Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

White trash: la caiguda dels mites dels Estats Units

El dia 6 de gener del 2021 serà recordat per l’assalt al Capitoli i les imatges de banderes confederades onejant al bell mig del poder polític dels Estats Units –el més a prop que ha estat la Confederació de conquerir Washington-. Des del 2016, molta gent es pregunta qui i per què va votar a Donald Trump. Una de les respostes té un nom: white trash. Qui són aquestes persones? D’on venen? Com i per què han estat ignorats i marginats des del principi de la història dels Estats Units? Quins polítics populistes han creat una imatge per seduir-los al llarg del temps? Nancy Isenberg, historiadora i professora a la Universitat de Louisiana, ens convida a un viatge de quatre segles tot desmuntat alguns dels grans mites de la història dels Estats Units: el far de llibertat, els Pares Fundadors, la terra d’oportunitats, el Destí Manifest… Isenberg els fa caure tots. Però, sobretot, elimina el mite dels Estats Units com una societat sense classes. De fet, demostra tot el contrari: la societat nord-americana, des dels albors de la seva història, ha estat una de les més segmentades per les classes socials. Una altra cosa és que, evidentment, hagin volgut ocultar-ho no només al món sinó a ells mateixos. Perquè mentre la constitució estatunidenca resa que “tots els homes han estat creats en llibertat”, la realitat és que les diferències de gènere, classe i ètnia encara persisteixen fins el dia d’avui.

Un viatge de molts anys

Una de les claus del llibre d’Isenberg és com mostra l’estigma que ha caigut sobre els ciutadans més pobres i que arriba fins als nostres dies, tot i que en les últimes dècades han patit un canvi d’imatge. Un estigma que sempre els ha tractat com a gent inadaptada que vivia al marge. Al marge de què? Al marge de tot, aquí està la clau. Al marge de la civilització, de les ciutats, del progrés, de les famoses oportunitats que se suposa que ofereixen els Estats Units. Una classe automàticament marginada i que, en molts moments de la història, ha estat considerada fins i tot una raça a part. Una raça impura, perillosa, una involució que podria enfonsar la nació sencera si seguia proliferant. De fet, no van ser poques les ocasions en què membres d’aquest col·lectiu van ser esterilitzats per no “estendre la seva prole”. Eren un món a part, els anomenats white trash: escòria blanca pobra. És important conèixer el terme i entendre el matís, ja que no es redueix només a la pobresa. Existien pobres treballadors, amb aspiracions i possibilitats (si més no a escala teòrica) d’ascendir socialment. L’escòria blanca pobra eren persones considerades ocioses, delinqüents, sense aspiracions ni un grau mínim de civilització. A la white trash se la coneixia amb noms tan cruels com “fems humans”.

I tot comença des del principi de les mateixes colònies. Una gran quantitat de les persones que hi arribaven no eren puritans en cerca de llibertat ni emprenedors buscant fortuna, sinó delinqüents que acceptaven anar al nou món com una commutació de la pena capital. Persones que, per a Anglaterra, valien més morts de tant treballar a les colònies que vius als carrers i les presons de Londres. Des del principi, les colònies van presentar una societat clarament jerarquitzada, on la terra estava en mans de molt pocs i les persones més desafortunades no tenien absolutament res. En molts casos no es tenien ni a si mateixos, ja que per pagar deutes o condemnes quedaven lligats durant anys al servei d’altres persones, no eren més que esclaus. Per a aquesta gent només existien les feines més dures i indesitjables.

El curiós cas de Benjamin Franklin: va marxar de Boston com un indigent i va ascendir socialment a Pennsilvania gràcies a les relacions amb les elits de la particular escala social de Filadèlfia. Un rara avis al qual els indigents mai li van despertar simpatia o clemència. Font: Pixabay

Les experiències diverses a les colònies de Virginia, Geòrgia, Nova Anglaterra i les Carolines van assentar les bases sobre l’alta estratificació social. Des del principi, l’escòria blanca pobra va estar present al debat polític i intel·lectual tot i que sempre per corroborar la seva marginació. La realitat que molta gent no volia veure era que aquella escòria blanca eren persones iguals que ells. Durant segles, aquest grup de població no va tenir cap mena de defensor en una classe política on fins i tot els més progressistes els consideraven un cas sense remei i que, com a molt, aspiraven a suavitzar les seves condicions de vida, però en cap cas a formar part de la societat estatunidenca. L’autora ens mostra com van ser els damnificats de totes les situacions: la independència americana no va fer més que empitjorar les seves condicions de vida – de fet, la mobilitat social a Anglaterra era major que a les colònies-. La famosa expansió cap a l’Oest no va alleugerir les diferències de classe, sinó que va ser un procés migratori en què les fronteres occidentals van convertir-se en l’assentament d’ocupants il·legals, persones novament al marge dels idíl·lics camperols que pregonava Thomas Jefferson.

L’estigma de pobresa de la white trash cada vegada es va associar més amb una forma de parlar característica, marcats defectes físics, un analfabetisme galopant i una conducta sexual del tot desinhibida. Fins al punt que les figures polítiques que sorgien dels territoris propers a l’escòria blanca, tot i no ser-ho, duien uns estigmes semblant que els seus detractors explotaven. Durant segles, la immobilitat de classes es va basar en dos factors: el fet de fer creure als pobres que tenien algú per sota (esclaus negres) i soscavar les seves aspiracions d’ascendir socialment per por que es rebel·lessin contra el seu paper dins la societat. Després de la guerra civil americana, la pregunta no era tant què fer amb els negres pobres del sud, sinó amb els blans pobres del sud: els esclaus van millorar la seva situació, però els membres white trash no.

Orgull white trash

Els arguments van canviar amb el pas dels anys, però les idees eren les mateixes. L’escòria blanca va seguir marginada amb raonaments adaptats als nous temps: a principis del segle XX, el concepte de classe es fusiona amb el de raça. La febre de l’eugenèsia va colpejar amb força tot el país i va desembocar en la duríssima llei d’integritat racial de 1924 per la qual la població es dividia entre purs i mestissos, aptes i no aptes, vàlids i contaminats. Es prohibien els matrimonis entre races i es traçava la genealogia familiar per garantir la seva puresa. I així s’estableix una jerarquia de classe amb el nou terme “aristogenic”. Durant aquesta època, la consciència de classe s’accelera més que mai sota la màscara de la pseudociència.

No va ser fins a l’últim terç del segle XX que l’escòria blanca va patir un canvi d’imatge. En una societat fortament influïda pels mitjans de comunicació, els realities van aportar una imatge més rústica d’aquest grup humà. Al cap i a la fi, es tractava d’una mostra empírica de la realitat de classes als Estats Units presentada sota la pàtina de l’humor. Però mentrestant, el mateix urbanisme de les ciutats mostrava la diferència entre rics i pobres: les classes mitjanes tenien les seves zones segures, els barris homogenis sense pobres descrits, en paraules de l’autora, com a “fortaleses de la consciència de classe”. Però els pobres havien de malviure a l’extraradi, en moltes ocasions en insalubres parcs de caravanes, una espècie d’actualització dels ocupants il·legals que hi havia més enllà dels agricultors.

Willie Robertson, un dels protagonistes de Duck Dynasty, un dels molts realities sorgits als últims anys que tenen com a protagonistes a membres de la white trash i que han popularitzat la seva imatge més rústica. Font: flickr

El cas és que la imatge rústica va començar a fer-se popular. L’aparició de figures com Elvis Presley o Jimmy Carter, fills de famílies pobres, però no escòria blanca, va contribuir a veure com a positiu el fet de dur una mica de sang white trash a les venes. Altres figures com ara cantants countries, escriptores i pilots de la NASCAR emergeixen del que sempre s’havia conegut com a persones incivilitzades i demostren que podien arribar lluny. Aquests exemples de white trash que han acabat triomfant s’han utilitzat per a dos arguments: el que diu que, efectivament, les oportunitats són per a tothom –tot i que els que triomfen són l’estranyíssima excepció i no pas l’exemple- i el que pregona que els pobres no estan preparats per a ser nou-rics. La batalla política que arriba fins als nostres dies encara debat si a l’escòria blanca se l’ha d’ajudar o si no és més que un perill per l’economia de l’estat i el desenvolupament de la civilització. El grup Rebel Son és un dels exponents de l’anomenat white trash rock; una de les seves lletres diu “I’m proud to be a redneck piece of white trash”, és a dir, “estic orgullós de ser un tros d’escòria blanca”. Després de quatre-cents anys de marginació i oblit, els blancs més pobres canviat el seu estigma per orgull, però també han estat utilitzats de manera política. Donald Trump evidentment es va aprofitar de la white trash com a gran bossa de votants; el seu discurs populista i la seva imatge excèntrica, allunyada dels acadèmics de corbata, van captivar als membres de la comunitat més pobra i marginada.

Llums i ombres

Nany Isenberg explica la història de l’Amèrica dels pobres. Les persones que no apareixen als mites ni als memorials, les que van lluitar les guerres (els rics n’estaven exempts), la mà d’obra caiguda per les duríssimes condicions de vida. Dibuixa la situació de les dones com a béns, possessions pels homes, tot i que no hi aprofundeix. Tot i no ser un llibre específic per explicar el trumpisme, sí que posa de manifest la importància de saber-se identificar amb el líder de la Casa Blanca, el recorregut històric de figures populistes i retrata el circ polític dels últims anys. Tot aquest viatge va acompanyat d’un reguitzell d’exemples que il·lustren i reforcen els arguments de l’autora: obres literàries de cada època, discursos polítics, pel·lícules de Hollywood… una documentació espectacular per a una obra molt completa, però que en algunes ocasions provoca donar una volta i una altra sobre els mateixos conceptes i fa que d’altres quedin tractats de manera més superficial. Històricament, seria molt més interessant haver aprofundit en les relacions de l’escòria blanca amb la població afroamericana o els conflictes de frontera amb els indígenes que en els programes televisius dels últims anys o les tècniques de venda dels fabricants de caravanes.

Es podria dir que l’obra de Nancy Isenberg és reveladora, però fins a cert punt i tot depenent de la informació que tingui la persona que la llegeixi. És cert que es replanteja els mites dels Estats Units, fa caure màscares de personatges venerats al país i posa la lluita de classes al centre del debat històric. Però d’altra banda, no està gaire lluny del que Howard Zinn va fer a diverses de les seves obres, com “A people History of the United States”. El projecte d’Isenberg és tot un repte: un llibre de 700 pàgines que resumeixen quatre segles. La quantitat d’informació és immensa, però no sempre ben repartida. La primera part del llibre, les pàgines anteriors a la Guerra Civil, fan la impressió d’estar més ben ordenades i tractades. Per exemple, l’autora dedica moltes línies a parlar dels projectes colonials, parant atenció en figures com la del poc reconegut Richard Hakluyt i fins i tot Pocahontas, per a després ni tan sols esmentar la Segona Guerra Mundial o el mandat polític de George Bush. D’altra banda, manca una mica d’organització als mateixos capítols; en alguns casos es passa de la informació general a la concreta per, vint pàgines després, tornar a l’argument principal. Aquest fet, sumat a notes a peu de pàgina que ocupen més que el mateix text (en algunes pàgines només hi ha un o dos paràgrafs de text i la resta és peu de pàgina) dificulten la lectura. És una obra molt més acadèmica que narrativa –marcada per la mateixa temàtica- dirigida a persones coneixedores i amb gust per la història dels Estats Units.

Carolina del Nord va ser una colònia formada, en la majoria de la seva població, per ocupants il·legals i membres de l’escòria blanca. Les seves zones pantanoses eren el paisatge perfecte pels tòpics sobre persones incivilitzades que vivien al marge de la societat. Font: Jim Dollar – flickr

També es troben a faltar testimonis de primera mà. Al final, la sensació que ens queda és que white trash no és tant la història de l’escòria blanca, sinó més aviat la de com la percebien els altres, sobretot les elits i les classes mitjanes. I si bé és cert que podria ser complicat trobar testimonis de primera mà dels ocupants il·legals del segle XIX, no seria tan dificultós trobar-los a la white trash dels últims anys. A escala històrica, un dels “pecats” de l’autora en aquest llibre és portar al límit aquella frase del Manifest Comunista que diu que la història de tota la societat és història de la lluita de classes. La Guerra Civil americana la pinta, gairebé, com una gran guerra de lluita de classes. I si bé és cert que sempre he estat un defensor que la guerra civil amaga molt més que el tema de l’esclavisme, reduir-ho tot a la lluita de classes és quelcom inexacte.

No voldria acabar sense realçar la feina de Tomás Fenández Aúz, el traductor del llibre. L’autora introdueix moltíssims conceptes i substantius propis de l’argot nord-americà al llarg dels segles i aquesta és certament una tasca difícil de traslladar a altres idiomes. No només es tracta d’escollir un equivalent en una altra llengua, sinó també de saber contextualitzar-lo per fer entendre el que realment vol dir. La feina de traducció d’aquest llibre és tant complicada com encertada.

White trash és una obra valenta que qüestiona i revisa la història d’un país que encara avui s’aferra als seus mites. Si escriure’l als Estats Units és sinònim de coratge, convertir-lo en un best seller és un d’un mèrit enorme. Un llibre altament recomanable per tot apassionat de la història crítica del país americà, però que necessita complementar-se amb altres textos sobre la història dels afroamericans, dels indígenes o amb perspectiva de gènere. Dependrà dels coneixements i preferències de cada lector si fa d’aquest llibre una obra de referència, de consulta o de lectura única.

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>