Per citar aquesta publicació

Villares, Martí-Pau (2015) "Menorca i les seves formes d'ocupació del territori fins a la romanització", Ab Origine Magazine, 5(desembre) [en línia].
Tags

Menorca i les seves formes d’ocupació del territori fins a la romanització

    Sempre he tingut un especial interès sobre els fenòmens de poblament i la seva evolució, que al seu torn assenten les bases de la urbanització i ocupació dels territoris; la història que hi ha al darrere amaga o revela sovint detalls per explicar determinats patrons de concentració, continuïtat o desplaçament de la població al llarg de les diferents èpoques. En els casos de poblament insular, al tenir un espai físic ben delimitat per el mar, els patrons i fenòmens de poblament s’aguditzen encara més ja que s’està molt condicionat per el paisatge, els recursos i el contacte exterior. Em va semblar bé a l’hora d’elaborar l’article parlar de Menorca, ja que tot i anar en comptades ocasions, cada cop es descobreix alguna cosa nova, un nou detall, o una incògnita que origina nous interrogants i que m’obliguen a tornar a obrir un vell mapa que encara guardo. M’he volgut centrar, a mode d’esbós, al voltant dels fenòmens de poblament que es donen a Menorca des dels primers assentaments fins a la romanització; com evoluciona l’ocupació i vertebració del territori, i quines empremtes deixen a la disposició actual de l’illa. En aquest cas, en què s’assembla l’illa i en què no actualment i fa 2500 anys? Com, on i per què va arribar el primer poblament? Hi té a veure alguna cosa la distribució tan irregular, arreu de l’illa, de jaciments pertanyents a assentaments prehistòrics? Com va alterar-hi el mode de vida el contacte amb púnics i romans? Com i en quin context podem explicar, doncs, el sorgiment dels dos enclavaments principals avui dia de l’illa com Maó i Ciutadella? Afortunadament, un dels atractius de l’illa, juntament amb Mallorca, és la gran quantitat de jaciments protohistòrics i prehistòrics dels quals gaudeix, corresponents a les conegudes i estudiades cultures pretalaiòtica i talaiòtica. Se sap que el primer poblament de l’illa va arribar entre el 3000 i 2500 aC, provinent de la boca del riu Roine. La superpoblació de les zones que habitaven, i també, probablement, l’escassetat de recursos que patien en el seu lloc d’origen, són els motius que expliquen els grans volums migratoris al llarg de la història; en aquest cas, no seria una excepció. Per on van entrar? Els vents de Tramuntana varen fer de Cala Morell (al nord-oest) i Cala Blanca (a l’oest) les portes d’entrada a l’illa. Unes portes que condueixen a les zones interiors d’Es Migjorn (o per entendre’ns, la divisió física corresponent a la meitat inferior de l’illa i una part del nord-oest), llocs on es van consolidar els primers assentaments.  I per què abandonaren la costa? Un dels factors que determina l’establiment de nuclis, i més quan el territori està molt delimitat, és el component geogràfic i més concretament el geològic. Menorca en aquest sentit té una varietat geològica molt diferenciada entre la meitat nord o la Tramuntana i la meitat sud o Es Migjorn. I això és veu en quin tipus de material aflora a la superfície i els ambients que crea com a conseqüència. Una falla que va des de Cala Morell i la Vall (al nord-oest) fins a Maó (est) marca la diferència entre una part i l’altra.      

menorca-colors-geologics
La sedimentació de material mentre Menorca emergia del mar, ha dibuixat un mapa geològic entre una zona molt diversa a la Tramuntana i una de més homogènia a la zona d’Es Migjorn. La “Menorca dels colors” d’Henri Hermite i Antoni Obrador defineix els diferents ambients geològics que s’originen a l’illa. Una Menorca blanca dominada per relleus plans; una de vermella amb un relleu contrastat entre amples valls i serres rocoses; una de fosca on trobem zones d’interior amb ondulacions suaus, però amb costes rocoses i accidentades; i per finalitzar la Menorca grisa, d’extensions planes ocupades per massa forestal però també amb diferència de relleus importants. Foto i text extret de: www.geologiamenorca.org
      Seguint amb aquesta línia, doncs, és obvi que s’havia d’optimitzar al màxim la interacció amb el paisatge i, segons sembla, la diferència entre les dues zones físiques va marcar la pauta a l’hora d’establir els primers assentaments. A la Tramuntana (la part física corresponent a la meitat nord), hi trobem superfícies d’orografia i ambients molt contrastats sumades a una façana marítima complicada, molt exposada als vents i l’onatge. Observem doncs, que hi ha certs factors que, si bé ens poden semblar menors, són definitius a l’hora de prendre una decisió per situar-se en enclavaments estables quan no es disposa de la tecnologia suficient. Es veritat que hi va haver assentaments a la Tramuntana, i alguns d’importants com Sa Torreta o Sant Jordi, però la desproporció era molt gran respecte a Es Migjorn. En aquest sentit la zona d’Es Migjorn reunia un altre tipus de característiques: zones més planes i estables que permetien tenir explotacions extenses, tant agrícoles com ramaderes; zones humides permanents a l’interior (ara assecades), vegetació que propiciava abric i recursos, i barrancs que dipositaven aigua en pous naturals. Però, el fet que la franja costanera d’Es Migjorn també presentés moltes dificultats en algun dels seus trams, va propiciar un dibuix irregular en la distribució de la població i dels seus assentaments, que es mantindria alhora en època talaiòtica. Per tant, que no ens estranyi que els jaciments prehistòrics i protohistòrics que avui resten a l’illa es situïn més aviat en zones pròximes a l’interior, i que concorden amb les facilitats que oferia el terreny. La base forta d’una economia rural caracteritzaria els patrons d’assentament prehistòrics menorquins, que viurien relativament aïllats al no tenir una necessitat imperiosa d’aprofitar els recursos del mar. El trànsit posterior cap a la cultura talaiòtica a partir de l’any 1500 a.C, marcada per l’arribada d’un segon poblament amb una cultura diferent de la que ja existia a l’illa, suposaria un pas més en la seva evolució. Es passaria dels assentaments de baixa densitat, composats per unitats familiars, a una societat jerarquitzada que començava a organitzar, de manera molt embrionària, els assentaments amb una lògica urbanitzadora degut al creixement considerable de la població.  Però l’eix vertebrador de com s’organitzava i es poblava el territori es seguiria fent a partir del domini de l’agricultura i la ramaderia. De fet, encara segueix sent important el món rural a Menorca, ja que, si bé trobem explotacions rurals i de tot tipus arreu de l’illa, moltes d’elles estan situades a escassos metres o inclús a sobre de jaciments prehistòrics. Precisament, la jerarquització de la societat originaria al seu torn una jerarquia a l’hora d’ocupar el territori. Uns determinats assentaments s’erigirien per sobre d’uns altres i es convertirien en els centres de poder polític, religiós i econòmic, i que al seu torn estendrien el seu domini territorial sobre una xarxa d’assentaments secundaris. Tres assentaments destacarien per sobre de la resta i cadascun ho faria en un espai físic de l’illa. Trepucó, Son Catlar i la Torre d’en Gaumés formarien en aquest període complexos d’una densitat molt alta,  amb una xarxa d’assentaments secundaris pròxims per tal de controlar i dominar el territori. Ja de ple en el darrer mil·lenni (1000-200 aC), els nuclis es caracteritzarien per tenir estructures de defensa, com els mateixos talaiots, murades i ampliacions de perímetre per la densitat en els assentaments. Per tant, els emplaçaments que tindrien major protagonisme serien aquells que disposessin d’una situació física favorable no només per controlar i dominar el territori, sinó també per controlar el que començava a passar a la façana marítima i les platges. Arran de la presència fenícia i cartaginesa a Eivissa, tot just començaven a intensificar-se els contactes. La zona més oriental de l’illa va estar dominada per l’assentament de Trepucó. Situat entre Maó i Sant Lluís a l’extrem sud-est, controlava tota la zona a través d’una xarxa d’assentaments secundaris com Torellonet Vell, Talatí de Dalt, Trebalúger o Toràixer entre d’altres, que consolidaven un control dels recursos de la zona però també de defensa del territori. Una mostra clara de la importància estratègica del lloc, que segurament no ha contribuït a la conservació del lloc, és que a una part del jaciment en resta el dibuix dels fonaments d’una muralla militar del segle XVIII.    
Trepucó
La importància estratègica de la zona al llarg de la història, sumat a la creixent urbanització de Maó en els darrers segles, han fet que Trepucó no conservi un estat idoni. Per sobre de tot destaca el perfil estrellat de la muralla francesa del segle XVIII.
      Més a l’oest, a tocar de la zona central d’Es Migjorn, se situava el següent dels assentaments més importants com el de Torre d’en Gaumés, des d’on per cert,  es pot observar Mallorca (sempre que el temps ho permeti).  Establia el seu domini a l’alçada dels barrancs que van a parar a Cala’n Porter i a Cales Coves. No a una distància molt llunyana també trobem altres poblats secundaris però coneguts per els seus jaciments com el de Torralba d’en Salord i Son Bou. La importància física de la zona també es veuria reflectida amb la fundació posterior en època medieval d’Alaior, que vertebraria el trànsit interior i el domini de la zona central.    
Torre d'en Gaumés
Les grans dimensions de l’assentament de la Torre d’en Gaumés contrasten amb l’explotació rural que en resta actualment al costat.
     
Torre d'en Gaumes
Torre d’en Gaumés. Mostra clara de la importància a l’hora de situar-se en un bon lloc per a poder dominar i controlar la zona.
      I a la part més occidental, l’últim dels assentaments va ser Son Catlar, la visita del qual ens aportarà una idea de l’envergadura de l’assentament, que manté avui dia el perímetre emmurallat. Dominaven també la zona, a través d’una xarxa de poblats secundaris, les entrades i barrancs cap a les cales que anaven des de Cala Blanca (a l’oest) fins a Macarella (al sud-oest), ocupant una extensa zona interior de domini afavorit pel terreny pla.    
Son Catlar
Vista alçada del perímetre emmurallat de Son Catlar. Al costat l’explotació actual.
      D’altra banda, els assentaments o nuclis poblacionals a la costa van seguir tenint un paper residual. No va ser la tendència habitual perquè l’economia depenent del mar va ser poc rellevant donada la importància de l’agricultura i la ramaderia a l’edat del ferro a Menorca. El que sí va ser important a nivell costaner va ser controlar els barrancs com a passos de trànsit de possibles intrusions. A part de ser llocs de trànsit que conduïen a les cales quan la franja costanera ho impedia, van ser freqüentats per disposar de fonts i dipòsits d’aigua, on la vegetació ajudava a mantenir la humitat fent que s’acumulés en pous naturals. Però: dir que la comunicació amb l’exterior era inexistent en època talaiòtica seria una contradicció, ja que precisament la cultura talaiòtica prové d’un poblament que va venir de fora i que trencava amb la dinàmica present a l’illa. Les necròpolis d’ús continuat a Macarelleta, Cales Coves, Cala Morell, Binai Nou o al Castell de Maó fan pensar de l’existència d’assentaments costaners, però de caràcter temporal i secundari respecte als d’interior.  
IMG_6147
Barranc de Binigaus (Es Migjorn Gran). Els barrancs trencaran amb la tendència de l’orografia plana de la zona d’Es Migjorn. La seva riquesa a nivell de recursos però sobretot d’aigua acumulada en dipòsits naturals, faran dels barrancs llocs freqüentats des d’un principi per els poblaments prehistòrics.
     
IMG_6210
Vistes de l’últim tram del barranc que ens porten cap a les platges de Binigaus i Binicodrell.
      Tot i així, a poc a poc es començaven intuir aproximacions del poblament menorquí a la costa, ja que el Mediterrani estava experimentant a partir de l’any 1000 a.C. una activitat cada vegada més forta. Grecs, fenicis, cartaginesos i romans en última instància començarien a freqüentar el Mediterrani per tal de consolidar noves xarxes comercials mitjançant la fundació factories i nuclis costaners. Que no ens resulti estrany doncs, que els poblats talaiòtics passessin a tenir murades en els seus nuclis quan no les havien tingut anteriorment, o a construir més talaiots en els perímetres del diferents poblats. Amb la consolidació de fenicis i cartaginesos a l’illa d’Eivissa entre el segle VII i el III a.C., farien entrar Menorca i les Balears a l’esfera de les civilitzacions que vertebrarien els seus imperis o estats a través de la Mediterrània. Precisament en aquesta època d’influència i presència cartaginesa, es van fundar els fonaments dels dos nuclis principals de l’illa avui dia, Mago (Maó) i Iamo (Ciutadella). La interacció comercial púnica amb la població talaiòtica va fer créixer aquests dos nous assentaments, que anirien desplaçant amb el temps els centres de poder cap a la zona costanera. Per exemple: per la seva proximitat física, Trepucó és un clar indici de com s’aniria perdent influència, població i pes en favor de Mago, que estava inserida en una xarxa comercial que abraçava tot el Mediterrani occidental. Per tant, aquest gir suposaria l’inici de la decadència dels assentaments talaiòtics com a centres de poder. El sorgiment dels nuclis de Iamo i Mago tindrien l’avantatge de ser les principals portes d’entrada i sortida de recursos de l’illa. En definitiva, una porta oberta a les influències de les civilitzacions que dominarien el mar Mediterrani durant l’època antiga. Això va provocar que es produïssin abandonaments d’assentaments talaiòtics (convertits en simples explotacions rurals)  i veure una reducció dràstica de la població resident a l’interior cap a aquests nous epicentres polítics i econòmics, que, al cap i a la fi, dibuixarien la bipolaritat poblacional que trobem avui dia a Menorca. Més tard, al darrer quart del segle II a.C., els romans ocuparien Menorca després de vèncer els cartaginesos amb el pretext d’una forta pirateria existent a les Balears, però que amagava obvis motius d’ocupació territorial i de control de recursos. Independentment del grau de violència o naturalitat en la romanització de l’illa, la cultura talaiòtica i la seva manera de vertebrar el territori tenien els dies comptats.  Mago i Iamo donarien continuïtat a aquesta nova dinàmica de poblament centrada en enclavaments costaners, i una prova d’això és la fundació a la vessant de Tramuntana del campament i més tard nucli romà de Sanisera, a tocar del cap de Cavalleria, i que va tenir la mateixa importància que Mago i Iamo.  
sanisera1
Al costat de l’actual port de Sanitja, trobem l’assentament de Sanisera, de fundació exclusivament romana, i que gaudiria d’una importància rellevant fins al segle VI d.C. Donava sortida al Mare Nostrum per la part central de Tramuntana, i es resguardava en una posició privilegiada a tocar del punt més al nord de l’illa, el cap de Cavalleria.
  Malauradament, a l’hora d’analitzar el període púnic i romà fins al baix imperi, Mateu Riera ha estat molt crític al voltant del poc que se sap d’aquest període ja que “L’espectacularitat prehistòrica de Menorca ha deixat enrere investigacions d’època històrica. […] Molts dels “arqueòlegs” que han treballat en jaciments prehistòrics menorquins desestimaven estudiar-ne els seus horitzons antics o medievals, destruint-ne els seus corresponents nivells arqueològics. Per tant, és cert que se sap poca cosa, urbanísticament parlant, dels nuclis de Maó i Ciutadella en època antiga; el fet d’estar poblats avui dia en limita la tasca i impedeix saber si hi ha algunes línies mestres que ens ajudin a deduir la seva evolució. El mateix passa amb el camp menorquí en època romana. Com es vertebra l’interior de l’illa i quin grau de continuïtat se li donaran als assentaments talaiòtics? És cert que les explotacions rurals perdurarien, però no en sabem res sobre la seva evolució i la seva tipologia. Ni rastre, a més, de les villae romanes que abundarien en tot el període romà. Sí que es pot deduir a partir d’evidències posteriors, que l’urbanisme de Maó i Ciutadella creixeria al llarg de la història condicionat per les estructures defensives al disposar de ports geoestratègicament molt importants, sobretot el de Maó. La protecció per les formes naturals que dibuixa la costa oferien un avantatge defensiu als ports per resguardar guarnicions militars mentre Europa seguís essent un camp de batalla continu, tant per terra com per mar. Però farem l’aturada aquí; seria interessant abordar com el cristianisme i la situació física de nombroses basíliques paleocristianes arreu de Menorca arriben a reorganitzar o no la població. Les turbulències per la invasió germànica dels vàndals o la islàmica posteriorment, han dibuixat una “època obscura” absent de material que ens dificulta la tasca per veure com la tendència de la població de Menorca s’organitza en aquest període i en base a quins factors.     Licencia de Creative Commons
Este obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 4.0 Internacional.

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Subscriu-te a la nostra newsletter

Per citar aquesta pubicació

Villares, Martí-Pau (2015) "Menorca i les seves formes d'ocupació del territori fins a la romanització", Ab Origine Magazine, 5(desembre) [en línia].
Popular

Subscriu-te a la nostra newsletter

Relacionat