La història darrere les parets del Tabaran
El Tabaran (que consta de dos blocs; cooperativa i teatre), dissenyat per l’arquitecte Sebastià Mayol, és inaugurat l’any 1919 pels responsables de la Teneria Moderna Franco-Española per acollir la Cooperativa Obrera de Consum i Socors Mutus, amb l’objectiu de mantenir una bona sintonia amb els treballadors de la companyia, doncs els anys previs a la construcció s’havien caracteritzat per la conflictivitat laboral. Així, el 1918 finalitza la Primera Guerra Mundial, el que va provocar una greu crisi en una indústria catalana que no havia sabut preveure com afectaria la cloenda del conflicte a les seves exportacions i que havia dilapidat els guanys acumulats en el període 1914-1918 en oci. Com a conseqüència, les vendes cauen fortament, perllongant-se la crisi fins a aproximadament el 1921, esdevenint un nou context de lluita laboral que comporta vagues tan importants com la de la Canadenca (1919)-amb la qual s’aconsegueix la jornada laboral de 8 hores- i en el que l’afiliació a sindicats de classe va en augment. En aquest context, marcat per l’inici del període anomenat del pistolerisme, amb l’objectiu canalitzar el descontentament obrer i evitar-ne el contacte amb sindicats revolucionaris, la patronal comença a formar l’anomenat sindicalisme groc que restà sota el seu control. Aquest va ser el cas de la Societat Cooperativa Obrera de Consum i de Socors Mutu dels Operaris de la Teneria Moderna Franco Espanyola (1918), els afiliats de la qual no podien pertànyer a cap altre organització. Una de les accions d’aquest sindicalisme groc va ser engegar una sèrie de mesures paternalistes amb els seus obrers, que en el cas de la Teneria i la Cooperativa Obrera de Consum es concreten en la construcció del Tabaran, un edifici destinat a l’esbarjo i l’aprovisionament dels treballadors de l’empresa mitjançant la construcció d’un teatre i d’un economat. Posteriorment, l’any 1931, l’afiliació d’un gran nombre de treballadors a la CNT comporta que la cooperativa passi a ser gestionada pels treballadors com a mesura dissuasiva per part de la direcció de la Teneria, pas previ a la fundació de la Societat de Socors Mutus de Mollet (1933).
Encetada la Guerra Civil, la Teneria i, per extensió, el Tabaran passen a ser col·lectivitzats. L’inici del conflicte amb la defensa que fan de Barcelona les milícies obreres amb preponderància de la CNT -que fan fracassar el Cop d’Estat militar a la ciutat comtal dirigit pel general Manuel Goded- deixa igualment noquejat l’aparell repressiu de l’Estat Republicà, el que comportà l’inici a Catalunya d’un període polític caracteritzat per la preponderància dels principals comitès sindicals, que aprofiten la situació per fer-se, bé per la força, bé per la marxa dels propietaris, amb el control de les empreses. Aquest període, caracteritzar per les col·lectivitzacions, amb especial incidència a la indústria, s’allarga aproximadament fins als fets de maig del 1937 i Mollet del Vallès, no és una excepció. Com ja s’ha indicat la Teneria va ser col·lectivitzada, un fet que ocórrer a finals d’octubre del 1936 quan la Generalitat, organisme que tractava de mantenir el control del territori, va decretar la col·lectivització de les empreses de més de 100 treballadors, quelcom que va afectar la Teneria. Val a dir però, que la majoria dels seus directius van fugir al cap de poques setmanes de començar la guerra, com per exemple Pallarès, que després de passar pel nord d’Àfrica i París, acabà a Sant Sebastià on va adherir-se al bàndol franquista com d’altres membres de la burgesia catalana. Tot i això, van morir dos encarregats, el contramestre de tallers Manuel Vilà Mitjans (22-10-1936) i el segon encarregat Josep Puntí Puig (4-8-1936), destacat militant Carlista. Un cop finalitzada la Guerra Civil l’any 1939, la Falange passarà a ocupar l’edifici durant un temps, el suficient com per arribar a realitzar el 7% de denúncies per a l’obertura de processos judicials per no adhesió al Movimento, tot just abans que en 1945 el Tabaran es refundès com a economat d’empresa i tornés a mans dels treballadors de la Teneria. Aquest retorn, situació d’escassetat de productes bàsics a banda, s’ha de contextualitzar en un moment d’expansió de les formes Tayloristes (productivistes) d’organització del treball, en conseqüència l’empresa aposta novament per les polítiques paternalistes mitjançant el proveïment de serveis al marge del salari com sanitat, habitatge o esbarjo, amb l’objectiu d’aconseguir l’harmonia social i una mà d’obra submisa i barata, tot transmeten la imatge que l’empresa era una gran família en la qual l’empresari vetllava pels seus treballadors. En qualsevol cas, a partir de 1959, el Tabaran esdevé igualment economat per als treballadors de Can Fàbregas i Can Mulà, una situació que es perllonga fins al 1979, quan l’edifici es ven a la Societat Mutual La Sabadellenca, entitat que el gestiona com a economat fins al 1984.
Precisament, és en aquesta data quan l’edifici de la Cooperativa Obrera és remodelat per a fer-hi les actuals galeries del Petit Boulevard, reconvertint l’espai en una galeria comercial als baixos i en locals d’oficines o botigues el pis superior. Aquesta galeria i les botigues que conté responen a la tipologia de galeria comercial amb comerços de superfície mínima i serveis comuns, molt típics dels anys 80, situades a banda i banda d’un passatge que connecta els dos carrers, creant un recorregut cobert però com a prolongació del carrer. Amb aquesta intervenció es reformen les façanes, es suprimeixen les escales exteriors i s’habiliten accessos amb rampes des de l’Avinguda Llibertat a la planta baixa.
Igualment, s’hauria de destacar el vessant recreatiu del Tabaran que va dinamitzar enormement la vida cultural de Mollet del Vallès, de fet, el nom d’“ElTabaran” es podria referir a un dels primers espectacles que va acollir, la sarsuela “La Duquesa del Bal Tabarín”, de Leo Bard. Com indica la Molletana nascuda en 1910, Teresa Casado, en una entrevista al diari Contrapunt (2009), el Tabaran va ser el local de referència pel que fa als espectacles de varietés als anys 20 i 30 moments en els quals el ball del xarleston va trobar el seu apogeu. Casado també exposa una característica particular de l’espai del teatre del Tabaran on es realitzaven aquests espectacles; A baix hi havia una filera de llotges i al pis de dalt, una barana amb cadires al voltant, no obstant això, les butaques es podien retirar per convertir l’espai en una sala de ball prou àmplia. A més, l’edifici de la Cooperativa va acollir fins a l’inici de la Guerra Civil sales d’ús recreatiu on la Societat del Renaixement va ubicar l’any 1932 la seu del Club Escacs a banda d’organitzar, en les diverses dependències de l’edifici, obres de teatre, cicles de conferències, vetllades literàries, exposicions de pintura i festes de cap d’any. Amb posterioritat, a partir del 1950 amb la fundació del Club Recreatiu Mollet, es sumen al Tabaran el club de billar i el club de teatre a més de fer-se servir la sala de teatre com a cinema i d’instal·lar-se la Pista Trèvol a la finca adjacent, el que comporta que entitats esportives com el Club Bàsquet Mollet i el Club Muntanya Mollet hi instal·lessin la seva seu. Ja als anys setanta, en un context de canvi social caracteritzat per la relaxació dels codis morals, l’alliberament sexual i l’aparició de les modes juvenils importades pels turistes, l’emigració, el cinema o la publicitat l’oci del jovent varia i les tradicionals pistes de ball deixen lloc a les discoteques que ràpidament s’estenen per Mollet, instal·lant-se en 1970 la discoteca Dunhill a la sala del Tabaran. Malgrat els canvis, la petjada de la seva història hi ha estat ben present fins dates recents. L’escola de Pool Dance ha mantingut l’essència picant dels variétes, quelcom al que també ha contribuït Fine Art amb el seu sex shop i l’estudi de pírcings, aspecte aquest últim que lliga amb l’escena alternativa representada per la discoteca Dunhill, mentre que el Casal Popular el Tabaran ha contribuït a mantenir viva la flama de la tradició associativa prenent el relleu en la tasca de dinamització cultural.
Alhora, també cal posar en valor la importància urbanística i arquitectònica del Tabaran, elements estrictament lligats a la seva història. Per una banda, les escales que salven la distància de dos metres entre el carrer i la planta noble de l’edifici resulten molt característiques, ja que aquest fet permetia eixamplar una vorera que en hores d’espectacle acollia molt de públic i, a més, evitava hipotecar l’interior amb nuclis de comunicació, tot col·locant les escales a la mateixa vorera. D’altra banda, el Tabaran, edifici de línies generals noucentistes, és un exemple de la denominada Construcció Catalana, basada en l’ús intensiu del maó en parets i voltes, com demostren la façana i els pilars de l’edifici . De fet, el tipus de volta del Tabaran, la volta catalana, es correspon a una tècnica constructiva tradicional que a partir del segle XIX es comença a aplicar a les construccions nobles de l’època de la industrialització. Tanmateix, l’espai de l’antic economat es caracteritza per l’ús d’un altre tipus de volta, la volta d’aresta, en aquest cas construïda de manera encadenada, aconseguint arestes en forma d’arc d’eclipsi mitjançant la intersecció de dos cilindres d’igual directriu amb dos eixos que es tallen en angle recte. També és distintiva la façana del Tabaran. Amb petites mostres d’inspiració modernista, la façana de ceràmica remet al seu passat industrial mentre que el seu disseny recorda els elements que caracteritzaven aquella arquitectura: el ritme de pilastres, els coronaments ondulats dels panys de façana, i la verticalitat dels buits. Alhora, la façana dóna una pesantor que assenta l’edifici sobre el lloc.
Rebobinant, el Tabaran, ha estat testimoni de com s’ha manifestat el context històric de la Catalunya Contemporània a la localitat. La seva fundació respon a la necessitat de la burgesia local d’aplacar les reivindicacions obreristes i aturar l’afiliació dels treballadors als sindicats revolucionaris i de classe, tot propulsant polítiques paternalistes en un moment en el qual van assolir la fita de la jornada laboral de vuit hores i la tensió sociolaboral va anar en augment a causa de l’anomenat pistolerisme. Pocs anys més tard, en el marc de la continuïtat d’aquesta política empresarial, el Tabaran acull la fundació de la Societat de Socors Mutus després de la fusió de les germandats dels Montepios de S. Vicente Mártir, Sta. Rita, S. Isidro Labrador i, posteriorment, el de S. Jaume (1945), una institució mèdica que oferia ajuts que les assegurances socials encara no cobrien: un subsidi per malaltia, per impossibilitat, per invalidesa, per defunció o per maternitat i també assistència mèdica i quirúrgica per als socis i familiars. Sens dubte, tota una efemèride en el sistema de salut molletà. Durant la Guerra Civil Teneria i Tabaran són col·lectivitzats per ordre de la Generalitat de Catalunya, institució que tractava de recuperar la seva autoritat arran de l’augment de poder dels sindicats revolucionaris encapçalats per la CNT, mentre que en finalitzar el conflicte amb victòria del bàndol franquista passa a ser seu de la Falange de les JONS, organització que des d’allà fou partícip de la repressió en la postguerra molletana. Durant aquest període, també continua amb la seva funció d’economat d’empresa en el marc d’una nova política paternalista que tenia per objectiu disposar d’una mà d’obra submisa. Tanmateix, el Tabaran és un reflex de la vida associativa, recreativa i esportiva de Mollet. Com hem pogut veure al llarg del temps esdevé seu d’entitats de diversa índole com el Club Bàsquet Mollet o el Club d’Escacs, a més de ser utilitzat com a espai polivalent on es realitzaven des d’obres de teatre a exposicions o, fins i tot, xerrades i sessions de cinema, sense oblidar l’ús com a sala de ball, discoteca o casal popular en moments posteriors. Tot plegat, en un edifici arquitectònicament singular, en tant que fidel reflex del seu origen industrial que, a més, inclou mostres de la tradicional volta catalana i de la gens menyspreable volta d’aresta.
El principi del final d’un símbol molletà
Malauradament, el juliol de l’any 2017 marca el principi del final per a una de les parts del Tabaran; el Teatre, quan el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), notificava l’Ajuntament de Mollet del Vallès que acceptava parcialment el recurs presentat per la Inmobiliaria Eurocarat per a anul·lar l’adjudicació dels terrenys de la Vinyota a Decathlon l’any 2008, sentència que atorgava la victòria en el concurs públic a la immobiliària, que havia ofert 8,5 milions d’euros enfront del 6,2 de l’empresa esportiva, una decisió discutida pel consistori que presentà un recurs de cassació. Però el Tribunal Suprem ratificava l’abril del 2018. Preveient la sentència final, l’Ajuntament de Mollet, liderat pel socialista Josep Monràs, va aprofitar l’esfondrament parcial del sostre de la botiga de teles la Toscana (mòdul independent que era l’accés al teatre i que separa els dos espais del Tabaran) el 8 de febrer del 2018, per prohibir momentàniament l’accés al Tabaran i reactivar una antiga proposta d’enderroc recollida al POUM de 2005 (anul·lat per sentència del Tribunal Suprem). Així, el 13/02/2018 l’Ajuntament publicava les propostes d’adequació de l’edifici, mesures que contemplaven que la resta del Tabaran (l’edifici de la cooperativa, on s’ubiquen galeries comercials) també fos inclòs en el projecte d’adequació, esdevenint aquest espai l’indret on es desenvoluparia l’actuació mentre que el Teatre seria enderrocat per a la venda del solar. No obstant això, els propietaris i la mobilització popular van evitar-ho. Malgrat tot, el Teatre va continuar amenaçat, en no disposar de protecció segons les Normes de Plantejament Urbanístic de Mollet del Vallès (ordenament transitori mentre es redacta un POUM que substitueixi el de 2005). En aquest sentit, Mollet Impulsa, empresa municipal propietària del solar on s’alça el Teatre va treure a concurs l’enderroc a mitjans d’octubre del 2018, estimant-se l’inici pel gener del 2019, tot justificant l’operació mitjançant un estudi tècnic que manifesta la necessitat de l’enderroc degut a “la corrosió d’alguns elements estructurals metàl·lics i de fusta i també una esquerda continua i vertical en la paret mitgera esquerra de l’edifici” tot i que l’informe conclou dient que “no es produeix una situació de ruïna tècnica i, per tant, no hi ha perill d’esfondrament”.
La celeritat amb la que actua l’Ajuntament de Mollet per tirar endavant el projecte d’enderroc des de la comunicació de les sentències del TSJC sobre la concessió del Decathlon, fan pensar a part de la ciutadania molletana que l’actuació sobre el Tabaran s’emmarca en un cas d’especulació urbanística; una concessió fraudulenta per concurs públic, que comporta una multa econòmica per al municipi, que s’acaba pagant amb la venda del terreny on s’alça un edifici històric i on molt probablement es construiran edificis o s’especularà encara més amb el sòl. De resultes d’aquesta lectura dels fets, apareix la plataforma ciutadana Salvem el Tabaran que va comptar amb el suport de les assemblees locals de la CUP i Poble Lliure. Una de les primeres accions de la plataforma va ser la recollida de signatures per a pressionar l’Ajuntament i difondre el que passava a peu de carrer, quelcom que també es va fer mitjançant xarxes socials i la premsa local. Tanmateix, quan es publica que l’estudi tècnic d’enderroc del teatre del Tabaran no només admet que “no es produeix una situació de ruïna tècnica”, sinó que l’estat de l’edifici és només de “ruïna econòmica”, la plataforma contacta amb l’ONG Arquitectura Sense Fronteres amb la intenció que l’entitat accedeixi al teatre del Tabaran i confirmi que l’edifici és recuperable. L’objectiu a partir de les hores és incoar el Tabaran en el seu conjunt com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) segons el que disposa la llei 9/1993 del Patrimoni Cultural Català, cosa que permetria accedir a finançament per restaurar l’edifici i transformar-lo en equipament per a la localitat.
Tot i això, l’Ajuntament no deixa accedir a les tècniques d’Arquitectura Sense Fronteres i veient que l’enderroc del teatre del Tabaran és proper, la CUP Mollet registra el març de 2019 una moció per tal d’aturar-lo i estudiar la possibilitat de la incoació de l’edifici com a BCIL que acompanyen d’un recurs judicial. En tot cas, la moció no arriba a plenari doncs el partit no disposava de regidors i cap altra formació va decidir defensa la moció. L’únic partit polític amb representació que presentà quelcom per salvaguardar el teatre va ser Junts per Mollet, que va demanar mantenir algun element estructural singular de l’antic edifici, proposta que s’accepta per unanimitat. Amb tot, les obres d’enderroc s’inicien a finals de març del 2019 culminant poques setmanes després, no sense una acció protesta per part de la plataforma Salvem el Tabaran tement que es pugui dur a terme alguna acció similar amb el que queda del Tabaran.
