Durant el llarg de l’any 1988, les elits polítiques així com analistes econòmics ja podien fer balanç de les innovadores mesures de caràcter econòmic preses per el govern soviètic fins al 1987, com la llei d’empreses, i quins efectes reals havien tingut sobre l’economia del gegant soviètic. El panorama no fou gaire esperançador, les dades econòmiques de 1987 no varen continuar el bon rumb que havien pres les de 1986 (relativament positives), i les autoritats hagueren d’afrontar el nou any amb un creixement econòmic del 2,3%, força inferior al 4,1% previst per el pla quinquennal, convertint-se d’aquesta manera 1987 en el segon any més pobre en creixement econòmic des de la Gran Guerra Pàtria després de 1979. La producció industrial per la seva banda fou lleugerament inferior a l’esperat, un 3,8% respecte al 4,1% planificat, però el veritable desastre tingué lloc en el rendiments agraris els quals varen ser del 0,2%. En aquest context cal esmentar que la escassetat de productes es va començar a notar de forma continuada, que tot i haver nombroses teories al respecte (Culpa del rendiment agrari, del mecanisme de distribució, de l’augment dels estalvis que propiciaren mes consum…) no hi ha dubte fou un dels principals problemes els que l’URSS va haver de fer front.
Al tractar un tema com la dissolució de l’URSS, no es pot obviar l’afer nacional, que com si d’una taca d’oli es tractés, s’expandí per les repúbliques federades així com dins la pròpia República Socialista Federativa Soviètica Rusa. El primer símptoma d’aquest afer nacional tingué lloc al Caucas, on el soviet de la República Autònoma de Nagorno-Karabag (Integrada dintre la RSS de l’Azerbaidjan però poblada de forma majoritària per armenis) declarà de forma unilateral la seva unió a la RSS d’Armènia. Tota la lluita política entre ambdues repúbliques federades, el poder central a Moscou i el soviet de la petita regió del Karabag es dugué a terme de forma molt complexa (fins al punt que es tracta d’un conflicte encara no resolt avui dia). Es pot identificar com una de les conseqüències principals d’aquest conflicte en la seva etapa inicial la proliferació de pogroms i matances que tingueren lloc a l’Azerbaidjan contra armenis, i que foren contestades per aquests de la mateixa manera i que trasbalsaren de forma notable al poder central de Moscou. Per el que fa l’URSS, el problema del Karabaj fou el primer assumpte nacional a atendre, i que ja s’anunciava que no seria l’únic. Poc després quelcom similar ocorria a la república soviètica de Geòrgia, que afrontava moviments prorussos per part de la regió d’Abjasia i Adjaria i que eren contestats per un ultranacionalisme georgià des de Tbilisi. També cal identificar aquell 1988 com l’inici de les reivindicacions bàltiques. Per tant, veiem com la situació per a Gorbatxov, per al seu govern, i per al seu país, no era ni molt menys la desitjada.
Paral·lelament a aquests aspectes, comença a generar-se el que seria un nou concepte que s’uniria als de “uskorenie” acceleració, i al mateix concepte de perestroika, es tracta de la Glasnost, és a dir transparència. Una de les conseqüències d’aquesta política fou la potenciació d’una societat civil que durant dècades havia estat minimitzada. Es començaren a publicar llibres inèdits que havien patit la censura d’autors condemnats pel règim. La censura deixà d’estrènyer als artistes, que ara es veien amb mes llibertat a l’hora de representar teatre o films al cinema. Aquest nou concepte també es traduiria en un augment de l’accés a la informació per part dels ciutadans. Tots aquests fets farien de la Glasnost un concepte clau i que explicaria en bona mesura el ritme dels esdeveniments.
En aquest context, des de el PCUS calia moure fitxa. En l’aspecte econòmic s’aprovava la llei de cooperatives al maig del 1988, la qual permetia als ciutadans abandonar els seus llocs de treball per emprendre negocis cooperatius a partir de 3 socis. La llei hauria de esser un complement a la legalització del treball individual (Llei del treball individual aprovada al 1987), i d’aquesta manera poder dinamitzar i donar un impuls a l’economia. També es perseguia que molta economia submergida sortís a la superfície legalitzant aquesta mena d’activitats. No obstant, la aplicació de la llei es va dur a terme de forma maldestre, les fortes mesures sobre el control de preus, el altíssims impostos que podrien arribar al 90%, així com les enormes traves burocràtiques posaven pals a les rodes del desembolupament d’aquesta nova tipologia d’empreses, evitant que aquestes acabaren tenint l’efecte desitjat inicalment. De nou es va comprovar com una idea aparentment positiva, es veia afectada per la ineficiència dels responsables d’aplicar les lleis, fet constant al llarg de tota la Perestroika.
La mesura mes important presa pel PCUS fou la convocatòria d’una conferència extraordinària del partit que es duria a terme entre juny i juliol d’aquell any i que comptava amb l’objectiu d’accelerar i ampliar els objectius de la Perestroika, així com renovar una part dels càrrecs sense la necessitat d’haver d’esperar al següent congres. D’una banda s’acordaria una reforma constitucional que afectaria a 55 articles, deixant irreconeixible la versió original del 1977. En aquesta reforma s’intentà delimitar les competències entre Moscou, les repúbliques i altres subjectes federals, una de les assignatures pendents a l’URSS, tot i que, com de costum, s’evità arribar a alguna conclusió concreta i es decidir resoldre la qüestió en un ple del comitè central que tindria lloc al 1989. La transparència informativa (“Glasnost”) sí que es debatria, modificant els articles 49 i 50, relatius a l’accés a la informació i a les llibertats d’expressió. La hipertrofiada estructura burocràtica de l‘estat, també seria posada en dubte, procedint d’aquesta manera a una disminució del cos de funcionaris.
Però aquesta conferencia fou especialment rellevant degut a la reforma de les institucions polítiques i de la llei electoral que s’acordà. L’objectiu va anar encaminat a la separació entre l’estat soviètic i el PCUS i per tant, delimitar les funcions del partit i les dels soviets, les quals mai ho havien estat, fent del partit i de l’estat pràcticament una sola institució. En el que a la reforma respecta, s’aprovà la creació d’un Congrés de Diputats Populars, per primera vegada l’URSS tindria un òrgan de representació de caràcter legislatiu aliè als soviets. Aquest nou congrés 2250 diputats, els quals 750 seran elegits en les circumscripcions territorials (que obeeixen a criteris demogràfics), 750 en les circumscripcions nacionals (criteris nacionals), i els 750 restants serien escollits per les organitzacions socials, de forma que: La unió de dones de l’URSS escollirà a 75 diputats de manera interna, 75 per la associació de veterans de guerra, 75 per associacions juvenils, 100 per als sindicats, 100 per les cooperatives, altres 100 per al PCUS i 75 per a les associacions d’artistes.
Aquest nou òrgan tingué la funció d’escollir el soviet suprem, de manera que els 1500 diputats escollits per les circumscripcions territorials i els de les organitzacions socials, foren els encarregats de nomenar els 271 membres del soviet de la unió, i els 750 diputats escollits en les circumscripcions nacionals ho van fer respecte als 271 membres del soviet de les nacionalitats (ambdós soviets formen el soviet suprem). Va ser aquest soviet suprem l’encarregat de nomenar al president de consell de ministres, elecció, però, que hauria de esser ratificada per el mateix congrés de diputats populars. El president del consell de ministres, fou l’encarregat de proposar un consell de ministres, elecció que de nou havia de ser ratificada, però en aquest cas per el soviet suprem. Per últim, aquest congrés va ser l’encarregat de nomenar el president del soviet suprem, que no seria un altre que el mateix Gorbatxov.
Les eleccions a aquest parlament tingueren lloc al març del 1989, amb unes conseqüències força inesperades per Gorbatxov, que va poder comprovar de primera mà el poder i la capacitat d’influència que havia tingut la Glasnost en el conjunt de la societat. El cap d’estat soviètic va haver de fer front a un seguit d’oposicions i de procedència variada, fet insòlit i impensable abans de 1985, on el centralisme democràtic característic del PCUS acostumava a uniformitzar les opinions dels membres, un cop la decisió havia estat pressa. Per una banda sorgiren grups de pressió dins el PCUS que demanaven reformes més radicals i accelerades, liderats per Boris Yeltsin. Aquest grup es caracteritzava per una critica a la burocràcia i per una defensa de les llibertats, no sense mostrar també un cert autoritarisme i demagògia. Altres sectors del PCUS, afirmaven que les reformes havien arribat massa lluny i que s’estaven duent terme de forma excessivament ràpida. Aquest grup bastant heterogeni, ha arribat a ser definit com la “vella guàrdia del PCUS”, mentalment situada en l’etapa prèvia a Gorbatxov, una guàrdia que encara conservava molta influència en les esferes del poder, i que dintre d’aquest nou parlament estava representada per Yegor Ligatxov. D’altra banda cal destacar a presencia de molts dissidents històrics, que havien pogut tornar a l’URSS gràcies a la Perestroika i d’entre els quals destaca Andrei Sajarov. La qüestió principal, i el que dota de rellevància a la conferència extraordinària i a la conseqüent convocatòria del nou parlament, es que, tot i encara no discutir el monopoli del poder al PCUS aquest ja no era una sola veu monolítica, sinó que des del seu sí se sentien diverses veus, algunes de elles poc controlables.
La primera sessió del congres que transcorri en el maig del 1989, fou protagonitzada per Yeltsin i els seus correligionaris, els quals fent ús del seu habitual populisme atacaren fermament a Gorbatxov, fent que finalment ell mateix Yeltsin formes part del soviet suprem. D’altra banda, també tingué lloc quelcom impensable anys enrere. El diputat Endel Lippmaa, representant d’Estònia, preguntà al politburó sobre els arxius originals del pacte germano-soviètic, que entre d’altres coses acordava l’annexió de les tres repúbliques bàltiques a l’URSS. El cap d’estat i els seu ministre d’exteriors, Eduard Shevardnadze, amb un mes que notable nerviosisme degut a la pregunta incòmoda, insistiren en afirmar que aquells documents havien estat ja destruïts (amb posterioritat de la desaparició de l’URSS es va saber que els documents encara existien). La pusil·lànime resposta no va acabar de convèncer a ningú, fent que la qüestió estigues sobre la taula fins les independències de les repúbliques i afectant clarament a la credibilitat de Gorbatxov. Sajarov, apart de ser una de les figures mes mediàtiques del congrés, també dugué a terme activitat parlamentaria, com la de llençar a l’arena del debat l’article 6 de la constitució, o el que es el mateix, debatre sobre el monopoli del poder del PCUS. La seva proposta no va trobar gaires adeptes, no obstant, la qüestió del monopoli del poder no trigaria gaire a posar-se realment sobre la taula. Durant la segona reunió del congres al desembre, de nou Sajarov (dos dies abans de morir) treia el tema de nou, però per segona vegada quedava rebutjat per una votació amb un marge molt estret.
Dos afers mes varen trasbalsar de forma notable el futur de l’URSS i les intencions de Gorbatxov. Un d’ells es la pèrdua de tot el teló d’acer que es va dur a terme al llarg de tot l’any 1989. Però d’altra banda, quelcom similar va ocórrer dintre de les fronteres soviètiques, un fet que per una part de la historiografia ha estat batejat com el nom de Desfilada de sobiranies. Geòrgia fou un dels focus iniciadors d’aquest procés, com hem comentat abans, on dues regions de la república, a les que ara cal afegir Ossètia del Sud, exigiren a Moscou unir-se a la federació russa. Les ambigüitats del poder central no varen transmetre confiança a Tbilisi, disposat a mantenir la seva unitat territorial per sobre de tot. Aquesta situació sumada a la repressió d’una manifestació el dia 9 d’abril que tingué lloc en la capital kartveliana varen propiciar que el soviet de Geòrgia, proclames que les seves lleis estaven per sobre de les federals, i que a partir d’ara no estaven obligats a complir-les. A aquest fet cal afegir la situació de les repúbliques bàltiques, en les quals ja en 1988 s’havien creats fronts populars nacionals amb la intenció de reforçar la perestroika i de ampliar de forma notòria la autonomia. La situació derivà en l’any següent en declaracions de sobirania ( que no d’independència ), i en el cas de Lituània la separació del Partit comunista local del PCUS. La desfilada de sobirania continuà en el 1990 amb la segona república mes important de l’URSS, Ucraïna. També afectà a Moldàvia, on es produguè un ressorgiment de nacionalisme romanes i que de retruc seria el causant del conflicte de Transnistria (1990-1992), conflicte encara no del tot resolt avui dia. Fins i tot la mateixa RSFS de Rússia dugué a terme la seva declaració a l’estiu de 1990.
Davant de tot aquest panorama, Yakolev, una de les persones mes properes al líder soviètic, proposà la idea de crear un règim presidencialista amb molts poders per Gorbatxov, que suposaria la concentració de tots els poders del estat en una sola persona. Gorbatxov dubtà, però fidel a la seva tradició decidí per aplicar unes mesures intermèdies per intentat acontentar a tothom, però que finalment no ho varen fer a ningú. Finalment s’optà per convocar una assemblea plenària del PCUS, la qual decidirà avançar la convocatòria del XVIII congres del partit al juliol de 1990, congrés que d’altra banda acabaria sent el darrer del partit.
