«S'ha de fer compatible el dret de conèixer el patrimoni amb el de la gent que viu en aquests llocs» - Entrevista a “La Bullanga” - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Va ser un miratge. Els nens tornaven a jugar al costat de la Catedral. Segurament alguns no ho havien pogut fer mai. Qui sap si algú ja n’està preparant postals per vendre-les als turistes: un souvenir d’una ciutat de turistes sense turistes? Amazing! Aquesta entrevista es va fer quan semblava que tornava la tan anhelada “normalitat”. I això, en la Barcelona de 2021, vol dir turisme. Encara estem lluny de la reaparició d’aquells grups massius que col·lapsen el centre històric, però els turistes recuperen el terreny perdut durant la pandèmia i els bars del Born els hi tornen a pertànyer. “Business as usual”. La imatge d’una ciutat que els barcelonins havien anat recuperant, si bé buida (conseqüència de dècades de gentrificació i buidatge de la seva població per afavorir la indústria turística) ja ha format la crisàlide per esdevenir un record.

Els ramats de turistes van tornant, el patrimoni torna a quedar patrimonialitzat pels milions de turistes que marxaran en uns dies. I malgrat tot, és possible fer divulgació de manera diferent en una ciutat així? A “La Bullanga” diuen que sí. És possible mostrar el patrimoni, ensenyar la història de Barcelona i centrar-ho, a més, en els sectors populars que durant segles han construït la ciutat on avui els turistes es fan ‘selfies’? És possible fer-ho, a més, com si estiguessis en un joc de rol? Els germans García (en Marc i en Xavier) i l’Alba Oliveras, els integrants de “La Bullanga” han decidit que sí. Es queden a la ciutat. Els Astèrix i Obèlix de la indústria turística.

El plaer de fer allò que els omple, l’orgull d’haver creat alguna cosa diferent i útil per al públic els impregna els ulls, i fixa la manera com parlen. No tenen secrets entre ells; i per això s’interrompen, riuen i van matisant-se els uns als altres en mig de l’entrevista. La calor i la xafogor encara no són irresistibles i, en una terrassa del centre de la ciutat, ens expliquen què volen oferir… mentre a les taules del voltant no se sent dues vegades el mateix idioma.

Què és una “bullanga” i què és “La Bullanga”?

MARC GARCÍA: Una “bullanga” és el terme amb què descrivim un seguit de revoltes populars a la Barcelona del segle XIX i els seus protagonistes són clarament les classes populars. I “la” Bullanga és un projecte de divulgació històrica del patrimoni de la ciutat de Barcelona i que volem arrelar socialment en el “cap i casal”. Emprem una metodologia ‘gamificada’, del joc, de la interacció.

Avui dia, la Bullanga forma part d’una cooperativa de treball associat anomenat “Prospeccions en Sorra”. Arran de la pandèmia, ara mateix estem en una fase de reconversió del projecte i volem que esdevingui una associació. Però “La Bullanga” continua essent el pal de paller de tot plegat.

XAVIER GARCÍA: Sobre el per què del nom, cal tenir en compte que nosaltres, al principi, ens ho vam prendre molt seriosament. Volíem mostrar coses de Barcelona, genuïnament i amb una sonoritat que no fos massa universal. De mica en mica ho vam anar acotant… però al final ens ho vam jugar gairebé a cara o creu. Vam acabar fent servir un pèndol de decisions [assenyala el seu germà, somrient] que et vaig regalar jo per Reis! A mi m’agradava com sonava “bullanga” perquè d’alguna manera connecta amb el que volíem fer nosaltres: rebel·lar-nos contra el model turístic imperant i que era un fet genuïnament barceloní.

A en Marc li agradava més “carassa” (aquesta mena d’efígies que sobresortien de les façanes d’alguns edificis i que identificaven certes professions perquè la gent era majorment analfabeta; tot i que en molts moments històrics s’associaven a prostíbuls). 

ALBA OLIVERAS: Però ho deia més en el sentit de realçar allò ocult i misteriós!

XG: Clar, clar!

MG:  En qualsevol cas, vàrem agafar aquests noms i altres, que complien amb els nostres desigs de mostrar quelcom veritablement genuí de la ciutat i que remetés a les classes populars de Barcelona i a la història menuda de la gent.

Com a moment històric, les bullangues ens mostren l’incipient divorci entre les masses populars i els nous dirigents liberals que en principi estaven fent la revolució en el nom de tots. Quan s’empra per primera vegada el terme, ho fan els liberals per referir-se despectivament a les classes baixes, a la patuleia (cosa que també passarà amb la futura “jamància”). Avui dia, estic molt content d’haver escollit aquest nom, perquè connecta amb allò que volem fer: divulgació històrica, però amb un toc d’humor i contingut de classe. El 1835, amb la primera bullanga, potser hauríem estat arrossegant el toro per la Rambla [es refereix a l’incident a la plaça de toros que acaba desencadenant la primera bullanga].

XG: Arrossegar un toro és massa per a tu. Et veig més cremant convents!

Els entrevistats, improvisant una ruta. Font: Ab Origine

Com s’articulen els vostres itineraris? Quin és el vostre to diferencial?

MG: Com una recepta de cuina, maridant diferents elements.

XG: La nostra metodologia intenta trobar una harmonia entre una sèrie d’elements que no toca ningú. No conec cap projecte que vulgui ajuntar divulgació històrica, amb una metodologia rigorosa, patrimoni amb unes dinàmiques gamificades.

MG: Hi ha experiències interessants, com la Cultruta, que reivindiquen el fet local i s’allunyen del model ‘tour operador’; un model, aquest darrer, que no aporta res ni té un model divulgatiu seriós i que únicament s’explica d’acord amb l’explotació del model turístic. Però, en qualsevol cas, no tenien el mateix model divulgatiu que el nostre.

Des del principi ens vam plantejar que els grups havien de ser petits, tant per criteris de sostenibilitat, com per l’impacte que té en l’entorn i com per l’atenció que el guia pot tenir. No aspirem a créixer massa, ni un model empresarial. Volem gaudir d’allò que fem. I això significa (encara que soni a tòpic) gaudir d’allò que hem creat. El petit format ajuda molt millor en aquesta transmissió de coneixement.

A més, les històries que hem creat i que són el fil conductor de les rutes, són cent per cent nostres… Tot i que ja sabem que no guanyarem cap Òscar al millor guió. Vam inspirar-nos en el “tria la teva pròpia aventura” que llegíem de petits o els jocs de rol, fins i tot! Per mi, era un somni poder aplicar-ho al camp de la història.

El plat que obtenim de tot plegat és un on hi ha divulgació històrica, gamificació, transmissió de patrimoni, etc. que es transmet gràcies a una metodologia on qui fa el tour és el protagonista de la història durant una estona. Per què tot plegat? Per reivindicar un model diferent i entregar-nos a allò que fem.

XG: El procés de formació històric pel qual hem passat (no som historiadors, tot i que sempre ens han agradat molt la Història i les Humanitats) ha sigut molt enriquidor. Vam descobrir coses que ignoràvem totalment.

Estem molt orgullosos de la metodologia que hem creat, independentment de l’èxit que acabem tenint. Això al final, no dependrà tant de nosaltres, però haver aconseguit crear un model on hem aportat una sèrie de valors com interactivitat, inclusió, sostenibilitat, divulgació… i que ho puguis escalar no únicament a barris d’aquesta ciutat, sinó que tindria potencial per aplicar-se a altres llocs… és important, perquè en el fons el que estàs proposant és reivindicar i redescobrir llocs que, pels temps de voràgine i massificació turística en què ens ha tocat viure, han quedat molt distorsionats.

Hem aconseguit crear un model nou, genuí i ho hem fet inspirant-nos únicament amb les històries de las gent que ha anat habitant aquests barris. Tampoc estic dient que no hàgim estat els únics de tot el món que hi hàgim pensat, en això, però a casa nostra no en som conscients.

MG: Vam arrencar el projecte poc temps abans de la pandèmia del COVID, i ja veurem com tornem a aixecar el cap, però hi ha una cosa interessant; i és que, fins el dia d’avui, el 100% del nostre públic és local: de Barcelona o voltants. Això demostra que hi ha un perfil de gent que té moltes ganes de redescobrir la seva història local i que vol fer-ho amb unes plantilles d’oci alternatiu que està més o menys emergent (scape-rooms, cluedos en viu, etc.)… la resposta ha sigut molt positiva.

Quins avantatges us dóna aquest model mix de tour i rol?

XG: Molt sovint, si paro l’orella, em quedo parat per les inexactituds o falsedats que diuen els qui fan de guies turístics per la ciutat. D’entrada, m’agradaria pensar que el primer factor que ens diferencia és una oferta cultural sòlida i fiable. A més, crec que la metodologia que hem creat ens dóna el millor de diversos mons: a més del coneixement espacial, la persona que fa el tour és el centre de la història i es converteix en un element actiu… això no és possible amb grans grups en els quals uns quants escolten, alguns altres fan fotos o selfies i la resta, que miren els arbres o els ocells. És un panorama que a mi em deprimeix molt, realment.

Els nostres itineraris no tenen cap mena de voluntat de contribuir a la massificació. No estem aquí per avarícia o enriquir-nos i aprofitar-nos de la “marca Barcelona”. Volem difondre la història en uns termes molt concrets. El grup petit, actiu, participatiu i integrant el teixit comercial i botiguer de la ciutat, etc. és per a nosaltres l’única manera de fer-ho. De fet, també hem ofert allò que voldríem que ens oferissin si visitéssim una ciutat estrangera.

MG: Exacte. No deixa de ser un exercici d’empatia. I respecte a això, crec que l’element essencial és la vivència.

AO: De fet, una de les aportacions que fem és que fins i tot per a algú que no li agradi la història, gaudeix quan fa els nostres itineraris, perquè viu les coses i et poses en la pell d’uns personatges i tot. Potser no t’interessa excessivament el període històric en concret, però ho retens tot molt millor. Si no et frapa una cosa, potser ho farà l’altra.

MG: Hi ha alguna gent que es pensa que anem vestits d’època i que fem teatre… però s’emporten un disgust!

XG: Alguns fins i tot ens ho han arribat a demanar, en les recomanacions per millorar els itineraris!

Propugneu una defensa d’un model turístic que respecti el comerç i les dinàmiques locals i un tipus de visites allunyades dels grans i nombrosos grups de visitants… però ho feu en una ciutat, Barcelona, totalment massificada pel   turisme   i   cada   vegada   més   gentrificada!   No   genera contradiccions, això?

Font: Ab Origine

XG: Aquest és ‘el’ tema. Són molt interessants les situacions en què ens hem trobat amb algunes institucions i amb botigues, per exemple. Ningú espera que algú d’aquí tingui una iniciativa com la nostra. Tothom desconfia i es pensa que qualsevol proposta que facis amb olor de turisme serveix per treure diners, a posar més gent pels carrers… és increïble com ningú es planteja que realment algú vulgui agafar la paella pel mànec i transformar un model, fent les coses una mica diferents. Tothom desconfia de tu!

Quan vam anar a fer conèixer el projecte a botigues i altres llocs del centre de la ciutat, era com anar a vendre a porta freda l’Enciclopèdia Catalana el 2021. Ens miraven com si fóssim d’un altre planeta i desconfiaven, almenys, d’entrada. Podríem explicar moltes experiències molt interessants que mostren com la gent, tristament, ha vist com any rere any, la marca Barcelona, des del 1992, ha passat de dos milions de pernoctacions, a trenta. Fins a cert punt, tot anava molt bé fins que ens vam adonar que potser tot plegat era massa, i a partir d’aquell moment, tothom es malfia de tothom.

MG: Quan hom parla de divulgació de patrimoni històric, també ho fem de turisme, perquè un dels públics que hi pot haver, qui ve a conèixer el patrimoni d’una ciutat, al final és un públic visitant. Ara bé, és cert, també, que la nostra proposta ha funcionat és públic local. Es pot entendre com a turisme en el sentit que es desplacen, són de fora la ciutat. No considerem, per tant, que el nostre projecte sigui tan enfocat al turisme com el concebem d’entrada.

Si ve un turista visitant, serà benvingut perfectament, perquè ve apel·lat per l’element central: la cultura. Jo puc voler conèixer Santa Sofia, a Istanbul; o el Colosseu, a Roma. Com es fa possible això, entra dins un circuit econòmic que genera un model turístic. El turisme, com a activitat, quan hi ha interessos econòmics pel mig, s’articula i s’organitza d’una determinada manera: genera uns beneficis i un impacte. I aquest és el problema majúscul de Barcelona: té poc més d’un milió i mig de persones que rebien, abans de la pandèmia, massa gent.

També seria interessant reflexionar sobre l’oxigen que hi ha hagut pel carrer, i el replantejament d’usos que hi ha hagut durant la pandèmia: com la gent s’ha reapropiat de l’espai. Tot i que crec que és una gran oportunitat que hem perdut. Tot apunta al fet que no serà així, quan per la premsa veus que s’està demanant que s’ampliï l’Aeroport del Prat; la qual cosa significa intensificar encara més el que teníem abans: uns marges de gent que costava molt quantificar, però que podia oscil·lar des de catorze milions l’any fins als trenta que abans deia en Xavi.

Sigui com sigui és una barbaritat. Estem parlant d’una ciutat de només d’un milió i mig d’habitants, una ciutat amb una de les densitats de població més altes de tota Europa, 100 quilòmetres quadrats, no pas més. I per més inri, el turisme se centra en un espai que podríem acotar entre la Sagrada Família i Park Güell; però la resta és al centre: Barri Gòtic, Raval, etcètera. L’impacte és bestial, per intensitat i per usos. El veïnat no pot fer els mateixos usos que fan d’un espai que està tan massificat Això genera un conflicte clar.

Si a més, li sumem que allò que dirimeix aquest conflicte passa a ser l’interès econòmic, el problema s’engrandeix. Això és el model Barcelona, i això durant molts anys ha anat tirant-se endavant i anomenant-ho “progrés”, quan en realitat parlem de “benefici”. Un benefici, a més, que no es reparteix de manera igual. La gentrificació en els preus de lloguer és un indicador que no ha parat mai de pujar, una autèntica barbaritat quan entra en conflicte i s’expulsa a la gent. En aquest aspecte, nosaltres estem completament en contra d’això.

Ara bé, la contradicció que ens produeix, a part del que comentava el Xavi, és una que he trobat de molt concreta: proposar un model de divulgació del patrimoni, que vol ser diferent, respectuós amb els usos que dèiem… però que es fa al centre de Barcelona, a l’epicentre del conflicte. Assumeixo la contradicció, però hom també fa la divulgació dels llocs on hi ha la màxima concentració de patrimoni… i això condemna anar al centre. Això fa que et plantegis un dilema, que no està resolt, que o bé renuncies i marxes del centre per descongestionar, dones exemple, abandones el patrimoni que hi ha al mig (i qualsevol alternativa de fer un model diferent) i no participes aleshores en sumar més gent al projecte… o planteges un model que sigui diferent, i vas al front, que és ara mateix això.

Potser no és ben resolt, però nosaltres hem optat per aquesta idea: desenvolupar les nostres activitats aquí, perquè és on hi ha més restes patrimonials, i és on hem pogut desenvolupar el fil argumental: d’una banda l’itinerari romà i d’altra, el medieval. A això també s’hi junta que el 90% de la història de Barcelona es troba al centre. També és cert que en altres barris es podrien desenvolupar altres itineraris amb relació a la seva història: anar a Sants per abordar el moviment obrer, pots anar a Nou Barris als anys seixanta per abordar la immigració de la resta de l’estat, etc., però crec que s’ha de començar pels inicis de la història de la ciutat.

Dit això, nosaltres ens movem dins d’un circuit que és l’economia social. I, mantenint aquesta via, hi ha sectors que són particularment conflictius. No és el sector de l’energia verda, està clar, però si es vol una economia transformadora, ha de ser-ho transversalment i aplicat a tot i d’alguna manera ha de ser factible poder crear un model per anar a conèixer altres patrimonis. I això no es pot fer a través de creuers, ni de 14 milions de pernoctacions.

Es percep clarament, en les vostres visites, una explicació de la ciutat en un   temps   concret   i   posant   el   focus   d’atenció   en   els   seus sectors populars. Feu turisme social? Teniu por que aquesta dinàmica pugui banalitzar algunes experiències populars del passat?

XG: “Turisme social”… a vegades les etiquetes són molt capritxoses, realment no ho sé. El que sí que sé, es que hi ha una part social molt important en el projecte des de l’inici. Per a mi, a nivell personal, el llibre de l’antropòleg Xavier Theros, Barcelona a cau d’orella, vaig trobar que explicava la història de Barcelona a través dels carrers i de la gent que els vivia. El tema social per a mi, a banda de les implicacions socials que hem comentat abans, és una de les coses més interessants de tot el projecte: intentar entendre que al final, històricament, sempre estem repetint situacions o moments, sigui al segle XXI o al XIII. Poder analitzar la història dels carrers de Barcelona, com vivia la gent, què hi passava, les seves classes populars… ha estat tot plegat una de les parts més nuclears del projecte. Sempre hem estudiat una mica la història des de dalt. I des de l’inici d’aquest projecte, allò que més m’ha enriquit és veure la història a escala popular i com es vivia a la Barcelona del segle XIV, o a la Barcino del segle III, quan es construeix la muralla.

Una de les famoses “carasses”. Font: Ab Origine

Pel que fa a la segona pregunta, no crec ni molt menys que banalitzem. En els nostres itineraris, de fet, els personatges que surten són individus que, per exemple, en el cas de l’itinerari medieval, són els remences. Reivindiquem, doncs, unes figures que són uns grans abandonats. Justament, abans comentàvem l’afer de la carassa: la prostitució, la història i la vida real de les persones s’amaguen en etiquetes o tabús que es posen sota la catifa. Al final, les nostres rutes, també toquen gent important, però donem veu a tots els sectors. I crec que això és molt important: reivindicar les vides senzilles i humils que també van construir la història, igual que els grans noms i els personatges nobles.

MG: El fet de dir que fem història social, fa vertigen, des de la humilitat. Sí que és cert que hem intentat posar l’accent en fenòmens més quotidians, utilitzant també la macrohistòria i els grans noms. Per això dic que fer història social, de tal manera que jo l’entenc, té una dificultat física, que és amb relació a l’accés a les fonts.

En la narració, que és el fil conductor, també ens prenem certes llicències que serien difícilment plausibles. Per exemple, què fa un grup de remences entrant el 1486 a Barcelona en ple alçament, format per dos homes i dues dones? Hi ha alguns valors que s’actualitzen, com per exemple, respecte del paper de la dona. Les nostres narracions són paritàries: els nostres protagonistes són tant homes com dones, però segurament en versemblança històrica no es així pel pes que tenien en la vida pública els homes, sobretot en els dos moments històrics que nosaltres treballem. Crec que no és banalització.

Enfocar tours per la ciutat d’una manera alternativa us ha dut a valorar un altre tipus de patrimoni més ocult o que no crida tant l’atenció a les grans guies turístiques?

XG: Totalment. Crec que les grans coses que ens enduem a casa, funcioni o no aquest projecte, són les coses que hem après de Barcelona: redescobrir, que és en el fons el que volem transmetre i de totes les històries que han d’haver-hi dels carrers, que és una mica el que explica el llibre, que per mi ha sigut  molt interessant, ens ha servit i ens ha ajudat, i hem après moltíssimes coses que no sabíem d’aquesta microhistòria, els grans processos més o menys sí que els tens clars, però la microhistòria se t’escapa.

MG: En molts espais sí que és veritat que hi ha hagut una espècie d’intent permanent d’intentar allunyar-se d’aquells espais més mainstream, a vegades reeixit, a vegades no, perquè al cap i a la fi, tornem a la mateixa contradicció-origen: estàs fent divulgació del patrimoni històric i aquest és el que és i ho has d’aprofitar. Alguns cops no pots apartar-te tant, però altres sí. Ens hem basat més en elements que passessin més desapercebuts.

Gaudim molt, i si tenim un descobriment, si localitzem un espai que d’alguna manera no és tan compartit, doncs això té més valor divulgatiu.

AO: De fet, abans quan us parlàvem que al principi un dels noms que volíem posar era el de “carasses”… ara anem buscant carasses per tot arreu, perquè n’hi ha moltíssimes d’ocultes que la gent no coneix! I ens encanta anar mirant. Tanmateix, a vegades no saps si són peces originals, reconstruïdes o reubicades, si complien aquesta funció o no…

Explicar la història ‘des d’avall’ també deu implicar documentar-se d’una manera diferent…

MG: Ens agradaria dir que sí, però potser no tant. Intentem triar de diferents aspectes. M’agradaria pensar al final que sí, però no hem descobert els ous d’or tampoc en això, i les fonts que tenim són les que són. Aleshores com a projecte divulgatiu, no apartem les fonts acadèmiques que són les més expertes en cadascun dels àmbits, per exemple en romà, hem fet molt de cas de figures referencials com la Isabel Rodà, que són molt coneixedores d’aquest tema o figures emergents com l’Alessandro Ravotto, qui va escriure una tesi sobre la muralla romana que ens ha servit molt (perquè la trama romana va al voltant d’això). En el trajecte medieval, hem llegit molt a la Teresa Vinyoles, l’Angel Casals, etc. En resum, gent que ha estudiat molts elements que nosaltres necessitàvem per ambientar les nostres històries. Paral·lelament també ens inspirem en programes o publicacions de divulgació històrica. Per exemple, el programa radiofònic En guàrdia!, o la Sàpiens.

Per últim, hem usat un tipus d’autors que han treballat aspectes divulgatius però molt més orientats cap a elements de la vida quotidiana, de microhistòria, en podríem dir. Visions des de l’antropologia, l’etnologia, etc. Autors com en Xavier Theros, o en Dani Cortijo. També una de les fonts que intentem sumar, sense restar el rigor, és el tema del folklore, la mitologia, etc., hem emprat molt el Costumari Català,de Joan Amades, ja que entenem que enriqueixen una mica la divulgació.

Els integrants de “La Bullanga”: Alba Oliveras (esquerra); Xavier García (al centre i al fons) i Marc García (dreta). Font: Ab Origine

Creieu que existeix un públic ampli per a l’oferta que feu?

XG: A mi m‘ha sorprès molt. L’objectiu principal mai ha estat portar més gent i empitjorar la situació general, però sí que d’alguna manera, la intenció personal en un inici i un dels grans reptes quan va començar tot aquest projecte, era fer una mica de pedagogia amb el públic internacional, intentar reivindicar i lluitar perquè la zona absorbís la quantitat de turistes que pot absorbir per mida i densitat. Personalment, em sap greu no haver pogut arribar a un públic potencial internacional que entengués una manera de venir a Barcelona més sostenible i més personalitzada. No ha estat així, i al final per experiència és molt complicat, i és una indústria molt definida i trillada.

MG: Tenia el dubte a l’inici a qui li agradaria aquesta proposta. Parles de patrimoni i al final parles de visitants que venen a la ciutat, amb un nucli molt important de gent estrangera.

Al final per A o per B, el que fem ha funcionat entre el públic local. Ja sigui per la comunicació que fem i la persona qui ho fa [assenyala a l’Alba. Somriure còmplice], hem arribat més a un públic local. A mi ja m’està bé, per comoditat pràctica, són els grups que jo puc portar… perquè amb anglès no tinc traça, tot i que no tindria res en contra d’expandir-ho.

En qualsevol cas, el públic al qual ens dirigim local i és molt interessant veure com la gent d’aquí no coneix la seva mateixa història… per descomptat, és molt gratificant quan, al final del trajecte, et somriuen agraïts.

5 1 vote
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
0
Would love your thoughts, please comment.x
()
x