Per citar aquesta publicació

Campdepadrós Pérez, Cristian (2019) "Ramiro Ledesma Ramos i el nacionalsindicalisme", Ab Origine Magazine, 43(juliol) [en línia].
Tags

Ramiro Ledesma Ramos i el nacionalsindicalisme

Una de les grans ments del segle XX i del nacionalsindicalisme en el qual s’inspirarien el feixisme i el franquisme espanyol, va ser Ramiro Ledesma Ramos. Nascut l’any 1905 a un poble de Zamora, en el si d’una família d’humils mestres, el 1921 es va presentar a les oposicions d’oficial de Correus a Madrid, al mateix temps que anava desenvolupant una gran curiositat intel·lectual. A partir de 1922 va ser destinat a diversos llocs del territori espanyol. En aquesta època va començar a escriure algunes obres literàries, articles curts i contes, entre els quals podem destacar títols com El fracaso de Eva, La hora romántica i El joven suicida, entre d’altres d’important rellevància.

Els autors destacats que el van inspirar, tant en el camp literari com en el filosòfic i polític, van ser Goethe, Larra, Ugo Foscolo, Nietzsche, Unamuno i, sobretot, José Ortega y Gasset. El 1926, va començar la llicenciatura en Filosofia, que acabaria obtenint amb molt bons resultats. Aquesta no va ser l’única llicenciatura que va superar, ja que més tard es va llicenciar en Ciències Exactes i Ciències Químiques. En aquest temps va conèixer a Ortega y Gasset, que fou el seu professor i el seu màxim referent. Producte d’aquesta relació també va conèixer a Ernesto Giménez Caballero, director de la coneguda revista cultural La Gaceta Literaria, a la que Ramiro Ledesma va acabar participant molt activament, encara que no va ser l’única revista a la qual va publicar.

Fotografia de Ramiro Ledesma Ramos. Font: Viquipèdia

El 14 d’abril de 1931 va caure, pel pes de les urnes, la monarquia d’Alfons XIII i Espanya va allunyar-se del caciquisme, del tornisme i de la dictatorial que precediren a la II República, en benefici d’una obertura democràtica en clau republicana.. Entre 1930 i 1933 podríem dir que va sorgir el feixisme a Espanya, tot i que anteriorment ja havien sorgit partits d’un caire feixista, imitant la Itàlia de Mussolini, com va ser el cas de la Unión Patriótica, partit del dictador espanyol Miguel Primo de Rivera, que va governar amb el beneplàcit del rei Alfons XIII. Durant els primers dies que succeïren la proclamació de la II República, el fervor va ser màxim. Al mateix temps, Ramiro Ledesma va deixar a un costat la filosofia metafísica per començar la seva carrera política. En termes polítics la seva radicalització va ser evident, buscant el pragmatisme de les seves idees abstractes. Ledesma considerava que a Espanya no s’arrelaria ni el liberalisme ni el socialisme científic, però no va negar mai la seva admiració per l’esquerra espanyola ni per la revolució nacional. Va ser per aquest fet que no va buscar una imitació de cap sistema polític internacional.

Ledesma va veure que la força més revolucionària espanyola era l’anarcosindicalisme i va pensar que podria ajuntar-la amb la seva somiada revolució nacional, arribant a parlar d’una idea nacionalsindicalista. No obstant això, va ser curiosa la relació de Ledesma amb el nacionalisme de dretes, ja que el va denominar, com es pot comprovar en els seus escrits ¿Fascismo en España?, una idea absurda i reaccionaria. Al principi va buscar crear una espècie de partit feixista, però el màxim que va aconseguir va ser uns deu deixebles, els quals compartien la joventut i la formació universitària a més a més de compartir el seu rebuig per la dreta tradicional li per l’esquerra doctrinària. Amb ells va començar la primera publicació, el 14 de març de 1931, d’un setmanari de caràcter polític anomenat La Conquista del Estado.

Ledesma i els seus camarades van firmar un manifest en pèssimes condicions donada la falta de finançament, sobrevivint a base de subvencions econòmiques. Per un altre costat, la propaganda inicial de Ledesma era molt confusa, ja que la seva retòrica consistia en afalacs als nous governs que sorgien:

¡Viva el mundo nuevo! ¡Viva la Italia fascista! ¡Viva la Rusia soviética! ¡Viva la Germania de Hitler! ¡Viva la España que haremos! ¡Abajo las democracias burguesas y parlamentarias!

Tot i el que defensava amb la seva retòrica, Ledesma va intentar posar-se d’acord amb els anarquistes de la CNT, ja que era un grup no marxista i de caràcter antiburgès, tot i que els retreia el fet de no lluitar per la seva nació. La revista La Conquista del Estado, per molt feixistitzada que estigués no tenia èxit ni tan sols amb l’ajuda de les altes esferes ni de l’extrema dreta; a la si del grup dels nois es va discutir pel finançament i això va fer que el grup se separés i la revista deixés d’editar-se el dia 25 d’octubre de 1931. No obstant això, la importància de La Conquista del Estadono va ser que s’acabés, sinó que seria considerada la llavor del nacionalsindicalisme espanyol.

Un altre grupuscle es va formar el juny del 1931 a una ciutat val·lisoletana. Va ser un grup semblant al de Ledesma, però estava liderat per Onésimo Redondo. Aquest va ser un personatge de camp, conservador i molt creient, sortit de la zona més rural de Castella. A Onésimo, que ja havia pres contacte amb el nazisme alemany, de seguida li va cridar l’atenció la idea d’un moviment de caràcter modern, nacionalista i revolucionari. A més a més, tenia la necessitat enorme d’ajudar als terratinents de Castella i sentia molta ràbia contra els separatistes catalans i els de Vizcaya. També contra els obrers d’esquerres, els banquers i financers de les grans ciutats i, finalment, contra els polítics liberals. Onésimo, que buscava crear un moviment juvenil, revolucionari, patriota, conservador, de caràcter violent i, a la vegada, religiós, va fundar un setmanari anomenat “Libertad. A més a més, el 9 d’agost de 1931, va crear un grup polític anomenat Juntas Castellanas de Actuación Hispánica. Des de feia un temps, tant Ramiro Ledesma com Onésimo Redondo es van interessar un pel treball de l’altre. En pocs mesos van tenir un reconeixement oficial mutu. Entre ells hi havia poques coses en comú, però es necessitaven.

Al número publicat el dia 10 d’octubre de “La Conquista del Estado” es va anunciar la constitució de les “Juntes de Ofensiva Nacional Sindicalista” com la unió dels dos partits polítics. Aquesta organització, la portava un duumvirat en el qual cadascun dels partits i els seus dirigents anaven mínimament per lliure.

A la dreta la bandera falangista; a l'esquerra la bandera de la CNT. Font: Esradio
A l’esquerra la bandera falangista; a la dreta la bandera de la CNT. Font: Es Radio

Les JONS va ser el primer partit espanyol que podia denominar-se nacionalsindicalista; va reutilitzar la simbologia del jou i les fletxes que donava a entendre la unitat d’Espanya, com a l’època dels Reis Catòlics. A més a més, Ramiro Ledesma, donaria a conèixer els càntics com el ¡Arriba! o ¡España una grande y libre! i també el ¡Por la patria, el Pan y la Justicia!. Però no tot acabava aquí, per cridar l’atenció dels anarquistes i per que es veiés la radicalitat de les aspiracions polítiques, es van agafar els colors vermell i negre de l’anarcosindicalisme.

Segons Rendondo, les JONS no tenien res a veure amb la Monarquia ni l’Església; més endavant, Ramiro Ledesma confessaria no tenir gairebé moviment en tot el que va ser l’any 1932. Aquest mateix any, uns militars van intentar donar un cop d’estat i implantar una dictadura nacional; Ramiro Ledesma no va voler participar, encara que sí Onésimo Redondo, qui al fallar el cop d’estat va haver de marxar a Portugal. Tot i això, els de les JONS van ser perseguits i Ramiro Ledesma va ser detingut durant 3 setmanes, per la suposada participació en el cop d’estat del general Sanjurjo. L’any 1933, les JONS encara no era un partit cohesionat. Sorprenentment, el que va donar més visibilitat a les JONS va ser la revista doctrinal amb el mateix nom, que Ramiro Ledesma va posar al carrer el maig de 1933. Tot i això, seguien depenent del finançament, i els seus apadrinats van ser membres de l’ultradreta bascos i part de la burgesia monàrquica espanyolista. Més tard, els fons vindrien de Renovació Española.

Al primer número de la revista “JONS” es va facilitar el programa polític de l’organització, conformat per divuit punts. No obstant això, les JONS no tindrien una gran repercussió social. A partir de la tardor de 1933, va, haver importants personatges interessats pel moviment feixista amb més mitjans i més repercussió social. Tot va començar amb un periodista col·laborador de la dictadura de Miguel Primo de Rivera i director del diari “La Nación, que va veure la Itàlia de Mussolini i l’arribada del nazisme a Alemanya com el pretext per a treure un setmanari profeixista a Espanya. El 16 de març de 1933 es va llençar “El Fascio. Haz Hispano, un diari al qual es va convidar a col·laborar a Ernesto Giménez Caballero, a Ramiro Ledesma, a Rafael Sánchez Mazas i, com a estrella, a l‘exvicesecretari de la UMN, a més de convidar al fill de Miguel Primo de Rivera, José Antonio Primo de Rivera. Tot i això, la “Ley de Defensa de la Repúblicava censurar i prohibir el primer número. Els dies posteriors, José Antonio Primo de Rivera, es va queixar de la prohibició al diari “ABCde Juan Ignacio Luca de Tena. Aquesta aparició va donar un nou impuls públic a la presentació del feixisme a Espanya. José Antonio era advocat i havia heretat el títol de Marquès d’Estella amb Grandesa d’Espanya. Aquest sentia una profunda necessitat de canviar Espanya i de netejar el nom del seu pare. Aquesta nova presentació del feixisme va passar pel Teatre de la Comèdia de Madrid, on van parlar Ruiz de Alda, García Valdecasas i el mateix José Antonio Primo de Rivera. A més a més, van ser-hi presents tant Ramiro Ledesma com altres col·laboradors i assistents. Segons els seus discursos, ells no eren ni d’esquerres ni de dretes com bé plasmaven en aquests fragments:

“El movimiento de hoy, que no es de partido, sino que es un movimiento, casi podríamos decir un antipartido, sépase desde ahora, no es de derechas ni de izquierdas.”

I el seu discurs proseguia afirmant que:

“El nuevo Estado [fascista] debería ser capaz de llevar adelante una revolución nacional integradora de las regiones y clases al servicio de una nueva fe: la de una Patria … que volviese a ser fuerte en el mundo y en la que imperase la justicia social.”

El 2 de novembre, el Movimiento Español Sindicalista -Fascismo Español va canviar de nom però es van mantenir les sigles FE, ja que va passar a denominar-se Falange Española. La presentació de la Falange va coincidir amb la pujada al poder de Acción Popular -Confederación Española de Derechas Autónomas- (CEDA) unida al Partido Radical d’Alejandro Lerroux. Aquesta va ser una època de molta violència tant per part de Falange com dels seus rivals d’esquerres, fins al punt que el ministre de la Gobernación Salazar Alonso va manar tancar tots els centres falangistes. En aquest context, el febrer de 1934, es va produir la fusió de la FE amb les JONS; aquesta última, aportava joventut i estudiants amb un caràcter més combatiu. Tota la simbologia de les JONS, els seus missatges i càntics, van passar a utilitzar-se al nou partit. A més a més, FE de les JONS va passar a estar dirigit per un triumvirat: Ledesma, Primo de Rivera i Ruiz de Alda. En aquest nou partit, la part més social la van aportar els jonsistes que van competir amb les esquerres per reclutar més obrers.

El 1934, es van crear tant les CONS (Central Obrera Nacional Sindicalista) com les CENS (Central Empresarios Nacional Sindicalista) i a les universitats va sorgir el SEU (Sindicato Español Universitario), tot com una estructura de sindicat vertical. El 1934, també es va crear la Secció Femenina per ajudar als camarades i per donar auxili als detinguts. Ara es podria parlar d’una materialització de les milícies i d’un partit amb capacitat suficient per defensar- se dels atacs dels altres partits.

Va a ser en aquests moments quan van començar a tenir problemes tàctics i d’organització entre Ramiro Ledesma i Primo de Rivera. El primer projectava un partit de masses i amb repercussió mediàtica, mentre que Primo de Rivera era massa selectiu a l’hora d’escollir nous afiliats. Finalment, l’organització va virar cap a les idees de José Antonio, cosa que no va agradar ni a Ramiro Ledesma ni a molts dels jonsistes. Al primer Consell Nacional es va pactar la camisa blava maó en reconeixement als obrers mecànics i el triumvirat va passar a ser un comandament únic presidit per José Antonio. Ledesma va quedar relegat a un paper secundari dins del partit, cosa que no li va agradar gaire.

Trobada entre José Antonio Primo de Rivera (a l’esquerra) i Ramiro Ledesma (a la dreta). Al fons es pot veure un retrat de Miguel Primo de Rivera. Font: Archivos Historia

L’octubre de 1934, es va produir una rebel·lió a Astúries i a Catalunya, on Lluís Companys va proclamar la República Catalana dins de la República Federal Espanyola. La vaga va tenir més repercussió a Astúries que a Catalunya on es va controlar fàcilment, ja que molts alcaldes catalans i altres polítics van acabar a la presó. A FE de les JONS, la revolució d’octubre va suposar-li una bona oportunitat, ja que Falange va ajudar al govern de Lerroux a restaurar la situació.

Aquesta va ser la gota que va fer vessar el got i Ramiro Ledesma es va allunyar de José Antonio Primo de Rivera. El primer li recriminaria al segon el no retornar a l’acció directa i veure realitzada la conquesta de l’estat. Entre Primo de Rivera i Ledesma ja estaven sent òbvies les diferències en molts sentits. A Ramiro li tocaria redactar els 27 punts de la Falange, que finalment serien corregits per Primo de Rivera. Després de la redacció d’aquests punts van marxar grans fortunes i homes més afins a la monarquia o a altres partits. Les diferències es van fer més notables quan Calvo Sotelo els va proposar crear un Bloc Nacional. Tant Ramiro Ledesma com Ruiz de Alda van acceptar l’oferta, però Primo de Rivera no va donar peu a què es realitzés. Així, molts antics primoriveristes van marxar de la Falange.

El 1935, la situació de Falange era crítica amb grans baixes i desacords entre les files falangistes. Ramiro Ledesma ja no podia més i va decidir separar-se del sector primorriverista abandonant FE de les JONS el 16 de gener de 1935, però ni les CONS (Central Obrera Nacional-Sindicalista) ni Onésimo Redondo es van unir a ell. Ramiro Ledesma va acabar creant un nou diari, gràcies a finançament alfonsí, que anomenaria La Patria Libre i va marxar cap a Barcelona per intentar refer les JONS amb el nucli d’aquesta ciutat. No obstant això, la idea no li va sortir massa bé, ja que els seus antics camarades jonsistes havien format un altre partit. Ledesma va acabar tornant a la seva feina a l’administració de correus fins que, l’octubre de 1936, als inicis de la guerra civil espanyola, va acabar morint sol a Madrid, acusat pels republicans de feixista. Així doncs, Ramiro Ledesma mai va arribar a veure la seva idea ulterior de La Conquista del Estado.

En conclusió, José Antonio es va fer amb la imatge de la Falange Espanyola de les JONS, juntament amb Francisco Franco durant la guerra civil, quan realment la idea i la motivació de creació d’un partit homòleg però alhora amb les seves diferències, havia sigut del nacionalsindicalista oblidat a la història, Ramiro Ledesma Ramos. A tall de reflexió, cal dir que normalment parlem de la paraula feixista o feixisme amb molta facilitat sense saber ben bé el seu significat, d’on ve i el que va representar, i encara representa, als països que l’han patit o l’estan patint. A més a més, hem de tenir en compte el que està representat actualment el sorgiment de les noves extremes dretes i d’alguns partits amb les mateixes característiques feixistitzades.

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Subscriu-te a la nostra newsletter

Per citar aquesta pubicació

Campdepadrós Pérez, Cristian (2019) "Ramiro Ledesma Ramos i el nacionalsindicalisme", Ab Origine Magazine, 43(juliol) [en línia].
Popular

Subscriu-te a la nostra newsletter

Relacionat