[Les dates d’aquest article corresponen al calendari Julià, vigent fins el 1918, i que anava 13 dies endarrerit respecte el calendari Gregorià utilitzat per Europa]
La revolució russa es troba en la memòria de moltes persones, però aquesta acostuma a ser recordada per fets puntuals, com la seva cristal·lització l’octubre de 1917. Hem d’escapar de reflexions de tan poca magnitud i procurar entendre-la com un procés més ampli. La Revolució de Febrer de 1917 constitueix, doncs, una etapa més en aquest entramat tan complex i que avui en dia encara suscita controvèrsia.
La intenció d’aquest article no és parlar tant de les conseqüències, precisament perquè existeix un consens al voltant d’aquestes: la caiguda de la dinastia dels Romànov (després de 300 anys al tro), la formació del Govern Provisional governat pels kadets amb Lvov al capdavant i després per Kerenski, i la formació del Soviet de Petrograd, que crea una dualitat en el poder. Tot plegat constitueix, així, una de les sacsejades sociopolítiques més fortes del segle XX, la qual disposa el terreny per a la culminació de la revolució uns mesos més tard.
La finalitat d’aquest breu article, doncs, és posar sobre la taula què va portar a unes conseqüències de tal calibre en poc menys d’una setmana (examinar-ne, doncs, les causes), tot centrant-nos en l’acció de les masses i si aquestes van ésser dirigides o actuaren espontàniament. És molt interessant veure quina és la naturalesa i la praxi endegada en un procés de ruptura amb l’statu quo. Cal dir també que, en última instància, no es vol realitzar un judici sobre els actors històrics, sinó recuperar el debat de per què va acabar reeixint un procés revolucionari com el de febrer de 1917.
Com ha passat amb la Revolució Francesa, un esdeveniment tan polititzat, ha comportat que els seus estudiosos patissin certs biaixos per qüestions d’ideologia. Els autors que presentarem en aquest assaig no en són una excepció i és molt important veure la seva posició política i analítica vers el debat, ja que, d’aquestes, se’n deriven multiplicitat de perspectives. Treballarem amb algunes idees d’aquests autors i paral·lelament exposarem els antecedents i 5 dies determinants de la Revolució de Febrer de 1917.
Els antecedents
Després de l’experiència revolucionària fallida de 1905 i la derrota de Rússia en la Guerra russojaponesa s’obtingueren una sèrie de concessions en forma de llibertats fonamentals i es creà la Duma, que actuaria com a assemblea legislativa. No obstant això, aquestes llibertats quedaren en paper mullat i la Duma no tindria poder efectiu, ja que tot el pes recauria en el Consell d’Estat i el propi Tsar. A més a més hi hauria casos de persecucions directes als contraris a la participació a la guerra com els bolxevics.
L’entrada de l’Imperi Rus a la Primera Guerra Mundial (IGM) i la implicació de la població en la mobilització al front, de més de 13 milions de soldats (entre els quals hi va haver 2 milions de morts) i el gran nombre de derrotes provocà un descontentament general. Paral·lelament trobem que en els anys i mesos anteriors a la Revolució de Febrer de 1917 va continuar havent-hi confabulacions per tal de derrocar el poder imperial, amb intents destacats des de diferents posicions polítiques com el de la tardor de 1916. S’havia parlat d’una “revolució de palau” per part de l’oposició legal i s’organitzaven vagues i accions per part de l’oposició il·legal tot i tenir la seva direcció a l’estranger.
El que explica molt bé aquesta situació prèvia, per exemple, és Marc Ferro. Aquest és un dels actuals directors de la coneguda revista Annales d’histoire économique et sociale i és deixeble de Fernand Braudel. S’autodenomina d’esquerres i no comunista. Estretament vinculat al bagatge de l’Escola dels Annals, es centra en les relacions socials i va més enllà de concebre la classe obrera com agent revolucionari i el partit bolxevic com a actor principal, atorgant protagonisme a d’altres agents. Es contraposarà, en part doncs, a la historiografia soviètica. No obstant això, cal dir que tant ell com la majoria dels autors comparteixen que durant aquests anys es produirà molta activitat política i totes les organitzacions contràries al règim tindran cada cop més presència i quantitat de quadres, bastint estructures de milers de militants.
Com s’alinearen els astres, doncs, perquè el que havia teoritzat Lenin poc abans de l’experiència fallida de 1905, en el Què fer?, es fes realitat? Perquè la revolució triomfés, segons relatava, era necessari que tingués un caràcter de masses i que afectés el gruix de l’exèrcit.
Els 5 dies determinants
Cal puntualitzar abans de res que les conseqüències polítiques varen tardar uns dies més a arribar i que no tractarem els afers directament relacionats amb la constitució del Soviet de Petrograd i la formació del Govern Provisional, ja que la intenció és focalitzar-nos en si aquesta revolució va ser una concatenació de fets espontanis o no.
El malestar va augmentar amb la carestia d’aliments. A mitjans de febrer s’imposaren les cartilles de racionament i en pocs dies totes les botigues eren buides. El 23 de febrer (dia internacional de la dona treballadora, partint del calendari Julià) les dones de la fàbrica de Vyborg sortien al carrer al crit de “pau i pa”. A partir d’aquí hi hagué una escalada de manifestants sumant-se, així com molts altres comitès de fàbrica l’endemà mateix, i també els professionals de coll blanc. El tercer dia eren centenars de milers els manifestants i s’estava estenent més enllà de Petrograd. Hi torna a haver aquí una comunió d’opinions de diferents autors que postulen que sindicats i forces, com els bolxevics, apadrinaren la revolta i la dotaren de contingut polític, a causa que ja tenien un bagatge com a motor d’aquestes accions, però sense advocar que hi ha tingut res a veure d’un bon inici, que s’hi ha vist obligats un cop veien que tirava endavant, i altres intervencions però amb el mateix rerefons.
Segons el prestigiós historiador E.H. Carr “La Revolución de Febrero de 1917 que derribó la dinastía de los Románov fue el espontáneo estallido de unas masas exasperades por las privaciones de la guerra y por una evidente desigualdad en el Reparto de las cargas bélicas. La Revolución fue bien recibida, y luego utilizada, por un amplio estrato de la burgesia y de la classe de los funcionarios, que habían perdido la confianza en el sistema autocrático de gobierno […] este sector de la población fue el que suministró los Hombres que formaron el primer Gobierno Provisional. Los partidos revolucionarios no tuvieron una participación directa en el desarrollo de la revolución.”
E.H Carr és un conegut historiador anglès que participà activament de les relacions internacionals de Gran Bretanya. Va realitzar un dels treball amb més profunditat a nivell europeu sobre la Revolució Russa, i, avui en dia, encara es considera la seva obra com una referència necessària per qualsevol estudiós del tema. Es centra en una forta crítica al burocratisme i té una posició liberal. Va residir durant uns anys a Letònia, i es va amarar de cultura russa.
Si estudiem altres obres que tracten aquesta temàtica, ens trobem amb autors com Jean Meyer, el qual continua advocant per l’espontaneïtat dels fets, rotundament, al·legant que “Los líderes revolucionarios se encontraban en el extranjero o en Siberia y no tuvieron ningún papel, por más que la historiografía soviètica haya inflado el del Partido Bolchevique. Movimiento masivo, movimiento espontáneo, movimiento que no encuentra ningún obstáculo.” I segueix dient “El imperio cayó en cinco o seis días sin violència”.
Eric Hobsbawn es troba més en una posició ambivalent, ja que treballa més en termes de percepció i trepitjant el camí de Ferro i Carr. Primer testifica que el règim zarista es va veure superat per “una oleada creciente de descontento social”. Després diu que “fue un acontecimiento esperado, recibido con alborozo por toda la opinión política occidental […] exceptuando tradicionalistas.” Així doncs, ho explica sense fer èmfasi en els temes organitzatius i ho posa més en un pla d’interessos.
Josep Fontana es limita a esmentar, també, que va ser un moviment que sorgí espontàniament, sense líders que la dirigissin, ja que els partits revolucionaris tenien els seus capitosts a l’exili. Richard Pipes, per fer referència a aquest aspecte, cita l’últim informe de la Ojrana del 26 de febrer en el qual s’explicita que el moviment revolucionari es desencadenà de forma espontània, sense preparació i basant-se exclusivament en la crisi de subministres.
El que passa després ja és sabut. Els cosacs, en la manifestació del tercer dia, s’interposaren a l’acció de la policia quan aquesta es disposava a carregar sobre la multitud. El Consell de ministres consternat va assumir finalment la consigna del Tsar de fer cessar els desordres. Tanmateix, l’endemà (el 4rt dia) la població tornà a sortir al carrer i encara eren més els que es manifestaven. Interpel·laren els soldats que es trobaven en els seus llocs de combat i suposadament els convidaren a unir-se a la revolta. Els oficials, finalment, per interrompre les conversacions, ordenaren als soldats que obrissin foc. Aquests en resposta dispararen al cel i foren finalment alguns oficials que dispararen sobre la població amb metralladores. Així fou com la gentada es dissolgué entre crits i corredisses i hi hagué desenes de morts.
Aquella mateixa nit els soldats s’amotinaren contra els seus oficials, els quals, teòricament, no perdonaven el que havien fet als manifestants. Ràpidament s’estengué d’uns quarters a d’altres empresonant tots els oficials i la notícia corregué. La població tornà a sortir el carrer en massa, però amb més precaució. Va ser quan es començaren a trobar amb els soldats, que veieren que ja no estaven capitanejats per oficials i que no es trobaven en posició defensiva. Confraternitzaren ràpidament. Conjuntament amb els soldats s’apoderaren d’armes de diversos arsenals i prengueren punts estratègics i simbòlics de la ciutat de Petrograd. Penetraren en el palau d’hivern i canviaren la bandera imperial per una de roja. Així fou com, en 5 dies, s’havia posat fi a la dinastia Romànov. Així és com un altre cop, la majoria d’autors, presenten doncs, els soldats com persones que per simple vincle al poble, a diferència de 1905, no atacaren la societat civil i finalment, a més, es revoltaren contra els seus oficials.
Única perspectiva?
Els autors fins ara coincideixen que els socialistes construïren la seva organització durant anys, que lluitaren a les fàbriques i propugnaren un canvi polític amb el derrocament del Tsar. Ara bé, tot i que sempre havien sigut omnipresents en les lluites fabrils, semblava que els havia agafat desprevinguts i s’hi havien afegit per sorpresa. I després de la caiguda del Tsar tornaren de no se sap on i lideraren pocs mesos després la Revolució d’Octubre. Així és com, a priori, aquest esdeveniment és un punt de discontinuïtat.
És evident que si recorrem a historiografia soviètica tots sabem el que passarà, un possible enaltiment dels bolxevics de per se a cadascuna de les etapes prèvies i posteriors a la revolució. Per no entrar a fins a quin punt és cert aquest testimoni he seleccionat dues persones que no són sospitoses de parcialitat per apropar-nos als fets.
Édourd Burdzhalov narra com la presència dels bolxevics era molt alta a les fàbriques, sobretot a les més grans com Vyborg en la qual van començar els esdeveniments i que els lemes i accions empreses eren incitades pels propis bolxevics (fóra individualment o col·lectivament). En un primer moment es va utilitzar la seva tècnica d’anar fàbrica per fàbrica a proposar als altres obrers que s’unissin a les accions. Gràcies al fet que controlaven les fàbriques més grans i que la densitat d’obrers era molt alta, els era molt fàcil tenir capacitat de convocatòria.
En referència a l’exèrcit, exposa que els nous reservistes, que serien part dels que es trobaven al front però també òbviament a la ciutat a partir del segon i tercer any de la guerra (1915-1916), eren militants socialistes. Això té sentit, si entenem que la major força del Tsar residia en l’exèrcit i aquest no volia fer una lleva que inclogués tota una llista negra de persones sospitoses d’activitats revolucionàries. Però es va veure obligat a convocar-los per necessitats bèl·liques a causa de l’alt nombre de baixes. Aquests portarien la seva dinàmica militant al nou espai que seria l’exèrcit i ajudaria a entendre, en certa mesura almenys, com es pren una opció que no s’havia pres el 1905.
Aquests, a més, no es van capficar a prendre simbòlicament el palau d’hivern, sinó que per exemple foren els impulsors del propi Soviet de Petrograd, el qual tampoc sorgí espontàniament.
Édourd Burdzhalov es confronta amb les tesis dels historiadors més liberals europeus i també refuta el propi Trotsky, que tot i rebutjar finalment la tesi de l’espontaneïtat, hi feia molt d’èmfasi. Era comunista, tot i ser crític amb la preeminència del partit bolxevic. Participà de publicacions com la coneguda revista russa Questions of History. La lectura de la seva obra Russia’s Second Revolution. The February 1917 Uprising in Petrograd és un estudi més que destacable en aquest sentit per apropar-nos al context.
Un altre autor, Jason Yanowitz, teoritza que la Revolució de Febrer de 1917 està assentada en 3 grans mites. El primer és que els socialistes no pensaven que la revolució fóra una possibilitat a curt termini, i que, per tant, la seva ignorància no els permetria accelerar el procés revolucionari. Aquí explica quins eren els pensaments i directrius que tenien aquests. Per exemple, rescata una carta de Krupskaya a un amic dues setmanes abans de la revolució, on li deia que havia de venir ràpidament o es perdria el “principi”. El segon versa sobre la incapacitat d’imprimir direcció en els esdeveniments, ja que des d’un primer moment els havia agafat a peu canviat. Aquí exposa la referencialitat organitzativa en diferents espais i en la capacitat de donar consignes que tenien els militants socialistes, més enllà de possibles disputes internes. Per últim, es creu que van trobar aïllats perquè no obtingueren representació als soviets inicials i al Govern Provisional. Exposa com en una situació d’inestabilitat els menxevics foren els que capitalitzaren que tots els socialistes (entre ells els bolxevics) i altres forces estiguessin d’acord a donar suport al govern provisional, sumat al fet que els soldats buscaren una aprovació legal al motí poc després amb el govern legítim de la Duma.
Per últim presentem un autor pràcticament anònim com Jason Yanowitz. Si bé encara és menys conegut que els altres, ens proporciona una altra posició en l’espectre que crec que és interessant contemplar i un treball específic d’aquesta temàtica. Tot i ser trotskista (encara és més llunyà, doncs, a l’oficialisme soviètic) critica la versió de Trotsky en February’s Forgotten Vanguard: The Myth of Russia’s Spontaneous Revolution. Posa molt l’accent en el paper del Comitè Interdistrial, que seria un espai coordinador o plataforma política format per membres o ex-membres de diferents forces polítiques revolucionàries, cosa que el sobredimensiona per sobre de les pròpies organitzacions.
Conclusions
No és estrictament de continguts, però és necessari apuntar què passa, pardoxalment, amb les fonts. Per una banda, és escandalós que en biblioteques com les de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, els llibres especialitzats en la matèria siguin tan pocs i es redueixin als volums de Historia de la Rusia Soviética de Carr i algun més com la de Ferro, el mateix Trotsky o un assaig d’Andreu Nin. El més nou d’aquests fa 40 anys que es va editar! Per altra banda, la manca de producció científica en la nostra llengua i els pocs editors que ens porten llibres d’aquesta temàtica, ens impossibilita de tenir material accessible per divulgar entre la població i perquè el puguin treballar investigadors, estudiants i interessats en la història.
Hem pogut observar com la majoria d’autors occidentals o bé ratifiquen la tesis de l’espontaneïtat o bé hi passen de puntetes, a diferència de part dels autors soviètics que s’hi contraposen. Tanmateix, tant uns com altres, majoritàriament, ens presenten elements com una creixent politització i l’augment dels quadres polítics en les organitzacions russes des de finals del segle XIX fins llavors. Els posicionaments polítics molts cops influencien en aquestes posicions, i veiem com grans autors o bé una font que es considera referencial, serveixen per amplificar una concepció a molts altres estudiosos i a la societat.
Arribats a aquest punt estem obligats a revisar el relat d’aquest procés revolucionari, ja no només per resoldre fins a quin punt va ser espontània l’acció de les masses el febrer de 1917, sinó perquè, fins i tot, aquesta concepció s’ha extrapolat moltes vegades a d’altres processos revolucionaris. Personalment sóc escèptic en el tema i cal anar a les fonts primàries i indagar encara amb més estudis i autors.
No obstant això, almenys, no m’acaba de convèncer que siguin sols les condicions conjunturals, moltes vegades plantejades en clau de crisi de subsistència, les que portin els resultats de la Revolució de Febrer de 1917. Més enllà de la presència o capacitat de decisió de les espases de diferents partits (Keresnski, Miljukov, Kàmenev, Lenin, Stalin…) hi havia un arrelament de les dinàmiques polítiques i sindicals que possiblement van ser determinants en l’organització i els primers moments, d’aquesta.
I a vosaltres, què us convenç?
