Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Li agrada molt i, quan en parla, ho fa amb passió. I va mirant a l’entrevistadora i avisant-la: «podria enrotllar-me més, eh? Fa falta?». La Laura Miquel (Barcelona, 1990) gaudeix molt parlant del seu tema de recerca: la crisi financera de Barcelona durant la guerra civil catalana (1462 – 1472).

I és que, malgrat que no s’ensenyi massa a les escoles o que els historiadors no l’hagin tractat massa, el Principat s’enfonsà en una llarga guerra civil de deu anys entre el rei Joan II (1458-79), i les institucions catalanes. Durant una dècada, el municipi de Barcelona hagué d’encarar-se a una situació insòlita, sostenint una guerra contra el seu monarca i intentant fer front a les obligacions rutinàries que el govern d’una ciutat tenia. Això provocà l’inici (o la confirmació?) de la seva decadència.

Però abans de tot això, Barcelona també havia sigut l’escenari d’un experiment singular: la Taula de Canvi (1401), considerat el primer banc públic europeu. Un fet que demostra una gran vitalitat per part de la ciutat i que posa, ni que sigui una mica, en contradicció les tesis que asseveren que Barcelona estava en decadència des de principis del segle XV. Aquest organisme també tindria una gran importància a l’hora de finançar la ciutat en la seva guerra contra Joan II.

La Laura Miquel ens parla amb fascinació sobre la Taula de Canvi i la guerra civil catalana, dues peces essencials del gran trencaclosques que fou la Catalunya del segle XV.

Quina situació política, social i econòmica hi havia a Barcelona abans de la guerra civil catalana (1462-1472)? La situació econòmica correspon amb la visió de la historiografia que ha catalogat la Barcelona del segle XV com una ciutat dèbil arran de les conseqüències de les crisis del segle XIV?

En primer lloc, aclarir que el meu àmbit d’estudi s’ha centrat en el municipi de Barcelona, per la qual cosa quan parli de Barcelona estaré fent referència sobretot al municipi en si, al govern, i no al conjunt de la ciutat. 

La situació econòmica de Barcelona abans de la guerra civil catalana era bastant estable. És cert que detectem que els ingressos disminueixen una mica respecte als de l’inici del segle XV, però, abans de la guerra, Barcelona era una ciutat que tenia el seu deute molt ben controlat i que disposava d’ingressos notables. És a dir, era una ciutat solvent que fer front a les seves despeses, tant aquelles de caràcter ordinari com d’altres de més extraordinàries.

Pel que fa a la situació política, ens trobem amb la qüestió del príncep Carles de Viana. A finals de 1460 el rei Joan II (1398 – 1479) va empresonar el seu fill primogènit Carles de Viana (1421 – 1461), fet que provocà un daltabaix en la societat catalana i, de fet, aquesta fou una de les espurnes que van acabar conduint a l’esclat de la guerra civil l’any 1462. 

Socialment, des de 1430 aproximadament, la societat catalana i més en particular la barcelonina, estava exaltada i patia conflictes interns com el de la Busca i la Biga. De fet, poc abans de l’esclat de la guerra fou quan la Biga aconseguí recuperar el poder municipal després d’uns anys en què la Busca havia governat la ciutat. Aquest conflicte i crispació afectaren la resta del Principat. D’altra banda, també tingué lloc el conflicte remença. Així doncs, ens trobem en un moment de canvi social en què apareixen noves aspiracions i nous problemes que costaran de canalitzar, també per part de la monarquia. La incapacitat d’aquesta de fer front i de gestionar aquestes inquietuds i problemàtiques socials que van apareixent al llarg dels anys centrals del segle XV és un dels aspectes que també va acabar portant a l’esclat de la guerra civil.

Respecte a com les crisis del segle XIV afecten el segle XV, és un tema que s’ha discutit molt últimament en l’àmbit historiogràfic. El consens diu que no s’ha d’atribuir a Barcelona aquesta decadència que sovint se li ha associat al llarg del segle XV. És cert que el segle XIV va ser un període de crisi en què, evidentment, la pesta tingué un impacte inqüestionable sobre la població; però també és cert que la ciutat de Barcelona va aconseguir recuperar-se de forma més que correcta. A finals del segle XIV i principis del XV veiem que és una ciutat amb vida, amb projectes, emprenedora, que tira endavant. És a partir de 1430 que detectem que els indicadors econòmics ja no presenten unes xifres tan altes, per la qual cosa sembla que alguna cosa estava passant o que aquesta bona situació que es tenia a principis del segle XV perdia intensitat. Però d’aquest punt a anomenar-la crisi hi ha certa diferència. La ciutat anava trampejant sense grans problemes, tot i que sense tanta esplendor com a principis del segle XV. Però sí que podem afirmar que l’esclat de la guerra fou l’estocada final per al Principat i Barcelona, no tant l’esclat de la guerra en si, sinó el fet que aquesta durés molts més anys dels que ningú havia previst. Quan aquesta esclatà, segurament es preveia que seria un conflicte ràpid de resoldre, però finalment va durar deu anys i aquest fet, evidentment, enfonsà de forma completa i absoluta el Principat i Barcelona en particular.

Font: Ab Origine

L’any 1401, prèviament a la guerra civil catalana, apareix la Taula de Canvi dins d’una societat que, com apunta Pierre Vilar, ha deixat de ser emprenedora i ha passat a ser rendista. Què fou la Taula de Canvi, una institució que marcà l’últim segle medieval de Barcelona i que suposa una referència per a la història bancària europea?

L’any 1401 van coincidir les fundacions de dues de les institucions més representatives de la Barcelona del segle XV i posteriors: la fundació de la Taula de Canvi i la fundació de l’Hospital de la Santa Creu. Aquest fet evidencia que Barcelona no era una ciutat morta, ja que, si ho hagués estat, no tindria capacitat per aquestes fundacions tan solvents.

Si parlem concretament de la Taula de Canvi, aquesta és un banc municipal. Fins l’any 1401, a Barcelona trobem bancs privats que feien préstecs, acceptaven dipòsits i transferències, etc.; però amb la Taula de Canvi tot això canvia, ja que és un banc públic, municipal, en què els seus fons estaven garantits pel conjunt dels seus habitants. Aquesta és la principal diferència amb els bancs privats, en els quals el principal garant era el propietari.

La Taula s’ha considerat el primer banc públic obert a Europa. Durant molts anys també s’ha parlat del Banco di San Giorgio, obert a Gènova l’any 1407, sis anys més tard que la Taula de Canvi. El de Barcelona fou un projecte exitós que va intentar ser copiat per altres ciutats de la Corona d’Aragó, tot i que amb poc èxit. Es va obrir una taula a València i, per crear-la, es van copiar les Ordinacions de la de Barcelona, si bé va haver de tancar poc temps després. També se’n va obrir una altra a Perpinyà, però en sabem molt poca cosa. No és fins el segle XVI que se’n van obrir d’altres i de forma més generalitzada, com a Girona, Lleida, Cervera, València altre cop… Però al principi només Barcelona la va poder sostenir.

Font: Ab Origine

Què creus que significava socialment i per als treballadors de la Taula de Canvi treballar en aquesta institució malgrat que les seves condicions laborals no fossin les millors entre els oficis del context? L’estatus i el posicionament sociopolític dels treballadors reflecteixen les ja presents tensions entre la Biga i la Busca?

Qui pagava els sous dels treballadors de la Taula de Canvi era el clavari, el tresorer de la ciutat de Barcelona, ja que la Taula era un banc públic. La majoria de treballadors tenien un càrrec vitalici excepte els administradors, els quals canviaven cada dos anys. Per a aquests, queda clar que treballar a la Taula de Canvi formava part d’un equivalent al “cursus honorum” cívic de la ciutat. Els ciutadans que trobem fent d’administradors els veurem posteriorment en altres càrrecs municipals, fins i tot com a consellers de la ciutat, cònsols de la mar o mostassafs. Per tant, els administradors eren part de la màxima magistratura municipal i per a ells treballar a la Taula formava part del circuit de càrrecs cívics de la seva carrera política. 

Però la resta de treballadors eren càrrecs vitalicis. Com que no comptem amb sèries de preus o salaris d’aquella època, se’ns fa difícil establir si aquests treballadors cobraven o no un bon sou, cosa que podria ser un incentiu a l’hora de treballar a la Taula. Però el fet és que no tenim la sensació que cobressin un bon sou. De fet, sembla que alguns treballadors de la Taula tenien altres feines a part d’aquesta. Ocupant aquest càrrec potser volien estar en contacte amb la crème de la crème de la ciutat, ja que, al capdavall, a la Taula de Canvi hi operava un gran rang de persones i, per tant, si hi treballaves estaves al dia d’allò que passava a la ciutat i podia ser útil en l’àmbit dels negocis. Però tampoc veiem una intenció clara per part dels treballadors a l’hora de treballar a la Taula.

Hi havia queixes dels treballadors exposant que els pagaven massa poc per la feina que feien, que necessitaven un ajudant, que estaven molt vells i que volien que els “jubilessin” donant-los una paga equivalent a la pensió. Moltes vegades se’ls hi concedia tot el sou de forma vitalícia encara que ja no estiguessin treballant, o bé una part del sou, que se’ls hi seguia pagant com a agraïment pels serveis prestats.

Pel que fa a la segona pregunta, el dels administradors és l’únic càrrec que canvia cada dos anys, i és el més prestigiós i honorífic. Però la resta de càrrecs són vitalicis i, per tant, càrrecs molt poc sensibles als canvis polítics. Tinc pendent un estudi per detectar les identitats i les trajectòries polítiques dels administradors de la Taula per tal de veure de quines famílies formaven part, quins possibles contactes i interessos podien tenir per exercir el càrrec, etc. Però, de moment, és un aspecte que encara no està gaire clar.

Font: Ab Origine

Durant la guerra, els consellers de Barcelona van ser els responsables de tota la política municipal. Com van finançar la guerra? En funció de la seva voluntat política, com van organitzar i fer funcionar la Taula de Canvi, els seus ingressos i les seves despeses durant el conflicte?

Primer de tot, hem de tenir clar com es finança un municipi baixmedieval. Ho fa principalment mitjançant dues vies: d’una banda, a través dels impostos, sobretot els indirectes i especialment aquells sobre els productes de consum bàsic (el cereal, el vi, la carn i el peix), però també de les rendes provinents de territoris dels quals Barcelona era senyora. De l’altra, a través de l’endeutament: el municipi emetia deute públic (censals morts) que qualsevol persona o institució podia comprar, adquirint així el dret a cobrar una pensió anual del municipi calculada segons la taxa d’interès aplicada a cada títol. A banda, en cas de necessitat també podia demanar un préstec a la Taula de Canvi, que sempre era a interès zero.

En el moment en què esclatà la guerra, però, hi van començar a haver costos excepcionals i en aquest moment entrà en joc un cop més la Taula de Canvi, perquè amb els pressupostos habituals no es podia fer front a la nova situació i necessitaven un ingrés de líquid molt més elevat del normal. Així, el municipi demanà préstecs a la Taula de Canvi, ja que Barcelona era l’únic cos que podia demanar préstecs al banc. Però amb la sol·licitud del préstec s’havia d’establir també amb quines garanties es tornaria aquest, ja que, al capdavall, a la Taula hi havia els fons del municipi, però també el de molts altres dipositaris, i era important que els diners es reintegressin com més aviat millor.

Així doncs, la manera que van tenir els consellers de finançar la guerra van ser els préstecs de la Taula de Canvi, la venda de títols de deute municipal i l’augment de les tarifes dels impostos indirectes -no tant els del comerç, suposem que per preservar la vida comercial i econòmica de la ciutat, com els que gravaven els productes de consum bàsic. Però això a la llarga comportà que els costos de la guerra recaiguessin en bona part sobre les classes populars. Els primers anys de la guerra la ciutat s’endeutà astronòmicament, però això volia dir que la gent estava interessada a comprar deute. Tot i això, al cap de dos o tres anys de guerra aquesta situació va canviar: ja no s’emetia deute, sembla que la gent ja no el comprava, i la ciutat cada vegada tenia més problemes per finançar el conflicte i aconseguir ingressos. A la vegada, la Taula de Canvi s’estava quedant sense fons perquè havia prestat grans quantitats al municipi i, a banda, és probable que els ciutadans haguessin anat retirant els diners que hi tenien. Així doncs, es troben amb la disjuntiva que la Taula de Canvi no tenia diners i, per tant, davant d’una situació econòmicament molt delicada, la qual acabà amb la declaració d’una suspensió de pagaments per part de la Taula de Canvi l’any 1468. 

A partir d’aquí s’hagué de redimir la relació entre el municipi i la Taula. Hi havia diverses mesures per aconseguir rescatar la Taula, es va aconseguir i es reobrí, però a un preu bastant elevat per al municipi: aquest ja no podria obtenir préstecs de la Taula. Per tant, una de les vies per finançar la guerra quedava anul·lada, afectant-ne així el transcurs. El setge de Barcelona d’entre finals de 1471 i la tardor de 1472 va suposar la ruïna econòmica definitiva de la ciutat, ja que en aquell context era impossible l’entrada i sortida de productes de la ciutat, de forma que els ingressos obtinguts gràcies als impostos indirectes van caure en picat. El resultat fou que l’estiu de 1472, i per primer cop a la història, la ciutat començà a endarrerir-se en el pagament de les pensions degudes als seus creditors. Barcelona estava arruïnada.

Font: Ab Origine

Dins del context del creixent autoritarisme reial, considerat el precedent de l’absolutisme, què implica l’existència de la institució de la Taula de Canvi i el seu control per part del Consell municipal? Ho consideres un element hereu de la política pactista?

Barcelona a l’Edat Mitjana sempre va ser una ciutat molt gelosa dels seus drets i llibertats, i del poder que tenia com a ciutat important. Al cap i a la fi, la Taula de Canvi no deixa de ser un exemple d’aquest fet, ja que per obrir-la calia un privilegi reial. Pel que fa al pactisme, sospito que no van haver d’oferir res al rei per tal d’obrir la Taula, ja que era una eina que afavoria el finançament del municipi de Barcelona i, per tant, al rei a l’hora de demanar préstecs i finançament a la ciutat. Així doncs, el monarca segurament estaria interessat en què la Taula seguís en funcionament. De fet l’any 1468, quan la Taula es declarà en suspensió de pagaments, va obtenir un privilegi reial de Joan de Lorena (el primogènit de Renat d’Anjou, un dels anomenats reis intrusos escollits un cop declarat enemic Joan II), protegint encara més la Taula de Canvi. Per tant, la monarquia era la primera interessada en què la Taula seguís vigent. Un cop acabada la guerra, Joan II es va ocupar de confirmar aquest privilegi.

Font: Ab Origine

Quines van ser les conseqüències de la guerra i de la Capitulació de Pedralbes (24 d’octubre de 1472)? I concretament per a l’economia de Barcelona i la seva població?

La Capitulació de Pedralbes no va dur gaires conseqüències directes (més enllà, evidentment, de l’esperada fi de la guerra), ja que com a capitulació no fou gaire dura: grosso modo no hi havia vencedors ni vençuts i el rei Joan II perdonava els rebels. Així doncs, pel que fa a l’economia barcelonina no va suposar cap conseqüència directa. Només va haver-hi problemes destacables amb els censals que s’havien emès des de la Diputació del General (no des del municipi de Barcelona), bàsicament perquè durant la guerra havien conviscut dues diputacions, la rebel i la fidel a Joan II.

Però el que sí que va tenir conseqüències va ser el fet de passar una guerra en si i que, quan aquesta es va acabar, Joan II inicià una guerra contra França per tal de recuperar el Rosselló i la Cerdanya. En aquell moment la ciutat de Barcelona econòmicament estava esgotada i la càrrega d’una nova guerra féu que Joan II comencés a exigir donatius per fer front al conflicte. Però el monarca es trobà amb una ciutat absolutament drenada per tot arreu. Aquesta situació va fer que la recuperació de Barcelona fos molt més lenta del que ho hagués estat sense la guerra. La ciutat esperava un ressorgiment que no hauria de ser immediat però sí bastant ràpid donada la vitalitat de Barcelona, però li caigué la llosa d’una nova guerra i arrossegà el cobrament dels impostos de la guerra civil, ja que, sinó, l’economia i les demandes del rei no es podien sostenir. 

Per tant, jo no diria que la Capitulació de Pedralbes tingué un impacte molt directe en l’economia barcelonina, sinó que més aviat el va tenir la guerra contra França. L’esperit de la guerra es va mantenir durant bastant de temps.

La Llotja de Mar de Barcelona des de l’exterior. Font: Ab Origine

La crisi econòmica que observem després de la guerra civil catalana sovint s’ha interpretat com una crisi de creixement que precedeix i forma el model econòmic capitalista. Creus que la crisi es donà únicament per la conjuntura de la guerra civil catalana o que s’hagués donat tard o d’hora pel canvi de model d’una societat feudal a una societat rendista i especulativa?

El que està clar és que la guerra civil catalana feia molts anys que es coïa i que suposà un canvi de paradigma. Joan II aprofità el conflicte per, un cop acabat, fer-se valer més davant dels rebels, que no deixaven de tenir la por de tornar-se a enfrontar amb ell. I Ferran el Catòlic també l’aprofità molt bé per aconseguir marcar posicions i immiscir-se en el govern de la Diputació del General. És una crisi de creixement? Repeteixo, abans de la guerra ja detectem alguna cosa, però també és cert que la guerra fou l’estocada final i el moment en què tot esclatà. Què hagués passat si no s’hagués produït la guerra civil? No t’ho sé dir, és més aviat història ficció. No sé si Barcelona hagués aconseguit trampejar la situació (probablement sí), ja que la ciutat demostrava tenir una certa vitalitat al segle XV, fins i tot després de la guerra. Això ho ha estudiat en part l’Ivan Armenteros, que mostra la presència de barcelonins en el comerç atlàntic, buscant nous recursos i sortint-se’n a través de noves vies

És veritat que a principi del segle XX va haver-hi molta crítica al model de les anomenades protoburgesies, de tendència rendista, i a la societat del censal. S’havia insistit molt en el fet que una de les causes de la decadència de la mercaderia catalana i barcelonina era el suposat “prendre-s’ho a la fresca” dels que n’havien sigut el motor, els quals preferien comprar rendes i viure d’aquestes. Però les recerques que s’han dut a terme durant les últimes dècades no semblen indicar això, sinó que la societat barcelonina i catalana era una societat amb energia, tant abans com després del daltabaix de la guerra civil. Tanmateix, encara hi ha molt camí per córrer.

Font: Ab Origine
Read More

El Partit Republicà Radical, anticatalanista i amb un discurs camaleònic, va ser un dels principals protagonistes de la política barcelonina de principis del segle XX. La formació, encapçalada des dels seus inicis per Alejandro Lerroux, passaria durant el curt període republicà (1931-36) dels seus majors èxits a la seva pràctica desaparició.

La primera etapa es caracteritza per un discurs anticlerical, violent i populista, contrari al catalanisme de la Solidaritat Catalana (1906-1909) i que apel·lava a la propietat privada o a la col·lectivització segons el públic. Després de la Setmana Tràgica(1909), a mesura que assolia quotes de poder dins de l’Ajuntament de Barcelona, moderaria el posicionament a la vegada que es formava una xarxa clientelar; finalment, durant la Segona República, el partit arribaria a ostentar la presidència del govern espanyol, amb un viratge ideològic conservador. Tanmateix, això també provocaria un xoc entre antics radicals i nous militants, que després de diversos escàndols, desavinences i escissions, deixarien el partit sumit en la irrellevància política i al límit de la desaparició.

Una candidatura a la cerca de poder

Després de la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930), els radicals es trobaven desorganitzats. Els motius eren diversos: el fet d’estar exclòs de les aliances republicanes catalanes, les escissions com les del Partit Republicà Radical Socialista de Marcel·lí Domingo, així com pel fet que Lerroux estava centrat a fer contactes amb sectors conservadors i monàrquics de Madrid.

El poeta i periodista Carles Soldevila feia un retrat del partit. El Partit Republicà Radical no tenia una ideologia concreta i depenia enormement de l’actitud del seu cabdill, Alejandro Lerroux, i després de la proclamació de la República havia cercat el seu espai dins del sistema de partits republicà i va trobar el consens en l’antisocialisme. L’únic posicionament que compactava als radicals.

El partit, havia passat dels antics republicans a ampliar la base, convertint-se en “la post de salvament de nombrosos residus de la Unión Patriótica [el partit de Primo de Rivera] i dels vells partits dinàstics”. El Partit Radical era la formació més còmoda pels que volien mostrar una imatge vinculada al nou règim, indubtablement republicana, però antisocialista – “l’etiqueta radical era la més econòmica de les etiquetes republicanes” -, fent que més enllà de la forma de govern, el canvi de règim no signifiqués res. De fet, Julián Clapera, director del diari La Razón – òrgan dels Sindicats Lliures -, afirmava que “si volgués donar una llista de funcionaris que em van demanar que els ajudés per aconseguir ascensos i augments de sou, no quedarien juntes municipals del partit radical de Barcelona”.

L’encaix dels radicals davant l’Estatut

Els radicals tenien un important pes en el moment de la proclamació de la República. La Conjunció Republicano-Socialista, de la qual formava part, controlava les batllies de les grans ciutats de l’estat espanyol i van ser el segon grup més gran de les Corts Constituents, només per darrere dels socialistes.

Tot i haver promogut un discurs anticatalanista durant dècades, Lerroux es va mantenir ferm en la defensa de l’Estatut de Catalunya, tot i l’oposició de gran part del partit, argumentant que la llibertat catalana era compatible amb la llibertat i interessos de tots els pobles, tal com s’havien acordat en el Pacte de Sant Sebastià de 1930. Tot i això, posava límits: “No puc transigir ni en la qüestió de l’ensenyament, ni en la de l’ordre públic, ni en la de la Hisenda”, i exterioritzava dubtes: jo vull creure que amb l’Estatut no pretenen fer una Nació independent, però per dintre em queda una mena de recança”.

Alejandro Lerroux arriba a Barcelona per participar en un míting amb motiu de les eleccions a Corts Constituents de 1931. Font: Gaspar-Sagarra i Torrents – Arxiu Nacional de Catalunya.

Entre els radicals hi havia posicions molt diferents, de federalistes a centralistes. L’oposició a les aspiracions catalanes tenien en contra principalment els radicals aragonesos, com Darío Pérez, Manuel Marraco, i els antics monàrquics. Com explicava Carles Soldevila, “els radicals aragonesos, esglaiats davant la possibilitat que una llarga tira de llur territori actual s’esllavissi cap a Catalunya combaten l’Estatut a sang i a foc; d’altra banda, els reclutes procedents de la Unión Patriótica, persisteixen en llur dèria anticatalana”. En canvi, hi havia una part d’autonomistes, com Ramón González Sicilia, Josep Puig d’Asprer, Josep Estadella i els radicals valencians, com Juli Just, que eren autonomistes convençuts.

Els radicals barcelonins: escorats a l’esquerra

Malgrat els canvis cap a posicions més conservadors, en començar la Segona República, la formació encara tenia una clara tendència d’esquerres a Barcelona. El líder de la minoria radical a l’Ajuntament de Barcelona, Casimir Giralt(1883-1957), era un dels dirigents històrics. Amb un clar tarannà d’esquerres, s’oposava a la dreta, als monopolis de les grans companyies i defensava amb fermesa la separació de l’estat i l’església. De fet, abans de les eleccions al Parlament de Catalunya de 1932, va explicar que optava electoralment per un acostament a ERC i una aliança republicana i d’esquerres, “un front republicà que contraresti i triomfi de l’escomesa dels partits de dreta, més o menys disfressats de republicanisme”.

Com remarcava La Veu de Catalunya, diari de la Lliga Regionalista, mentre Lerroux intentava donar un sentit conservador a escala estatal:

“El seu partit actua a Barcelona en una direcció totalment oposada. A Catalunya el lerrouxisme, en mans dels capitostos radicals, no podrà representar mai un element d’ordre. A Barcelona tampoc no podrà representar mai una oposició a la política de l’Esquerra ni una diferenciació de l’actual comunitat governant, amb la qual s’ha identificat sense escrúpols”. “Representa […] sectarisme antireligiós”

I el diari assenyalava principalment a la minoria radical al consistori.

El Comitè Local del Partit Radical també mantenia una posició més oberta als postulats catalanistes. El president local, Antoni Montanerpublicava una nota el 24 d’abril de 1932, on s’excusava de la seva absència a la manifestació pro-Estatut integral d’aquell mateix dia – que va reunir 200.000 persones segons la premsa de l’època – i afirmava que estava al costat de Catalunya en la seva defensa de mantenir el text tal com l’havien aprovat els catalans en referèndum. Una posició que xocava fins i tot amb les posicions més progressistes de la política de Madrid.

Les estratègies divergents en el si del partit va provocar maniobres per substituir la direcció dels radicals catalans. El gir començava el març de 1932, quan Joan Pich i Pon, president de la Cambra de la Propietat i propietari del Día Gráfico i La Noche, publicava l’article “Després d’uns anys de silenci i alguns d’amargura. – Al reintegrar-me a la vida política”, on anunciava el seu retorn a la política, dins de les files radicals. Pich i Pon trencava el tarannà d’esquerres, ans el contrari, els rivals l’acusaven de no tenir ideologia i que s’hagués adaptat a qualsevol règim, fos republicà, monàrquic i una dictadura. De fet, quan es van restaurar els ajuntaments durant la dictablanda de  Berenguer, el 1930, el dirigent radical va deixar de banda els antics companys radicals i es va asseure amb la bancada de les dretes.

Alejandro Lerroux, amb Joan Pich i Pon a la seva dreta. Font: Sagarra i Torrents – Arxiu Nacional de Catalunya.

Després de l’article, Pich i Pon creava immediatament el Club Republicano, en el Passeig de Gràcia cantonada amb el carrer de Casp, sota presidència d’ell mateix i Alfred Sedó com a secretari. El centre, pel seu caràcter més aristocràtic que obrer va tenir des dels inicis el malnom de “Real Circulo Republicano Radical” i era la constatació del canvi que s’havia forçat.

El viratge en els radicals catalans

En pocs mesos Pich i Pon ja era el cap a Catalunya, i d’ençà d’aquell moment el Partit Radical va estar constantment en crisi, i si essencialment es va mantenir unit, tot i el gir ideològic, va ser gràcies al lideratge de Lerroux. L’anàlisi que feia el periodista Lluís Aymami i Baudina era que el Partit Radical havia passat a representar el paper que havien fet el Partit Liberal i Partit Conservador amb la bandera de l’ordre com a emblema:

“El partit radical seguirà defensat la unitat de la pàtria a Catalunya, exactament com ho ha fet sempre. Amb una ‘petita’ diferència. Que abans defensava cremant convents i ara la defensarà constituint clubs aristocràtics, amb seccions de borsa i finances, i de protecció a la propietat”.

El setembre de 1932, Lerroux havia de suspendre un viatge a Barcelona, per l’estat de rebel·lió d’un grup important dels radicals barcelonins, que no volien acatar a Pich i Pon com a líder local, i es parlava d’una nova reorganització, perquè els “radicals autèntics” s’oposaven al gir de la formació a Catalunya. Finalment el 3 octubre de 1932, Lerroux feia la visita, amb un discurs al Club Republicano, justificant la nova estratègia del partit:

“Se’ns acusa d’obrir-nos de braços a tots els qui volen venir al nostre partit. Per què passa? […] si no admetem tots aquests elements en un partit polítics que els ofereixi garanties per als seus idearis i la seva obra constructiva […] aniran a parar a altres partits o […] formaran un partit que ens donaria a tots la batalla”.

La reestructuració es completava durant el 1933 i feia virar el partit d’un espai d’esquerres a un de centre entre l’ERC i la Lliga. Per Pich i Pon, “el partit havia de dotar-se d’un aire de respectabilitat política i social, que l’allunyés de la imatge incendiària que l’havia perseguit després de la primera dècada del segle”. Això portava a l’arraconament dels vells militants, i la promoció de nous elements, vinculats principalment als negocis com Alfred Sedó Peris-Mencheta, Alexandre Bosch Catarineu o Josep Matheu i Ferrer.

Les escissions del partit a Catalunya

El partit malgrat un canvi total d’orientació, es va mantenir unit, amb algunes excepcions. El cas més important és segurament el del diputat Jaume Simó Bofarull que el 6 de juliol 1932 se separava de la minoria radical justament per la reorganització que s’havia produït a Catalunya. El 24 de juliol del mateix any formava el Partit Radical Autònom de les Comarques Tarragonines (PRAT), que en les eleccions al Parlament de Catalunya aniria col·ligada amb ERC i obtindria quatre escons, mentre els radicals no n’obtindrien cap.

El 9 gener de 1933 apareixia un manifest per separar-se de Lerroux, impulsat entre altres militants per Enric Tubau, un lerrouxista històric, que analitzava el trencament principalment per la qüestió del catalanisme. El dirigent afirmava:

“S’ha de tenir en compte que per espai de molts anys, a Catalunya un veritable sentit esquerrà, era el radical, si bé mantenia adjectius certs aspectes, amb els quals no hi podíem estar tots d’acord; per exemple, el nacionalisme espanyol, que personalment mai no hem defensat”.

I prosseguia dient que “els que ens hem separat, enteníem que per sobre de tot, calia resoldre, a Espanya, el problema del règim polític” però “la vinguda de la República ençà el partit radical no ha sabut seguir el camí que la seva pròpia tradició li tenia marcat”. Creia que el partit sí que havia mantingut la significació anticatalanista, però havia abandonat la significació esquerrana.

El mateix gener, arran del manifest, es crearia el Partit Republicà Radical de Catalunya, amb un Consell Provisional format per Alsamora, Ariño, Bataller, Benet, Banús, Bonada, Casero, Comas, Guàrdia, Ortega, Segura, Tubau, Vitaller (M i V) i Enriqueta Gallinat. L’escissió tenia una importància relativa, tenint en compte que Enriqueta Gallinat i Vicenç Vitaller havien estat respectivament sotspresidenta i president de les Joventuts Radicals de Catalunya. El nou espai va donar suport a ERC en les eleccions generals de novembre de 1933 i s’hi acabaria integrant.

Cartell anunciat un míting d’Alejandro Lerroux amb motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya. Font: Josep Maria Sagarra i Plana – Arxiu Nacional de Catalunya.

Arran del manifest, el comitè local dels radicals, amb els presidents dels centres del partit i ja controlat pels dirigents conservadors, acordava l’expulsió immediata de tots els signants. Tanmateix, el president de l’Ateneu Radical del Districte V, el regidor barceloní Josep Samblancat, decidia paralitzar l’expulsió, dient que no tenien autoritat, fet que provocaria que l’entitat fos considerada fora de la disciplina de partit i el regidor expulsat.

El regidor Samblancat feia un dur discurs contra el que fins llavors havia estat el seu partit:

“No és dolorós que quan un home que ha fet de la política una religió vinguin homes sortits de tots els camins de la dictadura i de la monarquia vinguin a discutir la disciplina d’un home? Els senyors que han donat la disposició no tenen força moral per decidir. Ell no se’n va fins que qui té real autoritat per fer-ho no decideixi. Quan el 14 d’abril va prendre possessió de la Jefatura de Policia, a la llista de confidents trobà tots els monàrquics que ara són al Partit Radical. ¿I són aquests monàrquics els que l’han de treure? No!”.

En una assemblea general el 23 de març l’Ateneu Republicà Radical del districte V, amb l’assistència de 500 socis, es declarava independent, reafirmant el seu sentiment de republicans federals i declarant-se un partit republicà independent. Unes setmanes més tard, en una conferència pública al ja Ateneu Republicà Radical Independent, Samblancat afirmava que “ni com a radicals ens interessa el Poder, si aquest ha d’ésser un perill per a la República i no ens convenç que Lerroux pugui fer obra més revolucionària del braç de Maura, que del braç de Prieto”. “Avui és Azaña el que fa de republicà-radical, que és com nosaltres entenem que han d’actuar els republicans d’avui. El que fa Lerroux no ho vull qualificar per pietat”.

L’exministre Josep Estadella, un dels radicals més catalanistes, també abandonaria el partit el 1935. Les escissions van ser un tema relativament menor en comparació al malestar que hi havia i, de fet, en les eleccions municipals de 1934 cap dels dotze regidors radicals va repetir a les llistes electorals.

La configuració de les candidatures per les eleccions

En les eleccions al Parlament de Catalunya de 1932, les úniques en el període republicà, els radicals no obtenien cap escó. Les setmanes anteriors, els diaris ja remarcaven les dificultats de confeccionar una candidatura viable que satisfés els vells republicans i els nous radicals, “es tan difícil d’harmonitzar els gustos – i els interessos – de la gent de poca roba i de l’aristocràcia”.

Els radicals van fer grans desencerts durant la campanya, en part era una conseqüència del desconcert en el partit. En les eleccions van dur a terme una estratègia d’incloure representants de centres regionals – tots desautoritzats per les entitats – que va ser vist com un intent de dividir entre catalans i no catalans. “Es indiscutible que va comportar una gran reacció en les files d’ERC, mobilitzant els reticents”, a més d’altres errades, com per exemple, una declaració de Diego Martínez Barrio a un míting al Teatre del Bosc dient que votar ERC era votar a Azaña, quan en aquell moment era un polític molt popular entre els catalans d’esquerres.

L’any següent, de cara a les eleccions generals de 1933, L’Opinió, diari vinculat a ERC, assenyalava que el Partit Radical a Catalunya estava dividit en tres blocs: radicals humils, radicals de prestigi i exmilitants de la Unión Patriótica. Pich i Pon, en una reunió amb els dirigents hauria explicat la intenció de Lerroux de confeccionar la candidatura dividida en tres grups: quatre o cinc llocs pels elements de base del Partit, quatre o cinc dirigents pels líders històrics del partit i la resta amb elements industrials i del comerç que s’havien unit a les files després del 14 d’abril. Per la Campana de Gràcia, ja sota control del sector d’Estat Català d’ERC, “el lerrouxisme barceloní només s’aguanta perquè així els convé a quatre vius que tenen l’esperança que si un dia puja en Lerroux al Poder, podran assaltar tots els càrrecs”.

El 1933, quan el trencament amb ERC ja era total, la crítica anava més enllà: “Banquets, mítings, conferències, campanyes violentes des d’El Progreso, homenatges… no s’estan de res. Ells no s’adonen que fan una pestilència cadavèrica i que la gent se n’aparta amb repugnància” i posava un exemple:

“Santamaria [regidor a Barcelona] anuncia una conferència sobre el perquè ell i els seus amics són lerrouxistes. Prou que ho sabem i no cal que s’escarrassi. De modest carrilaire a gran senyor i príncep de tot un districte municipal, gràcies a la bandera lerrouxista i en contacte amb les grans empreses financeres, no s’ha pas d’ésser gaire llest per comprendre la seva abnegació al lerrouxisme”.

Joan Pich i Pon surt d’exercir el seu vot en les eleccions generals de 1933. Font: Josep Maria Sagarra i Plana – Arxiu Nacional de Catalunya.

La situació esperada la trobem després dels Fets d’Octubre de 1934, quan en una nota el Consell Regional del Partit Republicà Radical a tots els comitès provincials catalans, es demanava:

“Recollir, urgentment, dels comitès de totes les ciutats i pobles de Catalunya, les llistes amb els noms de militants del Partit que puguin ocupar places de Comissions gestores, secretaris municipals, regents d’escoles de primera ensenyança, etc. per a facilitar la tasca del Consell regional, en arribar el moment d’oferir noms per a la reorganització política i administrativa de la regió catalana en el moment s’escaigui”.

En el cas de Barcelona, els regidors van ser apartats, independentment de si estaven processats, i el gener es va nomenar Pich i Pon com a alcalde únic i president interí de la Generalitat. Posteriorment es formaria una comissió gestora, de regidors nomenats a dit, controlada pels radicals i de la mà de la Lliga i de partits monàrquics. Una situació que es repetiria en la majoria de les principals localitats catalanes.

Tanmateix, escàndols de corrupció a gran escala, com l’afer Strauss (o estraperlo) i l’afer Nombela (1935), provocaven la dimissió de Lerroux i Pich i Pon. Com a conseqüència, els òrgans directius del partit a Catalunya es dissolien, els càrrecs més crítics abandonaven la formació, com el regidor de Barcelona, Frederic Frigola, i altres membres aposten per sumar-se a la dreta o a l’esquerra. Finalment, el partit deixava de ser una eina útil i es trobava en plena crisi i en ple procés de descomposició.

A les eleccions generals de 1936, que posaven fi al bienni negre(novembre de 1933 – febrer de 1936), el partit ja era només era una ombra d’allò que havia estat. Els radicals només aconseguien cinc escons, molt lluny dels noranta-quatre de cinc anys abans a les eleccions constituents. Els lerrouxistes quedaven sumits en la irrellevància política i ni el mateix Lerroux obtenia l’acta de diputat. El partit es va presentar a Catalunya amb el Front Català d’Ordre, juntament amb les forces de dreta, però excepcionalment va anar en solitari a Lleida. El resultat en aquesta demarcació va ser d’un 3,48% dels vots i cap diputat, un final més que anunciat que es produiria de manera definitiva en començar la Guerra Civil.

Read More

En el present article s’analitzen els canvis històrics en la percepció de la malaltia de Hansen o lepra: des d’Egipte i les referències bíbliques fins l’última leproseria de Barcelona al segle XX, fent especial èmfasi en la percepció del malalt de lepra a l’Europa medieval.

Read More

És una tarda tranquil·la de dimarts i ens citem amb la Teresa Vinyoles al casc antic de Barcelona o, com encara diu la gent gran, “a Barcelona”. Baixant per carrer dels Comtes, ens trobem a la plaça de Sant Iu i entrem al jardí del Museu Marès, un reducte tranquil dins d’un barri que solia estar plagat de turistes i d’anades i vingudes de gent. Actualment, a causa de la Covid-19, els carrers estan més buits i se sent parlar poc anglès. Per aquells mateixos carrers, però uns sis-cents anys enrere, hi van passar processons constants, gent vestida de dol i, uns metres més enllà, es va assaltar el call jueu. I és que al segle XIV una altra epidèmia corria per la ciutat i per bona part d’Europa: la pesta. 

Ens disposem a conversar amb Teresa Vinyoles sobre la pesta del segle XIV i sobre les vivències, experiències, mentalitats i gestos dels habitants, dones, homes i infants, que la van viure a partir de la seva novel·la històrica La vida i la mort entre horts i vinyes. Barcelona, 1375 (Barcelona: Editorial Base, 2020).

Per començar a ubicar-nos, la pesta negra arribà cap a territori europeu l’any 1346-47. Quan es féu present a la Península i quan va durar la seva presència?

Des de l’Antiguitat hi ha hagut brots de pesta al llarg de la història, però de la primera pesta negra sembla que ja n’hi ha notícies al Kazakhstan deu anys abans que arribés a Europa. L’any 1346 la trobem documentada al nord de la Xina i, des d’allà, passarà l’any 1347 a Sicília, d’on es transmetrà fins a Gènova i ja s’estendrà per tota Itàlia, des d’on passarà a Suïssa i a França. A Catalunya la pesta negra arriba des de França; primer arribarà a la zona costanera i després s’anirà estenent cap a l’interior. A Barcelona concretament arriba entre finals d’abril i primers de maig de l’any 1348. Com es pot veure, la progressió de la pesta no és gaire ràpida (a diferència d’ara amb la Covid-19), ja que les comunicacions eren, lògicament, més lentes. Tres mesos més tard, a l’agost, la pesta es transmetrà cap a l’interior de la Península i arribarà a Saragossa, on el rei Pere el Cerimoniós (1319 – 1387) celebrava Corts, motiu pel qual en va haver de marxar. Però la reina Elionor de Portugal (1328 – 1348) es contagià i morí arribats a Terol. L’any 1349 la pesta arriba a les Illes Britàniques, on pujarà cap al nord arribant-se a fer present a tota Europa. 

Aquest primer brot de pesta es dóna per extingit l’any 1353, és a dir, que durarà cinc anys (1348 – 1353). Tot i això, arribaran nous brots de pesta gairebé cada deu o dotze anys al llarg dels segles XIV, XV i XVI: hi ha nous brots el 1348, el 1362, el 1375, el 1381, el 1396, el 1410, etc. Així, es van succeint brots de, com en diuen a l’època, pestilències, morts sobtades, epidèmies o grànola (diversos noms per a una mateixa patologia).

A la crònica del rei Pere el Cerimoniós es diu que a Saragossa, durant el mes d’agost de 1348, morien unes tres-centes persones diàries, i a València també es dóna una xifra semblant. No tenim xifres exactes i exhaustives de les morts perquè no hi ha certificats de defunció ni certificats mèdics, però cròniques com aquesta ens aproximen al nombre aproximat de morts. La mortalitat és tan alta que fins i tot hi ha pobles que queden despoblats després de la pesta; al monestir de Ribes, per exemple, es moren tots els frares menys un, el qual es proclama abat perquè, com diu, s’ha quedat sol. Un altre exemple és Puigcerdà, on es moren tots els notaris, cosa que fa que no es puguin fer escriptures en un moment de tanta mortalitat.

Font: Ab Origine

Prendre mesures higièniques i frontereres per evitar la propagació de la Covid-19 i reduir-ne els contagis no és cap novetat. A la Barcelona del segle XIV, quines van ser les mesures que es van prendre oficialment per reduir la propagació de la pesta? Van ser efectives?

Quan arriben notícies que en altres poblacions hi ha pesta, cada ciutat pren les seves mesures. En general, la més comuna és tancar les entrades de les poblacions perquè no hi entrin persones vingudes de fora que puguin estar empestades. A Barcelona es tanquen les portes de la ciutat i només deixen dos portals oberts, on s’entrevista les persones que entren per preguntar-los d’on vénen. En cas de provenir d’una zona empestada, no se’ls deixa entrar a la ciutat; en canvi, si vénen d’una zona segura, se’ls posa un segell de la ciutat de Barcelona en una ungla i, amb aquesta mena de “passaport”, poden ser acollides als hostals, ja que els hostalers no podien acollir cap persona forastera que no dugués aquest segell. Aquesta va ser la mesura principal que es va prendre a Barcelona al llarg dels segles XIV i XV i a la majoria de ciutats catalanes.

Però el fet és que a totes les poblacions es controlen les entrades però no les sortides de la població. Així, la gent que pot, especialment les persones benestants, té els mitjans econòmics per desplaçar-se a una altra residència, marxant i fugint de les seves poblacions de residència habituals. El problema d’això, però, és que aquesta gent va empestant els nous territoris on es dirigeix. Gràcies a les cartes privades, tenim constància que la gent fugia de les ciutats, almenys als brots de pesta posteriors al de 1348, ja que d’aquest en tenim poques notícies privades. Per exemple, quan el rei Pere el Cerimoniós està a Saragossa per celebrar Corts però arriba la pesta, decideix marxar ràpidament cap a Terol. Un altre cas és el d’un ciutadà de Barcelona, el qual se’n va a Sitges, on hi té una torre, per tal d’evitar la pesta a la ciutat comtal. A Itàlia trobem a Boccaccio, que al Decameró ens explica la seva fugida de Florència, juntament amb altres joves, a causa de la presència de la pesta. L’obra ens dóna una idea de què feia la gent un cop marxava de les seves poblacions i com vivia la situació posterior.

A Barcelona no es pren cap mesura en relació amb la brutícia i la neteja de la ciutat i el seu aire, i no se’n prendrà cap fins cinquanta anys després, quan trobem el primer escombriaire de Barcelona. Serà l’any 1399, mentre que la primera pesta fou l’any 1348. Pocs anys després a l’aparició del primer escombriaire, l’any 1401 s’inaugurà l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona; per tant, la qüestió higiènica i sanitària es va impulsar en aquell moment, cinquanta anys després de la pesta. Quan s’inaugura el càrrec d’escombriaire es diu que una de les seves funcions és retirar els animals morts del carrer i llençar-los al mar per tal d’evitar que s’acumuli brutícia als carrers que pugui provocar pestilències; és per això que l’escombriaire en aquell moment era anomenat tira-gats-a-mar

Una altra mesura recorrent a la ciutat comtal va ser celebrar processons. El 14 de maig de 1348 es va fer una gran processó, la qual està ben documentada, en què hi van assistir una alta quantitat d’homes, dones i infants. Evidentment, però, aquesta no va ser una mesura efectiva ni assertiva perquè la concentració de gent encara va augmentar més els contagis de pesta. Tot i això, a cada brot de pestilència se celebraven grans processons i pelegrinatges per la ciutat. Tres dies després d’aquesta gran processó, el 17 de maig, es van assaltar els calls jueus. En la mateixa línia, posteriorment, al segle XV, es van fomentar molt les pregàries i a la catedral es construí la capella de Sant Roc, patró de la pesta. Per tant, a Barcelona es van prendre mesures més aviat religioses però no gaire efectives. 

Pel que fa a Girona, quan s’assabenten que hi ha pesta a Narbona, escriuen a les seves autoritats municipals, les quals responen que el brot de pesta s’ha produït perquè, segurament, captaires, vagabunds o jueus han enverinat les aigües. Així doncs, la primera mesura que es pren a Girona és empresonar tots els captaires i vagabunds i assaltar el call jueu.

En canvi, a Lleida tenen una resposta molt més racional, ja que tenen més temps per actuar en tant que la pesta es va estenent progressivament fins a l’interior. Encarreguen a un metge de la Universitat de Lleida, Jaume d’Agramunt, que estudiï l’epidèmia i acaba redactant un tractat de pestilència explicant d’on ve la pesta i quines mesures s’han de prendre. D’Agramunt apunta que l’epidèmica és un càstig de Déu, i així ho concebia tota la societat, però que els aires malignes com la contaminació de l’aire també podien afectar a la propagació de la pesta. També fa recomanacions racionals i lògiques com per exemple tenir les finestres obertes, talment com ara, vestir amb robes que no estrenyin (si pot ser de seda fluixa), no menjar fruits crus com síndries i acaba recomanant la quarantena per a la població que vulgui entrar a la ciutat. De fet, la primera quarantena efectiva es va fer a Dubrovnik, l’antiga Radusa, on es va fer una quarantena de trenta dies en què no podia desembarcar cap persona ni mercaderia al port durant aquell període de temps, aturant així inicialment el contagi.

Tot i això, a Lleida també hi va haver un fort component religiós en la lògica de les mesures aplicades a la ciutat. Per exemple, es tanquen les tafoneries perquè la gent no jugui; però no ho fan per tal d’evitar l’agrupació de gent sinó per evitar que aquesta blasfemi mentre juga, ja que Déu encara els castigaria més. Això evidencia la idea generalitzada que la pesta era un càstig de Déu, tal com també mostren els assalts als calls jueus de Girona i de Barcelona, aquest últim tres dies després de la gran processó de 1348.

D’altra banda, destaca el cas de Milà, ja que fou l’únic lloc d’Europa que només va tenir un 15% de morts. Els senyors de Milà van prendre una mesura dràstica però cruel: emparedar la casa de la gent empestada amb tota la seva família a dins perquè la pesta no pogués sortir. Evidentment es va evitar la propagació de la pesta, però a un preu molt elevat de crueltat.

Font: Ab Origine

Els episodis virulents es van viure de forma molt diferent del camp i a la ciutat, on els contrastos socials i econòmics sempre s’han fet més evidents, i més en èpoques de crisi. Quin context es vivia a cada espai al segle XIV?

La crisi fruit de les conseqüències de la pesta a Catalunya va ser molt gran tant al camp com a la ciutat, sobretot al camp de la Catalunya oriental, que era de tipus més feudal. Hi va haver moments de molta fam i de falta d’aliments a causa del règim feudal, ja que els senyors feudals van imposar els impostos en blat, un cereal que a casa nostra no es dóna del tot bé perquè és molt sensible als factors climàtics: el blat es cull al juny, mes en què és més fàcil que pedregui o que hi hagi sequeres. A partir dels anys trenta del segle XIV, es van succeir uns anys climatològicament dolents (humitats, sequeres, pedregades…) que van afectar les collites. Per tant, la mala situació va afectar també al camp a banda de la ciutat.

El camp, però, tenia més defenses; per exemple, podia fer pa d’aglans si el blat fallava, però tot i això tampoc se salvava. De fet, s’han excavat poblacions rurals en què es veu que els últims assentaments són del segle XIV i que van quedar abandonats a causa de la pesta. Molts masos també van quedar abandonats, bé perquè els seus habitants morien, bé perquè econòmicament els pagesos no poden resistir la crisi i marxen a la ciutat, produint-se així el fenomen dels masos rònecs. 

Els anys 1333 i 1374-75 hi va haver una gran carestia. L’any 1374 no es collí blat i s’hagué d’importar de Sicília, però s’estava succeint la guerra amb Gènova, cosa que va impedir que arribessin els vaixells de Sicília amb blat. D’aquesta època hi ha cartes del cercle de dones que tracto al llibre que escriuen a Ramon de Tous, dispensador de la comtessa Maria de Luna (esposa de Martí I i, conseqüentment, futura reina) i marit de Sereneta, demanant-li blat o ordi per a poder panificar, ja que ho estaven fent amb cigrons o faves i no els agradava gens. En aquestes cartes es veu una preocupació per la pesta però sobretot pel subministrament d’aliments; per tant, també hi ha una crisi alimentària, tant per causes de collita com comercials. Na Sereneta, esposa de Ramon de Tous, també li demana blat constantment pels seus amics i per la seva gent, ja que diu que hi ha molta escassetat alimentària. També es conserven unes cartes de la reina Elionor de Sicília (1325 – 1375) de l’any 1375, que no he treballat en el llibre, on demanava que es portés blat als seus súbdits de Mallorca i Menorca perquè no tenien res per menjar i s’estaven morint de gana. Per tant, hi havia una falta real d’aliments. L’any 1348 no crec que hi hagués una crisi alimentària tan gran com el 1375, però el nou brot de pesta va trobar-se una població malnodrida per les caresties iniciades l’any 1333, lo mal any primer.

D’altra banda, però, només tenim documents de població benestant. Així doncs, si la gent benestant no tenia pà, quina era la situació del poble? Ens hem de plantejar que un alt percentatge de morts de l’època haurien estat provocades per la fam sumada a la pesta, que afectaria una població malnodrida.

És complicat parlar de les xifres exactes de morts a Barcelona, però sabem que, en un segle, a la ciutat comtal es va perdre la meitat de població. Tenint en compte que la ciutat rebia immigració rural constant per la mala situació al camp i perquè Barcelona necessitava mà d’obra a causa de les morts dels seus habitants, la mortalitat afectaria a molt més del 50% de la població barcelonina. Aquestes migracions mostren que al camp també hi havia crisi, que la gent en fugia i que hi havia una gran pressió feudal.

A Barcelona es va excavar una fossa comuna a Sant Just i Pastor datada dels anys de la pesta. Els sepultats van morir a la mateixa època i van ser enterrats alhora però, tot i ser una fossa comuna, d’una forma ordenada i conscient. Això evidencia que, a les ciutats, els cementiris es van haver d’ampliar perquè no tenien prou lloc per enterrar els morts; fins i tot es van comprar cases mig abandonades per tal d’ampliar els cementiris. Alguns que es van eixamplar van ser el de Santa Maria del Pi, el dels Parroquials i el de Santa Maria del Mar, entre d’altres. Així doncs, la pesta també comportà un canvi en l’estructura urbana. En cap moment es plantejà incinerar els morts en lloc d’enterrar-los perquè el Papa d’Avinyó ho prohibí; aquest aconsella que l’excés de cadàvers no es cremin sinó que es tirin al Roine, cosa que va provocar que el riu s’empestés.

Font: Ab Origine

Hi va haver molta gent que va sobreviure als diversos episodis de pesta negra. En aquesta intermitència virulenta, les seves esperances i inquietuds van canviar o intentaven seguir amb la vida de sempre?

Aquesta és una pregunta que ens fem però que no podem saber perquè tenim molt poca informació directa sobre aquesta qüestió. De la pesta de 1348, a casa nostra en tenim molt poques respostes privades i de mentalitat; en podem trobar algunes però no hi ha prou documentació que ens permeti saber com ho va viure la gent. Personalment intueixo, i crec que ho podria arribar a demostrar, que els que sobreviuen a la pesta negra l’any 1348, majoritàriament també ho fan al següent brot de 1375. L’any 1362 es van produir les mortaldats més grans, les dels infants, mentre que els seus pares i avis, que han sobreviscut a les anteriors pestes, generalment no moren. Així doncs, la meva hipòtesi és que bona part dels infants moriran a causa de la pesta perquè no són immunes a ella, mentre que els seus pares sí que ho són.

Allò que hom pensa i viu no sempre és fàcil d’esbrinar, però el que es desprèn de les cartes personals de l’època és que la gent pateix la fam i la mort d’amics i coneguts. Així, a les cartes que he treballat al llibre, sempre es fa referència a les morts que s’han produït. Na Guillemona de Togores, dama de la reina i resident al Palau Major, plora, pateix febre i té por de morir cada cop que mor algú conegut. Guillemona mostra més aquesta impressió mentre que na Sereneta no ho mostra tant, potser perquè és més jove. Aquesta por a morir és recurrent en moltes cartes, sumat a l’element de la fam, i es veu l’ambient d’angoixa de la crisi de la pesta.

D’altra banda, hi ha documents que no fan referència a la presència de la pesta, com és el cas del procés de possible adulteri i emmetzinament de l’Antònia, un cas que també he treballat al llibre i que és de la mateixa època de les cartes anteriors, de l’any 1375. Si no se sabés que el procés data de 1375 i que és any de pesta, no hi ha cap element que deixi constància explícita de l’epidèmia, ja que en tot moment es parla únicament del procés. Només es veu que en un moment determinat, aquest es paralitza i dos anys després es reprèn. Aquesta pausa s’explica perquè durant un any sencer, l’any 1375, tal com indica la documentació del Consell de Cent, la pesta regna a Barcelona, per la qual cosa el procés es paralitza i es reprèn un any i mig després. Mentre que en aquesta documentació sembla que la pesta no existeixi, en les cartes de les dones anteriorment anomenades sí que es veu però de forma diferent; per tant, cadascú reaccionaria i devia viure la situació a la seva manera. També s’ha de tenir en compte que molta gent és supervivent del brot de pesta anterior; Eiximenis, per exemple, sobreviu a dos o tres brots de pesta, és un supervivient, i ens hem de preguntar fins a quin punt aquesta condició de supervivència influeix a les seves obres.

Un aspecte curiós que afectava l’ambient de la ciutat era que la gent vestia de dol amb colors foscos (negre, morat o blau fosc), ja que tothom havia patit una mort propera. Com que era una imatge depriment, arriba un moment en què el Consell de Cent estableix que només es pot anar de dol en casos de morts directes (pares, germans, fills, cònjuges o senyors) per tal d’evitar que l’ambient a la ciutat sigui tan depriment.

Font: Ab Origine

Al teu llibre La vida i la mort entre horts i vinyes descrius part de la vida de tres dones que van viure diversos episodis de pesta a la ciutat de Barcelona. Com entomaven la vida i el seu dia a dia dins d’aquests alts i baixos de contagis?

Totes les dones que he tractat al llibre es contextualitzen a la pesta de 1375; segurament en van viure d’anteriors però a les cartes parlen únicament de la que estan vivint. Com he dit abans, na Sereneta a cada carta que escriu al seu marit, Guillem de Tous, va explicant-li qui s’ha mort però no dramatitza gaire l’assumpte (potser perquè era més jove, potser perquè no volia mostrar aquesta situació al marit, no ho sabem). En canvi, na Guillemona, més gran que na Sereneta, viu la situació d’una forma molt afectada, especialment quan pateix una mort propera i plora i li agafa febre alta durant dies. També té molta por a morir, sobretot quan contrau la pesta i decideix marxar de palau, on residia. És interessant veure que, malgrat que hi ha fonts que ens indiquen que s’abandonen els malalts empestats o que es deixen morir, Guillemona té diverses cases on la volen acollir quan està malalta de la pesta, malgrat el risc de contagi que això comporta. Finalment, decideix anar a casa la Sereneta i aquesta la cuida. Per tant, hi havia una gran xarxa de suport, en aquest cas de dones, que s’ajudava malgrat poder-se encomanar.

Un altre exemple de les cures en època de pesta, en aquest cas més colpidor, és el cas de Leonor López de Córdoba (1362 – 1430), noble i valida castellana de Caterina de Lancaster, qui, després d’un assalt al call, recull un nen jueu, el fa batejar i l’afilla. En una de les epidèmies de pesta, el noiet la contrau i necessita gent que el cuidi, però tothom que el cuida s’acaba morint. Arriba un punt en què el nen jueu està molt malalt i Leonor vol que el vetlli algú, decidint finalment que el vetlli el seu propi fill gran, el qual és molt malaltís i tard o d’hora hauria contret la pesta. Així doncs, ella mateixa porta el seu fill a què vetlli el noiet jueu malalt. Finalment, el fill de Leonor morirà però el nen jueu es recuperarà i Leonor ho explica a les seves memòries. Per tant, també hi va haver històries molt colpidores.

A l’inici de la pandèmia de la Covid-19 el col·lectiu xinès va ser culpat i estereotipat com a culpable de la situació. Però buscar en “l’altre” la causa de les desgràcies pròpies no és cap novetat dels nostres temps. Ja al segle XIV a Barcelona trobem un col·lectiu al qual es culpa de la mala situació i de la presència de la pesta: els jueus. Per què?

En totes les crisis, siguin econòmiques, alimentàries, epidèmiques o de valors, la societat sempre busca un culpable. Per la mentalitat medieval, les grans desgràcies del segle XIV eren vistes com un càstig de Déu; per tant, qui provoca aquest càstig diví eren els jueus, els quals havien matat a Jesús i no volien viure com a cristians en una societat cristiana. Sota aquesta ideologia va començar una prèdica contra els jueus i de tant en tant es produïen brots de violència antisemita, tot i que no eren nous, ja que, per exemple, en època visigoda també n’hi va haver. A moltes localitats es van assaltar els calls durant la pesta negra, com és el cas de Girona i Barcelona o molts altres llocs d’Europa. El 1391, però, va ser quan es van assaltar pràcticament tots els calls, van quedar clausurats i els jueus van veure’s obligats a convertir-se, marxar o morir. Per tant, hi havia un ambient antisemita molt fort. Sense anar-nos-en més lluny, jo recordo que, quan era petita, al poble del meu pare al Dijous Sant encara es deia “anar a matar jueus” i la gent anava poble amb unes carraques “a matar jueus”; però de jueus no n’hi havia cap des del segle XVI. En tot cas, és un fet que evidencia aquest sentiment antisemita arrelat al llarg dels anys. 

Però no només els jueus van ser vistos com a culpables de la mala situació; els marginats, els captaires i els vagabunds també van ser acusats d’enverinar pous i aigües. La pobresa evangèlica acceptada, la de Sant Francesc, segons la qual els pobres s’han d’atendre, es passa per alt en aquests moments de crisi epidèmica, ja que s’havia de trobar un culpable a la mala situació, i es va trobar en l’alteritat. Encara avui dia hi ha aquesta mentalitat de refusar els diferents i els que no viuen com la majoria, així que en aquella època eren els jueus i els col·lectius marginats malgrat la vessant del pobre de Crist i l’obligació de la caritat cristiana.

Font: Ab Origine

La mort sempre ha estat present en totes les èpoques històriques, però ens hi hem aproximat de forma diferent segons el context. Tot i això, en èpoques de malalties i de crisis, la mort es fa més visible. Com es concebia la presència de la mort generalitzada abans i després de la pesta del segle XIV? L’augment de la mortaldat va fer que es valorés més la vida o que, per contra, es temés més?

No es pot saber del cert però alguna cosa s’intueix a la documentació. A les pestes de finals del segle XIV i començament del XV, hi ha unes respostes molt concretes davant la mort. Les mentalitats col·lectives no canvien d’un dia per l’altre, així que aquestes respostes seguirien l’evolució de la reacció davant les morts de pesta de principis del segle XIV. A finals del segle XIV hi ha un culte a la mort que no li veig abans i, sobretot, una representació macabra d’aquesta. En conjunt, els enterraments són macabres i espectaculars en el sentit de l’espectacle de la mort. En aquell moment la mort era pública, mentre que actualment és privada; la gent anava a les cases a vetllar el mort (a la pesta potser no tant per la por als contagis) i es fa una processó des de la casa del mort fins al cementiri, entre altres coses. Tots aquests elements conformen una visió pública de la mort.

Al llibre parlo de dos enterraments interessants a destacar perquè són espectaculars. El primer és el d’un mercader de Barcelona, qui, l’any 1391, poc després de l’assalt al call, fa un testament on diu com vol ser enterrat. Estipula que el seu cos s’ha de portar en una caixa i que l’han d’acompanyar setze pobres (condició habitual en la gent benestant) amb uns vestits amb gamalles especials per a l’ocasió. La meitat d’aquests pobres havien de ser cecs i l’altra meitat, folls. Imagineu-vos la processó pels carrers del barri de Santa Caterina amb pobres folls i cecs portant la caixa amb el mort i ciris. Això és una dansa macabra, és l’espectacle de la mort.

El segon exemple és l’enterrament de la Simoneta de Mitjavila (1361 – 1385), dona del batlle de Barcelona Berenguer Morey, amic de Guillem de Tous al qual li farà de marmessor. Havien anat a Sitges per marxar de Barcelona per tal de fugir de la pesta de 1375, però Simoneta morirà a Sitges. Fan portar el seu cadàver des de Sitges fins a Barcelona de nit, en una nau il·luminada amb torxes. Us heu d’imaginar una processó fúnebre de nit, en una nau navegant de Sitges a Barcelona, amb torxes i acabant desembarcant a la platja de Barcelona. En aquest enterrament es pot tornar a apreciar l’espectacle de la mort.

Però, poc després, al segle XV comencen a aparèixer les paròdies d’aquests enterraments a través de les danses de la mort. Per tant, sí que hi ha un canvi en la percepció i la representació de la mort, ja que, enfront de tanta mort, fins i tot acaben rient-se’n i en fan una representació molt viva a través de la dansa.

En molts inventaris de cases particulars de l’època i posteriors s’han trobat quadres o elements artístics amb representacions de la mort, justament per tal de prendre conscients de la vida i de la presència de la mort. Al segle XV a les cases també hi ha moltes representacions de Sant Cristòfol, un advocat davant de la mort.

Font: Ab Origine

El col·lectiu infantil no sembla patir greus conseqüències davant la Covid-19; tot i això, temps enrere era dels més afectats per les virulències i epidèmies. Davant d’episodis d’alta mortalitat infantil, com reaccionava la societat davant d’aquestes morts?

Com he comentat anteriorment, l’any 1362 hi va haver una gran mortaldat, concretament infantil més que no pas adulta. En general, però, el context dels episodis de pesta és un context de gran mortalitat infantil: un 75% dels infants morien. A més, moltes dones morien de part, per la qual cosa, sovint, la criatura també ho feia. A la documentació de la Casa Reial veiem com les morts dels infants que hi viuen són constants i elevades, sobretot a finals del segle XIV. Al rei Joan I (1350 – 1396) mateix se li van morir tots els fills, només li van quedar dues filles dels dos matrimonis que havia tingut. 

No podem saber amb exactitud les xifres concretes de mortalitat infantil perquè no n’hi ha registres rigorosos, però a través dels llibres d’infants de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona podem deduir-ne una aproximació. En total es mor un 78% dels infants de l’hospital al llarg de la infància i l’adolescència; moren sobretot de disenteria, és a dir, de deshidratació. Però hi ha un moment concret al segle XV en què molts infants de l’hospital es registren com a morts de pestilència o grànola. Així, l’any 1430 mor un 21% dels infants acollits a l’hospital durant l’epidèmia de pesta. El curiós és que aquests nens no es contagien a l’hospital sinó que moren a casa les dides a les quals han estat encomanats per criar-se durant el període d’alletament, i les dides són de diversos llocs de Catalunya, fet que indica que l’epidèmia era àmplia i generalitzada. Alguns d’aquests llocs són Sant Pere de Riudebitlles, Piera, Polinyà, Collbató, Sant Esteve de Ses Rovires, Sant Martí Sa Roca, Font-Rubí, Prats del Rei, Segur o Gelida. Hi ha dides que, un cop l’infant emmalalteix, els tornen a l’hospital, però n’hi ha d’altres que es fan càrrec dels infants fins que moren.

Hi ha una carta molt bonica de Marta d’Armagnac (1347-1378), la primera esposa del rei Joan I, a qui se li va morir un dels fills. Escriu a la seva mare i li parla del sentiment de la pèrdua del fill; sembla mostrar solidaritat amb la mortalitat infantil i materna, ja que diu que no és l’única que ha passat per aquesta pèrdua, sinó que a Barcelona hi havia moltes altres dones a les quals se’ls morien els fills i, fins i tot, acabaven morint elles durant o després del part. Posteriorment, al segle XVI hi ha les precioses cartes d’Estefania de Requesens (1501/1508 – 1549), qui parla dels seus embarassos, dels seus parts i, tristament, de la mort dels seus fills, un d’ells una filla de quatre mesos. 

Així doncs, malgrat l’alta mortalitat infantil, la gent se seguia estimant els seus fills. D’una banda s’abandonaven criatures per diversos motius (econòmics, socials, per malaltia…) però, de l’altra, davant de la mort de les criatures, hi havia molt de sentiment i d’implicació emocional per part de la mare. 

Si a través de les cartes veiem que la mortalitat infantil era elevada entre l’alta burgesia i la noblesa, encara ho devia ser més a les classes socials més baixes. Hi ha un document molt commovedor de l’Hospital de la Santa Creu en què es diu que una nena lactant es mor a casa de la família de la dida que l’estava cuidant. El sentiment de la dida i de la seva família davant la mort d’aquesta criatura és molt profund. El registre hospitalari explica que va rebre molt bones cures però que, d’un dia per l’altre, la família va trobar-se la criatura morta amb la cara blavosa. S’apunta que tota la família va plorar molt, i era una nena que tan sols havia passat uns mesos a casa la dida per tal que fos alimentada. Exemples com aquests evidencien trets i gestos d’amor envers les criatures i la seva mort. 

Així doncs, no hi ha una indiferència davant de la infància i la seva mort sinó que hi ha un sentiment i una impotència davant de la mortalitat infantil, talment com ha passat a totes les èpoques. Una altra evidència d’això, per exemple, és que a totes les confraries i gremis es cuiden d’enterrar els agremiats del seu ofici però també els seus fills: tenen preparats draps per enterrar els cossos dels membres gremi i dels seus albats, és a dir, els infants. Per tant, hi ha un ritual conscient i sentit en l’enterrament dels infants.

Read More

Principis del segle XV. En aquell moment, i tal com s’indica al Manual quart del notari Joan Torró, conservat a l’Arxiu de l’Hospital de la Santa Creu, la comtessa siciliana Anastasia Spatafora arribava a costes barcelonines al servicium domini regis aragonum. El seu rastre es perd fins que la trobem treballant a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona tenint cura dels infants orfes, com a mínim, els anys 1412, 1413 i 1426 i 1429, i sota el nom de madona Estàcia.

Ella, com altres dones que van passar per l’Hospital barceloní, constituïren un grup laboral molt heterogeni en tasques, condicions, salaris, estatus i vocacions laborals, però totes dedicades a l’assistència de persones malaltes i d’infants, i als treballs domèstics de l’Hospital.

L’Hospital de la Santa Creu, un referent assistencial

Abans d’entrar en detall en la tasca de la comtessa madona Estàcia a l’Hospital de la Santa Creu, ens hem de situar en el context en el qual va viure i treballar: al segle XV es produeix a bona part d’Europa el fenomen conegut com a reforma hospitalària, la qual dotà les grans ciutats de nous hospitals de caràcter públic, amb funcions més centralitzades i especialitzades, i amb una organització laboral més estructurada i documentada.

El primer que s’ha de tenir en compte és que els hospitals no s’han d’entendre des de l’actual òptica hospitalària de curació mèdica, sinó que s’han d’entendre, com apunta Antoni Conejo, des de l’àmbit de l’assistència física i espiritual a les persones més desvalgudes de la societat (pobres, leproses, prostitutes, orfes, peregrines, empestades…), partint dels principis de la caritas i l’hospitalis cristianes. En l’assistència als pobres es veia reflectida l’assistència a la pobresa de Crist; per tant, assistir-la era un acte de pietat, caritat i d’amor envers Déu. Però la pobresa no es pretenia erradicar sinó controlar, ja que suposava un element per aconseguir la redempció dels pecats i la salvació de les ànimes de les persones benestants; és l’anomenada “economia de la salvació”, en què els pobres, per tant, eren subjectes imprescindibles.

Les funcions dels hospitals, per tant, eren les d’assistir els col·lectius marginats i l’assistència consistia a tenir cura i guarir els pacients: alimentar i cuidar els més pobres i els malalts, redimir els captius, albergar pelegrins, ajudar les noies sense recursos a aconseguir el seu dot i cuidar i mirar d’inserir a la societat els infants abandonats o expòsits. Una funció molt destacada, i en la qual treballà madona Estàcia, va ser l’assistència als infants abandonats o expòsits: l’hospital els acollia i els intentava donar una supervivència física (alletant-los si eren criatures de pit) i social (inserint-los en la societat si superaven els primers tres anys de vida).

Fresc Cura dels malalts (1441-1442), de Domenico di Bartolo, situat a l’Hospital de Santa Maria della Scala de Siena. Font: Wikimedia Commons

Més concretament per l’hospital que ens ocupa, l’Hospital de la Santa Creu es fundà a Barcelona l’any 1401 com a resultat de fusionar els sis hospitals existents a la ciutat, i arribà a ser el més pioner en política assistencial a l’Occident baixmedieval pel que fa a organització i funcionament, esdevenint motiu d’orgull cívic gràcies al seu caràcter públic (van ser el Consell de Cent i el Capítol de la Catedral de Barcelona que van impulsar la seva fundació).

A principis d’aquell segle la ciutat estava castigada arran dels desastres del segle XIV (crisis, fams, epidèmies, guerres, desastres naturals, etc.) però tenia afany de créixer. Hi havia una situació generalitzada de crisi i de col·lectius marginats. Amb aquests, l’Hospital actuava com a centre d’assistència, ja que les autoritats volgueren establir un control sobre la pobresa, garantir certa pau social i organitzar i higienitzar més bé l’espai urbà. A la vegada, es concebia l’assistència com un afer públic i pretenia garantir el bé comú (principi desenvolupat posteriorment en l’Humanisme). Sota aquestes premisses, es dugué a terme una beneficència institucionalitzada al llarg del segle XV.

L’Hospital i el treball de les dones

Abans de focalitzar-nos en l’espai hospitalari, cal dir que totes les dones de l’època, independentment de la seva condició i estatus socials, realitzaven tasques que actualment podríem catalogar de domèstiques i que s’associen a l’espai privat i al gènere femení (cura dels familiars, neteja d’espais, educació dels fills, etc.). Cal recordar, però, que al segle XV la concepció d’allò “domèstic” i “privat” era diferent i les fronteres entre les esferes “privada” i “pública” eren molt difuses i, en molts casos, se superposaven. A banda d’aquests, també treballaven en el que coneixem com a esfera pública, i la seva casuística laboral era tan àmplia com dones hi havia i situacions tenien. Com apunta Ana del Campo, les dones eren presents en quasi totes les activitats laborals però amb un reconeixement social molt diferent del dels homes.

En l’àmbit laboral de l’assistència hospitalària, i partint de la classificació del treball assistencial feta per Salvatore Marino, els homes ocupaven càrrecs d’administració legal i gestió comptable, d’assistència sanitària als malalts, d’assistència a la infància abandonada, d’assistència espiritual i recaptadors d’almoines i de personal “domèstic” (reparar instal·lacions, tenir cura de l’hort, etc.). D’altra banda, les dones que treballaven a l’Hospital de la Santa Creu ho feien només en els treballs d’assistència sanitària a dones malaltes i infants (on trobarem madona Estàcia), d’assistència a la infància abandonada i a treballs “domèstics”. Aquestes treballadores constituïen un grup molt heterogeni amb gran diversitat de càrrecs, tasques i retribucions, motiu pel qual es fa difícil englobar-les sota una mateixa categoria. El que sí que es pot establir és que es dedicaven a la cura, a l’assistència -concretament de dones i d’infants- i a les tasques domèstiques de l’Hospital, tot d’acord amb la separació d’espais hospitalaris per sexes i sense ocupar càrrecs mèdics ni administratius.

El que destaca d’aquest treball de cures i dels serveis domèstics, que tradicionalment s’han associat al gènere femení, és que, a diferència de bona part de la realitat social, aquest treball era remunerat (monetàriament o en espècie), tret que fos exercit voluntàriament per decisió personal de les dones en qüestió.

Madona Estàcia: caritat i influència

La comtessa Anastasia Spatafora, o madona Estàcia, es va dedicar a la infància abandonada, i és que a la Barcelona del segle XV s’abandonaven molts infants (expòsits), majoritàriament nadons lactants. L’Hospital es feia càrrec d’ells i els intentava garantir l’esperança de vida i la seva reinserció social. Residint a l’Hospital (Anastasia de Spatafora comorans in hospitali Sancte Crucis Barchinona), madona Estàcia va ser la dona responsable d’assistir i tenir cura dels expòsits al llarg de la seva infància a l’hospital, càrrec que es coneix com a “mare de les dides”.

Sala interior de la Biblioteca de Catalunya, antiga sala hospitalària de l’Hospital de la Santa Creu. Font: Josep Renalias, Wikimedia Commons

Primerament, i en tant que mare de les dides, Estàcia rebia els expòsits deixats a les portes de l’Hospital: els recollia, els feia documentar i cridava les dides internes de l’Hospital, que residien en aquest, perquè els alletessin per tal de mantenir-los sans.

En segon lloc, contactava com més aviat millor amb la xarxa de dides externes a l’Hospital per trobar-ne una com més aviat millor. Aquestes dides eren contractades per un llarg període de temps (el que trigués la criatura a deixar de mamar) i els infants expòsits es traslladaven a casa seva. En total, l’hospital comtal va arribar a tenir contractades més de 400 dides (dones residents a Barcelona, foranes, esclaves, casades, solteres que havien tingut fills il·legítims, etc.), les quals, per Ximena Illanes, conformaven un «mercat complex de la llet» i per Ana del Campo una «lactància mercenària». Cal recordar que la feina de les dides no era exclusivament la d’alletar els infants de pit, sinó que també consistia a donar una estabilitat afectiva i física a la criatura, així com vestir-la, curar-la quan estava malalta, ensenyar-la a caminar, etc. 

Si les dides en qüestió residien a Barcelona, signaven elles mateixes el contracte de didatge i, posteriorment, acudien a l’Hospital per recollir la paga pels seus serveis. En el cas de les dides d’àmbit rural, si estaven casades eren els seus marits els que acudien a l’Hospital a formalitzar el contracte i a recollir la paga econòmica. El salari habitual de les dides externes era de 16 sous i 6 diners, però podia modificar-se en funció de la condició de l’infant. Pel que fa al salari de les dides internes o de l’Hospital, segons Salvatore Marino l’any 1427 representava un 7,7% dels salaris totals de l’Hospital i un 20,4% l’any 1428: una proporció considerable i oscil·lant. Per últim, cal destacar les dides externes que no cobraven, bé per amor de Déu o caritat, o bé per salvar-se la llet perquè eren esclaves o dides d’altres cases i estaven esperant que la seva mestressa donés a llum. En aquest cas, aquesta obligació de didatge suposava una mercantilització dels cossos de les esclaves i de la seva capacitat d’alletar

Tant l’ofici de madona Estàcia com el de didatge podien comportar una forta càrrega emocional i implicació personal més enllà del salari establert. Inicialment les dides es mourien per necessitat econòmica, utilitzant el seu cos com a mitjà per obtenir un sou; però estar al càrrec d’una criatura lactant implicava desenvolupar-hi càrregues emocionals, ja fossin positives o negatives. D’una banda, es documenten dides que no tenen ben cuidats els infants. Algunes els alleten amb llet de cabra, un precepte prohibit per l’Hospital perquè, d’una banda, indicava que la dida tenia un fill propi al qual alletar (condició prohibida per les dides) i, de l’altra, es pensava que la naturalesa animal de la cabra es transmetria a la criatura. D’altra banda, trobem mostres d’amor de les dides vers els expòsits: adopcions de les criatures que han estat alletant, trasbalsos en episodis de mort (destaca un cas en què la dida i la seva família paguen de la seva pròpia butxaca l’enterrament de la criatura per amor de Déu) i mostres de bons tractes (com el cas que recull Teresa Vinyoles sobre l’infant Rafael, alletat per l’esclava del moneder barceloní Bartomeu Cervera i mort l’octubre de 1413; l’Hospital documenta que va ser tractat com si fos fill de rei). Aquests gestos i actituds fan palès que el didatge comportava una gran implicació: econòmica, física i emocional. El mateix podria passar amb l’ofici de mare de les dides, ja que comporta un tracte continu amb els expòsits al llarg de la seva infància.

En tercer lloc, madona Estàcia tenia cura dels infants un cop desmamats i tornats l’Hospital, fins que tinguessin edat considerada suficient per inserir-se a la societat: bé amb un contracte d’aprenentatge, bé amb un afermament o bé amb una adopció (afillament). Estàcia era l’encarregada directa de la modalitat d’encomanament o afermament: una adopció emparaulada amb les persones que es volien fer càrrec dels expòsits per lliure elecció; de manera que, com apunta Ximena Illanes, aquestes persones afermadores realment estarien interessades a fer-se càrrec dels expòsits, ja que no hi buscarien un profit econòmic com sí que podia passar en els contractes d’aprenentatge. Així doncs, en madona Estàcia requeia el futur social i afectiu dels expòsits dins la societat i amb les persones afermadores. Excepte dos casos de mort de dues expòsites, tots els afermaments realitzats amb la intervenció de madona Estàcia garantien un futur social i afectiu molt bo pels infants: estaven molt ben cuidats i es destaca que són molts bons nois i noies. Aquests testimonis fan palesa la bona i curosa elecció de persones afermadores per part de madona Estàcia.

Per tant, ella vetllava i era la responsable i administradora de les necessitats físiques, emocionals, econòmiques i socials dels petits expòsits, involucrant-s’hi personalment fins al punt de tenir cura directa d’alguns infants i d’acudir al rei Ferran I quan uns malfactors van atacar una noia de l’Hospital que estava al càrrec de madona Estàcia per tal de castigar-los. Per tant, la seva influència no es limitava a l’Hospital ni a les pertinents xarxes de dides i persones afermadores, sinó que podia arribar fins a la Cort reial.

A partir de la residència de les persones afermadores, així com dels marits de les dides registrats, s’ha pogut elaborar un mapa de les zones d’influència i actuació de madona Estàcia a Barcelona:

Mapa on es mostra el perímetre aproximat de les zones d’influència i actuació de madona Estàcia a Barcelona a partir de les residències de les persones afermadores i de les dides dels expòsits. Font: elaboració pròpia al Treball de Final de Grau Dones i assistència a la Barcelona baixmedieval. L’exemple de madona Estàcia (Eulàlia Saguer, Universitat de Barcelona) mitjançant el mapa de base Un nou perímetre urbà, Museu d’Història de Barcelona.

A més, la seva influència anava més enllà de Barcelona. Actualment s’han localitzat evidències documentals que madona Estàcia tenia influència a Sant Feliu de Llobregat i a l’Ametlla del Vallès.

Gràfic en què es mostra la localització de les persones en contacte amb Anastasia Spatafora segons el seu municipi, a partir de la documentació fins ara recercada. Font: Saguer, Eulàlia, Dones i assistència a la Barcelona baixmedieval. L’exemple de madona Estàcia, Treball de Final de Grau, Universitat de Barcelona.

Econòmicament, el càrrec de mare de les dides feia que la comtessa Estàcia, gestionés els pagaments i els salaris de les dides, coordinant-les tant físicament com econòmicament. En relació amb l’economia, també era ella qui transmetia a l’escrivà de ració i als administradors de l’Hospital els pagaments i les despeses destinades a la secció d’expòsits. Madona Estàcia treballava amb un grup de serventes, les quals l’ajudaven en la higiene i en el manteniment de la roba i el calçat de les nenes i nens expòsits, així com de les medicines que rebien.

Conclusions preliminars

Si bé ara per ara es desconeixen els motius o les causes personals per les quals madona Estàcia va traslladar-se a Barcelona, se sap que en va marxar momentàniament el 7 de setembre de 1415 per anar a Nàpols com a ambaixadora reial. Ho sabem gràcies a la donació que va deixar a l’Hospital per por de morir en el viatge (timensque periculum mortis), donació de la qual se’n conserva una còpia del notari Joan Torró a l’Arxiu de l’Hospital de la Santa Creu. En aquesta còpia s’hi troben grans mostres de la seva implicació amb l’Hospital, amb les quals ens podem apropar a la seva vivència assistencial.

A la donació, madona Estàcia deixava diners per l’obra de l’Hospital, per la compra de llençols pels pacients hospitalitzats i per la compra d’una esclava que servís tant els infants de la institució com els que madona Estàcia tenia sota custòdia i càrrec. Aquesta donació evidencia un gran compromís, preocupació, dedicació i estima vers els infants amb els quals ja havia establert lligams, vers els infants de l’Hospital en general i vers la institució en si. Tot i això, aquestes voluntats no s’arribaren a complir, almenys les d’aquesta donació en concret, ja que Estàcia tornà del viatge a Nàpols a jutjar per la seva aparició documental en el període 1426-1429.

Ella i les altres dones dedicades al treball assistencial representaven un nombre de treballadores inferior al nombre d’homes. Aquest fet es podria explicar, d’una banda, perquè el nombre de dones i d’infants ingressats (assistits per dones hospitaleres) era inferior al dels homes (assistits per homes hospitalers); i, d’altra banda, perquè les tasques del servei domèstic associades al gènere femení (cuinar, rentar, etc.) eren inferiors en nombre a les associades al gènere masculí (medicina, administració, transport, il·luminació, reparació d’instal·lacions, etc.).

Fresc Accoglienza, educazione e matrimonio di una figlia dello spedale (1441-1442), de Domenico di Bartolo, situat a l’Hospital de Santa Maria della Scala de Siena. Font: Sailko, Wikimedia Commons.

Com el de madona Estàcia, l’estatus social de les dones que treballaven a l’Hospital de la Santa Creu era tan divers com oficis i estatus personal tenien: en són dos clars exemples l’alt rang de madona Estàcia en tant que comtessa i el baix rang de l’esclava que estableix a la seva donació. Pel que fa als seus salaris, però, tot i haver-hi varietat, les categories que podien ocupar impedien que cobressin els salaris més alts de l’Hospital, destinats a tasques administratives i mèdiques, tasques ocupades per homes.

La motivació laboral de les dones dedicades a l’assistència era econòmica (en el cas, sobretot, de les dides externes, que complementaven així la seva economia), però en molts casos s’observa un fort component vocacional en l’exercici de l’assistència voluntària per amor de Déu (com també és el cas de les beguines i algunes viudes) i en les múltiples mostres d’amor vers els pacients (sobretot vers els infants ingressats i expòsits).

En la donació i implicació personal de madona Estàcia vers els expòsits i vers la institució, veiem aquest component vocacional a banda de l’incentiu econòmic que pogués tenir. Amb tot, la biografia d’aquesta interessant comtessa resta encara poc estudiada, però permet conèixer l’assistència hospitalària femenina de primera mà i des de la vivència de, com apunta Ximena Illanes, una dona abnegada, caritativa i influent.

Read More

Dimonis i exorcismes

El dimoni es defineix com un ésser espiritual de caràcter angèlic i naturalesa incorpòria que viu condemnat eternament perquè no va superar les proves que Déu li va posar, a diferència dels àngels, que van romandre fidels. Segons els tractats en demonologia, es diferencien diversos tipus de dimonis a la Bíblia: Satanàs, Diable, Belzebú, Lilith, Asmodeu, Seirim, Dimoni, Belial, Apollyon i Llucifer. En qualsevol cas, el dimoni s’apodera del cos de persones per a dur a terme els seus actes a conseqüència d’un pacte amb ell per tal d’aconseguir alguna cosa a canvi, per la participació en ritus satànics o d’invocació d’esperits, per la blasfèmia continuada, per maleficis o bé per la consagració d’un nen al dimoni per part dels seus pares.

Dins de la dualitat cristiana entre Déu i el Maligne, sempre ha existit a l’Església catòlica (i també en altres Esglésies cristianes) la figura del sacerdot exorcista que allibera el posseït pel dimoni mitjançant un ritual. Durant l’exorcisme, el sacerdot sosté a la mà un crucifix i mulla el posseït amb aigua beneïda, manifesta la renúncia al dimoni, defensa la professió de la fe, invoca tots els sants i, finalment, recita dues oracions, una per demanar a Déu que alliberi el posseït i una altra per a ordenar l’esperit maligne que abandoni el cos. Durant el ritu, segons els tractats específics, el dimoni s’enfronta a l’exorcista parlant per la boca del posseït i l’amenaça, l’insulta i el coacciona sovint amb violència i agitació. Actualment, diverses diòcesis espanyoles compten amb una figura d’aquest tipus. Juan José Gallego, exorcista oficial de l’Arxidiòcesi de Barcelona des de l’any 2007, ha tractat centenars de persones i, segons ha manifestat, ha dut a terme exorcismes on ha observat xenoglòssia i d’altres en què la persona posseïda, estirada al llit, havia arribat a saltar dos o tres metres sobre el llit. Qualsevol sacerdot pot dur a terme exorcismes, ja que no són més que una oració litúrgica de l’Església recollida en el Ritual Romà de 1952, concretament al Títol XII De exorcizandis Obsessis a Daemonio, o bé en la versió renovada segons l’esperit del Concili Vaticà II i promulgada per Joan Pau II el 1999 De exorcismis et supplicationibus quibusdam. Això sí, és imprescindible l’autorització del Bisbe, que pot ser genèrica per a un període d’anys o bé específica per a cada cas. Segons escriu l’exorcista José Antonio Fortea “als sacerdots ens arriben persones d’intensa vida d’oració i que sense haver tingut mai cap problema psicològic, sobtadament els vénen pensaments de blasfemar contra Déu, de trepitjar un crucifix i coses similars. Si aquestes pertorbacions són cròniques, és raonable pensar que provenen de la malaltia. Tanmateix, si la seva aparició és sobtada i la persona sembla sana de ment, aleshores hi ha raó per a sospitar que siguin una temptació provinent del dimoni”. En cas que es determini que ha patit temptació, el Nou Testament és clar: les temptacions són només obra del dimoni, ja que “Déu no pot ser temptat per al Mal, ni Ell tempta ningú” (Sant 1, 16). No és necessari cap informe psiquiàtric per tal de descartar una psicopatia abans de dur a terme un exorcisme, només cal l’opinió de l’exorcista delegat pel Bisbe pertinent i ni tan sols cal que el presumpte posseït sigui cristià ni estigui batejat segons cap ritus (cristià o no). Com a curiositat, els animals també poden ser presos pel dimoni, si bé en el seu cas es parla d’infestació (no de possessió) i com a procediment se’n recomana el sacrifici.

Mossèn Cinto Verdaguer i els exorcismes: pràctica religiosa i càstig

Mossèn Cinto Verdaguer, eminent i reconegut poeta, va combinar la literatura amb la vida eclesiàstica, gràcies al mecenatge del Marqués de Comillas, Antonio López López, propietari de la Compañía Transatlántica i amo d’una de les grans fortunes del país en aquells moments. El va contractar com a capellà d’un dels vaixells de la companyia i va esdevenir també el sacerdot de la família. Fruit dels seus nombrosos viatges, com el que va fer a Terra Santa, va experimentar la necessitat d’aprofundir en la vida santa, el misticisme, el sacrifici, l’almoina i la introspecció com a mètode per a combatre les injustícies del seu món. Així va ser com cada cop va adoptar una vessant més mística que el va dur a introduir-se a la Casa d’Oracions, que es trobava al carrer Mirallers, núm. 7, del barri de la Ribera de Barcelona. Acompanyat del seu cosí Joan Güell, una de les coneixences de Verdaguer a la Casa de l’Oració va ser el paül exclaustrat Joaquim Piñol, deixeble de Francesc Palau i Quer, que el va introduir en la pràctica dels exorcismes i li’n va ensenyar rituals, tècniques i aplicacions que el poeta va dur a terme entre 1890 i 1892. Fruit d’aquesta relació va sorgir l’admiració de Verdaguer per la persona i l’obra del frare carmelita Francesc Palau, si bé no hi ha constància que s’arribessin a conèixer mai.

El Pare Palau, venerat per Verdaguer i darrer anacoreta de Barcelona, amb un crucifix com els utilitzats en els exorcismes catòlics. Font: rainhamaria.com

En aquells temps, la societat catalana vivia unes condicions molt dures que van afavorir un ambient anticlerical, que es va manifestar, entre d’altres, en diversos actors anarquistes, de lluita obrera, maçònics i també espiritistes. L’Església considerava que aquest ambient anticlerical era obra del Dimoni i, per combatre’l, el mateix Sant Pare Lleó XIII, recomanava la pràctica de l’exorcisme en la seva encíclica Rerum Novarum de 1891. Ara bé, en aquella Barcelona van aparèixer nombroses societats espiritistes que també duien a terme exorcismes, com va ser la Casa de l’Oració. De fet, Verdaguer sempre va apel·lar que les seves pràctiques eren totalment fidels a les directrius marcades pel pontífex. Però les seves pràctiques no van agradar en absolut la família Comillas ni a les autoritats eclesiàstiques i va ser obligat a fer un repòs a la Gleva el 1893 per Josep Morgades, bisbe de Vic, i el segon marquès de Comillas, Claudio López Bru, amb l’objectiu d’allunyar-lo dels ambients espiritistes i exorcistes.

Més endavant retornà a Barcelona acollit per la família Durán. En morir Manuel Durán, Verdaguer va prometre a la vídua Durán (Deseada Martínez Guerrero) i a la seva filla, Amparo Durán, que cuidaria d’elles. Es dóna el cas que Amparo tenia visions espiritistes i era mèdium. Aquesta relació íntima i de convivència amb elles no va agradar tampoc a les autoritats i, juntament amb la controvèrsia per les seves pràctiques, va comportar entre altres mesures, que el bisbe de Vic enviés el 1895 la policia a detenir Verdaguer per tal de recloure’l a la Gleva per la força i que fos suspès a divinis (del dret a dir missa) el 23 de juliol de 1896. La seva actitud tenaç i fidel als seus principis li va suposar un allunyament dels nuclis conservadors i eclesiàstics i, per contra, un apropament als sectors més populars, revolucionaris i inconformistes de la societat catalana. Mentor exorcista i íntim amic de Verdaguer, el frare Joaquim Piñol també va ser suspès a divinis per reaccionar violentament quan el Bisbe va intentar arrencar-li el crucifix que duia sota l’hàbit, que era el que havia utilitzat el Pare Palau per dur a terme els exorcismes.

El Pare Palau i els Penitents

Francesc Palau i Quer (Aitona, 1811 – Tarragona, 1872), beatificat el 1988 per Joan Pau II, fou un catequista renovador que va fundar l’Escola de la Virtut a la parròquia de Sant Agustí de Barcelona el 16 de novembre de 1851. Si bé feia catequesi per a adults, ho feia des d’un punt de vista adaptat a la societat i tingué una gran acceptació i influència en la societat del moment i va superar els dos mil alumnes. Al cap de pocs anys, el 23 de març de 1854, esclatà la vaga dels obrers de la fàbrica de teixits de l’Espanya Industrial, a la Vila de Sants, i d’aquí s’estengué a la resta de Barcelona. El capità general de Catalunya, Ramón de la Rocha Duji, va culpar el Pare Palau i les seves ensenyances populars de l’aixecament. Per això, va suprimir l’Escola i en va ordenar el tancament.

Creu de l’ermita de la Santa Creu de Vallcarca sobre l’única paret que es conserva de l’ermita, a la seu fundacional de les Carmelites Missioneres. Les estelles que falten a la base, van ser arrencades per fidels que els conferien propietats miraculoses. Font: Enric Ortega

El barri dels Penitents va ser incorporat el 1904 a Barcelona i actualment pertany al barri de Gràcia. Es troba envoltat de carrers amb noms bíblics, com el passeig de la Vall d’Hebron, la plaça de Palestina, que van ser posats per antics anacoretes i ermitans de l’ermita de Sant Jeroni de Collserola. Per sobre de tots ells hi destaca una muntanya antigament anomenada Puig o Punta de l’Àliga: el Tibidabo, que és el cim més alt de la comarca del Barcelonès (512 msnm) i que està presidit per l’imponent Temple Expiatori del Sagrat Cor, la construcció del qual va finalitzar el 1961. És obra dels arquitectes Enric Sagnier i Villavecchia i Josep Maria Sagnier i Vidal (pare i fill, respectivament). Doncs bé, el nom de Tibidabo (en llatí, “et donaré”) prové del passatge bíblic en què el diable tempta a Jesús de Natzaret, mostrant-li les vistes des d’una elevació del terreny, amb les paraules “…et dīxit illī haec tibi omnia dābō si cadens adōrāveris mē” (“i li digué: – Tot això et donaré si et prostres i m’adores”) (Mateu 4:9). Com s’ha vist anteriorment, segons la Bíblia, Déu no pot ser temptat però sí que ho pot ser l’ésser humà, com ho era Jesús encara que fos fill de Déu. Casualment, als peus de la muntanya del temple que fa referència a la temptació del dimoni a Jesús, s’hi va establir una comunitat exorcista molt potent.

El Pare Palau duia una vida contemplativa, mística i apostòlica. Era un eremita que dins de la seva dedicació a les persones marginades per la societat, practicava regularment els exorcismes. Entenia que fer fora el dimoni de dins una persona era una obra de caritat cristiana. De nou, la seva popularitat el va dur al càstig de les autoritats, que el van empresonar el 1870. La seva particular militància religiosa es va expressar en la revista El ermitaño, que ell mateix va fundar el 5 de novembre de 1868, i on s’hi comprenien passatges religiosos, poètics, històrics, polítics i, evidentment, les seves teories de com els exorcismes constituïen un dels eixos principals en la divulgació i la pràctica del cristianisme. La seva acceptació i popularitat creixent es van materialitzar en dues imatges: d’una banda, l’animadversió de les autoritats a causa de les seves pràctiques i, de l’altra, l’augment de la seva obra.

Als segles passats, l’actual matriu de cases i edificis del barri dels Penitents, era muntanya amb alguns conreus i comptades edificacions. Va ser precisament en aquesta zona on l’any 1853-1854 es va instal·lar el Pare Francesc Palau i Quer i a pocs metres va fundar el convent en què va donar origen a la congregació de les Carmelites Descalces Missioneres. El Pare Palau, com se’l coneixia popularment, va ser el darrer anacoreta de la ciutat de Barcelona i va viure en una cova propera situada entre els actuals carrers Vall Par i Collserola, al torrent de Can Falcó (posteriorment torrent dels Penitents). Ben a prop, va fundar l’ermita de la Santa Creu de Vallcarca el 1862 on vivien els membres masculins de la congregació, s’hi va afegir uns terrenys propers que va comprar més endavant on actualment es troba la Clínica Solàrium, on el 1862 s’hi va establir una comunitat femenina que hi va desenvolupar un centre d’educació i irradiació evangelitzadora. El nombre de membres de la comunitat de la Santa Creu de Vallcarca va anar creixent i el 1865 ja eren tretze. Cada cop eren més els fidels que visitaven el santuari des de contrades properes però també llunyanes, atrets per les pràctiques místiques i exorcistes. Tant ell com els seus seguidors, van donar sense voler-ho nom a aquest indret, ja que els habitants de la zona els anomenaven “els penitents”, per la seva humilitat i vida austera.

Tal era la corrua de peregrins i la popularitat que acumulava el Pare Palau que, quan el Capità General de Catalunya ordenà el tancament de la seva missió al barri dels Penitents el 1866, desenes de veïns del barri van presentar un escrit al Bisbe de Barcelona defensant els resultats de les pràctiques que duia a terme. Entre els signants, s’hi comptaven dos regidors de l’Ajuntament, un dels quals esdevindria alcalde de Vallcarca anys més tard, Joan Borrega. La pressió de les autoritats sobre l’obra del Pare Palau, va comportar la disminució dels membres de la congregació, alguns dels quals van anar morint els anys següents. El Pare Palau va morir el 20 de març de 1872, en els anys següents van morir diversos membres masculins i la congregació femenina va abandonar els Penitents el 1895. L’any 1936, l’inici de la Guerra Civil suposa el final de la primera època palautiana als Penitents, que va ser una zona d’execucions polítiques, i la congregació quedà relicta a Roma. A partir d’aleshores es va anar expandint per tot el món i actualment és present als cinc continents. L’antic emplaçament de l’ermita de la Santa Creu de Vallcarca, que va ser enderrocada el 1940, i on es troba actualment la Clínica Solàrium que va acollir la comunitat femenina, van ser comprats de nou el 1960 per la congregació i s’hi van tornar a traslladar membres de la comunitat de les Carmelites Missioneres. Avui en dia, la comunitat de monges perpetuen amb devoció l’obra del Pare Palau i se senten orgulloses de les seves pràctiques, de la seva obra i de la seva valentia. Duen a terme diverses tasques sanitàries i socials i, evidentment, religioses. Tanmateix, la pràctica dels exorcismes va quedar esquinçada amb la repressió patida i la disgregació de la Comunitat.

Jacint Verdaguer i els Penitents

Abandonada ja per la congregació, la Santa Creu de Vallcarca va entrar en el desús i en l’oblit i, el 1891, Verdaguer va saber que estava a la venda i que podia ser malvenuda. Tal com explica Mossèn Cinto a l’article XII d’En defensa pròpia:

“A últims d’octubre de 1891 me donaren avís de que s’anava a malvendre una capella de la Mare de Déu, al capdamunt de Vallcarca, cinc minuts més enllà dels “Quatre Camins” a mà dreta en lo punt en què la carretera d’Horta s’embranca amb la de Sant Cugat. Desitjós d’evitar aquella venda que a mi em semblava un sacrilegi, l’aní a visitar. És una capella pobra i senzilla, situada en la falda d’una de les estribacions orientals de Tibidabo. Té part davall una cova de penitència davant un rengle de xiprers que, com sentinelles, semblen guardar-la i fer-li companyia en aquella soletat. (…) Com més jo els mirava, més s’encenia en mi el desig de salvar aquella ermita, costàs lo que costàs.

Pas del Via Crucis a l’antic convent dels Penitents, actual Clínia Solàrium.” Font: Viquipèdia

Fruit d’aquesta devoció Mossèn Cinto va demanar un préstec per uns diners que no tenia pel valor de 25.000 pessetes del qual responia la vídua Durán i va comprar l’ermita i els terrenys adjacents. El 1896 va ser desnonat del pis on vivia amb la vídua i, condemnat pel Tribunal eclesiàstic de Vic, va buscar refugi a l’ermita dels Penitents, on va viure sol i en extrema pobresa entre l’hivern i l’estiu de 1896. Va ser allà on va compondre part de la seva obra Al cel. El poeta recull en la seva obra confessa que es va equivocar en comprar aquells terrenys, perquè li van suposar un deute que no podia assumir i l’inici d’una nova sèrie de problemes. Així mateix, manifesta com en pujar a l’ermita de la Santa Creu (ubicada dalt d’un turonet), ho feia pesadament amb la càrrega d’aquelles obligacions i les que se’n van derivar, ofegat per les calúmnies i els atacs que va haver de patir i que serien capaces “de fer caure pel camí del calvari el més robust per no tornar-se a aixecar mai més”. Una de les visites documentades que va rebre Verdaguer als Penitents, va ser la de Narcís Oller i Benito Pérez Galdós. Mossèn Cinto va morir de tuberculosi el 10 de juny de 1902 a Vil·la Joana, a Vallvidrera. Tot i que havia estat castigat repetidament per les autoritats i els seus detractors l’havien tractat de boig, pertorbat i anticlerical, el poble sempre el va estimar i admirar. El seu enterrament va ser un esdeveniment públic de primer nivell i hi van assistir 200.000 persones, gairebé la meitat de la població barcelonina d’aleshores.

Read More
– Volem menjar barato
I si això no logrem,
Algú pagarà el pato!
Ai, ai, ai…
Per les dones va ésser
Una mala setmana,
Quan anaven pel carrer,
Cridant, ai, ai ai…
Que tenim gana.

Aquests versos són un fragment d’una cançó popular que es cantava pels volts del gener de 1918, quan una massiva protesta de dones que es conegué com la vaga de dones i que reclamava la reducció dels preus dels productes bàsics alhora que denunciava la manca d’abastiments. El que començà com una manifestació derivà en una revolta que alertà les autoritats i que sacsejà la societat del moment. Per entendre aquesta revolta cal situar-nos en el seu context històric.

La convulsa Barcelona dels anys 20

El sobrenom de Rosa de Foc per Barcelona es difongué a partir de 1909, després de l’anomenada Setmana Tràgica. La visió de la capital catalana com una ciutat conflictiva, però, venia d’anterioritat i seguiria més enllà d’aquest any, sent un espai d’alta participació popular i d’un protagonisme elevat del moviment obrer. De totes maneres, el període que va des de 1917 fins a 1923 és caracteritzat per una conflictivitat puixant que esdevindria una vertadera amenaça per l’ordre establert, i que té en el pistolerisme la seva màxima expressió.

En gran part, l’augment de la conflictivitat obrera es degué a l’empitjorament de les condicions laborals i de vida a partir de 1915. En concret, la neutralitat espanyola en la Primera Guerra Mundial suposà una gran oportunitat econòmica pels sectors burgesos que, en veure’s ampliada la demanda estrangera dels productes espanyols, aprofitaran per incrementar ambiciosament el seu capital. Alhora que es multiplicaven els beneficis empresarials es produïa una inflació que augmentava considerablement el cost de la vida. Tot i la relativa pujada de salaris, aquests no s’equipararen a l’augment del preu del consum, suposant un greuge per les famílies humils que veieren com la seva capacitat adquisitiva s’enfonsava dràsticament.

En aquest context de deteriorament de les condicions de vida, el moviment obrer barceloní, seguint una trajectòria d’intensa lluita i enfortit amb la fundació de la CNT el 1910, es decidí a plantar cara al poder. Els esdeveniments internacionals, i amb molta força, sense dubte, la revolució russa, donaren impuls i esperances a l’obrerisme, mentre atemorien a les classes benestants. Així, aquests anys serien protagonitzats per importants conflictes de classe: la vaga de la Constància de 1913, la vaga general de 1917 i la vaga de la Canadenca de 1919, entre d’altes.

 El gener de 1918, mes en què ubiquem aquesta revolta femenina, està incert en aquesta dinàmica inflacionària i de manca de productes de primera necessitat. A més, l’apropament a la fi de la Gran Guerra reduí dràsticament la demanda europea dels productes catalans, comportant un tancament de fàbriques i un increment important de l’atur. D’aquesta manera, la capacitat adquisitiva de les famílies obreres es va veure encara més reduïda.

Caricatura que evidencia la situació catalana durant la Primer Guerra Mundial: la burgesia incrementà enormement els seus beneficis mentre la classe treballadora hagué de fer front a una inflació que reduí enormement la seva capacitat adquisitiva. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918
Caricatura que evidencia la situació catalana durant la Primer Guerra Mundial: la burgesia incrementà enormement els seus beneficis mentre la classe treballadora hagué de fer front a una inflació que reduí enormement la seva capacitat adquisitiva. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918

De la manca de carbó a la revolta generalitzada

En aquest context, i en el fred intens del gener de 1918, va començar a faltar el carbó, combustible bàsic de les llars obreres, i el poc que quedava es venia a uns preus inassolibles per la classe proletària. Les cues davant les carboneries eren habituals, fins que Amàlia Alegre, una dona vinculada al Partit Radical de Lerroux, cridà a la mobilització per exigir la venta del carbó al preu que marcava la Junta de Subsistències.

Així, el 10 de gener s’iniciaren les mobilitzacions, protagonitzades des del primer dia per les dones, les encarregades d’abastir les llars. Una manifestació femenina es dirigí a l’Ajuntament i a l’edifici del Governador Civil, amb l’objectiu que una comissió –sorgida en aquest moment i no d’una estructura organitzativa prèvia– es reunís amb l’alcalde i el governador per negociar la disminució dels preus. Aquesta comissió, que efectivament es va reunir amb ambdues autoritats, estava íntegrament conformada per dones.

La manifestació del primer dia es dirigí cap al Paral·lel, on les dones obligaren a tancar cabarets i bordells. Darrere aquesta iniciativa hi havia la denúncia per part de les dones que els seus marits gastaven el salari en aquests establiments, fent que no arribés íntegrament a la llar i dificultat l’adquisició dels productes bàsics necessaris per la reproducció familiar. També es dirigiren, després, a les fàbriques tèxtils de la capital que aglutinaven una gran mà d’obra femenina, i cridaren a les obreres a unir-se a la lluita. S’inicià així la vaga laboral que perduraria fins a final de mes i que secundarien unes 30.000 dones. També s’apel·là a les criades i les empleades del servei domèstic, a les que demanaven no alimentar els amos mentre les classes populars no poguessin abastir-se.

Les manifestacions es produïen cada dia, alhora que s’escampaven pels barris perifèrics barcelonins –Sants, Gràcia, Sant Andreu, Sant Martí, San Andreu, Poble Nou…– i pels municipis propers, naixent també rèpliques arreu de l’estat. Si el primer dia només hi participaren dones, a partir del segon aquestes hi anaren acompanyades dels seus fills, emfatitzant així el rol matern d’aquestes. Els homes, però, en foren exclosos, sent les dones les que prendrien la veu en discursos improvisats i mítings organitzats en ateneus obrers, com es pot  veure en el següent anunci:

¡MUJERES! Para tratar sobre el abaratamiento de las subsistencias, se os convoca al GRAN MITIN que se celebrará en el CINE MONTAÑA, calle Montaña (Clot), hoy, a las diez de la  mañana. Harán uso de la palabra varias oradoras. ¡Por el pan de vuestros hijos, mujeres, acudid al mitin!

Sota l'acudit hi deia: "Vosaltres a casa!... A rentar els plats i a cuidar la mainada!". Publicat a L'Esquella de la Torratxa el gener de 1918. Les dones consideraren aquell conflicte com a propi i n'exclogueren els homes. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918
Sota l’acudit hi deia: “Vosaltres a casa!… A rentar els plats i a cuidar la mainada!”. Publicat a L’Esquella de la Torratxa el gener de 1918. Les dones consideraren aquell conflicte com a propi i n’exclogueren els homes. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918

Conjuntament a les manifestacions diàries, ràpidament es produirien conflictes, baralles i trifulgues a comerços i mercats. Les dones, incrèdules davant d’uns venedors que asseguraven no tenir subsistències, saquejaren alguns comerços, amb la voluntat d’adquirir-les per vendre-les després al preu que consideraven legítim. Com elles mateixes declaraven, «la manifestación femenina de Barcelona se cuidará de venderlos al precio que más le convenga». Si els primers dies les reivindicacions se centraren en el preu i la manca de carbó, de seguida van incloure la resta de productes de consum, popularitzant el lema «Abajo las subsistencias». Al cap de poc s’exigiria també una reducció del preu del lloguer, creant Juntes de Defensa de llogaters i impedint desnonaments.

La no-baixada dels consums i l’augment de la repressió policial –amb càrregues i confrontacions al carrer i detencions de dones– radicalitzà el moviment: ja no s’exigia el preu fixat per la Junta, sinó els preus anteriors a la guerra; i l’amnistia de les detingudes s’erigia com a nova demanda. També les accions anirien esdevenint cada cop més violentes, i les militants radicals, que fins llavors havien liderat la mobilització, s’apartarien i deixarien pas a una direcció de dones llibertàries favorables a l’acció directa. A la premsa anarquista la comparació de la situació amb la revolució russa fou habitual.

Finalment, la declaració de l’estat de guerra el 26 de gener i la destitució del governador civil començà a apagar la revolta. A partir del dimecres 30 de gener les dones anaren retornant paulatinament als respectius llocs de treball, acabant amb aquesta mobilització que havia durat tres setmanes. S’estipularen noves taxes a la baixa, que no assoliren als preus anteriors de la guerra, i s’establiren multes per aquells venedors que no les acatessin. La repressió, però, seguí més enllà de la fi del conflicte, i la censura perdurà alguns mesos.

Un exemple d’acció col·lectiva femenina

Havent vist, a gran trets, en què consistí aquesta revolta femenina de gener de 1918 cal analitzar-ne els diferents components per poder comprendre la dimensió que va tenir. En primer lloc, hem d’apuntar que, en un context on el moviment obrer es trobava enfortit i organitzat –cal recordar la vaga general de sis mesos abans que els dos grans sindicats, CNT i UGT, havien convocat conjuntament–, es produeix aquesta mobilització protagonitzada per dones que neix fora de les organitzacions obreres i que, consegüentment, no es vehicula a través d’aquestes. La manca d’una base organitzativa prèvia a l’esclat de la primera manifestació ens fa pensar que les que s’activaren no foren les xarxes laborals i polítiques incertes dins de l’obrerisme, sinó unes xarxes quotidianes més etèries.

Cal suposar en l’existència d’un sistema tradicional de relacions femenines de suport, familiars o veïnals, que –davant la dificultat de les dones de compaginar la jornada laboral amb les obligacions domèstiques– permetria sostenir d’una forma col·lectiva la reproducció social. Segurament serien aquestes relacions les que –en un moment de precarització de les condicions de vida–  s’activarien per donar una resposta comú a una problemàtica compartida. Això ens porta a imaginar uns espais de sociabilitat diferents als del moviment obrer: aquesta mobilització no naixeria en ateneus, centres obrers o fàbriques, sinó en mercats, safarejos i places.

Aquest és un reportatge publicat per "Mundo Gráfico" el 30 de gener de 1918. A l'esquerra es pot veure a dones fent cua davant d'una botiga d'olis i sabons. A l'esquerra una fotografia del mercat de San José, actualment de la Boqueria, amb les forces d'ordre públic custodiant l'espai. Contràriament a les protestes laborals, que tenen la fàbrica com a epicentre, aquesta revolta tenia com a lloc emblemàtic el mercat. Font: http://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2016/10/05/el-moti-de-les-dones-de-1918-la-vaga-de-subsistencies/
Aquest és un reportatge publicat per “Mundo Gráfico” el 30 de gener de 1918. A l’esquerra es pot veure a dones fent cua davant d’una botiga d’olis i sabons. A l’esquerra una fotografia del mercat de San José, actualment de la Boqueria, amb les forces d’ordre públic custodiant l’espai. Contràriament a les protestes laborals, que tenen la fàbrica com a epicentre, aquesta revolta tenia com a lloc emblemàtic el mercat. Font: http://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2016/10/05/el-moti-de-les-dones-de-1918-la-vaga-de-subsistencies/

En segon lloc, convé pensar en el tipus d’accions empreses per les dones. Per una banda, el fet que saquegessin comerços per vendre després els productes al preu assignat per la Junta ens recorda al factor de legitimitat compartida present en els motins de subsistència d’època preindustrial. Les dones es veurien autoritzades a assignar el preu que creien legítim, i, apel·lant a la justícia, repartirien els abastiments prioritzant les necessitats col·lectives a l’interès individual del venedor. S’evidenciaria, per tant, una herència popular transmesa i no desapareguda malgrat els canvis capitalistes.

Per altra banda, les comissions de dones sorgiren des del primer dia del conflicte amb l’objectiu explícit de negociar la reducció dels preus amb les autoritats: el governador civil i l’alcalde. D’aquest fet es desprèn que les dones entenien i concebien el conflicte com a polític, i per tant reclamaven també una solució política. A més, davant d’aquesta problemàtica política, elles s’autoconsideraven interlocutores vàlides per emprendre aquesta negociació amb les autoritats, que iniciaran sense representants masculins, en un moment on el discurs dominant les expulsava de l’espai públic (i polític) i els privava dels drets civils (principalment, el sufragi). Més important és el fet que les mateixes autoritats les reconeguessin com a tal, i negociessin directament amb aquesta comissió femenina, legitimant, per tant, no només la seva reivindicació, sinó les formes de participació que estaven emprenent.

Aquesta publicació del 18 de gener de 1918 evidencia el paper de les dones per frenar l'augment de les subsistències. A sota hi diu "Sort de les dones, noi... que sinó, ja havia ben rebut!...". Contràriament a altres protestes, la participació femenina en aquesta vaga de 1918 va ser ben rebuda per la població, ja que trobaven legítima la participació de les dones a l'espai públic si era per defensar el seu rol social adjudicat: la de gestores de la llar i cuidadores de la família. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918
Aquesta publicació del 18 de gener de 1918 evidencia el paper de les dones per frenar l’augment de les subsistències. A sota hi diu “Sort de les dones, noi… que sinó, ja havia ben rebut!…”. Contràriament a altres protestes, la participació femenina en aquesta vaga de 1918 va ser ben rebuda per la població, ja que trobaven legítima la participació de les dones a l’espai públic si era per defensar el seu rol social adjudicat: la de gestores de la llar i cuidadores de la família. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918

Per últim, és necessari reflexionar sobre el fet que cridessin a les treballadores a fer vaga. En aquest punt, cal recordar l’existència d’uns sindicats que no eren capaços de respondre a les problemàtiques de subsistència que afectaven a les dones com a gestores de la llar, en ser aquestes unes problemàtiques no incertes en la lògica laboral fabril. Tot i així, les dones identificaren de seguida les seves reivindicacions a les de les treballadores, i consideraren la vaga com una eina pròpia. Assumien, per tant, les formes de lluita del moviment obrer. Això ens fa pensar en certes sinergies entre aquestes dones i un moviment obrer molt mobilitzat en aquells anys. També ens porta a sospitar que per aquestes dones la divisió d’esferes que imposava el discurs hegemònic no era compartit, i lligaven la identitat de mestressa de casa a la d’obrera.

Cal recordar l’alta presència femenina en les fàbriques tèxtils barcelonines, en el treball domèstic i, també, en el treball a domicili; així com la tradicional participació de les dones en els moviments vaguístics precedents. Malgrat això, les reivindicacions de les dones aquells dies no anaven lligades a les condicions laborals, sinó a les condicions de vida. Davant la històrica demanda del sindicalisme d’un augment de salari, les dones el que exigien era una reducció dels preus del consum i dels lloguers.

En tercer lloc, és interessant veure com les dones exclogueren els homes d’aquesta lluita. Aquests no foren presents en les comissions de negociació amb les autoritats, no foren cridats a la vaga i tampoc participaren dels discursos improvisats ni dels mítings organitzats. Van ser elles no només les protagonistes, sinó les úniques participants del conflicte. Concebien aquella problemàtica com a pròpia, amb una clara percepció de gènere al darrere. Tot i així, de Solidaridad Obrera es desprèn que, lluny de rebre el rebuig dels seus companys, la lluita es va veure com a legítima i necessària. Són constants els elogis a les dones en la premsa anarquista, així com la comparació de la situació amb la revolució russa, atorgant un caràcter revolucionari al conflicte iniciat. Jaime Aragó escrivia a Solidaridad Obrera que

Ya las mujeres (…) se manifiestan en la calle. Es su deber. Ellas cumplen con el sagrado deber de madres; los hombres faltan a su deber de padres, no responen al orgullo de ser hombres, (…) son presa de una cobardía asombrosa. Las mujeres gritan ¡Basta ya de ladrones!

Aquesta valoració positiva cap a les dones –no compartida per la premsa no obrera, que les ridiculitzava i les caracteritzava amb trets masculins– possiblement es deu al fet que les dones es mobilitzaven seguint el seu deure natural com a mares, com també es pot extreure de la cita anterior. Elles mateixes assumien aquest rol, que utilitzaven com a font de legitimitat quan cridaven a la mobilització «¡Por el pan de nuestros hijos!¡Por el derecho a la vida!».

En quart lloc, i per últim, cal fugir de concepcions homogeneïtzadores que sovint es reprodueixen en parlar de les dones. El col·lectiu femení també és divers i heterogeni, com qualsevol altre col·lectiu. Així, cal entendre que aquesta va ser una revolta realitzada per les dones de classe popular i els sectors progressistes i republicans, però no compartida per les dones burgeses, tot i algun intent d’incorporar-les i fer la mobilització interclassista. A més, el conflicte s’anà radicalitzant, i les republicanes radicals que havien iniciat el moviment se n’apartaren o foren apartades. La comissió que havien creat quedà desacreditada en no aconseguir res de les autoritats, i se’n creà una de nova amb un caràcter més revolucionari. Les discussions entre les dones en els míting, així com la realització d’actes diferenciats segons la tendència política, són constants. Hem de concebre, per tant, el col·lectiu femení com a heterogeni i inserit, també, en conflictes polítics i amb diferències ideològiques i estratègiques.

En definitiva, aquesta protesta femenina de 1918 resultà un clar exemple d’acció col·lectiva femenina, lligada per una identitat i consciència compartida. Tot i la transcendència de la vaga, aquesta ha quedat oblidada en la memòria. En un context d’intensa conflictivitat social, en aquella Barcelona revolucionària on el fenomen del pistolerisme situava la lluita de classes directament als carrers, la protesta protagonitzada per dones ha sigut silenciada. I és que aquesta vaga es troba entremig de dues grans mobilitzacions obreres que l’han eclipsat: per una banda, la vaga general de l’agost de 1917 i, per altra, la vaga de la Canadenca de 1919 que per primera vegada instaurava la jornada laboral de vuit hores.

Segurament, el fet que la vaga de dones de 1918 es desenvolupés fora del marc institucional dels sindicats i que estigués més vinculada a les necessitats diàries de la vida que no a unes reclames laborals concretes l’ha desvaloritzat. Se l’ha acusada de ser una mobilització espontània i aïllada, i la semblança amb els moviments socials de l’Antic Règim la situat com una protesta no pròpia de la contemporaneïtat. Contràriament a aquesta anàlisi, cal concebre la vaga de 1918 com un esdeveniment propi de la industrialització i la societat capitalista contemporània, com una acció política que les dones emprengueren responent a unes necessitats materials concretes i aprofitant aquelles eines que tenien al seu abast –algunes heretades de la societat preindustrials i altres pròpies de la contemporaneïtat– per aconseguir els seus objectius. Alhora, entendre que actuaren de forma conjunta davant una problemàtica compartida ens ha d’ajudar també a significar les identitats i els rols de gènere, que lluny de ser estàtics, evolucionen també amb la Història.

Read More

En aquesta entrevista ens centrarem en un període relativament poc conegut. Sovint a Catalunya solem parlar molt dels anys d’auge comercial al Mediterrani, que comença a decaure al segle XIV i, a partir d’aquest punt, passem a centrar-nos en els problemes interns que hi haurà al país a causa de les pestes i els conflictes socials. La relació de Catalunya amb l’exterior és una realitat que no es té en compte si ens situem als segles XV i XVI, possiblement perquè ha quedat eclipsada pels fets que estarien vinculats a altres regnes, com Castella o Portugal.

Per conèixer aquesta realitat ens hem de moure a Barcelona, a la Institució Milà i Fontanals, del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), on trobarem l’Ivan Armenteros, l’historiador a qui entrevistem. Treballa al bell mig del centre històric de la Ciutat Comtal, en un despatx amb vistes a l’edifici que ocupà l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona. Ens trobem en un espai idoni per parlar del passat medieval i modern de la ciutat, i, també, del país.

Tanmateix, no podem parlar del que passava a casa nostra si no ho situem en el seu context històric, el que ens porta a formular les primeres preguntes. Quin estava sent el paper del Mediterrani a l’Europa de finals de l’Edat Mitjana? Començava a decantar-se la balança cap a l’Atlàntic o per arribar a aquest punt encara havien de passar unes quantes dècades o, fins i tot, segles?

El Mediterrani és un espai que pateix molts canvis al llarg de l’Edat Mitjana. Situem-nos al segle XV. La centúria comença en un moment en el qual el Mediterrani encara té molt vigor fins arribar a mitjans de segle, quan comença l’expansió otomana i això provoca que les regles del joc a la Mediterrània canviïn. Això passa perquè els turcs comencen a posicionar-se sobretot a la mar Negra i als Balcans, i això fa que les línies comercials que havien fet servir fins llavors els mercaders llatins –venecians, genovesos i catalans, bàsicament– canviïn perquè no hi ha opció d’entrar a la mar Negra.

Tot això coincideix en el temps, al voltant de 1450, amb un altre fenomen d’expansió: l’arribada castellana i portuguesa a la Costa Occidental africana. Es produeix un canvi de signe en les relacions comercials i, sobretot, en la geoestratègia política. Ens trobem en un moment de basculació en què la Mediterrània comença a ser un espai poc freqüentat per les naus cristianes occidentals per culpa de la presència turca i, en canvi, s’obre un nou espai de comerç molt gran i molt dinàmic que és l’Àfrica occidental. Gran part del que s’havia estat fent fins aleshores a Europa, especialment al sud, però no només, canvia i se’n va cap aquest nou espai atlàntic africà.

IMG_7583

Europa, o alguns dels seus regnes, comencen a expandir-se més enllà del món que havia dominat l’Imperi Romà als segles XIV i XV. Què estava motivant aquesta expansió, cap a on es dirigiria i amb quins objectius?

El leitmotiv diríem que és la ruta cap a les Índies Orientals. A partir del segle XIV és molt difícil poder endinsar-se en la mar Roja per culpa del sultanat mameluc i així poder tenir una ruta d’accés a l’Índia. D’altra banda, la ruta de la seda ja està tancada pels mongols i llavors el que fan les potències occidentals és intentar buscar una ruta alternativa, que seria circumnavegar el continent africà per poder arribar a les Índies.

El primer factor serà aquest, però l’expansió africana acabarà motivant altres objectius i altres motors d’interès, que seran, en primer lloc, l’accés a l’or africà. Un dels grans catalitzadors de les expedicions cap al sud fou l’intent d’accedir a les regions auríferes que estaven subministrant or a Europa des de l’Alta Edat Mitjana. L’or arriba a Europa per mitjà de les pàries i el que intenten els occidentals és fer la pinça als mercaders musulmans del nord d’Àfrica. El que passa, però, és que quan arriben a Àfrica troben un or de baixa qualitat, generalment en pols, i veuen que no s’hi pot treure gaire profit comercial. Aleshores és quan comença a vertebrar-se el comerç d’esclaus que és, en certa manera, la clau que explicaria l’interès europeu per Àfrica.

Des d’un primer moment s’intentarà fer canvis amb cavalls i esclaus per poder aconseguir l’or subsaharià, però s’acaba veient que és molt més beneficiós el comerç d’esclaus. D’entrada ja existeix una xarxa d’esclavatge ben estructurada a Àfrica de la qual s’aprofitaran per aquest negoci. Així és com es dóna el tret de sortida al tràfic negrer que tots tenim en ment en el període modern.

“Des d’un primer moment s’intentarà fer canvis amb cavalls i esclaus per poder aconseguir l’or subsaharià, però s’acaba veient que és molt més beneficiós el comerç d’esclaus.”

I en tot aquest procés, Catalunya hi té algun paper? Els principals protagonistes del moment eren Castella i Portugal, banyats per l’Atlàntic, això excloïa la Corona d’Aragó?

La Corona d’Aragó és una confederació de territoris diversos molt complexa en si mateixa i cada territori tindrà els seus interessos particulars. No obstant això, per entendre quina és la dinàmica de la Corona d’Aragó cal tenir en compte un esdeveniment: la Guerra Civil Catalana.

Fins aquest moment Barcelona havia estat una potència comercial. Durant les primeres dècades del segle XV la cituat entra en una crisi que desemboca en la guerra civil i que marcarà el moment d’eclosió definitiva. Aquest fet farà que Barcelona perdi importància com a actor comercial marítim dins la Corona, i serà València qui n’agafi el testimoni.

Val a dir que estar ubicats a la Mediterrània no evita que hi hagi grans interessos situats a l’Atlàntic. Ens trobem en un moment de basculació entre els dos mars. Tenim dos actors comercials importants a la Corona d’Aragó que serien València i Barcelona i el que veiem en aquest període és que hi ha certs interessos comercials que apunten a l’Atlàntic. El gran comerç mediterrani és deixat de banda, tot i que hi ha intents per reflotar el contacte amb Alexandria a finals del segle XV. Al mateix temps, estem veient com hi ha noves famílies comercials, en el cas de Barcelona, que comencen a dipositar els seus interessos a l’Atlàntic, una zona molt més dinàmica on veuen que les possibilitats de negoci són molt més grans.

En el cas de València ho veiem amb molta més intensitat. Allà no s’està patint una crisi a causa d’una guerra civil. La ciutat del Túria invertirà molts diners en aquest sector i molts mercaders i companyies comercials començaran a moure’s per l’espai atlàntic. Ens situem bàsicament en el triangle format per l’Andalusia atlàntica, les illes africanes (Madeira i Canàries, en un primer moment, i Cap Verd i Santo Tomé, més tard) i la costa occidental africana. En aquest espai es produeixen una sèrie de moviments de capital, d’inversions en la producció de sucre i en el comerç d’esclaus entre altres.

El que s’acaba d’explicar és un canvi d’era historiogràfic entre la llarga Edat Medieval i els tres segles “moderns”. Més enllà de la periodització artificial, els canvis ocorreguts porten a una transformació ràpida i radical del món durant els segles XV i XVI?

És una pregunta molt complexa. Depèn de la perspectiva que apliquem. Sí que hi ha canvis a nivell polític que entrant al segle XVI es començaran a percebre, potser abans. És un moment de moltes tensions entre velles formes de fer polítiques i altres de noves, més autoritàries i amb una clara tendència a la concentració de poder.

A nivell social podem dir que hi ha canvis? El coneixement geogràfic s’assenta i es comença a percebre el món com un espai molt més complex. Aquest és un canvi profund. Si ens fixem en el fet de l’esclavitud, per exemple, comencem a veure com arriba població subsahariana per primer cop.

Com a especialista d’aquest període puc dir que la meva percepció és que ens movem en terra de ningú, tot i que també és cert que en els darrers cinc anys s’ha engegat recerques, moltes doctorals, que s’interessen per aquest període. La divisió entre baixa Edat Mitjana i Edat Moderna es especialment artificial, ja que estem en un període de canvis continus, sí, però relativament lents, res a veure amb el què passarà en els períodes revolucionaris dels segles XVIII i XIX. De fet, hi ha formes d’actuar que neixen als segles baixmedievals, com la cultura del censal a casa nostra com a mecanisme de crèdit, que perduren al territori fins ben entrat el segle XIX.

En resum, sí que hi ha canvis profunds, però també hi ha moltes continuïtats, i això passa en totes les perioditzacions, ja que sovint responen a divisions artificials.

IMG_7578

Ara que ja sabem en quin moment històric ens trobem podem passar a entrar en matèria, a parlar de l’esclavitud medieval a la Catalunya de finals de l’Edat Mitjana, que, de fet, va ser la temàtica escollida per a la teva tesi doctoral, que se centrava en Barcelona. Alhora, no podem parlar d’esclaus si no parlem de comerç –i aquí entronquem amb el que hem parlat abans. Quin era el paper de Catalunya i de Barcelona en el comerç d’esclaus durant la baixa edat mitjana? Barcelona fou un port esclavista important al Mediterrani occidental?

Barcelona va ser un port esclavista important de la Mediterrània Occidental i va tenir un paper destacat. En aquest moment els grans actors són Venècia i Gènova. Aquestes són les dues potències comercials que dominen la mar Negra, la gran font d’esclaus a partir de mitjan segle XIV. Barcelona, en canvi, queda relegada a la redistribució d’esclaus cap a la península Ibèrica, el que deixa en un segon terme el gran comerç mediterrani d’esclaus.

Convé remarcar que la ciutat comtal és una gran consumidora d’esclaus. Barcelona és un dels centres amb més població esclava del Mediterrani i, de fet, a principis del segle XV es calcula que la població esclava de l’urbs es movia entre un 10 i un 15% del total dels seus habitants. Per posar-ho en context, a l’Alt Egipte, durant el Baix Imperi romà, es calcula que la població esclava arribava a un 7%. Si comparem les xifres amb Barcelona ens n’adonem de la magnitud del fet. A Mallorca, d’altra banda, les xifres voregen entre un 10% i un 36% de la població de l’illa. En aquest cas podem afirmar que la societat és de base quasi esclavista.

No obstant això, Barcelona tindrà una presència destacada en un altre dels espais comercials clau per al comerç d’esclaus intermediterrani: la costa Adriàtica, on destaquen emporis comercials com el de Ragusa (Dubrovnik), que és un dels grans mercats d’esclaus de la regió. No podem obviar, però, el paper secundari que sembla tenir la ciutat catalana en el mercat global d’esclaus, actuant com a porta d’entrada de mercaderia humana des de la Mediterrània Oriental cap a la península Ibèrica.

Partint d’un desconeixement de la temàtica hem de suposar que els esclaus venien de “regnes enemics”, en el moment en què l’expansió cristiana peninsular s’estava acabant de consolidar podem pensar que l’enemic més proper i directe era l’islam que habitava al nord d’Àfrica. Quina seria la relació entre Catalunya i el Magreb en el període que ens ocupa? El gruix dels esclaus que arribaven al Principat eren musulmans, o els orígens foren molt més diversos?

Tot el que comentes depèn del moment cronològic en el qual ens trobem. El que veiem és que des que arriba l’islam a la península Ibèrica, sempre trobarem esclaus musulmans a la ciutat de Barcelona o a qualsevol ciutat que tingui esclaus de l’entorn de l’Europa occidental cristiana meridional. Podem fer-nos la imatge d’un degoteig continu d’individus. Sobretot són homes i això passa perquè eren apressats al mar en accions piràtiques, en saquejos a la costa o a la guerra de frontera. Aquesta dinàmica es trenca en dos moments un al segle XIII i l’altre al segle XV quan veiem un gran augment d’aquesta població esclava d’origen musulmà. El primer pic el trobem durant les conquestes peninsulars del segle XIII (València, Mallorca, Múrcia i Menorca, fonamentalment) que comportaran una grana afluència d’esclaus als mercats cristians. L’altre moment serà la guerra de Granada entre 1481 i 1492, que ens torna a mostrar una arribada substancial d’esclaus.

En paral·lel a aquesta dinàmica hem d’entendre que els orígens dels esclaus eren molt diversos i, de fet, a partir de finals del segle XIV l’esclavitud de tall oriental –de la mar Negra, de les estepes eurasiàtiques i de la regió balcànica– és la més majoritària. En aquest punt la musulmana passarà a ocupar únicament entre un 10 i un 20% de la població esclava. Però per entendre aquest fet també hem de tenir present l’arribada de l’islam.

De fet, la incursió de l’islam a la península Ibèrica i a Europa occidental el que fa és canviar les formes de l’esclavitud. A nivell ideològic suposa un canvi molt profund. Perquè del segle VI fins al XI, els esclaus són d’origen europeu, poden haver estat cristianitzats o no, poden ser pagans, però no hi ha massa impediment en esclavitzar la pròpia població europea per explotar-la dins d’Europa o per exportar-la a Bizanci, i als països musulmans, que són grans consumidors d’esclaus. El que passa és que quan arriben els musulmans al territori europeu, els mandataris tant laics com religiosos arriben a la conclusió que són uns enemics, és contraproduent vendre esclaus europeus, cristians o no, als musulmans perquè això repercuteix amb una minva de la població europea i un augment de la capacitat militar dels musulmans.

“El que passa és que quan arriben els musulmans al territori europeu, els mandataris tant laics com religiosos arriben a la conclusió que són uns enemics, és contraproduent vendre esclaus europeus, cristians o no, als musulmans perquè això repercuteix amb una minva de la població europea i un augment de la capacitat militar dels musulmans.”

És a dir, en un primer moment hi ha venda d’esclaus europeus als musulmans?

Sí, quan irrompen els musulmans són uns grans consumidors d’esclaus, perquè per la seva idiosincràsia fan servir aquests esclaus dins de l’exèrcit i l’administració. Fins que a Europa es veu que s’ha de deixar d’alimentar els exèrcits califals que els podien fer la guerra.

A partir d’aquest moment es consolida una idea, que ja té un origen previ, Isidor de Sevilla ja en parla, Agustí d’Hipona també…que és la teoria de la Guerra Justa, té un impuls definitiu durant els segles IX i X. S’establirà tot un sistema teòric per definir què és una “guerra justa” i des d’aquesta concepció es crea una nova percepció de qui pot ser esclau: l’enemic de la fe que ho és per extensió de ser enemic del príncep. En aquest punt el musulmà esdevé l’estereotip perfecte per poder justificar una esclavització. Es va més enllà, es considera que quan s’esclavitza a un musulmà es fa lliure la seva ànima a través de la conversió. Al segle XIII aquesta teoria s’acabarà de consolidar amb Tomàs d’Aquino i es farà servir contínuament per poder justificar les esclavitzacions, al món islàmic i en altres territoris, si tornem als Balcans i a l’orient veiem que el que es fa és dir que o bé són pagans o bé cristians però de ritus que són gairebé sectes.

En definitiva, la importància de l’arribada dels musulmans és cabdal per entendre el desenvolupament de l’esclavitud medieval i també moderna, perquè és la mateixa concepció que es farà servir a l’Amèrica Llatina, la idea de l’infidel, de la persona que ha de ser sotmesa… també es farà servir a l’expansió africana, de fet a les primeres descripcions d’esclaus negres subsaharians els hi diuen moros, no es fa gratuïtament sinó per poder justificar que es puguin esclavitzar, perquè són infidels, seguint el corpus teòric del moment.

La dinàmica d’una majoria d’esclaus eurasiàtics i balcànics  que es combinaria amb una presència més minoritària d’esclaus musulmans es manté fins a mitjan segle XV. Però també m’havies preguntat sobre les relacions de Catalunya amb el Magreb.

Les relacions són múltiples, no sempre estan basades en l’esclavitud que de fet és un subproducte de les relacions que hi ha. Hi ha pau i guerra, comerç, interessos mutus, companyies catalanes de mercenaris que lluiten al nord d’Àfrica fent costat a mandataris musulmans i al revés també. El que veiem, per exemple si mirem el cas de Mallorca, és molt interessant, són processos d’esclavitud, captura i redempció continus, gent especialitzada en capturar esclaus per portar-los a l’illa i buscar contactes al Magreb per poder redimir els més destacats, alliberar-los a canvi d’un benefici, és com una mena de negoci circular molt ben estructurat. El mateix model es veurà després reproduït a Canàries amb les companyies de saqueig –que els hi deien cavalcades i es constituïen jurídicament en forma de companyia comercial– i les posteriors companyies de rescat, l’objectiu de les quals era rescatar els esclaus més importants a canvi d’un preu en or elevat o d’una quantitat determinada de nous esclaus. Aquesta dinàmica també es combinarà amb operacions comercials molt diverses i amb saquejos, operacions de cors… tot el que s’acaba d’explicar serà bilateral, tant ho faran els cristians contra els musulmans com viceversa.

IMG_7561

Estem parlant de l’esclavitud a finals de l’Edat Mitjana, i quan ho fem no podem ometre la imatge del gran comerç d’esclaus que s’articularia al llarg dels segles posteriors. Però ens interessa més saber què hi havia abans del moment del qual estem parlant. Entre l’esclavitud antiga i els segles que ens ocupen hi ha una bona pila d’anys, durant totes aquestes centúries a Catalunya hi hauria continuat havent esclaus? O als segles XIV i XV hi comença a haver un auge que serà el preludi de l’esclavitud moderna?

Podem dir que, com a mínim en el cas de Barcelona, mai desapareixen els esclaus des de l’Edat Antiga, i segurament abans, fins al segle XIX. L’esclavitud és un continu històric, és consubstancial a les societats, si pensem en la teoria de les dominacions l’esclavitud és la dominació més extrema que hi ha, però les societats d’antic règim, igual que la nostra, estan basades en les dominacions múltiples, per tant mai deixen d’haver-hi esclaus.

El que canvia és el model, o expressió, d’esclavitud. Durant el baix Imperi es desenvolupa el model latifundista que tots coneixem, amb la villa com a centre d’explotació treballat per brigades d’esclaus nombroses. Aquesta expressió d’esclavitud sobreviu la caiguda de l’Imperi Romà i arriba a la seva màxima expansió cap als segles VI i VII, i a partir dels segles VIII-IX entra en crisi. Les últimes mencions a aquest tipus d’esclau europeu que treballa al camp, amb quadrilles d’esclaus de 20 o 25 persones es donen a tot Europa Occidental entre el 1015 i el 1050. Aquest moment coincideix amb l’arribada dels esclaus musulmans. Aquest darrer fet no ha estat tingut massa present pels estudiosos del feudalisme, ja que, pels seus interessos, són més sensibles a la certificació de l’extinció de l’esclavitud rural per anunciar el naixement del feudalisme, i no tant per la pervivència de certes formes d’esclavitud que veurem com, en poc temps, agafen una importància relativa. És a dir, els feudalistes acostumen a descuidar que just quan desapareixen els esclaus rurals a territori europeu, ja fa dècades que es documenten els primers esclaus musulmans, que semblen tenir, en aquest segles altmedievals, una implantació destacada a les ciutats. Des del segle IX quan apareixen les primeres mencions a esclaus musulmans, fins l’XI estem davant d’un període que m’agrada definir fent servir la idea de “frontissa”, on veiem com cohabiten dos models d’esclavitud.

Hi ha documents en els quals es pot veure perfectament aquest fenomen, n’hi ha un de molt maco, un testament on hi ha una sèrie de deixes, crec que era del bisbe d’Urgell al segle IX, on es deixen 8 esclaus en herència i n’hi ha uns que tenen nom cristià i d’altres que el tenen de musulmà. I és molt interessant perquè als que tenen noms cristians els hi diuen servus, utilitzen la terminologia clàssica per a referir-s’hi i als musulmans els hi diuen sarraïns, tenen la mateixa condició jurídica però el canvi ideològic provocat per la irrupció de l’islam porta a un canvi terminològic. Aquest mateix fenomen el veurem en altres cronologies.  Al segle XIV, per exemple, passarà amb els tàrtars, i posteriorment es farà igual amb els negres a l’Amèrica colonial. Es substitueix el terme jurídic per l’adscripció geogràfica o racial, és a dir, trobarem documents en què es deixa en herència un sarraí o un tàrtar, sense necessitat d’especificar que es tracta d’un esclau; l’esclavitud és intrínseca en el terme.

Al carrer del Bisbe de Barcelona, en un lateral del Palau de la Generalitat, entre diferents mènsules hi trobem representada la cara d'un subsaharià. La representació, d'inicis del segle XV, és un reflex de la presència d'esclaus negres a la Barcelona baixmedieval.
Al carrer del Bisbe de Barcelona, en un lateral del Palau de la Generalitat, entre diferents mènsules trobem representada la cara d’un subsaharià. La representació, d’inicis del segle XV, és un reflex de la presència d’esclaus negres a la Barcelona baixmedieval. Font: La Vanguardia

Passem a preguntes més concretes: la imatge preconcebuda dels temps medievals és la d’un món rural, ple de pagesos servils oprimits per una sèrie de senyors feudals. Com entra l’esclavitud en aquest esquema? Quina rellevància tingué en l’economia catalana baix medieval?

L’esclavitud islàmica, la que es consolida a partir del segle XI i ja és plenament medieval està més implementada a la ciutat però no únicament al món urbà, també trobem quadrilles d’esclaus musulmans treballant en grans latifundis. Per exemple l’orde del temple fa servir el treball esclau a les seves propietats i tenim constància de què eren un element estratègic en el seu sistema d’explotació de la terra. S’han pogut documentar quadrilles de 25 a 30 esclaus treballant en construccions com podien ser les d’un molí o d’alguna defensa. Però el gruix de la documentació el trobem a les ciutats, que és on la seva presència és més clara. Això no vol dir que abans del segle XI no n’hi hagués a les ciutats, sinó simplement que no podem detectar-los per la manca de documentació.

Fins al segle XIII es manté la dinàmica de que hi hagi esclaus tant al territori com a les ciutats, però els primers tendeixen a desaparèixer, cada cop s’implanta més la servitud feudal al món rural, tot i que encara trobarem esclaus, ja no trobarem les quadrilles únicament formades per esclaus. El que és possible és que l’amo dels serfs tingui un o dos esclaus que treballaran per ell, però estaran més lligats a la casa.

Però què passa al segle XIII? Doncs tenim la consolidació de l’expansió llatina a la mar negra i als Balcans, que comença al segle XI però ja es veu afermada al XIII després de les guerres de Bizanci i del període llatí de Constantinoble, etc. A partir d’aquest punt els llatins podran instal·lar-se amb garanties a la zona de Crimea que és on hi ha els grans ports exportadors d’esclaus d’aquest moment. Aquests esclaus arribaran primer a Gènova i Venècia i per extensió també a tota la península Ibèrica que consumeix esclaus. En el cas de Castella tenim molt poques dades per una qüestió de fonts documentals, fins a finals del segle XV no arrenca amb força la documentació notarial, i per tant tot el període precedent ens el perdem, sí que tenim indicis indirectes, com que a Sevilla hi ha una “alcabala de los Tártaros” per tant hi havia d’haver població esclava. També es documenten enviaments d’esclaus de Barcelona a Sevilla… però no hi ha dades suficients per poder mesurar l’amplada d’aquesta esclavitud abans de les darreres dècades del segle XV.

A la Corona d’Aragó sí que es tenen dades, tant per Barcelona, com per València o Mallorca, i veiem com a principis del segle XIV comencen a arribar aquests esclaus eurasiàtics i balcànics. La pesta negra serà el gran catalitzador de l’esclavitud, a nivell numèric, a l’Europa Occidental, no serà immediatament després de les epidèmies, caldrà que passin tres o quatre dècades perquè el fenomen realment creixi per una sèrie de factors econòmics que potser no cal que hi entrem. En el comerç d’esclaus a partir del XIV el factor sexe és molt important, arriben més esclaves que esclaus a Barcelona i a València, però no a tot arreu és així, al nord d’Itàlia (Venècia i Gènova) hi ha una gran majoria de dones esclaves durant aquest període, al voltant d’un 90% del total de la població servil, la situació seria menys extrema que als ports peninsulars de la Corona d’Aragó, i al sud, Mallorca i Sicília, el nombre d’esclaus masculins serà superior. Per entendre això hem d’entendre el mediterrani com un mar connectat i complex, on hi ha un gran consumidor d’esclaus que és el sultanat mameluc d’Egipte i Síria que per raons estructurals necessita absorbir molts esclaus homes, per poder fer-los servir a l’administració i a l’exèrcit. Els excedents que quedarien, és la hipòtesi que plantejo jo, serien les dones que arribarien als mercats secundaris que serien els occidentals. Són secundaris perquè no hi ha una necessitat estructural.

Tornant a la pregunta veiem que als segles XIV i XV tot i la pesta l’activitat dels esclaus continua sent eminentment urbana a Catalunya, malgrat que també trobem esclaus que es dediquen a activitats agrícoles, però viuen a ciutat i conreen els camps del voltant de la urbs, els fruiters, els horts… hi ha moltes ordinacions que prohibeixen als esclaus que vagin pels camps i robin fruita o llegums, el que ens porta a pensar que era una activitat que es feia. Malgrat aquests indicis d’esclaus en un entorn agrari si hem de dir quina seria la seva principal activitat sens dubte són totes aquelles feines penoses necessitades de força bruta i de poc o gens de coneixement tècnic, ja sigui en l’esfera industrial/artesanal o en el transport de mercaderies, de material de construcció, etc.

“Als segles XIV i XV les principals activitats dels esclaus sens dubte són totes aquelles feines penoses necessitades de força bruta i de poc o gens de coneixement tècnic, ja sigui en l’esfera industrial/artesanal o en el transport de mercaderies, de material de construcció, etc.”

I, quina seria la relació entre servitud i esclavitud?

És un gran tema, que ha generat molts debats i encara en genera, perquè s’ha estudiat molt l’esclavitud a les ciutats, però el que encara queda per fer, a banda d’acabar de comprendre què significa aquesta en una societat com la barcelonina, és estudiar la implantació al territori. Sí que veiem que hi ha esclaus a Manresa, a Girona, a Sant Feliu de Guíxols, a Roses… hi ha molts esclaus documentats. Però, quina relació hi ha amb la servitud de tall feudal? És una gran pregunta, sí que hem trobat esclaus en castells, baronies, però ens hem de preguntar si simplement estaven al servei del senyor, que sembla l’opció més lògica, o realment cohabitaven i feien feines amb els altres serfs. Tot sembla indicar que principalment devien treballar a la casa del senyor, on farien feines domèstiques molt àmplies, des d’encarregar-se dels cavalls o del bestiar, o netejar, estar a la cuina… i això ho farien tant homes com dones.

La relació encara s’ha d’estudiar i, de fet, genera molt de debat, hi ha medievalistes que desconeixen l’existència mateixa de l’esclavitud, però aquesta és una altra qüestió.

IMG_7570

Podem pressuposar que un dels principals objectius dels esclaus era aconseguir la seva llibertat. Hi hagué fugues d’esclaus importants com passarà a Amèrica durant el període colonial?

Respecte a la primera pregunta hem de tenir clar que no hi va haver grans sublevacions o fugues d’esclaus, només n’hi ha una documentada en període medieval i hem d’anar al segle VIII a Astúries, i està molt poc estudiada perquè hi ha molt poca documentació. El que és més important, més enllà de les grans fugues d’esclaus, són les fugues individuals, de dues o tres persones que decideixen escapar. Això sí que ho trobem sovint i de fet això motivarà la creació d’una institució, que va ser única a la història occidental europea que serà la Guarda d’Esclaus, estudiada per Roser Salicrú, que s’implanta a Catalunya a partir de la Diputació del General, durant el primer quart del segle XV. Era una assegurança obligatòria per als propietaris d’esclaus barons, perquè es va arribar a la conclusió que els homes eren qui més fugien, i estadísticament era així. Hi ha molta literatura al voltant d’aquesta qüestió. A partir del segle XIV les fugues individuals seran comunes. És un mecanisme relativament exitós, no es posa en qüestió el sistema d’esclavitud però és una forma de resistència activa que permet perjudicar a l’amo, encara que no es posi en escac tot el sistema esclavista.

Hem de tenir present que l’esclavitud està molt normalitzada, forma part de la realitat de la gent, qui és esclau ho és perquè li ha tocat, però no hi ha aquesta consciència de que és injust, l’esclavitud és així perquè sempre ha estat així. De fet hi ha esclaus que s’alliberen i acaben sent propietaris d’esclaus, el que ja ens fa tenir una idea d’aquesta realitat tan complexa. Per nosaltres és molt aliena però fins fa relativament poc no ho era.

Els historiadors marxistes sempre es van preocupar molt per trobar les grans sublevacions d’esclaus que podrien certificar la fi del sistema esclavista i el naixement del feudalisme, com una mena de revolta contra una opressió injusta. Clar aquesta consciència no hi era, de la mateixa manera que no hi havia una consciència d’individu, perquè era el col·lectiu el que manava. De fet la Revolta d’Espartac no la podem considerar com una revolta col·lectiva, sinó que és la suma de voluntats individuals, que s’ajunten amb un objectiu comú que és lluitar per la seva llibertat. Però no per posar en dubte el sistema d’esclavitud.

“Les fugues individuals motivaran la creació d’una institució, que va ser única a la història occidental europea que serà la Guarda d’Esclaus.”

I les vies legals? Era fàcil o com a mínim possible per a un esclau de la Catalunya del segle XV aconseguir la seva llibertat?

Hi havia vies legals, estem en una societat basada en el dret romà, “garantista” dins de la seva idiosincràsia. Trobem casos d’esclaus que fan el que jurídicament es diu “proclama de llibertat”, davant de les autoritats, a Barcelona tenim diversos casos documentats, i afirmen que ells o elles han estat injustament esclavitzats i han de ser lliures per dret. Aquest fet inicia un procés legal que pot acabar amb una sentència favorable o desfavorable, en funció de les proves que s’aportin. Els casos per poder demanar la llibertat legal serien per no complir amb allò que dèiem abans de la “guerra justa”, per exemple una persona que hagués nascut aquí. Tenim un cas d’una nena cristiana que l’agafen, l’esclavitzen i en el viatge cap a València no para de plorar i de dir que ella és lliure, que és cristiana. També tenim casos d’esclaves que pateixen agressions físiques per part dels amos i hi ha un cas en el qual l’esclava aconsegueix la llibertat, per haver estat maltractada.

Hi ha un moment en el segle XIV, quan comencen a arribar esclaus balcànics, que són cristians, que el bisbe de Barcelona, volent fer la guitza al poder municipal, utilitza aquests casos, i proporciona procuradors i advocats als esclaus, perquè els puguin defensar. Però el que vol el bisbat en últim terme és intentar erosionar l’oligarquia urbana. Això porta a que s’iniciïn molts processos en els quals moltes esclaves d’origen balcànic demanen la llibertat al·legant que són cristianes. Algunes aconseguiran guanyar la llibertat i altres no. Això s’acaba amb una intervenció del municipi que limita el paper dels tribunals eclesiàstics en aquests casos, a partir d’aquest punt tot passa per tribunals laics i s’estableixen uns criteris molt clars sobre qui pot demanar i qui no la llibertat.

En les compravendes sempre veiem que hi ha una sèrie de clàusules que ha de complir el venedor, i unes altres que ha de complir el comprador, el venedor sempre ha de donar la garantia que l’esclau ha estat justament esclavitzat, que és de bona guerra, segons els preceptes de la guerra justa. Se suposa que hi ha hagut d’haver un “procés de verificació” que dóna garanties i, si el nou propietari veu que hi ha alguna cosa que li pot fer pensar que l’esclau no ho és legalment pot reclamar una indemnització al venedor i, en cas que li toqués ser lliure, s’hauria d’alliberar a l’esclau.

I l’opció de la compra de la llibertat existeix?

Sí, però sempre és un benefici que atorga el propietari, però no sabem exactament com funcionava. Sí que hem trobat casos d’esclaus que exercien la resistència passiva o activa per intentar aconseguir la llibertat. S’intentava arribar a una negociació amb l’amo que els fos favorable. I això es podia fer o a través de la violència, enfrontant-se als amos directament, hi ha casos d’enverinament (aquests evidentment no aconseguien la llibertat), també es podia intentar boicotejar la feina, la productivitat, tu saps que el teu amo està esperant que treballis bé i tu no fas res, intentes minar la teva capacitat productiva per perjudicar l’amo. Les fugues ocasionals també entrarien en aquesta dinàmica, marxar de la casa sense avisar i tornar dies més tard. Quan es donava un cas com aquest, després d’un procés de negociació que no coneixem perquè no queda reflectit en la documentació, es redacta un “compromís de llibertat” que fa l’amo a l’esclau, on li diu, per exemple, que l’alliberarà al cap de cinc anys però amb una sèrie de condicions com podia ser no marxar de casa, treballar bé, guardar fidelitat… si es complien les condicions, s’aconseguia la llibertat.

Un altre model és el contracte de talla, el propietari li ofereix a l’esclau la possibilitat d’alliberar-se a canvi d’uns pagaments que normalment són setmanals, de tants diners durant “x” període de temps. El propietari calcula quin guany vol treure de l’esclau, i l’esclau ha de treballar “per lliure”, un cop a la setmana ha de pagar el que li pertoca a l’amo i demostrar que no s’ha fugat, si al cap del temps acordat no s’ha pogut pagar allò que s’ha acordat, l’amo es queda tots els diners i l’esclau continua sotmès. D’aquests casos se’n troben força, al llarg del segle XIV i fins a mitjan segle XV quan aquest model desapareix i el que es troba més són els compromisos de llibertat a canvi d’un servei que s’han comentat abans.

Podem dir que els processos de llibertat vinculada a un servei o un pagament estan molt vinculats als esclaus que són més difícils de controlar, de dominar. És una forma ràpida de treure-te’ls de sobre però assegurant un benefici.

També hi ha altres formes, com les manumissions gracioses, quan l’amo agafa una certa estima a l’esclau o esclava i decideix alliberar-lo, en el cas de les dones que en molts casos criaran als fills de l’amo es generen vincles d’aquest tipus. La gent gran, els vells, s’alliberen perquè ja no serveixen per treballar i són una càrrega econòmica i això engrossirà el gruix de la població pobra de la ciutat.

IMG_7566

Els esclaus devien tenir alguns espais de socialització, revisant la teva obra crida l’atenció les referències a la Confraria de Negres de Barcelona. Avui dia quan pensem en confraries i processons el nostre imaginari sol anar cap a Andalusia, però segons sembla al segle XV arriba a haver-hi una confraria d’esclaus i lliberts a la Ciutat Comtal, quina era la seva funció a l’època? Podem imaginar-nos una processó a l’estil andalús però integrada exclusivament per persones subsaharianes?  

Comencem pels espais de socialització, el primer que m’agradaria que quedés clar és que els esclaus no constitueixen un col·lectiu, en termes d’antic règim no podem pensar que tenien consciència de formar-ne part. Jo com a esclau tàrtar em reconeixeré en els altres tàrtars si en trobo més, o amb els lliberts, però també em reconeixeré amb la gent amb qui treballo. Serà gent que ocupi un estrat socioeconòmic semblant al meu, encara que siguin lliures. Els esclaus es socialitzen molt amb manobres, jornalers, treballadors ocasionals… amb les capes més desafavorides de la ciutat, amb aquesta gent comparteixen molt de temps i creen lligams.

De fet, hi ha moltes ordinacions a la ciutat que prohibeixen als esclaus, jornalers o mossos, que es llencin pedres o taronges a la ciutat, resulta que era bastant comú que això passés i era una forma de socialització clara, ells s’estan divertint tot i estar creant un problema d’ordre públic. Podríem parlar d’una socialització transjurídica entre població esclava i lliure. També els hi prohibeixen llançar focs d’artifici dins de la ciutat, a esclaus, mossos i jornalers, el que ens porta a pensar que també ho feien. Les tavernes són altres espais de socialització. Tenim normatives que prohibeixen als taverners vendre vi als esclaus, el que ens indica que hi van.

Els diversos espais de socialització que es generen responen als seus estrats socioeconòmics, els esclaus que són de cases benestants no es relacionen amb els jornalers, ho fan amb un altre tipus de gent, van ben vestits i tenen privilegis que molta gent pobra mai tindrà. Ser esclau en una casa rica era molt millor que ser pobre i lliure, tenies menjar, tenies una casa on dormir, un llit… tot el que necessitaves.

Entrant al tema de la confraria, és molt interessant, no perquè sigui una confraria d’esclaus sinó perquè és la primera confraria de la qual tenim notícia que sigui fundada oficialment per la monarquia en tot l’occident cristià. Sí que és cert que a Sevilla hi ha una confraria que sembla que és anterior, però el document fundacional és cent anys posterior al de Barcelona. La gent que l’ha estudiada a Andalusia defensa que és la primera, però el que hem de considerar és que hi ha una primera associació que no sabem quina forma tenia ni a quins objectius responia, aparentment era una casa hospital per guarir els esclaus i lliberts negres i que acaba desembocant en una confraria que serà la confraria de Nuestra Señora de los Ángeles, de los Negritos que avui dia encara existeix a Sevilla.

Però tornant a la de Barcelona, la primera que es funda formalment, s’ha d’entendre en el seu context. La societat urbana medieval s’articula al voltant de la confraria, sigui d’ofici, o religiosa de devoció, que estructura bona part de la vida social de la comunitat. La confraria dels esclaus negres de Barcelona respon al model de confraria de devoció, per estar adscrita a Sant Jaume, però per mi, l’objectiu final de la monarquia és assimilar aquesta població africana negra dins de l’estructura de l’ordre simbòlic de la societat cristiana blanca occidental. És a dir, els poders veuen que han d’encabir a una població que és molt diferent de la nostra, tant en cultura com en fenotip. La confraria ha de garantir la seva assimilació religiosa, per això el culte a Sant Jaume, que no és casual, ja que en l’imaginari cristià aquest sant és el Matamoros de les conquestes ibèriques, i el futur Mataindis de l’Amèrica colonial; és el símbol de la cristianització de l’infidel.

“el culte a Sant Jaume no és casual, ja que en l’imaginari cristià aquest sant és el Matamoros de les conquestes ibèriques, i el futur Mataindis de l’Amèrica colonial; és el símbol de la cristianització de l’infidel.”

El que no sabem és quin paper juga aquesta confraria per als africans, podem pensar que és un espai de resocialització, un espai on es poden crear nous lligams a partir de la pertinença a la confraria i, evidentment, del color de la pell. Però hem de tenir present que és una confraria multiètnica, confraries ètniques pures a la península Ibèrica només va haver-n’hi una a Portugal al segle XVIII formada per negres angola, la resta de confraries eren una mescla d’ètnies diferents que tenia poc sentit, de fet parlem de confraria de negres, hi ha gent que parla de confraries ètniques però no és acurat.

A tot això s’hi ha de sumar les funcions habituals d’una confraria, donar assistència als confrares, crear un espai de socialització determinat.

I ja passant a la darrera pregunta, de si ens podem imaginar una processó només per negres, la resposta és no. A la ciutat hi ha moltes confraries. El que sí que ens podem imaginar són processons encapçalades per negres, de fet quan s’obria la processó en els tres primers grups que hi anaven hi havia una gran presència negra, els timbalers, els que feien sonar els tambors sobre de mules… la companyia de timbalers de la ciutat està formada per negres des de finals del XV fins a finals del segle XVI. Eren timbalers professionals, els pagava el municipi. També sabem que dins de la confraria dels mulers hi havia molta població negra, tant qui estirava dels animals com qui hi els muntava eren, probablement, subsaharians. I al darrere de tot això venia la confraria de Sant Jaume, dels negres. També altres confraries tenien esclaus que participaven en les processons.

Introduir els esclaus en aquestes processons tan complexes, amb entremesos, amb balls, amb molts col·lectius diferents que hi participen… es fa amb la voluntat d’inserir-los, que no d’integrar-los dins d’aquest ordre simbòlic cristià. I aquest fet acaba provocant tensions, a l’Europa Occidental aniran sorgint confraries de negres a tot arreu i solen tenir una vida d’un segle o un segle i mig, al final acaben totes en processos inquisitorials o actuacions dels bisbats per desposseir-les de la seva naturalesa com a reacció a les queixes dels fidels blancs amb qui sovint comparteixen parròquia, estarien escandalitzats per les pràctiques que feien els negres.

Per acabar hem de plantejar una darrera pregunta. En l’imaginari col·lectiu el que té més pes respecte a l’esclavitud i Catalunya són els “indians” del segle XIX i la seva implicació en la tracta negrera. Al llarg de tota l’entrevista hem parlat dels segles XV i XVI, què passaria durant els segles posteriors? Hi ha algun moment, abans del segle XIX, en el qual a Catalunya hi deixi d’haver esclaus de forma habitual?

Sembla que n’hi continuen havent, no és un tema que jo hagi treballat, hi ha un investigador, Eloy Martín Corrales, que no ha fet una anàlisi sistemàtic, però analitzant varies fonts documentals de naturalesa diversa, mostra que hi ha una presència continua d’esclaus a la ciutat de Barcelona, però no la podem quantificar. Sí que sabem que la darrera compravenda que es troba es publica al Diari de Barcelona el 1799, si no m’equivoco, una venda d’una esclava guineana. Després hi haurà esclaus que arribaran com a propietat dels indians, però que no seran venuts in situ a la ciutat.

Podríem dir, és el que jo veig, que a partir del segle XVI comença a haver-hi una baixada en l’esclavitud, en la importació d’esclaus, ho lligo molt amb el fenomen de la migració gascona, és a dir, l’esclau al final és un treballador, forçat, però un treballador, si hi ha una altra opció més econòmica per omplir el nínxol que ocupa l’esclau en el mercat de treball el mercat anirà cap a aquesta altra opció. I en aquest cas veiem el fenomen de la migració gascona que coincideix amb altres moviments de població que es donen després de la Guerra Civil Catalana, d’aragonesos, de castellans, de portuguesos, d’italians… a la ciutat de Barcelona. Això farà, i ho plantejo com una hipòtesi, que el mercat es nodreixi d’aquesta població lliure, que té salaris molt baixos, i això porta al fet que no hi hagi la necessitat d’introduir esclaus.

El que no sabem és com es va donar el procés de desaparició, si hi ha pics en moments de caiguda demogràfica, si en alguns moments es tornen a importar esclaus, o va ser una caiguda molt lenta, molt dolça, fins al segle XIX, no s’ha estudiat, és una cosa que queda per fer, així que a veure si algú que llegeixi l’entrevista s’anima i es posa a fer feina!

Molt bé, doncs amb això ja acabaríem, moltíssimes gràcies!

Read More

← “Comtes” Capítol 3: Triomf i tragèdia

Un cop visualitzat el quart i últim capítol de la sèrie podem dir que ens trobem davant d’una bona obra cinematogràfica de caràcter històrico-divulgatiu. Cal tenir en compte que, tot i ser una producció de petit format, ha estat realitzada amb l’assessorament de grans noms de la historiografia catalana com Josep Maria Salrach o Dolors Bramon, entre d’altres. El fet que tots els experts que apareixen al llarg dels episodis siguin historiadors de formació pot semblar una obvietat, però -i aquí ens permetreu un xic d’orgull i reconeixement gremial- és quelcom de cabdal importància. Cal, d’una vegada per totes, reconèixer la feina dels historiadors, d’aquells que han estudiat la disciplina a les universitats, aquells que recuperen la Història -sí, amb majúscules- als arxius i als jaciments i els que la difonen per mitjà d’obres científiques. Així, doncs, aquest és un element més per tal de reconèixer la bona feina feta amb aquesta telesèrie, la qual ha vetllat pel rigor històric, allò pel qual treballem en la nostra professió d’historiadors, tants cops víctima de l’intrusisme.

Pel què a l’aspecte relatiu a l’entreteniment, més enllà del divulgatiu, cal ressenyar també l’aposta que s’ha fet per a dur a la pantalla bons professionals del món de la interpretació del nostre país, la qual cosa no fa sinó sumar-li vàlua a aquesta producció.

Un cop feta la crítica general a la sèrie ens agradaria centrar-nos en els aspectes històrics de l’episodi que ens ocupa. La figura de Borrell II ens resulta d’un especial interès, ja que tant la seva figura com els temps que li van tocar viure estan revestits d’un gran atractiu. Es pot dir que va ser el personatge que va dotar al comtat de Barcelona de la seva preeminència enfront dels altres comtats -d’aquí sorgiria el futur Principat de Catalunya, on el seu governant és comte de Barcelona, és a dir, el princeps, o primer d’entre els comtes.

Representació de Borrell II al rotlle de la Genealogia del casal d'Aragó, elaborat al monestir de Poblet vers el 1400. Font: Viquipèdia
Representació de Borrell II al rotlle de la Genealogia del casal d’Aragó, elaborat al monestir de Poblet vers el 1400. Font: Viquipèdia

Comencem pel principi, però. Ja els seus primers anys de govern resulten curiosos, doncs va cogovernar juntament amb el seu germà petit, Miró I. Segons sembla aquest govern va funcionar prou bé, ja que mentre Borrell s’encarregava de la política exterior dels comtats, Miró va ocupar-se en el manteniment, sobretot, dels afers interns de la ciutat de Barcelona. Es creu que va ser obra d’aquest segon la creació del Rec Comtal, i que el mateix carrer de Regomir tindria l’origen en la seva figura -“rego”, rec, del comte Mir.

La política exterior de Borrell II va ser de gran importància, ja que els seus territoris es trobaven entre dues grans potències del moment: l’Imperi Franc, al nord, i el Califat de Còrdova, al sud dels comtats catalans. També cal tenir present els seus contactes amb la seu papal, a Roma. Fruit de la política exterior de Borrell II, en aquest cas relacionada amb el seu casament amb Letgarda de Tolosa -una princesa occitana- és la trobada amb Gerbert d’Orlhac, el que serà el futur papa Silvestre II, “l’home més savi del seu temps”.

Aquí podríem fer un petita crítica relativa a la representació que se’ns fa de Gerbert d’Orlhac a la sèrie -interpretat per l’Albert Triola. Si tenim en compte que Gerbert va néixer al voltant de l’any 939, i que va trobar-se per primera vegada amb Borrell l’any 967, en el moment de l’encontre amb el comte el monjo rondaria els 28 anys. D’aquesta manera podem dir que cal imaginar-se un personatge més jove que no pas aquell que ens trobem en pantalla.

Però no ens aturem aquí amb Gerbert d’Orlhac, si us plau. Tal com bé s’explica en l’episodi, és la situació geogràfica privilegiada en què es troben els comtats catalans, a tocar de l’Al-Àndalus, -que si bé en l’aspecte militar era un contratemps, en el cultural va ser tot el contrari- la que va fer que en Gerbert s’interessés per seguir la seva formació en terres catalanes.

Gerbert va venir a Catalunya a estudiar el quadrivium, és a dir, l’aritmètica, la música, l’astronomia i la geometria. És, doncs, gràcies a la proximitat als musulmans, els quals van fer grans avenços en els camps, sobretot, de les matemàtiques i l’astronomia que Gerbert va poder formar-se als monestirs de Ripoll i Vic, els quals comptaven amb unes grans biblioteques, sobretot el primer. A partir d’aquests coneixements va ser possible que introduís a l’occident cristià, per exemple, el concepte del zero i l’ús de l’astrolabi per al càlcul de la posició de les estrelles.

Astrolabi de Barcelona, el més antic amb caracters carolingis. Atribuït a Sunifred Llobet, qui va ser mentor de Gerbert d'Orhalc durant la seva estada a terres catalanes. Font: MNACTEC
Astrolabi de Barcelona, el més antic amb caracters carolingis. Atribuït a Sunifred Llobet, qui va ser mentor de Gerbert d’Orhalc durant la seva estada a terres catalanes. Font: MNACTEC

Gerbert, però, no va estar pas sol en aquesta estada. Un personatge que el va tutoritzar i que va ser un dels més importants de la Catalunya del moment va ser el bisbe Ató de Vic, al qual trobem a faltar en aquest capítol.

L’estada de Gerbert va finalitzar el 970, moment en què va acompanyar a Borrell II i Ató a Roma per tal de què la seu papal restituís la província episcopal Tarraconense i separar els bisbats catalans de l’arquebisbat de Narbona, del qual depenien en aquell moment. Un cop a Roma, l’emperador Otó I el va nomenar tutor del seu fill, el futur emperador Otó II. També cal tenir en compte que Gerbert tenia unes grans ànsies d’aprendre la lògica, motiu pel qual va cercar un home in logica clarissimus, Geran, ardiaca de Reims, a qui Gerbert va ser confiat per ordre de l’emperador.

Tal com podem veure a l’episodi Gerbert va seguir mantenint llaços amb els comtats catalans, treballant per tal d’evitar la desfeta d’aquests a mans dels àrabs. L’error el trobem, però, en el fet que en l’episodi apareix Gerbert el 985, a Roma, aconsellant al papa de què ajudi a Borrell II contra Almansur. Sabem, però, que en aquell any Gerbert no era pas a Roma, sinó a Reims, on des del 983 va fer de conseller de l’arquebisbe Adalberon, des d’on va afavorir el nomenament d’Hug Capet com a rei de França. Sí que han quedat, d’altra banda, testimonis -que bé podrien haver aparegut al film- dels esforços que va fer Gerbert per tal d’intentar respondre a les demandes d’ajuda del comte Borrell després del desastre de Barcelona. Un exemple d’això és la carta escrita per Gerbert -a la fi del 987- en nom del rei Hug Capet, del qual era el secretari. En aquesta carta Hug Capet deia al comte Borrell, amb frases plenes d’amabilitat diplomàtica, que si volia ajut militar anés a Aquitània abans de la Pasqua de l’any 988 a prestar-li fidelitat, enlloc de pactar amb els àrabs. En l’estil, però sobretot en la moderació de les frases i conceptes, traspua clarament l’amistat de Gerbert pel seu antic protector, el comte de Barcelona.

Quelcom que, al nostre parer, també s’hagués pogut veure reflectit en aquest darrer episodi hagués pogut ser la gran riquesa de Còrdova. D’entre totes les ambaixades que va enviar Borrell II a la capital califal el cronista Muhiyit al-din Ibn al-Arabi, a través d’un text de caràcter èpico-històric, a tall d’exemple, en va parlar de la següent manera:

Una ambaixada de cristians d’Ifrang havent-se presentat per veure el califa, aquest volgué omplir-los de por mostrant-los la magnificència de la seva reialesa. Féu estendre catifes des de la porta de Còrdova fins a la porta del seu palau de Medina al-Zahara en la distància d’una parasanga i col·locà a dreta i esquerra del camí una doble fila de soldats que portaven desembeinats uns amples sables allargats que sostenien tocant-se de puntes com les bigues d’un taulat. Per ordre del sobirà els diputats avançaren sota aquest passatge cobert. La por que els causà aquesta presentació fou gran, i així hagueren de fer camí fins a la porta de Medina al-Zahra. Des d’aquesta porta fins al lloc on havia de donar-se l’audiència, el califa havia fet cobrir el sòl de peces de brocat i havia fet col·locar en certs indrets dignataris que haurien pogut ésser presos per reis, ja que seien en magnífics setials i anaven revestits de brocat i de seda. Els diputats cada vegada que veien un d’aquests dignataris es postraven, imaginant-se que es tractava del califa; però els era dit: “Dreceu-vos; no és més que un esclau entre els seus esclaus”

Tot havent fet un intent per mostrar aquesta riquesa de la cort cordovesa, potser, s’hagués pogut trencar amb la monotonia de les escenes interiors de la sala del tron comtal de Barcelona i, alhora, fer justícia al palau de Madínat az-Zahrà, més enllà de l’escena dels banys àrabs -tot i que podem comprendre les limitacions en la producció del telefilm.

Mesquita de Còrdova, mostra del poder califal. Font: ruralidays.com
Mesquita de Còrdova, mostra del poder califal. Font: ruralidays.com

Una altra llicència històrica que creiem que s’han pres a l’episodi seria, justament, l’escena als banys on Almansur i l’ambaixador del rei pacten deixar desemparats els comtats catalans enfront del pròxim atac musulmà. No creiem, doncs, que s’hagués produït tal conxorxa anticatalana. El més probable és que Lotari I -penúltim rei de la dinastia carolíngia- tingués prou problemes per a solucionar el conflicte que mantenia al comtat de Verdum i per a recuperar-se dels seus problemes de salut com per a poder prestar ajut als catalans. Si més no, l’escena de la trama entre els cordovesos i els francs és molt més novel·lesca.

Abans de finalitzar la ressenya permeteu-nos, d’altra banda, donar una mica d’oxigen a la nostra dèria formativa de diplomatistes. Trobem d’un gran interès els comentaris que fan, cap al final del capítol, els doctors Salrach i Cingolani pel què fa a la conservació dels documents per part dels barcelonins durant la ràtzia d’Almansur; “allò més valuós que tenien”, afirmen. I és que no es fa més palès l’aforisme llatí “verba volant, scripta manent” (“les paraules volen, l’escriptura queda”) que en casos així. Tot i que al segle X no podem parlar encara d’un cos notarial públic establert als comtats catalans -aquest arribarà de la Península Italiana al segle XIII- sí trobem una forta voluntat de la població de deixar constància de les seves possessions i dels seus actes. Ens hauríem d’imaginar, doncs, aquests barcelonins acudint als monestirs propers -ja que eren els llocs on es coneixia l’escriptura- com Sant Pau del Camp o Sant Pere de les Puel·les a deixar per escrit les seves compravendes i demés transaccions entre privats. D’aquesta manera, gràcies a aquesta producció, i tota la posterior, Catalunya és, després d’Itàlia, el territori de l’Europa llatina amb més documentació de temàtica notarial medieval. Sabem, però, que el procés de redacció de pergamins no és de l’atractiu de les batalles…

Finalment, per acabar de fer alguna esmena a l’episodi, podríem parlar de l’escena final, on el comte Borrell fa una arenga als barcelonins -que potser peca per presentar un rei gairebé revolucionari, per allò de “respectarem a tots els homes i territoris” o bé allò altre de “no ens deurem a ningú més que a la nostra gent”- que s’arrosseguen després de la desfeta i on podríem dir que proclama de facto la independència dels comtats. Aquesta “independència” no es va produir el 985, immediatament després de la derrota a mans d’Almansur. L’emancipació va esdevenir-se posteriorment, el 988, moment en què Borrell II no va acudir a jurar fidelitat al rei Hug I, de la nova dinastia arribada al tron dels francs, els Capets. A partir d’aquest moment els comtats catalans, al capdavant dels quals trobarem el comte de Barcelona -recordem l’etimologia del mot principat- s’aniran expandint, guanyant força i renom fins a esdevenir la gran potència medieval que va ser Catalunya, formant part de la Corona d’Aragó, la qual tots coneixem, i que trobem reflectida en la frase de Roger de Llúria, recollida a la Crònica de Bernat Desclot:

Ne sol hom pens que galera ne altre vexell gos anar sobre mar, menys de guiatge del rey d’Arago; ne encara no solament galera, ne leny, mas no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar, si o porta hun escut o senyal del rey d’Arago en la coha […]”.

Francesc Collado Sànchez

Francesc Collado (Sabadell, 1992) és graduat en Història per la Universitat de Barcelona (2011-2015), on també va cursar el Màster en Cultures Medievals (2015-2017), que va finalitzar amb el treball El notariat públic a la vila de Sabadell (meitat del segle XIV). Estudi de l’activitat, dirigit pel Dr. Daniel Piñol (UB). També va cursar, a Roma, el Diplôme Européene d’Études Médiévales (2016-2017), organitzat per la Fédération Internationale des Instituts d’Études Mediévales (FIDEM).

Actualment cursa el Doctorat en Cultures Medievals a la Universitat de Barcelona, i sota la direcció del Dr. Piñol prepara una tesi doctoral sobre el notariat medieval a la vila de Sabadell, des dels seus orígens fins al segle XV.

Read More

← “Comtes” Capítol 2: O comte o res

 “Comtes” Capítol 4: Derrota i llibertat

El tercer capítol de la sèrie Comtes se centra en la figura del comte Sunyer, fill petit de Guifré el Pilós, que governà els comtats de Barcelona, Girona i Osona des del 911, quan el seu germà gran Guifré Borrell morí sense descendència masculina, fins el 947, quan professà com a monjo en el monestir occità de Santa Maria de la Grassa.

El govern del comte Sunyer, per tant, s’allargà durant més de 35 anys, oferint una riquesa de matisos i contextos difícilment reduïbles a un episodi de només mitja hora de durada. Això segurament obligà els guionistes a centrar-se en alguns elements concrets de la seva gestió i, per exemple, s’incideix molt en la forta conflictivitat del moment, marcada per la reactivació de les bel·licositats amb el món musulmà, l’enrariment de les relacions entre els descendents del comte Guifré i l’arribada dels magiars. Tant és així, que la guerra esdevé el tema sobre el qual s’estructura pràcticament tot el capítol, i Sunyer se’ns acaba presentat com un home ambiciós i imprudent, però alhora victoriós sobre els seus enemics.

No hi ha dubte que el mandat de Sunyer va ser un període militarment convuls. Ara bé, a través de la poca i lacònica documentació que ens ha arribat, es fa més difícil saber si realment era l’home arruixat i poc amic de la pau que se’ns mostra en el vídeo. No oblidem en aquest sentit que la primera topada entre Sunyer i les forces musulmanes que tenim referenciada no es produí per voluntat del comte de Barcelona, sinó que fou el cabdill musulmà Muhammad al-Tawil qui, aprofitant la joventut i inexperiència de Sunyer, encapçalà una algarada contra els seus dominis l’any 912. Quant a la seva representació com un militar capaç i victoriós, cal tenir present que, si bé és cert que protagonitzà algunes expedicions reeixides sobre territori musulmà, arribant a atacar el llevant peninsular entre el 936 i 937, enfront seu Sunyer es trobà un personatge molt més poderós que ell, el califa ‘Abd al-Rahman III, que el 940 l’obligà a signar un tractat de pau molt beneficiós per als musulmans. Tal era la necessitat de pau, que el comte arribà a enviar el bisbe Gotmar de Girona, un dels seus grans col·laboradors, a Còrdova per ratificar-la. Per tant, les fonts ens ofereixen una visió força matisada del caràcter bel·licós de Sunyer, molt allunyada d’aquella escena en què expulsa de males maneres els enviats del califa i declara la seva voluntat de fer-li la guerra.

El comte Sunyer conquerint la ciutat de Tarragona als musulmans. Font: Comtes
El comte Sunyer conquerint la ciutat de Tarragona als musulmans. Font: Comtes

A part del front meridional, un altre conflicte que rep una atenció especial és el de l’arribada dels magiars, un poble seminòmada que, des de la seva base a l’actual Hongria, va protagonitzar nombroses incursions dins l’Imperi Carolingi. És, sens dubte, un tema que pot despertar la curiositat del gran públic i, per tant, s’entén que sigui explotat per la sèrie, dedicant-li una part important del capítol. No obstant això, des d’un punt de vista històric, els atacs magiars de mitjan segle X són un fenomen bastant mal conegut, sobretot per la manca de fonts, ja que, fora de les cròniques àrabs que parlen de l’atac a Lleida, per la Catalunya comtal només tenim alguna dotalia de la zona de la Garrotxa i la Selva que indiquen la destrucció del temple anterior per part de “pagani” (“pagans”). Fins i tot, com bé apunta Josep M. Salrach en el vídeo, hi ha arguments que fan dubtar que la batalla de Baltarga, on morí el comte Ermengol, fos realment un enfrontament amb els magiars, sent possible que es tractés d’una escaramussa entre els comtes de Cerdanya i Barcelona.

El tema de les complicades relacions entre els diferents comtes catalans, precisament, és un dels que rep menys atenció per part dels guionistes i, malgrat la seva rellevància, pràcticament només s’esmenta al principi i al final del capítol. Entrant una mica més en el tema, cal dir que les relacions entre Sunyer i el seu germà Miró II de Cerdanya i Besalú no sembla que haguessin estat gens dolentes, car cadascú controlava una part del patrimoni familiar i tenia molt clar el seu àmbit d’actuació. Els problemes arribaren arran de la mort del comte Miró el 927, ja que fou succeït pels seus fills, Sunifred II i Guifré II, cosa que implicava el naixement d’un nou llinatge comtal i, de facto, la fragmentació del patrimoni del Casal de Barcelona. A més, cap dels altres dos fills de Guifré el Pilós que controlaven part dels dominis familiars, Sunifred d’Urgell i  l’abadessa Emma de Sant Joan, tenien descendència i, per tant, hi havia en joc importants territoris que tant la branca cerdana com la barcelonina volien controlar. Això va generar problemes i, per exemple, sabem que arran de la mort d’Emma el 942 hi hagué una escalada de tensions entre Sunyer de Barcelona i Sunifred de Cerdanya per dominar la vall de Sant Joan, moment en el qual podria inscriure’s la batalla de Baltarga i la mort del comte Ermengol, significativament esdevinguda només un any després de la desaparició d’Emma. Per tant, l’escassa atenció que es dóna a aquest tema és bastant sorprenent, sobretot perquè hauria permès entendre molt millor la figura de Sunyer al mateix temps que hauria donat peu a parlar dels altres comtes catalans, alguns d’ells de primera importància, i que queden completament eclipsats en la sèrie pels de Barcelona, que en aquells moments encara no havien aconseguit imposar la seva primacia.

Deixant de banda els diferents conflictes que ens mostra la sèrie, un altre tema que hi té una presència constant és el de la relació paternofilial entre el comte Sunyer i el seu primogènit, el comte Ermengol. No en va, Sunyer se’ns presenta com un pare sobreprotector que viu vertaderament obsessionat per evitar que el seu fill gran, que l’haurà de succeir com a hereu, pateixi qualsevol mal, quelcom que no evita que aquest acabí morint en batalla. Respecte a aquesta qüestió, hem de tenir present que obeeix més a la necessitat de crear una narració atractiva per al públic que no pas a la plasmació d’una realitat històrica, ja que, com hem comentat, les lacòniques fonts altmedievals difícilment permeten inferir sentiments. En conseqüència, no podem saber com va afectar a Sunyer la pèrdua del seu fill, si bé les nombroses donacions que va fer després del 943 per l’ànima d’Ermengol semblen demostrar que la seva mort va ser sentida.

El comte Sunyer associa el seu primogènit Ermengol al govern del seus comtats. Font: Comtes
El comte Sunyer associa el seu primogènit Ermengol al govern del seus comtats. Font: Comtes

Quant al tema de la primogenitura i el concepte d’hereu únic, que al llarg del capítol s’intueix plenament desenvolupat, sobretot en la part actuada, cal dir que no sembla que en aquells moments s’hagués superat la idea goda de dividir el patrimoni familiar entre els diversos fills del comte anterior. És cert que Ermengol va ser l’únic que va ser associat en vida del seu pare al càrrec comtal, però segurament això s’ha d’explicar més per la seva edat que no pas per un canvi en el sistema successori. Prova d’això és que en el moment de l’abdicació de Sunyer no va heretar el comtat Miró, en aquells moments l’hereu, sinó que s’establí un govern conjunt entre ell i el seu germà petit, Borrell II. Per tant, malgrat que s’observi una tendència a procurar reduir la fragmentació del patrimoni familiar, la idea d’un únic hereu en la persona del primogènit encara no s’havia acabat de desenvolupar.

Un darrer aspecte que convé destacar del present capítol és la importància donada als monestirs i al seu paper clau com a elements d’organització del territori. La relació dels conjunts monàstics amb les principals vies de comunicació proporciona a l’espectador una visió molt clara del seu rol vertebrador i de quins objectius de caràcter geoestratègic es podien amagar darrera la seva fundació per part dels comtes. Tanmateix, no queda clar per què s’ha decidit parlar d’aquest aspecte fonamental del període en el context del govern de Sunyer, que, malgrat contribuir notablement a la promoció dels cenobis existents, no va destacar com un gran fundador de monestirs. De fet, fou el seu pare, Guifré el Pilós, qui inicià aquest sistema de control territorial amb l’establiment, per exemple, de Santa Maria de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, cenobis d’evident interès estratègic per assegurar la comunicació entre els seus dominis. Així doncs, vistos els esdeveniments que més es destaquen del mandat de Sunyer, potser hauria convingut que aquest tema s’hagués desenvolupat en el primer episodi, posant-lo en relació amb la labor reestructuradora del comte Guifré.

Els magiars es preparen per la batalla just abans d’enfrontar-se a les tropes del comte Ermengol. Font: Comtes
Els magiars es preparen per la batalla just abans d’enfrontar-se a les tropes del comte Ermengol. Font: Comtes

Arribats a aquest punt, podem concloure que és un fet que els primers comtes de Barcelona gaudeixen d’una fama desigual. Així, en comparació amb el seu pare o amb el seu fill Borrell, Sunyer és un personatge força desconegut, cosa que dota aquest episodi d’un valor especial. Més enllà d’algunes llicències artístiques i d’algun reduccionisme obligat per la manca de temps, la tasca d’apropar la figura històrica del comte Sunyer al gran públic, així com el seu paper en l’expansió i consolidació del comtat de Barcelona durant l’Alta Edat Mitjana, ja és per si sola encomiable. A més, s’ha de valorar que s’hagi comptat amb la participació d’alguns dels principals especialistes en el període, fet que contribueix a fer del capítol una experiència més enriquidora. Ara bé, segueix sent una llàstima que les mencions als altres comtes catalans, com els de Cerdanya o els de Pallars, siguin  gairebé anecdòtiques, o, en el cas dels darrers, inexistents. Seria interessant que el públic veiés que durant els anys en què els comtes de Barcelona van iniciar aquesta “marxa cap a la sobirania”, al seu voltant s’estaven produint uns processos similars, protagonitzats pel altres comtes.

Xavier Costa Badia. Universitat de Barcelona.

Laura Miquel Milian. Institució Milà i Fontanals – CSIC.

Read More

“Comtes” Capítol 1: Els inicis dels inicis

 “Comtes” Capítol 3: Triomf i tragèdia

Avui ens ocupa el segon episodi de la sèrie Comtes: l’origen de Catalunya, dedicat al comte Guifré Borrell. Abans d’entrar a parlar en detall del capítol en concret, però, volem fer una petita valoració de la sèrie en el seu conjunt. Aquesta producció catalana impulsada per la Xarxa de Comunicació Local neix amb la vocació de transferir un coneixement acadèmic al gran públic sobre la vida dels quatre primers comtes “catalans”. El format escollit és una barreja entre sèrie i documental, on medievalistes reconeguts (cal destacar la presència del Dr. Josep Maria Salrach i la Dra. Dolors Bramon) intercalen explicacions amb escenes dramatitzades de la vida dels comtes. Hi haurà a qui no agradi aquest format, però personalment trobo que s’ha fet una molt bona feina en aquest sentit.

La producció de la sèrie mereix una menció especial. Tot i que s’observa una influència clara d’altres sèries de gran format, com Joc de Trons, cal lloar l’esforç invertit en buscar les localitzacions (entre les quals destaca el conjunt episcopal de la seu d’Egara, d’origen tardoantic, actuant com la Barcelona dels segles IX i X), així com en el vestuari i els interiors. S’hi observa una clara aposta pel rigor històric i la qualitat en la producció, i és un gest que no es pot agrair prou.

Produccio
La feina de producció en la cerca de localitzacions i l’ambientació són un dels punts forts de la sèrie

En aquest capítol, com en la resta, apareix en diverses ocasions una vista recreada del pla de Barcelona, amb la ciutat en primer terme. El model digital està molt ben aconseguit quant al paisatge i certs detalls com, per exemple, les muralles d’origen baiximperial de la ciutat o les restes de l’aqüeducte romà. Tot i això, trobem que es podia haver donat a aquesta projecció un protagonisme pedagògic més gran. Al llarg de la sèrie Barcelona apareix sempre amb la mateixa quantitat d’habitants: aproximadament 2500. No hi ha cap canvi des de finals del IX a finals del X: des del primer capítol a l’últim. Per bé que la població no va créixer desmesuradament, sí que tenim constància d’aquest augment de població gràcies a l’aparició de barris suburbans o ravals. A més, fa la sensació que Barcelona era l’únic assentament del Pla de Barcelona, quan tenim documentats diversos nuclis ja des del segle X, com els de Sants o Sarrià.

El segon capítol de “Comtes” tracta la vida del comte Guifré Borrell, fill de Guifré el Pelós. Aquest element és el que més defineix aquest personatge i l’episodi, atès que va ser el primer comte de Barcelona que no era designat pel rei franc, sinó que va heretar el títol del seu pare. També serà l’últim que anirà a la cort franca a jurar el càrrec. Al voltant d’aquesta problemàtica gira tot l’episodi, potser el més fluix de la sèrie. Es té la impressió que Guifré Borrell va ser un comte de transició entre el seu pare Guifré i el seu germà Sunyer.

Guifré Borrell: un comte de transició? Font: Comtes
Guifré Borrell: un comte de transició? Font: Comtes

Potser per aquest motiu, aquest és el capítol en el qual apareixen més personatges externs a la cort comtal: l’arquebisbe Arnust de Narbona i el comte Sunyer d’Empúries, a més del monarca franc Carles el Simple. Fora d’això, només al quart capítol apareix Gerbert d’Orlhac, durant la seva estada de formació als comtats abans d’esdevenir el Papa Silvestre II. En aquest sentit, és d’agrair la incorporació d’altres personatges per tal que el públic conegui el context de l’època i no caure en un personalisme extrem, cosa que en aquesta sèrie ocorre massa sovint. Possiblement, aquesta sigui la crítica més important que se li pot fer a una producció que, de fet, es diu Comtes.

De la mateixa manera que no abunden els personatges aliens al cercle comtal, no hi ha pràcticament cap menció a qüestions socioeconòmiques, fora d’aquelles que afecten directament la cort. En aquest capítol, d’una banda es tracta la qüestió successòria, que hi juga un paper primordial; i de l’altra, de quina manera la societat catalana dels segles IX-XI integrava les dones, especialment aquelles pertanyents a la classe dominant. Pel que fa a la successió dels comtats, resta clar que fins a finals de l’Edat Mitjana predominava una concepció patrimonial dels títols, més que no pas una “visió d’Estat”. Així doncs, els càrrecs es repartien entre la descendència de la mateixa manera que els béns mobles i les terres. Al germà gran usualment li corresponia el nucli principal de l’herència: el comtat més important, les millors terres… Per aquest motiu, Guifré Borrell heretà el comtat de Barcelona, mentre que els seus germans i germanes van obtenir altres títols i càrrecs secundaris. El mateix fenomen, en un escalafó menor en l’escala nobiliària, el veurem també durant el segle X amb els diversos càrrecs de vicarii que ostenten els magnats de les corts comtals catalanes. El vicarius, que inicialment era un càrrec públic de representació atorgat pel rei o el comte, és ja als comtats del segle X un títol hereditari que va associat a un castell termenat.

L’altra qüestió tractada és quina era la integració de les dones en la societat. Crec que és un gran encert abordar aquesta temàtica, per tal de trencar els prejudicis de caire evolucionista que tendim a tenir sobre el passat. És important conèixer que la realitat històrica és canviant i no pas lineal, especialment quan parlem de la història del patriarcat. En aquest sentit, és cert que les dones dels comtats dels segles IX-XI tenien un major accés a la presa de decisions econòmiques i polítiques que en altres períodes històrics, com a l’Imperi romà o a l’Europa del segle XVIII, per exemple. No hem d’oblidar, però, que la seva posició social era clarament subordinada als homes, i que no podien ostentar càrrecs públics de manera legal. Ara bé, a la pràctica, coneixem diverses dones que van gestionar les seves propietats, que tenien tant per herència o per compra, i que podien, fins i tot, enfrontar-se legalment a un monestir com el de Sant Cugat i guanyar, com el cas d’Eliarda de Cervelló, filla del magnat Ènnec Bofill, a inicis del segle XI.

Aquests són els dos únics aspectes socioeconòmics que es tracten a la sèrie. Cap menció a aspectes purament econòmics, més enllà d’una referència implícita al primer capítol, quan es dóna a entendre que una suposada expansió pagesa primerenca és la causa de la conquesta de nous territoris per part de Guifré el Pelós, cosa més que discutible. Cap referència, per exemple, a les nombroses villae, assentaments rurals la principal funció dels quals era econòmica, que posseïa la família comtal repartides pels diferents comtats, alguns fins i tot treballats per grups esclaus, com es desprèn dels esponsalicis del comte de Sunyer atorgat a la seva primera esposa Aimilda datat entre 898 i 917. Cap esment, ni en aquest ni en cap altre episodi, al procés de conquesta ni a l’organització dels nous territoris ocupats, amb la invenció i l’aplicació dels castells termenats. En aquest sentit, es podia haver fet una millor feina.

Malgrat una certa caricaturització, s'agraeix el context històric que aporta l'aparició d'altres personatges. Font: Comtes
Malgrat una certa caricaturització, s’agraeix el context històric que aporta l’aparició d’altres personatges. Font: Comtes

Com ja hem dit abans, en aquest capítol apareixen altres personatges contemporanis de Guifré Borrell. Un d’ells és Sunyer II, comte d’Empúries i Rosselló, que a la sèrie apareix com a cosí de Guifré Borrell, tot i que això no és gens clar. Sunyer II, al igual que havia fet Guifré el Pelós, va ser el primer en cedir el seus comtats al seu fill. A Sunyer se’l caracteritza com un pirata i un vividor, que contrasta amb la imatge d’austeritat que projecten Guifré Borrell i els altres comtes del casal de Barcelona. Tot i que potser s’ha caricaturitzat en excés la seva figura, Sunyer II era, efectivament, un pirata. Segons Ibn Ḥayyān, en el seu volum tercer de l’al- Muqtabis, l’any 889-890 una flota de quinze naus empordaneses capitanejada pel comte Sunyer II va arribar a la República marítima de Petxina (al-Baŷŷāna), un centre comercial/pirata situat prop d’Almeria i que no sempre va tenir bones relacions amb Còrdova, on van entrar en combat amb la flota dels bahriyyūn, “mariners”, habitants de Petxina. Després de diverses naus cremades per ambdues bandes, cap dels dos bàndols va aconseguir una victòria clara, cosa que va comportar la signatura d’un tractat comercial entre el comte i la República marítima. Aquest episodi reflecteix perfectament com comerç i pirateria eren dos conceptes compatibles al Mediterrani medieval.

L’altre personatge que apareix a la cort comtal del Guifré Borrell és Arnust, arquebisbe franc de Narbona. És curiós que en cap moment aparegui el bisbe de Barcelona, ni la família vescomtal, però això ja és un altre tema, i en canvi Arnust tingui un paper tan destacat. Es podria entendre aquesta llicència per poder explicitar la supremacia eclesiàstica de Narbona als comtats, o per explicar que Arnust va morir assassinat en territori hispà, probablement per odre del comte Sunyer. El cert és que Sunyer II d’Empúries, juntament amb el seu germà Delà, ja havia tingut problemes amb l’anterior arquebisbe narbonès a finals del segle IX, a causa del nomenament d’un nou bisbe de Girona.

Per finalitzar, voldríem analitzar el viatge de Guifré Borrell a Tours per trobar-se amb el rei franc Carles el Simple. Al capítol veiem com el comte de Barcelona arriba a Tours i el monarca el va a buscar-lo als jardins del palau reial, on tot i voler ajusticiar-lo per rebel, acaba confirmant-lo en el càrrec. Llavors Guifré Borrell, no content amb això, desafia el rei i li llença un ultimàtum per tal que li confirmi que podrà cedir els seus títols a la seva descendència. Suposo que l’objectiu d’aquesta escena era mostrar la debilitat del rei carolingi, en un moment en què la monarquia franca perd efectivament el poder de nomenament dels càrrecs públics i s’inicia l’etapa dels principats territorials. Tot i això, aquest tractament resulta massa forçat. Les audiències reials es duien a terme en sales especialment destinades a tal efecte, on precisament la intenció era mostrar fortalesa davant de l’emissari estranger o el vassall. A més, especialment en el cas d’un rei tan jove com Carles el Simple, hi havia els consellers reials, nobles propers al monarca, que l’assessoraven en la presa de decisions. I, en cap cas, sembla creïble aquest desafiament de Guifré Borrell, que no hauria fet explícita la seva voluntat de transmetre els seus títols; ho hauria fet, sense demanar permís, en el seu moment, com mostra el fet que cap altre comte de Barcelona demanarà audiència amb un rei franc.

Així doncs, el comte Guifré Borrell, que va morir jove i sense descendència masculina, va cedir els comtats al seu germà petit Sunyer, que consolidarà la seva posició als comtats i que aprofitarà les dinàmiques anteriors per continuar l’expansió dels seus territoris cap al sud, més enllà del Llobregat.

Xavier Gonzalo Arango (ICAC-UAB)

El meu nom és Xavier Gonzalo Arango, actualment doctorand a l’Insitut Català d’Arqueologia Clàssica i la Universitat Autònoma de Barcelona, on em vaig llicenciar en Història el 2010. El curs següent vaig traslladar-me a Toulouse per estudiar el Master en Études Médiévales a la Université de Toulouse II – Jean Jaurès. Després d’això vaig estar treballant com a arqueòleg per, entre d’altres, el CNRS francès en un projecte a Romania. L’any 2013 vaig obtenir una beca per investigadors predoctorals a l’ICAC per tal de completar la meva tesi doctoral, actualment en curs, amb el títol Dinàmiques en l’organització social i econòmica al territori de Tarragona (s. VI-XII) i codirigida pel Dr. Josep Maria Macias (ICAC) i pel professor Dr. Ramon Martí (UAB).

Read More

Fa un temps aquesta revista ja va entrevistar a Marc Andreu i Acebal, autor d’una tesis doctoral i un llibre sobre els moviments veïnals de la ciutat de Barcelona entre els anys 1968 i 1986 on es defensava una visió segons la qual els moviments veïnals i socials, i en aquest cas concret a Barcelona, havien sigut protagonistes en haver aconseguit incidir en les decisions polítiques gràcies a les mobilitzacions massives d’aquella època. L’estudi del moviment veïnal permet corroborar aquesta tesi des d’una òptica d’història social, i estudiant la Transició des de la base de la societat, aspecte oblidat des de sempre per molts tertulians i autors d’articles divulgatius.

Aquesta visió de la Transició és resultat d’una sèrie d’assajos històrics en els quals l’objecte d’estudi és el moviment social. No obstant, la interpretació més generalitzada explica el procés de la Transició a través del seu final, un pacte entre individus que eren dirigents des dels seus respectius col·lectius. En aquesta interpretació existeixen uns matisos: per una banda, aquells que defensen l’establiment de la democràcia, com l’evolució natural del país a causa de la modernització econòmica i del canvi de mentalitat de les classes mitjanes i populars, però també aquells que destaquen la desmobilització com l’element fonamental que va permetre assolir el pacte o aquells que veuen en la moderació de la societat la clau del procés.

Context: la crisi de la dictadura franquista

La història del moviment veïnal que tractarem en aquest article s’ha de contextualitzar en la crisi de la dictadura franquista (Ysas, 2004). Des de finals dels anys 60, la dictadura comença a patir una sèrie de conflictes socials de prou envergadura com per comprendre internament que la pau en la qual es legitimava el seu poder s’estava trencant. La primera mostra clara d’una crisi sistèmica va ser el màxim punt de repressió de 1966 a 1969, que acabà amb el primer estat d’excepció a nivell de tota Espanya l’any 1969, un intent d’arrencar d’arrel el creixement organitzatiu de l’oposició democràtica. Però l’antifranquisme organitzat, lluny de tornar-se inoperant a partir dels anys 70, s’estengué per amplis sectors de la societat, tendí a la unitat política i utilitzà la solidaritat per fer que la repressió fos contraproduent.

La mort de Francisco Franco l’any 1975 no suposà un punt d’inflexió, ja que la gent esperava que el dictador morís a curt termini i la dictadura encara aguantà dos anys més sense eleccions. Tot i així, sí que va suposar la creença per a moltes persones que tot era possible a nivell polític i social. És a dir, es va percebre que l’estructura d’oportunitats polítiques s’eixamplava, i això alhora va portar molta gent a eixamplar, també, els límits mobilitzadors de l’oposició, una oposició que veia la mort de Franco com la possibilitat d’un canvi profund. El president del govern des de 1973, Carlos Arias Navarro, va haver de dimitir el dia 1 de juliol de 1976 després de l’ofensiva sindical i veïnal de principis d’aquell mateix any que havia posat en perill l’inici del regnat de Joan Carles I. El nou president, Adolfo Suárez aconseguí sobreviure adoptant en part i per parts el programa de la Platajunta. Va arrabassar, alhora, la iniciativa política a l’antifranquisme polític i social després d’aconseguir aprovar la Ley de reforma política, aplicar diverses amnisties i convocar unes eleccions generals el juny de 1977.

Fotografia d'un safareig comunal en el Camp de Bota. Font: Barraques.cat
Fotografia d’un safareig comunal en el Camp de Bota. Font: Barraques.cat

Els orígens del moviment veïnal

L’aparició d’aquest moviment social va estretament lligat a les corrents migratòries cap a Catalunya des de la immediata postguerra, i no des dels anys 60, i a les conseqüències d’aquesta immigració: la construcció de suburbis a Barcelona i a la resta de principals ciutats catalanes (Sabadell, Terrassa, Badalona, Hospitalet, Santa Coloma de Gramanet, etc), la construcció dels polígons d’habitatges que avui dia conformen els barris de la perifèria d’aquestes ciutats, i, sobretot, el pas del suburbi al barri (Marin, 2009). És aleshores quan es genera una petita autogestió dels veïns arran de la construcció dels serveis mínims o de les cases d’altres veïns, un procés que necessita espais i temps comuns que van més enllà de la família i connecten tots els veïns, cosa que genera una consciència que normalitza la solidaritat.

Segell de les COI. Font: barraques.cat
Segell de les COI. Font: barraques.cat

L’aparició del moviment veïnal no sols va acompanyada del greu dèficit de serveis i equipaments cívics en els suburbis (falta d’asfalt, de clavegueram, places educatives, transport públic, accessibilitat a l’aigua potable o la compra de productes de primera necessitat, la recollida de brossa i neteja municipal i, per descomptat, qualsevol equipament mínim sanitari) sinó també a l’aparició d’una consciència crítica amb les males condicions de vida: més pobresa no significa més mobilització social i per això en alguns casos el moviment veïnal fou més precoç, en altres aparegué en el moment de major expansió i en altres no aparegué mai.

En aquest sentit tenen una importància capital els “agents mobilitzadors”, aquells col·lectius que actuant legalment o no incideixen en la vida associativa emparant activitats crítiques amb la dictadura (les parròquies o els capellans obrers), tenint una hiperactivitat, fent manifestos llampec, estenent la solidaritat per les vagues obreres als barris amb Comissions Obreres Juvenils o les Comisiones de Barrio (Bordetas, 2012) i creant espais físics on organitzar activitats de tot tipus i parlar dels problemes comuns del veïnat. Mereixen una menció especial revistes com Grama o Can Oriach per convertir-se en referències comunicatives de tot un barri i facilitar, així, la construcció d’una identitat comuna.

Algunes de les accions que es realitzaren abans de l’eclosió social del moviment veïnal foren sobretot de tipus legalista, és a dir, de queixar-se mitjançant els canals legals establerts per la dictadura franquista. Moltes associacions feien enquestes o enviaven cartes i peticions a alcaldes del barri, de la ciutat o al governador.

El pas cap a la Associació de Veïns (AAVV) reivindicativa significà l’inici d’algunes lluites de caràcter massiu, ja que no totes les AAVV eren reivindicatives i el moviment veïnal tenia vida més enllà de les anomenades associacions. Aquest canvi fou degut al fet que els propis veïns organitzats s’adonaren que els sistemes legals i les peticions per condicionar dignament el barri eren inútils i que únicament una acció col·lectiva que trenqués amb la “pau social” de la dictadura, i per tant, una acció fora de la legalitat seria la solució per arreglar allò que havia generat un succés traumàtic per als veïns.

Les Associacions de Veïns en la Transició

La dècada dels 70′ a Catalunya fou d’una gran conflictivitat social, sobretot allà on els barris de barraques havien sigut substituïdes per polígons d’habitatges però amb els mateixos dèficits d’equipaments i serveis. El que cal tenir en compte en aquests anys és que entre la població d’aquests barris es desenvolupà el pensament que es podia viure amb un major nivell de vida i amb els primers conflictes veïnals veieren que es podria aconseguir. Però aquest pensament va lligat en part al salt qualitatiu de passar de viure en una barraca a viure en un pis. També lligava, en part, amb la contradicció entre la imatge que transmetia la dictadura i la palpable desigualtat social existent. Val la pena citar algunes de les accions que protagonitzà el moviment veïnal, cada cop més organitzat entorn les AAVV, i que va permetre fer un salt qualitatiu que a la vegada provocà un salt quantitatiu. Conforme s’avança en els anys seixanta, les accions esdevenen il·legals, i aquest fet era el que implícitament impugnava tot el sistema dictatorial: el sentit d’aquestes accions “il·legals” era alterar l’ordre públic per tal que les autoritats cedissin. I funcionà, a costa d’aguantar molta repressió en forma de multes i detencions. Talls de carreteres per exigir posar semàfors, segrest d’autobusos per demostrar que el transport públic podia arribar als racons més inaccessibles de la ciutat o la vaga d’impostos per exigir un bon manteniment dels pisos de protecció oficial són només alguns exemples d’aquestes accions.

Imatge d'una protesta veïnal al novembre de 1976. Font: manueldelgadoruiz.blogspot.com
Imatge d’una protesta veïnal al novembre de 1976. Font: manueldelgadoruiz.blogspot.com

En aquest context foren diversos elements els que provocaren una extensió del moviment veïnal. Un primer element va ser la coordinació entre AAVV per frenar els plans urbanístics que afectaven diferents zones de la ciutat o diferents ciutats: projectes com la construcció de la Gran Via de Sabadell, el Plan Metropolitano de 1976 o la multiplicació dels plans parcials que revisaven el Plan Comarcal de 1953.

Un altre punt important fou l’aparició de centenars d’AAVV, aproximadament 300 en tot el territori català (Sanchez y Bordetas, 2010), demostrant la capacitat d’aquest tipus d’organitzacions veïnals d’abraçar diverses sensibilitats dins de l’antifranquisme. A la pràctica, això es traduí en que el moviment veïnal agrupà diverses classes socials, tot i que mantenint la identitat obrera en forma de valors i mètodes de lluita, des de Sant Gervasi o l’Eixample fins a Nou Barris o el Carmel passant per el Poble Sec o Hostafrancs. El símptoma més clar d’això fou la coordinació que brindà el moviment veïnal en les lluites de professors, metges i infermers, treballadors de coll blanc que no tenien una tradició organitzativa i de lluita laboral però que foren un clar símptoma que l’antifranquisme ja no era sols activisme sinó una una forma de vida compartida per la majoria de la societat, almenys a Catalunya.

Però l’element més important en aquest període fou la voluntat de representativitat, ja que era la principal diferencia amb les comissions clandestines. Aquesta voluntat es transformava en pràctiques internes horitzontals, obertes, assembleàries i democràtiques, i convertia les organitzacions veïnals en antifranquistes de manera implícita. Gràcies a aquesta voluntat de representativitat es convertiren en interlocutors vàlids i reconeguts per part dels propis veïns, i per part de les autoritats franquistes, que reconeixien així la inutilitat dels canals d’interlocució establerts per ells mateixos. Aquesta voluntat de representació també va passar per la participació de joves, dones i jubilats en els moviment socials, col·lectius que per la seva condició de població inactiva no podien participar del moviment obrer.

Les autoritats reaccionaren amb nivells repressius que s’aplicaven des de feia bastants anys. Però aquesta repressió no funcionà per paralitzar l’activitat de la oposició gràcies als moviments socials, i en especial al moviment veïnal de Barcelona. La solidaritat s’estenia a milers de persones i feia ineficaç la repressió (aquí veiem l’èxit del salt qualitatiu de les accions col·lectives). La participació de tantes persones confirma el poc suport que tenien les autoritats franquistes en les ciutats catalanes i com afectava la crisis del franquisme a nivell local amb ajuntaments paralitzats, alcaldes aïllats socialment i governadors civils obligats a negociar concentracions de milers de persones. La dimissió de fins a dos alcaldes de Barcelona al final de la dictadura fou un altre símptoma de la crisi dels ajuntaments franquistes; coma mínim en una d’aquestes renúncies, el moviment veïnal en fou un actor fonamental en organitzar la campanya “Salvem Barcelona per la democràcia”.

La crisi del moviment veïnal

La crisi a la qual fa referència la historiografia és una crisi de valors i no d’activitat. L’activitat de les organitzacions veïnals continuà a un ritme semblant durant els primers anys de democràcia, però els valors de solidaritat, companyerisme o participació perderen terreny enfront a altres valors de tipus capitalista, que en aquella època s’estaven fent un lloc en la nova societat de consum.

Portada del document Plan Popular. Font: forumgrama.cat
Portada del document Plan Popular. Font: forumgrama.cat

L’anticapitalisme que representava el projecte de les organitzacions veïnals deixà de tenir visualització social en descobrir-se els límits de la Transició i, sobretot, de la política electoral ja en democràcia. El punt d’inflexió fou el moment en què els ajuntaments democràtics governats per les forces d’esquerra antifranquistes (principalment el PSUC), i que havien acollit algunes de les reivindicacions veïnals, s’adonaren del fràgil equilibri entre la pressió al carrer i el treball a les institucions. També hi va haver altres factors: en ser legalitzats partits polítics com el PSUC ja no calia recórrer a les AAVV per convocar manifestacions legals o tenir espais físics on reunir-se. Amb els bons resultats electorals en les eleccions locals de 1979 en algunes ciutats, alguns quadres tècnics i dirigents veïnals es dedicaren a temps complet a la feina institucional i, en conseqüència, el moviment veïnal va perdre part de la capacitat de seguir proposant alternatives viables a ulls dels veïns.

Tot i així, el recorregut del moviment veïnal durant la democràcia ha sigut poc estudiat i els assajos històrics que han tocat el tema aquests últims anys han demostrat la importància del moviment veïnal en la societat, en haver aconseguit paralitzar, com a mínim, una dècada la construcció  de la ciutat capitalista que avui en dia coneixem. Durant força anys, els empresaris immobiliaris i les autoritats es veieren obligades a cedir, pactar o directament anar-se’n per la pressió veïnal. Les organitzacions veïnals aconseguiren articular una alternativa de ciutat democràtica per impugnar totalment el disseny de la ciutat franquista durant el desarrollismo. Els anomenats Planes Populares es basaren en l’interès col·lectiu del sòl enfront a la majoria dominant, defensant la municipalització del sòl i dels serveis de l’ajuntament o la socialització de l’educació i la sanitat, impugnant la lògica capitalista urbana.

Read More

La ciutat de Barcelona és, sens dubte, una de les ciutats més conegudes mundialment per la seva arquitectura. L’empremta que el Modernisme hi deixà, difícilment esborrable, segueix intacta i crida l’atenció de locals i estrangers i projecta la ciutat arreu del món.

És difícilment imaginable una ciutat sense la seva majestuosa presència, degudament amplificada per diverses institucions (públiques i privades), amb la col·laboració de nombroses empreses i estudiosos, que es dediquen sense descans a fer-ne ressaltar i créixer la seva imatge i impacte.

Això ens podria portar a pensar, doncs, que vivim en una ciutat que aprofita els seus recursos patrimonials i arquitectònics com a dinamitzadors de la seva economia, cosa que, sens dubte, seria una bona notícia, però darrere de la poderosa imatge de la Pedrera, del Parc Güell, de la Sagrada Família i del Palau de la Música, no tot el patrimoni arquitectònic barceloní ha tingut ni té la mateixa sort.

Com és ben sabut, durant el segle XIX i la primera meitat del segle XX es construïren, en diverses zones de la Ciutat Comtal, nombrosos recintes fabrils, que en marcaren sens dubte l’esdevenir. Zones especialment dinàmiques, com ara el Poblenou de Barcelona, creixien al mateix temps que veien proliferar noves construccions, les quals deixarien una empremta molt gran als barris i conformarien l’aparició de tot un nou patrimoni arquitectònic industrial.

Imatge aèria del barri del Poblenou que ens mostra la gran concentració de fàbriques i magatzems que havia arribat a tenir.
Imatge aèria del barri del Poblenou que ens mostra la gran concentració de fàbriques i magatzems que havia arribat a tenir. Font: Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona.

Amb l’arribada del “desarrollisme” franquista, es generaren en aquests barris canvis econòmics fonamentals que els dugueren a passar de ser zones de producció en sèrie de diferents sectors (entre els quals el tèxtil hi tenia un pes molt important), a ser seus de petites empreses dedicades a la indústria automobilística, als petits tallers i als béns de consum.

Aquests canvis, que desplaçaren la indústria tradicional i més pesada cap a les afores de la Ciutat (a zones com ara la Zona Franca), no afectaren de manera important la conservació del patrimoni fabril, que després d’esquivar el Pla de la Rivera (1965), que sens dubte n’hagués condemnat una bona part (la corresponent al litoral barceloní), arribà pràcticament intacte a les grans transformacions prèvies als Jocs Olímpics de 1992.

Aquest gran esdeveniment, que com ja ha estat àmpliament comentat, suposà nombrosos canvis urbanístics a la Ciutat, també suposà un punt d’inflexió negatiu en la conservació del patrimoni. A partir de llavors, aquest començà a ser gairebé sistemàticament bandejat i destruït amb nombrosos plans i projectes com ara el de l’obertura de la Diagonal fins al mar, la reforma del Front Marítim, el projecte de construcció de Diagonal Mar i el 22@.

Imatge d’una xemeneia envoltada d’edificis de nova construcció, únic testimoni d’un passat obrer.
Imatge d’una xemeneia envoltada d’edificis de nova construcció, únic testimoni d’un passat obrer.

La política a partir de llavors, passà a ser protegir només comptades fàbriques i xemeneies (moltes pel simple fet d’estar relacionades amb el modernisme), com a testimoni clarament insuficient i solitari del que allà hi havia hagut, i en molts casos s’optà per demolir la resta, a voltes fins i tot sense fer un inventari de què era allò que es destruïa.

A les antípodes d’aquesta manera de fer, existia i existeix una política de defensa i protecció del Patrimoni Industrial, sorgida als anys 50 a la Gran Bretanya. La seva aparició s’emmarca en el moment en que es féu el pas a una economia especulativa que deixava de ser productiva, i que, per tant, deixava de necessitar les mateixes infraestructures que s’havien construït fins llavors. Aquesta política defensava i defensa la necessitat de posar en valor no només el potencial arquitectònic dels diferents espais, sinó també la importància econòmica i social que aquestes fàbriques havien tingut durant la història.

Els resultats foren molts i en gran part satisfactoris, i un d’ells és el recinte industrial de New Lanark (Glasgow, Escòcia), una vila declarada Patrimoni de la Humanitat que ha estat restaurada i feta museu a l’aire lliure.

Aquesta política de defensa ha estat tradicionalment impulsada per diversos agents socials, des de grups de veïns a historiadors i periodistes, i ha contribuït a conservar la memòria del que havien estat aquests espais i a fer-los passar de ser esquelets que han deixat de produir a ser nous focus econòmics i culturals.

Seria injust dir que aquí aquest corrent no ha tingut presència. Han estat moltes les reivindicacions fetes per salvar i preservar nombrosos recintes, però a diferència de llocs com Glasgow, aquí les institucions han optat per no posar en valor l’actiu que aquest patrimoni suposa mentre segueixen explotant la gallina dels ous d’or en què s’ha convertit el modernisme. Aquest ha esdevingut en una espècie de divinitat del arquitectònica que amb la seva radiació esborra del mapa i relega el patrimoni restant de la ciutat, i  és precisament el fabril un dels que en surt més malparat.

Com a mostra d’aquesta gestió, tenim el recinte fabril de Can Ricart, que malgrat estar qualificat amb un nivell de protecció A (Bé Cultural d’Interès Nacional), nivell màxim que pot atorgar la Generalitat, i haver estat defensat per amplis sectors del veïnat poblenoví agrupats en la plataforma Salvem Can Ricart, actualment malda per sobreviure entre el deteriorament provocat pel pas del temps i pel vandalisme, després d’haver estat objecte de tot tipus d’intervencions parcials que no han acabat de reeixir en el seu conjunt.

Recinte industrial de Can Ricart, tal i com es pot veure, greument deteriorat.
Recinte industrial de Can Ricart, tal i com es pot veure, greument deteriorat. Font: Poblenou d’Actualitat (poblenou.org)

Si bé ja s’arriba tard, cal, ara més que mai, que s’aposti per un model de ciutat que sàpiga aprofitar aquest patrimoni per a preservar-lo, utilitzar-lo i dinamitzar-lo per convertir-lo no només en un espai de dignificació i justícia del que ha estat el passat industrial català, sinó per convertir-lo també en un actiu dinamitzador de zones que, després de diversos plans agressius i poc respectuosos amb la història local, segueixen degradades, i que poden trobar en la seva història, conjuntament amb altres sectors econòmics i socials, l’eina per avançar i dignificar-se.

Read More

Abans que el sindicalisme es convertís en un actor històric principal a la vida social i política catalana a partir de les últimes dècades del segle XIX, el procés que va conduir a la formació del sindicalisme va ser un fenomen històric totalment decisiu per entendre la història de la Catalunya contemporània. La implantació exitosa del capitalisme com a mode productiu dominant a l’economia catalana al llarg del segle XIX va ser un factor necessari perquè aquest procés donés els seus fruits però, com veurem, ni va tenir un efecte automàtic i mecànic en la realitat social i laboral del país ni va ser l’únic factor d’aquest procés. El sindicalisme català té la seva arrel en la conjunció de diferents elements històrics que tot seguit repassem.

La formació del proletariat urbà

Les formació d’un nou col·lectiu humà a Catalunya, el dels obrers urbans de fàbrica, va dur-se a terme gràcies a la transformació de dos tipus de treballadors preindustrials: per una banda, els artesans rurals que havien sorgit a l’era preindustrial a través de la penetració del treball tèxtil al camp, de la mà del conegut com a domestic system -treball rural a domicili. Aquest nou model econòmic va permetre un creixement demogràfic que va proporcionar l’excedent humà que permetria l’enlairada de la industrialització catalana. Per altra banda, la formació del proletariat català tampoc es pot entendre sense tenir en compte la transformació del món artesanal urbà, en la que es van barrejar processos com la deslocalització que implicava el domestic system, la penetració del capitalisme, la mecanització dels instruments de treball i la crisi del gremialisme. Aquests fenòmens van contribuir de manera decisiva al pas de milers de persones d’artesans a proletaris en el si de les ciutats catalanes.

domestic_system_03
Exemple del model de domestic system (Font: apuntes.santanderlasalle.es)

En la primera via que hem assenyalat, la migració a les ciutats l’hem d’entendre com una estratègia adaptativa de famílies rurals, que tenien un origen laboral artesanal i la procedència de les quals estava dispersa per tot el món de la manufactura preindustrial catalana. La formació del sistema fabril a Catalunya es va fonamentar, d’aquesta forma, en els transvasaments de població industrial i no de població agrària, contràriament al que tradicionalment s’ha afirmat. Aquestes migracions es realitzaven a diferents escales, del camp a ciutats petites i mitjanes en primer lloc i, en una segona fase, d’aquestes ciutats a nuclis industrials capdavanters, com Barcelona o Sabadell.

Pel que fa a la pròpia transformació dels artesans urbans, la decadència del sistema gremial ajuda a explicar el procés. Els gremis van ser, al llarg de molts segles, el marc en el qual es desenvolupava tota l’activitat productiva manufacturera a les ciutats. Es tractava d’unes institucions que gaudien del reconeixement de les autoritats municipals i disposaven d’una sèrie de privilegis i prerrogatives legals i públiques. Entre aquestes destacaven el monopoli local en la producció i distribució del bé en qüestió i un reglament que fixava les tècniques, les formes i les quantitats que havien de seguir tots els treballadors agremiats. La degradació de l’ofici gremial va produir-se en bona mesura a causa del creixement de la població de les ciutats i l’augment del consum, que van obrir noves vies de negoci al marge de la legalitat gremial. A més, la fugida de bona part de l’activitat manufacturera al camp, sumat a l’augment de mà d’obra disponible, va generar una reducció significativa dels sous i la pèrdua de control dels manufacturers urbans de la totalitat del seu procés productiu.

Paral·lelament, el naixement de l’Estat liberal a Espanya va comportar que l’any 1836 s’abolissin a nivell legal els privilegis gremials, cosa que va comportar noves alteracions socials i laborals. Aquesta decisió política va provocar que els membres dels gremis perdessin més control sobre el procés productiu i va intensificar la penetració del capital al món manufacturer. Els artesans, per tal de resistir-se a la ofensiva contra el seu model de treball, van intentar reforçar, per una banda, el control que el gremi exercia sobre l’oferta de mà d’obra, impedint l’entrada de nous treballadors, i, per l’altra, el sistema d’aprenentatge tradicional que es basava en les categories d’aprenent, oficial i mestre i que servia per controlar l’accés a l’ofici d’artesà. Aquesta reacció va generar un model de resistència al capital en el qual s’emmirallarà més endavant el primer sindicalisme.

La transformació productiva al tèxtil català a la primera meitat del segle XIX

La modernització tecnològica durant la primera meitat del segle XIX va ser un altre dels factors claus per a la formació d’un grup humà que acabaria tenint la capacitat d’organitzar els seus interessos com a treballadors a través d’una institució pròpia i autònoma, el sindicat. A les tres primeres dècades del segle la filatura va protagonitzar la gran majoria d’innovacions del sector tèxtil, a través de la generalització de les spinning jenny i, sobretot, de la berguedana, màquines de filar introduïdes a Catalunya l’últim decenni del segle XVIII i que van permetre un notable increment de la productivitat. La innovació que més impacte va causar es va produir a la dècada de 1830 amb la introducció de la mule-jenny, una màquina accionada per un motor de vapor que automatitzava l’operació de convertir la metxa de cotó en fil. Per operar amb ella era necessari empènyer un carro metàl·lic de grans proporcions i, a més, requeria la necessitat d’augmentar els nombre de persones dedicades a tasques auxiliars, cosa que suposava un fort eixamplament dels equips de filatura.

mule-jenny
Màquina mule-jenny (Font: www.arts-et-metiers.net)

La introducció de la mule-jenny va posar les bases perquè, a determinades ciutats com Barcelona, es produís la masculinització de la feina de filar, és a dir, que una gran quantitat de nous filadors reemplacessin una mà d’obra essencialment femenina. Els nous treballadors del fil d’aquells indrets on es va masculinitzar la filatura van construir sistemes informals d’aprenentatge a través de la subcontractació de treballadors, sovint familiars, el que els va permetre formar un espai d’autonomia i autoritat dins el procés productiu i adquirir una posició de gerents a peu de màquina. Aquest va ser un procés de creació d’una nova figura de filador, masculí, assalariat i fabril, que tenia la capacitat de forçar el treball d’altres per augmentar la productivitat i gaudia del control de l’accés al nou ofici.

Pel que fa al tissatge, la mecanització de la maquinària va ser força més tardana, però igualment rellevant. A la dècada de 1830 es van doblar el nombre de telers, i els 1840 es van introduir les màquines jacquards i els telers mecànics. A més, es va dur a terme una profunda transformació de l’organització del treball, sobretot a través de la concentració fabril, un procés que no va ser un simple resultat de la mecanització, ja que es va experimentar tant en el tissatge manual com en el ja mecanitzat. Aquest procés tenia com a motor la voluntat dels patrons de controlar el procés de producció i disciplinar la mà d’obra, per tal de poder augmentar la intensitat i el ritme de treball i establir uns horaris més estrictes. Aquesta lluita per l’apropiació del temps va derivar en uns horaris ben estipulats i en l’amenaça d’unes multes d’enormes proporcions als obrers que no els complissin. La progressiva implantació del sistema fabril va provocar una separació entre l’activitat domèstica i la remunerada, la qual cosa va generar noves pautes tant d’edat com, sobretot, de gènere. Les dones van ser les més afectades per l’atur generat pel canvi tecnològic i l’increment de l’oferta de treball, i les estratègies familiars van tendir a destinar l’activitat femenina exclusivament a la llar quan la dona arribava, aproximadament, a la trentena d’edat, etapa en què els primers fills ja tenien edat per incorporar-se a la fàbrica.

El desenvolupament del primer sindicalisme català

El 1840 és la data documentada del naixement del sindicalisme formalitzat a Catalunya. Els orígens i les arrels de l’associacionisme obrer reivindicatiu, això no obstant, es remunten diversos anys enrere, en un procés que va tenir com a principal protagonista el sector del tissatge. Des de finals dels anys 1820 la conflictivitat laboral va augmentar de forma accelerada en tot el món tèxtil; el conflicte més habitual girava entorn el tir de les peces de roba, que els fabricants allargaven per tal de reduir el salari efectiu dels treballadors. També va ser destacada la disputa sobre la llibertat dels patrons d’acomiadar lliurement els teixidors. Tot i que puntualment van enfrontar-se a les màquines i van protagonitzar episodis de ludisme a Catalunya, com en el cas del conegut incendi de la fàbrica Bonaplata l’any 1835, el mecanisme principal utilitzat pels treballadors va ser presentar reclamacions a les autoritats municipals. Paral·lelament, es va generalitzar l’elecció de comissionats de fàbrica per part dels treballadors i la recaptació de quotes setmanals. Els anys 1830, d’aquesta forma, van servir als teixidors per adquirir experiència estratègica i organitzativa, en el marc d’un sindicalisme clandestí que no s’oficialitzaria fins que el context polític ho permetés.

assteixidors1840
Icona de l’Associació Mútua de Teixidors de arcelona (Font: http://www.veuobrera.org/02organi.htm)

Els primers sindicats catalans van aparèixer amb noms que feien referència a la protecció mútua, prenent com a model la titulació de les societats de socors mutus. L’Associació Mútua de Teixidors es va crear el 1840 i és la primera mostra d’associació amb objectius sindicals explícits, tot i que van existir organitzacions obreres no oficials els anys immediatament anteriors. La seva oficialitat va ser possible gràcies a la Reial Ordre de febrer de 1839 que culminava un procés de legalització limitada de les associacions, que es frenaria en sec l’any 1843 arran de la fi del Trienni Esparterista i el retorn dels moderats al poder. Entre els principis sobre els quals es va assentar el sindicat tèxtil hi figuraven la lluita per la millora dels jornals, l’establiment de borses de treball per als aturats, una cotització setmanal per part dels associats –amb l’objectiu de sufragar aquells treballadors que es trobessin en situació de malaltia o d’invalidesa- , el boicot al treball dels no associats i la vaga com a eina de lluita principal. Van aconseguir englobar entre un terç i la meitat de tots els teixidors barcelonins, van establir un sistema de socors per als acomiadats i, uns anys més endavant, van crear tallers de fabricació pròpia, els quals tenien com objectiu principal pal·liar la manca de feina en moments de crisi.  

El col·lectiu dels filadors de cotó barcelonins, per la seva banda, format per pocs centenars d’homes, va adquirir una visibilitat sindical i política de primera magnitud. La seva situació laboral estava marcada per la seva àmplia autonomia en l’organització del treball a peu de màquina, que els permetia subcontractar ajudants pel seu propi compte i acumular experiència en la gestió i supervisió d’equips de treball, i per la centralitat salarial que ocupaven en el món menestral de Barcelona, tractant-se de l’ofici més ben remunerat de la ciutat comtal. Arran d’això, els homes filadors van gaudir d’una extraordinària capacitat de pressió laboral i de mobilització col·lectiva, reforçada pel context polític que es va viure entre el 1840 i el 1843 i per l’impuls que va suposar l’actuació de l’Associació Mútua de Teixidors. Un dels objectius dels filadors cotoners era tancar sindicalment el mercat laboral per garantir el sistema de subcontractació endogàmica, que es vinculava a una cultura del treball en què nocions com la llibertat i autonomia en el treball i el costum, tot i tractar-se d’un ofici recent, jugaven un paper central.

L’Associació Mútua de Teixidors va actuar com un focus de difusió associativa, impulsant, per una banda, una confederació sindical amb societats d’altres oficis, que va donar els seus primers passos a finals de l’any 1840 i que estava encapçalada per Joan Munts i, per l’altra, la creació d’associacions teixidores a diferents nuclis industrials catalans, les quals rebien informació, ajuts i préstecs per part de l’entitat barcelonina. Les associacions de teixidors que es van formalitzar arreu de Catalunya al Trienni Esparterista de 1840 a 1843 van néixer majoritàriament en situacions de concentració fabril, més que no pas en aquells indrets on predominava la dispersió física del treball, i el seu caràcter va ser eminentment urbà. No van ser establertes allà on les remuneracions eren més baixes, per la qual cosa es tractava, entre d’altres coses, d’organitzacions que articulaven la defensa de l’ofici en front el treball més barat provinent del món rural. Pel que fa a la composició de gènere d’aquestes organitzacions, i amb correspondència al seu caràcter d’ofici masculí, els associats eren homes. Era la posició dels teixidors masculins d’autoritat i autonomia als tallers i fàbriques el que els va permetre construir sindicats per protegir els seus interessos com a homes treballadors.

Després d’uns anys de forçada clandestinitat al llarg de la Dècada Moderada, entre 1854 i 1856, en l’anomenat Bienni Progressista, les organitzacions obreres van recuperar un protagonisme destacat a la vida pública catalana. El 1854 es van reproduir diversos atacs contra selfactines, màquines que estaven introduint-se amb força a la filatura catalana i que, per als filadors, suposava una amenaça de rebaixa salarial i, encara més important, de reestructuració de l’organització del treball amb l’entrada de mà d’obra desqualificada i femenina. El mateix any es va crear la Unió de Classes, la primera confederació d’associacions obreres coneguda a Espanya, i el 1855 sorgia la Junta Central de Directors de la Classe Obrera, que reunia els representants de totes les societats obreres de Catalunya. A inicis de juliol del 1855 es va convocar la primera vaga general de la història tot l’Estat espanyol, amb l’objectiu de reclamar la constitució de jurats mixtos d’obrers i patrons, la jornada legal de deu hores i, sobretot, el dret a la lliure associació. La resposta de les autoritats progressistes, que va posar la defensa de la llibertat d’indústria en el centre del seu interès, va provocar malestar i decepció en el si de la classe obrera. Una sèrie de teixidors, de fet, es van manifestar al maig del 1856 defraudats pel progressisme i es van afirmar disposats a seguir un camí polític propi.

Caigudes novament en la clandestinitat arran de la represa del poder per part dels moderats el 1856, les associacions obreres van continuar vertebrant bona part de la vida dels treballadors de determinats oficis, tot i que les transformacions laborals van ser protagonistes en diferents sectors. Hi destaca, sobretot, la filatura, branca tèxtil on es va engegar un procés de feminització de la mà d’obra que va possibilitar que es generés una pressió patronal i política per minar les bases laborals i organitzatives amb que s’havia construït l’ofici filador de la mà de les mule-jennies. La menor importància de la força de treball en la nova filatura regida per les selfactines, juntament amb la confiança política dels patrons degut al context de contrarrevolució moderada, van facilitat el procés de degradació de la posició de força de la que havien gaudit els filadors barcelonins.

El 1869, una vegada la Gloriosa Revolució va permetre instaurar la llibertat política, els filadors reclamaven restablir les tarifes de preus de les que es derivava el seu salari de l’any 1855. El mateix any es va crear el primer sindicat que integrava totes les branques productives del cotó, les Tres Classes del Vapor. Una de les finalitats principals del nou sindicat era preservar els sistemes informals d’aprenentatge per tal de no veure deteriorada la capacitat de control de l’accés de la mà d’obra al sector. Paral·lelament, les idees internacionalistes es van expandir acceleradament durant els primers anys de la dècada de 1870, arran de l’impacte de la Primera Internacional en un context de major obertura política. El sindicalisme català entrava en una nova etapa de la seva historia.

Els factors culturals, polítics i de gènere en el primer obrerisme català

La cultura comunitària de l’ofici i els valors solidaris entre els treballadors masculins, que tenia l’origen en el sistema gremial preindustrial, per una banda, i l’exclusió dels no qualificats, les dones i els nens, per l’altra, són els dos fonaments del desenvolupament del sindicalisme en l’etapa prèvia a la Gloriosa Revolució de 1868. Aquesta cultura s’assentava en una moral que potenciava la solidaritat i la igualtat com a valors principals, i que es va materialitzar en pràctiques com el repartiment del treball i el control i la limitació de la productivitat per treballador. Per altra banda, la demanda de pagament a jornal reforçava la defensa de la masculinitat de l’ofici, un altre dels pilars sobre els que es va construir aquesta cultura del treball, que situava les dones en una escala inferior de la jerarquia laboral.

nena-filadora
Representació del treball infantil al tèxtil (Font: www.es.mhcat.cat/)

Els oficials van ser els protagonistes del sorgiment del moviment obrer, i el centre de la seva lluita va estar en la defensa de la seva posició davant l’avenç del capitalisme i les seves derivades, entre les que figuren els avenços tecnològics i els processos de feminització. En el cas dels filadors, existia un fort component de defensa corporativa, ja que pretenien preservar les seves atribucions organitzatives i reivindicar una cultura del treball que els permetia un ample marge de maniobra pel que fa a la relació entre el seu esforç i l’ingrés que rebien. Les condicions materials contribuïen a configurar unes determinades reclamacions, però aquestes tenien tant a veure amb factors materials com amb qüestions com la mestria i l’autoritat i el respecte i l’honor.

Les condicions del treball fabril a peu de màquina tenien, per tant, molta importància en la construcció d’una determinada cultura del treball, especialment pel que fa a aspectes com la gestió del treball, la divisió de gènere o les subcontractacions informals. Pel cas dels teixidors, la seva situació en el procés productiu és el tret fonamental que permet explicar l’organització i mobilització que van protagonitzar. Els teixidors van construir de forma compartida una sèrie de valors i pràctiques comunitàries que es contraposaven amb el model econòmic i social dels fabricants. L’existència mateixa d’una associació amb voluntat de negociar i fer pressió, la idea pròpia de quins costums i quines condicions han de regir en el lloc de treball o la defensa d’un ofici que havia de seguir sent manual i masculí són algunes dels trets principals que evidencien que els obrers posseïen una cultura i un projecte social i laboral compartit i autònom. Situaven la llibertat política com un dels principis fonamentals, que garantia l’existència formal i pública de les associacions, la qual, no obstant, no era per si mateixa suficient per millorar les condicions de vida dels treballadors, els quals havien d’organitzar-se autònomament. El obrers veien els polítics progressistes com a potencials aliats institucionals, i en alguns casos, com el de les associacions teixidores, van fructificar relacions cordials i estables. La influència va ser mútua va permetre que el llenguatge de classes, amb el seu accent en les contradiccions socials, es situés al centre del discurs polític barceloní, desplaçant la retòrica populista que havia predominat fins el 1840 tant en el progressisme com en el republicanisme.

Read More

 

 

1
Els donostiarras a Ca la Vila. –A ver si se deciden ustedes á venir á ver el Árbol de Guernica -Ah, el famós arbre de Guernica?…Potser sí, potser sí…Y a quin poble és aquest arbre?… L’humor àcid de L’Esquella de la Torratxa (nº 1642, 17-6-1910) a propòsit de la visita del cor guipuscoà.

A vegades, en llegir diaris de fa uns anys, entre nombroses pàgines d’opinió política i articles d’economia, resulta curiós trobar-se amb reportatges dedicats a la vida cultural. Ja fossin llargues o breus, aquestes cròniques sobre concerts, recitals, funcions de teatre o d’òpera  aconseguien un lloc meritori, fins i tot, al costat dels titulars de capçalera. Des de l’òptica actual, és sorprenent comprovar la importància que tenien aquest tipus d’esdeveniments, sobretot, quan hi havia ocasions en què la música podia competir per ocupar un espai tan disputat com el lloc natural de les notícies polítiques, la portada. Es podria plantejar, però, si el verb adequat és “ocupar” o, més aviat, “fusionar”; és a dir, si la música realment podia traslladar la política a una posició secundària o si, al contrari, ambdós elements confluïen.  

 

El cas que es planteja en aquestes línies, que tracta sobre la visita de l’Orfeó Donostiarra a Barcelona al juny de 1910, no busca donar una resposta definitiva a aquesta qüestió. La repercussió que tingué en la premsa catalanista i basquista, però, sí que ofereix unes pistes interessants per poder-se formar una idea de les implicacions ideològiques i polítiques que els seus protagonistes (directors, periodistes, orfeonistes, públic, etc.) donaren a aquest esdeveniment que es troba entre dos espais ambiguament separats: la música i la política. L’objectiu de l’article, doncs, consisteix a recuperar aquests testimonis, per tal de situar-los en un moment històric políticament tan sensible pel que fa al foment de les identitats regionals, i analitzar els aspectes formals que envoltaren l’excursió artística del cor guipuscoà. Així doncs, creiem que és convenient estudiar la visita de l’Orfeó Donostiarra a Barcelona des d’una perspectiva que no desatengui les implicacions ideològiques i polítiques de la música a principis del segle XX.

 

La relació entre música i política és un tema àmpliament treballat per la historiografia. Les connexions entre règims polítics, partits i moviments nacionalistes amb la música (òpera, música simfònica, etc.)  durant la segona meitat del segle XIX és més que evident (Fulcher, 2002). Des de Giuseppe Verdi i la lluita per l’alliberació i posterior unificació d’Itàlia, fins a Edvard Grieg i Jean Sibelius i els nacionalismes noruec i finès al començament del segle XX, les interferències ideològiques i polítiques han afectat tant la producció musical com la recepció de les obres. Es podria dir que el discurs polític adoptà un nou llenguatge per fer arribar el seu missatge, tant a través de referències explícites com d’una manera més amagada; en poques paraules, proporcionant una sèrie d’elements formals (lletres, ritmes, danses, melodies…) que, depenent del context històric, poden ser percebudes d’una manera determinada d’acord a certs paràmetres ideològics.

La visita de l’Orfeó Donostiarra, organitzada per la colònia basco-navarresa de Barcelona i que comptà amb l’ajuda de l’Orfeó Català, fou un esdeveniment musical entre dues de les agrupacions corals més reputades del moment. Si bé la “revolució coral” s’estengué per tota la geografia espanyola, aquest moviment tingué tant a Catalunya com al País Basc una força remarcable, ja que ambdues regions concentraren la major part del total d’institucions corals a Espanya. La musicòloga Maria Nagore atribueix aquest fenomen al gran dinamisme econòmic, social i cultural que caracteritzava, concretament, aquestes dues regions, les més desenvolupades i capdavanteres de l’Estat (Nagore, 2001). Segons la mateixa autora, aquest impuls coral tenia una motivació social que, amb freqüència, entroncava amb moviments de caire polític com, per exemple, el corporativisme obrer o el patriotisme i el nacionalisme. Al capdavall, cantar col·lectivament o en cor “duu implícites certes associacions ideològiques que són viscudes pel cantaire: força, potència, vitalitat juvenil, i també solidaritat, germanor, unió d’esforços individuals en un resultat únic i indivisible” (Marfany, 1987: 112).  

De fet, la dimensió ideològica i política tant de l’Orfeó Català com de l’Orfeó Donostiarra és indubtable si tenim en compte el lligam d’ambdues agrupacions amb el catalanisme polític (Narváez Ferri, 2005) i el moviment fuerista basc, respectivament. Tots dos cors foren fundats als darrers anys del segle XIX, fruit d’una llarga tradició musical i coral: l’Orfeó Català el 1891, de la mà de Lluís Millet i Amadeu Vives, i el Donostiarra el 1897, per iniciativa del seu primer director Norberto Luzuriaga (Pelay Orozco, 1980). Més que una simple anècdota les dates no només són importants, sinó que resulten ser reveladores, ja que el context històric era molt favorable a la creació d’institucions que tinguessin l’objectiu de promocionar la cultura local (Storm, 2010). Enmig d’aquest ambient d’efervescència cultural regionalista, molts músics, escriptors i estudiosos van centrar la seva atenció en la música popular, amb la doble intenció de rescatar-la de l’oblit que l’amenaçava i de col·locar-la en una posició de prestigi. Una vocació que no s’entenia sense la salvaguarda ni l’extensió dels cants tradicionals.

Els orfeons Català i Donostiarra compartien aquest mateix propòsit. Així, els bascos es guiaven per un impuls per “conservar y difundir el canto vascongado” (Nagore, 2001), justament igual que els catalans. En paraules de Joan-Lluís Marfany, la causa de l’èxit de l’Orfeó Català dins el moviment catalanista es trobava en el seu objectiu fundacional: la recuperació de “velles cançons pràcticament oblidades de tothom” i la seva difusió en cantar-les a qualsevol indret on actuava (Marfany, 1995: 310). Vist així, no seria gaire atrevit afirmar que els orfeons Català i Donostiarra es convertiren en potents instruments de revitalització i difusió cultural. Els cors no només eren una manifestació o “expressió col·lectiva” d’un grup social, sinó que posseïen una significació territorial, en la mesura que esdevenien representants de la seva ciutat, regió o país, així com de la seva cultura. De fet, les sortides, intercanvis o visites (molt habituals al principi del segle XX), a part d’estar considerades com a oportunitats per millorar i aprofundir en l’aprenentatge musical i artístic, tenien un significat de caràcter més social o, fins i tot, polític. Tal com afirma Nagore, en aquest context històric “se extienden las manifestaciones de ‘confraternidad’ (o rivalidad, según los casos) regional que encontramos en los viajes de las sociedades corales a otros lugares con motivo de concursos o excursiones artísticas” (2001: 93). Dit d’una altra manera, les excursions, a part de la seva vessant estrictament musical, podien estar motivades i ser interpretades des d’un altre punt de vista no tan artístic. No hauria de resultar estrany, doncs, que de la visita de l’Orfeó Donostiarra a Barcelona, impulsada per una voluntat d’establir una relació d’amistat o germanor entre dues institucions corals representatives de les seves regions d’origen, se’n fes una lectura en clau política. Però veiem per què.

2
Targeta postal de l’Orfeó Donostiarra amb motiu de la seva visita a Barcelona al juny de 1910./ Koldo Mitxelena Kulturunea, Donostia

Entre els dies 8 i 14 de juny de 1910, el cor basc féu una excursió artística a la capital catalana, on van actuar tres vegades a la seu de l’orfeó amfitrió, el Palau de la Música Catalana. Alguns diaris de l’època com, per exemple, la revista cultural basquista Euskal-Erria (EE), comptaren amb el testimoni diari del viatge per part d’un orfeonista, des del seu multitudinari comiat a l’estació de tren de San Sebastià fins la seva triomfal arribada des de Barcelona. Una cosa semblant podríem dir de la premsa barcelonina, en especial, dels diaris catalanistes La Veu de Catalunya (LCV) i El Poble Català (EPB), els quals dedicaren un espai remarcable a l’esdeveniment.

 

 

Totes tres publicacions coincideixen en treure’n la mateixa conclusió: la visita dels donostiarres fou tot un èxit. Rebut per les més altes autoritats de l’Ajuntament, entre elles l’alcalde José Roig i Bergadà i diversos regidors, els 120 orfeonistes (entre els quals es trobaven igualment la violinista Clementina Ibarguren i l’organista Bernardo Gabiola) foren tractats gairebé com si fossin caps d’Estat; tant és així que, segons un testimoni, “los orfeonistas estamos siendo colmados de agasajos” (EE, LXII, 1910: 532). Les paraules d’aquest membre de l’orfeó no eren fruit de cap exageració, ja que el pla “turístic” incloïa: una visita al Consell de Cent de l’Ajuntament, un partit de cesta-punta al Frontón Condal, repetides i espontànies aclamacions populars i un banquet al Tibidabo, així com el lliurament d’uns obsequis per gràcia de l’“opulento banquero” senyor Güell (EE, LXII, 1910: 535).

Anècdotes a part, el plat fort de la visita foren els tres concerts que interpretà l’orfeó basc. Amb totes les localitats esgotades, els dies 9, 11 i 13 de juny l’Orfeó Donostiarra cantà al Palau de la Música Catalana sota la direcció d’un experimentat director, Secundino Esnaola (1878-1929). Persona molt vinculada al moviment cultural basquista, durant els seus 27 anys (1902-1929) com a director, imprimí a l’Orfeó un estil en línia amb els patrons musicals més capdavanters del repertori coral contemporani: obres corals dels grans compositors clàssics, música religiosa i, per sobre de tot, adaptacions de cançons tradicionals basques. Precisament, aquesta va ser una de les seves grans aportacions no només a l’Orfeó, sinó a la música basca: una necessària actualització i modernització del repertori popular.

El programa dels tres concerts al Palau n’és una clara prova. Així, el dia 9 de juny l’Orfeó interpretà Muntanyes del Canigó d’Enric Morera (el qual provocà uns aplaudiments “fuertes y prolongados”, ja que “la música y la letra resultan dichas con toda pulcritud, como si los donostiarras fuesen catalanes”; EE, LXII, 1910: 532); el tríptic musical Fe, Esperanza y Caridad de Jean-Théodore Radoux; dues obres per a òrgan durant l’intermedi; així com tres peces tradicionals basques: Eguntto batez, del compositor donostiarra José María Usandizaga; i Ormachulo i Pello Joshepe del mateix Secundino Esnaola. Si bé dos dies més tard, quan l’Orfeó actuà per segona vegada al Palau, el programa era diferent, el patró musical no varià gaire. En aquesta ocasió amb tots els seus artistes, els donostiarres interpretaren Danzas noruegas d’Edvard Grieg; O sacrum convivium de Ludovico Grossi da Viadana; Zigeunerweise i Navarra de Pablo Sarasate, per a violí; dues obres a càrrec de l’organista Gabiola; i finalment, la nadala basca Gabon, l’obra Vizcaya de Tomás Bretón i la Rapsodia basca d’Esnaola.

3
Fotografia de l’Orfeó Donostiarra en plena actuació/ Novedades: revista semanal ilustrada, nº52, 19-06-1910.

L’èxit fou enorme. El públic demanà insistentment al final de cada concert “l’enèrgic cant nacional de la Basconia” (EPC, n. 1923, 9-VI-1910: 1), la famosa cançó del popular bard José María Iparraguirre, el Gernikako arbola: un himne del fuerismo polític i cultural, i un dels símbols més reivindicatius de les antigues llibertats basques (Rubio Pobes, 2003), així com una mostra excel·lent de la cultura popular basca. En efecte, els cronistes destacaren especialment l’elecció de cançons populars. El més efusiu de tots ells, el crític de La Veu de Catalunya, elogià el bon gust del director per portar a Barcelona la “cançó regional” dels bascos, perquè “ella té quelcom propi, ben despresa de lo que es comú a moltes: una regidesa que la fà seriosa com del poble d’ahont procedeix; fins en els seus armonisadors hi hà aquest segell, sens dubte, de temperament” (LVC, n. 3987, 10-VI-1910: 2). Segons la versió d’Euskal-Erria, el programa i la interpretació d’aquestes cançons també agradaren al públic del Palau, vist que “el ‘noel vasco’ (Gabon), gusta de un modo extraordinario” i l’obra d’aires bascos Vizcaya sortí “irreprochable, hasta el punto de aplaudirse en el curso de la ejecución” (EE, LXII, 1910: 539).

No obstant això, el tercer i últim concert fou encara més especial. L’Orfeó Donostiarra cantava una altra vegada al Palau, però en aquesta ocasió ho feia conjuntament amb el cor amfitrió, l’Orfeó Català. La cordialitat i bona sintonia entre les dues agrupacions era, segons el testimoni publicat a La Veu, palesa:

“Aixís, de companys, se presentaren les dues entitats al Palau de la Música en la nit de comiat del primer. Les vibrants veus del Donostiarra treyent energies poderoses deixaren sentir les seves últimes notes plenes d’entusiasme y agraiment per la societat germana que’ls ha hostatjat aquests dies. Bé ho va cantar en una estrofa de la ‘Jota’ el tenor solista; les Verges de Begoña y Montserrat, en estreta harmonia, vetllaràn pels cantaires y el seu poble” (LVC, n. 3991, 14-VI-1910: 2).     

Amb un Palau ple un altre cop, l’Orfeó Donostiarra fou el primer en cantar. El programa seguí la línia dels altres concerts, si bé la presència de cants populars bascos va ser més notòria. La interpretació d’Eguntto batez d’Usandizaga, Praisku Chomin i Pot-pourri de aires vascos d’Esnaola, així com la nadala Gabon delectà el corresponsal de La Veu: “L’Orfeó Donostiarra, confiantnos el seu cor, ens endressà en son darrer concert, tota la essencia vasca, el sentir d’aquella terra, el batech de ses costums” (LVC, n. 3991, 14-VI-1910: 2). Per la seva part, el cor català oferí un concert similar – incloent-hi diverses cançons tradicionals: Sota de l’olm de Morera i La mort de l’escolà de Nicolau. El concert acabà amb l’Orfeó Català cantant Els segadors i la resposta dels donostiarres amb el Gernikako arbola, una altra vegada, amb un públic entusiasmat.   

Com veiem, es tracta d’una relació d’obres molt influenciada per una voluntat d’utilització del repertori tradicional. És cert que el programa dels concerts és variat, però també resulta molt significativa la inclusió d’obres tan característicament locals; és a dir, més que la quantitat o la proporció sobre el total d’obres, el que és realment destacable és el simbolisme que representa la seva presència en el programa. Parlem d’un simbolisme lligat a una estratègia “musico-ideològica” que comprèn aspectes formals i elements purament contextuals.

La revaloració de la música popular n’és un bon exemple: l’elecció del programa mai és casual, i menys en una ocasió com aquesta. L’Orfeó Donostiarra confeccionà un repertori adequat a les seves conviccions musico-ideològiques, precisament, per oferir un concert en línia amb els esquemes artístics del moment, sense que això fos obstacle per dur a Barcelona un programa considerat com una bona mostra de la identitat musical del País Basc. Un lloc amb certes similituds amb la regió amfitriona, representada en aquesta ocasió per l’Orfeó Català, el qual interpretà un programa amb clares reminiscències regionalistes. A més a més, l’espai físic (el Palau de la Música Catalana), els dos orfeons participants i la seva significació social a l’inici del segle XX, així com, especialment, el motiu pel qual es celebraren els concerts (germanor entre dos cors, amb les seves implicacions identitàries) donen una estructura i un sentit simbòlic a la música. Una música que, interpretada de manera conjunta, amb diferents veus però, alhora, com una sola veu, es converteix en una transposició figurada del grup social al que es vol representar.

És així com la cançó popular, en ser cantada i col·locada dins un marc espacial i social determinat, i escoltada i sentida d’acord amb els paràmetres ideològics del seu context històric, tingué durant la visita de l’Orfeó Donostiarra a Barcelona al juny de 1910 unes connotacions de marcat sentit polític.

 

 

Read More

 

Com és sabut, la Guerra de Successió forma part d’un dels capítols més estudiats i sotmesos a continuats estudis de la nostra història. No hem de caure en l’error de pensar que la Guerra de Successió va ser un conflicte entre Espanya i Catalunya o que Catalunya va lluitar per independitzar-se de la corona de Castella. La Guerra de Successió va ser un conflicte a nivell mundial i europeu. Els dos bàndols (aliats austríacs i partidaris del candidat borbó), lluitaven a Europa per frenar l’expansionisme militar i polític que l’avi del jove Felip, Lluís XIV, que en l’últim terç del segle XVII feia temps que intentava sotmetre els territoris i monarques veïns i erigir-se com a un veritable emperador francès per aconseguir una hegemonia militar i política indiscutible. És per això que Gran Bretanya, Holanda i l’Imperi Austríac, entre d’altres, van aliar-se per frenar aquest expansionisme francès; un expansionisme que semblava posar en perill tot l’equilibri polític, tant a Europa com en els dominis colonials americans. Molts dels fronts i batalles que es van lliurar no solament es desenvoluparen a la Península Ibèrica, també al continent europeu les lluites foren ben presents. Aquesta és la primera cosa que ens ha de quedar clara. Ara veurem què va suposar la derrota de Catalunya el 1714 i la capitulació de Barcelona. Barcelona no es va rendir mai, com alguns poden pensar, una capitulació és l’entrega de les claus de la ciutat a canvi, sempre, que es respectarà la gent, les cases, els drets i els llocs dels seus habitants. Això és el que van fer les autoritats barcelonines quan veieren la causa austriacista – que s’havia convertit en la causa catalana- totalment perduda.

mapa politic europa
Mapa polític d’Europa durant el conflicte.

Aquest succés va donar peu a un fenomen en el qual m’agradaria parar atenció: la repressió. La repressió que es va dur a terme per part dels borbònics en tot el territori català va ser diversa, brutal, devastadora i es podria dividir en molts àmbits. Es va desplegar una maquinària repressiva amb un objectiu: eliminar la Catalunya pre-borbònica. Això passava per exercir la repressió sobre les persones, els símbols, els privilegis, la llengua, el dret, l’economia, l’aparell fiscal, les institucions, la història, la divisió territorial, les cases, les campanes, els monuments, els arbres i fins i tot es va prohibir fer volar estels. Certament, quan els francesos ocupen l’Aragó i València, ja s’aplica un “terrorisme borbònic” que sembra la por, el terror, el caos i la devastació allà on els francesos van avançant i ocupant el territori que s’havia alçat en armes i era partidari de l’arxiduc Carles III. Aquest fenomen l’analitza molt bé l’historiador Josep Maria Torres i Ribé en la seva obra Felip V contra Catalunya. Va ser una cosa que no s’havia vist mai. Es va aplicar a la majoria de poblacions l’anomenat “diezmo de horca” pel qual 1 de cada 10 resistents era penjat, i els altres 9 eren enviats a les galeres en condicions similars a les dels esclaus (això podia variar, podia durar 7 o 15 anys).

Sin título
Retrat de Felip V.

Què volia aconseguir Felip V amb tota aquesta repressió? Que la por, el terror i la incertesa s’inserissin per sempre més dins del cor i ànima dels catalans. Que se’ls fiqués al cap que vivien en un estat de guerra permanent on la justícia militar era la que manava, on aquella Catalunya que havia gaudit de lleis pròpies, institucions, privilegis, furs, constitucions i llibertats ja no existia. Aquests drets quedaven esborrats per sempre més per donar pas a un model d’estat absolutista i centralitzador, on les decisions es prenien des de Castella i s’implantaven sense cap mena de dilació.

Des de Catalunya, què va suposar la batalla de Barcelona? Ja us ho podeu imaginar: la lluita a vida o mort per la supervivència com a poble, per preservar tot allò que s’havia forjat en els segles medievals i moderns i que feia tant característica la nació catalana. Per això es va decidir resistir a ultrança, perquè no volien perdre tot el que havien aconseguit al llarg de la seva història i els havia caracteritzat per sempre més (la llengua, les institucions, el dret, el comerç, l’economia, els privilegis, les constitucions i les llibertats). Però en cap moment és una lluita per un procés de secessió. És una lluita per fer front a un candidat al tron, que volia imposar un model polític que en el fons perjudicaria i arruïnaria el model polític, econòmic i comercial català. És per això que els catalans es van decantar finalment per l’arxiduc Carles III, ja que a part del fet que aquest candidat se’l va veure amb més bons ulls, responia millor als interessos de Catalunya establir  un model polític, econòmic i comercial calcat al britànic, holandès i alemany.

La repressió sobre les persones s’ha analitzat en base als consells de guerra, als judicis sumaríssims, a la documentació, les cartes i decrets que historiadors han treballat. Totes les bombes que van caure a la ciutat s’han excavat i totes estan documentades, a dia d’avui s’han calculat exactament 30.068 bombes. Es calculen uns 7.000 morts en la batalla de Barcelona, uns 6.000 morts pel terrorisme borbònic i uns 25.000-30.000 exiliats (en un país de 400.000 persones). Molts dels exiliats se’n van anar a Viena, a posar-se sota les ordres de l’arxiduc Carles III, que allà es va proclamar emperador sota el nom de Carles VI. També, els exiliats van fundar una ciutat a Tamesvar, anomenada Serjara. Francesc de Castellví ens ho relata molt detalladament, és un d’aquells personatges que els historiadors agraeixen i molt, perquè gràcies als seus relats, cartes, escrits i sobretot les famoses Narraciones Históricas sabem molt més de la repressió a les persones i també com es va desenvolupar la vida en aquesta ciutat fundada per exiliats austriacistes catalans. Els principals dirigents i caps militars de la defensa de Barcelona van ser empresonats i morts, com va ser el cas del general Batet i Antonio de Villarroel, aquest últim mort a les presons borbòniques de La Coruña. Un cas singular és el del general Moragues, que va ser esquarterat. El seu cap va ser penjat a dins d’una gàbia al portal del mar i, tot i les súpliques de la seva dona perquè el despengessin, la gàbia no es va treure fins al cap de dotze anys. Felip V havia donat instruccions a Berwick sobre què havia de fer amb la població de Catalunya: “es mereixen ser sotmesos al màxim rigor segons les lleis de la guerra perquè serveixi d’exemple per a tots els altres súbdits que, a semblança seva, persisteixen en la rebel·lió”.

villarroel
Retrat d’Antonio de Villarroel.

A finals del 1714 el Capità General, que era el marquès de Castelrodrigo va auspiciar la celebració d’un acte ritual de l’abolició dels privilegis i les constitucions. Es volia fer entrar en l’imaginari que no només s’havia produït la derrota, sinó que aquesta era irreversible i era necessari destruir i abolir els privilegis i les constitucions per esborrar-los de la memòria catalana. D’entrada tots els nomenaments, títols i càrrecs atorgats per Carles III van ser decomissats i cremats. Tots els exemplars de les constitucions resultats de 1706 van ser requisats. Tot allò que havia escrit Narcís Feliu de la Penya (un dels grans ideòlegs dels austriacistes) va ser liquidat. Les obres anteriors o posteriors del 1714 considerades contràries a Felip V van ser prohibides. Va ser decretada una estricta censura d’impremta sota un ferri control per part del Consell de Castella. Desenes de pobles i vil·les van ser incendiades, com per exemple Sallent, Prats de Lluçanès, Oristà, Torelló, Sant Feliu de Sasserra, Espinelves, Viladrau, Arbúcies, Manresa, Vilassar de Dalt

Dos dies després de la capitulació de Barcelona, José Patiño, la mà dreta de Berwick i l’encarregat de la repressió a Barcelona, va anar a la seu del Consell de Cent per dissoldre’l. Es van endur llibres, documents, insígnies dels consellers; van recollir més de 40 banderes de la milícia gremial, la famosa Coronela, que havia defensat a mort la ciutat durant més de 14 mesos; van agafar el penó de Sant Jordi i el de Santa Eulàlia entre d’altres, i tot va ser portat direcció a Madrid.

El duc de Berwick,  un militar d’origen anglès (fill bord del rei d’Anglaterra a les ordres del rei de França) va ser qui va agafar el relleu del setge de Barcelona des de finals de juliol del 1714 i va aconseguir fer capitular a la ciutat. Va imposar una multa a tots els que es trobaven a Barcelona i una altra als que estaven a les esglésies i als convents per tal de pagar el botí que tant esperaven.

berwick
Retrat de James Fitz-James, duc de Berwick.

Berwick entrà a la catedral de Barcelona i obligà els dirigents de la resistència a agenollar-se davant seu, llavors allotjà a 10.000 soldats a Barcelona, es començà a planificar la destrucció de castells i masies fortificades i es van tirar els arbres de les vores dels camins per tal d’evitar que es fessin assalts i emboscades a les patrulles borbòniques. Una altra mesura que no es va voler aplicar va ser l’obligació  que la gent visqués en zones de poblament concentrat per tal de bombardejar-les millor en cas d’amotinaments o possibles futures revoltes. Es van retallar molts castells retallant elements defensius com merlets, baluards, torres i muralles.

Les campanes de Barcelona també van ser víctimes de la repressió borbònica, un cop es va entrar a Barcelona el marquès de Castelrodrigo va ordenar despenjar les campanes de la ciutat, les mateixes que havien tocat dia i nit a defensar la ciutat de l’enemic, que estava fora muralles. Es va ordenar fondre-les i del ferro fos es van fer canons que es destinarien a la Ciutadella per tal de bombardejar la ciutat, si aquesta es tornava a revoltar o amotinar durant l’ocupació borbònica.

Pel que fa a la Ciutadella, és un dels temes més coneguts sobre la repressió de Barcelona. La Ciutadella va ser una fortalesa ideada per un dels enginyers militars de Felip V, anomenat Joris Prosper van Verboom. Aquesta fortalesa tindria una única funció: tenir atemorida la ciutat, controlar la seva població i reprimir a canonades les “possibles” revoltes que els barcelonins provoquessin. Aquesta Ciutadella és un cas excepcional a tota Europa, no solament per les funcions que se li atribuïren, sinó perquè, a més, la seva construcció s’ordenà fer-la al Barri de la Ribera, un barri de menestrals i mercaders. Van tenir la idea monstruosa de fer enderrocar 800 cases, destruïdes pels seus propis habitants, i portar cada pedra a una altra zona on es destinaria tota aquesta amalgama humana, el que avui dia és la Barceloneta. Es calcula que aquesta gent suposava el 10% de la població barcelonina i que eren aproximadament 4.000 persones, que van estar durant dies i mesos vivint en barraques a la platja, esperant a que es construís el barri on s’havien d’instal·lar.

ciutadella
Plànol de la ciutat de Barcelona al 1714. A la dreta es pot veure la fortificació de la Ciutadella.

També es va voler desarmar a tota la població de Catalunya. A les noves autoritats no els interessava que la gent anés armada, i tampoc ho volien, perquè era un privilegi que atorgaven les constitucions catalanes i que ara els borbons s’encarregaven d’esborrar per sempre. Es van decomissar unes 72.000 armes, de les quals 62.000 eren armes de foc, i, d’aquestes, 29.000 eren escopetes i fusells. Tot això es fa perquè hi ha guerrilles, que després de la guerra segueixen fent emboscades als borbons. Podríem dir que eren semblants als maquis durant el franquisme. Els borbons per parar això van ordenar fer esquadres, que són l’origen dels actuals mossos d’esquadra, amb la missió de frenar i eliminar qualsevol tipus de rebel·lió, emboscada o sabotatge, i per suposat, eliminar qualsevol tipus d’enemic polític contrari al règim de Felip V. Un dels caps més importants d’aquesta resistència és Joan Barceló, àlies “carrasclet”, un personatge molt rellevant però eclipsat per d’altres que s’ha considerat més importants per part de la historiografia.

En l’àmbit lingüístic, per una monarquia absoluta que té com a model l’estat francès, la llengua catalana és ja d’entrada un obstacle per a l’assoliment de la uniformització, perquè la llengua catalana té a inicis del XVIII un estatus important i no és fàcil relegar-la a l’àmbit privat. El castellà va passar a ser l’idioma de tots els àmbits de l’administració borbònica (des de la reial audiència fins a l’àmbit municipal). El castellà no existeixia a Catalunya, el 1714, i es va imposar de manera brutal. Els capellans tornen a escriure en llatí, perquè no sabien escriure ni parlar en castellà i tampoc els alcaldes dels municipis a finals de 1714. A més, el volen imposar en les prèdiques, obligant a fer els sermons en castellà. Es pretenia “conseguir el efecto sin que se note el cuidado”, és a dir, Patiño considerava que el català o el fet que els catalans parlessin en un altre idioma, al seu entendre, no podia ser permès. La història de la llengua catalana al segle XVIII  mostra els intents reiterats i reeixits de bandejar-la de tots els àmbits públics de prestigi. Les disposicions oficials contra l’ús del català en temps de Carles III van ser abundants. El 1768 s’obliga per la Reial Cèdula de Aranjuez que l’ensenyament de primeres lletres, de retòrica i de llatinitat es faci en castellà i que el català desaparegui de l’escola. Una altra cèdula, 4 anys després, mana que tots els mercaders i comerciants han de portar els seus llibres en castellà. El 1825, en un altre segle però amb la mateixa retòrica, queda per escrit que la gramàtica i la ortografia siguin en castellà. Al 1862 la llei de notariat prohibeix els contractes i escriptures i testaments redactats en català, i finalment una ordre de 1867 dicta que no s’admetran a censura les obres de teatre que estiguin redactades en qualsevol dels dialectes. La controvèrsia sobre el català a dia d’avui emana d’aquestes fonts.

nova planta
Document del Decret de Nova Planta de 1716.

Finalment, caldria parlar del famós Decret de Nova Planta, que es va promulgar al 1716. D’aquest decret interessa primer de tot el nom, Nova Planta: volien fer tabula rasa, i un país nou, volien bastir un nou marc per a Catalunya. La gran part de les seves disposicions fan referència als tribunals catalans, però a partir d’aquí es farà una disposició que serà piramidal. Al capdamunt hi haurà el Capitán General al qual s’atorga totes les funcions que tindrà el virrei i serà com una mena de cap militar a  Catalunya. Tenia un poder il·limitat, sempre per sota del monarca. No tenia limitacions perquè no hi havia institucions catalanes que regulessin les seves accions. Aquest actuarà juntament amb la Reial Audiència,  que ha de formar el “real acuerdo”, que es coneix com el “real desacuerdo” per tots els problemes que hi va suposar. Aquesta nova estructura de poder implica també un canvi en la divisió territorial. S’implanten els corregiments i s’aboleixen les vegueries, cosa que afectà l’àmbit municipal. Deixaren d’existir comuns i universitats (solament es permet la Universitat de Cervera), i es crearen els ajuntaments borbònics. S’acabaren les assemblees de veïns que deliberaven, els càrrecs de conseller, paer i cònsols; tots són substituïts per regidoresTota ombra de participació ciutadana queda morta. Aquella gent actuaria a l’ajuntament per servir els interessos del rei i de Madrid, fent de corretja de transmissió per tal de fer complir les ordres que venien del monarca i que s’implantaren sobre la població.

Aquests són alguns dels efectes que tingué la derrota catalana en la Guerra de Successió. Realment, és molt necessari conèixer amb exactitud la repressió que els borbons van exercir al nostre país, a la seva gent, a les seves institucions, a la seva llengua, al seu dret, a les seves ciutats, al món universitari, als seus símbols… Una de les feines més importants, doncs, que tenim els historiadors, pel que fa a aquest procés d’implantació de la monarquia borbònica, és l’explicació de tota la maquinària de repressió que la va acompanyar.

Tot això s’ha de saber perquè són els fonaments de la relació entre el territori català i l’Espanya borbònica, que es va encunyar a principis del segle XVIII, i el seu coneixement sense enganys – i evitant posicionar-nos – és transcendental per resoldre els litigis que són latents encara.

 

Read More

 

 

El Pla Cerdà i el seu Eixample per a Barcelona van patir al llarg del segle XIX les conseqüències d’un context molt complicat a nivell polític que va allargar el procés d’obertura d’una ciutat fins al moment emmurallada, i que havia de prendre una decisió important davant la massificació del nucli antic i la consolidació de la revolució industrial. Havent parlat en un altre article publicat, el polèmic concurs organitzat per l’Ajuntament de Barcelona en 1859 per decidir quin model de ciutat es volia per al futur, va acabar quedant en paper mullat, ja que la intervenció posterior per part del Ministeri Militar va fer valer el projecte d’Ildefons Cerdà per sobre del guanyador del concurs. Arran d’aquest fet, el projecte d’Eixample i la figura de Cerdà van patir una impopularitat molt gran, més per les circumstàncies sobre qui i com l’havia aprovat, que no pas per la seva qualitat i el seu estudi minuciós de l’urbanisme, infinitament millors que els que es van presentar a l’esmentat concurs.

Ja amb la planificació dels carrers de l’Eixample en el projecte de Cerdà, un dels temes que estaven sobre la taula era el de la nomenclatura del carrers. El projecte d’entrada havia contemplat per als carrers noms de lletres i números (de la F a la Z i de l’11 al 60). És a dir, que a banda de ser impopular es convertiria en un projecte sense personalitat mancat de noms per als carrers…quina manera de començar, no? A partir de l’aprovació del projecte, l’ajuntament sí que va tenir marge i competències per decidir els assumptes propis de la ciutat, i va crear una junta consultiva en els afers d’urbanisme de l’Eixample. Aquesta comissió proposaria la figura de Víctor Balaguer per batejar tots els carrers del projecte de Cerdà, que avui dia manté 47 noms de la proposta inicial. Però, qui era Víctor Balaguer?

Sobta a molts historiadors que encara imperi un gran desconeixement dels propis barcelonins sobre la figura de Víctor Balaguer i la seva tasca relativa al nomenclàtor de l’Eixample, i se’n reclama un reconeixement a l’alçada que es mereix i no pas en una placeta sòrdida al costat de la Via Laietana. Però anem per feina. Abans d’enderrocar les muralles de Barcelona, el 1853, Victor Balaguer, paral·lelament a la seva nodrida carrera literària, va passar a ocupar el càrrec simbòlic de “cronista de la ciutat” de Barcelona. Una mena de càrrec sense remuneració del consistori però amb una presència gran als afers interns a l’ajuntament, on la seva tasca era la de recollir tot allò amb certa rellevància que passés a la ciutat i deixar-ne constància. Deu anys després, el 1863, i amb l’inici d’una urbanització incipient a l’Eixample, ens trobem amb la resolució final de la nomenclatura dels carrers, que adquiriria una rellevància notable perquè contindria un rerefons simbòlic afegit per Balaguer; la voluntat per explicar i donar a conèixer una història dels barcelonins i dels catalans va ser la base per construir una toponímia identitària. Una toponímia amb una història, això sí, mitificada dins del romanticisme característic de l’obra de Balaguer, que recuperés tot allò relatiu a la “pàtria catalana”, que per a ell era la Corona d’Aragó.

vilanovins-illustres_victor-balaguer3
Personatge polifacètic, Víctor Balaguer (1824-1901) va ser escriptor, periodista, i polític; des d’impulsor dels Jocs Florals, passant per elaborar el nomenclàtor de l’Eixample, i arribant a formar part del consell de ministres del govern espanyol.

A partir d’aquí podem fer una deducció més o menys aproximada entre el que volia Balaguer i el que trobem avui dia en els carrers de l’Eixample. Un nomenclàtor que coincideix doncs, amb l’eclosió de la Renaixença i el catalanisme al primer terç del XIX. Veurem com la proposta de Balaguer posa de manifest l’eclosió d’aquest nou corrent; contindrà noms de les institucions com Les Corts Catalanes, Consell de Cent, Compromís de Casp, Diputació; territoris com Sardenya, Còrsega, Sicília, Mallorca, València, Urgell, Aragó, Nàpols, Rosselló, Calàbria,…; literats, ja fossin contemporanis de l’època o no, com Bonaventura Carles Aribau, Jaume Balmes, Arnau de Vilanova, Antoni Viladomat, Ausiàs March, personatges com Roger de Flor, Roger de Llúria, Alí Bei, Bernat de Rocafort, Rafel Casanova, Antoni Villarroel o totes aquelles àrees com la Marina, Indústria, Comerç, que van fer pròspera en èpoques pretèrites la Corona d’Aragó.

 

Però, podem dir que això és un projecte catalanista de confrontació, atès el context tan tens entre el Ministeri de Guerra i l’Ajuntament de Barcelona i que va originar una problemàtica a l’hora de decidir qui i com feia l’obertura al Pla de Barcelona? Com diu Maria Comas, Balaguer “catalanejava” des del punt de vista polític, però no podem parlar d’una proposta de confrontació simbòlica respecte al govern central i la “imposició de Madrid” del projecte de Cerdà, tot i que molts ho han volgut veure així. És cert que és una proposta personal basada en una manera d’explicar la història i de divulgar-la a un gran públic tal com reconeix el propi Balaguer; i que ho fa amb la voluntat d’esperonar una afecció a unes arrels pròpies que tenien els barcelonins i els catalans.

 

Aquesta proposta però, sembla que no va agradar a la Real Academia de la Historia espanyola que manifestava el següent:

 

“resultaría una especie de anacronismo si se dieran a calles de esta parte nueva los nombres de Cortes Catalanas, Diputación, Consejo de Ciento, Parlamento, & Por mas que se diga, y sea verdad, que se ponen tales nombres como monumento a la memoria de aquellas instituciones, siempre será cierto que debía este hallarse en la parte antigua donde tuvieron su asiento y su realidad histórica y donde naturalmente ha de conservarse su recuerdo. En la población nueva significarían lo que en ella no hubo y aun podrían llegar a producir confusión, o error con el tiempo”.

 

D’altra banda, el nomenclàtor existent a Ciutat Vella o el nucli emmurallat fins aleshores al qual es fa referència en el text, no tenia cap tipus de connotació, a diferència del que proposava Balaguer. Carrers amb noms d’edificis i llocs representatius (Hospital, Baluard), sants (Santa Eulàlia, Santa Anna), beats (beat Oriol), oficis (brocaters, cotoners), episodis religiosos, marquesos i famílies benestants (Alsina, Aymerich),  reis o comptes (Ataulf), …era la tendència habitual en les ciutats de dinàmica medieval on els termes d’estats-nació, romanticisme, nacionalisme no existien i el que és la identitat, no es vertebrava en aquesta direcció. Aquests conceptes, però, sí que van entrar en el nomenclàtor nou; es tracta del que també passem a anomenar toponímia identitària, que sorgirà com hem esmentat anteriorment dintre d’un marc com és el catalanisme, que es dedicarà a recuperar i evocar arrels passades d’un territori, i que al seu torn conformen la construcció d’una nació. I en aquest afany de busca de tot allò relatiu a les arrels passades catalanes, Balaguer es va quedar amb ganes de més, per què de candidats no en van pas faltar. Es van deixar fora noms tan il·lustres com Antoni de Capmany, Almirall Barceló, Bernat Desclot, Francesc de Tamarit, Compte Borrell (afegit el 1947), Pau Claris (afegit el 1979), Atenes i Etna.

En definitiva, les dues posicions que tenim aquí eren conscients de l’envergadura del projecte de l’Eixample i que la repercussió dels nous noms dels carrers seria més gran si aquests estaven situats en la part nova que no pas en el nucli antic. Per què, algú sap o pot deduir quins noms de carrers es van canviar en aquella mateixa època per a Ciutat Vella? O preguntat d’una altra manera, què us sona més, els carrers  Duc de la Victòria, Peracamps, Manuel de Llauder, General Castaños, General Pérez de Castro, o els Padilla, Sepúlveda, Calàbria, Indústria o Bailén?  Més envergadura d’un projecte, més interès per el nomenclàtor, així de senzill.

 

Sembla però, que la situació incomodava una mica més del que sembla i tanmateix també s’afegia el següent:

 

“Por muy célebres que sean los nombres y dado que fueron notables las prendas y mérito de los personajes que figuraron en las alteraciones y guerras ocurridas en Barcelona en los tiempos de D. Juan II, Don Felipe IV y Don Felipe V no deben resucitarse ni ponerse en las calles. Sabido es que fue máxima entre los romanos y debe serlo para toda nación culta no levantar monumento duradero por los triunfos y glorias alcanzadas en guerra civil. Luego mucho menos debe renovarse y escitarse su memoria con monumentos erigidos después de siglos. El mérito que aquellos tuvieron, en medio de los males comunes, lo guarda la historia en sus anales, reproducirlos en monumentos sería abrir de nuevo y al cabo de tantos años las heridas que el transcurso del tiempo y la sucesión de otros reinados, otro espíritu y otras instituciones cicatrizaron por completo estableciendo felizmente la armonía que nada ha turbado después, que nada debe ni puede turbar en los tiempos actuales ni en los venideros.”

 

Desconec si aquestes observacions i consideracions també apuntaven un altre grup de noms de carrers com els de Lepant, Dos de Maig, Independència, Sepúlveda, Bailén, Pelai, Floridablanca, Manso, Padilla, Luchana entre d’altres, amb clares reminiscències castellanes i militars en alguns casos. Al cap i a la fi, els noms proposats per Balaguer van compartir en menor mesura un nomenclàtor castellà que el mateix Balaguer va justificar posteriorment a la seva obra de 1866 Las Calles de Barcelona, ja fos per la important presència catalana en batalles més o menys pròximes en el temps (Lepant, Bruc, Girona, Tarragona), governadors civils (Sepúlveda), i altres personatges de l’imaginari castellà (Padilla, Manso, Floridablanca). Aquests són noms que s’ha especulat sobre si els va proposar o no Balaguer, perquè tot i “catalanejar”, va veure sempre un projecte polític amb Espanya; segons Joan Palomas, el més probable és que no fossin obra de Balaguer.

Però com hem esmentat anteriorment és inevitable fer una lectura política sobre els fets. Si “catalanejava” i alhora veia un projecte polític amb Espanya com pensava Víctor Balaguer? Bé, el federalisme és un terme que tot just es començava a deixar caure en l’època i que formava part de l’imaginari del mateix Balaguer, quan evocava el vincle federal que existia entre els diferents territoris que formaven la Corona d’Aragó (Aragó, València, Catalunya,…), que estava composta de Corts democràtiques des del segle XIII i que tenia uns principis de nacionalitat. I aquesta era una concepció o un paradigma del que volia per a Espanya (compte però, amb les lectures tendencioses i precipitades perquè és molt discutible aplicar els conceptes d’estat-nació de vincle federal a la Corona d’Aragó). A més el discurs polític va ser molt volàtil,  sobretot a partir del Sexenni Democràtic (1868-1874), on va ocupar al govern central ni més ni menys que el càrrec de ministre de foment i d’ultramar. Llavors preguntem-nos si “catalanejava” a nivell polític en aquella època.

Per tant, mesclar l’assumpte polític en un nomenclàtor identitari a Barcelona era buscar-li tres peus al gat, però en un context tant complex a nivell polític, inevitable. En les dècades posteriors, els constants canvis de nom ens serveixen per poder analitzar el context històric segons la toponímia que hi havia als carrers. Podríem deduir més o menys quan la Gran Via de les Corts Catalanes es passa a dir simplement Cortes, o la Diagonal (carrer de l’Eixample, no ho oblidem) passa a ser Nacionalitat Catalana, Catorce de Abril o Generalísimo Franco; quan es castellanitzen tots els noms o quan els noms de Francesc Layret i Bernat Metge apareixen per poc temps en el nomenclàtor. A cada període una toponímia identitària, cert, però, un projecte polític? Aquí podríem tornar a discutir-ho perquè molts noms “suposadament” amb connotacions més catalanes es van mantenir impertèrrits des del primer moment i no van patir canvis ni amb Primo de Rivera ni amb la dictadura Franquista, que podien ser més susceptibles de fer aquestes modificacions. Carrers com Diputació, Almogàvers, Casp, Consell de Cent, Casanova o Villarroel, per posar-ne alguns, es van mantenir. Per tant la qüestió de separar la identitat d’un lloc reflectida en els noms dels carrers amb la politització que se’n pugui fer ja depèn de cadascú.

 

 

Licencia de Creative Commons
Este obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 4.0 Internacional.

Read More

No para quiet. Havia de rebre’ns al seu despatx, en la seu del districte de Sant Martí, però se li ha allargat una reunió. No passa res; és un home ocupat com a conseller tècnic del districte de Sant Martí (Barcelona), treballant en les institucions que sempre ha vist des de l’altra banda de la trinxera: des de la lluita social, des del periodisme de carrer i des de la perspectiva de l’estudi dels moviments socials de la seva Ciutat Comtal, que és la popular. Ja fa més de mig any que va aparèixer el seu llibre Barris, veïns i democràcia (L’Avenç, 2015), i avui ja tocava que li preguntéssim sobre una obra que està cridada a ser la primera pedra a omplir el buit historiogràfic referent als moviments veïnals durant la Transició democràtica… i potser també xerrem d’alguna cosa més. Preparem el material per a l’entrevista en el seu despatx, ample, però auster, ordenat i animat per diversos llibres que reposen sobre unes poques prestatgeries. Apareix justament quan acabàvem d’enllestir els materials per a l’entrevista, amb carpetes i papers sota el braç i a grans gambades. Hi ha sempre un somriure a mig començar en la seva cara i uns ulls que no paren quiets, com si sempre estigués maquinant… o com si ja sabés tot el que li preguntarem.

Tu has xuclat activisme i moviment veïnal des de ben petit. Quan tenies uns pocs mesos, els teus pares et van portar a reclamar un institut per al barri. També has absorbit molt periodisme de carrer, de barri, i has estat en certa mesura deixeble del periodista Josep Maria Huertas. Així doncs, era inevitable que fessis la tesi doctoral sobre un moment històric que tant vas viure? No és jugar amb una mica d’avantatge?

Jo parteixo de la base que un tesi doctoral és un objecte d’estudi del qual un s’ha d’enamorar, perquè si no, tota la feina que suposa, difícilment la tires endavant. Si no t’emociona, t’enamora, t’apassiona, malament. Potser sí que era inevitable, però no per genètica, sinó per pràctica. Era molt amic de Huertas, el qual em va recomanar que fes periodisme, però també història. I li vaig fer cas, perquè de petit i de jove vaig participar del moviment veïnal. Quan vaig començar a fer periodisme, va ser amb el periodisme local, i per tant era un objecte d’estudi del qual tenia coneixement i que va facilitar les coses. L’any 96 vaig escriure el meu segon llibre, amb Josep Maria Huertas, que es diu Barcelona en lluita: el moviment urbà 1965 – 1996, que ha acabat sent un esbós de moviment veïnal a Barcelona i que després ha acabat sent el treball de la meva tesi. Potser sí que venia una mica predeterminat, però no pas per genètica, sinó per pràctica.

Quan vas fer la tesi doctoral sobre el moviment veïnal a Barcelona i també quan va sortir publicat el teu llibre, senties que estaves omplint, d’alguna manera, un buit bibliogràfic?

Sí. Això ho tenia molt clar. Perquè, de fet, no hi havia res. De Barcelona tenim moltes coses; hom pot llegir de tot sobre urbanisme, per exemple. Però sobre el moviment veïnal hi havia un desert, fins i tot a nivell de coses no publicades. Vaig mirar tesis i tesines, però no hi havia res. Era un buit bibliogràfic i historiogràfic, i ha sigut una de les coses que en els més de 10 anys de duració de la tesi n’he pres molta consciència. Quan començava a redactar la tesi, abans de convertir-la en llibre, pensava en fer-ho molt bé, perquè seria la primera cosa que es feia amb cara i ulls sobre el tema. Sabia que estava omplint un forat: la primera pedra que es posava. Tot i que el buit s’ha anat omplint amb altres publicacions, segueix sent una peça important i s’havia de fer òptimament.

Sobre el moviment veïnal hi havia un desert bibliogràfic, fins i tot a nivell de coses no publicades

Fa un any i mig, vas fer una entrevista a Xavier Domènech per a Crític [http://bit.ly/1NPeNYi], en la qual deia que la mala lectura de la Transició podia portar a que els moviments socials es llegissin en clau de derrota. En el teu llibre parles que el moviment veïnal derrota durant el franquisme ni més ni menys que a tres alcaldes, incloent Porcioles, Masó el 1975, Viola el 76 i marca també l’agenda de Socías Humbert. Domènech i tu, entre d’altres i altres coses, intenteu revitalitzar o reivindicar els moviments socials de la Transició?

Xavier Domènech ha estudiat molt l’àmbit de Sabadell i després el del moviment obrer, i ell defensa una cosa que jo també plantejo i que he vist plasmat en el procés llarg de l’elaboració de la tesi (on hem tingut diàleg i ens hem nodrit mútuament de reflexió intel·lectual). Coincideixo molt amb ell, ja que fa una reivindicació dels papers dels moviments socials, no ja abans de la Transició, sinó durant aquesta; penso que és un enfocament important i que poca gent fa. Domènech defensa que l’any 76 és més important, fins i tot, que el 75, perquè hi havia un moment d’una forta efervescència política, com mostra la vaga general de Sabadell. Jo em trobo amb la mateixa situació agafant no tant el moviment obrer, sinó el moviment veïnal com a objecte d’estudi. Hi ha conquestes i victòries. Ell diu que vigilem amb les lectures crítiques de la Transició, ja que ens poden portar a llegir el període en clau de derrota dels moviments socials. I és veritat: si tu observes en detall i en el seu context el moviment veïnal o el moviment obrer, trobem victòries. Potser no són absolutes i rotundes, però sí parcials, i en alguns casos, molt importants.

Per tant, si fem el discurs global que la Transició va ser una baixada de pantalons i que els moviments socials que venien amb molta força del franquisme van ser derrotats per la tradició dels partits polítics (i de l’esquerra en concret), veus que això no encaixa del tot amb l’anàlisi de victòries obreres i conquestes socials i ciutadanes que hi ha. Partim de la lectura de la derrota més absoluta, però en canvi, en el cas de Barcelona, tres alcaldes franquistes són cessats per pressió social… això no passa enlloc de l’Estat espanyol.

Porcioles al 73 és forçat a dimitir per una protesta veïnal; ja tenia tot el plom a l’ala a causa de la corrupció i la pressió popular, però el fet que desemboca en la seva destitució és una ocupació del ple municipal per part de veïns de Nou Barris i del Carmel; al desembre del 76 qui acaba fent tombar Viola es també la pressió veïnal de Salvem Barcelona per la Democràcia!; i pel mig l’alcalde Masó, que era més o menys un alcalde reformista, és obligat a dimitir el 75 a causa de l’extrem oposat del moviment veïnal, és a dir, per les forces del “búnquer” franquista, que veuen que aquest és massa permissiu i forcen la seva dimissió. I després hi ha el cas de l’alcalde de la Transició, Socías Humbert, l’últim batlle nomenat a dit pel cap d’estat successor de Franco a títol de rei, Joan Carles I. Aquest alcalde és un home de Martín Villa, que ve del règim (tot i el tarannà dialogant que pogués tenir). A ell, però, qui li marca l’agenda durant dos anys és el moviment veïnal!

A Socías Humbert, últim alcalde del Règim, qui li marca l’agenda durant dos anys és el moviment veïnal

Per tant, són victòries concretes que cal explicar bé. El discurs crític actual que puc compartir en línies generals sobre com es va desenvolupar la Transició ha de baixar al detall; no pot quedar-se amb el discurs ideològic a vegades esbiaixat des del presentisme. S’han de veure les circumstàncies concretes del moment, què va passar a cada lloc concret. Jo defenso que a Barcelona hi ha ruptura i no reforma, i en aquest sentit coincideixo totalment amb Xavier Domènech. Cal alertar sobre com expliquem els fets, perquè si tot és un fracàs, arribarem a la conclusió que no fa falta l’acció dels moviments socials: igual que van fracassar fa 40 anys, poden fracassar ara. Conseqüentment, s’ha de valorar molt amb detall i precisió.

El discurs crític actual que puc compartir en línies generals sobre com es va desenvolupar la Transició ha de baixar al detall; no pot quedar-se amb el discurs ideològic a vegades esbiaixat des del presentisme

Al moviment veïnal a Barcelona li dones característiques molt concretes que segons tu són úniques, no només a Catalunya, sinó també al conjunt de l’estat espanyol. Són la “punta de llança” del moviment veïnal a tota Espanya. Per què Barcelona i no Madrid? Quines característiques més o menys concretes li van permetre a Barcelona ser la “llança” antifranquista i que no es dóna en cap altre lloc de l’estat?

En llenguatge polític de l’època, la “punta de llança” vol dir “avantguarda”. Penso que Barcelona i el moviment veïnal barceloní fan d’avantguarda dels moviments socials durant el final del franquisme i la Transició al conjunt de l’Estat. Per què a Barcelona i no a Madrid? [Somriu] Aquesta pregunta me la van fer en un congrés a Madrid, també. Jo exposava aquesta defensa del caràcter de Barcelona com avantguarda dels moviments socials, i hi havia gent que també els estudiava (només historiadors) que deien: “Ja surten aquests catalans a dir que allò seu és sempre millor!” Bé, això que dels catalans sempre en surt el millor no és veritat, però si analitzem aquest cas concret és veritat.

Barcelona i el moviment veïnal barceloní fan d’avantguarda dels moviments socials durant el final del franquisme i la Transició al conjunt de l’Estat

Quatre dies abans de la mort de Franco, el governador civil de Madrid denega per enèsima vegada la legalització de les associacions de veïns de Madrid, que s’emmirallava en la FAVB de Barcelona, existent des del 1972. D’altra banda, dies després de morir Franco i denegant a Madrid el que ja tenia Barcelona, la federació de veïns de Barcelona presidida per un “bombillaire” amb passat afí al règim, però dominada en la seva junta per gent d’oposició al règim i, singularment als barris en molts casos de signe comunista, és rebuda oficialment pel governador civil Martín Villa, que pren la temperatura a l’oposició en uns moments tan delicats.

Això què demostra? Que a Barcelona es va un pas endavant. Existeix documentació d’arxiu que constata com des de Galícia, Màlaga o Berga, la gent dirigia cartes a l’Associació de Veïns de Barcelona preguntant com és munta una associació de veïns. És llavors quan te n’adones del paper referent i d’avantguarda que estava jugant Barcelona. Per què això? Penso que no està en discussió que el teixit social i el món associatiu, això que a vegades en una indefinició del concepte es parla de societat civil, a Catalunya ha estat molt més viva que a la resta de l’estat, i a Barcelona encara més que la resta de Catalunya. La tradició ja ve del segle XIX amb associacionisme de tota mena: del món cooperatiu, del sindicalisme… no oblidem que la UGT es crea a Barcelona!

Això que a vegades en una indefinició del concepte es parla de societat civil, a Catalunya ha estat molt més viva que a la resta de l’estat, i a Barcelona encara més que la resta de Catalunya

Això és així durant els segles XIX i XX, i la malla associativa és molt més important a Barcelona que a Madrid. Si vas venint cap aquí en el temps resulta que als anys cinquanta i seixanta, amb tot el component migratori, la relació del teixit social i la vitalitat associativa que hi ha fa que es decanti un moviment més avançat en el temps. No dic que sigui millor, perquè clar que hi ha moviment veïnal a Saragossa, Madrid, Bilbao, Sevilla o València, però Barcelona té un estadi de desenvolupament que el converteix en referent.

Això s’oblida ràpidament. Es té la sensació que la resta de l’Estat no reconeix la singularitat de Catalunya com a motor i referent als anys 70’ i la Transició. Això és innegable i s’oblida fàcilment. I no només en relació el moviment veïnal. Des de l’Assemblea de Catalunya fins a les Comissions Obreres (CCOO), Barcelona i Catalunya es convertiren en aquests anys en referents a l’Estat. Qui acabaria dirigint les CCOO de tot l’Estat mentre Marcelino Camacho és a la presó? Doncs Cipriano García, qui venia de les CCOO de Catalunya; i tot i no ser formalment el secretari general, va ser el dirigent principal. I passa amb això i amb altres coses: Barcelona va marcar la pauta.

És una avantguarda que sorprèn perquè gairebé no hi ha presència dels partits polítics en l’àrea d’acció dels moviments veïnals. Sembla un moviment bastant autònom, autòcton. És més, partits comunistes com el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) o Bandera Roja fan plantejaments teòrics a partir de la praxi dels moviments veïnals.

Cal ser precisos. Sí que hi ha presència dels partits organitzats en el moviment veïnal, molta. Hi ha militants que treballen en el moviment veïnal i en juntes d’associacions on hi ha gent amb carnet del partit. Ara bé, no sempre actuen en funció de la filiació política o com a corretja de transmissió. Convé explicar-ho: és veritat que una bona part de l’anàlisi política que es fa des dels partits d’esquerra es basa en el moviment ciutadà, però no és teoria en abstracte, que d’altra banda, també n’hi ha. Si hom agafa textos de diferents forces polítiques i de tota la constel·lació de l’extrema esquerra, hi ha molta palla sobre l’evolució teòrica del moviment veïnal que sembla que estigui fet per algú tancat en una habitació havent llegit un manual i elucubrant, però sí que és veritat que una part de la teoria ve d’una praxi concreta que la gent militant en els partits veu en els barris. Què passa? Que en l’origen del moviment veïnal, havent gent de l’àmbit antifranquista organitzat, sota el paraigües de les sigles que siguin, hi ha també gent que no és dels partits. En l’origen, per exemple, dels moviments cristians de base com la Joventut Obrera Cristiana (JOC) i organitzacions com la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC), hi ha gent que a partir dels casals i centres socials dels barris comencen a organitzar el moviment veïnal on no hi havia cap predefinició de partit; per tant, això marcarà la dinàmica i l’anàlisi.

Una bona part de l’anàlisi política que es fa des dels partits d’esquerra es basa en el moviment ciutadà

Abans parlaves de la Federació de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB), de com neix i es legalitza al 72 perquè la representen els bombillaires, és a dir, una part de la burgesia barcelonina. Les institucions la legalitzen pensant que aquesta era dels seus i contrarestarien el moviment veïnal de base més popular. Històricament, s’acostuma a veure com moviments o institucions genuïnament populars, o bé són destruïdes pel poder o acaben segrestades per aquest. Aquesta vegada, el cas és justament el contrari: la FAVB, com a associació bombillaire “d’ordre”, com la descrius en el llibre, que s’acaba convertint en un dels timons de la Transició a Barcelona i com a element de ruptura. Com és possible?

És cert que la FAVB neix i és legalitzada pel Règim en el 72 amb la intenció esmentada de neutralitzar un moviment veïnal que ja existeix als barris que han fet servir el paraigües de la Llei d’Associacions de 1964. El règim té molt clar i identificat al 72 el perill comunista que ve del món associatiu als barris. I intenta legalitzar i donar forma a una realitat que també és preexistent, que són les associacions de bombillaires (de veïns i comerciants de carrer) que durant els anys cinquanta i seixanta tenen presència al centre de la ciutat. Se’ls diu bombillaires perquè posaven llums de Nadal per festes i que l’Ajuntament subvencionava. Al final, aquestes associacions que alguns comerciants i carrers organitzen servien per a que l’Ajuntament subvencionés a base de repartir diners per, teòricament, muntar els llums de Nadal.

La FAVB neix i és legalitzada pel Règim el 1972 amb la intenció de neutralitzar un moviment veïnal que ja existeix als barris que han fet servir el paraigües de la Llei d’Associacions de 1964

Aquesta realitat existeix, se li dóna forma sota la FAVB com a coordinació i entitat de segon grau i el Règim, l’Ajuntament i el governador civil pensen: Ostres, aprofitem que això existeix, donem-li una forma legal i a veure si aconseguim curtcircuitar els moviments veïnals que estan creixent als barris, que són combatius, ens estan fent la punyeta i ens estan donant problemes”. Aquesta és la seva intenció inicial.

Què passa llavors? Inicialment fan aquest paper i ofereixen a les associacions de barris entrar a la FAVB, amb un previ debat sobre si entrar a col·laborar o no amb les institucions. Una mica semblant, i salvant totes les distàncies, era el que passava amb l’activisme sindical de Comissions Obreres dintre del Sindicat Vertical del règim.

“Això existeix, aprofitem-ho: la FAVB existeix, és legal i la controlen els bombillaires, però una vintena d’associacions de barri decideixen d’entrar-hi per donar-li la volta. I al final, com la terra és per qui la treballa, aquestes entitats de barri amb moltes ganes de treballar i de lluitar es fan seva la FAVB. Sense ser majoria a les assemblees, però amb una filosofia d’hegemonia gramsciana, aconsegueixen fer-se seva l’entitat. Llavors quan el règim se n’adona al 1974-75, perquè aquest és un procés molt ràpid, ja no està a temps de revertir la situació. El que està pensat com un instrument d’anul·lació de l’oposició d’esquerres veïnal en els barris, acaba convertint-se en una institució legal que el moviment dels barris sap utilitzar contra el règim.

El procés era una cosa molt ràpida…

També molt ràpida perquè els tempos històrics s’acceleraven. Aquesta precipitació a vegades succeeix, i aquest n’és un cas. Això també explica que passin moltes coses en molt poc temps.

Precisament una de les coses per les que el règim franquista tan desconfiava de Catalunya i sobretot de Barcelona (i d’altres àrees industrials), és que veien en la industrialització de la societat l’arribada de conflictes moderns i, en certa mesura, tot i que no en aquestes paraules, de la ciutat com un nucli problemàtic constant. El temps els va acabar donant la raó, irònicament, als franquistes?

Sí, el que passa és que tinc el dubte de que se n’adonessin tan aviat. Per exemple, quan vaig entrevistar a Martín-Villa pel meu treball de tesi, ell sí que m’ho reconegué. Ell havia estat a Barcelona als seixanta com a càrrec sindical i governador civil del 74 al 75. M’explicà que quan arribà a Barcelona el 1974 sabia que tindria oposició obrera i sabia que hi hauria oposició estudiantil (per la seva època de sindicalista estudiantil, quan ja havia copsat aquesta realitat de l’antifranquisme). Ell ja s’ho esperava, i també sabia, perquè era públic, que quan arribés a Barcelona l’any 74 s’hauria d’enfrontar a tota l’oposició catalanista.

Tot això anava entrellaçat, però ell ja coneixia la resistència que tindria. I quan va arribar aquí va comprovar que allò, efectivament, existia, però que en aquell moment històric en concret el que tenia més volada era una cosa que ell no sabia que existia: l’oposició del moviment veïnal. I li va sobtar, perquè justament en aquell període del 74-75, amb la detenció dels 113, va veure que tenia més força el moviment veïnal que l’Assemblea de Catalunya. Al menys, aquesta era la percepció que tenia el governador civil.

Quan Martín Villa arribà a Barcelona el 1974 va veure que tenia més força el moviment veïnal que l’Assemblea de Catalunya. No s’ho esperava

També és veritat que a principis dels ’70 hi ha alguns informes dels serveis secrets policials del franquisme, que s’anomenen “Plan Barrio”, que identifiquen que el moviment urbà i el moviment veïnal són potencialment molt subversius. I alerta amb les autoritats. Ho dic especialment perquè a finals dels 60 constaten que “la oposición y los comunistas tomaron Barcelona como ciudad piloto para extender este movimiento”; i un cop vist que funcionava, expandir-lo a la resta de ciutats. En aquest sentit el Règim ja identifica que Barcelona va un pas endavant. Però aquesta identificació és molt tardana. Penso que hem d’anar a l’any 51, a la Vaga de Tramvies (això ho ha explicat molt bé Sebastian Balfour), quan es produeix a Barcelona una actualització dels mecanismes de protesta social i obrera, molt característics de Barcelona, que provenen de la tradició de les bullangues del XIX, i que té en la seva trajectòria tota la lluita obrera, el moviment anarcosindicalista… Tota aquesta tradició de barricada, que Engels ja identifica per a Barcelona a mitjans del XIX. El que passa al 51 és que s’actualitza amb unes formes que després trobarem als anys 60, 70 i 80 en la protesta suburbana. DSC_0004

El que passa el 1951 amb la vaga de tramvies, de fet, no és una vaga sinó un boicot: la gent s’organitza per protestar perquè li han pujat el preu del tramvia, i a més amb un greuge comparatiu pel que fa el preu del tramvia a Madrid. I amb qui s’organitza hi ha, evidentment, gent de la oposició antifranquista, que acabarà a la presó injustament per això. Però hi ha també gent de la societat civil i catòlica. Qui fa un dels primers treballs importants sobre la vaga de tramvies és, precisament, Hilari Ragué, monjo de Montserrat, historiador, però perquè ell ho viu en aquell moment i hi participa. És a dir, tenim comunistes, antifranquistes, catòlics catalanistes… fins i tot tenim entre qui promou aquella vaga falangistes i enllaços sindicals emprenyats amb el Règim. I qui acaba participant en tot això seran els treballadors, perquè tot plegat acaba convertint-se en una vaga general, molt important, que acabaria fent desembarcar a Barcelona la infanteria de la Marina… però en origen és un conflicte ciutadà.

Un conflicte ciutadà transversal on hi participa molta gent: qui agafa el tramvia són els treballadors, els estudiants, els joves, les mestresses de casa, etc. I fins i tot passa al Barça: quan hi ha partit aquell diumenge i, a sobre, plou, el règim pensa que es trencaria el boicot, però la gent acabà anant-hi a peu. I això, com he dit, ho explica molt bé en Balfour: s’actualitzaren uns mecanismes de protesta tradicionals a Barcelona, que és una ciutat de barricada típica del segle XIX, sota les noves formes que el moviment urbà farà servir. Perquè els boicots són els que farà servir el moviment veïnal quan demana un institut, quan demana que hi hagi serveis bàsics als barris, quan segresta un autobús per exigir transport públic…

Durant la Transició, s’actualitzaren uns mecanismes de protesta tradicionals a Barcelona, que és una ciutat de barricada típica del segle XIX, sota les noves formes que el moviment urbà farà servir

Per tant, el règim se n’adona molt tard, als anys 70, d’una cosa que ja passa a principis dels 50 i que durant gairebé 20 anys es va gestant. Això segurament també explica l’èxit que té, perquè com se n’adona tan tard no té temps de barrar-li el pas.

La transversalitat de la qual parlaves entre comunistes, antifranquistes, el món cristià de base i el món més familiar, que són els que acaben confluint per a crear el moviment veïnal, és molt rupturista. Tu al llibre no dubtes en qualificar la FAVB com a un element netament rupturista, però llegint l’obra també tenim la sensació que es van marcar uns objectius que anaven més enllà dels aconseguits per la Transició, o per la primera democràcia. La següent pregunta és una mica tramposa, ja aviso, però… estava més a prop la FAVB de proclamar el comunisme que el PSUC?

No, perquè el moviment veïnal no hagués proclamat el comunisme o el socialisme llibertari ni la independència si es donés el cas sense l’aquiescència dels partits. El moviment veïnal no era una corretja de cap partit, però els partits sí que hi tenien molt a veure. Això també passa amb l’Assemblea de Catalunya, que és un ens autònom on juguen les forces polítiques, alguns més que d’altres, d’elaboració de discurs, de relat. La FAVB no hagués proclamat el comunisme si el PSUC, que també tenia presència dintre la FAVB d’alguna manera…

Clar, però em referia més a l’element rupturista. La FAVB no va fer més que el PSUC al Parlament o el PSC de Narcís Serra a l’Ajuntament de Barcelona?

Més que el PSC de Narcís Serra, sens dubte. El moviment veïnal, no només la FAVB, és molt divers. Fent una analogia actual, podríem comparar-ho amb la CUP [Candidatura d’Unitat Popular], on hi ha organitzacions juvenils, partits, etc. És una amalgama, com el moviment veïnal: hi havia associacions, professionals universitaris, companys de viatge… per tant, no s’actua com un sol actor. Sí que el pots estudiar com a unitat per entendre’l, però no actua amb lògica de centralisme democràtic.

Sí que és veritat que les transformacions concretes que el moviment veïnal aconsegueix són més revolucionàries que la fraseologia revolucionària del moment. Parlem per exemple, d’en Manuel Vital, president de l’Associació de Veïns de Torre Baró, alhora sindicalista de CCOO i alhora militant del PSUC. El seu acte més revolucionari no el fa com a militant del PSUC ni com a sindicalista de CCOO, sinó quan un dia, en plena Transició, agafa l’autobús que condueix, el segresta i el porta pels carrers sense asfaltar de Torre Baró, amb pendent, per a demostrar la viabilitat del transport públic en la zona, ja que des de l’ajuntament els hi negaven perquè afirmaven que era inviable per aquells carrers. Va ser una acte organitzat conjuntament amb l’Associació de Veïns per a demostrar que sí que es podia fer. I al final s’hi acabà portant l’autobús. I això és un acte molt revolucionari, més que qualsevol octaveta.

D’aquests actes en trobem molts, i sí que podem afirmar que, al final, la ruptura es produeix via les coses quotidianes. Algú, en clau molt ideològica, pot pensar que això només són conquestes molt reformistes. Potser sí, però al final la suma de petites reformes i canvis és el que fa que el canvi acabi sent revolucionari. Doncs en aquest context és el moviment veïnal qui aconsegueix arrencar petites (i algunes grans) victòries, a molts nivells. També, per exemple, que el desembre del 76 el nou alcalde Socías, segurament pressionat pel moment històric, posés per escrit que durant un any cedia el Palau d’Esports a la FAVB perquè fes el que volgués, gratuïtament. La FAVB organitzà allà assemblees, fins i tot alegals. L’Assemblea de Catalunya hi acabaria fent activitats de cap de setmana, algunes massives, perquè la FAVB en té el permís.

En perspectiva actual, quin Ajuntament cediria un equipament equivalent al Palau d’Esports del 74 (ara podria ser el Palau del Fòrum o el de la Virreina), gratis, a les associacions de veïns per a que facin el que vulguin? Això és revolucionari, i aquestes coses són a les quals em refereixo.

Fa uns mesos vam entrevistar a Andreu Mayayo [http://bit.ly/1OrB7mO], el teu director de tesi, que ens parlava que va ser la democràcia la que va fallar, i no tant la Transició, que es va portar de manera bastant impecable. Això també es compleix en el cas veïnal?

Sí. És evident que el moviment veïnal havia pensat una ciutat i una democràcia amb una clau potser no revolucionària, però sí amb un horitzó socialitzant que després sí que es va sentir una mica traïda. Però aquesta frustració arriba ja amb la democràcia, als anys 80. La culpa, per entendre’ns, no cal anar-la a busca a la Transició, sinó en la democràcia.

Això hi ha qui ho explica en clau general pensant quan els socialistes arrasen en les eleccions de 1982, després de l’intent de cop d’Estat del 23-F. Eren ells qui tenien la capacitat per acabar la feina feta durant la Transició, però no ho van fer. I aquí podem parlar des d’obrir cunetes de la guerra civil o depurar la judicatura els cossos policials, etc. En el cas veïnal i del ciutadà va passar també. El canvi és molt ràpid: quan l’any 1979 Narcís Serra és escollit alcalde, ja democràticament, tot el terreny guanyat pel moviment veïnal durant la Transició amb en Socías es perd. Narcís Serra diu que això s’ha acabat, i que ara eren els partits qui tenien la legitimitat democràtica per a fer i desfer.

Quan l’any 1979 Narcís Serra és escollit alcalde, ja democràticament, tot el terreny guanyat pel moviment veïnal durant la Transició amb en Socías es perd. Narcís Serra diu que això s’ha acabat, i que ara eren els partits qui tenien la legitimitat democràtica per a fer i desfer.

Això s’il·lustra molt bé quan el Barça guanyà la final de Basilea, i vingué d’allà amb la copa. En aquella època no era tan habitual guanyar copes i recopes, i l’alcalde tenia una reunió convocada amb les Associacions de Veïns, i de fet estaven citats un centenar de dirigents veïnals en uns instal·lacions molt properes a la Plaça Sant Jaume. Els havien de rebre diversos tinents d’alcalde i regidors, però els dirigents van estar esperant i allà no es va presentar ningú. Per què? Perquè a l’hora de la reunió tots els regidors decidiren, sense avisar, que volien anar a rebre el Barça. Això representa el que pensava Serra del moviment veïnal: no en volia saber res. També ve donat per la poca presència socialista dins del moviment: el PSC ho veia com un niu dominat per l’oposició de l’extrema esquerra no parlamentària i per la gent del PSUC. Des del punt de vista de la participació i de donar importància al moviment veïnal, qui ho frena és la democràcia.

Cal diferenciar entre què passa a la Transició i què durant la Democràcia. És clau entendre-ho per estudiar-ho bé. Ara bé, també s’ha de dir que la major part de victòries veïnals s’aconsegueixen durant la Democràcia. Tot el treball de reivindicació sembrat durant la dictadura i la Transició és, amb la democràcia, quan es fa realitat: escoles, parcs… Però també a un ritme més lent. Durant els dos anys de transició hi ha un ritme d’una victòria veïnal cada mes. És a dir, en un moment de canvi històric, el mateix governador civil de l’època 1977-78, el senyor Belloc, parla de clima prerevolucionari a Barcelona fent referència a l’acció veïnal i als conflictes que hi ha en moltes escoles. Després en democràcia numèricament són més, però a un ritme més lent, de dues victòries a l’any si analitzem el període que va del 1979 al 2011.

Volant una mica més cap als nostres dies, creus que el fet que l’Ajuntament de Barcelona, en aquell moment governat per Convergència i Unió (CiU), es negués a cofinançar el teu treball, es pot deure a una certa por del record del moviment veïnal, en un moment de cruïlla o de crisi que, salvant totes les distàncies, també és el nostre? I també, relacionat amb això, es té més consciència a les institucions del que va ser el moviment veïnal que al carrer?

Generalitzar així és difícil, el que sí és evident és que mentre Convergència ha estat a l’Ajuntament, no hi ha hagut tanta sensibilitat. Exceptuant al ja exalcalde, que tenia una certa inquietud. És [Xavier] Trias qui acaba donant sortida a la reivindicació de senyalitzar amb plaques i plafons tot el món del barraquisme de Barcelona. Però, en general, Convergència té en el seu ADN les vivències de la seva gent, del seu món, però no tenen inscrit la participació en el moviment veïnal; i fa que tot aquest món els soni una mica estrany. I això que en l’origen del moviment veïnal, Convergència hi té un paper important: la gent de Pujol, als anys 70, té un paper important en el moviment veïnal. En alguns casos perquè són bombillaires més o menys avançats i catalanistes, i en altres casos perquè hi participen. Però aquest fil el perden, no és el seu món.

Tota la constel·lació d’esquerres, com els socialistes, són els que posen pals a les rodes al moviment veïnal a partir dels 80, però tota aquesta gent ha viscut el moviment als barris, i els codis es comparteixen. Pot haver-hi enfrontaments de l’Ajuntament socialista amb el moviment veïnal, però comparteixen els codis i parlen el mateix llenguatge. Amb Convergència no passa, en bona mesura, i això fa que existeixi aquesta insensibilitat, salvant les excepcions com la de l’exalcalde Trias.

Tota la constel·lació d’esquerres, com els socialistes, són els que posen pals a les rodes al moviment veïnal a partir dels 80, però tota aquesta gent ha viscut el moviment als barris, i els codis es comparteixen

D’acord. En l’inici del llibre també esmentes els perills de la reinterpretació històrica. Parles d’una representació que va fer Joel Joan interpretant la Transició com un escenari preindependentista. I també parles sobre la “cultura de la transició”, la qual consideres que és una bona lectura però no ben bé una obra històrica. Ara mateix hi ha un ‘boom’ editorial de la Transició, però sembla que els historiadors hi tenim un paper secundari aquí, tot i que sigui el nostre camp. Què és el que estem fent malament a l’hora d’explicar aquest període?

Penso que la Transició s’explica bé a nivell acadèmic. Lògicament, hi ha de tot, i algunes tesis les pots discutir i altres compartir-les, però no s’explica malament. El problema és que qui ho està explicant no són els historiadors. O que hi ha historiadors que, quan ho expliquen, ho fan en clau menys històrica i més política. Mirem el cas de l’homenatge de Xirinacs i la manifestació de l’1 de febrer de 1976.

És gràcies a la manifestació de l’1 de febrer del 76 sota el lema “llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” que convoca el moviment veïnal, que Le Monde acaba fent el titular aquell del ‘Desafiament Català’, i aquesta manifestació la va convocar el moviment veïnal de Barcelona. Quan el Rei, el juny del ’76, en el seu primer viatge a l’estranger com a cap d’Estat, se n’anà a Washington, en la transcripció de la reunió que té amb Gerald Ford i Henry Kissinger al Despatx Oval de la Casa Blanca (consultable als arxius desclassificats), li pregunten com anava la Transició democràtica. Ell respongué que anava bé, però que havia tingut moments complicats, com el mes de febrer a Barcelona. És més, el Rei els comenta que no cometria l’error del seu avi, Alfons XIII, i que convocaria primerament eleccions generals, que acabarien sent les de la primavera de 1977, abans que les municipals (que es farien el 1979) perquè no es repetís una hipotètica proclamació d’una III República. Això demostra que aquest escenari gaudia de la màxima prioritat.

Juan Carlos Monedero és un politòleg i ha fet un llibre molt crític amb la Transició. Emmanuel Rodríguez que és historiador, i també sociòleg, també té un llibre molt recent amb el qual puc compartir la línia crítica; però no expliquen prou bé les coses. Es fa presentisme amb una lectura política i no s’entra en el detall del tema històric. I tornem a la referència que feia del Xavier Domènech: vigilem, perquè si no ho expliquem en clau històrica, no entenem moltes coses.

Es fa presentisme amb una lectura política i no s’entra en el detall del tema històric

I a l’homenatge que esmentava a Xirinacs, que acaba amb la reconstrucció de la manifestació del febrer del ’76 amb el muntatge de Joel Joan, hi participa un historiador com és el senyor Oriol Junqueras, però segurament actua no tant en clau d’historiador sinó en clau política. El que representen al Palau de la Música és que aquella manifestació va acabar amb crits a favor de la independència. I la gent és capaç de creure’s això si no li expliques que no va anar així. Que a l’any 76 hi havia independentistes és cert, però era un sector molt minoritari de l’oposició antifranquista. Sí que el moviment veïnal va defensar davant de Rei, el febrer del 76, el dret a l’autodeterminació de Catalunya, clarament, però no es cridava independència; s’exclamava: ‘’Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Fa falta explicar això, perquè si no ho expliquem, la gent es pot creure que es cridava independència. I políticament ens poden narrar, com els Monedero i Rodríguez diversos, que la Transició va ser la derrota dels moviments socials, però expliquem-ho bé i entrem en detall. Perquè en global sí que va ser així, però a Barcelona no passa. El moviment obrer va aconseguir moltes coses aquells anys, i protagonitzà diverses vagues que van aconseguir moltes victòries. Bona part de l’Estat del Benestar que ara se’ns està retallant es guanya aquells anys. Una cosa és que als 80 això no es consolidi i es comenci un procés de “desdemocratització”. Aquest concepte explica que, a partir de 1982, allò que s’ha guanyat es comença a perdre, però això ja passa en democràcia.

El moviment obrer va aconseguir moltes coses aquells anys, i protagonitzà vagues que van aconseguir moltes victòries

Durant la Transició hi ha victòries. No són revolucionàries com la instauració de la república, ni del socialisme o la independència, però sí victòries, i en bona part gràcies a la lluita sorda i constant, que diria en Raimon, dels moviments socials: veïnal, sindical, obrer… estem parlant que no existia l’accés a la sanitat pública universal. El primer qui posa oficines de planificació familiar és l’ajuntament de Barcelona, manat per Socías, el qual estava quallat per les reivindicacions de les Associacions de Veïns. Coses tant important com aquestes són victòries del moviment veïnal. Sí que es pot fer un discurs des del presentisme, que va molt bé dir que s’han de trencar les baules del ’78, perquè tot allò va ser horrible; o dir que la solució és la independència. Pots estar-hi d’acord, però això no et pot fer negar que, en aquell moment històric, van passar coses. No sé si m’explico…

Perfectament. Llavors, això implica que el discurs polític, des de la democràcia, s’ha fet més conservador, o és una altra cosa?

D’entrada s’ha de definir qui és el que decideix que una cosa estava bé al 69 i no ara. Sí que es cert que els universitaris entren al Rectorat de la UB, llencen el bust de Franco per la finestra i això acaba amb un estat d’excepció. I en canvi ara es llença el bust del Rei i es munta un sidral mediàtic. Però socialment la mesura és, segurament, més aplaudida que criticada. Cal saber definir qui marca el criteri: si el marca La Vanguardia o La Sexta, per exemple.

I pel que dius que la democràcia ha conservaduritzat una mica el discurs, crec que no és ben bé així, però sí que la democràcia, dels anys 80 ençà, i no només aquí (que anem una mica més tard), sinó en el conjunt de l’Europa Occidental, per efecte del neoconservadorisme es trenca el discurs positiu dels moviments socials. Thatcher al Regne Unit, però també aquí Felipe González i després amb Aznar, i a Catalunya amb Pujol. Tot allò col·lectiu, la protesta organitzada, etc. s’acaba estigmatitzant, però per la penetració de la filosofia de vida neoconservadora. Tot això pot estar canviant, com mostrarien el 15-M o el procés social sobiranista, que encara s’han d’analitzar bé. No crec que tot això estigui tan mal vist, i no arrenca del 15-M ni de l’11 de Setembre; altra volta hem d’anar abans. A Barcelona ja segurament l’any 96, amb l’ocupació del Cinema Princesa, torna agafar força el discurs de la reivindicació social, com va passar amb el “No a la guerra” i el moviment antiglobalització, amb gran força a Barcelona… I que lliga amb el dels anys 70; enmig hi ha un fil molt prim, de vegades invisible: i que no deixa mai d’articular la protesta social és el moviment veïnal, que tot i la contraofensiva desdemocratizadora no plega veles ni tanca la paradeta. Té crisis i desertitzacions, però manté el discurs crític, que enllaça la pràctica dels moviments socials dels anys 70 amb la que es dóna als 90s, 2000s i 2015.

Per tant, no tinc tan clar que la protesta social estigui tan mal vista ara ni que fos ben vista durant el franquisme. Són moments històrics diferents: el sentit que té, i també el risc, de treure el bust del Rei de l’Ajuntament és que qui ho acaba fent són activistes socials que ara estan investits d’institucionalització política, són regidors. El significat simbòlic pot ser similar, però és un altre context que quan tires el bust de Franco pel rectorat de la Universitat. Cal distingir aquestes coses.

Doncs això és tot, Marc. Moltíssimes gràcies pel teu temps, i deixa que et digui en nom de la revista que creiem que Gramsci estaria orgullós del teu llibre.

[Riu] Això estaria molt bé. Moltes gràcies a vosaltres.

DSC_0006

Read More

Les transformacions que pateix una ciutat al llarg del temps es poden deduir per el context polític, social o econòmic que l’envolten. En un article anterior parlàvem del gran canvi que ha caracteritzat Barcelona des del Pla Cerdà, el fet de decidir el destí de la ciutat per a un futur a llarg termini i quins aspectes tenir en compte. Un canvi molt important que hauria de consolidar la ciutat per als pròxims cent cinquanta anys. Les exposicions universals de 1888 i 1929, van suposar donar a la ciutat l’oportunitat de seguir desenvolupant un urbanisme que satisfés les noves necessitats de Barcelona i aquests esdeveniments van brindar una ocasió immillorable per a fer canvis, reformes per no estancar la ciutat a l’hora que creixia.

Amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola (1936-1939) i un cop destruïda físicament algunes parts de la ciutat, en els anys de la dictadura franquista ens trobem en un període de paralització i la difícil tasca per reactivar determinats sectors. A aquesta situació complicada  hem d’afegir que a partir dels anys 50 fins als 70, Barcelona va començar a rebre una quantitat important de gent immigrant de fora de Barcelona i de Catalunya. Aquests, van provocar una demanda gran d’habitatges i en poc temps es convertirien en els protagonistes que van fer créixer demogràficament la ciutat i l’àrea metropolitana des d’un milió i mig d’habitants que tenia fins a més de tres milions. Per què parlem de l’àrea metropolitana de Barcelona i no de Barcelona? L’Eixample s’havia convertit en els lloc de residència de les classes més benestants. Aquest corrent migratori venia en busca de feina i ni tant sols disposava de poder adquisitiu per establir-se a la ciutat. Aquest nou volum de gent s’establiria doncs majoritàriament a la perifèria de la ciutat o en poblacions que limitessin amb Barcelona, i que al seu torn es situaven a prop de nuclis industrials (Poble Nou, Sant Martí, Sant Adrià,…), que estaven més allunyats del centre i dels seus serveis. Per tant, no ens estranyi que el fenomen del barraquisme adquirís una dimensió encara més gran en aquesta època posterior a la guerra sobretot a llocs com el Torrent de l’Animeta a Montjuic, el Somorrostro a la Barceloneta , el Camp de la Bota i la Perona a Sant Martí i Sant Adrià o les barraques del barri del Carmel entre d’altres.

 

barceloneta-antes1
Barris de barraques situats al costat dels nuclis industrials de la ciutat.

 

Sumat a que les dictadures no es caracteritzen precisament per invertir en polítiques socials, ja sigui per interès i/o dedicar-lo a altres àmbits, ens trobem en aquesta situació un creixement de la població molt important, no només a Barcelona, però que aquest no s’estava fent amb unes reformes urbanístiques que integressin aquests nous nuclis acostant serveis, infraestructures o polítiques per facilitar habitatges que evitessin la formació de nuclis marginals de barraques allunyades del centre. Però l’especulació immobiliària estava a l’ordre del dia i amb el beneplàcit dels òrgans polítics de la ciutat, facilitaven un urbanisme que podia produir i accentuar una fractura social ja existent.

 

Articles_Barraques_620X300_1
Les vies de tren arran de la costa i els barris industrials, barreres que donaven esquena al mar.

 

Al final de la dictadura doncs, trobem una Barcelona que havia desplaçat els sectors industrials arreu de la perifèria que s’estaven degradant molt, on s’havia generalitzat l’ús del transport privat com el cotxe, i la densificació en general de la ciutat també havia augmentat de manera significativa. Per tant, tot i amb els primers intents dels governs democràtics per impulsar un nou model urbanístic centrat en els espais i equipaments públics, no es va produir un canvi tant estructural i radical a la ciutat fins la proclamació a Lausanne dels Jocs Olímpics per a Barcelona en 1986. Barcelona doncs, tenia l’excusa dels Jocs Olímpics d’estiu per poder realitzar canvis substancials en la fesomia de la ciutat així com l’implantació d’un model d’urbanisme a llarg termini vinculat a un esdeveniment temporal (com les exposicions universals) i que la situaria de nou en l’aparador mundial en quan al model que tenia pensat proposar.

 

ccfgm 2
Barcelona als anys 80. Les taques negres indiquen les reformes que s’hi van fer en aquesta dècada centrades en l’obertura de places i equipaments públics a petita escala; equipaments que afectaven al barri i no tant a la ciutat en general.

 

Barcelona tenia sis anys per organitzar uns Jocs Olímpics, però aquesta organització va pivotar sempre al voltant de la inversió assignada per a la infraestructura i equipaments per a la ciutat a gran i petita escala. No només construir equipament per acollir les disciplines olímpiques en determinats llocs, sinó que al acabar els Jocs estarien pensades per tenir funcionalitat. Reformes localitzades determinades zones, però que la ciutat en general se’n beneficiés. Si ens hem de centrar en els canvis més importants a nivell urbanístic que va patir la ciutat, podríem parlar dels que detallarem a continuació.

El primer de tots és la façana marítima del Poblenou. Un lloc que fins al moment se situaven les indústries de la ciutat, ben comunicades és cert per els ferrocarrils, però que donaven l’esquena al mar ja que les múltiples vies suposaven un “mur” per poder disposar per exemple, de platges o ports esportius a Barcelona. Es tria aquest lloc per tal de dotar-lo d’equipaments públics a l’hora que han de servir temporalment per als JJOO, com la pròpia Vila Olímpica per als esportistes. Aquesta zona es convertiria en una zona de barris residencials amb grans parcs i zones d’oci que conformaran el nou barri de la Nova Icària, que farà desaparèixer les vies de tren litorals i les zones industrials que s’havien degradat i perpetuat a la zona i, que en molts casos, havien quedat obsoletes.

 

parc-litoral_-Planta-1
Nucli de reforma de la façana marítima del Poblenou. Barris residencials, espais verds, ports, platges i d’altres equipaments públics substituiran els nuclis industrials obsolets i els barris de barraques.

 

Després tindríem la zona de Montjuïc, que també havia donat l’esquena a la ciutat i resultava aïllada, amb poca accessibilitat i que des de la Exposició Universal del 1929 no s’hi va fer pràcticament res. La desaparició de barris de barraques i els equipaments amb els quals es dota la zona de Montjuïc per als JJOO, convertiran la zona en un complex esportiu i d’oci dels més grans d’Europa. L’Anella Olímpica que la conformaven l’Estadi, el Palau Sant Jordi, les piscines Picornell i de Montjuïc, l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya, la Fira de Barcelona, entre d’altres serviran per donar cabuda a les disciplines esportives durant els JJOO, aprofitant i donant nou ús en alguns casos equipaments i pavellons de la Exposició Universal del 1929. Avui dia, no han quedat pas obsolets, segueixen tenint un ús de caràcter públic, per acollir esdeveniments esportius, musicals, culturals, fires, etc… aconseguint que Montjuïc no tornés a quedar allunyada de Barcelona després dels Jocs. I el mateix succeiria amb les zones de la Diagonal fins a Esplugues i la Zona de la Vall d’Hebron que havien de definir els límits de la ciutat, alhora que es convertien en zones equipades amb estructures urbanes definides molt mancades fins llavors.

 

montjuic
La muntanya de Montjuïc s’ha convertit en un espai molt gran per a l’oci i el turisme: jardins, museus, equipaments multifuncionals han permès un grau d’aprofitament més gran que el que va deixar la Exposició Universal de 1929 alhora que està més inserit a la ciutat.

 

Aquests nuclis principals que van patir canvis de fesomia més grans, ho van fer primer per tal d’albergar les competicions esportives i al seu torn servir d’equipaments per a zones que no disposaven d’aquests. Per tant, els emplaçaments estaven estudiats per tal de revaloritzar la ciutat en sí, tant el centre com la perifèria i això no es podia fer si les comunicacions ja fos a nivell de transport públic o privat no milloraven.

Es faran obres doncs en els carrers de Numància i Tarragona fins a Plaça Espanya, València i Mallorca, Plaça Cerdà, Diagonal fins a la Mina, Glòries-Meridiana, la Sagrera, la reforma i connexió amb l’aeroport, i l’última i potser la més important, que és la construcció del cinturó nord i sud de la ciutat, o el que també coneixem amb el nom de les Rondes (de Dalt i Litoral). Els cinturons de Ronda van servir per poder connectar millor aquesta perifèria i descongestionar el trànsit al centre de la ciutat ja que la Ronda del Mig, València, Aragó, Gran Via i Meridiana s’havien convertit en les autopistes principals per a travessar la ciutat. La construcció de la Ronda permetria a més durant els Jocs anar a qualsevol seu de la ciutat des de la Vila Olímpica en menys de vint-i-cinc minuts. És cert però que aquesta ambiciosa obra ha tingut un cost molt alt a nivell de barris pel que fa a la zona nord. La quantitat d’enderrocs que es van produir van destruir un patrimoni local i de barri importants. Malauradament, sembla que tot això ha quedat silenciat, però també és cert que Barcelona no hauria fet aquest canvi que es va paralitzar durant la dictadura i en poc temps havia degradat molt determinades zones de la ciutat.

 

ccfgm1
Barcelona post Jocs Olímpics. En negre, les zones que es van reformar per a la cita olímpica entre 1986 i 1992. Respecte als anys 80 es poden apreciar la gran quantitat de reformes i la seva dimensió, entre ells el cinturó de Ronda i els nuclis de Poblenou, Glòries, Diagonal-Pedralbes i Vall d’Hebron.

 

Les valoracions de la herència olímpica són diversos, discutibles i per suposat que han afectat a cadascú i cada barri de manera diferent, que poden originar un debat interessant que ens ocuparia un altre episodi; però aquí ens hem limitat a fer un repàs de l’últim gran canvi que ha fet la ciutat amb la cita olímpica. S’han guanyat algunes coses i se n’han perdut d’altres és cert, però el que no podem ignorar i discutir és que Barcelona ha passat a ser una altra ciutat després dels JJOO, com ho van ser les exposicions universals i com ho va ser allò que va començar tot i que va projectar la ciutat com és el Pla Cerdà. Després vindria un altre canvi més localitzat com va ser el Fòrum de les Cultures de 2004, que ha deixat més ombres que llums pel que fa a la seva gestió i el seu estudi urbanístic, i que d’altra banda li ha acostat molt arrencar.

 

 

 

 

Licencia de Creative Commons
Este obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 4.0 Internacional.

Read More

Enmig de la Guerra dels Trenta anys (1618-1648) i la Guerra dels Segadors (1640-1652) ens trobem dins de la monarquia de Felip IV, amb unes polítiques centralitzadores personificades en la figura del “valido” Conde Duque d’Olivares. Un exemple n’és la Unión de Armas. D’ entre tots els regnes que conformaven la monarquia hispànica es van veure obligats amb aquesta mesura a aportar un número de soldats proporcional a la població dels territoris. En aquest sentit la Corona d’Aragó es va veure molt malparada per aquesta situació, ja que perdia els seus furs i lleis pròpies dels regnes que formaven la monarquia hispànica. Aquesta oposició dóna continuïtat a la Guerra dels Segadors que comença en el 1640, sumada a una situació de guerra europea que està posant les bases per a debilitar la societat espanyola i catalana: càstig demogràfic, social, econòmic sumat a un context ambiental dur per a la producció d’aliments… La pesta que ens ocupa empitjorarà aquestes conseqüències de manera important i la desbordarà per complet. En aquest article doncs, hem tractat com va afectar la pesta a Barcelona i hem volgut comprovar i diferenciar a través de la bibliografia i fonts primàries si realment es va produir tal devastació a la ciutat en un temps de quatre anys (1648-1652).

Aquesta pesta va arribar procedent de l’Àfrica, concretament des d’Argel, i es va dispersar en dos fronts; el sud, des d’Alacant fins a Andalusia, i el nord, cap a Catalunya. Es va introduir a Catalunya sobre el 1648 a Tortosa i l’Ebre pels soldats que venien de lluitar de València en la Guerra dels Segadors. Abans de Barcelona arribaria primer a Girona perquè, si bé les mesures per evitar lo mal contagiós van funcionar en un principi a la ciutat comptal, no van evitar-ho al cap i a la fi. Doncs, amb la pesta ja introduïda a Catalunya, partim d’un context advers a tots els nivells, on la situació climàtica no permet primerament un funcionament correcte de l’economia catalana del segle XVII. Les plegàries i rogatives d’aigua eren cada vegada més freqüents (te deum laudamus), ja que cada vegada la manca d’aliments i nutrició se sumaven a rumors sobre l’extensió de lo mal contagiós a Tortosa, assetjada al seu torn per l’exèrcit hispànic en plena Guerra dels Segadors.

Les principals institucions de la Corona a Barcelona, com eren el Consell de Cent de Barcelona i la Junta del Morbo, van començar a organitzar gabinets de crisi per solucionar la problemàtica. Per situar-nos, la junta del Morbo era la comissió designada per el Consell de Cent per a gestionar la problemàtica de la pesta a Barcelona anomenada en aquella època el “Morbo”. També la coneixem amb el nom de la “vuitena del Morbo” perquè era una junta formada per vuit persones, i que va ser una comissió permanent per assessorar en tasques de gestió de la pesta sense poder legislatiu. Aquest el tenia el Consell, però que en aquests anys de crisi va tenir un paper molt influent, esdevenint un lloc ideal per a que les oligarquies barcelonines tinguessin una posició de poder fàctic que la conselleria els negava. Dit això, ni l’enviament de medicines i metges a Tortosa, ni diners, ni correus d’alerta arreu de Catalunya sobre el mal contagiós van solucionar i van evitar al final la propagació de la pesta a Barcelona. Les plegàries i les intercessions divines es multiplicarien com la Professo de pragarias de mal contagios, recolzades per el propi Consell.

La rendició final de Tortosa a finals de 1650, suposarà la tornada de molts soldats a Barcelona portadors de la malaltia, cosa que crearà un clima de psicosi col·lectiva per la possible aparició de la pesta a la ciutat. L’augment de morts a la ciutat relacionada amb l’arribada d’aquests soldats va obligar a actuar de nou al Consell i la Junta del Morbo, que en un principi havien aconseguit aïllar-se de la pesta i que arribés abans a Girona. A principis de 1651 es va emetre el següent comunicat:

 

“Entenent los senyors consellers y junta de morbo que las malaltias hi hauia en la present ciutat anauan en augment y que de aquellas se suspitaua tenían especie de contagi si be se judicaua que no eran ocasionades sino de mals aliments menjauen la gent, y no de laltra cosa enuiaren perço y despediren correus per tota las ciutats y vilas del present Principat de Catalunya peraque fessen las guardas conuenients per la suspita de tal mal y aixi mateix ajudassen a la present Ciutat en portarli los demes viurers y cosas necesarias confiant ab lo fauor de Deu nos preserauira y curaría de tal mal”.

 

En un principi s’ignorava que aquestes morts fossin provocades pel germen de la pesta, sinó per la mala alimentació i desnutrició de la població. Però la situació seguiria empitjorant per moments i s’hi sumaria el setge de la ciutat de Barcelona. El col·lectiu de doctors també va prendre una posició escèptica amb l’extensió de la pesta amb la següent declaració:

 

“Ditas malaltias son estadas molt malignas y contagiosas pero no populars y comunes per que apenas han patit sino personas que per la falta de aliments bons los han menjat viciosos y de mal such y encara que esta manera de malaltias sien particulars porien de poch en poch comunicantse de uns a altres ferse comunes y populars”

 

Però les evidències de les nombroses morts que s’estaven produint a la ciutat i les mesures recomanades pels metges no van tenir efectes positius. I quan no hi havia solució possible per al mal contagiós, no quedava una altra que encomanar-se de nou a Déu i realitzar múltiples processons i rogatives, que tornarien a augmentar en aquests inicis de 1651. Les polítiques del Consell es van limitar a prohibir les aglomeracions que estava produint aquest augment de processons religioses: es va restringir l’horari de les esglésies, es van eliminar processons i es van prohibir les aglomeracions de gent per a les rogatives que el Consell no permetia. En aquesta situació tan dura, la fuga de metges ja era tota una evidència i el Consell ho va fer palès:

 

“Lo saui concell de cent per subuenir a la necessitat extrema en la qual aquella y sos Ciutedans de present están per ocasio del contagi pestífero (de quens deslliure Deu per sa clementia) gran part de la qual proceheix de la falta de metjes chirurgians y apothecaris que ab tants grans treballs se son absentats de la dita ciutat y an dexat sos ciutedans sens remey en tant que ha molts días que en la morbaria auenthi mes de dos mil empestats sols ha restat un metje joue y dos cirurgians per esser morts los altres de manera que lo major dany es no haueri qui cure als dits empestats”.

 

La absència de metges i la necessitat de buscar-ne de nous va portar també a una “caça de metges”, que van ser declarats en busca i captura. Però no només els metges: també soldats, càrrecs de l’administració i eclesiàstics, entre d’altres, van fugir de Barcelona per evitar el mal contagiós, que estava fent autèntics estralls entre la població.

Finalment, o bé a causa de les deliberacions polítiques, de les plegàries, o de la falta de gent a la ciutat, la situació va millorar relativament cap a l’estiu de 1651. Diem relativament perquè la Guerra dels Segadors encara estava lluny d’acabar i el setge reeixit de Joan Josep d’Àustria el 1652 va deixar Barcelona molt debilitada. Per resumir-ho amb dades recopilades per l’especialista i professor José Luis Bertrán y Moya, la població de Barcelona va reduir-se en més d’un cinquanta per cent en dos anys. Barcelona tenia uns 50.000 habitants i a finals del 1652 va quedar al voltant dels 20.000. La guerra, la pesta i la fugida massiva van deixar un panorama molt desolador a Barcelona i sorprèn com no ha transcendit en la nostra història, ja que juga a més un paper important en el context de la Guerra dels Trenta Anys i la Guerra dels Segadors.

 

Aquest article ha estat elaborat juntament amb el nostre col·laborador Marc Rodríguez.

Licencia de Creative Commons
Este obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 4.0 Internacional.

Read More