Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

L’any 2020 Edicions Universitat de Barcelona, juntament amb el grup de recerca Ars Picta van reprendre la sèrie de llibres “Ars Picta. Temes”, sent aquest el segon volum amb el nom Pirineus romànics, espai de confluència artística; sota el lideratge de Milagros Guardia i Carles Mancho, editors i col·laboradors del llibre. Aquesta obra, de caràcter divulgatiu científic, és un recull compost per catorze investigacions elaborades per diferents estudiosos. L’eix vertebral de la lectura és el món del romànic, concretament el localitzat als Pirineus tant català com francès, i com tot aquest territori ha interactuat establint connexions i s’ha influenciat omnidireccionalment.

Els editors ens introdueixen en una breu i concisa presentació quin és l’objectiu i sota quin marc treballen, a més de puntualitzar que està compost per tres blocs diferenciats. A grans trets, els temes que es tracten són: en primer lloc, conjunts concrets com Sant Pere de Sorpe, Mare de Déu d’Orjot i Sant Joan de Caselles; el segon dels blocs són estudis de centres i d’intercanvi de sabers i d’escultura monumental com ara la representació de la paràbola de Llàtzer i per últim, estudis que giren entorn el segle XIX i XX i la recuperació del patrimoni medieval amb figures com el fotògraf Adolf Mas.

La primera autora a escometre el llibre ha estat Milagros Guardia, directora d’Ars Picta i professora de la Universitat de Barcelona, fent-se càrrec de la contextualització de la zona geogràfica. Tanmateix, en aquest es planteja la hipòtesi de l’existència d’una regió artística localitzada als Pirineus que es consolida als segles XI-XII. Per tal de resoldre-ho, l’autora analitza al detall la complexitat existent en les possibles vies de comunicació que es van realitzar, com van ser camins, valls, passos, hospitals, etc.

És de gran interès destacar el següent treball realitzat per Joan Font i Genís Àvila, ja que per dur a terme aquest estudi incorporen una tecnologia que actualment està en auge: el model 3D. L’objectiu d’aquests fou digitalitzar l’interior de l’església de Sant Pere de Sorpe mitjançant un escàner làser, amb la intenció de reunir les pintures murals romàniques en un únic model, atès que avui dia es localitzen en diversos museus a més també d’in situ. Una vegada aixecat el model 3D, es van veure irregularitats en els plànols a més d’obrir noves incògnites estructurals i, pel que fa a les pintures, es van incorporar gràcies a un model fotogràfic. Com bé expliquen els autors, aquest també va ser un exercici col·laboratiu i de prova entre Ars Picta i altres disciplines com l’arquitectura, demostrant que els treballs interdisciplinaris són de gran potència en la recerca.

És necessari puntualitzar que, en aquests dos primers textos, es posa a l’abast dels lectors un QR que pot ser escanejat amb el fi d’obtenir la documentació gràfica usada en ambdós estudis, sent així una estratègia accessible i senzilla.

Continuant amb el conjunt de Sant Pere de Sorpe, Carles Mancho ens instrueix sobre el cicle iconogràfic de les pintures murals. En primer lloc, contextualitza les vicissituds de l’església, fent també fa una introducció de les mateixes pintures amb les primeres notícies que se’n tenen d’aquestes. A més a més, realitza un estudi dels materials i pigments, rellevant ja que es mostrà la connexió d’aquestes pintures amb les de Cardós, Estaón i Àneu. Respecte al programa iconogràfic, Carles Macho qualifica de sorprenent  l’execució d’unes pintures tan riques en una església secundària. Durant el text fa una explicació de les imatges identificades per posteriorment endinsar-se en les noves troballes, la primera reconeixent-la com Sant Miquel Sauròcton i distingint la segona com a Sant Silvestre. 

A continuació i deixant de banda per uns moments Catalunya, Emmanuel Garland ens situa  amb el seu estudi a Ourjout -Occitània, Bordes-Uchentein-. L’autor, en aquest, se centra en les pintures murals romàniques de l’església de Santa Maria d’Ourjout. La seva descoberta es realitzà l’any 2012 després de treure el retaule barroc que albergava en l’interior. En el treball Garland ens fa una introducció del context a més de l’explicació acurada de les pintures per posteriorment endinsar-se en la possibilitat de mestres i connexions d’aquestes pintures amb altres de similars. En aquest estudi, podem veure com aquesta comunicació intrapirenaica de la que Milagros Guardia feia esment en el primer treball d’aquest mateix volum es feia visible, ja que en les pintures murals d’Ourjout es veu una clara influència amb altres mestres i pintures del Pirineu.

Per finalitzar aquest primer bloc d’estudis que se centren en conjunts concrets, Cristina Tarradellas en aquest es focalitza en la tradició carolíngia a les valls d’Andorra agafant com a exemple per il·lustrar aquest estudi la imatge de Crist Crucificat de l’església de Sant Joan de Caselles. La peculiaritat d’aquesta obra recau en les figures representades sota de Crist, ja que estan identificades com a centurions, concretament Longinos i Stephaton. L’origen d’aquesta imatge, gràcies a la recerca iconogràfica realitzada per Tarradellas, es troba en territori germànic a més de relacionar-se amb la lluita contra l’heretgia, amb motiu que  Andorra fou influenciada pel moviment adopcionista.

Crist Crucificat de Sant Joan de Caselles. Font: Wikimedia Commns

El primer treball que obra el segon bloc és l’estudi realitzat per les autores Begoña Cayuela, Milagros Guardia i Juan Antonio Olañeta Molina. Aquestes tres revisen la imatge del pobre Llàtzer usada àmpliament entre els anys 1075 i 1200. No únicament se cenyeixen en la iconografia sinó que l’exegesi esdevé el punt de mira. Altrament, en aquest treball ens trobem amb la incorporació de la tecnologia, en aquest cas emprant una base de dades Filemarker. Per iniciar l’assaig es fa una contextualització de la paràbola, l’explicació en compendi de la trajectòria de la seva aparició a més de la informació útil que s’ha extret de la base de dades. Seguidament,  pel que fa a l’exegesi de la imatge fan un recorregut històric pels erudits interessats en aquesta, sent Gregori el Gran crucial, ja que la reprèn en múltiples ocasions. Per últim, les autores seleccionen tres conjunts com són Sant Climent de Taüll, Sant Pere de Sorpe i la Seo de Saragossa, d’aquesta manera il·lustren els diferents modes de representar la imatge de Llàtzer. És convenient fer incís en què aquest és un estudi processual que intenta apregonar en la diversitat de la selecció de les imatges iconogràfiques.

Rebecca Swanson, Doctora per la Universitat de Barcelona, fa una cerca sobre la transferència de coneixements de producció en paper a creacions monumentals, en específic de la Seu de Roda d’Isàvena. Enceta el seu treball relatant com els primers historiadors de l’art constataren aquesta transmissió de còdex a monuments i viceversa, sent J.J Tikkanen i E. Mâle; afegint també  en aquesta introducció com s’efectuava aquest procés mitjançant els quaderns de models. Particularment, no hi ha documentació que verifiqui la transmissió d’aquests a  Roda d’Isàvena, però com explica Swanson, si hi ha vincles que ho constaten, per mitjà de pergamins, posant com a exemple la portalada de la mateixa Seu. És de gran importància destacar que en la biblioteca de Roda d’Isàvena si que existí literatura reformista, ja que l’autora, a tall de conclusió, argumenta que no es pot qualificar sota una única etiqueta les manifestacions culturals de Roda.

L’autor Vincent Debais, responsable de la recerca al CNRS, en aquest fa un estudi epigràfic de les inscripcions que s’incorporen en les pintures romàniques dels segles XI al XIII, en el territori que compren els Pirineus. Gràcies a la comparació de les línies pictòriques amb les inscripcions, Debais llença la hipòtesi que l’autor realitzador tant de les pintures com de les inscripcions és el mateix. Nogensmenys, és imperiós remarcar que la conservació d’aquestes obres és deficient motiu pel qual és complicat sovint duu a terme l’estudi de les obres. Amb aquest assaig queda clar que no es pot dissociar el procés creatiu pictòric de la realització de l’escriptura, per tant, és quelcom indivisible.

Consecutivament, Juan Antonio Olañeta Molina tracta un tema que alberga un cert atractiu, ja que l’Art Institute de Chicago disposa d’un doble capitell on es representa l’Adoració dels Mags. Originalment es creia que aquest capitell procedia del nord d’Espanya o del sud de França, però una anàlisi rigorosa de l’estil ha constatat que presenta fins a dotze versemblances amb capitells de la zona de Jaca; específicament del claustre de la catedral de Jaca, el monestir de Sant Joan de la Penya i el monestir de la Santa Creu de la Serós. Olañeta, en aquest fa una descripció exhaustiva de totes aquestes semblances, com per exemple a la roba o a les extremitats inferiors del lleó. Posteriorment i per tercera vegada l’ajuda de la tecnologia ha estat determinant pel fet que es van examinar les pedres ubicades tant a Chicago com la de Jaca. Finalment, es va arribar a la conclusió en què el capitell procedia d’un dels pilars de la galeria sud del claustre de la catedral.

Amb la intenció d’aprofundir en tota la informació que es té sobre l’escultura dels segles XI-XIII l’autor Daniel Cazes, és proposà definir i aprofundir en aquesta línia d’investigació. El que planteja l’autor és desmuntar els conceptes tòpics com són art romànic, art cistercenc o gòtic basant-se en la creença de què aquests són poc profunds i massa ambigus per aquests motius, un dels objectius de l’estiu és la datació i la reexaminació de les escultures. Comparant les escultures de Toulouse, nord d’Espanya i sobretot Catalunya busca crear un nou mètode d’investigació que tingui un mètode més transversal, tenint en compte les fluctuacions i els canvis geopolítics.

Seguidament en aquest treball, les estudioses Immaculada Lorés i Quitterie Cazes fan una revisió acurada de la Mare de Déu del Claustre, ubicada a Solsona. En un inici realitzaren una descripció de la peça escultòrica. Com bé expliquen les autores, un dels trets més característics de la Mare de Déu és el pentinat en forma de dues trenes, motiu pel qual s’ha associat amb l’escultura tolosana del grup gilabertus. Cazes i Lorés, a continuació, i quasi de manera obligatòria per raons òbvies com són les semblances entre peces, han realitzat una comparació exhaustiva entre les escultures realitzades pel mestre Gilabertus i la tractada en aquesta investigació. Una vegada fetes aquestes comparacions, a més de l’estudi de l’origen de les escultures com a pilars, les autores conclouen que la Mare de Déu del Claustre no fou realitzada per Gilabertus però sí que devia ser una gran influència per l’artista creador.

Imatge frontal Mare de Déu del Claustre, Solsona. Font: Wikimedia Commons

Roser Piñol és l’autora encarregada de començar amb el tercer dels blocs tractats en el volum. L’autora explica breument quins foren els objectius, com i què s’abordà en la Revista de Gerona. Literatura, Ciencia y Arte, creada a mitjans del segle XIX. En aquest treball, Piñol fa una contextualització del moment en què nasqué la revista explicant que la fita fou promocionar la cultura i la llengua en territori gironès. La revista no només se cenyia a divulgar projectes culturals sinó que també comunicava les notícies d’interès per a la població. Seguidament l’autora s’endinsa a explicar com la revista estudià el romànic historicament, fragmentant-ho mitjançant períodes i temes tractats.

En aquest següent i penúltim capítol, Carmen Perrotta investiga la importància que ha tingut l’Arxiu Adolf Mas per a estudis tant peninsulars com transoceànics. Primerament, l’autora fa un context evidenciant com s’ha acabat vinculant la feina patrimonial i la fotografia a més d’exposar com ha succeït a Alemanya, França i Espanya. En aquest últim país tenim una de les figures més prolífiques d’aquest camp arribant a crear un arxiu fotogràfic, sent Adolf Mas. Per últim, Perrotta fa incís en la relació d’aquest amb altres estudiosos com Arthur Kirsley Porter.

La investigació que clausura el volum la duu a terme Carmen Perrotta, autora de l’anterior. Això no obstant, continuem parlant de la figura d’Adolf Mas. En aquesta ocasió s’han pogut estudiar quasi una cinquantena de mapes inèdits, divuit dels quals són realitzats manualment. És de gran interès aquest estudi, ja que executa una cronologia del recorregut que podria haver efectuat Adolf Mas entorn la península Ibèrica per realitzar-los. Per concloure, Perrotta fa incís en els motius pels quals realitza aquesta cartografia, a més de puntualitzar en la gran aportació que ha estat l’Arxiu.

Tal com hem vist amb aquesta lectura, una anàlisi artístic no pot prescindir d’una perspectiva que contempli la variable geogràfica com seria el cas del romànic en el Pirineu. De la mà dels autors, arribem a la conclusió de l’existència d’una gran fluctuació de coneixements i sabers incloent el que ara entenem com a art. Amb tot, esperem poder accedir als estudis, ja que el fet de ser recents fa que encara no estiguin clausurats. Així doncs, noves vies d’investigació són possibles, per tant es palpable un canvi en els mètodes i la recerca artística.

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>