L’esfondrament del lerrouxisme en la Barcelona republicana (1931-1936) - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

El Partit Republicà Radical, anticatalanista i amb un discurs camaleònic, va ser un dels principals protagonistes de la política barcelonina de principis del segle XX. La formació, encapçalada des dels seus inicis per Alejandro Lerroux, passaria durant el curt període republicà (1931-36) dels seus majors èxits a la seva pràctica desaparició.

La primera etapa es caracteritza per un discurs anticlerical, violent i populista, contrari al catalanisme de la Solidaritat Catalana (1906-1909) i que apel·lava a la propietat privada o a la col·lectivització segons el públic. Després de la Setmana Tràgica(1909), a mesura que assolia quotes de poder dins de l’Ajuntament de Barcelona, moderaria el posicionament a la vegada que es formava una xarxa clientelar; finalment, durant la Segona República, el partit arribaria a ostentar la presidència del govern espanyol, amb un viratge ideològic conservador. Tanmateix, això també provocaria un xoc entre antics radicals i nous militants, que després de diversos escàndols, desavinences i escissions, deixarien el partit sumit en la irrellevància política i al límit de la desaparició.

Una candidatura a la cerca de poder

Després de la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930), els radicals es trobaven desorganitzats. Els motius eren diversos: el fet d’estar exclòs de les aliances republicanes catalanes, les escissions com les del Partit Republicà Radical Socialista de Marcel·lí Domingo, així com pel fet que Lerroux estava centrat a fer contactes amb sectors conservadors i monàrquics de Madrid.

El poeta i periodista Carles Soldevila feia un retrat del partit. El Partit Republicà Radical no tenia una ideologia concreta i depenia enormement de l’actitud del seu cabdill, Alejandro Lerroux, i després de la proclamació de la República havia cercat el seu espai dins del sistema de partits republicà i va trobar el consens en l’antisocialisme. L’únic posicionament que compactava als radicals.

El partit, havia passat dels antics republicans a ampliar la base, convertint-se en “la post de salvament de nombrosos residus de la Unión Patriótica [el partit de Primo de Rivera] i dels vells partits dinàstics”. El Partit Radical era la formació més còmoda pels que volien mostrar una imatge vinculada al nou règim, indubtablement republicana, però antisocialista – “l’etiqueta radical era la més econòmica de les etiquetes republicanes” -, fent que més enllà de la forma de govern, el canvi de règim no signifiqués res. De fet, Julián Clapera, director del diari La Razón – òrgan dels Sindicats Lliures -, afirmava que “si volgués donar una llista de funcionaris que em van demanar que els ajudés per aconseguir ascensos i augments de sou, no quedarien juntes municipals del partit radical de Barcelona”.

L’encaix dels radicals davant l’Estatut

Els radicals tenien un important pes en el moment de la proclamació de la República. La Conjunció Republicano-Socialista, de la qual formava part, controlava les batllies de les grans ciutats de l’estat espanyol i van ser el segon grup més gran de les Corts Constituents, només per darrere dels socialistes.

Tot i haver promogut un discurs anticatalanista durant dècades, Lerroux es va mantenir ferm en la defensa de l’Estatut de Catalunya, tot i l’oposició de gran part del partit, argumentant que la llibertat catalana era compatible amb la llibertat i interessos de tots els pobles, tal com s’havien acordat en el Pacte de Sant Sebastià de 1930. Tot i això, posava límits: “No puc transigir ni en la qüestió de l’ensenyament, ni en la de l’ordre públic, ni en la de la Hisenda”, i exterioritzava dubtes: jo vull creure que amb l’Estatut no pretenen fer una Nació independent, però per dintre em queda una mena de recança”.

Alejandro Lerroux arriba a Barcelona per participar en un míting amb motiu de les eleccions a Corts Constituents de 1931. Font: Gaspar-Sagarra i Torrents – Arxiu Nacional de Catalunya.

Entre els radicals hi havia posicions molt diferents, de federalistes a centralistes. L’oposició a les aspiracions catalanes tenien en contra principalment els radicals aragonesos, com Darío Pérez, Manuel Marraco, i els antics monàrquics. Com explicava Carles Soldevila, “els radicals aragonesos, esglaiats davant la possibilitat que una llarga tira de llur territori actual s’esllavissi cap a Catalunya combaten l’Estatut a sang i a foc; d’altra banda, els reclutes procedents de la Unión Patriótica, persisteixen en llur dèria anticatalana”. En canvi, hi havia una part d’autonomistes, com Ramón González Sicilia, Josep Puig d’Asprer, Josep Estadella i els radicals valencians, com Juli Just, que eren autonomistes convençuts.

Els radicals barcelonins: escorats a l’esquerra

Malgrat els canvis cap a posicions més conservadors, en començar la Segona República, la formació encara tenia una clara tendència d’esquerres a Barcelona. El líder de la minoria radical a l’Ajuntament de Barcelona, Casimir Giralt(1883-1957), era un dels dirigents històrics. Amb un clar tarannà d’esquerres, s’oposava a la dreta, als monopolis de les grans companyies i defensava amb fermesa la separació de l’estat i l’església. De fet, abans de les eleccions al Parlament de Catalunya de 1932, va explicar que optava electoralment per un acostament a ERC i una aliança republicana i d’esquerres, “un front republicà que contraresti i triomfi de l’escomesa dels partits de dreta, més o menys disfressats de republicanisme”.

Com remarcava La Veu de Catalunya, diari de la Lliga Regionalista, mentre Lerroux intentava donar un sentit conservador a escala estatal:

“El seu partit actua a Barcelona en una direcció totalment oposada. A Catalunya el lerrouxisme, en mans dels capitostos radicals, no podrà representar mai un element d’ordre. A Barcelona tampoc no podrà representar mai una oposició a la política de l’Esquerra ni una diferenciació de l’actual comunitat governant, amb la qual s’ha identificat sense escrúpols”. “Representa […] sectarisme antireligiós”

I el diari assenyalava principalment a la minoria radical al consistori.

El Comitè Local del Partit Radical també mantenia una posició més oberta als postulats catalanistes. El president local, Antoni Montanerpublicava una nota el 24 d’abril de 1932, on s’excusava de la seva absència a la manifestació pro-Estatut integral d’aquell mateix dia – que va reunir 200.000 persones segons la premsa de l’època – i afirmava que estava al costat de Catalunya en la seva defensa de mantenir el text tal com l’havien aprovat els catalans en referèndum. Una posició que xocava fins i tot amb les posicions més progressistes de la política de Madrid.

Les estratègies divergents en el si del partit va provocar maniobres per substituir la direcció dels radicals catalans. El gir començava el març de 1932, quan Joan Pich i Pon, president de la Cambra de la Propietat i propietari del Día Gráfico i La Noche, publicava l’article “Després d’uns anys de silenci i alguns d’amargura. – Al reintegrar-me a la vida política”, on anunciava el seu retorn a la política, dins de les files radicals. Pich i Pon trencava el tarannà d’esquerres, ans el contrari, els rivals l’acusaven de no tenir ideologia i que s’hagués adaptat a qualsevol règim, fos republicà, monàrquic i una dictadura. De fet, quan es van restaurar els ajuntaments durant la dictablanda de  Berenguer, el 1930, el dirigent radical va deixar de banda els antics companys radicals i es va asseure amb la bancada de les dretes.

Alejandro Lerroux, amb Joan Pich i Pon a la seva dreta. Font: Sagarra i Torrents – Arxiu Nacional de Catalunya.

Després de l’article, Pich i Pon creava immediatament el Club Republicano, en el Passeig de Gràcia cantonada amb el carrer de Casp, sota presidència d’ell mateix i Alfred Sedó com a secretari. El centre, pel seu caràcter més aristocràtic que obrer va tenir des dels inicis el malnom de “Real Circulo Republicano Radical” i era la constatació del canvi que s’havia forçat.

El viratge en els radicals catalans

En pocs mesos Pich i Pon ja era el cap a Catalunya, i d’ençà d’aquell moment el Partit Radical va estar constantment en crisi, i si essencialment es va mantenir unit, tot i el gir ideològic, va ser gràcies al lideratge de Lerroux. L’anàlisi que feia el periodista Lluís Aymami i Baudina era que el Partit Radical havia passat a representar el paper que havien fet el Partit Liberal i Partit Conservador amb la bandera de l’ordre com a emblema:

“El partit radical seguirà defensat la unitat de la pàtria a Catalunya, exactament com ho ha fet sempre. Amb una ‘petita’ diferència. Que abans defensava cremant convents i ara la defensarà constituint clubs aristocràtics, amb seccions de borsa i finances, i de protecció a la propietat”.

El setembre de 1932, Lerroux havia de suspendre un viatge a Barcelona, per l’estat de rebel·lió d’un grup important dels radicals barcelonins, que no volien acatar a Pich i Pon com a líder local, i es parlava d’una nova reorganització, perquè els “radicals autèntics” s’oposaven al gir de la formació a Catalunya. Finalment el 3 octubre de 1932, Lerroux feia la visita, amb un discurs al Club Republicano, justificant la nova estratègia del partit:

“Se’ns acusa d’obrir-nos de braços a tots els qui volen venir al nostre partit. Per què passa? […] si no admetem tots aquests elements en un partit polítics que els ofereixi garanties per als seus idearis i la seva obra constructiva […] aniran a parar a altres partits o […] formaran un partit que ens donaria a tots la batalla”.

La reestructuració es completava durant el 1933 i feia virar el partit d’un espai d’esquerres a un de centre entre l’ERC i la Lliga. Per Pich i Pon, “el partit havia de dotar-se d’un aire de respectabilitat política i social, que l’allunyés de la imatge incendiària que l’havia perseguit després de la primera dècada del segle”. Això portava a l’arraconament dels vells militants, i la promoció de nous elements, vinculats principalment als negocis com Alfred Sedó Peris-Mencheta, Alexandre Bosch Catarineu o Josep Matheu i Ferrer.

Les escissions del partit a Catalunya

El partit malgrat un canvi total d’orientació, es va mantenir unit, amb algunes excepcions. El cas més important és segurament el del diputat Jaume Simó Bofarull que el 6 de juliol 1932 se separava de la minoria radical justament per la reorganització que s’havia produït a Catalunya. El 24 de juliol del mateix any formava el Partit Radical Autònom de les Comarques Tarragonines (PRAT), que en les eleccions al Parlament de Catalunya aniria col·ligada amb ERC i obtindria quatre escons, mentre els radicals no n’obtindrien cap.

El 9 gener de 1933 apareixia un manifest per separar-se de Lerroux, impulsat entre altres militants per Enric Tubau, un lerrouxista històric, que analitzava el trencament principalment per la qüestió del catalanisme. El dirigent afirmava:

“S’ha de tenir en compte que per espai de molts anys, a Catalunya un veritable sentit esquerrà, era el radical, si bé mantenia adjectius certs aspectes, amb els quals no hi podíem estar tots d’acord; per exemple, el nacionalisme espanyol, que personalment mai no hem defensat”.

I prosseguia dient que “els que ens hem separat, enteníem que per sobre de tot, calia resoldre, a Espanya, el problema del règim polític” però “la vinguda de la República ençà el partit radical no ha sabut seguir el camí que la seva pròpia tradició li tenia marcat”. Creia que el partit sí que havia mantingut la significació anticatalanista, però havia abandonat la significació esquerrana.

El mateix gener, arran del manifest, es crearia el Partit Republicà Radical de Catalunya, amb un Consell Provisional format per Alsamora, Ariño, Bataller, Benet, Banús, Bonada, Casero, Comas, Guàrdia, Ortega, Segura, Tubau, Vitaller (M i V) i Enriqueta Gallinat. L’escissió tenia una importància relativa, tenint en compte que Enriqueta Gallinat i Vicenç Vitaller havien estat respectivament sotspresidenta i president de les Joventuts Radicals de Catalunya. El nou espai va donar suport a ERC en les eleccions generals de novembre de 1933 i s’hi acabaria integrant.

Cartell anunciat un míting d’Alejandro Lerroux amb motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya. Font: Josep Maria Sagarra i Plana – Arxiu Nacional de Catalunya.

Arran del manifest, el comitè local dels radicals, amb els presidents dels centres del partit i ja controlat pels dirigents conservadors, acordava l’expulsió immediata de tots els signants. Tanmateix, el president de l’Ateneu Radical del Districte V, el regidor barceloní Josep Samblancat, decidia paralitzar l’expulsió, dient que no tenien autoritat, fet que provocaria que l’entitat fos considerada fora de la disciplina de partit i el regidor expulsat.

El regidor Samblancat feia un dur discurs contra el que fins llavors havia estat el seu partit:

“No és dolorós que quan un home que ha fet de la política una religió vinguin homes sortits de tots els camins de la dictadura i de la monarquia vinguin a discutir la disciplina d’un home? Els senyors que han donat la disposició no tenen força moral per decidir. Ell no se’n va fins que qui té real autoritat per fer-ho no decideixi. Quan el 14 d’abril va prendre possessió de la Jefatura de Policia, a la llista de confidents trobà tots els monàrquics que ara són al Partit Radical. ¿I són aquests monàrquics els que l’han de treure? No!”.

En una assemblea general el 23 de març l’Ateneu Republicà Radical del districte V, amb l’assistència de 500 socis, es declarava independent, reafirmant el seu sentiment de republicans federals i declarant-se un partit republicà independent. Unes setmanes més tard, en una conferència pública al ja Ateneu Republicà Radical Independent, Samblancat afirmava que “ni com a radicals ens interessa el Poder, si aquest ha d’ésser un perill per a la República i no ens convenç que Lerroux pugui fer obra més revolucionària del braç de Maura, que del braç de Prieto”. “Avui és Azaña el que fa de republicà-radical, que és com nosaltres entenem que han d’actuar els republicans d’avui. El que fa Lerroux no ho vull qualificar per pietat”.

L’exministre Josep Estadella, un dels radicals més catalanistes, també abandonaria el partit el 1935. Les escissions van ser un tema relativament menor en comparació al malestar que hi havia i, de fet, en les eleccions municipals de 1934 cap dels dotze regidors radicals va repetir a les llistes electorals.

La configuració de les candidatures per les eleccions

En les eleccions al Parlament de Catalunya de 1932, les úniques en el període republicà, els radicals no obtenien cap escó. Les setmanes anteriors, els diaris ja remarcaven les dificultats de confeccionar una candidatura viable que satisfés els vells republicans i els nous radicals, “es tan difícil d’harmonitzar els gustos – i els interessos – de la gent de poca roba i de l’aristocràcia”.

Els radicals van fer grans desencerts durant la campanya, en part era una conseqüència del desconcert en el partit. En les eleccions van dur a terme una estratègia d’incloure representants de centres regionals – tots desautoritzats per les entitats – que va ser vist com un intent de dividir entre catalans i no catalans. “Es indiscutible que va comportar una gran reacció en les files d’ERC, mobilitzant els reticents”, a més d’altres errades, com per exemple, una declaració de Diego Martínez Barrio a un míting al Teatre del Bosc dient que votar ERC era votar a Azaña, quan en aquell moment era un polític molt popular entre els catalans d’esquerres.

L’any següent, de cara a les eleccions generals de 1933, L’Opinió, diari vinculat a ERC, assenyalava que el Partit Radical a Catalunya estava dividit en tres blocs: radicals humils, radicals de prestigi i exmilitants de la Unión Patriótica. Pich i Pon, en una reunió amb els dirigents hauria explicat la intenció de Lerroux de confeccionar la candidatura dividida en tres grups: quatre o cinc llocs pels elements de base del Partit, quatre o cinc dirigents pels líders històrics del partit i la resta amb elements industrials i del comerç que s’havien unit a les files després del 14 d’abril. Per la Campana de Gràcia, ja sota control del sector d’Estat Català d’ERC, “el lerrouxisme barceloní només s’aguanta perquè així els convé a quatre vius que tenen l’esperança que si un dia puja en Lerroux al Poder, podran assaltar tots els càrrecs”.

El 1933, quan el trencament amb ERC ja era total, la crítica anava més enllà: “Banquets, mítings, conferències, campanyes violentes des d’El Progreso, homenatges… no s’estan de res. Ells no s’adonen que fan una pestilència cadavèrica i que la gent se n’aparta amb repugnància” i posava un exemple:

“Santamaria [regidor a Barcelona] anuncia una conferència sobre el perquè ell i els seus amics són lerrouxistes. Prou que ho sabem i no cal que s’escarrassi. De modest carrilaire a gran senyor i príncep de tot un districte municipal, gràcies a la bandera lerrouxista i en contacte amb les grans empreses financeres, no s’ha pas d’ésser gaire llest per comprendre la seva abnegació al lerrouxisme”.

Joan Pich i Pon surt d’exercir el seu vot en les eleccions generals de 1933. Font: Josep Maria Sagarra i Plana – Arxiu Nacional de Catalunya.

La situació esperada la trobem després dels Fets d’Octubre de 1934, quan en una nota el Consell Regional del Partit Republicà Radical a tots els comitès provincials catalans, es demanava:

“Recollir, urgentment, dels comitès de totes les ciutats i pobles de Catalunya, les llistes amb els noms de militants del Partit que puguin ocupar places de Comissions gestores, secretaris municipals, regents d’escoles de primera ensenyança, etc. per a facilitar la tasca del Consell regional, en arribar el moment d’oferir noms per a la reorganització política i administrativa de la regió catalana en el moment s’escaigui”.

En el cas de Barcelona, els regidors van ser apartats, independentment de si estaven processats, i el gener es va nomenar Pich i Pon com a alcalde únic i president interí de la Generalitat. Posteriorment es formaria una comissió gestora, de regidors nomenats a dit, controlada pels radicals i de la mà de la Lliga i de partits monàrquics. Una situació que es repetiria en la majoria de les principals localitats catalanes.

Tanmateix, escàndols de corrupció a gran escala, com l’afer Strauss (o estraperlo) i l’afer Nombela (1935), provocaven la dimissió de Lerroux i Pich i Pon. Com a conseqüència, els òrgans directius del partit a Catalunya es dissolien, els càrrecs més crítics abandonaven la formació, com el regidor de Barcelona, Frederic Frigola, i altres membres aposten per sumar-se a la dreta o a l’esquerra. Finalment, el partit deixava de ser una eina útil i es trobava en plena crisi i en ple procés de descomposició.

A les eleccions generals de 1936, que posaven fi al bienni negre(novembre de 1933 – febrer de 1936), el partit ja era només era una ombra d’allò que havia estat. Els radicals només aconseguien cinc escons, molt lluny dels noranta-quatre de cinc anys abans a les eleccions constituents. Els lerrouxistes quedaven sumits en la irrellevància política i ni el mateix Lerroux obtenia l’acta de diputat. El partit es va presentar a Catalunya amb el Front Català d’Ordre, juntament amb les forces de dreta, però excepcionalment va anar en solitari a Lleida. El resultat en aquesta demarcació va ser d’un 3,48% dels vots i cap diputat, un final més que anunciat que es produiria de manera definitiva en començar la Guerra Civil.

4.5 2 votes
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
0
Would love your thoughts, please comment.x
()
x