Les legions romanes: auge i declivi d'una unitat militar - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Introducció i naixement de la legio 

Al llarg de la història hi ha hagut guerres per mantenir o canviar equilibris de poder, pel control dels recursos naturals, per raons religioses o culturals, per qüestions de legalitat, per dirimir disputes territorials, etc. Normalment, però, ha primat el factor econòmic. En aquest sentit, i analitzant-ho amb perspectiva històrica, la legio fou imprescindible perquè Roma aconseguís convertir-se en un dels imperis més extensos de la història de la humanitat: la institució legionària, així com els auxiliars i altres organitzacions militars romanes (com la guàrdia pretoriana o la flota marítima), fou un dels principals instruments que utilitzà Roma per a conquistar primer i mantenir després uns territoris que abastaven tota la conca del Mediterrani. Ens atrevim a dir, per tant, que la història de Roma va estretament lligada a la seva evolució militar. Les legions romanes eren tot menys conglomerats de persones amb armes. Més aviat el contrari: estructures militars ben organitzades que constituïen, per elles mateixes, institucions amb una història i reputació pròpies. Moltes van assolir gran prestigi, però altres també van perpetrar els crims més abominables, caient, d’aquesta manera, en la més absoluta deshonra. 

Així doncs, podríem definir la legió romana com la unitat militar d’infanteria bàsica de l’antiga Roma. El nom prové de la paraula llatina legere, que significa “escollir”, atès que en l’etapa embrionària de la ciutat, quan s’ordenaven les lleves d’homes per a constituir la força bèl·lica, s’escollien als joves més ben disposats físicament per agafar les armes. Tot i que aquestes lleves militars foren una tònica general al principi del llarg recorregut imperialista de Roma, més endavant es va acabar creant un exèrcit regular. De tot plegat es desprèn la dificultat de parlar uniformement “d’un exèrcit romà”, ja que cal recordar que l’antiga roma primer fou una monarquia (753 – 509 aC), després una república (509 – 27 aC), i finalment un imperi (27 aC – 476 dC). 

Evolució històrica

Monarquia 

Durant l’època monàrquica la legió abastava la totalitat de l’exèrcit romà que, en el moment del combat, utilitzava la forma clàssica de la falange. Als inicis de la seva història, per tant, la legió romana era fonamentalment hoplita, a imitació de les ciutats gregues, on les sòlides infanteries se sustentaven en la disciplina (l’historiador grec Polibi estima que, en els primers segles, les legions constaven de 3.000 infants i 300 cavallers). L’organització hoplitíca era molt tancada i consistent, permetent d’aquesta manera esdevenir un “eriçó impenetrable” de llances, però a la vegada d’escassa mobilitat. Encara que Polibi fixés aquesta xifra, les guerres en aquella època eren escaramusses limitades que acabaven amb l’hivern, per la qual cosa és molt dubtós que alguna vegada s’arribés a reunir una legió al complet. De fet ni tan sols era un cos permanent: es reclutava i es llicenciava segons les necessitats del moment. 

Remarcar, també, que en època monàrquica cada soldat es costejava el seu propi equipament. Partint del fet que ciutadà era sinònim de soldat, així com que només algunes famílies gaudien de la condició ciutadana, la legió era de tall aristocràtic. En contrast, la plebs, sense mitjans econòmics al seu abast, gairebé no tenia obligacions militars. En altres paraules, el que caracteritzava les legions i les distingia d’altres tropes romanes (com els auxiliars) era que només s’acceptaven a ciutadans romans. Això no obstant, en cas d’urgència i necessitat també s’admetien als lliberts i als esclaus. En definitiva, no es tenien en compte altres factors com la religió o el color de la pell, sinó la família a la qual pertanyies. Però, perquè les classes benestants acceptaven instruir-se militarment? El seu compliment era imprescindible per a poder accedir a les magistratures de l’estat i fer carrera política (cursus honorum). L’organització política bàsica en aquella època era la gens: agrupació civil que comprenia diverses famílies que s’identificaven a través del cognomen dels individus i que estaven dirigits pel pater familias. La lleva executada per l’estat obligava cada gens a proporcionar un cert nombre d’homes armats i altres de suport. L’aristocràcia, doncs, ocupava la primera línia com a mostra del seu lideratge del poble, però també perquè podia pagar-se el millor equipament. En aquest sentit no podem obviar el component de classe impregnat en l’estructura bèl·lica romana: com més ric, més probabilitats de sobreviure durant el decurs del combat.  

Amb el temps els criteris de “sang noble” es van anar relaxant, i veiem com el rei Servi Tuli (578 – 534 aC),  ja anteposà la riquesa personal al criteri familiar amb relació als drets i als deures dels ciutadans. En altres paraules, ja no podies quedar exclòs de l’exèrcit si gaudies de riquesa material però no formaves part de cap gens. D’aquesta manera, la carrera política esdevingué més competitiva. A tall de conclusió, podríem dir que en els primers segles de la història de Roma l’exèrcit fou simplement una agregació d’unitats indiferenciades inspirada en la falange etrusca, creada, paral·lelament, per la influència de les unitats d’hoplites (ciutadans – soldats) de la Magna Grècia amb què havien entrat en contacte.

República

Amb el creixement demogràfic i l’adveniment de la República, les ambicions imperialistes de Roma van incrementar-se notòriament. El desig constant de nous territoris on poder extreure riqueses materials va acabar provocant majors necessitats militars, amb la qual cosa tant el nombre de legions com el nombre de soldats que la configuraven augmentà. Situats en aquest punt és menester assenyalar que la legió no fou un cos uniforme, ans el contrari, estigué, igual que Roma, en constant evolució: tot i que en període monàrquic foren només 3.000 infants, segles després el cos militar assolí la xifra de 4.800; a la batalla de Cannes durant el transcurs de la Segona Guerra Púnica (216 aC) ja veiem el nombre incrementat a 5.000; a la batalla de Bagrades durant la campanya d’Escipió a l’Àfrica (202 aC) s’hi van poder veure 5.200 soldats per cada legió, etc. 

És innegable que la República generà substancials canvis, entre ells el perfeccionament del seu bel·licisme. Atenint-nos al fet que la legió es va organitzar amb una estructura molt més formal i estricta, ja que ara els equipaments eren costejats pel mateix estat, els soldats esdevingueren autèntics professionals de l’art militar. Com que les guerres eren freqüents, les batalles requerien major planificació i nombre de soldats, causant que molts “no ciutadans” desitgessin entrar a l’exèrcit per intentar millorar la seva posició social. Especial importància tingué la victòria davant la ciutat etrusca de Veies (396 aC), on el seu territori circumdant i la seva població foren annexionats. A mesura que les campanyes militars augmentaven en duració, es feia evident que la situació d’una ciutadania militaritzada permanentment no era sostenible. És per aquest motiu que l’estat va començar a compensar a aquells que patien un perjudici econòmic per haver d’abandonar la feina quan s’enrolaven a l’exèrcit. Durant els inicis de l’etapa republicana es solien reclutar un màxim de tres o quatre legions, no diferenciant-se gaire de l’etapa monàrquica. Per tant, cada cònsol, juntament amb els respectius exèrcits consulars, gaudia de dues legions sota el seu comandament. El cònsol era el magistrat suprem de la República de Roma, un càrrec anual i col·legiat: dos cònsols cada any. Els estava encomanada la direcció de l’estat i, especialment, de l’exèrcit en campanya. 

El canvi definitiu el situem en el desenvolupament de la Segona Guerra Púnica (218 aC – 201 aC), on es van reclutar nombrosos soldats, constituïts en legions, per a fer front a la gran amenaça d’Aníbal. Quan Publi Corneli Escipió l’Africà va intervenir per posar punt final al conflicte, Roma ja gaudia de dotze legions permanents: dues a la Hispània citerior, dues al nord d’Itàlia, dues al Mar Adriàtic i la Il·líria, dues a Sicília, dues per cada cònsol i dues més per als cònsols de l’any següent. 

Vegem-ne l’organització interna: 

  • Les legions (4.800 homes) es dividien en 10 cohorts.
  • Cada cohort (480 homes) es dividia en 3 manípuls.
  • Cada manípul (160 homes) es dividia en 2 centúries.
  • Cada centúria (80 homes) es dividia en 10 decúries. 

Quins eren els rangs?

  • La legió era comandada pel cònsol i el tribunus militum.
  • La cohort era comandada pel centurió de major rang.
  • El manípul estava liderat per un centurió prior que comandava l’ala dreta i l’avantguarda, ajudat per un segon centurió escollit pel prior que comandava l’ala esquerra i la rereguarda.  
  • La centúria era comandada pel centurió de menor rang i el seu optio.
  • Amb relació als tres-cents cavallers (centuriae flexuntes o centuriae celeres), estaven sota el comandament de tres tribuns de cavalleria (Tribuni Celerum) i el líder suprem de la cavalleria era el magister equitum.
Detall relleu Ahenobarb.
Detall del relleu de la tomba d’Ahenobarb (ca 122 aC) mostrant dos soldats d’infanteria. (Font: Wikimedia commons)

Però, tots els soldats que conformaven la legió jugaven el mateix paper en el decurs del combat? Els triarii eren els més veterans en edat i experiència: formaven el bloc defensiu que en altres exèrcits més antics s’atribuïa a les falanges de piquers. Formaven 10 manípuls de 10 x 6, en dos quadres de 10 x 3. El seu equipament era molt semblant al dels soldats príncipes: una llança (hastae) i una espasa (gladius). A banda de constituir el bloc defensiu, una segona responsabilitat era assegurar una retirada ordenada en cas de derrota.

Els principes eren el punt fort de la legió: homes amb la suficient experiència per afrontar les fases més crítiques de la batalla (la majoria d’ells tenien entre 24 i 35 anys). El seu equip i les seves armes estaven molt per sobre del material que utilitzaven tant els seus companys com els seus enemics: com a protecció portaven el casc de bronze, cota de malla i un plomall de color negre o vermell. El denominaríem el “soldat total”. Formaven 10 manípuls de 12 x  10, en dos quadres de 12 x 5, i estaven armats amb dues llances i una gladius.

Els uelites (també denominats “infanteria escaramussa”): eren uns 1.200 homes i cobrien tot el capdavant de la legió en 20 quadres de 12 x 5. Com a armament principal portaven el feix de venables (hastae velitares) de 90 cm de llarg que llançaven contra l’enemic a distància, mentre que pel cos a cos una espasa llarga d’uns 75 cm. Com a protecció gaudien d’un escut circular (rodela) d’uns 40 cm, així com un elm encoixinat (galea), tot i que alguns homes preferien protegir-se amb pell de llop o de qualsevol altre animal. La seva tasca consistia a iniciar les primeres fases de contacte previ a les escomeses d’ambdós exèrcits, bàsicament llançant venables contra els enemics. Una vegada iniciat el combat, cobrien l’avanç dels hastati. És a dir, la seva actuació s’ajustava a les necessitats de la batalla. Eren un cos molt lleuger de mobilitat que, en la majoria de les ocasions, eren els que més baixes infligien a l’enemic.

Els hastati eren els més joves de la infanteria pesada: amb una armadura més lleugera que la dels seus companys de les files posteriors podien cometre ràpides accions d’atac i replegament. Per la seva edat i complexió física (menors de 24 anys), molt més àgils que la resta. Formaven 10 manípuls de 12 x 10 dividits en dos quadres de 12 x 5. Estaven armats amb dues llances curtes (hastae, d’aquí reben el nom) de fins a 1,8 m de longitud. Com a protecció portaven l’escut ovalat (scutum), el casc de bronze (gairebé sempre amb un plomall de color negre), i peces rectangulars al pit.

Els equites, la cavalleria lleugera, estava formada per genets experts que, al comandament dels seus oficials, solien atacar pels flancs.  Originalment fou la unitat més prestigiosa, on els joves romans començaven a destacar abans d’iniciar les seves carreres polítiques. L’equipament era pagat per cada genet i consistia en un cavall, un escut rodó, casc, armadura corporal i una o més javelines. També hi havia homes que no eren combatents, sinó servents encarregats de mantenir en les millors condicions possibles als legionaris.

Als soldats també els acompanyaven una mula per cada vuit homes per a transportar part de l’equip i les provisions. Així es va crear una jerarquia formada en primer lloc pel cònsol electe, els tribuns militars, els centurions i els ajudants. 

Marxa legionària "Barcino Oriens"
Recreació del grup “Barcino Oriens” d’una marxa militar legionària, amb un centurió al capdavant. (Font: Wikimedia commons)

A finals del s. II aC Roma dominava tota la conca occidental del mar Mediterrani, i tenia la responsabilitat tant d’enfrontar-se a guerres més llargues i llunyanes com d’haver d’ocupar territoris estrangers durant dècades per a assegurar-ne el domini. Això provocà que es trenqués definitivament el cicle de servei militar, perquè els legionaris ja no es llicenciaven després d’una campanya per tal de seguir treballant les seves terres. A més, cal tenir present que els deutes els convertien en preses fàcils dels grans terratinents, els quals dominaven el Senat i aprofitaven la situació per apoderar-se de les petites propietats abandonades. Tot plegat va provocar l’adveniment d’una figura cabdal en la història militar de Roma: el cònsol Màrius (157 aC – 86 aC). L’enginy d’aquest gran polític, abastament conegut per haver sigut reelegit cònsol fins a 7 vegades (alterant l’ordre republicà), així com les seves capacitats bèl·liques, va canviar la història de la civilització romana, ja que va establir la següent premissa: a canvi que els legionaris allarguessin la seva vida de militar, podrien gaudir de terres procedents dels nous territoris. En altres paraules, va reformar el sistema militar romà per tal d’establir veterans legionaris en terres conquerides, ajudant d’aquesta manera a integrar la regió pertinent dins l’imperi, romanitzant als seus ciutadans i reduint la insatisfacció i la sensació d’opressió. 

Equipament soldat romà. Barcino Oriens
Panòplia militar del legionari romà pel grup “Barcino Oriens“. (Font: Wikimedia commons).

Això no obstant, amb el pas dels anys un dels altres aspectes de les reformes de Màrius fou que començà a comprovar-se un efecte secundari: la lleialtat de les legions va traslladar-se de l’estat romà (el Senat) cap al seu propi general. És a dir, els procònsols i generals que governaven les províncies frontereres, i que gaudien de legions sota el seu comandament, es van anar fent cada vegada més poderosos i la lleialtat esdevingué personalista, no estatista. Car cal tenir en compte, també, que Màrius va permetre que les grans masses de entressin a l’exèrcit, fet abans prohibit perquè només hi podien entrar els posseïdors de terres. Aquests desposseïts rebien terres al final del seu servei, cosa que explica la lleialtat extrema vers el seu general. Els imperatores (d’imperator, terme amb què els qualificaven les tropes, que inicialment significava “general victoriós”) van començar a enfrontar-se uns amb els altres, protagonitzant autèntiques guerres civils per a aconseguir el control de l’Estat. Exemples d’aquestes serien Luci Corneli Sul·la (138 aC – 78 aC), Juli Cèsar (100 aC – 44 aC), Gneu Pompeu Magne (106 aC – 48 aC), Marc Licini Cras (105 aC – 53 aC), Marc Antoni (83 aC – 30 aC) i el mateix August (63 aC – 14 dC), que més tard s’erigiria en el primer emperador. Per contextualitzar el creixent poder d’aquests generals, a l’inici de la Segona Guerra Civil de la República Romana (49 aC), Juli Cèsar disposava de 8 legions (5 a la Gàl·lia Comata, 2 a la Gàl·lia Narbonesa i 1 a la Gàl·lia Cisalpina), Pompeu també d’altres vuit (5 a la Hispània Citerior, 2 a la Hispania Ulterior i 1 a l’Àfrica), mentre que la República Romana de 14 (7 a Itàlia, 1 a Sicília, 1 a Macedònia, 2 a Àsia, 1 a la Cílícia i 2 a Síria). En definitiva, durant la República tardana les legions van desenvolupar un rol polític important, alhora que es professionalitzaven completament. Les seves accions podien assegurar el destí de Roma, i de fet veiem com a resultat final d’aquestes tan ferotges i interessades guerres civils fou la desintegració de les institucions republicanes i l’adveniment d’August i l’imperi. 

Imperi

Al finalitzar les guerres civils que posaren fi a la República, August va desmobilitzar algunes legions i en fusionà unes altres, establint-ne un número fix de 28 que va repartir per les províncies frontereres. Cal tenir present que amb August s’inaugurà l’imperi, un sistema en el qual tot el poder polític, econòmic, social, cultural i militar estava en mans d’un sol individu, per tant podia fer i desfer a voluntat.

Localització de les legions romanes a principis del s. I dC. (Font: Wikimedia commons)

August i els consegüents emperadors van sobredimensionar el reclutament de soldats: els territoris que més aviat foren annexionats a Roma aportaven una major quantitat de soldats, mentre que les províncies perifèriques aportaven homes en funció del temps que portaven sota sobirania romana. Els ciutadans romans podien allistar-se a qualsevol unitat però, preferentment, ho feien a les legions. En canvi, els peregrins, les persones lliures o els “no ciutadans” eren enviats sota categoria de tropes auxiliars. Assenyalar que les legions ja eren un cos permanent, podien variar en nombre o en composició, però existien amb els seus símbols, la seva història i les seves particulars glòries. 

En elles, tal com hem mencionat anteriorment, hi havia gran varietat d’especialitzacions: soldats, policia militar, cos mèdic, transportistes, animals, etc. La infanteria constava, igual que en època republicana, de 10 cohorts, on la primera era especial: estava formada per cinc centúries de 80 homes, cada una d’elles sota el comandament d’un centurió, sent el centurió de la primera centúria el denominat primus pilus. Les 9 cohorts restants eren iguals: cada una d’aquestes de 480 legionaris, dividides en 6 centúries també sota el comandament de centurions. Per sota dels centurions trobem els suboficials imperials, coneguts com a principales, d’entre els quals destacaven: l’optio (lloctinent del centurió), el signifer (portaestendard d’una centúria), l’aquilifer (portaestendard d’una legió major), el tesserarius (sotsoficial de seguretat) i altres càrrecs especialitzats. Potser el canvi més notori el trobem en la cavalleria, ara integrada per uns 120 homes organitzats en quatre turmae de 30 genets sota el comandament de centurions. 

Formació legió
Formació d’una legió romana imperial. (Font: Wikimedia commons)

Però, quant durava el servei militar d’un legionari durant el període imperial? Uns 20 anys. Cal tenir en compte la varietat segons la unitat en què es feia el servei: 16 anys per a la guarnició de Roma, 25 pels auxiliars i 26 pels mariners. Una vegada llicenciat, el legionari rebia l’honorable títol de veteranus (veterà) i l’emperador, mitjançant l’aerarium militaris creat al 2 aC, els entregava un premi en metàl·lic que oscil·lava entre 3.000 i 5.000 denaris. A més, també gaudien de certs privilegis com casar-se de forma legal, atorgament gratuït de la ciutadania romana als fills, instal·lar-se en qualsevol part de l’Imperi (i si aquest lloc era una ciutat, un municipi o una colònia privilegiats, automàticament esdevenien membres del consell local o ordo decurionum, podent escapar de les càrregues fiscals). Clara continuïtat de la pràctica ja posada en marxa per Màrius. 

El que és interessant del període imperial és el sobrenom que algunes d’aquestes legions van adoptar. Era una pràctica ja funcional en el període final de la república, però durant el període imperial assolí noves dimensions. Durant la República cada cònsol nomenava les legions que reclutava ell mateix començant des del número I. Amb el pas del temps les sigles numèriques es mantingueren, però també aparegueren adjectius: per exemple, la legió número XII també era coneguda com a paterna (paternal), victrix (victoriosa), antiqua (venerable), certa constans (confiable i ferma), etc. De fet, per fer-nos una idea de la durabilitat de la institució bèl·lica, la legió número XII nasqué el 58 aC sota comandament de Juli Cèsar i visqué fins al s. V dC (més de 500 anys). El sobrenom de cada legió també podia ser concebut bé com a títol honorífic (Legio VIII Augusta), per fets d’armes després d’haver guanyat una batalla o campanya (Legio XX Valeria Victrix), per haver-se mantingut fidel en alguna revolta (Legio XI Claudia Pia Fidelis), per la regió on estigués concentrada (Legio IV Macedonica), pel lloc on fou reclutada (Legio III Italica), per la fusió de dues o més legions (Legio XIII Gemina) o per alguna característica especial (Legio X Equestris). 

A l’època de l’emperador Adrià (117 – 138 dC) la proporció d’italians en les legions havia caigut per sota del 10%, i era habitual completar els destacaments legionaris mitjançant lleves locals. De totes les zones destaca la Il·líria (actuals Balcans), província relativament romanitzada que estava en constant contacte amb els bàrbars del nord. Adrià va afegir un nou tipus d’unitat a les legions, que seria coneguda com a numerii: estava formada per cossos d’uns 300 soldats irregulars, que eren reclutats de les províncies subjugades, així com dels ciutadans dels regnes aliats o de més enllà del limes. Estaven menys equipades i menys romanitzades, i es caracteritzaven pel seu “pronunciat caràcter nacional”, incloent-hi les vestimentes natives, les seves pròpies armes i equips i els seus propis crits de guerra. És evident que la introducció dels numerii fou la resposta a la necessitat de tropes barates. Aquesta incorporació de mercenaris bàrbars a les files romanes anà en augment al pas del temps, i en certa manera fou un dels factors que ajuda a entendre la caiguda de la part occidental de l’imperi romà segles després. L’ús de guerrers bàrbars en l’exèrcit romà representava, en realitat, una pràctica relativament antiga, però fou especialment massiva durant l’anarquia militar del s. III. 

A causa del fet que molts contingents de bàrbars se’ls hi confiava la defensa de les fronteres, al pas dels segles l’estabilització de tribus bàrbares en les províncies imperials es va convertir en una pràctica habitual, sobretot a partir del desastre d’Adrianòpolis del 378. La seva presència havia de ser racionalitzada i disciplinada mitjançant instruments jurídics específics, així que es va acabar apostant pel règim de foederatio, sota el qual s’agrupaven tropes senceres comandades per un líder tribal i rebien una compensació econòmica, i el sistema d’hospitalitas, en virtut del qual se’ls permetia ubicar-se en un territori determinat, rebent un terç de les terres. És important remarcar que aquest fenomen va contribuir a multiplicar els contactes entre la civilització romana i els pobles bàrbars, accelerant els processos d’assimilació i d’absorció d’elements culturals. Així doncs, lluny de demostrar una mesura realment eficaç per a contrarestar la pressió cada vegada més forta que exercien els bàrbars a les fronteres de l’Occident romà, la creixent presència bàrbara dins les legions ha de ser entesa com una espècia d’avantguarda de les grans onades migratòries de visigots, sueus, alans i altres pobles que vindrien en un futur i que acabarien instal·lant-se definitivament a la part occidental de l’Imperi. 

4.3 8 votes
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
4 Comments
Newest
Oldest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments
Arnau
Arnau
1 month ago

Quin tros d’article, si senyor, per fi un lloc on sapiguen parlar com Déu mana sobre l’Imperi Romà i les seves diferents formes d’organització militar… Quedarieu sorpresos a la de portals web que confonen cohorts amb manípuls i coses molt pitjors…

Bona feina jove editor segueix així!!

Marcus
Marcus
1 month ago

Molt bones. Em sap greu però, sense acritud, considero aquest article desgraciadament desafortunat, molt imprecís i erroni. M’explico: Primerament, la divisió de les diferents formes d’estructura legionària coincidents amb els períodes polítics romans (monarquia, república i imperi) porta a establir generalitzacions errònies ja que dins dels diferents períodes es produeixen canvis significatius en la composició de les legions que a l’article estan deficientment explicats, o senzillament no ho estan. En segon lloc, tot i fer cita de l’autor Polibi em dóna la sensació de que no s’ha llegit ja que les extenses i detallades informacions sobre l’organització, reclutament i armament… Read more »

Oriol Guinart Parra
Oriol Guinart Parra
1 month ago
Reply to  Marcus

Hola Marcus! Primer de tot moltes gràcies per la crítica constructiva, prenc amb detall tot el que has mencionat. Tot i això, m’agradaria resoldre les teves consideracions: En primer lloc, amb relació a generalitzar la institució legionària en tres períodes, és evident el que comentes: es produeixen modificacions no només quan canvia la forma de govern (monarquia – república – imperi), sinó que dins de cada període, també n’hi ha. A la introducció de l’article ja deixo palesa aquesta idea (De tot plegat es desprèn la dificultat de parlar uniformement “d’un exèrcit romà”), i posteriorment també (Situats en aquest punt és… Read more »

Marcus
Marcus
1 month ago

Bona tarda de nou Oriol, Agrair-te la bona disposició en prendre les crítiques, com bé has captat, en tot moment la meva intenció al comentar ha sigut apuntar coses que he considerat millorables en pro d’un major rigor. Soc conscient que la història de les legions dòna per fer-ne una enciclopedia i es molt complicat resumir-ho d’una manera digerible i amena pels lectors, segurament els errors han vingut donats per tota aquesta dificultat. En quan a la periodització, comprenc que dividir-ho en tres fa més fàcil l’estructuració del relat i que la majoria de la gent ho entengui però llavors… Read more »

4
0
Would love your thoughts, please comment.x
()
x