Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Noranta anys després de la publicació de l’autobiografia, Mi Vida de Federico Urales, Teresa Abelló, Ginés Puente, Edicions UB i Publicacions URV tornen a posar sobre la taula un text fonamental per entendre els corrents lliurepensadores i anarquistes de finals de XIX i principis del segle XX. Dins el marc de la col·lecció Lliurepensaments, ideada pels mateixos editors, Federico Urales és el primer àcrata que l’inaugura.

L’objectiu de la reedició és clar:  fer accessible les memòries en un sol exemplar (tres volums en el seu inici) i que el lector es pugui endinsar a descobrir els clarobscurs i matisos del pensament anarquista a través dels ulls de Joan Montseny i Carret. Cal destacar també, que a través dels quatre textos introductoris realitzats per Ginés Puente, Teresa Abelló, Jordi Martí Font i Jaime D. Rodríguez Madrazo, a més a més, de la nota editorial, s’aconsegueix crear una simbiosi entre el context sociopolític amb la vida relatada exhaustivament per l’autor.

Joan Montseny, amb seixanta-quatre anys, en el moment de la publicació de la seva autobiografia, posa de manifest la intencionalitat de posar sobre el paper aquelles experiències que han configurat la seva persona i els seus ideals. En conseqüència, ens trobem amb més de cinc-centes personalitats reconegudes en l’època amb les quals Joan Montseny interactua. Sigui per amistat, enemistat o  simplement perquè l’autor les cita. Molt encertadament, Abelló i Puente col·loquen un índex onomàstic que el lector trobarà al final de l’obra.

Mi vida, s’inicia a Reus, l’any 1864. El primer record que relata Joan Montseny és del clima revolucionari que es respirava cap a l’any 1868, amb l’anomenada Revolució de Setembre o Gloriosa. Reus, de 28.000 habitants, va esdevenir un punt clau per la creació d’un gran teixit obrerista entorn de la industrialització que s’havia produït fins aleshores. Montseny, igualment, provenia d’una família humil emmarcada en l’entorn rural de la comarca del Baix Camp. Hem de tenir en compte que la vida rural i la vida industrial coexistien. Per tant, la perspectiva que ens mostra Joan Montseny ens ajuda a entendre els seus orígens, el context on s’emmarca i com l’autor es va construint, relatant amb pèls i senyals tot el que succeeix al seu voltant.

Cal destacar amb escreix el paper que va desenvolupar la seva mare durant la seva joventut, idealitzant-la, fins i tot, en alguns moments del llibre. Descriu sa mare com una dona valenta i amb inquietuds, en contraposició, veiem un Joan Montseny recelós amb la figura del seu pare, al qual qualifica com “ la persona que me dio el apellido”.

L’actitud proactiva de Montseny i l’epicentre intel·lectual i obrerista en què es va convertir la ciutat de Reus va fer que l’autor s’anés apropant a les idees socialistes i es va acabar subscrivint al Socialista, afirmant que havia tingut una conversa amb el mateix Pablo Iglesias. Així i tot, la volatilitat ideològica del moment fa que l’evolució del pensament de Montseny es transformi i ben aviat s’identifiqui més amb les idees anarquistes i lliurepensadores.  Primerament, en el si de la Societat de Lliurepensadors de Reus; posteriorment, com a secretari general de la Federación Catalana de Toneleros; i un any després, a la Federación Nacional de Toneleros (Sección de la Primera Internacional). També l’enllaç civil amb Teresa Mañé, mestra d’una escola laica de Vilanova i la Geltrú, va potenciar la relació amb personalitats com ara Fernando Tárrida del Mármol, Anselmo Lorenzo, Pere Esteve, Josep Llunas, Teresa Claramunt i un llarg etcèra.

Tenint situat a Joan Montseny, i observant la ductilitat ideològica de finals del segle XIX, hi ha un fet que va marcar un abans i un després en la vida de l’autor i també en el context sociopolític català. Aquest fet va ser el Procés de Montjuïc de 1896. El clima social cada cop estava sent més incendiari, tot i que ja trobem antecedents com el del procés de la Mano Negra de l’any 1882 o el judici dels Màrtirs de Chicago de l’any 1886. També els atemptats socials que estaven succeint a França van servir d’eco a Barcelona, on els atemptats cada cop eren més cruents.  La successió de fets va ser la següent: el de 24 setembre de 1893  Paulí Pallàs va atemptar contra el capità general Martínez Campos; el 7 novembre de 1893 Santiago Salvador va llançar una bomba ,des del cinquè pis del Liceu, durant la representació de l’obra de Guillem Tell de Rossini i finalment el 7 de juny de 1896 a la processó de Corpus del carrer Canvis Nous va explotar una bomba a la cua d’aquesta.

Ramon Casas va pintar Sortida de la processó del Corpus de l’església de Santa Maria anys posteriors a l’atemptat de Canvis Nous (1907) Font: Viquipèdia

La repressió estatal va ser exemplar i particularment no es buscava cap autor dels fets, sinó que el que es pretenia era desmantellar  un sector social. Les detencions van ser massives: anarquistes, lliurepensadors, republicans o propagandistes van ser engarjolats.  Montseny va ser detingut a Reus, vuit dies després dels atemptats de Canvis Nous. El motiu: regentar una escola laica.

Montseny fa evident el seu enuig amb frases com: “Porqué soy así tratado?, “Hay hombre de vida más honrada que la mía? o “Hay quien sea más trabajador que yo?”. Com podrà comprovar el lector els tocs arrogants, típics de la personalitat de Joan Montseny, existiran durant tot el transcurs de la lectura, però indubtablement veurem que aquell passatge traumàtic marcarà bona part de la vida de Federico Urales, i el cito per primera vegada amb el seu pseudònim, ja que serà empresonat a Montjuïc, on començarà a utilitzar aquest nom per relacionar-se amb l’espai exterior i explicar les represàlies que es van dur a terme.

Particularment, aquest fragment del llibre aporta molta informació primària sobre com es va viure el Procés de Montjuïc, dia rere dia. Com hem apuntat anteriorment, les detencions van abraçar un gran col·lectiu i les vivències dels presos van ser recollides a les seves memòries. Alguns presos destacats van ser Pere Coromines, Teresa Claramunt, Anselmo Lorenzo, Tomàs Ascheri. Baldomero Ollé o Fernando Tarrida del Mármol. Aquest últim, propagandista afí a les idees anarquistes i de família benestant.  Tarrida del Mármol va desenvolupar un paper molt important per la família Montseny-Mañé a posteriori i Urales va dedicar unes quantes pàgines destacant el caràcter de Tarrida durant la seva detenció a Montjuïc.

Federico Urales també es va dedicar a relatar com es desenvolupaven les tortures dirigides pel tinent Narciso Portas, deixant  constància de tota la correspondència dels condemnats a mort abans que fossin executats l’any 1897.

Afusellaments al fossat del Castell de Montjuïc l’any 1897 Font: Wikimedia Commons

La gran repressió que hi va haver a la Ciutat Comtal va dificultar que la premsa barcelonina defensés les injustícies que estaven vivint dintre del Castell de Montjuïc o altrament anomenat “Castell Maleït”.  La mobilització s’estava fent des de l’exterior i  també des de Madrid amb el Nuevo Progreso (Pi Margall) i El País (Alejandro Lerroux) com a principals exponents.  Fernando Tarrida del Mármol, després de la seva posada en llibertat, va iniciar una campanya internacional que va culminar amb la publicació de Les inquisiteurs d’Espagne, l’any 1897.  La Revue Blanche, dirigida pels germans Natanson, també va exercir un fort posicionament cap a la denúncia dels fets ocorreguts.

En definitiva, tota la mobilització que havia volgut tallar l’estat espanyol es veia estesa per tota Europa. Urales, un cop alliberat de Montjuïc, va ser extradit a Londres, on, guiat pel mateix Tarrida del Mármol, va poder presenciar una sessió del Spanish Atrocities Comitee i també va poder reunir-se amb figures destacades com Pier Kropoktin, Louise Michel, Teresa Claramunt o la mateixa Teresa Mañé (Soledad Gustavo), qui va viatjar  a Anglaterra per retrobar-se de nou amb el seu company.

Aquest afany per la revisió del Procés de Montjuic des de l’exterior va fer que la tornada d’Urales a Espanya estigués reforçada per la voluntat de crear un espai on poder denunciar i revisar aquests fets. Primerament es va veure acollit per la figura d’Alejandro Lerroux i va col·laborar amb ell.  Ben aviat, però, amb l’ajuda econòmica de Francesc Ferrer i Guardia i junt amb la seva companya Soledad Gustavo va crear, l’any 1898, la Revista Blanca, fent un homenatge a la Revue Blanche dels germans Natanson.

Particularment, aquest segon volum de Mi Vida veiem un Federico Urales compromès amb la causa de Montjuïc aconseguint que la Revista Blanca agafés la rellevància suficient per convertir-se en un referent de la premsa dissident. Miguel de Unamuno, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo o Leopoldo Bonafulla van ser algunes personalitats que van col·laborar amb la revista.

Paral·lelament a la Revista Blanca, el projecte editorial Montseny-Mañé va agafar força i també va veure la llum Tierra y Libertad: el suplement que va encarregar-se de defensar la revisió de les causes la Mano Negra (la detenció de quinze camperols acusats d’anarquisme, per quatre crims comesos els anys 1882 i 1883 i que mai s’ha sabut si fou un moviment de l’estat per frenar el moviment anarquista al sud d’Espanya) o la causa de Jerez de la Frontera (quan a la nit del 8-9 d’agost de 1892, un grup de camperols, reivindicant una millora salarial i horària foren fortament represaliats per l’Estat, acusats de rebel·lió i anarquisme)

És evident, doncs que, el teixit de contactes que va trenar Urales durant la primera etapa de la Revista Blanca (1898-1905) va ser envejable i veurem aquesta riquesa amb la correspondència interclassista que publica Urales a les seves memòries. Un exemple ben clar són les cartes que es va enviar amb el mateix president del Consell de Ministres, Francisco Sivela, per tal que es revisés el Procés de Montjuïc.

Fotografies del matrimoni Montseny-Mañé. Font: elaboració pròpia a partir d’imatges de la Viquipèdia

Pel que fa al tercer volum de Mi Vida,  podem veure que la desaparició de la Revista Blanca  l’any 1905 va ser el presagi del final d’una etapa. En aquest apartat podem veure l’autor exercint tasques polifacètiques. Des de la defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia durant el judici dels atemptats als Reis l’any 1906, l’episodi de Ciudad Lineal (el conflicte que Urales va mantenir amb Arturo Soria cap a l’any 1911, urbanista creador de Ciudad Lineal, acusant-lo d’estafador que va costar el seu desterrament i el de la seva família), la postulació per ser alcalde de Barcelona o les seves col·laboracions amb l’editorial Per Catalunya.

Recordem que Ferrer i Guàrdia va ser un personatge clau per la posada en funcionament de la Revista Blanca i també per l’encàrrec editorial del llibret Sembrando Flores. Tot i que Federico Urales es mostra crític per l’amistat de Ferrer i Guàrdia amb Alejandro Lerroux dient que: “Ferrer no era anarquista de pies a cabeza”, Urales es va veure implicat en la defensa del judici de Ferrer, on es va posicionar clarament al costat del lliurepensador. Tanmateix, durant els divuit anys d’inactivitat editorial, veurem un Urales tocat.

El retorn a Barcelona, l’any 1912, després del seu desterrament de Madrid, semblava il·lusionant, el projecte editorial de la Revista Blanca tornava a estar damunt de la taula junt amb la seva companya de vida Soledad Gustavo i la seva filla Frederica Montseny. Així i tot, el tombant de segle i el procés de Montjuïc havia canviat la manera de concebre l’anarquisme i Urales, sempre crític amb la nova Confederació Nacional del Treball (CNT), fundada el 1910, va fer que a poc a poc deixés el relleu a la seva filla Federica. El segle XX, en definitiva, havia arribat.

Per tant, podem afirmar que aquesta és una reedició d’una obra imperdible per entendre la complexitat ideològica del tombant del segle XIX, de la mà d’un dels lliurepensadors més importants com va ser Federico Urales. Si bé és cert que algunes vegades es perd la perspectiva de la importància que va tenir Soledad Gustavo en la construcció del projecte editorial de la Revista Blanca. Però igualment, la reedició d’Abelló i Puente ajuden a posicionar des d’una perspectiva transversal, pedagògica i divulgativa les memòries de Federico Urales, fins ara no accessibles al gran públic.  

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>