta situació canviaria arran del cop d’estat feixista, que brindà una oportunitat única per desenvolupar l’esperada revolució.
Abans dels canvis produïts al començament de la guerra civil que desembocaren en l’inici del procés de col·lectivització de la superfície agrícola, l’Aragó es caracteritzava pel predomini d’explotacions de petita propietat, insuficients per al manteniment d’una família de camperols. Per aquest motiu, era freqüent que els camperols petits propietaris esdevinguessin jornalers estacionals per complementar la base de la seva subsistència. Les grans explotacions de terra solien estar vinculades als municipis com a terra comunal, tot i que no se solien cultivar i eren controlades de facto pels cacics locals. Aquest caciquisme s’expressava en el control ferri de la societat rural. A través de la influència de capellans i altres membres vinculats al poder eclesiàstic i civil, les famílies que havien anat acaparant riquesa, poder i quantitat important de terres de conreu controlaven la societat rural d’aquests pobles agrícoles d’Aragó.
Inici de la guerra i desenvolupament del col·lectivisme
L’aixecament militar de 18 de juliol de 1936 triomfà a l’Aragó. La majoria dels destacaments militars pertanyien a la V Regió Militar, comandada pel general Cabanellas, i es posicionaren al costat del cop d’esta feixista. L’única excepció fou la guarnició de Barbastre, depenent de la IV Regió Militar amb seu a Girona, que es mantingué fidel a la República. A més, el sollevament militar comptà amb la connivència del conjunt de les forces d’ordre aragoneses i de bona part de l’administració republicana aragonesa. Durant els dies posteriors, l’Aragó quedà dividit en dues zones: la part occidental caigué sota control dels militars feixistes mentre que l’oriental restà lleial a la República.
L’acció de les milícies antifeixistes arribades des de Catalunya i el País Valencià en els dies posteriors al cop d’estat, sumada a la resistència que exercí la població local, va permetre recuperar una àmplia franja de territori presa pels colpistes i restablir el control de la República de la part més oriental d’Aragó. Prop de les 3 capitals de província aragoneses, les milícies antifeixistes hagueren d’aturar el seu avanç. En aquest punt, es formà la línia del Front d’Aragó que es mantingué estable fins la seva caiguda el març de 1938. Les milícies antifeixistes estaven formades majoritàriament per militants llibertaris. El seu pas pels territoris rurals de l’est d’Aragó, en els quals ja hi havia una presència majoritària de la CNT en detriment d’altres sindicats, explica la preponderància llibertària a la zona. A més, la majoria de sindicats de la UGT a Aragó estaven situats en aquelles zones en les quals triomfà el cop d’estat. Aquests dos factors foren determinants per explicar el desenvolupament del projecte col·lectivista.
Els canvis bruscos de poder desencadenats arran del cop d’estat feixista comportaren l’esfondrament de l’estat republicà vigent fins aleshores. En conseqüència, es generà un buit de poder que oferia una oportunitat única per establir un nou ordre que impulsés la transformació de la societat a través del nou procés revolucionari que s’iniciava amb l’acció de les milícies antifeixistes i la seva resposta als militars feixistes.
Així, a mesura que les milícies anaven alliberant els diferents pobles aragonesos, s’hi formaven comitès de defensa. Aquests eren encapçalats per anarquistes locals en aquelles localitats en què la CNT, a través de sindicats cenetistes o per l’acció de militants que s’havien impregnat de les idees anarquistes durant períodes laborals a les ciutats industrials catalanes o bé a Saragossa, hi era present abans del cop d’estat; en els pobles en els quals no hi havia sindicat o militants anarquistes entre els seus habitants foren els milicians antifeixistes vinguts de fora d’Aragó aquells que organitzaren els comitès de defensa. Aquests comitès van substituir l’administració republicana a l’Aragó Oriental, que o bé havia col·laborat amb els militars feixistes o no havia estat capaç de donar una resposta a la reacció popular que havia frenat el cop d’estat a la zona. D’aquesta manera, la població d’aquestes contrades es trobava amb la possibilitat d’emprendre una forma de treball i producció agrícola alternativa a la propietat privada vigent fins el moment.
L’esfondrament de l’estat republicà en aquests pobles va comportar l’esclat d’una violència revolucionària contra aquelles persones sospitoses d’haver col·laborat amb el cop d’estat o de tenir simpaties amb els militars feixistes. Aquesta violència es va desfermar en absència de forces de l’ordre i dels òrgans de justícia corresponents; les pròpies forces populars que havien aturat el cop d’estat foren les encarregades de depurar la societat d’elements reaccionaris, sospitosos d’encobrir el feixisme i, en alguns casos, la violència desfermada contra algunes persones obeí a qüestions i disputes personals entre veïns. D’aquesta forma, s’eliminaven els elements contestataris i s’assegurava el suport popular necessari per tal de desenvolupar un projecte transformador d’ampli abast com fou la col·lectivització de l’agricultura.
En un gran nombre de pobles, les col·lectivitats agrícoles s’instauraren poc després que s’haguessin organitzat els comitès i els veïns en assemblea haguessin discutit els pros i contres de la vida en col·lectivitat i l’abolició de la propietat privada. Els camperols més afins ideològicament a les tesis col·lectivistes de la CNT foren els primers en unir-se a la col·lectivitat; d’altres s’hi uniren a mesura que constataren els avantatges que tenia l’explotació col·lectiva de la superfície agrícola.
Tanmateix, també hi hagueren fortes resistències al col·lectivisme per part d’alguns petits propietaris i altres camperols acomodats. Aquests camperols contraris a la col·lectivitat integraven el grup dels individualistes i desenvolupaven les seves tasques al marge de la col·lectivitat. En els pobles en els quals la col·lectivitat fou instaurada per obra dels milicians llibertaris, les resistències dels pagesos locals a formar part de la col·lectivitat foren molt més grans que no pas en els pobles que tenien sindicat cenetista local o una població afina als postulats anarquistes.
El projecte col·lectivista es basava en un model econòmic en què s’abolia la propietat individual, es treballava la terra col·lectivament i es redistribuïen els fruits de la col·lectivitat a cadascú segons les seves necessitats. Les col·lectivitats es fonamentaven en la igualtat de tots els seus membres i en el respecte a aquelles persones que decidien quedar-ne al marge; el respecte i la bona convivència entre col·lectivistes i individualistes fou la tònica general mentre estigueren en marxa les col·lectivitats. Aquests individualistes tenien dret a treballar la terra pel seu compte, encara que no es podien beneficiar dels serveis, les millores i les xarxes d’intercanvi de productes que les col·lectivitats bastiren. Exceptuant alguns casos, el nombre de membres de les col·lectivitats augmentà a mesura que es constatava el seu bon funcionament; molts dels individualistes que vivien al marge de la col·lectivitat s’hi uniren per tal d’obtenir les mateixes condicions i beneficis que els pagesos col·lectivistes.
En el terreny organitzatiu, el principi d’igualtat que caracteritzava el col·lectivisme es garantia a través de l’assemblea. L’assemblea era l’òrgan de poder de la col·lectivitat. Hi tenien representació tots els seus membres en condició d’igualtat. En l’assemblea es decidien tant aspectes econòmics com polítics i es nomenaven els representants de la col·lectivitat als comitès antifeixistes de cada poble. El conjunt de col·lectivitats de cada comarca es reunia en les diverses federacions comarcals en què estava dividit l’Aragó Republicà. Posteriorment, el febrer de 1937 es creà la Federació Regional de Col·lectivitats Agràries, l’òrgan que reunia el conjunt de federacions comarcals. S’encarregava de coordinar l’activitat econòmica i vetllar pel bon funcionament del conjunt de col·lectivitats. D’aquesta forma, es vertebrava el funcionament del col·lectivisme des de baix, i es garantia el control i la presa de decisions per part dels membres de cada col·lectivitat.
Els resultats de l’explotació col·lectiva de la terra es notaren des de bon principi. El rendiment de la terres col·lectives augmentà de manera generalitzada. Els col·lectivistes aportaren els petits lots de terra que molts d’ells tenien en propietat i s’ocuparen les finques d’aquells propietaris fugits o acusats de col·laborar amb els feixistes. A més, es posaren en comú les eines de treball i les col·lectivitats contribuïren de forma decisiva a reunir els fons necessaris per tal de mecanitzar les tasques agrícoles. Aquestes millores es traduïren en l’augment de la productivitat de moltes de les terres col·lectives. De la mateixa manera, la producció conjunta es redistribuïa de forma equitativa entre els membres de la col·lectivitat.
L’obra de les col·lectivitats anava molt més enllà de les millores agrícoles. Les col·lectivitats posaren en marxa tota una xarxa de magatzems i de xarxes de distribució i intercanvi de productes que permetien abastir els milicians del front i redistribuir els productes agrícoles entre aquelles col·lectivitats menys pròsperes. Associades a aquestes noves formes de distribució i de retribució, algunes col·lectivitats substituïren els diners com a forma de pagament. Van aparèixer els vals de pagament en aquestes col·lectivitats que facilitaven l’intercanvi entre els membres de la col·lectivitat. Posteriorment, també s’usaren cartilles de racionament per assegurar una distribució més justa de productes.
Les col·lectivitats es decidiren a millorar la vida de la població rural de manera ferma. Amb el suport del Consell d’Aragó, s’habilitaren antigues escoles i se’n posaren en marxa de noves, per tal que tots els infants estiguessin escolaritzats. Aquest fet comportà un augment del nombre de mestres, molts d’ells vinguts d’altres regions de l’Espanya republicana. A més, diverses comarcals crearen escoles de militants per tal de formar professionals capaços de dirigir, assessorar les col·lectivitats i vetllar pel seu bon funcionament. Aquests militants formats en l’àmbit col·lectivista contribuïren a fer una gran tasca de difusió cultural entre la població local. Al mateix temps, els avenços en el terreny de l’assistència social i sanitària també foren destacats. Nombrosos centres de salut, centres geriàtrics i guarderies es posaren en funcionament, per alleujar la càrrega d’aquestes tasques a les famílies integrades en la col·lectivitat.
Tanmateix, les millores de les condicions de vida i la difusió dels serveis no acabaren amb les desigualtats de gènere. Les dones es veieren obligades a realitzar les tasques agrícoles que tradicionalment havien correspost als homes, ja que un contingent important dels pagesos d’aquelles contrades s’allistà a les milícies i marxà cap al front. Davant d’aquest fet, es feia palesa la situació de la dona i la dificultat per assumir les tasques agrícoles a més a més de les tasques domèstiques, que requeien exclusivament en elles. Un bon exemple d’aquesta desigualtat no revertida durant la revolució el trobem en la proposta que féu el dirigent de la CNT d’Aragó, Miguel Chueca, en relació al salari mínim; mentre que els homes haurien de cobrar 10 pessetes l’hora, les dones n’haurien de cobrar 6.
En general, la societat col·lectivista presentava una de les contradiccions típiques entre idees i pràctiques que es produí en el si del moviment llibertari. La posició majoritària del món llibertari considerava que hi havia un problema genèric en relació a l’emancipació: l’alliberament de l’home, que acabaria comportant l’alliberament de la dona. Aquesta postura fou defensada per algunes de les veus femenines més destacades del moviment llibertari, com Frederica Montseny. En contraposició a aquesta postura aparegué el moviment de les Mujeres Libres que defensava el fet que la dona participés activament en la lluita política i social per aconseguir la seva pròpia emancipació. Tot i no tenir el suport de la pròpia CNT, proliferaren associacions locals de Mujeres Libres en algunes de les poblacions més destacades de l’Aragó republicà, un fet que posava de manifest la problemàtica ben present en la societat rural aragonesa.
Destrucció del col·lectivisme a l’Aragó
La fi del col·lectivisme a Aragó cal situar-la en els canvis de poder produïts després dels Fets de Maig de 1937. La pèrdua de poder polític de la CNT s’expressà a Aragó amb la dissolució del Consell d’Aragó, òrgan de poder regional a Aragó impulsat per la CNT i que es concebia com un topall per a l’acció i l’estratègia del nou govern de la República, de caire més centralista i encapçalat per Juan Negrín. La dissolució del Consell d’Aragó significava per a les col·lectivitats agràries la pèrdua de la institució que defensava la seva obra i exercia un mínim de coordinació i redistribució dels productes o ajudes econòmiques entre les diverses col·lectivitats aragoneses.
Successivament, el govern de la República va iniciar una ofensiva militar al Front d’Aragó, dirigida pels militars comunistes Enrique Líster i Juan Modesto. Aquestes maniobres militars anaren dirigides al front però també contra la rereguarda aragonesa. Després que el Govern de la República hagués recuperat el control polític d’Aragó calia recuperar el control de la rereguarda. La divisió comandada pel general Líster actuà contra les col·lectivitats i els consells municipals governats per la CNT, que havien substituït els antics comitès de defensa o revolucionaris. Es substituïen els consells municipals per comissions gestores integrades per totes les forces polítiques i es retornava la terra als propietaris abans de l’inici del procés de col·lectivització de les terres agrícoles. El restabliment de la propietat privada i la destrucció de l’obra col·lectivista suposaren de facto la fi de moltes de les col·lectivitats aragoneses, malgrat que altres col·lectivitats continuaren funcionant amb dificultats fins el març de 1938, moment en el qual es va desmembrar el Front d’Aragó i les tropes franquistes ocuparen la totalitat del territori aragonès.
En conclusió, la curta durada de l’experiència col·lectivista en la societat rural aragonesa no permeté constatar la viabilitat del col·lectivisme com a model econòmic, polític i social. Tanmateix, la situació excepcional viscuda arran del cop d’estat va permetre revertir l’ordre social existent i iniciar un procés de transformació radical de la societat que posaria les bases per avançar pas a pas cap a l’assoliment del comunisme llibertari i d’una societat sense classes socials. La població enrolada en les diverses col·lectivitats experimentà una millora de les condicions de vida des del principi i el control de la producció i redistribució d’aliments.
El col·lectivisme, però, no quedà al marge de les tensions viscudes en el bàndol republicà durant la guerra civil. Les tensions entre les diverses organitzacions polítiques antifeixistes propiciaren que l’Aragó també visqués els seus propis Fets de Maig: la marginació de la CNT i l’anarquisme del poder repercutí en les transformacions que havien encapçalat els anarcosindicalistes a la regió. D’aquesta manera, el projecte col·lectivista a l’Aragó quedà ferit de mort l’estiu de 1937, malgrat que el seu llegat segueix sent una referència d’experiència autogestionada i revolucionària.
