Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Contextualització de l’autor i el text

Susan Southard té un postgrau en Escriptura Creativa per la Universitat d’Antioch (Los Àngeles) i va obtenir una beca de Narrativa de No Ficció en el Norman Mailer Center (Massachusetts). L’obra que ens ocupa ha guanyat el Premi Literari de la Pau del 2016 i el Premi J.Anthony Lukas del mateix any. Nagasaki ha aparegut en el New York Times, Los Angeles Times, Politik i a Lapham’s Quaterly entre altres publicacions.

És singularment important per entendre la base emocional i personal que nodreix cada pàgina d’aquesta obra mencionar que l’autora va viure, des dels inicis de la seva adolescència i durant uns anys, immersa en la cultura japonesa, la qual cosa li va permetre conèixer de primera mà el Museu de la Bomba Atòmica de Nagasaki juntament amb nombrosos testimonis dels supervivents de l’atac nuclear viscut el dia 9 d’agost de 1945 sobre l’anteriorment anomenada ciutat nipona.

L'autora, Susan Southard. Font: susansouthard.com
L’autora, Susan Southard. Font: susansouthard.com

Resum i anàlisi

En major o menor mesura, el conjunt de la població occidental ha sentit a parlar o coneix alguns detalls sobre els atacs nuclears envers  el Japó que van comportar el final de la Segona Guerra Mundial, però els coneixements sobre l’endemà i la tornada a la quotidianitat en acabar la contesa són desconeguts per a la majoria. Amb la voluntat de donar solució a la problemàtica, Susan Southard va més enllà del relat històric i estadístic de morts per explicar el relat d’aquells que van tenir l’infortuni de ser greument ferits per la bomba atòmica.

Mapa Nagasaki Wiki
Nagasaki abans i després de l’atac nuclear. Es poden observar els diferents nivells de destrucció de la ciutat a partir dels arcs concèntrics que partien de l’hipocentre. Font: Wikiwand. 

El seu estudi, doncs, té una base històrica detallada que permet al lector endinsar-se en termes estrictament japonesos com el kokutai i el kodo l’essència nacional i la via imperial– i la marxa de l’Estat nipó després de la Revolució Meiji per rearmar-se i esdevenir una potència a escala mundial. Després d’unes consideracions inicials sobre terminologia i cultura japonesa, l’autora uneix el detall i rigor propis de l’historiador amb la proximitat que ofereixen les converses íntimes i detallades sobre els somnis, temors i desitjos de tots els hibakusha –ferits per la bomba atòmica- que componen els testimonis d’aquest llibre. Aquest mètode de treball té una gran proximitat amb altres escriptores, especialment en tot el referent a l’anàlisi del relat dels entrevistats amb l’obra de Svetlana Aleksiévitx, més concretament amb el llibre Els nois de Zinc, on es posa l’accent sobre les vides i motivacions personals d’aquells que ho van perdre tot durant la intervenció soviètica a Afganistan i l’abandonament dels veterans de guerra per part de les institucions que va tenir lloc durant la caiguda de l’URSS.

El món de la dona japonesa també és analitzat en aquesta obra a partir de les paraules de Do-oh Mineko i Nagano Etsuko, algunes de les dones afectades per l’atac, i permet al lector entendre el rol social que aquestes van desenvolupar durant el període Imperial així com la difícil reincorporació a la vida pública que van haver d’afrontar les que van quedar afectades per la radiació. L’estigma que suposava per una dona ser hibakusha provocava un gran rebuig social, i a la vegada impedia que poguessin casar-se o ser acceptades de nou per les seves famílies.

La incapacitat dels mitjans de comunicació i dels editors japonesos durant la postguerra va deixar el relat dels fets bèl·lics en mans dels nordamericans, els quals arribaren a exposar que la mort nuclear era “molt plaent”

Susan Southard és especialment crítica amb l’actitud i la campanya de desinformació que van seguir el govern i l’exèrcit dels Estats Units un cop acabada la guerra contra el Japó, en especial tot el referent amb l’assumpte atòmic. L’estricta censura dels mitjans de comunicació japonesos durant la postguerra, així com la incapacitat dels editors nipons de publicar estudis i llibres sobre la fi del conflicte armat, van provocar que la construcció del relat quedés en mans de l’Estat Major nord-americà. El general Leslie Groves, dirigent del Projecte Manhattan, va arribar a exposar en públic que l’atac nuclear generava una “mort molt plaent”. Aquesta actitud per part dels dirigents nord-americans no es va quedar en el pla de les declaracions i la guerra propagandística, sinó que es van emetre ordres específiques per apoderar-se d’historials mèdics, mostres d’autòpsies i de biòpsies de teixits de les víctimes japoneses per ser transportades a Amèrica i poder servir de base d’estudi per desenvolupar noves estratègies en els futurs conflictes que s’iniciaven a la incipient guerra freda.

Comentari de l’obra

Atenint-nos a les consideracions inicials, aquest estudi ens ofereix una nova visió sobre les vides dels afectats per l’atac nuclear, ja que a més de qüestionar el relat tradicional imposat per l’establishment nord-americà després del conflicte mitjançant informacions extretes d’estudis recents, també procura respondre a qüestions sobre els traumes psicològics dels hibakusha i a la història personal d’aquests afectats. També posa el focus sobre per què la majoria d’occidentals, especialment als Estats Units, sap ben poca cosa sobre les experiències de les víctimes de l’atac atòmic els anys posteriors a 1945.

Els hibakusha (les víctimes dels bombardeigs) i les seves famílies no poden parlar obertament dels fets a causa de la cultura nipona i hi existeix un rebuig social

Taniguchi Sumiteru, Do-oh Mineko, Nagano Etsuko, Wada Koichi i Yoshida Katsuji són persones que van ser afectades per la bomba, i mitjançant els seus testimonis, material gràfic, correspondència, historial mèdic i obres redactades per ells mateixos estructuren aquesta monumental obra sobre la desfeta de Nagasaki.  També hi ha un ús extensiu d’articles de diaris i revistes, transcripcions de discursos, entrevistes de ràdio i televisió, correspondència i material arxivístic dels principals centres d’investigació sobre la Segona Guerra Mundial dels Estats Units i el Japó, entre moltes altres fonts –especialment mèdiques- per tal de poder explicar el drama humà i personal que va suposar l’atac atòmic. Per la complexitat de les vides d’aquests supervivents, i per tal de posar ordre entre l’enorme quantitat d’informació aportada per crear el relat dels seus testimonis, el llibre s’estructura en nou capítols temàtics i cronològics des de 1945 fins a l’actualitat.

Cal tenir en compte que la majoria dels hibakusha –afectats per la bomba atòmica- arrosseguen un estigma molt gran, la qual cosa provoca que, habitualment, no parlin sobre les seves experiències relacionades amb l’atac nuclear, ni tan sols dins les seves pròpies famílies. La cultura japonesa tradicional no afavoreix l’exposició pública de les dificultats personals, familiars i socials, juntament amb la por al rebuig i a l’aïllament social a causa de la radiació i de l’estigma d’haver estat blanc directe d’un atac que s’emmarca en el període més fosc de la història recent del Japó.

Una víctima dels atacs nuclears. Font: Viquipèdia
Una víctima dels atacs nuclears. Font: Viquipèdia.

Respecte al conjunt d’informacions, anàlisis de dades i relats dels principals hibakusha entrevistats per realitzar aquest llibre, considero especialment rellevant tenir en compte que, malgrat que Susan Southard és nascuda als Estats Units i està condicionada per la cultura occidental, presenta una visió dels esdeveniments ocorreguts poc distorsionada. 

Aquest conjunt d’informacions i de consideracions sobre l’obra Nagasaki ha de permetre al lector obtenir una nova interpretació dels fets a partir de les vivències dels principals afectats, intentant-se allunyar de l’òptica clàssica occidental i endinsar-se parcialment en la psique nipona per tal de descobrir com era el mode de vida diari dels hibakusha, no només durant les acaballes de la guerra i el letal atac que va posar fi a la contesa més gran de tots el temps, sinó com els afectats d’aquesta atrocitat van haver d’encarar nous reptes davant una societat que els havia deixat majoritàriament de banda.

Com a conclusió, es pot afirmar que aquesta obra ens ofereix una anàlisi global del que van ser els atacs nuclears sobre el Japó, posant especial èmfasi a l’oblidat cas de Nagasaki i dels seus hibakusha sempre respectant els paràmetres culturals japonesos i oferint una visió menys occidentalitzada del que ens tenen acostumades les obres més generalistes sobre el conflicte entre els Estats Units i el Japó.

Fotografia que mostra la total destrucció de la zona dels temples de Nagasaki. Font: Viquipèdia
Fotografia que mostra la total destrucció de la zona dels temples de Nagasaki. Font: Viquipèdia. 

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>