Durant els últims anys del segle XV de la nostra era, petits grups d’aguerrits mariners varen anar apuntalant pel vessant occidental africà tota una sèrie de monòlits amb l’objectiu i pretensió de fixar els límits de la navegació lusitana. Seguint les directrius sorgides de la Corona portuguesa, que des de 1385 es trobava sota la titularitat de la Casa d’Avís, varen navegar cada cop més enllà del darrer monòlit amb l’esperança de trobar una nova línia comercial que, circumnavegant el continent africà, unís el vell món europeu amb el llunyà i mitològic orient xinès sense necessitat de passar per Constantinoble, ciutat que des de la seva presa per part dels otomans l’any 1453 es transformà en una autèntica frontera, permetent a la Sublim Porta monopolitzar el lucratiu comerç de les espècies.
Roger Crowley, autor d’obres d’èxit com Constantinopla 1453. El último gran asedio y Venecia. Ciudad de Fortuna. Auge y caída del imperio naval veneciano, s’endinsà aquesta vegada en un dels capítols més importants de la història en general, i de la història marítima en particular, amb la seva nova obra El mar sin fin. Portugal y la forja del primer imperio global (1483-1515). L’autor, que en aquesta ocasió il·lumina amb el seu estil narratiu un capítol emmarcat dins l’anomenada Època dels Descobriments, posa la seva atenció en les expedicions marítimes que el Regne de Portugal va dur a terme i que, malauradament, varen ser eclipsades per les expedicions del seu gran competidor, el Regne de Castella.
Certament, l’arribada dels castellans al continent americà l’any 1492 va delegar a un segon pla tots els esforços econòmics i humans que els lusitans varen portar a terme amb l’objectiu de trencar el bloqueig otomà i que, no obstant això, es troben a l’alçada de l’empresa castellana amb total independència de la publicitat que la historiografia en fes amb posterioritat. En pocs anys, unes poques naus i un grapat d’homes destinats a canviar la visió que els europeus tenien del món, el Regne de Portugal va passar de ser un petit territori envoltat per l’emergent Castella –amb la que es trobava en guerra intermitentment– a transformar-se en un dels grans proveïdors dels mercats europeus. Tot i que no va ser pas una expansió senzilla, en només tres dècades els portuguesos van aconseguir trencar el monopoli musulmà del comerç de les espècies a través de la circumnavegació africana evitant així la perillosa Ruta de la Seda, revolucionar la tecnologia nàutica per millorar i accelerar la navegació, obrir circuits comercials en nous indrets en establir contactes amb comunitats totalment desconegudes per als europeus.
La gesta portuguesa, fins aleshores només comprable amb les campanyes d’Alexandre el Gran o l’expansió i conquesta romana, no hauria estat possible sense el suport polític i econòmic de la Casa d’Avís. Enric el Navegant, Joan II o Manel l’Afortunat són els màxims exponents d’una nissaga de governats sense la que no es pot comprendre la gran expansió portuguesa, doncs varen impulsar, finançar i fins i tot organitzar personalment la gran majoria d’expedicions lusitanes. Tanmateix, i gràcies a comptar amb homes d’excepcional formació, els portuguesos van poder doblar el cap de Bona Esperança (Bartolomé Díaz), arribar a Brasil (Pedro Álvares Cabral), establir la ruta comercial alternativa a l’Índia (Vasco de Gama) i articular els primers assentaments asiàtics dels europeus (Francisco Almeida i Alfonso de Alburquerque).
A mesura que els portuguesos varen anar consolidant les seves possessions al continent asiàtic, que a diferència dels castellans no van pretendre la conquesta territorial de l’interior d’allà on arribaven, sinó que es va efectuar mitjançant l’establiment de petits assentaments comercials a la costa com els d’Ormuz, Malacca o Calcuta, les naus mercantils portugueses varen anar augmentant la seva presència als ports europeus, enriquint als comerciants, al territori i a la mateixa Corona portuguesa. Aquest sistema d’assentaments va ser tan profitós en l’aspecte econòmic que, anys més tard, va ser assimilat per holandesos i anglesos, essent els primers els successors del comerç asiàtic amb Europa a través de la Companyia de les Índies Orientals. De fet, la rellevància de les expedicions lusitanes va ser tan important que, com el mateix Crowley apunta
“la gesta de Portugal iba a crear el prototipo de una nueva y flexible forma de imperio basada en el poder marítimo móvil, y a establecer el paradigma de la expansión europea. Fue Portugal quien abrió el camino que luego seguirían los holandeses y los ingleses. Al hacerlo, los portugueses pusieron en marcha infinitas interacciones globales, tanto benignas como perjudiciales. Llevaron las armas de fuego y el pan a Japón y los astrolabios y las judías verdes a China; esclavos africanos a las Américas; té a Inglaterra; pimienta al Nuevo Mundo; seda china y medicinas indias a toda Europa, y un elefante al papa. Por primera vez, pueblos que estaban en las antípodas unos de otros pudieron contemplarse, y ser objeto de descripción y asombro”.
Amb un marcat i accentuat llenguatge divulgatiu, l’obra de Roger Crowley no està pas adreçada a un públic especialitzat que busqui ampliar coneixements específics, sinó que a través d’una narrativa novel·lada, l’autor pretén donar a conèixer al gran públic les empreses marítimes que van transformar un petit territori ibèric com Portugal en una potència comercial de primer ordre. Un llibre que, sense necessitat de grans pompositats, ofereix exactament allò que anuncia: una lectura amena sobre un dels episodis més interessants de la història en el context de l’Època dels Descobriments, l’expansió marítima del Regne de Portugal.
