Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Tradicionalment sempre se’ns ha descrit la situació de les dones a la Grècia Antiga com una realitat uniforme i inamovible en tot moment, seguint aquesta dicotomia tan coneguda de dona-àmbit privat versus home-àmbit públic. El desenvolupament de les investigacions durant les últimes dècades, en canvi, ha demostrat no només que això no seria ben bé així, sinó que a més les dones gregues viurien una realitat completament diversa segons el seu context, no només personal, sinó també temporal i geogràfic.

Hem de recordar, primer de tot, que l’actual Grècia, a l’Antiguitat, estava formada per multitud de polis, o ciutats-estat, que s’autogovernaven de forma completament independent unes de les altres, i això incloïa també disposar de legislació pròpia. A la ciutat d’Atenes en especial, estaven molt diferenciats els diversos estatus jurídics i legals de cadascú. Així, diferenciem aquelles persones considerades lliures, que podien ser ciutadans o metecs, i per altra banda els esclaus.

La llei atenesa de l’any 451 aC, promoguda per Pèricles, va establir una estricta nova definició de «ciutadà»: havia de ser fill de pare i mare ciutadans atenesos tots dos i, evidentment, néixer dins el matrimoni. De forma oficial, però, no podem parlar pròpiament de dones “ciutadanes”, perquè no gaudien de cap d’aquells drets característics dels ciutadans (homes) atenesos. De totes maneres, sembla que efectivament la dona s’entenia com una espècie de transmissora de la ciutadania als seus descendents, encara que ella no la pogués exercir mai. Les famílies eren, doncs, la principal base de la democràcia atenesa, ja que les seves institucions estaven formades exclusivament per ciutadans, i aquí és on requeia la importància de l’esposa legítima que veurem tot seguit.

Un segon grup social a Atenes eren els metecs o estrangers residents a la ciutat, que havien de tenir a un ciutadà com a patró i representant seu legal. I per últim, tenim a les persones esclaves, comuns també a Grècia. Eren bàsicament objectes, una propietat que podia ser venuda, comprada i llogada. La gran majoria de dones en aquesta condició duien a terme treballs domèstics sota la supervisió de l’esposa de l’amo.

Tot i les diferències d’estatus social, absolutament totes les dones per igual eren considerades eternes menors d’edat des del punt de vista legal. Això era degut al fet que en general es menystenia la intel·ligència femenina, en tots els àmbits excepte en el domèstic, on sí que se’ls reconeixia una certa habilitat. Aquesta minoria perpètua es reforçava amb la necessitat d’un tutor, un kyrios, durant tota la vida: en primer lloc el pare, després el marit i, en cas d’absència d’ambdós, un germà o fill en edat adulta (sempre un home, evidentment).

La principal dificultat amb la qual ens topem a l’hora d’estudiar a les dones gregues és que malauradament hi ha una important manca d’informació en les fonts clàssiques. Recordem que la gran majoria estan escrites únicament per homes, que a més no trobaven gens estimulant plasmar per escrit aquelles activitats considerades pròpies del gènere femení. Per sort hi ha alguns textos dels quals sí que podem extreure algun tipus d’informació i gràcies a això és possible, de mica en mica, reconstruir part d’aquesta realitat que envoltava les dones. És prou coneguda, per exemple, la frase de l’orador Demòstenes:

«En efecto, las heteras las tenemos por placer, las concubinas por el cuidado cotidiano del cuerpo, y las mujeres para procrear legítimamente y tener un fiel guardián de los bienes de la casa» (Discurso contra Neera 122, Gredos).

Amb aquesta frase, se’ns resum a la perfecció les “categories” que podien assolir les dones, sempre depenent del tipus de relació que establissin amb els seus companys masculins. Era a efectes pràctics el que les acabava definint en societat.

Sobre esposes legítimes o les “dones respectables”

A Atenes, per poder esdevenir una esposa legítima, la dona en qüestió havia de ser, en primer lloc, filla de ciutadans atenesos. Això es devia a causa de les característiques essencials que significaven el matrimoni o engyé en terminologia grega. Consistia en una espècie de contracte acordat entre dues famílies que a la pràctica es formalitzava mitjançant un compromís oral amb testimonis en què el pare o tutor de la jove l’entregava al futur marit. Perquè el matrimoni fos vàlid, també havia de produir-se una cohabitació continua entre esposos. D’aquesta manera, la dona es convertia en gameté gyné o esposa legítima.

Decoració de píxide, atribuïda al Pintor de Marlay (ca 440-430 aC). Representació d’un seguici nupcial on la núvia és conduïda a la que serà la seva nova llar. Font: British Museum

Si repassem bé els supòsits d’aquesta unió, es pot observar que en cap moment es menciona que fos una elecció lliure per part de la núvia, sinó que per sobre de tot es tenien sempre en compte les conveniències familiars i socials. I és que la finalitat primordial del matrimoni era la procreació de fills legítims perquè heretessin la fortuna paterna, esdevenint així una institució clau en la pervivència familiar. És per aquest motiu essencial que s’intentaria evitar el contacte de les esposes amb qualsevol home que no pertanyés al nucli familiar. Era vital assegurar-se la legitimitat de la descendència o si no mai podrien heretar les propietats i assegurar la pervivència del llinatge. Aquest era de fet el supòsit del qual es partia per justificar que la dona romangués a casa tant de temps com fos possible.

És bastant probable que les esposes benestants sí que es poguessin permetre quedar-se a la llar i sortir per contades ocasions. Fins i tot el lloc del mercat, l’àgora, es considerava que era poc apropiat per a les dones respectables. Allà solien anar-hi les esclaves o inclús el marit a fer les compres. A la pràctica però, sabem, per algunes fonts que les veïnes o familiars solien visitar-se les unes a les altres, tant per establir llaços comunals com per fer-se companyia. De la mateixa manera ens és prou coneguda l’activa participació de les dones en diversos actes religiosos de forma regular a la ciutat. Per tant, tot sembla indicar que aquesta reclusió, encara que ideal en el model de dona atenesa, no era necessàriament estricta.

D’altra banda, les dones de famílies més pobres segurament sí que s’encarreguessin de dur a terme activitats a l’aire lliure, ja fos al mercat, les fonts o el camp, ja que la supervivència familiar depenia del treball de cada membre que en formés part. Per a elles, aquest ideal de reclusió no era una opció real ni viable, i mai podria ser-ho.

Sobre l’epiclerat: quan una noia es convertia en “hereva”

És necessari, i molt interessant a més, parlar del cas de la epiclera: era aquella filla de ciutadà atenès a la qual se li havia mort el pare sense haver deixat un hereu o descendència masculina. Esdevenia llavors epiclera, que, de fet no era pas una hereva, sinó més aviat portadora de la propietat paterna. La seva situació podia ser ben diferent segons si anava acompanyada d’una gran fortuna o d’una quantitat modesta…

Fos com fos, es trobava encara més restringida que en un cas de matrimoni corrent, ja que solia tenir l’obligació de casar-se amb el parent masculí més pròxim de la branca paterna; amb la finalitat d’assegurar que les propietats es mantinguessin dins la família. Si era una epiclera pobre, aquest parent més proper no estava pas obligat a casar-s’hi, sinó que li havia de proporcionar un dot decent i acordar-li un bon matrimoni. Si la candidata disposava d’una important fortuna, és probable que tingués diversos pretendents i el seu nou tutor havia de decidir quin convindria més als interessos familiars. Qui esdevenia marit seu no es convertia en hereu del difunt sogre, sinó que s’encarregava de gestionar el patrimoni fins que els seus fills masculins (en el supòsit que en tinguessin) arribessin a l’edat adulta.

S’observa clarament com, la funció de l’epiclera era en realitat concebre un hereu pel seu propi pare. Això també implicava l’obligació de quedar-se a la casa familiar, al contrari que en la majoria de casos, on la dona solia marxar a la llar del marit.

Sobre les concubines o pallakaí

El concubinat, una forma secundària d’unió matrimonial, era una pràctica prou estesa al món grec. La concubina tenia un estatus inferior al de l’esposa legítima i per tant la descendència que en nasqués no eren considerats fills legítims i molt menys ciutadans atenesos. Podia esdevenir concubina qualsevol dona, ja fos “ciutadana”, com estrangera o inclús esclava, mentre estigués en una relació estable amb un home, però no hi havia compromís ni dot. Recordem que el “matrimoni” en si només es podia realitzar entre dues persones que tinguessin la ciutadania atenesa. En la resta de casos, una relació estable únicament podia ser concubinat.

Hi ha casos inclús que, un home amb esposa legítima, paral·lelament mantenia també una segona unitat domèstica on vivia una concubina. Tot i que la monogàmia era obligatòria a Atenes, al no tenir ambdues relacions la mateixa validesa legal, s’admetia la seva existència i no era pas considerat un signe d’adulteri. Ans al contrari, podia ser vist com una mostra de prosperitat econòmica per part de l’home, el fet de poder sustentar les despeses de més d’un nucli familiar.

Segurament el cas més famós de relació de concubinat que coneixem a Atenes és el d’Aspàsia i Pèricles. Ella era originària de la ciutat de Milet, i per tant una estrangera. Tot i ser Pèricles ciutadà atenès, no hi podia pas contraure matrimoni a causa de l’estatus legal d’ella (irònicament, a causa d’una llei que havia promulgat ell mateix), i per tant mantenien una relació de concubinat. 

“Aspasia debat amb Sócrates” de Nicolás-André Monsiau (1801). Recreació d’una visita entre intel·lectuals que, segons les fonts, es donava amb freqüència. Mostra la rellevància social que arribà a tenir Aspàsia, tot i ser dona i estrangera. Font: Museu de Belles Arts Puixkin de Moscou

Aspàsia, segons ens diuen les fonts, fou una dona molt intel·ligent i independent, que a més assistia a les reunions i banquets amb el seu company, al contrari del que s’esperava d’una esposa, encara que fos concubina. Això la va fer objecte de nombroses crítiques, que veien amb mals ulls un comportament que no seguia l’ideal grec de reclusió femenina. Segurament el que no suportaven és que Aspàsia esdevingués tan «visible» socialment, tant ella com el seu nom. Per a desprestigiar-la, fou acusada pels seus enemics de ser en realitat una cortesana, o prostituta, o afegien inclús que era propietària d’un bordell. En algunes fonts se’ns han conservat aquestes afirmacions. Amb aquests rumors es buscava també desprestigiar la imatge del seu company Pèricles, amb l’objectiu de minvar la seva popularitat a la ciutat. Una tàctica que, de fet, no ens és estranya avui en dia tampoc.

Sobre les cortesanes o hetairai, i altres prostitutes

Eren entrenades des de la infància per aprendre a ser “una companyia agradable” pels homes acomodats. Les cortesanes o hetairai serien l’equivalent a les prostitutes de luxe d’avui en dia. Mantingudes per un o diversos amants, sortien lliurement i eren les úniques que tenien permesa l’assistència als banquets juntament amb els homes i altres entreteniments musicals. Eren segurament les dones més lliures de tota la ciutat, ja que gràcies a la seva condició era possible que participessin activament en el desenvolupament de la vida social i no estaven condicionades per unes normes de conducta concretes. Algunes fins i tot hi iniciaven relacions estables amb clients regulars; i podien ser tant estrangeres, com esclaves o antigues esclaves.

En una posició no tan còmoda, tenim les pornai, les prostitutes d’inferior estatus social que malauradament no gaudien de tants luxes. Treballaven normalment en les tavernes o al port. La majoria de vegades acostumaven a ser esclaves, així com les flautistes i les ballarines tan habituals als banquets, que podien oferir-se sovint també com a companyia sexual. De fet, des del segle VI aC que la prostitució fou legislada per Soló a Atenes, establint bordells públics amb un preu fix assequible per a qualsevol treballador. Així de clau semblava ser aquest ofici per a la societat grega…

Decoració de cílix, atribuïda al Pintor de Gales (ca. 520–ca. 510. B.C). Representació d’una escena de simposi o banquet, on podem veure a un home acompanyat d’una hetera, que a més seria flautista. Font: Yale University Art Gallery

Sobre les sacerdotesses o hiereiai (dones sagrades)

Oficialment, era l’únic càrrec públic que les dones podien dur a terme. Les sacerdotesses gaudien d’un gran prestigi i respecte. També disposaven de beneficis pràctics, com un salari i una casa pagats per la ciutat, així com una major mobilitat i autonomia dins d’aquesta, tant social com legal.

L’edat i condició de l’escollida podien variar segons el càrrec a ocupar: la sacerdotessa principal d’Atena a Atenes havia de ser una dona ja adulta, mentre que el culte a Hera era exclusiu per a les dones casades, però en canvi a Àrtemis l’havien de servir només verges. En tots els casos s’exigia una condició de «puresa» per a la dona. Per aquest motiu no podien exercir-lo mai aquelles que haguessin practicat la prostitució o haguessin sigut adúlteres. A més, la castedat solia ser obligatòria durant el temps que la dona romania al càrrec, que podia ser de per vida o bé durant un temps concret.

No tenien una autoritat dogmàtica en si, sinó que més aviat adquirien un estatus de funcionàries. Al cap i a la fi eren càrrecs públics, ja que intercedien en favor de la seva comunitat davant les divinitats. En el cas atenès destaca especialment la rellevància social que adquirí la figura de la sacerdotessa d’Atena, perquè es conserven nombroses inscripcions que recorden els noms propis de les dones que ocuparen el càrrec.

Cada divinitat solia estar atesa per funcionaris del seu mateix sexe. Un dels pocs casos en què no era així, segurament el més famós, era el de la Pítia de Delfos. Apol·lo, el déu de les profecies tenia com a màxima sacerdotessa a una dona, que feia les funcions d’oracle. Asseguda en un trípode, entrava en una espècie de trànsit en el qual pronunciava unes paraules enigmàtiques que posteriorment els sacerdots interpretaven per als fidels que havien realitzat la consulta.

“Sacerdotessa de Delfos” de John Collier (1891). Representació de la Pítia entrant en trànsit, gràcies als vapors que emanen del terra. Font: Art Gallery of South Australia

Així doncs, sobre la condició femenina…

Com ja s’ha mencionat amb anterioritat, és important separar convenientment l’ideal grec del que era en realitat la situació, o més ben dit, “ventall de situacions” en què es podia trobar una dona dins la societat grega. Les concubines i cortesanes, com que no gaudien d’un estatut legal com a esposes, podien relaxar-se pel que fa a les estrictes normes de comportament que s’exigien a les altres. Especialment el cas de les cortesanes hem vist que tenien una llibertat de contacte social molt extensa. De la mateixa manera, les sacerdotesses, a més de convertir-se en una figura pública, amb l’exercici del seu càrrec (si ho feien de forma correcta, clar) assolien un alt grau de respecte per part dels seus conciutadans.

En el cas de les dones casades en matrimoni legítim, és probable que les que formessin part de la classe benestant sí passarien més temps dins de casa que les seves companyes no tan afortunades econòmicament. Així i tot, analitzant amb cura la informació de la qual disposem, no sembla que la reclusió fos en absolut estricta. Senzillament anava enfocada a evitar el contacte masculí aliè, amb l’únic objectiu d’assegurar la legitimitat de la descendència. Però això no impedia en cap cas visitar a coneguts o bé realitzar el seu paper en els actes religiosos que calguessin.

Sigui com sigui, queda clar que la realitat femenina a Atenes era vertaderament diversa i variada. Inclús dins d’aquestes “categories” que s’han descrit, de ben segur que sovint es donarien condicions particulars que farien de cada cas un unicum. I, evidentment, si haguéssim d’abordar la situació a altres polis gregues, seria necessari un capítol a part.

Read More

«Que ningú em consideri poca cosa, feble i inactiva, sinó de caràcter molt diferent, dura per als meus enemics i, per als meus amics, benèvola; la vida de temperaments anàlegs és la més gloriosa»
(Eurípides, Medea, vv. 805-810)

La majoria de les fonts documentals emprades en la investigació històrica refereixen la presència i aportacions dels homes, essent veritablement complicat trobar materials que refereixin allò històricament realitzat per les dones. Malgrat la manca d’informació, els rols i els estereotips de gènere i, en definitiva, les limitacions amb les quals han hagut de conviure al llarg de tota la seva vida, les dones sempre han estat presents en els diferents àmbits de la vida pública.

Les produccions anònimes, o les obres silenciades per les relacions de poder característiques de la societat patriarcal, provoquen que, a simple vista, es consideri que les dones no produïen ni creaven. En relació amb la història del teatre universal, la majoria de dades històriques refereixen assoliments androcèntrics, mentre que a les dones se’ls hi negava la participació com a actrius, dramaturgues, escriptores i fins i tot espectadores.

Es tracta d’una premissa que convé considerar sempre que s’investigui o es treballi a partir de l’herència del món clàssic, que esdevé una estructura conceptual consolidada al voltant del que deien, feien i pensaven els homes. En conseqüència, la creació literària que ha arribat fins als nostres dies contempla únicament la manera en la qual el gènere masculí entenia el κόσμος (kósmos), el tot, l’ordre i l’harmonia de l’existència humana.

El present article parteix de la premissa que el paper de la dona en el món clàssic està absolutament desvirtuat, i que, malgrat no gaudir dels mateixos privilegis que els homes, el gènere femení ha tingut un paper molt més rellevant que el que ens transmeten alguns autors clàssics. La religió, la mitologia, la poesia, el teatre, la legislació… Des del punt de vista dels estudis de gènere, aquests camps reuneixen suficient informació per replantejar tot el que coneixem sobre el món antic. Per aquest motiu, a continuació es presenta la influència del teatre en la societat grega i el paper de les dones en les representacions teatral, fent èmfasi en la manera en la qual els homes van construir i representar els personatges femenins.

El teatre grec, l’espai públic i la vida en societat

En les següents línies emprarem teatre, del grec θέατρον (théatron), per referir la cultura teatral que florí a Grècia entre el 550 i el 220 aC, hereva de l’evolució de les arts i cerimònies tradicionals gregues. Els espectacles es duien a terme a l’aire lliure, en unes construccions semicirculars que aprofitaven les faldes d’un turó per construir-hi les graderies pels espectadors. Aquestes graderies envoltaven l’orquestra, un espai circular on es desenvolupava la major part de les representacions. Davant l’orquestra s’erigia l’skené o escena, dedicada a què els actors fessin els canvis pertinents en la seva vestimenta durant les representacions. Darrere l’escena hi havia el prosceni, una paret de columnes que actuava com a suport de superfícies pintades que evocaven el lloc de l’acció. Juntament amb les túniques i màscares dels actors, es constituïa tot un aparell escènic dedicat a donar versemblança a les representacions.

En els teatres s’hi representaven una gran varietat d’espectacles artístics, com ara danses, recitals i peces musicals, però també esdeveniments cívics i religiosos. Els gèneres del drama, la comèdia i la tragèdia es presentaren per primera vegada en els teatres grecs, en el curs del segle V aC. S’inspiraven en aspectes reals de les relacions humanes i la vida en societat, les guerres entre les polis, les guerres mèdiques o el conjunt de creences sobre la mitologia grega i els déus olímpics. Amb la mateixa evolució dels gèneres teatrals, per exemple, amb l’aparició de més actors que participaven en les accions, l’arquitectura dels teatres va anar monumentalitzant-se, adquirint la complexitat que mostren alguns dels teatres que s’han conservat fins a l’actualitat, com el d’Epidaure, a l’Argòlida, del segle V aC i amb capacitat per a 12.000 espectadors; el de Siracusa, a Sicília, del mateix període i amb capacitat per 14.000 espectadors; o el de Dionís, a Atenes, del segle IV aC i amb capacitat per 16.000 espectadors.

Reconstrucció del teatre de Dionís a Atenes tal com hauria estat en època romana, però amb clares referència heretades de l’època del teatre grec. Enciclopèdia alemanya de Joseph Kürschner “Pierers Konversationslexikon”, 1891. Font: Wikipedia
Teatre grec de Siracusa, Sicília. Un dels teatres conservats més grans del món antic. 450-400 aC. Font: Wikipedia

A la ciutat d’Atenes, la democràcia i el teatre van ser consubstancials: es té constància que el teatre va exercir un paper de veritable laboratori polític pels ciutadans de les polis durant el segle V aC. Malgrat les limitacions de la democràcia atenesa, que des de la perspectiva actual pot semblar imperfecta i immadura, el cert és que els ciutadans de l’antiga Atenes probablement no considerarien com a una “democràcia” cap de les democràcies modernes. Pels grecs, l’autèntica forma de govern era una democràcia directa i no representativa, en la qual cada ciutadà (excloent, evidentment, a les dones) participava directament en la presa de decisions a l’Assemblea, es constituïen en membres d’un jurat popular, o actuaven com a presidents del “consell de ministres”.

Fou el tirà Pisístrat -entenent el concepte de tirà com a exempt de les connotacions negatives que té per les societats contemporànies- qui l’any 543 aC va instituir els primers certàmens dramàtics, cercant alguna manera de guanyar-se el favor del poble atenès. Després de les primeres temptatives a càrrec dels estadistes Soló i Clístenes (circa 500 aC), fou Pèricles qui, en ple segle V aC -o Segle d’Or atenès-, arribà al convenciment que a la ciutadania d’Atenes se la podia “educar” políticament mitjançant el teatre. El mateix Pèricles va difondre en el poble atenès els ideals de coparticipació en la presa de decisions i la corresponsabilitat en aquestes, introduint així els conceptes de “igualtat davant la llei” (isonomia) i de “llibertat d’expressió (isegoría, parresía).

En les representacions teatrals es naturalitzava el nou règim democràtic, enfront dels vells ideals aristocràtics que enaltien els triomfs de les classes nobles i adinerades. Alhora, les representacions de les tragèdies a la ciutat d’Atenes es convertien en un autèntic aparador per la resta del món, ja que hi acudien veïns de la regió de l’Àtica i de la resta de les ciutats estat de tota Grècia. 

Així, el teatre va ser un important vehicle que va contribuir a difondre i arrelar els nous ideals democràtics en el poble. Però aquesta influència creixent, que acabà consolidant-se en l’imaginari col·lectiu, també tingué conseqüències per les dones, que veieren com en les representacions teatrals apareixien personatges femenins construïts a partir de cànons tradicionals i estereotips i rols de gènere molt marcats. La “modernitat” de la democràcia atenesa no s’aplicaria a les dones, i en el procés de familiarització de la societat atenesa amb els personatges femenins, també es consolidaren i naturalitzaren mecanismes de repressió vers en gènere femení.   

Dinàmiques de representació de personatges femenins

A l’Antiga Grècia, considerada el bressol de la cultura occidental i alhora origen del sistema patriarcal tal com el coneixem, ja hi trobem a la dona com a subjecte passiu de la literatura: es tracta de personatges femenins caracteritzats com a perversos, causants de mals i seductors.

El poble grec antic tenia uns valors fonamentals i profundament arrelats sobre els quals se sustentaven els estats desitjables de la societat i que es consideraven necessaris per a garantir la vida en comunitat. Però aquests valors s’atribuïen només als homes, no a les dones, ja que si tots dos gèneres els haguessin compartit no hauria estat possible parlar d’un gènere femení enganyós i depravat, considerat com un mal, i d’un gènere masculí valent i honrat i, per tant, superior. Per anar construint aquesta idea, es necessitava temps, però, sobretot, calia poder. En conseqüència, els patriarques del poble grec van anar teixint històries que explicitaven el que els interessava i relegaven a la dona a un lloc marginal, reclòs i invisible.

La pròpia mitologia, creada pels homes per establir les bases patriarcals, és la que explica que el femení estigui vinculat al mal. Així, la mitologia grega ens parla del mite de Pandora; la mitologia hebrea, d’Eva; i la jueva, de Lilith. El fet de vincular la dona al mal afavoreix la seva concepció d’ésser irracional, i l’acosta al món del caos i la foscor, en oposició als principis d’ordre i llum que representen els herois masculins dels relats mitològics. Aquesta dinàmica justifica que la dona hagi de ser sotmesa a un ordre. El tema de la dona com a causant de mals estava instal·lat al subconscient de la col·lectivitat grega, influïda per la història de la primera dona, Pandora, però també per la resta d’històries de divinitats femenines que van ser narrades.

Els textos de poesia èpica, un gènere literari creat per ser cantat en els palaus per al gaudi dels seus habitants, expliquen històries llegendàries amb intenció d’educar. Aquests han estat àmpliament representats en el teatre i inclouen molts indicis sobre quina era la percepció general respecte dels personatges femenins en l’imaginari grec. La Ilíada, poema èpic per excel·lència juntament amb l’Odissea, ofereix el perfil de la societat de la Grècia heroica, una societat amb preocupacions defensives en la qual el mascle serveix a la família com a guerrer i la femella pareix i cria futurs guerrers; una societat patriarcal en la qual el domini de l’home és total i la dona té molt poca llibertat. En una atmosfera tan competitiva, es considera la dona com una propietat, una tendència que justifica que el tema principal del poema sigui la disputa entre Agamèmnon i Aquil·les, dos dels principals cabdills de la guerra de Troia, per la possessió de l’esclava Briseida. En aquest context, no hem d’oblidar que la causant de la guerra és una dona, Helena, la més bella de les mortals, raptada diverses vegades per diversos herois.

“Briseida sent separada d’Aquil·les per Agamèmnon”. Escena representada en una tabaquera de ceràmica, atribuida al ceramista P. Ipsens Enke i datada entre 1874 i 1903. Font: The British Museum

En l’Odissea també es mostra una galeria de dones seductores i, per tant, perverses, lligades al món dels morts, com Circe, Calipso o les Sirenes. Dones que sedueixen amb la bellesa de la seva veu i del seu cos, i que causen penalitats als homes. 

Ja al segle V aC, en època de Pèricles, Atenes gaudí de la seva màxima esplendor, amb la construcció de grans temples i edificis públics. Es tracta de l’anomenada època clàssica, moment de la victòria atenesa sobre els perses i de la posterior consolidació de la ciutat com a centre cultural de Grècia. La polis va quedar dividida en dos grups ideològics: els aristòcrates i els demòcrates, i en aquest context la literatura es va convertir en un instrument per a la lluita d’idees, fet que va marcar la producció literària, que es convertí en un mitjà de propaganda política, adreçada al públic que acudeix a l’espectacle. 

És especialment rellevant mencionar que ara el poeta ja no depèn d’un mecenes, com passava amb la poesia lírica anterior, sinó que expressa les seves pròpies idees i dirigeix la seva obra. D’aquesta manera, els cànons i estereotips del comportament femení es representen i difonen des de l’escena, on se segueixen imposant el patriarcat i la violència simbòlica i implícita cap al gènere femení. En aquest sentit, tant la comèdia com la tragèdia mostren moltes imatges femenines, però és la darrera la que es converteix en el gènere per excel·lència de difusió de comportaments repressius contra les dones. La tragèdia compta amb personatges femenins que no es corresponen amb un retrat real, sinó que provenen de la mitologia i de la tradició.

Els arguments de la tragèdia i, per tant, els seus protagonistes, enfonsen els seus orígens en els mites de l’Edat de l’Bronze, aquells mateixos mites creats per legitimar la supremacia de l’home. El teatre atenès representa a les dones dins del seu paper familiar, amb una clara separació entre gèneres, tal com corresponia a la tradició, la legislació i la realitat. En aquestes obres trobem reflectida l’adequada conducta femenina: la dona submisa i modesta. 

Amb el pas dels anys, el teatre es veu influenciat per nous corrents de pensament, fet que s’evidencia en l’aparició d’heroïnes i herois més complexos i més realistes, sense la grandiositat dels anteriors, més propers a la societat de l’època. Així i tot, les dones que escapaven als estereotips, que actuaven fora d’ells, fora de la voluntat de l’home, eren obligades a assumir de nou el seu paper femení. És el cas de l’Antígona o l’Electra de Sòfocles: la primera s’enfronta a l’ordre establert i als personatges masculins que exerceixen violència contra ella, acaba morint verge, soltera i sense fills; en el cas de la segona, després de mostrar-se com un personatge ferotge que és capaç d’assassinar la seva pròpia mare, acaba lamentant-se de la possibilitat de quedar-se sense marit que la pugui defensar i protegir. 

Convé considerar que Èsquil, Sòfocles i Eurípides, els tres grans poetes tràgics, s’enquadraven en diferents moviments ideològics, i que depenent de qui sigui l’autor de la tragèdia, la naturalesa dels personatges femenins varia, o es tracta un mateix personatge femení des de diferents perspectives. 

Pel que fa a les constants de representació femenina, la tragèdia grega tendeix a representar la “dona perversa”, que carrega mals ètics, morals o religiosos: es tracta de totes aquelles dones que transgredeixen les virtuts que, en principi, han estat assimilades per l’home. Són dones excepcionals que protagonitzen grans mites, i que encarnen personatges que en cap cas corresponen a la realitat, ja que en aquesta no tenen capacitat per obrar de la manera en què ho fan en la ficció. Es tracta de Medea, Clitemnestra, Circe o Helena, personatges amb clixés fortament arrelats en la mitologia i en l’art hel·lènics que han provocat el terror cap a una naturalesa que es percep com una amenaça. Són símbol de la feminitat maligna, depravada i perillosa, un model negatiu que renuncia a la submissió i la devoció familiar “pròpies” del seu gènere. 

Dibuix que representa l’escena de l’Odissea en la qual Circe converteix els companys d’Odisseu en porcs (1606). Font: The British Museum

Són dones amb una elevada autoestima i conscients de la seva vàlua, qualitats que xoquen frontalment amb la idea de feminitat virtuosa inventada pels homes, en qüestionar la validesa de la submissió i la devoció familiar. Se les qualifica de “perverses” perquè tenen força de voluntat, determinació i actuen amb amor propi i dignitat; alhora són orgulloses altives i arrogants (hýbris), característiques que no són legítimes ni tan sols pels homes, i que es consideren pecats. 

Conseqüències en l’imaginari col·lectiu

La conclusió que s’extreu és que, al segle V aC, quan Atenes està en el seu màxim esplendor, la dona segueix patint la violència masculina en forma de marginació, i continua sota la custòdia d’un home, ja sigui el seu pare, el seu marit, el seu germà o fins i tot el seu fill si aquest ha assolit la majoria d’edat. El seu lloc és l’oikos (la casa), mentre que el de l’home és la polis. Alhora, és important tenir en compte que les dones tampoc podien anar a les representacions de tragèdies, tot i ser les principals protagonistes de les representacions d’aquest gènere teatral, on sovint tenien més importància que els personatges masculins. De fet, la representació de personatges femenins per part d’homes va ser un costum perpetuat a Occident fins al segle XVIII.

Els textos més antics coneguts de la literatura grega, la Ilíada i l’Odissea, testimonien que, a inicis del primer mil·lenni, el patriarcat era ja l’ordre simbòlic establert entre les comunitats gregues de l’Egeu; un ordre que se sustentava en diferents tipus de violència (simbòlica, psicològica o invisible, sexual, i física o material) utilitzats al servei de la dominació masculina. Des del segle VIII aC en endavant, les vides de les dones gregues que protagonitzen els textos clàssics i les obres teatre es van veure afectades pel patriarcat com a sistema, el sexisme com a ideologia i les violències com a eina de submissió.

Els autors i artistes clàssics aprofitaren les possibilitats pedagògiques i educatives que permetien els gèneres literaris i artístics, adoctrinant les dones i els homes, especialment a través d’històries mítiques carregades de simbolisme. L’exemple per excel·lència són, com s’ha vist, els relats mitològics, creats pels homes per establir, nodrir i mantenir durant segles el sistema patriarcal.

Read More

El món antic ha despertat l’interès de gran part de les civilitzacions que l’han succeït, influenciant-ne l’estètica, l’art, l’alimentació, el comportament en societat o els corrents de pensament, entre altres. Es tracta d’una cultura que amb el pas dels segles ha estat idealitzada, consolidant la idea que la manera en la qual «els antics» entenien la vida era el més similar a existir plenament. 

La Grècia antiga és sens dubte una de les bases del nostre imaginari cultural, però en cap cas és neutral: inclou creences, valors, prejudicis, estereotips i ideologia. Així, la representació de la realitat amb la qual ens hem educat ha estat categòricament androcèntrica, perquè, tradicionalment, els qui han elaborat i difós el coneixement han estat els homes, i més específicament, els homes blancs. 

És per aquest motiu que actualment és urgent eliminar la parcialitat en la historiografia i contribuir en l’elaboració d’un discurs que contempli totes les realitats que han existit al llarg dels segles, sent aquesta l’única manera de fomentar una disciplina veritablement rigorosa i justa.

Per parlar sobre els estudis de gènere al món antic, i la rellevància de la recerca en aquest camp d’investigació per començar a conèixer la realitat femenina a l’Antiga Grèciaentrevistem telemàticament l’Elisabet Huntingford Antigas, professora emèrita d’Història Antiga del Departament d’Història i Història de l’Art de la Universitat Rovira i Virgili.

En el context d’auge del feminisme actual, amb la construcció d’estructures que fomenten la paritat, i els esforços per crear uns fonaments sòlids que permetin seguir avançant cap a la plena igualtat de drets i deures, quin paper considera que tenen els estudis de gènere? Quin impacte han tingut en el camp de la recerca acadèmica?

Els estudis de gènere estan posant en valor el paper de les dones al llarg de la història, dones que fins fa pocs anys es consideraven subjectes passius, poc valorats i sense gens d’interès acadèmic. Amb els estudis de gènere es veu com evolucionen les societats patriarcals que busquen, creen i apliquen els recursos legals, religiosos, econòmics, psicològics i educatius, entre altres, que permeten controlar tot el cicle vital de les persones, sobretot el de les dones. Per tant tota aquesta problemàtica no es pot obviar en la recerca de les societats antigues, de fer-ho en tindríem una visió incorrecta, parcial i esbiaixada.

Quines són les principals aportacions dels estudis de gènere en l’àmbit de la historiografia especialitzada en l’Antiguitat?

Són moltes les aportacions dels estudis de gènere en l’àmbit de la historiografia de l’Antiguitat, una d’elles és la relectura i reinterpretació dels textos antics, una altra l’estudi dels espais utilitzats per les dones com són les cabanes de la menstruació o els recintes pel part a l’antic Egipte o al món Hitita.

Molt important és la valoració positiva de la reproducció i cria dels infants, així com les tasques de manteniment i cura dels membres de la família o del grup. Cal incidir especialment en aquest últim punt, perquè fins fa poc temps es consideraven activitats innates a les dones, de caràcter exclusivament biològic i natural, i per tant sense cap valor econòmic, amb una baixa consideració social i realitzades de forma gratuïta i obligatòria.

Aquests són treballs essencials per a la supervivència i reproducció dels grups humans, igual que ho són actualment amb la pandèmia del coronavirus les feines de les netejadores, les infermeres, les auxiliars i les doctores, la majoria d’elles amb sous baixos i contractes porqueria.

La violència patriarcal s’exerceix mitjançant conductes repressives que s’han heretat i perpetuat amb el pas dels segles. És a la Grècia antiga, bressol de la nostra cultura, on es troben les arrels d’aquesta violència patriarcal que ha perviscut fins als nostres dies?

Dins d’Europa és a Grècia on tenim millor documentada la violència patriarcal en èpoques antigues, gràcies sobretot a què disposen d’escriptura a partir del s. VIII aC. En aquest tema no hem de menysprear la influència sobre el món hel·làdic de les cultures orientals, societats amb una violència patriarcal ben implantada i regulada tal com pot veure’s als codis legislatius com el d’Hammurabi del s. XVIII aC.

Per tal d’investigar les conductes de violència masclista, quines són les fonts d’informació emprades en els estudis de gènere d’aquest període?

Les fonts principals són diverses. Així, per la violència física són necessaris els estudis dels esquelets per detectar si presenten ferides defensives sobretot als braços; també cal analitzar les paleopatologies per saber si les dones patien deficiències nutricionals a diferència dels homes, així com les causes de la mort, natural o provocada. Per la violència sexual, cal partir dels textos literaris i de la mitologia on veiem personatges com Zeus, màxim representant del masclisme diví, que maltracta física i psicològicament a la seva dona Hera, i alhora és el més gran violador del panteó grec.

Imatge que mostra l’heroi Peleu perseguint a la deessa Tetis. La divinitat va ser obligada per Zeus a casar-se amb Peleu, un mortal, i de la seva unió en nasqué l’heroi Aquil·leu o Aquil·les. L’escena dirigeix un missatge pedagògic cap a les dones: la idea de la dominació i la supremacia masculina. Escena representada en un càntir d’aigua de terracota. Circa 450–440 aC. Font: The Metropolitan Museum of Art

Com es materialitzava la repressió vers el gènere femení en l’Antiguitat Clàssica? Què suposava ser dona a la ciutat-Estat grega patriarcal?

Ser dona al món grec clàssic suposava estar sempre sota la tutela, voluntat i vigilància dels homes des del naixement fins a la mort. Les lleis, els costums i la religió determinaven el tipus de vida a portar tant si les dones eren de condició «lliure», esclava o estrangera. Els homes eren els grans proveïdors de dones, tant pel matrimoni, com per la prostitució o el concubinatge. Les dones mancaven de drets polítics i disposaven de forma molt restringida de drets econòmics, legals i socials, així com d’una escassa mobilitat.

Un exemple seria la regulació legal de la seva participació en nombre i edat a les cerimònies fúnebres: la seva presència en aquests actes es limitava per la por al desig amorós que podien suscitar i per evitar que els seus plors i gemecs contagiessin als homes.

La literatura grega, especialment l’èpica i la tragèdia, acostuma a servir-se de cànons per representar els personatges femenins. Així, quin és el tractament que reben les dones en la poesia grega? Existeixen diferències notables entre el tractament de la figura femenina en l’èpica respecte de la tragèdia? Podem considerar que en les obres literàries que avui en dia considerem com a clàssics es troben els fonaments de la violència masclista que s’exercia a l’antiga Grècia?

Podríem dir que tant als poemes homèrics com a les posteriors tragèdies hi trobem reflectits els actes i comportaments dels homes vers les dones que en aquells temps es consideraven normals i habituals. Per tant, les violències de gènere hi són presents, com la que pateix Briseida a la Ilíada, a mans d’Aquil·leu o d’Agamèmnon: violència física, psicològica i sexual en aquest cas, que no mereixien cap retret social ni legal; eren considerats fets corrents sobretot en temps de guerra.

Per tant, trobem reflectides a la literatura totes les violències de gènere i qui les efectua són, entre altres, els considerats herois per la seva valentia, coratge, força o enginy en les activitats bèl·liques. En definitiva, models a seguir i perpetuar per mantenir l’ordre patriarcal.

En relació a la representació del gènere femení en l’art grec, en les imatges de les obres clàssiques que s’han conservat fins l’actualitat, també s’hi troben patrons consolidats, tal com passa amb les obres literàries? Existeixen tendències a l’hora de representar escenes on apareixen personatges femenins? 

En l’art grec antic la representació de les figures femenines està clarament delimitada, tot es correspon a un patró iconogràfic masclista que no transgredeix les normes d’actuació correctes i el comportament ideal de les dones, i en cas contrari serveixen com a contra-models a rebutjar. Com que la participació en l’exèrcit estava vetada a les dones, i la guerra era tan freqüent a les poleis gregues, es produeixen gran quantitat de vasos ceràmics «alliçonadors» on hi han representades les mares o les esposes armant a l’home o acomiadant-lo amb tranquil·litat, sense plors, abraçades o dolor quan marxa a la batalla per tal de no entorpir la política de la polis.

El paper de les «bones» dones és el d’esperar el seu retorn amb fidelitat, cuidant de la família i del seus béns tal com fa Penèlope durant vint anys amb l’absència d’Odisseu; ella és el model de comportament correcte i a imitar. El model incorrecte té com a símbol a les amazones, dones guerreres, autosuficients i que viuen sense homes, per tant són pintades armades, a cavall i lluitant contra els grecs, però sempre acaben sent derrotades o raptades pels grans herois com Hèracles, Teseu o Aquil·leu. La lliçó és clara: les dones no serveixen per lluitar contra els homes i formar part dels seus exèrcits, el seu lloc està a casa.

Amazonomàquia o batalla dels grecs contra les amazones. La imatge transmet un missatge clar: la naturalesa de les amazones va en contra de l’ordre patriarcal establert, i per aquest motiu han de ser vençudes i sotmeses. Escena representada en un matràs d’oli de terracota. Circa 420 aC. Font: The Metropolitan Museum of Art

Per acabar, quin és l’estat actual dels estudis de gènere a l’Antiguitat i cap a on es dirigeixen?

Actualment a l’estat espanyol són diversos els grups de recerca dedicats als estudis de gènere a l’Antiguitat, la majoria vinculats a les universitats com és el cas de «Tàcita Muta» amb investigadores i investigadors de la UB, la UAB i la Universitat Rovira i Virgili. A partir de la introducció en els plans d’estudi d’assignatures dedicades al gènere, ha crescut l’interès de l’alumnat per aquest tema, i són nombrosos els Treballs de Fi de Grau o de Màster que s’efectuen sobre la matèria. La finalitat és la d’anar reescrivint la història amb mentalitat no androcèntrica, sense tabús i oberta a totes les aportacions multidisciplinàries que contribueixin al coneixement del món antic.

Read More

Introducció

És un mèrit (i forma part del genoma hel·lè) el fet de distingir-se en la concepció de la política i de la societat, i, com a conseqüència, en l’educació: envoltat d’estructures polítiques autoritàries i teocèntriques,  dedicar part dels recursos a educar l’habitant (súbdit, en aquest cas), mitjançant unes directrius establertes, constata l’impacte, no en contingut però si en forma, de la concepció de la pedagogia i de l’educació.

Ben sabuda és la innegable particularitat dels pobles hel·lens en la forma d’administrar-se en ciutats-estat, conegudes com a polis. Aquest, però, no és un terme atribuïble a cap cultura grega en concret, sinó que forma part del conjunt social, econòmic i polític de l’Antiga Grècia: és una organització estatal genuïna. Més enllà d’aquest nexe en comú, cada polis té atribucions pròpies, diferenciant-se, en principi, per delimitacions territorials, acompanyades d’un substrat cultural que les farà ser diferents entre elles. El més significatiu, malgrat haver-hi diversos punts de vista, és que diverses polis van desenvolupar un sistema educatiu propi.  En el cas d’Esparta i Atenes, existeixen també factors geogràfics que afecten el seu desenvolupament, amb repercussió en pràctiques compartides que no busquen obtenir el mateix fi.

Per exemple, Esparta, situada a la vora del riu Eurotas, a la Península del Peloponès i entre les muntanyes Parnon i Taíget, era una de les regions més fèrtils de la zona, per la qual cosa la seva autosuficiència com a societat li faria ser una polis més tancada en si mateixa. Així, no explotarà tant les relacions comercials com sí que ho farà la seva competidora, Atenes, la qual, a causa de les condicions geogràfiques en què predominava el terreny rocós i la terra poc fèrtil, utilitzarà el comerç per abastir-se dels productes que no té. Això, de manera indirecta, es traduirà en relacions més enllà de les comercials, fent-la una polis moltíssim més oberta que la seva competidora, aspecte que acabarà influint en l’educació reduccionista que Esparta implantarà.

L’Agogé

La Segona Guerra Messènia (670 – 657 aC) enfrontava espartans contra el poble meseni,  que buscava revenja després de la Primera Guerra Messènia (735 – 715 aC). L’Oracle de Delfos va tenir una premonició: perquè Esparta guanyés la segona guerra contra els messènis, aquesta havia de demanar a Atenes un general per dur a terme la gesta. Els atenesos, en forma de burla, van enviar per comandar els espartans a un ancià mestre d’escola anomenat Tirteu, que a malgrat tindre una entrada poc triomfal, es va anar guanyant el favor de la societat espartana.

Les elegies de Tirteu, es van acabar transformant en càntics de guerra sobre el patriotisme en la batalla i el sacrifici per la pàtria. Això va engendrar un sentiment de virtut que quedarà reflectit en la defensa dels valors col·lectius i marcarà un punt d’inflexió en el model d’estat espartà o sobre la concepció dels espartans sobre el seu propi estat, fent-ho únic. Podem considerar que aquest és el relat romàntic sobre el qual gira l’eix de la societat espartana.

És la manera de legitimar les estructures d’estat que van venir a posteriori, tot estava orientat al bé de la pàtria. Aquest primitiu sentiment d’identitat nacional implicava protegir la integritat territorial, que depenia d’un bon aparell bèl·lic que li permetés mantenir les fronteres. Partint de la base que per un espartà perdre la seva pàtria era el pitjor mal que podria patir, tenir una estructura militar era la prioritat de la societat i de l’estat, que basava el seu esquelet i el funcionament administratiu en la Constitució de Licurg. Dins d’aquesta hi ha novetats importants, com el sistema educatiu conegut com l’agogé, que va tindre conseqüències directes en l’organització i estratificació social. Entre altres aspectes, aquestes lleis regularien el paper dels ilotes  i els messènis en la societat, convertits en esclaus, i revisaria i augmentaria el caràcter militar de l’estat.

L’educació estava sota la supervisió de l’estat, organitzada per grups d’edat i basada en l’augment de la destresa en el camp militar. Desenvolupava sobre els espartans actituds de conformitat, obediència i solidaritat cap a un col·lectiu, cap a un grup. A més, se substitueix el valor de conjura familiar, vincle trencat als 7 anys d’edat amb l’inici del sistema educatiu impartit, per un de plenament cívic, on el més proper a un vincle familiar són els altres espartans. Es canvia la perspectiva, i, per tant, l’arrelament a la pàtria, perquè un espartà, potser no sabia res, tret que era espartà.

Aquest valor supraterrenal dedicat a un col·lectiu que deriva dels poemes de Tirteu i de la Constitució de Licurg és paral·lel a l’aparició de les falanges hoplítiques en els camps de batalla. Els hoplites formaven part de la infanteria pesada i aquest valor es va convertir en la tàctica espartana des de finals de segle VII.

L’ús progressiu de la nova formació de combat va situar a la cavalleria en un segon pla, i la infanteria lleugera va passar a ser unes tropes auxiliars dedicades a cobrir els flancs que descobrien les falanges hoplites. Aquesta tàctica basada en la disciplina casava de meravella amb la idiosincràsia espartana, que, basada en un estat de cort militarista, faria anar de la mà l’organització social i la rígida disciplina militar.

Representació de la falange hoplítica espartana en combat. Font: sobrehistoria.com
Representació de la falange hoplítica espartana en combat. Font: sobrehistoria.com

Amb una estructura militar com aquesta, els rangs deixen de ser quelcom distintiu, perquè la majoria de la societat lluitaria de manera igualitària creant un estat d’equitat social que aportaria una fraternitat idònia per defensar la pàtria. S’entén l’exèrcit espartà com una milícia de professionals amb absoluta subordinació i unes grans habilitats militars, acompanyades per un poder físic sorgit de les rudes condicions a les quals estaven sotmesos des de l’inici de la seva formació.

Agogé y paideia

Una de les majors diferències amb Atenes és l’edifici on s’imparteix aquesta educació, ja que a Esparta els centres educatius, més enllà dels terrenys a l’aire lliure (on fan la majoria d’activitats) són casernes públiques de l’estat. A l’agogé es desplega més la gimnàstica amb el principal objectiu de treure el màxim rendiment al cos, ja que a Esparta es va imposar una eugenèsia.

Representació de l'entrenament militar espartà. Font: sobrehistoria.com
Representació de l’entrenament militar espartà. Font: sobrehistoria.com

A Atenes existia el concepte d’escola tal com ara el podríem definir avui. Les matèries que s’impartien eren diferents en contingut. L’educació es fonamenta en tres disciplines: grammatistes per l’aritmètica, kitharistes per la música, i paedotribae per l’esport. El desenvolupament intel·lectual del ciutadà era la prioritat del model educatiu atenès, conegut com a paideia, sense oblidar-se de l’aspecte militar, ja que la gimnàstica ocupava un lloc bàsic en la formació de l’estudiant. El progrés militar de la polis no estava ni molt menys en segon pla, però no era el propòsit principal, com sí que passa en el sistema espartà.

És una evidència que a Atenes, igual que en la majoria de societats amb sistemes organitzatius similars, el model educatiu o la pedagogia influeix de manera directa en la composició i l’acció dels agents socials dins de la polis. Primer per l’exclusivitat de l’educació per als autòctons, seguida d’una segregació per sexes, que es traduïa en el fet que les dones, condicionades pel seu origen genètic, serien mera comparsa, sense cap paper actiu més enllà dels seus rols de gènere establerts.

Però sobretot és distintiu perquè la petjada identitària d’Atenes és la sobirania popular basada en l’exercici democràtic dels seus ciutadans, la democràcia: només es podia sostenir si els habitants de la polis, i els que d’aquesta podien accedir al poder, eren educats mitjançant uns paràmetres  enfocats a la continuïtat del sistema.

Esparta tenia un sistema polític únic que barrejava elements de totes les formes de govern del món hel·lè: democràtics, monàrquics i oligàrquics. Existien dos reis de les dues famílies més importants de la polis, els Euripòntides i els Agíades. Aquests eren els líders militars, però no exercien un poder tirànic, estaven controlats per la gerúsia o consell de savis, òrgan que tenia el poder legislatiu. Els èfors eren els magistrats i els responsables encarregats de presidir l’assemblea on es reunien, i de vetllar per respectar les decisions d’aquesta. L’elecció d’aquest càrrec era anual. També tenia la competència d’educar les noves generacions d’espartans.

Les úniques lleis escrites a Esparta són les de la Constitució de Licurg. Des d’aquest text s’instaura la igualtat social davant la llei per eliminar privilegis. Era una societat segregada per grups d’edat, on el respecte rígid i vertical per la gent de més edat era un reflex de la l’educació i de la disciplina fomentades pel sistema educatiu espartà.

És comú creure que la majoria d’espartans eren analfabets, sent aquests només homes d’armes mancats de qualsevol bagatge cultural més enllà de l’art de la guerra. Però potser de manera inconscient, eren coneixedors de la importància de compartir agents i atributs no pròpiament vinculats a l’exèrcit i a les distincions socials, com podem veure evidenciat en els registres epigràfics i les obres literàries i poètiques com les de Tirteu. La societat no era tan inculta com a simple vista podria semblar: els poemes de Tirteu, que eren recitats pels nens en les seves diferents fases educatives i que, entre altres coses enaltien la Constitució de Licurg, s’acabarien per convertir en càntics de guerra que reafirmarien el sentiment d’unió col·lectiva sota les lleis immutables de l’estat. Quan acaba l’auge militar finalitza també ho fa el de la polis.

L’aprenentatge de poesides com les d’Homer o Tirteu formava part de l’educació espartana. Font: sobrehistoria.com
L’aprenentatge de poesides com les d’Homer o Tirteu formava part de l’educació espartana. Font: sobrehistoria.com

Conclusió

El recorregut de l’agogé com a mètode d’ensenyament acaba on acaba Esparta. Malgrat això, hi ha diferents punts de vista sobre el perquè de la singularitat espartana. El topònim d’agogé (que significa conducció) és atribuït a les reformes dels reis Agis IV  (265 – 242 aC) i Cleómenes II (369 – 309 aC), i és posterior a la reforma constitucional de Licurg. Malgrat ser un sistema establert per Licurg, el terme historiogràfic és posterior. Per tant, el nom és inherent al seu veritable origen. Es pot entendre com una construcció hel·lenística i romana per definir la individualitat d’Esparta com a potència militar davant de les altres polis amb les quals compartia estructures d’estat. O que simplement aquesta atribució historiogràfica d’un model que va veure el seu inici i el seu final en la societat espartana, estava subordinada a una mutació permanent, adaptant-se a les circumstàncies històriques corresponents. Aquesta última percepció no es desvia de la que tenia Xenofont (430 – 354 aC) sobre Licurg i la implantació del seu model, ja que creu que la clau del funcionament de l’agogé resideix en què no es van copiar models d’altres polis, sinó que va idear-ne una de pròpia i que per això Esparta ha de sentir-se afortunada.

Read More