Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Actualment sabem que fenòmens com la revolució industrial o el naixement dels estats nació, a la història espanyola, van esdevenir de forma perfectament homologable a la majoria de països occidentals. Aquest també és el cas de la revolució liberal de la primera meitat del segle XIX, que, com en la majoria d’estats, no va seguir a Espanya cap model esquemàtic ni unidireccional. Al contrari, aquest procés va viure de forma intrínseca a ella la pugna entre diferents models, el conflicte obert amb faccions absolutistes, la tensió interna entre elitisme i democràcia, la persistència d’elements estructurals de l’Antic Règim o la combinació de fases de revolució i d’avenç en la institucionalitat liberal amb fases de repressió, de reacció i de fre a les mesures de signe més secular i descentralitzadores. 

El llibre La bullanga de Barcelona, escrit per Jordi Roca i Núria Miquel, s’emmarca en aquest context historiogràfic. L’obra forma part de la col·lecció Dies que han fet Catalunya, dirigida per Agustí Alcoberro, destinada a profunditzar en esdeveniments claus de la història catalana. Afortunadament, tot i el nom de la sèrie, l’obra aconsegueix anar molt més enllà de la mera narració de l’esdeveniment concret i no ser esclava del format narratiu, el qual encertadament es deixa en suspens en diverses ocasions. Això permet als autors aportar elements interpretatius de gran interès en un dels àmbits més oblidats per la historiografia contemporània, la història política de Catalunya i Espanya al segle XIX, i permet combatre un dels grans mites històrics de la nostra cultura històrica, el de l’excepcionalitat peninsular al Vuit-cents.

La Barcelona de 1835 vivia un moment històric de transformació, on l’augment de la poblacióes combinava amb l’arrencada de la industrialització en el tèxtil i les passes inicials de l’estat liberal,al capdavant del qual s’havia aixecat l’alternativa carlina, generant la primera de les quatre guerres civils que es viurien a Catalunya en qüestió de cent anys. És la situació política i social, exposada en els primers capítols del llibre, el que explica que, el 25 de juliol, després d’una mala cursa de braus que va actuar com a simple espurna, comencés una sèrie d’esdeveniments que marcarien el compàs de tota la política estatal de la següent dècada. En paral·lel a altres esclats en diferentspunts del país, la crema de convents va ser la primera manifestació revolucionària. Aquestno va ser un mer acte de còlera d’una multitud enfurismada, sinó que va ser un acte polític que va deixar una empremta de llarg recorregut. Va suposar l’inici de la secularització de l’espai públic per la via dels fets consumats, de la que es van aprofitar les elits liberals, que, tot i no donar suport als esclats violents, van aprofitar-los per tirar endavant el seu projecte polític. Tot i que la portada indica el dia 25 de juliol com el dia assenyalat, aquesta no va ser l’única jornada revolucionària a la Barcelona d’aquell estiu. Es tractava simplement de l’inici d’una revolució que va allargar-se fins setembre i que el llibre tracta de relatar en el seu conjunt. 

Un dels principals propòsits del llibre, aconseguit amb eficàcia, és combatre els tòpics que rodegen aquells fets, aclarint-ne molts dels clarobscurs que els envolten. La interpretació que els autors ofereixen de la revolució de l’estiu del 35 s’exposa amb nitidesa i és, de fet, un dels grans valors de l’obra. Els esdeveniments d’aquells mesos no van ser cap episodi aïllat d’explosió de violència popular, fruit de l’animadversió cap a l’Església o, en menor mesura, cap al nou sistema fabril. Es va tractar, en canvi, de l’inici d’un procés revolucionari que va permetre la fi del règim moderat de l’Estatut Reial, l’inici d’un període de domini progressista a l’Estat i l’arrencada de diversos processos claus pel nou sistema liberal, com la desamortització dels béns eclesiàstics o l’establiment de noves institucions. La inserció dels fets en el llarg cicle revolucionari que va posar fi a l’Antic Règim és la clau que permet al llibre ultrapassar el mer relat històric. La comprensió dels fets en el seu significat polític d’ampli abast es du a terme gràcies a una detallada contextualització dels fets a nivell tant cronològic com geogràfic i social.

Acció de la patuleia barcelonina (1835), d’Antoni Ferran, Museu d’Història de Barcelona. Font: Wikimedia Commons.

La revolució de 1835 també va suposar el primer intent del projecte del liberalisme progressista barceloní per modelar el nou estat nació des d’una determinada perspectiva, menys elitista, més participativa i més descentralitzada que la que, a partir de 1843, es va acabar imposant a tot l’estat. El nom de la cosa importa, i el llibre parla clarament i sense ambages de revolució, refusant l’ús de subterfugis com els termes de revolta, bullanga o altres equivalents més ambigus. I aquest ús es fa de forma degudament justificada, amb la inclusió d’un epíleg on s’analitza l’origen i les connotacions del terme bullanga. Utilitzat per denigrar aquestes formes de protesta i extreure’n el contingut polític per focalitzar-ho en la violència, la generalització d’aquesta paraula va ser fruit del pànic al desbordament popular que va apoderar-se dels liberals d’ordre. L’ús del terme revolució, en contraposició, emfatitza la naturalesa política dels fets d’aquell estiu i expressa en si mateix la idea central dels autors respecte a l’episodi. És una llàstima que això no s’hagi reflectit en el títol del llibre.

Un dels grans valors dels esdeveniments del 35 és la seva rellevància per la conformació com a actor polític de primer ordre del liberalisme progressista a Barcelona. Alhora, també van ser-ho per començar a dibuixar les línies divisòries dins aquell moviment polític. Aquestes giraven, principalment, en dos àmbits: en l’abast més o menys participatiu del naixent estat liberal i en les visions contraposades sobre els canvis incipients en el món del treball. Unes diferències que es farien molt més evidents a la primera meitat dels anys 1840, i que conduirien a l’enfrontament obert entre les elits liberals i el radicalisme democràtic barceloní. Aquest xoc s’evidenciaria amb tota la seva força amb els recordats bombardejos sobre la ciutat dirigits per Espartero i Prim els anys 1842 i 1843, respectivament. Malgrat aquestes hostilitats, l’univers ideològic i cultural liberal en el procés revolucionari era omnipresent. En el discurs universalista del liberalisme s’emmarquen des dels moderats als més radicals dels participants, i des de fabricants i comerciants als artesans i als naixents obrers fabrils. El marc discursiu i ideològic dels moviments revolucionaris urbans no canviaria substancialment fins a ja travessat l’equador del segle XIX. 

L’incident probablement més rememorat i controvertit d’aquell estiu va ser la crema, el dia 5 d’agost, de la fàbrica d’El Vapor, situada al carrer Tallers i la primera a utilitzar el vapor com a motor energètic a la ciutat. Es tracta, de fet, de l’episodi d’atac contra una innovació tecnològica més recordat de la història catalana contemporània. El tractament d’aquest fet al llibre contribueix a combatre la tradicional imatge d’aquesta acció i del ludisme en general com a moviment simplement destructor, com una mera expressió reaccionària contra el progrés mancada de cap racionalitat. Aquest moviment estava inserit en l’acció política d’un grup amb elevada consciència de grup, i la destrucció de nous instruments productius s’emmarcava en una determinada estratègia negociadora. Lluny d’estar contra el progrés, aquestes accions pretenien una gestió diferent de les noves tecnologies, negociar una forma més democràtica d’establir l’impacte que aquestes tindrien en les relacions laborals. I en el cas concret de l’incendi d’El Vapor l’any 1835, fer-ho de forma exitosa: en els següents quatre anys no es va introduir cap nova màquina de vapor a la ciutat i es van assajar els primers mecanismes de negociació entre fabricants i obrers sota l’empara de les noves juntes sorgides del context revolucionari. La implementació i ús de la tecnologia era insert en determinats contextos socials i determinades relacions de poder, i els conflictes al voltant d’aquesta, tot i que sovint es pretén enquadrar en un marc de contraposició entre favorables al progrés i la innovació contra postures reaccionàries. Es una qüestió que no podria ser de més vigència en els nostres temps. 

Un altre mèrit del llibre és la combinació del viatge narratiu que condueix al lector pels diferents episodis que van marcar aquell estiu amb el tractament en profunditat de diversos elements claus de la revolució liberal.

Imatge sobre l’incendi a la fàbrica Bonaplata (El Vapor), 5 d’agost del 1835. Font: Wikimedia Commons

 

El relat minuciós i detallat dels fets que van marcar l’episodi, des de la famosa cursa de braus del 25 de juliol i la posterior crema de convents i, en els dies successius, de l’assalt al Palau Reial i l’assassinat del general Bassa, la fugida del capità general, la crema de la fàbrica d’El Vapor o l’assalt a la Duana, aconsegueix no caure en cap moment en un excés descriptiu. La constant introducció de diferents qüestions i temàtiques de més ampli recorregut n’és la clau. Entre els diferents aspectes tractats, mereixen una atenció especial el repàs al sorgiment de nous espais de sociabilitat com els cafès o la rellevància de la premsa, gràcies a la multiplicació de capçaleres amb clara vocació política. Les arrels de l’anticlericalisme popular, la importància de l’exili en la generació de liberals que van protagonitzar els esdeveniments o el rol de les societats secretes i les tertúlies polítiques són altres aspectes en què el llibre s’atura puntualment.

Pel que fa als protagonistes, l’explotació de diversos estudis biogràfics permet als autors la constant inserció de breus perfils personals ones resumeixen la trajectòria d’alguns dels actors destacats. Les semblances d’individus com el general Bassa, el capità general Llauder, el republicà Xauradó, el liberal progressista Mata o el fabricant Vilaregut, entre molts d’altres, ajuden a entendre el seu context social i polític i les diferències en el si del liberalisme als anys 1830. Si alguna cosa trobem a faltar, per altra banda, és un anàlisi amb la mateixa profunditat de les classes populars participants en la revolta, tenint en compte el seu protagonisme clau en els fets de major impacte, tant en els diferents assalts a edificis públics com en la crema de convents o en l’episodi de l’incendi d’El Vapor. S’assenyala la importància d’alguns col·lectius, com mariners o teixidors manuals, però la naturalesa de les fonts està probablement darrere de l’absència d’un perfil social i demogràfic més definit dels protagonistes silenciosos d’aquell estiu revolucionari. Quelcom similar esdevé també amb la participació femenina en el procés. 

Per concloure, val la pena subratllar que ens trobem davant un llibre d’història política que dialoga i interacciona amb la història social i amb la història cultural. L’interès pel context social en un ampli sentit, en aspectes com els processos de canvi al món del treball o la quotidianitat de les classes populars n’és un dels grans mèrits. La fugida de les simples anàlisis de discursos o d’històries personals o institucionals, i la baixada del focus en un episodi concret per extreure’n una valuósa visió d’un procés històric cabdal és un dels exercicis més fructífers possibles dins la història política. És un llibre, en definitiva, que fuig de la idea de l’autonomia de la política i que, alhora, refusa esquematismes d’arrel estructuralista sobre l’acció política i la conformació d’interessos en els grups socials. Al mateix temps, ofereix una lectura fluida i amena que pot despertar l’interès tant a professionals com a aficionats de la història. 

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>