Estils que traspassen fronteres
El període franquista (1939-1975) és ben conegut per la historiografia i no menys recordat per l’Espanya actual. Es descriu i es recorda com una època obscura, marcada per la por, la repressió i la venjança política. Un capítol de la història d’Espanya que es va caracteritzar per l’enaltiment del nacionalisme, el catolicisme i el militarisme, i per la unió de facto entre la fe política i la fe religiosa, és a dir entre l’església espanyola més autoritària i la política d’extrema dreta. Sobre aquesta unió de poder es construiran mites de legitimació política, de sacralització de la guerra, de demonització de l’adversari polític i de divinització del líder. Gràcies al suport del catolicisme –que no sempre ni de manera monolítica de l’Església–, és a dir, de la religió com a dogma moral, el franquisme va aconseguir distingir-se de la resta de moviments feixistes i d’extrema dreta del moment pel seu caràcter nacional-catòlic, element ideològic central en el procés de construcció, justificació i estabilització de la dictadura.
De fet, tot i que el moviment franquista nascut durant la guerra civil apuntava a una unió harmoniosa entre els ideals de la Falange i del Catolicisme conservador, quan la victòria dels aliats durant la Segona Guerra Mundial es preveia imminent, Franco no va tardar en relegar el poder dels falangistes a un pla marginal per enaltir en canvi el caràcter catòlic i anticomunista del nou projecte d’estat. És a partir d’aquí quan el catolicisme comença a adquirir un major rol de poder domèstic, així com un major rol representatiu a nivell internacional. Política autoritària i religió es van unir doncs per recuperar “l’essència cultural” espanyola i reconquerir així el terreny arravatat per la Segona República (1931-1936). La lluita de classes no tenia sentit davant la unió espiritual de tots els espanyols sota una mateixa fe, en Déu i en “el Salvador d’Espanya”, enviat per la Providència per salvar una nació trencada. Així de senzill: el catolicisme definia Espanya, de manera que sense la religió Espanya no podia existir i, per tant, la nació espanyola quedava destruïda, perduda en el caos moral.
Certament, aquest argument va resultar molt útil al franquisme no només per explicar i legitimar la necessitat d’un nou ordre, sinó per mantenir-lo. Així, podríem preguntar-nos: és aquest procés de reconquesta catòlica per l’autoritarisme polític únic en el segle XX? I encara més: és aquest fenomen nacional-catòlic present fora de contextos dictatorials o no-democràtics? La resposta és sí: el trobem al Quebec (Canadà) dels anys 30 i 40 del segle XX, on va néixer l’anomenat el “clerico-nacionalisme”.
El “clerico-nacionalisme” va ser una forma de nacionalisme quebequès centrat en el tret catòlic de les comunitats franco-parlants del Quebec, una corrent ideològica conservadora que la historiografia canadenca ha relacionat tradicionalment amb el govern del polític conservador Maurice Duplessis, qui va liderar el Quebec com a primer ministre de 1936-1939 i de 1944-1959 després de guanyar les eleccions democràtiques a fins a cinc vegades. Tot i que la historiografia més recent està “desmitificant” el fins ara entès com el paradigma de l’aliança entre l’església i l’Estat degut a l’ús excessiu que els líders liberals a l’oposició n’han fet per raons polítiques, encara avui es coneix el govern de Duplessis com la Grande Noirceur, és a dir, la Gran Foscor. Hi ha moltes raons per validar el nom amb el qual es va batejar el període “duplessista”: el poder de facto atorgat a l’església i al clergat, la promoció pràctica i simbòlica del Quebec com a nació catòlica, la censura, el clientelisme, l’anti-comunisme, l’anti-sindicalisme, el corporativisme social (catòlic), etc.
Tot i que Duplessis no va ser dictador i va obtenir el poder de manera democràtica, trobem en el seu govern elements de caràcter autoritari i paternal paral·lels a la dictadura de Franco que aixequen preguntes sobre la naturalesa i sostenibilitat de la democràcia quebequesa del moment. Per exemple, en ambdós casos trobem la construcció del personalisme polític més enllà del partit o moviment i el foment del culte al líder, personificació de la nació, en un procés de divinització –o justificació transcendental– de l’acció política. Tot això assolit mitjançant una armamentística propagandística dedicada no només a explicar sinó també a censurar –o comprar– arguments adversos.
Tenint en compte tot plegat, el present article pretén introduir breument tan sols alguns dels elements amb presència política i geogràfica transversal que, dins l’estudi de cas d’història comparada entre l’Espanya de Franco i el Quebec de Duplessis, mostren com l’ús i la integració de l’element catòlic en el discurs polític és un element fonamental en l’establiment, la consolidació i la permanència de governs de caràcter autoritari, independentment de les barreres democràtiques en que aquests estan conferits.
Anticomunisme o la demonització de l’enemic
Tant Duplessis com Franco van promoure la por pública a l’adversari polític a través de l’anticomunisme. Per Duplessis, el comunisme es l’enemic número 1 de la província del Quebec, ja que amenaça de manera directa el més important element de la cultura quebequesa, és a dir la fe, així com al “puntal de l’ordre i el benestar, que és el clergat”. Aquestes paraules formen part del discurs pronunciat pel primer ministre quebequès el 17 de març de 1937 a l’Assamblea legislativa del Quebec per justificar l’anomenada “Loi du Cadenas” o Llei del Cadenat, promulgada el mateix any pel partit de l’Union Nationale, fundat i liderat pel propi Maurice Duplessis. Oficialment, aquesta llei es va crear per tal de protegir la província del Quebec contra la propaganda comunista, permetent al govern provincial censurar l’activitat de qualsevol propietat o grup sospitós de propagar aquest tipus d’ideologia política. Però aquesta llei no concretava què es podia definir com a comunista, negant així de manera altament indiscriminada la llibertat d’expressió de l’individu. Precisament, va ser mitjançant aquesta llei que la policia provincial va perseguir judicialment la secta religiosa dels Testimonis de Jehovà, portant al Toronto Globe & Mail a escriure el 19 de desembre de 1946 que aquesta persecució “suggereix que la Inquisició ha retornat al Canadà Francès”. No va ser fins l’any 1957 que la Cort Suprema del Canadà va prohibir la Loi du Cadenas confirmant que aquesta violava el dret constitucional a la llibertat d’expressió.
A més d’usar l’anticomunisme per perseguir grups que amenaçaven l’hegemonia del catolicisme a Quebec, Duplessis també va usar aquest discurs per equiparar al Partit Liberal a “el mal”. Tant és així que durant les campanyes electorals de l’Union Nationale, Duplessis sovint presentava als seus oponents liberals com bolxevics –una acusació originada bàsicament degut als projectes del Partit Liberal per a la nacionalització de l’electricitat–, proclamant que “Le ciel est bleu; l’enfer est rouge” (“El cel és blau, l’infern és roig”). És aquesta una frase ben famosa i encara molt coneguda pels quebequesos, essent una metàfora ideada per Duplessis per fer referència als “colors polítics” de l’Union Nationale vers els del Partit Liberal i, de passada, equiparar el partit conservador al “cel” o a Déu mentre s’acusa als liberals de comunistes –el símbol més antic del socialisme i, per extensió, del comunisme, és la bandera vermella. Val a dir que al fervor anticomunista quebequès, propulsat sobretot durant la Guerra Freda, es van sumar les notícies que arribaven des d’Espanya sobre les tortures dels comunistes al clergat. Amb tot, Duplessis va ser del parer que millor prevenir que curar. I, de fet, aquesta prevenció va permetre que Duplessis sovint es vanagloriés de governar el “bastió del catolicisme” a Nord Amèrica.
Per la seva banda, Franco va abraçar el mite judeo-maçònic-comunista no només per justificar l’aixecament bèl·lic del 18 de juliol de 1936, sinó per actuar contra tota expressió de liberalisme polític, entès com l’origen de totes les revolucions destructores i com el camí cap al caos social i moral conseqüència de la secularització. Dins d’aquesta lògica, inspirada pel discurs finisecular sobre la decadència de les nacions, la Segona República espanyola, entesa com la cúspide política del liberalisme, representava necessàriament el pas previ a la transició cap al comunisme i el caos. Amb l’objectiu, doncs, d’evitar aquesta transició, era necessari aixecar-se contra la República i recuperar la “veritable Espanya”, aquella unida tan espiritualment com políticament. Amb aquest discurs, Franco i els seus al·legats no només justificaran la rebel·lió de 1936, sinó també la permanència del govern franquista per tal de prevenir un nou “retrocés” cap a “l’error” liberal.
Aquesta ideologia contrarevolucionària, ja explotada al llarg de la Segona República per les corrents conservadores d’extrema dreta, no va tardar en convertir-se en llei sota el govern de Franco. L’any 1940 es va promulgar l’anomenada Ley para la Represión de la Masonería y el Comunismo. De la mateixa manera que la Loi du Cadenas de Duplessis, la falta d’especificitat d’aquesta llei va fer que “pràcticament qualsevol conducta heterodoxa pogués caure en l’àmbit d’una política repressiva”, com senyala Gil Pecharromán (2008). Concretament, el primer article d’aquesta llei afegia a la maçoneria i al comunisme “las ramas o núcleos necesarios que [el Gobierno] juzque necesarios y aplicarles entonces las mismas disposiciones de esta Ley”. De manera similar a com concebia Duplessis el Quebec dins el context nord americà, Franco entenia Espanya com “El Centinela de Occidente”, un títol al que el dictador va honrar amb les seves polítiques anticomunistes, pràctiques ideades per evitar la desaparició de la civilització occidental i “verdadera”, altrament dita civilització cristiana.
Representacions polítiques o més enllà del partit
Per regla general, els règims totalitaris més rellevants del segle XX han estat construïts i definits al voltant d’una sola figura, la qual ha volgut personificar un nou ordre polític i social establert per un canvi radical de govern o fins i tot de sistema. Aquesta personificació moderna de la política és pròpia d’aquells moviments que cerquen una nova unitat nacional sota una nova ideologia encapçalada gairebé de manera absoluta o exclusiva per un líder que suposadament “comprèn” quin és el destí i per tant les necessitats del país, definint-se a sí mateix com la representació física de la nació “verdadera” o de la “nova nació”. Sota aquests preceptes, a Franco se’l va batejar com “El Caudillo”, una referència militar simbòlica que explicava el dret de Franco a “mandar legítimamente”, com explica Francisco Javier Conde a la seva Contribución a la doctrina del caudillaje (1942). Així mateix, a Duplessis se’l coneixia com “Le Chef” o cap, designant una posició de responsabilitat adquirida per mèrit, treballant per aquells que estan per sota seu, que en aquest cas seria el poble quebequès. Cal destacar, a més, que “Duplessis” va ser la “marca” més usada per l’Union National, mentre que el propi nom del partit era sovint relegat a un segon pla pel fet de ser una “marca” menys forta per la propaganda política, segons Alain Lavigne (2012).
Sovint, aquesta personificació política va acompanyada del culte al líder. Tot i que no de manera tan exagerada com a l’Alemanya de Hitler o a la Xina de Mao, tant a Espanya com al Quebec es va viure el fantasma d’aquesta “sacralització” moderna del líder polític, per començar atorgant a Franco el títol de “El Salvador de España” i a Duplessis el de “Le Liberateur de sa Province”, respectivament. La principal avantatge de conferir caràcter transcendental a ambdós governadors va ser, per exemple, la possibilitat de poder justificar l’acció política com un resultat de la voluntat divina o de la Providència. Així, aquest discurs “sacralitzador” va permetre als ideòlegs franquistes justificar tant la guerra civil com l’establiment d’un règim totalitari configurat al voltant de Franco, arribant a afirmar-se que aquest “salvó al mundo cumpliendo un mandato providencial y divino” (General Díaz de Villegas), descrivint al “Caudillo” com “uno de esos regalos que, por algo muy grande, hace la Providencia a las naciones cada tres o cuatro siglos” (Luis Carrero Blanco) o fins i tot parlant del nou líder com si es tractés del propi Jesucrist: “Dios ha bendecido a Franco, nuestro Caudillo y Padre” (Camilo José Cela).
Paral·lelament, Duplessis farà referència a elements tan abstractes com la “Providència”, afirmant que era aquesta qui li havia conferit els “talents” per poder servir adequadament a la província del Quebec (discurs del 4 d’octubre de 1939) o per afirmar que l’home deu a “l’Ésser Suprem” totes les coses que pot usar pel benefici propi i pel progrés (discurs del 25 d’abril de 1951). A Duplessis se’l coneixerà –o se’l vendrà–, a més, com l’home que “presideix el destí de la província” (follet propagandístic de l’Union National titulat Québec en evolution, publicat al 1952, p. 7), com si en aquest cas Duplessis substituís o intervingués en la “divina voluntat”, essent aquí representat com l’únic capaç de portar un futur pròsper a la nació.
Dins de la representativitat de la ideologia de govern més enllà del partit al capdavant, una de les coses que caracteritza de manera més rellevant tant al franquisme com a la Grand Noirceur és la instauració d’una nova bandera per representar la nació –la nova nació, doncs. El 1947, Duplessis escull la flor de lis com el símbol central de la nova bandera del Quebec, que substituirà la famosa –i britànica– Union Jack. La nova bandera quebequesa o Fleurdelisé simbolitzarà com a mínim dues coses essencials: a França i a la cristiandat. A França perquè tant la flor de lis com la creu blanca que apareixeran en la nova bandera quebequesa s’emmirallaran en les antigues banderes reials de la França pre-revolucionària, la qual cosa denota una voluntat d’enaltir el passat o, com a mínim, l’herència del passat, mentre que es senyalar així mateix la natura única del Quebec com a nació francesa dins la resta del Canadà –anglès. A més a més, la flor de lis simbolitza tradicionalment l’aprovació divina dels reis francesos, legitimant així una autoritat que provenia directament de Déu. Per altra banda, la Fleurdelisé simbolitzarà la cristiandat, en primer lloc, perquè el color blau, que simbolitza el cel i va ser usat també per la monarquia –catòlica– francesa, és una referència històrica a la Verge Maria. Però a més, segons l’antropòleg Claude Rivière (2008), la nova bandera del Quebec representarà la “unitat” que integra les multituds quebequeses en el present i a través de la història, glorificant aquells que han defensat i glorificat la nació. Es tracta doncs d’una “aliança de tipus sagrat entre els vius, les grans figures del passat i el futur”, afirma l’autor. Segons es descriu en un fullet unionista de 1956, la nova bandera simbolitza “el despertar de la raça, la sortida de 40 anys d’estancament, la unió de tots els francesos canadencs, la represa dels nostres drets ancestrals […], el camí de Quebec cap a la seva culminació, cap al seu destí!”. El mateix fulletó acabava resant: “Seguim patriòticament la bandera dels nostres pares i al seu valent defensor Duplessis cap al nostre millor avenir!”.
El franquisme també va dissenyar una nova bandera que, de la mateixa manera que la Fleurdelisé, evocarà glòries reials i catòliques del passat medieval d’Espanya. Concretament, la nova bandera espanyola adoptarà gairebé tota la simbologia present en l’escut dels Reis Catòlics, els mateixos que van convertir la diversitat cultural d’Espanya en una tara a ser eliminada violentament en nom d’una nova unitat espiritual. Aquests elements essencials seran l’Àguila de Sant Joan, l’evangelista al que Isabel la Catòlica era més devota; el jou, que al segle XV rendia homenatge a la reina Isabel la Catòlica; i el feix de fletxes, que feia referència a Ferran d’Aragó el Catòlic. Aquesta “còpia” gairebé completa de l’escut dels Reis Catòlics per a confeccionar la bandera del “Nuevo Estado” ens dona algunes pistes sobre les intencions del nou règim. D’una banda, mitjançant l’apropiació tant de símbols religiosos com monàrquics, el règim es presenta com una unió de fe i política, com la nova autoritat avalada per la divinitat, de manera que sembla que el franquisme segueixi el llegat de les famílies reials que han governat Espanya com a caps d’Estat “per la gràcia de Déu”. De la mateixa manera, el fet d’adoptar precisament l’escut dels Reis Catòlics sembla un homenatge a la construcció nacional –i la neteja ètnica i religiosa– realitzada pels propis reis medievals, com si el nou règim pretengués igualment “purificar” Espanya de la dissidència moral per tal de recuperar la unitat espiritual i, així, la grandesa de l’Espanya imperial per una nova nació “grande y libre”.
Dictadures i democràcies o paradoxes de la Història
Com veiem, doncs, certament va existir més d’una i rellevant similitud entre la dictadura de Franco i la democràcia de Duplessis, ambdós part d’alternatives de govern que tenien com a objectiu construir –o recuperar– un nou ordre nacional. Però Franco i Duplessis tenen quelcom més en comú: ambdós van morir governant i en la comoditat del seu llit. Així mateix, els dos líders polítics van deixar als seus respectius països una herència que ha sobreviscut a qualsevol tipus de transició –si és que n’hi ha hagut alguna. A Quebec, destaca el fet de que encara avui podem observar la Creu de Crist que “Le Chef” va fer penjar sobre la cadira presidencial de l’Assamblea Legislativa provincial, des d’on actualment es segueix governant un Quebec que, suposadament, és avui laic. De la mateixa manera, els successors jurats de Francisco Franco segueixen avui encara governant una Espanya teòricament laica, i ho fan, paradoxalment, en nom de Déu: els Borbons. Mentre Duplessis va governar com a príncep dins una democràcia, l’actual democràcia espanyola està supeditada a un lideratge escollit per Déu. Paradoxes de la història que ens haurien de recordar que definir no és establir, i que la democràcia no és per dir-s’ho, sinó per ser-ho.
