Les invasions angleses al Riu de la Plata (II): Les milícies catalanes: Armes, política i transformacions - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Catalunya, al darrer terç del segle XIX

Per poder entendre les particularitats de les milícies catalanes formades a les invasions angleses, cal tenir en compte alguns dels episodis que van forjar una nova generació de comerciants.

Per esmentar-ne dos, varen ser molt importants la militarització feta per a la Guerra Gran i els canvis que va portar el Reglament de Lliure Comerç amb Amèrica (RLC). Aquest, una de les conegudes «reformes borbòniques», va esdevenir un trampolí pel creixement de l’economia catalana. Després de dècades superant el desastre de la Guerra de Successió, es va arribar a un nou model econòmic que, primer va impulsar una expansió a altres punts de la Península per a establir bases comercials -Galícia- i, amb l’obertura dels mercats, va possibilitar una xarxa comercial catalana directa amb Amèrica. Sense entrar en detalls, el sistema comercial català del darrer terç del segle XVIII es caracteritzà per una divisió de les despeses i dels guanys entre molts inversors -«setzè», «parçoners»-, la qual cosa les feia molt atractives, ja que fins i tot les petites economies en treien beneficis. A més, els capitans i mariners també es lucraven, la qual cosa feia que agilitzessin les travessies i aprofitessin els «temps morts» per fer d’altres negocis a ports propers. A diferència d’altres grups comercials -bascos o la generació anterior de comerciants catalans-, no es limitaven a negociar només amb productes de grans beneficis, sinó que els combinaven amb d’altres més barats però molt demandats, com els draps o el “tasajo”. Aquest dinamisme va permetre que molts comerciants catalans es poguessin adaptar millor a les convulses èpoques que vindrien.

La majoria van arribar a Montevideo i Buenos Aires al darrer terç del segle XVIII i la seva incorporació a la vida i a les institucions comercials va ser ràpida, un «assalt dels catalans», tal com ho va definir Arturo Betancur. Serà llavors quan comencin a aparèixer els seus noms al Consolat de Comerç de Buenos Aires: Jaume Lavallol, Miquel Antoni i Salvador Cornet, Jaime Nadal i Guarda, Jaume Alsina i Verjés, Domènec Matheu o Juan Larrea.

Els Miñones de Montevideo i la Junta de los catalanes de Buenos Aires

Com ja vaig analitzar, després de la victòria anglesa a Trafalgar, es van iniciar els plans de l’almirall H. R. Popham per a envair el Riu de la Plata. El petit exèrcit comandat per W. C. Beresford, va vèncer ràpidament a les forces portenyes i van conquerir la ciutat el 27 de juny de 1806. Molts oficials espanyols van haver de jurar que no tornarien a agafar les armes en contra dels invasors, el que significà que l’aparell militar virregnal va quedar minvat i desprestigiat. Ràpidament es van iniciar plans de reconquesta, dins i fora de la ciutat.

A Montevideo, el governador Pascual Ruiz Huidobro va afegir a les forces regulars dues milícies voluntàries: els corsaris d’Hipòlit Mordeille -francesos- i els 120 Miñones, finançats pels comerciants catalans. Un dels atractius d’aquest grup era que estaven comandats per dos ex-oficials del Terç de Tarragona, amb experiència militar a la Guerra Gran -Rafael de Bofarull i Josep Grau- i una tropa que segurament també en tenia. L’exèrcit reconqueridor marxà a la capital liderat pel capità de navili Santiago de Liniers, que no havia fet jurament davant dels anglesos.

A dins de Buenos Aires també es van organitzar grups de resistència. Un dels més importants va ser la Junta de los catalanes, liderada per Felip de Sentenach i Guerau Esteve i Llach que, juntament amb 5 comerciants més, van fer dos túnels per bombardejar una caserna i el Fort, on vivia el governador anglès. Amb altra gent, també van fer un campament fora de la ciutat, a la chacra del Perdriel, per a entrenar-se i donar suport a les forces reconqueridores. Tot i que els plans van ser molt discrets, l’aparició del grup de Juan Trigo i Juan Vàzquez Feijoo, els va posar en perill i van decidir afegir-los per a tenir-los controlats.

Els Miñones de les dues bandes del riu i els Patriotas de la Unión

Un cop aconseguida la victòria, el 12 d’agost, es va iniciar un gran canvi polític. Al Cabildo Abierto de dos dies després, es va decidir treure atribucions al virrei, desacreditat per la seva actuació contra els anglesos, i ascendir a Santiago de Liniers a la comandància d’armes de la ciutat, encarregant-se de la defensa pel nou atac anglès. El 6 de setembre, aquest va fer una convocatòria on cridà a tota la població -masculina- a organitzar-se en milícies territorials, peninsulars i americanes. Aquesta proclama va ser molt important perquè per primera vegada s’anivellà a tota la població a l’hora d’utilitzar les armes, cosa que no s’havia fet per la por a possibles insurreccions de criolls o esclaus, no en va, quedaven properes les revoltes de Tupac Amaru II i d’Haití. Tot i això, el 19 d’agost, els comerciants catalans de Buenos Aires ja havien enviat una petició al Cabildo per a organitzar una milícia com la de Montevideo. Liniers ho sabia, ja que a les fonts surt el seu vistiplau a la formació del nou cos, i dies després, quan es va demanar que els nous grups anessin a mostrar la seva organització a les autoritats, els catalans van ser els primers convocats. Sense aquella petició dels comerciants seria estrany, doncs no eren el grup peninsular més nombrós ni important de la ciutat, segons criteris econòmics o polítics.

Petició enviada a Liniers el 19 d’agost de 1806 i confirmació d’aquest. Font: Imatge personal feta a l’AGN-Argentina, Sala VII, caixa94, Documentos varios, año 1797-1842, doc. 99.

Dos són els detalls que diferencien a les milícies homònimes de les dues bandes del riu: Els Miñones de Montevideo, demanaven al seu reglament un sou per a qui ho necessités, però també el dret a obtenir botins de guerra. Això mostra que, segurament, les seves economies no eren fortes. Per contra, els oficials dels de Buenos Aires, pertanyien a la classe comercial mitjana-alta i, ni demanaven sous ni botins. Això pot indicar que aquest grup, que no tenia  experiència militar, va veure en les milícies una forma d’accedir a noves cotes d’influència que abans no podia i, també, un pont per a demanar futures mercès al rei. Fabián Harari diu que, en aquestes noves organitzacions, hi predominà més el caràcter polític que el militar, allunyant-se del model de milícia tradicional. Aquesta vinculació «comerciants-oficials» es va donar a tots els cossos, noms com Pedro Cerviño –Gallecs-, Cornelio Saavedra –Patricios (criolls)- o Juan Martín de Pueyrredón –Húsars (criolls)- van iniciar aquí un nou camí que portaria, a més d’un, a seguir la carrera de les armes i aconseguir una força, que en el futur, els ajudaria a fer la revolució.

Pel que fa a la Junta, ells també van ser dels primers a organitzar-se. El 12 d’agost, es van reunir els principals líders i van enviar una petició al Cabildo per a convertir-se en una milícia d’artilleria, els Patriotas de la Unión. Sentenach i Esteve i Llach van ser escollits comandants, i la resta, capitans i tinents. Fora van quedar Vàzquez i Trigo, per ser considerats de poca confiança. Liniers no la va acceptar inicialment perquè, com al grup el finançava el Cabildo, el Comandant d’ Armes va creure que si els acceptava, les forces que no depenien d’ell serien molt nombroses. Però el cert és que les noves milícies criolles -i algunes peninsulars- el van veure a ell com un líder a qui seguir, ja que els beneficiava.

Francisco Javier de Elío Font: Wikicommons

El segon episodi de la lluita es va iniciar amb l’arribada de nombroses forces angleses a la Banda Oriental, que aconseguiren conquerir Montevideo el 3 de febrer de 1807. En aquestes lluites hi participaren de nou els Miñones, que s’havien reorganitzat amb la nova invasió, ja que abans, com no estaven en peu de guerra, s’havien dissolt perquè no els hi tocava cobrar. Al seu nou reglament tornaren a demanar el dret a aconseguir botins i exigiren un premi per als que havien anat a la capital, el que mostra que no van aconseguir els botins que havien fet allí.

De les accions dels Miñones de Buenos Aires vull destacar-ne un conflicte que van tenir amb les autoritats virregnals. Per intentar frenar l’avenç anglès, Buenos Aires envià una expedició a la Banda Oriental comandada pel coronel Francisco Javier de Elío, que havia arribat feia poc. Les seves tropes no van tenir temps de descansar ni d’analitzar el terreny, abans d’iniciar un atac nocturn a Colònia de Sacramento. Algú va disparar un tret sense voler, que va alertar als enemics, els quals atacaren al grup d’Elío, que per sort, van poder fugir. Va ser llavors quan el coronel va acusar els Miñones d’haver sigut els causants del desastre, cosa que ells trobaren fals i ofensiu, i es van rebel·lar. El problema va ser que Elío sempre va tractar aquelles milícies com a les antigues, que estaven sotmeses als militars, en canvi, els nous cossos de «veïns en armes» havien deixat clar als seus estatuts que només obeïen als seus oficials i al comandant en cap -Liniers-, i que no quedaven sota jurisdicció militar. La picabaralla va continuar i Elío es va queixar a Buenos Aires dels insurrectes catalans, als que mantingué retinguts. Finalment els hi va oferir tornar, pensant que serien jutjats per rebels, però tot el contrari, Liniers els va afegir ràpidament al pla de defensa.

Pel que fa als Patriotas, van tenir una bona participació com a artillers, i a més, van sofrir un conflicte intern que ens mostra quines altres lluites s’estaven iniciant. A la mateixa època de la caiguda de Montevideo, els oficials es van revoltar contra Sentenach perquè no havien cobrat, i ell els va acusar d’insubordinació. Quan van declarar davant de les autoritats, Esteve i Llach va denunciar a Sentenach de voler posar aquells territoris en independència. Tots dos van ser engarjolats per fer les investigacions pertinents, però de forma diferent: Esteve, va ser confinat a casa seva i Sentenach, enviat a Mendoza. Llavors, Liniers va escriure a la Reial Audiència dient que no podia fer el judici perquè faltava Sentenach i que a l’altre l’haurien d’alliberar perquè el seu comerç sofria pèrdues. Quan els combats van arribar a Buenos Aires, Esteve i Llach hi participà com a cap dels Patriotas.

Sentenach no va tornar a Buenos Aires fins l’abril de 1808, un cop acabat el conflicte bèl·lic, i va ser declarat innocent. Això vol dir que va ser acusat falsament i a Esteve i Llach l’haurien d’haver engarjolat, però no va ser així: va quedar com a cap dels Patriotas i a Sentenach no li van restituir el càrrec. A partir de llavors, aquesta milícia va recolzar al grup de Liniers per sobre del Cabildo.

Després de les invasions, canvis i nous camins

«El Cabildo» de Emeric Essex Vidal Font: Wikicommons

Ja a inicis del 1807 es va decidir en una junta general, treure el títol de virrei a Sobremonte per les seves accions a Montevideo. Cal recordar que aquesta figura política era designada pel rei, però segons la tradició legal peninsular, en cas de no complir amb el seu deure, la població podia revertir la cessió de la sobirania que voluntàriament havien dipositat en els representants del rei. Les invasions havien demostrat que les forces tradicionals de l’administració -militars inclosos- no havien respost al repte i que eren les «noves forces» les que havien aconseguit la victòria, ocupant els espais de poder que la pròpia estructura perdia. És per això que no és estrany que el Cabildo de Buenos Aires, després d’escollir al comerciant Martín de Álzaga com a Alcalde de Primer Voto, agafés un pes polític que feia anys que no tenia. La Real Audiència va donar de forma interina el càrrec de virrei a Santiago de Liniers, cosa que va conformar dos pols de poder en la capital, on a poc a poc s’inclouria tota la ciutat.

Com que existia la por a una tercera invasió, que estava programada però no es va fer per la geopolítica europea, les milícies es van mantenir en estat d’alerta. És per això que la influència sobre les milícies va ser una arma que els dos blocs intentaren utilitzar, esdevenint peces d’un joc, on també elles van treure profit. Per tal de rebaixar despeses, Liniers va proposar desfer la majoria de les milícies, deixant a sou només als Patricios, als Patriotas i als Hússars. El Cabildo, que no veia amb bons ulls el creixent poder de la població no peninsular, va proposar que fossin les milícies espanyoles les que vigilessin, sense sou. Finalment, van mantenir-les a totes. El tema dels sous no és menor, ja que els cossos vinculats als comerciants forts, aquells que gaudien del comerç monopolístic -catalans, gallecs i bascos-, podien viure dels seus negocis però les formacions criolles i peninsulars -persones provinents d’Andalusia o Cantàbria- que veien en les milícies una forma estable de guanyar-se la vida, necessitaven que estiguessin sempre actives.

Per la seva banda, Elío, havent esdevingut nou governador de Montevideo, es va oposar fortament a Liniers, sobretot a partir del canvi d’aliances a Espanya el 1808. Això li va servir d’excusa per a desconèixer al virrei, ja que era francès i va dubtar a l’hora de jurar entre Josep I o Ferran VII. Llavors, Elío va organitzar una junta autònoma, similar a les d’Espanya, que desobeïa a Liniers. Tot i que la milícia de Miñones estava dissolta, els seus membres sí que defensaren la nova Junta, actitud que mantindrien amb la resta d’autoritats, fins a la caiguda de la ciutat el 1815.

Pel que fa als Patriotas, Esteve i Llach va deixar clares les seves inclinacions polítiques. El 1808 es va enfrontar amb el delegat del Cabildo, perquè l’un entenia que, com eren els que pagaven, podien participar de les decisions internes del cos. Esteve i Llach va respondre que ell no els reconeixia com a cap, sinó al virrei, i davant l’amenaça de quedar-se sense sous, va replicar que algú ja ho faria. I així va ser. A finals de 1808, amb els partidaris de Liniers cada cop més forts, es va decidir que els sous dels Patriotas sortirien de nous impostos, trencant el darrer fil que els unia al Cabildo.

Cap a la Revolució

Però el veritable cop polític on les milícies van tenir un paper fonamental, va ser en la coneguda com a “Asonada de Àlzaga”, que va trencar l’equilibri entre els nous grups de poder.

A l’elecció capitular de l’1 gener de 1809, van sortir escollits molts opositors a Liniers. La seva intenció era portar la llista perquè la signés el virrei, i com que s’hi negà, l’obligarien a deixar el càrrec i fer una Junta, segurament liderada per Àlzaga. Aquest moviment polític s’havia de reforçar amb una manifestació a la Plaça de la Victòria, defensada per diferents cossos de milícies, on la gent cridaria en contra del govern de Liniers. El problema va ser que el Cabildo va sobreestimar l’acceptació que tenia entre la població. La participació popular no va ser tan nombrosa com esperaven i les milícies van respondre de forma desigual, ja que en aquest moment és quan van xocar totes les contradiccions generades amb les invasions, tan polítiques, com econòmiques i personals. Així, només una part dels Miñones hi van participar, i alguns oficials influents com Domènec Matheu, no hi van donar suport. Pel que fa als Patriotas, Esteve i Llach es va negar a secundar al Cabildo.

Llavors va actuar el grup de Liniers, si bé ja quedava clar que no era ell qui els liderava, sinó que el defensaven perquè els beneficiava. Qui si que va destacar va ser Cornelio Saavedra, desfent la pressió dels enviats del Cabildo i mostrant al virrei que a la plaça, les forces havien canviat. Ara es sentien crits a favor de Liniers, i les tropes eren les seves, inclosos els Patriotas. Anys després, el propi Saavedra diria que tant ell com els seus companys, on incloïa a Esteve y Llach, ja sabien del joc del Cabildo pels espies que tenien.

Cal insistir en la multiplicitat de conflictes que es van posar en joc, ja que moltes vegades s’ha vist només com una lluita entre peninsulars-criolls, però tal com es pot veure a la taula, els bàndols enfrontats tenen diferents lluites:

Font: Taula de composició pròpia

Després de la desfeta es va iniciar una forta repressió. No només es van detenir als oficials de les milícies contràries, sinó que, segons alguns testimonis, tenien ordres de prendre a tots els catalans, bascos i gallecs. Aquestes milícies van ser desfetes i els membres que tenien càrrecs públics, van ser apartats. També es va detenir als capitulars contraris a Liniers i, sense judici, se’ls va enviar per mar a Carmen de Patagones. El que alguns testimonis, com Juan Manuel Beruti, destaquen és que es culpés al Cabildo, però els capitulars no contraris quedessin lliures. Alguns informes parlen de com els encarregats de les detencions, on mencionen a Esteve i Llach, també feien requises dels diners dels inculpats, que s’utilitzaren per pagar els sous als milicians favorables. En definitiva, es va dur a terme un «extermini» polític dels grups contraris a Liniers.

El que ajuda a veure les dimensions d’aquesta repressió, és l’intent d’esborrar la «memòria» dels mèrits que va tenir el grup «revoltat» a les invasions angleses. Es va iniciar un judici per investigar l’asonada i es va denunciar a Martín de Àlzaga, Miguel de Ezquiaga -dels Patriotas, oposat a Esteve i Llach- i Felip de Sentenach -tot i que la seva participació no està clara-. A aquesta causa es va afegir una segona, per una denúncia de Juan Trigo on les acusava d’haver parlat durant les invasions de voler independitzar aquell territori. El judici es va iniciar a principis del 1809 i va finalitzar el juliol de 1810 -en mig d’un nou sistema de govern-, van ser interrogats 87 testimonis i es van escriure 936 fulls d’expedient.

Però no tot va ser favorable per al bàndol de Liniers. Per una banda, els membres del Cabildo van ser alliberats per un vaixell enviat per Elío, que els portà a Montevideo. Allí iniciaren una forta oposició contra Liniers i els seus, tant a Buenos Aires com a Espanya. Tot i que la Península estava en guerra, les institucions romanents van llegir els informes i van enviar un nou virrei, Baltasar Hidalgo de Cisneros. Aquest, va arribar a Montevideo el juliol de 1809 i el primer que va manar va ser desfer la Junta a Elío, cosa que va fer ràpidament perquè Liniers ja no tenia el poder. El següent pas va ser reunificar a la societat tancant la investigació de l’asonada, com si no hagués existit. L’altra acusació es va mantenir, però va canviar els fiscals, els quals reiniciaren les investigacions. Un efecte immediat va ser que molts dels testimonis van variar les seves declaracions a favor dels acusats, el que mostra que hi havia interés per a culpar-los, fins i tot dels anteriors fiscals, designats per Liniers. Els acusats van ser trobats innocents, però no van ser compensats, «per no provocar més mals».

Pel que fa a les milícies eliminades, se’ls hi van tornar els honors però no van poder reorganitzar-se ja que, amb l’excusa de rebaixar despeses, Cisneros va voler treure poder a les milícies provincials, canviant-les per nous cossos. Però com que va mantenir als oficials –Saavedra, Esteve i Llach,…-, les seves adhesions i força, també perduraren.

Finalment, va ser la pròpia situació a Espanya la que va accelerar el canvi polític a Buenos Aires. Com la guerra a Europa va trencar les rutes comercials, Cisneros va obrir una mica el comerç, la qual cosa va treure poder als monopolistes i va beneficiar als més liberals. Per a una altra banda, a la caiguda de la Junta Central de Sevilla i el seu trasllat a Cadis, els territoris americans van entendre que aquest reducte ja no representava la sobirania espanyola i per tant, aquesta havia de tornar «al poble», que havia de decidir el seu futur. Així, mentre que Montevideo es va mantenir fidel a les institucions peninsulars, Buenos Aires va iniciar un Cabildo Abierto, que va proclamar el 25 de maig de 1810 la Primera Junta Governativa Provisional, amb 9 membres:

Francisco Fortuny “Primera junta”, per ordre: President:
 Cornelío Saavedra(1), Comandant dels Patricios; Secretaris:
 Juan José Paso(2)  i Mariano Moreno(3) advocats; Vocals: Juan José Castelli(4), advocat
Manuel Belgrano(5), advocat Miguel de Azcuénaga(6), militar Manuel Alberti(7), sacerdot. Font: Wikicommons

Tots ells eren criolls, però els altres dos vocals eren comerciants catalans, capità i tinent de la 2a companyia de Miñones de Buenos Aires Joan Larrea(8)  i Domènec Matheu(9). Tots dos gaudien d’un reconeixement social entre els criolls i eren comerciants pròspers, que van promoure el canvi econòmic i polític.

Conclusions

Les invasions angleses van permetre que molts sectors de la societat que no tenien poder fins llavors, trobessin en les noves milícies una forma d’ocupar, de mica en mica, els espais que l’estructura virregnal deixava lliures. En aquest context, el grup de catalans, va saber adaptar-se d’una forma més ràpida en el canvi que es va donar de la societat corporativa, típica de l’Antic Règim, cap a la nova societat de ciutadans, d’individus. A més, amb la seva evolució podem analitzar els tres nivells de conflictivitat que van aparèixer el 1806: el conflicte general de la monarquia -creació de les milícies-, el local -entre les institucions virregnals- i el personal -Sentenach i Esteve i Llach-.

Per saber-ne més

BERUTI, Juan M., «Memorias curiosas». A: BIBLIOTECA DE MAYO. T.IV, 1960, pp.1(3.647)-504(4.150).

BETANCUR, Arturo A., El puerto colonial de Montevideo (2 vols.), Universidad de la República, Montevideo, 1997.

HARARI, Fabián, Hacendados en armas. El cuerpo de Patricios, de las Invasiones Inglesas a la Revolución (1806-1810),  2009.

MARTÍNEZ LLAMAS, David, De tropas libertadoras a traidores a la patria: los milicianos catalanes durante las invasiones inglesas y el proceso de independencia del virreinato del Río de la Plata (1806-1812), 2019 [tesis en línea]  http://hdl.handle.net/10803/667200

Proceso seguido contra Martín de Álzaga, Felipe de Sentenach y José Miguel de Ezquiaga, acusados de haber intentado independizar el Río de la Plata, del dominio del monarca español. A: BIBLIOTECA DE MAYO, T.XII: Sumarios y expedientes, Senado de la Nación, Buenos Aires, 1962, pp. 1(10905)-552(11456).

0 0 vote
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
0
Would love your thoughts, please comment.x
()
x