Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

El món de Jordi Amat (1978) és el de les idees. S’hi mou amb comoditat i és el que li ha permès construir i consolidar la seva reputació. Tot i que es formà com a filòleg, qualsevol historiador que vulgui estudiar els intel·lectuals i idees del segle XX català l’haurà de llegir tard o d’hora. No debades, Amat és un autor singular: és un dels pocs escriptors que s’ha proposat investigar les connexions entre les idees i el poder; o com un intenta influir a l’altre. Aquesta cerca s’ha vist reflectida, tant en algunes de les biografies que ha escrit (de Ramon Trias Fargas o Josep Benet) com en altres assaigs (El llarg procés o La primavera de Múnich). Seguint el fil del poder, recentment Tusquets i Edicions 62 publicaren en castellà i català, respectivament, el seu darrer llibre El fill del xofer, una biografia del perturbador i primer director de TV3, Alfons Quintà, però que li serveix a l’autor per explicar els ressorts mediàtics, polítics i econòmics del poder pujolista.

Amat està convençut de la força de les idees en la història. I per això volem fer-lo parlar sobre una dimensió a la qual no sempre parem l’atenció necessària. Què és un intel·lectual i quina és la seva força real en la societat? Quines idees motrius han regentat la història contemporània de Catalunya i qui les ha incorporat al món del poder? Tenim un poder real a Catalunya, o només un gran teatre que fa veure que en tenim?

A finals del segle XIX, fruit de l’aparició de la societat de masses, els intel·lectuals i altres figures adquiriren una aura de prestigi perquè esdevingueren referents que acusaven i assenyalaven amb el seu dit al poder, les seves limitacions i contradiccions: “allò que no vol sentir”. Émile Zola feu tremolar la societat francesa amb el seu cèlebre J’accuse; Nietzsche va marcar tota una generació amb les seves idees filosòfiques; Tolstoi tingué una influència molt considerable entre altres intel·lectuals europeus per les seves meditacions cristianes; i a Catalunya, Josep Pla confabulava des de dintre del franquisme per promoure canvis polítics.

 Convençut de la seva força, però també conscient de les seves limitacions. Com el mateix Amat confessa a l’entrevista, els intel·lectuals no sempre influeixen en la societat com a ells els hi agradaria i són també conscients (almenys, els que no són il·lusos) que necessiten una política que pugui acomplir les seves idees. Ja li ho deia Cersei Lannister a Petyr Baelish, a Joc de Trons: “El poder és el poder”.

Què és un intel·lectual?

D’entrada, és algú que participa de la conversa pública a través dels mitjans de comunicació, no amb una finalitat informativa ni per aportar necessàriament coneixement, sinó quelcom diferent.

Dit això, crec que no hi ha una única mena d’intel·lectual. Podríem dir que hi ha el ‘pur’, el que respondria plenament a la idea que en tenim generalment nosaltres: aquell que participa del debat públic en funció de l’estatus i del paper que la societat li atorga i que diu al poder allò que no vol sentir, mostrant les seves trampes. Aquest és, per a mi, el perfil d’intel·lectual amb una funció més ‘noble’.

N’hi ha d’altres que no són innobles, com l’intel·lectual orgànic, aquell que no actua contra el poder, sinó que posa les seves habilitats al servei de la construcció d’un determinat poder, que ajuda en la confecció d’una nova hegemonia perquè sigui la dominant.

També opino que hi ha un altre perfil, més propi dels nostres temps, fàcil de ridiculitzar, però crec que en alguns casos pot ser beneficiós per a la conversa pública, que és l’intel·lectual mediàtic. Hi ha tertulians que, al meu entendre, tenen una notable capacitat d’intoxicació, però n’hi ha altres que participen d’una manera lleial i enriqueixen el debat.

I després, existeix una sèrie de gent que són aquells que, donada la complexitat dels nostres temps i en funció del que saben, poden il·luminar-nos sobre aspectes clau que no veuríem de cap manera. A mi, per exemple, una persona com Anne Applebaum, m’ajuda a entendre el món: té una mirada prou àmplia sobre aspectes complicats que sense ella potser no capiria.

Els intel·lectuals són un resultat inevitable de la societat de masses i la seva democratització?  

És un producte de la societat de masses en un moment en què aquestes encara accepten volgudament, o perquè no tenen una altra possibilitat, que hi ha jerarquies. És a dir, se li concedeix a algú una autoritat que les masses no tenen.

Hi ha un fet interessant, a mesura que ens acostem al present. A major democratització de la conversa pública, aquesta jerarquia (i això és bo) és cada vegada més discutida. En un moment en què el debat públic ha estat tan democratitzat com ara, és difícil reconèixer-li a algú una autoritat superior a la teva i que actuï com a ‘far’ social, com a revelador. Per tant, l’intel·lectual té un major paper en el moment en què els nivells d’alfabetització són menys elevats i els mitjans no estaven tant a l’abast de tothom.

Font: Ab Origine

Quan hom pensa en un intel·lectual, pot imaginar un senyor venerable de mitjana edat, amb ulleres i que llegeix molt. Fins i tot podria pensar en Émile Zola i el seu J’accuse. Un moralista innocent, un pur, les interpel·lacions del qual revesteixen moralitat, però amb poca incidència real en la política i en la societat…

Hi ha intel·lectuals que tenen una major capacitat d’influència en la conversa pública que altres, als quals atorguem una major validesa dels seus arguments i que poden arribar a tenir, per tant, quotes més elevades d’influència. No estic segur que un sol article tingui capacitat per desestabilitzar un ordre polític, però hi ha intel·lectuals que han aconseguit qüestionar l’statu quo del seu temps i ho han fet amb plena consciència del que estaven fent. Però això passa molt poques vegades i els poders fan el màxim possible perquè això no passi.

Per exemple, quan Stéphane Hessel (1917-2013) escriu Indigneu-vos, dota de discurs a una sèrie de gent que volia manifestar-se i no trobava la manera de fer-ho fins que el llegeix a ell i troben eines gràcies al discurs que elabora. En un altre moment de la història, trobem articles d’en José Ortega y Gasset que catalitzen el sentiment d’un temps i es converteixen en fars que decanten el sentir de l’opinió pública. En aquests casos, el seu comportament és el contrari de la innocència: són exemples reeixits de gent que buscava transformar la realitat a través de les paraules… encara que passi poques vegades.

No és comú, doncs, que els intel·lectuals canviïn la realitat?

No pas! El somni de tot intel·lectual és que l’endemà d’escriure la seva columna en un gran mitjà de comunicació pugui canviar l’opinió de gairebé tothom. Això no passa gairebé mai… encara que existeixi el desig, segur! [Riu]

En les teves obres parles del poder cru, “pur”, com ho nomenes tu. Aquest té moltes cares: política, econòmica, mediàtica… Com el definiries?

Hi ha una diferenciació que m’és molt útil per explicar-ho, la que existeix entre “hard power” (poder dur) i “soft power” (poder tou). El primer fa referència a la capacitat de coerció per poder estabilitzar les coses tal com estan o modificar-les: els clàssics són el militar i l’econòmic (i crec que el judicial), els que tenen la força per imposar el que volen quan decideixen que han d’actuar.

El segon, el “poder tou”, és el que aconsegueix canviar les coses o estabilitzar-les, més que a través de la coerció, de diferents formes de persuasió. Crec que en la conversa amb els intel·lectuals, allò que poden aspirar a tenir és una mica de “soft power”.

En qualsevol cas, tots aquests agents el volen, el poder, per canviar o consolidar un determinat estat de coses.

Has estudiat aquestes relacions entre el món del poder i l’intel·lectual. Creus que són recorreguts paral·lels o vasos comunicants?  

Crec que el poder dur gairebé mai vol exercir-lo de manera despullada i moltes vegades necessita una legitimació que molt sovint construeixen els intel·lectuals. De la mateixa manera que els intel·lectuals no ingenus són aquells que saben que per canviar les coses no és suficient el poder de la paraula, sinó que necessiten una aliança amb altres poders.

Hi ha vasos comunicants, però rares vegades volen ser mostrats. No penso que sigui dolent en ell mateix. Simplement es tracta d’aspirar que aquest poder sigui en benefici del màxim nombre de gent possible, que és l’objectiu al qual hauria d’aspirar qualsevol intel·lectual conscient del seu paper en una societat democràtica.

Font: Ab Origine

Catalunya i Espanya. Són construccions nacionals derivades de raonaments intel·lectuals diferents. El cas català és força particular a l’Europa occidental: sembla que al llarg de la seva història contemporània, una ‘regió’ passa de voler participar en peu d’igualtat en la creació de la nació-estat espanyola a desenvolupar una consciència nacional diferenciada i acaba fent una esmena a la totalitat a aquesta construcció d’Espanya a partir de finals del segle XIX. Catalunya reïx a l’hora de construir una classe intel·lectual diferenciada de la resta de l’estat?

Està clar que aquesta voluntat de participació des de Catalunya canvia quan les elits econòmiques, polítiques i intel·lectuals deixen de creure que Espanya és el seu projecte i volen dotar-se d’un de propi. Més que d’una esmena a la totalitat, crec que hauríem de parlar d’una alternativa al relat nacional.

Podem parlar d’una classe intel·lectual catalana diferenciada? És evident que sí en la dialèctica d’una proposta de construcció nacional. Sospito (perquè m’agradaria investigar-ho amb més profunditat)  que hi ha un moment clau en la història del catalanisme polític, que és quan aconsegueix dotar-se d’un nucli intel·lectual de gran qualitat que treballa a favor de la fonamentació de la nació catalana, de la mà d’Enric Prat de la Riba (1870-1917).

Crec que aquest fet és clau i que no en parlem massa. Quan els evoquem, aquests intel·lectuals, pensem en la figura d’Eugeni d’Ors (1881-1954), el gran intel·lectual orgànic del Noucentisme. Però no crec que sigui massa cert, sobretot si definim el Noucentisme com crec que ho hauríem de fer: un projecte de nacionalització des de les migrades institucions d’autogovern que Prat és capaç de trobar, especialment des que és president de la Mancomunitat (1914-17). Aquests intel·lectuals ‘de’ Prat de la Riba (Lluís Nicolau d’Olwer, Ferran Valls i Taberner, Manel Raventós, el primer Gaziel…), molts dels quals són joves que col·laboren a La Veu de Catalunya, a la Mancomunitat o són membres de les seccions de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), etc. conformen el primer grup intel·lectual diferenciat de l’espanyol i que treballen per una ruptura en el marc nacional. És molt visible en el cas de Nicolau d’Olwer, qui afirma que els seus mestres encara sentien com a pròpia la cultura en castellà, però que ell i la seva generació la combaten, perquè entenen que és d’ocupació. Per a mi és molt clar i definidor d’una classe d’”intel·lectuals orgànics de la nació”, recuperant una expressió de l’historiador Josep Termes (1936-2011). No són intel·lectuals orgànics de classe, sinó persones que volen fonamentar una cultura nacional.

Una cultura nacional que es juga en el camp cultural, no tant en el polític…

La figura de Prat és molt interessant en aquest sentit perquè ell pot actuar de frontissa entre, per exemple la Comissió d’Acció Política de la Lliga (un dels grups dirigents més ben compactats i importants de la història catalana), sense massa connexió amb el món dels intel·lectuals, i l’intel·lectual. Prat veu molt clarament que una proposta nacional ha de venir acompanyada d’una cultura pròpia i els hi encarrega a aquests joves brillants aquesta tasca.

Malgrat que aquests dos grups no es trobin massa, coexisteixen en el mateix període i, de fet, quan aquests intel·lectuals es ‘facin grans’ i entenen que els polítics no han complert amb la part que els hi tocava, trenquen amb la Lliga i funden un partit polític que és explícitament sobiranista: Acció Catalana. És a dir, l’evolució lògica d’aquella proposta cultural és acabar apostant per una ruptura.

Una Acció Catalana, per altra banda, que semblava que estava destinada a ser el relleu de la Lliga després de les eleccions municipals d’abril de 1931, que comptava amb els intel·lectuals més preparats… i que acaba perdent davant l’arribada d’uns nouvinguts populistes d’esquerra agrupats sota el paraigua d’Esquerra Republicana de Catalunya, encapçalats per Francesc Macià!

Cert. Això torna a posar en relleu fins a quin punt la massa, en els termes que la definíem abans, és capaç de reconèixer (o no) la jerarquia intel·lectual, o com aquesta pensa que és capaç de determinar l’agenda d’interès de la ciutadania. I en aquest cas es va demostrar clarament que no tenien aquesta capacitat.

Els poder crus i intel·lectuals espanyols i catalans. En què es diferencien?

Una diferència essencial és que a Catalunya, el poder cru és molt limitat. El poder coercitiu al Principat ha estat escàs; el poder econòmic (en l’actualitat, minvant, i aquest és un dels nostres grans problemes actuals) ha volgut funcionar al marge de les responsabilitats intel·lectuals d’una classe dirigent burgesa. A Madrid, en canvi, sí que existeix un poder dur en què la discussió intel·lectual és molt més potent. A Catalunya hi ha l’escenificació d’un poder que no tenim; i això a vegades crea un mirall engrescador, i a voltes desconcertant o depressiu.

A El llarg procés (Tusquets, 2015) traces un recorregut entre la classe intel·lectual catalana i el poder entre 1937 i 2014. Passen moltes coses durant aquests anys: la Guerra Civil, la dictadura franquista, la Transició, la consolidació d’una democràcia i un procés fallit cap a la independència (o el que fos). Quines continuïtats i ruptures hi has trobat?

El llarg procés parlava sobre quina manera es reconstrueix la cultura política del catalanisme essencialment durant la postguerra, i que no anés molt més enllà del període dels 70-80. Amb el temps, he vist que per ser millor (tot i que en aquell moment, entre 2014-15, no ho podia saber) el llibre havia de posar en tensió aquesta dialèctica d’un món polític amb la ideologia que l’acompanya, amb el poder i no ho fa.  

Hi ha una explicació establerta que consagrà la visió de la resistència  com a element primordial per a la resistència d’una cultura nacional que els franquisme volia destruir, durant la primera postguerra (1939-59). Em semblava una narració insuficient per entendre què succeeix llavors i que sense explorar els espais d’ambigüitat regional que existien (principalment, el paquet format per la publicació Destino i les figures de l’escriptor Josep Pla i l’historiador Jaume Vicens Vives), no es podia entendre com havia sobreviscut també aquesta cultura nacional. Retenir únicament el relat de la resistència, sense incorporar aquesta altra part en el relat general, ho trobava excessivament mitificador respecte a una Catalunya que inevitablement també era franquista.

Aquella versió romàntica del resistencialisme serà emprat posteriorment pel catalanisme, especialment pel pujolisme legitimador, per explicar el seu paper durant la postguerra i magnificarà una posició que fou minoritària i es focalitzarà l’atenció en ella. I, més que el fet minoritari, allò que era més rellevant per a mi era retratar el majoritari. En aquest darrer espai, el del possibilisme, s’hi jugava amb les ‘esquerdes’ que hi havia en el franquisme. Allò que vaig detectar és que des de diferents intel·lectuals, més o menys orgànics, es detectaven falles en la construcció del catalanisme de postguerra que s’entenia que, si no se solucionaven, posava en perill la identitat nacional perquè no tenia les eines polítiques ni ideològiques que li convenien. Per tant, s’havia de dotar d’un relat nou que implicava una reconsideració de la figura de l’obrer o de la necessitat de tenir partits que interpel·lessin la classe treballadora i, després, a partir d’un moment determinat, als cinquanta-seixanta, van afegir-hi la qüestió de la nova immigració: els milers de persones provinents de la resta d’Espanya que havien vingut a treballar i viure a Catalunya. Com es podia incorporar-los a una determinada idea de catalanitat? I, al mateix temps, com canviava aquesta catalanitat o com es redefinia?

Preparant, paral·lelament, la biografia de Josep Benet, vaig veure molt clar que aquí és quan es dóna el gran consens catalanista que fa emmotllar la Transició a Catalunya. De Jordi Solé Tura (1930-2009) a Jordi Pujol (1930), i amb Josep Benet (1920-2008) al centre, es pensa en les tares del catalanisme de preguerra i s’entén que cal replantejar la catalanitat. I això es fa escrivint llibres d’història (Notícia de Catalunya, Maragall i la Setmana Tràgica, Catalanisme i revolució burgesa; en un altre sentit,l’antologia de poesia catalana del segle XX de Josep Castellet i Joaquim Molas, etc.) que parteixen de la idea que alguna cosa no s’havia fet abans i que s’havien de trobar les eines per construir una alternativa millor.

I el llibre cloïa que aquella proposta, ara, en el context del Procés, s’està posant en risc.

Font: Ab Origine

 Què és el que el Procés ha posat en perill d’aquell catalanisme?

Hi ha dos elements nuclears del catalanisme de postguerra, les quals conceptualitzarà molt bé en Benet: la idea d’un sol poble (un concepte formulat per ell per primera vegada a finals dels seixanta, a Badalona, en un acte a Pompeu Fabra, i amb Manuel Sacristán al costat), una tasca on hi havia d’ajudar la llengua. Automàticament, reconeixerà, en aquest sentit, la importància cabdal del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i Comissions Obreres (CCOO), que havien de permetre constituir un sol poble amb una certa consciència social (element del qual anteriorment no es disposava).

A més, Benet també conceptualitza aquell “intent de genocidi cultural” contra Catalunya (malgrat que el concepte com a tal no fos seu, l’aplica al Principat). Des de principis dels seixanta, va acumulant una documentació que demostra que existia un entramat polític, intel·lectual, associatiu, etc. organitzat que protagonitza un intent sistemàtic de destrucció d’una cultura nacional catalana. I, per tant, si hi ha hagut un intent de genocidi, ha d’haver-hi una reparació. En el cas català havia de ser la normalització. Aquest és l’altre gran puntal. I això no ha d’afectar únicament a la llengua, sinó també a la nació.

“Un sol poble” i la normalització nacional són els dos grans consensos base d’aquest catalanisme de postguerra. Crec que des del moment que comencen a implementar-se polítiques de nacionalització des dels anys vuitanta, la normalització ha anat sent interpretada de diferents maneres, ja que és un concepte ambigu (a vegades té a veure amb la llengua, la nació o l’autogovern) i permet una determinada evolució. En un moment determinat, la normalització del desplegament de l’estat de les autonomies en clau catalana arriba al seu límit i això generarà unes tensions dintre del catalanisme polític que no sap com resoldre bé; i això explica algunes de les coses de la nostra paràlisi política actual. A més, el Procés ha anat tensant progressivament la idea d’un sol poble a la qual la majoria de la ciutadania del país que no tenia una identitat catalana de partida no s’hi havia adherit o no l’havia problematitzat i que el Procés ha fet que deixin de banda. Això és essencial per entendre què ha passat darrerament i com influirà en la reconstrucció del país d’aquí a uns anys.

A El fill del xofer, parles de la mesa de Camelot del rei Josep Pla durant el franquisme. Va tenir alguna incidència real durant el franquisme i durant la Transició? És un exemple exitós de la incidència intel·lectual en la pràctica política?

Sí. La incidència real de Pla (i la de Vicens), el qual necessitarà l’ajuda dels seus altres companys de la Taula Rodona, és que, aprofitant les esquerdes del règim, que són les d’un regionalisme banal (oportunitats econòmiques i polítiques de les nostres elits que per la via regional s’incorporen a la direcció del règim), rehabilita aquesta proposta identitària tradicional del catalanisme que s’havia volgut destruir. Aconsegueix que aquesta proposta civil es mantingui i passa el testimoni; i ho pot fer en tant que formen part d’un grup de poder.

L’impacte no és quantificable, clar, però em sembla que l’aposta per explorar les possibilitats d’un regionalisme, incidir en la direcció política del franquisme (que és el que passa a Camelot) té l’aval intel·lectual de Pla i els qui participen de l’operació se senten més còmodes per aquest motiu.

En el mateix llibre, a partir de la vida del primer director de TV3, Alfons Quintà, analitzes les connexions entre el poder mediàtic i el polític. Ha estat el pujolisme el sistema de poder més ben engreixat a la Catalunya del segle XX?

Jo diria que sí. I ho dic a favor del pujolisme. Una de les coses que vaig aprendre escrivint el llibre en relació amb com ell gestiona la crisi de Banca Catalana és que Pujol i el seu entorn més immediat entenen que allò és una batalla del poder. Els catalans, com deia Vicens, tenim relacions molt disfuncionals amb el poder; i Pujol, qui va llegir a fons Vicens, va plantejar la batalla en termes de poder… i va guanyar. No sóc massa conscient quines són les batalles plantejades des de Catalunya per aconseguir poder espanyol i conquerir-lo que hagin estat exitoses. Aquella, sense dubte, ho és.

El resultat final no és tan fruit d’una transacció com d’una jugada de força jugada amb intel·ligència estratègica. Una altra qüestió és què passa després amb aquest poder. En qualsevol cas, està clar que des de la Generalitat es construeix una estratègica política, mediàtica, intel·lectual, de moviment social, per esdevenir un contrapoder. I serà una batalla guanyada.

Font: Ab Origine

Què és un intel·lectual català al segle XXI? Quin és el seu estat de salut?

Si l’intel·lectual pur és aquell que diu al poder allò que no vol sentir i assumim que hi ha una classe intel·lectual catalana diferenciada, crec que l’obligació d’aquesta figura ha de ser denunciar de manera contundent i no feridora que el Procés, tal com estava plantejat, era una farsa.

Un altre tema és que hi hagi intel·lectuals que formin part d’aquesta aposta política que decideixin que la seva funció és col·laborar en aconseguir una determinada hegemonia i aconseguir un cert canvi de ‘statu quo’. És legítim, però si el nostre referent és l’intel·lectual pur, crec que en el cas català és aquell que denuncia que darrere aquella aposta il·lusionant, hi havia poca intel·ligència sobre quina era la mecànica del poder i evidenciar que darrere aquella aposta, hi havia molta gent que se n’estava beneficiant per mantenir el seu poder.

El seu estat de salut crec que és el del país, en el fons. Des de l’empresonament arbitrari de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, Catalunya viu en un dol i no sap com tirar endavant. En lloc de fustigar-nos, crec que hauríem d’entomar una crítica col·lectiva i confessar que no vam evitar el col·lapse.

L’intel·lectual ha d’aconseguir influir per aconseguir canviar l’estat de coses en el nostre avui, ser capaç de modificar els objectius de futur per als seus conciutadans… aconseguir que el país surti de la roda del hàmster.

Read More

Malgrat que estigui de moda afirmar que no s’hauria de barrejar esport i política, sospitem que poca gent creu tal asseveració. Des de l’aparició dels esports moderns en la nova societat industrial creada pel capitalisme, la pràctica d’aquests mateixos ha sigut un escenari on podien dirimir-se, per exemple, qüestions soterrades de classe. Fa poc, Netflix ho retratava a The English Game, on es retrata els orígens del futbol i la seva vinculació amb la incipient lluita de classes del segle XIX.

En les latituds catalanes, també un club de futbol va convertir-se ja fa dècades en una cosa més transcendent que els minuts del joc en si. Era quelcom “més que un club”. Parlem, és clar, del FC Barcelona, fundat el 1899 per un suís anomenat Joan Gamper, i que a partir de la dècada de 1920 esdevindria un símbol del país.

El catedràtic Carles Santacana Torres (1961) és un historiador afable i obert amb una peculiaritat que el fa gairebé heroic. Va ser un dels primers a investigar un aspecte que fins aquell moment la historiografia acadèmica menystenia força: el futbol. La seva obstinació el va portar ser conegut com a un dels pioners en el seu estudi i a destacar la importància que agafà aquest esport com a un dels fenòmens més importants de la nova societat de masses del segle XX.

Estudiós de la història del Barça, Santacana va ser durant uns anys també el director del Centre de Documentació i Estudis del FC Barcelona. Ara, aquest professor de la Universitat de Barcelona, on ensenya també al Màster d’Història Contemporània i Món Actual, ha accedit a parlar amb nosaltres sobre el FC Barcelona i per què un club que podria haver passat sense pena ni glòria, a punt de desaparèixer el 1908, seria qualificat, anys després, com a l'”exèrcit no armat de Catalunya” i el primer a aconseguir milers de socis. I ho farà amb ímpetu i unes quantes rialles.

Quan podem començar a datar l’arribada del futbol a Catalunya i quan es converteix en un en entreteniment de masses? Quins motius expliquen el seu èxit?

El futbol arriba a la darrera dècada del segle XIX. A Barcelona hi havia hagut alguna mostra d’aquest esport a l’Exposició Universal de 1888, però no seria fins a finals del segle XIX que es fundarien clubs que comencessin a competir entre ells. El Futbol Club Barcelona, més concretament, neix el 1899. 

Tinguem en compte que quan parlem de clubs en aquest període ho fem d’entitats fetes per i per a amics. No era res massa formalitzat. Pensem, per exemple en la primera documentació oficial que tenim del Barça, del 1902 (tres anys després de la seva fundació), perquè no tenien al cap crear cap gran estructura.

En l’inici de la importació de la pràctica de l’esport, vinguda de societats europees més avançades, destaca la gimnàstica. La Barcelona del moment tenia cinc o sis gimnasos, un fet absolutament revolucionari. I en aquell moment, el ciclisme és molt més popular que el futbol.

Al futbol, primerament, hi jugaran essencialment estrangers que capten gent d’aquí que s’hi interessen. Jugar-hi tampoc és tan senzill com sembla, perquè hi ha hàndicaps importants, com ara la importació de les pilotes (en un principi, clar, no se’n fabricaven aquí). Però el que passa amb el futbol és que té un creixement molt ràpid. Una pilota és molt més barata que una bicicleta i el seu preu es divideix entre onze persones… Mentre que una bicicleta n’ha de tenir una cada un i en aquell moment, a més, era molt cara (encara falta una mica perquè s’abarateixi prou i s’acabi convertint en el mitjà de transport obrer per excel·lència).

El futbol es popularitza ràpidament: és un joc en equip, genera una certa rivalitat de grups més o menys estables, els clubs, i de seguida comença a haver-hi competició. Primerament, entre quatre o cinc equips de Barcelona, i després va a més. En realitat, el futbol, entès com a espectacle de masses i vinculat a un incipient professionalisme arrenca a la dècada de 1920. En el cas de Barcelona aquesta evolució és clara: el 1922, el camp de les Corts (Barça); el 1923, el de Sarrià (Espanyol); i el 1929, l’Estadi de Montjuïc. És llavors quan es produeix el salt: en el moment en què alguns clubs comencen a arrossegar molts socis i aquests paguen una entrada i tanquen el camp (més o menys a partir de 1910 tot això arrencava).

Això comença a generar uns beneficis econòmics i a partir de 1926, el professionalisme es reconeix oficialment a partir d’una reglamentació privada que fa la Federació entre els seus clubs. L’estat no hi participa de cap manera.

Qui és Joan Gamper (1877-1930)? Per què un suís acaba fundant un club de futbol a Barcelona?

Gamper arriba a Barcelona, en principi, perquè té uns familiars aquí i vol aprendre castellà per poder fer negocis a l’Àfrica ‘espanyola’. Tot i que després se sent a gust i acaba quedant-s’hi. 

Era una persona aficionada a tots els esports. Sabem que havia fet atletisme, que jugava al golf, nedava, li agradava el tenis… i el futbol. De fet, abans d’arribar a Barcelona, ja havia fundat un club de futbol a Suïssa. Encara que sempre tinguem la imatge d’un Gamper adult amb bigoti, hem de pensar que quan funda el FC Barcelona, té només vint-i-dos anys! Ara li donem molta transcendència al club, clar, però ‘fundar’ el Barça el 1899 volia dir buscar uns amics que volguessin jugar a futbol amb ell. 

És simptomàtic que la primera cosa que fa Gamper quan arriba a Barcelona és anar a un gimnàs que en aquell moment estava a prop de la Rambla. Serà allà on comença a conèixer gent i publicarà un anunci a una revista anomenada Los deportes on fa una crida a la gent perquè s’animi a fer un club de futbol. S’hi acaben presentant dotze… com els apòstols! [Riu] Així és com es funda el Barça. 

Font: Ab Origine

Avui dia, el Futbol Club Barcelona és un dels clubs de futbol més importants del món. Quan va començar a tenir èxit entre els barcelonins?

En la Barcelona dels primers anys del segle XX, el Barça no és més importants que altres clubs de la ciutat, com l’Espanyol, el Català, el futur Europa, etc. És més, el 1908 el Barça està a punt de desaparèixer, ja que es convoca una junta de dissolució del club. El FC Barcelona tenia en aquells moments poc més d’una trentena de socis, només. És cert que a partir d’aquell moment, en Gamper entoma ell mateix la presidència (havia sigut el fundador, però mai el president) i aconseguirà remuntar el club, però podria haver sigut el final d’aquesta història.

Al cap i a la fi, aquesta mena de clubs de futbol apareixien i desapareixien: eren grups d’amics i fos per motius laborals o familiars, la marxa d’alguns impedia la seva continuïtat. No tenien res en propietat: ni camp, ni seu (que era al gimnàs) ni res com ho puguem imaginar avui dia. En el cas del Barça, les reunions de la junta es feien a la Ronda de Sant Antoni, a la cerveseria Moritz! Encara estava poc institucionalitzat, tot plegat.

També és cert, però, que a partir del 1908, Gamper aconsegueix, en pocs mesos, el primer camp on jugarà el Barça i on s’hi estaran molts anys, al costat de l’Escola Industrial i que tindrà una modesta tribuna de fusta.

Això ja té un petit impacte, però no serà fins al 1922 que fan el salt al camp de les Corts (amb una capacitat per 20-25.000 persones). Serà a la dècada dels vint que el club farà un gran salt endavant i es convertirà en el primer equip de la ciutat. El fet que a partir d’aquell moment juguin en un camp amb una capacitat major, augmenta el nombre de socis vertiginosament, passant de 4.000 a 12.000 socis, en només dos anys. Els altres equips barcelonins no arriben en aquell moment ni als 1000 socis.

Per què el Barça i no el Club Esportiu Europa, per exemple?

Aquí hi ha un element interessant d’analitzar. Crec que és perquè s’acaba generant un model on un parell d’equips són reconeguts com a representatius de la ciutat i altres que són identificats amb barris. L’Europa serà identificat amb Gràcia; de la mateixa manera que hi haurà el Sants, el Poble Sec o el Júpiter (al Poble Nou).

Això no passa sempre a tots els llocs. Fins i tot avui dia, a Londres hi ha sis equips que juguen a la Premier League provinent d’aquella ciutat, però cap d’ells porta el nom de la ciutat, i cadascun d’ells té una identificació més particular.

S’han anat generant tradicions diferents amb el tipus de club i la seva relació amb la ciutat. És igual si l’Espanyol estava a Sarrià, perquè continuava sent considerat un equip de la ciutat; igual que el Barça. La resta, en canvi, estan identificats amb el barri.

A més, en el cas del FC Barcelona, hi ha un potencial de socis molt gran, com ja hem vist i que el camp de les Corts posa de manifest. L’Europa, per exemple, depenia molt d’un mecenes i no té una gran massa social al darrere, fins i tot en el moment en què obté una certa rellevància, a la dècada dels trenta i participa en la primera edició de la Lliga espanyola (1929).

Amb l’arribada del professionalisme, a més, apareix també la figura de l’as, l’”estrella”, la qual té un paper per sobre de la resta. Això, vinculat a la societat de masses dels anys vint volia dir una atenció dels mitjans de l’època i fins i tot que aquesta gent tingués una presència mediàtica fora del camp de futbol. En el cas del Barça, l’exemple paradigmàtic és Josep Samitier (1902-72): no només era un bon jugador, sinó que apareixen reportatges sobre ell quan anava de vacances, o fins i tot el cantant Carlos Gardel (1890-1935) li dedica un tango. Té, en resum, una dimensió social que va més enllà del futbol i contribueix a reforçar la diferenciació amb altres clubs.

El Barça també tindrà sort, per altra banda. De l’any 1919 al 1929, en allò que coneixem com a “primera edat d’or esportiva” del club, ho guanyen pràcticament tot. Que això passi justament en el moment en què el futbol està fent el salt cap a un esport de masses i al professionalisme, s’entén que rebi una major atenció dels mitjans de comunicació i l’acabi situant, per tot plegat, en un altre nivell.     

Font: Ab Origine

S’ha qualificat el Barça com a “exèrcit no armat de Catalunya” i històricament ha sigut un element força indissociable del catalanisme popular. Com s’aconsegueix aquesta fusió entre el club i el país?

Aquesta expressió és del Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003), i la va dir inspirant-se en tota una tradició anterior.

És evident que quan es funda el Barça per part d’uns estrangers, no hi ha cap voluntat de transcendència social ni política: volien jugar a futbol i prou. Però amb el temps, amb un Gamper integrat en la societat catalana i havent fet el club el salt com a institució i coincidint amb l’auge del catalanisme durant la dècada de 1910 (inclosa l’aparició de la Mancomunitat), el club decideix no quedar-se al marge d’una reivindicació àmplia. Al cap i a la fi això ens remet a la mateixa discussió de sempre: fer o no fer política. El Barça no fa res extraordinari, més enllà de seguir els desigs o allò que entén que és el sentir majoritari de la societat civil catalana.

Com sempre, també hi entren en joc les identitats i les contraidentitats. Quan el 1918-19, la Mancomunitat realitza una campanya per aconseguir l’autonomia, demana el suport de la societat civil. El Barça no serà l’únic club que s’afegeix a aquesta campanya, però el que li dóna un ‘valor afegit’ a aquest fet és que l’Espanyol no ho fa. Per tant, una decisió que, sense treure-li la seva rellevància, no era tan especial perquè altres clubs s’hi havien afegit, creix en importància en el moment en què, a més de la rivalitat esportiva dels dos clubs més destacats de la ciutat, hi afegeixes que un es posiciona i l’altre no. L’Espanyol decideix no entrar en temes que considera que són polítics. A partir d’aquí, aquest ‘plus’ ja hi és.

També es donen situacions que són casualitats. L’exemple més clar és el que passa al Camp de les Corts, el juny de 1925, durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-30), quan havia de celebrar-se un partit amistós entre el Barça (que havia acabat de guanyar el Campionat de Catalunya de primera categoria, que es deia) i el Júpiter (que havia guanyat el de segona categoria).

Tot comença amb l’Orfeó Català, que havia tornat de fer una actuació a Roma i quan és a Barcelona, es disputa un partit d’homenatge entre el Barça i el Júpiter. Havia de ser un ‘match’ totalment intranscendent. Donava la casualitat que hi havia un vaixell de la flota anglesa a Barcelona i (suposo que per omplir més el camp) van convidar-los que assistissin al partit. Aquests, generalment, portaven una banda de música. I per agrair-los que els haguessin convidat al partit, van decidir tocar els himnes britànic i espanyol. Havent interpretat el primer, reben aplaudiments… però amb l’espanyol, la gent comença a xiular com si no hi hagués un demà. La dictadura, després d’això es planteja dissoldre el club, tot i que acaba amb una suspensió de tota la seva activitat durant sis mesos.

Aquest fet fortuït acaba fent que la Federació catalana (la Lliga espanyola encara no existia) decideixi posposar l’inici de la competició fins al gener, quan el Barça pugui reprendre l’activitat… amb l’únic vot en contra de l’Espanyol. Això reforça el vessant polític de la rivalitat entre Barça i Espanyol.

Podríem sumar-li altres elements, com la presidència d’un any de Josep Sunyol i Garriga (1898-1936), dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) afusellat pel franquisme. Tot plegat acaba generant elements de vincle entre club i país: la defensa de la catalanitat, de l’autonomia, etc. Al Barça no li va fer por manifestar-se en situacions socials que no són de partit (el Barça tindrà també dirigents de la Lliga, com Gaspar Rosés), sinó socialment transversals.

A partir de 1921, els estatuts del Barça estan ja redactats en català, dient que és la llengua oficial del club; a la dècada dels trenta crea una secció de cultura amb Pompeu Fabra… Sense renunciar a fer esport, podia posicionar-se al costat de la societat civil i involucrar-s’hi.

Com es perfila l’Espanyol, l’altre equip de la ciutat (almenys, fins fa poc) davant del Barça? Es perfila o l’acaben perfilant?

L’esport sempre necessita competició. I en totes les ciutats grans, un tipus d’esport col·lectiu com el futbol, que arrossega molts aficionats acaba creixent per les rivalitats. En el cas del Barça i l’Espanyol, hi ha un element competitiu esportiu molt clar: malgrat que el FC Barcelona acabés sent l’equip més important, l’Espanyol podia arribar a parar-li els peus fins als anys vint i trenta.

Ara bé, a aquesta rivalitat purament esportiva, se li afegeix una d’extraesportiva. L’element essencial aquí és que l’Espanyol no vol fer un pas més enllà, no vol significar-se en la defensa d’uns valors socials que depassen l’àmbit esportiu. Entenen que només han de ser un club de futbol… tot i que també és clar que durant la dictadura de Primo de Rivera, hi haurà una sèrie de sectors (com la Peña Ibérica) de la ultradreta espanyola que es canalitzen en grups afins o vinculats dintre de l’Espanyol. De fet en el llibre recentment publicat de ¡Viva Cataluña española!, on s’explica la ultradreta a la Barcelona de la Segona República, hi ha un seguit de noms importants i recurrents molt vinculats a l’Espanyol.

No estic dient, és clar, que tots els seus aficionats fossin d’ultradreta, però és obvi que la ultradreta espanyola s’expressava políticament també a partir d’aquests grups d’aficionats.

Font: Ab Origine

Els presidents del FC Barcelona són gairebé una institució en ella mateixa. Es diu que sovint reflecteixen les aspiracions de la societat catalana. És cert o més aviat reflecteixen les d’una classe social concreta?

Està clar que els primers presidents van ser-ho d’una entitat sense gran importància. Però a partir d’un determinat moment, el Barça esdevé d’una gran rellevància social, a partir dels anys vint. A partir de llavors, determinada gent pot pensar en la presidència del FC Barcelona com a un espai de promoció o de control d’un determinat espai social.

Està clar que en una ciutat com Barcelona, on la indústria tèxtil havia tingut un pes tan important, molts presidents vinguessin d’allà. És més, en l’època es deia que aquests s’anaven “passant el porró” els uns als altres. Però en el fons, això passava perquè era el sector burgès predominant i perquè eren el tipus de gent que podien tenir temps per ostentar aquell càrrec (que, encara avui dia, no és remunerat), malgrat que les seves obligacions anessin en augment.

Durant la presidència de Josep Lluís Núñez (1978-2000) va comentar-se molt que marcava l’inici de la fi del “passar-se el porró” entre els empresaris del tèxtil i que es virava cap a un sector econòmic completament diferent: el de la construcció. Precisament, això passa quan el tèxtil comença a entrar en declivi durant els setanta. Hi ha una certa correspondència, però si en lloc de guanyar ell hagués triomfat algun dels altres dos candidats (que no tenien res a veure amb el tèxtil, però no estaven vinculats a la construcció), potser no podríem fer aquest símil ara. Hem de vigilar no forçar aquestes comparacions i no fer de l’anècdota una categoria.

El tema generacional sí que crec que s’ha notat més en certs moments. Penso, per exemple, en el 2003, quan Joan Laporta guanya les eleccions i en la seva primera junta es fan servir els Power Points… una eina que els de la junta anterior no tenien ni idea de fer servir. A més, els seus integrants eren més joves i amb un perfil molt més diversificat. Això podia representar millor els diferents sectors econòmics.

Per tant, és cert que el tèxtil va tenir molt de pes durant molt temps. Cal tenir en compte que durant molts anys va representar més del 50% de la producció industrial a Catalunya, però no eren els únics sectors econòmics representats allà. Per la història del Barça també hi ha passat empresaris del metal·lúrgic, el farmacèutic, etc. I avançant en el temps i havent-se diversificat l’economia catalana, les juntes també ho han anat fent.

Lluís Companys (1882-1940) és l’únic president d’Europa escollit democràticament que fou afusellat pel feixisme/ nacionalcatolicisme. Però, depenent com es miri, Catalunya no va perdre un president, sinó dos. Qui fou Josep Sunyol i Garriga i quin paper tindrà en el FC Barcelona durant la Segona República? S’afrontà a alguna mena de damnatio memoriae posterior per part del franquisme?

Josep Sunyol i Garriga era un empresari del sucre que es guanyava molt bé la vida. És un home curiós. Un burgès ric de manual, però que en la vida política va situar-se sempre en el republicanisme; per a alguns republicans era massa burgès i per als burgesos era massa d’esquerres.

Ell ja havia participat com a membre d’una junta del Barça el 1928 i havia sigut president de la Federació Catalana de Futbol. També ho seria del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), una entitat, per cert, que mai l’ha reivindicat. Sent president de la Federació, tindrà un paper molt important i organitzarà un seguit de conferències on vinculava l’esport i altres aspectes socials: futbol i literatura; futbol i dret; futbol i… Té una idea del futbol, més enllà de l’àmbit estrictament esportiu i que vincula amb l’àmbit social i cultural.

Aquest aspecte, a més, lliga molt bé amb ell perquè és el fundador del setmanari La Rambla (la qual també paga), que té aquell famós subtítol de: “Esport i ciutadania”, d’on sempre vull destacar la conjunció “i”. És a dir, que Sunyol vinculava un concepte amb l’altre.

Quan Sunyol és president del Barça (tot i que només ho serà un any, entre 1935 i 1936), és una persona coneguda en el món del futbol i que té unes connotacions en el món social i polític, ja que ja ha sigut diputat per ERC a les Corts de Madrid. I també són conegudes les seves posicions a favor d’un esport més connectat a la societat. El 1934 ell ja havia declinat ser president del Barça per raons de salut davant de l’assemblea del club, però el 1935 acaba cedint.

Quan esclata la guerra civil (1936-39), ell estava a la Serra del Guadarrama, en un moment en què el front no estava ben establert. Amb el seu xofer, passaren sense voler-ho al cantó dels sollevats. Aparentment, per la descripció dels fets que feu un soldat franquista, van saludar els soldats amb un “¡Viva la República!” i els van matar. Se segons sembla, l’afusellaren entre el 5-6 d’agost de 1936. En aquest sentit, trobo exagerat afirmar que l’executaren perquè era president del Barça. Naturalment que el club ja tenia una connotació democràtica i catalanista –prou que es va veure el 1939, a punt de fer-lo desaparèixer-, però no podem perdre de vista que Sunyol també era en aquell moment diputat republicà.

Com que el cos no s’ha trobat mai, el club el va considerar “president absent” durant la guerra. I durant moltíssims anys ningú en va parlar, d’ell, ni es reivindicà el seu llegat. Amb l’arribada de la democràcia es recuperà de manera molt anecdòtica. Caldrà esperar fins al mandat de Joan Laporta (2003-10) per veure una sèrie d’accions promogudes a recuperar-ne la figura i el cos.  

Font: Ab Origine

Més que un club o un negoci més? Com va afectar el club la seva entrada a l’economia globalitzada?

Crec que això és una pregunta que va més enllà del Barça. Fins a quin punt, un esport que genera unes identitats per la via de les emocions, la mercantilització (que ja ve de molt enrere) global ho afectarà? No crec que ningú ho sàpiga ben bé encara.

Ets global, portes el nom d’una ciutat. No ets una marca publicitària. Fa uns anys van fer un estudi a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), que explorava com veien el Barça a la premsa internacional i van comprovar que en la major part d’aquesta, el FC Barcelona apareixia en primer lloc definit com a un club “català”; després com a “barceloní” i en darrera posició, com a “espanyol”. És obvi que el Barça, actualment, és un club global; però la percepció del club encara respon a una realitat concreta. 

En altres esports com el basquetbol, ja s’han produït fenòmens de ‘deslocalització’. Com ara que un club hagi venut la seva plaça de competició i se l’hagin endut a un altre lloc. Fins i tot a la Lliga de bàsquet espanyola. En quina posició et deixa a tu com a seguidor? Ets seguidor d’una ciutat? De la marca? Per això em sorprèn tant el món de l’automobilisme… què segueixes exactament? El pilot? L’empresa que els fabrica? El país de l’empresa?

Per altra banda, és interessant la formulació d’identitats entre les penyes. A Espanya, aquestes han tingut divisió d’opinions respecte al Procés, amb moments de tensió; però a la resta del món, això no ha generat conflicte, sinó comprensió… o indiferència.

Veurem què passa en el futur, però en aquest moment, amb relació al Barça, aquest és un club d’àmbit global. Però continua pivotant la seva identitat sobre una ciutat i un país, com un club català.

L’any 1994 es creà el Centre de Documentació Barcelonista, per iniciativa del llavors directiu i historiador Jaume Sobrequés i Callicó. Actualment, el Centre de Documentació i Estudis del FC Barcelona (CDiE) s’encarrega de la preservació i difusió del patrimoni documental del club. Quina importància té l’estudi històric del FC Barcelona i del futbol?

Crec que aquesta va ser una molt bona iniciativa en el seu moment i que no té massa casos comparables en el cas espanyol. No únicament a escala de clubs, sinó també de federacions, on costa molt tenir accés a documentació perquè, en general, no s’ha considerat que fos massa valuosa ni s’ha donat importància als arxius. A més, tampoc hi ha hagut un gran interès a estudiar-ho.

Crec que aquí caldria distingir dues classes d’interès. D’una banda hi ha tota una tipologia de persones que volen saber aspectes molt interns de l’activitat esportiva o un interès per la crònica (històrica, si es vol). I a més de tot això, hi ha un altre àmbit que per sort cada vegada desperta més interès, que és el pròpiament historiogràfic.

Si el segle XX és el de l’homo ludens, on s’hi incorpora l’esport (que genera, al seu torn, altres derivades, com una premsa especialitzada, una activitat econòmica molt gran, etc.), és lògic que la historiografia hagi d’interessar-se per això. En el nostre cas, a més, tenim un dels equips més importants del món i, per tant, ha d’haver-hi historiadors que expliquin la seva història i la relacionin amb la societat.

Un club significa associats, directius, però també un seguit de gent que s’hi sent vinculada emocionalment sense ser-ne socis ni res semblant. En el cas del Barça, amb tantes connotacions culturals i polítiques, ha de ser explicat històricament. Cal estudiar-ho de la mateixa manera que es fa amb altres àmbits de la sociabilitat.

Font: Ab Origine

El gran problema que hem tingut fins fa poc és que l’acadèmia ho considerava un tema menor o anecdòtic. Per sort, també ha anat ampliant les mirades sobre allò què forma part de la història de la societat. No té sentit que allò que considerem important per a la vida social no s’expliqui, encara que a vegades no sigui tan fàcil de documentar o estudiar com altres àmbits.

Read More

No és historiador, sinó advocat. Així i tot, Vidal Aragonés i Chicharro (1978) ha escrit una de les novetats historiogràfiques més rellevants del curs 2020-21. Es tracta, ni més ni menys, d’una biografia d’un dels personatges més sorprenentment oblidats de la nostra història contemporània: Francesc Layret (1880-1920) i que va publicar l’editorial Tigre de Paper el novembre de 2020 amb el títol Francesc Layret. Vida, obra i pensament. Vergonya, senyors historiadors, vergonya!

Potser alguns dels lectors que llegeixin l’entrevista estiguin vagament familiaritzats amb el nom de Layret, associant-lo amb la seva condició d’advocat laboralista, que treballava defensant militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i que acabaria sent assassinat per la classe patronal durant els anys del pistolerisme (1917-23). Però entre 1905, any en què es col·legia com a advocat, fins al 1915, Layret participà únicament en vint judicis. I és que (i aquí comença a destacar-se la figura de Layret), en els seus quaranta anys de vida, Layret també fou el responsable de teoritzar i articular el catalanisme d’esquerres a través de tres partits polítics diferents (la Unió Federal Nacionalista Republicana -UFNR-, el Bloc Republicà Autonomista -BRA- i el Partit Republicà Català -PRC-), els quals estarien successivament cada vegada més ancorats cap a l’esquerra. De fet, el PRC seria el primer partit d’àmbit estatal que s’adherí a la Internacional Comunista. També fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona, diputat i defensà una autonomia catalana que inclogués l’assumpció dels poders executiu, legislatiu i judicial.

Advocat laboralista (dels primers), catalanista, republicà, socialista, bolxevic… totes aquestes etiquetes són vàlides, quan parlem de Layret; i, al mateix temps, cap s’adequa a ell del tot. Potser ho era tot; i segurament per aquest motiu, molts contemporanis seus el consideraren el primer català “socialista” i potser per això, totes les organitzacions d’esquerra de la Segona República se’n consideraren sempre, i explícitament, hereus seus. 

Segons sembla, l’oblit d’un personatge tan influent i important per la història de Catalunya ha acabat gràcies a la nova biografia d’Aragonés, el qual ens rebé al seu despatx compartit al Parlament de Catalunya, ja que també és diputat per la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). Franc, amable i transparent, inicia la conversa de la següent manera: “bé, està una mica desordenat tot plegat, però la realitat és la que és i la gent també té el dret a veure com treballem i en quines condicions”. 

Com definiries qui fou Francesc Layret (1880-1920), en una frase?

Un jurista a disposició de la classe treballadora i organitzador del catalanisme d’esquerres.

Catalanisme, democràcia i socialisme semblen ser les línies mestres de Francesc Layret durant tota la seva trajectòria política i vital. Un trident difícil, tenint en compte que són ideals que no sempre volien o sabien combinar-se en aquell moment… s’avança Layret al seu temps?

Absolutament. Primer, s’avança des d’un punt de vista organitzatiu. Cal pensar que fins a l’any 1905 no tenim cap partit polític on es doni a la vegada catalanisme i socialisme; això no significa que aquesta conjugació no s’hagués donat amb anterioritat, al segle XIX, però. Ja havia existit un catalanisme progressista; i m’atreviria a dir que allò que coneixem com a “federalisme” també tenia una expressió catalanista. Existirà també el Centre Nacionalista Republicà (CNR), on no hi va participar, tot i que hi va col·laborar. En alguns resums de la vida de Layret es diu que hi va pertànyer, però és fals. 

Però serà a partir de 1910 quan Layret esdevindrà el principal organitzador i el gran teòric de les tres organitzacions que durant la segona dècada del segle XX es constitueixen com a catalanistes d’esquerres: la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), el Bloc Republicà Autonomista (BRA) i el Partit Republicà Català (PRC). Aquest darrer partit, per cert, esdevindria la primera organització dels Països Catalans i de l’Estat espanyol que s’adheriria a la Internacional Comunista. 

Per tant, la gran aportació de Layret, més enllà de la seva condició d’advocat laboralista, és l’organització d’aquests tres espais i la seva teorització. Acaba fent un plantejament indestriable entre catalanisme i socialisme. És el primer, juntament amb altres personatges, com Gabriel Alomar (1873-1941).

Cal tenir en compte sempre que les idees socialistes encara estaven aterrant, a Catalunya. A finals del segle XIX, eren residuals. La força la tenien els anarcosindicalistes i els federals. 

L’establiment de la Mancomunitat (1914), l’esclat de la Gran Guerra (1914-18), la Revolució Bolxevic (1917), el Pistolerisme (1917-23)… Layret visqué uns temps extraordinàriament convulsos. Com el marquen a ell i quina és la seva petjada en aquests esdeveniments?

Layret és un personatge frontissa entre els dos grans moviments de ruptura que es donen en el nostre país durant aquesta segona dècada del segle XX. 

Per una banda, el conflicte Catalunya-Estat (que m’ha sobtat a mi mateix de la volada que va arribar a tenir), a partir de 1917 i amb la reclamació d’autonomia el 1919. L’establiment de la Mancomunitat, per contra, no fou conflictiu. Una proposta d’autonomia integral, per cert, que no té res a veure amb la del règim d’autonomia del 1978, i on es reclama el poder legislatiu i el judicial. Això s’iniciaria amb l’Assemblea de Parlamentaris de 1917, quan se li planteja el primer gran plet a l’Estat a partir d’un exercici d’autodeterminació. 

És un procés no exempt de tensions, clar. Layret denunciaria el paper ‘criminal’ de Francesc Cambó (1876-1947) en tot aquest procés, el qual, després d’una de les reunions de l’Assemblea de Parlamentaris a l’Ateneo de Madrid, i malgrat tenir un mandat per negociar l’autonomia, decideix bescanviar-ho per dos ministeris al govern central. El conflicte no acabarà aquí, però Cambó i la Lliga Regionalista opten per fer un pas enrere.  

Layret, malgrat tenir una visió crítica de tot aquest procés, sempre hi participarà. Va ser clarivident en veure que la dreta mai podria jugar un paper de ruptura i va anticipar el que faria Cambó. 

I, per altra banda, també existeix l’altre gran moviment de ruptura: l’obrerisme-sindicalisme, que farà un primer gran embat amb la vaga general de 1917, i que acabarà amb una gran desfeta i una repressió brutal: desenes de morts al Principat (Sabadell, per exemple, no tornarà a tenir mai més tants morts en una vaga general), personatges destacats del catalanisme progressista com Marcel·lí Domingo (1884-1939) aniran a la presó, una sensació de desànim posterior molt important, etc. I, sobretot, el que no hi haurà és una connexió amb l’esquerra política ni amb el republicanisme.

En el llibre, especulo que la revolució soviètica, dos mesos després d’aquests fets actua com a accelerador del moviment sindical i de l’esquerra política i que això, d’alguna manera, dos anys després, es tradueix en el Congrés de Sants de la CNT i en la vaga de la Canadenca. 

En aquests dos moviments de ruptura, Layret hi serà present i actua com a agent d’enllaç, perquè té tota la confiança del catalanisme d’esquerres i la del moviment obrer. I no parlo únicament dels líders sindicals, amb alguns dels quals òbviament té una relació privilegiada, sinó també per al conjunt del moviment obrer. Layret seria molt conegut per les classes obreres d’aquest país. 

La figura de Layret és clau per entendre l’articulació del catalanisme d’esquerres i popular, però quin és el pes real del moviment en la Catalunya del moment? Més tard, algú recollirà la seva herència durant els temps de la Segona República i la Guerra civil, a la dècada dels trenta?

La influència és molt reduïda, des d’un punt de vista dels moviments de masses. Té una quasi nul·la influència sobre el moviment obrer i des del punt de vista electoral. Fins al 1919, únicament Marcel·lí Domingo és capaç de guanyar unes eleccions. La resta de republicans catalanistes, mai triomfen. O guanyen els lerrouxistes (republicans cada vegada més d’ordre i que són moltes vegades anticatalanistes) o la Lliga (dreta regionalista no republicana). 

L’única excepció és Marcel·lí Domingo, qui sempre guanyarà, independentment del partit amb el qual es presenti. La resta d’organitzacions són més o menys petites, amb més influència en allò que avui dia en diríem elements de construcció del poder popular: casals, ateneus, etc. Aquests espais eren de construcció política, però també social. El renaixement del republicanisme catalanista a la dècada dels trenta no pot entendre’s sense el seu arrelament als casinos o ateneus que hi ha als barris, viles o petits pobles del país. Allà comença a néixer una llavor de republicanisme.  

A partir de 1919, però, hi ha un salt qualitatiu, amb l’aparició d’un PCR que tindrà la capacitat de disputar la victòria electoral a Girona (on no guanyaran per culpa d’una tupinada), que guanyarà a Tortosa (Domingo) i a Sabadell (presentant-se Layret com a cap de llista) i que comença a tenir una certa influència a Barcelona. Encara no té una gran incidència, però s’està fent un lloc i, sobretot, posarà la llavor del que passarà als anys vint i trenta: la Unió Socialista de Catalunya (USC), el Partit Comunista Català (PCC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), etc. Però sobretot, i això ha sigut una de les coses que més m’ha sobtat, investigant aquestes futures organitzacions socialistes o socialitzants, és que elles mateixes es consideren hereus de Layret. 

Layret serà reivindicat d’una manera ‘salvatge’ pel Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i el Bloc Obrer Camperol (BOC). Jordi Arquer (1907-81), fins i tot, reivindica que el ‘seu’ socialisme té els seus orígens en Francesc Pi i Margall (1824-1901) i Francesc Layret. I el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), tot i que no ho va fer tant durant la Transició, també, sobretot Joan Comorera (1894-1958), qui va compartir militància amb Layret i es va formar políticament amb ell. De fet, arriba a afirmar que ell és el nostre primer socialista. 

L’acutal institut Verdaguer, davant del Parlament de Catalunya, és un dels llocs on tingueren lloc les sessions de l’Assemblea de Parlamentaris de 1917. Font: Ab Origine

Quan Layret decideix marxar de la UFNR pel Pacte de Sant Gervasi (1914), que era un acord amb els lerrouxistes, un llavors jove Andreu Nin, surt de la redacció de El Poble Català entonant Els segadors. Pensem per un moment en la figura de Nin i tot el que significarà als anys trenta… aquest home haurà mamat també de Layret. 

Per tant, fixem-nos-hi: Comorera (el qual participa de la fundació de l’USC i el PSUC), Nin; però també Lluís Companys (futur president de la Generalitat de Catalunya) o Joan Casanovas (futur president del Parlament de Catalunya durant la Segona República), que s’hauran format políticament i jurídica amb ell. 

En resum, a Catalunya, totes les organitzacions d’esquerres, des de les ‘socialdemòcrates’ fins a les socialistes o revolucionàries, tenen com a referència la figura de Layret. I només cal veure les fotografies dels actes d’homenatge a Layret dels anys 1935-36 per veure que hi anava tota la família política de l’esquerra: sindicalistes, republicans, la Unió de Rabassaires… la petjada de Layret és molt fonda. La fi de la guerra civil suposarà un parèntesi a la seva influència de gairebé cinquanta anys. 

La presència de Layret és tan gran, que fins i tot en el judici que li fan a Companys els franquistes, hi serà citat. 

Francesc Layret és un oblidat per amplis sectors de la població catalana. Per què creus que ha passat això? 

Aquí ens endinsem en el terreny de l’especulació, però que crec que és interessant. Abans, però, vull fer una consideració prèvia: Layret és una persona molt referenciada. A la majoria de ciutats d’aquest país hi ha algun carrer amb el seu nom; també tenim escoles “Francesc Layret”; quan es parla d’advocats laboralistes, també hi és present, o quan parlem del catalanisme.  Paradoxalment, és molt desconegut, però.  

Això passa, des del meu punt de vista, perquè, primerament, qui copa els àmbits de la universitat a partir de la Transició (i per tant, a qui li hauria tocat iniciar l’estudi de la figura de Layret) no el recupera. I això és essencial. Des de les facultats de ciència política, història, dret o fins i tot, filosofia, es rescaten i estudien a fons moltes altres figures, però no la seva.

I per què passa això? Perquè la majoria de l’esquerra política, fins i tot aquells que s’adscriuen en un moviment marxista, tenen una visió de Layret com a petitburgès catalanista d’esquerres. Això ha fet molt mal a la historiografia d’aquest país, sobretot entre els pensadors marxistes, perquè se l’ha etiquetat abans d’estudiar-lo. 

Segonament, tampoc ens hauria de sobtar fins a cert punt aquest abandonament de la seva figura, perquè és un personatge incòmode. En plena Transició, encaminant-nos cap a un règim d’autonomies (és a dir, cap a la construcció d’un estat espanyol amb una certa descentralització administrativa i de renúncia a superar el capitalisme), recuperar la figura d’un personatge que defensava el 1918-19 la constitució d’una autonomia catalana que disposés dels poders executiu, legislatiu i judicial, duent a terme el que en el fons és un exercici de ruptura democràtica per a la constitució d’una república catalana (que cadascú li digui com vulgui avui dia [somriure trapella])… era molt incòmode. 

Per descomptat, és un anacronisme parlar de ‘separatisme’ el 1918-19 (tot i que quatre anys després es constituiria Estat Català), però que algú em digui com en diríem avui dia al reconeixement d’un subjecte polític amb poder executiu, legislatiu i judicial en forma de república. 

Rellegint tot el que s’ha publicat sobre Layret durant els setanta, crec que alguns també van interpretar-ho com jo. La descripció de Layret com a simple advocat laboralista i republicà és molt simplista i no és vàlida. 

Tot i això, Layret va ser tan referenciat en el seu moment fins al punt que la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, en el seu diari, durant dues dècades, va tenir com a capçalera una frase de Layret. I encara el 1996, la Unió General de Treballadors (UGT) li va fer un homenatge, posant-li una placa en el seu nínxol. I el PSUC, el 1978 situava a Anselm Clavé (per a mi, un altre dels grans oblidats d’aquest país) i Francesc Layret com a dos grans referents del nostre país.  

Vidal Aragonés, entre piles de paper al seu despatx del Parlament. Font: Ab Origine

Gairebé has acabat la teva activitat com a diputat de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) al Parlament de Catalunya. Has estudiat Dret i ets advocat laboralista. Has escrit la biografia Francesc Layret. Vida, obra i pensament com a polític, advocat o historiador? 

Com a historiador, està clar que no. No ho sóc i ja demano disculpes per aquest fet a la introducció del llibre. A mi sempre em molesta molt quan hi ha historiadors o politòlegs que parlen de Dret, perquè normalment s’equivoquen. Per tant, malgrat que hagi escrit aquest llibre, també aviso que tinc molt material i que si hi ha algun historiador/a que vulgui aprofundir més, pot fer-ho (i segur que millor).

Vaig començar la redacció del llibre com a advocat fa deu anys, perquè considerava que mancaven estudis sobre el personatge. Sense cap pretensió de fer un llibre, vaig començar a llegir el Diari de sessions del Congrés de Diputats de 1917 i em van al·lucinar les intervencions de Layret. 

Després vaig anar a l’arxiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, revisant tots els expedients de procediments judicials laborals del 1910 al 1920. No vaig trobar-ne cap de Layret. Més endavant, vaig accedir a la premsa de l’època via l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA) i vaig trobar 8713 entrades amb la paraula “Layret” en deu anys. 

Jo buscava un advocat laboralista, perquè m’interessava trobar les arrels d’això que porto sent durant els darrers divuit anys, però el que vaig descobrir és que fins a l’any 1915 actua relativament poc com a advocat: estava col·legiat com a tal des del 1905 i en deu anys només va assistir a uns vint judicis. Però vaig descobrir el que va fer el 1908 a l’Ajuntament de Barcelona, amb l’elaboració del Pressupost Extraordinari i vaig descobrir també l’artífex de les tres primeres organitzacions catalanistes d’esquerra i un dels primers que va conjugar catalanisme i socialisme. La meva cerca es va transformar totalment. Va ser llavors quan vaig pensar que calia escriure’n alguna cosa. 

Resumint: no he escrit l’obra com a historiador; la vaig iniciar com a advocat laboralista i l’he acabat amb una perspectiva que és molt política.

Quina funció voldries que acomplís la biografia de Layret? 

La primera funció és, sense dubte, la de donar a conèixer la figura de Layret amb un mínim de profunditat… i pel que sembla, es veu que es llegeix bé. També m’interessava situar els orígens polítics de bona part de les organitzacions polítiques actuals. Més de cent anys després, les idees de Layret i les seves organitzacions han esdevingut preeminents: aquest país, avui dia, està totalment travessat pel catalanisme i el progressisme i tampoc es pot entendre la història d’aquest país sense aquests dos pilars. 

Jo, per exemple, provinc d’una CUP que beu del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), que en el seu moment, elaborà un especial únic de sis pàgines dedicat a Layret. Per què? Perquè qui ho escrigué, Xavier Romeu, qui esdevindria un teòric de l’Esquerra Independentista, havia fet una obra de teatre sobre Layret (juntament amb Maria Aurèlia Capmany). 

Provens d’un espai polític, l’Esquerra Independentista, que sempre ha defensat la idea de conjugar simultàniament alliberament nacional i social. En el llibre, descrius a l’advocat com un precursor, un pioner, d’aquests valors. Has pecat, potser, de presentisme en el teu llibre?

M’ho he plantejat moltes vegades, però m’atreviria a dir que no, per un exercici científic: únicament i exclusiva he desenvolupat allò que abans ve precedit d’un literal de Layret. Hi ha un capítol on aquest aspecte del presentisme em feia molta por: el del pensament polític… però clar, quan planteja (tot i que no amb aquests termes) que la catalana és una nació oprimida i que la resolució del plet català només podria donar-se en termes de ruptura i revolució… 

I, en qualsevol cas, sempre he deixat molt clar al llibre que ell mai va fer cap proposta independentista. Tot i que crec que algunes organitzacions posteriors, independentistes o autodeterministes, com Estat Català o el BOC es nodreixen del pensament de Layret en l’àmbit nacional. La proposta autonomista de Layret és molt il·lustrativa. I, de fet, totes les organitzacions marxistes clàssiques d’aquest país van tenir, fins a la Transició, sempre plantejaments autodeterministes. 

Tampoc he volgut amagar en el llibre que el 1905 Layret no es considerava a ell mateix catalanista i que es presentava per un partit (Unió Republicana) on el polític estrella era, llavors, Alejandro Lerroux. De totes maneres, la proposta política de Layret és tan àmplia i evoluciona tant que es mereix ser analitzada sense assumpcions prèvies. 

Com creus que es relacionen els moviments polítics amb la història, actualment, en l’era de la postveritat i les militàncies virtuals? Serveix d’alguna cosa o només per decorar els discursos públics?

Està clar que es pot fer política sense conèixer la història, ja sigui per instint de classe, justícia, d’amor, etc. Però una cosa és la manera com un individu gestiona la seva militància; i una altra són les organitzacions polítiques. Qualsevol organització política seriosa hauria de conèixer la història del seu país. 

En el meu barri, Sant Ildefons (Cornellà de Llobregat), de procedència totalment espanyola [assenyala a la paret una fotografia d’una manifestació que té lloc allà durant l’època de la Transició], es portaven banderes andaluses i catalanes i es demanava que els seus fills i filles estudiessin en català. Que el conflicte català, que el 1919 s’expressava d’una determinada manera, serà recollit per la classe treballadora castellanoparlant que vol que els seus fills estudiïn en català; i que ara, des del 2010, tinguem un conflicte amb l’estat espanyol per reivindicar un estat propi, no és casualitat. Cal conèixer la història per saber que tot això no passa per art de màgia.  

I a cada moment, hi ha elements que determinen el perquè. En aquell moment [torna a assenyalar la fotografia], qui determinava el perquè era la direcció del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i del PSUC en un sentit positiu (penso) perquè no manllevaven la nació catalana i defensaven, al mateix temps, interessos de classe (que també ho eren que els fills de les classes treballadores aprenguessin la llengua del país i no generar dues nacions paral·leles a Catalunya). A principis de segle, el conflicte era de reconeixement polític, malgrat no disposar de cap institució pròpia, més enllà de la Mancomunitat, que permetia una certa autonomia administrativa. 

Vidal Aragonés, en un moment de l’entrevista. Font: Ab Origine

El poble català també va canviar molt en quinze anys, que d’estar molt influïda pel lerrouxisme, planteja un plet, no únicament en termes de classe, sinó també un suport a la identitat catalana contra l’opressió espanyola. Jo me’n feia creus, veient una manifestació multitudinària de 1917 [ensenya la pàgina del llibre on es troba la foto] que demanava amnistia per als presos polítics sindicals i catalanistes. 

Qualsevol organització política seriosa ha de conèixer tot això; en bona part, i sonarà molt tòpic, qui no conegui la història, està condemnat a repetir-la. Per mi, cal enfocar la història, no com un exercici romàntic, sinó com una eina d’anàlisi i per al canvi. 

Malauradament, el que tenim cada vegada més és el tuit, la frase divertida i el “m’agrada”. La política actual, cada vegada més, es construeix a partir de la reproducció d’imatges i de la cerca d’impacte. Les xarxes no s’han d’abandonar, clar, però banalitzen i crec que ens estan fent molt de mal. 

Layret és descrit en el teu llibre com una figura recta, però no rígida; amb veu penetrant i metàl·lica, incisiu i de fortes conviccions catalanistes i democràtiques. Ens falten Layrets?

Sí. Ens en falten molts… i moltes. Però potser el que més necessitem són les seves idees. 

Una de les coses que més m’han sorprès de Layret és que ell defensava un programa de màxims, però era molt pragmàtic, també. Malgrat les seves idees, si tenia l’oportunitat, anava a les institucions per canviar la realitat material de les classes treballadores, amb el Pressupost Extraordinari de 1908, per exemple; o anant al Congrés perquè fes d’altaveu de les seves idees, fent que els sindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) se sentissin acompanyats per ell i tinguessin una veu allà. 

Així doncs, primerament, no s’ha de renunciar a cap lluita ni a cap espai. Segonament, no s’ha de renunciar al programa de màxims, perquè, si no, això et porta gradualment a la derrota. I per últim, no s’ha de renunciar a participar en tots aquells espais que, encara que sigui de manera limitada, ens permet canviar cap a millor la realitat de les classes treballadores… Per altra banda, sóc conscient que tampoc és fàcil combinar aquests tres factors en el dia a dia.

Read More

Amb la mort de Franco el 20 de novembre de 1975 s’obria un període de canvi. No entrarem a valorar la magnitud de l’operació i molt menys el resultat d’aquesta. La transició, però, més enllà de l’alt grau d’improvisació que la determinà, estigué precedida d’uns anys d’agitació i debats polítics en el marc d’allò que s’ha vingut a conèixer com l’oposició al règim. És evident que aquesta oposició no tingué capacitat d’imposar el seu programa polític. En primer lloc perquè, més enllà de proclames i retòriques, aquest no era unitari. I en segon, perquè els opositors organitzats i amb capacitat d’influència sobre la població eren pocs. Entre els debats que marcaren les dinàmiques polítiques dels partits i organitzacions antifranquistes, el de la «nació», entesa de forma àmplia i sense apriorismes, en fou central en determinats moments. «Què era Espanya?» «Què era Catalunya?» «Què eren els valencians?» «Què era això dels Països Catalans?» Serien preguntes que alguns intel·lectuals i militants de tot el ventall polític antifranquista es van fer. No cal dir que les qüestions plantejades no eren noves. Ara bé, com tots els debats d’idees, el context en què s’enquadren és fonamental. 

Context i canvi generacional

En la literatura sobre la dictadura franquista existeix un consens clar en considerar els darrers deu o quinze anys com una mena d’etapa final, clarament diferenciada de les dècades anteriors. Efectivament, diversos són els factors que generaren les diferències. Per una banda, el relleu generacional. Una nova fornada de joves que no havia viscut la guerra, que iniciaven els seus estudis universitaris, protagonitzaren, influïts pel context polític internacional, una oposició més organitzada. Per altra, els canvis econòmics que el franquisme impulsà anaren creant una societat amb uns interessos i necessitats més propers als models d’Europa occidental que no als de l’Espanya de postguerra. L’aparició d’una classe treballadora amb capacitat de consum -això que se sol anomenar «classe mitjana»- amb unes necessitats i inquietuds diferents, anaren fent trontollar determinats pilars del règim. Sense fer-lo caure, evidentment. Finalment, el context internacional de la Guerra freda, els pactes de la dictadura amb els Estats Units i l’àmbit geogràfic que ocupa l’Estat espanyol, tampoc jugaren a favor de la solidesa del règim franquista. 


Mural dels Països Catalans, confeccionat pel col·lectiu independentista Maulets. Font: Wikimedia Commons

En aquest context, l’oposició es va anar organitzant a partir de noves formacions polítiques, nova militància i noves idees. Certament, com tots els estudis han demostrat, els comunistes foren l’autèntic partit de l’antifranquisme. Ara bé, els seixanta podríem dir que són la dècada dels «socialismes». Un fantasma recorria totes les facultats d’Europa, el fantasma del marxisme. Que no comunisme. Maoisme, trotskisme, socialisme revolucionari, socialisme cristià i altres etiquetes, impregnaren el discurs de la joventut d’aleshores. I això generava una dicotomia entre la interpretació marxista del comunisme oficial i la que hi feien aquests nous socialismes que, si alguna obsessió van tenir, va ser la d’allunyar-se de tot allò que representava l’URSS i el socialisme real. A aquesta nova esquerra hem de sumar una mena de refundació del catalanisme polític que anà des de posicions simplement nacionalistes a d’altres de caràcter independentista. Les bases d’aquest procés es van posar durant una etapa que alguns autors han anomenat la «nova Renaixença». Aquest període, entre 1954 i 1966, coincidiria amb el mestratge de Vicens Vives, l’aparició de revistes com Serra d’Or, editorials com Edicions 62 o el canvi d’orientació de publicacions com Destino. Hom diria que aquests elements només afectarien el catalanisme històric. Certament, en aquesta cultura política és on més impacte tingué un home com Vicens Vives. Però no podem oblidar la seua influència en historiadors de l’òrbita del PSUC com Josep Fontana o la seua relació amb Pierre Vilar. El món de l’antifranquisme estava molt connectat entre sí, més enllà dels matisos i cultures polítiques que el representaven. Les connexions, reciprocitats, debats i reconeixements mutus entre els intel·lectuals, deixant de banda la cultura política en què es poguessin circumscriure, foren una constant del període. Ser antifranquista unia més que no separava. Compte, parlem dels intel·lectuals, no dels dirigents dels partits o dels sectors més militants que en molts casos sí que tingueren més resistències a treballar o col·laborar amb altres formacions antifranquistes. Especialment amb el PSUC i el PCE que moltes vegades foren observats amb recel, derivat tant del paper de la URSS en el context internacional com pel fet de ser les forces de l’antifranquisme català i espanyol amb més militància i capacitat de condicionar els debats en plataformes i espais de col·laboració. 

Una proposta rupturista: els Països Catalans

En aquest context polític Joan Fuster llançà la proposta dels Països Catalans. La idea no era nova, ni de bon tros. Com ha assenyalat Arnau González Vilalta, abans de la guerra ja se n’havia parlat. La proposta havia estat plantejada per algunes minories nacionalistes dels diferents territoris de llengua catalana. La novetat radicà en la centralitat i força que aquesta tingué entre 1962 i les primeres eleccions democràtiques. Els Països Catalans de Fuster se situaven en el plànol d’una mena de nacionalisme lògic, gairebé cartesià, en el qual, com ha explicat Ferran Archilés, la llengua es convertia en l’element central, essencial, una mena de personatge que sobrevolava tot el relat fusterià sobre la nació. Les dues obres fonamentals foren publicades en 1962: Nosaltres, els valencians i Qüestió de noms. En la primera, adreçant-se als valencians, Fuster els explicava quin era el seu ser, la seua vertadera nació. Els valencians també eren catalans. A la seua manera, però catalans. L’atzar històric, una sèrie d’errades polítiques, de traïcions a la llengua i de decisions derivades del centralisme hispànic i el sucursalisme propi dels valencians, havien portat al poble valencià a no reconèixer-se com allò que eren. El drama, però, no afectava només als valencians sinó també als «altres catalans». El nord no mirava al sud, el sud no mirava al nord i els de mar endins no ho feien a l’oest. La proposta de Fuster buscava despertar una suposada consciència nacional col·lectiva adormida però no desapareguda. La llengua representava l’element que donava sentit a una idea com la dels Països Catalans. Era l’essència que havia perdurat als segles i els seus avatars històrics.


Joan Fuster. Font: Wikimedia Commons

Però, què eren els Països Catalans? El plantejament fusterià, en tant que tenia com a base la llengua, excloïa determinats territoris històrics. En aquest sentit, les comarques castellanoparlants del País Valencià, tant les històriques com les incorporades en el XIX, no podien formar-ne part. Moltes vegades s’ha volgut presentar la proposta nacional fusteriana com a irredemptista. Res més lluny de la realitat. Fuster es desprenia d’aquells territoris que no encaixaven en el seu «cartesianisme nacional». Si parlaven castellà, tenien la seua nació a l’esquena: Espanya, Castella o com li volguessin dir. Aquest raonament, en un pla abstracte, podia quadrar. En un de polític, però, ja era més difícil fer-ho. 

La proposta de Fuster s’incloïa dins d’allò que Josep Maria Colomer va anomenar «la ideologia de l’antifranquisme». Una amalgama de propostes polítiques abstractes, en molts casos maximalistes, que durant els anys de la dictadura serviren a l’oposició per a debatre sobre la possible ruptura amb el règim. República, federalisme, socialisme o els Països Catalans, foren elements que sobrevolaren els debats dels opositors. Aquestes idees, però, contra Franco es defensaven millor. A partir de la mort del dictador i la transformació del règim en una monarquia parlamentària, aquestes propostes passaren a ser simples quimeres, entelèquies ideològiques impossibles d’implantar si atenem a la correlació de forces i el desenvolupament de l’anomenada transició. Ara bé, abans de 1975 tot semblava possible i el pensament fusterià aconseguí una centralitat molt gran. Fuster fou per a les noves generacions de valencianistes el pare de la pàtria que necessitaven. Per al catalanisme històric el seu home a València. I per a l’esquerra un dels intel·lectuals antifranquistes de referència. A més, hem d’entendre que la proposta nacional fusteriana partia d’una certa ambigüitat política que ajudava a la seua inclusió en cultures polítiques tan diferents. El País Valencià i els Països Catalans no prenien una forma institucional clara i concreta. Des de l’independentisme al federalisme, passant fins i tot per un cert «regionalisme civilitzat» -si aquest hagués existit-, el país de Fuster podia tenir cabuda. Com ja he defensat en altres treballs, durant un temps dir Països Catalans també volia dir Espanya. Per això, idees com la dels Països Catalans tingueren tan «bona» rebuda. Si més no incitaren i provocaren el debat. 

Una recepció més retòrica que real

El plantejament nacional fusterià, més enllà del territori que pretenia abastar, no representava una novetat en si mateix. La llengua ja havia estat un dels elements claus en la construcció de la catalanitat des de finals del XIX. En cada territori, la llengua servia per a diferenciar catalans, valencians o mallorquins dels altres, els castellans. Per això la proposta de Fuster no va tenir una rebuda estranya entre el catalanisme en aquest vessant. La contradicció i el conflicte es trobava en els marges de la territorialitat proposada. Si els Països Catalans eren la nació, Catalunya deixava de ser-ho. I per al catalanisme, el territori de les quatre províncies era el marc nacional reconegut des de feia dècades. Així havia estat des de la Mancomunitat i així seguia sent per a l’oposició catalana al franquisme. Aquest fou el principal handicap amb  què es va haver d’enfrontar la idea dels Països Catalans. El catalanisme, des d’aquell de caràcter nacionalista al vinculat a organitzacions amb lligams espanyols, com podria ser l’esquerra que representava el PSUC o els socialismes, no estava en condicions de canviar el mapa nacional que tenia al cap. Qui ho va fer? Doncs l’independentisme. Per diverses raons. Per una banda perquè, com passà en el cas valencià, la militància era majoritàriament jove i sense referències anteriors a la guerra. I per una altra, perquè si aquests joves van buscar alguna referència anterior a ells, aquesta la trobaren en les minoritàries organitzacions independentistes dels anys de la república que en molts casos defensaven la idea d’una nació catalana, val a dir que de forma poc concreta, que superava el marc de la «Catalunya-Principat». 

En el País Valencià, la rebuda fou més senzilla. Dos són els elements a tenir en compte. Per una banda, el canvi generacional. Els nous valencianistes foren joves, militants nascuts després de la guerra, que trobaren en Fuster el seu Sartre particular. A més, la seua militància partia de zero, sense referents del minoritari valencianisme de preguera. Amb aquests condicionants era més fàcil, si més no en els seixanta i part dels setanta, assumir allò que Fuster proposava. Tota una col·lecció de sigles que anaren des del Partit Socialista Valencià, Germania Socialista, els GARS o el Partit Socialista del País Valencià, donaren forma per l’esquerra al nou valencianisme polític. Per la dreta, la Unió Democràtica del País Valencià intentà cobrir un valencianisme més moderat i amb clares connexions de preguera. En aquest sector Fuster fou important, però també altres referències intel·lectuals, per la qual cosa el fil del valencianisme republicà no es trencava malgrat la irrupció del de Sueca. 


Joan Fuster, rebent la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. Font: Wikimedia Commons

Finalment l’esquerra, entesa de forma àmplia, es veié influïda per una proposta nacional que trencava alguns dels seus marcs de referència. Partits com el comunista passaren a incorporar les sigles «PV». Trencaren els marcs provincials com àmbit d’organització i es dotaren d’estructures anomenades «nacionals» que partien de la realitat valenciana per a la presa de decisions. Ara bé, no trencaren amb Espanya. Ni de molt. Però és que el fusterianisme tampoc els ho demanà mai. En tot cas, la proposta fusteriana exigia trencar amb una forma d’entendre Espanya, la castellanocèntrica. I amb això ja hi estaven d’acord perquè encaixava perfectament amb la seua idea de federació. 

En el fons, la importància de tot plegat radica en el fet que Fuster obligà a tothom a replantejar la seua idea de nació. Tot l’antifranquisme acceptà, amb major o menor mesura, el repte durant els darrers anys de la dictadura. És això un èxit en si mateix? Des del meu punt de vista sí. Repensar una nació no és fàcil. Identitat, referents històrics, territorialitat, entre d’altres, són elements que les diferents comunitats nacionals han anat construint i acceptant durant l’època contemporània. Tota aquesta feina ja estava feta i assentada en els diferents territoris dels Països Catalans. La proposta de Fuster demanava, exigia en algun cas, canviar-los, repensar-los, modificar-los. I com dic, no és una tasca fàcil. Certament, l’oposició al règim acceptà la proposta fusteriana més des d’un vessant retòrica que real. Així és. Però no ens podem quedar només amb això. Cal entendre l’aportació fusteriana en la seua globalitat i context. Si ho fem d’aquesta manera, entendrem millor el que representà per aquella oposició catch all que arribà a creure que tombaria la dictadura. 

Read More

La manifestació de l’onze de setembre de 1976 a Sant Boi és potser la imatge més icònica del que representava l’Assemblea de Catalunya: el zenit d’un ampli moviment popular orquestrat per uns partits polítics que, unànimement i de manera convençuda, es dirigien cap a la llibertat del poble de Catalunya. Si bé aquesta era la situació de l’antifranquisme poc després de la mort del dictador, el desenvolupament de l’oposició democràtica catalana fou un camí tortuós d’encerts i errors que, a còpia de batzegades, anà dibuixant el camí a seguir cap a la restitució de les llibertats a Catalunya.

Read More

Quina ha estat la percepció que han tingut les classes populars catalanes de la segona meitat del s. XX al voltant de qüestions com la catalanitat i l’espanyolitat? És possible avaluar en quin grau o intensitat aquests factors van influir en la configuració de l’imaginari col·lectiu popular català del període?

La qüestió evidentment és complexa com per poder-la abordar en poques línies, sobretot perquè no ha estat l’únic factor que ha anat transformant les identitats col·lectives a Catalunya al llarg d’aquesta segona meitat del s. XX. Però sí que podem apuntar-ne alguns elements per a una reflexió en termes històrics i de longue durée d’una qüestió que, sens dubte, ha tingut les seves peculiaritats a casa nostra. Vegem-ho.

Sobre el concepte, el subjecte i el marc històric

Abans que res, val la pena introduir –encara que sigui de forma breu– algunes consideracions al voltant del concepte, el subjecte i el marc històric. Per començar, ni catalanitat ni espanyolitat han estat conceptes amb significats estàtics i impermeables al pas del temps. De fet, més aviat es tracta de fenòmens dinàmics, plurals i en constant evolució. Dintre dels quals hi trobaríem tot un reguitzell d’elements i codis que configuren allò que en cada moment s’ha entès com a catalanitat i espanyolitat, i que evidentment anirien des del folklore o la gastronomia fins a qüestions més profundes –però no menys reals– d’índole cultural i antropològica.

Naturalment, en aquest procés de codificació, les classes populars –categoria social àmpliament esmentada, però de contorns difusos– no han estat en cap cas alienes ni passives. Al contrari, en molts casos la cultura popular en el seu sentit més ampli ha estat un agent de canvi en la configuració –i reelaboració– de les identitats col·lectives. De fet, tal com ja assenyalà el professor Jordi Casassas a La fàbrica de les idees (1999), les classes populars construirien una memòria cultural identitària molt menys erudita, però molt més funcional, ja que tan sols agafarien del passat allò que més els hi interessa a cada moment. La seva simplicitat, doncs, és el que facilitaria –aparentment– la seva comprensió universal.

Amb tot, cal afegir encara un tercer factor, en aquest cas essencial, doncs al capdavall és el que també acabarà determinant –valgui la redundància– una determinada construcció de la catalanitat i l’espanyolitat: el marc històric. No en va, el canvi més gran que experimentà en aquest sentit la societat catalana precisament es produirà durant la segona meitat del segle XX, quan d’una Catalunya majoritàriament catalanoparlant es transitarà cap a una Catalunya plenament bilingüe; i quan d’una Catalunya sota la dictadura de Franco es passarà a un règim democràtic, amb la recuperació de les institucions catalanes i l’autogovern.

És, doncs, en aquest context històric –a cavall de dos marcs culturals tan oposats– que es gestaran alguns dels ingredients i de les experiències que s’afegirien al pòsit de la memòria col·lectiva del país. I que pel cas que ens ateny ara és el que acabaria propiciant, també, el sorgiment de noves –o velles formes, segons es miri– d’entendre la catalanitat i l’espanyolitat; i per extensió nous significats sobre què volia dir ser català, espanyol, o ambdues coses alhora.

Continuïtats i ruptures durant la llarga nit franquista

Cap al 1950 bona part dels elements simbòlics que configuraven el sentit de catalanitat de les classes populars catalanes no eren gaire diferents dels que ja hi havia abans de la Guerra Civil. El context, no cal dir, era ben diferent. Radicalment diferent. No només perquè entremig havia desaparegut tota una generació, a la guerra o a l’exili. Sinó sobretot perquè un dels principals objectius del franquisme fou el d’eliminar tot element que suposés una esmena a la visió ultranacionalista i d’arrel castellana que, sobre l’espanyolitat, divulgaria el règim a través de tots els mitjans possibles a l’època; i per descomptat a través de la violència i la repressió.

A la pràctica aquesta visió acabaria arribant molt més lluny del que fins i tot l’expolític lligaire Ferran –Fernando– Valls Taberner ja havia afirmat a La Vanguardia Española del 15 de febrer de 1939: “Cataluña ha seguido una falsa ruta y ha llegado en gran parte a ser víctima de su propio extravio. Esta falsa ruta ha sido el nacionalismo catalanista”. Valls i Taberner moriria tot just tres anys després. Però el cert és que bona part d’allò que s’entenia com a catalanitat –començant per la mateixa llengua catalana– acabà associant-se a catalanisme, i per extensió a “separatismo”.

*Circular de la Jefatura local de Manresa sobre la imposició de sancions davant l’ús de la llengua catalana. Font: http://www1.memoria.cat/franquisme/

Aquesta simbiosi no era en absolut cap novetat: el mateix procés de nacionalització espanyol havia partit del clàssic etnocentrisme castellà, ben present entre la Cort, l’aristocràcia i les elits polítiques residents a Madrid, que des del principi acabarien identificant Espanya amb Castella. La diferència amb tot això, però, és que en un context ben recent com el dels anys trenta i la II Guerra Mundial, amb l’auge dels totalitarismes, i on l’adversari polític es convertia en un enemic a eliminar, tot plegat conduí a una radicalització de postures i al final a una explícita política de genocidi cultural. I és que el gran salt qualitatiu que donaria la dictadura a Catalunya seria el d’institucionalitzar una catalanofòbia militant que, si fa no fa, es mantindria vigent fins a pràcticament els darrers dies del règim. Fins i tot aquesta catalanofòbia arribaria a incomodar a una part del carlisme i del falangisme català de primera hora, el qual podia acceptar –simplificant– allò del “habla español, que hace más fino”, però no tant un “habla en cristiano”. Tanmateix, això no impediria que una part no menor dels franquistes catalans –entre ells bona part de la burgesia catalana– acabés adoptant el castellà com a llengua vehicular en l’àmbit domèstic. I d’aquí a què els seus fills –els nascuts a les acaballes de la guerra i durant la postguerra– acabessin practicant el català únicament amb les seves respectives mainaderes i criades.

Sigui com sigui, aquest procés de canvi cultural que suposà –i imposà– el franquisme també acabaria impactant a mitjà i llarg termini sobre la percepció que les classes populars –i allò que, de vegades, s’ha categoritzat com la menestralia– tindrien de l’espanyolitat. És important assenyalar aquest factor, ja que el franquisme no només reduí la catalanitat a la sardana i al folklore amb rerefons religiós, sinó que també acabà convertint l’espanyolitat –i sobretot aquell tipus d’espanyolitat– en un element d’opressió cultural, de tal manera que, al seu torn, i sense voler-ho, el règim acabà convertint la catalanitat en un símbol contra la mateixa dictadura. Sense aquests elements no s’entendria part de l’al·lèrgia que encara avui dia el mateix concepte d’espanyolitat suposa per una part no menor de la població catalana.

Amb tot, un dels majors processos de canvi que experimentaria Catalunya durant aquells anys fou l’arribada de la immigració. Entre 1950 i 1975 prop d’un milió i mig de persones –provinents majoritàriament d’Andalusia i Extremadura– s’establirien a moltes zones de Catalunya. La història és prou coneguda, i de fet el fenomen en si ha estat –i continua estant– estudiat des de diferents disciplines acadèmiques com la demografia o la història. Tanmateix, si bé per l’extensió i les característiques d’aquest article no podem entrar a fons en la qüestió, sí que podem esbossar de forma telegràfica quatre factors essencials, que evidentment acabaran influint en les percepcions que tindran les classes populars catalanes al voltant de l’espanyolitat i la catalanitat. En primer lloc, aquest procés migratori no es va produir únicament a Catalunya o a Espanya, sinó que cal inserir-lo dins un fenomen més ampli, de caràcter transnacional, i que es traduirà amb grans moviments migratoris interregionals, principalment de capes humils i joves a la cerca de millors condicions de vida. Per tant, cal integrar també aquest procés dins la història social europea dels anys 50 i 60. En segon lloc, a diferència de la primera onada migratòria que havia viscut Catalunya durant les dècades de 1910 i 1920 –principalment aragonesos, valencians, i en menor mesura murcians, castellans i gallecs–, bona part d’aquests contingents de població migrada arribaran al país en un context sociopolític molt diferent, fins i tot més desfavorable que no pas el que havia viscut l’anterior onada migratòria durant el període d’entreguerres. En tercer lloc, aquesta població migrant no només transformarà el paisatge humà de desenes de poblacions catalanes, sinó que una part no menor d’aquests immigrants passaran a engruixir directament les classes populars del país, arribant en molts casos a situacions de marginació social, o fins i tot de guetització en forma de barris de barraques o de grans blocs aïllats i desproveïts de qualsevol mena de servei. I en quart lloc, aquesta gran transformació humana no sols acabarà propiciant una (nova) estratificació social, sinó que també farà aparèixer a Catalunya una divisió cultural del treball, fins aleshores ben poc apreciable.

Fotografia del barri del Singuerlín de Santa Coloma de Gramenet durant els anys setanta. Font: https://www.inspiraction.org/santa-coloma-de-gramanet-anos-70-35

És important tenir presents aquests quatre factors, puix que en grau considerable és en aquest nou marc que s’aniran (re)configurant noves formes d’entendre l’espanyolitat i la catalanitat. És més, és en aquest context on cal inserir ja els primers debats que generarà el nou fenomen migratori. Des d’un Francesc Candel (1925-2007), fill precisament de la immigració valenciana dels anys vint, fins a un Jordi Pujol, que amb els seus escrits sobre la qüestió establirà les bases del model assimilacionista que abraçaria en línies generals el nacionalisme català. Menys conegudes són les tesis de Manuel Cruells (1910-1988), vell dirigent de l’organització Nosaltres Sols! (NS!), i del Front Nacional de Catalunya, i per dissort bon coneixedor de les presons franquistes. El 1965 Cruells publicaria Els no catalans i nosaltres, una obra summament escèptica amb les tesis candelianes, però que en cap cas abraçava postulats xenòfobs o racistes, com sí que ho faria quinze anys més tard un grupuscle d’extrema dreta que adoptaria el mateix nom de NS!

A banda d’aquestes obres, i de molts altres opuscles i articles que apareixeran sobre la qüestió, el fenomen migratori també s’acabaria plasmant a la literatura. No en va, bona part de la primera generació d’escriptors catalans a gestar una literatura pròpia en llengua castellana sobre temes catalans –amb autors com Josep Maria Gironella, Carmen Kurtz, Julio Manegat, Carmen Laforet, Luis Romero o entre d’altres Juan Marsé, fill precisament d’un antic militant de NS!– s’inspirarien en major o menor mesura amb les històries de la immigració, o tindrien com a teló de fons la postguerra i els nous canvis socials que es generarien al llarg de la dictadura.

El resultat de tot plegat conduiria cap a un nou imaginari col·lectiu. I si bé fins aleshores la llengua catalana –símbol de la catalanitat– havia estat la llengua de les classes populars, durant el tardofranquisme i la Transició democràtica el castellà –llengua de la nova immigració– acabà alterant substancialment les identitats culturals a casa nostra. Per descomptat, el català continuaria sent la llengua popular a molts indrets de Catalunya –i també seria adoptada per molts dels fills d’aquesta segona onada migratòria–, però la nova realitat social comportaria de forma irremeiable una profunda revisió de què havia significat fins aleshores la catalanitat i l’espanyolitat.

Tant és així que aquesta qüestió també acabaria influint en la producció acadèmica i en els debats polítics de finals dels seixanta i de la dècada dels setanta. De fet –i de nou– és complicat resumir ara alguns dels aspectes que generaria aquest nou paradigma sociocultural. Però encara que sigui a tall de pinzellada és en aquest context que cal situar l’obra de Jordi Solé Tura Catalanisme i revolució burgesa (1967), i que més que un estudi històric, era una reflexió en forma d’assaig i relativament documentada al voltant del pensament de Prat de la Riba. La seva tesi partia de la idea que la història del nacionalisme català era “la història d’una revolució burgesa”. En realitat l’obra en si deia moltes més coses, però algunes d’aquestes afirmacions no només generaren agres polèmiques –com és el cas de les crítiques que rebria per part de Josep Benet, o més endavant del mateix Josep Termes–, sinó que sense pretendre-ho també obriria les portes a un nou marc interpretatiu, més polític que no pas històric. Un marc que seria abraçat especialment per una part de l’esquerra espanyola, que des del desconeixement acabaria instrumentant la tesi soleturiana i interpretant la qüestió catalana únicament i exclusiva a través del binomi catalanisme-burgesia.

Portada de l’obra Catalanisme i revolució burgesa, de Jordi Solé Tura (1967).

Amb tot, la mort de Franco, coincidí en un moment de forta agitació social, on evidentment les classes populars –moltes d’elles provinents de la immigració– prendrien un paper rellevant i transformador, ja fos a través de la lluita sindical, els moviments veïnals, o bé amb les reivindicacions a favor de la recuperació de l’autogovern, tal com mostrarien les massives manifestacions per la Diada que tingueren lloc el 1976 i sobretot el 1977, sota el lema Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. Catalunya havia canviat de forma radical, i amb aquesta nova conjuntura és quan s’anirien traçant part dels elements culturals i identitaris que caracteritzarien el darrer quart del s. XX.

Cap a una nova catalanitat i espanyolitat? La recuperació de l’autogovern i la institucionalització d’un nou marc cultural

Inequívocament la reimplantació de l’autonomia i de la vida parlamentària catalana a partir de 1980 permetria la institucionalització d’un nou marc politicocultural. Avui dia hi ha la tendència a veure aquells anys de la Transició com una concatenació de fets lògics i coherents. Però ni en aquell moment ni en cap altra, la història estava escrita. És més, les dificultats i les pors a un retrocés –tal com el mateix intent de cop d’Estat del febrer de 1981 posaria de manifest– foren ben presents fins a pràcticament la darrera dècada del s. XX.

Aquest factor és essencial per entendre els obstacles que comportà la recuperació i normalització de la catalanitat després de dècades de postració i repressió cultural. I no només això, per a molts calia reconstruir també una (nova) espanyolitat –a la catalana– que recuperés la vella complementarietat entre ambdós conceptes. Assolir-ho no era una tasca fàcil. D’una banda, per una part important de la població l’espanyolitat continuà associant-se a tot allò que havia representat el franquisme o el vell i clàssic centralisme; una tendència que també s’accentuaria davant els recurrents entrebancs de Madrid al desplegament autonòmic, malgrat la política del “peix al cove” que tant caracteritzaria els governs de Convergència i Unió fins al tombant de segle. Però d’altra banda aquesta normalització de la catalanitat també hagué de fer-se partint de la nova realitat sociolingüística del país. I en aquest sentit, com és prou conegut, la llengua catalana esdevindria l’eix vertebrador de la nova política de “nacionalització” en aquella Catalunya del “Som 6 milions”. Fou el que s’acabaria coneixent com la immersió lingüística, una política que el mateix pujolisme acabaria assumint com a pròpia, però que en realitat no havia estat el seu projecte inicial, sinó del PSUC i de bona part de l’esquerra catalanista.

En aquesta conjuntura, i reprenent la pregunta que formulàvem al principi, ¿quina seria la percepció de la catalanitat i de l’espanyolitat per part de les classes populars catalanes durant aquesta darrera etapa del s. XX? ¿Era possible (re)construir el país a partir del vell lema “un sol poble” que el mateix Benet havia llançat el març del 68, i que partits com el mateix PSUC farien seu ben aviat? La qüestió –no cal dir– ha suscitat una infinitat d’articles, llibres, reflexions, i no poca literatura de tots colors. En realitat, és enormement complex fer una valoració sobre quin fou el resultat d’aquesta voluntat “integradora”, i sobretot quin fou l’impacte que tot plegat tindria –en el terreny cultural i identitari– sobre les classes populars. Però el cert és que durant els darrers vint anys del s. XX, i més enllà de lemes, es produiria una soterrada pugna per a l’hegemonia cultural que ben sovint s’acabaria reduint a la dialèctica pujolisme i antipujolisme. Una dialèctica que també tindria la seva aparent translació en cada contesa electoral, amb les victòries de CiU d’una banda, i les victòries socialistes d’altra banda, especialment a tota l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

En definitiva, aquest repartiment de papers no només eclipsà la influència d’altres forces polítiques –republicans, postcomunistes, populars i en molta menor mesura el món de l’esquerra independentista i el moviment llibertari– durant un llarg període, sinó que també acabaria perllongant de forma subjacent diferents imaginaris col·lectius, espais culturals i marcs de socialització. No en va, és dins d’aquest esquema que es gestarien alguns dels elements que més marcarien els significats i les percepcions al voltant de la catalanitat i de l’espanyolitat, ben sovint a base d’estereotips: mentre els més “catalanets” –o “catalufos”– veien TV3, escoltaven rock català i votaven Pujol; els “xarnegos” eren la classe treballadora, cantaven en castellà, i bàsicament votaven partits “no nacionalistes” d’àmbit estatal.

Logotip de TV3 estrenat el 1993. Font: Viquipèdia

De fet, no hi mancaria tampoc una voluntat més o menys directa per mantenir aquesta divisòria: davant l’atrinxerament del pujolisme en el rerepaís i les seves dificultats per moure’s en la Barcelona metropolitana, la instrumentalització de les “casas regionales” i la persistència argumental al voltant de la divisió cultural del treball en els barris de la immigració es presentaria com un esquer electoral llaminer per a tot un seguit de barons locals.

Amb tot, i ara sí a tall de tancament, qui probablement ha descrit millor tot aquest imaginari col·lectiu –amb més o menys estereotips pel mig– no ha estat cap text, ni cap obra concreta, sinó la cançó dels Catarres, Jenifer, sens dubte el producte cultural i musical que amb més encert ha sabut reflectir algunes de les majors contradiccions de la Catalunya de finals de s. XX. Però aquesta ja és una altra història.

Read More

L’enquesta de 2018 elaborada per l’IDESCAT sobre les llengües inicials, d’identificació i habituals exposa les següents dades: el 31,5% de la població de més de 15 anys té com a llengua inicial el català, el 36,3% s’identifica amb aquesta llengua i el 36,1% la considera la seva llengua habitual enfront del 52,7% que considera el castellà la seva llengua inicial, el 46,6% que se n’identifica i el 48,6% que la té com a llengua habitual. Pel que fa a les habilitats relacionades amb la llengua catalana, l’IDESCAT –en un estudi de l’any 2018– exposa que el 94,4% de la població de Catalunya entén el català, el 85,5% el sap llegir, el 81,2% el sap parlar i el 65,3% el sap escriure. Però si aquestes dades les creuem amb les franges d’edat, s’observa –també en un estudi de l’IDESCAT juntament amb la Direcció General de Política Lingüística de l’any 2018– que les habilitats d’entendre, parlar i escriure català són del 80% al 100% de la població dels 15 als 39 anys. Una explicació per aquest ball de xifres exposat així des de bon començament pot remuntar-nos al 6 d’abril de 1983, quan el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de Normalització Lingüística per generalitzar l’ús del català. En l’àmbit educatiu, s’introduïa el model d’immersió lingüística que pretenia garantir el coneixement, promoció i ús del català mitjançant un model lingüístic que no segregués als alumnes segons la seva llengua –creant, per tant, una xarxa única- i que, al final de l’etapa educativa, garantís l’ús i coneixement de les dues llengües oficials a Catalunya: el català i el castellà.

Aquest model de xarxa única escolar amb una llengua vehicular, el català, que està en boca de polítics i en portades de diaris constantment, té una història de lluita i de construcció d’amplis consensos al darrere que val la pena traçar per ajudar a copsar la seva naturalesa. Una història que neix en els moviments socials de la transició, en els barris populars de Catalunya on associacions de veïnes i veïns, sindicats, entitats culturals, etc. van encetar una reivindicació lingüística lligada a una idea de país; “un sol poble”, construir una societat catalana no separada per comunitats lingüístiques i reivindicar un dels elements clau de la cultura catalana: la llengua. Aquesta reivindicació va arribar a fer-se realitat a les joves institucions autonòmiques catalanes, només dos anys després de la seva reinstauració sota el govern de Jordi Pujol i amb un ampli consens. Tanmateix, era el model que va acabar imposant-se el model que el pujolisme tenia per l’escola catalana?

El català com a llengua de totes i tots

Durant els quaranta anys que va durar la dictadura franquista, la llengua catalana va ser perseguida, marginada i relegada al reducte folklòric. El català va esdevenir una llengua de resistència, de lluita, i la seva reivindicació –així com de la resta d’expressions culturals catalanes– va esdevenir un element d’unió i comunió de les diferents forces polítiques, socials i culturals que conformaven l’antifranquisme. D’aquesta manera, es van començar a establir consensos que esdevindrien realitats un cop assolida la democràcia i la reinstauració de les institucions autonòmiques. Diferents entitats culturals com Òmnium Cultural, l’Escola de Mestres Rosa Sensat o les associacions de mares i pares van començar a organitzar –de manera informal i clandestina– iniciatives per introduir l’ensenyament del català a les escoles. Tot i això, aquestes iniciatives quedaven molt localitzades territoris concrets i estaven lluny d’estendre’s per la majoria de la població catalana.

Diada de l’11 de setembre de 1976 Font: Ateneu Barcelonès

L’arribada d’immigració vinguda d’altres parts de l’estat durant els anys cinquanta i seixanta, va crear una situació de divisió social en comunitats lingüístiques que també es traduïa en una situació de desigualtat social de la classe treballadora castellanoparlant. Aquesta població immigrada residiria a barris de nova construcció situats a la perifèria de les ciutats (víctimes de la segregació espaial, entre d’altres), al cinturó industrial dels voltants de Barcelona, en unes condicions de vida precàries. Precisament, una part significativa d’aquesta població nouvinguda va engreixar les files de l’antifranquisme combatiu, donant pes a les associacions de veïnes i veïns, sindicats, partits polítics antifranquistes, entre d’altres. Des d’aquestes entitats, van fer seva la lluita per la defensa de la cultura i llengua catalanes, com un element de lluita lingüística, sí, però també com un element de lluita contra la divisió social i contra les desigualtats. D’aquesta manera, es va començar a prendre consciència de la necessitat d’aprendre el català i de fomentar la seva normalització. Un dels partits polítics que més feina va fer en aquest sentit fou el PSUC. El partit de l’antifranquisme, hegemònic als carrers de Catalunya, a les universitats, a les fàbriques, als llocs de treball i als barris, va fer de l’ensenyament del català una veritable bandera de lluita que arribaria a fer-se realitat l’abril de 1983. Així ho expressava qui seria cap de llista del PSUC, Josep Benet, l’any 1968 –quan era un membre destacat del catalanisme i l’antifranquisme provinent dels moviments cristians encara no vinculat als comunistes catalans- quan assegurava que calia que “l’ensenyament de l’idioma català sigui una realitat per a tothom, perquè a Catalunya ningú es pugui sentir discriminat per raó d’idioma. Perquè uns i altres, catalans de llinatge i nous catalans, formem un sol poble”.

De Santa Coloma de Gramenet al Parlament

Així doncs, a la calor de l’empenta d’aquestes famílies vingudes de la resta de l’estat que consideraven necessari l’aprenentatge del català per part de les seves filles i fills –juntament amb les experiències de resistència cultural i educativa exposades anteriorment–, es van començar a establir xarxes d’aprenentatge del català fora de l’horari lectiu de les escoles abrigades per associacions de veïnes i veïns, sindicats, parròquies, partits polítics, etc. Així es va arribar a l’any 1972 a Santa Coloma de Gramenet, ciutat del cinturó industrial de Barcelona on va arribar un important nombre de població nouvinguda castellanoparlant durant les dècades anteriors. Una població que va engrossir les files de l’antifranquisme en el moviment veïnal on en el moviment sindicat de les flamants Comissions Obreres. Lluïsa Coromines i Joaquim Arenas van establir un programa d’ensenyament en català al qual es van incorporar 4.500 alumnes. Es tractava d’un programa pioner nascut des de baix, parit per les famílies, mestres i organitzacions socials.  Certament, pel que fa al nombre d’alumnes, la realitat és que no se’n podien assumir més per motius logístics, econòmics i pels obstacles institucionals.

Pamflet reivindicatiu de l’escola catalana de Santa Coloma Font: El Salto Diario

Tres anys més tard el dictador moria i els anys 1975 i 1978, el procés de transició va donar els seus primers fruits en matèria lingüística permeten la incorporació de l’ús d’altres llengües com el català o el basc en l’ensenyament, així com també es va donar una regulació prèvia per part de la Generalitat preautonòmica. La iniciativa per aprofitar aquestes finestres d’oportunitat per l’ensenyament en català va tornar a venir des de baix, des de la classe treballadora castellanoparlant. Santa Coloma de Gramenet, governada llavors pel PSUC, va tornar a ser pionera l’any 1982, quan un grup de mares i pares, tant castellanoparlants com catalanoparlants, van iniciar una recollida de signatures per tal que el català fos la llengua vehicular en l’ensenyament públic, ja que la immersió lingüística començava a ser una realitat però només en institucions privades. Aquesta reivindicació triomfà i al curs 1983/1984 a l’Escola Rosselló-Pòrcel, es van iniciar les classes en català com a llengua vehicular per primera vegada en una escola pública catalana. Una experiència que es va estendre pels demés centres de la ciutat, on la majoria de l’alumnat i les famílies eren castellanoparlants. Aquesta experiència es va desenvolupar en paral·lel als debats parlamentaris que estaven tenint lloc. La política popular anava passes per endavant de la política institucional. Aquest model d’immersió lingüística va sorgir des de la classe treballadora. Quin model tenia el partit majoritari del govern autonòmic català encapçalat per Jordi Pujol?

El model d’escola catalana

Com ha estat exposat, durant la transició, les forces polítiques catalanistes i antifranquistes compartien uns punts en comú, establerts en el Congrés de Cultura Catalana on s’originà el següent acord l’any 1978: “La llengua pròpia de Catalunya és el català. La Generalitat garantirà l’ús oficial dels idiomes català i castellà”. No obstant això, existien divergències a l’hora de concretar l’abast d’aquest procés de normalització lingüística. Es nacionalistes consideraven obligatori el coneixement del català, mentre que els partits d’esquerres catalanistes tenien en compte les condicions socials existents i consideraven un error fer obligatori quelcom que no es podia donar des d’un bon principi. Llavors, els nacionalistes partien d’un enfocament  cultural i amb un fort pes simbòlic, mentre que l’esquerra feia una anàlisi de la situació precària del català i considerava que calia fer passos previs per revertir aquesta situació. Una situació que si no es revertia, podia córrer el perill de crear “guetos  lingüístics que dificulten la consolidació de Catalunya com a comunitat, el mal coneixement d’una i d’altra llengua, que dificulta la comunicació, i la instrumentalització de la llengua com a arma de discriminació”, com deia el preàmbul de la proposta de llei de normalització lingüística presentat pel PSC en aquelles dates. Uns parlaven del què i d’altres del com, però els objectius convergien. A un costat hi havia CiU amb el suport d’ERC i l’altre el PSC i els i les comunistes del PSUC.

Aquests dos punts de partida analítics també van tenir la seva traducció en les diferents propostes de com procedir en el procés de normalització lingüística en l’àmbit educatiu. La proposta provinent de CiU, amb el beneplàcit d’ERC i d’UCD-CC es basava en l’ús del català com a llengua pròpia en l’ensenyament escolar però permetent que, ja fos per voluntat de progenitors, tutors o de resultes de la situació sociolingüística del centre es pogués fer una excepció a aquesta norma. Aquesta proposta permetia, de facto –i era la idea de Pujol, de crear una doble xarxa escolar dividida per la llengua vehicular emprada en cadascuna d’elles, el català o el castellà. El model era similar al que el Partit Nacionalista Basc (PNB) pretenia instaurar a la Comunitat Autònoma Basca durant els primers compassos de la seva trajectòria autonòmica reinstaurada, i també hauria de ser el model al País Valencià.

Per altra banda, els partits catalanistes i d’esquerres, el PSUC i el PSC, van recollir el sentiment i tarannà de les experiències populars viscudes a indrets com Santa Coloma de Gramenet i es van negar a acceptar la creació de facto d’una doble xarxa escolar que tindria com a conseqüència la separació d’alumnes segons la seva llengua i, per tant, la separació de Catalunya en comunitats lingüístiques diferenciades; quelcom que anava totalment en contra de les voluntats de cohesió social i comunitària proposades sobretot pel PSUC i la seva idea “d’un sol poble” exposada per Josep Benet. Així doncs, apostaven per la creació d’una única xarxa escolar que tingués com a llengua vehicular el català. De la mateixa manera que optava per una política lingüística basada en la no obligatorietat i la no penalització. Avançar lentament, però assegurant l’assoliment dels objectius.

Cartell de la diada del 1980 del PSUC Font: Dipòsit digital de documents de la Universitat Autònoma de Barcelona

La primera etapa del pujolisme va estar marcada per un fort caràcter avesat al pacte per a la construcció de grans consensos al voltant dels reptes del país. Una característica que també s’explica per l’aritmètica parlamentària del moment en la qual Pujol no tenia la majoria i necessitava crear consensos. La política de normalització lingüística en fou un exemple fefaent. La posada en pràctica de la política lingüística autonòmica va emanar dels sectors de l’esquerra catalanista optant per anar a pams: primer que tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya coneguessin ambdues llengües, que les poguessin usar i acabar creant les condicions necessàries perquè el català fos la llengua preeminent. És a dir, el pujolisme va acabar acceptant aquest marc interpretatiu i d’acció que no era el seu.

Finalment, aquesta visió es va materialitzar el 6 d’abril de 1983, quan el Parlament de Catalunya aprova la Llei de Normalització Lingüística amb 105 vots a favor, cap en contra i l’abstenció d’un diputat d’UCD-CC. El procés de normalització de la llengua catalana es posava en marxa des d’una concepció de la llengua com a eina de cohesió social, de comunitat i de construcció de país. Una idea no nascuda en el pensament de Pujol, però la qual el mateix president i la seva escola ideològica van abraçar degut els nombrosos èxits que va assolir. Com demostren els resultats dels exàmens PISA, els alumnes catalans tenien un bon nivell en el domini de la llengua castellana, fins i tot, en alguns,casos superior al d’altres zones de l’estat on únicament convivien castellanoparlants. Un model, en definitiva, que garantia el coneixement d’ambdues llengües al final de l’etapa educativa obligatòria. Altrament, el coneixement de la llengua no implica necessàriament el seu ús, ja que les dades actuals exposades a l’inici d’aquest escrit –amb la dificultat evident que sempre presenten aquesta tipologia d’enquestes i les dades que aporten- demostren que una àmplia majoria de la població coneix el català, però una majoria no l’usa habitualment. De fet, si creuem les dades catalanes amb les dades estadístiques elaborades pel govern basc, trobem una situació lingüística bastant similar tot i l’existència de diferents models de normalització lingüística, sobretot en l’àmbit educatiu.

El model basc es basa en l’existència de tres models escolars: el model A on el castellà és la llengua vehicular; el model B on hi conviuen amb igualtat vehicular ambdues llengües; i el model C on l’euskera és la llengua vehicular. Segons les dades exposades pel Departament d’Educació del Govern Basc, avui dia, el model C s’imposa per davant dels altres amb més d’un 70% de demanda en els ensenyaments obligatoris. Seguint les dades de l’EUSTAT, s’observa com la situació l’any 1981 era d’un 20% de la població que emprava l’euskera com a llengua habitual, enfront de més d’un 65% que només emprava el castellà. Tot i això, l’any 2016 la balança es va equilibrar al voltant del 40% en ambdues llengües.

Si comparem les dades exposades al principi de l’article sobre la situació, ús i coneixement del català i les de l’euskera, veiem que les situacions de punt de partida i d’arribada (actualitat) són força similars, malgrat que els models (el com) varien substancialment. D’aquesta manera, d’ambdós models se’n pot extreure una voluntat i una lectura política diferent: per un cantó l’opció per enfortiment de la llengua com a element simbòlic i cultural i, per l’altre, una opció més emmarcada en la cohesió social de la comunitat vetllant per la no separació en diferents comunitats lingüístiques.

Epíleg: dels consensos als dissensos

Pamflet del Foro Babel de 1996 Font: elcatalan. es

La Catalunya autonòmica ha estat un país construït lingüísticament a base d’amplis consensos. L’engegada de la TV pública en català, la Llei de Política Lingüística de 1998, entre d’altres. El català era un element de lluita política però també generava amplis consensos dins de l’espectre polític català. Tot i el consens, des del primer moment sorgiren crítiques i atacs provinents de l’espanyolisme. Primer fou el “Manifiesto de los 2.300” en 1981. Al 1992 s’aprovà un decret important de la Generalitat que pretenia generalitzar del tot l’ús del català com a llengua vehicular i donava l’oportunitat als pares de escollir lectoescriptura en castellà a través d’una atenció individualitzada. El PP va utilizar el recurs que poquíssimes famílies van interposar per a generar desgast en un moment en que CiU donava suport a l’últim govern de González. Finalment, el 1994 el TC deia que la LNLC i la seva aplicació eren perfectament constitucionals. Després vingué el “Foro Babel” en 1996, els atacs per part de la premsa de Madrid o càntics com el de “Pujol, enano, habla castellano”, són només una petita mostra. Va ser amb el nou Estatut d’Autonomia de 2006 i la controvèrsia que aquest aixecà, quan la llengua a l’escola va tornar a ser una arma d’acció política i el model d’escola catalana va posar-se en entredit. Debats que es consideraven superats sobre el suposat impacte negatiu que tindria per a la societat catalana la segregació dels seus joves en comunitats lingüístiques a l’escola,  tornen avui dia a ocupar pàgines de diaris, minuts de sessions parlamentàries i infinitat d’hores de tertúlies televisives. Els dissensos arribaren a l’arc parlamentari català de la mà del grup polític de Ciutadans, a principis dels 2000. A finals de 2019 –en un context de polarització política com ha estat i és el “Procés”– també arribaren a les files del partit que va ajudar a tirar endavant aquesta proposta de model d’escola catalana als anys vuitanta. El novembre de 2019, el PSC va introduir una proposta de reforma de la política lingüística pel seu 14è congrés que atemptava contra el model de consens establert fins llavors.

Read More

El 28 d’octubre de 1938, les Brigades Internacionals van ser acomiadades en un trajecte pel Passeig de Gràcia i la Diagonal (en aquell moment, rebatejada com a “Avinguda del 14 d’abril”), a Barcelona. Més de 200.000 persones s’acomiadaren d’aquells voluntaris internacionals vinguts de més de trenta-cinc països diferents que havien vingut per defensar la República espanyola.

La guerra civil espanyola no va ser un simple conflicte armat entre dues maneres d’entendre la societat i la política a Espanya, sinó que també va ser una prèvia del conflicte europeu del futur: el feixisme contra la democràcia i els moviments obrers. Va ser també, per tant, una lluita internacional, on hi participaren també les grans potències del moment, perseguint els seus propis interessos geoestratègics. Es preparaven per a la guerra que venia (la Segona Guerra Mundial).

Per entendre millor les implicacions internacionals del conflicte espanyol, ens trobem amb Arnau Gonzàlez i Vilalta, el qual, serè i metòdic, ens explica què implicà la guerra civil per al món. Pocs dies abans de l’efemèride de la proclamació de la Segona República espanyola (14 d’abril de 1931), ens trobem amb ell al Palau Robert, des d’on es van acomiadar les Brigades, ara farà més de vuitanta anys.

El 14 d’abril de 1931 es proclama la Segona República espanyola (1931-36/39). Quina és la reacció internacional davant d’aquest fet tan esporàdic i inesperat?

Des del punt de vista internacional, allò que és més interessant de veure és com aquesta Europa de principis dels trenta, quan mira aquesta Espanya republicana, comença a pensar en què pot afavorir-la i perjudicar-la en política exterior.IMG_2017

Dit això, cal dir que la instauració d’un sistema democràtic com el que significava la Segona República és un cas aïllat a la dècada dels vint i trenta, perquè allò que s’està instaurant a l’Europa central, al Bàltic i arreu són dictadures. En aquest sentit, hi haurà una reacció de sorpresa. En llocs com a Llatinoamèrica, també hi ha molta incredulitat; allà hi haurà molts diaris conservadors que lamentaran la caiguda de la monarquia espanyola. A Europa, depenent de la premsa, dels partits i dels governs, es tindrà una opinió més favorable, o no.

Tanmateix, tots els governs europeus trigaran uns dies a reconèixer la República perquè no tenen clar si afavoreix els seus interessos, especialment en les seves disputes mediterrànies.

Després del Bienni reformista (1931-33) i del Bienni conservador (1933-36), una coalició d’esquerres molt diverses, el Front Popular, guanya les eleccions de febrer del 1936. Què diran aquesta vegada les cancelleries internacionals d’aquest fenomen?

El 1931, es té clar que ha arribat una república, diguem-ne ‘reformista’, democràtica; el febrer del 1936 la quasi totalitat de governs europeus, incloent-hi els Estats Units i altres governs llatinoamericans, pensen que Espanya va pel camí de convertir-se en la Unió Soviètica, versió ibèrica.

El Front Popular (que també ha estat impulsat en bona mesura per la III Internacional i la Unió Soviètica) ajunta a gent que va des del comunisme extrem fins a elements de l’esquerra moderada, és vista a França o a Gran Bretanya (especialment pels conservadors, però també pels laboristes) com el tret de sortida de la ‘bolxevització’ d’Espanya.

Aquests fets, per tant, es veuen amb hostilitat per part de les dictadures, però també de les democràcies occidentals, inclosos els nordamericans. Qui més se n’alegra és la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) i els partits comunistes i socialdemòcrates europeus, però en gran mesura es perceben els resultats a Espanya i a Catalunya com l’avantsala d’una revolució bolxevic. Manuel Azaña, per exemple, és caricaturitzat en molts diaris francesos i italians com el Kerenski espanyol, al qual els bolxevics espanyols (el Partit Socialista Obrer Espanyol –PSOE-) acabaran destronant i portaran a Espanya a convertir-se en una república soviètica, a l’altre extrem d’Europa.

Es genera una sensació de por que es veu en els documents diplomàtics, en la premsa i en les declaracions de l’època, cosa que empitjorarà quan uns mesos després, en les eleccions franceses, també guanyarà el Front Popular.

Davant aquesta situació que genera tantes pors, la República del Front Popular va fer quelcom per calmar tots aquests temors?

Des del 1917, totes les inquietuds que hi ha en el món conservador (i hi incloc també les esquerres democràtiques-reformistes), passen majorment per una por al contagi de la Revolució Russa.

Al febrer del trenta-sis guanyen les esquerres moderades; els diputats comunistes són una ínfima part dels representants del Front Popular i del Front d’Esquerres, a Catalunya. Tot i això, què pot fer la República davant aquestes pors? Doncs la veritat, és que poca cosa. La seva legislació no és d’extrema esquerra i només hi ha una petita part de diputats comunistes; per tant, més enllà de transmetre calma als ambaixadors a Madrid o als cònsols generals a Barcelona i a la premsa internacional, no poden fer moltes coses més. En el fons, és l’ambient internacional que està contaminant les relacions internacionals que divideix el món entre les opcions comunista i feixista.

La República no pot aplacar aquestes pors perquè és una sensació generalitzada i interessada potenciada amb l’arribada de Hitler al poder el 1933. La revolució no té en aquell moment agents destacats a Espanya o a Catalunya: el Partit Comunista d’Espanya (PCE) i els diferents grups comunistes catalans són molt reduïts. Per tant, és més una por ambiental i una manera de crear un clima que justifiqui un cop militar.

IMG_2034

I quan esclata la guerra civil el juliol del 1936, com reaccionen els principals centres del poder polític mundial?

Quan esclata la guerra civil, en el territori republicà (especialment a Catalunya) es produeix, ara sí, una revolució d’extrema esquerra, liderada pels sectors anarquistes en la costa mediterrània. Les grans ciutats, com ara Barcelona o Madrid queden en mans de la CNT-FAI, la Unió General de Treblladors (UGT), dels sectors més radicals del PSOE, etc.

Ara ja no es té la sensació que hi haurà una revolució, sinó que aquesta ja s’està produint, és una realitat. Això fa que tots els governs europeus, excepte el soviètic, vegin Espanya amb una por absoluta. Governs tan ‘democràtics’, com ara el britànic, el belga, el francès, etc. encara que estiguin a l’esquerra (democràtica), acaben escollint com a preferència la victòria dels sollevats que no pas la instauració d’allò que creuen que, ara sí, serà l’inici d’una Unió de Repúbliques Socialistes ibèriques.

Les principals potències democràtiques abandonen la República, però en canvi les potències feixistes tenen molt clar des del principi que ajudaran els sollevats. Quins són els interessos de la Itàlia feixista o de l’Alemanya nazi per donar-los un cop de mà?

M’agradaria fer una ‘prèvia’. França i Gran Bretanya, com a les grans potències democràtiques, però també Bèlgica (que fabrica moltes armes), Suïssa o els Estats Units no ajudaran a la República perquè volen evitar una nova guerra mundial europea, la qual creuen que pot arribar si intervenen en el conflicte.

En canvi, Itàlia i Alemanya (i Portugal) ajuden de manera desacomplexada els rebels després d’unes hores i uns dies. Dubtaran una mica. Havien mantingut contactes amb els monàrquics i pactat amb ells, tenien coneixements del cop d’estat, però s’ho rumien una mica.

Les potències feixistes intervindran finalment perquè la península Ibèrica té una posició geoestratègica absolutament determinant en una guerra europea: té el control del tancament del Mediterrani, la possibilitat d’atacar Gibraltar i, per tant, tots els canals de comunicació britànics amb l’Índia que van pel Canal de Suez, per algunes matèries primeres que hi ha a Espanya, el control de la façana Atlàntica i sobretot, des del punt de vista italià, la possibilitat de tallar el trànsit marítim entre França i els principals ports de les colònies franceses al nord d’Àfrica.

Itàlia sap que, en cas de guerra europea, França haurà de portar tropes colonials. Si un aliat d’Itàlia controla la costa mediterrània espanyola, es podria tallar tot el trànsit marítim francès. En aquest cas, França es veuria obligada a portar les seves tropes colonials de l’Àfrica negra per l’Atlàntic i llavors entrarien en joc els submarins alemanys.

Alemanya no té un interès clar per intervenir en la guerra. El té en tant que propagandístic i moral, de crear la sensació que les democràcies occidentals són règims decadents i que allà on Hitler marca un objectiu, aquest es compleix. De fet la guerra civil espanyola acabarà sent el principi de tot el seguit de victòries nazifeixistes a Europa: l’Anschluss d’Àustria, l’annexió dels Sudets… Per tant, hi ha un interès geopolític clar, però també un de polític: determinar qui té la iniciativa en l’Europa d’aquells moments. Per altra banda, també interessarà realitzar proves d’armament, especialment quan els soviètics intervenen també en el conflicte.

Treballadors de la CNT, a Barcelona, el 18 de juliol de 1936. Font: El País
Treballadors de la CNT, a Barcelona, el 18 de juliol de 1936. Font: El País

Quines seran les principals línies d’actuació en política exterior del govern de la República, ara que a les principals cancelleries europees es té la sensació que la revolució ha esclatat i que prefereixen una victòria dels sollevats abans que una de la República?

Crec que la clau per entendre aquesta pregunta és entendre que per a la majoria de periodistes o diplomàtics europeus, Espanya no és una democràcia ja. Ara bé, els governs de Casares Quiroga, Largo Caballero o Negrín afirmaran que sí que ho són, i que, per tant, les línies argumentatives dels successius governs de la República dependran d’intentar convèncer a tothom, especialment a l’opinió pública més religiosa i conservadora del món que Espanya continua sent una democràcia. La pregunta és: “és una democràcia Espanya?”. En gran mesura, no. Han sobreviscut un govern, unes Corts, clar, però s’ha produït un procés de trencament i desbordament per part de l’extrema esquerra.

Per tant, el que intentarà el govern republicà és anunciar al món que continuen sent un règim democràtic i legítim i que, per tant, han de poder comprar armes. Les pugnes que tindrà el govern republicà amb la resta de governs europeus, i també el nordamericà (el qual aplicarà la neutralitat absoluta), és que els hi venguin armes. Ningú n’hi voldrà vendre, exceptuant l’URSS i Mèxic… i, curiosament, traficants d’armes alemanys que acabaran venent armes nazis també a la República.

El principal repte que té la República és convèncer al món que continuen sent una democràcia i que després d’uns mesos d’iniciada la guerra (especialment a partir dels Fets de Maig del 1937) s’ha acabat amb la revolució i que, per tant, l’ordre torna a imperar en el territori republicà.

I a Catalunya, la Generalitat tindrà una política exterior pròpia?

Tant el govern de la Generalitat com el govern d’Euskadi (que accedirà a l’autonomia l’octubre del 1936), potencialment haurien d’haver tingut una política exterior pròpia. La Generalitat obre delegacions a Brussel·les, París, Londres… té, a més, contactes directes amb ministres d’exteriors de diferents governs europeus i els consolats generals a Barcelona, pel context de la guerra civil, s’acaben transformant gairebé en ambaixades.

Però per sorpresa de tot el cos diplomàtic repartit per tota Europa i la premsa mundial, la Generalitat no durà a terme una política exterior pròpia. Té un responsable, Rafael Closas; també un Comissariat de Propaganda, el qual tindrà un servei de propaganda internacional, d’informació en diferents idiomes, delegacions a l’exterior, un butlletí escrit en francès a París… però desoint tots els rumors o preguntes per part de cònsols o ambaixadors, la Generalitat no desenvoluparà una política clara.

Només ho farà al final de la guerra civil, una vegada el conflicte sembla clar que ja no es podrà guanyar, quan els delegats a París, Nicolau Rubió i Todorí, i a Londres, Josep Maria Batista i Roca, proposaran als governs francès i britànic una negociació de pau on Catalunya conservi l’autonomia o Espanya es converteixi en una república federal.

Però, en general, la sorpresa en el món diplomàtic europeu, és molt gran, perquè tothom creia (només cal llegir els informes diplomàtics i la premsa) que Catalunya s’independitzarà pel seu context geopolític, pel règim autonòmic que té, per ser fronterer amb França i que rebrà el suport francès de manera inqüestionable.

Quin és l’interès que pot tenir Catalunya per a les cancelleries europees?

Un interès essencialment geoestratègic. Abans hem comentat com n’era d’important la península Ibèrica en aquest aspecte. En aquest context, Catalunya podria ser de vital importància en una guerra europea, sobretot per a França. Si França aconseguia que França quedés fora d’una victòria franquista, que s’incorporés a la república francesa o s’independitzés en un règim còmode per a França, la costa francesa s’allargaria cap al sud i les comunicacions serien molt més fàcils.

Si aquesta república catalana independent, o sent un protectorat francès, aconseguís controlar Menorca, cosa en aquell moment factible (recordem que Menorca no cau en mans dels franquistes fins al final de la guerra), seria extraordinàriament important per a les comunicacions navals franceses i també per evitar l’encerclament aeri que patiria França. Cal recordar que estem parlant dels anys vint i trenta, per tant en un període de perfeccionament de la guerra aèria, i els francesos temen rebre bombardeigs franquistes des dels Pirineus, italians des dels Alps i alemanys des del Rin.

Els francesos, des de les guerres napoleòniques no es preocupaven dels Pirineus. Si Franco guanya i les tropes italianes arriben als Pirineus pel sud, França haurà de tornar a vigilar aquesta frontera. Si Catalunya s’independitza i/o queda sota protecció francesa, els francesos tindrien un peu a la península Ibèrica. Entre el 1936 i el 1939, ningú sap encara que Franco no entrarà a la Segona Guerra Mundial i, per tant, tothom té un interès molt destacat.

En canvi, per als italians, si aquesta Catalunya hipotèticament independent col·labora amb França, trencarà la possibilitat d’encerclar aèriament i naval França, el gran objectiu d’alemanys i italians.

Per tant, a segons quins països, els hi interessava una Catalunya independent

No els hi interessava per una qüestió d’afinitats, malgrat tota la propaganda exterior de la Generalitat que la presentava com l’última institució representant de la democràcia liberal europea que quedava a la República espanyola (i això els podia lligar amb Brussel·les, Londres o París).

Els interessava per una qüestió militar, per poder traslladar més fàcilment tropes d’Àfrica cap a la França continental, evitar que els italians controlessin el Mediterrani occidental i controlar les indústries catalanes… i, sobretot, el port de Barcelona. Aquest port és el més important d’Espanya a la Mediterrània i és essencial, creuen els francesos, per la batalla hipotètica que ha de lliurar-se a la Mediterrània occidental, juntament amb Gènova i Marsella.

Va haver-hi algun intent d’incentivar a la Generalitat per tal que proclamés la independència?

És sorprenent, passades les dècades i llegida la premsa i els informes diplomàtics, tant a París, Madrid, Barcelona o Moscou, la seguretat que tenien tots els ministeris d’exteriors que Catalunya s’independitzaria. Per què? Perquè interpretaven la realitat catalana en clau europea.

La diplomàcia europea pensa en què havia passat després de la Gran Guerra (1914-18). Després de la Primera Guerra Mundial, es crearen múltiples nous estats; no era per tant, un procés estrany, el de crear noves realitats polítiques. A més, coneixien la realitat cultural, identitària, lingüística, etc. catalana i que Catalunya tenia un règim autonòmic que quan esclata la guerra esdevé gairebé un estat. Això feia pensar a tothom, on fos, que Catalunya s’independitzaria.

S’oferirà algú per ajudar a això? La veritat és que no tenim documentació directa que ho acreditin, documents britànics o francesos que facin oferiments. Ara bé, sí que és cert que sabem gràcies a reunions que estan documentades, que l’any 1938 l’Estat major francès, es planteja la invasió de Catalunya per deixar-la fora d’una victòria franquista i tenir-la al costat en cas d’una guerra europea. No s’acabarà fent perquè argumenten que no tenen prou força militar per realitzar-ho, que, si ho feien, Alemanya atacaria França i corrien el perill que la societat francesa no els hi donés suport en aquella acció.

La Generalitat únicament es plantejarà la independència i s’oferirà a finals de la guerra civil. Llavors, els representants de la Generalitat a Londres i París, de manera gairebé explícita, ho plantegen en alguns documents. No parlen, però, d’independència, sinó d’una Espanya federal, on Euskadi i Catalunya tinguin un estatus gairebé de protectorat i de semiindependència. El delegat de la Generalitat a París, Rubió i Todorí arriba a escriure un document a finals de novembre del 1938 on sí que proposa al govern francès que la Generalitat provoqui un cop d’estat en contra de Negrín que ajudi al fet que la República espanyola caigui i que les tropes franceses entrin a Catalunya de manera coetània, proclamant així la independència. Aquest document el coneix el govern de la Generalitat, però mai s’arriba a presentar al govern francès.

Unes setmanes o mesos després que s’acabi la guerra, els representants del catalanisme polític, sigui d’Acció Catalana o Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) lamenten no haver intentat aquest moviment. No s’arriba a fer malgrat que al món occidental tothom considera que és evident. Els italians ho escriuen molt sovint en informes diplomàtics i en la seva premsa. Ja a finals d’octubre de 1936, en una trobada dels ministres d’exteriors italià i alemany, Galeazzo Ciano i Konstantin von Neurath, expliciten en un document que s’oposaran a qualsevol intent de creació d’un estat català soviètic.

Tothom ho té molt clar, però ho estan interpretant des d’un punt de vista europeu. No estan interpretant correctament quina és la visió del catalanisme, el qual, una vegada finalitzada la guerra es plany de no haver-s’ho plantejat.

I per què des de la perspectiva catalanista no es veu clar, o, millor dit, ni es planteja, això?

Es planteja a finals del trenta-sis amb el complot contra Companys protagonitzada per sectors d’Estat Català, ERC i Joan Casanovas (el president del Parlament), que intentaran expulsar del poder la CNT, realitzar una compra d’armes a França i realitzar una mena de cop d’estat per portar, potencialment, Catalunya a la independència.

Per què, però, Lluís Companys i ERC no ho duen a la pràctica? Primerament, perquè la seva cultura política no és aquesta. No són “separatistes”, sinó “federalistes”, “iberistes” i es mostren fidels a l’Espanya republicana. Després, perquè la Catalunya dels trenta és una Catalunya monolingüe, amb una idiosincràsia radicalment diferent (des del punt de vista dels visitants) al conjunt de la República espanyola i no es té la percepció que calgui. I, per últim, perquè la Generalitat està dominada per la CNT; i els anarquistes, per molt catalans o catalanoparlants que fossin, no donaran suport a un moviment d’aquest tipus.

Josep Dencàs i Puigdollers (1900-66), conseller de Governació de la Generalitat que el 1934 havia iniciat una sèrie de contactes amb els feixistes italians. Font: Universitat de Barcelona
Josep Dencàs i Puigdollers (1900-66), conseller de Governació de la Generalitat que el 1934 havia iniciat una sèrie de contactes amb els feixistes italians. Font: Universitat de Barcelona

Des del meu punt de vista, havent estudiat de manera extensa aquest tema durant molts anys, una de les claus de volta és que el catalanisme no té una mirada europea. No analitza bé el context europeu.

Tothom té clar a Catalunya, al final de la guerra civil, que la victòria de Franco provocarà un intent de genocidi cultural i el món associatiu i obrer; llavors és quan començaran a plantejar-s’ho. Però no tenen una percepció real; és a dir, no miren què passa a Europa. Hi haurà molt pocs que després veuran que potser caldria haver jugat la carta geoestratègica, perquè a tothom li podia interessar.

Hi havia hagut també intents de contactes amb Itàlia, amb Josep Dencàs ja el 1934, però al final de la guerra civil ja han jugat a la carta de Franco. Hi haurà una manca d’una mirada europea/ internacional per part del catalanisme, però també una manca de suport social cap a l’independentisme. En qualsevol cas, el que causarà aquesta manca d’intent és estupefacció en les principals cancelleries europees.

Una vegada acabada la guerra civil, i amb la perspectiva de la Segona Guerra Mundial, se’n penediran les potències democràtiques de no haver ajudat la República espanyola? Roosevelt va afirmar que un dels seus majors errors va ser no haver ajudat la República. Hi ha remordiments?

Si comencem per Roosevelt, cal dir que hagués volgut intervenir a Europa, i a Àsia també, molt abans que els japonesos hagueren atacat Pearl Harbor el 1941; ara bé, la política exterior nordamericana està molt condicionada pel Congrés i pel seu aïllacionisme (que no exclou, clar l’intervencionisme en el ‘seu’ hemisferi) tan imperant en aquell moment.

En el cas de britànics i francesos, allò que no volen és una nova guerra europea. A Léon Blum i al govern francès els sabrà molt greu no poder ajudar la República, als socialistes belgues també, però no volen repetir un altre escenari com el de 1914-18. Per tant sacrificaran Espanya, però també Àustria, Txecoslovàquia… En qualsevol cas, són cessions que no servirien per res, perquè allò que volen aconseguir Hitler i Mussolini (en menor mesura) és una guerra; perquè el feixisme italià i el nazisme volien demostrar la vàlua dels seus règims i el valor dels seus homes i els seus pobles, i la guerra era una eina purificadora i adequada per demostrar-ho.

Després del 1945, algú tindrà remordiments pel que havien fet amb Espanya? No crec. A Churchill, per exemple, li feia molta més por Stalin que Franco, perquè assegurava l’ordre social i l’estabilitat geopolítica a la Península. Un cop iniciada la Guerra Freda a partir del 1947/48, ningú té cap remordiment… potser algun per la manera com s’han tractat els refugiats i exiliats espanyols, però poca cosa més.

IMG_2007

Read More

Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.

SALVADOR ESPRIU

La dictadura franquista es va vertebrar al voltant dels interessos de la classe dominant. Ja el 14 d’abril del 1931, dia en què es proclamà la Segona República espanyola, els empresaris més poderosos de l’Estat es reuniren per decidir de quina manera podien acabar amb el jove projecte republicà, atès l’incipient programa reformista i progressista que preconitzava. Així doncs, no és d’estranyar que els principals beneficiats de la dictadura franquista fossin els poders fàctics tradicionals de l’estat espanyol, l’oligarquia terratinent i l’Església, als quals cal sumar-hi la burgesia.

El segell de la classe dominant durant la dictadura es feu palès en la reducció dels salaris; la creació de sindicats verticals; l’eliminació dels drets de vaga, associació i manifestació; la fixació de l’economia de guerra, que establia cartilles de racionament per a la població i va beneficiar a molts adeptes al règim, entre altres aspectes. Al mateix temps, però, també necessità cimentar-se en el nacionalcatolicisme, el supremacisme, el masclisme i, sobretot, en la unitat d’Espanya. Aquest darrer element va forjar-se extingint les manifestacions culturals dels pobles i nacions que componen l’Estat. El franquisme, d’aquesta manera, encetava un projecte nacionalitzador i uniformitzador en qüestions socials en el qual no es tolerava la diferència.

No obstant això, la implantació d’aquest projecte, especialment en les darreres dècades de dictadura, va topar-se amb diverses resistències. Una de les més significatives fou la que tractarem al llarg d’aquest article: la reconfiguració del catalanisme, un procés que s’inicià a la dècada dels seixanta i s’estengué fins als anys de la transició democràtica. Així i tot, cal tenir en compte que el principal múscul de l’antifranquisme foren, fonamentalment, les classes populars i treballadores.

El catalanisme durant el tardofranquisme

Joan Fuster després d’un atemptat a la seua biblioteca el 1981. Font: Visat.cat
Joan Fuster després d’un atemptat a la seua biblioteca el 1981. Font: Visat.cat

Als anys seixanta hi hagué una primera consolidació del catalanisme durant la dictadura. En 1962, la publicació de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster va marcar un precedent teòric important pel moviment catalanista arreu dels Països Catalans, encara que la majoria d’entitats demanaven la independència només per a Catalunya. Aquest era l’aposta del Front Nacional de Catalunya (FNC), una organització amb gran capacitat de mobilització als carrers que cercava la confrontació directa amb el règim i els seus aliats.

Sigui com sigui, la idea de catalanitat s’estenia pels territoris de parla catalana amb més o menys acceptació. Fuster, en Nosaltres, els valencians, apuntava: «Un País Valencià aïllat és una utopia i seria una traïció a la seva pròpia essència. Des de Salses a Guardamar, de Maó a Fraga, som un poble: un sol poble (…) Si el País Valencià -posem-nos en la perspectiva més localista- vol salvaguardar la seva personalitat ha de ser preservant-se fidel a la seva catalanitat bàsica.»

Fou en aquest període quan es produïren un seguit d’esdeveniments força significatius com ara el cas Galinsoga (1959), els fets del Palau de la Música (1960), la Caputxinada (1966) i la Taula Rodona (1966-1973), uns fets que esdevindrien símbols pels anys següents i que estarien protagonitzats, fonamentalment, per estudiants universitaris. També nasqué Òmnium Cultural (1961), que amb el suport econòmic de la petita i mitjana burgesia oferia cursos de català. Fou, també, als seixanta quan sorgí la Nova Cançó, un fort embat des del món cultural que reeixiria no només en els territoris de parla catalana, sinó per tota Espanya. Aquesta manifestació musical feu que la poesia més polititzada s’obrís cap al públic d’àmbits populars, permetent que talents com els de Salvador Espriu, Joan Salvat-Papasseit, Vicent Andrés Estellés i tants altres fossin arreplegats per generacions més joves per mitjà de les veus de Raimon, Ovidi Montllor, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i tants altres.

Ovidi Montllor i Maria del Mar Bonet al teatre Olympia de París. Font: mariadelmarbonet.com
Ovidi Montllor i Maria del Mar Bonet al teatre Olympia de París. Font: mariadelmarbonet.com

En 1963 consten peticions per aconseguir l’ensenyament del català a les escoles i perquè s’emprés als mitjans de comunicació. Es farien les primeres traduccions i centres d’ensenyament de la llengua que serien contestats pel règim amb la censura, multes i detencions. Veiem llavors com sí existí un reviscolament, amb la repressió des de dalt i la immigració des de baix. El conflicte amb la catalanitat es tracta d’un continu: l’Estat espanyol li donava un caire polític a la cultura catalana, reprimint-la; el poble reaccionava a aquesta repressió, i així la cultura obtenia un veritable caire polític que tornava a ser perseguit. La qüestió és que a diferència del cas basc, on l’etnicitat des de la dreta i la lluita armada des de l’esquerra han tingut un paper molt reeixit, a Catalunya comptaven amb una base cultural i literària forta, que permetia resistir les polítiques d’assimilació estatals sense recórrer a un ús majoritari de l’essencialisme i descartava la lluita armada.

Cal deixar constància que si aquests esdeveniments i iniciatives estan directament vinculats amb el creixement del catalanisme, aquest no ha sigut un moviment completament independentista. La independència ha estat una de les opcions del catalanisme, minoritària fins els anys 90. La defensa de la llengua i cultura pròpies i de majors quotes d’autogovern no impliquen necessàriament un projecte de ruptura amb l’Estat espanyol. Així i tot, si que nasqueren algunes projectes independentistes que apostaven per un trencament clar amb la dictadura.

En 1968, un grup de militants del FNC de tall marxista s’escindiren i fundaren el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), d’inspiració leninista, mentre que el FNC s’identificaria més amb el laborisme de James MacDonald. El PSAN no només acceptaria els PP.CC. com a marc nacional teòric sinó també com a marc d’actuació. Apuntaven el desbordament del «nacionalisme burgès» i el descobriment per part del proletariat de la seua «missió nacional». Trobarien per tant l’expansió com a eix fonamental d’apropament i conscienciació de la classe treballadora, obrint molts fronts sectorials: ensenyament, sanitat, associacionisme veïnal, CC.OO. i altres, a fi d’esdevenir populars, amples i participatius. El novembre de 1971 es creà l’Assemblea de Catalunya, on tant el FNC com el PSAN participarien, amb major o menor grau d’acceptació.

Declaració conjunta d’ETA, PSAN(P) i UPG d’adhesió a la Carta de Brest. Font: llibertat.cat
Declaració conjunta d’ETA, PSAN(P) i UPG d’adhesió a la Carta de Brest. Font: llibertat.cat

El PSAN també trobaria escissions i es dividiria en dos: primerament, el sector dissident s’anomenaria PSAN-Provisional; Carles Castellanos s’interessa per l’aprofundiment teòric i escriu els documents Les tasques de la Revolució Socialista (maig 1974), Aproximació a la història dels Països Catalans (gener 1975) i Cap a l’alternativa democràtica (març 1975), entre d’altres. Destaquen per les seues relacions amb moviments nacionalistes radicals d’altres nacions, com l’UPG, ETA i altres organitzacions no peninsulars, com consta en la Carta de Brest. Segonament, el sector oficial del PSAN tindria fronts sectorials de lluita i contacte amb la Nova Germania, un grup de valencians propers al Frente Revolucionario Antifascista y Patriota encapçalats per Josep Guia i Francesc Candela. Aconseguirien així eixamplar la militància al País Valencià. D’aquest entorn destaca la detenció dels «10 d’Alaquàs», entre els quals estava Josep Guia, el 9 d’agost de 1975.

Hi hagué altres vies clandestines, com EPOCA (Exèrcit Popular Català), que fou una organització independentista de caràcter militar que es gestà a partir dels seixanta i que desaparegué a finals dels vuitanta. Altre exemple és el Front d’Alliberament de Catalunya, una organització armada provinent de les Joventuts d’Estat Català i del Consell Nacional Català. En 1973, evolucionaren cap al marxisme-leninisme. És més conegut el cas de Terra Lliure (1978), organització semblant que es dissol de manera definitiva en 1995 per, segons apuntaven en el seu butlletí Alerta, «l’esgotament de la propaganda armada» i «l’esgotament dels recursos humans».

Hi hagué tres factors molt influents en la represa del catalanisme als anys 70: per una banda, la influència dels processos d’alliberament nacional de l’anomenat Tercer Món; per altra, el desenvolupament desigual i la uniformització capitalistes i, finalment, el Maig del 68. Tot i això, la mort de Franco i la construcció de la democràcia burgesa a l’Estat espanyol ampliarien les possibilitats del catalanisme i, per tant, no seria únicament aquell de tall marxista i combatiu el que ara prendria els carrers. Les possibilitats que oferia el parlamentarisme exclourien a aquells grups més combatius i donarien la benvinguda a aquell catalanisme dretà i d’ordre que havia estat exiliat, amb les figures de Tarradellas i Jordi Pujol com a preeminents en els primers anys de democràcia. Les lluites pel reconeixement de la identitat catalana es veurien en múltiples moviments, com per exemple en el cas del feminisme: en diversos actes i manifestacions feministes dels anys 70, les dones d’arreu els PP.CC. també exigien el cessament immediat de la censura, la lliure circulació de publicacions i el dret a parlar català en esdeveniments com les Jornades de la Dona, celebrades a Barcelona i València els anys 1976 i 1977. El catalanisme es convertia en una qüestió transversal.

La transició i la reconfiguració del catalanisme

I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
MIQUEL MARTÍ I POL

Actualment, parlar de Països Catalans vol dir fer-ho majoritàriament en clau independentista. Però en els anys 1975-1980 no entrava en contradicció amb propostes federalistes, confederalistes o autonomistes que pretenien algun tipus de coordinació amb aquells països de llengua i cultura agermanades. La diferència raïa en definir les identitats de cada territori i en el grau d’acceptació del fet dels Països Catalans. En 1977, deia Josep Ferrer (militant del PSAN) que la societat catalana -els Països Catalans- ha tingut una dinàmica «pròpia i diferenciada, en total sintonia amb el desenvolupament de la societat europea occidental» malgrat mancar-li el poder polític, l’administració dels recursos propis i l’organització de la seua vida cultural.

Concretament a Catalunya, hi trobem un objectiu més clar i de més llarga tradició: imaginar una nació catalana que havia d’encaixar en una Espanya on Castella no fos el centre, ni l’enemic. Per tant, mentre els independentistes no pretenien encaixar en cap Espanya, bona part del catalanisme sí aspirava a reformar-la. A més a més, i en referència als Països Catalans, el nacionalisme català els considerà com quelcom complementari al vertader subjecte polític nacional -Catalunya-, més perjudicial que beneficiós en moltes ocasions.

El pujolisme, (més proper a les idees d’un Vicens Vives en Notícia de Catalunya que a les de Joan Fuster en Nosaltres, els valencians) mantingué la idea de crear una burgesia catalana capaç de modernitzar Espanya per bandera, establint fermes distàncies amb el projecte pancatalanista. D’aquesta manera, la idea de catalanitat seria dirigida fonamentalment al Principat pel pragmatisme pujolista, tot i que la dreta espanyolista també jugà el seu paper en la regionalització dels territoris de parla catalana; no és aquest el nostre objecte d’estudi però la coalició de les burgesies per dinamitar el projecte dels Països Catalans ens deixa veure, de nou, els interessos de classe que travessen la qüestió nacional.

Val a dir, també, que la perspectiva i consciència de classe travessaren totes les demandes vinculades a la reivindicació de la cultura catalana –i l’autodeterminació–. Per ficar un exemple, mentre la petita i mitjana burgesia es mobilitzarien per la normalització del català o per l’autogovern, la classe treballadora dels Països Catalans havia de reclamar que es construïren centres escolars, de salut i socials a les seues barriades i viles per millorar les seues condicions materials. I incloïa, en aquestes demandes, una evident perspectiva nacional. Aquest assumpte el podria sintetitzar molt millor l’Ovidi amb la seua famosa frase: «Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense.»

Miquel Caminal apunta que entre 1970 i 1980, les fases de la política d’unitat foren tres: l’Assemblea de Catalunya, el Consell de Forces Polítiques de Catalunya (CFPC) i la Generalitat provisional encapçalada per Tarradellas. Si el PSUC havia sigut el partit antifranquista de referència, la mort del dictador suposava possibilitats reals i, amb aquestes, la divisió del moviment d’oposició democràtica que aquest havia dirigit. El nou panorama enfortí els partits polítics en detriment dels moviments socials i mostraria, ja als inicis, desunió.

Míting pro-amnistia de l’Assemblea de Catalunya. Font: Flickr
Míting pro-amnistia de l’Assemblea de Catalunya. Font: Flickr

L’Assemblea simbolitzava la ruptura, la mobilització contra el franquisme i el predomini de les forces sindicals i polítiques esquerranes. El Consell suposaria una reacció cap a la moderació, el centrisme i els interessos de Jordi Pujol. El Consell el formaren el Partit Carlí de Catalunya, ERC, PSUC, Convergència Democràtica de Catalunya, Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, PSAN, FNC, Esquerra Democràtica de Catalunya, Partit Popular de Catalunya, Convergència Socialista de Catalunya i la Unió Democràtica de Catalunya.  La «qüestió catalana» era indiscutiblement un dels aspectes clau de la transició, i la resposta que se li donés determinaria l’estructuració del conjunt de l’Estat.

Les primeres eleccions del 15 de juny de 1977 donaren la victòria a Catalunya a l’Entesa dels Catalans, la coalició formada per PSC, PSUC, la federació catalana del PSOE i ERC. L’Entesa veia necessari abordar conjuntament tant la Constitució com l’Estatut, apuntant que no podria haver-hi Constitució ni vida democràtica a Espanya sense un reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya i les altres nacionalitats històriques. Seria la pròpia Constitució amb el seu article 145 la que prohibiria la federació entre comunitats autònomes, posant així fi al projecte polític dels Països Catalans, que seria deixat a banda pels partits polítics però mai oblidat per alguns moviments socials.

La unitat esquerrana es viu eclipsada per un Tarradellas que, seguint l’argument de Miquel Caminal, fou un instrument d’Adolfo Suárez per redreçar la política catalana cap a la moderació. El tarradellisme, pragmàtic, particularista i orfe de base teòrica, sorprendria per les seues múltiples simpaties a diferents partits espanyols i catalans.

D’aquesta manera, la política de consens hauria reemplaçat la política d’unitat d’oposició democràtica. Açò, segurament, respon al fet que s’inclouen al parlamentarisme forces polítiques que no eren contràries al franquisme i que fins i tot eren hereves d’aquest, com ara Alianza Popular. També, a les diferències en el grau de ruptura amb el capitalisme que proposaven les diverses forces d’oposició democràtica. Aquest consens conduiria a cedir en moltes ocasions, com ho veiem en els plànols de finançament, seguretat o ordenació territorial, així com a la marginació i persecució de les opcions polítiques marxistes incloses dins del catalanisme polític.

Mentrestant, l’independentisme de tall marxista-leninista viuria, junt amb altres matrius ideològiques contràries al capitalisme, les conseqüències més immediates de la transició. Gustau Muñoz, militant independentista i comunista del PCE (internacional) seria assassinat per la policia nacional l’11 de setembre del 1978 als seus 16 anys. La violència de l’extrema dreta s’organitzaria de manera paraestatal, sobretot al País Valencià, donant lloc a la coneguda Batalla de València. Aquesta etapa de la nostra història, la de la transició, ha deixat moltes portes obertes a la investigació historiogràfica i sovint genera uns fils que s’allargassen fins els nostres dies. El trauma, les pors, les esperances i els projectes. Tot plegat, història viva de casa nostra.

Read More

Introducció

Al llarg dels segle XX però especialment durant la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust es va produir el posicionament de part dels intel·lectuals europeus sobre allò que es (mal) anomenava la qüestió jueva o el problema jueu a Europa. L’antisemitisme i el consegüent extermini va comportar un debat teòric, moral i reflexiu al voltant d’aquelles atrocitats. Un dels exemple més representatius va ser el del filòsof Jean-Paul Sartre que amb el llibre de l’any 1944 Réflexions sur la question juive pensava sobre els orígens i els fonaments de l’antisemitisme a les societats modernes.

A Catalunya, la translació d’aquest debat va topar amb la dictadura franquista, que impedia fer una reflexió pública i lliure sobre les conseqüències de la guerra mundial i la Xoà. Tanmateix, anys abans, dins l’obertura i la modernitat dels anys vint i trenta, es va dibuixar un escenari de confluència de determinats factors que van posar de moda el tema dels jueus. Va esdevenir un assumpte d’interès per a periodistes, redactors, polítics i intel·lectuals catalans. Un dels factors que va convergir foren els ressorts de la formulació etnicista dels primers teòrics catalanistes que, a finals del XIX, van equiparar els catalans amb pobles germànics i els castellans amb un substrat semític a fi de marcar una separació entre ells. Però al mateix temps també es va generar un interès historiogràfic i explícit per les antigues comunitats judeocatalanes, amb una progressiva tendència a abandonar discursos antijueus i adoptar un positivisme que ressaltava les aportacions dels hebreus.

Per la seva banda, la predisposició europeista del catalanisme polític el va dur a interessar-se per altres processos nacionals d’àmbit europeu, dels quals el nacionalisme jueu no en va quedar al marge. És per aquest motiu que l’impacte mediàtic de la violència arabojueva al mandat britànic de Palestina i les conseqüències del projecte sionista també van convertir-se en un assumpte d’interès important per a la intel·lectualitat catalana. A tot això cal sumar-hi els viatges fets per catalans al Pròxim Orient, alguns en romiatge religiós a Terra Santa, altres o bé per estudis, per interessos econòmics o per motius diplomàtics. Però pràcticament tots deixant anotades les seves impressions.

Cal afegir a aquest conjunt d’elements la importància de Barcelona com a punt de partida de gran part de la literatura antijudeomaçònica amb què l’integrisme catòlic combatia ideològicament la modernitat, la República i la secularització. Van ser catalans els principals teòrics que van actualitzar els discurs ultracatòlic, antimaçonic i antijueu. Sectors integristes que també van mostrar la seva cara més extremista davant la progressiva arribada i instal·lació de jueus a Catalunya. Una arribada que va crear gran expectació en bona part dels periodistes atents al significat d’aquell retorn. Per uns, un fenomen exòtic i simpàtic, per altres l’evidència empírica de la invasió jueva que volia dominar el món. Finalment, la confluència de tots aquests aspectes va tenir un últim factor important per fer de la qüestió jueva un temàtica plenament visible i interessant: l’ascens dels nazis a Alemanya i l’extensió de l’antisemitisme racista per Europa.

D’aquesta forma, i malgrat l’absència de jueus, es va crear als principals mitjans del país un considerable debat al voltant de la temàtica jueva, amb especial incidència en alguns dels principals intel·lectuals, periodistes i polítics del moment.

Antoni Rovira i Virgili i el projecte nacional dels jueus

Un de les figures que més va referir-se a la qüestió dels jueus va ser el periodista i polític republicà Antoni Rovira i Virgili  (1882-1949). La relació d’aquest teòric de les nacionalitats europees amb el món jueu, però, va estar marcada per una aproximació discontínua i fruit d’esdeveniments polítics i circumstàncies internacionals. Cal dir que dins de la seva enorme producció periodística –amb milers d’articles i algunes desenes de llibres–, la referència a la qüestió jueva no va ser una temàtica de primer ordre. I, quan hi va al·ludir, la seva posició va ser variable i circumstancial. Podia condemnar fermament l’antisemitisme, però al mateix temps remetre, com va fer en un primer article sobre les conseqüències de la Gran Guerra, arguments de cert perfil antijueu, però que ràpidament abandonaria.

Fotografia de Rovira i Virgili. Font: http://www.deulofeu.org/exili-expoli-rovira-virgili/
Fotografia de Rovira i Virgili. Font: http://www.deulofeu.org/exili-expoli-rovira-virgili/

Una altra de les contrarietats en el seu discurs sobre els jueus es planteja a l’hora de reivindicar una història del judaisme medieval que, en gran mesura, mitificava com a historiador per legitimar un relat històric nacional. Però, per altra banda, la presència de jueus durant els anys vint i trenta l’assumia dins del seu discurs sobre la immigració. El seu punt de vista, doncs, variava. Si la relació entre Catalunya i els jueus medievals es presentaven com una comunió idíl·lica, els hebreus arribats en ple segle XX els contemplava amb un cert distanciament i sense un sentit d’empatia tan evident.

En canvi, en la qüestió del nacionalisme jueu Antoni Rovira i Virgili va seguir un procés progressiu d’identificació. Amb la influència de diaris estrangers en un inici i des dels anys de la declaració Balfour (1917), va anar configurant una opinió cada vegada més favorable al dret dels jueus a disposar d’una entitat política a Palestina, sense deixar de banda el desig d’una coexistència pacífica amb els àrabs: «Els jueus tenen dret a refer la pròpia llar nacional, destruïda fa dos mil anys. I si aquesta llar ha d’ésser refeta, ho ha d’ésser a Palestina. Amb bona voluntat i amb esperit generós poden ésser resoltes satisfactòriament per als àrabs i per als jueus les dificultats que s’oposen a la reconstrucció de la Sion caiguda. Hi ha, a despit de totes les matances, un poble hebreu. I és just que hi hagi una nació hebrea amb territori propi».

En el seu posicionament hi intervé, per sobre de tot, un fort convenciment democràtic i progressista, que apareix quan abjurava de l’antijudaisme, ja fos d’encuny europeu o el que es destil·lava des dels sectors integristes del país. La seva identificació amb la democràcia i el nacionalisme no li permetia tolerar la persecució d’una minoria nacional com la jueva. La modernitat cultural i política que encarnava no admetia discursos del passat legitimats per arguments religiosos, per llegendes o prejudicis culturals i va titllar diverses vegades l’antisemitisme de «pútrid i fètid». Tenia la convicció que la defensa dels jueus a Europa era un acte de democràcia i humanisme.

Pel seu cantó, la percepció dels aldarulls de Palestina com un estadi més de la persecució dels jueus el van empènyer a assumir una actitud filosionista. Tot i que no va mostrar un rebuig frontal als àrabs, sí que els considerava els responsables de la violència, sense deixar d’assenyalar la passivitat i el desinterès dels britànics per complir les seves promeses amb els jueus. Per a ell, l’experiència sionista formava part de la solució al problema antisemita d’Europa. Per això el retorn dels jueus s’associava a un dret, no només històric i nacional, sinó com una obra de justícia reparadora davant les persecucions. A més, la teoria de les nacionalitats que ell defensava era d’inspiració democràtica i encaixava perfectament amb la demanda d’un territori segur i reconegut com a reacció a l’antijudaisme creixent.

De fet, totes aquestes referències positives sobre el poble jueu, el sionisme i la condemna sense pal·liatius de l’antijudaisme allà on es manifestes, formaven part del filosemitisme que es respirava en els ambients intel·lectuals del catalanisme d’esquerres. Així que no només el polític catalanista quedava vinculat a l’ambient d’aproximació que es projectava des de determinats cercles catalanistes, sinó que els seus textos van fer accentuar encara més les simpaties projueves d’aquests sectors.

El perfil antijueu de Francesc Cambó i Manuel Brunet

Ben diferent va ser el discurs de dos dels grans intel·lectuals vinculats al regionalisme conservador. El líder de la Lliga Regionalista Francesc Cambó (1876-1947) i el redactor de La Veu de Catalunya Manuel Brunet (1889-1956) van representar un punt i a part en la recepció de les qüestions jueves per part del catalanisme conservador, allargassant l’espectre d’opinions cap a posicions més properes a la retòrica integrista. Quan alguns representants del regionalisme s’acostaven a actituds més tolerants, Brunet i Cambó s’erigien com a articuladors d’un sentiment de menyspreu cap als jueus i d’agut escepticisme cap al sionisme.

Fotografia de Francesc Cabó. Font: https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0013776.xml
Fotografia de Francesc Cabó. Font: https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0013776.xml

Però la importància dels personatges i la seva influència mediàtica no poden deixar enrere les seves evolucions i particularitats. En el cas del polític de la Lliga, és cert que el gruix de les seves manifestacions de recel evident envers els jueus no van formar part estricte del debat polític, ja que mai van ser publicades. Eren meditacions personals que no serien fetes públiques fins molts anys més tard. Cal diferenciar, per tant, aquesta esfera privada d’opinió negativa de la seva apreciació pública, on es mostrava escèptic sobre el sionisme, plantejava dubtes sobre la possibilitat de constituir una nació jueva estable i comparava les dificultats d’autogovernar-se dels jueus amb la dels catalans. En la seva imatge pública, a més, cal tenir en compte que era identificat –per les seves activitats polítiques, habilitats financeres i semblança física- com a jueu. Tampoc es pot oblidar la seva aposta editorial de la Biblioteca Hebraico-Catalana com a projecte reivindicatiu del llegat jueu medieval, malgrat el seu fracàs.

Tanmateix, en l’esfera privada, les reflexions fetes durant la Segona Guerra Mundial estan carregades de retòrica antijueva i d’un ressentiment claríssim. Culpa els jueus de promoure la guerra i de beneficiar-se’n: «Els jueus tenen dintre la sang la tècnica de l’èxode. Allà on els amenaça un perill, primer fugen els diners jueus; després, quan no hi ha més remei, fugen les persones jueves. […] Els jueus han fet tot el possible perquè la guerra actual esclatés. Han fet i fan els màxims esforços per tal que no pugui venir una pau de compromís. Hitler atacà els israelites i el món enter ha de viure una guerra fins que Israel sigui venjat. I quan finirà aquesta guerra i el món enter estarà arruïnat, els jueus trobaran manera que les seves fortunes augmentin enmig de la misèria general».

Durant la seva joventut, Francesc Cambó havia tingut lligams amb la dreta nacionalista francesa, que tenia un discurs antisemita i s’havia situat al bàndol antidreyfusista durant l’afer Dreyfus. Però la seva rancúnia vers els jueus s’ha de situar sobre una part més reflexiva i personal, representada per la consciència catòlica, el conservadorisme social i l’anticomunisme.

Molt més clara va ser, en canvi, la influència de Charles Maurras i d’Action Française –líder i organització del pensament antisemita francès d’aleshores- en el discurs del periodista Manuel Brunet. Va tenir un posicionament públic que va evolucionar cap una judeofòbia en casos més dissimulada, però explícitament virulenta en d’altres. Les seves reiterades proclames d’estimació al poble jueu contrasten amb una actitud de rebuig i menyspreu que es decantava cap a una retòrica antijueva de tradició catòlica anticomunista.

La immigració de refugiats jueus alemanys durant els anys trenta va ser una preocupació constant per al periodista català. Exclama: «Però, si l’allau augmenta, quan aquests israelites immigrats s’hagin refet del contratemps i s’hagin establert, llavors sentirem les lamentacions dels nostres botiguers. Al carrer on s’estableixi un jueu hi haurà molts botiguers que se n’aniran al cel, si no es confirma definitivament que nosaltres som tan vius com ells. Encara hi ha un altre perill. Tota la jueveria és marxista, com llur patró Karl Marx. Un poble sense pàtria per força ha de tenir ideals dissolvents».

Sovint va valer-se d’un estil irònic i sarcàstic per vincular aspectes relacionats amb els hebreus amb denúncies a la política catalana i els líders republicans. Per contra, la seva suposada admiració pel projecte sionista es presentava com una forma de solució al «problema jueu» europeu, tot i que xocava amb la defensa dels interessos catòlics i morals de Terra Santa. Una contradicció que queda palesa als seus articles sobre el sionisme.

El discurs de Francesc Cambó, però especialment el de Manuel Brunet, tenen importància pel seu pes específic dins del seu sector ideològic, però van contrastar amb la diversitat d’opinions que el regionalisme conservador va oferir sobre la temàtica hebrea.

Manuel Brunet (esquerra) conversant amb Josep Pla quan tots dos eren col·laboradors de la revsita Destino. Font: Viquipèdia.
Manuel Brunet (esquerra) conversant amb Josep Pla quan tots dos eren col·laboradors de la revsita Destino. Font: Viquipèdia.

L’aproximació al judaisme del caputxí Miquel d’Esplugues

El caputxí Miquel d’Esplugues (1870-1934) va destacar per una mentalitat oberta dins de l’orde dels franciscans i com a mentor i mestre espiritual de personalitats de primer ordre, així com per ser un actiu activista cultural, fet que li va comportar ser ben conegut per la societat civil barcelonina, amb contactes influents. Va dedicar gran part de la seva carrera intel·lectual a una particular concepció de la política, la filosofia i la religió que el van convertir en un dels intel·lectuals catòlics pioners del procés de renovació de l’Església catalana a inicis del segle xx. Una actitud no absent de crítiques que li va valer l’enfrontament amb els sectors conservadors. Erudit de ploma densa i d’estil feixuc, va ser un destacat membre del moviment biblista. Precisament, el seu estudi exegeta i el seu tarannà liberal li van permetre mantenir una actitud particular a l’hora de tractar el judaisme, molt allunyada dels postulats de l’integrisme catòlic.

Fotografia del Pare Miquel d'Esplugues, nom franciscà adoptat Pere Campreciós i Bosch. Font: http://www.civtat.cat/camprecios_pere.html.
Fotografia del Pare Miquel d’Esplugues, nom franciscà adoptat per Pere Campreciós i Bosch. Font: http://www.civtat.cat/camprecios_pere.html

Aquesta actitud li va suposar certes mostres d’incomprensió per part d’alguns amics i coneguts, com la del mateix Joan Estelrich, que el va acusar haver contret unes enigmàtiques «febroses seduccions semítiques». Sense dubte, les paraules el dirigent es refereixen al posicionament que el pare Miquel d’Esplugues va prodigar al llibre El Missatge d’Israel del 1934. L’obra, centrada en desgranar les aportacions que, a parer seu, havia fet l’hebraisme bíblic a la configuració del cristianisme, també mostra l’admiració i l’atracció que el caputxí sentia pel poble hebreu, tal com ell reconeix: «A més, fill espiritualment d’Israel, declaro, […] que “cap cosa d’ell no em sento aliena”. M’emociona com si fos pròpia la seva tragèdia mil·lenària. M’enorgulleixen, com una glòria de família, els seus triomfs. No em desorienten ni m’escandalitzen, siguin com siguin, les seves anomalies. Penso que un poble expressament cridat i fèrriament afaiçonat per a ésser únic en el món, […] exigeix, si més no, pietat i respecte. Amb admiració infinita dels seus reeiximents, confesso, doncs, que de dia en dia sento més envaïdores les exigències de la meva simpatia envers Israel, enfront de qualssevol sistemàtics menyspreadors i detractors seus».

El seu concepte del judaisme, que va anar forjant-se al llarg del temps a través de diferents articles i després d’alguns viatges a Terra Santa, va acabar essent mitificat i, en cert sentit, pres amb una visió idealitzada. Per a ell, l’herència del llegat de l’Israel bíblic en la configuració i la gènesi del cristianisme significava que no se’l pogués rebutjar ni menystenir, sinó reivindicar-lo plenament. Tot i que sempre defensés que la màxima realització d’Israel era, precisament, l’acceptació del veritable messies, el cristià.

L’integrisme antijueu de Joan Tusquets i Terrats

Dins del catolicisme català, les diferències entre els diversos sectors eren molt grans, també en el tema dels jueus. A Joan Tusquets i Terrats (1891-1998) se l’ha descrit com a filòsof, pedagog comparatista, sacerdot, polemista i articulista. De fet, va tenir una vida extensa i polièdrica. Va ser impulsor dels estudis de psicologia a Espanya però també va ser perseguidor de suposats complots judeomaçònics durant la Segons República i la Guerra Civil.

Va estudiar filosofia o pedagogia catequista a Lovaina, Bèlgica, abans d’ordenar-se sacerdot. Des d’un posicionament catòlic ultrartodox va censurar el naturalisme pedagògic i l’educació mixta que s’obria pas, que imputava directament a maquinacions conspiradores. Conscient que la crisi de l’educació era un símptoma de la decadència de la civilització occidental, va defensar una pedagogia cristiana que, al seu entendre, constituïa la base de la identitat europea. Per fer-ho va entaular des dels anys vint i fins a la fi de la Guerra Civil un combat contra els que anaven contra l’Espanya catòlica que identificava, recollint el pensament integrista, amb l’actuació de les “sectes”, és a dir, maçons, teosòfics, socialistes, anarquistes, republicans, “separatistes” i jueus.

Fotografia d'un exemplar de Orígenes de la revolución espanyola del 1932. Font: Iberlibro.
Fotografia d’un exemplar de Orígenes de la revolución española del 1932. Font: Iberlibro.

Amb diferents articles a la premsa integrista i amb diverses publicacions, va aconseguir ser reconegut com un dels capdavanters de la lluita antijudeomaçònica entres els sectors d’extrema dreta. Al llibre Orígenes de la revolución española del 1932, que va situar el seu autor al centre del discurs en contra d’una República que creia inspirada pel «judaísmo, con su primogénita, la masonería, extendiendo redes perturbadoras por todos los ámbitos del estado» en van seguir d’altres amb la mateixa temàtica antisectària. Com ara una sèrie de quinze volums que, amb el nom prou explícit de Las Sectas, eren dirigits i en part redactats pel propi Tusquets. La calúmnia i la difamació servien per crear dubtes i menystenir els rivals polítics, en especial els grups d’esquerres, liberals i republicans. Amb l’esclat de la guerra, el prestigi de les seves campanyes va tenir gran influència entre els sectors alçats contra la legalitat republicana.

Durant el conflicte bèl·lic, i ja instal·lat a Burgos, Joan Tusquets va exercir una tasca delatora de possibles maçons amb l’ajut del servei de premsa i propaganda franquistes. Va poder tirar endavant una nova col·lecció que portaria el nom d’Ediciones Antisectarias on se seguia amb la denúncia de les activitats anticristianes, amb un discurs de marcat contingut antisemita, com les que ell mateix escriuria a l’últim volum de la col·lecció, l’any 1939: «Dios ha dado a los judíos potestad sobre la fortuna y la vida de todas las demás naciones. Con semejante mentalidad, era imposible que el Judaísmo no aspirase al dominio universal. Siempre luchó por esta idea. Los intelectuales hebreos, en cualquier época de la Historia, anuncian el reino universal de Sión, mientras sus comerciantes tejen, con hilos de oro, la red en que aprisionen los más poderosos Gobiernos».

En general, la seva prèdica antijueva no es pot desvincular de la unitat que formava amb l’antimaçoneria i l’anticomunisme. Fruit de l’obediència catòlica, el seu antijudaisme s’ha de circumscriure dins el mite de la conspiració mundial i com a suposada força per subvertir l’ordre tradicional. En aquest sentit, la influència dels libel Els Protocols dels savis de Sió va ser una font inspiradora indiscutible, però els arguments antisemites actuaven bàsicament com un mitjà retòric per emfatitzar i apuntalar les acusacions sobretot antimaçòniques. Joan Tusquets, doncs, va prestigiar i modernitzar durant els anys trenta la vella teoria del contuberni judeomaçònic que més tard el franquisme adoptaria com a ideologia repressiva de la Dictadura.

La simpatia del claretià Pere Voltas i Montserrat pel jueus i el sionisme

La importància de Pere Voltas i Montserrat (1879-1947) dins de la interpretació catalana del judaisme va raure essencialment en dos elements: en la profunditat i volum de la seva producció i en el seu particular i compromès posicionament. Aquests dos elements el van dur a erigir-se en una de les figures cabdals per entendre el punt de vista català sobre a temàtica jueva, i a ser un dels catòlics que va assumir una actitud més propera i de simpatia als jueus, al contrari dels postulats integristes.

En aquest sentit, en els seus articles també es va dedicar a desmuntar totes les calúmnies amb què s’acusava els jueus, ja fos per vincular-los al bolxevisme o a les teories de la conspiració. «La influència hebraica! Ja; Europa i àdhuc el món sencer no és més que una multitud d’imbècils que es deixen embridar i menar per una minoria d’homes que es diuen jueus», deia amb ironia. Poliglota religiós de l’orde dels claretians, que passà llargues estades al Vaticà i va fer de missioner a l’Africa i a la Rússia soviètica, es va mostrar especialment actiu contra l’integrisme catòlic, amb referències indirectes a Joan Tusquets: «No tot és contaminació, podridura, anticatolicisme, ni, sobretot, impietat entre els jueus. Si tenen autoritat per fer-ho, aconsellaríem a molts escriptors de la nostra banda que llegissin algunes obres sobre la vida espiritual, intensa i profunda de l’antic i modern judaisme»

Fotografia de la primera edició de "El Sionisme o la qüestió nacional hebraica". Font: Todocolección.
Fotografia de la primera edició de El Sionisme o la qüestió nacional hebraica. Font: Todocolección.

Tanmateix, va ser en les seves anàlisis del nacionalisme jueu allò que va donar una empremta especial a Pere Voltas. Presentada el 1928 i 1929 en dos volums, la seva obra El Sionisme o la qüestió nacional hebraica sintetitza gran part del seu pensament sobre el judaisme. El llibre era la culminació de tota una trajectòria d’incursions a la temàtica desenvolupada al llarg dels anys vint. Amb un ús abundant de bibliografia i fonts estrangeres, el contingut del llibre manté les característiques anunciades en textos anteriors, amb el tractament de la qüestió des d’una òptica bàsicament historicista i sense cap prejudici.

Es mostra partidari del retorn dels jueus a Palestina per a la creació d’una entitat política, posició que també fa evident pel seu to d’afecte cap al poble jueu, inèdit entre el col·lectiu catòlic del moment: «“[¿]L’existència d’aquest poble, el perill cada dia més gros de desaparèixer com a col·lectivitat, la seva voluntat resolta d’oposar-s’hi sense plànyer privacions ni sacrificis, no funda cap dret al retorn a Palestina, únic mitjà, en la consciència de la gairebé majoria dels representants conscients del modern judaisme, per a perpetuar-ne l’existència col·lectiva? […] El mateix que els altres pobles, diuen [els sionistes], té dret a la vida el vell, vellíssim i modern, moderníssim, poble jueu, per al qual el retorn a Palestina és qüestió de vida o mort». Al final, la seva aposta per un estat hebreu a Terra Santa s’havia de culminar, diu, amb la conversió dels jueus al cristianisme.

Aquesta declaració final per la conversió jueva, però, no invalida el rigor en com va tractar el moviment sionista a finals dels anys vint. Va ser precisament la seva condició de catòlic de certa tendència liberal el que va singularitzar una actitud d’acostament i d’admiració als jueus, fet que li va valer no poques crítiques, però també forces aplaudiments per com havia tractat la qüestió. A més, la singularitat de la seva obra sobre el sionisme cal situar-la al mateix nivell que la influència que el llibre va exercir en bona part dels intel·lectuals catalans que es van voler referir al nacionalisme dels jueus.

Conclusions

Malgrat l’absència de jueus, els principals intel·lectuals del país van elaborar un considerable debat al voltant de la temàtica jueva als principals mitjans de l’època, però les polèmiques van ser agres i els posicionaments notablement divergents. El nivell i la modernitat de les publicacions catalanes, l’obertura de mires dels intel·lectuals i un entorn cultural atent a les principals novetats que arribaven de l’exterior eren terreny propici per a la recepció de propostes de gran repercussió a Europa. A més, un context marcat per la confluència de diferents factors relacionats els jueus va provocar l’interès, el posicionament i el debat de periodistes, polítics i teòrics. Així, la construcció d’una qüestió jueva a la catalana pot caracteritzar-se com un exercici principalment ideològic i teòric gràcies a l’excepcionalitat d’aquell moment històric.

Read More

Aquest desembre es commemora el 40è aniversari de la Constitució espanyola. La celebració dels actes es produeix en un context de dilatada crisi social i política. El text constitucional s’ha convertit en el centre de totes les mirades i afronta l’etapa de descrèdit més profunda de la seva història. La postura de les forces polítiques s’ha polaritzat en aquesta qüestió. D’una banda, els defensors a ultrança de la Carta Magna reclamen un compliment més estricte del contingut per afrontar els problemes que assolen Espanya. Per l’altra, els retractors consideren que cal obrir un període de reformes per actualitzar la Constitució a la societat del present. A més, el desafiament sobiranista català aposta directament per sobrepassar-ne el marc jurídic i substituir-lo per un de propi. Les posicions es presenten irreconciliables a curt termini.

Històricament, la Constitució fou la culminació de la Transició, un període complex i convuls que restablia la democràcia a Espanya. És en aquesta etapa on s’elabora l’ordenament polític i jurídic actual. Per conèixer l’abast real d’aquest procés ens hem traslladat fins a la Universitat Autònoma de Barcelona per entrevistar Carme Molinero i Pere Ysàs. Els dos catedràtics han publicat de manera conjunta i individual un extens recull de llibres i articles dedicats al franquisme, l’antifranquisme i la Transició. En aquest sentit, destacar la seva publicació més recent, titulada La Transición. Historia y relatos i editada per Siglo XXI.

Ens trobem amb ells al despatx de la Carme. En Pere no hi és i mentre l’esperem encetem diversos temes de conversa. Un cop arriba i, després de presentar-se amablement, comencem l’entrevista.

Quan diríeu que acaba el franquisme i comença la Transició?

Pere Ysàs (PY) – El primer que podem dir és que no hi ha una línia de separació entre franquisme i Transició. No hi ha una etapa franquista i una etapa de Transició, sinó que la Transició és el final del franquisme. Primer, es decideix si el franquisme continua o no, i després es configura un nou sistema polític.

Carme Molinero (CM) – No se li pot posar una data, en qualsevol cas l’any 1976, que és quan es posen les bases del procés de la Transició, ens trobem amb un franquisme nu i cru: tot l’ordenament franquista està en vigor. Així i tot, hi ha alguns elements de diferència, per exemple, en el terreny de la premsa: la premsa publica coses l’any 1976 que l’any 1975, amb la mateixa normativa, no publica de cap de les maneres. Però això no significa cap canvi real. Inclús, si s’hagués de buscar una data –que ja hem dit que no es pot– serien les eleccions de 1977, en les quals ja hi ha un canvi definitiu que obre una nova etapa. Tanmateix, totes les institucions del franquisme segueixen vigents i van desapareixent progressivament. Totes no, però sí algunes de molt simbòliques i importants.

És, doncs, un procés de continuïtats i canvis?

CM – És clar. La ruptura és la mateixa Constitució.

PY – A nosaltres ens ha interessat, en el llibre, destacar que no es pot equiparar la Transició a un període concret amb característiques definides. La Transició, per definició, és un procés de canvi. Per tant, no es pot considerar com una etapa, perquè indueix a l’equivocació. El franquisme no acaba el 20 de novembre de 1975 perquè mor Franco; no acaba en una data determinada i la Transició tampoc. La Transició, més que una etapa, és un procés. Podem parlar del franquisme com una etapa i de la democràcia, quan està configurada, també. Però la transició en si mateixa no és una etapa, no és un període estable i definit.

Amb la mort del dictador s’obrien diferents escenaris que podríem resumir en continuisme, reformisme i ruptura. Tots tres eren possibles aquell novembre de 1975?

CM – Nosaltres hem definit la transició com un procés obert, en què res estava predefinit. Algunes coses eren més difícils que altres, però res era impossible.

El primer govern de la Monarquia, el d’Arias Navarro, intenta fer canvis però mantenint les essències del franquisme. És justament el fracàs d’aquest projecte, pel rebuig que desperta i per la seva incapacitat de generar cap mena d’expectatives, el que dóna pas al govern de Suárez, que no es pot entendre sense l’experiència del primer govern. Molts personatges que tindran protagonisme a partir del juliol de 1976, durant el segon govern de la Monarquia, havien estat en el primer govern, com Adolfo Suárez o Rodolofo Martín Villa, amb unes actituds molt distants amb les iniciatives que prendrà el segon. Això s’explica pel mateix fracàs de les intencions i els objectius que es marca el govern Arias-Fraga.

Si la pregunta és qui fa fracassar el primer projecte reformista, doncs, evidentment, l’acció de l’oposició. En definitiva, el projecte rupturista.

IMG_7534

En aquest sentit, sovint s’ha dit que «Franco mor al llit, però el Franquisme mor al carrer». Quin paper va tenir l’oposició en tot aquest procés?

PY – L’oposició política i l’oposició social estan estretament lligades. Ens referim als grups organitzats i als moviments socials, que tenen la capacitat de mobilitzar i generar conflictivitat. Sens dubte, tenen un paper fonamental en portar el franquisme a la crisi. No hi ha cap règim polític que desaparegui de cop i volta perquè algú pensa que l’ha de canviar, i tampoc hi ha cap dictadura contemporània que desaparegui perquè es mor el dictador. Perquè un règim polític desaparegui, prèviament ha d’haver entrat en un període de crisi.

Què és el que porta el franquisme a la crisi? Bàsicament la pèrdua creixent de control sobre la societat com a conseqüència d’una important mobilització social, que no és suficient per provocar la caiguda i el col·lapse del franquisme però sí que ho és per fer molt difícil el seu manteniment. Per tant el paper de l’antifranquisme en un sentit extens és capital, però no és l’únic.

Justament aquesta situació és cada vegada més difícil per l’aparell franquista. Les dificultats per assegurar el futur més enllà de la vida de Franco generen discrepàncies internes i divisions entre la classe política franquista. Per tant, la divisió interna també és un factor que contribueix a agreujar la crisi. Ara bé, no es pot perdre de vista que aquestes divergències en molt bona mesura també procedeixen de no saber com fer front a la contestació de la societat. En definitiva, el paper de la societat i de l’antifranquisme és fonamental, encara que no sigui l’únic, per portar el règim a la crisi. És a partir de la crisi que podem entendre la transició.

CM – El cas espanyol és molt diferent dels altres casos que es donen a l’Europa Occidental en aquest pas de les dictadures a les democràcies. El procés és intern. Cap règim polític resta al marge de l’escenari internacional i el seu entorn, però les causes de la desfeta del franquisme són endògenes, provenen des de la mateixa societat. D’altra banda, també és ben diferent del de Portugal.

Entre 1975 i 1982 hi va haver 665 víctimes mortals per causes polítiques a l’estat, que és una xifra considerable i que sovint passa per alt. La Transició va ser un procés pacífic?

CM – En el cas espanyol sempre hi ha el record de la Guerra Civil i, si prenem de referència aquest esdeveniment, el procés va ser absolutament pacífic. S’ha de tenir en compte que estem parlant d’una dictadura que ha aguantat gairebé 40 anys, que ha fet tot el possible per mantenir-se en el poder i que no tindrà mai cap voluntat d’abandonar-lo. El procés no és en absolut voluntari, malgrat que s’hagi intentat vendre un relat segons el qual la mateixa dictadura vol transformar-se en democràcia. Això és rotundament fals.

Hi ha una intervenció de les forces policials que provoca víctimes mortals, com ara a Vitòria. També hi ha un element que no es pot oblidar, que és precedent però justament en aquests anys s’intensifica, i són totes les accions provinents d’ETA i altres grups armats com els GRAPO.

PY – Podríem afirmar que és una transició pacífica en què, tanmateix, hi ha una elevada violència política. Globalment no hi ha un conflicte bèl·lic civil, però hi ha una gran diversitat de violències polítiques. La de l’aparell dictatorial, la violència de la ultradreta que intenta frenar i provocar el col·lapse de qualsevol canvi. L’atemptat d’Atocha en seria l’exemple més clar. D’altra banda, hi ha l’entrada en escena dels GRAPO, tot i els dubtes que sempre ha generat la seva actuació. El fenomen d’ETA que és el més singular, és el que aporta un nombre de víctimes més gran. El 1979 i 1980 són els anys de màxima activitat mortífera d’ETA.

En tot aquest context, quin paper van jugar les Forces Armades espanyoles i la ultradreta, coneguts popularment com el Búnker, en tot aquest procés? La seva acció va condicionar les decisions polítiques?

CM – Van ser capaços de condicionar algunes decisions concretes. Tanmateix, van demostrar que durant la Transició aquest búnker no tenia cap mena de força social ni política. El discurs del franquisme havia atorgat als militars un paper extraordinàriament important, però en la pràctica el franquisme no va ser mai una dictadura militar. La (seva) capacitat dels militars de pressionar el poder era relativament limitada. A més, en un principi la cúpula militar estava convençuda que les passes que es donaven estaven sota control. En cap moment pensaven que s’obria un procés cap a una democràcia amb les característiques que després va tenir. La seva capacitat de previsió i reacció era bastant limitada. Això no significa que el perill d’una intervenció fos inconsistent.

La profunditat de la crisi va fer agafar consciència a una part de la classe política franquista que no era possible continuar pel camí que marcava el búnker. I en aquest context també hi ha les mateixes necessitats de consolidació de la monarquia, impossibilitant que el monarca es lligués a un règim en una situació de crisi profunda. Aquestes són les coordenades del procés que cal tenir en compte per veure els esdeveniments concrets que aniran succeint-se.

PY – L’anàlisi comparada dels processos de transició en les dècades dels 70-80ens dóna algunes claus per entendre el fenomen. En la major part dels països de l’Amèrica llatina les forces armades van tenir un paper molt important, entre altres coses perquè es procedia de dictadures militars, a diferència del cas espanyol. A països com l’Uruguai o Argentina el poder efectiu romania en mans d’una junta militar. En conseqüència, les forces armades foren un actor col·lectiu amb un protagonisme decisiu en el procés de canvi. En el cas portuguès, la dictadura cau a través d’un cop d’estat militar, en un procés de signe oposat al dels països llatinoamericans.

El fet que les Forces Armades espanyoles estiguin fora del nucli de poder les situa en una posició complicada. Les dificultats per intervenir es manifesten contínuament. No tenen la capacitat per oposar-se a totes aquelles coses amb què estaven en desacord, que eren la majoria. Tampoc s’ha de perdre de vista que l’exèrcit és un exèrcit franquista. Si d’ell hagués depès, el procés es regiria per un continuisme estricte. Una altra cosa és que això fos sostenible per la situació de crisi i la manca d’alternatives i solucions que oferia l’opció continuista.

En tot cas, la seva posició ideològica i política era aquesta. Malgrat ser contraris a bona part de les accions que es van emprenent, es troben en una situació molt difícil per poder frenar-les. L’exemple més conegut és la legalització del Partit Comunista. Els militars intenten provocar una crisi de govern per paralitzar el procés. Ho intenten políticament, sense acció de força. No obstant això, els fracassos van alimentant un colpisme que acabarà tenint expressions fracassades: l’Operació Galàxia, el 23-F i altres temptatives posteriors.

Tots els actors són conscients que aquest és l’exèrcit que hi ha i aquestes són les seves actituds. En aquesta institució hi rau la força bruta i això provoca que constantment s’estigui mirant si els militars es mouen o s’estan quiets. En tot moment s’eviten actuacions contraproduents per mantenir-los passius. En un altre ordre de coses hi ha ETA. La seva dinàmica bàsicament busca provocar l’exèrcit i forçar-ne l’actuació.

IMG_7537

S’ha arribat a dir que el Rei va ser l’artífex de la Transició. La seva voluntat era encetar un període democràtic o consolidar la institució monàrquica? A més, és el monarca qui col·loca Adolfo Suárez en la presidència del govern amb l’objectiu de dirigir-lo. Quan deixa d’estar instrumentalitzat?

CM –El rei havia estat nomenat l’any 1969 successor de Franco a títol de Rei. Per tant, l’objectiu del franquisme no és la restauració, sinó la instauració de la «Monarquia del 18 de juliol». Això cal tenir-ho present. Evidentment, Joan Carles I va jurar els principis del Movimiento Nacional. Un altre element de continuïtat és que el primer cap de govern de la Monarquia, Arias Navarro, és l’últim de Franco. Dit això, és evident que el monarca considerava que calia obrir un procés cap a la democràcia. Fins i tot Manuel Fraga, sense definir-ho massa, parla d’obrir un procés democràtic mantenint certa continuïtat amb el règim. En fracassar aquesta via, cal cercar una nova perspectiva.

Sobre la relació entre el monarca i Adolfo Suárez, convé ressaltar que l’objectiu fonamental de Joan Carles és consolidar la institució monàrquica i per això dóna suport a Adolfo Suárez en totes les mesures importants que cal prendre. Una relació que es manté durant força temps. Suárez se sent fort després de l’aprovació de la Llei per a la Reforma Política i comença a prendre la iniciativa, sense consultar totes les decisions amb el monarca. Fins i tot accepta la legalització del Partit Comunista per tal de guanyar legitimitat, un dels objectius principals del govern de cara a les pròximes eleccions, si bé no era una decisió compartida per les persones que rodejaven l’entorn del Monarca. La monarquia en tot moment vol aparèixer com el motor del canvi. El moment de consolidació absoluta es produeix, tanmateix, durant l’intent de cop d’estat el febrer de 1981. Joan Carles I l’aconsegueix aturar perquè la seva figura com a cap d’estat és fonamental pels caps dels exèrcits.

PY – Només afegir que la salut política del franquisme estava tan deteriorada com la del dictador. En aquest escenari, independentment del que pensés Joan Carles I, ha d’optar si vol lligar la institució monàrquica a un franquisme en crisi o vol lligar-la a un futur molt indefinit de democràcia, que és una possibilitat molt més prometedora per l’interès de la monarquia.

A partir d’aquí, l’actuació que seguirà serà coherent amb el que intueix –o coneix– que demanda l’opinió majoritària de la població. Si la població vol un canvi democràtic, encara que sigui molt imprecís, la monarquia afavorirà aquesta opció. L’operació va funcionar bé. Ara bé, hi ha exemples que il·lustren molt bé els dubtes que tenia Joan Carles I. D’una banda, davant del referèndum de l’any 1976, segons un informe de l’ambaixador nord-americà –informació de primera mà–, el Rei preferia que hi hagués bastants vots negatius. Això significaria que calia un canvi lent i amb més prudència. Per l’altra, el Monarca és el fre a qualsevol temptativa d’actuació militar malgrat tenir(-ne) dubtes. És ell qui evita determinades dimissions de ministres vinculats a l’exèrcit per tal d’evitar una crisi de govern, com per exemple durant la legalització del PCE. Tanmateix, sobretot després de les eleccions de 1979, en un context on la violència política és molt elevada i la crisi econòmica s’aprofundeix, la inestabilitat governamental genera tensions internes molt importants. En aquest moment Joan Carles escolta amb molta atenció les queixes que li arriben. És coneixedor de nombroses maniobres per forçar un canvi de govern, des de les més moderades, fins a les més radicals, que consideren que la Constitució ha sobrepassat tots els límits imaginables. En qualsevol cas, el que no fa és afavorir el 23-F, (sinó que) però retira el suport a Suárez i considera que ha d’abandonar el govern.

Dos anuncis cridant a la societat a participar del referèndum de la Constitució, el 6 de desembre de 1978. Font: RTVE
Dos anuncis cridant a la societat a participar del referèndum de la Constitució, el 6 de desembre de 1978. Font: RTVE

Quins van ser els apartats de la Constitució més candents i que més divergència van suscitar?

Tots dos – La qüestió territorial.

PY – El concepte de «nacionalitat» determina que només una part dels diputats d’Alianza Popular votin la Constitució. Hi ha una part que vota en contra i una altra part que s’absté. L’AP, amb Fraga com a ponent, presenta un vot particular contra tot el títol 8. Aquest és un dels aspectes que genera més discussió, amb uns discursos molt dramatitzats. Consideraven que si s’aprovava aquell títol es provocaria el finis Hispania. Aquest és un debat molt visible i molt present a la premsa del moment amb el pronunciament de molts actors de signe divers.

Però hi ha altres temes  també molt discutits i que generen controvèrsia. Per exemple, les funcions del cap d’Estat, una vegada queda clar que no hi ha cap possibilitat que la Constitució estableixi com a forma de govern la república –sobretot perquè no hi ha una majoria en aquest sentit, tot i que es debaten diverses esmenes a favor de la república. Pel que fa a les funcions del  cap de l’Estat la qüestió era quin tipus de monarquia que es volia establir. Si es planteja una monarquia parlamentària com les europees, comunistes i socialistes ho accepten; si no és així i la monarquia conserva poders de decisió importants, ho rebutgen. Aquesta decisió pren molta transcendència. Finalment els poders del cap de l’estat són simbòlics i no tenen efectivitat.

En aquests moments, alguns sectors crítics amb el text constitucional, proposaven fer un referèndum sobre la monarquia perquè estaven convençuts que guanyaria el sí a la monarquia. Les enquestes així ho deien. En cas de guanyar el referèndum volien impulsar la consolidació d’una monarquia amb poders reals. D’altra banda, més enllà de la consulta hi havia qui proposava que el cap de l’estat pogués vetar lleis, un poder indubtablement extraordinari.

També es van discutir moltes altres coses que amb el pas del temps han quedat diluïdes perquè tothom ho ha considerat normal, com per exemple una futura llei del divorci o la majoria d’edat als 18 anys. Alianza Popular i una part de l’UCD s’hi van oposar frontalment. I així successivament amb moltes altres qüestions que després s’han considerat perfectament normals i versemblants.

CM – En realitat la discussió va ser intensa al voltant de totes aquelles qüestions que tenien un pes real i que venien a definir quin tipus de democràcia s’establia. Un text constitucional pot marcar les línies vermelles, però després dependrà de la correlació de forces definir aquests límits. La llei del divorci va generar una forta tensió dins de la UCD i va desencadenar una veritable batalla. Un cop passa el temps ningú posa en qüestió aquesta mesura, s’ha volgut vendre aquesta falsa imatge d’acceptació.

PY – El model econòmic de l’estat també fou un punt del debat molt intens. Calia definir si s’anava cap a un model econòmic tancat o obert. Aquí ja no només hi participen els sectors més conservadors de la vida política, sinó també els empresaris. La CEOE va intentar per tots els mitjans que la Constitució definís una economia de mercat sense limitacions. Els debats i les polèmiques foren molt intensos.

CM – Els termes exemplifiquen molt bé aquesta qüestió. La CEOE volia que a la Constitució s’hi definís una «economia de mercat», però finalment  el model definit s’apropava més al concepte d’«economia social de mercat», inclús amb previsions socialitzants.IMG_7530

Incidim breument en les relacions entre Catalunya i Espanya, ara que s’ha posat sobre la taula la qüestió territorial. Josep Tarradellas torna a Catalunya l’octubre de 1977, un any abans que s’aprovés la Constitució. Quina voluntat política hi havia darrere d’aquest gest i quins riscos se’n podien derivar?

CM –Catalunya juga un paper fonamental en el procés de la Transició. N’és el motor, tot i que no l’únic. Recordem que un dels primers viatges que fa Joan Carles, el febrer del 1976, el fa precisament a Barcelona. I val a dir que les forces polítiques catalanes en aquell moment tenien un projecte que passava per la transformació de l’Estat, no per deixar de formar-ne part. Tenien, doncs, sinergies molt importants amb les altres forces antifranquistes d’Espanya. Aquesta era una realitat assumida. La comissió dels nou, que és la comissió formada l’any 1977 al si dels sectors antifranquistes per negociar amb el govern, té entre les seves condicions elementals reivindicar l’autogovern per les nacionalitats històriques. Alhora, els resultats electorals a Catalunya donen la victòria a l’esquerra, un element diferencial força important que en aquell moment es troba vinculat al catalanisme. Tot i que és evident que hi ha grups catalanistes que són de dretes, l’extensió social del catalanisme la dóna l’esquerra.

En aquest context, el govern central intenta que el protagonisme no se’l quedi l’esquerra. I és quan s’inicia tot el procés de retorn de Josep Tarradellas, afavorint que aquesta passa es produeixi prèviament. I quan Suárez ve a Barcelona diu que s’ha de reconèixer una realitat que és innegable. Per tant, accepta la història del segle XX on el concepte de democràcia està associat al concepte d’autonomia.

PY – Per mi hi ha dues qüestions més que són importants. La tornada de Tarradellas també té una dimensió d’operació política per al govern Suárez, davant de la victòria dels socialistes i del PSUC. I, de fet, el procés que acaba amb el «Ja sóc aquí», és un procés molt complex, no és una simple negociació entre Suárez i Tarradellas, sinó a tres bandes, perquè les diferències polítiques entre  Suárez i Tarradellas i les forces polítiques catalanes són molt considerables. Hi ha moments d’entesa molt clara entre Tarradellas i el govern i de desacord  amb les forces majoritàries que ho bloquegen. La seqüència és molt complexa. Atribuir la dimensió d’operació política és raonable, però quin preu té pel govern? Doncs intentar trobar una força que minimitzi el poder de l’esquerra a Catalunya porta a Suárez al reconeixement de Tarradellas i de la Generalitat. Les eleccions són determinants perquè fins llavors no s’havia plantejat en cap moment fer tornar al President de l’exili.

D’altra banda, i això sí que és significatiu, hi ha el tema dels riscos i les reaccions que pot haver-hi. Als militars no els va agradar gens: el Capità General de Catalunya, Coloma Gallegos, va dir que no aniria a cap mena d’acte en el qual hi hagués Tarradellas –un personatge que havia estat cap de govern al període de la República, imagina’t. Per tant, es continuen prenent decisions, que van més enllà dels límits del consens de la classe política que venia del Franquisme, però que la realitat i les necessitats polítiques imposen que s’hagin de prendre. A més, hi va haver una línia de crítiques més enllà dels militars, especialment de l’entorn d’Alianza Popular, que consideraven que aquesta decisió era una barbaritat. Primer s’havia de fer la Constitució i després ja ho veurien. En canvi, la tornada de Tarradellas pressuposava el contingut que tindria la Constitució. Suárez, en la presa de possessió de Tarradellas, diu precisament això: ho hem fet perquè ho havíem de fer, perquè és una necessitat i perquè una Constitució que no contempli l’autogovern de Catalunya, no seria una Constitució que permetés obtenir el consentiment general de la població per assegurar un sistema democràtic.

CM – Sempre s’ha de tenir present en l’acció política que els agents socials, els subjectes polítics fan allò que poden fer o allò que creuen que és convenient, que a vegades no és el que realment voldrien fer. Tanmateix, quan ja s’ha pres una decisió, el que fan és presentar-ho com una opció pròpia per penjar-se la medalla.

IMG_7533

Un altre dels temes més polèmics en els relats de la Transició és la Llei d’Amnistia. Aquesta englobava també les autoritats franquistes i els funcionaris. Aquest fet ha servit perquè des d’alguns sectors se l’hagi descrit com una «autoamnistia». Vosaltres, al vostre llibre, negueu que es tracti d’una autoamnistia. Per què?

PY – Conceptualment, hauria estat una autoamnistia si el govern d’Arias Navarro hagués decretat una amnistia general per qualsevol acció potencialment delictiva que haurien fet els servidors de la dictadura. En canvi, La Llei d’Amnistia és una llei que es fa a proposta de les organitzacions que provenen de l’antifranquisme. S’aprova al Parlament sense els vots dels hereus més directes del franquisme: els d’Alianza Popular, que en aquest cas s’abstenen. Si haguessin volgut autoamnistiar-se hauria estat en una altra situació i amb uns altres actors. Per tant, de cap manera és una autoamnistia.

És una amnistia, a més, pensada bàsicament per tancar aquells problemes greus que continuaven oberts: presos polítics que no han sortit en indults anteriors, condemnats per delictes de sang. Aquí bàsicament parlem d’ETA. Es vol que surtin els presos per veure si s’inicia així el seu final. Aquest és un objectiu claríssim. El que no sabem amb precisió encara és com s’introdueixen dos articles que tenen a veure amb la inclusió (implícita) de l’amnistia pels funcionaris en la seva actuació. Aquest assumpte va passar absolutament desapercebut. Ningú s’estava plantejant que s’havia de portar davant dels tribunals a ningú.

No era un reclam de l’oposició?

No ho era. Sí que sabem que aquests articles eren una proposta d’UCD. El com es proposen encara no l’hem pogut saber. L’amnistia proposava tancar una pàgina negra de la història d’Espanya. Un element de fons és que si es posaven sobre la taula les responsabilitats polítiques de tothom, s’havia de començar pel 1936 i es faria en dues direccions. Per això l’extrema dreta constantment treia el tema de Paracuellos o als assassinats a Catalunya, que són molts més que els executat pel franquisme. En resum, si s’obria la possibilitat de passar comptes penals a tot allò que podia ser objecte de sanció penal, la Transició era impossible. Ni la major part de l’oposició ni els reformistes volen que això es converteixi en el centre del debat polític, prefereixen avançar.

CM – Justament la Llei d’Amnistia pretén que el passat no condicioni el futur. Això, per una banda, i per l’altra, és un element de declaració d’il·legitimitat del franquisme indirecta si es vol. Així, el que el franquisme havia condemnat i perseguit deixa de tenir efectes sobre el futur. Aquest és un element primordial, però n’hi ha d’altres més concrets com l’amnistia laboral. Aquest tema era més recent i intentava reparar totes aquelles persones que havien perdut la feina en les lluites per la democràcia. D’altres elements, en canvi, no s’aconsegueixen. Per exemple, hauria estat molt important, encara que fos simbòlicament, retractar les penes per avortament i adulteri, entre altres, però no s’aconseguirà. Es pretén resoldre aquells problemes més candents sense condicionar el procés democràtic que s’estava obrint.

PY – Nosaltres hem utilitzat  un indicador per demostrar que l’amnistia dels funcionaris franquistes no fou objecte de tensió ni de crítica. Hem observat què diuen de la llei d’amnistia els grups de l’esquerra extraparlamentària. Aquests grups minoritaris critiquen la llei d’amnistia en algunes coses, com el fet que no sigui una amnistia total, que inclogui als presos comuns o socials. Estem parlant de partits com la Lliga Comunista, el Moviment Comunista o el PTE. També critiquen l’exclusió de la reincorporació a l’exèrcit dels militars de la UMD, una crítica compartida en part per l’esquerra parlamentària. Però no es dedica cap atenció a la possible aplicació de l’amnistia a autoritats i funcionaris.

Per tant, ningú en aquell moment sosté el plantejament que cal passar comptes penalment amb els responsables de la dictadura, un fet que serà característic d’altes transicions posteriors sota paràmetres molt diferents.

CM – Aquest és un debat sobretot del finals del XX i del XXI.

Hi ha una autèntica munió de relats sobre la Transició. A grans trets, en destaquen dos. D’una banda, el famós «nosotros trajimos la democracia», provinent dels sectors reformistes del règim. Per l’altra, el crític amb el PCE, destacant la seva traïció pel seu paper d’agent desmobilitzador. Què en comenteu al respecte?

CM – La qüestió de la desmobilització és absolutament insostenible. Per què? Primer perquè no es produeix tal desmobilització. Les mobilitzacions que es van produir abans de 1977 tenien un doble objectiu: un primer en el qual es feien reivindicacions concretes des de cada moviment i un segon on s’impulsava decisivament el camí cap a la democràcia, que en els projectes governamentals de llavors no es veia per enlloc.

Llibre publicat per Carme Molinero i Pere Ysàs (2018, Siglo XXI).
Llibre publicat per Carme Molinero i Pere Ysàs (2018, Siglo XXI).

El concepte de democràcia no és unívoc. Tots podem estar d’acord en anar cap a una democràcia, però després no tothom entén de la mateixa manera el tipus de democràcia que es pretén. Després de 1977, quan s’han aconseguit les fites bàsiques que marquen les forces d’esquerra en el debat parlamentari, el component afegit de lluita democràtica perd força. Tot i així, la mobilització social seguirà sent molt important fins al 1979. El que passa és que té un caràcter diferent. Per exemple, en l’àmbit laboral, l’any 1974-1976 ens trobem amb una mobilització ofensiva. Es tracta que la crisi no la paguin els treballadors i, també, de lluitar per la democràcia. A partir de 1978 quina és la realitat? La crisi econòmica és extraordinàriament important. La mobilització es torna defensiva, perquè les condicions no empitjorin encara més. Només cal veure que el 1979 hi ha un volum de conflictivitat laboral més alt que el de 1976, que fins llavors havia estat el més alt. No existeix tal desmobilització, només que té un altre caràcter.

La desmobilització veïnal no succeirà en cap moment. El que dóna molta força a la mobilització no són només els grups que l’articulen, sinó la participació massiva de sectors molt amplis. Molts d’aquests sectors, i particularment a partir de les eleccions municipals de 1979, troben en els ajuntaments a gent en la qual confiaven perquè havien estat líders veïnals. A més, en qualsevol cas, aquests nous grups municipals tenen com a objectiu fer realitat les reivindicacions més bàsiques dels moviments veïnals. Per entendre’ns: no t’has de mobilitzar per un semàfor si ja te’l posen. La cultura política dels anys 70 és participativa i de gestió. Els discursos de la desmobilització no són de llavors sinó que apareixeran després. En arribar la dècada dels 80 apareixen Thatcher i Reagan, comença l’onada conservadora amb el neoliberalisme i l’escenari és completament diferent. En definitiva, qui fa aquestes anàlisis prescindeix de la història, per això són necessaris aquest tipus de llibres (assenyalant la seva publicació).

PY – A més a més, s’ignora el fet que moviments que no havien aparegut durant la dictadura, per les condicions que aquesta generava, comencen a actuar amb més força a partir d’aquests anys. Parlem del moviment antinuclear, el moviment antimilitarista o el moviment feminista. El grau de mobilització social es manté i en alguns casos anirà més enllà. El PSOE entra en escena tardanament i tindrà una presència feble en aquests moviments. Els comunistes havien continuat tenint-hi presència fins la crisi del partit del 1981. Altres grups no parlamentaris tenen un paper molt important en aquestes reivindicacions. Per això, parlar de desmobilització en els anys amb més mobilització de la segona meitat del segle XX és situar-se lluny de la realitat.

Sobre els altres relats, cal especificar que es forgen amb voluntarietat política. Per una banda, tenim el discurs apologètic extremadament manipulat per la dreta i el seu màxim exponent: el Partit Popular. S’apropien de la transició com si l’haguessin fet ells perquè les enquestes continuen mostrant una opinió majoritària molt favorable als canvis que es van fer durant la Transició. Llavors, s’apropien d’un capital que molta gent segueix considerant importantíssim. Per l’altra, volent fonamentar una crítica cap a problemes molt greus del present, s’ha cregut erròniament que buscar la legitimació d’aquesta crítica en la Transició pot donar-li més força. Ho fan perquè es contraposa amb el que diuen els altres. Aquest error de càlcul impedeix que es busqui l’origen dels problemes actuals en els anys 80 i 90, que és d’on provenen realment, i no en els anys de la Transició.

El bipartidisme, per exemple, no existeix com a tal durant la Transició. Els especialistes en ciència política dirien que és un bipartidisme imperfecte, però no existeix una estructura en el sistema polític que l’afavoreixi. La prova és que amb la mateixa llei electoral hi pot haver dos partits que ho controlen tot o el que passa ara, amb una dispersió més gran. La qüestió no és el sistema ni el marc constitucional, sinó el que la gent expressa amb el seu vot.

Read More

En l’imaginari col·lectiu europeu, l’esclat de la Primera Guerra Mundial l’estiu del 1914 va ser rebut amb un alt grau d’idealisme. La Gran Guerra, com se l’anomenaria, hauria de posar fi a totes les guerres, podria acabar amb el militarisme i dirimiria el plet entre democràcia i autoritarisme. A més a més, entre alguns grups nacionals sense Estat, la Gran Guerra representava la oportunitat d’un nou ordre internacional en el que es fessin valer els drets de les nacionalitats. Aquesta il·lusió seria molt present en el catalanisme d’esquerres i es mantindria fins ben acabada la guerra només per acabar derivant en un trist desengany.

L’estiu del 1914, el govern d’Eduardo Dato va decretar la neutralitat d’Espanya en el conflicte des d’un primer moment. Aquesta neutralitat oficial no evitaria una segmentació de la divisió pública entre els aliadòfils, partidaris de la victòria dels països aliats, i els germanòfils, favorables a la victòria de les Potències Centrals. Aquests sectors aliadòfils s’emmirallaven majoritàriament en la República Francesa, que per ells representava els valors de llibertat, laïcisme, justícia i democràcia en oposició al conservadorisme i el militarisme alemany. La germanofília a Catalunya tendí a ser força residual i només la majoria de sectors del carlisme hi donaren suport. Per la seva banda, la Lliga Regionalista, la força catalanista hegemònica electoralment, va tendir a brandir arguments neutralistes mentre procurava que la burgesia catalana maximitzés els seus beneficis econòmics en virtut de l’increment de la demanda per part dels països bel·ligerants. Contràriament, els sectors republicans i el nacionalisme català més intransigent van defensar activament la victòria aliada i van fer gala d’una profunda francofilia. Més enllà d’aquesta francofilia, els nacionalistes catalans aliadòfils van veure en la Gran Guerra una oportunitat de dur a terme una política internacional catalana que hauria de fer conèixer el plet nacional català a les cancelleries europees, com defensà Antoni Rovira i Virgili l’octubre del 1914. Per a que la qüestió catalana fos escoltada, calia fer saber a França que Catalunya estava amb ella, i per aquesta raó s’impulsaren diverses iniciatives que havien de posar de manifest la intensa francofilia catalana. A més a més de la francofilia exhibida als òrgans de premsa del catalanisme progressista com La Nació, setmanari lligat a la Unió Catalanista de Domènec Martí i Julià, l’abril del 1915 va aparèixer Iberia, una revista aliadòfila que pretenia ser el referent escrit de la defensa catalana dels Aliats i influir també en la opinió pública espanyola. Més ambiciosa encara va ser la campanya al voltant dels voluntaris catalans a la Gran Guerra. Des de l’esclat de la guerra, alguns centenars de catalans es van allistar per diferents motius juntament amb homes d’arreu d’Europa i del món a la Legió Estrangera Francesa, una unitat de l’exèrcit francès creada l’any 1831 que integrava voluntaris mancats de la ciutadania francesa. Aquest fet donà la oportunitat al catalanisme aliadòfil d’impulsar tota una campanya de sublimació que havia de demostrar que els catalans havien vessat llur sang per la justa causa de França i que havia de comportar que, durant les negociacions de pau, França afavorís la independència de Catalunya o, almenys, alguna fórmula de govern propi. El febrer del 1916 es constituí el Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans, una plataforma d’ajut als catalans que es trobaven lluitant a les trinxeres que també havia de servir per donar ressò a aquells combatents. Fidel a aquest propòsit, les pàgines de la premsa catalanista aliadòfila magnificaren les xifres de combatents voluntaris fins a extrems improbables i retrataren als voluntaris catalans com homes idealistes moguts unànimement pel desig de contribuir a la victòria francesa i a la causa de la llibertat dels pobles i les petites nacionalitats. No obstant, aquell idil·li amb França s’afebliria l’any 1917.

Portada del setmanari La Nació que duia a portada la qüestió dels voluntaris catalans a la Legió Estrangera Francesa en el marc de la campanya propagandística impulsada pel nacionalisme aliadòfil. Font: La Nació: setmanari adherit a la Unió Catalanista (26 d’agost de 1916), Biblioteca de Catalunya
Portada del setmanari La Nació que duia a portada la qüestió dels voluntaris catalans a la Legió Estrangera Francesa en el marc de la campanya propagandística impulsada pel nacionalisme aliadòfil. Font: La Nació: setmanari adherit a la Unió Catalanista (26 d’agost de 1916), Biblioteca de Catalunya

En el sí del moviment catalanista el gran esdeveniment de l’any 1917 no va ser la Revolució Russa, sinó l’Assemblea de Parlamentaris, que pretenia una reforma profunda de l’Estat que passés per trencar el monopoli del poder que havien mantingut tradicionalment els dos grans partits dinàstics. L’agitació política resultant de l’Assemblea, així com de la vaga general revolucionària d’agost, va comportar que l’Estat francès volgués marcar distàncies amb elements que interpretava com a un perill per a l’estabilitat política d’Espanya, i refermar els llaços amb un país amb el que compartia no només la frontera meridional, sinó també un mar i un oceà. Per la República Francesa, era convenient garantir l’estabilitat i la neutralitat d’Espanya, un país que a més a més era un dels seus grans proveïdors comercials. Per aquesta raó, la diplomàcia francesa va donar ordres a cònsols i ambaixadors d’evitar qualsevol apropament als sectors nacionalistes catalans, així com als sectors republicans i obreristes. Això va sumir al catalanisme francòfil en un gran desconcert.

En aquest context, el 8 de gener del 1918, el president nord-americà Thomas Woodrow Wilson va anunciar en un discurs dirigit als aliats de l’Entesa els coneguts com els Catorze Punts de Wilson, tota una crida a construir una pau fonamentada en la transparència diplomàtica, la llibertat econòmica, la desocupació militar i el reconeixement de les nacionalitats. L’èmfasi que donava aquella proposta programàtica al principi de les nacionalitats va oferir al catalanisme polític una nova oportunitat de recuperar les seves esperances en l’Entesa i deixar enrere la confusió creada per l’aposta francesa d’apropament a la monarquia espanyola i als partits dinàstics. Si bé la paradoxal francofilia sostinguda pel catalanisme aliadòfil no va minvar substancialment, almenys pel que fa la premsa escrita, Wilson passaria a ser clarament l’eix al voltant del qual pivotaria el somni internacionalista del nacionalisme català en els anys 1918 i 1919. Això faria que el catalanisme oblidés el tradicional aïllament dels Estats Units en els afers internacionals i ignorés la pressió dels grups neutralistes nord-americans oposats al president; contràriament, Wilson es convertí en l’home de moda: arreu de Catalunya s’organitzaren banquets en honor seu i molts municipis, com ara Montblanc, Terrassa o Mollerussa, li van dedicar carrers. L’Ajuntament de Barcelona arribà fins i tot a declarar Wilson ciutadà honorari de la ciutat, essent alcalde el lerrouxista d’origen andalús Manuel Morales Pareja. Nogensmenys, el lerrouxisme, que des d’un primer moment havia estat manifestament aliadòfil i fins i tot aspirava a la integració militar d’Espanya al conflicte bèl·lic, havia firmat una mena de treva tàcita amb el catalanisme perquè considerava aquest una força aliada en la pretensió de reforma de l’Estat. Per aquesta raó, el lerrouxisme va fer costat al catalanisme en totes aquelles iniciatives orientades a l’exaltació de la figura del president nord-americà. El consistori de Barcelona arribà a considerar Wilson el 16 d’octubre del 1918 com “escut de la justícia, defensor del principi de les nacionalitats, representant dels principis universals de l’internacionalisme de pau i humanitat”. Esperonats per la il·lusió en la via wilsoniana, alguns elements en l’òrbita de la Unió Catalanista van constituir el juliol del 1918 el Comitè Pro Catalunya, una organització independentista liderada per Vicenç Albert Ballester, considerat dissenyador de la bandera estelada, que l’11 de setembre del 1918 va publicar un díptic en català, francès i anglès en el que reclamava la revisió del Tractat d’Utrecht del 1713, que havia posat fi a la Guerra de Successió Espanyola reconeixent com a rei d’Espanya Felip V, i en el que es recollien fragments del discurs que Wilson havia fet el mes de gener, tot lloant la figura del president nord-americà.

Woodrow Wilson, original de Virgínia, havia estat rector de la Universitat de Princeton i governador de Nova Jersei pel Partit Demòcrata abans d’esdevenir l’any 1913 el 28é president dels Estats Units d’Amèrica (1913-1921). Font: Wikipedia
Woodrow Wilson, original de Virgínia, havia estat rector de la Universitat de Princeton i governador de Nova Jersei pel Partit Demòcrata abans d’esdevenir l’any 1913 el 28é president dels Estats Units d’Amèrica (1913-1921). Font: Wikipedia

La matinada del dia 11 de novembre del 1918 es va firmar l’armistici al bosc de Compiègne que posava fi a la Primera Guerra Mundial. La notícia de la victòria aliada va fer esclatar l’eufòria dels aliadòfils catalans, que van celebrar tota mena de banquets, van desplegar banderes franceses i nord-americanes a diversos ajuntaments, van impulsar manifestacions ciutadanes de celebració i van posar retrats de personatges com Wilson a no pocs ajuntaments. Darrera d’aquesta eufòria estava la convicció que la victòria aliada suposaria per Catalunya la consecució de la independència o, almenys, d’un govern propi amb amplis poders. Ara era el moment de maniobrar per tal d’aconseguir un nou estatus polític per a Catalunya i per a corroborar si els esforços que s’havien fet durant els quatre anys de guerra per internacionalitzar la causa catalanista donaven fruits. Ja el dia 10 de novembre, un dia abans de la firma de l’armistici, l’advocat i impulsor del Partit Republicà Català, Francesc Layret, havia reivindicat Wilson en una conferència i havia reclamat la formació d’una Assemblea que nomenés uns delegats que plantegessin a la futura Lliga de les Nacions que propugnava Wilson la solució del plet català. El 15 de novembre la minoria republicana al Congrés dels Diputats presentava una proposició de llei per a concedir a Catalunya l’autonomia. La Lliga Regionalista, amb Francesc Cambó al capdavant, va maniobrar ràpidament, amb el suport del propi monarca Alfons XIII, per capitalitzar la campanya autonomista de Catalunya: l’interès compartit per la monarquia i la Lliga era que aquesta campanya no derivés en un perill de desestabilització o de caiguda del règim, com havia passat a Rússia l’any anterior, i per tal d’evitar-ho era convenient desplaçar a les esquerres catalanistes a un segon terme. Per aquesta raó, la Lliga s’ensenyoriria provisionalment de la retòrica aliadòfila que havia estat pròpia de les esquerres catalanistes i impulsà banquets en honor als aliats i altres iniciatives, tot confiant també en la possibilitat que des de les cancelleries estrangeres s’afavorís la causa autonomista. Altres sectors més intransigents miraven més enllà de l’autonomia i pensaven en la consecució de la independència de Catalunya. El govern espanyol va arribar a preocupar-se seriosament per les maniobres d’internacionalització que practicava el nacionalisme català. En aquest sentit, per exemple, el 15 de novembre del 1918 l’ambaixador espanyol a París, José María Quiñones de León, va enviar un telegrama confidencial, que actualment es conserva a l’Archivo Histórico Nacional, exposant que des del Consolat espanyol a Perpinyà s’havia fet saber que un legionari català s’havia adreçat a un comandant militar de la ciutat demanant permís per a que els voluntaris catalans de la Legió Estrangera firmessin un document adreçat a Wilson en el que es demanava el reconeixement de la nacionalitat catalana. La preocupació l’expressava el propi Quiñones al final del seu telegrama: “entero a Vuestra Excelencia de este hecho por si pudiera ser manifestación de un estado de espíritu que tienda a generalizarse”. El neguit de les autoritats espanyoles fou tant que el desembre del 1918 el president del govern, el comte de Romanones, va fer un viatge a París en el transcurs del qual es reuní amb Clemenceau i Wilson, i el president francès va assegurar a Romanones que la creació de nous Estats nacionals només es concretaria en el centre i est d’Europa. Segons sembla, el propi Wilson va confessar no saber res de les pretensions dels sectors nacionalistes catalans ni que a Espanya existien moviments d’aquesta índole.

Versió en anglès del díptic publicat pel Comitè Pro Catalunya el 1918. El document, el primer en mostrar una bandera independentista estelada, és un testimoni documental fonamental per visualitzar les esperances que alguns sectors del nacionalisme català havien dipositat en Wilson. Font: Wikipedia
Versió en anglès del díptic publicat pel Comitè Pro Catalunya el 1918. El document, el primer en mostrar una bandera independentista estelada, és un testimoni documental fonamental per visualitzar les esperances que alguns sectors del nacionalisme català havien dipositat en Wilson. Font: Wikipedia

Malgrat la força aparent de la campanya autonomista, l’esclat de la vaga de La Canadenca animà a la Lliga Regionalista a donar per tancada la campanya a finals de febrer del 1919. No obstant, el fracàs de la Lliga acabaria enfortint alguns grups nacionalistes més radicals, i sobretot no va fer defallir a alguns joves separatistes de defensar la seva causa a París, on des del 18 de gener del 1919 s’estaven duent a terme les negociacions de pau al Quai d’Orsay, seu del Ministère des Affaires Étrangères. El Comitè Nacional Català, una organització independentista establerta a París l’any 1918 i impulsada per un jove separatista radical nascut a les Terres de l’Ebre que havia servit com a voluntari a les files de la Legió Estrangera, Daniel Domingo Montserrat, va lliurar l’abril del 1919 uns documents dirigits als delegats de la Conferència de Pau en els que s’exposava la seva versió de la realitat històrica catalana, es reiterava el desig de supressió de les clàusules del Tractat d’Utrecht, i es demanava una intervenció internacional en benefici de la independència de Catalunya, tot lloant novament a Wilson i als països vencedors. Domingo, Montañà i un altre jove independentista, Josep Castanyer, van mantenir diverses trobades a París amb diplomàtics i directors de diaris. La tarda del 21 d’abril, tots tres van arribar a presentar-se a l’Hotel Crillon, a la Place de la Concorde, on s’havia instal·lat el gruix de la representació dels Estats Units durant les negociacions de pau. Els joves independentistes van enfrontar la reunió amb optimisme, confiant que els Estats Units intervindrien en benefici de la opció separatista catalana. Els va rebre el comandant Tyler, un dels secretaris del president Wilson, qui per sorpresa dels tres joves sabia parlar una mica el castellà. Els joves van lliurar a Tyler un document adreçat directament al president Wilson, però la reacció de Tyler fou poc convencional: va criticar que el document estava mal escrit en anglès. Desprès, li van entregar més documents que pretenien deixar palesa la intensitat de l’aliadofilia a Catalunya, com ara el número 4 de La Trinxera Catalana, una petita publicació dels voluntaris catalans a la Legió Estrangera més compromesos políticament amb el separatisme: en aquell exemplar, apareixia una vinyeta de Wilson amb una destral a punt d’alliberar Catalunya desprès d’haver tallat els lligams que oprimien altres pobles com Polònia o Sèrbia. Tyler va dir que li agradava la vinyeta i encoratjà als joves catalans a treballar i reforçar els seus contactes si Catalunya pretenia ésser escoltada en les negociacions que s’estaven duent a terme a París. La qüestió catalana no semblava estar a l’agenda, però per aquells joves i pels cercles intransigents dels que procedien, podia existir la possibilitat que arribés a ser-hi.

Vinyeta que representa Wilson amb una destral a punt de deslligar Catalunya d’Espanya. Font: La Trinxera Catalana, núm. 4 (19 de desembre del 1918), Biblioteca de Catalunya.
Vinyeta que representa Wilson amb una destral a punt de deslligar Catalunya d’Espanya. Font: La Trinxera Catalana, núm. 4 (19 de desembre del 1918), Biblioteca de Catalunya.

El 28 de juny del 1919 se signava la Pau de Versalles, el primer i més important dels grans tractats de pau. Els tractats subsegüents corroborarien el que Clemenceau havia anunciat a Romanones el desembre del 1918: l’autodeterminació només s’aplicaria en els territoris dels Estats vençuts, amb la intenció paral·lela de crear un conjunt d’estats que poguessin frenar una eventual expansió del comunisme. La qüestió catalana, malgrat els esforços dels grups aliadòfils catalanistes i sobre tot dels grups minoritaris de l’incipient separatisme, va ser totalment ignorada. La retirada de la Lliga Regionalista de la campanya autonomista i les realitats de la política internacional del món de postguerra no van ajudar a les aspiracions del nacionalisme català. Però, sobretot, el nacionalisme català era un moviment encara poc desenvolupat, i a més a més era un moviment a l’interior d’una Espanya que en el marc europeu del moment tenia poc d’excepcional i que era un important aliat econòmic i polític de les principals potències del seu entorn. Al cap i a la fi, Espanya no havia entrat en guerra i, si bé no va guanyar res amb la neutralitat, tampoc va perdre res. El catalanisme polític que va dipositar les seves esperances en una via internacionalista que passà per França primer i per Wilson desprès havia caigut en l’autoengany. El contingut de les proclames de Wilson havia donat esperança a molts més moviments nacionals que els que el propi Wilson mai va voler atendre, com fou també el cas del nacionalisme irlandès, segons exposà David Hunter Miller, membre de la delegació americana. A finals del 1919 Wilson va reconèixer que la idea d’autodeterminació que havia expressat havia anat massa més enllà del que originalment pretenia i que el 1918 havia parlat d’autodeterminació “sense saber que existien les nacionalitats que ens venen a veure dia rere dia”. La via internacionalista del catalanisme havia nascut, doncs, morta, i Wilson es va convertir, finalment, en el nom d’un desengany.

Fotografia d’una excursió de joves independentistes catalans amb joves nord-americans a Montserrat l’any 1918, en el marc de l’eufòria wilsoniana. Font: Vibrant.
Fotografia d’una excursió de joves independentistes catalans amb joves nord-americans a Montserrat l’any 1918, en el marc de l’eufòria wilsoniana. Font: Vibrant.

Read More

Seràs un dels professors convidats als cursets sobre la història del catalanisme que estem organitzant Ab Origine conjuntament amb Òmnium Cultural – Eixample. Com serà la sessió amb la qual inauguraràs els cursets?

M’heu demanat que en faci la introducció teòrica. Seran dues classes en què, segons el programa i la manera amb la qual entenc aquestes sessions, intentarem d’abordar què diuen i què proposen els diversos paradigmes teòrics d’estudi de les nacions i dels nacionalismes. Bé, què diuen i què proposen els autors de referència, que són persones de carn i ossos, s’entén. I, a partir d’aquí, les diferents maneres com s’han anat conceptualitzant els termes «nació» i «nacionalisme».

Abans de començar, però, vull agrair-vos que hàgiu pensat en mi. Per un tema d’il·lusió personal, però també per una qüestió de fons sobre el curs: em sembla extremadament encertat i adient, des d’un punt de vista historiogràfic, començar a treballar el catalanisme tenint clares, d’entrada, unes nocions teòriques bàsiques sobre un concepte tan difícil de definir com és el de «nació». D’altra banda, també m’agradaria donar-vos les gràcies: a la revista per haver-me ofert la possibilitat de fer aquesta entrevista i a en Jordi Vives, que va ser la persona que em va fer confiança i em va anar al darrere perquè escrivís els dos articles que vaig acabar publicant a la vostra revista. Entenc que tot forma part d’un mateix fil conductor: si ara estic fent les classes introductòries del curs d’Ab Origine i Òmnium és gràcies a tota aquesta feina prèvia.

Com definiries el catalanisme?

El catalanisme és una cultura política. És a dir, una cultura política que defensa que Catalunya té una personalitat diferenciada, una singularitat, una peculiaritat, i que, per tant, aquests trets característics s’han de traslladar en polítiques i competències concretes. En aquest sentit, situo el catalanisme en l’àmbit de la política, perquè el que persegueix són objectius polítics que s’han d’assolir mitjançat la tasca política. En el cas del primer catalanisme, d’administració de la mateixa regió. Aquesta definició “política” conté una derivada molt interessant: el que s’ha anomenat «catalanisme cultural», la Renaixença, no seria, per tant, «catalanisme». Segur que després hi tornarem.

També és cert que hi ha diversos corrents dins el catalanisme i que en l’actualitat, per exemple, hi ha nombrosos espais polítics que es reclamen hereus d’aquesta tradició. La definició, doncs, la circumscric només als inicis del catalanisme. En les darreres classes del curs, on es parlarà del període que abraça la Transició, el pujolisme i el nou auge independentista, ja no tinc tan clar que es pugui aplicar aquesta definició de la mateixa manera.

Apuntes que el catalanisme no ha estat una cultura política estàtica i que per tant el concepte de nació no és el mateix a mitjan segle XIX que en l’actualitat. Quines diferències o similituds hi ha en la concepció del catalanisme entre aquests dos períodes?

El catalanisme no és immòbil i, com dèiem, sempre ha tingut corrents interns: un catalanisme d’esquerres o de dretes, més o menys progressista o més o menys conservador, etcètera. De totes maneres, aquesta distinció pecaria, potser, de “presentista”. El que sí que tinc clar és que no podem entendre el catalanisme com una simple evolució de si mateix, com un simple procés mecànic que ens havia de portar inevitablement de la «nació cultural» de la Renaixença a la República Catalana passant, inevitablement, per la construcció d’una «nació política» durant el segle passat. Ara hi entrarem.

Abans comentàvem que era molt interessant fer dues classes introductòries per conèixer les diferents concepcions teòriques que existeixen per entendre i estudiar les nacions i els nacionalismes. Bé, doncs hauríem de fer el mateix amb el catalanisme, o els catalanismes, ja que també hi trobem diversos corrents historiogràfics, fins i tot contraposats. Precisament, un d’aquests paradigmes considera que el catalanisme neix, com insinuàvem abans, amb la Renaixença. Sobre aquest punt, i des de la meva manera de veure-ho, hi ha dues respostes possibles. Si la pregunta va encaminada a afirmar que la Renaixença és l’inici del catalanisme com a tal, la meva resposta és no. I si la pregunta pretén fer entendre la Renaixença com un caldo de cultiu, com el pas previ necessari, en el qual es desenvolupa el catalanisme polític… Doncs potser tampoc. O no del tot. M’explico.

A tot Europa, dècades abans, s’experimenten moviments regionals importants. Tenim els casos de la Gran Bretanya, on ja existien disputes entre les diverses burgesies industrials, o els d’Alemanya i França, on també trobem pugnes entre regions i experiències de “Renaixences” regionalistes. Sobre aquest últim cas, són especialment interessants els treballs de la professora Anne-Marie Thiesse. A Espanya, hi trobem fenòmens similars amb els regionalismes basc, gallec, català o, fins i tot, asturià. Si bé el cas que més conec és el valencià, gràcies als treballs de Manuel Martí i Ferran Archilés. Amb tot, l’únic que volia defensar és que més que buscar la peculiaritat de la Renaixença, el que hauríem de fer és inserir-la en un context global de moviments regionalistes a mitjan segle xix. La Renaixença no és la llavor que havia de fer créixer, per les lleis de la naturalesa, el catalanisme.

Per què a Catalunya es consolida una cultura política i no passa el mateix en altres territoris com ara el Migdia francès o a Gal·les? La resposta té a veure amb la tesi de Pierre Vilar segons la qual l’absència d’un Estat consolidat força a la burgesia catalana a trobar una alternativa d’articulació política.

Anem a pams. Com ja he dit, en temps de la Renaixença, els moviments regionalistes són mainstream. El moviment felibrenc occità, per exemple, intenta d’emular el que s’està fent a Catalunya: els Jocs Florals, un òrgan de comunicació, una editorial que publiqués i recuperés textos històrics i, òbviament, els intercanvis culturals de Frederic Mistral. Però parlem d’aquests homes de la Renaixença. Joan-Lluís Marfany, al seu darrer llibre Nacionalisme espanyol i catalanitat: Cap a una revisió de la Renaixença, demostra que aquests intel·lectuals parlen en castellà a casa i que els seus textos més formals també són escrits en espanyol. Una de les tesis de fons del llibre és la contradicció —si és que se’n pot dir així— d’aquests homes: com més espanyols se sentien, més catalans es consideraven. Per a ells, la catalanitat era part essencial i indestriable del nacionalisme espanyol. Era un tot, tal com bé suggereix el títol de la seva obra. És també el que el professor Josep Maria Fradera ha anomenat com un «doble patriotisme». Potser podria ser més encertat afegir-li l’adjectiu jeràrquic: un «doble patriotisme jeràrquic». Un pas més enllà ha anat Marfany dient que no, que només existia un patriotisme, que era l’espanyol, i que el que passava amb Catalunya era una simple qüestió d’«amor al país». Això és la Renaixença.

Pel que fa als inicis del catalanisme polític —tot i que ja hem comentat com d’absurda és aquesta apreciació—, hi trobem, almenys, una cronologia compartida. A La cultura del catalanisme [: El nacionalisme català en els seus inicis], Marfany hi posa data: 1886, any en què es crea el Centre Escolar Catalanista (CEC), espai en el qual trobem la flor i nata dels joves universitaris del moment: Jacint Verdaguer, Francesc Cambó, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch o Prat de la Riba. Albert Balcells, que poc o res té a veure amb les tesis de Marfany, també situa el naixement del catalanisme en dates similars, considerant que el punt de partida són les formulacions teòriques de Valentí Almirall. Serà també el 1886 quan es publicarà Lo catalanisme. Resumim: el 1880, se celebra el Primer Congrés Catalanista; el 1881, Amirall trenca amb els federalistes republicans de Pi i Maragall; el 1882, crea el Centre Català; el 1886, com ja hem dit, neix el CEC com a societat filial del Centre Català i es publica Lo catalanisme; i, finalment, aquests s’escindeixen per tal d’engendrar la Lliga de Catalunya un any més tard, el 1887.

Hem de situar, doncs, els inicis del catalanisme al final del segle xix. Hi veiem un consens “de dates”, però i de fons? Almirall no dubtarà, per exemple, a acusar de «separatistes» els joves del CEC. De fet, en el pròleg de l’edició castellana de Lo catalanisme, publicada el 1902, remarcarà que «volvemos á publicarlos [en referència a les seves obres i escrits polítics], y lo hemos puesto en la lengua más general de la nación que formamos parte, para que sean más los que nos comprendran y evitar así que jamás se pueda por nadie con aquellos confundírsenos». Està pensant en aquests joves “radicals” del CEC, a qui en el mateix pròleg titllarà de «catalanistas […] de exageraciones patrioteras» i de «separatistes por odio y malquerencia». Tampoc no ens passa per alt el «Jamás hemos entonado ni entonaremos Los Segadors, ni usaremos el insulto ni el desprecio para los hijos de ninguna de las regiones de España». Parlem d’un Almirall que se sent excomunicat de tots els espais del regionalisme catalanista, cert, però aquestes declaracions ens obren la porta a preguntar-nos sobre les diferències de fons a l’hora d’explicar el naixement del catalanisme. Qui diria, avui dia, que Almirall no aixecaria el puny amb Els Segadors?

Què busca fer el catalanisme en un inici? Quina relació vol tenir amb Espanya? I més tenint compte que una part d’aquest moviment considerava que Catalunya era una branca d’un mateix tronc anomenat Espanya.

Les Bases de Manresa en són un exemple. Situem-nos l’any 1892, amb la Unió Catalanista. És un bon moment per veure quines són les reivindicacions principals per a una futura Constitució Regional Catalana. La voluntat no és altra que la de diferenciar clarament quines són les competències del poder regional i quines les del poder central. Es demana l’oficialitat única del català, que la recaptació d’impostos es pugui fer mitjançant l’administració catalana, que l’ordre públic estigui controlat pel poder regional, etcètera. També hi ha demandes concretes, sobretot en matèria d’infraestructures: els ferrocarrils o el servei de correus. A Barcelona n’hi ha d’altres, com, per exemple, l’enderrocament de les muralles per obrir i modernitzar la ciutat.

Pel que fa a les reivindicacions, però, n’hi ha una que crec que hauríem de tractar per separat: la disputa social, política i econòmica entre proteccionistes i lliurecanvistes. Però d’això en podem parlar més endavant, perquè hi ha qui considera que és un dels punts claus en la presa d’una consciència d’una personalitat diferenciada i que, en conseqüència, té un paper cabdal per als orígens del catalanisme polític…

És essencial la disputa entre el lliurecanvisme contra el proteccionisme a Catalunya?

Com deia, hi ha obres més generalistes que entenen que aquests «interessos econòmics diferenciats» van despertar un sentiment molt potent de «particularisme català»: una burgesia madrilenya lliurecanvista i centralista contra una burgesia catalana proteccionista i treballadora. Jo no ho tinc tan clar, crec que ho hem d’analitzar més a fons. En posaré dos exemples.

Recordo una conferència organitzada per l’ANC, l’Ateneu Barcelonès, el Cercle Català de Negocis, la Comissió de la Dignitat i la revista Sàpiens —quina combinació… S’hi reivindicava un suposat primer discurs independentista. Era un text de, precisament, l’any 1886! Es va fer per protestar contra el Tractat de lliure canvi entre Espanya i la Gran Bretanya, i el signava el farmacèutic Narcís Roca i Ferreras. Diuen que va causar tant d’estupor que fins i tot La Vanguardia se’n va fer ressò. Aquí se’ns presenta la defensa del proteccionisme com una lluita vinculada a l’independentisme. O un protoindependentisme.

En canvi, jo m’he trobat el contrari. L’any 1881, en un diari de Madrid, hi apareix una notícia sobre la constitució d’un cercle proteccionista a la capital: «Este será de recreo en apariencia, pero en realidad servirá para agrupar en él los intereses productores de toda la Península y velar cerca de los Gobiernos por el fomento y desarrollo de la produccion nacional. Desean los iniciadores de este pensamiento armonizar los intereses de unas provincias y comarcas con los de otras, concentrar esfuerzos parciales, dar unidad á las gestiones para que la accion resulte mas eficaz, manteniendo en constante relacion á los centros productores. En una palabra: los proteccionistas á que nos referimos, en su mayoría catalanes, desean quitar á la causa de la proteccion el sabor catalanista que en la actualidad tiene». Més clar, l’aigua. A més, reafirmen que el poder de l’Estat resideix a Madrid, la capital. Un altre debat seria si hi resideix, o no, el poder econòmic, que opino que no. És en aquest context que s’encunyarà el terme «centralista». No serà, doncs, un concepte d’arrel “nacional”, sinó “econòmica”. També és interessant de comentar, ja que parlem de la significació dels conceptes emprats a l’època, que, en un primer moment, el terme «catalanisme» té connotacions pejoratives. Serveix d’acusació. De fet, hi ha autors com Albert Balcells que defensen que la catalanofòbia és anterior al catalanisme. En aquest cas, ho comparteixo. Potser dit amb unes altres paraules: la por al catalanisme és anterior al catalanisme.

El catalanisme esdevindrà com a tal molt a pesar dels plantejaments que tenien els catalanistes fundadors?

A veure… Aquí hi torna a haver un problema de determinisme. O de mecanicisme. El catalanisme ha “esdevingut”, però hagués pogut no fer-ho. Reprenem la llista de regionalismes que fèiem fa una estona i mirem si tots han seguit el mateix camí. No, perquè no és una qüestió de ritmes; és una qüestió de processos històrics. Una regió no és una nació avant la lettre. Massa sovint confonem aquests dos conceptes…

Abans, quan apuntava que Albert Balcells poc o res té a veure amb les tesis de Marfany, pensava en el fet que defensa que la Renaixença sí que va ser el caldo de cultiu, el pas previ necessari, en el qual es desenvolupa el nacionalisme català. És més, acaba dient que «les nacions polítiques han estat abans nacions culturals». Aquesta sentència, des del meu punt de vista, és problemàtica. Tornem a la teoria: què són les nacions? Jo no ho sé, però per a Benedict Anderson, i el cito a ell perquè em sembla que ha elaborat la definició més reeixida fins al dia d’avui, són comunitats polítiques imaginades com a inherentment sobiranes i limitades. Dues coses a comentar. Primer, són comunitats que s’imaginen, i recalco imaginen, com a sobiranes. Una altra cosa és si a la pràctica ho són o no (nota a peu de pàgina: pensem-hi per al cas català…). Segon, són comunitats polítiques. És a dir, que les «nacions culturals» no serien «nacions». Què serien, doncs? Regions. I, per tant, totes les «nacions polítiques» serien «nacions». Fa pocs dies, el ministre [d’Exteriors Josep] Borrell ens ho il·lustrava a la perfecció. Quan l’entrevistador de la BBC li preguntava si Catalunya és una regió o una nació, ell responia ràpidament que una nació. Després, però, va haver de matisar que és «una nació sociològica, una nació cultural que té un sentiment d’identitat col·lectiva, però que no és una nació política, que és la base d’un estat». És a dir, que Catalunya és només un sentiment, però que, en cap cas, pot ser font de dret. Clarament ell pensava, ja d’entrada, que Catalunya era “només” una regió d’Espanya més. Us sona això, oi? Tornem a formular, ara, Balcells: les nacions han estat abans regions. Protonacions?, nacions avant la lettre? Ui…

Si tornem als homes de la Renaixença, i també ho trobem als «quadres del primer catalanisme polític» —ja em perdonareu la manca absoluta de perspectiva de gènere—; ells entenen que la nació és Espanya. No hi ha cap mena de contradicció. El patriotisme espanyol és racional, Espanya és el progrés i el futur. En canvi, l’«amor al país» que abans comentàvem és sentimental, irracional, passat. És alguna cosa que ja no tornarà: un record. Segons Joan Lluís-Marfany, però, un és de naturalesa subordinada a l’altre. Aquesta era la dicotomia d’aquests homes.

Per tancar l’entrevista et farem una pregunta en clau periodística, espero que ens perdonis. Si Valentí Almirall agafes una màquina del temps i viatgés al present, que n’opinaria sobre la manera que tenim avui dia de viure la catalanitat?

Aquí, crec, que hi ha alguns assumptes previs a tractar. En primer lloc, el que en termes gramscians seria el «sentit comú», o la gramàtica d’època. La manera d’entendre les societats canvia radicalment amb els processos de democratització nascuts arran de la Gran Guerra. És el naixement del segle xx. Gran part de la historiografia espanyola, però, tradicionalment ha entès que és la desfeta de 1898 la que marca el naixement del nou segle, que és el canvi radical. Jordi Casassas en la seva última obra, La voluntat i la quimera, apunta, en contraposició, que hem de començar a assolir “paràmetres” historiogràfics europeus i situar la Primera Guerra Mundial com el veritable punt d’inflexió. De fet, el noucentisme no deixa de ser això. En tot cas, només volia aclarir que les identitats vuitcentistes i les actuals no tenen res a veure. A mi mateix em costa d’entendre els personatges que treballo…

I, en segon lloc, hi ha hagut canvis de fons pel que fa a la composició social mateixa que impedeixen de donar una resposta clara a la pregunta. Els processos migratoris, tant externs com interns, han portat a la necessitat d’incorporar aquests nous agents a la concepció d’identitat. No podem definir una identitat sense tots els actors que la viuen. I això ens porta a una altra qüestió, la catalanitat avui en dia té més a veure amb el concepte de «ciutadania», que abans no existia tal com l’entenem ara, que no pas amb el de sentiment de pertinència identitària. I d’aquí neixen algunes de les definicions actuals: «és català qui viu i treballa a Catalunya», «català és qui se senti català» o «¿qué pone en tu DNI?».

Tot aquest rotllo, per acabar dient que la diferència principal és que, en l’actualitat, hi ha la convicció, per part d’una gran part de la gent qui viu a Catalunya, que aquesta comunitat és subjecte polític i que, per tant, ha de tenir certes atribucions vinculades a la sobirania. I, per descomptat, que aquesta es pot exercir de totes les maneres possibles: de manera federal, unilateral, bilateral, etcètera. Aquest és el canvi principal: entendre que el territori on vius és una nació. Hi ha un exemple, fruit de la meva recerca, al qual sempre recorro per explicar això: el cas del farmacèutic puigcerdanès Josep Maria Martí i Terrada. Va ser delegat de la Unió Catalanista per la Cerdanya a les assemblees dels anys 1892, 1893, 1894, 1895 i 1901. És a dir, que va participar, per exemple, a les Bases de Manresa. Tornant als conceptes gramscians, el podríem considerar un intel·lectual orgànic del catalanisme de l’època. Doncs bé, aquest mateix senyor escriu en un article que l’actual Pare de la Pàtria Otger Cataló és «el héroe legendario de la reconquista de la patria, de cuyo nombre se supone derivar el que actualmente lleva la region de España que habitamos». I continua: «se avivó el primer gérmen de la nacionalidad catalana, de aquella nacionalidad que sacudiendo bien pronto el yugo de los reyes Francos, habia de volver á ser, como ya lo era en su espíritu, española, como todas las demás de la Península, y por su carácter y sus virtudes, nacion fuerte, ejemplar, libre é independiente». D’aquests exemples, en trobaríem a bastament. La nació, com queda clar, és Espanya. I, d’aquí, se’n deriven uns mites fundacionals i uns relats historicistes concrets. És aquest corpus mental el que ha canviat.

Per acabar, i si se’m permet la ironia, crec que Valentí Almirall entendria molt més les posicions unionistes, constitucionalistes o nacionalistes espanyoles —no sé com s’han d’anomenar— que les independentistes. Tota l’entrevista ha girat al volant de com els catalans, si és que existeixen com a bloc únic de pensament, veuen i entenen Espanya. I si canviem el focus d’atenció? L’altre dia vaig veure per Twitter que Sàpiens publicava una cita del president del Consell de Ministres Francisco Silvela de l’any 1900 que deia el següent: «Yo creo que hay un gran número de enfermedades, y singularmente las enfermedades nerviosas, para las cuales es perfectamente perjudicial todo lo que sea excitación, y aun la conversación sobre ellas; y no le doy al catalanismo más alcance ni más carácter que el de una verdadera enfermedad nerviosa». I vaig tornar a pensar en el nostre espàrring Borrell, quan deia que calia desinfectar un país malalt. Enteneu que faig aquesta relació molt pel boc gros. Amb tot, però, de ben segur que Almirall no seria actualment a la presó…

Read More

Passen els anys i també les generacions, i avui una àmplia majoria de la societat catalana se sent identificada no només amb algunes accions d’Òmnium Cultural, sinó amb la seva raó de ser. Però què ho fa això?

Partim de trobades a porta tancada, per obligada clandestinitat, vora l’11 de juliol de l’any 1961. Uns empresaris decideixen posar de la seva part per salvar la cultura catalana. La seva tasca de mecenatge, acompanyada pel voluntariat (cosa que acompanyarà per sempre més l’ADN de l’entitat), permetran difondre la literatura, la música i la llengua catalanes en temps difícils.

Es veuran obligats, per culpa de la persecució, a obrir fins i tot una seu a París. Ara li modificaríem el nom per Brussel·les i veuríem que Espanya no ha canviat tan.

Arribarà al seu esplendor l’any 1982, després d’una feinada ingent procurant l’educació en llengua catalana, conjuntament amb els moviments de renovació pedagògica i en la seva fase final amb sindicats, partits i associacions de veïns, que farà possible la immersió lingüística. D’aquest patrimoni en sorgeixen iniciatives posteriors com la plataforma educativa Somescola i en cristal·litza un altre dels seus vectors: la cohesió social.

Aquí l’entitat tocarà el seu sostre, ja que la seva activitat s’havia enfocat a suplir les institucions, i l’aparició de la Generalitat amb els seus clarobscurs, li traurà la transcendència que havia tingut durant el franquisme i la Transició. Això i l’envelliment, farà aflorar noves propostes i veus dins l’entitat. Aquestes prendran forma, finalment, amb el nom d’Òmnium 21.

Amb l’objectiu d’enfortir el catalanisme cívic, ampliant la seva base social, potenciant altres entitats sectorials i la coordinació amb la Federació Ramon Llull, de la qual formen part Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear, tindrà la vocació de passar de suplir a complementar la tasca de les institucions. Tindrà un component renovador a nivell generacional amb un to independentista, ja que una part del nous quadres seran vinguts d’espais com el BEI (Bloc d’Estudiants Independentistes).

Aquí és necessari fer un apunt. Com bé explica Jordi Muñozno es pot entendre l’independentisme actual sense la fortalesa del teixit associatiu, i aquest és el punt sobre el que pivotarà l’entitat a partir de llavors.

El 7 de març de 2002 seran cridats a les urnes els 15.000 socis per escollir entre l’opció continuista Josep Millàs i el renovador Jordi Porta. Els comicis acabaran amb acusacions de frau mutu i la mediació del mateix president de la Generalitat Jordi Pujol i advocats externs en les que seran, segurament, les eleccions més seguides mediàticament en una entitat sense ànim de lucre, per l’època. El novembre del mateix any hi haurà una nova contesa electoral que acabarà finalment, després d’una campanya renyida, amb la victòria d’Òmnium 21.

palaudalmasses
Palau Dalmasses. Seu d’Òmnium Cultural del 1961 a 2003.

A partir d’aquí la història és coneguda; l’entitat amplificarà la seva acció amb nova imatge, nous programes, noves campanyes com Free Catalonia i nova seu, passant del Palau Dalmasses al carrer Diputació, incorporant un torrent de nous socis i tècnics que ja no cessarà fins a l’actualitat. L’eclosió es donarà amb l’èxit de la  manifestació impulsada per l’entitat el 10 de juliol de 2010 amb el lema “Som una nació, nosaltres decidim”, amb una assistència històrica de més d’1 milió de persones després de la resolució del recurs contra l’Estatut.

Es consolidarà com agent de primer ordre i revalidarà l’aposta per l’estat propi. En paraules de Muriel Casals, a la Declaració de Santa Coloma el 2012, on es ratificarà aquesta postura:  “1961 cultura, 1982 llengua, 2010 país, tres dates d’unes cruïlles clau en el camí que venim fent”.

Es treballarà colze a colze amb la naixent ANC (Assemblea Nacional Catalana) i es succeiran campanyes com Un país normal i Ara és l’hora enfocades a conscienciar sobre la necessitat d’un referèndum on Catalunya pugui decidir democràticament el seu futur amb el 9N com a primera pantalla a superar, fins arribar al Pacte Nacional pel ReferèndumSense tot aquest recorregut seria impensable, provablement, el Referèndum de l’1 d’octubre.

El dret a l’autodeterminació s’anirà entrellaçant cada cop més amb la vessant social traspuant el propi món del sobiranisme; prova d’això en seran també Lluites Compartides i Crida per la DemocràciaAquesta capacitat d’integrar la convertirà en l’organització civil més gran de Catalunya i la més representativa del catalanisme.

sanchez cuixart_15_970x597
Jordi Sànchez (expresident de l’ANC) a l’esquerra i Jordi Cuixart (president d’Òmnium Cultural) a la dreta durant la campanya pel Referèndum de l’1 d’Octubre. 22 de setembre durant la Marató per la Democràcia a Plaça Universitat.

El país que tan s’anhelava navega a la deriva i el seu president, Jordi Cuixart, resta empresonat acusat de sedició. No obstant això, l’entitat continua creixent, enfortint-se i marcant nous horitzons; Demà pots ser tu. 2018 drets, podria dir la Muriel. Qui sap què ens depararà el futur que hem de compartir.

Segurament aquesta és una visió molt sociopolítica de l’entitat, i Òmnium també és el Sambori el concurs literari infantil i juvenil amb més participació d’Europa, la coordinació de la Flama punt d’unió dels Països Catalans, programes ambiciosos com el Quedem? posant en valor la diversitat cultural, el treball al territori dels milers de socis i sòcies i moltes coses més. I es clar, per copsar la dimensió d’Òmnium cal pensar en gran.

 

Read More

A les eleccions del 1995 per primera vegada el PP va aconseguir majoria absoluta exceptuant al Consell de Mallorca, on Maria Antònia Munar va ser anomenada presidenta gràcies al pacte amb PSOE, PSMa i EU, però el que semblava que havia de ser una legislatura estable es va convertir en un caos amb 3 presidents diferents a causa de la corrupció del túnel de Sóller, en un moment on José María Aznar fonamentava el seu discurs contra el PSOE pels seus casos de corrupció. Per tant, no es podria permetre que un president autonòmic es veiés involucrat en corrupteles. Així que, mes i mig després d’haver-se iniciat la legislatura, un pacte entre el PP estatal i l’autonòmic va forçar la dimissió de Gabriel Cañellas com a president de les Illes Balears i del PP balear.

Discurs d'investidura de Jaume Matas el 1997. Serà en la seva segona legislatura quan la seva gestió despertarà oposicions i actualment se'l considera el president més corrupte de les Illes Balears. Font: Diario de Mallorca
Discurs d’investidura de Jaume Matas el 1997. Serà en la seva segona legislatura quan la seva gestió despertarà oposicions i actualment se’l considera el president més corrupte de les Illes Balears. Font: Diario de Mallorca

Acte seguit era elegit el segon president de l’autonomia, Cristòfol Soler (PP). Soler destacà per una política molt favorable a la promoció de la cultura i llengua catalanes i més proteccionista del medi ambient. Això va anar provocant un major distanciament entre el president i el grup parlamentari, controlat encara per Cañellas. La crisi es va produir 10 mesos després, quan Soler aprofitant l’esclat d’un nou cas de corrupció va intentar formar un nou govern per eliminar els sectors més cañellistes, la qual cosa va ser resposta per Cañellas amb una reunió del grup parlamentari on es va retirar el suport a Soler. Aquest va renunciar i era elegit president Jaume Matas, però en una situació molt caòtica. Per tant, en aquesta legislatura l’activitat parlamentària va ser més aviat escassa a causa de la crisi viscuda pel partit que tenia la majoria absoluta.

Mentre se succeïen els presidents, seguien esclatant casos de corrupció al voltant del PP: a finals del 1996 es veien indicis de corrupció en la compra de la seu de la Conselleria d’Agricultura però a principis del 1997 va ser arxivat pel jutge davant la falta de proves. Poc després, el març del 1997, el jutge va establir l’obertura de judici a Cañellas, cosa que el va obligar a dimitir del grup parlamentari popular, però finalment el juny del mateix any l’absolia per prescripció. Finalment, durant les eleccions del 1999 va esclatar un nou escàndol polític vinculat al PP, el cas Formentera, que consistia en la compra amb fons públics dels vots dels emigrants balears a l’Argentina i l’Uruguai.

L’OCB seguia amb la seva dinàmica de cada vegada més mobilitzacions i, per exemple, es varen realitzar diverses convocatòries, com seria el cas del maig del 1996, on, sota el lema “Som comunitat històrica”, es varen congregar unes 20.000 persones a la plaça Major de Palma.

José Ramón Bauzà i Francesc Antic, dos dels últims presidents de les Illes Balears. Font: Ultima Hora
José Ramón Bauzà i Francesc Antic, dos dels últims presidents de les Illes Balears. Font: Ultima Hora

El 1999 es produïa un gran canvi en la política de les Illes Balears provocat per un pacte de les diferents forces progressistes i nacionalistes, és a dir, UM, PSOE, els PSMs, EU i els Verds. A partir d’aquest moment es produirà un canvi de color polític permanent a les diferents institucions balears. El conjunt d’aquestes forces que entraven al govern investiren a Francesc Antich (PSOE) com a president de les Illes Balears. Mentrestant, al Consell de Mallorca hi havia un govern format per UM i PSM amb el suport extern de PSOE i EU, al de Menorca retornava el PSOE amb un govern format també per PSM i Esquerra de Menorca i, al d’Eivissa i Formentera, per primera vegada, gràcies a la coalició Pacte Progressista d’Eivissa i la Coalició d’Organitzacions Progressistes de Formentera, hi havia un canvi de color polític.

En aquesta legislatura es varen dur a terme grans projectes. Per una banda, es donaven més competències, capacitat executiva i finançament als Consells. En segon lloc, es va dur a terme una política de major protecció del territori que va ocasionar critiques des de la Federació Agrícola i Ramadera de Balears. Aquesta política, a gran trets, va consistir en una moratòria urbanística i la declaració com a Parc Natural ses Salines d’Eivissa i Formentera, la península de Llevant de Mallorca i cala d’Hort-es Vedrà a Eivissa. La iniciativa més polèmica i combatuda va ser l’ecotaxa, aprovada el 2000, que consistia en un impost sobre les estades hoteleres per tal de compensar els trastorns que sofria el medi ambient a causa de l’impacte turístic i regenerar les zones turístiques madures. Aquesta mesura fou virulentament rebutjada pel PP i per bona part del sector hoteler. Així, el juliol del 2001 el govern central presidit per Aznar va presentar un recurs al Tribunal Constitucional, però finalment el gener del 2002 aixecà la suspensió de l’impost entrant definitivament en vigor el maig del 2002.

Al 2003 es produïa un nou canvi en les institucions balears, però aquesta vegada de caire conservador: UM decidia deixar de banda els seus anteriors socis i pactar amb el PP. Això va permetre a Jaume Matas tornar a la presidència balear a la vegada que Maria Antònia Munar seguia presidint el Consell Mallorca i el PP recuperava el Consell d’Eivissa i Formentera. L’única administració que quedava en mans progressistes era el Consell de Menorca gràcies al pacte entre el PSOE i el PSM. El govern de Jaume Matas va suposar desfer bona part de l’obra de govern del Pacte de Progrés, ja que va suspendre l’ecotaxa, va reduir a la mínima expressió el Parc Natural de Llevant i va convertir en reserva natural el de cala d’Hort. A més, va iniciar una política de grans infraestructures viàries arreu de les illes, sobretot a Eivissa i Mallorca, que varen ocasionar una gran oposició popular i ecologista. Així, a Eivissa va haver-hi una sèrie de manifestacions que oscil·laren entre les 6.000 i 22.300 persones segons la convocatòria. Mentrestant, a Mallorca es varen realitzar dues manifestacions amb 50.000 assistents el febrer del 2004 i amb 60.000 el 2007, rompent consecutivament el rècord de manifestants. L’ecologisme durant la legislatura de Matas va arribar al seu zenit de mobilització.

Manifestació convocada pel GOB als carrers de Palma el 2004 sota el lema, que ha fet fortuna, "Qui estima Mallorca no la destrueix". Font: mallorquinsicatalans.blogspot.com
Manifestació convocada pel GOB als carrers de Palma el 2004 sota el lema, que ha fet fortuna, “Qui estima Mallorca no la destrueix”. Font: mallorquinsicatalans.blogspot.com

En aquesta legislatura es va crear IB3, la televisió autonòmica, i es va iniciar la construcció d’un nou gran hospital públic de referència, Son Espases. Aquest darrer projecte va ocasionar, també, una forta oposició popular i ecologista perquè afectava de ple l’entorn rural de la Real. Per altra banda, el 2007 es va produir la reforma de l’Estatut de les Illes Balears. Aquesta reforma va suposar la creació del Consell de Formentera i, per tant, que cada illa tengués el seu propi Consell; augmentar les competències d’aquests; i a nivell autonòmic es rebia competències en seguretat, cosa que permetia la creació d’una policia autonòmica, cosa que no s’ha realitzat.

A més, tornarà a reaparèixer el fenomen de la corrupció. A finals del 2006 esclatava el Cas Andratx amb la detenció de l’alcalde del PP per beneficiar-se de l’urbanisme a la carta. Aquest, però, només serà la primera gota d’una cascada de corrupció.

Per altra banda, va iniciar una sèrie de polítiques que no agradaren en absolut als defensors de la llengua i cultura de les Illes Balears, ja que el 2004 es va aprovar una reducció a les ajudes per la producció de premsa en català i una reducció dels requisits lingüístics en català per entrar dins la funció publica. Així, el 2006 l’OCB engegà la campanya Sus Mallorca, que va culminar amb una manifestació el maig del 2007 de 30.000 persones.

Les eleccions del 2007 varen suposar la derrota del PP i la reedició del Pacte de Progrés, tornant a la presidència Francesc Antich. A més, tots els Consells Insulars estaven governats per partits progressistes. En aquesta legislatura continuà la polèmica per Son Espases, sobretot després que els partits de govern prometessin retirar el projecte i al final només es dugués a terme una remodelació. Pel que fa a la qüestió ambiental en aquest cas el govern no va desenvolupar unes polítiques tan valentes, cosa que va ocasionar les crítiques dels ecologistes. La principal qüestió al llarg de la legislatura va ser la situació provocada per l’explosió de casos de corrupció que afectaven a UM. A finals del 2007 esclatava el cas Son Oms i el cas Can Domenge, on es varen veure implicats els principals dirigents del partit, com Maria Antònia Munar. Ja el 2009 esclataven nous casos, com el cas Peatge i l’operació Maquillatge. Finalment, a principis del 2010 esclatava el cas Voltor. Antich dos dies després decidí expulsar a UM del govern i governar en minoria, cosa que va dur a la paralització institucional. La corrupció, però, també afectava al PP sobretot amb el macrocas Palma Arena, del qual se’n deriva el cas Nóos, que afecta en peces separades a la família real, a Jaume Matas i a diversos membres del seu govern.

Rampa d'accés posterior als jutjats d'instrucció de Via Alemanya (Palma), on els últims anys hem vist desfilar expresidents, empresaris, membres de la família reial, etc. Tots vinculats a casos de corrupció. Font: www.navarrainformacion.es
Rampa d’accés posterior als jutjats d’instrucció de Via Alemanya (Palma), on els últims anys hem vist desfilar expresidents, empresaris, membres de la família reial, etc. Tots vinculats a casos de corrupció. Font: www.navarrainformacion.es

El 2011 va suposar un cataclisme de les forces progressistes, després d’una legislatura marcada pel caos institucional, i una claríssima majoria del PP, després de realitzar una neteja de dels elements marcats com a corruptes, manat per José Ramón Bauzà, que va donar un gir clarament espanyolista. L’única institució que quedà en mans de forces progressistes fou el Consell de Formentera. El govern Bauzà va destacar-se per dur a terme una política de clara desprotecció del català eliminant-lo com a requisit per a moltes places funcionarials i reduint la seva presència a l’educació. El projecte d’introduir el trilingüisme anglès, català i castellà al sistema educatiu es va veure com una manera de reduir la presència del català en l’educació ampliant-la la del castellà. A més, el fet de ser una reforma educativa promoguda sense cap consens amb els agents educatius va provocar una fortíssima oposició entre aquests. Això, sumat a unes grans retallades en el sistema amb la reducció de 1.000 interins o l’augment del nombre d’alumnes per aula més enllà de criteris pedagògics, va provocar la creació de l’Assemblea de Docents, que va ser la principal promotora de la mobilització. Aquesta va promoure una vaga indefinida en l’educació primària i secundària de cara a l’inici del curs 2013-2014 que es va prolongar durant 3 setmanes i va arrancar amb un 92% de seguiment. Per donar suport econòmic als vaguistes es va crear una caixa de resistència. Aquesta situació de conflicte arribà al seu punt àlgid el 29 de setembre, quan es va realitzar la mobilització més massiva de la història de les Balears. Es varen convocar manifestacions a cada una de les illes i l’assistència fou molt gran: 100.000 persones a Mallorca, 10.000 a Menorca, 10.000 a Eivissa i 500 a Formentera. Hem de tenir present que les xifres suposen al voltant d’un 12% de la població de les Illes Balears. Durant la resta de la legislatura el conflicte educatiu continuà perquè s’hi ha de sumar la dinàmica de mobilitzacions en el marc estatal contra la LOMQE.

Punt de partida de la manifestació del 29 de setembre convocada per l'Assemblea de Docents en contra el sistema educatiu que va provocar una marea verda amb l'assistència més elevada de la història de les Illes Balears. Font: deazulaverde.wordpress.com
Punt de partida de la manifestació del 29 de setembre convocada per l’Assemblea de Docents en contra el sistema educatiu que va provocar una marea verda amb l’assistència més elevada de la història de les Illes Balears. Font: deazulaverde.wordpress.com

Per altra banda, pel que fa a la protecció territorial, tot i no destacar-se grans projectes, exceptuant la reforma de la carretera general de Menorca que va ocasionar una fortíssima oposició, sí que es va dur a terme una importantíssima desrregularització medi ambiental, que va ser resposta pels ecologistes amb una ILP per a la Defensa del Territori que va recollir 16.000 signatures.

El 2015 es produïa un trasbals en el marc polític: després d’una legislatura duríssima, el PP aconseguia els pitjors resultats de la seva història i, per primera vegada, es duia a terme un govern sense el sector nacionalista de centre, només el PSOE, Podem, Més per Mallorca (la coalició de PSMa i Iniciativa-Verds) i Més per Menorca (coalició de PSMe, ERC i Iniciativa-Verds). Tots els Consells Insulars quedaven en mans d’aquestes forces i, fins i tot, per primera vegada els sectors nacionalistes d’esquerres arribaven a la presidència a Menorca i a Mallorca. Sembla que s’inaugura una nova etapa on la societat balear està basculant cap a l’esquerra, però falta veure si la gestió d’aquest nou govern encapçalat per Francina Armengol (PSOE), que ja ha rebut nombroses crítiques de sectors més aviat dretans però també de l’ecologisme, serà capaç de consolidar aquest canvi o un PP amb un relatiu retorn al regionalisme folklòric de Cañellas però de cada vegada més rodejat de casos de corrupció aconseguirà recuperar la confiança de la majoria dels electors després d’un clar rebuig a l’espanyolisme furibund de Bauzà.

Ens hem permès, a mode de conclusió analitzar el resultat electoral de totes les eleccions autonòmiques a mode orientatiu per desterrar una sèrie de mites sobre les Balears. En aquest sentit la dreta suposa un 44,14% dels vots, el centre un 10,08 i l’esquerra un 44,49. Per tant, no podem dir que es tracta d’una societat eminentment conservadora, sinó que es tracta d’una societat on hi ha un clar equilibri entre esquerra i dreta i on el centre fa de baula entre un i altre sector, sent la clau de govern. Així, la imatge d’uns illencs profundament conservadors és falsa encara que la seva administració autonòmica hagi estat 24 dels 34 anys de la seva existència governada per partits conservadors. Això es deu, essencialment, a la política de pactes del centre, més propensa a la dreta que a l’esquerra. Per altra banda, l’opció dels partits no estatals té de mitjana, tot i importants alts i baixos d’entre el 25,8% i el 15,2%, la confiança d’un 20,5% dels electors. Per tant, les Illes Balears, amb les seves diferències internes entre una Eivissa més estatalista i conservadora, una Menorca més progressista i una Mallorca més centrista i no estatalista, és una societat que tot i estar mediatitzada per la política estatal la podríem considerar una de les comunitats amb més presència de forces no sucursalistes, sense oblidar els continguts autonomistes d’altres forces.

Read More

El procés autonòmic a les Illes Balears suposava la recuperació de l’autogovern de cada illa, el qual havia desaparegut amb l’abolició dels furs propis, en el cas de Mallorca i Eivissa el 1715 i en el cas de Menorca –amb un segle XVIII de dominacions estrangeres– el 1836 de manera definitiva. Amb la desaparició d’aquests s’havia produït un doble procés de dependència de les Illes Balears cap al centre i de les illes “menors” cap a Mallorca, cosa que es va començar a veure al segle XVIII, però es va reforçar profundament al segle XIX amb la creació de la Diputació Provincial, amb una clara majoria mallorquina, cosa que va provocar les crítiques constants des de Menorca, Eivissa i Formentera en considerar que la Diputació les deixava de banda. Així, en ser entitats i identitats diferenciades pel pas dels segles, hi havia un fort recel pel centralisme mallorquí.

Aquesta voluntat de recuperar l’autonomia va aparèixer al final del Franquisme, després de l’intent fracassat durant la II República pels temors al centralisme mallorquí, a través de les diferents institucions de l’oposició de cada una de les illes i de les Illes Balears. Amb la mort del dictador la reclamació d’autonomia va ser transversal de tots els sectors polítics exceptuant els més dretans. Precisament, les forces nacionalistes i autonomistes, sobretot el PSI (Partit Socialista de les Illes) i la Unió Autonomista, varen aconseguir la participació en el Pacte Autonòmic abans de les eleccions del juny del 77 de totes les forces exceptuant AP (Alianza Popular). Aquest Pacte suposava estar a favor d’una autonomia molt àmplia per cada illa, l’oficialitat del català i una autonomia per la via ràpida. Així, es va consolidar la idea autonòmica però es va afeblir als seus promotors en diluir el seu tret més característic, ser un partit propi i amb un contingut autonomista. Un any després s’aprovava el règim preautonòmic per les Illes Balears.

El 1979 desapareixia la Diputació Provincial substituïda pel Consell General Interinsular (l’òrgan preautonòmic) i els Consells Insulars de Mallorca, de Menorca i d’Eivissa i Formentera. Els Consells Insulars quedaran presidits a Mallorca i Menorca per UCD i el d’Eivissa i Formentera pels Independents, molt vinculats a AP, partit liderat per Abel Matutes, principal empresari hoteler de l’illa i amb importants connexions polítiques. En els moments de discussió de l’estatut d’autonomia es va dur a terme el cop d’estat del 23-F amb les seves conseqüències pel que fa al procés autonòmic, ja que a causa del pacte estatal per promoure la LOAPA (Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmica), la UCD i el PSOE a les Balears varen decidir rompre el Pacte Autonòmic promovent l’estatut per la via lenta i una menor autonomia pels Consells. Aquest pacte en una societat molt més mediatitzada per la política estatal que la basca o la catalana no va suposar un càstig pel PSOE. Això explica també perquè a partir de 1982, quan entra en crisi UCDAP comença a ascendir en vots. Per tant, durant la preautonomia passam d’un bipartidisme imperfecte UCD-PSOE a un bipartidisme també imperfecte AP-PSOE amb una presència minoritària de les forces nacionalistes/autonomistes.

Sessió constituent del Consell General Interinsular amb les banderes de Menorca, Mallorca i Eivissa. Font: CASASNOVAS, M. À., Història de les Illes Balears, Editorial Moll, 2008.
Sessió constituent del Consell General Interinsular amb les banderes de Menorca, Mallorca i Eivissa. Font: CASASNOVAS, M. À., Història de les Illes Balears, Editorial Moll, 2008.

Finalment, l’estatut d’autonomia de les Illes Balears s’aprovava el 25 de febrer del 1983, un dels últims de tot l’estat, cosa que provoca una certa decepció i manca d’interès per l’autogovern. Aquest retard es deu als recursos presentats per AP, ja que Formentera administrativament no es va considerar una illa per aconseguir la majoria d’ajuntaments a favor de l’autonomia.

Des d’aquest moment s’obriran una sèrie de debats que encara no s’han tancat a les Illes Balears. Un és l’equilibri interinsular, com es veu en el debat importantíssim sobre si el Parlament de les Illes Balears s’havia de formar de manera igualitària per illes o de manera proporcional corregida per tenir un equilibri territorial, opció finalment elegida que ocasionà l’oposició formenterera. Després, les dues altres grans qüestions seran la defensa de la llengua catalana i del territori.

Per entendre el catalanisme serà essencial l’Obra Cultural Balear, creada el 1962 amb objectius similars a Òmnium. Des del principi de la Transició va lluitar per l’oficialitat de la llengua catalana i una autonomia àmplia. Precisament, el 29 d’octubre del 1977 va promoure la manifestació en favor de l’autonomia, la més concorreguda fins aleshores a Mallorca, amb l’assistència d’unes 22.000 persones.

Manifestació per demanar la protecció de l'illot de sa Dragonera (Mallorca), reclamació que explica en bona part l'expansió de l'ecologisme dins la societat mallorquina. Font: mallorcaphotoblog.com
Manifestació per demanar la protecció de l’illot de sa Dragonera (Mallorca), reclamació que explica en bona part l’expansió de l’ecologisme dins la societat mallorquina. Font: mallorcaphotoblog.com

Mentrestant, el 1973 apareixia el Grup Balear d’Ornitologia (GOB) a Mallorca, el qual passà ràpidament a ser una entitat ecologista, com demostra que el 1975 afegí “i de Defensa de la Naturalesa” al seu nom. Poc després apareixerà a Menorca el GOB-Menorca pràcticament independent del de Mallorca, igual que el de Formentera, creat el 1983. En canvi, a Eivissa, va aparèixer el Grup d’Estudis de la Naturalesa (GEN) el 1982 que més tard es convertirà en GEN-GOB. Aquestes entitats apareixeran o adquiriran gran força per les reaccions populars en contra de grans projectes urbanístics. Així, a Mallorca seran importantíssimes les oposicions a sa Dragonera, que també ocasionà l’aparició de col·lectius anarco-ecologistes que arribaren a ocupar dues vegades l’illot el 1977 i el 1979, i es Trenc, a Menorca s’albufera des Grau i a Eivissa i Formentera ses Salines.

Durant la preautonomia es configuren els diversos blocs polítics. En primer lloc hi havia UCD seguit del PSOE. Després, hi havia tres sectors i quatre forces polítiques menors: per la dreta, AP, que amb la descomposició d’UCD esdevindrà la primera força; per l’esquerra estatal, el PCEPCIB, que ràpidament es convertirà en residual; i per l’esquerra nacionalista a Mallorca el PSI que es convertirà en el Partit Socialista de Mallorca (PSMa) i a Menorca el Partit Socialista de Menorca (PSMe). Per altra banda, el sector centre-dreta autonomista va reaparèixer amb la implosió d’UCD i la creació d’Unió Mallorquina (UM).

El 1983 va haver-hi les primeres eleccions. AP governarà el Consell d’Eivissa i Formentera, mentre que el de Mallorca el presidirà UM amb un pacte amb AP i el de Menorca el PSOE amb un pacte amb el PSMe. Mentrestant, al Parlament hi havia un empat entre AP i el PSOE. Finalment, UM va donar suport a AP després d’una reunió a Madrid al despatx de Carles March, el propietari de la Banca March, que havia prestat diners a UM i que eren un dels actors econòmics i polítics principals de Mallorca. Així, Gabriel Cañellas esdevenia president de les Illes Balears i l’únic partit amb certa representativitat que no havia firmat el Pacte Autonòmic era l’encarregat de construir l’autonomiaCañellas va suposar un fenomen polític a les Balears, ja que gràcies a un contingut regionalista i d’enfrontament amb Madrid, governat pels socialistes, va aconseguir convèncer al votant conservador catalanoparlant de les illes. Així, no hem de pensar en aquests moments amb una AP-PP profundament espanyolista. Aquest pacte suposa també l’aparició d’UM, primer regionalista i després nacionalista, com a frontissa entre dretes i esquerres.

Saló de les Cariàtides, seu del plenari del Parlament de les Illes Balears, antic Círculo Mallorquín (lloc de reunió de l'alta societat), que ràpidament es va veure envoltat per un cas de corrupció. Font: www.mespermallorca.cat
Saló de les Cariàtides, seu del plenari del Parlament de les Illes Balears, antic Círculo Mallorquín (lloc de reunió de l’alta societat), que ràpidament es va veure envoltat per un cas de corrupció. Font: www.mespermallorca.cat

Aquesta construcció va tenir importants mancances com demostra que el 1983 el seu pressupost era de 5.539 milions de pessetes, dels quals 2.400 anaven als Consells, quan el de l’Ajuntament de Palma era de 6.101 milions. Així, s’inaugura una tendència històrica, l’autonomia balear té un dels pressupostos més reduïts de tot l’estat. Mentrestant, l’acció legislativa va requerir consensos i va estar encaminada a les primeres mesures de protecció del territori, com la protecció bàsica d’es Trenc o s’albufera des Grau; l’ordenació de l’activitat turística, establint superfícies mínimes per plaça; i la llengua catalana, amb l’aprovació de la Llei de Normalització Lingüística (LNL), que pretenia la normalització del català en tots els àmbits en ser la llengua pròpia. En aquesta legislatura s’inaugura també el que serà una constant a les Illes Balears, la corrupció. Ja el 1984 va esclatar el cas Torcal i Zeus, empreses constructores de la seu del Parlament i el Govern, estant-hi implicat Gabriel Cañellas, tot i que al final es va veure desvinculat.

A la segona legislatura (1987-1991) la situació del govern balear i dels Consells de Menorca i d’Eivissa i Formentera continuà igual, amb la presidència de Gabriel Cañellas (gràcies al pacte amb UM i l’abstenció del CDS), Tir Pons i Antoni Marí respectivament. Només el Consell de Mallorca estrenava president d’AP gràcies al pacte amb UM. En aquesta legislatura es varen seguir protegint espais naturals com s’estany des Peix a Formentera o s’Albufera de Mallorca, sent el primer parc natural (1988). Però en l’àmbit ambiental s’ha de destacar l’aprovació el 1991 de la Llei d’Espais Naturals (LEN) que va suposar una fita en protegir una vuitantena d’espais, aconseguint-se gràcies als vots de l’oposició i un diputat d’UM. A més, poc després Cabrera era declarada Parc Nacional. També es va intentar promoure una millora del sector turístic amb l’estimulació de la reconversió d’hotels obsolets. Per altra banda, el 1991 es va aprovar una proposició de llei orgànica, amb l’oposició només del PSOE a causa dels conflictes que hi havia entre una autonomia conservadora i un gobierno socialista, que demanava una reforma de l’estatut perquè les Balears s’equiparessin a les comunitats històriques alhora que s’ampliaven les competències. Aquesta iniciativa, però, no va prosperar a Madrid.

Els ecologistes continuaven la seva lluita. A Eivissa durant la tramitació de la LEN (Llei d’Espais Naturals), el GEN va veure que no s’incloïa bona part de ses Salines, on Cañellas va reconèixer tenir interessos econòmics. A partir d’aquest moment qualsevol acte polític i públic era lloc on els eivissencs i formenterers mostraven la seva oposició, cada vegada més gran, recollint 8.000 firmes. A Menorca l’abril del 1988 hi hagué una manifestació en contra de la destrucció del medi on assistiren 3.000 persones, cosa que va aconseguir que poc després el Consell demanés al Govern la protecció de molts d’espais, la qual cosa es va produir. Tot i això, l’expansió dels camps de golf va ocasionar el gener del 1991 una manifestació de 2.500 persones.

Segon Govern presidit per Gabriel Cañellas i amb la presència de Maria Antònia Munar que a partir d'aquests anys com a líder d'Unió Mallorquina esdevindrà peça fonamental en el tauler polític de les Balears. Font: Diario de Mallorca
Segon Govern presidit per Gabriel Cañellas i amb la presència de Maria Antònia Munar que a partir d’aquests anys com a líder d’Unió Mallorquina esdevindrà peça fonamental en el tauler polític de les Balears. Font: Diario de Mallorca

De cara a la tercera legislatura (1991-1995), on el Partit Popular es presentava en coalició amb UM, es començaren a produir alguns canvis, tot i que el govern autonòmic seguia presidit per Gabriel Cañellas i el Consell d’Eivissa i Formentera per Antoni Marí. Per una banda, el PSOE va perdre el govern del Consell de Menorca a mans del PP a causa d’un trànsfuga, mentre que al Consell de Mallorca es rompia el pacte entre el PP i UM i, per aconseguir estabilitzar la institució, l’oposició va entrar a diverses àrees de govern. Una de les principals accions de la legislatura va ser una retallada de la LEN, però es protegiren espais com Mondragó després d’anys de reclamacions ecologistes. A més, es proposava una nova reforma de l’estatut menys ambiciosa després del pacte estatal entre el PSOE i el PP en favor de cedir noves competències. En ser menys ambiciosa va tenir l’oposició dels PSMs i d’alguns membres d’UM. És molt important destacar que va permetre assumir les competències en educació i això va provocar que l’educació esdevingués una de les polèmiques constants, com demostra la forta oposició encapçalada per l’OCB a la possibilitat d’ensenyament exclusivament en castellà. Per altra banda, el juny del 1994 va esclatar el cas Brokerval, ja que a través d’aquesta empresa s’havien destinat diners il·lícitament a la concessionària del túnel de Sóller. Aquest cas tendrà més repercussions a la següent legislatura.

Ja entrats els anys 90 l’OCB es mostrarà més combativa com hem vist i organitzarà una plataforma en favor de l’autogovern amb la participació d’entitats molt diverses a la vegada que demanava que es complís la LNL (Llei de Normalització Lingüística) i que s’avancés en l’ús social del català. Precisament, dins el catalanisme, el 1994 naixia Joves de Mallorca per la Llengua, la qual iniciarà una sèrie d’activitats com l’Acampallengua o el Correllengua que implicaran a una gran quantitat de persones, sobretot joves demanant un major ús social del català.

Principal mobilització ecologista a Formentera, en contra del càmping de Ca Marí. Aquesta campanya va arribar a realitzar una vaga general que paralitzà l'illa durant un dia. Font: Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera
Principal mobilització ecologista a Formentera, en contra del càmping de Ca Marí. Aquesta campanya va arribar a realitzar una vaga general que paralitzà l’illa durant un dia. Font: Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera

Mentrestant, l’ecologisme amb les retallades de la LEN tornà a sortir al carrer. A Eivissa el GEN va aconseguir reunir 4.000 persones en contra de retallar la protecció de ses Salines. Finament, a través d’EU al Congrés dels Diputats es va aconseguir protegir, cosa que 2.000 persones varen celebrar públicament. Mentrestant, a Mallorca 25.000 persones sortiren al carrer per manifestar-se contra la retallada a la vegada que començaven a proliferar plataformes per evitar la construcció de ports esportius, camps de golf, urbanitzacions, i, sobretot, la incineradora de Son Reus. Aquesta plataforma va aconseguir més de 30.000 signatures en contra en forma d’ILP i varen dur a terme un referèndum als pobles més afectats. A Formentera l’ecologisme tenia com a principal objectiu aturar el projecte del càmping de Ca Marí, ja que amagava una urbanització que suposava un 10% de la població de l’illa, realitzant una aturada general el novembre del 1993 que va tenir un gran seguiment a l’illa aconseguint així que el consistori denegués els permisos d’obra, cosa que va ocasionar la inhabilitació de part dels seus membres. En canvi a Menorca la situació era molt diferent: després de la manifestació per protegir Trebalúger, amb assistència de 3.000 persones, el 1993 l’illa era declarada Reserva de la Biosfera per l’UNESCO, cosa que marcava grans expectatives de futur.

Read More

La història de Catalunya i d’Espanya sembla que sigui cíclica en molts aspectes, però especialment ho és en la relació i encaix de Catalunya dins l’estat espanyol. Aquesta relació pren forma de conflicte, molts cops resolt en forma de pactes, però molts altres en forma d’imposició de la força per part de l’estat o la monarquia, si ens referim a aquells períodes en que encara no existia l’estat com a tal. L’exemple paradigmàtic i gairebé fundacional d’aquest conflicte (malgrat anteriorment ja n’hi havia hagut d’altres com la Guerra dels Segadors) és la Guerra de successió, que acaba amb la ocupació militar de les tropes borbòniques en l’actual territori dels Països Catalans, que com a part integrant de la Corona d’Aragó donava suport a l’altre família que reivindicava el tro, els Àustria. Com sabem, la victòria de Felip V de Borbó va suposar la eliminació dels drets i llibertats de Catalunya, i concretament la supressió de les institucions catalanes que ostentaven la representació institucional dels catalans i produïen unes normes pròpies, un dret que s’anava recopilant en diferents textos jurídics. Els borbons, família que ja regnava a França, es caracteritzaven per una visió molt centralista del poder i pretenien uniformitzar tot el territori, tant pel que fa a les seves institucions com a nivell cultural i lingüístic, amb la idea de crear un sol estat-nació de matriu castellana. Això va provocar que a Catalunya la monarquia fos una institució rebutjada deixant un terreny fèrtil per la difusió del republicanisme, especialment després de la Revolució francesa de 1789, i entre altres coses per una estructura social cada cop més capitalista on comerciants i industrials desitjaven un nou règim polític en el que intervenir. No és d’estranyar que després del pronunciament militar de 1868 que va destronar la reina Isabel II, donant lloc a un procés revolucionari de caire popular, a Catalunya es van produir cremes dels Retrats d’aquesta reina i de Felip V. Cremes de fotos del rei que també hem pogut veure els últims anys a Catalunya, acabant amb persones detingudes i declarant a l’Audiència Nacional de Madrid.

Quadre que simbolitza la Revolució de La Gloriosa el 1968, i que comportà l'exili d'Isabel II. Font: Sàpiens
Quadre que simbolitza la Revolució de La Gloriosa el 1868, i que comportà l’exili d’Isabel II. Font: Sàpiens

Aquella fugida d’Isabel II a finals d’un convuls segle XIX, porta a la constitució d’un govern provisional que convoca corts constituents on les forces monàrquiques guanyen per una àmplia majoria. És així que es redacta una Constitució, la de 1869, i es busca un nou rei, càrrec que és encomanat a Amadeu de Saboia. La inestabilitat política i social provocada bàsicament per la tercera guerra Carlina, la Guerra de la independència de Cuba i les divisions constants de les forces polítiques que ostentaven el poder, van portar a aquest rei a renunciar al tro. Immediatament les Corts proclamen la República, una República que des de Catalunya es defensava com a federal, i així es proclamà en diferents Ajuntaments catalans, alhora que hi va haver diversos intents perquè es declarés l’estat català federat des de la Diputació de Barcelona, en mans dels federals. Catalunya era al capdavant d’aquest ideal que inclús cristal·litzaria amb un projecte de constitució federal el 1873 que va ser interromput pel cop d’estat del general Pavía el 3 de gener de 1874. La efímera experiència de la I República, motivada en part per la renúncia d’Amadeu de Saboia, no parteix doncs d’una votació popular sinó d’una proclamació de les dues càmeres legislatives erigides en Assembles nacional.

Després de la restauració borbònica, que va tenir lloc a finals del segle XIX amb Alfons XII i més tard Alfons XIII, es va estabilitzar un règim d’alternança política entre Conservadors i Liberals, el torn dinàstic, entrant en crisi a partir de 1914 i sent interromput per la dictadura de Primo de Ribera 1922, dictadura que tingué suport del rei Alfons XIII. A Catalunya, la Lliga Regionalista -fins llavors partit hegemònic del catalanisme-, que prèviament havia iniciat una campanya per l’autonomia el 1918 -cal recordar que en aquella època a Catalunya hi havia la Mancomunitat-, no es va oposar clarament al cop d’estat de Primo de Ribera. Aquest fou un dels factors que va permetre estructurar un catalanisme republicà més radicalitzat, representat bàsicament per Acció Catalana (impulsada pels joves de la Lliga), Unió Socialista de Catalunya (com a escissió de la Federació catalana del PSOE) i el partit Estat català fundat per Francesc Macià, inspirat en l’independentisme irlandès, nació recentment independitzada del Regne Unit. Aquestes noves forces van prendre un paper rellevant després de la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera, durant la “dictablada” del general Berenguer, participant en el Pacte de Sant Sebastià, que agrupava la majoria de forces d’oposició. Una oposició que, després d’un intent frustrat d’aixecament militar i vaga general el desembre de 1930, va obtenir una aclaparadora victòria a les urnes de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931. Aquells resultats, a Catalunya liderats per una Esquerra Republicana de Catalunya recent creada i punt de trobada de gairebé tot el catalanisme republicà, van precipitar la dimissió del govern monàrquic i la fugida del rei Alfons XIII. Les eleccions van ser plebiscitàries pel context, en un moment de màxima debilitat del règim monàrquic en que el posicionament de tots els actors –i especialment dels republicans després del Pacte de Sant Sebastià- va determinar el canvi. La proclamació de la República catalana dins la federació ibèrica per part de Macià, censurada però pel govern provisional de la República espanyola, accelerà l’elaboració d’un projecte d’Estatut d’autonomia per Catalunya i la recuperació de la institució de govern històrica, la Generalitat.ç

La delcaració de Companys a l'octubre de 1934 va suposar l'empresonament del govern de la Generalitat. Font: Sàpiens
La delcaració de Companys a l’octubre de 1934 va suposar l’empresonament del govern de la Generalitat. Font: Sàpiens

Poc temps després, es van produir els coneguts com a Fets d’octubre de 1934. Al clima de tensió i vagues constants i amb les dretes governant a l’estat, s’hi sumà el conflicte Generalitat-Estat, que era insostenible. L’enfrontament per la Llei catalana de contractes de conreu desenvolupada pel govern català i declarada inconstitucional, es suma amb la por de que la República “en els seus fonamentals postulats democràtics”  ,en paraules de Companys, està en perill. És llavors quan el 6 d’octubre el President Companys va proclamar la República catalana. Una proclama que ràpidament va acabar en fracàs, i cal preguntar, per què? Josep Termes ho defineix, de forma precisa, el que creu que va ser “en definitiva, un aixecament d’un poder legal contra un altre, fet sense forces suficients, mal preparat i concebut, en el qual un grup arrossega a l’altre i tots plegats feien com que feien. Això explica les contradiccions, les indecisions de Companys, les del seu govern i les de les planes majors dels partits importants. En el fons creuen que serà com el 14 d’abril, quan amb una mica de soroll les coses canviaren (però aleshores si que hi havia mobilització pública, ambient, i acords, i l’enemic estava desmoralitzat, però aquest no és ara el cas del govern de la República ni de l’exèrcit)”. Les conseqüències ja les sabem, tot el govern català empresonat i portat a un vaixell militar ancorat al port de Barcelona -conjuntament amb altres presos polítics-, l’estatut d’autonomia suspès i el coronel Francisco Jiménez nomenat governador de Catalunya. Octubre de 1934. La història sembla cíclica.

El President Puigdemont votant la declaració d'independència el passat 27 d'octubre. Font: El Confidencial
El President Puigdemont votant la declaració d’independència el passat 27 d’octubre. Font: El Confidencial

A les portes de les eleccions del 21 de Desembre, convocades des de Madrid, i amb el govern català a la presó o a l’exili; amb la República catalana votada pel Parlament de Catalunya el passat 27 d’octubre; i amb la incertesa de la efectivitat de la suspensió de l’autonomia catalana mitjançant l’article 155, convé fer una mirada històrica de la situació actual. És possible que, tant la proclamació de Companys com la Declaració del Parlament amb Puigdemont president, han respost més a una dinàmica interna -i incessant- del catalanisme republicà de donar sortida als anhels col·lectius en situacions de confrontació amb l’estat que no pas a decisions fermes i amb objectius realistes a assolir tenint en compte les forces de cada part? No sembla que les eleccions del 21 de Desembre puguin esdevenir plebiscitàries en relació a la República -potser si respecte al 155- ni tampoc sembla que s’apropi un escenari de canvi de govern a l’estat, com al febrer de 1936 quan es va retornar a Catalunya les seves institucions i alliberar el govern legítim. Així doncs, com continuarà aquesta història? Caldrà veure quina és la reestructuració de l’independentisme, les seves possibles aliances nacionals, estatals i internacionals, la redefinició dels objectius estratègics, la emergència de nous actors i els moviments que farà l’estat.

Read More

El 6 d’octubre de 1934, poc després de les vuit de la tarda, el president Lluís Companys proclamava des del balcó del Palau de la Generalitat “l’Estat Català de la República Federal espanyola”. L’acció de Companys fou en aquell mateix moment i amb posterioritat caracteritzada de la manera més diversa: un greu error polític, una acció aventurista, un cop separatista o, fins i tot, un presagi del què succeiria amb l’inici de la guerra civil. Però del què parlem quan ens referim al 6 d’octubre? Al marge de falses analogies i lectures anacròniques, cal situar els fets d’octubre en el seu context i en les seves coordenades històriques: l’experiència democratitzadora de la Segona República i la conjuntura històrica del món d’entreguerres.

Els antecedents: de la mort de Macià al conflicte dels contractes de conreu

Revolta de pagesos contra l'anul·lació de la llei de contractes de conreu el juny de 1934. Foto: Camil Merletti. Col•lecció Merletti de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Font: www.elpunt.cat
Revolta de pagesos contra l’anul·lació de la llei de contractes de conreu el juny de 1934. Foto: Camil Merletti. Col•lecció Merletti de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Font: www.elpunt.cat

Entre els darrers mesos del 1933 i l’octubre de 1934, Catalunya es caracteritzà per tenir un marc polític i social plenament diferenciat del de la resta de l’Estat. Aquest marc polític propi s’havia anat articulant, molt especialment, d’ençà de la proclamació de la República el 14 d’abril de 1931. Fins al 1936 Catalunya va mantenir una situació d’excepcionalitat dins la República espanyola: era l’única autonomia existent arreu de l’Estat.

L’escenari diferenciat de la Catalunya autònoma va produir una dinàmica interna durant el 1934 que va conduir a l’acció de força del 6 d’octubre. En primer lloc, els resultats de les eleccions generals republicanes havien tingut una concreció prou diferenciada: arreu de l’Estat els republicans d’esquerres i els socialistes s’enfonsaven mentre la dreta antirepublicana de Gil Robles, la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), i els lerrouxistes sortien victoriosos. A Catalunya, en canvi, la dreta catalanista de la Lliga havia guanyat les eleccions però amb molt poca diferència respecte el republicanisme catalanista. En segon lloc, la mort de Francesc Macià, el desembre de 1933, va convertir en nou president del govern de la Generalitat a Lluís Companys. Companys va compondre un govern de concentració esquerrana i catalanista que va donar nova força a l’autogovern de Catalunya i que, a més, es va veure reforçat amb els bons resultats de les eleccions municipals de gener de 1934. El contrast entre la realitat catalana i la situació política de la resta de l’Estat es va fer més que evident: si a Catalunya hi havia un govern republicà catalanista que pretenia aprofundir en l’autonomia i en un ampli programa de reforma al govern de l’Estat eren els lerrouxistes amb el suport de la CEDA els que tenien a les seves mans el futur de la República. A partir d’aquest moment, la Catalunya autònoma, republicana i esquerrana es va convertir en el cavall de batalla predilecte de les dretes antirepublicanes per acabar amb la democràcia republicana. La victòria electoral de Gil Robles i els governs del partit de Lerroux van significar un clar sotrac per a l’autogovern dels catalans i per al projecte socialment reformador de la República. L’anticatalanisme era un element distintiu de la dreta antirepublicana, de la mateixa manera que ho era l’exaltació de l’”antidemocràcia”. En aquest sentit, la preponderància de la CEDA a partir de novembre de 1933 suposava un desafiament absolut a la legitimitat i viabilitat de la Catalunya republicana i les seves institucions. Per aquest motiu, una qüestió com la Llei de contractes de conreu va passar a ocupar un lloc central en la política espanyola.

La llei de contractes de conreu havia estat aprovada pel parlament de Catalunya l’abril de 1934 com a mesura per a facilitar que rabassaires i pagesos pobres es convertissin en propietaris de la terra que treballaven. No es tractava de cap llei revolucionària. Seguia allò establert en altres reformes similars arreu d’Europa de respecte a la propietat privada de la terra. Per a les dretes antirepublicanes, amb el suport entusiasta de les dretes catalanes, el conflicte sobre la llei de contractes resultava especialment manipulable pel que tenia d’indissociable amb l’anomenat “problema catalán”. Inicialment fou la principal força conservadora de Catalunya, la Lliga Catalana, qui, en companyia del partit d’Alejandro Lerroux, qüestionà la legitimitat de l’autonomia i la sobirania catalana. Es demanava al govern central que portés la Llei de contractes davant el Tribunal de Garanties Constitucionals amb l’argument que el parlament de Catalunya no tenia competències per a legislar sobre la matèria. En conseqüència, calia declarar la llei inconstitucional. La conseqüència directa de l’acció de la Lliga, lerrouxistes i l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI) fou la de posar en dubte la legitimitat de l’autonomia catalana i facilitar que la dreta antirepublicana agafés l’anticatalanisme com un dels grans eixos de la seva acció.

El Tribunal de Garanties Constitucionals declarà nul•la la llei de contractes de conreu el 8 de juny de 1934. Quatre dies més tard el Parlament català aprovava una nova Llei de contractes totalment idèntica a la votada anteriorment. Finalment la fórmula legal que resolgué el conflicte fou la d’afegir un article addicional a la Llei de Contractes que permetia posar d’acord els preceptes d’aquesta amb la Constitució. La solució jurídica quedava resolta però aquesta no tenia cap tipus de recorregut sense la solució política. Aquesta darrera no es produiria per diversos motius.

El govern Companys davant la crisi d’octubreEl govern Companys davant la crisi d’octubre

Jose María Gil Robles, líder de la CEDA; l'any 1935. Font: Vikipèdia.
Jose María Gil Robles, líder de la CEDA; l’any 1935. Font: Vikipèdia.

Tot i la voluntat negociadora del president del govern de la República, Ricardo Samper, la força de la CEDA i la divisió sobre la qüestió catalana entre els diversos membres del govern convertia la resolució negociada en una sortida extremadament dèbil. Gil Robles demanava l’aplicació rigorosa de la llei contra la “rebeldía separatista” de la Generalitat. El dirigent de la CEDA considerava la solució negociada com una claudicació davant el govern català. Quan l’1 d’octubre es van reobrir l’activitat parlamentària a les Corts republicanes la crisi de govern estava servida. La dimissió de Samper va anar acompanyada d’un “Nosotros tenemos conciencia de nuestra fuerza, aquí y fuera de aquí” per part de Gil Robles.

Des que es va conèixer la solució donada a la crisi del govern Samper el govern de la Generalitat va quedar reunit de manera permanent. L’entrada dels ministres de la CEDA al govern de la República suposava, segons l’editorial del periòdic L’Opinió, “el desprestigi de les institucions republicanes, el triomf segur, inevitable, d’un feixisme catòlic”. En el mateix sentit s’expressava La Humanitat “és hora de defensar fins a tots els extrems la nostra ciutadania exemplar i democràtica. ¿Això pot fer-se amb paraules? Creiem que ja és tard. Alerta les esquerres nacionalistes i republicanes de Catalunya! Ha sonat l’hora de la mobilització”.

Què suposava la presència de la CEDA al govern de la República? Per a importants sectors de la societat una amenaça més que clara contra l’autonomia, el projecte socialment reformador del govern català i els petits avenços aconseguits d’ençà d’abril de 1931. La CEDA de Gil Robles emparava la violència política de la dreta antirepublicana i transitava pel camí dels feixismes. Gil Robles havia tornat entusiasmat del congrés del Partit Nazi a Nuremberg i el temor al què havia succeït a Alemanya, Àustria i també a Itàlia resultava ben present entre sectors importants de la societat catalana. L’ascens dels feixismes, l’agudització de la confrontació social i política a Catalunya, el canvi de rumb al capdavant de la República a partir de novembre de 1933 i la conflictivitat entre les institucions catalanes i les de l’Estat va conduir al punt d’arribada del 6 d’octubre.

La proclamació de l’Estat Català i els fets d’octubre arreu de Catalunya

Què va fer el govern català davant aquesta situació crítica? Com és prou conegut, Lluís Companys va proclamar l’”Estat Català de la República federal espanyola” des del balcó del Palau de la Generalitat. La decisió de Companys no responia ni a una supeditació de la política catalana a l’espanyola, com recentment encara s’argumenta, ni encara menys a qüestions d’indole personal del president. La iniciativa del govern Companys tenia dos objectius: anar més enllà en l’autonomia catalana a través de la República federal i aprofundir en el projecte socialment reformador. Per aconseguir-ho necessitava una mobilització popular forta, una certa capacitat armada i un escenari de protesta generalitzada arreu de l’Estat. Cap d’aquestes condicions no es van complir amb prou solidesa i la conseqüència va ser l’ensulsiada de l’acció de Companys.

Imatge de la plaça Sant Jaume en el moment en què Lluís Companys va proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. Font: pinterest.
Imatge de la plaça Sant Jaume en el moment en què Lluís Companys va proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. Font: pinterest.

Al mateix temps, a l’interior del govern català existia un altre plantejament representat pel conseller de Governació i cap visible de les Joventuts d’Esquerra Estat Català (JEREC) Josep Dencàs. En aquest cas, es tractava d’impulsar una estratègia governamental separatista: la separació política utilitzant les institucions autonòmiques i preveient un escenari revolucionari arreu de l’estat, que només acabaria succeint a Astúries. La iniciativa de Dencàs, els germans Badia i el separatisme governamental pretenia repetir un gest similar a la proclamació de la República Catalana de Macià de 1931. La fallida immediata de l’acció armada que comandava Dencàs, amb la inacció absoluta dels escamots de les JEREC, va ensorrar l’estratègia governamental separatista i la pròpia iniciativa de Companys. En aquest sentit, podem dir que la falta d’unanimitat entre els membres del govern, la manca d’uns objectius políticament clarament definits i la falta de preparació de la mobilització expliquen perquè el General Domènec Batet, amb una guarnició de poc més de 2000 homes, aconseguí acabar amb el moviment a Barcelona en poques hores.

A banda de l’acció del president Companys i de l’estratègia del separatisme governamental existien altres objectius i estratègies al marge del govern. L’Aliança Obrera, que agrupava tot el seguit de forces obreres fora de la CNT, plantejava la necessitat de proclamar la República Catalana i activar una insurrecció social generalitzada. La seva estratègia fracassà a Barcelona però va resultar exitosa a molts punts del Principat, tant urbans com rurals. A molts dels principals centres industrials de Catalunya, Mataró, Badalona, Vilanova i la Geltrú, etc., la proclamació de la República Catalana o l’Estat Català va anar acompanyada d’una confrontació socialment revolucionària. El mateix succeí en els principals centres agraris de Catalunya com ara Vilafranca del Penedès, Valls o diversos pobles del Priorat i les comarques de Lleida. A més, es produí en diversos casos una participació activa de diversos nuclis anarcosindicalistes en els fets revolucionaris. En tot cas, l’àmplia mobilització popular que es produí a Catalunya entre el 4 i el 10 d’octubre va quedar en no res en ser derrotada la iniciativa política del govern Companys a Barcelona.

Les conseqüències dels fets d’octubre: repressió i militarització de la vida social i política

L’acció de Companys el 6 d’octubre va ser la d’un cap de govern que va actuar en un sentit governamental perquè no es va limitar a gestionar el marc polític fixat, sinó que va engegar una acció encaminada a redefinir l’Estat republicà i l’autonomia catalana davant l’amenaça possible de liquidació d’ambdues. L’entrada de la CEDA al govern de l’Estat representava aquest perill el 1934. Més que no pas com una mostra de la falta d’acatament de la democràcia representativa, l’acció de Companys s’ha de situar en aquell corrent de fons que existia arreu d’Europa i que volia reformular els fonaments de l’Estat democràtic enfront l’amenaça de la consolidació dels feixismes. Amplis sectors de la societat catalana percebien l’existència aquesta amenaça contra la democràcia republicana, l’autonomia, els drets socials i polítics i el moviment obrer i aquest fet explica perquè van coincidir en la iniciativa del govern Companys tot un seguit de mobilitzacions de caràcter ben divers.

La derrota d’octubre significà la suspensió de l’autonomia, una repressió social i política generalitzada, amb més de 5.000 empresonats, la militarització de la vida pública, la clausura d’entitats socials, polítiques i culturals, la fi de la catalanització popular i l’empitjorament de les condicions laborals d’una bona part de la població. Al mateix temps, l’experiència d’octubre i els efectes de la repressió van convertir-se en elements centrals de l’antifeixisme i el frontpopulisme català. Alguns van parlar d’una derrota fecunda que, el juliol de 1936, va permetre derrotar el cop d’Estat militar i feixista a Catalunya.

CRONOLOGIA
Gener 1933 Adolf Hitler nomenat canceller d’Alemanya
Novembre 1933 Victòria de la CEDA a les eleccions legislatives republicanes
16 Desembre 1933 Alejandro Lerroux president del Govern de la República
25 Desembre 1933 Mort de Francesc Macià
Gener 1934 Primer govern de la Generalitat presidit per Lluís Companys
18 de Gener Els electes de la Lliga Catalana decideixen abandonar el Parlament de Catalunya
Febrer 1934 Dictadura del mariscal Dollfuss a Àustria
28 març 1934 Ricardo Samper nou president del Govern de la República
Abril 1934 El Parlament de Catalunya aprova la Llei de Contractes de conreu
Juny 1934 El Tribunal de Garanties Constitucionals declara nul•la la llei de contractes de conreu
4 d’octubre 1934 Nou govern d’Alejandro Lerroux amb participació de tres ministres de la CEDA
6 d’octubre 1934 Lluís Companys proclama l’Estat Català de la República Federal espanyola
7 d’octubre 1934 Detenció i empresonament del govern de la Generalitat. Detencions massives de regidors dels Ajuntaments republicans, afiliats sindicals, polítics i culturals.
7 d’octubre de 1934 El Coronel Francisco Giménez Arenas assumeix les funcions del govern de la Generalitat
Octubre 1934 Revolució social a Astúries i fracàs de la revolta socialista a la resta de l’Estat
Desembre 1934 Suspensió de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i de la Llei de Contractes de Conreu
Juny 1935 Lluís Companys i el govern de la Generalitat condemnats a 30 anys de presó
Febrer 1936 Victòria electoral del Front d’Esquerres de Catalunya i del Front Popular a Espanya

Read More

La muntanya de Montserrat pertanyia, als primers anys de la Catalunya independent, al monestir de Santa Cecília de Montserrat, al monestir de Santa Maria de Ripoll i als castells de La Guàrdia, Otger, Marro i de Collbató.

El 1011 un monjo del monestir de Santa Maria de Ripoll va arribar a la muntanya per encarregar-se del monestir de Santa Cecília de Montserrat; així, aquest dependria des de llavors de l’abat Oliba (971–1046). Santa Cecília no va acceptar mai perdre la seva autonomia, i davant d’això Oliba, que havia rebut la muntanya de mans de la comtessa de Barcelona Ermessenda de Carcassona (972–1058), va fundar el monestir de Santa Maria de Montserrat al lloc on hi havia hagut una ermita amb el mateix nom. El nou monestir de Santa Maria de Montserrat va dependre de Ripoll fins el 1409.

Al monestir hi ha la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, popularment coneguda com la Moreneta pel seu to bru. Sobre la descoberta d’aquesta Mare de Déu trobada hi ha una llegenda que diu així:

Vista de la Mare de Déu de Montserrat al monestir al seu tron de Santa Maria de Montserrat. Font: Wikpèdia
Vista de la Mare de Déu de Montserrat al monestir al seu tron de Santa Maria de Montserrat. Font: Wikpèdia

«Diu la llegenda que la imatge va ser esculpida per l’evangelista sant Lluc, que sant Pere la va portar a Roma, i que després sant Pau la va dur a Tarragona i més endavant a Barcelona. Quan els sarraïns anaven avançant per la Península, els cristians la van amagar dins d’una cova de Montserrat. Segles després, quan ja ningú no recordava aquest fet, uns pastors van ser sorpresos de nit per una resplendor que sortia de la muntanya. Al fons de la cova hi van trobar la imatge d’una Mare de Déu bruna. Informades les autoritats eclesiàstiques, aquestes van decidir traslladar-la a la seu de Manresa, però era impossible moure-la del lloc, com si indiqués que volia ser venerada a Montserrat. L’abat Oliba hi va edificar el monestir de Montserrat, al terme de Monistrol de Montserrat, on és venerada des d’aleshores».

En realitat, però, la Mare de Déu de Montserrat és una talla romànica del segle XII d’autor desconegut de 95 cm, feta de fusta d’àlber i de faig. La cara del Nen Jesús és gòtica, ja que amb els anys es va trencar. El 2001 es va restaurar i es va confirmar tant la seva datació com que el seu color fosc característic va ser originat per l’oxidació de la pintura original i per l’efecte del fum de llànties i ciris que durant els segles hi havia hagut al seu voltant per venerar-la.

El seu culte ha estat molt important des d’antic. Durant la Renaixença aquest va prendre un caire d’identitat catalana, i esdevingué símbol de la catalanitat. Bons exemples en són els poemes que mossèn Jacint Verdaguer (1845–1902) li va escriure:

Don Jaume en Sant Jeroni (fragment)

«[…] Quan torna els ulls a la serra 

cerca aquell que li ha respost;

dintre l’ermita més alta 

té la Verge un altar d’or, 

no hi ha ningú a la capella 

i Ella té el llavi desclòs. 

Posant a sos peus l’espasa, 

cau en terra de genolls:

– A rescatar les captives, 

Maria, guiau-me Vós;

a mon pit donau coratge, 

a mon braç força í braó, 

i si al pujar a la serra 

vui me deien rei hermós, 

quan tornaré a visitar-vos 

me diran Conqueridor!»

Virolai (fragment)

«[…] Amb vostre nom comença nostra història,

i és Montserrat lo nostre Sinaí;

sien per tots l’escala de la Glòria

eixos penyals coberts de romaní. […]».

El 1880, coincidint amb el mil·lenari de la descoberta de la Mare de Déu, el Nunci del Papa de Roma va fer una visita a Montserrat. El 1881 el Papa Lleó XIII va proclamar la Mare de Déu de Montserrat patrona del Principat de Catalunya i la va coronar canònicament. Per tal de diferenciar-la de les altres marededéus trobades, que celebren la seva festivitat el 8 de març, la de Montserrat la celebra el 27 d’abril.

L’Apoteosi de Montserrat. Enric Cristòfor Ricart i Nin. 1931. Arxiu del Monestir.
L’Apoteosi de Montserrat. Enric Cristòfor Ricart i Nin. 1931. Arxiu del Monestir.

El 1936 els monjos de Montserrat van amagar la Imatge de la Mare de Déu abans de marxar cap a l’exili sota la protecció de les forces de la Generalitat. Quan el 1939 van tornar al monestir, van treure la Mare de Déu del seu amagatall i la van col·locar, de forma provisional, damunt de la cadira abacial. Com que el 1944 es va celebrar el centenari de la reobertura del santuari després dels 9 anys d’exclaustració del 1835, els monjos van creure convenient que la Mare de Déu tornés a estar dalt d’un tron d’argent, i van demanar aportació popular per tal de dur-ho a terme. El que no s’esperaven els monjos, però, va ser l’èxit que aquesta campanya va tenir, ja que el poble s’hi va abocar donant joies, i l’Entronització, el 27 d’abril de 1947, es va avaluar en 70.000 persones, sense cap mena de dubte la xifra més alta que mai s’hagués registrat a Montserrat, i el primer acte públic i multitudinari del català des de la Guerra Civil. Hi van assistir tots els bisbes de Catalunya i les primeres autoritats del règim, i es van llegir molts missatges de catalans a Amèrica i d’exiliats polítics com Pau Casals. No es va poder evitar que es cantés el Virolai. Grups polítics catalanistes i d’orientació cristiana a la clandestinitat (FNC i UDC entre altres) van implicar-se clarament en els preparatius de l’acte, que van aprofitar per difondre milers d’estampes i fulletons de propaganda en català. Alguns militants de FNC (Front Nacional de Catalunya) van penjar una senyera dalt del Gorro Frigi. Com que la policia franquista no la va poder despenjar en tot el dia, el Governador Civil de la Província de Barcelona, Bartolomé Barba Hernández (1945–47), va ser cessat pocs dies després.

El 1948 Antoni Carcellé i Tosca va escriure la sardana És la Moreneta. Va gaudir d’una enorme difusió transformant-se en un himne per la recuperació dels drets perduts dels catalans durant la dictadura del general Franco (1939–1975). Tot i així la part més difosa de la lletra d’aquesta sardana és la dels passos llargs:

«[…] És la Moreneta

la fe del poble català

l’estel del seu camí,

l’afany del seus amors,

de l’escolania

la veu al cel han escoltat

i el so de l’oració

ressona per tot Montserrat

[…]

Tota la muntanya

et volta donant-se les mans

sardana de l’amor

d’un poble de cristians.

Sona la tenora

no sé què tenen els seus cants

vetlleu Senyora

pel catalans».

Veiem, doncs, que la Mare de Déu de Montserrat ha gaudit i gaudeix de gran devoció a tot el país i a l’estranger, havent arribat a Amèrica –on hi ha una illa caribenya de nom Montserrat, i devoció per aquesta Mare de Déu a diversos països llatinoamericans–, a Espanya –on se la venera a Sevilla i a les Canàries, i que a més a més té un monestir dedicat a la seva devoció a Madrid– i a Itàlia –l’antiga església de la Natio Catalana, l’església nacional de la Corona d’Aragó, estava dedicada a ella. Actualment és l’església dels espanyols a Roma amb el nom d’Església Nacional Espanyola de Santiago i Montserrat.

A casa nostra és tan popular que no és estrany que els joves entonin la primera estrofa del Virolai entre cançó i cançó del grup de Festa Major. Als pobles dels peus de la muntanya de Montserrat, a més a més, és costum que als enterraments s’hi canti el virolai.

Read More

Qui sap el que és un intel·lectual? El segle XX en va anar ple, d’ells: Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Émile Zola (aquest darrer, del segle XIX), Thomas Mann, Ortega y Gasset, Elias Canetti, Joan Fuster… La seva importància i el debat intel·lectual que propiciaven és potser una mica més difícil d’entendre avui en una societat que ha fragmentat l’ensenyament fins a uns límits gairebé ridículs i ha encimbellat a l'”expert” i al tertulià. Gris és el panorama en què ens trobem; igual de gris que el dia en què vàrem entrevistar al catedràtic Jordi Casasses, un dels pocs que pot parlar amb autoritat sobre aquesta figura i un dels pocs que es pot considerar hereu d’aquesta tradició.

Jordi Casassas va néixer a Barcelona el 1948 en una època fosca de la nostra història caracteritzada pel silenci i la repressió. Així doncs, podríem veure com una certa antítesi que com a referent familiar tingués un pare comunista i una educació, a l’escola Isabel de Villena, amb altres referents liberals i catalanistes. Després d’estudiar Filosofia i Lletres es decantà per la Història Contemporània; el 1974 va signar el primer contracte com a professor a la Universitat de Barcelona, on aconseguí la càtedra l’any 1989.

Actualment és director del Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals i del seu portaveu: “Cercles. Revista d’Història Cultural”. A més és rector de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) i acaba de ser reelegit president de l’Ateneu Barcelonès. A principis  d’aquest any sortia publicat el seu nou llibre “La voluntat i la Quimera. El noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme”, després que l’obra guanyés el Premi Carles Rahola d’assaig 2016.

“El noucentisme és i va voler ser explícitament una cosa del segle XX, i va entendre aquesta inclusió de manera reivindicativa com una forma de sublimació i com una exigència per aquells clarividents que entenien tot el negatiu que hi havia en la deriva que prenien les coses del vuit-cents […]” i més endavant fineixes “una forma de culminació del segle XIX”. Però què és exactament el noucentisme?

És complicat de definir només amb una frase. És el resultat d’uns intel·lectuals, que per tot Europa, no només aquí, pensen que el món del segle XIX ha entrat en contradicció amb ell mateix. El progrés no és justificable, el liberalisme parlamentari és corrupte, els problemes de les ciutats que creixen són problemes no resolts i així, un llarg etcètera. El positivisme ja no ho pot explicar tot. O sigui, és un moment d’incertesa i els intel·lectuals el que fan és buscar maneres d’intervenir en aquesta conjuntura. I el noucentisme és una de les formes que els intel·lectuals utilitzen per intervenir, en aquest cas, en la societat catalana.

El noucentisme ens permet, doncs, entre d’altres coses, repensar la cronologia de la irrupció catalana al segle XX? Ho hem d’entendre en un marc europeu i desmarcar-nos de la crisi colonial de 1898?

En part sí, la historiografia espanyola ens ha marcat molt en postular que el segle XX comença amb la crisi colonial de 1898, quan tota Europa diu que comença amb la Primera Guerra Mundial (IGM). El noucentisme ens porta a aquest moment de la IGM, i una mica, per tant, en sintonia amb el que passa en el conjunt europeu; a mi em sembla més adequat.

El que passa és que el principi i el final d’un segle és un aiguabarreig. És un moment de transició, pel que encara hi ha coses del segle XIX que funcionen i n’hi ha d’altres del segle XX que comencen a arrancar. Del que es tracta és que les del segle XX predominin definitivament sobre les del segle XIX. És així com acabarà aquesta transició, quan allò nou predomina sobre allò vell. Això, em sembla que durant els anys de la IGM és quan s’acaba produint, amb la irrupció d’una societat massificada i els nous problemes que presenta.

Jordi Vives Faig (a l'esquerra) i Jordi Cassasas Ymbert (a la dreta) durant l'entrevista al Seminari d'Història Contemporània de la UB.

És aquí on hem d’entendre aquesta relació entre la voluntat i la quimera? Et refereixes a un grup de joves intel·lectuals davant del projecte europeu i les propostes que s’articularan en el catalanisme polític?

La voluntat i la quimera vol dir això, que hi ha uns intel·lectuals que tenen una gran voluntat d’intervenir en la seva societat. Aquesta és la part de la voluntat. Quan dic “i la quimera” és perquè no deixaven de ser poca gent; no deixaven de no tenir estat propi; no deixaven de tenir unes rèmores del segle XIX amb una educació deficitària, amb uns índexs d’analfabetisme molt alts, en una societat com la catalana que és una societat composta sempre per immigració, i per tant tot això produïa una gran tensió social. En aquest sentit quan parlo de la “quimera” és perquè hi ha una societat que s’està bellugant; tensa i violenta, que els obliga a evolucionar, i que mai podran acabar de transformar-la del tot.

Prat de la Riba, amb obres com La nacionalitat catalana (1906), i la pròpia Mancomunitat serien els grans exponents del noucentisme? Quines seran les seves fites? Una d’aquestes és el que has anomenat la nacionalització de la massa?

La nacionalitat catalana seria el llibre que adapta el que és el catalanisme a l’actuació d’aquests intel·lectuals i La Mancomunitat de Catalunya no deixa de ser la seva gran realització. Dissenyada des de 1907, a través d’equips de treball a la Diputació de Barcelona, es posarà en funcionament en un mal moment, perquè coincideix amb l’esclat de la IGM, fet que trastoca les seves aspiracions.

La nacionalització de la massa és el que intenten. És un concepte generat per intentar estudiar amb perspectiva el que serà el nazisme pel gran historiador nord-americà de la cultura George Mosse i l’hem anat adaptant. Després Weber ho fa servir també, sense dir-ho, per explicar el procés que ell anomena “de pagesos a francesos”, de nacionalització de la població francesa. És a dir, com els poders públics acaben integrant en la nació a una gent que fins aleshores tenia una consciència molt dispersa i ben poc nacional, segons ara ho entenem nosaltres. El noucentisme, doncs, intentarà això. I es clar, intentar-ho sense disposar d’una estructura d’estat al darrera és una veritable quimera. La van emprendre amb tota la il·lusió i l’entusiasme, però era complicat. Tot i així, Déu n’hi do el que varen arribar a fer.

És la Lliga Regionalista l’únic o el màxim representant, doncs, del noucentisme?

No, perquè el noucentisme va ser definit inicialment per gent d’esquerres. Penso que l’exemple més clar és Gabriel Alomà, un home d’esquerres. El que passa és que la Lliga Regionalista és el gran partit, que té la capacitat d’integrar aquests intel·lectuals, els professionals, els joves universitaris en una estructura política. Per una banda, és un partit que va concurrent a les eleccions amb un caire conservador, que ha d’interessar a les classes mitjanes més benestants amb la dificultat sempre, doncs, d’arribar a la classe obrera, pel que té una frontera social clara. Emperò, per altra banda, també és la plataforma que permet que gent d’esquerres i de dretes col·laborin en aquest projecte noucentista.

Parles de 3 grans cosmovisions a nivell català: el romanticisme, el noucentisme i el marxisme. Perquè aquesta triada i no una altre?

Doncs perquè és la única que funciona en el cas català. Quan jo dic cosmovisió, em refereixo que és un moviment cultural que té una idea de Catalunya, Espanya i el món, i que té la capacitat d’integrar gent de tendències diferents. Una cosmovisió ha de tenir la capacitat d’integrar dretes i esquerres, per entendre’ns en llenguatge modern. Aleshores, el romanticisme o la Renaixença té un projecte fonamentat en un liberalisme conservador amb personalitats com Manuel Durán i Bas,  Joan Mañé i Flaquer i companyia, que realment es constituiran en un grup molt actiu de la política catalana en front de Madrid i també de la pròpia Catalunya.

El noucentisme és aquest que hem explicat. I el marxisme és el que intenta sobreposar-se a la caiguda d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) a rel del resultat tràgic de la guerra civil, aprofitar la conjuntura mundial, sobretot posterior a la Segona Guerra Mundial (IIGM), i crear una hegemonia en base a atacar o a arraconar, els que l’han precedit; cada cosmovisió té aquesta idea de suplantació del passat.

A posteriori es recupera part del passat, però primer s’ha de crear terreny propi. Assenyalar que els del passat ho han fet malament, que no ho entenien, o el que sigui, i imposar la seva cosmovisió. De fet, no n’hi ha cap altre, ja que no es pot dir “no, però podria haver estat diferent…” I per tant, “és de carrer”.

Jordi Cassasas Ymbert amb el seu nou llibre La voluntat i la quimera durant l'entrevista al Seminari d'Història Contemporània de la UB.

Avances també per aclarir que tenen ramificacions, però com podríem entendre en relació aquestes altres mentalitats o filosofies com la liberal o la republicana?

No són incompatibles. Jo he exposat per exemple, que el marxisme (com les altres), intenta imposar una forma política. En el període d’hegemonia marxista hi ha altres opcions polítiques, però mai tindran ni la força ni la capacitat d’imposar el seu discurs contra l’hegemonia cultural i política que és la del marxisme, en la cultura de l’antifranquisme. I per tant és absolutament compatible, no interfereix en el discurs. En cada període hi ha diverses opcions polítiques, sindicals, culturals, etc. Podríem dir que el republicanisme és un corrent de fons que des del segle XIX fins a l’exili és importantíssim i que després serà anorreat.

Cal dir també que els intents de consolidar una hegemonia a vegades són desertitzadors, perquè intenten imposar-se d’una manera molt forta i fa la sensació que no existeix res més. A vegades pensem que en l’antifranquisme només hi havia el PSUC, i en canvi hi havia catòlics, republicans, socialistes… al cap i a la fi una mica de tot, però el discurs oficial és aquest.

Tenint en compte la versatilitat del noucentisme que va més enllà de la Lliga Regionalista i recuperant l’experiència d’Acció Catalana Republicana (ACR), que serà una de les fonts de les quals beurà ERC. Ens hem de preguntar què passà a partir de l’etapa republicana? Quina serà la relació entre els noucentistes i el nou projecte polític català que s’enceta després de la dictadura de Primo de Rivera? Es crea una mena de tercera via entre Cambó i la Unió Socialista de Catalunya (USC), i fins i tot la pròpia ERC?

El que passa és una cosa molt clara que he apuntat abans: la IGM significa una frontera. Amb aquesta “gran guerra” canvia el panorama radicalment. Una de les conseqüències és que el sistema polític generat abans de la guerra s’envelleix. Però l’altra idea és que molts dels polítics que funcionen en aquest moment han nascut en el segle XIX i, per tant, el que han “mamat” a casa seva són problemes del segle XIX. Tots ells tenen una consciència elitista de la vida: la idea que tot ho fan per la gent però ells són els bons, per la qual cosa és normal que ells dirigeixin.

Amb la IGM es produeix un procés de rapidíssima democratització de la societat, que introdueix la necessitat d’adaptar-se en primer terme a aquesta democratització. No de creació de partits demòcrates, sinó que la gent digui “jo també hi sóc”, cosa que els costarà bastant de pair. I en segon terme s’imposarà un sistema polític nou, i qui l’interpretarà bé serà ERC. Un partit creat de nou que recollirà totes les aspiracions disperses que mai havien tingut un vehicle polític (conjunt) i per això tindrà aquest èxit inesperat. Els noucentistes segueixen però ja no tenen el comandament polític, que ha passat a altres mans. Alguns van abandonant, però d’altres no. Aquest és el cas de personatges com Antoni Rovira i Virgili de la ACR, i d’altres de la USC, que també segueixen. Ara bé, d’altres noucentistes típics com Bofill i Mates van abandonant el protagonisme polític per convertir-se en referents. És a dir, la política educativa, cultural, de tot tipus, de la Generalitat republicana, en definitiva, és la política creada per aquests noucentistes amb la Mancomunitat, però ara amb una forma política republicana democratitzada.

Què passa amb el noucentisme després de la Guerra Civil? Queda totalment desarticulada aquesta cosmovisió?

Sí, perquè aquesta cosmovisió havia estat identificada inicialment amb una política anterior a la IGM, i després perquè havia de viure en un medi polític favorable per fer quelcom. No es poden fer institucions, cultura, etc. en una situació de conflicte, de guerra, de tensió. Per tant, aquí el noucentisme entra en contradicció. Ha d’intentar sobreviure en una situació molt més hostil, que és l’exili, i és terrible. Psicològicament, els exilis, el que fan – des del punt de vista de l’intel·lectual –  és donar peu a pensar “què és el que s’ha fet malament”, “de qui és la culpa”, etc. Aquí es deteriora molt la vida cultural. L’altra vessant és la interior, en la qual ens trobem amb execucions, persecucions, pors, exilis interiors, i aquí els noucentistes es veieren obligats a viure, com aquell que diu, en el menjador de casa seva. No poden fer res: estan definitivament aïllats, dispersos. Llavors, en no tenir aquesta incidència i en viure en un medi tan dramàtic, perden la seva posició, i aquí on es comença a sobreposar la nova visió marxista d’una manera molt similar al que passa a Itàlia i a França. No és només a Espanya, sinó que de forma paral·lela passa el mateix que a altres llocs propers d’Europa on s’ha de revisar un passat dolorós.

Quina és la seva herència des de llavors?

El noucentisme va ser anorreat per la cultura marxista, deixant-lo laminat absolutament. De fet, patia el gran desgast de la història. Després mica en mica retorna; les coses sempre retornen. Retorna l’intent que va fer aquella gent de crear un país modern. I com que ara estem en una situació en la que la part fonamental – a banda de la mobilització ciutadana – és reivindicar que tenim un país modern al qual només li manca l’estat, i que quan s’aconsegueixi  aquest estat tindrem moltes coses ja muntades, aleshores és quan ens adonem que bona part d’aquestes coses que funcionen i que realment són sòlides han estat generades per aquell corrent i per aquella gent. I això és important.

En aquest llibre fas una crida a la centralitat de l’element cultural en el discurs històric. Per què necessitem, doncs, una història cultural?

Jo em faria una pregunta. Com és que malgrat tot resisteix una persona a Síria en una trinxera indeterminada o en una situació deplorable? Resisteix perquè té una forma de vida; resisteix perquè té una concepció del que vol que sigui la seva vida; resisteix perquè té una idea molt clara d’allà on ve i que se sent agredit. Hi ha gent que pot arribar a sacrificar la vida -i no cal arribar aquest extrem – per una visió del món que considera irrenunciable. Per tant, en aquest sentit, no tot és econòmic. Nosaltres hem viscut molts anys en plena crisi, i, vulguis o no, ens influeix en la forma com analitzem les coses. I a vegades són les mateixes que abans no semblaven tan greus, però que ara des d’una situació de crisi s’aguditzen i ens fan reaccionar.

La forma com nosaltres vivim o pensem que vivim, i la nostra aspiració de viure d’una determinada manera ens determinen molts comportaments, que no tindríem en unes altres circumstàncies. Aquest factor cultural no és un quadre, no és la literatura, no, és un factor que podríem dir que és cultural, polític, social, antropològic i fins i tot psicològic. La història cultural és una història transversal, interdisciplinària, no és una història segmentada, per això penso que s’ha de reivindicar.

Jordi Vives Faig (a l'esquerra) i Jordi Cassasas Ymbert (a la dreta) durant l'entrevista al Seminari d'Història Contemporània de la UB.

Així doncs, hem de subordinar les qüestions políticodiplomàtiques i les socioeconòmiques a aquesta per superar la concepció de la història cultural com un simple corrent? O com hi han d’interactuar?

Em vaig formar en una època en què tot estava molt clar. Tu començaves sabent quin era el mode de producció i acabaves sabent per què s’havia pintat la Mona Lisa. Aquest mecanicisme s’ha acabat demostrant inoperant. A part que hi havia una altra cosa, també, ja que s’havia acabat fent una història molt avorrida, perquè o era ideologia pura o era història econòmica i social, en què mai sabies qui havia fet les coses, si era la classe obrera o la pèrfida burgesia. I la pròpia classe obrera i els heterodoxes d’aquell marxisme van demostrar que prenien consciència de ser-ho amb el pas del temps, en un procés històric de base cultural essencial.

Per tant no era un tema de a major explotació, major consciència i major acció. No, aquest mecanicisme no funciona en història. El que funciona és un procés històric en el qual es va prenent consciència amb aquests factors en conjunt, i això és el que fa que la història sigui atractiva i que no sigui una partida del “tres en ratlla” en la qual si tu surts primer acabes guanyant.

Sabem que has sigut fan des de la teva joventut d’Antonio Gramsci, que t’ha donat eines per valorar la figura dels intel·lectuals i la cultura en la societat.

M’ha agradat molt. M’ha influït sobretot la matisació que fa, el raonament complex que intenta fer, i això és una de les primeres experiències que em va fer adonar que hi havia coses de les quals al final no me n’explicaven res i altres que sí; que l’anàlisi històrica és apassionant quan adquireix aquesta profunditat.

Has anat llançant al llarg de l’entrevista elements com “hegemonia”, “el vell món que no acaba de morir, i el nou no acaba de néixer”, que són pròpiament de la literatura de Gramsci. Com és que has estat tan crític, doncs, amb la historiografia marxista que es va consolidar els anys 70? Creus que hi ha una possible reconciliació entre el noucentisme i el marxisme?

Jo el que dic és que hi ha un moment – que he viscut biogràficament – en el qual les hegemonies ofeguen. Quan una hegemonia cultural o política ofega, has de treure el cap de dins de l’aigua, perquè, si no, t’ofegues. I la forma d’ofegar-te és convertir-te en un acòlit d’una església determinada. És igual la catòlica que la marxista, o qualsevol altra. I jo em sento marxista, no és que sigui un renegat, però me’n sento com un ingredient més de la meva forma de pensar,  sense la parròquia, perquè – des de la meva perspectiva –  la parròquia ha fet mal.

El que hem de fer és tenir les nostres conviccions polítiques, i tenir una cosa que és molt complicada, com és la capacitat de pensar per un mateix, ja que llavors tens mig cel historiogràfic guanyat. En els llocs on hi ha unanimitat de pensament és que ningú pensa. Per tant, l’exercici que s’ha de fer és aparcar els “credos” (sense deixar de tenir-los) i pensar per un mateix i treballar. Això et porta a descobrir coses. És molt diferent anar a descobrir coses per justificar el teu “credo”, que deixar a un costat el teu “credo” i anar a descobrir coses. És fer història, no doctrina.

Hem estat parlant molt d’idees

És el que m’has preguntat tu [riures]

En sóc culpable [riures], però després de tot això seria interessant fer una petita regressió i tornar a la teva tesi doctoral. Jaume Bofill (1878-1933): l’adscripció social i l’evolució política, llegida el 1977. Aquest llibre d’ara, doncs, és producte de més de 40 anys d’estudi dels intel·lectuals. Què hauríem d’entendre per intel·lectual?

Aquest és un concepte mòbil, perquè no és un concepte que depengui només de la persona que se’n considera, sinó que depèn fonamentalment de com el considera la resta de la societat. No depèn únicament de l’especialitat o de la preparació, sinó de la funció que fa i com la resta de la societat el veu. Per exemple, en el món anglosaxó està mal vist el concepte d’intel·lectual: allà es parla d’especialistes, perquè rebutgen aquest intel·lectual més del continent que és la persona que fa servir el seu prestigi, sortint de la seva especialitat, per dir a la societat “no anem bé”. Quan un intel·lectual diu això, la gent pot respondre amb un “ja t’apanyaràs perquè ens importa un pito” o dir “en sap molt, té molta raó” perquè la seva opinió té un valor per ella mateixa, no necessàriament parlant del que li concerneix acadèmicament o professionalment.

El que passa és que ens hem fet tots molt anglosaxons i si mireu la televisió – ara ja no es mira, però vaja, algun cop la mirareu – a vegades hi ha entrevistes, i a sota hi surt indicat “especialista” o “superespecialista” en el que s’està parlant,  pel que la reacció és “m’ho escolto”, i si no sortís aquesta mena de cartellet diries “m’importa un rave”. Estem anglosaxonats, per entendre’ns.

Connectant amb aquest passat. Vas estar també implicat en el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la UB (SDEUB)

Això és una altra història [riures]

Però d’alguna manera també és la nostra història [riures], i ara a més formes part de diferents projectes culturals. És necessari o fins i tot inevitable que un historiador es postuli políticament i culturalment? És a dir, el lligam entre el present i l’origen del nostre present determina  la feina de l’historiador?

Per mi és essencial, però no podem confondre política amb partit. És molt lícit que un historiador, com també un lampista, es posi a militar en un partit i treballi per la causa que sigui, això és evident. El que fa és de ciutadà que sap història o de lampisteria, però que milita en un partit. Si comença a “xulejar” que ell és historiador i per aquest motiu ha de tenir una funció més important, el que fa és el “merda”, que dèiem nosaltres de petits al barri. S’ha de tenir molt de compte en pensar-se o sentir-se superior per uns estudis determinats.

Ara bé, implicar-se amb el país, amb la seva gent; implicar-se amb la societat en general em sembla lògic i equivalent amb la feina de l’historiador, però en igualtat de condicions als altres ciutadans. Partint d’aquests criteris, he vist convenient implicar-me.

El Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals, que dirigeixes, pretén ser un espai de reflexió permeable als límits que pot imposar la universitat actualment. Com valores projectes com aquest i el seu futur de cara a promocionar l’estudi de la història dels recents graduats, la major part dels quals passaran pel coll d’ampolla que no els deixarà quedar-se a la universitat?

Sí, això darrer és una desgràcia. A veure, no pot ser tota la societat professor universitari, perquè aleshores seria una birria de societat. En tot cas, estem en una època de major dificultat i confusió, referides per exemple al recorregut que s’ha de fer per accedir a la docència o la recerca universitària.

Aquest grup va néixer l’any 1989 a petició d’una colla d’estudiants, com el Carles Santacana per exemple, amb inquietuds i que tenien la necessitat de tenir un lloc per discutir bibliografia. Madurat el debat historiogràfic, es va decidir d’emprendre recerca col·lectiva. En aquell moment érem els únics d’Espanya en història contemporània i se’ns va reconèixer com un grup pioner.

Penso que el treball col·lectiu enriqueix moltíssim. La possibilitat d’entendre – quan comences – que els teus problemes són els mateixos que els dels teus companys i avances, és molt positiu, fins i tot bonic. Això ben aprofitat pot permetre fer un salt qualitatiu molt important, i el grup va ser pensat amb aquesta finalitat.  A més, jo pensava que aconseguint la càtedra, devia alguna cosa més a la universitat que no només el fer classes i això va ser per mi de les coses més satisfactòries.

Jordi Cassasas Ymbert amb el seu nou llibre La voluntat i la quimera durant l'entrevista al Seminari d'Història Contemporània de la UB.

Així doncs, quan parlem dels projectes com el grup d’estudis i l’Ateneu Barcelonès (culturals, però d’alguna manera també polítics) entre d’altres estem parlant de la funció social de l’historiador? En què consisteix ben bé aquest ús social de l’historiador?

Sí, l’ús social, és l’ús en l’espai públic. Aquest es pot quedar reclòs en la seva parcel·la treballant i donant un producte, que després serà utilitzat com sigui, o pot sortir al carrer. Consistiria en fer servir la pròpia formació per contribuir en el nivell del país, però vaja, cadascú ho orienta com pot. Jo sóc de l’opinió que l’ús social de la història ha de fer possible que la gent que no té una preparació sistemàtica en aquest àmbit pugui entendre’s a ella mateixa a través de conèixer un passat propi emmarcat en un món ampli, cada vegada més complex. Al cap i a la fi, és bo que l’historiador faci aquesta funció.

Per acabar, què els recomanaries als joves historiadors?

Que treballin molt, sobretot. Això és com en una carnisseria, si tu peses un quilo de carn, sempre serà un quilo de carn; si tu peses una unça de carn o un quart de quilo, no vulguis que sigui un quilo de carn. Per aquest motiu si tu investigues, llegeixes, discuteixes, en definitiva, et formes, el resultat de la teva feina serà molt millor que no pas sinó ho fas.

No hi ha d’haver desànim. Una altra cosa és, desgraciadament, viure del tema i aquí no sé què dir, la veritat. Veus gent molt bona i no saps ben bé què fer per ajudar-la en aquest sentit. Però, de totes maneres, si es persegueix i persisteix tard o d’hora surten les coses. No és una llei, però tinc la convicció que tard o d’hora, si hi ha una formació, una capacitat, etcètera, es pot aconseguir. Sortosament ara es trobarà amb moltes més sortides per exercir, que no abans que només hi havia un treball en una editorial, en un institut, o bé una minoria en una universitat.

Read More