Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

A principis de la dècada de 1840 la premsa britànica era clarament russofòbica: veien als súbdits del tsar com una perillosa colla de supersticiosos que amenaçaven de fer esclatar pels aires l’incipient imperi de l’EIC (Companyia Anglesa de les Índies Orientals) i el conjunt de l’esforç civilitzador anglosaxó a l’Àsia. Ignorant la poderosa influència de l’opinió pública anglesa, el 1844 el tsar Nicolau I (r. 1825-1855) s’arriscà a un viatge sorpresa a Londres per a arribar a un acord amb la reina Victòria (r. 1837-1901) sobre el repartiment d’Àsia.

El tsar seguia sent un home molt sever i auster, però, amb els anys, havia deixat de parar atenció als consells prudents d’alguns assessors i decidit que, amb el nou govern tory, no li seria difícil guarir les velles ferides de Jivá (1839-1840) i Afganistan (1839-1842), per a unir esforços en contra de l’imperi otomà. Ignorava Nicolau I que les seves propostes serien desateses i que menys d’una dècada més tard una coalició de potències europees desembarcaria a les costes russes de Crimea en defensa dels otomans, donant lloc a una de les guerres més sagnants del segle XIX. Un conflicte que tingué en el Caucas un dels seus principals escenaris.

C:\Users\Marc\Desktop\Articles Gran Joc\2\politics-tsar-nicholas_i-crimea-crimean_war-lord_palmerson-csl1046_low.jpg
El primer ministre Palmerston es prepara per a enfrontar-se al tsar en la lluita per la hegemonia de l’Àsia occidental. Font: A Web of English History

Alliberament i opressió d’una terra

A diferència de l’Àsia Central, la presencia russa al Caucas i l’oest del mar negre (ambdós sota influència otomana) era constant des de començaments del segle XIX; els grans tsars de la centúria anterior havien aconseguit arrabassar algunes fortaleses estratègiques als seus grans enemics otomans, però fou la modernització militar eslava (forçada per la confrontació amb Napoleó Bonaparte) el que els hi donà una gran avantatja. Els territoris del Caucas, tradicionalment sota el domini del soldà otomà o del sha persa, després d’un implacable avenç rus foren posats sota la protecció del tsar Nicolau I en els tractats de Turkmantxai (amb els perses el 1828) i Edirne (amb els turcs el 1829).

El tsar Nicolau I (a la dreta) havia iniciat una imparable expansió a costa del regne del jove Abdulmejid I (a l’esquerra). Font: Viquipèdia

A més de tenir un exèrcit millor preparat per a la guerra moderna, els agents del tsar havien jugat amb una gran habilitat amb les comunitats cristianes de la regió, a les quals havien promès uns drets religiosos que ni el sha ni el soldà havien respectat mai del tot. Els armenis abraçaren la causa tsarista i aportaren molts guerrers a les seves forces, mentre que la noblesa georgiana dels regnes de Kartli i Kajeti s’hi avingueren en saber que els seus drets feudals serien respectats. Però al nord del Caucas la situació era ben diferent: abjasis (nord de l’actual Geòrgia), circassians, daguestanis i txetxens, tots ells de confessió musulmana, veieren la supremacia dels russos i els seus veïns cristians amb gran inquietud.

Delegacions de líders tribals musulmans marxaren a Estambul per a rebre suport material i espiritual del soldà otomà (el qual era tant un líder polític com religiós), però quedaren decebuts davant la passivitat d’aquest; i és que tant el sobirà dels turcs amb prou feines havia sobreviscut a una rebel·lió i necessitava temps, diners i la tolerància russa per a arribar a consolidar la seva autoritat; caldria la intervenció europea perquè el Caucas musulmà tingués l’oportunitat d’alliberar-se del jou tsarista.

El soldà otomà que hagué de viure aquest període fou Abdulmejid (r. 1839-1861), que ascendí amb només setze anys i que fou reconegut des del principi com a impulsor d’un programa de reformes conegut com a Tanzimat. L’imperi que havia fet tremolar a tota Europa s’havia quedat desfasat i era indispensable una modernització de l’exèrcit, així com generar un “patriotisme otomà” entre els seus súbdits, independentment de la seva confessió religiosa. Les reformes, iniciades des de dalt, tingueren un efecte estètic entre l’aristocràcia imperial, la qual comença a emmirallar-se en Europa i a semblar més respectable davant els emissaris i ocasionals viatgers occidentals; militarment no pogueren igualar-se als russos, però diplomàticament aconseguiren un lloc entre les “nacions civilitzades” (les quals aprofitaren per a intervenir econòmicament a l’interior de l’imperi).

C:\Users\Marc\Desktop\Articles Gran Joc\2\The_allies.jpg
Abdulmejid I pogué convèncer la reina Victòria i Napoleó III que Rússia representava una amenaça per a tots. Font: Viquipèdia

Mentre Abdulmejid s’esforçava a modernitzar l’imperi, el Caucas nord era un polvorí: el 1829 les tribus de Dagestan i Txetxenia havien declarat la jihad als invasors russos i el 1834 s’havia fet amb el comandament rebel l’Imam Shamil (r. 1834-1859), un clergue guerrer que era tan purità i radical que espantà diversos líders tribals que marxaren a Rússia. Igual que els afganesos, la gent de Shamil era majoritàriament muntanyenca i, encara que no podien plantar cara directament a l’exèrcit del tsar, si els hi provocaven molts maldecaps amb tàctiques guerrilleres; ben aviat la fama de Shamil es propagà per tota la regió.

El cònsol Rawlinson de l’EIC fou un dels molts que veieren aquest alçament com una oportunitat de luxe per a boicotejar l’expansionisme rus; creia que la darrera intenció de Nicolau I era envair l’Iraq, per la qual cosa creia necessari enviar forces de combat angloíndies al Caucas. Però l’EIC no es podia permetre una acció unilateral com aquesta i, mitjançant agents turcs (que actuaven de forma extraoficial), traslladaren armes i municions als rebels circassians i als homes de Shamil. El tsar viatjà a la regió el 1837, es reuní amb els comandants i amb l’aristocràcia indígena, però com no es preveia un atac massiu de turcs otomans o anglesos a la zona, amb prou feines considerà reforçar la seva presència.

C:\Users\Marc\Desktop\Articles Gran Joc\2\Imam Shamil.jpg
L’Imam Shamil (a l’esquerra) fou la principal amenaça per a l’estabilitat russa a la regió. Font: Viquipèdia

El període de la guerra de Crimea

Per a comprendre els fets del Caucas entre el 1853 i el 1856 cal donar uns breus apunts sobre el que estava succeint a l’altra banda del mar Negre on les forces russes semblaven disposades, no només a apropiar-se dels protectorats otomans del Danubi sinó també en arribar a Grècia i Estambul. El govern tory del comte d’Aberdeen veié amb profunda preocupació l’imminent col·lapse de l’imperi otomà, ja que implicaria una hegemonia russa a la regió, i feu un front comú amb la França de Napoleó III, la qual podia aportar un dels millors exercits de terra del món i que esperava amb aquesta acció enderrocar definitivament el sistema d’aliances antifranceses de principis de segle. Les dues nacions europees arribaren a temps per a rescatar un soldà Abdulmejid en plena retirada, i portaren la guerra a la península de Crimea, l’entrada més ràpida al cor de l’imperi rus.

Abdulmejid s’havia resistit durant anys a donar legitimitat a la jihad del Caucas i intentat beneficiar-se de les rivalitats europees, però amb les darreres accions unilaterals del tsar al Danubi no li quedà més remei que abocar-se a una guerra total. L’Imam Shamil, d’altra banda, volgué forçar la voluntat del soldà amb una temerària acció sobre Tiblissi, actual capital de Geòrgia i aleshores el quarter general de l’exèrcit rus. Amb prou feines arribaven als 10.000 homes, però aconseguiren demostrar la fragilitat del sistema defensiu tsarista i colpejar les poblacions georgianes abans d’enretirar-se a territori segur.

Això degué animar la comandància otomana, reunida a la localitat costanera de Batumi, la qual comptava amb un exèrcit molt més nombrós que el rus (87.000 contra 30.000) i confiava a deixar enrere els fantasmes de la guerra del 1829. Però com ja he assenyalat, l’exèrcit reformat d’Abdulmejid encara s’assemblava massa al del seu pare: depenia en gran part de contingents tribals kurds i abjasis, els quals generaren molt malestar entre la població cristiana local per les seves cerques d’esclaus (amb els quals s’autofinançaven), decantant georgians i cristians pel bàndol rus.

C:\Users\Marc\Desktop\Articles Gran Joc\2\The_Armenian_Front_During_the_Crimean_War,_1853-56.gif
Teatre de guerra rusoturc al sud del Caucas. Paral·lelament britànics i francesos assaltaven les posicions del tsar a la península de Crimea. Font: Viquipèdia

A la primavera de 1854 l’exèrcit otomà s’endinsava en territori rus mentre uns alarmats comandants tsaristes demanaven reforços a Moscou amb urgència; els otomans prengueren el camí d’Armènia amb la intenció d’arribar a reunir-se amb l’Imam Shamil a Geòrgia. Els soldats de Nicolau I se centraren especialment a aturar l’ofensiva otomana mentre delegaren la defensa del nord del país en les milícies locals; el príncep Chavchavadze de l’antic regne georgià de Kajeti rebutjà amb el suport de regulars russos bona part dels atacs de Shamil durant el mes de juliol, però aquest hàbil líder musulmà fou capaç d’assaltar els palaus de l’aristocràcia i fer-se amb un bon nombre de presoners, entre d’altres la dona del príncep Chavchavadze. Es pogué arribar a un acord i la dona del príncep georgià fou intercanviada per Jamal al-Din, un fill de Shamil que era ostatge a Rússia.

En general les coses no marxaven bé per als otomans, els quals havien estat incapaços de reunir les forces amb els rebels musulmans del nord del Caucas i que, el 5 d’agost d’aquest 1854 havien estat derrotades a la batalla de Kurekdere. La superior artilleria i disciplina de l’exèrcit del tsar havia estat la clau de l’èxit. Des d’aquest moment les tropes otomanes anirien cedint les seves conquestes i atrinxerant-se a la fortalesa de Kars (a l’actual Turquia), on esperaven resistir el setge rus.

C:\Users\Marc\Desktop\Articles Gran Joc\2\1024px-Kuruk-Dara1.jpg
La batalla de Kurekdere evidencià fins a quin punt les tropes del soldà otomà estaven desfasades respecte a les russes. Font: Viquipèdia

Descontent amb l’actuació dels seus comandants, el soldà Abdulmejid féu ascendir al britànic Williams a general del seu exèrcit i principal conseller, confiant que la seva experiència professional a la regió (hi era des de 1842) i al fet que era un professional estranger ajudaria a coordinar les diferents faccions de la tropa del Caucas. Paral·lelament el soldà tractà de persuadir els seus aliats de la necessitat d’una maniobra de distracció a la ribera oriental del Mar Negre per a salvar el setge de Kars, però el contingent anglofrancès rebutjà la petició perquè en aquell moment estaven concentrats en la conquesta de la fortalesa crimeana de Sebastòpol.

Un total de 17.000 soldats otomans es trobaven dins de Kars quan els més de 25.000 homes del tsar iniciaren el setge el juny de 1855. Donat que la captura de la fortalesa obriria als russos el camí d’Anatolia i posaria en greu perill la integritat de l’imperi otomà, llançaren fins a tres assalts a les muralles que foren rebutjats pels defensors del general Williams. Mentrestant la resta de l’exèrcit otomà, per a alleugerir la pressió sobre Kars colpejaren el nord-oest de Geòrgia, però els russos no cediren i la situació a la fortalesa s’anà fent insostenible. Finalment, el novembre de 1855 i per a no patir els rigors de l’hivern, Williams s’avingué a rendir Kars a l’imperi rus. La guerra al Caucas havia acabat.

Thomas Jones Barker The Capitulation of Kars 1855.jpg
La rendició de Kars implicava la derrota dels otomans en el front de guerra del Caucas. Font: Viquipèdia

Alexandre II contra Palmerston

Mentre els setges de Kars i Sebastòpol s’eternitzaven, es produí un decisiu relleu a la cúpula dels imperis britànic i rus que tindria un efecte en les negociacions de pau i en els futurs enfrontaments. Al Regne Unit havia caigut el govern tory d’Aberdeen i la reina Victòria havia encarregat al vescomte de Palmerston, el primer ministre més vell de la història amb setanta anys, que formés un gabinet whig (habitualment més antirús). Mentrestant a Rússia havia mort el militarista tsar Nicolau I i havia ascendit al tron el seu fill amb el nom d’Alexandre II (r. 1855-1881), el qual tenia un tarannà més amable i procliu a la pau.

Al Caucas, la victòria russa era absoluta, però a la resta de fronts la situació els hi era adversa: s’estaven retirant de Sebastòpol davant l’ofensiva anglofrancesa, una esquadra britànica amenaçava les possessions tsaristes al bàltic, Àustria havia aprofitat la debilitat russa per a atacar la seva frontera occidental i Prússia amb Suècia es preparaven per a intervenir. Palmerston, en la línia de l’EIC, volia infligir al jove tsar una derrota completa i arrabassar-li Finlàndia, Polònia i el Caucas; però per al seu disgust França, que aportava el principal contingent armat, i Àustria, ja havien complert els seus objectius de guerra i forçaren els britànics a seure a la taula de negociacions.

El Tractat de París (1856) suposà un retrocés considerable en les aspiracions imperials russes i un flotador per al soldà Abdulmejid: Alexandre II hagué de retornar Kars als otomans, renunciar a la navegació de vaixells de guerra pel Mar Negre i cedir la protecció dels cristians del sultanat a les potències europees vencedores. Pel que fa a la població civil del Caucas, la guerra fou un complet desastre: el territori armeni havia quedat devastat pels combats i el poble circassià, considerat pels tsaristes com poc més que una cinquena columna, els obligaren a abandonar les poblacions costaneres i molts d’ells fugiren a terres del soldà; es calcula que en total uns 1.200.000 refugiats passaren d’un imperi a l’altre.

En aquesta època és quan comença a anomenar-se l’imperi otomà com “el malalt d’Europa” doncs havia quedat pales que, sense el Regne Unit i França, Abdulmejid hauria hagut de cedir pràcticament totes les províncies i protectorats europeus als russos. Les reformes permeteren a l’exèrcit del soldà apropar-se als estàndards occidentals, però, de la mateixa manera que l’Afganistan, l’imperi otomà requerí una intensa competició entre els principals imperis mundials per a garantir la seva independència.

El nou tsar Alexandre II (a la dreta) hagué de gestionar l’inevitable derrota del seu imperi a la guerra i evitar que el primer ministre Palmerston (a l’esquerra) aprofités encara més la desfeta. Font: Viquipèdia

Alexandre II n’aprengué molt d’aquesta derrota, principalment a guardar-se dels britànics: tenia una molt bona relació personal amb la reina Victòria (tenien pràcticament la mateixa edat) però era més conscient que el seu antecessor de la influència del govern whig de Palmerston, i es guardà molt d’enutjar-los. Es pot comprendre aleshores que la seva primera dècada com a sobirà es dediqués a reformar el seu país: va eliminar privilegis de la noblesa, fomentar la creació d’un exèrcit més modern i sobretot pels seus esforços per acabar amb la servitud de la pagesia, iniciada amb una altisonant declaració el 1861 que tingué també efectes al Caucas (recordem la importància de l’aristocràcia cristiana local).

La prudència amb què Alexandre II va actuar davant els britànics no va afectar els projectes tsaristes a la regió del Caucas, la qual seguia estant majoritàriament sota el seu control: l’any 1859 el seu exèrcit acabà acorralant l’Imam Shamil, que acabà rendint-se i deportat a Kaluga (a prop de Moscou); això suposà un cop dur a la rebel·lió de les tribus muntanyenques, però no la seva fi, perquè acabaren abandonant la lluita armada cap al 1864. Palmerston i els seus successors hagueren d’acceptar que no podrien posar al Caucas una barrera contra l’expansionisme rus, confiant des d’aleshores en l’imperi otomà com a obstacle en l’avanç sobre el mediterrani. Una vegada el tsar Alexandre II es veié fort, tornà a fixar la mirada en l’Àsia Central i a aixecar les suspicàcies britàniques, però aquesta es una altra història.

Read More

Al llarg del segle XIX, els imperis rus i britànic s’enfrontaren en una sèrie d’episodis que la historiografia anglosaxona va denominar el “Gran Joc”; una perllongada lluita normalment a través d’intermediaris en la qual amplies extenses d’Àsia foren repartides, inicialment com a àrees d’influència i més endavant com a colònies. 

El present article se centra en els darrers anys de la dècada de 1830 i principis de la següent, poc després que politòlegs britànics comencessin a veure en Rússia una autèntica amenaça als interessos del seu imperi. Aleshores el conflicte sorgí a la ciutat centreasiàtica de Bujará -a l’actual Uzbekistan-, on representants de la Companyia Anglesa de les Índies Orientals -coneguda per les seves sigles angleses com a EIC- toparen amb els seus homòlegs eslaus.  De l’interès privat sorgirien els interessos estatals.

Però la violenta competència entre els imperis no es podria explicar sense tenir present els fets que devastaren l’Europa de principis de segle: quan les tropes russes aliades amb Anglaterra venceren a Napoleó, imposant un nou ordre a Europa. Aviat es féu palès per l’oligarquia británica que els dirigents russos tenien uns valors ben diferents i que ja havien estat capaços d’arribar fins al cor d’Europa.

Rivalitats i malentesos

L’home que feia tanta por als politòlegs de la Pèrfida Albió era el tsar Nicolau I (r. 1825-1855): de caràcter auster i molt avesat a la vida militar fins al punt de ser descrit com el “Don Quixot dels autòcrates”. En un moment de sorgiment de grups nacionalistes al llarg d’Europa, el tsar seguia compromès amb els valors dinàstics pre-napoleònics i fou el principal garant que no es produís cap canvi polític de pes a Europa, guanyant-se entre els liberals del continent el títol de “gendarme d’Europa” per l’esclafament de la revolta polonesa.

A l’altra banda del ring es trobava la reina Victoria I (r. 1837-1901), aleshores una jugadora novell en la política anglesa que, tot i això, sabé reconduir amb prou habilitat per a salvar una dinastia poc estimada pels súbdits. Evitant comportar-se com un autòcrata, assumí el rol d’àrbitre en les lluites pel poder entre el partit whig (liberal) i el torie (conservador); es tractava doncs d’una democràcia limitada on només un de cada set homes tenia dret al vot. De 1835 a 1841 el primer ministre fou el vescomte de Melbourne dels whig, el qual afrontà crisis imperials a punts tan llunyans com el Canadà, Nova Zelanda i la Xina.

Lord Melbourne (a l’esquerra) compartia amb la majoria de liberals britànics la por a l’expansionisme del conservador tsar Nicolau I (a la dreta). Font: Viquipèdia

Tot i que Nicolau I era una persona cautelosa, creia que podria arribar a un “acord de cavallers” amb la reina Victòria i el seu “seguici” pel que feia als interessos contraposats a l’Àsia Central; no era conscient dels límits de la monarquia anglesa i de com estava de condicionat el partit whig pels pamflets britànics que, alertant d’un imminent avanç rus en totes direccions, exigien la creació d’Estats-tap al Caucas i el Centre d’Àsia. 

Bujará posà la rivalitat anglo-russa al focus de l’opinió pública, però fou l’Afganistan el primer escenari on els agents d’una i altra facció s’enfrontaren. A mitjans del segle XVIII un jove imperi afganès s’havia estès fins al cor de l’Índia i derrotat enemics molt més nombrosos; al capdavant de l’imperi es trobava el llinatge Sadozai, aliat amb el clan Barakzai que monopolitzava el càrrec de visir (equivalent a primer ministre), i al seu servei una miríada de clans afganesos i comandants indis com Ranjit Singh (1780-1839).

Donat que no existia una llei clara per a regular l’accés al tron, amb la mort dels primers sobirans de l’imperi esclatà una cruenta guerra civil entre els prínceps Sadozai de la qual els visirs Barakzai se’n van beneficiar molt per a incrementar el seu poder a l’Afganistan mentre cabdills com Ranjit Singh construïen el seu propi regne sij al subcontinent indi. Xa Shojá (1786-1842) esdevingué l’hereu d’aquest imperi decadent: havia rebut una excel·lent educació cortesana i formació en les arts de la guerra, a més tenia molt present que per a regnar calia donar una idea de grandesa (encara que estigués arruïnat) i no li tremolava el pols a l’hora de castigar els seus enemics; malauradament els seus projectes semblaven condemnats com el mateix imperi. El 1816 fou derrocat per una aliança de parents i membres del clan Barakzai i hagué de fugir a l’Índia.

C:\Users\Marc\Desktop\Xa Shuja (1839).jpg
Xa Shojá era el darrer representant d’una prestigiosa dinastia reial afganesa, clarament en retrocés davant els nous poders imperials i les rivalitats internes. Font: Viquipèdia

El principal beneficiari de l’exili del sha Sadozai fou Dost Muhammad (1792-1863), el pare del qual era Barakzai i la seva mare d’una minoria religiosa. Donat que no podia aspirar per sang a la reialesa, el 1835 es va proclamar emir i va legitimar el seu comandament sobre els musulmans afganesos proclamant una jihad contra el regne sij de Ranjit Singh. L’emir signà una aliança matrimonial amb les poderoses tribus de la frontera i atacà els sij. Mentrestant Xa Shojá es posà sota la protecció de l’EIC, la companyia que amb el beneplàcit de la monarquia anglesa controlava bona part de l’Índia; aviat i a causa de la por als russos, els britànics s’implicarien en l’acarnissada lluita entre Sadozai, Barakzai i sijs.

Els homes de Nicolau I a la regió no s’estarien amb els braços plegats mentre altres decidien la sort d’Asia Central: a finals de la dècada de 1830 enviaren assessors als perses per a ajudar-los a expandir-se cap a l’est, mentre mobilitzaven els seus exèrcits per a conquerir els hanats (regnes en la tradició mongol) de l’actual Uzbekistan. Aquests moviments foren percebuts amb un gran temor pels estadistes britànics (tal com era el desig del servei secret rus), que s’imaginaven que n’hi havia prou amb què una tropa de cosacs arribés al subcontinent perquè esclatessin revoltes indígenes i el domini britànic s’esfondrés.

En aquells moments el territori uzbec estava disputat per dues grans potencies locals, el hanat de Bujará i el de Kokand, mentre un tercer i més modest hanat de Jivá feia malabarismes per a sobreviure. Els russos triaren l’Estat més petit per a iniciar el seu grandiloqüent projecte de portar la civilització, i de passada afavorir els seus mercaders; els combats començaren el 1839 i acabaren l’any següent amb una humiliant retirada russa. D’haver sabut el govern britànic la debilitat dels seus rivals eslaus, no haurien intervingut a l’Àsia Central.

Però el terror britànic a perdre l’Índia s’incrementava a mesura que una EIC, avida de nous recursos i desitjosa de protegir allò que ja controlava, anava eixamplant l’imperi i topant amb més competidors. Al primer terç del segle XIX arribaren prop del que és avui Pakistan i es trobaren amb el maremàgnum de sijs, Barakzai y Sadozai; tot i que els anglesos havien acollit Xa Shojá, estaven més inclinats per la neutralitat política a la regió i el seu principal objectiu era garantir un Estat amic que controlés les ciutats de Kabul i Qandahar, les dues vies d’entrada al subcontinent indi.

La jove reina Victoria tenia una gran influencia a la Cort de Londres, però a la Índia els seus súbdits de la EIC (la bandera del fons) eren pràcticament autònoms. Font: Viquipèdia

El responsable de la política britànica a l’Índia era des de 1836 el comte d’Auckland, un partidari dels whig amb pocs coneixements d’Àsia Central. En un moment donat va enviar un agent al nord; el qual aconseguí establir agents a la mateixa Bujará i conèixer en persona l’emir Dost Muhammad, que li va semblar un fiable aliat dels britànics. Malauradament els russos també s’havien posat en contacte amb l’afganès i li havien promès 2 milions de rubles per a la guerra contra el sijs; en saber d’aquesta trobada, Auckland rebutjà la idea que l’emir pogués esdevenir un aliat dels britànics i mentre reivindicava la neutralitat anglesa, posava en marxa la maquinària militar per a enderrocar Dost Muhammad.

Guerra a l’Hindu Kush

Donat que Afganistan no interessava econòmicament l’EIC, Auckland decidí recuperar Xa Shojá i a ajudar-lo a recuperar el tron en contra de “l’usurpador prorus”; per a fer-ho calia un exèrcit prou nombrós i els anglesos no s’hi volien implicar gaire, de manera que forçaren l’exiliat Sadozai a unir les seves forces amb Ranjit Singh. Però l’astut indi, que ja estava lluitant contra l’emir al nord del seu país, convencé a Auckland de la necessitat que una tropa angloíndia ajudés Xa Shojá, que en aquell moment no tenia seguidors propis, a prendre la ciutat meridional de Qandahar. Així els sijs salvaren el seu regne i empantanegaren els anglesos en una cruenta guerra a l’Hindu Kush.

Ranjit Singh aprofità amb molta habilitat les lluites internes de l’Afganistan, així com els plans britànics, per a constituir un imperi per als sijs. Font: Viquipèdia

L’exèrcit angloindi de l’EIC, de 20.000 soldats aproximadament, travessà amb Xa Shojá el territori sij i enfilaren per les muntanyes meridionals de l’emirat afganès la primavera de 1839. La ciutat de Qandahar caigué en mans dels aliats i els primers líders tribals començaren a presentar-se davant Xa Shojá per a jurar-li lleialtat; no trigarien gaire a adonar-se que l’autèntic poder el tenia la comandància britànica. Aquesta mateixa decidí marxar ràpidament sense l’artilleria moderna cap a Kabul, experimentant moltes dificultats per a prendre la fortalesa que barrava el pas a la capital.

Quan la fortalesa caigué, l’emir Dost Muhammad entengué que la seva causa estava perduda quan ni tan sols els seus familiars per part de mare li donaven suport, així que abandonà Kabul al victoriós exèrcit angloindi i fugí al nord del seu regne. Xa Shojá tornà amb el seu seguici a la fortalesa de Kabul i els britànics establiren casernes militars en diversos punts de la ciutat i de la ruta que conduïa al subcontinent, amb la voluntat d’agafar aquest camí un cop el sobirà Sadozai s’hagués consolidat al tron. Però ben aviat es féu palès les divergències entre els aliats: quan Xa Shojá volia purgar aquells que havien donat més suport als Barakzai, els anglesos hi interferien i el forçaven a ser més conciliador, ignorant la sanguinària tradició de la zona; i quan l’afganès els hi demanava més subsidis per a comprar la lleialtat de les tribus, els britànics s’hi negaven al·legant els alts costos d’aquella guerra.

C:\Users\Marc\Desktop\Batalla de Ghazni (1839).jpg
L’avenç de l’exercit angloindi sobre Ghazni i les altres posicions fortificades de l’emir afganès fou un èxit. Ben aviat els partidaris de la resistència quedaren en minoria. Font: Viquipèdia

Mentre Xa Shojá perdia reputació davant el poble de Kabul, Dost Muhammad i els seus fills encapçalaven una guerra de guerrilles contra els angloindis, amb algunes victòries. Tot i això l’emir, coneixent la clemència britànica, divuit mesos després d’iniciar-se el conflicte s’entregà al comandant de l’EIC. Creient que d’aquesta manera acabarien amb la resistència i podrien tornar a l’Índia, Auckland ignorà les peticions de Xa Shojá d’executar l’emir o, si més no, buidar-li els ulls -en la tradició bizantina i persa, buidar els ulls incapacita un dirigint polític per a assumir el poder-, i concedí un exili honrós al subcontinent per al rebel.

Però el 1841 seguia havent-hi 8.000 soldats de l’EIC a l’Afganistan i la posició de Xa Shojá al tron encara era fràgil, així que quan va caure el gabinet de Lord Melbourne i pujaren els tories al poder, exigiren a l’EIC una retirada de l’Afganistan. Els homes d’Auckland decidiren dur a terme una retallada gradual dels recursos i començaren eliminant els subsidis a les fortes tribus de la frontera, responsables de mantenir oberts els passos de muntanya; no trigarien gaire a aixecar-se en armes i demostrar a la bocabadada població de Kabul, que els anglesos podien ser vençuts militarment.

Davant la manca de reacció britànica, dos prohoms de Kabul s’alçaren en armes i assetjaren les guarnicions britàniques de la capital. Inicialment es posicionaren a favor del Xa Shojá, però quan aquest es mantingué fidel als estrangers, oferiren el lideratge de la revolta al fill de Dost Muhammad. Tot i que era ple hivern, els comandants anglesos accediren a l’exigència dels rebels d’abandonar el país i confiaren en la seva protecció per al camí de tornada, malauradament el líder rebel es desentengué del seu tracte un cop l’exercit angloindi arribà a territori tribal hostil i deixà que els robessin, esclavitzessin i massacressin (paradoxalment Hindu Kush vol dir en persa “mata-indis”).

C:\Users\Marc\Desktop\Lluita als pasos de muntanya.jpg
Les tribus aprofitaven congostos i altres accidents naturals per a fer la vida impossible a l’exercit angloindi. Font: Viquipèdia

El govern torie detestava l’aventura afganesa però no podia permetre que un desastre així quedés impune, per la qual cosava formar un nou exercit de 14.000 homes amb la missió de venjar-se dels afganesos. A mitjans de 1842 tornaren a Kabul i, després de derrotar al fill de Dost Muhammad, s’entregaren a una frenètica destrucció de la capital abans de tornar a l’Índia. Qui no va tornar fou Xa Shojá, el qual després de la retirada britànica de 1841 tingué l’oportunitat d’erigir-se en un sobirà independent aliat amb el líder rebel, desgraciadament un noble insatisfet del seu seguici el va assassinar.

Replantejament de l’EIC

L’any 1842 demostrà que no hi havia imperis indestructibles, que una política exterior precipitada era garantia de desastre i que sense aliats fiables sobre el terreny, qualsevol conquesta es podia perdre. La victòria del hanat de Jivá feu tocar els agents de Nicolau I de peus a terra, els quals durant anys afrontaren les campanyes d’Uzbekistan amb més prudència i, donada la mala experiència, no tornaren a atacar Jivá fins que els altres hanats hagueren caigut. Els anglesos per la seva banda havien estat incapaços de reprimir una revolta a Kabul i havien estat massacrats per unes tribus muntanyenques, un fet que la campanya de represàlia no pogué amagar.

C:\Users\Marc\Desktop\Afganos (1878).jpg
Rússia (l’ós) i el Regne Unit (el lleó) demostraren un escàs interès pel benestar dels seus aliats afganesos, els quals foren sistemàticament sacrificats. Font: Viquipèdia

La reina Victòria i el nou govern torie volgueren tapar l’afronta i no tornar a sentir parlar d’Afganistan, així que instaren l’EIC a alliberar Dost Muhammad amb la condició que mantingués els russos lluny del seu territori. Un acord que haguessin pogut assolir cinc anys abans i que l’emir, el qual mai va entendre les pretensions reals angleses sobre la seva terra, sovint transgredí donant suport als enemics de l’EIC.

Ranjit Singh, segurament l’únic que n’havia tret quelcom de l’expedició angloíndia, morí poc temps després i deixà el seu regne sij dividit. Animats per la possibilitat d’eliminar un potencial competidor al subcontinent, l’EIC intervingué al regne sij el 1845 i començà una cruenta guerra de quatre anys en la qual Dost Muhammad també s’implicà. L’enorme capital econòmic i humà de l’EIC donaren la victòria als anglesos però, com sempre, això no garantí pas una estabilitat al territori conquerit.

Paral·lelament un tsar Nicolau I, confiant que el govern torie seria menys hostil amb els russos, tornà a donar corda als seus agents a l’Àsia, i una vegada més provocà un gran neguit a les autoritats de l’EIC. Així quan l’imperi persa s’apropà més als interessos del tsar, l’emir Dost Muhammad esdevingué un bon amic dels anglesos i deixà de donar suport a les rebel·lions de l’índia. Aviat es produiria una altra topada entre els imperis europeus, però aquesta, és una altra història.

C:\Users\Marc\Desktop\Dost Muhammad amb un dels seus fills.jpg
L’emir Dost Muhammad aconseguí que els mateixos britànics que l’havien volgut derrocar acabessin facilitant-li la tornada al poder. Font: Viquipèdia
Read More

A vegades, penso que només vàrem iniciar aquesta revista per tenir una excusa i poder entrevistar totes aquelles figures, aquells personatges, aquells professors que, en les seves classes, ens deixaven esmaperduts, plens de coneixements i amb la boca oberta per la profunditat dels seus coneixements. Salvador Claramunt (Barcelona, 1943) és un d’aquests.

Gat vell de la universitat, irònic i incisiu, és catedràtic des de 1983 a la Universitat de Barcelona (UB) i expert en època medieval. Hi ha poques coses que el sorprenen, tant dins com fora de les pàgines dels llibres d’història: veu en les conxorxes polítiques d’avui dia el mateix repartiment de poder que practicaven els monarques i privilegiats de l’època medieval; o l’intervencionisme alemany al sud d’Europa com una reminiscència del de l’imperi otònida al segle X… La història es repeteix, i és un ferm partidari d’aquesta tesi. Es podria dir, gairebé, que la naturalesa humana ja l’avorreix… Però, per sort, parlar de la història de Rússia encara no.

Rússia ha estat un país determinant en la història europea dels últims 600 anys. Però quan podem parlar de Rússia com a tal?

Podríem dir que Rússia és com el déu Janus que té dues cares: una que mira a Àsia i una altra que mira Europa. A més, forma la part més important del que geogràficament es diu la Plana Sermàtica: una planura que va des dels Urals fins a França, gairebé.

Això és molt important, perquè moltes invasions provinents d’Àsia han passat per Rússia, que és un lloc de pas. Personalment, crec que tots els llocs són de pas, però és veritat que n’hi ha alguns que ho són més que altres i Rússia ha sigut sempre un pont per a tots els pobles d’origen asiàtic: des dels escites antics, molts pobles provinents d’Orient han passat per Rússia per assentar-se al centre d’Europa.

És interessant que avui considerem Rússia com un estat eslau, ja que aquests no arribarien fins als segles IV i V per ocupar un territori buit que havien deixat altres poblacions, com els sàrmates, els escites i, més endavant, el món germànic, que havien anat avançant cap el centre d’Europa.

L’arribada dels pobles eslaus a Rússia data del segle IV, però el seu gran element cohesionador seran els víkings. Riúrik, un normand del segle IX, va crear el primer principat de Novgorod i una dinastia que duraria fins al segle XVI

Aquestes tribus i pobles tenien una organització desfeta i l’element cohesionador que van fer servir va ser l’element germànic: aquell format pels “varegs” o víkings, que eren procedents de Suècia. Fins i tot en la formació del primer Estat Rus.

Riúrik, un normand que va assetjar París i més tard va arribar a Rússia, va crear el primer principat de Novgorod. A més de la vessant Occidental i l’Oriental, Rússia té una vessant sud connectada amb l’Imperi Romà d’Orient, el mal nomenat Imperi Bizantí. En aquest aspecte Rússia és molt complexe. Aquest principat poc a poc s’anirà expandint i aglutinant al voltant del nucli de Novgorod i del de Kiev.

Més tard, serà el principat de Moscou, que voldrà tenir mar al nord i mar al sud. Això farà que xoqui amb les potències de l’època, al mateix temps que bascula, com ja hem dit, entre Àsia i Europa. Quan Pere el Gran (1672-1725) creà Sant Petersburg, creà una ciutat europea. Per això diem que Moscou és una aldea asiàtica, Sant Petersburg és una ciutat europea.

Com es va formar aquest estat que acabarà sent un dels més grans i poderosos del món? Quin procés pateix?

És un procés expansiu, de mica en mica, aprofitant la feblesa dels altres. Els prínceps de Moscou són els hereus del primer estat de Novgorod i Kiev. L’element que es va fer servir per unir a totes aquestes masses va ser la crisitanització. Quan es bategen Olga de Novgorod (descendent de Riúrik) i Vladímir, Príncep de Kiev, és en època de l’emperador bizantí Constatí VIII (960-1028) en el sínode de l’Església Oriental, l’ortodoxa. A més, adopten l’escriptura cirílica, que van crear Ciril i Metodi: va ser un moment d’expansió cristiana i cultural de l’Imperi Romà d’Orient. 

Representació de Ciril i Metodi a Roma. L'adopció de l'alfabet inventat pels dos germans i la conversió dels prínceps de Kiev és una bona mostra de l'enorme influència cultural que sempre tingué l'Imperi Bizantí a Rússia. Font: Viquipèdia
Representació de Ciril i Metodi a Roma. L’adopció de l’alfabet (“cirílic”) inventat pels dos germans i la conversió dels prínceps de Kiev és una bona mostra de l’enorme influència cultural que sempre tingué l’Imperi Bizantí a Rússia. Font: Viquipèdia

Més endavant, començaran a passar molts pobles per la zona russa, com els mongols, els tàrtars i molts altres pobles del Caucas. Tot això acaba cristal·litzant en el Principat de Moscou i, d’allà, en surten governants que actuen en nom dels mongols, que cobren els impostos d’aquesta civilització fins que arriba Ivan el Terrible (1530-1584); però és un procés llarg, lent i ple de matances. I sobretot, protagonitzat per una gent que posseeix la terra i que, com passa sempre en la història, per mantenir les seves rendes i el seu poder pacten amb qui sigui: aquests són el boiars.

Quins eren el pobles autòctons de la zona i què els va passar?

Primer hi havia els sàrmates, que donen nom a la planura sarmàtica, i els escites, que ja apareixen en les Guerres Mèdiques entre els perses i els grecs. També hi ha una expansió del poble Khazar (originaris de la desembocadura del Volga i tot el sud del mar Caspi), que van jugar un paper decisiu a l’hora d’estendre el judaisme pel món (l’any 800, com que no sabien si convertir-se al cristianisme o a l’islam, el seu líder reuní dos teòlegs perquè enraonessin i arribà a la conclusió que ambdues religions procedien del judaisme i es convertí a aquesta religió). Però finalment van ser expulsats pels mongols i es van dispersar per Europa i l’Orient mitjà.

Aquest fet passa molt en la història. Rússia és un ventilador que envia cap a Europa tots els pobles asiàtics, primer amb els huns, després amb els magiars (que si no els arriba a parar Otó I, s’haguessin plantat a París). Un fet que passarà és que els diversos pobles que entren per Rússia, com els polonesos, van ser cristianitzats per occident. Per tant, els polonesos i els russos són pobles culturalment semblants, però uns seran europeus occidentals (polonesos) i els altres europeus orientals (russos), exactament igual que va passar amb els croats i els serbis.

Rússia és un lloc de pas i un ventilador que envia cap a Europa tots els pobles asiàtics

Primer, el Principat de Novgorod, després el de Kiev i finalment el de Moscou, que és l’hereu dels altres dos. Aquest últim és el que s’allibera del domini tàrtar i, a partir d’Ivan el Terrible, va absorbint els altres territoris. En un moment donat, Ivan queda lluitant per una banda contra els germànics i, a l’altra, contra els mongols. Aquesta serà la lluita constant de Rússia fins avui dia: o s’inclina cap a Orient o cap a Occident, però mai cap als dos alhora.

En aquesta situació, és quan el príncep de Novgorod, Alexander Nevski (1220-1263) lluita a la vegada contra tots i salva la ciutat de la destrucció i es converteix en governant de Rússia en nom dels mongols. Fa poc, Putin va celebrar el mil·lenari de Rússia, celebrant la fundació de Novgorod i intentant donar un sentiment d’unitat i d’un caràcter concret a les arrels del país.

Alexandre Nevski (1220-63) és venerat com a sant i és una de les grans icones de la història russa. Font: Viquipèdia
Icona d’Alexandre Nevski (1220-63) és venerat com a sant i és una de les grans icones de la història russa. Font: Viquipèdia

Alexander Nevski es diu així pel riu Neva i, de fet, l’avinguda principal de Sant Petersburg es diu la Nevsky. Al final d’aquesta avinguda hi ha el monestir d’Alexander Nevsky, on està enterrat actualment. Just al costat hi ha un cementiri nomenat “el Cementiri dels músics”, on són tots els músics importants, juntament amb els grans escriptors, com Dostoyevski: tots ben a prop de Nevsky, i no és cap casualitat. Estan allà per connectar amb les arrels, cosa molt important a Rússia. [Riu] És com si Jordi Pujol es fes enterrar a Ripoll al costat de Guifré el Pilós.

Després d’Olga, Nevsky i la formació dels principats, quan veiem Rússia com la coneixem avui dia, amb la seva cultura i el seu sentiment d’unitat? En quin moment i circumstàncies podem dir que apareix?

La identitat russa apareix amb els Romanov, al segle XVIII. Miquel Romanov, sortint del caos que hi havia, instaura una dinastia que és feble al principi, però que a partir de la figura de Pere I (1672-1725)  busca occidentalitzar el país, ja que la fortuna no està amb els tàrtars i els mongols, sinó a Occident.

Pere I, que havia estudiat a l’actual Txèquia i treballat a les drassanes d’Amsterdam, quan torna a Rússia ha de lluitar contra el rei suec Carles XII. A la batalla de Poltava (1709), Rússia aconsegueix sortida directe al mar del nord, al Bàltic.

Més tard, Catalina la Gran (1762-1796) aconsegueix sortida al mar negre lluitant contra els tàrtars, traient-los de Crimea i portant-los a la desembocadura del Danubi (per això a Romania hi ha avui dia minories tàrtars).

Per tant, la prioritat de Rússia és primer l’expansió immediata de nord i sud, i després la lenta colonització de Sibèria, buscant sortida a l’oceà Pacífic. Aquesta última la veiem molt ben retratada a la novela Michel Strogoff de Jules Verne (1876). Un cop tenen aquesta línia, al segle XIX, avancen cap al sud, en el que és avui l’Uzbekistan i el Caucas, on es troben moltes minories i ètnies, les quals, les unes contra les altres acaben provocant una gran inestabilitat i guerres en la zona. I si aquí hi afegim els turcs, tenim un còctel explosiu. A qui van ajudar, Gran Bretanya i França, en aquest conflicte? Als turcs, per aturar l’avenç rus fins a la Mediterrània. Per contra, Rússia envia tropes a Bulgària en la seva lluita per la independència per expandir la seva influència sobre l’Europa central. I tenim moltíssima influència russa a Bulgària actualment. Al cap i a la fi, com es diu la catedral de Sofia? Alexander Nevski… Els russos tenien molt clar que s’havien d’expandir cap al mar per no quedar tancats a Moscou com havia passat anteriorment.

Quines característiques polítiques tenia Rússia en els primers segles de la seva creació abans de la dinastia del Romanov, que la feia diferent dels seus estats veïns?

Bàsicament, el seu objectiu de consolidar-se. A part d’això, no és el mateix Kiev que Novgorod o Moscou. La prioritat dels prínceps de Moscou és evitar les invasions tàrtares i si això vol dir subordinar-se, no dubten a fer-ho. Hi ha un moment en què tota Rússia està dominada per l’Horda d’Or mongola, una de les quatre tribus de les que es van separar després de la caiguda de l’Imperi Mongol, que va ocupar tot el sud de Rússia. La gran lluita de Rússia és alliberar-se d’aquesta dominació i la gran fita al respecte és quan Ivan el Terrible aconsegueix derrotar-los i conquerir Khazan. A partir d’aquí començarà el període d’expansió, pròpiament, per Sibèria. L’objectiu bàsic és defensar-se: a occident, del món germànic; i a Orient, dels tàrtars.

El gran objectiu de Rússia ha sigut durant molt de temps el de consolidar-se i alliberar-se del domini mongol. És un procés molt llarg i que no es clourà fins al regnat d’Ivan el Terrible

El problema d’avui dia amb Ucraïna continua essent aquest. Ucraïna vol ser europea, però les seves arrels són russes. Crimea sempre ha sigut russa, des de la conquesta de Catalina la Gran, i ho va ser fins que Jrushchov (1953-64) la va cedir a l’estat satèl·lit d’Ucraïna. Però aquesta fase de defensar-se i consolidar-se poc a poc també passa en els estats occidentals: a Castella, la Corona d’Aragó o França; l’única diferència és la immensitat de l’estepa russa envers els petits territoris de les nacions europees. Ara mateix en quatre hores vas de París a Varsòvia; però de Varsòvia a Moscou també tardes quatre hores.

I com s’estructurava la societat en aquesta època?

Com totes: qui té la terra és qui mana i els altres són serfs de la gleva. I aquests posseïdors de la terra, els boiars, són els que pacten políticament amb els invasors per a seguir mantenint les seves propietats. El nom pot canviar, però la manera d’estructurar-se dels pobles és la mateixa a tot arreu.

Quins van ser els esdeveniments més destacats de la primera part de la història de Rússia?

Primer de tot la figura d’Alexander Nevski, el príncep de Novgorod que va alliberar-se lluitant contra els cavallers teutònics, per una banda, i els tàrtars per l’altra. Aquesta és l’arrel primordial de la història russa. Curiosament, una de les batalles més importants que van lliurar en aquella guerra contra els germànics va ser la batalla de Tanenberg; i a la Primera Guerra Mundial, contra els alemanys, en el mateix lloc n’hi va haver una altra.

Retrat d'Ivan el Terrible (1547-84), penúltim membre de la dinastia ruríquida, va ser el tsar que va posar punt i final a la dominació mongola i va iniciar l'expansió seguida pels seus successors. Font: Viquipèdia
Retrat d’Ivan el Terrible (1547-84), penúltim membre de la dinastia ruríquida, va ser el tsar que va posar punt i final a la dominació mongola i va iniciar l’expansió seguida pels seus successors. Font: Viquipèdia

Després, cal destacar la conquesta de Khazan per part d’Ivan el Terrible. Això representa l’alliberació total del domini mongol. Finalment, la pujada al poder dels Romanov i, especialment, la figura de Pere I, quan s’occidentalitza el país, eliminant tots els boiars que hi estiguessin en contra. Finalment, la culminació de l’occidentalització ve amb Catalina la Gran. El nét de Catalina va ser Alexandre I, que va derrotar Napoleó. L’entrada a París per part dels russos després de la derrota de Waterloo és un somni fet realitat per ells. Per això els grans monuments de Sant Petersburg són per a aquest trio: Pere I, Catalina la Gran i Alexandre I, vencedor dels francesos.

Cal recordar que el títol de rei a Rússia és “Tsar”, que vol dir “Caesar”, el Cèsar romà. És una herència de l’Imperi Romà d’Orient. Per això, l’escut vigent avui dia a Rússia porta l’àguila bicèfala, amb dos caps, el cap que mira a occident i l’altre que mira orient, igual que els alemanys.

Durant molt de temps, hi hagué una clara influència de l’Imperi Romà d’Orient. Com s’estén aquesta des d’Anatòlia fins tant amunt?

Això passa a través de les tribus que creuen Rússia i s’assenten més al sud, com els búlgars. Els búlgars van fer de pont entre l’Imperi Romà d’Orient i els estats del nord amb l’expansió del cristianisme i l’extensió de l’idioma. La conversió d’Olga de Kiev (890-969) va ser vital per fer entrar el principat de Kiev i Moscou en l’òrbita romana, i això crea una estabilitat. L’estructura és germànica, la població eslava i amb la mentalitat oriental de l’Imperi Romà d’Orient. Aquestes tres bases són fonamentals per entendre la idiosincràsia russa actual. Abans d’ahir que va ser el Nadal ortodox (aquesta entrevista es va realitzar el 8 de gener del 2017) vam poder veure Vladimir Putin presidint les cerimònies a la vegada i de la mateixa manera que passava a Atenes, a Sofia o Belgrad. Aquesta “Commonwealth Bizantina” té les seves arrels en els segles IX i X, en plena Edat Mitjana. Per tant, veiem que Rússia vol ser una nació europea, però que sempre està agafada per la seva part asiàtica, que sovint pesa més que la europea.

Quins trets de la cultura russa tenen una clara vessant oriental o asiàtica?

Evidentment, si mirem ciutats de Sibèria com Irkutsk, al centre de Sibèria, veiem que és clarament més asiàtica que cap altra cosa. Si en canvi hom està en ciutats com Kiev, Moscou o Sant Petersburg, veu molt més present la penetració de la cultura occidental. Tot i això, hi ha tres elements claus propis de Rússia d’herència asiàtica: la mentalitat, la gastronomia i el vodka.

Europa es pot dividir fàcilment en tres bandes: els països del vi, els països dels fermentats com la cervesa i els països de vodka. En aquesta aspecte, Rússia té una mentalitat exagerada, desmesurada. Un bon exemple és el llibre Els germans Karamazov (1880) de Dostoyevski, on mostra perfectament la rauxa, la degeneració entre la família i els germans. Un d’ells és capellà, de vessant occidental, l’altre és militar i el tercer és un depravat. Dostoyevski descriu perfectament els estils de vida propis russos: el que prega, el que defensa i el que no fa res.

Si un va al Kremlin o al Palau d’Hivern de Sant Petersburg, veu clarament el luxe d’estil oriental propi de la cultura de Tamerlan, Samarcanda o fins i tot propi de la Xina. També s’ajunta amb l’herència de l’Imperi Romà d’Orient en estil decoratiu i arquitectònic. En canvi Sant Petersburg és un una ciutat pròpiament barroca, amb avingudes rectes d’estil clarament occidental. És molt interessant i hem de tenir present que la literatura és occidental, però a tots els surt la vena oriental.

També ho veiem en la música: si agafem Músorgski o Korsakov, també veiem que és una música fortament occidental, però amb uns tocs orientals. L’únic que no té res d’oriental és Tchaikovsky, que representa clarament l’esperit rus occidentalitzat, molt concentrat en el savoir-faire de la bellesa plàstica. Però Músorgski és una música més complicada. La mentalitat de l’home és complicada, però l’oriental encara ho és més.

Read More

Sumidos en el conflicto bipolar conocido como la guerra fría, en el Afganistán dominado por la Unión Soviética se llevó a cabo uno de los conflictos más apasionantes y que mayores implicaciones tendrían para el tablero geopolítico global del Siglo XXI.

Mujahidin afgano en los años 80
Mujahidin afgano en los años 80

En el año 1979 guerrilleros musulmanes que contaban con el apoyo logístico de Pakistán desde Peshawar y que eran financiados por los Estados del Golfo Pérsico y Arabia Saudí a través de ONG y asociaciones caritativas se dieron cita en Afganistán para llevar a cabo una yihad anti soviética que acabó con la retirada del ejército soviético en el año 1992.

Como consecuencia del flujo de refugiados Afganos en Pakistán, se comenzaron a establecer una serie de escuelas coránicas dirigidas a jóvenes que se educarían bajo la ley de la sharia y el respeto a las fatwas. De este modo, a partir de la ayuda proveniente de las corrientes wahabistas saudíes que confluían en el partido islamista afgano Hekmatyar, se comenzó a educar a la futura generación de talibanes y otras organizaciones de ideología afín en suelo Pakistaní.

Abdullah Azzam
Abdullah Azzam

Retomando el conflicto armado, una de las organizaciones que tuvieron un papel central durante la yihad anti-soviética fue la Maktab al-Khidamat, liderada por el clérigo Abdullah Azzam y financiada por el multimillonario saudí Ossama Bin Laden.
El trabajo de esta organización, en concordancia con los Estados Unidos y Arabia Saudí, se centraba en reclutar a jóvenes de diferentes países provenientes de organizaciones armadas que trataban de derrocar a los gobiernos de sus países de origen. De esta forma, guerrilleros provenientes del norte de África, Jordania o Chechenia (de entre otros), con el objetivo de unirse a la jihad anti soviética bajo la premisa promulgada por A. Azzam, acudieron a Afganistán para defender a la comunidad islámica que estaba siendo atacada por la Unión Soviética.

Con el paso de los años, y en vistas de los éxitos cosechados en el terreno, los diferentes guerrilleros islámicos, conocidos como muyahidines, arengados por las ideas de Bin Laden, se dieron cuenta que su lucha a escala local en Afganistán podría tener un gran impacto si se llevase a cabo mediante acciones coordinadas en sus diferentes países de procedencia.  

De este modo,  fruto de las diferentes experiencias de técnicas de combate militar y de control políticoreligioso derivadas de la campaña anti soviética en Afganistán, se incrementó el número número de organizaciones yihadistas que mediante acciones armadas combatieron en nombre de la Yihad y de Al Qaeda a lo largo y ancho del planeta.

En el vecino Pakistán se establecía la guerrilla Lashkar e Taiba, inspirada por el propio Abdullah Azzam; la lucha se focalizó en el conflicto histórico por el control del Cachemira situado en el norte de la India.

A su vez, centrándose en la idea de llevar a cabo la Yihad Global, en Argelia los líderes guerrilleros que combatieron en Afganistán consolidaron el Grupo Salafista para la Oración y el Combate, conocido en árabe como al-Jamā‘ah as-Salafiyyah lid-Da‘wah wal-Qiṭāl, el cual, posteriormente, en 2006, se pasó a denominar Al Qaeda en el Magreb Islámico fruto a su vinculación derivada de los lazos tejidos durante la yihad antisoviética en Afganistán.

Con anterioridad, en el año 1998, se había establecido Al Qaeda, organización que consiguió enarbolar un sinfín de ramificaciones por diferentes países árabes como el caso de Iraq o Yemen, así como conseguir llegar al sud este asiático con la franquicia local bajo nombre de Abu Suyyaf, la cual toma el nombre de un antiguo guerrillero afgano.

Osama Bin Laden en el año 1989
Osama Bin Laden en el año 1989

Es interesante comentar que, fruto de las diferentes colaboraciones entre las franquicias de Al Qaeda, el movimiento terrorista fue más poderoso al poder tener acceso a mayor capital humano, recursos así como reconocimiento internacional.
De este modo, basándose en las enseñanzas del ideólogo egipcio Sayed Qutb, y centrando su atención en los diferentes conflictos armados, Al Qaeda trata de reorientar las estrategias de las organizaciones violentas hacia su proyecto fundamentalista en el cual la creación de un estado y la interpretación del Corán conduzcan a la práctica de la ortodoxia islámica sunní.

Si la expansión internacional del proyecto de Al Qaeda fue un aspecto central de la organización, su reivindicación principal se basaba en formalizar en los diferentes países que se enarbolaba un proyecto de dominio político a través de la lucha armada.

Este proyecto está basado en las raíces históricas que se remontan al tiempo de los antiguos califatos islámicos fundados tras la muerte de Mahoma en el año 632 d.C. En estos, los líderes controlaban el poder espiritual al mismo tiempo que ejercían el control político y llevaban a cabo la estrategia militar dentro de su zona de control.

De entre las estrategias políticoreligiosas más importantes que la organización de Al Qaeda ha llevado a cabo en su historia se encuentra la promulgación de fatwas, el respeto a la ley de la sharia y la lucha contra el infiel.

Emitidos como edictos jurídicos en los cuales se autoriza la guerra defensiva conocida como yihad, en el año 1996, en un momento en que los talibanes estaban a punto de llegar al poder en Afganistán, Osama Bin Laden se dirigió al mundo. En primer lugar recordando los diferentes derramamientos de sangre cometidos tanto contra poblaciones musulmanas en Burma, Chechenia o Bosnia, así como recordando a ilustras figuras asesinadas como los clérigos Abdallah Azzam o Omar Abd al-Rahman, el clérigo de origen saudí denunciaba la ocupación americana de los lugares santos del Islam en Arabia Saudí. De este modo, haciendo un llamamiento a la comunidad musulmana mundial, se declara la obligación religiosa de revelarse contra la arrogancia de los Estados Unidos.

Dos años más tarde, desde su escondite en Afganistán, Osama Bin Laden y Ayman al Zawahiri emitieron una segunda fatwa conocida como el Frente Islámico Mundial.
En este nuevo ordenamiento jurídico islámico, se declaraba la obligación de asesinar a los ciudadanos americanos respecto cualquier otro infiel. Sin embargo, pese a buscar la aniquilación de la nación americana, los líderes de Al Qaeda le dieron una oportunidad a los Estados Unidos de América para que abandonaran Oriente Medio, se convirtieran al Islam y acabasen así con la inmoralidad y la anarquía religiosa de su sociedad.
Fruto de esta declaración jurídica, el informe derivado de la Comisión del 11 de Setiembre relacionó directamente a los líderes de Al Qaeda Ayman Al Zawahiri y Osama Bin Laden como los principales dirigentes que idearon los ataques en suelo americano del 11 de Setiembre.

Sin embargo, mientras que sus diferentes franquicias y aliados distribuidos por la geografía global se concentraban en librar batallas en sus países de origen contra los gobiernos nacionales, la base dirigida por Bin Laden y Al Zawahiri  planearon  el ataque al enemigo remoto, los Estados Unidos, el cual tuvo lugar en 2001.

Mapa de organicaciones afiliadas a Al-Qaeda
Mapa de organizaciones afiliadas a Al-Qaeda

No obstante, pese a que la organización de Al Qaeda haya sido una de las principales impulsoras de la Yihad Global, las diferentes organizaciones armadas adscritas a Al Qaeda y que actúan en diferentes territorios, han conseguido superar el grado de actuación, influencia y notoriedad de la base, implicando que los diferentes grupos adscritos hayan tenido un mayor grado de implicación en lo conocido como la Yihad Global.

Read More

Imatge de portada: Odalisca, Jules-Joseph Lefebvre, 1874. Font: Sailko, Wikimedia Commons.

L’harem. Què suscita aquesta paraula a la m ent de les persones? De l’harem s’ha dit de tot; s’han escrit llibres, pintat innombrables quadres, rodat pel·lícules, fantasejat, temut… Però sobretot s’ha desconegut, i actualment encara es desconeix. Tot l’interès que ens causa una concepte tan remot i exòtic com l’harem a les persones del món occidental és degut a la falta d’informació del qual en tenim. És per això que cal evitar tota especulació supèrflua per tal d’arribar a entendre la veritable idea d’harem. En aquest article, s’intentarà explicar el vertader significat d’aquesta paraula, tot aprofundint en la seva arrel etimològica i la seva presència al llarg de la història.

Per començar, la paraula harem prové de l’àrab, i més concretament de la paraula haram, que és allò il·lícit i prohibit. El contrari és halal, que es refereix a allò permissible i acceptable.[1] Altres definicions de la paraula haram són “lloc prohibit”[2], “santuari”[3], “dones i concubines”[4], o “cambres de les dones”[5]. Per altra banda, també trobem altres paraules àrabs pertanyents al mateix camp semàntic, com ara harim, que vol dir “dones”, i que també es relaciona amb la mateixa idea[6]. Altres orígens de la paraula harem els trobem a harama, que és literalment “estar prohibit”[7]. També cal destacar que el conjunt de les lletres H-R-M és una manera comú en àrab per denotar quan quelcom està prohibit [8], i es pot veure clarament la relació fonètica que s’estableix amb la paraula tractada. En català, per denominar l’harem s’utilitzava la paraula serrall, provinent de l’italià seraglio, que prové al seu temps de la paraula turca serai, que vol dir “residència”, “allotjament” i “bordell”[9].

Un cop trobada l’arrel etimològica de la paraula en qüestió, falta per veure la seva definició. En resum, la paraula harem fa referència a dos conceptes diferents però que alhora estan estretament lligats. En primer lloc, es refereix a les habitacions de la casa on no hi tenien accés els homes que no eren de la família, eren les estances privades dins una casa en les quals vivien les dones durant els segles XVI i XVII a molts països musulmans situats a l’Orient Mitjà[10]. Al mateix temps, la paraula també fa referència al conjunt de dones que habitaven aquestes estances. Aquest grup estava format per les esposes legals, concubines i servents que posseïa el musulmà propietari de la casa. Tanmateix, dins els harems també trobem esclaus eunucs que servien a les dones[11].

Pel que fa a la història de l’harem, és bàsic desmentir en primer lloc la idea que el fet de reunir o tancar dones a mercè d’un home poderós és característic només del món islàmic. En absolut. De fet, trobem diverses cultures anteriors a la islàmica que ja feien ús de l’harem a la seva manera. Un bon exemple es podria trobar en l’Antic Egipte. Els egipcis tenien l’anomenada “La Casa Jeneret”, que era la institució que s’encarregava d’educar als prínceps i princeses de l’Antic Egipte. En aquest harem egipci hi habitaven “la mare del faraó, la gran Esposa Reial, les esposes secundàries i els fills i filles de totes les reines i concubines; es trobava al costat del palau.”[12]

Escena familiar en el gineceu (430 a.C.). Font: Marsyas, Wikimedia Commons

També podem trobar harems al món de la Grècia Clàssica. Els grecs tenien una part de la casa on només vivien les dones. Aquest harem grec s’anomenava gineceu. Les dones del gineceu no podien participar en cap esdeveniment intel·lectual i, pràcticament no en podien sortir. Els harems més importants però, són els de l’Imperi Otomà.[13]

L’harem otomà és el més important de tots els harems que hi ha hagut al llarg de la història. De fet, la definició estricta d’harem es correspon ambels harems otomans.

Els harems de l’imperi otomà van ser construïts durant els segles XV i XVI. A l’imperi governava el Sultà que, a més tenia el títol religiós de Califa i tenia el poder absolut. En la cultura otomana, la compra de concubines o esclaves sexuals era molt comuna, a més de l’esposa legal. Va ser així com, durant els segles XV i XVI, partint de la cultura otomana, es van començar a construir els harems.

Els harems eren un recinte dedicat especialment a les dones, situat dins del palau del Sultà. A les estances reservades a les dones de l’harem només hi tenia accés el Sultà o senyor de la casa, i els eunucs o servents. Durant l’època del sultanat turc en què va governar Murad III (1574-1595)[14], de fet, van arribar a viure més de mil persones dins l’harem.[15]

És important destacar que els harems no van ser només “palaus sexuals” sinó que van ser institucions amb un pes polític important. En la política i les decisions de l’Estat intervenien les dones més poderoses de l’harem, com la Dive Sultan (la mare del Sultà). Per això, aquest període es coneix com el “Període del Regnat de les dones” o Kadinlar Sultanati.

L’Odalisca, Marià Fortuny. Font: Enfo, Wikimedia Commons

En resum, els harems són un clar exemple d’una idea percebuda d’una manera tergiversada per aquelles persones les quals no han estat degudament informades. Són molt més que allò que diu l’opinió pública, i juguen un paper imprescindible a l’hora d’entendre la cultura, societat i història d’una regió com és l’Orient Mitjà i Sud Àsia.

[1] MERNISSI, Fatema. El harén en occidente. Pàg. 24

[2] Ibídem, pàg. 25

[3] Ibídem, pàg. 25

[4] Online Etymology Dictionary: http://www.etymonline.com

[5] Ibídem

[6] BRAMON, Dolors. Ser dona i musulmana. Pàg. 149

[7] Oxford Dictionary Online: http://www.oxforddictionaries.com

[8] Ibídem

[9] Etimología Castellano: http://www.elcastellano.org/palabra.php

[10] Institut d’Estudis Catalans: http://www.iec.cat/

[11] BRAMON, Dolors. Ser dona i musulmana. Pàg. 150

[12] El Almanaque: http://www.elalmanaque.com/Amor-sexo/haren.htm

[13] Metapedia: http://es.metapedia.org/Harén

[14] Arte e Historia: http://www.artehistoria.jcyl.es/v2/contextos/1774.htm

[15] Mundo Árabe: http://www.libreria-mundoarabe.com/Boletines/n%BA72%20Jun.09/MitosRealidadesHaren.htm

Read More