Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Preludi

La idiosincràsia pròpia que en el seu sinus té la Guerra Civil Espanyola la converteix en un dels conflictes bèl·lics més atractius i tractats per a la historiografia d’arreu, ja no només per suposar l’avantsala de la Segona Guerra Mundial i comptar amb la participació nacionalsocialista alemanya i corporativista italiana, portant el marc del conflicte a un nivell internacional, si no perque presenta uns precedents polítics i socials, així com un desenvolupament durant les hostilitats, que la fan destacar i discernir-se respecte a altres grans conflictes contemporanis. Sens dubte, un d’aquests fets diferenciadors que fa tan especial el cas espanyol és la pugna entre dues formes d’interpretar el món, la política, l’economia, la cultura o els valors que es donen entre conciutadans d’un mateix territori. Això és el que realment converteix el conflicte en una guerra total, així com la participació de tot sector social i la seva implicació política, el paper de l’Església i la seva identificació amb els sollevats, el conflicte monàrquic i un llarg etcètera. Ara bé, allò que l’eleva a categoria de tresor historiogràfic és, sens dubte, l’autogestió agrària i industrial que es produí a la rereguarda republicana. Són molts els interrogants que se susciten al voltant de les col·lectivitzacions i sovint han sorgit escaramusses intel·lectuals per diverses qüestions polèmiques, quelcom que encara ho fa més atractiu. El sorgiment del fenomen autogestionari és produït per la fugida massiva de terratinents, grans propietaris industrials, empresaris, banquers i personal eclesiàstic de la rereguarda republicana en el moment del fracàs colpista i el consegüent inici de la Guerra, la qual cosa genera un buit de poder en els sectors productius que és recollit per obrers o camperols, entre d’altres, i que sovint s’organitzaven en el marc sindical de la CNT, UGT o partits revolucionaris vinculats. 

A Catalunya, el teixit productiu industrial existent era el més gran de l’Estat, per la qual cosa resulta un focus d’observació supinament interessant a mode comparatiu amb la resta del territori, majoritàriament agrari. Això no significa que al Principat no existiren col·lectivitzacions al camp, però no són tan destacables com a l’Aragó, per exemple. Per aquest motiu, el present article tractarà d’exposar les línies bàsiques de l’autogestió a Catalunya, a través d’una mirada innovadora i renovada, aportant una retrospectiva general del que varen suposar, com van funcionar, quins resultats va aportar, quina fou la forma i com trobaren el seu final. 

Imatge de la columna Ascaso abans de partir cap al front d’Aragó, 1936.
Font: Wikimedia Commons

Concepte de col·lectivització i funcionament

Quan parlem de col·lectivització ho fem des del sentit ampli del terme, és a dir, l’entenem com la forma d’administrar un nucli de producció, de repartir els beneficis, d’establir convenis de treball, horaris, sous i tot allò relacionat directament amb les formes productives. En un sistema econòmic liberal, la recerca del màxim benefici és l’objectiu primer, a través de fórmules com la plusvàlua o l’acumulació de capital. En canvi, en un sistema autogestionari cada individu el percep segons el treball realitzat i d’acord amb un repartiment equitatiu dels beneficis. Així doncs, tot i que es busca el rendiment, l’objectiu primer és el benestar i l’eficiència laboral. 

Tanmateix, no només estem davant un desplegament autogestionari en la indústria metal·lúrgica i al camp, com normalment s’associa, sinó que en moltes altres branques industrials com el tèxtil i la siderúrgia també s’estengué. Això no obstant, sens dubte el més cridaner són les col·lectivitzacions dels serveis com els transports, la restauració, les perruqueries i, fins i tot, algunes entitats bancàries. En àrees agràries el funcionament és semblant, però amb la diferència que els excedents es reparteixen a parts acordades entre la col·lectivitat i aportant el necessari al front i a l’Estat. És important aquest concepte estatal, atès que la major part d’establiments autogestionaris a Catalunya són de la CNT, la qual parteix d’idiosincràsia llibertària contrària al manteniment d’un control per part de l’Estat. Per això hem de tenir en compte, per un costat, el context històric en el qual es debat entre vèncer la guerra i després fer la revolució, o bé fer directament la revolució econòmica; i per altra banda, que moltes de les col·lectivitats existents, sobretot al camp, funcionaven sense supervisió estatal, tenint els òrgans municipals i sindicals com a úniques vies organitzatives. Amb el Decret de col·lectivitzacions de la Generalitat de 1936, bona part del procés autogestionari passà a control governamental, però era, en definitiva, un decret que no feia més que legalitzar una situació ja existent com a realitat del país. 

Tot i això, hom podria plantejar-se si és realment possible transformar els sistemes econòmics de producció de la nit al dia o sense l’ús de la força imperativa, i és que, de fet, aquestes resulten qüestions de debat intens entre els principals historiadors que tracten l’autogestió. Si ens referim a l’organització inicial d’aquesta, la principal via d’argumentació exposa que, en la majoria de casos, la col·lectivització fou fruit de la improvisació donat el buit de poder existent, i que la revolució en aquest sentit no tingué una planificació expressament organitzada. 

Més polèmica existeix al voltant de la possible imposició del nou marc pràctic, però aquest cop són tres les òptiques d’interpretació. Per un costat, els qui enarboren la bandera de l’antiautoritarisme llibertari, els quals exposen que la imposició no fou possible atenent al caràcter contrari de les tesis anarquistes i al fet que aquells que no volien formar part de la col·lectivitat, no hi estaven obligats. El problema d’aquesta interpretació és que no té en compte que la UGT també fou actor clau, sense significar que aquest sindicat fou autoritari, ni tampoc que en l’autogestió agrària les columnes milicianes a l’Aragó possiblement foren causa directa d’algun desplegament col·lectivista, tot i que aquesta primera tesi ho nega. En un espai completament discernit, es troba la idea que tot procés autogestionari es donà per imperatiu bèl·lic i forçat, a través de la coacció i la violència. No sembla presentar una base especialment sòlida i més si tenim en compte que generalitzar un fet com aquest és massa perillós. Amb tot, arribem a la visió més recolzada, la qual exposa nítidament que no existí la imposició, tampoc a l’Aragó, ja que la vida de milicians i camperols estava discernida, però sense significar que aquesta no aparegué en casos de descontrolats, venjatius o fanàtics violents. 

Finalment, és important exposar que els actors principals en el naixement de les col·lectivitzacions són gairebé sempre membres sindicals de la CNT-FAI i la UGT, però també d’alguns partits marxistes i/o trotskistes catalans com el POUM, entre d’altres. Ara bé, malgrat la legitimitat que atorgava als grups revolucionaris la defensa armada a les grans ciutats, a raó del cop d’Estat a Catalunya protagonitzat pel general Goded, la Generalitat, amb Companys al capdavant, no estava disposada a subordinar-se envers una nova realitat, i per aquest motiu astutament aconseguí garantir-se els seus espais de poder i legislar, en alguns aspectes, tot i la presència revolucionària. De fet, historiogràficament està reconegut que, davant el poder agitador i militar dels sindicats, Companys oferí el poder als líders anarquistes, que sobtats amb el canvi de paradigma, o no volgueren o no van saber acceptar-lo, per la qual cosa fou aquí on es desplegà una coordinació unitària en el marc del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya (CCMAC). El president de la Generalitat, amb una gran capacitat logística i visionària, evidentment no volia cedir el poder als llibertaris, però amb una posició que no era de força a l’estiu de 1936, oferí el poder potser per garantir-se un espai de legitimitat i confiança, o potser perquè no veia una altra sortida a frenar la revolució que començava a gestar-se.

En una manifestació multitudinària a Barcelona, ​​els treballadors sostenien una pancarta que deia “Solidaridad Obrera”, referenciant el diari de la Revolució espanyola.
Font: Wikimedia Commons

Resultats i balanç. Èxit o fracàs?

La concepció que cada persona pot tenir al voltant de resultats positius i/o negatius és supinament diferent. Considerar com un èxit o un fracàs el “projecte” autogestionari és tremendament difícil i el mateix succeeix en un encaix analític d’acadèmia. Hem de considerar termes quantitatius, qualitatius, de forma o de context, i hem de saber discernir cada situació en funció les seves circumstàncies puntuals o altres conceptes com el “sabotatge” o el “boicot”. En l’àmbit industrial, i sempre concebent-ho des de les generalitats i no des dels casos concrets de cada població o fàbrica, es pot parlar amb contundència de resultats interessants, potents i que resolen els problemes productius, però també és cert que existeixen inconvenients i dificultats que porten a un limitat balanç global. Són molts els inconvenients, però el principal greuge estigué en l’existència de dificultats externes pel funcionament del col·lectivisme, és a dir, que van existir problemes evidents de funcionament, tanmateix, la falta de mercats, la situació econòmica de guerra, l’escassetat de matèries primeres i combustible, la ingerència governamental del govern de la República i la Generalitat o la destrucció de fàbriques són factors a tenir en consideració a l’hora d’analitzar els resultats en la indústria i, per tant, el seu grau de responsabilitat en els problemes econòmics del camp republicà. 

Per valorar realment els resultats autogestionaris, s’ha de realitzar una síntesi de les línies bàsiques expressades entre els historiadors, però existeix una gran disparitat argumentativa que, a vegades, resulta inversemblant pensar que s’està tractant una mateixa qüestió. Per aquest motiu, les tendències s’agrupen i es complementen entre sí, portant a una visió global que podria esclarir-nos realment què succeí en les col·lectivitzacions a Catalunya entre 1936 i 1938. Com el present article no tracta esdevenir un estat de la qüestió, i tenint en compte que ja he expressat l’existència dispar d’òptiques que s’han llançat, s’ha exposat la tendència més raonable, amb més suport i que ha mantingut més vigència en el temps, la qual respon a la idea que, d’acord amb el context bèl·lic, la improvisació, el factor humà, i les ingerències, fa molt difícil parlar d’un èxit rotund, però a la vegada l’eximeix d’una condició de fracàs, i el fet natural és saber trobar un terme mitjà, sempre que parlem en termes globals, atès que es sap de la fallida d’alguna col·lectivitat i de rendiments estratosfèrics en d’altres.

El que si podem contrastar és el valor qualitatiu de les col·lectivitzacions, almenys socialment, no tant el productiu, més indocumentat, ja que les aportacions en aquest sentit són eminentment revolucionàries. A partir de l’anàlisi que s’ha realitzat de l’experiència col·lectivista, es pot afirmar que, almenys, la col·lectivització de la indústria i dels serveis de Catalunya va obtenir resultats positius en el sentit d’aconseguir una igualtat social més gran, és a dir: supressió de les rendes no procedents del treball, desaparició o disminució de les diferències salarials, implantació o millora de les prestacions d’assistència sanitària, jubilació, i fins i tot, augmentar el nivell cultural i de formació dels treballadors. 

I tot això tenint en compte les dificultats endògenes i exògenes i el context de guerra, que evidentment limitaven la producció i l’orientació d’allò que es produïa. Per altra banda, si ens referim  al problema de la distribució, que des de certs punts de vista és més important que el de la producció, les col·lectivitats mostraren un esperit creador que, per la multiplicitat dels seus aspectes i el seu esperit  pràctic, genera un interès supí. La innovació col·lectiva dels militants de base aconseguí resoldre problemes que una organització governamental centralitzada potser no hauria pogut resoldre, donada la inexistència d’una direcció conjunta que no només té en compte qüestions de mercat i amb estructura vertical. El cert és que, paral·lelament, a la zona del país on dominava la moneda oficial, la pesseta perdé valor sense parar, per la incapacitat de Govern de frenar l’augment dels preus, mentre l’especulació s’establia i desenvolupava. Si abordem en exclusiva les dades quantitatives, sense tenir en compte l’antropologia i/o la política, podem recollir les tesis de Frank Mintz, acceptades per la majoria de la comunitat, i que exposen que més d’un milió i mig de persones a Espanya estigueren funcionant sota un sistema autogestionat, essent 758.000 en l’agricultura i 1.080.000 en la indústria i els serveis. Catalunya recull gairebé tot el teixit industrial i dels serveis, però té menys presència en el sector agrari, destacant les terres de l’Ebre i el camp de Tarragona, tot i això, en el cas català, no existeix un consens absolut en xifres, però giren al voltant de una quarta part del total agrícola i la meitat, o més, de l’industrial. 

Ara bé, no seria just exposar en exclusiva les bondats derivades de l’autogestió sense tenir en compte les tesis que exposen el greuge que suposaren per l’economia de planificació republicana, ja que són models contradictoris entre si, cosa que suposà, com veurem més endavant, motiu d’atac estatal. Segons el plantejament de caràcter marxista, en especial per part del PCE, aquest sistema de direcció va fracassar rotundament. El resultat va ser que la indústria catalana, que hagués pogut satisfer, en gran part, les necessitats de l’Exèrcit en vestuari, municions, armament lleuger, i fins i tot, parcialment, en canons, camions i tancs no ho va fer, ja que treballava malament, utilitzant només el 50% dels motors i màquines, amb un rendiment molt inferior al normal. De nou, dues visions contràries enfrontades per la legitimitat històrica: una que defensa la necessitat imperiosa d’estatització de l’economia, basant-se en una lògica d’unificació de criteris, i l’altre que advoca per un èxit autogestionari donada la no-intervenció estatal i l’autèntica revolució social-llibertària. 

Companys i Garcia Oliver durant el funeral de Durruti, representants de dos conceptes gairebé antagònics de la idiosincràsia autogestionària.
Font: Wikimedia Commons

Atacs a l’autogestió. Fi de l’experiència revolucionària

La resposta òbvia a perquè finalitzaren les col·lectivitzacions es podria donar amb l’entrada de les tropes sollevades al Principat, però la realitat és ben diferent. És cert que aquest fet provoca un canvi de paradigma en el poder a Catalunya, però ja feia mesos que l’autogestió patia atacs telegrafiats des de múltiples posicions, per raons diverses. L’estatització i la progressiva pèrdua de control obrer a les fàbriques poden suposar la fi de l’experiència revolucionària, fent dels atacs a l’autogestió un debat interessant en la historiografia. És evident que els comunistes van justificar la seva lluita envers les col·lectivitzacions en coherència a la necessitat d’oferir un esforç centrat exclusivament en la guerra i, pel seu costat, els anarquistes denuncien aquests atacs, siguin perpetrats per comunistes, republicans o socialistes.  

En primer lloc, cal destacar que hem d’emmarcar un canvi en l’statu quo enmig d’una guerra, per la qual cosa, d’entrada les limitacions i dificultats són majors que en una situació d’estabilitat social i econòmica. La necessitat d’abastiment del front i la falta de mà d’obra pels reclutaments van portar a l’aplicació, en alguns casos, d’un sistema taylorista per tal de garantir una ràpida producció. Ara bé, els grans grups d’oposició a les col·lectivitats, i el motiu últim de la fi de l’autogestió, foren el PCE i  els governs de la Generalitat, els quals subordinaren l’autogestió al model de mercat, i de la República, amb un ministre d’Agricultura comunista, Uribe, que decretà nacionalitzacions, que no col·lectivitzacions, per contrarestar el poder sindical, donant prioritat a l’estatització. Escrits de dirigents del PCE del moment, titllen als membres de les col·lectivitats de paries de la classe treballadora i traïdors. Fins i tot se’ls acusa de voler encendre una nova guerra civil a la zona republicana, destruir el Front Popular i establir el poder absolut de la FAI i del POUM, liquidar l’Exèrcit regular, trencar la unitat popular i desorganitzar completament la producció. 

A escala d’organització interna i errors en aquesta, és important apuntar envers els individualistes, aquells que s’aprofitaven de la col·lectivitat i es repartien els beneficis, car no hem d’oblidar que estem en una situació de guerra. D’altra banda, la falta de personal qualificat per a dirigir la comptabilitat portà, sovint, a un pitjor rendiment. Per últim, el fet que donà mort a la coordinació, i en altres casos a l’essència de les col·lectivitzacions agràries, industrials i dels serveis de Catalunya, foren les jornades de maig de 1937 a Barcelona. Una de les dues visions s’imposà finalment sobre l’altre a través de la violència. Indiferentment de la posició que cadascú tingui envers el fenomen autogestionari, resulta innegable afirmar que estem davant un fet històric singular, propi i gairebé únic que mereix una nova visió i interpretació per part dels experts, i que pot ser abordat des de multitud de perspectives que puguin esclarir finalment en ferm, l’existència d’un model solvent i possible, alternatiu al capitalisme industrial de l’època i al neoliberalisme actual. 

Per a saber-ne més:

Bernecker, Walter. El anarquismo durante la Guerra Civil española, Suïssa, Universitat de Berna, 1982, 115 p. 

Castells Duran, Antoni. Les col·lectivitzacions a Barcelona 1936-1939, Barcelona, Hacer, 1993, 304 p. 

Garrido González, Luis. Colectivización económica en la Guerra Civil Española (1936-1939), Jaén, Universidad de Jaén, 2010, 387 p. 

Martín Ramos, J.L. Guerra y revolución en Cataluña, 1936-1939. Barcelona, Crítica, 2018.

Mintz, Frank. La autogestión en la España revolucionaria, Madrid, Traficantes de Sueños, 1977, 284 p. 

Pozo González, Josep Antoni. Poder legal y poder real en la Cataluña revolucionaria, Barcelona, Espuela de Plata, 2012, 415 p.


Read More

El món de Jordi Amat (1978) és el de les idees. S’hi mou amb comoditat i és el que li ha permès construir i consolidar la seva reputació. Tot i que es formà com a filòleg, qualsevol historiador que vulgui estudiar els intel·lectuals i idees del segle XX català l’haurà de llegir tard o d’hora. No debades, Amat és un autor singular: és un dels pocs escriptors que s’ha proposat investigar les connexions entre les idees i el poder; o com un intenta influir a l’altre. Aquesta cerca s’ha vist reflectida, tant en algunes de les biografies que ha escrit (de Ramon Trias Fargas o Josep Benet) com en altres assaigs (El llarg procés o La primavera de Múnich). Seguint el fil del poder, recentment Tusquets i Edicions 62 publicaren en castellà i català, respectivament, el seu darrer llibre El fill del xofer, una biografia del perturbador i primer director de TV3, Alfons Quintà, però que li serveix a l’autor per explicar els ressorts mediàtics, polítics i econòmics del poder pujolista.

Amat està convençut de la força de les idees en la història. I per això volem fer-lo parlar sobre una dimensió a la qual no sempre parem l’atenció necessària. Què és un intel·lectual i quina és la seva força real en la societat? Quines idees motrius han regentat la història contemporània de Catalunya i qui les ha incorporat al món del poder? Tenim un poder real a Catalunya, o només un gran teatre que fa veure que en tenim?

A finals del segle XIX, fruit de l’aparició de la societat de masses, els intel·lectuals i altres figures adquiriren una aura de prestigi perquè esdevingueren referents que acusaven i assenyalaven amb el seu dit al poder, les seves limitacions i contradiccions: “allò que no vol sentir”. Émile Zola feu tremolar la societat francesa amb el seu cèlebre J’accuse; Nietzsche va marcar tota una generació amb les seves idees filosòfiques; Tolstoi tingué una influència molt considerable entre altres intel·lectuals europeus per les seves meditacions cristianes; i a Catalunya, Josep Pla confabulava des de dintre del franquisme per promoure canvis polítics.

 Convençut de la seva força, però també conscient de les seves limitacions. Com el mateix Amat confessa a l’entrevista, els intel·lectuals no sempre influeixen en la societat com a ells els hi agradaria i són també conscients (almenys, els que no són il·lusos) que necessiten una política que pugui acomplir les seves idees. Ja li ho deia Cersei Lannister a Petyr Baelish, a Joc de Trons: “El poder és el poder”.

Què és un intel·lectual?

D’entrada, és algú que participa de la conversa pública a través dels mitjans de comunicació, no amb una finalitat informativa ni per aportar necessàriament coneixement, sinó quelcom diferent.

Dit això, crec que no hi ha una única mena d’intel·lectual. Podríem dir que hi ha el ‘pur’, el que respondria plenament a la idea que en tenim generalment nosaltres: aquell que participa del debat públic en funció de l’estatus i del paper que la societat li atorga i que diu al poder allò que no vol sentir, mostrant les seves trampes. Aquest és, per a mi, el perfil d’intel·lectual amb una funció més ‘noble’.

N’hi ha d’altres que no són innobles, com l’intel·lectual orgànic, aquell que no actua contra el poder, sinó que posa les seves habilitats al servei de la construcció d’un determinat poder, que ajuda en la confecció d’una nova hegemonia perquè sigui la dominant.

També opino que hi ha un altre perfil, més propi dels nostres temps, fàcil de ridiculitzar, però crec que en alguns casos pot ser beneficiós per a la conversa pública, que és l’intel·lectual mediàtic. Hi ha tertulians que, al meu entendre, tenen una notable capacitat d’intoxicació, però n’hi ha altres que participen d’una manera lleial i enriqueixen el debat.

I després, existeix una sèrie de gent que són aquells que, donada la complexitat dels nostres temps i en funció del que saben, poden il·luminar-nos sobre aspectes clau que no veuríem de cap manera. A mi, per exemple, una persona com Anne Applebaum, m’ajuda a entendre el món: té una mirada prou àmplia sobre aspectes complicats que sense ella potser no capiria.

Els intel·lectuals són un resultat inevitable de la societat de masses i la seva democratització?  

És un producte de la societat de masses en un moment en què aquestes encara accepten volgudament, o perquè no tenen una altra possibilitat, que hi ha jerarquies. És a dir, se li concedeix a algú una autoritat que les masses no tenen.

Hi ha un fet interessant, a mesura que ens acostem al present. A major democratització de la conversa pública, aquesta jerarquia (i això és bo) és cada vegada més discutida. En un moment en què el debat públic ha estat tan democratitzat com ara, és difícil reconèixer-li a algú una autoritat superior a la teva i que actuï com a ‘far’ social, com a revelador. Per tant, l’intel·lectual té un major paper en el moment en què els nivells d’alfabetització són menys elevats i els mitjans no estaven tant a l’abast de tothom.

Font: Ab Origine

Quan hom pensa en un intel·lectual, pot imaginar un senyor venerable de mitjana edat, amb ulleres i que llegeix molt. Fins i tot podria pensar en Émile Zola i el seu J’accuse. Un moralista innocent, un pur, les interpel·lacions del qual revesteixen moralitat, però amb poca incidència real en la política i en la societat…

Hi ha intel·lectuals que tenen una major capacitat d’influència en la conversa pública que altres, als quals atorguem una major validesa dels seus arguments i que poden arribar a tenir, per tant, quotes més elevades d’influència. No estic segur que un sol article tingui capacitat per desestabilitzar un ordre polític, però hi ha intel·lectuals que han aconseguit qüestionar l’statu quo del seu temps i ho han fet amb plena consciència del que estaven fent. Però això passa molt poques vegades i els poders fan el màxim possible perquè això no passi.

Per exemple, quan Stéphane Hessel (1917-2013) escriu Indigneu-vos, dota de discurs a una sèrie de gent que volia manifestar-se i no trobava la manera de fer-ho fins que el llegeix a ell i troben eines gràcies al discurs que elabora. En un altre moment de la història, trobem articles d’en José Ortega y Gasset que catalitzen el sentiment d’un temps i es converteixen en fars que decanten el sentir de l’opinió pública. En aquests casos, el seu comportament és el contrari de la innocència: són exemples reeixits de gent que buscava transformar la realitat a través de les paraules… encara que passi poques vegades.

No és comú, doncs, que els intel·lectuals canviïn la realitat?

No pas! El somni de tot intel·lectual és que l’endemà d’escriure la seva columna en un gran mitjà de comunicació pugui canviar l’opinió de gairebé tothom. Això no passa gairebé mai… encara que existeixi el desig, segur! [Riu]

En les teves obres parles del poder cru, “pur”, com ho nomenes tu. Aquest té moltes cares: política, econòmica, mediàtica… Com el definiries?

Hi ha una diferenciació que m’és molt útil per explicar-ho, la que existeix entre “hard power” (poder dur) i “soft power” (poder tou). El primer fa referència a la capacitat de coerció per poder estabilitzar les coses tal com estan o modificar-les: els clàssics són el militar i l’econòmic (i crec que el judicial), els que tenen la força per imposar el que volen quan decideixen que han d’actuar.

El segon, el “poder tou”, és el que aconsegueix canviar les coses o estabilitzar-les, més que a través de la coerció, de diferents formes de persuasió. Crec que en la conversa amb els intel·lectuals, allò que poden aspirar a tenir és una mica de “soft power”.

En qualsevol cas, tots aquests agents el volen, el poder, per canviar o consolidar un determinat estat de coses.

Has estudiat aquestes relacions entre el món del poder i l’intel·lectual. Creus que són recorreguts paral·lels o vasos comunicants?  

Crec que el poder dur gairebé mai vol exercir-lo de manera despullada i moltes vegades necessita una legitimació que molt sovint construeixen els intel·lectuals. De la mateixa manera que els intel·lectuals no ingenus són aquells que saben que per canviar les coses no és suficient el poder de la paraula, sinó que necessiten una aliança amb altres poders.

Hi ha vasos comunicants, però rares vegades volen ser mostrats. No penso que sigui dolent en ell mateix. Simplement es tracta d’aspirar que aquest poder sigui en benefici del màxim nombre de gent possible, que és l’objectiu al qual hauria d’aspirar qualsevol intel·lectual conscient del seu paper en una societat democràtica.

Font: Ab Origine

Catalunya i Espanya. Són construccions nacionals derivades de raonaments intel·lectuals diferents. El cas català és força particular a l’Europa occidental: sembla que al llarg de la seva història contemporània, una ‘regió’ passa de voler participar en peu d’igualtat en la creació de la nació-estat espanyola a desenvolupar una consciència nacional diferenciada i acaba fent una esmena a la totalitat a aquesta construcció d’Espanya a partir de finals del segle XIX. Catalunya reïx a l’hora de construir una classe intel·lectual diferenciada de la resta de l’estat?

Està clar que aquesta voluntat de participació des de Catalunya canvia quan les elits econòmiques, polítiques i intel·lectuals deixen de creure que Espanya és el seu projecte i volen dotar-se d’un de propi. Més que d’una esmena a la totalitat, crec que hauríem de parlar d’una alternativa al relat nacional.

Podem parlar d’una classe intel·lectual catalana diferenciada? És evident que sí en la dialèctica d’una proposta de construcció nacional. Sospito (perquè m’agradaria investigar-ho amb més profunditat)  que hi ha un moment clau en la història del catalanisme polític, que és quan aconsegueix dotar-se d’un nucli intel·lectual de gran qualitat que treballa a favor de la fonamentació de la nació catalana, de la mà d’Enric Prat de la Riba (1870-1917).

Crec que aquest fet és clau i que no en parlem massa. Quan els evoquem, aquests intel·lectuals, pensem en la figura d’Eugeni d’Ors (1881-1954), el gran intel·lectual orgànic del Noucentisme. Però no crec que sigui massa cert, sobretot si definim el Noucentisme com crec que ho hauríem de fer: un projecte de nacionalització des de les migrades institucions d’autogovern que Prat és capaç de trobar, especialment des que és president de la Mancomunitat (1914-17). Aquests intel·lectuals ‘de’ Prat de la Riba (Lluís Nicolau d’Olwer, Ferran Valls i Taberner, Manel Raventós, el primer Gaziel…), molts dels quals són joves que col·laboren a La Veu de Catalunya, a la Mancomunitat o són membres de les seccions de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), etc. conformen el primer grup intel·lectual diferenciat de l’espanyol i que treballen per una ruptura en el marc nacional. És molt visible en el cas de Nicolau d’Olwer, qui afirma que els seus mestres encara sentien com a pròpia la cultura en castellà, però que ell i la seva generació la combaten, perquè entenen que és d’ocupació. Per a mi és molt clar i definidor d’una classe d’”intel·lectuals orgànics de la nació”, recuperant una expressió de l’historiador Josep Termes (1936-2011). No són intel·lectuals orgànics de classe, sinó persones que volen fonamentar una cultura nacional.

Una cultura nacional que es juga en el camp cultural, no tant en el polític…

La figura de Prat és molt interessant en aquest sentit perquè ell pot actuar de frontissa entre, per exemple la Comissió d’Acció Política de la Lliga (un dels grups dirigents més ben compactats i importants de la història catalana), sense massa connexió amb el món dels intel·lectuals, i l’intel·lectual. Prat veu molt clarament que una proposta nacional ha de venir acompanyada d’una cultura pròpia i els hi encarrega a aquests joves brillants aquesta tasca.

Malgrat que aquests dos grups no es trobin massa, coexisteixen en el mateix període i, de fet, quan aquests intel·lectuals es ‘facin grans’ i entenen que els polítics no han complert amb la part que els hi tocava, trenquen amb la Lliga i funden un partit polític que és explícitament sobiranista: Acció Catalana. És a dir, l’evolució lògica d’aquella proposta cultural és acabar apostant per una ruptura.

Una Acció Catalana, per altra banda, que semblava que estava destinada a ser el relleu de la Lliga després de les eleccions municipals d’abril de 1931, que comptava amb els intel·lectuals més preparats… i que acaba perdent davant l’arribada d’uns nouvinguts populistes d’esquerra agrupats sota el paraigua d’Esquerra Republicana de Catalunya, encapçalats per Francesc Macià!

Cert. Això torna a posar en relleu fins a quin punt la massa, en els termes que la definíem abans, és capaç de reconèixer (o no) la jerarquia intel·lectual, o com aquesta pensa que és capaç de determinar l’agenda d’interès de la ciutadania. I en aquest cas es va demostrar clarament que no tenien aquesta capacitat.

Els poder crus i intel·lectuals espanyols i catalans. En què es diferencien?

Una diferència essencial és que a Catalunya, el poder cru és molt limitat. El poder coercitiu al Principat ha estat escàs; el poder econòmic (en l’actualitat, minvant, i aquest és un dels nostres grans problemes actuals) ha volgut funcionar al marge de les responsabilitats intel·lectuals d’una classe dirigent burgesa. A Madrid, en canvi, sí que existeix un poder dur en què la discussió intel·lectual és molt més potent. A Catalunya hi ha l’escenificació d’un poder que no tenim; i això a vegades crea un mirall engrescador, i a voltes desconcertant o depressiu.

A El llarg procés (Tusquets, 2015) traces un recorregut entre la classe intel·lectual catalana i el poder entre 1937 i 2014. Passen moltes coses durant aquests anys: la Guerra Civil, la dictadura franquista, la Transició, la consolidació d’una democràcia i un procés fallit cap a la independència (o el que fos). Quines continuïtats i ruptures hi has trobat?

El llarg procés parlava sobre quina manera es reconstrueix la cultura política del catalanisme essencialment durant la postguerra, i que no anés molt més enllà del període dels 70-80. Amb el temps, he vist que per ser millor (tot i que en aquell moment, entre 2014-15, no ho podia saber) el llibre havia de posar en tensió aquesta dialèctica d’un món polític amb la ideologia que l’acompanya, amb el poder i no ho fa.  

Hi ha una explicació establerta que consagrà la visió de la resistència  com a element primordial per a la resistència d’una cultura nacional que els franquisme volia destruir, durant la primera postguerra (1939-59). Em semblava una narració insuficient per entendre què succeeix llavors i que sense explorar els espais d’ambigüitat regional que existien (principalment, el paquet format per la publicació Destino i les figures de l’escriptor Josep Pla i l’historiador Jaume Vicens Vives), no es podia entendre com havia sobreviscut també aquesta cultura nacional. Retenir únicament el relat de la resistència, sense incorporar aquesta altra part en el relat general, ho trobava excessivament mitificador respecte a una Catalunya que inevitablement també era franquista.

Aquella versió romàntica del resistencialisme serà emprat posteriorment pel catalanisme, especialment pel pujolisme legitimador, per explicar el seu paper durant la postguerra i magnificarà una posició que fou minoritària i es focalitzarà l’atenció en ella. I, més que el fet minoritari, allò que era més rellevant per a mi era retratar el majoritari. En aquest darrer espai, el del possibilisme, s’hi jugava amb les ‘esquerdes’ que hi havia en el franquisme. Allò que vaig detectar és que des de diferents intel·lectuals, més o menys orgànics, es detectaven falles en la construcció del catalanisme de postguerra que s’entenia que, si no se solucionaven, posava en perill la identitat nacional perquè no tenia les eines polítiques ni ideològiques que li convenien. Per tant, s’havia de dotar d’un relat nou que implicava una reconsideració de la figura de l’obrer o de la necessitat de tenir partits que interpel·lessin la classe treballadora i, després, a partir d’un moment determinat, als cinquanta-seixanta, van afegir-hi la qüestió de la nova immigració: els milers de persones provinents de la resta d’Espanya que havien vingut a treballar i viure a Catalunya. Com es podia incorporar-los a una determinada idea de catalanitat? I, al mateix temps, com canviava aquesta catalanitat o com es redefinia?

Preparant, paral·lelament, la biografia de Josep Benet, vaig veure molt clar que aquí és quan es dóna el gran consens catalanista que fa emmotllar la Transició a Catalunya. De Jordi Solé Tura (1930-2009) a Jordi Pujol (1930), i amb Josep Benet (1920-2008) al centre, es pensa en les tares del catalanisme de preguerra i s’entén que cal replantejar la catalanitat. I això es fa escrivint llibres d’història (Notícia de Catalunya, Maragall i la Setmana Tràgica, Catalanisme i revolució burgesa; en un altre sentit,l’antologia de poesia catalana del segle XX de Josep Castellet i Joaquim Molas, etc.) que parteixen de la idea que alguna cosa no s’havia fet abans i que s’havien de trobar les eines per construir una alternativa millor.

I el llibre cloïa que aquella proposta, ara, en el context del Procés, s’està posant en risc.

Font: Ab Origine

 Què és el que el Procés ha posat en perill d’aquell catalanisme?

Hi ha dos elements nuclears del catalanisme de postguerra, les quals conceptualitzarà molt bé en Benet: la idea d’un sol poble (un concepte formulat per ell per primera vegada a finals dels seixanta, a Badalona, en un acte a Pompeu Fabra, i amb Manuel Sacristán al costat), una tasca on hi havia d’ajudar la llengua. Automàticament, reconeixerà, en aquest sentit, la importància cabdal del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i Comissions Obreres (CCOO), que havien de permetre constituir un sol poble amb una certa consciència social (element del qual anteriorment no es disposava).

A més, Benet també conceptualitza aquell “intent de genocidi cultural” contra Catalunya (malgrat que el concepte com a tal no fos seu, l’aplica al Principat). Des de principis dels seixanta, va acumulant una documentació que demostra que existia un entramat polític, intel·lectual, associatiu, etc. organitzat que protagonitza un intent sistemàtic de destrucció d’una cultura nacional catalana. I, per tant, si hi ha hagut un intent de genocidi, ha d’haver-hi una reparació. En el cas català havia de ser la normalització. Aquest és l’altre gran puntal. I això no ha d’afectar únicament a la llengua, sinó també a la nació.

“Un sol poble” i la normalització nacional són els dos grans consensos base d’aquest catalanisme de postguerra. Crec que des del moment que comencen a implementar-se polítiques de nacionalització des dels anys vuitanta, la normalització ha anat sent interpretada de diferents maneres, ja que és un concepte ambigu (a vegades té a veure amb la llengua, la nació o l’autogovern) i permet una determinada evolució. En un moment determinat, la normalització del desplegament de l’estat de les autonomies en clau catalana arriba al seu límit i això generarà unes tensions dintre del catalanisme polític que no sap com resoldre bé; i això explica algunes de les coses de la nostra paràlisi política actual. A més, el Procés ha anat tensant progressivament la idea d’un sol poble a la qual la majoria de la ciutadania del país que no tenia una identitat catalana de partida no s’hi havia adherit o no l’havia problematitzat i que el Procés ha fet que deixin de banda. Això és essencial per entendre què ha passat darrerament i com influirà en la reconstrucció del país d’aquí a uns anys.

A El fill del xofer, parles de la mesa de Camelot del rei Josep Pla durant el franquisme. Va tenir alguna incidència real durant el franquisme i durant la Transició? És un exemple exitós de la incidència intel·lectual en la pràctica política?

Sí. La incidència real de Pla (i la de Vicens), el qual necessitarà l’ajuda dels seus altres companys de la Taula Rodona, és que, aprofitant les esquerdes del règim, que són les d’un regionalisme banal (oportunitats econòmiques i polítiques de les nostres elits que per la via regional s’incorporen a la direcció del règim), rehabilita aquesta proposta identitària tradicional del catalanisme que s’havia volgut destruir. Aconsegueix que aquesta proposta civil es mantingui i passa el testimoni; i ho pot fer en tant que formen part d’un grup de poder.

L’impacte no és quantificable, clar, però em sembla que l’aposta per explorar les possibilitats d’un regionalisme, incidir en la direcció política del franquisme (que és el que passa a Camelot) té l’aval intel·lectual de Pla i els qui participen de l’operació se senten més còmodes per aquest motiu.

En el mateix llibre, a partir de la vida del primer director de TV3, Alfons Quintà, analitzes les connexions entre el poder mediàtic i el polític. Ha estat el pujolisme el sistema de poder més ben engreixat a la Catalunya del segle XX?

Jo diria que sí. I ho dic a favor del pujolisme. Una de les coses que vaig aprendre escrivint el llibre en relació amb com ell gestiona la crisi de Banca Catalana és que Pujol i el seu entorn més immediat entenen que allò és una batalla del poder. Els catalans, com deia Vicens, tenim relacions molt disfuncionals amb el poder; i Pujol, qui va llegir a fons Vicens, va plantejar la batalla en termes de poder… i va guanyar. No sóc massa conscient quines són les batalles plantejades des de Catalunya per aconseguir poder espanyol i conquerir-lo que hagin estat exitoses. Aquella, sense dubte, ho és.

El resultat final no és tan fruit d’una transacció com d’una jugada de força jugada amb intel·ligència estratègica. Una altra qüestió és què passa després amb aquest poder. En qualsevol cas, està clar que des de la Generalitat es construeix una estratègica política, mediàtica, intel·lectual, de moviment social, per esdevenir un contrapoder. I serà una batalla guanyada.

Font: Ab Origine

Què és un intel·lectual català al segle XXI? Quin és el seu estat de salut?

Si l’intel·lectual pur és aquell que diu al poder allò que no vol sentir i assumim que hi ha una classe intel·lectual catalana diferenciada, crec que l’obligació d’aquesta figura ha de ser denunciar de manera contundent i no feridora que el Procés, tal com estava plantejat, era una farsa.

Un altre tema és que hi hagi intel·lectuals que formin part d’aquesta aposta política que decideixin que la seva funció és col·laborar en aconseguir una determinada hegemonia i aconseguir un cert canvi de ‘statu quo’. És legítim, però si el nostre referent és l’intel·lectual pur, crec que en el cas català és aquell que denuncia que darrere aquella aposta il·lusionant, hi havia poca intel·ligència sobre quina era la mecànica del poder i evidenciar que darrere aquella aposta, hi havia molta gent que se n’estava beneficiant per mantenir el seu poder.

El seu estat de salut crec que és el del país, en el fons. Des de l’empresonament arbitrari de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, Catalunya viu en un dol i no sap com tirar endavant. En lloc de fustigar-nos, crec que hauríem d’entomar una crítica col·lectiva i confessar que no vam evitar el col·lapse.

L’intel·lectual ha d’aconseguir influir per aconseguir canviar l’estat de coses en el nostre avui, ser capaç de modificar els objectius de futur per als seus conciutadans… aconseguir que el país surti de la roda del hàmster.

Read More

Malgrat que estigui de moda afirmar que no s’hauria de barrejar esport i política, sospitem que poca gent creu tal asseveració. Des de l’aparició dels esports moderns en la nova societat industrial creada pel capitalisme, la pràctica d’aquests mateixos ha sigut un escenari on podien dirimir-se, per exemple, qüestions soterrades de classe. Fa poc, Netflix ho retratava a The English Game, on es retrata els orígens del futbol i la seva vinculació amb la incipient lluita de classes del segle XIX.

En les latituds catalanes, també un club de futbol va convertir-se ja fa dècades en una cosa més transcendent que els minuts del joc en si. Era quelcom “més que un club”. Parlem, és clar, del FC Barcelona, fundat el 1899 per un suís anomenat Joan Gamper, i que a partir de la dècada de 1920 esdevindria un símbol del país.

El catedràtic Carles Santacana Torres (1961) és un historiador afable i obert amb una peculiaritat que el fa gairebé heroic. Va ser un dels primers a investigar un aspecte que fins aquell moment la historiografia acadèmica menystenia força: el futbol. La seva obstinació el va portar ser conegut com a un dels pioners en el seu estudi i a destacar la importància que agafà aquest esport com a un dels fenòmens més importants de la nova societat de masses del segle XX.

Estudiós de la història del Barça, Santacana va ser durant uns anys també el director del Centre de Documentació i Estudis del FC Barcelona. Ara, aquest professor de la Universitat de Barcelona, on ensenya també al Màster d’Història Contemporània i Món Actual, ha accedit a parlar amb nosaltres sobre el FC Barcelona i per què un club que podria haver passat sense pena ni glòria, a punt de desaparèixer el 1908, seria qualificat, anys després, com a l'”exèrcit no armat de Catalunya” i el primer a aconseguir milers de socis. I ho farà amb ímpetu i unes quantes rialles.

Quan podem començar a datar l’arribada del futbol a Catalunya i quan es converteix en un en entreteniment de masses? Quins motius expliquen el seu èxit?

El futbol arriba a la darrera dècada del segle XIX. A Barcelona hi havia hagut alguna mostra d’aquest esport a l’Exposició Universal de 1888, però no seria fins a finals del segle XIX que es fundarien clubs que comencessin a competir entre ells. El Futbol Club Barcelona, més concretament, neix el 1899. 

Tinguem en compte que quan parlem de clubs en aquest període ho fem d’entitats fetes per i per a amics. No era res massa formalitzat. Pensem, per exemple en la primera documentació oficial que tenim del Barça, del 1902 (tres anys després de la seva fundació), perquè no tenien al cap crear cap gran estructura.

En l’inici de la importació de la pràctica de l’esport, vinguda de societats europees més avançades, destaca la gimnàstica. La Barcelona del moment tenia cinc o sis gimnasos, un fet absolutament revolucionari. I en aquell moment, el ciclisme és molt més popular que el futbol.

Al futbol, primerament, hi jugaran essencialment estrangers que capten gent d’aquí que s’hi interessen. Jugar-hi tampoc és tan senzill com sembla, perquè hi ha hàndicaps importants, com ara la importació de les pilotes (en un principi, clar, no se’n fabricaven aquí). Però el que passa amb el futbol és que té un creixement molt ràpid. Una pilota és molt més barata que una bicicleta i el seu preu es divideix entre onze persones… Mentre que una bicicleta n’ha de tenir una cada un i en aquell moment, a més, era molt cara (encara falta una mica perquè s’abarateixi prou i s’acabi convertint en el mitjà de transport obrer per excel·lència).

El futbol es popularitza ràpidament: és un joc en equip, genera una certa rivalitat de grups més o menys estables, els clubs, i de seguida comença a haver-hi competició. Primerament, entre quatre o cinc equips de Barcelona, i després va a més. En realitat, el futbol, entès com a espectacle de masses i vinculat a un incipient professionalisme arrenca a la dècada de 1920. En el cas de Barcelona aquesta evolució és clara: el 1922, el camp de les Corts (Barça); el 1923, el de Sarrià (Espanyol); i el 1929, l’Estadi de Montjuïc. És llavors quan es produeix el salt: en el moment en què alguns clubs comencen a arrossegar molts socis i aquests paguen una entrada i tanquen el camp (més o menys a partir de 1910 tot això arrencava).

Això comença a generar uns beneficis econòmics i a partir de 1926, el professionalisme es reconeix oficialment a partir d’una reglamentació privada que fa la Federació entre els seus clubs. L’estat no hi participa de cap manera.

Qui és Joan Gamper (1877-1930)? Per què un suís acaba fundant un club de futbol a Barcelona?

Gamper arriba a Barcelona, en principi, perquè té uns familiars aquí i vol aprendre castellà per poder fer negocis a l’Àfrica ‘espanyola’. Tot i que després se sent a gust i acaba quedant-s’hi. 

Era una persona aficionada a tots els esports. Sabem que havia fet atletisme, que jugava al golf, nedava, li agradava el tenis… i el futbol. De fet, abans d’arribar a Barcelona, ja havia fundat un club de futbol a Suïssa. Encara que sempre tinguem la imatge d’un Gamper adult amb bigoti, hem de pensar que quan funda el FC Barcelona, té només vint-i-dos anys! Ara li donem molta transcendència al club, clar, però ‘fundar’ el Barça el 1899 volia dir buscar uns amics que volguessin jugar a futbol amb ell. 

És simptomàtic que la primera cosa que fa Gamper quan arriba a Barcelona és anar a un gimnàs que en aquell moment estava a prop de la Rambla. Serà allà on comença a conèixer gent i publicarà un anunci a una revista anomenada Los deportes on fa una crida a la gent perquè s’animi a fer un club de futbol. S’hi acaben presentant dotze… com els apòstols! [Riu] Així és com es funda el Barça. 

Font: Ab Origine

Avui dia, el Futbol Club Barcelona és un dels clubs de futbol més importants del món. Quan va començar a tenir èxit entre els barcelonins?

En la Barcelona dels primers anys del segle XX, el Barça no és més importants que altres clubs de la ciutat, com l’Espanyol, el Català, el futur Europa, etc. És més, el 1908 el Barça està a punt de desaparèixer, ja que es convoca una junta de dissolució del club. El FC Barcelona tenia en aquells moments poc més d’una trentena de socis, només. És cert que a partir d’aquell moment, en Gamper entoma ell mateix la presidència (havia sigut el fundador, però mai el president) i aconseguirà remuntar el club, però podria haver sigut el final d’aquesta història.

Al cap i a la fi, aquesta mena de clubs de futbol apareixien i desapareixien: eren grups d’amics i fos per motius laborals o familiars, la marxa d’alguns impedia la seva continuïtat. No tenien res en propietat: ni camp, ni seu (que era al gimnàs) ni res com ho puguem imaginar avui dia. En el cas del Barça, les reunions de la junta es feien a la Ronda de Sant Antoni, a la cerveseria Moritz! Encara estava poc institucionalitzat, tot plegat.

També és cert, però, que a partir del 1908, Gamper aconsegueix, en pocs mesos, el primer camp on jugarà el Barça i on s’hi estaran molts anys, al costat de l’Escola Industrial i que tindrà una modesta tribuna de fusta.

Això ja té un petit impacte, però no serà fins al 1922 que fan el salt al camp de les Corts (amb una capacitat per 20-25.000 persones). Serà a la dècada dels vint que el club farà un gran salt endavant i es convertirà en el primer equip de la ciutat. El fet que a partir d’aquell moment juguin en un camp amb una capacitat major, augmenta el nombre de socis vertiginosament, passant de 4.000 a 12.000 socis, en només dos anys. Els altres equips barcelonins no arriben en aquell moment ni als 1000 socis.

Per què el Barça i no el Club Esportiu Europa, per exemple?

Aquí hi ha un element interessant d’analitzar. Crec que és perquè s’acaba generant un model on un parell d’equips són reconeguts com a representatius de la ciutat i altres que són identificats amb barris. L’Europa serà identificat amb Gràcia; de la mateixa manera que hi haurà el Sants, el Poble Sec o el Júpiter (al Poble Nou).

Això no passa sempre a tots els llocs. Fins i tot avui dia, a Londres hi ha sis equips que juguen a la Premier League provinent d’aquella ciutat, però cap d’ells porta el nom de la ciutat, i cadascun d’ells té una identificació més particular.

S’han anat generant tradicions diferents amb el tipus de club i la seva relació amb la ciutat. És igual si l’Espanyol estava a Sarrià, perquè continuava sent considerat un equip de la ciutat; igual que el Barça. La resta, en canvi, estan identificats amb el barri.

A més, en el cas del FC Barcelona, hi ha un potencial de socis molt gran, com ja hem vist i que el camp de les Corts posa de manifest. L’Europa, per exemple, depenia molt d’un mecenes i no té una gran massa social al darrere, fins i tot en el moment en què obté una certa rellevància, a la dècada dels trenta i participa en la primera edició de la Lliga espanyola (1929).

Amb l’arribada del professionalisme, a més, apareix també la figura de l’as, l’”estrella”, la qual té un paper per sobre de la resta. Això, vinculat a la societat de masses dels anys vint volia dir una atenció dels mitjans de l’època i fins i tot que aquesta gent tingués una presència mediàtica fora del camp de futbol. En el cas del Barça, l’exemple paradigmàtic és Josep Samitier (1902-72): no només era un bon jugador, sinó que apareixen reportatges sobre ell quan anava de vacances, o fins i tot el cantant Carlos Gardel (1890-1935) li dedica un tango. Té, en resum, una dimensió social que va més enllà del futbol i contribueix a reforçar la diferenciació amb altres clubs.

El Barça també tindrà sort, per altra banda. De l’any 1919 al 1929, en allò que coneixem com a “primera edat d’or esportiva” del club, ho guanyen pràcticament tot. Que això passi justament en el moment en què el futbol està fent el salt cap a un esport de masses i al professionalisme, s’entén que rebi una major atenció dels mitjans de comunicació i l’acabi situant, per tot plegat, en un altre nivell.     

Font: Ab Origine

S’ha qualificat el Barça com a “exèrcit no armat de Catalunya” i històricament ha sigut un element força indissociable del catalanisme popular. Com s’aconsegueix aquesta fusió entre el club i el país?

Aquesta expressió és del Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003), i la va dir inspirant-se en tota una tradició anterior.

És evident que quan es funda el Barça per part d’uns estrangers, no hi ha cap voluntat de transcendència social ni política: volien jugar a futbol i prou. Però amb el temps, amb un Gamper integrat en la societat catalana i havent fet el club el salt com a institució i coincidint amb l’auge del catalanisme durant la dècada de 1910 (inclosa l’aparició de la Mancomunitat), el club decideix no quedar-se al marge d’una reivindicació àmplia. Al cap i a la fi això ens remet a la mateixa discussió de sempre: fer o no fer política. El Barça no fa res extraordinari, més enllà de seguir els desigs o allò que entén que és el sentir majoritari de la societat civil catalana.

Com sempre, també hi entren en joc les identitats i les contraidentitats. Quan el 1918-19, la Mancomunitat realitza una campanya per aconseguir l’autonomia, demana el suport de la societat civil. El Barça no serà l’únic club que s’afegeix a aquesta campanya, però el que li dóna un ‘valor afegit’ a aquest fet és que l’Espanyol no ho fa. Per tant, una decisió que, sense treure-li la seva rellevància, no era tan especial perquè altres clubs s’hi havien afegit, creix en importància en el moment en què, a més de la rivalitat esportiva dels dos clubs més destacats de la ciutat, hi afegeixes que un es posiciona i l’altre no. L’Espanyol decideix no entrar en temes que considera que són polítics. A partir d’aquí, aquest ‘plus’ ja hi és.

També es donen situacions que són casualitats. L’exemple més clar és el que passa al Camp de les Corts, el juny de 1925, durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-30), quan havia de celebrar-se un partit amistós entre el Barça (que havia acabat de guanyar el Campionat de Catalunya de primera categoria, que es deia) i el Júpiter (que havia guanyat el de segona categoria).

Tot comença amb l’Orfeó Català, que havia tornat de fer una actuació a Roma i quan és a Barcelona, es disputa un partit d’homenatge entre el Barça i el Júpiter. Havia de ser un ‘match’ totalment intranscendent. Donava la casualitat que hi havia un vaixell de la flota anglesa a Barcelona i (suposo que per omplir més el camp) van convidar-los que assistissin al partit. Aquests, generalment, portaven una banda de música. I per agrair-los que els haguessin convidat al partit, van decidir tocar els himnes britànic i espanyol. Havent interpretat el primer, reben aplaudiments… però amb l’espanyol, la gent comença a xiular com si no hi hagués un demà. La dictadura, després d’això es planteja dissoldre el club, tot i que acaba amb una suspensió de tota la seva activitat durant sis mesos.

Aquest fet fortuït acaba fent que la Federació catalana (la Lliga espanyola encara no existia) decideixi posposar l’inici de la competició fins al gener, quan el Barça pugui reprendre l’activitat… amb l’únic vot en contra de l’Espanyol. Això reforça el vessant polític de la rivalitat entre Barça i Espanyol.

Podríem sumar-li altres elements, com la presidència d’un any de Josep Sunyol i Garriga (1898-1936), dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) afusellat pel franquisme. Tot plegat acaba generant elements de vincle entre club i país: la defensa de la catalanitat, de l’autonomia, etc. Al Barça no li va fer por manifestar-se en situacions socials que no són de partit (el Barça tindrà també dirigents de la Lliga, com Gaspar Rosés), sinó socialment transversals.

A partir de 1921, els estatuts del Barça estan ja redactats en català, dient que és la llengua oficial del club; a la dècada dels trenta crea una secció de cultura amb Pompeu Fabra… Sense renunciar a fer esport, podia posicionar-se al costat de la societat civil i involucrar-s’hi.

Com es perfila l’Espanyol, l’altre equip de la ciutat (almenys, fins fa poc) davant del Barça? Es perfila o l’acaben perfilant?

L’esport sempre necessita competició. I en totes les ciutats grans, un tipus d’esport col·lectiu com el futbol, que arrossega molts aficionats acaba creixent per les rivalitats. En el cas del Barça i l’Espanyol, hi ha un element competitiu esportiu molt clar: malgrat que el FC Barcelona acabés sent l’equip més important, l’Espanyol podia arribar a parar-li els peus fins als anys vint i trenta.

Ara bé, a aquesta rivalitat purament esportiva, se li afegeix una d’extraesportiva. L’element essencial aquí és que l’Espanyol no vol fer un pas més enllà, no vol significar-se en la defensa d’uns valors socials que depassen l’àmbit esportiu. Entenen que només han de ser un club de futbol… tot i que també és clar que durant la dictadura de Primo de Rivera, hi haurà una sèrie de sectors (com la Peña Ibérica) de la ultradreta espanyola que es canalitzen en grups afins o vinculats dintre de l’Espanyol. De fet en el llibre recentment publicat de ¡Viva Cataluña española!, on s’explica la ultradreta a la Barcelona de la Segona República, hi ha un seguit de noms importants i recurrents molt vinculats a l’Espanyol.

No estic dient, és clar, que tots els seus aficionats fossin d’ultradreta, però és obvi que la ultradreta espanyola s’expressava políticament també a partir d’aquests grups d’aficionats.

Font: Ab Origine

Els presidents del FC Barcelona són gairebé una institució en ella mateixa. Es diu que sovint reflecteixen les aspiracions de la societat catalana. És cert o més aviat reflecteixen les d’una classe social concreta?

Està clar que els primers presidents van ser-ho d’una entitat sense gran importància. Però a partir d’un determinat moment, el Barça esdevé d’una gran rellevància social, a partir dels anys vint. A partir de llavors, determinada gent pot pensar en la presidència del FC Barcelona com a un espai de promoció o de control d’un determinat espai social.

Està clar que en una ciutat com Barcelona, on la indústria tèxtil havia tingut un pes tan important, molts presidents vinguessin d’allà. És més, en l’època es deia que aquests s’anaven “passant el porró” els uns als altres. Però en el fons, això passava perquè era el sector burgès predominant i perquè eren el tipus de gent que podien tenir temps per ostentar aquell càrrec (que, encara avui dia, no és remunerat), malgrat que les seves obligacions anessin en augment.

Durant la presidència de Josep Lluís Núñez (1978-2000) va comentar-se molt que marcava l’inici de la fi del “passar-se el porró” entre els empresaris del tèxtil i que es virava cap a un sector econòmic completament diferent: el de la construcció. Precisament, això passa quan el tèxtil comença a entrar en declivi durant els setanta. Hi ha una certa correspondència, però si en lloc de guanyar ell hagués triomfat algun dels altres dos candidats (que no tenien res a veure amb el tèxtil, però no estaven vinculats a la construcció), potser no podríem fer aquest símil ara. Hem de vigilar no forçar aquestes comparacions i no fer de l’anècdota una categoria.

El tema generacional sí que crec que s’ha notat més en certs moments. Penso, per exemple, en el 2003, quan Joan Laporta guanya les eleccions i en la seva primera junta es fan servir els Power Points… una eina que els de la junta anterior no tenien ni idea de fer servir. A més, els seus integrants eren més joves i amb un perfil molt més diversificat. Això podia representar millor els diferents sectors econòmics.

Per tant, és cert que el tèxtil va tenir molt de pes durant molt temps. Cal tenir en compte que durant molts anys va representar més del 50% de la producció industrial a Catalunya, però no eren els únics sectors econòmics representats allà. Per la història del Barça també hi ha passat empresaris del metal·lúrgic, el farmacèutic, etc. I avançant en el temps i havent-se diversificat l’economia catalana, les juntes també ho han anat fent.

Lluís Companys (1882-1940) és l’únic president d’Europa escollit democràticament que fou afusellat pel feixisme/ nacionalcatolicisme. Però, depenent com es miri, Catalunya no va perdre un president, sinó dos. Qui fou Josep Sunyol i Garriga i quin paper tindrà en el FC Barcelona durant la Segona República? S’afrontà a alguna mena de damnatio memoriae posterior per part del franquisme?

Josep Sunyol i Garriga era un empresari del sucre que es guanyava molt bé la vida. És un home curiós. Un burgès ric de manual, però que en la vida política va situar-se sempre en el republicanisme; per a alguns republicans era massa burgès i per als burgesos era massa d’esquerres.

Ell ja havia participat com a membre d’una junta del Barça el 1928 i havia sigut president de la Federació Catalana de Futbol. També ho seria del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), una entitat, per cert, que mai l’ha reivindicat. Sent president de la Federació, tindrà un paper molt important i organitzarà un seguit de conferències on vinculava l’esport i altres aspectes socials: futbol i literatura; futbol i dret; futbol i… Té una idea del futbol, més enllà de l’àmbit estrictament esportiu i que vincula amb l’àmbit social i cultural.

Aquest aspecte, a més, lliga molt bé amb ell perquè és el fundador del setmanari La Rambla (la qual també paga), que té aquell famós subtítol de: “Esport i ciutadania”, d’on sempre vull destacar la conjunció “i”. És a dir, que Sunyol vinculava un concepte amb l’altre.

Quan Sunyol és president del Barça (tot i que només ho serà un any, entre 1935 i 1936), és una persona coneguda en el món del futbol i que té unes connotacions en el món social i polític, ja que ja ha sigut diputat per ERC a les Corts de Madrid. I també són conegudes les seves posicions a favor d’un esport més connectat a la societat. El 1934 ell ja havia declinat ser president del Barça per raons de salut davant de l’assemblea del club, però el 1935 acaba cedint.

Quan esclata la guerra civil (1936-39), ell estava a la Serra del Guadarrama, en un moment en què el front no estava ben establert. Amb el seu xofer, passaren sense voler-ho al cantó dels sollevats. Aparentment, per la descripció dels fets que feu un soldat franquista, van saludar els soldats amb un “¡Viva la República!” i els van matar. Se segons sembla, l’afusellaren entre el 5-6 d’agost de 1936. En aquest sentit, trobo exagerat afirmar que l’executaren perquè era president del Barça. Naturalment que el club ja tenia una connotació democràtica i catalanista –prou que es va veure el 1939, a punt de fer-lo desaparèixer-, però no podem perdre de vista que Sunyol també era en aquell moment diputat republicà.

Com que el cos no s’ha trobat mai, el club el va considerar “president absent” durant la guerra. I durant moltíssims anys ningú en va parlar, d’ell, ni es reivindicà el seu llegat. Amb l’arribada de la democràcia es recuperà de manera molt anecdòtica. Caldrà esperar fins al mandat de Joan Laporta (2003-10) per veure una sèrie d’accions promogudes a recuperar-ne la figura i el cos.  

Font: Ab Origine

Més que un club o un negoci més? Com va afectar el club la seva entrada a l’economia globalitzada?

Crec que això és una pregunta que va més enllà del Barça. Fins a quin punt, un esport que genera unes identitats per la via de les emocions, la mercantilització (que ja ve de molt enrere) global ho afectarà? No crec que ningú ho sàpiga ben bé encara.

Ets global, portes el nom d’una ciutat. No ets una marca publicitària. Fa uns anys van fer un estudi a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), que explorava com veien el Barça a la premsa internacional i van comprovar que en la major part d’aquesta, el FC Barcelona apareixia en primer lloc definit com a un club “català”; després com a “barceloní” i en darrera posició, com a “espanyol”. És obvi que el Barça, actualment, és un club global; però la percepció del club encara respon a una realitat concreta. 

En altres esports com el basquetbol, ja s’han produït fenòmens de ‘deslocalització’. Com ara que un club hagi venut la seva plaça de competició i se l’hagin endut a un altre lloc. Fins i tot a la Lliga de bàsquet espanyola. En quina posició et deixa a tu com a seguidor? Ets seguidor d’una ciutat? De la marca? Per això em sorprèn tant el món de l’automobilisme… què segueixes exactament? El pilot? L’empresa que els fabrica? El país de l’empresa?

Per altra banda, és interessant la formulació d’identitats entre les penyes. A Espanya, aquestes han tingut divisió d’opinions respecte al Procés, amb moments de tensió; però a la resta del món, això no ha generat conflicte, sinó comprensió… o indiferència.

Veurem què passa en el futur, però en aquest moment, amb relació al Barça, aquest és un club d’àmbit global. Però continua pivotant la seva identitat sobre una ciutat i un país, com un club català.

L’any 1994 es creà el Centre de Documentació Barcelonista, per iniciativa del llavors directiu i historiador Jaume Sobrequés i Callicó. Actualment, el Centre de Documentació i Estudis del FC Barcelona (CDiE) s’encarrega de la preservació i difusió del patrimoni documental del club. Quina importància té l’estudi històric del FC Barcelona i del futbol?

Crec que aquesta va ser una molt bona iniciativa en el seu moment i que no té massa casos comparables en el cas espanyol. No únicament a escala de clubs, sinó també de federacions, on costa molt tenir accés a documentació perquè, en general, no s’ha considerat que fos massa valuosa ni s’ha donat importància als arxius. A més, tampoc hi ha hagut un gran interès a estudiar-ho.

Crec que aquí caldria distingir dues classes d’interès. D’una banda hi ha tota una tipologia de persones que volen saber aspectes molt interns de l’activitat esportiva o un interès per la crònica (històrica, si es vol). I a més de tot això, hi ha un altre àmbit que per sort cada vegada desperta més interès, que és el pròpiament historiogràfic.

Si el segle XX és el de l’homo ludens, on s’hi incorpora l’esport (que genera, al seu torn, altres derivades, com una premsa especialitzada, una activitat econòmica molt gran, etc.), és lògic que la historiografia hagi d’interessar-se per això. En el nostre cas, a més, tenim un dels equips més importants del món i, per tant, ha d’haver-hi historiadors que expliquin la seva història i la relacionin amb la societat.

Un club significa associats, directius, però també un seguit de gent que s’hi sent vinculada emocionalment sense ser-ne socis ni res semblant. En el cas del Barça, amb tantes connotacions culturals i polítiques, ha de ser explicat històricament. Cal estudiar-ho de la mateixa manera que es fa amb altres àmbits de la sociabilitat.

Font: Ab Origine

El gran problema que hem tingut fins fa poc és que l’acadèmia ho considerava un tema menor o anecdòtic. Per sort, també ha anat ampliant les mirades sobre allò què forma part de la història de la societat. No té sentit que allò que considerem important per a la vida social no s’expliqui, encara que a vegades no sigui tan fàcil de documentar o estudiar com altres àmbits.

Read More

L’equip editorial d’Ab Origine entrevista els doctors Vicent Baydal (València, 1979) i Cristian Palomo (Barcelona, 1989) per tal de tractar i definir les característiques de la pseudohistòria, tot analitzant el llibre Pseudohistòria contra Catalunya: de l’espanyolisme a la Nova Història (Eumo, 2020), obra que han coordinat conjuntament.

Read More

Epidèmia o crisi?

La Pesta Negra impactà en una Europa en crisi. Com avui ho és el coronavirus, l’epidèmia fou un element més d’un sistema en fallida. El feudalisme europeu va experimentar els seus límits socials i econòmics (sens dubte també ecològics) des de poc abans de la meitat del segle XIV i al llarg del segle XV. Una crisi que ha sigut debatuda a bastament entre els estudiosos i que ha generat multitud de teories explicatives i ha fet córrer rius de tinta al voltant de les seves causes, donant peu a interessantíssims però esgotats debats historiogràfics durant la segona meitat del segle XX. En tots ells, però, s’accepta sense embuts que l’epidèmia no va provocar aquesta crisi. La cronologia i l’ordre dels fets no enganyen. Si bé es detecten els primers brots de l’epidèmia a Itàlia vers el 1348, ja tenim documentades grans fams al nord europeu durant el 1317-18 i al sud durant la dècada dels trenta. Recordem que a Catalunya, «lo mal any primer» coincideix el 1333, segons les cròniques.

Potser on el debat va obtenir major volada fou durant la segona meitat de la dècada dels setanta, arran de l’anomenat Debat Brenner, que va tenir lloc a les pàgines de la revista Past&Present i que va implicar un diàleg, no mancat de tensió, entre el marxisme i altres tendències historiogràfiques, especialment, l’anomenada escola neomalthusiana. Aquest debat és rellevant perquè en el fons no es dirimien només les causes de la crisi baixmedieval, sinó com la seva sortida —desigual en funció de cada regió— hauria pogut consolidar una determinada estructura social i econòmica responsable del posterior desenvolupament econòmic. En altres paraules, si la societat resultant de la crisi estaria més o menys enfocada al desenvolupament d’una economia capitalista o no. És en el marc d’aquest que trobem, per exemple, la proposta de Brenner sobre l’articulació d’un model agrari a Anglaterra enfocat a l’obtenció de beneficis comercials a partir del tancament i privatització de terres, l’arrendament de les mateixes a un pagès-comerciant per part del terratinent, i a la seva explotació amb l’ús de treball assalariat. Un model que ja trobem esbossat en el capítol XXV del primer llibre de El Capital de K. Marx i posteriorment per altres autors com Maurice Dobb, exponent del marxisme historiogràfic britànic.

Sobre el paper que en la societat feudal hi va tenir la crisi, amb l’ineludible component demogràfic que va comportar la Pesta, en parlarem en aquestes línies. Tot evocant l’exemple il·lustrador de la Catalunya remença.

Una panoràmica de l’epidèmia

És força acceptat que la Pesta Negra tenia el seu focus a Orient. La malaltia, provocada pel bacil Iersinia pestis, va arribar a Europa de la mateixa manera que s’han transmès la majoria de malalties infeccioses, gràcies als contactes humans regulars que, al segle XIV, tenien molt a agrair al restabliment comercial propi del renaixement urbà de la Baixa Edat Mitjana. Sembla que el focus s’originà a partir del setge de la ciutat de Caffa, situada a l’Àsia Menor i sota control genovès, durant el 1347. Durant el setge que les hordes mongoles havien sotmès a la ciutat, es van llançar cadàvers infectats amb la malaltia dins les muralles. Sembla ser que, en emprendre la retirada, els vaixells genovesos duien a bord rates, les quals eren portadores de la malaltia a partir que aquesta podia ser transmesa per puces infectades pel bacil.

Habitants de Tournai, enterrant els morts ocasionats per la Pesta Negra. Font: Wikimedia Commons

En pocs mesos, l’epidèmia ja s’havia estès per bona part de la Mediterrània occidental i el 1349 ja es constata la seva arribada al nord d’Europa a partir de les rutes comercials. Malgrat que la malaltia es va acarnissar entre els sectors socials més humils, cap estament va escapar a la mortaldat. Un aspecte que determinarà alguns canvis en les mentalitats d’aquella època, especialment pel que fa al caràcter —democràtic, diríem avui— de la Mort i la seva dèria de treure a ballar a pobres i rics, Papes i reis, plebeus i nobles.

Malgrat els inevitables balls de xifres que ha donat la historiografia, hi ha un acord generalitzat en atribuir a aquesta crisi demogràfica un descens del 30% de la població europea del període (en termes generals). Una clatellada important de la qual la societat va trigar a recuperar-se tant per la recurrència de brots epidèmics, com per la situació catastròfica en què es trobava una economia agrària que, tal com ens diu G. Bois, havia sigut empesa fins als límits per part dels senyors.

Els efectes de l’epidèmia al Principat de Catalunya

A Catalunya, com ja hem esmentat, els primers senyals d’esgotament ja els podem detectar durant la tercera dècada del segle XIV, en una comprensió, dirà P. Vilar, d’un canvi general de la conjuntura, de l’entrada a un moment de crisi.

Les dades de l’impacte de la malaltia el 1348 es troben circumscrites a estudis locals, tot i que els coetanis arribaren a dir que afectà a tres quartes parts de la població, una dada ben segurament exagerada. En tot cas, si ens atenim a l’evolució demogràfica posterior, les xifres són esfereïdores. Segons el fogatge de 1365-70, s’hi comptabilitzaven 104.069 focs arreu del Principat (aprox. 470.000 habitants). Aquests focs havien caigut a 83.171 durant el fogatge de 1378. Encara el 1497, les xifres són de 62.234 focs. No hi hagué recuperació demogràfica fins a mitjan segle XVI i així i tot, les xifres encara no recuperen els nivells immediatament posteriors a la pandèmia.

Pel que fa a les ciutats, l’exemple de Barcelona és il·lustratiu. Tenim notícies que la pesta ja es troba causant estralls des de la primavera de 1348 a la ciutat, on tenim notícia de la mort de quatre dels cinc consellers i de la majoria del Consell de Cent. A escala econòmica, és cert que la davallada demogràfica va conduir a un augment dels salaris, tot i que la migració de pagesos a la ciutat, atrets pels sous alts van provocar la moderació de la tendència. En tot cas, el que també va patir una tendència alcista van ser els preus, especialment el preu del blat, tant per la mortaldat que obligava a importar-lo de centres productors com Sicília, com per les situacions bèl·liques (Guerra amb Castella). Aquesta situació va generar un fort descontentament que va agreujar les tensions dins les ciutats que van protagonitzar avalots a Barcelona, Girona, Lleida i Perpinyà enmig de demandes de participació en els organismes de govern com el Consell de Cent, una reclamació pròpia dels grups reformadors des d’inicis del segle XIV, descontents amb la gestió que en feia l’oligarquia, temorosa de cedir el poder. Dins dels furors populars, també hi destaquen episodis de tancament social i culpabilització envers minories com ara els jueus. Els calls foren atacats durant la primavera de 1348 a Barcelona i durant el període de conflictivitat social que viuran les darreres dècades de la centúria, el cas més paradigmàtic del qual ens el mostra l’atac al call de Girona durant el 1391.

L’epidèmia també féu estralls al camp català. Més enllà d’unes xifres sempre variables, podem fer com Pierre Vilar i plantejar alguns episodis locals que mostren la gravetat de la situació: a l’Empordà manquen notaris, a Santa Maria de Ribes el prior s’escollirà a si mateix. Al rerepaís, les mortaldats de l’epidèmia deixen famílies amputades, emigració a les ciutats i explotacions abandonades. El cas de la Vall d’Amer il·lustra a través dels documents com el senyor (el monestir d’Amer) ha d’innovar a l’hora d’establir nous pobladors que reprenguin les explotacions.

Els pagesos estaven lligats a la terra que conreaven gràcies als “mals usos”, dels quals en treia profit el senyor feudal. Font: Blog d’en Salvi Jacomet

Els senyors han de reposar les famílies que han mort o s’han desestructurat durant l’epidèmia, alguns cedeixen masos a parceria, però com sempre l’opció preferida és tornar a establir un contracte que fixi una nova família al mas. Malgrat la voluntat dels senyors, però, els intents per tornar a establir aquests masos no reeixiran i en alguns casos, impossibles de quantificar, els pobladors hauran ocupat els masos abandonats (rònecs) o hauran aprofitat per incrementar les seves explotacions a costa de les parcel·les circumdants abandonades (el mas no conformava una unitat territorial compacta, sinó que les diverses parcel·les que tenia annexades es trobaven distribuïdes en un parcel·lari irregular). Aquesta primera ensulsiada, però, vindrà acompanyada de rebrots epidèmics durant la dècada del 1360 (dita «la mortaldat dels infants») i del 1370 («la mortaldat dels mitjans») que expliquen en gran part les enormes dificultats per recuperar el saldo demogràfic fins ben entrat el segle XVI.

Més enllà de l’epidèmia, la crisi a Catalunya

La crisi demogràfica i el buidatge del camp català va propiciar un conflicte latent entre senyors i pagesos al voltant dels drets d’explotació de les terres que havien quedat abandonades i que, com dèiem, els senyors requerien desesperadament que fossin posades en marxa. Aquesta situació, que en bona part es revestí d’un conflicte jurídic (sobre la legitimitat o no dels «mals usos») va provocar el que Pierre Vilar anomenà com una autèntica «qüestió agrària».

Abans, però, caldria situar el context de l’organització agrària al camp. Com en la majoria de les societats de l’Europa precapitalista, la immensa majoria de la població de la Catalunya baixmedieval es trobava al camp. L’agricultura era la principal font de riquesa i sustent del conjunt de la població. Això però no havia impedit que des de finals del segle XII es donés un procés d’urbanització, en concordança amb el creixement de les xarxes comercials a tot l’Occident llatí. Sí, malgrat algunes interpretacions esbiaixades però que malauradament tenen força acollida encara avui entre el públic, camp i ciutat formaven un tàndem reeixit dins l’economia feudal i en cap cas eren sistemes antagònics. El feudalisme, a Europa, va créixer i es reforçà gràcies al paper comercial i administratiu de les ciutats.

Com és sabut, les relacions productives que regulaven les relacions entre els productors (la pagesia) i els propietaris de la terra era la servitud. La servitud catalana, com en altres indrets, tenia com a principal funció vincular el productor (la família pagesa) a la terra. Durant els primers segles de la Baixa Edat Mitjana, els senyors van poder imposar unes determinades condicions sobre els seus serfs. Enmig d’un procés d’ofensiva senyorial, la senyoria —laica i eclesiàstica— va liderar el procés de creixement agrari iniciat durant els segles anteriors i el va capitanejar, imposant els seus drets sobre les unitats productives que, en el cas de la Catalunya Vella, eren els masos.

El domini senyorial sobre els pagesos obeïa evidentment a una pràctica rendista, però aquesta no se centrava només en una captació major o menor dels productes generats pel mas. L’element principal era el control de la família pagesa i la seva fixació a l’explotació. És en aquest sentit que cal interpretar els famosos «mals usos», els quals tenien com a principal funció assegurar la reproducció ampliada de la família pagesa a partir de penalitzar l’adulteri (cugucia) o l’absència de testament (intestia) o hereus (eixorquia) i, evidentment, controlar la mobilitat dels serfs imposant el pagament d’una taxa per abandonar el mas: la redempció o remença. És en aquest interessant punt que cal interpretar el feudalisme no com un sistema «extra-econòmic» sinó amb clares implicacions pel que fa a l’organització de la producció, més enllà de la captació d’excedent.

Aquest impediment sobre la mobilitat tenia la seva lògica en un moment on els elevats salaris de la ciutat exercien de pol d’atracció de la població rural. Alhora, la condició expressa de romandre al mas (allò que es coneixerà en els segles posteriors com la condició d’afocat, és a dir, de fer-hi foc) impedia als pagesos mantenir dues explotacions alhora, encara que fossin de senyors diferents, ja que el pagès es declarava també home d’un sol senyor (soliu).

Cal esmentar alhora que lluny del que se sol pensar, la remença no era sinònim de pobresa. Ja al segle XIII trobem explotacions pageses que es declaren en servitud amb uns nivells de benestar equiparables a sectors urbans benestants en els seus inventaris. Inclús la firma d’un contracte de servitud podia suposar per algunes famílies l’accés a unes millors condicions de vida. Com hem dit, la servitud era més aviat un mecanisme per garantir la continuïtat de l’explotació que no pas per extreure rendes.

Precisament és en els impediments que podia suposar a una pagesia àvida de terres i en conflicte amb els interessos senyorials, que cal situar les tensions que desvetllarà l’epidèmia.

Pere III, el Cerimoniós (1336-1387), el regnat del qual estigué totalment condicionat pels temps de crisi durant els quals regnà, en una representació imaginària del segle XIX. Font: Wikimedia Commons

De la crisi sanitària a la crisi social

Com hem exposat fins ara, el feudalisme català es troba ben consolidat ja a finals del segle XIII. No obstant això, l’epidèmia havia suposat una bona sacsejada a un sistema de relacions consolidat. La pagesia havia «aprofitat» la situació per engrandir les seves explotacions. És habitual, com mostren molts estudis, detectar processos de desaparició de masos en paral·lel a l’augment de la mida d’altres, en un procés de concentració patrimonial que sens dubte va aportar beneficis als supervivents de l’epidèmia i a aquelles famílies disposades a annexar-se la terra dels seus veïns absents.

Sens dubte, aquest procés, realitzat en alguns casos via un dinàmic mercat de la terra, no comptés amb l’aprovació  dels senyors que preferien tornar a establir els seus amos situant-hi una nova família. Com diu P. Vilar:

“El que és segur, a l’est català, és que les crides al repoblament llançades per l’Església i per certs senyors van mancar, malgrat els avantatges que s’oferien, d’eficàcia general. Tal vegada fora un rebuig conscient: els pagesos es beneficiaven més incrementant la seva explotació que dispersant-se.” (P. Vilar, Cataluña en la España Moderna, vol. I, Crítica, 2018, 1a ed. 1978)

És a dir, la forma en com s’havia de generar la recuperació del camp era un punt de xoc entre senyors i pagesos. Si bé els senyors intentaran assajar diverses fórmules per restablir les explotacions seguint la lògica feudal exposada més amunt, els pagesos no estaven disposats a renunciar als possibles beneficis que els havia obert la situació deixada per la pandèmia.

Aquesta pugna, però, no es donarà només en els tribunals, sinó també, com en tota lluita de classes, al marge de la legalitat. Precisament, durant la dècada del 1380 (un cop passat el pitjor moment de l’epidèmia) la pagesia comença a organitzar-se rebutjant el sistema jurídic (els «mals usos») que impedien el seu domini sobre la terra i comencen els atacs i sabotatges en venjança del desallotjament que els senyors pretenen fer en virtut dels seus drets de senyoria. Els pagesos supervivents de l’epidèmia havien ocupat i posat en explotació les terres abandonades i un cop recuperades per al cultiu, els senyors hi van voler reprendre el seu domini de la forma que millor s’articulava als seus rendístics interessos i ho feien amb la legitimitat que atorgaven els mals usos.

Així doncs, la defensa dels interessos econòmics d’una pagesia que havia aconseguit refer (i inclús incrementar) les seves explotacions després de l’epidèmia s’alineava amb una lluita de caràcter plenament antisenyorial. Després de la crisi, doncs, i en contrast amb l’ofensiva senyorial anterior al segle XIV, hi ha un canvi en la correlació de forces. Ara la pagesia es trobava organitzada i armada per defensar les pràctiques i usos que s’havien donat al marge de la llei. Al voltant de la reivindicació de la supressió dels «mals usos», la pagesia de remença començà a configurar-se com un agent propi.

Això fou a partir d’una contesa que abraçà bona part del segle XV i que acabà amb l’arbitratge de la monarquia el 1486, el desenllaç del qual afanyà a alguns historiadors a declarar la victòria dels pagesos catalans en la supressió del feudalisme. No ens interessa tant aquí discutir sobre el desenllaç de la guerra remença i l’accelerada proclamació de la derrota del feudalisme. El cert és que, com bé va puntualitzar la historiadora Eva Serra, el feudalisme restava lluny d’haver sigut abolit.

En tot cas, i a tall de conclusió, cal constatar que, efectivament quelcom havia canviat en el panorama agrari català i en la particular estructura de classes agrària. Precisament, la tesi que Robert Brenner va mantenir amb els historiadors neomalthusians (o ricardians) i també enfront d’altres historiadors marxistes durant el famós debat a Past&Present té molt a veure amb aquest desenllaç —malgrat la interpretació de Brenner pel que fa a la victòria pagesa en el conflicte català fos totalment errònia—. La Pesta Negra va generar un context en el qual van esclatar les contradiccions d’un feudalisme en crisi i que van dur a una decidida acció política per part d’una pagesia que va reconfigurar el seu paper social i econòmic. Un nou segment de pagesos —encara considerats de remença— va emergir com un nou grup dirigent i director de la rearticulació del camp català després de la crisi del segle XIV, gaudint d’un paper destacat en el procés de represa i creixement que visqué el camp català (especialment al nord-est) durant els primers segles de l’Edat Moderna.

Read More

 

 

 

 

 

 

 

 

Helena Casas Perpinyà
Gerard Cantoni Gómez
Helena Casas Perpinyà

L’època medieval entesa com “la infantesa de la mateixa identitat”, en paraules de Roberto Sabatino, és un període especialment llaminer per a la historiografia de les nacions.

L’obsessió pels orígens, com deia Marc Bloch, ha aportat molta llum al passat dels pobles, alhora que ha suposat un parany ideològic en la interpretació històrica. Catalunya no és una excepció i foren, particularment, historiadors de la Renaixença els primers a esmerçar-se a cercar els orígens del terme “Catalunya”.

Més enllà de les “tradicions inventades” (Hobsbawm) o de les “comunitats imaginades” (Anderson), podem afirmar que el terme Catalunya apareix per primera vegada, en la nostra documentació, durant el regnat de Ramon Berenguer III (1086-1131). Anys abans el gentilici catalanenses consta al Liber Maiolichinus de 1114, per tal de diferenciar als occitans dels gots.

Això no obstant, historiadors de la talla de Josep Fontana apuntaren que Catalunya no era l’any 1000 una unitat política, sinó una unió de comtats independents amb la preeminència de Barcelona com a centre polític. Un pisà que participà en l’expedició d’ocupació de l’illa de Mallorca, en temps de Ramon Berenguer III (1086-1131), anomenà “catalans” tant al rei com als seus súbdits.

Això no obstant, l’època altmedieval estigué marcada per un protectorat carolingi, en el qual els comtes de Girona (785) i Barcelona (801), nomenats pels francs, exercien funcions administratives, militars i de justícia. La construcció de la unitat territorial independent dels francs fou un procés més llarg del que relata la llegenda dinàstica de Guifré el Pelós (870-897). Així ho exposà l’historiador Ramon d’Abadal qui, al seu temps, posà en dubte el concepte polític de Marca Hispànica, alhora que identificava l’embrió cultural que un segle després s’anomenaria Catalunya.

Josep Fontana i Thomas N. Bisson, coincideixen a dir que la nació catalana data d’abans del segle XII, entesa com una unitat fonamentada en la cultura, la llengua i l’etnicitat. Aquesta distinció esdevindria necessària, segons els mateixos historiadors, a partir del regnat d’Alfons I (1162-1196). Fou en aquest període quan s’elaborà la Gesta Comitum Barchinonensium, en un clar intent de consolidar les bases del poder reial, avalat per la legitimitat històrica de la dinastia. Així mateix, els Usatges de Barcelona reconeixien el comte com a legislador i situava la figura del Princeps al cim de la piràmide feudal. La denominació de Principat apareixerà amb Pere el Cerimoniós (1319-1387), essent aquesta una nació sense Estat, una civitas sibi principes.

Les fonts documentals són testimoni d’una realitat política i geogràfica medieval, anomenada Cathalonie curiarum en temps de Jaume II (1267-1327).

És palès el paper de l’Església en la construcció del mite originari català, mites que necessiten totes les fundacions identitàries i, sobretot, les dinasties comtals que pretenien sacralitzar el seu poder, per mitjà de sacralitzar el seu llinatge. Exemple d’això fou la Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae (1170-1195) redactada al Monestir de Ripoll. Juntament amb l’Església, els joglars i la literatura (pensem en les cançons de gesta i en la poesia trobadoresca) contribuïren a crear i a difondre, respectivament, llegendes fundacionals i literatura vinculada, no tan sols a una llengua, sinó a un imaginari cultural, social i polític propi d’un territori. Sense anar més lluny, Francesc Eiximenis usà el gentilici catalans i nació catalana, indistintament, per tal de referir-se als costums a taula en el seu llibre Lo Crestià (1379-1392): “los catalans mengen fort, nodridament e honesta”.

Al llarg de la baixa edat mitjana perdurà l’ús del terme Catalunya, en les seves diverses variants, presents en la documentació. La fi de la Guerra Civil Catalana (1462-1472) suposà un punt de no retorn de la ingerència castellana en la política catalana. Això no obstant, Catalunya no perdé l’entitat com a poble. L’obra de Pere Tomic Històries e conquestes dels reis d’Aragó (1438), en la qual indaga sobre els orígens de l’oligarquia i la noblesa catalana, n’és tan sols un exemple. Aquesta obra fou impresa l’any 1495 i reeditada en diverses ocasions durant el segle XVI.

És evident, doncs, que els nostres avantpassats medievals anomenaven Catalunya a casa seva. Caldria plantejar-nos per què insistim en aquesta qüestió, quan les fonts documentals estan a l’abast de tothom. És la història el que ens interessa? O bé, la força legitimadora que alguns li atorguen?

Gerard Cantoni Gómez

El terme Catalunya designa no tan sols un territori, sinó un subjecte polític col·lectiu, tant se val si se li vol dir poble o una altra denominació, que té per espai geogràfic l’esmentat territori. En aquest sentit, emprar el terme per a l’Edat Mitjana suposa l’existència real d’aquest ens col·lectiu durant el període, amb totes les seves implicacions. Vegem si són certes.

Aquest lapse de mil anys que s’ha convingut a anomenar Edat Mitjana, conté almenys tres grans períodes amb sentit propi, i segons com es vulgui dividir, fins i tot quatre. Per al que aquí ens interessa podríem dir que són netament distingibles la Tardoantiguitat (ss.V-VIII), l’Alta Edat Mitjana (ss. IX-XI), i la Baixa Edat Mitjana que generalment se situa entre els segles XIII i XV. Per a qüestions nacionals dels pobles de l’occident llatí, com Catalunya, el segle XII també hi podria ser inclòs.

En tot cas, d’aquestes tres grans divisions, durant la Tardoantiguitat de cap manera pot parlar-se de Catalunya. Com a període caracteritzat per la successió a l’Imperi Romà, s’hi conforma un món d’identitats mixtes, a vegades poc definides, però que en tot cas tenen encara molt poc a veure amb els actuals pobles constituïts d’Europa. Per al territori del Nord-Est Peninsular, els contemporanis solen referir-s’hi encara com a part integrant de l’antiga província romana de la Tarraconesa, ara també divisió administrativa del regne visigot (ss.V-VIII). Per altra banda, també es desconeix l’existència d’un gentilici específic per a designar els seus habitants que pogués diferenciar-se d’aquells que habitaven la major part de l’actual Aragó, per exemple. D’altra banda, resulta patent que durant tot aquest període no existí en absolut cap ens polític ni cultural propi que tingués relació amb el que avui en dia anomenem Catalunya, de fet, el més probable és que fins i tot la llengua parlada, un dels atributs clàssics atorgats a la catalanitat, no fos el català pròpiament dit, sinó un successor del llatí a mig camí, tal com avui en dia són els dialectes magrebins de l’àrab.

Certament, si per a la Tardoantiguitat no hi ha absolutament cap element que no sigui completament falsejat per a poder parlar de Catalunya, durant l’Alta Edat Mitjana el debat és més complex: sovint s’ha situat el naixement d’aquest ens polític en la creació dels comtats autònoms del regne franc en la denominada Catalunya Vella, notablement a partir de Guifré el Pilós, a finals del segle IX, i de l’establiment de l’hegemonia de la seva família sobre la major part d’aquests comtats. Així, s’esgrimeix aquesta hegemonia política com a element teòricament unificador del país i, també, s’argumenta la consolidació de la llengua catalana durant aquest període.

No obstant, ambdós arguments són parcials, doncs els comtats catalans esdevenen un conglomerat de petits principats que en cap cas són regits de forma comuna. Cal posar especial èmfasi en entitats polítiques com el comtat d’Empúries i Rosselló, així com els Pallars o la Ribagorça que, si bé mantenen certes relacions de dependència amb els nuclis principals de Barcelona i Cerdanya, no poden ésser inclosos dins d’un ens polític monolític, almenys no més del que podria incloure-s’hi el comtat de Carcassona. Així mateix, és ben sabut que un element clau de configuració política durant aquesta etapa rau en l’organització diocesana i, en el cas dels comtats catalans, dependran fins el segle XII de l’arquebisbat de Narbona, establint així, llaços polítics molt estrets amb l’actual Llenguadoc.

En tot cas, durant els segles IX-XI el més apropiat seria parlar de comtats catalans per a designar sense caure en anacronismes ni teleologies el conjunt de petites formacions polítiques que en cap cas estaven necessàriament destinades a formar un sol ens. És precisament, l’àmbit local i, sobretot, l’àmbit del comtat el que cal posar de relleu per aquesta època.

Però hi ha encara un altra element d’identificació col·lectiva especialment rellevant durant el període i que cal que sigui subratllat. Aquest àmbit d’identificació col·lectiva és la religió catòlica, especialment a partir del segle XI, quan les successives reformes eclesiàstiques assajaran de construir una identitat comuna per a tota l’Europa Llatina. Tot i que amb un èxit relatiu, aquest serà durant molt de temps un element de pertinença gairebé tant poderós com l’adscripció cultural o la política secular. Cercar doncs identitats excloents entre europeus de l’època es fa realment impossible i completament anacrònic.

Addicionalment, els esmentats vincles entre els comtats catalans i els occitans seran tant estrets durant aquest període que difícilment és factible traçar una frontera clara entre els dos àmbits: a nivell polític, caldria parlar, més aviat, d’un gran bloc des de la Provença fins a Barcelona i Tolosa, amb diferents prínceps competint per l’hegemonia. De fet, les respectives llengües i adscripcions polítiques seran gairebé indistintes fins ben entrat el segle XIII.

Si bé és cert que a partir del segle XII apareix escrit el gentilici catalans, ni aquest fet, ni el creixent protagonisme del comte de Barcelona, primer príncep i aviat també rei acaben de configurar clarament un ens polític prou determinat per a poder emprar el mot. No obstant, és a partir del segle XIII quan la paraula Catalunya aparegui amb freqüència, i, conforme avanci la centúria, trobem fins i tot mostres de clares pertinences culturals en textos com els de Ramon Muntaner. Caldrà esperar però, fins el segle XIV amb la creació de la Generalitat per a trobar una institució política més o menys comuna per a tots els territoris que avui comprenen el mot. A més, caldrà no oblidar la notable sobirania del Pallars Sobirà (d’aquí el seu nom) fins ben entrat el segle XV.

Una darrera qüestió: durant tota l’Edat Mitjana, les classes populars i especialment el camperolat adscriuran la seva identitat a l’àmbit local i, paradoxalment a la universalitat catòlica. Per altra banda,  les seves filiacions polítiques caldrà adscriure-les l’àmbit de la senyoria més que no pas a un ens polític comú. En tot cas, serà el creixent poder del monarca qui progressivament desfaci aquestes pertinences polítiques locals i, per altra banda, la creixent integració econòmica europea, sobretot a partir del segle XIII, qui, progressivament faciliti lligams més enllà de l’àmbit local.

Així doncs, si bé pot ser perfectament lícit parlar de Catalunya durant la Baixa Edat Mitjana, caldrà sempre fer-ho amb la prudència de saber que es fa referència a un ens en construcció, difícilment constituït, alhora, com a subjecte polític i cultural tal i com l’entenem avui en dia.

En conclusió, durant la major part de l’Edat Mitjana no pot emprar-se el terme Catalunya si es vol ser mínimament rigorós, especialment durant els primers sis-cents anys. En comptes d’això, resulta molt més fructífer emprar els noms històrics que corresponen a cada període, molt més significatius i adequats. Per als darrers segles, pot ser acceptable usar el terme, però caldria evitar caure en el parany d’imaginar el país ja format amb el que els historiadors i historiadores d’idees romàntiques somnien com a exemple de passat gloriós.

Read More

Ramón Villares (Cazás, 1951) i Borja de Riquer (Barcelona, 1945). Dos dels historiadors més rellevants de l’actualitat que són, respectivament, un gallec i un català. Això potser, no significa res per a ells, acadèmicament parlant: són dos dels personatges més destacats de la historiografia espanyola gràcies al seu rigor, les seves investigacions i el seu saber gairebé enciclopèdic. Però són conscients que provenen de Galícia i Catalunya, uns territoris que en l’època contemporània s’han definit com a “nacions”. I ambdós són conscients que aquest fet ha marcat la història posterior de la seva terra i la seva comprensió de certs fets. I per aquest mateix motiu, els anem a buscar: per a que ens expliquin per què Catalunya i Galícia s’han reivindicat com a nacions.

Borja de Riquer ens obrí les portes de casa seva per entevistar-lo a ell i a Ramón Villares, vint-i-quatre hores després que presentés el nou llibre del segon: Galicia: Una nación entre dos mundos (Pasado & Presente, 2019), a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. La seva relació no és estrictament professional, sinó que és una amistat que s’ha anat forjant en base a trobades acadèmiques, complicitats intel·lectuals i un gran respecte i apreci mutus. Abans de començar amb l’entrevista, ens confessen, rient curulls, que tornen de visitar Montserrat: no únicament un dels símbols del catalanisme, sinó també el lloc on (ens informa Villares), s’admeté a tràmit el nou Estatut de Galícia, durant la guerra civil espanyola (1936-39).

Aquestes preguntes foren preparades conjuntament amb la revista de divulgació històrica gallega Mazarelos. Esperem que no sigui l’última vegada que una col·laboració d’aquest tipus ens permeti comunicar-nos millor als uns als altres les nostres pròpies realitats: les diferències, però també les semblances.

A Galicia. Una nación entre dos mundos, assenyales que ser identificat des de fora és el primer assoliment d’una societat vertebrada i dotada d’una cultura pròpia. Quines diferències veieu entre la nació cultural gallega i la catalana pel que fa a la identificació d’un sentiment de pertinença dels seus habitants presents i absents? Quin paper juguen les societats gallega i catalana repartides a les diferents latituds del món cosmopolita actual en la vertebració d’una cultura pròpia?

Villares: Crec que aquí hi ha diverses preguntes. Segons la meva opinió, se’n pot distingir una primera: com s’identifica una cultura, un estat, una societat o una nació des de fora per tenir identificació; i una segona: com i quines són les diferències que poden existir entre Catalunya i Galícia. Fins i tot crec que té més a veure amb la segona pregunta, ja que tracta sobre migracions i les seves influències. Les dues primeres preguntes són més adequades per tractar-les en aquesta primera intervenció.

La necessitat de ser identificat constata la pròpia existència; si no ets identificat, no existeixes com a tal. En certa manera, per ser identificat has de ser o bé diferent o bé tenir alguna cosa que et caracteritzi. Vicente Risco, un autor gallec (a vegades concís, que de vegades abusa de les simplificacions), en una ocasió va dir que «ser diferent és ser existent». D’alguna manera, estava aplicant la màxima de l’historicisme alemany: la Història està formada per unitats que són com societats, en certa manera, perfectes en si mateixes i que de vegades fins i tot són incompatibles amb altres societats. Per tant, si faig aquesta afirmació és per mostrar que, realment, Galícia (en el cas de Catalunya és bastant diferent) té un dèficit de projecció, de ser identificada des de l’exterior. Fins i tot, Galícia és identificada amb clixés una mica negatius o amb estereotips, de vegades, una mica penosos. Però no té una gran ciutat, ni un gran equip de futbol, ni, per exemple, un pianista de gran nivell; el que vull dir és que cada país o societat necessita uns referents que actuïn com portaes des de fora. En aquest cas, Galícia té alguns històrics, però insisteixo que ser identificada des de fora és un requeriment que tota societat ha de tenir per ser madura i comptar amb alguna possibilitat d’ésser quelcom en el concert de la Història Universal.

Pel que fa a les diferències entre la nació cultural gallega i la catalana, jo crec que la nació catalana està mostrant, sobretot en els últims 20 o 30 anys (i més en els últims deu anys), que naturalment, a més de ser una nació cultural, és una nació política o, si més no, que està caminant cap a la direcció de fer confluir la força d’una nació-cultura amb una mobilització i una transformació del seu model de govern i de convivència per una via clarament política. Que això tingui èxit o no, que sigui majoritàriament assumit o no, és una altra cosa; però la diferència substancial és aquesta. És una diferència que, a més, té un gran gruix històric. L’amic Borja de Riquer s’ha afartat de dir que la primera escletxa que es va obrir al sistema tornista de la Restauració va ser amb la irrupció del catalanisme polític a les Corts d’Alfons XIII. Això va suposar que, per primera vegada, els partits dinàstics no van guanyar les eleccions a Catalunya.

En el cas de Galícia, aquesta capacitat política de poder irrompre a l’escenari de la política espanyola no s’ha donat encara. Pot donar-se en un futur, no ho descarto, però els historiadors no podem fer profecies (o no n’hauríem de fer). En tot cas, la diferència substancial crec que és aquesta. Ara, pel que fa a l’humus cultural, Galícia té una fortalesa i una complexitat diferents de la catalana, la basca, la bretona o la irlandesa, naturalment, però crec que pot ser comparable amb elles. Però només amb la cultura no n’hi ha prou; vull dir que una societat, perquè esdevingui una nació moderna (políticament parlant), ha de tenir no solament llengua, territori o usos comuns, sinó que també ha de tenir institucions i un destí, “orteguianament” parlant (encara que potser sigui excessiu). En definitiva, un projecte que sigui assumit per una part substancial, majoritària per descomptat, d’una comunitat que se senti reflectida en els seus dirigents, i que se senti solidària d’aquells que diuen que són també catalans, gallecs o irlandesos. Com cridava l’atenció a Anderson a les seves Comunitats Imaginades, no tots ens coneixem, però tenim elements que ens permeten sentir-nos semblants: poden ser un himne, una cançó o una llengua. En aquest sentit, les diferències crec que són relativament importants. Deixo per a més endavant l’assumpte de les societats gallegues i catalanes a l’exterior.

De Riquer: Enllaçant-ho amb el que deia en Ramón, en aquest àmbit sí que es percep la gran diferència amb el cas català, en el qual el pes del passat històric és molt important. Tot i que s’intentarà ocultar, roman latent i, en certs moments, reapareix; l’haver tingut unes institucions pròpies, l’haver tingut clars elements de sobirania… Al segle XIX es recupera aquesta història en un context de canvi notable a la societat catalana provocat sobretot pel procés industrialitzador que accentua les diferències entre Catalunya i un context espanyol, encara dominat per estructures agràries i comercials. A més, juntament amb la recuperació del passat, es produeix l’intent de dignificar i normalitzar la diferència cultural i lingüística. En definitiva, es tracta d’un moviment cultural centrat a recuperar i prestigiar tot allò català que culminarà polititzant-se en aprofitar la crisi política espanyola del 1898. Fins fa molt poc, una de les característiques del catalanisme polític sorgit a finals del segle XIX és que és un moviment que es construeix com un projecte de transformació d’Espanya; es pretén  ubicar Catalunya en una forma diferent dins d’Espanya. Per tant, no pot ser un projecte exclusivament català, sinó que ha de ser un projecte fet des de Catalunya per transformar les estructures de l’Estat espanyol, no solament en un sentit politicoadministratiu, sinó també impulsant unes transformacions socials i econòmiques modernes, més en l’òrbita europea i occidental de finals del segle XIX i inicis del XX. És a dir, es pretén “europeïtzar” Espanya. 

Per tant, els projectes catalans són regeneracionistes espanyols, ja que parteixen de la convicció que no és convenient una secessió sinó el contrari, que Catalunya sigui el motor del canvi. Catalunya volia ser el Piemont d’Espanya. El que havien fet els piemontesos a Itàlia ho podien fer els catalans: ser el nord industrial que vertebra el nou estat i la nova societat. El catalanisme jugarà aquesta carta però es trobarà amb enormes dificultats, exteriors i interiors. Tot i que aconsegueix progressivament un cert consens interior, es troba amb grans hostilitats a Espanya; primer per les reticències de les forces polítiques espanyoles que no acaben de tenir confiança en el que és el catalanisme, o fins i tot li manifesten una clara hostilitat. 

Així doncs, la història del segle XX, en el cas català, està marcada pels continus intents catalanistes de dretes i d’esquerres per participar en els canvis polítics espanyols. Durant la monarquia d’Alfons XIII no ho aconsegueixen i, a més, les tensions socials internes frenen els projectes de grups conservadors com la Lliga Regionalista, que té por a la crisi social. El gran èxit vindrà amb el projecte republicà l’any 1931, amb la creació del primer govern català, la Generalitat, des de 1714. Ara es tracta d’un pacte entre les esquerres espanyoles i les catalanes, on el tema de l’autogovern català és substancial. Aquest pacte és fonamental per la consolidació del nou règim republicà, tot i que serà un règim fràgil. Les dretes antirepublicanes i antiautonomistes actuaran més com enemics del règim que com adversaris polítics i s’entrarà en una greu crisi que conduirà en una guerra civil i una dictadura, la de Franco, notablement centralista i contrària a qualsevol sentiment identitari no espanyolista. Després, la Transició es desenvoluparà amb les regles marcades per qui té el poder, els exfranquistes, que assenyalen unes línies vermelles intocables, no hi havia dret d’autodeterminació, no es podia qüestionar la monarquia i no es poden exigir responsabilitats polítiques als franquistes. Passem pàgina i elaborem unes noves regles de joc. Els partits catalanistes tant de dretes com d’esquerres, acceptaran el projecte de l’Espanya de les autonomies. Però a finals del segle XX apareix la percepció, en bona part de l’opinió política catalana, que l’estat de les autonomies s’ha convertit en un fre a una possible evolució de la Generalitat amb més poders i inclús cap a una Espanya federalitzant. Amb el govern d’Aznar del PP de 1996 s’inicia una involució cap a posicions conservadores i de re-espanyolització, i això és el que ha dut a la crisi actual. Després del fracàs del projecte de Pasqual Maragall d’un estatut català de màxims, però constitucional, la política intransigent del PP -ara Mariano Rajoy- ha provocat que per primera vegada en la història catalana hi hagi una àmplia opinió ciutadana que consideri que ja no hi ha possibilitat d’un bon encaix de Catalunya dins d’aquesta Espanya i que ha de buscar una via pròpia. Aquesta és la gran novetat i el gran repte.

Des de les perifèries, veient el cas espanyol, és aventurat dir que Espanya com a projecte històric, polític i social és quelcom fallit? 

Villares: Ortega parlava des de la perspectiva de la queixa envers aquesta afirmació; tenia un fort sentit de projecte nacional espanyol amb base castellana, i la perifèria l’entenia malament. Existiren altres dirigents, especialment a la República, com Azaña, que almenys feien un esforç per entendre la diversitat o “el diferent”. Perquè el problema nacional d’Espanya és un problema d’una angoixa, d’una societat que, d’alguna manera, viu un constant empat entre els seus projectes generals i els projectes alternatius, especialment el català i el basc, cosa que arrossega des de fa molts segles i que s’incrementà al segle XX. En aquest segle, es produí una crisi molt profunda en una nació gairebé moribunda i posada en dubte per un estat ineficaç i amb una diversitat i diferències socials molt fortes. És a dir, una feble integració o capacitat d’integrar el conjunt de la societat: apareixen constantment fractures o fuites bé per la via fiscal, bé per la via militar o bé per la via cultural.

Com ha dit Borja, s’intenta arreglar primer amb la monarquia, a través de la incorporació de la qüestió regional i la política monàrquica, la qual donà lloc a la Mancomunitat de Catalunya i a una idea de mancomunitats que a Galícia va tenir un seguidor: Lois Peña Novo (que fins i tot va escriure un llibre: La mancomunitat gallega). En aquest llibre, mostra que es coneixia el que estava passant. Un segon intent va ser durant la República (ja ho ha explicat bé en Borja, així que no diré més). 

De tota manera, aquesta idea de reformar Espanya no es donà només a Catalunya sinó que era una idea que compartien algunes forces gallegues, basques, navarreses, valencianes, etc. El que passa és que tot això va quedar relativament bloquejat després de la guerra a causa de la Guerra Freda. Jo crec que el fet d’entendre Espanya d’una altra manera, de recuperar una tercera República diferent de la que hi havia hagut el 1931, es va plantejar però no va ser possible. I la novetat va ser que la sortida del Franquisme es va donar amb un pes extraordinari de l’interior sobre la memòria de la República i el seu projecte. Aquesta sortida, que coneixem a la Transició democràtica, es va fer sobre un acord en el qual cadascú va entendre una cosa diferent. Aquest tipus d’acords solen ser viables a curt termini, però mai a mitjà i llarg termini perquè, al cap i a la fi, l’aigua corre per on ha d’anar. En aquest aspecte, la posició catalana va ser molt important a la Transició, concretament en la seva organització des del punt de vista territorial. Tot i que es tractava d’una minoria catalana amb alguns suports indirectes de gallecs o d’altres llocs, i amb el constrenyiment del cas basc, es pensava que hi hauria una distinció entre nacionalitats i regions i, per tant, un panorama espanyol diferent on hi hagués una certa jerarquia: no de millor a pitjor, sinó de diferència i reconeixement d’aquesta diferència, la qual aviat va quedar bloquejada.

Ara diem que està molt malament la Transició i la Constitució, sí, però també hi ha una altra perspectiva que es pot incloure: aquell escrit constitucional va virar en una direcció diferent de la que els mateixos constituents estaven pensant (alguns, almenys). Com a primer treball a realitzar, hauríem de restaurar l’esperit propi (no dic el del consens, això és una altra cosa), l’esperit des del punt de vista territorial de la Constitució. D’aquesta manera, ens trobaríem amb vies que podríem explorar. Per exemple, en aquell moment el pes de Catalunya va ser molt fort, però aquesta no va exigir tenir un concert econòmic com ja tenien històricament el País Basc i Navarra. Sembla (el mateix Tarradelles es va quedar una mica sorprès, diuen algunes memòries com les de Puyol, i altres més tarradellistes) que es va quedar sorprès que no hi haguessin hagut pressions dels diputats catalans en aquesta direcció, però en fi. Hi va haver també una posició d’alguns diputats catalans que van dir: no, millor no ho demanem perquè ens complicarà les tasques de gestió i tot això. No entraré en aquest tema perquè ho sabrà millor en Borja.

En tot cas, el que diferencia a Catalunya i a Galícia en aquest punt no és tant el nombre de diputats nacionalistes o galleguistes que hi hagi o no, sinó la capacitat d’influir en la pròpia dinàmica de la Transició. Per exemple, hi ha diputats gallecs de la pròpia UCD que defensen amb prou força (però no suficient) una interpretació a l’anglesa de la resolució constitucional, és a dir, reconèixer la diferència i no esquinçar-se les vestidures per això. N’hi ha altres, com la castellana, andalusa etc, que creuen que només la suposada igualtat jurídica resol els problemes de convivència, i no és ben bé així. Però això, tornant a l’assumpte anterior, ens porta cap a un altre problema: el cas de Galícia en certa manera juga en un altre equip però no en una altra lliga. Juga amb altres paràmetres, amb una societat molt menys industrialitzada, amb una estructura urbana molt més feble i amb una part d’aquesta societat fora de Galícia a les migracions a Amèrica i a Europa. Però, tot i això, manté la seva pròpia identitat i la seva condició de nació cultural. Galícia té un punt ètnic més fort que Catalunya per exemple, però és un detall en el qual no entrarem.

De Riquer: Certament, a la Transició, Catalunya juga un paper de protagonista perquè els partits catalans han tingut un notable paper molt destacat en el moviment antifranquista. Ara tanmateix alguns analistes consideren que aquests partits potser van pecar d’ingenuïtat.

Villares: Bé, jo no he dit això.

De Riquer: Bé, jo ho dic. Van pecar d’ingenuïtat a l’hora d’acceptar les noves regles de joc en el sentit que, si bé és cert que hi va haver unes certes imposicions de qui tenia el poder, com per l’exemple que la sobirania espanyola era intocable, sí que semblava que les diferenciacions nacionals es respectarien i hi hauria procediments juridicopolítics per mantenir un estatus ben diferenciat). Però no va ser així, la diferència es va anar diluint a mesura que hi hagué contraatacs per part dels socialistes, com per exemple amb el cas andalús que es va liquidar la diferenciació entre les nacionalitats i regions. El fet de convertir Andalusia en una nacionalitat i saltar-se les diferenciacions, va obrir pas al fet que altres comunitats seguissin aquest camí i les diferències desapareguessin. I aquí és evident que el problema no van ser estrictament els pactes de la Transició sinó el que ha succeït després: la gestió democràtica a partir dels anys 1979 i 1890. Durant l’etapa del govern socialista de Felip González, mentre una part del catalanisme -Convergència- es tancava en la construcció de la seva Generalitat i s’inhibia bastant de la política espanyola, a Madrid el PSOE tornava als discursos jacobins de sempre i retornava amb habilitat al centralisme, oblidant-se del que inclús el seu propi programa proposava avançar de forma progressiva cap a la federalització de l’Estat. Llavors no ho van fer els socialistes i després -Aznar, a partir de 1996, va arribar amb el seu discurs de la “segona Transició”-, que pretenia impulsar una involució centralista i espanyolitzadora. Aquí esclatarà el conflicte del segle XXI, que s’inicia amb el segon govern d’Aznar, quan té majoria absoluta el PP. Després, el 2006, Mariano Rajoy líder de l’oposició, és qui porta l’estat català al Tribunal Constitucional, on, després de quatre anys de tensions i pressions, s’acaba dictant una sentència contrària. Esclata d’aquesta manera el conflicte polític que s’havia anat generant durant vint anys i escaig, potser per haver estat uns massa ingenus i per no haver-se atrevit a impulsar canvis els altres.

Galícia i Catalunya són dos territoris on les migracions van tenir molt d’impacte a la conformació identitària, però de dues maneres oposades. Mentre que de Galícia van sortir milers de persones, Catalunya les rebé. Quina és la diferència fonamental entre emetre i rebre immigrants i quins ecos té en el present?

De Riquer: Jo crec que són casos totalment diferents. Catalunya és un país que, quantitativament, té poca migració externa (potser el més significatiu sigui l’exili polític del 39). Però no és una emigració per motius econòmics, sinó polítics. Això ha fet que les comunitats catalanes de l’exterior siguin numèricament petites, incomparables respecte les gallegues, i en alguns casos molt polititzades en ser bàsicament d’exiliats, com passa a Mèxic, Argentina o França, on, si bé hi ha hagut una emigració anterior molt reduïda, els que més van influir van ser els nous que impulsen una forma de sociabilitat molt política. Ells són els pocs republicans que queden, els de l’exili, que segueixen ancorats en l’any 1936 i no coneixen bé ni viuen els problemes de la gent de l’interior.

En canvi, Catalunya és un país de recepció de moltíssima gent en unes condicions peculiars. Si bé és cert que anteriorment hi havia hagut migracions, les de finals del segle XIX, fins als anys 1930 procedien de les regions properes a Catalunya (Aragó, País Valencià, Balears) no es creaven grans problemes d’integració, entre altres coses perquè aquí s’estava reconstruint una societat que s’estava catalanitzant progressivament. El gran canvi es produirà durant la dictadura franquista, ja que en 25 anys van arribar 1.800.000 persones, majoritàriament castellanoparlants -sobretot andalusos-, de classes populars i poc alfabetitzades, que vindran a ocupar els llocs més subalterns de la societat. Amb la qual cosa, el problema serà múltiple: és un problema social al tractar-se de classes populars poc qualificades, amb una altra llengua i unes altres pautes cultural, i això es produeix en un règim dictatorial on la catalanitat està prohibida. Això genera un problema d’enormes conseqüències, com tots sabem, que s’intentarà canalitzar més o menys per part de l’oposició antifranquista a finals dels 60, i que serà un dels grans reptes de la nova Catalunya democràtica i autonòmica de la Transició. I aquí sorgeixen alguns problemes que després seran ressuscitats per alguns grups polítics: el tema de la llengua i del bilingüisme, el tema de la cultura única o diverses cultures, el que s’entén per cultura, si s’identifica llengua amb cultura, etc. És un aspecte extremadament complex. 

De totes maneres, jo diria que cap als anys 1990 aquest tema ha estat relativament ben resolt: s’han aturat les migracions des de l’any 1974 amb la crisi econòmica. Ja no hi ha fluxos massius, els fills dels emigrants ja són catalans, són “els nous catalans”, i fins i tot desapareix la paraula “emigrant”. Han funcionat relativament bé els mecanismes, tant d’integració cultural-lingüística per mitjà de l’educació i els mitjans de comunicació, com de promoció social. Adquirir el català és un dels procediments fonamentals d’integració i de promoció social. Això ho saben perfectament els andalusos que viuen, per exemple, a Santa Coloma de Gramenet, que van ser els primers a exigir classes de català per als seus fills perquè no fossin diferents, perquè tinguessin les mateixes oportunitats per prosperar en el país en què volien viure permanentment. Perquè no es tractava d’una migració temporal, ja que consideren que Catalunya ja era el seu país.

Després s’afegirà un problema que encara no s’ha acabat d’analitzar amb profunditat. Des de l’any 1998 al 2008, a Catalunya han arribat 1.200.000 de persones; la diferència és que ara no són andalusos, ni espanyols en majoria, sinó que són magribins, subsaharians o llatinoamericans, molts d’ells amb problemes legals i amb pautes culturals notablement diferents. Aquesta qüestió no s’ha acabat d’analitzar a fons. Amb la crisi econòmica del 2008, unes 300.000 persones van marxar, però Catalunya segueix sent la comunitat autònoma amb més gent nascuda fora d’Espanya, un 15% aproximadament. D’ella, més de la meitat són musulmans. Actualment a Catalunya hi ha 500.000 persones que són de religió musulmana (magribins, pakistanesos, senegalesos, etc.) i hi ha més de 250 mesquites. Aquesta Catalunya és un país bastant diferent que el de fa vint anys i gestionar aquesta diversitat, sigui un país independent o no, serà extremadament complex. Crec que els partits polítics encara no s’han pres seriosament el que ha significat aquest radical canvi dels últims anys.

Villares: Aquesta pregunta planteja un problema bastant seriós per a l’àmbit científico-social. El que es proposa aquí, exposant casos tan diferents com els de Catalunya i Galícia, és el paper que tenen, d’una banda, els altres catalans i, de l’altra, els altres gallecs, de la seva pròpia personalitat i estratègia polítiques. Ja ha explicat en Borja per què hi ha una solució totalment diferent, i ja es diu en la mateixa pregunta: Catalunya és un país d’immigració, i Galícia d’emigració. Hi ha un punt d’unió en aquests dos fets: els dos contribuïren a crear una fractura social i cultural (sobretot cultural) que van tenir algunes conseqüències en la formació de la identitat. De la mateixa manera que els processos d’industrialització i desestructuració de la societat tradicional permeten prendre consciència sobre el que hom és i cap a on vol anar, aquest fer es pot aconseguir ja sigui amb la vinguda de gent de fora, diferent de la pròpia del territori, o amb la gent que marxa fora i es reconeix diferent, retornant amb algunes remeses que poden ser útils per a la concepció de la imatge de Galícia. I aquí crec que el paper no és tan diferent com podria semblar sinó que són fenòmens paral·lels: què passa amb els altres catalans? Com s’integren? Què passa amb gallecs que estan fora? Passa que les elits cultes gallegues consideren que es desgalleguitzen, que es perd una força no només laboral, sinó cultural, per vigoritzar i regenerar Galícia. Però, en canvi, després veiem que la gent que marxa fora, contràriament al que opinen algunes de les elits culturals i constructores de la nació gallega com Castelao, ha estat decisiva amb el seu retorn i el seu suport en els àmbits de memòria, d’educació, de creació de mitjans de comunicació… És difícil establir en un mateix pla les dues coses. 

Galícia actualment és un dels llocs d’Espanya on menys immigració hi ha; dels cinc milions d’immigrants que han arribat des de principis del segle XXI, a Galícia se n’han establert el 2-3%, és a dir, prop de vuitanta mil immigrants, bàsicament brasilers, portuguesos, uruguaians o argentins. El que vull dir és que no hi ha una concentració de musulmans, pakistanesos, romanesos o magribins; naturalment, aquesta immigració existeix però no ha estat rellevant en els últims anys. A Galícia se segueix plantejant l’assumpte des d’un altre punt de vista: què fer amb les noves generacions que han d’emigrar com a “emigració de cervells” i que no tenen un assentament còmode al seu poble? Això planteja altres debats, fins i tot hi ha qui ja parla de la “mort demogràfica de Galícia”, cosa que sembla una mica angoixant o excessiva però que es pot afirmar. Per tant, el que m’importa assenyalar és que el problema de les migracions formalment pot presentar molta semblança, però, per altra banda, té conseqüències força diferents. Malgrat tot, al final, per una via o per una altra, la mobilitat espacial contribueix a crear una identitat, per vies diferents, tant a Catalunya com a Galícia.

L’emigració tan forta que hi va haver a Catalunya durant l’època franquista (també n’hi va haver en menor mesura durant l’època democràtica) va crear una figura d’ús social que, durant un temps, es va anomenar xarnego; però sobretot va crear un espai cultural català diferent. Els escriptors que escriuen en llengua castellana, les festes que celebrades amb pautes de fora del Principat (andaluses, murcianes, extremenyes …), etc., donen més pluralitat a la cultura pròpia que es fa a Catalunya. Aquesta cultura és bastant plural, fins i tot més que la gallega. A Galícia també existeix una cultura en castellà, tot i que minoritària en certa manera perquè els escriptors de l’època autonòmica són gairebé monolingües, més que a Catalunya, en termes comparats absoluts. Aquesta situació també es donà amb Emilia Pardo Bazán, Valle-Inclán, Cunqueiro, etc., tot i que no són de cultures tan dispars com les de dins de la societat catalana, en la qual no és el mateix un Javier Cercas (que a més fa gala del seu propi origen immigrant) que Quim Monzó.

A Galícia, aquestes remeses migratòries van ser importants pel gruix cultural i organitzacional  que suposaren, ja que no s’haurien obtingut de cap altra manera perquè van substituir en escoles, mitjans de comunicació, llocs de memòria, etc., el que hauria d’haver fet la societat civil a Galícia i que a Catalunya sí que es va fer. Un petit exemple ho resumeix: Joan Maragall diu que l’himne català va començar a cantar-se, posem, a Reus i que després es va anar expandint per diferents llocs gràcies a un grup de catalanistes que anaven en tren; “L’himne va viatjar en tren”. Jo dic que l’himne gallec va viatjar en vaixell: es va crear a Galícia, va anar a Amèrica, es va estrenar allà i va tornar.

Sembla que hi hagué un pont d’idees i persones entre Galícia i Catalunya a principis del segle XX. Solidaritat catalana inspirà a l’“agrerismo galego”, capitals catalanes tingueren molta presència a Galícia, els esportistes gallecs miraven Barcelona com a model a seguir. Portela Valladares va arribar a la Ciutat Comtal després de la Setmana Tràgica, Castelao va ser-hi més tard, etc. Aquest pont va ser d’anada i tornada?

Borja de Riquer: D’una banda és cert que ja a finals del segle XIX, personalitats destacades del galleguisme van a Catalunya perquè els hi interessa veure què hi està passant; però al mateix temps tenen una certa influència al plantejar el discurs galleguista a Catalunya, on no solament és recollit pel que podríem anomenar els centres gallecs, sinó també pels grups catalanistes.

És significatiu veure la premsa catalanista de finals del segle XIX plena de notícies sobre Galícia i el galleguisme, molt més que sobre el País Basc, el nacionalisme del qual és el gran desconegut. Fa poc vaig localitzar una carta molt curiosa d’Enric Prat de la Riba a Pompeu Fabra quan aquest era catedràtic a Bilbao, demanant-li que li expliqués què sabia del nacionalisme basc, qui eren els seus líders, els seus objectius, etc., ja que el seu discurs li semblava molt diferent al del catalanisme. La resposta de Fabra va ser que el nacionalisme de Sabino Aran no s’assemblava gens al catalanisme polític. Això canviarà bastant més tard, cap als anys 1930, però abans no. Quan Solidaritat Catalana enviï l’any 1907 una delegació al País Basc, s’entendrà molt més amb els foralistes que no pas amb els nacionalistes.

Això demostra que els moviments nacionalistes intenten conèixer-se entre ells, de la mateixa manera que tots estan al dia del que passa a Irlanda. La qüestió irlandesa és present en tota la premsa catalana i gallega perquè és un referent (tot i que també es fixen en el cas d’Hongria i en els txecs). És evident que tot canvia quan es crea un moviment tan excepcional com Solidaritat Catalana, la qual obté un triomf electoral històric (41 dels 44 diputats que s’escollien a Catalunya l’any 1907. No hi ha hagut mai una representació catalanista tan important a les Corts espanyoles).

Hi ha un altre moment d’influència catalana, tot i que diferent: als anys 1917 i 1918, quan apareixen les Irmandades da Fala i Francesc Cambó està creant una aliança amb les burgesies perifèriques per reformar Espanya. En aquell moment visita Galícia i pacta amb certes forces, però no tant amb els galleguistes sinó amb els agraristes. Els galleguistes s’indignen amb Cambó pel seu pragmatisme, ja que ell considera que són més importants els agraristes (que tenen elements més tradicionalistes i poc nous) que els galleguistes. A l’hora d’organitzar la coalició, els candidats a diputats que predominen a les llistes són els agraristes. A més, a Galícia aquesta aventura política acaba malament… i permetrà que Calvo Sotelo sigui diputat.

Francesc Cambó com a trampolí de l’èxit de Calvo Sotelo?

Villares: No va ser ben bé així, va ser el fracàs a les eleccions de 1918 de la coalició que donava suport a Cambó. El joc dels cacics locals va permetre que sortís, per la via conservadora (maurista, diria jo), José Calvo Sotelo, diputat per primera vegada amb vint anys. Tot i això, diria que no va ser volgut per Cambó ni pels galleguistes però va ser possible gràcies a la pèssima organització d’uns i altres.

De Riquer: També és evident que, durant la República, pel galleguisme, el qual comença a consolidar-se, el referent català és bàsic. Castelao, per exemple, tindrà claríssim que cal seguir la via catalana d’Esquerra Republicana. L’Organització Republicana Gallega Autònoma (ORGA) i el Partit Galleguista són resultat de les aliances de les esquerres gallegues i galleguistes per intentar aconseguir un estatut com el català. Catalunya serà sempre un referent per a un galleguisme que finalment l’any 1936 aconsegueix l’autonomia. Però la seva aplicació es veurà frustrada per la sublevació militar.

Villares: Jo diria que aquestes relacions existeixen des de finals de segle XIX i que, més o menys intensament, ho fan de forma regular. Potser la concreció més evident va ser l’aliança, primer la triple aliança Galeusca, formada a la República l’any 1933, aglutinadora de les tres nacions històriques (Galícia, Euskadi i Catalunya), mantinguda força bé a l’exili fins a l’any 1947-1948 i recuperada pàl·lidament a la fi del segle XX a la Declaració de Barcelona de 1998.

Dit tot això, és veritat que a Galícia l’exemple del regionalisme, primer català i nacionalisme després, exerceix una gran influència; era un referent d’imitació. Hi havia també un referent a Irlanda, tot i que molt més concret i particular. Però Catalunya, en estar dins l’Estat espanyol, exercia a Galícia una gran influència i, de fet, també hi haurà problemes en aquesta relació. 

Seguint amb el que explicava abans en Borja, moltes problemàtiques van venir amb la relació mantinguda per Cambó: després de la seva ruptura l’any 1918, el 1920 molts galleguistes el consideren (especialment per la seva política proteccionista) un “excatalà” i es refereixen a ell com “aquell jueu ronyós” en moltes cartes privades.

Més enllà d’aquests assumptes menors, és obvi que hi ha una voluntat d’imitar Catalunya, d’aplicar (bé sigui per Solidaritat Catalana, bé per les Irmandades da Fala o bé pel Partit Galleguista) algunes de les pautes polítiques de caràcter autonomista i la consecució de l’autogovern. Això es mantindrà fins i tot durant la Guerra Civil (1936-39). A Barcelona tenen lloc reunions de Galeusca tractant de reconstruir una mica aquella aliança, la qual es manté a l’exili i arriba, almenys, fins a la Transició democràtica.

Ara bé, aquesta imitació de Catalunya moltes vegades no va anar més enllà: no va assumir tota la textura interna de l’evolució política catalana. Recordo, quan va començar l’autonomia a Galícia, alguns directors generals que estaven en tal conselleria o tal altra, dient: “estem fent un calc de les disposicions del govern català per aplicar-les aquí”. Però la distància també va ser bastant forta, copiar a Catalunya no era suficient sinó que es necessitava alguna cosa més.

Així doncs, podríem concloure que hi ha una voluntat de trobar-se, de buscar una aliança que entén Espanya d’una altra manera: des de les “realitats perifèriques”. La revista Espanya regional, de finals de segle XIX, en va ser un exemple, Solidaritat Catalana i la Gallega en van ser d’altres, així com Galeusca, la política a l’exili, etc. Fins i tot durant la Transició, l’embús que va patir l’estatut gallec es va poder resoldre d’alguna manera per la via catalana. Recordem que quan es va fer l’anomenat Pacte d’Hostal (1980) per evitar que l’estatut caigués gairebé en una simple descentralització administrativa, la combinació de José Antonio González Casanova i Jordi Solé Tura (que integrava la comissió dels pares de la Constitució) va facilitar la nova redacció d’uns articles de l’estatut gallec, els quals van permetre que fos homologable a la resta. Les coses van arribar a l’extrem, una mica ja barroer, d’aconseguir-ho a través de particulars o de la còpia d’altres documents.

Però allò fonamental, sobretot, va ser Galeusca perquè, tot i que no va arribar a tenir una estructura interpartidària sòlida, va ser una utopia. Fins i tot es va publicar una revista a Buenos Aires anomenada Galeuzca, que, per Castelao i fins i tot per les comunitats catalanes o basques, va ser de gran importància a Amèrica. Ara bé, això s’aturà els anys 1947-48 tot i la seva persistència com a referent. Les relacions, per tant, són evidents però tenen una part formal (gairebé superficial) d’imitació i una estratègia assumida com a conjunta però més difícil.

Com creieu que és la relació de la historiografia acadèmica amb la societat a Catalunya i a Galícia? Els discursos que últimament calen a la ciutadania són un símptoma de que alguna cosa es féu malament? 

Villares: En aquest aspecte hi ha un problema general i un altre d’específic. El general és que el paper de la historiografia en les societats europees, tot i que desigual, no destaca gaire entre els notables generadors d’opinions, inclosa Espanya.

Dit això, hauré de remarcar que el pes de la historiografia acadèmica és molt més fort a Catalunya que a Galícia (tot i tenir en compte les diferències demogràfiques, universitàries, etc.). Per què? Per dues raons. En primer lloc, perquè el Principat té institucions relativament estables des de principis del segle XX: l’Institut d’Estudis Catalans, acadèmies, universitats… cosa que a Galícia només va donar-se en un breu període de temps, durant la República, seguit d’una aturada molt gran amb la guerra. La reconstrucció historiogràfica no s’elaborà de forma seriosa fins als anys setanta del segle XX. A Galícia no trobem un Vicens Vives ni altres personalitats semblants. Potser és que no podia haver-n’hi… Bé, hi ha un Zara, que no hi és pas a Catalunya! [Riu] Amb això vull dir que a Galícia poden existir aspectes que no hi són en altres llocs; però no trobem un pes tan fort de la historiografia acadèmica com el que hi ha a Catalunya, la qual compta amb revistes d’història, per exemple.

També s’ha de tenir en compte un altre element important, i és que en la configuració de la identitat cultural gallega, tot i la gran importància de Manuel Murguía i d’alguns historiadors romàntics del segle XIX, el pes historiogràfic va anar disminuint mentre guanyaven rellevància altres argumentacions més hegemòniques de caràcter econòmic durant el segle XX (tot i que el Seminari d’Estudis Gallecs i Nós fossin historicistes). Tot el nou nacionalisme dels anys setanta en endavant s’ha definit des d’una perspectiva antiimperialista, anticolonial i d’antidependencia econòmica, no només en el Llibre de Beira, sinó també a la pràctica política. Aquest aspecte, però, no col·loca en primer pla els historiadors, perquè es considera que la història és injusta i un greuge per a Galícia.

En canvi, Catalunya té un origen certament medieval. No es remunta a la Prehistòria per buscar el seu fons ètnic (o no va a buscar-lo de forma prioritària), sinó que el cerca en l’Edat Mitjana, moment en què sorgeixen les institucions, les figures dels monarques, etc. Aquest fet adquireix una veritable importància i explica per què la història a Catalunya té un perfil diferent de la gallega.

Pel que fa a la relació amb la societat actual i amb els conflictes polítics actuals es diu, tot i que jo no n’estic gaire segur, d’això, que hi ha hagut un excés d’historiadors al Procés, tant en la política com en l’opinió publicada; però no crec que això sigui especialment rellevant ni que sigui l’explicació del Procés. Les relacions que l’historiador actual té amb la societat segueixen sent tan difícils com ho eren fa vint o trenta anys. La societat demana una història, té set d’història, però no la que es fa a l’Acadèmia… o no sempre.

La història que es fa a l’Acadèmia, quan es vol adaptar, comporta algunes relliscades. A Catalunya, durant molt de temps Vicens Vives va lluitar contra la historiografia romàntica. A Galícia, potser, també tenim un pes de la idealització del passat que caldria revisar. Però el paper de l’historiador és bastant difícil tant de defensar com de percebre en la societat actual, en què la distinció entre passat i present és molt feble. Avui en dia, la història té molt poc a veure amb la que es feia fa cent anys i ja no és l’instrument usat per educar i nacionalitzar la ciutadania. Aquesta, si és que s’educa, ho fa a través d’altres mitjans tecnològics més forts, hi ha altres ciències socials que ofereixen altres explicacions de la realitat.

De Riquer: La història té un pes molt important en el conjunt de la cultura catalana, és un element central d’aquesta. Sense la història i sense la llengua, no podria existir la construcció de la cultura i l’imaginari catalanistes.

Efectivament, hi ha hagut una presència força notable d’historiadors, fins i tot en la política, però crec que és un fet anecdòtic. El que sí que crec que ha estat important és el següent: d’una banda, existeix un món historiogràfic acadèmic, bastant tancat en si mateix; però, d’altra banda, en el discurs històric que es projecta cap a la societat, el que surt als mitjans de comunicació, etc., la majoria d’historiadors, tot i els matisos, han insistit a intentar restar importància a l’element essencialista-ètnic com a agent mobilitzador polític de l’actual procés.

Altres especialistes en ciències socials, antropòlegs, sociòlegs o politòlegs, però sobretot els historiadors, han insistit més en afirmar que la recent mobilització catalana no és identitària i nacionalista, sinó que respon a uns elements de la política pràctica (crisi del model autonòmic, discriminacions fiscals, frustració de les aspiracions d’un projecte de futur millor…). Jo crec que aquest discurs ha anat quallant dins de Catalunya; però fora, no. Hi ha alguns historiadors espanyols, alguns molt rellevants, que continuen sostenint que el Procés català és una confrontació entre dues identitats. No és cert. S’ha de fer una anàlisi més rigurosa sobre quina és la realitat de l’estat de les autonomies i del paper dels catalans dins d’Espanya. Són molts els historiadors catalans que han contribuït amb les seves reflexions contrastant les experiències del passat amb la realitat actual per intentar entendre el que ha passat en els últims anys.

Villares: Assumint el que diu en Borja, crec que el nacionalisme català és més cívic que ètnic, i, en aquest aspecte, el paper de la història és molt més rellevant. Això no vol dir que a Galícia el nacionalisme només sigui ètnic, perquè la historicitat va ser també un element essencial; però en el nacionalisme més recent, el que s’autodefineix com a “nacionalista” (que es defineix com la veu dels gallecs), es troba bastant allunyat de posicions històriques, ja que no estudia la història ni la incorpora en el seu propi discurs. Més aviat invoca raons de caràcter econòmic i gairebé antropològic. En l’últim debat d’investidura, el de Pedro Sánchez, el representant del nacionalisme gallec va començar dient que era el representant d’un país, Galícia, que havia estat maltractat històricament, però no incorpora l’anàlisi històrica per a l’acció política sinó que és una simple denúncia. És un exemple superficial, si es vol, però serveix per demostrar les diferents posicions historiogràficament parlant: les catalanes i les gallegues.

També m’agradaria aprofitar per dir que, si més no per part meva i per la d’alguns historiadors gallecs més, s’ha procurat tenir una relació de diàleg i de curiositat per la historiografia catalana i que he trobat moltes referències i ajudes. Crec que ha estat un diàleg molt fructífer gràcies a figures com Josep Fontana, Jordi Nadal, el mateix Borja, etc., durant els últims trenta o quaranta anys.

De Riquer: Aquest és un aspecte important. Hi ha hagut, com a mínim en els últims trenta anys, una comunicació i una empatia notables entre historiadors, sobretot entre els contemporaneistes, de Galícia i de Catalunya, no solament perquè hi havia temes d’interès comú sinó també pels procediments metodològics i els pressupòsits de partida similars. Això ha fet que, en els col·loquis on intervenim, normalment hi hagi un cert coneixement i una empatia previs i, d’aquesta manera, es pugui establir una discussió realment científica.

Desgraciadament, en els últims deu anys també m’he trobat que el tipus de debat que podia fer-se perfectament a Santiago de Compostel·la, ja no era possible fer-lo a Madrid. El tipus d’arguments entorn de la temàtica catalana, que podien plantejar-se a Galícia, a València, al País Basc sense gaires problemes, a Madrid, en canvi, s’hi notava un notable desacord. Hi havia posicions ideològiques prèvies que ho dificultaven notablement. Apareixia un tipus de discurs ideològic espanyolista que dificultava molt el debat en termes científics.

En quins aspectes?

De Riquer: Sobre com tractar els problemes.

Villares: I l’empatia. L’empatia sobre les qüestions del debat. També podria afegir, com a referència, que hi ha una figura que, en certa manera, s’ha unit bastant en aquest interès per la qüestió nacional: Pierre Villar (que també és molt important per a la intel·ligència de Catalunya i que era un autor molt llegit a Galícia des dels meus temps de formació). Els seus escrits tenien més preferència sobre altres textos i cursos de la formació marxiana i, per avantatge nostre, també sobre Marta Harnecker, Louis Althusser, etc. És clar que això bloquejava una mica l’arribada d’altres autors provinents del marxisme anglès, els quals també haguessin estat necessaris. En tot cas, Pierre Villar va exercir una mica el paper de liaison entre Catalunya i Galícia a través de la influència de la historiografia marxista francesa i de la qüestió nacional durant un temps significatiu.

Read More

El suro, com és sabut, és l’escorça de l’alzina surera, la qual ha estat utilitzada des d’antic per a diversos propòsits. El seu aprofitament el trobem mencionat en textos de Teofrast (IV a.C.), Cató (III-II a.C.), Varró (II-I a.C.), Plini el Vell (I d.C.) i Plutarc (I-II d.C.).  Els  clàssics explicaven com emprar aquest material en flotadors per a hams i xarxes de pesca -per la seva flotabilitat-, ruscs per a l’apicultura -com a aïllant tèrmic-, taps per àmfores -aprofitant-ne l’elasticitat-, o soles de calçat -degut a la capacitat d’absorbir impactes. Esmentat tot això, resulta almenys suggerent, que a dia d’avui emprem els plàstics per a la confecció de para-cops, aïllants tèrmics i sonors, elaboració de flotadors, seguit d’un llarg etcètera.

dav
Mapa en el que es pot apreciar les masses sureres a la Península Ibèrica, la Mediterrània i Catalunya. Font: Santiago Hernández, el món del suro.

Tot i que podríem assenyalar als interessos econòmics de certes potències econòmiques, que extreuen percentatges milionaris pel comerç del petroli, la nostra humil intenció, rau aquí, en fer partícip al lector d’un episodi històric que, tenint per protagonista aquest material, deixà enrere una interessant experiència per a la història econòmica del nostre país. Comencem.

Naixement de l’artesania surera

L’any 1662, el frare benedictí Pierre Dom Pérignon descobrí que la impermeabilitat i l’elasticitat del suro el feien un material inigualable per a l’elaboració de vi escumós (Xampany). Tot i que aquesta beguda ja es coneixia amb anterioritat, augmentava exponencialment la seva qualitat en realitzar-ne la fermentació en la mateixa ampolla, donant lloc a un producte de luxe, que ràpidament esdevingué producte de primer ordre en les corts europees i ambients més selectes. Així doncs, tot i que el suro ja es coneixia des de mil·lennis enrere, fou quan passà a formar part d’un producte de luxe -i com a tal d’alt valor afegit-, quan adquirí un alt valor comercial que posà en el punt de mira a aquells qui el treballaven.

Il·lustració del segle XVIII d'un pelador de suro. Font: Santiago Hernández, el món del suro.
Il·lustració del segle XVIII d’un pelador de suro. Font: Santiago Hernández, el món del suro.

L’arribada a Catalunya de l’ofici de taper, és encara discutida  avui dia; tot i que tradicionalment, el relat més estès és el de la difusió a través de la fira de Bellcaire (França) en la que uns mercaders catalans s’assabentaren dels avantatges econòmics que l’aprofitament del suro suposava. Fos com fos, la realitat és que en la documentació, el primer taper català apareix a mitjans del segle XVIII al litoral empordanès. El suro es va instal·lar ràpidament en moltes llars com a font d’ingressos paral·lela a la pesca o a l’agricultura. Tan ràpida fou la seva implantació, que ja al 1791 trobem constància a les fonts documentals, de queixes per part dels tapers de les comarques gironines a les autoritats del principat, degut a les traves comercials que l’Estat francès posava a la introducció de manufactures de suro, veient aquestes com a competència a la pròpia fabricació de taps. Tot això -per acabar-ho d’amanir- mentre els mateixos tapers francesos, esdevenien els principals compradors d’escorça de suro (és a dir sense manufacturar) procedent de Catalunya.

Per aquesta raó, la principal demanda que els tapers catalans feren a les autoritats fou la prohibició d’exportar suro no manufacturat amb la qual es volien evitar tres perjudicis: la pèrdua de mercat pels taps elaborats a Catalunya, la pèrdua de matèria prima per als tapers i, en darrer lloc, que els tapers catalans haguessin de “penjar la ganiveta” o, en força casos, emigrar a França per obtenir feina de taper.

Indiferents a les demandes d’un sector inexistent a la resta de l’Estat, des de la cort no es donà cap resposta a les peticions dels tapers catalans, raó per la qual, mica en mica, aquests anaren buscant la força de la unió gremial al llarg dels pobles surers. Veiem en aquestes dates el naixement del Gremi de Tapers de Palamós, el mateix 1791; el de Sant Feliu de Guíxols, el 1803 i la germandat de les Arts de Taper el 1803 a Palafrugell.

Grup de treballadors de la fàbrica Miquel&Vincke. Font: Santiago Hernández, el món del suro.
Grup de treballadors de la fàbrica Francesc Corís Mundet. Font: Santiago Hernández, el món del suro.

Endinsant-nos ja al segle XIX, mentre a la resta d’Europa la industrialització anava copant la majoria de sectors econòmics, desbancant les economies tradicionals, al terç nord-est de Catalunya l’artesanat surer mantenia les posicions amb poques dificultats, ja que, si bé la indústria afavoria la concentració de capitals que acabava engolint les empreses més petites, l’economia surera i els seus pocs requisits per a assolir uns beneficis de subsistència, feia difícil que les empreses mecanitzades acabessin per provocar-los una situació de dependència. De fet, com veurem en la història surera, l’única dependència que igualava a grans i petits era la de l’inestable mercat europeu, en aquests anys tan convulsos. És sobretot aquesta relativa capacitat autònoma de les artesanies tradicionals, juntament amb la solidaritat gremial existent entre els tapers de l’Empordà i La Selva, el que els portarà a la defensa directa dels seus interessos, assumint la inacció de les autoritats estatals.

Lluita pels interessos tapers

El maig de 1820, dues fragates (anglesa i sueca), atraquen al port de Palamós i Sant Feliu de Guíxols respectivament, amb la missió de carregar suro no manufacturat. La notícia “va commoure” -en paraules de Ramir Medir- a tots els treballadors del suro de la comarca, els quals organitzaren ràpidament diverses protestes, que es dirigien al port -armats amb pals- per evitar l’embarcament d’ambdues fragates. En efecte, aquesta protesta generà un gran enrenou al port, però el que ha transcendit, són les protestes que els consolats anglès i suec elevaren a les autoritats, ja que no hem d’oblidar que la venta d’aquest material era perfectament legal, un cop pagats els aranzels establerts.

El dia 16 de maig es produeix un aldarull, equiparable a Palamós i Sant Feliu de Guíxols, que reuneix uns 500 tapers vinguts de les poblacions pròximes, que resulta en agressions a les forces armades, destacades al lloc per defensar l’embarcament; a més de la crema de diversos fardells de suro, abans que aquests poguessin ésser embarcats.

Davant la insostenible situació, el 26 de maig, se celebrà una reunió en la que assistí el Jefe Superior Político de Catalunya, José Castellar, juntament amb diverses autoritats municipals dels pobles afectats per les protestes, en la que s’oferí la possibilitat de negociar les reclamacions dels tapers, si aquests acceptaven acabar amb l’actitud violenta que havien demostrat en dies successius. Les autoritats locals, es posicionaren clarament a favor dels tapers, doncs en primer lloc justificaren les accions d’aquests, tot fent declaracions en les que rebaixaven considerablement el to que les protestes havien tingut realment. En segon lloc, destaca també l’intent de les autoritats de Palamós d’impedir l’embarcament de les fragates al·ludint requisits sanitaris, que les fragates no satisfeien. Finalment, sota amenaça de processar a tot aquell qui impedís el carregament, la fragata ancorada a Palamós carregà unes 35 tones de suro en planxa i hissà beles el 22 de juny de 1820.

Malgrat la ceguesa de les autoritats estatals, la lluita dels tapers començà a provocar reaccions: l’octubre d’aquell mateix any es prohibí la importació de suro processat o en brut, gest que donà a entendre el reconeixement per part de la corona espanyola, del tracte comercial humiliant que rebia per part dels països que li compraven el suro, concebent fins i tot la possibilitat que el suro tornés a ser comprat un cop venut.

Finalment, l’any 1825, degut a les súpliques realitzades per les autoritats locals de les comarques gironines i per la inseguretat que provocava en els comerciants la unió dels tapers, finalment fou prohibida la venda de suro en planxa, de forma provisional. Aquesta mesura legal fou celebrada pels tapers, però per part dels comerciants i sobretot per part dels propietaris de finques d’alzina surera, fou una mesura -que, als seus ulls- anava en contra del mateix progrés humà.

Considerant la nova legislació completament il·legítima i degut a les poderoses ofertes que rebien per part dels industrials surers francesos -mancats de suro de suficient qualitat per a la confecció de taps de xampany- els terratinents catalans començaren a accedir a dur a terme negocis il·legals per tal d’ingressar capitals molt superiors als que els tapers catalans podien pagar. Coneixedor d’aquestes pràctiques que posaven en perill l’economia dels pobles de tendència surera, el 1829, l’alcalde de Palafrugell elevà una queixa a les autoritats provincials de Girona, en la que posava en coneixement la desobediència d’alguns terratinents propietaris de suredes, en ésser preguntats pel volum de suro extret anualment.

Els tapers, com hem dit, ja organitzats en associació obrera, decidiren unànimement no permetre, sota cap concepte, l’embarcament del suro, que els deixava sense feina. En conseqüència, l’any 1830 iniciaren un motí al barri de la Teulera, a Santa Cristina d’Aro, per tal d’impedir l’embarcament de suro. Malgrat els nombrosos intents, crides a la calma i avisos de punició, res pogué aturar als amotinats, tal i com expressà el mateix alcalde de Sant Feliu de Guíxols:

 […] inmediatamente sin detenerme en cosa alguna he montado a caballo y acompañado de un Alguacil, el Portero y otro hombre, me he dirigido a el Sitio […] he encontrado como un número de 80 hombres con palos, según he llegado a entender de Cassá de la Selva, Calonge, Llagostera, y según he concebido, también esperaban de Palafrugell, los mismos, y otros pueblos todos de oficio Taponeros; […] me han contestado que venían a esta Villa para que no se embarcase corcho en pannes, que se quedaban sin trabajar, con otras voces que no puedo puntualizar: me ha parecido el medio mejor el de la persuasión, […]

El motí s’escampà ràpidament pels pobles de l’entorn en forma de protesta davant les autoritats i, fins i tot, s’arribaren a cremar partides senceres de suro ja llestes per a embarcar, provocant la detenció de nombrosos tapers. No obstant això, degut a la difícil situació política en la que es trobava el regne d’Espanya, debatent-se entre el liberalisme i el conservadorisme (la Guerra Carlina esclatà el 1833), els amotinats quedaren en llibertat i la prohibició d’exportació fou substituïda per un augment dels aranzels, mesures que, en certa manera afavoriren ambdós bàndols.

Fotografia antiga on hi apareixen diversos homes pelant una alzina surera. Font: Santiago Hernández, el món del suro.
Fotografia antiga on hi apareixen diversos homes pelant una alzina surera. Font: Santiago Hernández, el món del suro.

Per contrarestar l’atur que generava entre els tapers la venda del suro per part dels terratinents, s’anà a buscar suro a altres indrets de l’Estat, començant a adquirir-lo a d’Andalusia i Extremadura, regions en les quals encara es desconeixia l’alt benefici que aquest negoci aportava, degut a la llunyania amb la frontera Europea. El 1837, a les acaballes de la Guerra Carlina, el Tresor de la Corona espanyola necessitava ingressos de forma urgent, raó per la qual autoritzà Andalusia i Extremadura a vendre grans masses de suro a Portugal, fet que provocà un fort enrenou a nivell català. Aquest cop però, no foren els gremis els qui reaccionaren en contra d’aquesta mesura, sinó la incipient burgesia surera catalana, la qual ja s’havia enriquit suficientment com per començar a adquirir fàbriques en altres indrets de l’Estat rics en suro, accelerant la concentració de capitals surers que, ara sí, començaren a fer impossible la rendibilitat dels petits tallers artesanals, degut a la cada vegada major producció mecànica de taps, que provocà un descens del preu del suro processat.

“Revolució profunda”, mort de la manufactura

Hem vist fins aquí a una classe propietària de terres -tradicionalment conservadora i defensora del proteccionisme, per a poder regular els seus preus i alleugerir els efectes de la competència estrangera- fou en el cas del suro favorable a la desregularització del comerç. Per contra, la classe burgesa -tradicionalment liberal i progressista- es trobà defensant l’aplicació d’impostos prohibitius (o directament la prohibició d’exportar), per tal d’evitar la fuga de matèria prima que, per una banda, afavoria l’enriquiment de la competència tapera d’altres països i alhora empobria tot el teixit econòmic que existia al voltant dels taps.

Pintura de Lluís Brugera on hi apareix una representació del procés d'elaboració de taps de suro. Font: Exposició "Va de Suro" Museu del Suro de Palafrugell
Pintura de Lluís Bruguera on hi apareix una representació del procés d’elaboració de taps de suro. Font: Exposició “Va de Suro” Museu del Suro de Palafrugell

Pel que fa a l’episodi que ens emplaça, pot presentar diverses lectures. Podem percebre l’episodi com un acte contra les decisions del govern espanyol, el qual es percebia culpable del retard de la industrialització i de la millora de les infraestructures -que s’agreujava a la perifèria de l’Estat. Ben al contrari, qui escriu aquests mots, considera més viable considerar aquests fets com un afer circumstancial, que per la seves característiques no passa pas desapercebut, però que  troba les seves motivacions en l’enfrontament d’interessos dels productors i comerciants de suro en brut, vers els productors de manufactures de suro i l’ampli teixit associat a aquests. La facilitat que hem observat en els tapers per a aliar-se en contra de les adversitats, portà a aquests a una major tendència a representar escenes molt sorolloses en contra dels comerciants de suro en planxa. No obstant, l’explicació de per què els interessos dels productors i comerciants de suro en brut, eren majoritàriament afavorits per les polítiques econòmiques de l’Estat, la trobem en la mateixa dinàmica històrica espanyola, en la que es dona un manteniment ininterromput  del sistema latifundista, pel qual uns pocs nobles acaparaven grans extensions de terra. Per aquesta raó, les decisions que emanaven del consell executiu espanyol, fos quin fos el posicionament ideològic del govern de torn, sempre afavorien els interessos de la classe propietària -és a dir noble- espanyola.

Pel que fa a la conflictivitat de classe, és a dir, no referint-nos ara als conflictes que poguessin sorgir entre propietaris de suredes i tapers, sinó entre la classe treballadora i la burgesia; és interessant d’observar que en el cas del suro -almenys durant les primeres dècades del seu funcionament- els amos provenien de la classe treballadora, ja que, els seus pares o ells mateixos havien estat tapers. El distanciament entre “les dues classes antagòniques” es donà progressivament degut a la concentració de capital en les indústries sureres, el qual els permetia mecanitzar-se i augmentar la qualitat de la seva producció, encarint així el cost en la producció de les empreses més petites i reduint el preu de la unitat a la mínima expressió. Aquesta situació forçà el tancament de moltes empreses i la venda de moltes altres.

La característica essencial en aquest cas fou, durant molt de temps, la senzillesa d’adquirir unes tones de suro en planxa i convertir-lo en taps, els quals es traduïen en una bona remuneració, amb la que moltes petites fàbriques i economies familiars subsistiren a l’existència de les grans indústries. Aquest curiós escenari, el podem llegir en l’obra de Gaziel, Ludovic Massé, Prudenci Bertrana o Josep Pla. Finalment però, la infinita superioritat de la producció industrial, feu que el preu del tap caigués de forma constant, fet que, sumat a la constant inestabilitat del mercat estranger -ara per la guerra mundial, ara per la darrera crisi financera- va acabar ensorrant completament el món surer tradicional. El mateix Pla n’escriu unes paraules commovedores que citem a continuació:

“En la primera dècada del segle, el petit món del taper tradicional i clàssic inicià una decadència ineluctable que, malgrat els murs que hi oposà l’enyorança malenconiosa, ja no s’ha pogut aturar un sol moment. Fou un moment trist, per no dir tràgic. Les grans famílies del període artesanal deixaren la seva carcassa econòmica davant del procés de transformació. Els obrers hagueren d’emmotllar-se a la disciplina de les màquines, que mai no havien conegut i que en cap moment no havien sospitat que pogués existir. El dia que a Palafrugell se sentí per primera vegada a les sis del matí —llavors es començava a les sis del matí— el corn de can Joanet Mario (nom que el poble donà a la fàbrica que com a primera personalitat havia creat Joan Miquel) quedà pràcticament debolit el període que Dom Pérignon, amb els seus vins escumosos, havia iniciat a Champagne feia un segle i mig. Jo he viscut en la meva època i en aquest país una revolució profunda: ha estat aquesta.”

Read More

El 19 de juliol de 1936: primeres mostres d’anticlericalisme a la ciutat comtal

Catalunya ha estat tradicionalment una terra on l’anticlericalisme ha tingut una forta presència. Els fets que a continuació relatarem són la resposta a unes tensions socials que s’havien anat gestant i caldejant els anys precedents al 1936. En aquest sentit cal recordar que els sectors llibertaris –encapçalats per la CNT i la FAI– mostraven, a través de les pàgines de Solidaridad Obrera, l’odi que sentien per l’Església. També criticaven l’actitud que la República havia mostrat envers el poder eclesiàstic. A tall d’exemple, a l’edició del 8 de juliol de 1936 de Solidaridad Obrera trobem un article titulat “Un día y otro día. El problema religioso”, on es diu el següent:

(…) La República que se inició en abril de 1931, y que ha recibido un nuevo baño popular en febrero de 1936, no ha sabido situarse a la altura de la fiebre revolucionaria que anida en el alma de los desheredados. La reforma religiosa se reduce a un braguero que la Iglesia se lo ajusta a su antojo. Y éste es el error formidable en que ha incurrido la pequeña burguesía.

El 19 de juliol es va produir la primera mostra de repressió contra l’Església, quan el rector de la parròquia del Bon Pastor, Carles Ballart, es va veure immers en un assalt i quan intentava fugir el van assassinar. També el dia 19 a la tarda van ser assassinats el rector i el vicari de la parròquia de Santa Mònica de Barcelona en una acció comesa, probablement, per membres del sindicat del transport de la CNT, el qual tenia les dependències molt a prop de la parròquia. De la mateixa manera, a les 11 de la nit del mateix dia, un grup de milicians va assassinar davant de l’església de Betlem, a la Rambla, el prevere sagristà que, innocentment, els havia obert les portes. Després d’aquest acte van calar foc a l’església on s’hi albergava un dels altars barrocs més importants de Catalunya. Amb aquest primer exemple veiem com la crema d’esglésies va començar el 19 de juliol abans que es confirmés la derrota dels militars dirigits pel general Goded. En d’altres comarques va iniciar-se fins i tot abans que es tinguessin noticies dels fets succeïts a la ciutat de Barcelona.

Campana de Sant Vicenç de Sarrià sent estimbada. Font: MARTI BONET, J. M. El Martiri dels temples a la diòcesi de Barcelona (1936-¬‐1939). Barcelona, 2008.
Campana de Sant Vicenç de Sarrià sent estimbada. Font: MARTI BONET, J. M. El Martiri dels temples a la diòcesi de Barcelona (1936-¬‐1939). Barcelona, 2008.

Esglésies en flames

L’onada destructiva es va iniciar el 19 de juliol a Barcelona, una ciutat on la policia i el Govern municipal eren, en aquelles primeres hores, quasi inexistents. En aquestes circumstàncies grups d’incontrolats van cometre actes d’assassinat i pillatge, saquejant joieries, botigues i magatzems. Els minuts anaven passant fins que va córrer la veu que al convent dels Carmelites s’hi havia refugiat un grup de militars que, segons els rumors, eren ajudats pels frares tot disparant contra la gent del carrer. Davant d’aquesta situació els llibertaris van començar a estendre les següents proclames:

Ya era hora que se les acabase la lotería de tantos dioses, ya que en el interior de las Iglesias tenían arsenales de armas para el refugio de los fascistas, y los religiosos son sus cómplices. Hay que saquear y quemar las Iglesias de la ciudad porque son patrimonio del pueblo y al pueblo se debe devolver. !No más farsa católica! (…) El que no quiera jugar con la Iglesia, que se vuelva a casita.

En un inici no es volia aturar l’onada destructiva ja que, en molts casos, responia a ordres prèvies donades per alguns dirigents anarquistes de Barcelona, com per exemple Ricardo Sanz, membre del grup Nosotros, format pels principals líders llibertaris de la ciutat. De fet, setmanes abans havien enviat als seus homes a les esglésies per fer un inventari de les peces de valor que albergaven. La prioritat principal dels anarquistes abans que esclatés la revolució era aconseguir diners per comprar armes i tot feia preveure que el paper moneda es devaluaria quan la situació es tornés conflictiva. Per aquest motiu, Sanz va enviar als germans José i Tomás García a inspeccionar els temples de la ciutat de Barcelona. Van elaborar una llarga llista de totes les peces que hi contenien, com retaules, calzes  custodies i ,fins i tot, van anotar quines eines necessitarien per forçar les portes i armaris. D’aquí en podem extreure que els anarquistes ja tenien planificat entrar a les esglésies i saquejar tot allò que es trobés al seu interior, buscant el benefici econòmic per finançar la seva causa.

imatge 3Miquel Mir i Serra, en el seu llibre Diario de un pistolero anarquista, ens explica el modus operandi que tenien les patrulles encarregades de requisar els béns materials de les esglésies i particulars, les quals formaven part del Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Pel que fa als edificis religiosos cal destacar que quan hi arribaven el primer que feien era buscar els frares. La majoria eren avisats prèviament i tenien temps per fugir vestits de paisà. Aleshores, si les portes del temple eren tancades, les obrien a cops d’escopeta o fent palanca amb bigues de ferro. Un cop obertes i sense que ningú oposés resistència, començava el saqueig.

Tan bueno que eres tú y tan malos que son tus seguidores; ahora tienes que rendirte a los anarquistas, porque teníamos jurado vengarnos de ti.

Durant aquelles hores confuses, on als carrers no hi havia cap autoritat, grups d’incontrolats exaltats per la victòria obtinguda van aprofitar per esborrar els símbols religiosos, cremar esglésies i convents, requisar residències i saquejar els béns que anaven trobant pel camí. Aquesta fúria destructiva va ser alimentada per diverses publicacions com El Diluvio que ho justificaven dient que els incendis i saquejos eren la resposta a la participació del clergat en la preparació de la revolta militar. El redactor ho afirmava de la següent manera:

Transformados los templos en focos de rebeldía, en depósitos de armas, en centros de reclutas facciosos, no podía pedirse que se les respetase, invocando motivos de índole ultraterrena.

Esglésies tan importants com Santa Maria del Mar o Santa Maria del Pi van ser cremades, però tenim casos sonats de persecució religiosa com els fets que van transcórrer al convent Carmelità del carrer Llúria. Aquest cas també es va produir el 20 de juliol, quan el regiment de cavalleria de Santiago va refugiar-se per la forta resistència que havia trobat en el seu trajecte fins a la plaça del Cinc d’Oros. Jordi Albertí, en el seu llibre El silenci de les campanes: la persecució religiosa durant la Guerra Civil, recull el testimoni de dos dels principals protagonistes d’aquest episodi, el del pare prior –citat anteriorment- i el del coronel Escobar, qui dirigia la columna de la Guàrdia Civil per neutralitzar els militars que es trobaven a l’interior del convent. Els escrits ens demostren que els sollevats no tenien prou recursos materials ni humans per fer front a la forta resistència que procedia des de l’exterior, motiu pel qual es va pactar una rendició. En aquest darrer moment les milícies van aprofitar per matar el coronel dels militars, tres carmelites i un quart que va morir hores més tard a l’hospital. En relació a aquest episodi van sorgir rumors que afirmaven que els religiosos es defensaven disparant a través de les finestres. Una afirmació falsa perquè es van centrar en les cures i atenció dels ferits. Un altre rumor que circulava pels carrers de Barcelona situava a un grup de monjos a les torres de la Sagrada Família des d’on suposadament disparaven amb un canó contra la població.

Múltiples figures de sants, vitralls, làmpades i retaules van ser tirotejats i profanats. Les verges dels altars majors i de les capelles eren trossejades i destrossades a cops de martell. Els sagraris, les robes de dir missa, les pintures i les obres de temàtica religiosa van ser, sense distinció, profanades. A més, moltes escultures eren decapitades i els retaules i els altars arrencats de les parets. Els orgues també van patir la mateixa desgràcia. Com afirma Miquel Mir, els objectes religiosos esdevenien persones de carn i os, protagonistes d’una autèntica barbaritat. Cal destacar, però, que hi havia anarquistes que intentaven salvar les obres de més valor, tot empaquetant-les i guardant-les en magatzems de la seva propietat o cases particulars. Un d’ells seria el dels ja citats germans García que carregaven caixes amb objectes que creien de valor –tot i que a vegades l’aparença d’or o plata era una mera reproducció- amb l’excusa de que ho volien per muntar una botiga de mobles robats i així treure’n un benefici per la revolució. També afirmaven que ho volien per cremar-ho ells mateixos en un altre lloc. La intenció real era treure’n benefici propi, fonent les obres o bé venent-les als mercats d’antiguitats de Perpinyà.imatge 4

En aquest context revolucionari hi van haver persones que només van voler destruir i no construir. Joan Peiró i Belis, sindicalista anarquista i ministre d’Indústria durant la Segona República Espanyola, va escriure una sèrie d’articles on denunciava les actuacions dels “valents de cantonada”, actuacions plenes d’oportunisme i sense fonament pròpiament revolucionari. Peiró va deixar escrit:

Si les revolucions consistissin en robar i matar gent, els lladres i els assassins per ofici i per instint serien els més grans revolucionaris. Justament, però, és tot el contrari. Els més grans revolucionaris, dels quals la Història es complau a parlar-ne, són els qui més allunyats es troben sempre del vessament de sang i de l’amoralitat de les expropiacions per al gaudi personal.

Apreciacions finals

Les elevades columnes de fum s’estenien per Barcelona marcant els punts en què havien estat assaltats i incendiats els edificis religiosos. Piles enormes d’objectes  –bancs, cadirats, confessionaris, crists mutilats, bíblies o arxius parroquials- van ser ruixats amb gasolina i incendiats. Els bombers no donaven l’abast. Com a conseqüència Santa Maria del Pi i Santa Maria del Mar van ser saquejades i, posteriorment, incendiades. A més, l’església de la Mare de Déu de Betlem, la del Carme, la de Santa Maria de Jesús, la Mercè, Sant Francesc de Paula, la Miraculosa, Santa Anna i la Concepció també van ser víctimes de les flames. Moltes d’altres van ser assaltades i, algunes d’elles, reconvertides en dipòsits o magatzems, com per exemple l’església de Sant Agustí. Fins i tot es van profanar algunes tombes, com ara les del convent de les Salesianes del Passeig de Sant Joan, on es van desenterrar desenes de mòmies i es van exposar al carrer a plena llum del dia. També es va incendiar el Museu de la Diòcesis o el Seminari, on una part dels llibres de la biblioteca va servir per fer una foguera al mig del carrer Consell de Cent. Mentrestant, els membres de les patrulles eren exaltats per Ràdio Barcelona: “Qué importa que las Iglesias sean monumentos de arte? El buen miliciano no se detendrá ante elles. Hay que destruir la Iglesia”.

Finalment la destrucció va arribar als pobles i ciutats de Catalunya on, en menor o en major mesura, la vida religiosa es va veure alterada a través d’assassinats, de confiscacions o de destrucció de béns materials. A continuació, presentem la justificació que va emetre el diari Solidaridad Obrera davant de l’onada destructiva, tot destacant que els actes comesos pels revolucionaris es feien per eliminar el poder de l’Església, el qual, segons ells, era un niu de conspiracions feixistes. A més, l’espoli de les esglésies també buscava finançar la Revolució que hauria de portar a la creació d’una societat, segons els seus ideòlegs, més justa i igualitària.

L’església de Sant Jaume després de ser incendiada. Font: MARTI BONET, J. M. El Martiri dels temples a la diòcesi de Barcelona (1936-¬‐1939).
L’església de Sant Jaume després de ser incendiada. Font: MARTI BONET, J. M. El Martiri dels temples a la diòcesi de Barcelona (1936-¬‐1939).

Cuando se quemaban las Iglesias parecía que todo lo que brillaba estaba destinado a ser pasto de las llamas. Se ha podido comprobar que al quemarse un altar en la calle, ha sido la única vez que ha brillado. Además ha resultado que todo era mugre, completamente mugre. Las maderas carcomidas y las teles plagadas de parásitos. Estos almacenes de intelectualidad son verdaderos montones de basura. Esto, nada más, es lo que se quema en las iglesias. ¿Obras de arte? En primer lugar, las obres de arte las quería el mundo autoritario y jerárquico, no por arte, sino por su calidad de oro y plata. Y si las esculturas que valen un millón es un valor arbitrario, pues esas obres de arte solo pueden tenerlas los ricos, los cuales fabrican billetes y por eso tienen los millones que quieren, y eso no es. Las obras de arte son de todos, como las carreteras. Meter la obra de arte en un antro particular es apartarla de su principal significación, de su peculiar objetivo. El arte es de todos y nunca en arte puede haber monopolizadores de todo (…). Por eso nosotros nos hemos apoderado de aquello que nos pudiera ser más útil para los fines revolucionarios y costeamiento financiero de la revolución y después incendiando los edificios religiosos, que son vergüenza del pueblo, para dejarlos reducidos a nada, de donde no debieron haber surgido.
Read More

Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.

SALVADOR ESPRIU

La dictadura franquista es va vertebrar al voltant dels interessos de la classe dominant. Ja el 14 d’abril del 1931, dia en què es proclamà la Segona República espanyola, els empresaris més poderosos de l’Estat es reuniren per decidir de quina manera podien acabar amb el jove projecte republicà, atès l’incipient programa reformista i progressista que preconitzava. Així doncs, no és d’estranyar que els principals beneficiats de la dictadura franquista fossin els poders fàctics tradicionals de l’estat espanyol, l’oligarquia terratinent i l’Església, als quals cal sumar-hi la burgesia.

El segell de la classe dominant durant la dictadura es feu palès en la reducció dels salaris; la creació de sindicats verticals; l’eliminació dels drets de vaga, associació i manifestació; la fixació de l’economia de guerra, que establia cartilles de racionament per a la població i va beneficiar a molts adeptes al règim, entre altres aspectes. Al mateix temps, però, també necessità cimentar-se en el nacionalcatolicisme, el supremacisme, el masclisme i, sobretot, en la unitat d’Espanya. Aquest darrer element va forjar-se extingint les manifestacions culturals dels pobles i nacions que componen l’Estat. El franquisme, d’aquesta manera, encetava un projecte nacionalitzador i uniformitzador en qüestions socials en el qual no es tolerava la diferència.

No obstant això, la implantació d’aquest projecte, especialment en les darreres dècades de dictadura, va topar-se amb diverses resistències. Una de les més significatives fou la que tractarem al llarg d’aquest article: la reconfiguració del catalanisme, un procés que s’inicià a la dècada dels seixanta i s’estengué fins als anys de la transició democràtica. Així i tot, cal tenir en compte que el principal múscul de l’antifranquisme foren, fonamentalment, les classes populars i treballadores.

El catalanisme durant el tardofranquisme

Joan Fuster després d’un atemptat a la seua biblioteca el 1981. Font: Visat.cat
Joan Fuster després d’un atemptat a la seua biblioteca el 1981. Font: Visat.cat

Als anys seixanta hi hagué una primera consolidació del catalanisme durant la dictadura. En 1962, la publicació de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster va marcar un precedent teòric important pel moviment catalanista arreu dels Països Catalans, encara que la majoria d’entitats demanaven la independència només per a Catalunya. Aquest era l’aposta del Front Nacional de Catalunya (FNC), una organització amb gran capacitat de mobilització als carrers que cercava la confrontació directa amb el règim i els seus aliats.

Sigui com sigui, la idea de catalanitat s’estenia pels territoris de parla catalana amb més o menys acceptació. Fuster, en Nosaltres, els valencians, apuntava: «Un País Valencià aïllat és una utopia i seria una traïció a la seva pròpia essència. Des de Salses a Guardamar, de Maó a Fraga, som un poble: un sol poble (…) Si el País Valencià -posem-nos en la perspectiva més localista- vol salvaguardar la seva personalitat ha de ser preservant-se fidel a la seva catalanitat bàsica.»

Fou en aquest període quan es produïren un seguit d’esdeveniments força significatius com ara el cas Galinsoga (1959), els fets del Palau de la Música (1960), la Caputxinada (1966) i la Taula Rodona (1966-1973), uns fets que esdevindrien símbols pels anys següents i que estarien protagonitzats, fonamentalment, per estudiants universitaris. També nasqué Òmnium Cultural (1961), que amb el suport econòmic de la petita i mitjana burgesia oferia cursos de català. Fou, també, als seixanta quan sorgí la Nova Cançó, un fort embat des del món cultural que reeixiria no només en els territoris de parla catalana, sinó per tota Espanya. Aquesta manifestació musical feu que la poesia més polititzada s’obrís cap al públic d’àmbits populars, permetent que talents com els de Salvador Espriu, Joan Salvat-Papasseit, Vicent Andrés Estellés i tants altres fossin arreplegats per generacions més joves per mitjà de les veus de Raimon, Ovidi Montllor, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i tants altres.

Ovidi Montllor i Maria del Mar Bonet al teatre Olympia de París. Font: mariadelmarbonet.com
Ovidi Montllor i Maria del Mar Bonet al teatre Olympia de París. Font: mariadelmarbonet.com

En 1963 consten peticions per aconseguir l’ensenyament del català a les escoles i perquè s’emprés als mitjans de comunicació. Es farien les primeres traduccions i centres d’ensenyament de la llengua que serien contestats pel règim amb la censura, multes i detencions. Veiem llavors com sí existí un reviscolament, amb la repressió des de dalt i la immigració des de baix. El conflicte amb la catalanitat es tracta d’un continu: l’Estat espanyol li donava un caire polític a la cultura catalana, reprimint-la; el poble reaccionava a aquesta repressió, i així la cultura obtenia un veritable caire polític que tornava a ser perseguit. La qüestió és que a diferència del cas basc, on l’etnicitat des de la dreta i la lluita armada des de l’esquerra han tingut un paper molt reeixit, a Catalunya comptaven amb una base cultural i literària forta, que permetia resistir les polítiques d’assimilació estatals sense recórrer a un ús majoritari de l’essencialisme i descartava la lluita armada.

Cal deixar constància que si aquests esdeveniments i iniciatives estan directament vinculats amb el creixement del catalanisme, aquest no ha sigut un moviment completament independentista. La independència ha estat una de les opcions del catalanisme, minoritària fins els anys 90. La defensa de la llengua i cultura pròpies i de majors quotes d’autogovern no impliquen necessàriament un projecte de ruptura amb l’Estat espanyol. Així i tot, si que nasqueren algunes projectes independentistes que apostaven per un trencament clar amb la dictadura.

En 1968, un grup de militants del FNC de tall marxista s’escindiren i fundaren el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), d’inspiració leninista, mentre que el FNC s’identificaria més amb el laborisme de James MacDonald. El PSAN no només acceptaria els PP.CC. com a marc nacional teòric sinó també com a marc d’actuació. Apuntaven el desbordament del «nacionalisme burgès» i el descobriment per part del proletariat de la seua «missió nacional». Trobarien per tant l’expansió com a eix fonamental d’apropament i conscienciació de la classe treballadora, obrint molts fronts sectorials: ensenyament, sanitat, associacionisme veïnal, CC.OO. i altres, a fi d’esdevenir populars, amples i participatius. El novembre de 1971 es creà l’Assemblea de Catalunya, on tant el FNC com el PSAN participarien, amb major o menor grau d’acceptació.

Declaració conjunta d’ETA, PSAN(P) i UPG d’adhesió a la Carta de Brest. Font: llibertat.cat
Declaració conjunta d’ETA, PSAN(P) i UPG d’adhesió a la Carta de Brest. Font: llibertat.cat

El PSAN també trobaria escissions i es dividiria en dos: primerament, el sector dissident s’anomenaria PSAN-Provisional; Carles Castellanos s’interessa per l’aprofundiment teòric i escriu els documents Les tasques de la Revolució Socialista (maig 1974), Aproximació a la història dels Països Catalans (gener 1975) i Cap a l’alternativa democràtica (març 1975), entre d’altres. Destaquen per les seues relacions amb moviments nacionalistes radicals d’altres nacions, com l’UPG, ETA i altres organitzacions no peninsulars, com consta en la Carta de Brest. Segonament, el sector oficial del PSAN tindria fronts sectorials de lluita i contacte amb la Nova Germania, un grup de valencians propers al Frente Revolucionario Antifascista y Patriota encapçalats per Josep Guia i Francesc Candela. Aconseguirien així eixamplar la militància al País Valencià. D’aquest entorn destaca la detenció dels «10 d’Alaquàs», entre els quals estava Josep Guia, el 9 d’agost de 1975.

Hi hagué altres vies clandestines, com EPOCA (Exèrcit Popular Català), que fou una organització independentista de caràcter militar que es gestà a partir dels seixanta i que desaparegué a finals dels vuitanta. Altre exemple és el Front d’Alliberament de Catalunya, una organització armada provinent de les Joventuts d’Estat Català i del Consell Nacional Català. En 1973, evolucionaren cap al marxisme-leninisme. És més conegut el cas de Terra Lliure (1978), organització semblant que es dissol de manera definitiva en 1995 per, segons apuntaven en el seu butlletí Alerta, «l’esgotament de la propaganda armada» i «l’esgotament dels recursos humans».

Hi hagué tres factors molt influents en la represa del catalanisme als anys 70: per una banda, la influència dels processos d’alliberament nacional de l’anomenat Tercer Món; per altra, el desenvolupament desigual i la uniformització capitalistes i, finalment, el Maig del 68. Tot i això, la mort de Franco i la construcció de la democràcia burgesa a l’Estat espanyol ampliarien les possibilitats del catalanisme i, per tant, no seria únicament aquell de tall marxista i combatiu el que ara prendria els carrers. Les possibilitats que oferia el parlamentarisme exclourien a aquells grups més combatius i donarien la benvinguda a aquell catalanisme dretà i d’ordre que havia estat exiliat, amb les figures de Tarradellas i Jordi Pujol com a preeminents en els primers anys de democràcia. Les lluites pel reconeixement de la identitat catalana es veurien en múltiples moviments, com per exemple en el cas del feminisme: en diversos actes i manifestacions feministes dels anys 70, les dones d’arreu els PP.CC. també exigien el cessament immediat de la censura, la lliure circulació de publicacions i el dret a parlar català en esdeveniments com les Jornades de la Dona, celebrades a Barcelona i València els anys 1976 i 1977. El catalanisme es convertia en una qüestió transversal.

La transició i la reconfiguració del catalanisme

I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
MIQUEL MARTÍ I POL

Actualment, parlar de Països Catalans vol dir fer-ho majoritàriament en clau independentista. Però en els anys 1975-1980 no entrava en contradicció amb propostes federalistes, confederalistes o autonomistes que pretenien algun tipus de coordinació amb aquells països de llengua i cultura agermanades. La diferència raïa en definir les identitats de cada territori i en el grau d’acceptació del fet dels Països Catalans. En 1977, deia Josep Ferrer (militant del PSAN) que la societat catalana -els Països Catalans- ha tingut una dinàmica «pròpia i diferenciada, en total sintonia amb el desenvolupament de la societat europea occidental» malgrat mancar-li el poder polític, l’administració dels recursos propis i l’organització de la seua vida cultural.

Concretament a Catalunya, hi trobem un objectiu més clar i de més llarga tradició: imaginar una nació catalana que havia d’encaixar en una Espanya on Castella no fos el centre, ni l’enemic. Per tant, mentre els independentistes no pretenien encaixar en cap Espanya, bona part del catalanisme sí aspirava a reformar-la. A més a més, i en referència als Països Catalans, el nacionalisme català els considerà com quelcom complementari al vertader subjecte polític nacional -Catalunya-, més perjudicial que beneficiós en moltes ocasions.

El pujolisme, (més proper a les idees d’un Vicens Vives en Notícia de Catalunya que a les de Joan Fuster en Nosaltres, els valencians) mantingué la idea de crear una burgesia catalana capaç de modernitzar Espanya per bandera, establint fermes distàncies amb el projecte pancatalanista. D’aquesta manera, la idea de catalanitat seria dirigida fonamentalment al Principat pel pragmatisme pujolista, tot i que la dreta espanyolista també jugà el seu paper en la regionalització dels territoris de parla catalana; no és aquest el nostre objecte d’estudi però la coalició de les burgesies per dinamitar el projecte dels Països Catalans ens deixa veure, de nou, els interessos de classe que travessen la qüestió nacional.

Val a dir, també, que la perspectiva i consciència de classe travessaren totes les demandes vinculades a la reivindicació de la cultura catalana –i l’autodeterminació–. Per ficar un exemple, mentre la petita i mitjana burgesia es mobilitzarien per la normalització del català o per l’autogovern, la classe treballadora dels Països Catalans havia de reclamar que es construïren centres escolars, de salut i socials a les seues barriades i viles per millorar les seues condicions materials. I incloïa, en aquestes demandes, una evident perspectiva nacional. Aquest assumpte el podria sintetitzar molt millor l’Ovidi amb la seua famosa frase: «Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense.»

Miquel Caminal apunta que entre 1970 i 1980, les fases de la política d’unitat foren tres: l’Assemblea de Catalunya, el Consell de Forces Polítiques de Catalunya (CFPC) i la Generalitat provisional encapçalada per Tarradellas. Si el PSUC havia sigut el partit antifranquista de referència, la mort del dictador suposava possibilitats reals i, amb aquestes, la divisió del moviment d’oposició democràtica que aquest havia dirigit. El nou panorama enfortí els partits polítics en detriment dels moviments socials i mostraria, ja als inicis, desunió.

Míting pro-amnistia de l’Assemblea de Catalunya. Font: Flickr
Míting pro-amnistia de l’Assemblea de Catalunya. Font: Flickr

L’Assemblea simbolitzava la ruptura, la mobilització contra el franquisme i el predomini de les forces sindicals i polítiques esquerranes. El Consell suposaria una reacció cap a la moderació, el centrisme i els interessos de Jordi Pujol. El Consell el formaren el Partit Carlí de Catalunya, ERC, PSUC, Convergència Democràtica de Catalunya, Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, PSAN, FNC, Esquerra Democràtica de Catalunya, Partit Popular de Catalunya, Convergència Socialista de Catalunya i la Unió Democràtica de Catalunya.  La «qüestió catalana» era indiscutiblement un dels aspectes clau de la transició, i la resposta que se li donés determinaria l’estructuració del conjunt de l’Estat.

Les primeres eleccions del 15 de juny de 1977 donaren la victòria a Catalunya a l’Entesa dels Catalans, la coalició formada per PSC, PSUC, la federació catalana del PSOE i ERC. L’Entesa veia necessari abordar conjuntament tant la Constitució com l’Estatut, apuntant que no podria haver-hi Constitució ni vida democràtica a Espanya sense un reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya i les altres nacionalitats històriques. Seria la pròpia Constitució amb el seu article 145 la que prohibiria la federació entre comunitats autònomes, posant així fi al projecte polític dels Països Catalans, que seria deixat a banda pels partits polítics però mai oblidat per alguns moviments socials.

La unitat esquerrana es viu eclipsada per un Tarradellas que, seguint l’argument de Miquel Caminal, fou un instrument d’Adolfo Suárez per redreçar la política catalana cap a la moderació. El tarradellisme, pragmàtic, particularista i orfe de base teòrica, sorprendria per les seues múltiples simpaties a diferents partits espanyols i catalans.

D’aquesta manera, la política de consens hauria reemplaçat la política d’unitat d’oposició democràtica. Açò, segurament, respon al fet que s’inclouen al parlamentarisme forces polítiques que no eren contràries al franquisme i que fins i tot eren hereves d’aquest, com ara Alianza Popular. També, a les diferències en el grau de ruptura amb el capitalisme que proposaven les diverses forces d’oposició democràtica. Aquest consens conduiria a cedir en moltes ocasions, com ho veiem en els plànols de finançament, seguretat o ordenació territorial, així com a la marginació i persecució de les opcions polítiques marxistes incloses dins del catalanisme polític.

Mentrestant, l’independentisme de tall marxista-leninista viuria, junt amb altres matrius ideològiques contràries al capitalisme, les conseqüències més immediates de la transició. Gustau Muñoz, militant independentista i comunista del PCE (internacional) seria assassinat per la policia nacional l’11 de setembre del 1978 als seus 16 anys. La violència de l’extrema dreta s’organitzaria de manera paraestatal, sobretot al País Valencià, donant lloc a la coneguda Batalla de València. Aquesta etapa de la nostra història, la de la transició, ha deixat moltes portes obertes a la investigació historiogràfica i sovint genera uns fils que s’allargassen fins els nostres dies. El trauma, les pors, les esperances i els projectes. Tot plegat, història viva de casa nostra.

Read More

Amb la mort del rei Pere el Catòlic, el 1213 a Muret s’entregava un país a un exèrcit alçat en croada i s’acabava un somni que feia anys que era latent en el cor dels monarques de la Corona d’Aragó. Efectivament, a partir d’aquesta data Occitània es va veure desprotegida, avesada a la guerra i al carnatge dels croats francesos comanats per Simó de Montfort, un membre de la petita noblesa de l’Ille de France que anà conquerint el vescomtat de Carcassona, Besiers, Albi i la joia més preuada, el comtat de Tolosa.

Fins aleshores, l’Europa cristiana del segle XIII havia protagonitzat quatre croades, sempre dirigides al gran enemic comú: l’islam. No obstant això, aquesta croada fou molt diferent de totes les anteriors, era la primera croada feta per cristians i dirigida contra cristians, una carnisseria protagonitzada per militars francesos del nord i orquestrada des de la Santa Seu, feu en aquells moments del papa Innocenci III, qui realment movia els fils de tota la política de la cristiandat occidental. L’objectiu era clar: incorporar Occitània als dominis de la monarquia francesa de Felip August mitjançant una croada amb l’excusa d’alliberar aquella regió d’una de les heretgies més famoses de l’Edat Mitjana o, com deien els teòlegs del moment, “netejar-la de les males herbes que havien crescut a la vinya del Senyor”

Però quines eren aquestes “males herbes” que posaven en perill l’estabilitat del cosmos i la cristiandat, havien provocat la intervenció directa del Papa i que havien esdevingut l’excusa per cridar una croada en la qual Pere el Catòlic, el pare de Jaume I, hi va perdre la vida defensant els seus vassalls?

Mapa de la situació política a Occitània. Font: Fundación de Estudios Historicos Catalanes.
Mapa de la situació política a Occitània. Font: Fundación de Estudios Historicos Catalanes.

El catarisme, una dissidència cristiana

Aquestes males herbes van ser els càtars, un moviment religiós i cristià que va aparèixer a mitjan segle XII a Alemanya, Itàlia, França, Flandes, Anglaterra, Catalunya i de forma molt puntual a Castella. El mot càtar ve del grec katharos que significa ‘pur’, però ells mateixos es feien anomenar bons homes, bones dones, bons cristians o bones cristianes. La seva doctrina es basava en la concepció dualista del món, és a dir, que Déu havia creat el món espiritual i les ànimes pures, que no es podia corrompre ni destruir, mentre que Satanàs havia creat el món terrenal, els cossos i els afers materials que es corrompien i estaven condemnats a la violència, al desordre i a la mort. Creien que aquest món terrenal era una barroera còpia del món espiritual i vertader creat per Déu i que era a allà on residia el veritable Paradís i la salvació de l’ànima. Per ells era la reencarnació el mitjà per arribar a la perfecció espiritual i assolir aquest Paradís. Rebutjaven la creu i no admetien els sagraments tret d’un, el consolamentum, una mena de baptisme espiritual o baptisme de foc que es feia amb la imposició de mans i la col·locació de l’evangeli de Sant Joan al cap del batejat, no es requeria aigua beneïda com en l’Església catòlica i s’acompanyava de la lectura del Nou Testament i la pregària del Pare Sant.

El rebuig del món material els va dur a promulgar una vida de pobresa, castedat i una dieta totalment vegetariana, en la qual rebutjaven tot aliment que provingués d’animals, i sobretot la carn, ja que era vista com la gran font del pecat que portava a tots els vicis. Al contrari del que feien els membres de la jerarquia eclesiàstica, no exigien cap mena d’impost eclesiàstic i això vol dir en època medieval l’exempció de cobrar delmes, primícies i moltes altres rendes amb les quals l’Església catòlica finançava el seu patrimoni i omplia les seves arques.

El papa excomunicant heretges. Miniatura d’un còdex del segle XIV. Font: http://mundohistoria.org/revista/mh-magazine-2/los-c-taros-cristianismo-no-deseado
El papa excomunicant heretges. Miniatura d’un còdex del segle XIV. Font: http://mundohistoria.org/revista/mh-magazine-2/los-c-taros-cristianismo-no-deseado

Estaven també en contra de la violència i la seva doctrina els prohibia empunyar qualsevol classe d’arma, així i tot, els que van simpatitzar amb l’heretgia (com veurem més endavant) sí que van agafar les armes per defensar les comunitats càtares. La seva església s’organitzava en diverses diòcesis administrades per bisbes que eren al seu torn itinerants i recorrien els camins, viles i pobles atorgant el baptisme sempre que aquest fos requerit. Les seves pregàries i predicacions es feien en les anomenades “cases de càtars” on a més oferien descans i confort a tot aquell que ho desitgés. Predicaven amb la pobresa, l’austeritat i respectaven escrupolosament els preceptes de no matar, ni mentir, ni robar, ni blasfemar, ni cometre adulteri i alhora es regien amb els vots d’abstinència i continència, proves amb les quals preparaven i purificaven el seu esperit per a la reencarnació i la salvació eterna. Foren precisament tots aquests aspectes els que van fer que es guanyessin l’admiració i respecte de la gent local allà on anaven, juntament amb aquesta predicació dels valors cristians més purs i primigenis, dels quals l’Església catòlica i especialment l’alta jerarquia eclesiàstica s’havia allunyat feia temps. Era una nova forma d’entendre el cristianisme.

Efectivament, titllaven l’Església catòlica de corrupta, opulent, vanagloriosa, pomposa i voluptuosa. El clergat gaudia d’unes cotes de corrupció com mai s’havien vist aleshores, s’havia enriquit molt amb les croades i exigien tot un seguit de drets que no feien més que augmentar el seu patrimoni. A més, el seu clergat estava molt poc format sent incapaç d’adaptar-se a les necessitats espirituals dels seus fidels, cosa que havia provocat que molts d’aquests abandonessin les tasques espirituals i s’haguessin dedicat a administrar negocis lucratius de tota mena. Aquest mal exemple tard o d’hora hauria de despertar l’antipatia i hostilitat entre una de les societats més laiques d’Europa: Occitània.

Una frontera permeable: el retrobament de dues cultures

És precisament a allà on el catarisme va arrelar amb més força, ja que va saber aprofitar la conjuntura política i espiritual del moment en una societat que era més oberta en comparació amb els “llops del nord”, com així els anomenaven. Una regió en la qual el substrat grecollatí havia impregnat una societat que amb el dret romà a la mà s’havia sabut organitzar amb eficàcia. Una cultura que gràcies a la fundació i consolidació de monestirs com Sant Miquel de Cuixà, Sant Quirze de Colera, Ripoll o Sant Joan de les Abadesses entre d’altres havia pogut preservar, copiar i difondre el llegat cultural clàssic juntament amb les innovacions que arribaven de Toledo i Còrdova. És també la regió on els grans senyors feudals s’integraven als cercles culturals i literaris del moment i això implica parlar breument de la cultura trobadoresca, molt present a les corts de Tolosa, Montpeller, Carcassona i Foix.

La cultura trobadoresca va tenir una gran acceptació i difusió per tot el sud de França donant grans figures o trobadors encara ben coneguts avui dia: Bernat de Ventadorn, Guillem de Peitieu, Pèire Cardenal o Guilhem Figueira entre d’altres. Els Pirineus no van suposar mai un obstacle per tal que tots aquests nous corrents culturals i literaris afloressin de manera profunda a l’altra banda de la serralada. Els segles XII i XIII són els grans segles dels canvis a tots els nivells, són els segles dels viatges, aventures i peregrinacions, cosa que va ser possible gràcies al canvi conjuntural de l’economia, política, cultural i artística. Les ciutats van experimentar un creixement notable, tant a nivell físic com econòmic,; el sorgiment de la figura del mercader i de l’art mercantil va permetre introduir noves tècniques comercials i obrir noves vies terrestres i marítimes que posaran en contacte i sintonia moltes ciutats del Principat amb les occitanes. Els Pirineus no van ser mai una barrera geogràfica rígida entre Occitània i la Corona d’Aragó sinó que va ser un passadís que permetria a dues cultures retrobar-se, emmirallar-se i establir lligams de tota mena.

Miniatura en què es representen dos trobadors amb els seus instruments particulars. Font: http://www.musicaantigua.com/cantigas-de-santa-maria-for-singers/
Miniatura en què es representen dos trobadors amb els seus instruments particulars. Font: http://www.musicaantigua.com/cantigas-de-santa-maria-for-singers/

Occitània va ser un conjunt de diversos territoris que s’articulava a partir d’una complexa xarxa de relacions humanes a banda i banda del Pirineu, això implicà intercanvis econòmics però sobretot culturals, artístics, literaris i l’entrada de les noves idees que hi estaven a aflorant a allà. En l’àmbit polític cal recordar que tant la casa reial catalana com les cases occitanes de Foix i Tolosa van establir un seguit d’aliances matrimonials i pactes de vassallatge que conduí a un predomini clar del poder dels monarques aragonesos al Llenguadoc, predomini que assolí el seu punt culminant amb Pere el Catòlic. És precisament aquest darrer aspecte que ens permet entendre la política prooccitana del rei en defensa dels seus vassalls contra els croats francesos i que no deixa de ser fruit de la lògica del sistema feudal.

Per últim, cal destacar que en aquesta època es documenten un seguit de corrents migratoris a través dels Pirineus degut a a causa de nombrosos motius, un dels més importants és la gent que es desplaça per buscar seguretat al Principat i a Aragó fugint de la croada. Aquesta va representar un dels conflictes bèl·lics més devastadors que amb el pretext d’acabar amb el catarisme estava arrasant un país sencer, sotmès a l’espasa francesa primer i al foc inquisitorial després. Serà precisament amb aquests desplaçaments que molts càtars aconseguiran travessar els Pirineus i entraran als dominis reials catalans portant amb ells les doctrines per les quals estaven essent perseguits i aniquilats. Els territoris pirinencs i prepirinencs es convertiran en llocs on el catarisme podrà començar una nova vida.

El Pirineu català, territori d’heretges

Quan s’estudia la presència càtara al Principat hom es troba amb un problema important: la falta de documentació pròpiament càtara, de manera que s’ha d’anar a buscar la presència de càtars i les mesures repressives a les fonts documentals que va generar la inquisició. Aquesta documentació resulta diversa i es tracta de cartes, butlles papals i documents legislatius que posen de manifest l’enorme preocupació que hi havia a Catalunya per part de la jerarquia eclesiàstica pel que fa a l’heretgia. De manera que si es vol estudiar el catarisme a Catalunya a partir d’aquest tipus de fonts que, remarquem-ho, són les que disposem pel que fa al Principat, cal anar amb peus de plom per què no és neutral, ja que va ser generada pels grans detractors del moviment.

El castell de Foix. Font: https://pixabay.com/es/castillo-medieval-foix-542417/
El castell de Foix. Font: https://pixabay.com/es/castillo-medieval-foix-542417/

L’historiador urgellenc Carles Gascón Chopo elaborà una obra excel·lent i imprescindible en la qual analitza l’important paper que van tenir les zones pirinenques i prepirinenques en la difusió del moviment càtar. La primera declaració inquisitorial oficial en la qual es documenten càtars a Catalunya és la declaració d’Arnau Bretós, un creient càtar originari de Berga el qual afirmava ser creient des dels 12 anys i situava la presència de càtars en aquesta vila almenys des del 1214, quan la seva mare anomenada Guillema o Guillemeta estava patint una malaltia greu i rebé el consolamentum a mans de càtars cercats a Puigvert. Aquesta declaració segueix anomenant llocs i noms, fet que ens permet traçar sobre el mapa els principals nuclis i zones on el catarisme arrelà més profundament. El següent lloc que anomena és Castellbò, on segons Arnau en aquesta vila l’any 1224 hi havia una comunitat càtara bastant ben organitzada i portant fins i tot a la conversió dels seus senyors, els vescomtes de Castellbò. Aquesta família es veuria atreta per la doctrina càtara, segurament, a causa de les estretes relacions que tenien amb la casa de Foix. Una de les dones més destacades pel seu paper amb el catarisme fou Ermessenda de Castellbò, que entraria en contacte amb el cercle herètic gràcies a les nombroses visites que feia a la cort de Foix. Destacà per la seva protecció als heretges, acudir a les seves cerimònies i envoltar-se de la seva companyia rebent fins i tot el consolamentum abans de morir el 1230.

El pare d’Ermessenda, anomenat Arnau, també va mantenir relacions estretes amb el catarisme i fins i tot va autoritzar l’obertura de dues cases de perfectes a les seves terres i l’establiment d’un diaca per tenir cura de l’Església càtara catalana. També va rebre el consolamentum abans de morir el 1226. La família vescomtal de Castellbò mantenia bones relacions amb Josa del Cadí, de manera que el corrent herètic entraria també a les sales del seu castell, i un dels membres més destacats d’aquesta família nobiliària fou Ramon de Josa, protector de càtars i profund creient fins a la seva mort. Altres membres de famílies nobles que s’emparentaren amb la doctrina i el moviment foren Guillem de Niort, Bernat de Llo, Nunó Sanç i els Bretós de Berga.

No obstant això, serà la cort de Castellbò la que esdevindrà un referent de la sofisticada cultura trobadoresca i la veritable caixa de ressonància de les noves formes culturals i religioses que arribaven des d’Occitània. Aquesta cort serà el gran nucli a partir del qual el catarisme arrelarà profundament al Pirineu català. Gràcies a la protecció dels senyors locals que simpatitzaven amb el moviment, els càtars van aprofitar la situació per anar difonent les seves doctrines a altres zones. Alguns d’aquests nuclis secundaris on trobem presència càtara són Berga, Gósol, l’Urgellet, el Pallars Sobirà i la vall de Querol a la Cerdanya. Usaven els camins transhumants per a consolidar la seva difusió, i al voltant d’aquests camins, articulats econòmicament a partir d’una sèrie de mercats i fires, les idees càtares viatjaran de forma quasi ininterrompuda cap al sud de Catalunya. La Cerdanya unia les seves pastures amb les zones més septentrionals del país, i en aquest cas, Lleida va ser molt important en tota aquesta història. La ciutat de la Seu Vella fou el principal nucli on s’articulaven les carreteres i vies principals que venien dels Pirineus occidentals, redistribuint-les més al sud, a muntanyes tarragonines i fins i tot més enllà del Maestrat, al Regne de València. Aquesta difusió ininterrompuda dels corrents herètics va fer saltar les alarmes en el si de la monarquia i dins dels mateixos murs del Vaticà.

Mapa d’una de les rutes transhumants més transitades a l’Edat Mitjana entre Foix i Castellbò. Font: GASCÓN CHOPO, CARLES, 2003.
Mapa d’una de les rutes transhumants més transitades a l’Edat Mitjana entre Foix i Castellbò. Font: GASCÓN CHOPO, CARLES, 2003.

Les primeres mesures contra els heretges

Les primeres mesures per combatre el catarisme les tenim documentades fins i tot molt abans del desplegament del marc legislatiu que duria a la formació de la Inquisició a casa nostra. La gran majoria foren mesures dictades pels mateixos monarques catalans en les corresponents constitucions i decrets que anaven promulgant durant els seus regnats i foren sobretot els llegats pontificis que arribaven des de Roma els que vetllarien pel seu bon compliment. El rei Alfons, dit el Trobador o el Cast, impulsà un decret el 1194 en el qual instava als seus súbdits a l’expulsió de valdesos i altres heretges de la Corona d’Aragó, cosa que òbviament incloïa els càtars. Es prohibia als vassalls del rei ajudar, amagar o encobrir heretges a les seves senyories i tenien un termini concret per sortir del regne fins a l’1 de novembre. Si en arribar aquesta data no ho havien complert, es procediria a la seva detenció i a la confiscació dels seus béns i a més, qualsevol persona tindria dret a infligir-los qualsevol mena de càstig. Aquest decret establia un precedent en la legislació contra l’heretgia.

Pere el Catòlic ratificà el decret del seu pare Alfons dos anys abans de pujar al tron el 1196, i el va ampliar considerablement. Ordenava que tots els bisbes, arquebisbes, eclesiàstics, prelats de Déu, rectors, comtes, vescomtes, batlles, veguers, magistrats, homes d’armes, burgesos i tots els seus ciutadans del regne separessin els heretges del consorci dels fidels i sortissin de les seves terres. En aquest moment, l’heretge ja era considerat enemic de Déu, violador de la fe catòlica i enemic públic del rei i del regne. En aquest cas, el rei es reservava el dret d’aplicar la pena de mort pel foc com a mesura de purificació. Les propietats de l’acusat serien repartides en tres parts: un terç per al denunciant i els altres dos per les arques de la Corona. També advertia que tots els que ajudessin, amaguessin o donessin suport als acusats se’ls aplicarien les mateixes penes. Amb aquest nou decret veiem com el catarisme no és solament un problema religiós, sinó també polític, ja que qui és heretge també és un enemic públic del rei i per tant comet el crim de lesa majestat, el pitjor dels càrrecs pel qual es podia condemnar a algú. Tot canvià, o més ben dit, s’intensificà, quan el papa Innocenci III va assumir el pontificat el 1198, ja que el primer que va fer va ser tractar el tema dels càtars escrivint una carta a l’arquebisbe de Tarragona per tal d’aplanar el terreny i començar la lluita contra l’heretgia. Començava la carta insistint en l’enorme dolor i pena que sentia en veure que hi havia diverses comunitats que volien construir esglésies diferents o, com ell les anomenava, “sinagogues de Satanàs, amb les quals volien alterar la doctrina evangèlica, apostòlica i profètica amb l’objectiu de defensar el seu error”. Definia els heretges com “petites guineus que espatllen la vinya del Senyor, que tenien diferents cares però totes estaven unides per la cua”.

Innocenci III va decidir enviar un llegat pontifici per a tractar el problema de l’heretgia amb plena potestat per pronunciar sentències d’excomunió als heretges i a tot aquell que els protegís donés refugi, comercialitzés amb ells o assistís a les reunions on feien les seves cerimònies. Poc després es produïa un fet destacable, es promulgava el 1199 la butlla Vergentis in senium la qual va suposar un pas fonamental per catalogar l’heretge en matèria legislativa i les bases que permetran als dominics actuar contra els càtars. Entrats al segle XIII amb l’orde dels dominics establerts i sota el marc legal de Ramon de Penyafort es procedirà a combatre l’heretgia durant el regnat de Jaume I. El rei conqueridor dictava que no s’ajudés als heretges i ordenava per primer cop als seus barons, soldats, vicaris, jutges i ciutadans de castells i viles que no rebessin ni col·laboressin amb els heretges o enemics de l’Església. Com podem veure, tot s’anava preparant per consolidar i assentar definitivament la maquinària legal i repressiva per fer front a l’heretgia, tant al Principat com a la resta de regions europees, i el Papa que ho va permetre fou Gregori IX el 1232 amb la butlla Declinante iam mundi: la Inquisició s’havia instaurat a Catalunya.

Imatge del Papa Innocenci III (h.1219). Font: http://revistamito.com/la-carta-magna-de-juan-sin-tierra/
Imatge del Papa Innocenci III (h.1219). Font: http://revistamito.com/la-carta-magna-de-juan-sin-tierra/

Les grans inquisicions a Catalunya

La segona meitat del segle XIII fou condicionada per la fi de la guerra amb els occitans, la dispersió de l’heretgia cap a altres regions i la consolidació dels predicadors dominics al capdavant de la Inquisició. La presència càtara augmentà a zones com Mallorca o València a causa de les conquestes de Jaume I. Tanmateix, el potent desenvolupament de la Inquisició va desarticular l’estructura del catarisme, i provocà la fugida del clergat així com la jerarquia dissident càtara. El 1237 a Castellbò es va fer una gran inquisició on es van condemnar un total de 78 heretges. A Berga també es van inculpar un centenar i mig en el transcurs d’un procés que va durar 5 anys i dels culpables més coneguts en destacaven Guillema de Bretós i els seus fills Arnau, Ramon i Pere. Altres zones on es van detenir sospitosos i van ser condemnats foren la vall de Querol, Josa i Gósol, Ramon de Josa fou condemnat després de mort, igual que Arnau I, vescomte de Castellbò i la comtessa Ermessenda de Foix el 1269.

A Lleida també tenim documentades actes de condemna per heretgia, fet que ens porta a pensar en la importància que va tenir el catarisme en viles i ciutats més allunyades com la Segarra, el Segrià, la Conca de Barberà, les muntanyes de Prades, Siurana, Tortosa, Beseit i la Terra Alta. Una enquesta feta el 1250 al Pirineu per tal de conèixer la situació de la zona mostrà la importància que el catarisme tenia encara a allà, ja que molts pobles encara tenien una relació molt estreta amb càtars. Un dels testimonis més famosos és el de Maria Pocha, una dona que declarava les zones on hi havia heretges i que alhora coincidien amb les principals vies i camins transhumants. El seu testimoni revelava que a Andorra, Tarrés (Les Garrigues), Foguet (Montsià), Josa (Alt Urgell), Gósol (Berguedà), Balaguer (La Noguera), Gramenet (Pallars Jussà), Solsona, Agramunt, Lleida, Sanaüja, Prades, Siurana de Prades i Ripoll eren llocs de refugi i activitat càtara. Malgrat això, tal com hem dit la Inquisició desarticulà el moviment al Principat i els càtars es van desplaçar a zones com València, Mallorca i la ciutat de Lleida com a únic nucli important a partir de 1250. A Lleida tenim nombroses referències als documents que parlen del catarisme com un problema per la ciutat així com les mesures que els batlles, Inquisició i el rei aplicaven per solucionar-lo.

El segle XIV, l’últim alè càtar

El 9 d’abril de 1310 els germans Authier van ser cremats a la foguera per intentar reconstruir l’Església càtara a Occitània, concretament a la zona del Razés, Lauragais, Tolosa, Albi i Quercy, però fou un intent no reeixit. Amb la seva detenció i condemna, molts càtars van ser també presa de la Inquisició, d’altres en canvi van aconseguir fugir, travessar els Pirineus i donar un últim alè a les comunitats de Catalunya. Un dels personatges que es va encarregar de fer això fou Guilhem Belibasta, un pare de família que entre el 1305-1306 es va veure involucrat en una baralla que va acabar amb la mort d’un pastor anomenat Bartomeu Garnier. La seva família sempre va estar vinculada amb el catarisme i això va propiciar-li l’accés al moviment amb facilitat.

Mapa del recorregut fet per Guilhem Belibaste (1309-1321). Font: National Geographic, article: Cátaros, el trágico final de la iglesia clandestina, DALMAU ANTONI, 2012.
Mapa del recorregut fet per Guilhem Belibaste (1309-1321). Font: National Geographic, article: Cátaros, el trágico final de la iglesia clandestina, DALMAU ANTONI, 2012.

Guilhem va conviure molts anys amb els germans Authier dels quals va aprendre la doctrina càtara, es va fer batejar com ells i es va canviar el nom pel de Péire, fet que també li va servir per passar desapercebut. El 1308 fou detingut, declarat culpable d’assassinat i empresonat a Carcassona però va aconseguir fugir i travessar els Pirineus per, finalment, arribar a Empúries. Des d’allà va viatjar fins a Tortosa on hi va viure 3 anys exercint de pastor en diferents pobles i viles per instal·lar-se a Morella el 1315. Durant aquests anys mantindrà contactes amb Raimon de Tolosa que en morir el 1316 farà que Belibasta es converteixi en el màxim representant de la comunitat càtara de Morella. Complia amb les obligacions de la doctrina, visitava malalts per atorgar-los el consolamentum, feia el melhorement, no menjava carn, beneïa el pa i feia les oracions sempre que no hi haguessin desconeguts a prop. Era un catarisme totalment clandestí el que quedava a Morella, i durà fins que Belibasta va ser traït i entregat a la Inquisició per Arnau Sicre, un home que es va fer passar per creient i demanà a Guilhem que anés a la Seu d’Urgell per tal de visitar una parenta seva que estava malalta. Belibasta no va arribar mai i va ser a Tírvia que fou assaltat i detingut per agents de la Inquisició, conduït als calabossos de Carcassona, jutjat per Jacques Fournier (futur Papa Benet XII) i posteriorment condemnat a la foguera a Villerouge- Termenès dins dels dominis de l’arquebisbe de Narbona. Amb ell moria el darrer representant del catarisme a Occident, i els últims intents de reconstruir l’Església dels bons homes es van esvair com el fum de les fogueres que mai van deixar de cremar fins a fer cremar l’últim dels bons homes.

Read More

Introducció

Al llarg dels segle XX però especialment durant la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust es va produir el posicionament de part dels intel·lectuals europeus sobre allò que es (mal) anomenava la qüestió jueva o el problema jueu a Europa. L’antisemitisme i el consegüent extermini va comportar un debat teòric, moral i reflexiu al voltant d’aquelles atrocitats. Un dels exemple més representatius va ser el del filòsof Jean-Paul Sartre que amb el llibre de l’any 1944 Réflexions sur la question juive pensava sobre els orígens i els fonaments de l’antisemitisme a les societats modernes.

A Catalunya, la translació d’aquest debat va topar amb la dictadura franquista, que impedia fer una reflexió pública i lliure sobre les conseqüències de la guerra mundial i la Xoà. Tanmateix, anys abans, dins l’obertura i la modernitat dels anys vint i trenta, es va dibuixar un escenari de confluència de determinats factors que van posar de moda el tema dels jueus. Va esdevenir un assumpte d’interès per a periodistes, redactors, polítics i intel·lectuals catalans. Un dels factors que va convergir foren els ressorts de la formulació etnicista dels primers teòrics catalanistes que, a finals del XIX, van equiparar els catalans amb pobles germànics i els castellans amb un substrat semític a fi de marcar una separació entre ells. Però al mateix temps també es va generar un interès historiogràfic i explícit per les antigues comunitats judeocatalanes, amb una progressiva tendència a abandonar discursos antijueus i adoptar un positivisme que ressaltava les aportacions dels hebreus.

Per la seva banda, la predisposició europeista del catalanisme polític el va dur a interessar-se per altres processos nacionals d’àmbit europeu, dels quals el nacionalisme jueu no en va quedar al marge. És per aquest motiu que l’impacte mediàtic de la violència arabojueva al mandat britànic de Palestina i les conseqüències del projecte sionista també van convertir-se en un assumpte d’interès important per a la intel·lectualitat catalana. A tot això cal sumar-hi els viatges fets per catalans al Pròxim Orient, alguns en romiatge religiós a Terra Santa, altres o bé per estudis, per interessos econòmics o per motius diplomàtics. Però pràcticament tots deixant anotades les seves impressions.

Cal afegir a aquest conjunt d’elements la importància de Barcelona com a punt de partida de gran part de la literatura antijudeomaçònica amb què l’integrisme catòlic combatia ideològicament la modernitat, la República i la secularització. Van ser catalans els principals teòrics que van actualitzar els discurs ultracatòlic, antimaçonic i antijueu. Sectors integristes que també van mostrar la seva cara més extremista davant la progressiva arribada i instal·lació de jueus a Catalunya. Una arribada que va crear gran expectació en bona part dels periodistes atents al significat d’aquell retorn. Per uns, un fenomen exòtic i simpàtic, per altres l’evidència empírica de la invasió jueva que volia dominar el món. Finalment, la confluència de tots aquests aspectes va tenir un últim factor important per fer de la qüestió jueva un temàtica plenament visible i interessant: l’ascens dels nazis a Alemanya i l’extensió de l’antisemitisme racista per Europa.

D’aquesta forma, i malgrat l’absència de jueus, es va crear als principals mitjans del país un considerable debat al voltant de la temàtica jueva, amb especial incidència en alguns dels principals intel·lectuals, periodistes i polítics del moment.

Antoni Rovira i Virgili i el projecte nacional dels jueus

Un de les figures que més va referir-se a la qüestió dels jueus va ser el periodista i polític republicà Antoni Rovira i Virgili  (1882-1949). La relació d’aquest teòric de les nacionalitats europees amb el món jueu, però, va estar marcada per una aproximació discontínua i fruit d’esdeveniments polítics i circumstàncies internacionals. Cal dir que dins de la seva enorme producció periodística –amb milers d’articles i algunes desenes de llibres–, la referència a la qüestió jueva no va ser una temàtica de primer ordre. I, quan hi va al·ludir, la seva posició va ser variable i circumstancial. Podia condemnar fermament l’antisemitisme, però al mateix temps remetre, com va fer en un primer article sobre les conseqüències de la Gran Guerra, arguments de cert perfil antijueu, però que ràpidament abandonaria.

Fotografia de Rovira i Virgili. Font: http://www.deulofeu.org/exili-expoli-rovira-virgili/
Fotografia de Rovira i Virgili. Font: http://www.deulofeu.org/exili-expoli-rovira-virgili/

Una altra de les contrarietats en el seu discurs sobre els jueus es planteja a l’hora de reivindicar una història del judaisme medieval que, en gran mesura, mitificava com a historiador per legitimar un relat històric nacional. Però, per altra banda, la presència de jueus durant els anys vint i trenta l’assumia dins del seu discurs sobre la immigració. El seu punt de vista, doncs, variava. Si la relació entre Catalunya i els jueus medievals es presentaven com una comunió idíl·lica, els hebreus arribats en ple segle XX els contemplava amb un cert distanciament i sense un sentit d’empatia tan evident.

En canvi, en la qüestió del nacionalisme jueu Antoni Rovira i Virgili va seguir un procés progressiu d’identificació. Amb la influència de diaris estrangers en un inici i des dels anys de la declaració Balfour (1917), va anar configurant una opinió cada vegada més favorable al dret dels jueus a disposar d’una entitat política a Palestina, sense deixar de banda el desig d’una coexistència pacífica amb els àrabs: «Els jueus tenen dret a refer la pròpia llar nacional, destruïda fa dos mil anys. I si aquesta llar ha d’ésser refeta, ho ha d’ésser a Palestina. Amb bona voluntat i amb esperit generós poden ésser resoltes satisfactòriament per als àrabs i per als jueus les dificultats que s’oposen a la reconstrucció de la Sion caiguda. Hi ha, a despit de totes les matances, un poble hebreu. I és just que hi hagi una nació hebrea amb territori propi».

En el seu posicionament hi intervé, per sobre de tot, un fort convenciment democràtic i progressista, que apareix quan abjurava de l’antijudaisme, ja fos d’encuny europeu o el que es destil·lava des dels sectors integristes del país. La seva identificació amb la democràcia i el nacionalisme no li permetia tolerar la persecució d’una minoria nacional com la jueva. La modernitat cultural i política que encarnava no admetia discursos del passat legitimats per arguments religiosos, per llegendes o prejudicis culturals i va titllar diverses vegades l’antisemitisme de «pútrid i fètid». Tenia la convicció que la defensa dels jueus a Europa era un acte de democràcia i humanisme.

Pel seu cantó, la percepció dels aldarulls de Palestina com un estadi més de la persecució dels jueus el van empènyer a assumir una actitud filosionista. Tot i que no va mostrar un rebuig frontal als àrabs, sí que els considerava els responsables de la violència, sense deixar d’assenyalar la passivitat i el desinterès dels britànics per complir les seves promeses amb els jueus. Per a ell, l’experiència sionista formava part de la solució al problema antisemita d’Europa. Per això el retorn dels jueus s’associava a un dret, no només històric i nacional, sinó com una obra de justícia reparadora davant les persecucions. A més, la teoria de les nacionalitats que ell defensava era d’inspiració democràtica i encaixava perfectament amb la demanda d’un territori segur i reconegut com a reacció a l’antijudaisme creixent.

De fet, totes aquestes referències positives sobre el poble jueu, el sionisme i la condemna sense pal·liatius de l’antijudaisme allà on es manifestes, formaven part del filosemitisme que es respirava en els ambients intel·lectuals del catalanisme d’esquerres. Així que no només el polític catalanista quedava vinculat a l’ambient d’aproximació que es projectava des de determinats cercles catalanistes, sinó que els seus textos van fer accentuar encara més les simpaties projueves d’aquests sectors.

El perfil antijueu de Francesc Cambó i Manuel Brunet

Ben diferent va ser el discurs de dos dels grans intel·lectuals vinculats al regionalisme conservador. El líder de la Lliga Regionalista Francesc Cambó (1876-1947) i el redactor de La Veu de Catalunya Manuel Brunet (1889-1956) van representar un punt i a part en la recepció de les qüestions jueves per part del catalanisme conservador, allargassant l’espectre d’opinions cap a posicions més properes a la retòrica integrista. Quan alguns representants del regionalisme s’acostaven a actituds més tolerants, Brunet i Cambó s’erigien com a articuladors d’un sentiment de menyspreu cap als jueus i d’agut escepticisme cap al sionisme.

Fotografia de Francesc Cabó. Font: https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0013776.xml
Fotografia de Francesc Cabó. Font: https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0013776.xml

Però la importància dels personatges i la seva influència mediàtica no poden deixar enrere les seves evolucions i particularitats. En el cas del polític de la Lliga, és cert que el gruix de les seves manifestacions de recel evident envers els jueus no van formar part estricte del debat polític, ja que mai van ser publicades. Eren meditacions personals que no serien fetes públiques fins molts anys més tard. Cal diferenciar, per tant, aquesta esfera privada d’opinió negativa de la seva apreciació pública, on es mostrava escèptic sobre el sionisme, plantejava dubtes sobre la possibilitat de constituir una nació jueva estable i comparava les dificultats d’autogovernar-se dels jueus amb la dels catalans. En la seva imatge pública, a més, cal tenir en compte que era identificat –per les seves activitats polítiques, habilitats financeres i semblança física- com a jueu. Tampoc es pot oblidar la seva aposta editorial de la Biblioteca Hebraico-Catalana com a projecte reivindicatiu del llegat jueu medieval, malgrat el seu fracàs.

Tanmateix, en l’esfera privada, les reflexions fetes durant la Segona Guerra Mundial estan carregades de retòrica antijueva i d’un ressentiment claríssim. Culpa els jueus de promoure la guerra i de beneficiar-se’n: «Els jueus tenen dintre la sang la tècnica de l’èxode. Allà on els amenaça un perill, primer fugen els diners jueus; després, quan no hi ha més remei, fugen les persones jueves. […] Els jueus han fet tot el possible perquè la guerra actual esclatés. Han fet i fan els màxims esforços per tal que no pugui venir una pau de compromís. Hitler atacà els israelites i el món enter ha de viure una guerra fins que Israel sigui venjat. I quan finirà aquesta guerra i el món enter estarà arruïnat, els jueus trobaran manera que les seves fortunes augmentin enmig de la misèria general».

Durant la seva joventut, Francesc Cambó havia tingut lligams amb la dreta nacionalista francesa, que tenia un discurs antisemita i s’havia situat al bàndol antidreyfusista durant l’afer Dreyfus. Però la seva rancúnia vers els jueus s’ha de situar sobre una part més reflexiva i personal, representada per la consciència catòlica, el conservadorisme social i l’anticomunisme.

Molt més clara va ser, en canvi, la influència de Charles Maurras i d’Action Française –líder i organització del pensament antisemita francès d’aleshores- en el discurs del periodista Manuel Brunet. Va tenir un posicionament públic que va evolucionar cap una judeofòbia en casos més dissimulada, però explícitament virulenta en d’altres. Les seves reiterades proclames d’estimació al poble jueu contrasten amb una actitud de rebuig i menyspreu que es decantava cap a una retòrica antijueva de tradició catòlica anticomunista.

La immigració de refugiats jueus alemanys durant els anys trenta va ser una preocupació constant per al periodista català. Exclama: «Però, si l’allau augmenta, quan aquests israelites immigrats s’hagin refet del contratemps i s’hagin establert, llavors sentirem les lamentacions dels nostres botiguers. Al carrer on s’estableixi un jueu hi haurà molts botiguers que se n’aniran al cel, si no es confirma definitivament que nosaltres som tan vius com ells. Encara hi ha un altre perill. Tota la jueveria és marxista, com llur patró Karl Marx. Un poble sense pàtria per força ha de tenir ideals dissolvents».

Sovint va valer-se d’un estil irònic i sarcàstic per vincular aspectes relacionats amb els hebreus amb denúncies a la política catalana i els líders republicans. Per contra, la seva suposada admiració pel projecte sionista es presentava com una forma de solució al «problema jueu» europeu, tot i que xocava amb la defensa dels interessos catòlics i morals de Terra Santa. Una contradicció que queda palesa als seus articles sobre el sionisme.

El discurs de Francesc Cambó, però especialment el de Manuel Brunet, tenen importància pel seu pes específic dins del seu sector ideològic, però van contrastar amb la diversitat d’opinions que el regionalisme conservador va oferir sobre la temàtica hebrea.

Manuel Brunet (esquerra) conversant amb Josep Pla quan tots dos eren col·laboradors de la revsita Destino. Font: Viquipèdia.
Manuel Brunet (esquerra) conversant amb Josep Pla quan tots dos eren col·laboradors de la revsita Destino. Font: Viquipèdia.

L’aproximació al judaisme del caputxí Miquel d’Esplugues

El caputxí Miquel d’Esplugues (1870-1934) va destacar per una mentalitat oberta dins de l’orde dels franciscans i com a mentor i mestre espiritual de personalitats de primer ordre, així com per ser un actiu activista cultural, fet que li va comportar ser ben conegut per la societat civil barcelonina, amb contactes influents. Va dedicar gran part de la seva carrera intel·lectual a una particular concepció de la política, la filosofia i la religió que el van convertir en un dels intel·lectuals catòlics pioners del procés de renovació de l’Església catalana a inicis del segle xx. Una actitud no absent de crítiques que li va valer l’enfrontament amb els sectors conservadors. Erudit de ploma densa i d’estil feixuc, va ser un destacat membre del moviment biblista. Precisament, el seu estudi exegeta i el seu tarannà liberal li van permetre mantenir una actitud particular a l’hora de tractar el judaisme, molt allunyada dels postulats de l’integrisme catòlic.

Fotografia del Pare Miquel d'Esplugues, nom franciscà adoptat Pere Campreciós i Bosch. Font: http://www.civtat.cat/camprecios_pere.html.
Fotografia del Pare Miquel d’Esplugues, nom franciscà adoptat per Pere Campreciós i Bosch. Font: http://www.civtat.cat/camprecios_pere.html

Aquesta actitud li va suposar certes mostres d’incomprensió per part d’alguns amics i coneguts, com la del mateix Joan Estelrich, que el va acusar haver contret unes enigmàtiques «febroses seduccions semítiques». Sense dubte, les paraules el dirigent es refereixen al posicionament que el pare Miquel d’Esplugues va prodigar al llibre El Missatge d’Israel del 1934. L’obra, centrada en desgranar les aportacions que, a parer seu, havia fet l’hebraisme bíblic a la configuració del cristianisme, també mostra l’admiració i l’atracció que el caputxí sentia pel poble hebreu, tal com ell reconeix: «A més, fill espiritualment d’Israel, declaro, […] que “cap cosa d’ell no em sento aliena”. M’emociona com si fos pròpia la seva tragèdia mil·lenària. M’enorgulleixen, com una glòria de família, els seus triomfs. No em desorienten ni m’escandalitzen, siguin com siguin, les seves anomalies. Penso que un poble expressament cridat i fèrriament afaiçonat per a ésser únic en el món, […] exigeix, si més no, pietat i respecte. Amb admiració infinita dels seus reeiximents, confesso, doncs, que de dia en dia sento més envaïdores les exigències de la meva simpatia envers Israel, enfront de qualssevol sistemàtics menyspreadors i detractors seus».

El seu concepte del judaisme, que va anar forjant-se al llarg del temps a través de diferents articles i després d’alguns viatges a Terra Santa, va acabar essent mitificat i, en cert sentit, pres amb una visió idealitzada. Per a ell, l’herència del llegat de l’Israel bíblic en la configuració i la gènesi del cristianisme significava que no se’l pogués rebutjar ni menystenir, sinó reivindicar-lo plenament. Tot i que sempre defensés que la màxima realització d’Israel era, precisament, l’acceptació del veritable messies, el cristià.

L’integrisme antijueu de Joan Tusquets i Terrats

Dins del catolicisme català, les diferències entre els diversos sectors eren molt grans, també en el tema dels jueus. A Joan Tusquets i Terrats (1891-1998) se l’ha descrit com a filòsof, pedagog comparatista, sacerdot, polemista i articulista. De fet, va tenir una vida extensa i polièdrica. Va ser impulsor dels estudis de psicologia a Espanya però també va ser perseguidor de suposats complots judeomaçònics durant la Segons República i la Guerra Civil.

Va estudiar filosofia o pedagogia catequista a Lovaina, Bèlgica, abans d’ordenar-se sacerdot. Des d’un posicionament catòlic ultrartodox va censurar el naturalisme pedagògic i l’educació mixta que s’obria pas, que imputava directament a maquinacions conspiradores. Conscient que la crisi de l’educació era un símptoma de la decadència de la civilització occidental, va defensar una pedagogia cristiana que, al seu entendre, constituïa la base de la identitat europea. Per fer-ho va entaular des dels anys vint i fins a la fi de la Guerra Civil un combat contra els que anaven contra l’Espanya catòlica que identificava, recollint el pensament integrista, amb l’actuació de les “sectes”, és a dir, maçons, teosòfics, socialistes, anarquistes, republicans, “separatistes” i jueus.

Fotografia d'un exemplar de Orígenes de la revolución espanyola del 1932. Font: Iberlibro.
Fotografia d’un exemplar de Orígenes de la revolución española del 1932. Font: Iberlibro.

Amb diferents articles a la premsa integrista i amb diverses publicacions, va aconseguir ser reconegut com un dels capdavanters de la lluita antijudeomaçònica entres els sectors d’extrema dreta. Al llibre Orígenes de la revolución española del 1932, que va situar el seu autor al centre del discurs en contra d’una República que creia inspirada pel «judaísmo, con su primogénita, la masonería, extendiendo redes perturbadoras por todos los ámbitos del estado» en van seguir d’altres amb la mateixa temàtica antisectària. Com ara una sèrie de quinze volums que, amb el nom prou explícit de Las Sectas, eren dirigits i en part redactats pel propi Tusquets. La calúmnia i la difamació servien per crear dubtes i menystenir els rivals polítics, en especial els grups d’esquerres, liberals i republicans. Amb l’esclat de la guerra, el prestigi de les seves campanyes va tenir gran influència entre els sectors alçats contra la legalitat republicana.

Durant el conflicte bèl·lic, i ja instal·lat a Burgos, Joan Tusquets va exercir una tasca delatora de possibles maçons amb l’ajut del servei de premsa i propaganda franquistes. Va poder tirar endavant una nova col·lecció que portaria el nom d’Ediciones Antisectarias on se seguia amb la denúncia de les activitats anticristianes, amb un discurs de marcat contingut antisemita, com les que ell mateix escriuria a l’últim volum de la col·lecció, l’any 1939: «Dios ha dado a los judíos potestad sobre la fortuna y la vida de todas las demás naciones. Con semejante mentalidad, era imposible que el Judaísmo no aspirase al dominio universal. Siempre luchó por esta idea. Los intelectuales hebreos, en cualquier época de la Historia, anuncian el reino universal de Sión, mientras sus comerciantes tejen, con hilos de oro, la red en que aprisionen los más poderosos Gobiernos».

En general, la seva prèdica antijueva no es pot desvincular de la unitat que formava amb l’antimaçoneria i l’anticomunisme. Fruit de l’obediència catòlica, el seu antijudaisme s’ha de circumscriure dins el mite de la conspiració mundial i com a suposada força per subvertir l’ordre tradicional. En aquest sentit, la influència dels libel Els Protocols dels savis de Sió va ser una font inspiradora indiscutible, però els arguments antisemites actuaven bàsicament com un mitjà retòric per emfatitzar i apuntalar les acusacions sobretot antimaçòniques. Joan Tusquets, doncs, va prestigiar i modernitzar durant els anys trenta la vella teoria del contuberni judeomaçònic que més tard el franquisme adoptaria com a ideologia repressiva de la Dictadura.

La simpatia del claretià Pere Voltas i Montserrat pel jueus i el sionisme

La importància de Pere Voltas i Montserrat (1879-1947) dins de la interpretació catalana del judaisme va raure essencialment en dos elements: en la profunditat i volum de la seva producció i en el seu particular i compromès posicionament. Aquests dos elements el van dur a erigir-se en una de les figures cabdals per entendre el punt de vista català sobre a temàtica jueva, i a ser un dels catòlics que va assumir una actitud més propera i de simpatia als jueus, al contrari dels postulats integristes.

En aquest sentit, en els seus articles també es va dedicar a desmuntar totes les calúmnies amb què s’acusava els jueus, ja fos per vincular-los al bolxevisme o a les teories de la conspiració. «La influència hebraica! Ja; Europa i àdhuc el món sencer no és més que una multitud d’imbècils que es deixen embridar i menar per una minoria d’homes que es diuen jueus», deia amb ironia. Poliglota religiós de l’orde dels claretians, que passà llargues estades al Vaticà i va fer de missioner a l’Africa i a la Rússia soviètica, es va mostrar especialment actiu contra l’integrisme catòlic, amb referències indirectes a Joan Tusquets: «No tot és contaminació, podridura, anticatolicisme, ni, sobretot, impietat entre els jueus. Si tenen autoritat per fer-ho, aconsellaríem a molts escriptors de la nostra banda que llegissin algunes obres sobre la vida espiritual, intensa i profunda de l’antic i modern judaisme»

Fotografia de la primera edició de "El Sionisme o la qüestió nacional hebraica". Font: Todocolección.
Fotografia de la primera edició de El Sionisme o la qüestió nacional hebraica. Font: Todocolección.

Tanmateix, va ser en les seves anàlisis del nacionalisme jueu allò que va donar una empremta especial a Pere Voltas. Presentada el 1928 i 1929 en dos volums, la seva obra El Sionisme o la qüestió nacional hebraica sintetitza gran part del seu pensament sobre el judaisme. El llibre era la culminació de tota una trajectòria d’incursions a la temàtica desenvolupada al llarg dels anys vint. Amb un ús abundant de bibliografia i fonts estrangeres, el contingut del llibre manté les característiques anunciades en textos anteriors, amb el tractament de la qüestió des d’una òptica bàsicament historicista i sense cap prejudici.

Es mostra partidari del retorn dels jueus a Palestina per a la creació d’una entitat política, posició que també fa evident pel seu to d’afecte cap al poble jueu, inèdit entre el col·lectiu catòlic del moment: «“[¿]L’existència d’aquest poble, el perill cada dia més gros de desaparèixer com a col·lectivitat, la seva voluntat resolta d’oposar-s’hi sense plànyer privacions ni sacrificis, no funda cap dret al retorn a Palestina, únic mitjà, en la consciència de la gairebé majoria dels representants conscients del modern judaisme, per a perpetuar-ne l’existència col·lectiva? […] El mateix que els altres pobles, diuen [els sionistes], té dret a la vida el vell, vellíssim i modern, moderníssim, poble jueu, per al qual el retorn a Palestina és qüestió de vida o mort». Al final, la seva aposta per un estat hebreu a Terra Santa s’havia de culminar, diu, amb la conversió dels jueus al cristianisme.

Aquesta declaració final per la conversió jueva, però, no invalida el rigor en com va tractar el moviment sionista a finals dels anys vint. Va ser precisament la seva condició de catòlic de certa tendència liberal el que va singularitzar una actitud d’acostament i d’admiració als jueus, fet que li va valer no poques crítiques, però també forces aplaudiments per com havia tractat la qüestió. A més, la singularitat de la seva obra sobre el sionisme cal situar-la al mateix nivell que la influència que el llibre va exercir en bona part dels intel·lectuals catalans que es van voler referir al nacionalisme dels jueus.

Conclusions

Malgrat l’absència de jueus, els principals intel·lectuals del país van elaborar un considerable debat al voltant de la temàtica jueva als principals mitjans de l’època, però les polèmiques van ser agres i els posicionaments notablement divergents. El nivell i la modernitat de les publicacions catalanes, l’obertura de mires dels intel·lectuals i un entorn cultural atent a les principals novetats que arribaven de l’exterior eren terreny propici per a la recepció de propostes de gran repercussió a Europa. A més, un context marcat per la confluència de diferents factors relacionats els jueus va provocar l’interès, el posicionament i el debat de periodistes, polítics i teòrics. Així, la construcció d’una qüestió jueva a la catalana pot caracteritzar-se com un exercici principalment ideològic i teòric gràcies a l’excepcionalitat d’aquell moment històric.

Read More

Seràs un dels professors convidats als cursets sobre la història del catalanisme que estem organitzant Ab Origine conjuntament amb Òmnium Cultural – Eixample. Com serà la sessió amb la qual inauguraràs els cursets?

M’heu demanat que en faci la introducció teòrica. Seran dues classes en què, segons el programa i la manera amb la qual entenc aquestes sessions, intentarem d’abordar què diuen i què proposen els diversos paradigmes teòrics d’estudi de les nacions i dels nacionalismes. Bé, què diuen i què proposen els autors de referència, que són persones de carn i ossos, s’entén. I, a partir d’aquí, les diferents maneres com s’han anat conceptualitzant els termes «nació» i «nacionalisme».

Abans de començar, però, vull agrair-vos que hàgiu pensat en mi. Per un tema d’il·lusió personal, però també per una qüestió de fons sobre el curs: em sembla extremadament encertat i adient, des d’un punt de vista historiogràfic, començar a treballar el catalanisme tenint clares, d’entrada, unes nocions teòriques bàsiques sobre un concepte tan difícil de definir com és el de «nació». D’altra banda, també m’agradaria donar-vos les gràcies: a la revista per haver-me ofert la possibilitat de fer aquesta entrevista i a en Jordi Vives, que va ser la persona que em va fer confiança i em va anar al darrere perquè escrivís els dos articles que vaig acabar publicant a la vostra revista. Entenc que tot forma part d’un mateix fil conductor: si ara estic fent les classes introductòries del curs d’Ab Origine i Òmnium és gràcies a tota aquesta feina prèvia.

Com definiries el catalanisme?

El catalanisme és una cultura política. És a dir, una cultura política que defensa que Catalunya té una personalitat diferenciada, una singularitat, una peculiaritat, i que, per tant, aquests trets característics s’han de traslladar en polítiques i competències concretes. En aquest sentit, situo el catalanisme en l’àmbit de la política, perquè el que persegueix són objectius polítics que s’han d’assolir mitjançat la tasca política. En el cas del primer catalanisme, d’administració de la mateixa regió. Aquesta definició “política” conté una derivada molt interessant: el que s’ha anomenat «catalanisme cultural», la Renaixença, no seria, per tant, «catalanisme». Segur que després hi tornarem.

També és cert que hi ha diversos corrents dins el catalanisme i que en l’actualitat, per exemple, hi ha nombrosos espais polítics que es reclamen hereus d’aquesta tradició. La definició, doncs, la circumscric només als inicis del catalanisme. En les darreres classes del curs, on es parlarà del període que abraça la Transició, el pujolisme i el nou auge independentista, ja no tinc tan clar que es pugui aplicar aquesta definició de la mateixa manera.

Apuntes que el catalanisme no ha estat una cultura política estàtica i que per tant el concepte de nació no és el mateix a mitjan segle XIX que en l’actualitat. Quines diferències o similituds hi ha en la concepció del catalanisme entre aquests dos períodes?

El catalanisme no és immòbil i, com dèiem, sempre ha tingut corrents interns: un catalanisme d’esquerres o de dretes, més o menys progressista o més o menys conservador, etcètera. De totes maneres, aquesta distinció pecaria, potser, de “presentista”. El que sí que tinc clar és que no podem entendre el catalanisme com una simple evolució de si mateix, com un simple procés mecànic que ens havia de portar inevitablement de la «nació cultural» de la Renaixença a la República Catalana passant, inevitablement, per la construcció d’una «nació política» durant el segle passat. Ara hi entrarem.

Abans comentàvem que era molt interessant fer dues classes introductòries per conèixer les diferents concepcions teòriques que existeixen per entendre i estudiar les nacions i els nacionalismes. Bé, doncs hauríem de fer el mateix amb el catalanisme, o els catalanismes, ja que també hi trobem diversos corrents historiogràfics, fins i tot contraposats. Precisament, un d’aquests paradigmes considera que el catalanisme neix, com insinuàvem abans, amb la Renaixença. Sobre aquest punt, i des de la meva manera de veure-ho, hi ha dues respostes possibles. Si la pregunta va encaminada a afirmar que la Renaixença és l’inici del catalanisme com a tal, la meva resposta és no. I si la pregunta pretén fer entendre la Renaixença com un caldo de cultiu, com el pas previ necessari, en el qual es desenvolupa el catalanisme polític… Doncs potser tampoc. O no del tot. M’explico.

A tot Europa, dècades abans, s’experimenten moviments regionals importants. Tenim els casos de la Gran Bretanya, on ja existien disputes entre les diverses burgesies industrials, o els d’Alemanya i França, on també trobem pugnes entre regions i experiències de “Renaixences” regionalistes. Sobre aquest últim cas, són especialment interessants els treballs de la professora Anne-Marie Thiesse. A Espanya, hi trobem fenòmens similars amb els regionalismes basc, gallec, català o, fins i tot, asturià. Si bé el cas que més conec és el valencià, gràcies als treballs de Manuel Martí i Ferran Archilés. Amb tot, l’únic que volia defensar és que més que buscar la peculiaritat de la Renaixença, el que hauríem de fer és inserir-la en un context global de moviments regionalistes a mitjan segle xix. La Renaixença no és la llavor que havia de fer créixer, per les lleis de la naturalesa, el catalanisme.

Per què a Catalunya es consolida una cultura política i no passa el mateix en altres territoris com ara el Migdia francès o a Gal·les? La resposta té a veure amb la tesi de Pierre Vilar segons la qual l’absència d’un Estat consolidat força a la burgesia catalana a trobar una alternativa d’articulació política.

Anem a pams. Com ja he dit, en temps de la Renaixença, els moviments regionalistes són mainstream. El moviment felibrenc occità, per exemple, intenta d’emular el que s’està fent a Catalunya: els Jocs Florals, un òrgan de comunicació, una editorial que publiqués i recuperés textos històrics i, òbviament, els intercanvis culturals de Frederic Mistral. Però parlem d’aquests homes de la Renaixença. Joan-Lluís Marfany, al seu darrer llibre Nacionalisme espanyol i catalanitat: Cap a una revisió de la Renaixença, demostra que aquests intel·lectuals parlen en castellà a casa i que els seus textos més formals també són escrits en espanyol. Una de les tesis de fons del llibre és la contradicció —si és que se’n pot dir així— d’aquests homes: com més espanyols se sentien, més catalans es consideraven. Per a ells, la catalanitat era part essencial i indestriable del nacionalisme espanyol. Era un tot, tal com bé suggereix el títol de la seva obra. És també el que el professor Josep Maria Fradera ha anomenat com un «doble patriotisme». Potser podria ser més encertat afegir-li l’adjectiu jeràrquic: un «doble patriotisme jeràrquic». Un pas més enllà ha anat Marfany dient que no, que només existia un patriotisme, que era l’espanyol, i que el que passava amb Catalunya era una simple qüestió d’«amor al país». Això és la Renaixença.

Pel que fa als inicis del catalanisme polític —tot i que ja hem comentat com d’absurda és aquesta apreciació—, hi trobem, almenys, una cronologia compartida. A La cultura del catalanisme [: El nacionalisme català en els seus inicis], Marfany hi posa data: 1886, any en què es crea el Centre Escolar Catalanista (CEC), espai en el qual trobem la flor i nata dels joves universitaris del moment: Jacint Verdaguer, Francesc Cambó, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch o Prat de la Riba. Albert Balcells, que poc o res té a veure amb les tesis de Marfany, també situa el naixement del catalanisme en dates similars, considerant que el punt de partida són les formulacions teòriques de Valentí Almirall. Serà també el 1886 quan es publicarà Lo catalanisme. Resumim: el 1880, se celebra el Primer Congrés Catalanista; el 1881, Amirall trenca amb els federalistes republicans de Pi i Maragall; el 1882, crea el Centre Català; el 1886, com ja hem dit, neix el CEC com a societat filial del Centre Català i es publica Lo catalanisme; i, finalment, aquests s’escindeixen per tal d’engendrar la Lliga de Catalunya un any més tard, el 1887.

Hem de situar, doncs, els inicis del catalanisme al final del segle xix. Hi veiem un consens “de dates”, però i de fons? Almirall no dubtarà, per exemple, a acusar de «separatistes» els joves del CEC. De fet, en el pròleg de l’edició castellana de Lo catalanisme, publicada el 1902, remarcarà que «volvemos á publicarlos [en referència a les seves obres i escrits polítics], y lo hemos puesto en la lengua más general de la nación que formamos parte, para que sean más los que nos comprendran y evitar así que jamás se pueda por nadie con aquellos confundírsenos». Està pensant en aquests joves “radicals” del CEC, a qui en el mateix pròleg titllarà de «catalanistas […] de exageraciones patrioteras» i de «separatistes por odio y malquerencia». Tampoc no ens passa per alt el «Jamás hemos entonado ni entonaremos Los Segadors, ni usaremos el insulto ni el desprecio para los hijos de ninguna de las regiones de España». Parlem d’un Almirall que se sent excomunicat de tots els espais del regionalisme catalanista, cert, però aquestes declaracions ens obren la porta a preguntar-nos sobre les diferències de fons a l’hora d’explicar el naixement del catalanisme. Qui diria, avui dia, que Almirall no aixecaria el puny amb Els Segadors?

Què busca fer el catalanisme en un inici? Quina relació vol tenir amb Espanya? I més tenint compte que una part d’aquest moviment considerava que Catalunya era una branca d’un mateix tronc anomenat Espanya.

Les Bases de Manresa en són un exemple. Situem-nos l’any 1892, amb la Unió Catalanista. És un bon moment per veure quines són les reivindicacions principals per a una futura Constitució Regional Catalana. La voluntat no és altra que la de diferenciar clarament quines són les competències del poder regional i quines les del poder central. Es demana l’oficialitat única del català, que la recaptació d’impostos es pugui fer mitjançant l’administració catalana, que l’ordre públic estigui controlat pel poder regional, etcètera. També hi ha demandes concretes, sobretot en matèria d’infraestructures: els ferrocarrils o el servei de correus. A Barcelona n’hi ha d’altres, com, per exemple, l’enderrocament de les muralles per obrir i modernitzar la ciutat.

Pel que fa a les reivindicacions, però, n’hi ha una que crec que hauríem de tractar per separat: la disputa social, política i econòmica entre proteccionistes i lliurecanvistes. Però d’això en podem parlar més endavant, perquè hi ha qui considera que és un dels punts claus en la presa d’una consciència d’una personalitat diferenciada i que, en conseqüència, té un paper cabdal per als orígens del catalanisme polític…

És essencial la disputa entre el lliurecanvisme contra el proteccionisme a Catalunya?

Com deia, hi ha obres més generalistes que entenen que aquests «interessos econòmics diferenciats» van despertar un sentiment molt potent de «particularisme català»: una burgesia madrilenya lliurecanvista i centralista contra una burgesia catalana proteccionista i treballadora. Jo no ho tinc tan clar, crec que ho hem d’analitzar més a fons. En posaré dos exemples.

Recordo una conferència organitzada per l’ANC, l’Ateneu Barcelonès, el Cercle Català de Negocis, la Comissió de la Dignitat i la revista Sàpiens —quina combinació… S’hi reivindicava un suposat primer discurs independentista. Era un text de, precisament, l’any 1886! Es va fer per protestar contra el Tractat de lliure canvi entre Espanya i la Gran Bretanya, i el signava el farmacèutic Narcís Roca i Ferreras. Diuen que va causar tant d’estupor que fins i tot La Vanguardia se’n va fer ressò. Aquí se’ns presenta la defensa del proteccionisme com una lluita vinculada a l’independentisme. O un protoindependentisme.

En canvi, jo m’he trobat el contrari. L’any 1881, en un diari de Madrid, hi apareix una notícia sobre la constitució d’un cercle proteccionista a la capital: «Este será de recreo en apariencia, pero en realidad servirá para agrupar en él los intereses productores de toda la Península y velar cerca de los Gobiernos por el fomento y desarrollo de la produccion nacional. Desean los iniciadores de este pensamiento armonizar los intereses de unas provincias y comarcas con los de otras, concentrar esfuerzos parciales, dar unidad á las gestiones para que la accion resulte mas eficaz, manteniendo en constante relacion á los centros productores. En una palabra: los proteccionistas á que nos referimos, en su mayoría catalanes, desean quitar á la causa de la proteccion el sabor catalanista que en la actualidad tiene». Més clar, l’aigua. A més, reafirmen que el poder de l’Estat resideix a Madrid, la capital. Un altre debat seria si hi resideix, o no, el poder econòmic, que opino que no. És en aquest context que s’encunyarà el terme «centralista». No serà, doncs, un concepte d’arrel “nacional”, sinó “econòmica”. També és interessant de comentar, ja que parlem de la significació dels conceptes emprats a l’època, que, en un primer moment, el terme «catalanisme» té connotacions pejoratives. Serveix d’acusació. De fet, hi ha autors com Albert Balcells que defensen que la catalanofòbia és anterior al catalanisme. En aquest cas, ho comparteixo. Potser dit amb unes altres paraules: la por al catalanisme és anterior al catalanisme.

El catalanisme esdevindrà com a tal molt a pesar dels plantejaments que tenien els catalanistes fundadors?

A veure… Aquí hi torna a haver un problema de determinisme. O de mecanicisme. El catalanisme ha “esdevingut”, però hagués pogut no fer-ho. Reprenem la llista de regionalismes que fèiem fa una estona i mirem si tots han seguit el mateix camí. No, perquè no és una qüestió de ritmes; és una qüestió de processos històrics. Una regió no és una nació avant la lettre. Massa sovint confonem aquests dos conceptes…

Abans, quan apuntava que Albert Balcells poc o res té a veure amb les tesis de Marfany, pensava en el fet que defensa que la Renaixença sí que va ser el caldo de cultiu, el pas previ necessari, en el qual es desenvolupa el nacionalisme català. És més, acaba dient que «les nacions polítiques han estat abans nacions culturals». Aquesta sentència, des del meu punt de vista, és problemàtica. Tornem a la teoria: què són les nacions? Jo no ho sé, però per a Benedict Anderson, i el cito a ell perquè em sembla que ha elaborat la definició més reeixida fins al dia d’avui, són comunitats polítiques imaginades com a inherentment sobiranes i limitades. Dues coses a comentar. Primer, són comunitats que s’imaginen, i recalco imaginen, com a sobiranes. Una altra cosa és si a la pràctica ho són o no (nota a peu de pàgina: pensem-hi per al cas català…). Segon, són comunitats polítiques. És a dir, que les «nacions culturals» no serien «nacions». Què serien, doncs? Regions. I, per tant, totes les «nacions polítiques» serien «nacions». Fa pocs dies, el ministre [d’Exteriors Josep] Borrell ens ho il·lustrava a la perfecció. Quan l’entrevistador de la BBC li preguntava si Catalunya és una regió o una nació, ell responia ràpidament que una nació. Després, però, va haver de matisar que és «una nació sociològica, una nació cultural que té un sentiment d’identitat col·lectiva, però que no és una nació política, que és la base d’un estat». És a dir, que Catalunya és només un sentiment, però que, en cap cas, pot ser font de dret. Clarament ell pensava, ja d’entrada, que Catalunya era “només” una regió d’Espanya més. Us sona això, oi? Tornem a formular, ara, Balcells: les nacions han estat abans regions. Protonacions?, nacions avant la lettre? Ui…

Si tornem als homes de la Renaixença, i també ho trobem als «quadres del primer catalanisme polític» —ja em perdonareu la manca absoluta de perspectiva de gènere—; ells entenen que la nació és Espanya. No hi ha cap mena de contradicció. El patriotisme espanyol és racional, Espanya és el progrés i el futur. En canvi, l’«amor al país» que abans comentàvem és sentimental, irracional, passat. És alguna cosa que ja no tornarà: un record. Segons Joan Lluís-Marfany, però, un és de naturalesa subordinada a l’altre. Aquesta era la dicotomia d’aquests homes.

Per tancar l’entrevista et farem una pregunta en clau periodística, espero que ens perdonis. Si Valentí Almirall agafes una màquina del temps i viatgés al present, que n’opinaria sobre la manera que tenim avui dia de viure la catalanitat?

Aquí, crec, que hi ha alguns assumptes previs a tractar. En primer lloc, el que en termes gramscians seria el «sentit comú», o la gramàtica d’època. La manera d’entendre les societats canvia radicalment amb els processos de democratització nascuts arran de la Gran Guerra. És el naixement del segle xx. Gran part de la historiografia espanyola, però, tradicionalment ha entès que és la desfeta de 1898 la que marca el naixement del nou segle, que és el canvi radical. Jordi Casassas en la seva última obra, La voluntat i la quimera, apunta, en contraposició, que hem de començar a assolir “paràmetres” historiogràfics europeus i situar la Primera Guerra Mundial com el veritable punt d’inflexió. De fet, el noucentisme no deixa de ser això. En tot cas, només volia aclarir que les identitats vuitcentistes i les actuals no tenen res a veure. A mi mateix em costa d’entendre els personatges que treballo…

I, en segon lloc, hi ha hagut canvis de fons pel que fa a la composició social mateixa que impedeixen de donar una resposta clara a la pregunta. Els processos migratoris, tant externs com interns, han portat a la necessitat d’incorporar aquests nous agents a la concepció d’identitat. No podem definir una identitat sense tots els actors que la viuen. I això ens porta a una altra qüestió, la catalanitat avui en dia té més a veure amb el concepte de «ciutadania», que abans no existia tal com l’entenem ara, que no pas amb el de sentiment de pertinència identitària. I d’aquí neixen algunes de les definicions actuals: «és català qui viu i treballa a Catalunya», «català és qui se senti català» o «¿qué pone en tu DNI?».

Tot aquest rotllo, per acabar dient que la diferència principal és que, en l’actualitat, hi ha la convicció, per part d’una gran part de la gent qui viu a Catalunya, que aquesta comunitat és subjecte polític i que, per tant, ha de tenir certes atribucions vinculades a la sobirania. I, per descomptat, que aquesta es pot exercir de totes les maneres possibles: de manera federal, unilateral, bilateral, etcètera. Aquest és el canvi principal: entendre que el territori on vius és una nació. Hi ha un exemple, fruit de la meva recerca, al qual sempre recorro per explicar això: el cas del farmacèutic puigcerdanès Josep Maria Martí i Terrada. Va ser delegat de la Unió Catalanista per la Cerdanya a les assemblees dels anys 1892, 1893, 1894, 1895 i 1901. És a dir, que va participar, per exemple, a les Bases de Manresa. Tornant als conceptes gramscians, el podríem considerar un intel·lectual orgànic del catalanisme de l’època. Doncs bé, aquest mateix senyor escriu en un article que l’actual Pare de la Pàtria Otger Cataló és «el héroe legendario de la reconquista de la patria, de cuyo nombre se supone derivar el que actualmente lleva la region de España que habitamos». I continua: «se avivó el primer gérmen de la nacionalidad catalana, de aquella nacionalidad que sacudiendo bien pronto el yugo de los reyes Francos, habia de volver á ser, como ya lo era en su espíritu, española, como todas las demás de la Península, y por su carácter y sus virtudes, nacion fuerte, ejemplar, libre é independiente». D’aquests exemples, en trobaríem a bastament. La nació, com queda clar, és Espanya. I, d’aquí, se’n deriven uns mites fundacionals i uns relats historicistes concrets. És aquest corpus mental el que ha canviat.

Per acabar, i si se’m permet la ironia, crec que Valentí Almirall entendria molt més les posicions unionistes, constitucionalistes o nacionalistes espanyoles —no sé com s’han d’anomenar— que les independentistes. Tota l’entrevista ha girat al volant de com els catalans, si és que existeixen com a bloc únic de pensament, veuen i entenen Espanya. I si canviem el focus d’atenció? L’altre dia vaig veure per Twitter que Sàpiens publicava una cita del president del Consell de Ministres Francisco Silvela de l’any 1900 que deia el següent: «Yo creo que hay un gran número de enfermedades, y singularmente las enfermedades nerviosas, para las cuales es perfectamente perjudicial todo lo que sea excitación, y aun la conversación sobre ellas; y no le doy al catalanismo más alcance ni más carácter que el de una verdadera enfermedad nerviosa». I vaig tornar a pensar en el nostre espàrring Borrell, quan deia que calia desinfectar un país malalt. Enteneu que faig aquesta relació molt pel boc gros. Amb tot, però, de ben segur que Almirall no seria actualment a la presó…

Read More

Les revoltes són un camp d’estudi prolífic per a la investigació dels i les historiadores modernistes. Al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII s’esdevenen per tota Europa nombrosíssims esclats que van sacsejar l’ordre social i van qüestionar bona part de les polítiques que els grans magistrats reials van decidir-se a impulsar, en una època on les grans monarquies europees maldaven pel control dels emergents mercats i en mantenir la seva hegemonia (cas de la Corona Hispànica) o imposar-ne una de nova (cas del Regne de França).

La qüestió ha sigut un tema prou conegut per la historiografia, sobretot a Europa, més que a casa nostra. La historiografia francesa, sobretot, va centrar-se en aquesta qüestió durant els anys 60 i 70 del segle passat, en gran part esperonada pels grans tumults que s’ocasionaren a partir del Maig del 68 i les lluites obreres dels setanta. Avui dia, el debat ha perdut pistonada tot i que, com llavors, les recents experiències de mobilització social donen peu a obrir velles qüestions que tenen a veure, com llavors, amb la comprensió de la societat a partir d’aquests fets que anomenem “revoltes”(Gauthier, 2015).

Les revoltes dels segles XVI i XVII tingueren, en la seva gran majoria, un fort component antifiscal i de rebuig a les ordinacions dels grans ministres reials (Richelieu, Olivares o Mazzarino). Els casos de la Corona francesa i de la Corona Hispànica sobten per les seves similituds en aquest cas. El segle XVII, sobretot en la seva primera meitat, és un moment en què es fa notar una crisi secular que durarà fins els darrers decennis de la centúria. Això es traslladà en males collites i crisis de subsistència, que van agreujar-se per la irrupció d’epidèmies de pesta (a Catalunya, fou famosa la de 1649-52) i per l’esclat de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). Pel cas de França, cal tenir en compte la devastació del territori causada per les Guerres de Religió (1562-1598) durant la segona meitat del segle XVI i que en algunes regions s’allargà fins els primers decennis del XVII, moment en què es va desfer totalment el partit hugonot en 1629 després del setge de La Rochelle.

La necessitat de mantenir mobilitzats els exèrcits, en gran part mercenaris i el manteniment de la burocràcia estatal “obligaren” als monarques ha augmentar les exaccions fiscals. Això en força casos comportà al mateix torn una reformulació de l’estructura de recaptació dels territoris, sobretot aquells vinculats a la Corona de forma “composta”, com el Principat de Catalunya (amb l’arxiconeguda Unión de Armas), o els anomenats Pays d’États a França, amb privilegis i amb prerrogatives pròpies pel que fa a la recaptació i ordenament d’impostos com la taille.  

Pillage d’un village, 1640. Sébastian Vrancx. Il·lustra a la perfecció els abusos comesos per les tropes de soldats en el seu pas pel territori.
Pillage d’un village, 1640. Sébastian Vrancx. Il·lustra a la perfecció els abusos comesos per les tropes de soldats en el seu pas pel territori.

Les revoltes del sis-cents al Principat de Catalunya

En aquest punt, voldríem fer un ràpid repàs del que foren els principals aixecaments que es van donar a Catalunya (i els Comtats) al llarg del segle XVII. Aquests són el cas dels aixecaments i motins posteriors al Corpus de Sang, al llarg de l’estiu de 1640, l’anomenada Revolta dels Gorretes o Barretines de 1687-89 i la revolta dels Angelets de la Terra, entre 1667-75.

El Corpus de Sang va fer esclatar tot un conjunt de tensions que es venien patint al territori català (a les vil·les i ciutats, però sobretot al camp) d’ençà que França declarà la guerra a la Corona Hispànica en 1635. La intenció del Comte-duc d’Olivares de fer contribuir fiscalment a Catalunya i la resta de regnes que conformaven la Corona, i que va topar amb l’oposició de les Corts de 1626, es va acabar concretant amb la política d’allotjaments malgrat en les constitucions catalanes estava escrit que la presència de soldats del rei al territori només podia ser en cas de tropes enemigues al Principat i amb l’acceptació dels catalans. Aquest fet, sumat amb què no es va voler respectar les exempcions que moltes vil·les tenien pel que fa a aquesta pràctica, va generar una escalada de tensió entre soldats i comunitats que va tenir com a conseqüència la crema de vàries cases de Santa Coloma de Farners i de l’església de Riudarenes a la primavera de 1640.

Després dels fets del 7 de juny de 1640, i ja encetada la Guerra dels Segadors, diversos grups de revoltats es van anar movent pel territori, portant la flama de la revolta arreu. Un cas paradigmàtic fou el de l’entrada dels “segadors” a la vila de Vic, a la tardor-hivern de 1640. Allà es van repetir els fets que havien tingut lloc a Barcelona durant l’aixecament del Corpus, així relatats pel pagès Joan Guàrdia en el seu dietari:

Y aprés, dins pochs dias, a la siutat de Vich varen antrar de nit molta gent y varen matar lo conseller an cap, y varen posar foch a casa d’en Graniollachs y aspallaren la casa a don Lluís y varen fer un bel foch al Marcadal y cremaren molta cosa d’en Parés, y lashoras se n’anà y va renunciar lo bastó de sot-vaguer.” (Guàrdia, Pladevall, & Simón Tarrés, 1986, p. 61)

Violència contra els “traÿdors”, aquells qui havien facilitat els allotjaments en contra de les protestes de la gent de “la terra”, saqueig dels seus domicilis i crema pública dels seus béns. Tots ells elements claus de les revoltes cinc i sis-centistes que comentarem tot seguit. La violència, però, fou també contra els escamots de soldats. Uns dies abans dels fets de Santa Coloma i Riudarenes, ja comentats, podem esmentar el setge que patí el tercio de don Juan de Arce a la vil·la d’Amer, per part d’un contingent de 3000 amotinats; o l’enfrontament entre revoltats i soldats a Sant Celoni poc abans del dia del Corpus.

El cas dels Angelets de la Terra, al comtat del Rosselló, tingué lloc contra els intents d’uniformització fiscal que van encetar-se a França entre 1620-1630 i que va comportar no pocs enfrontaments amb els “pays” durant bona part del segle XVII (almenys fins ben entrat el darrer terç del segle XVII). En el cas del Rosselló, cal tenir en compte que era un territori recentment incorporat a la Corona francesa a partir del Tractat dels Pirineus de 1659. La causa última de l’aixecament fou el rebuig a l’establiment de l’impost de la gabella. Una taxa sobre la sal que els francesos van voler aplicar als Comtats en 1661 i que implicava l’encariment d’aquest producte, que servia per alimentar al bestiar i, per tant, prou necessari per a les economies pageses. El primer aixecament tingué lloc en 1667-68, i s’estengué ràpidament per tot el Vallespir. El grup dels revoltats, dirigit pel pagès Josep de la Trinxeria, van dedicar-se a perseguir i executar els cobradors de l’impost de la sal. Després d’un període de treva, les hostilitats es van reemprendre a partir de 1670, amb la captura arbitrària de Joan Miquel Mestre, un dels líders dels revoltats i lloctinent de Josep de la Trinxeria.

Durant aquest segon aixecament, es van prendre les viles d’Arles i Ceret durant l’hivern i la primavera de 1670. La revolta fou aturada amb la intervenció armada de prop de 5000 soldats, els seus líders executats o fugits i les vil·les que foren epicentre de la revolta, com Prats de Molló (d’on era Josep de la Trinxeria) o Sant Llorenç de Cerdans, durament reprimides i multades entre 1674-1675.

L’arbre dels penjats de Jacques Callot. Mostra del destí que esperava a molts dels revoltats. El mateix que també van patir molts cabdills dels aixecaments catalans.
L’arbre dels penjats de Jacques Callot. Mostra del destí que esperava a molts dels revoltats. El mateix que també van patir molts cabdills dels aixecaments catalans.

Finalment, no podem pas deixar d’anomenar l’anomenada Revolta dels Barretines o dels Gorretes, també coneguda pel nom de Revolta de la Terra per part d’alguns historiadors. Aquesta tingué lloc en la forma d’un aixecament pagès en 1688, després d’un any de males collites causades per una plaga de llagosta de la qual “ya no hay más que una muy pequeña parte de la provincia que no haya padecido esta epidemia”, tal i com relatava el tresorer del Consell de Cent de Barcelona en una missiva destinada al Consell d’Aragó (Dantí i Riu, 1982). Juntament amb aquesta situació, s’hi van sumar altra volta els allotjaments. Primer es provà de resoldre amb la intervenció de tres diputats eclesiàstics que van elevar les queixes dels pagesos al rei, essent immediatament destituïts dels seus càrrecs per haver actuat al marge de la institució. Durant el mes d’octubre, el capità Fèlix de Ballaró va exigir als habitants de Centelles una contribució per a l’allotjament de les seves tropes de 24 rals diaris, aquests es negaren i el virrei envià a la vila dues companyies sota les ordres del napolità Domingo Pignatelli i el castellà Antonio Serrano. El dia 7 esclatà el conflicte a partir d’una brega entre un soldat i una dona de la vila, Centelles s’alçà en armes al crit de “via fora!” i van aconseguir expulsar els soldats. Els sublevats van emprendre llavors vàries accions, van dirigir-se a Barcelona per a fer valdre les seves queixes contra els allotjaments i per altra banda van convèncer a les localitats i comarques veïnes per unir-se a ells, conformant una autèntica força armada que es plantà a les portes de Barcelona a la primavera de 1688 exigint la fi dels allotjaments, el perdó general i la restitució dels diputats cessats.

Durant l’estiu de 1688, es donaren diversos aixecaments a Manresa, Sabadell, Berga, Puigcerdà i al Baix Llobregat. Aquests motins tenen un caire antisenyorial (cas de Manresa, contra les intencions dels canonges de la Seu de cobrar delme a productes fins llavors exempts de renda) i contra els potentats locals que en moltes d’aquestes localitats es trobaven exempts pel que fa a l’allotjament de tropes i a les contribucions associades. A la tardor, amb el virregnat del duc de Villahermosa s’ideà que qui cobrés l’impost relatiu a l’allotjament de tropes fos la noblesa local, sota el caràcter d’un “donatiu”; només van acceptar-ho les vil·les de Mataró, Moià, Hospitalet i Sabadell. Les àrees rurals d’Osona i el Vallès, d’on principalment provenien els revoltats, s’hi van negar.

Durant el mes de novembre i quan el virrei, amb el suport de les institucions catalanes, comença a introduir tropes al Principat, hi ha el darrer aixecament pagès armat, amb un contingent de fins a 1200 pagesos que en el seu camí cap a Barcelona intenten alçar les localitats vallesanes i maresmenques, amb èxit relatiu. Al mateix torn, la noblesa catalana s’alinea totalment de part del virrei i participa a partir de llavors de la repressió dels revoltats. La revolta finirà als inicis de 1689 amb els principals líders de l’aixecament executats o bé fugits en territori francès.

Els aspectes interpretatius de la revolta a l’Antic Règim

La gran quantitat d’investigadors que han treballat sobre aquests fets, han permès d’assajar una certa “sociologia” de la revolta que ens permet entendre els aspectes més rellevants de les expressions populars violentes. Elements, més que reiteratius, podríem dir que ben presents al llarg de tota la geografia europea del període, també pel cas català.

Per començar, la religió és un aspecte central en l’articulació social de les societats precapitalistes. Dota d’una cosmovisió, unes pautes i una moral que permeten ordenar la vida social i dotar-la d’un “sentit comú” que delimiti allò que és lícit d’allò que no ho és. No és gens estrany trobar-se amb crits de “Visca la Sancte Mare Església” o “Visca el Sanct Offici” a Catalunya durant els successius aixecaments populars del Corpus de Sang i abans i després de 1640. En el cas de la Guerra dels Segadors, és especialment rellevant l’aspecte legitimador que exerceix el fet religiós, quan el bisbe de Girona decideix excomunicar els tercios responsables de la crema de les esglésies de Riudarenes i Santa Coloma de Farners. A ulls del poble, es tracta de l’element definitiu que dóna aire a l’ús de la violència contra la soldadesca.

El reialisme és també ben present en l’univers comunicatiu dels revoltats. Les constants advocacions al rei sobten atès que és precisament la necessitat recaptatòria per a pagar les guerres el que generarà noves pressions fiscals que seran contestades per les comunitats per la via violenta. El rei, però, com la religió (no oblidem que el monarca era el virrei de Déu a la terra) és un element de justícia suprema i d’ordre. En la visió popular, l’advocació reial tenia un element legitimador de la seva protesta: el rei es deu als seus súbdits i no ha de voler la seva desgràcia, un cop fet saber que el poble desaprova unes ordenances que generen rebuig, el rei actuarà sàviament retirant l’impost; tal i com reclamaven els Nu-Pieds normands en 1639 al crit de “Vive le Roi sans gabelle”. No està clar si per una banda la voluntat popular considerava el rei com una figura presa pels enganys de ministres i recaptadors d’impostos corruptes, que seran sovint els objectius principals dels aixecaments antifiscals, o bé entrava dins una estratègia de legitimació.

El que està clar és que malgrat alguns van considerar les revoltes populars com a actuacions cegues, els seus objectius eren totalment específics i tenien com a finalitat última la restauració d’un ordre que havia sigut pertorbat per les accions desmesurades dels “traïdors”. Aquests, seran els recaptadors d’impostos (gabeleurs o gabellots -com els anomenen els Angelets de la Terra), els magistrats de l’Audiència i oficials del Virrei que obliguen als allotjaments, els especuladors i mercaders que s’enriqueixen amb el preu del gra, els soldats que es desplacen devastant el territori… Durant els aixecaments, els revoltats proposaran a notables locals (gentilhomes, magistrats de les vil·les, eclesiàstics) unir-se a la causa i, en el cas de les revoltes iniciades al camp, de permetre la seva entrada a la vil·la. La voluntat dels revoltats és estendre les seves reivindicacions per tot el país i sumar el màxim de suports i complicitats possibles al motí: així ho feren els Croquants del Périgord, convocant als pobles circumdants a unir-s’hi en assemblea; de la mateixa manera, els revoltats d’Osona durant 1688, juntament amb el poble menut de Mataró, van obligar als fins llavors reticents jurats de la ciutat a unir-se al front comú contra els allotjaments, sota amenaça de cremar-los llurs cases.

Escrit del virrei Villahermosa advertint de la revolta de 1689. El toc de campanes fou també una senyal clara de crida a la revolta durant els aixecaments populars al regne de França durant el mateix període.
Escrit del virrei Villahermosa advertint de la revolta de 1689. El toc de campanes fou també una senyal clara de crida a la revolta durant els aixecaments populars al regne de França durant el mateix període.

La violència contra els “traïdors” era un tret característic dels motins. Gairebé sempre s’exercia de forma col·lectiva; els revoltats entraven a les seves cases, els treien fora i allà eren apallissats, assassinats, o bé arrossegats; rebent el mateix tractament que els lladres (no de forma casual els Croquants s’anomenaven també a sí mateixos Chasse-Voleurs (caça-lladres). Els seus béns (mobles, objectes comuns, papers) eren també trets fora de l’habitatge i sovint cremats enmig del carrer, com se’ns relata durant el Corpus de Sang quan “els de la terra” es van dedicar a assaltar i saquejar les cases dels magistrats de Barcelona i els “traïdors” de Vic. Tota aquesta actuació era un acte catàrtic per la multitud, en la mesura que, d’aquesta manera, s’intentava punir una actitud que havia atemptat de forma directa contra els consensos comunitaris. D’aquesta manera, els revoltats actuaven conscientment i de forma solidària amb el que s’ha anomenat “cultura de represàlies”: davant una actuació considerada il·lícita, el poble tenia el deure i el dret de castigar-la per retornar l’ordre que havia estat maculat.

Les revoltes doncs, no són pas en cap cas tumults de violència cega i descontrolada, malgrat així siguin relatats pels contemporanis, molts d’ells possibles objectius del furor popular (el terme francès émeute (emoció) és recurrentment utilitzat, fent referència a actuacions mancades de tota racionalitat). Els revoltats en un inici sempre cerquen justícia, en la definició de la qual sempre hi ha un component religiós, diví, o en apel·latiu al governant “natural” de la nació, el rei. Els elements que hi ha sobre la taula són els abusos i les traïcions d’aquells que actuen en profit propi i en contra de la comunitat, no les jerarquies socials: els objectius a punir no seran els “rics” en sí, sinó els “enriquits”, el mercader, l’especulador, el soldat o el senyor feudal que actua de forma desmesurada, o bé aquells que actuen de costat dels desestructuradors de l’ordre pagès: els “traydors”

Lluita de classes sense classes?

El cèlebre treball de l’investigador rus Boris Porschnev (Les seulevements populaires en France au XVII siècle, publicat en 1963) va ser criticat pel fet de plantejar els aixecaments populars de l’època moderna com a lluites de classes. En el seu assaig, plantejava que un front format pel poble menut i els pagesos s’enfrontava a la burocràcia estatal i l’exèrcit, als quals en darrer terme s’hi unirien els propietaris (noblesa i també burgesia, renunciant al projecte revolucionari) per a esclafar les revoltes. El seu principal crític, Roland Mousnier, respongué demostrant com la presència de burgesos i aristòcrates locals no era estranya entre les fileres dels revoltats. Davant una interpretació basada en els “fronts de classe”, Mousnier va preferir-ne una que posava l’accent en les “solidaritats verticals”, abans que les horitzontals (Lublinskaya, 1979). Es tractava d’una lluita de les comunitats contra l’Estat; una lluita conservadora i reaccionària, atès que demanava tornar a un estat de coses anterior. Però com hem dit, els aixecaments no són fets esporàdics, instigats per moments puntuals. Els objectius immediats que apareixen en les reivindicacions dels subalterns fan referència a una lògica de confrontació que no s’esdevé només en el fenomen de l’aixecament. Com si no podem valorar el fet que no poques revoltes adquireixen conats de radicalització que els porten a qüestionar l’ordre social?

La qüestió doncs, ens porta a plantejar-nos si les revoltes populars del període preindustrial no obeïen a una lògica de lluita de classes. Les comunitats pageses o el poble menut vilatà de l’edat moderna no constituïen una classe si com a classe entenem un subjecte social que expressa de forma conscient la seva situació d’explotació donada per la posició que ocupa en les relacions de producció. Sens dubte la seva situació com a productors directes els situa amb interessos contraposats amb aquells que es volen apropiar de l’excedent produït, siguin senyors laics o eclesiàstics, recaptadors de l’impost reial, soldats que exigeixen allotjament, etc. El problema el tenim quan volem donar compte d’aquestes constants relacions d’un grup social a partir d’un fet puntual com són les revoltes. Efectivament, al llarg dels segles XVI i XVII la conflictivitat que genera una comunió d’interessos contraposada no es vehicula només a partir de l’expressió violenta. Tenim nombrosos exemples de comunitats que pledegen contra els seus senyors pel pagament del delme, per l’ús dels comunals o per les ingerències que aquests fan en els sistemes d’elecció dels representants comunitaris. Aquesta conflictivitat tenia els seus canals amb els quals s’arribaven a certs nivells de consens, però prefigurava un agent com era la comunitat pagesa o la vil·la, zelosa de les prerrogatives arrencades al senyor o al rei. Un agent que si ve no s’expressava en els termes moderns de “classe” havia desenvolupat una consciència d’ella mateixa situada, indubtablement, sobre el fet de l’explotació econòmica i el domini polític per part dels senyors i l’Estat feudal. Prerrogatives, totes elles, que conformaven aquest concepte articulador que s’expressa en l’inconcret, però poderós, terme de “terra”.

Read More

← “Comtes” Capítol 3: Triomf i tragèdia

Un cop visualitzat el quart i últim capítol de la sèrie podem dir que ens trobem davant d’una bona obra cinematogràfica de caràcter històrico-divulgatiu. Cal tenir en compte que, tot i ser una producció de petit format, ha estat realitzada amb l’assessorament de grans noms de la historiografia catalana com Josep Maria Salrach o Dolors Bramon, entre d’altres. El fet que tots els experts que apareixen al llarg dels episodis siguin historiadors de formació pot semblar una obvietat, però -i aquí ens permetreu un xic d’orgull i reconeixement gremial- és quelcom de cabdal importància. Cal, d’una vegada per totes, reconèixer la feina dels historiadors, d’aquells que han estudiat la disciplina a les universitats, aquells que recuperen la Història -sí, amb majúscules- als arxius i als jaciments i els que la difonen per mitjà d’obres científiques. Així, doncs, aquest és un element més per tal de reconèixer la bona feina feta amb aquesta telesèrie, la qual ha vetllat pel rigor històric, allò pel qual treballem en la nostra professió d’historiadors, tants cops víctima de l’intrusisme.

Pel què a l’aspecte relatiu a l’entreteniment, més enllà del divulgatiu, cal ressenyar també l’aposta que s’ha fet per a dur a la pantalla bons professionals del món de la interpretació del nostre país, la qual cosa no fa sinó sumar-li vàlua a aquesta producció.

Un cop feta la crítica general a la sèrie ens agradaria centrar-nos en els aspectes històrics de l’episodi que ens ocupa. La figura de Borrell II ens resulta d’un especial interès, ja que tant la seva figura com els temps que li van tocar viure estan revestits d’un gran atractiu. Es pot dir que va ser el personatge que va dotar al comtat de Barcelona de la seva preeminència enfront dels altres comtats -d’aquí sorgiria el futur Principat de Catalunya, on el seu governant és comte de Barcelona, és a dir, el princeps, o primer d’entre els comtes.

Representació de Borrell II al rotlle de la Genealogia del casal d'Aragó, elaborat al monestir de Poblet vers el 1400. Font: Viquipèdia
Representació de Borrell II al rotlle de la Genealogia del casal d’Aragó, elaborat al monestir de Poblet vers el 1400. Font: Viquipèdia

Comencem pel principi, però. Ja els seus primers anys de govern resulten curiosos, doncs va cogovernar juntament amb el seu germà petit, Miró I. Segons sembla aquest govern va funcionar prou bé, ja que mentre Borrell s’encarregava de la política exterior dels comtats, Miró va ocupar-se en el manteniment, sobretot, dels afers interns de la ciutat de Barcelona. Es creu que va ser obra d’aquest segon la creació del Rec Comtal, i que el mateix carrer de Regomir tindria l’origen en la seva figura -“rego”, rec, del comte Mir.

La política exterior de Borrell II va ser de gran importància, ja que els seus territoris es trobaven entre dues grans potències del moment: l’Imperi Franc, al nord, i el Califat de Còrdova, al sud dels comtats catalans. També cal tenir present els seus contactes amb la seu papal, a Roma. Fruit de la política exterior de Borrell II, en aquest cas relacionada amb el seu casament amb Letgarda de Tolosa -una princesa occitana- és la trobada amb Gerbert d’Orlhac, el que serà el futur papa Silvestre II, “l’home més savi del seu temps”.

Aquí podríem fer un petita crítica relativa a la representació que se’ns fa de Gerbert d’Orlhac a la sèrie -interpretat per l’Albert Triola. Si tenim en compte que Gerbert va néixer al voltant de l’any 939, i que va trobar-se per primera vegada amb Borrell l’any 967, en el moment de l’encontre amb el comte el monjo rondaria els 28 anys. D’aquesta manera podem dir que cal imaginar-se un personatge més jove que no pas aquell que ens trobem en pantalla.

Però no ens aturem aquí amb Gerbert d’Orlhac, si us plau. Tal com bé s’explica en l’episodi, és la situació geogràfica privilegiada en què es troben els comtats catalans, a tocar de l’Al-Àndalus, -que si bé en l’aspecte militar era un contratemps, en el cultural va ser tot el contrari- la que va fer que en Gerbert s’interessés per seguir la seva formació en terres catalanes.

Gerbert va venir a Catalunya a estudiar el quadrivium, és a dir, l’aritmètica, la música, l’astronomia i la geometria. És, doncs, gràcies a la proximitat als musulmans, els quals van fer grans avenços en els camps, sobretot, de les matemàtiques i l’astronomia que Gerbert va poder formar-se als monestirs de Ripoll i Vic, els quals comptaven amb unes grans biblioteques, sobretot el primer. A partir d’aquests coneixements va ser possible que introduís a l’occident cristià, per exemple, el concepte del zero i l’ús de l’astrolabi per al càlcul de la posició de les estrelles.

Astrolabi de Barcelona, el més antic amb caracters carolingis. Atribuït a Sunifred Llobet, qui va ser mentor de Gerbert d'Orhalc durant la seva estada a terres catalanes. Font: MNACTEC
Astrolabi de Barcelona, el més antic amb caracters carolingis. Atribuït a Sunifred Llobet, qui va ser mentor de Gerbert d’Orhalc durant la seva estada a terres catalanes. Font: MNACTEC

Gerbert, però, no va estar pas sol en aquesta estada. Un personatge que el va tutoritzar i que va ser un dels més importants de la Catalunya del moment va ser el bisbe Ató de Vic, al qual trobem a faltar en aquest capítol.

L’estada de Gerbert va finalitzar el 970, moment en què va acompanyar a Borrell II i Ató a Roma per tal de què la seu papal restituís la província episcopal Tarraconense i separar els bisbats catalans de l’arquebisbat de Narbona, del qual depenien en aquell moment. Un cop a Roma, l’emperador Otó I el va nomenar tutor del seu fill, el futur emperador Otó II. També cal tenir en compte que Gerbert tenia unes grans ànsies d’aprendre la lògica, motiu pel qual va cercar un home in logica clarissimus, Geran, ardiaca de Reims, a qui Gerbert va ser confiat per ordre de l’emperador.

Tal com podem veure a l’episodi Gerbert va seguir mantenint llaços amb els comtats catalans, treballant per tal d’evitar la desfeta d’aquests a mans dels àrabs. L’error el trobem, però, en el fet que en l’episodi apareix Gerbert el 985, a Roma, aconsellant al papa de què ajudi a Borrell II contra Almansur. Sabem, però, que en aquell any Gerbert no era pas a Roma, sinó a Reims, on des del 983 va fer de conseller de l’arquebisbe Adalberon, des d’on va afavorir el nomenament d’Hug Capet com a rei de França. Sí que han quedat, d’altra banda, testimonis -que bé podrien haver aparegut al film- dels esforços que va fer Gerbert per tal d’intentar respondre a les demandes d’ajuda del comte Borrell després del desastre de Barcelona. Un exemple d’això és la carta escrita per Gerbert -a la fi del 987- en nom del rei Hug Capet, del qual era el secretari. En aquesta carta Hug Capet deia al comte Borrell, amb frases plenes d’amabilitat diplomàtica, que si volia ajut militar anés a Aquitània abans de la Pasqua de l’any 988 a prestar-li fidelitat, enlloc de pactar amb els àrabs. En l’estil, però sobretot en la moderació de les frases i conceptes, traspua clarament l’amistat de Gerbert pel seu antic protector, el comte de Barcelona.

Quelcom que, al nostre parer, també s’hagués pogut veure reflectit en aquest darrer episodi hagués pogut ser la gran riquesa de Còrdova. D’entre totes les ambaixades que va enviar Borrell II a la capital califal el cronista Muhiyit al-din Ibn al-Arabi, a través d’un text de caràcter èpico-històric, a tall d’exemple, en va parlar de la següent manera:

Una ambaixada de cristians d’Ifrang havent-se presentat per veure el califa, aquest volgué omplir-los de por mostrant-los la magnificència de la seva reialesa. Féu estendre catifes des de la porta de Còrdova fins a la porta del seu palau de Medina al-Zahara en la distància d’una parasanga i col·locà a dreta i esquerra del camí una doble fila de soldats que portaven desembeinats uns amples sables allargats que sostenien tocant-se de puntes com les bigues d’un taulat. Per ordre del sobirà els diputats avançaren sota aquest passatge cobert. La por que els causà aquesta presentació fou gran, i així hagueren de fer camí fins a la porta de Medina al-Zahra. Des d’aquesta porta fins al lloc on havia de donar-se l’audiència, el califa havia fet cobrir el sòl de peces de brocat i havia fet col·locar en certs indrets dignataris que haurien pogut ésser presos per reis, ja que seien en magnífics setials i anaven revestits de brocat i de seda. Els diputats cada vegada que veien un d’aquests dignataris es postraven, imaginant-se que es tractava del califa; però els era dit: “Dreceu-vos; no és més que un esclau entre els seus esclaus”

Tot havent fet un intent per mostrar aquesta riquesa de la cort cordovesa, potser, s’hagués pogut trencar amb la monotonia de les escenes interiors de la sala del tron comtal de Barcelona i, alhora, fer justícia al palau de Madínat az-Zahrà, més enllà de l’escena dels banys àrabs -tot i que podem comprendre les limitacions en la producció del telefilm.

Mesquita de Còrdova, mostra del poder califal. Font: ruralidays.com
Mesquita de Còrdova, mostra del poder califal. Font: ruralidays.com

Una altra llicència històrica que creiem que s’han pres a l’episodi seria, justament, l’escena als banys on Almansur i l’ambaixador del rei pacten deixar desemparats els comtats catalans enfront del pròxim atac musulmà. No creiem, doncs, que s’hagués produït tal conxorxa anticatalana. El més probable és que Lotari I -penúltim rei de la dinastia carolíngia- tingués prou problemes per a solucionar el conflicte que mantenia al comtat de Verdum i per a recuperar-se dels seus problemes de salut com per a poder prestar ajut als catalans. Si més no, l’escena de la trama entre els cordovesos i els francs és molt més novel·lesca.

Abans de finalitzar la ressenya permeteu-nos, d’altra banda, donar una mica d’oxigen a la nostra dèria formativa de diplomatistes. Trobem d’un gran interès els comentaris que fan, cap al final del capítol, els doctors Salrach i Cingolani pel què fa a la conservació dels documents per part dels barcelonins durant la ràtzia d’Almansur; “allò més valuós que tenien”, afirmen. I és que no es fa més palès l’aforisme llatí “verba volant, scripta manent” (“les paraules volen, l’escriptura queda”) que en casos així. Tot i que al segle X no podem parlar encara d’un cos notarial públic establert als comtats catalans -aquest arribarà de la Península Italiana al segle XIII- sí trobem una forta voluntat de la població de deixar constància de les seves possessions i dels seus actes. Ens hauríem d’imaginar, doncs, aquests barcelonins acudint als monestirs propers -ja que eren els llocs on es coneixia l’escriptura- com Sant Pau del Camp o Sant Pere de les Puel·les a deixar per escrit les seves compravendes i demés transaccions entre privats. D’aquesta manera, gràcies a aquesta producció, i tota la posterior, Catalunya és, després d’Itàlia, el territori de l’Europa llatina amb més documentació de temàtica notarial medieval. Sabem, però, que el procés de redacció de pergamins no és de l’atractiu de les batalles…

Finalment, per acabar de fer alguna esmena a l’episodi, podríem parlar de l’escena final, on el comte Borrell fa una arenga als barcelonins -que potser peca per presentar un rei gairebé revolucionari, per allò de “respectarem a tots els homes i territoris” o bé allò altre de “no ens deurem a ningú més que a la nostra gent”- que s’arrosseguen després de la desfeta i on podríem dir que proclama de facto la independència dels comtats. Aquesta “independència” no es va produir el 985, immediatament després de la derrota a mans d’Almansur. L’emancipació va esdevenir-se posteriorment, el 988, moment en què Borrell II no va acudir a jurar fidelitat al rei Hug I, de la nova dinastia arribada al tron dels francs, els Capets. A partir d’aquest moment els comtats catalans, al capdavant dels quals trobarem el comte de Barcelona -recordem l’etimologia del mot principat- s’aniran expandint, guanyant força i renom fins a esdevenir la gran potència medieval que va ser Catalunya, formant part de la Corona d’Aragó, la qual tots coneixem, i que trobem reflectida en la frase de Roger de Llúria, recollida a la Crònica de Bernat Desclot:

Ne sol hom pens que galera ne altre vexell gos anar sobre mar, menys de guiatge del rey d’Arago; ne encara no solament galera, ne leny, mas no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar, si o porta hun escut o senyal del rey d’Arago en la coha […]”.

Francesc Collado Sànchez

Francesc Collado (Sabadell, 1992) és graduat en Història per la Universitat de Barcelona (2011-2015), on també va cursar el Màster en Cultures Medievals (2015-2017), que va finalitzar amb el treball El notariat públic a la vila de Sabadell (meitat del segle XIV). Estudi de l’activitat, dirigit pel Dr. Daniel Piñol (UB). També va cursar, a Roma, el Diplôme Européene d’Études Médiévales (2016-2017), organitzat per la Fédération Internationale des Instituts d’Études Mediévales (FIDEM).

Actualment cursa el Doctorat en Cultures Medievals a la Universitat de Barcelona, i sota la direcció del Dr. Piñol prepara una tesi doctoral sobre el notariat medieval a la vila de Sabadell, des dels seus orígens fins al segle XV.

Read More

Fa un temps aquesta revista ja va entrevistar a Marc Andreu i Acebal, autor d’una tesis doctoral i un llibre sobre els moviments veïnals de la ciutat de Barcelona entre els anys 1968 i 1986 on es defensava una visió segons la qual els moviments veïnals i socials, i en aquest cas concret a Barcelona, havien sigut protagonistes en haver aconseguit incidir en les decisions polítiques gràcies a les mobilitzacions massives d’aquella època. L’estudi del moviment veïnal permet corroborar aquesta tesi des d’una òptica d’història social, i estudiant la Transició des de la base de la societat, aspecte oblidat des de sempre per molts tertulians i autors d’articles divulgatius.

Aquesta visió de la Transició és resultat d’una sèrie d’assajos històrics en els quals l’objecte d’estudi és el moviment social. No obstant, la interpretació més generalitzada explica el procés de la Transició a través del seu final, un pacte entre individus que eren dirigents des dels seus respectius col·lectius. En aquesta interpretació existeixen uns matisos: per una banda, aquells que defensen l’establiment de la democràcia, com l’evolució natural del país a causa de la modernització econòmica i del canvi de mentalitat de les classes mitjanes i populars, però també aquells que destaquen la desmobilització com l’element fonamental que va permetre assolir el pacte o aquells que veuen en la moderació de la societat la clau del procés.

Context: la crisi de la dictadura franquista

La història del moviment veïnal que tractarem en aquest article s’ha de contextualitzar en la crisi de la dictadura franquista (Ysas, 2004). Des de finals dels anys 60, la dictadura comença a patir una sèrie de conflictes socials de prou envergadura com per comprendre internament que la pau en la qual es legitimava el seu poder s’estava trencant. La primera mostra clara d’una crisi sistèmica va ser el màxim punt de repressió de 1966 a 1969, que acabà amb el primer estat d’excepció a nivell de tota Espanya l’any 1969, un intent d’arrencar d’arrel el creixement organitzatiu de l’oposició democràtica. Però l’antifranquisme organitzat, lluny de tornar-se inoperant a partir dels anys 70, s’estengué per amplis sectors de la societat, tendí a la unitat política i utilitzà la solidaritat per fer que la repressió fos contraproduent.

La mort de Francisco Franco l’any 1975 no suposà un punt d’inflexió, ja que la gent esperava que el dictador morís a curt termini i la dictadura encara aguantà dos anys més sense eleccions. Tot i així, sí que va suposar la creença per a moltes persones que tot era possible a nivell polític i social. És a dir, es va percebre que l’estructura d’oportunitats polítiques s’eixamplava, i això alhora va portar molta gent a eixamplar, també, els límits mobilitzadors de l’oposició, una oposició que veia la mort de Franco com la possibilitat d’un canvi profund. El president del govern des de 1973, Carlos Arias Navarro, va haver de dimitir el dia 1 de juliol de 1976 després de l’ofensiva sindical i veïnal de principis d’aquell mateix any que havia posat en perill l’inici del regnat de Joan Carles I. El nou president, Adolfo Suárez aconseguí sobreviure adoptant en part i per parts el programa de la Platajunta. Va arrabassar, alhora, la iniciativa política a l’antifranquisme polític i social després d’aconseguir aprovar la Ley de reforma política, aplicar diverses amnisties i convocar unes eleccions generals el juny de 1977.

Fotografia d'un safareig comunal en el Camp de Bota. Font: Barraques.cat
Fotografia d’un safareig comunal en el Camp de Bota. Font: Barraques.cat

Els orígens del moviment veïnal

L’aparició d’aquest moviment social va estretament lligat a les corrents migratòries cap a Catalunya des de la immediata postguerra, i no des dels anys 60, i a les conseqüències d’aquesta immigració: la construcció de suburbis a Barcelona i a la resta de principals ciutats catalanes (Sabadell, Terrassa, Badalona, Hospitalet, Santa Coloma de Gramanet, etc), la construcció dels polígons d’habitatges que avui dia conformen els barris de la perifèria d’aquestes ciutats, i, sobretot, el pas del suburbi al barri (Marin, 2009). És aleshores quan es genera una petita autogestió dels veïns arran de la construcció dels serveis mínims o de les cases d’altres veïns, un procés que necessita espais i temps comuns que van més enllà de la família i connecten tots els veïns, cosa que genera una consciència que normalitza la solidaritat.

Segell de les COI. Font: barraques.cat
Segell de les COI. Font: barraques.cat

L’aparició del moviment veïnal no sols va acompanyada del greu dèficit de serveis i equipaments cívics en els suburbis (falta d’asfalt, de clavegueram, places educatives, transport públic, accessibilitat a l’aigua potable o la compra de productes de primera necessitat, la recollida de brossa i neteja municipal i, per descomptat, qualsevol equipament mínim sanitari) sinó també a l’aparició d’una consciència crítica amb les males condicions de vida: més pobresa no significa més mobilització social i per això en alguns casos el moviment veïnal fou més precoç, en altres aparegué en el moment de major expansió i en altres no aparegué mai.

En aquest sentit tenen una importància capital els “agents mobilitzadors”, aquells col·lectius que actuant legalment o no incideixen en la vida associativa emparant activitats crítiques amb la dictadura (les parròquies o els capellans obrers), tenint una hiperactivitat, fent manifestos llampec, estenent la solidaritat per les vagues obreres als barris amb Comissions Obreres Juvenils o les Comisiones de Barrio (Bordetas, 2012) i creant espais físics on organitzar activitats de tot tipus i parlar dels problemes comuns del veïnat. Mereixen una menció especial revistes com Grama o Can Oriach per convertir-se en referències comunicatives de tot un barri i facilitar, així, la construcció d’una identitat comuna.

Algunes de les accions que es realitzaren abans de l’eclosió social del moviment veïnal foren sobretot de tipus legalista, és a dir, de queixar-se mitjançant els canals legals establerts per la dictadura franquista. Moltes associacions feien enquestes o enviaven cartes i peticions a alcaldes del barri, de la ciutat o al governador.

El pas cap a la Associació de Veïns (AAVV) reivindicativa significà l’inici d’algunes lluites de caràcter massiu, ja que no totes les AAVV eren reivindicatives i el moviment veïnal tenia vida més enllà de les anomenades associacions. Aquest canvi fou degut al fet que els propis veïns organitzats s’adonaren que els sistemes legals i les peticions per condicionar dignament el barri eren inútils i que únicament una acció col·lectiva que trenqués amb la “pau social” de la dictadura, i per tant, una acció fora de la legalitat seria la solució per arreglar allò que havia generat un succés traumàtic per als veïns.

Les Associacions de Veïns en la Transició

La dècada dels 70′ a Catalunya fou d’una gran conflictivitat social, sobretot allà on els barris de barraques havien sigut substituïdes per polígons d’habitatges però amb els mateixos dèficits d’equipaments i serveis. El que cal tenir en compte en aquests anys és que entre la població d’aquests barris es desenvolupà el pensament que es podia viure amb un major nivell de vida i amb els primers conflictes veïnals veieren que es podria aconseguir. Però aquest pensament va lligat en part al salt qualitatiu de passar de viure en una barraca a viure en un pis. També lligava, en part, amb la contradicció entre la imatge que transmetia la dictadura i la palpable desigualtat social existent. Val la pena citar algunes de les accions que protagonitzà el moviment veïnal, cada cop més organitzat entorn les AAVV, i que va permetre fer un salt qualitatiu que a la vegada provocà un salt quantitatiu. Conforme s’avança en els anys seixanta, les accions esdevenen il·legals, i aquest fet era el que implícitament impugnava tot el sistema dictatorial: el sentit d’aquestes accions “il·legals” era alterar l’ordre públic per tal que les autoritats cedissin. I funcionà, a costa d’aguantar molta repressió en forma de multes i detencions. Talls de carreteres per exigir posar semàfors, segrest d’autobusos per demostrar que el transport públic podia arribar als racons més inaccessibles de la ciutat o la vaga d’impostos per exigir un bon manteniment dels pisos de protecció oficial són només alguns exemples d’aquestes accions.

Imatge d'una protesta veïnal al novembre de 1976. Font: manueldelgadoruiz.blogspot.com
Imatge d’una protesta veïnal al novembre de 1976. Font: manueldelgadoruiz.blogspot.com

En aquest context foren diversos elements els que provocaren una extensió del moviment veïnal. Un primer element va ser la coordinació entre AAVV per frenar els plans urbanístics que afectaven diferents zones de la ciutat o diferents ciutats: projectes com la construcció de la Gran Via de Sabadell, el Plan Metropolitano de 1976 o la multiplicació dels plans parcials que revisaven el Plan Comarcal de 1953.

Un altre punt important fou l’aparició de centenars d’AAVV, aproximadament 300 en tot el territori català (Sanchez y Bordetas, 2010), demostrant la capacitat d’aquest tipus d’organitzacions veïnals d’abraçar diverses sensibilitats dins de l’antifranquisme. A la pràctica, això es traduí en que el moviment veïnal agrupà diverses classes socials, tot i que mantenint la identitat obrera en forma de valors i mètodes de lluita, des de Sant Gervasi o l’Eixample fins a Nou Barris o el Carmel passant per el Poble Sec o Hostafrancs. El símptoma més clar d’això fou la coordinació que brindà el moviment veïnal en les lluites de professors, metges i infermers, treballadors de coll blanc que no tenien una tradició organitzativa i de lluita laboral però que foren un clar símptoma que l’antifranquisme ja no era sols activisme sinó una una forma de vida compartida per la majoria de la societat, almenys a Catalunya.

Però l’element més important en aquest període fou la voluntat de representativitat, ja que era la principal diferencia amb les comissions clandestines. Aquesta voluntat es transformava en pràctiques internes horitzontals, obertes, assembleàries i democràtiques, i convertia les organitzacions veïnals en antifranquistes de manera implícita. Gràcies a aquesta voluntat de representativitat es convertiren en interlocutors vàlids i reconeguts per part dels propis veïns, i per part de les autoritats franquistes, que reconeixien així la inutilitat dels canals d’interlocució establerts per ells mateixos. Aquesta voluntat de representació també va passar per la participació de joves, dones i jubilats en els moviment socials, col·lectius que per la seva condició de població inactiva no podien participar del moviment obrer.

Les autoritats reaccionaren amb nivells repressius que s’aplicaven des de feia bastants anys. Però aquesta repressió no funcionà per paralitzar l’activitat de la oposició gràcies als moviments socials, i en especial al moviment veïnal de Barcelona. La solidaritat s’estenia a milers de persones i feia ineficaç la repressió (aquí veiem l’èxit del salt qualitatiu de les accions col·lectives). La participació de tantes persones confirma el poc suport que tenien les autoritats franquistes en les ciutats catalanes i com afectava la crisis del franquisme a nivell local amb ajuntaments paralitzats, alcaldes aïllats socialment i governadors civils obligats a negociar concentracions de milers de persones. La dimissió de fins a dos alcaldes de Barcelona al final de la dictadura fou un altre símptoma de la crisi dels ajuntaments franquistes; coma mínim en una d’aquestes renúncies, el moviment veïnal en fou un actor fonamental en organitzar la campanya “Salvem Barcelona per la democràcia”.

La crisi del moviment veïnal

La crisi a la qual fa referència la historiografia és una crisi de valors i no d’activitat. L’activitat de les organitzacions veïnals continuà a un ritme semblant durant els primers anys de democràcia, però els valors de solidaritat, companyerisme o participació perderen terreny enfront a altres valors de tipus capitalista, que en aquella època s’estaven fent un lloc en la nova societat de consum.

Portada del document Plan Popular. Font: forumgrama.cat
Portada del document Plan Popular. Font: forumgrama.cat

L’anticapitalisme que representava el projecte de les organitzacions veïnals deixà de tenir visualització social en descobrir-se els límits de la Transició i, sobretot, de la política electoral ja en democràcia. El punt d’inflexió fou el moment en què els ajuntaments democràtics governats per les forces d’esquerra antifranquistes (principalment el PSUC), i que havien acollit algunes de les reivindicacions veïnals, s’adonaren del fràgil equilibri entre la pressió al carrer i el treball a les institucions. També hi va haver altres factors: en ser legalitzats partits polítics com el PSUC ja no calia recórrer a les AAVV per convocar manifestacions legals o tenir espais físics on reunir-se. Amb els bons resultats electorals en les eleccions locals de 1979 en algunes ciutats, alguns quadres tècnics i dirigents veïnals es dedicaren a temps complet a la feina institucional i, en conseqüència, el moviment veïnal va perdre part de la capacitat de seguir proposant alternatives viables a ulls dels veïns.

Tot i així, el recorregut del moviment veïnal durant la democràcia ha sigut poc estudiat i els assajos històrics que han tocat el tema aquests últims anys han demostrat la importància del moviment veïnal en la societat, en haver aconseguit paralitzar, com a mínim, una dècada la construcció  de la ciutat capitalista que avui en dia coneixem. Durant força anys, els empresaris immobiliaris i les autoritats es veieren obligades a cedir, pactar o directament anar-se’n per la pressió veïnal. Les organitzacions veïnals aconseguiren articular una alternativa de ciutat democràtica per impugnar totalment el disseny de la ciutat franquista durant el desarrollismo. Els anomenats Planes Populares es basaren en l’interès col·lectiu del sòl enfront a la majoria dominant, defensant la municipalització del sòl i dels serveis de l’ajuntament o la socialització de l’educació i la sanitat, impugnant la lògica capitalista urbana.

Read More

La història de Catalunya i d’Espanya sembla que sigui cíclica en molts aspectes, però especialment ho és en la relació i encaix de Catalunya dins l’estat espanyol. Aquesta relació pren forma de conflicte, molts cops resolt en forma de pactes, però molts altres en forma d’imposició de la força per part de l’estat o la monarquia, si ens referim a aquells períodes en que encara no existia l’estat com a tal. L’exemple paradigmàtic i gairebé fundacional d’aquest conflicte (malgrat anteriorment ja n’hi havia hagut d’altres com la Guerra dels Segadors) és la Guerra de successió, que acaba amb la ocupació militar de les tropes borbòniques en l’actual territori dels Països Catalans, que com a part integrant de la Corona d’Aragó donava suport a l’altre família que reivindicava el tro, els Àustria. Com sabem, la victòria de Felip V de Borbó va suposar la eliminació dels drets i llibertats de Catalunya, i concretament la supressió de les institucions catalanes que ostentaven la representació institucional dels catalans i produïen unes normes pròpies, un dret que s’anava recopilant en diferents textos jurídics. Els borbons, família que ja regnava a França, es caracteritzaven per una visió molt centralista del poder i pretenien uniformitzar tot el territori, tant pel que fa a les seves institucions com a nivell cultural i lingüístic, amb la idea de crear un sol estat-nació de matriu castellana. Això va provocar que a Catalunya la monarquia fos una institució rebutjada deixant un terreny fèrtil per la difusió del republicanisme, especialment després de la Revolució francesa de 1789, i entre altres coses per una estructura social cada cop més capitalista on comerciants i industrials desitjaven un nou règim polític en el que intervenir. No és d’estranyar que després del pronunciament militar de 1868 que va destronar la reina Isabel II, donant lloc a un procés revolucionari de caire popular, a Catalunya es van produir cremes dels Retrats d’aquesta reina i de Felip V. Cremes de fotos del rei que també hem pogut veure els últims anys a Catalunya, acabant amb persones detingudes i declarant a l’Audiència Nacional de Madrid.

Quadre que simbolitza la Revolució de La Gloriosa el 1968, i que comportà l'exili d'Isabel II. Font: Sàpiens
Quadre que simbolitza la Revolució de La Gloriosa el 1868, i que comportà l’exili d’Isabel II. Font: Sàpiens

Aquella fugida d’Isabel II a finals d’un convuls segle XIX, porta a la constitució d’un govern provisional que convoca corts constituents on les forces monàrquiques guanyen per una àmplia majoria. És així que es redacta una Constitució, la de 1869, i es busca un nou rei, càrrec que és encomanat a Amadeu de Saboia. La inestabilitat política i social provocada bàsicament per la tercera guerra Carlina, la Guerra de la independència de Cuba i les divisions constants de les forces polítiques que ostentaven el poder, van portar a aquest rei a renunciar al tro. Immediatament les Corts proclamen la República, una República que des de Catalunya es defensava com a federal, i així es proclamà en diferents Ajuntaments catalans, alhora que hi va haver diversos intents perquè es declarés l’estat català federat des de la Diputació de Barcelona, en mans dels federals. Catalunya era al capdavant d’aquest ideal que inclús cristal·litzaria amb un projecte de constitució federal el 1873 que va ser interromput pel cop d’estat del general Pavía el 3 de gener de 1874. La efímera experiència de la I República, motivada en part per la renúncia d’Amadeu de Saboia, no parteix doncs d’una votació popular sinó d’una proclamació de les dues càmeres legislatives erigides en Assembles nacional.

Després de la restauració borbònica, que va tenir lloc a finals del segle XIX amb Alfons XII i més tard Alfons XIII, es va estabilitzar un règim d’alternança política entre Conservadors i Liberals, el torn dinàstic, entrant en crisi a partir de 1914 i sent interromput per la dictadura de Primo de Ribera 1922, dictadura que tingué suport del rei Alfons XIII. A Catalunya, la Lliga Regionalista -fins llavors partit hegemònic del catalanisme-, que prèviament havia iniciat una campanya per l’autonomia el 1918 -cal recordar que en aquella època a Catalunya hi havia la Mancomunitat-, no es va oposar clarament al cop d’estat de Primo de Ribera. Aquest fou un dels factors que va permetre estructurar un catalanisme republicà més radicalitzat, representat bàsicament per Acció Catalana (impulsada pels joves de la Lliga), Unió Socialista de Catalunya (com a escissió de la Federació catalana del PSOE) i el partit Estat català fundat per Francesc Macià, inspirat en l’independentisme irlandès, nació recentment independitzada del Regne Unit. Aquestes noves forces van prendre un paper rellevant després de la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera, durant la “dictablada” del general Berenguer, participant en el Pacte de Sant Sebastià, que agrupava la majoria de forces d’oposició. Una oposició que, després d’un intent frustrat d’aixecament militar i vaga general el desembre de 1930, va obtenir una aclaparadora victòria a les urnes de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931. Aquells resultats, a Catalunya liderats per una Esquerra Republicana de Catalunya recent creada i punt de trobada de gairebé tot el catalanisme republicà, van precipitar la dimissió del govern monàrquic i la fugida del rei Alfons XIII. Les eleccions van ser plebiscitàries pel context, en un moment de màxima debilitat del règim monàrquic en que el posicionament de tots els actors –i especialment dels republicans després del Pacte de Sant Sebastià- va determinar el canvi. La proclamació de la República catalana dins la federació ibèrica per part de Macià, censurada però pel govern provisional de la República espanyola, accelerà l’elaboració d’un projecte d’Estatut d’autonomia per Catalunya i la recuperació de la institució de govern històrica, la Generalitat.ç

La delcaració de Companys a l'octubre de 1934 va suposar l'empresonament del govern de la Generalitat. Font: Sàpiens
La delcaració de Companys a l’octubre de 1934 va suposar l’empresonament del govern de la Generalitat. Font: Sàpiens

Poc temps després, es van produir els coneguts com a Fets d’octubre de 1934. Al clima de tensió i vagues constants i amb les dretes governant a l’estat, s’hi sumà el conflicte Generalitat-Estat, que era insostenible. L’enfrontament per la Llei catalana de contractes de conreu desenvolupada pel govern català i declarada inconstitucional, es suma amb la por de que la República “en els seus fonamentals postulats democràtics”  ,en paraules de Companys, està en perill. És llavors quan el 6 d’octubre el President Companys va proclamar la República catalana. Una proclama que ràpidament va acabar en fracàs, i cal preguntar, per què? Josep Termes ho defineix, de forma precisa, el que creu que va ser “en definitiva, un aixecament d’un poder legal contra un altre, fet sense forces suficients, mal preparat i concebut, en el qual un grup arrossega a l’altre i tots plegats feien com que feien. Això explica les contradiccions, les indecisions de Companys, les del seu govern i les de les planes majors dels partits importants. En el fons creuen que serà com el 14 d’abril, quan amb una mica de soroll les coses canviaren (però aleshores si que hi havia mobilització pública, ambient, i acords, i l’enemic estava desmoralitzat, però aquest no és ara el cas del govern de la República ni de l’exèrcit)”. Les conseqüències ja les sabem, tot el govern català empresonat i portat a un vaixell militar ancorat al port de Barcelona -conjuntament amb altres presos polítics-, l’estatut d’autonomia suspès i el coronel Francisco Jiménez nomenat governador de Catalunya. Octubre de 1934. La història sembla cíclica.

El President Puigdemont votant la declaració d'independència el passat 27 d'octubre. Font: El Confidencial
El President Puigdemont votant la declaració d’independència el passat 27 d’octubre. Font: El Confidencial

A les portes de les eleccions del 21 de Desembre, convocades des de Madrid, i amb el govern català a la presó o a l’exili; amb la República catalana votada pel Parlament de Catalunya el passat 27 d’octubre; i amb la incertesa de la efectivitat de la suspensió de l’autonomia catalana mitjançant l’article 155, convé fer una mirada històrica de la situació actual. És possible que, tant la proclamació de Companys com la Declaració del Parlament amb Puigdemont president, han respost més a una dinàmica interna -i incessant- del catalanisme republicà de donar sortida als anhels col·lectius en situacions de confrontació amb l’estat que no pas a decisions fermes i amb objectius realistes a assolir tenint en compte les forces de cada part? No sembla que les eleccions del 21 de Desembre puguin esdevenir plebiscitàries en relació a la República -potser si respecte al 155- ni tampoc sembla que s’apropi un escenari de canvi de govern a l’estat, com al febrer de 1936 quan es va retornar a Catalunya les seves institucions i alliberar el govern legítim. Així doncs, com continuarà aquesta història? Caldrà veure quina és la reestructuració de l’independentisme, les seves possibles aliances nacionals, estatals i internacionals, la redefinició dels objectius estratègics, la emergència de nous actors i els moviments que farà l’estat.

Read More

El 6 d’octubre de 1934, poc després de les vuit de la tarda, el president Lluís Companys proclamava des del balcó del Palau de la Generalitat “l’Estat Català de la República Federal espanyola”. L’acció de Companys fou en aquell mateix moment i amb posterioritat caracteritzada de la manera més diversa: un greu error polític, una acció aventurista, un cop separatista o, fins i tot, un presagi del què succeiria amb l’inici de la guerra civil. Però del què parlem quan ens referim al 6 d’octubre? Al marge de falses analogies i lectures anacròniques, cal situar els fets d’octubre en el seu context i en les seves coordenades històriques: l’experiència democratitzadora de la Segona República i la conjuntura històrica del món d’entreguerres.

Els antecedents: de la mort de Macià al conflicte dels contractes de conreu

Revolta de pagesos contra l'anul·lació de la llei de contractes de conreu el juny de 1934. Foto: Camil Merletti. Col•lecció Merletti de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Font: www.elpunt.cat
Revolta de pagesos contra l’anul·lació de la llei de contractes de conreu el juny de 1934. Foto: Camil Merletti. Col•lecció Merletti de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Font: www.elpunt.cat

Entre els darrers mesos del 1933 i l’octubre de 1934, Catalunya es caracteritzà per tenir un marc polític i social plenament diferenciat del de la resta de l’Estat. Aquest marc polític propi s’havia anat articulant, molt especialment, d’ençà de la proclamació de la República el 14 d’abril de 1931. Fins al 1936 Catalunya va mantenir una situació d’excepcionalitat dins la República espanyola: era l’única autonomia existent arreu de l’Estat.

L’escenari diferenciat de la Catalunya autònoma va produir una dinàmica interna durant el 1934 que va conduir a l’acció de força del 6 d’octubre. En primer lloc, els resultats de les eleccions generals republicanes havien tingut una concreció prou diferenciada: arreu de l’Estat els republicans d’esquerres i els socialistes s’enfonsaven mentre la dreta antirepublicana de Gil Robles, la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), i els lerrouxistes sortien victoriosos. A Catalunya, en canvi, la dreta catalanista de la Lliga havia guanyat les eleccions però amb molt poca diferència respecte el republicanisme catalanista. En segon lloc, la mort de Francesc Macià, el desembre de 1933, va convertir en nou president del govern de la Generalitat a Lluís Companys. Companys va compondre un govern de concentració esquerrana i catalanista que va donar nova força a l’autogovern de Catalunya i que, a més, es va veure reforçat amb els bons resultats de les eleccions municipals de gener de 1934. El contrast entre la realitat catalana i la situació política de la resta de l’Estat es va fer més que evident: si a Catalunya hi havia un govern republicà catalanista que pretenia aprofundir en l’autonomia i en un ampli programa de reforma al govern de l’Estat eren els lerrouxistes amb el suport de la CEDA els que tenien a les seves mans el futur de la República. A partir d’aquest moment, la Catalunya autònoma, republicana i esquerrana es va convertir en el cavall de batalla predilecte de les dretes antirepublicanes per acabar amb la democràcia republicana. La victòria electoral de Gil Robles i els governs del partit de Lerroux van significar un clar sotrac per a l’autogovern dels catalans i per al projecte socialment reformador de la República. L’anticatalanisme era un element distintiu de la dreta antirepublicana, de la mateixa manera que ho era l’exaltació de l’”antidemocràcia”. En aquest sentit, la preponderància de la CEDA a partir de novembre de 1933 suposava un desafiament absolut a la legitimitat i viabilitat de la Catalunya republicana i les seves institucions. Per aquest motiu, una qüestió com la Llei de contractes de conreu va passar a ocupar un lloc central en la política espanyola.

La llei de contractes de conreu havia estat aprovada pel parlament de Catalunya l’abril de 1934 com a mesura per a facilitar que rabassaires i pagesos pobres es convertissin en propietaris de la terra que treballaven. No es tractava de cap llei revolucionària. Seguia allò establert en altres reformes similars arreu d’Europa de respecte a la propietat privada de la terra. Per a les dretes antirepublicanes, amb el suport entusiasta de les dretes catalanes, el conflicte sobre la llei de contractes resultava especialment manipulable pel que tenia d’indissociable amb l’anomenat “problema catalán”. Inicialment fou la principal força conservadora de Catalunya, la Lliga Catalana, qui, en companyia del partit d’Alejandro Lerroux, qüestionà la legitimitat de l’autonomia i la sobirania catalana. Es demanava al govern central que portés la Llei de contractes davant el Tribunal de Garanties Constitucionals amb l’argument que el parlament de Catalunya no tenia competències per a legislar sobre la matèria. En conseqüència, calia declarar la llei inconstitucional. La conseqüència directa de l’acció de la Lliga, lerrouxistes i l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI) fou la de posar en dubte la legitimitat de l’autonomia catalana i facilitar que la dreta antirepublicana agafés l’anticatalanisme com un dels grans eixos de la seva acció.

El Tribunal de Garanties Constitucionals declarà nul•la la llei de contractes de conreu el 8 de juny de 1934. Quatre dies més tard el Parlament català aprovava una nova Llei de contractes totalment idèntica a la votada anteriorment. Finalment la fórmula legal que resolgué el conflicte fou la d’afegir un article addicional a la Llei de Contractes que permetia posar d’acord els preceptes d’aquesta amb la Constitució. La solució jurídica quedava resolta però aquesta no tenia cap tipus de recorregut sense la solució política. Aquesta darrera no es produiria per diversos motius.

El govern Companys davant la crisi d’octubreEl govern Companys davant la crisi d’octubre

Jose María Gil Robles, líder de la CEDA; l'any 1935. Font: Vikipèdia.
Jose María Gil Robles, líder de la CEDA; l’any 1935. Font: Vikipèdia.

Tot i la voluntat negociadora del president del govern de la República, Ricardo Samper, la força de la CEDA i la divisió sobre la qüestió catalana entre els diversos membres del govern convertia la resolució negociada en una sortida extremadament dèbil. Gil Robles demanava l’aplicació rigorosa de la llei contra la “rebeldía separatista” de la Generalitat. El dirigent de la CEDA considerava la solució negociada com una claudicació davant el govern català. Quan l’1 d’octubre es van reobrir l’activitat parlamentària a les Corts republicanes la crisi de govern estava servida. La dimissió de Samper va anar acompanyada d’un “Nosotros tenemos conciencia de nuestra fuerza, aquí y fuera de aquí” per part de Gil Robles.

Des que es va conèixer la solució donada a la crisi del govern Samper el govern de la Generalitat va quedar reunit de manera permanent. L’entrada dels ministres de la CEDA al govern de la República suposava, segons l’editorial del periòdic L’Opinió, “el desprestigi de les institucions republicanes, el triomf segur, inevitable, d’un feixisme catòlic”. En el mateix sentit s’expressava La Humanitat “és hora de defensar fins a tots els extrems la nostra ciutadania exemplar i democràtica. ¿Això pot fer-se amb paraules? Creiem que ja és tard. Alerta les esquerres nacionalistes i republicanes de Catalunya! Ha sonat l’hora de la mobilització”.

Què suposava la presència de la CEDA al govern de la República? Per a importants sectors de la societat una amenaça més que clara contra l’autonomia, el projecte socialment reformador del govern català i els petits avenços aconseguits d’ençà d’abril de 1931. La CEDA de Gil Robles emparava la violència política de la dreta antirepublicana i transitava pel camí dels feixismes. Gil Robles havia tornat entusiasmat del congrés del Partit Nazi a Nuremberg i el temor al què havia succeït a Alemanya, Àustria i també a Itàlia resultava ben present entre sectors importants de la societat catalana. L’ascens dels feixismes, l’agudització de la confrontació social i política a Catalunya, el canvi de rumb al capdavant de la República a partir de novembre de 1933 i la conflictivitat entre les institucions catalanes i les de l’Estat va conduir al punt d’arribada del 6 d’octubre.

La proclamació de l’Estat Català i els fets d’octubre arreu de Catalunya

Què va fer el govern català davant aquesta situació crítica? Com és prou conegut, Lluís Companys va proclamar l’”Estat Català de la República federal espanyola” des del balcó del Palau de la Generalitat. La decisió de Companys no responia ni a una supeditació de la política catalana a l’espanyola, com recentment encara s’argumenta, ni encara menys a qüestions d’indole personal del president. La iniciativa del govern Companys tenia dos objectius: anar més enllà en l’autonomia catalana a través de la República federal i aprofundir en el projecte socialment reformador. Per aconseguir-ho necessitava una mobilització popular forta, una certa capacitat armada i un escenari de protesta generalitzada arreu de l’Estat. Cap d’aquestes condicions no es van complir amb prou solidesa i la conseqüència va ser l’ensulsiada de l’acció de Companys.

Imatge de la plaça Sant Jaume en el moment en què Lluís Companys va proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. Font: pinterest.
Imatge de la plaça Sant Jaume en el moment en què Lluís Companys va proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. Font: pinterest.

Al mateix temps, a l’interior del govern català existia un altre plantejament representat pel conseller de Governació i cap visible de les Joventuts d’Esquerra Estat Català (JEREC) Josep Dencàs. En aquest cas, es tractava d’impulsar una estratègia governamental separatista: la separació política utilitzant les institucions autonòmiques i preveient un escenari revolucionari arreu de l’estat, que només acabaria succeint a Astúries. La iniciativa de Dencàs, els germans Badia i el separatisme governamental pretenia repetir un gest similar a la proclamació de la República Catalana de Macià de 1931. La fallida immediata de l’acció armada que comandava Dencàs, amb la inacció absoluta dels escamots de les JEREC, va ensorrar l’estratègia governamental separatista i la pròpia iniciativa de Companys. En aquest sentit, podem dir que la falta d’unanimitat entre els membres del govern, la manca d’uns objectius políticament clarament definits i la falta de preparació de la mobilització expliquen perquè el General Domènec Batet, amb una guarnició de poc més de 2000 homes, aconseguí acabar amb el moviment a Barcelona en poques hores.

A banda de l’acció del president Companys i de l’estratègia del separatisme governamental existien altres objectius i estratègies al marge del govern. L’Aliança Obrera, que agrupava tot el seguit de forces obreres fora de la CNT, plantejava la necessitat de proclamar la República Catalana i activar una insurrecció social generalitzada. La seva estratègia fracassà a Barcelona però va resultar exitosa a molts punts del Principat, tant urbans com rurals. A molts dels principals centres industrials de Catalunya, Mataró, Badalona, Vilanova i la Geltrú, etc., la proclamació de la República Catalana o l’Estat Català va anar acompanyada d’una confrontació socialment revolucionària. El mateix succeí en els principals centres agraris de Catalunya com ara Vilafranca del Penedès, Valls o diversos pobles del Priorat i les comarques de Lleida. A més, es produí en diversos casos una participació activa de diversos nuclis anarcosindicalistes en els fets revolucionaris. En tot cas, l’àmplia mobilització popular que es produí a Catalunya entre el 4 i el 10 d’octubre va quedar en no res en ser derrotada la iniciativa política del govern Companys a Barcelona.

Les conseqüències dels fets d’octubre: repressió i militarització de la vida social i política

L’acció de Companys el 6 d’octubre va ser la d’un cap de govern que va actuar en un sentit governamental perquè no es va limitar a gestionar el marc polític fixat, sinó que va engegar una acció encaminada a redefinir l’Estat republicà i l’autonomia catalana davant l’amenaça possible de liquidació d’ambdues. L’entrada de la CEDA al govern de l’Estat representava aquest perill el 1934. Més que no pas com una mostra de la falta d’acatament de la democràcia representativa, l’acció de Companys s’ha de situar en aquell corrent de fons que existia arreu d’Europa i que volia reformular els fonaments de l’Estat democràtic enfront l’amenaça de la consolidació dels feixismes. Amplis sectors de la societat catalana percebien l’existència aquesta amenaça contra la democràcia republicana, l’autonomia, els drets socials i polítics i el moviment obrer i aquest fet explica perquè van coincidir en la iniciativa del govern Companys tot un seguit de mobilitzacions de caràcter ben divers.

La derrota d’octubre significà la suspensió de l’autonomia, una repressió social i política generalitzada, amb més de 5.000 empresonats, la militarització de la vida pública, la clausura d’entitats socials, polítiques i culturals, la fi de la catalanització popular i l’empitjorament de les condicions laborals d’una bona part de la població. Al mateix temps, l’experiència d’octubre i els efectes de la repressió van convertir-se en elements centrals de l’antifeixisme i el frontpopulisme català. Alguns van parlar d’una derrota fecunda que, el juliol de 1936, va permetre derrotar el cop d’Estat militar i feixista a Catalunya.

CRONOLOGIA
Gener 1933 Adolf Hitler nomenat canceller d’Alemanya
Novembre 1933 Victòria de la CEDA a les eleccions legislatives republicanes
16 Desembre 1933 Alejandro Lerroux president del Govern de la República
25 Desembre 1933 Mort de Francesc Macià
Gener 1934 Primer govern de la Generalitat presidit per Lluís Companys
18 de Gener Els electes de la Lliga Catalana decideixen abandonar el Parlament de Catalunya
Febrer 1934 Dictadura del mariscal Dollfuss a Àustria
28 març 1934 Ricardo Samper nou president del Govern de la República
Abril 1934 El Parlament de Catalunya aprova la Llei de Contractes de conreu
Juny 1934 El Tribunal de Garanties Constitucionals declara nul•la la llei de contractes de conreu
4 d’octubre 1934 Nou govern d’Alejandro Lerroux amb participació de tres ministres de la CEDA
6 d’octubre 1934 Lluís Companys proclama l’Estat Català de la República Federal espanyola
7 d’octubre 1934 Detenció i empresonament del govern de la Generalitat. Detencions massives de regidors dels Ajuntaments republicans, afiliats sindicals, polítics i culturals.
7 d’octubre de 1934 El Coronel Francisco Giménez Arenas assumeix les funcions del govern de la Generalitat
Octubre 1934 Revolució social a Astúries i fracàs de la revolta socialista a la resta de l’Estat
Desembre 1934 Suspensió de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i de la Llei de Contractes de Conreu
Juny 1935 Lluís Companys i el govern de la Generalitat condemnats a 30 anys de presó
Febrer 1936 Victòria electoral del Front d’Esquerres de Catalunya i del Front Popular a Espanya

Read More

El llarg de l’època contemporània podem rastrejar diferents moments de tensions i confrontació entre els projectes d’autonomia defensats transversalment des de Catalunya i les autoritats de l’Estat. Això no vol dir que també no es registressin sacsejades revolucionàries en el si de la mateixa societat catalana, per la qual cosa la mateixa classe dirigent no dubtà en l’ús de la força de l’Estat envers les embastades revolucionàries. Segurament la síntesi de totes les contradiccions possibles les podem analitzar en els convulsos anys de la Guerra Civil i especialment al llarg del període 1937-1939, o sigui des del final dels Fets de Maig fins la ensulsiada de la República.

 

L’impacte de les Jornades del maig de 1937

Les conseqüències dels Fets de maig repercutiren sensiblement en la vida política catalana i de l’Estat espanyol: el camí cap a l’autonomia plena del Principat patia un retrocés considerable i in crescendo, amb retallada de competències, mentre el govern de Largo Caballero queia a meitat de mes per deixar lloc a una nova coalició presidida pel doctor Negrin. Els agents polítics revolucionaris sortien mal parats: els anarquistes perdien no sols considerablement el seu poder, essent expulsats els quatre ministres del govern de l’Estat i els quatre consellers de la Generalitat, sinó que també coneixien una davallada progressiva en tots els àmbits políticosocials de la vida del Principat i també de l’Estat. Per altra banda, l’onada repressiva que colpí el POUM va representar la desaparició d’aquesta formació marxista dissident i inaugurà la nova hegemonia dels comunistes filosoviètics del PSUC i del PCE en les dinàmiques catalanes i espanyoles.  Els esdeveniments ocorreguts en aquests dies de maig havien donat peu a allò que la historiografia normalment ha equiparat a una petita “guerra civil” dins la més gran tragèdia de la “Guerra Civil”. Aquests fets havien ofert una oportunitat històrica al govern de la República de recuperar el poder de l’ordre públic i imposar aquelles polítiques centralistes a les quals el Principat s’havia sostret amb l’Estatut d’autonomia de 1932, primer, i amb la nova conjuntura bèl·lica, després. La Generalitat de Catalunya, per això, coneixia una agressió plena a llurs prerrogatives tant que veié disminuir el seu pes específic començant per l’ordre públic i la defensa.

Una barricada durant els fets de maig de 1937. Font: Dossiers de Ciències Socials
Una barricada durant els fets de maig de 1937. Font: Dossiers de Ciències Socials

A la tarda del mateix dia 5 de maig, amb els combats als carrers i totes les barricades disseminades per la capital catalana, arribava la notícia que el Govern de la República, des de València, rellevava la Generalitat en la seva funció de garantir l’ordre públic i que aquest passava directament al delegat d’Estat el tinent coronel Alberto Arredondo. Juntament amb això, el dia següent arribava un altre imperatiu que suprimia el departament de defensa de la Generalitat i concentrava tots els poders militars en les mans del general Pozas que assumia així el control de la Quarta Divisió Militar.

Aquests esdeveniments acabaven amb uns drets, com el control de l’ordre públic i de la defensa, que havien estat atorgats al Principat per l’Estatut d’Autonomia de 1932 (el primer), i per la conjuntura oberta de l’aixecament dels militars rebels del juliol de 1936 (la segona). Si les competències militars assolides per la Generalitat eren una evident extralimitació respecte a les pròpies atribucions estatutàries, la pèrdua de control de l’ordre públic constituïa una vexació eloqüent dels poders establerts per l’Estatut, tot i que el Govern de l’Estat disposava de l’article 9 d’aquell per donar cobertura legal a les seves accions. Si el dia 11 de maig, el Govern central havia anomenat els seus representants en l’Ordre Públic, dos dies després el ministre de Governació, Àngel Galarza, feia públic dos decrets que pretenien representar un punt i a part respecte a tot el passat recent. Com subratllava Manuel Creus, en el seu llibre El separatisme català durant la guerra civil, aquestes resolucions no eren sols una consagració del poder de l’Estat en vers d’una altra concepció de la societat, sinó que indicava també que els aventurismes s’havien acabat, tant si responien a unes exigències revolucionàries com a uns plantejaments federalistes o cantonalistes.  En uns pocs dies, l’Estat central havia pretès recobrar tota la seva autoritat que els cinc anys de règim republicà li havien minvat i poder tornar a exercitar les seves polítiques jacobines i centralistes.

En aquest sentit, és rellevant recordar com ja, a dos quarts de dotze de la nit del mateix dia 7 de maig de 1937, Radio Barcelona havia difós una nota en català i castellà per la qual s’ordenava a les patrulles de control de posar-se al servei del Govern central, una petició que era recolzada per les mateixes organitzacions sindicals. El mes següent, el dia 6 de juny, eren dissoltes i assimilades per les Forces d’Ordre Públic.

Com anotava Carlos Rojas, a La Guerra en Cataluña, la revolució començada pels llibertaris el juliol del 36 quan s’havien apoderat amb el Parc d’Artilleria de Sant Andreu podia donar-se conclosa. Efectivament, aquell dia 7 de maig la situació començava a normalitzar-se: l’acció dels ministres anarquistes (vinguts el dia 4 des de València) i la dels dirigents de la CRT de Catalunya havia contribuït de manera significativa en aquest sentit. Per altra banda, l’arribada a la capital catalana el dia 6 d’uns cinc mil Guàrdies d’Assalt, armats fins a les dents i transportats en vuitanta autocars i dues companyies motoritzades, havia contribuït a la pacificació, però no volia dir que fossin necessàries per tranquil·litzar els ànims del moment de que ja havien cessat els combats. La seva presència podia recordar la imatge d’una ocupació militar de Catalunya, tot i que la població civil –segons Carlos Roja- no semblava descontenta de l’aixopluc ofert per aquelles forces de policia vingudes per garantir la pau. De fet, les Guàrdies d’Assalt havien de representar el millor fre per a que no es repetís un mot acèfal com el que acabava de consumar-se. Per això aquelles tenien ordre de posar fi a les patrulles de control i de requisar totes les armes presents a la reraguarda.

Forces de la CNT durant la Guerra Civil, a Catalunya. Font: ABC
Forces de la CNT durant la Guerra Civil, a Catalunya. Font: ABC

Amb el nou context obert després d’aquests dies, la desaparició dels incontrolats fou quasi total i també de moltes de les violències que havien caracteritzat la vida pública del País a l’endemà del dinou de juliol de 1936. L’acció de les Guàrdies d’Assalt fou recolzada –tal i com explica Albert Balcells a Justícia i presons, després de maig de 1937, a Catalunya- per la tempestiva acció legislativa del Govern de la República i de la Generalitat. El primer feia caducar tots els permisos de portar armes i obligava a que fossin renovats, mesura que havia de servir per recollir tot tipus d’arma de foc (12 de maig), mentre la segona prenia la decisió de dissoldre les patrulles de control (decret publicat pel DOGC el 5 de juny). Aquestes mesures es traduïren a la pràctica amb dificultat i foren l’origen de xocs violents amb morts, entre guàrdies i patrullers. Entre juny i desembre de 1937 la policia trobava més de cinquanta dipòsits i carregaments d’armes i municions, recuperant també joies, diners, objectes d’art, etc., fruit dels escorcolls i-o robatoris d’algunes patrulles. Per una banda es difonia una certa imatge d’eficàcia en l’acció de les forces de l’ordre i de la justícia que, en els mesos següents a les jornades de maig, no sols havia començat a investigar els presumptes responsables d’aquelles sinó que estengué la seva acció a la recerca dels  cementiris clandestins i als autors d’aquests assassinats arbitraris. Per l’altra, l’honorabilitat i efectivitat de l’aparell repressiu de l’Estat en el respecte dels drets individuals quedava anul·lada per la reproducció de crims polítics injustificats i per la consegüent autonomia de la policia estatal, dòcil als dictats del PCE i dels agents soviètics. El mateix SIM esdevingué aviat una policia incontrolable que practicà assassinats de presos a Barcelona i convertí els judicis dels tribunals especials contra delictes d’alta traïció en condemnes totalment arbitràries. La manca de garanties per als acusats mostrava clarament la fi de la independència judicial.

Començava un nou tipus de temor envers la justícia de l’Estat i els seus executors. El mateix Maurici Serrahima, un dels històrics fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya i que havia estat detingut pel SIM, recordava a les seves memòries com s’havia passat de la “por” als incontrolats al temor per la nova repressió que duia a cap l’Estat espanyol, cada cop més militaritzat i més expeditiu en els procediments per aconseguir els resultats prefixats.

Davant d’una CNT amb un potencial humà massa poderós, la nova situació post maig es cobrava com a primera víctima política tota l’estructura del POUM i els seus militants. La literatura sobre aquests esdeveniments ha estat molt abundant, començant pel citat i ultraconegut llibre d’Orwell, i ha deixat ben clar com tota la inculpació dels Fets de Maig fos adjudicada als marxistes dissidents de Moscou, essent la CNT un enemic massa fort per poder-lo eliminar. Tant el PCE com el PSUC defensaren amb una veu sola la necessitat d’il·legalitzar al POUM, d’ara endavant demonitzat com a partit trotskista.

El dia 11 de maig i en el cine Capítol de València, el secretari general del PCE, José Díaz, acusava els trotskistes d’haver inspirat “el putsch criminal de Catalunya”, mentre, sempre el mateix dia, l’agent de la Internacional Comunista a Espanya, Stepan Minev (conegut com a Stepanov), redactava un informe als seus superiors soviètics on criticava l’actuació del govern de Largo Caballero, considerava els poumistes com a responsables de l’ocorregut i avaluava positivament l’actitud del PSUC, reconeguda com a ortodoxa filial catalana del comunisme oficial.

Cartell que animava a militar al PSUC, a inicis de la Guerra Civil. Font: Sàpiens
Cartell que animava a militar al PSUC, a inicis de la Guerra Civil. Font: Sàpiens

No està de més recordar, tal i com ens explica Josep Puigsech en el seu llibre sobre les relacions entre la formació socialcomunista i el Komintern durant la Guerra Civil, que el PSUC demanà formalment la il·legalització del POUM des del Comitè de Radi de Martorell, el dia 21 de maig: dos dies després era el mateix Partit qui demanava al delegat d’Ordre Públic la dissolució i empresonament dels dirigents marxistes dissidents. El 28 de maig era prohibit el diari La Batalla i s’inicià el procés de destrucció del POUM.  Segons Puigsech no hi hauria implicacions directes o indirectes del PSUC en el posterior assassinat d’Andreu Nin, mentre considera que el partit dels marxistes dissidents pagà la factura d’haver-se aïllat tant dins Catalunya com a nivell internacional. Aquest partit esdevingué, doncs, la víctima propiciatòria dels seus enemics viscerals.

La fi de les hostilitats als carrers barcelonins i als dels altres centres catalans determinava la formació d’un nou Consell de la Generalitat que el president Companys donava a conèixer a finals de juny i en què CNT, PSUC i ERC tenien la mateixa representació. Juntament amb aquestes formacions hi havia un representant d’Unió de Pagesos i compareixia també la moderada Acció Catalana Republicana, amb una conselleria sense cartera que requeia en el prestigiós historiador i arqueòleg Pere Bosch Gimpera, republicà moderat i rector de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Les protestes dels anarquistes en veure reduïda la seva presència (passaven de quatre a tres consellers) i sobretot llur rebuig cap a la presència del moderat Bosch Gimpera que inclinava l’equilibri de poders cap als nacionalistes, portaren al president de la Generalitat a excloure els àcrates del nou govern català. La CNT ja no tenia la força per imposar les seves condicions com havia fet fins als Fets de Maig i desaparegueren tots els caps visibles de l’anarcosindicalisme del govern del Principat per no tornar-hi mai més.

La repartició de les conselleries esdevenia aleshores patrimoni dels membres d’ERC i del PSUC, amb la presència d’un representant de la Unió de Rabassaires i de l’ACR. El nou Consell era presidit per Companys i comptava amb la col·laboració dels seus correligionaris Carles Pi i Sunyer (Cultura), Josep Tarradellas (Finances), i Antoni Maria Sbert (Governació i Assistència Social) mentre els comunistes comptaven amb el seu secretari Joan Comorera (Economia), Rafael Vidiella (Treball i Obres Públiques) i Miquel Serra i Pàmies (Proveïments). Finalment, hi havia també el rabassaire Josep Calvet (Agricultura) i Bosch Gimpera (Justícia).

 

Les tensions entre Estat i Generalitat

Els esdeveniments bèl·lics feien impossible que la vida política pogués continuar amb regularitat i per això no sorprèn gaire que el Parlament de Catalunya es pogués reunir únicament algunes vegades. En aquest marc, no podien donar-se eleccions, ni municipals i tampoc per al Parlament, raó per la qual, durant la sessió de l’agost de 1937, el president Companys obtingué de la Cambra catalana la facultat de posposar qualsevol tipus d’eleccions a després de la guerra. Els elements de crispació entre el Govern de la República i la Generalitat foren nombrosos i es pot dir que havien començat abans dels Fets de Maig quan esclatà l’obscur «afer Revertés» en què es veié embolicat el president del Parlament del Principat Joan Casanova. Aquest destacat dirigent d’ERC havia abandonat Catalunya, al novembre de 1936. Des del PSUC i la CNT s’aixecaren veus que denunciaven que hi havia un intent, per part d’alguns membres del nacionalisme català, de detenir els més destacats membres de la FAI i cessar en el càrrec al President Companys que n’era el principal valedor. Aquests passos semblaven suggerir que hi hauria un possible acord internacional per enderrocar el govern de la Generalitat amb el suposat ajut del feixisme italià. Això hauria facilitat les condicions per arribar a una pau separada amb la creació d’una hipotètica República catalana que s’hauria beneficiat de la neutralitat diplomàtica de França i Gran Bretanya.

Si a hores d’ara, encara queda tot confós i poc clar, ja que es barrejaven elements dignes d’una novel·la negra, tal i com ha explicat Eduard Puigventós a Complot contra Companys, el que queda cert és que el cap de Seguretat i Serveis de la Generalitat, el republicà Andreu Revertés (i que prestà el seu nom a tot l’“afer”) va desaparèixer violentament, ja al final de 1936. Sembla que Revertés era favorable a les negociacions de Casanova, però quan aquestes començaren a filtrar-se, no pogué salvar-se: fou assassinat en una cuneta entre Manresa i Calaf, al novembre del primer any de guerra. D’altra banda, el mateix secretari general d’Estat Català, Joan Torres Picart, fugí a l’exili poc temps després, deixant la direcció del partit a Joan Cornudella que, per les seves qualitats de bon periodista i per les seves amistats amb destacats militants cenetistes, aconseguí la supervivència de l’organització independentista en un moment en què les patrulles àcrates tenien el poder a les seves mans. Aquesta història portà cua quan Joan Casanova retornà a Catalunya, a finals de maig de 1937: fou denunciat pels comunistes catalans (agost de 1937). La rèplica de les acusacions no determinà que Casanova dimitís. Un any després (1938), el doctor Negrín, primer ministre de la República, reutilitzà aquests esdeveniments  per reafirmar la poca lleialtat dels catalans a la República. En aquest marc d’enfrontament, el President Companys intentà diverses vegades que el Govern de l’Estat espanyol tornés les competències estatutàries al Principat, des del juliol de 1937, però en va. Les afirmacions de fidelitat a la República eren menyspreades pel govern de Juan Negrín que considerava paper mullat l’autonomia catalana i que s’estimava més poder controlar no sols l’ordre públic sinó també els espectacles, el règim d’associacions, premsa i reunions. Aquestes competències eren per Companys objecte de l’article 5è de l’Estatut i no tenien perquè ésser controlades pel Govern central; de totes maneres, fins i tot els consellers enviats a València hagueren d’esperar dies per poder entrevistar-se amb Negrín. L’actitud antiautonòmica d’aquest com la de Manuel Azaña, president de la República i present a Barcelona durant les jornades de maig, han deixat constància en les memòries de Carles Pi i Sunyer que afirmava com era “un fet innegable que el Govern de la República seguia una deliberada i persistent política de centralització progressiva, amb el retorn del vell anticatalanisme”.

Cal remarcar, tal i com ha explicat Joan Villarroya, que en aquest període la Generalitat desenvolupà una acció importantíssima en organitzar l’acollida de milers de refugiats que escapaven de les zones que anaven ocupant els exèrcits franquistes: a la darreria de 1938 hi havia a Catalunya més de vuit-centes mil persones d’Extremadura, Andalusia, Madrid, Astúries, Aragó, País Basc, etc. A més, el govern català hagué de contribuir a intentar defensar la població civil dels bombardeigs construint refugis col·lectius de ferro i formigó. Finalment, hem de tenir en compte que la Generalitat intentà impulsar una mediació internacional per aconseguir un armistici, o fins i tot, hi hagueren casos que plantejaren una possible independència de Catalunya, i sobre els quals s’ha especulat i escrit moltíssim, tal i com ha estudiat Arnau González Vilalta.

Retrat del president Companys. Font: Viquipèdia
Retrat del president Companys. Font: Viquipèdia

La tònica general de l’Estat envers el Principat era prou clara i també totes les posteriors negociacions de la Generalitat amb el Govern de l’Estat fracassaren. Els greuges que sofria Catalunya oferien una llista molt llarga, entre els principals cal esmentar: la insolvència de l’Estat en pagar les seves deutes amb el Principat, la imposició d’una censura de fer o la cessació de tots els antics càrrecs de la Conselleria de Defensa i de l’Ordre Públic en general i un llarg etcètera. Com ha recordat Josep Maria Solé i Sabaté, en el volum sobre la guerra civil de la Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans, malgrat que el territori de la República s’estigués reduint progressivament, en lloc de deixar més espai de maniobra a Catalunya, passava exactament el contrari. Aquesta situació no va fer més que empitjorar quan la capital de la República es traslladà a Barcelona, al final d’octubre de 1937. Aleshores l’autoritat de les institucions catalanes va passar directament a l’oblit davant els agents del Govern central que operaven sense tenir en compte la legalitat dels organismes representatius locals. En aquest sentit, les reunions del Parlament català esdevenien rutinàries. Entre les últimes assemblees destacà, sens dubte, la que oferí la presidència del Parlament a Josep Irla, qui fou recolzat pels vicepresidents Antoni Rovira i Virgili i Manel Serra i Moret, tots elegits en la sessió de l’1 d’octubre de 1938. La possessió d’aquest càrrec determinà que Josep Irla esdevingués, en el exili, nou President de la Generalitat després de l’assassinat de Companys a l’octubre de 1940.

De totes maneres, les últimes sessions de la Generalitat quedaren totalment paralitzades per la greu crisi política que es va obrir a l’agost de 1938 quan Juan Negrín substituí la representació catalana en el Govern de la República, col·locant-hi un membre del PSUC Josep Moix en lloc del republicà Jaume Aiguader que havia dimitit per discrepar amb el Primer Ministre (amb ell també renuncià al seu càrrec el basc Manuel de Irujo). La dimissió es devia a l’aprovació del decret de confiscació i militarització de la indústria de guerra i de militarització dels tribunals especials per a delictes polítics i d’alta traïció. El primer fou votat per tots els altres ministres mentre el segon comptà també amb el rebuig dels exponents dels altres partits republicans espanyols. Finalment, no prosperà perquè Manuel Azaña, president de la República, es negà a signar-lo per anticonstitucional. El fet que Moix esdevingués Ministre tingué una immediata repercussió en la fràgil coalició ERC – PSUC que presidia la Generalitat; Companys acusà el secretari dels comunistes catalans, Joan Comorera, de pràctica deslleial i hom engegà d’aquesta manera una sèrie d’acusacions, recriminacions i discrepàncies entre els dos principals partits catalans que va continuar a l’exili. L’ensulsiada final era però a les portes, en el desgavell de la derrota militar que s’unia a la política: els últims actes del Govern català es traduïren en intentar ajudar a sortir a tots els consellers, diputats, alts càrrecs polítics i personalitats culturals del País.

Després de la batalla de l’Ebre, Catalunya es trobà amb un exèrcit reduït i esgotat, amb armament insuficient i sense poder comptar amb els batallons republicans que, per la marxa de la guerra, eren inactius en altres indrets de l’Estat. El polític republicà Carles Pi i Sunyer escrigué que “a l’hora suprema, Catalunya ni pot tenir el consol que la defensin tots els seus fills. Més de 60.000 catalans romanen inactius als altres fronts peninsulars. L’intent reeixit de traslladar uns milers de soldats de Llevant en plena retirada, mostra que era possible portar a Catalunya, abans de l’ofensiva, un contingent de tropes no fatigades, que haurien permès el joc de reserves estratègiques i haurien canviat probablement el curs i el resultat de la batalla. […] Una batalla general potser encara hauria pogut salvar la República. Per a defensar-la Catalunya complí el seu deure a l’Ebre. Però, després, i davant de tot l’Exèrcit enemic, es trobà sola”. Aquestes paraules de Pi i Sunyer, potser excessivament dures, s’han d’emmarcar en l’ensulsiada general i podem dir que són emblemàtiques perquè ens deixen clar quin fou el sentiment d’un ampli sector dels polítics i de la mateixa societat catalana davant la marxa de la guerra. Les relacions Generalitat amb l’Estat havien quedat profundament tocades i les divisions continuarien en l’exili.

Read More

1. Introducció

La historiografia ha estat unànime a considerar el segle XIII i bona part del XIV com el període de plenitud de la Catalunya medieval, i com a tal font d’inspiració literària i reivindicació política pels autors romàntics del segle XIX. En aquesta etapa va tenir lloc una important expansió territorial (conquesta i constitució dels regnes de Mallorques i València, accés de la casa de Barcelona a la monarquia siciliana, drets sobre l’ocupació de Sardenya, etc), econòmica (augment de la població, extensió dels conreus, auge de la producció manufacturera i dinamisme de l’activitat mercantil, en l’escala interna i externa), i es va construir, alhora, l’ordenament jurídic i institucional que reposava en el reforçament de la institució monàrquica, del paper de les corts, i la rellevància de les magistratures municipals. Aleshores, i des de la meitat del segle XII, el Casal de Barcelona regnava a l’Aragó.

Tanmateix, aquesta brillantor no ha d’amagar una realitat social caracteritzada per forts contrastos en relació a l’accés i gaudi dels recursos i de la riquesa que generaven les esmentades activitats. Fou una època en la qual es va accentuar el procés de servitud de la pagesia, que va derivar cap al gran problema remença; la població urbana també s’esquinçava en augmentar els segments més empobrits com a resultat d’unes pèssimes condicions laborals. Fou també una època de notable activitat bèl·lica que es manifestà sobre la població menys afavorida, directament, i també indirectament en forma de pressió fiscal per fer front al finançament de les despeses originades per unes guerres constants (Sardenya, Gènova, Castella), que van escurar les arques de la monarquia.

Aquí es troba, justament, la llavor del canvi de conjuntura que es manifestarà amb tota la seva cruesa a partir de la segona meitat del segle XIV i tota la centúria següent. Aquest període serà considerat de declivi per bona part de la historiografia, en el context de la crisi baixmedieval que caracteritzà l’Europa feudal. Als estralls de les fams i de l’epidèmia de pesta de l’any 1348 i les rèpliques posteriors cal afegir-hi la ralentització progressiva de les activitats econòmiques, l’enfonsament de les finances reials i municipals, els desequilibris socials al camp i a les ciutats en forma de revoltes i atacs sobre les comunitats jueves arreu del país. No es pot passar per alt una marcada crisi institucional que va derivar cap a l’enfrontament entre els estaments, i aquests amb la monarquia, ja en temps dels Trastàmara. El corol·lari d’aquesta inestabilitat fou l’esclat i el desenvolupament d’una llarga guerra civil (1462-1472) que va suposar el punt culminant de la crisi, amb un resultat nefast: pèrdua de gairebé la meitat de la població, disminució de l’activitat econòmica, desarticulació social, escapçada territorial (pèrdua temporal del Rosselló i la Cerdanya), etc. Ja no es podia caure més avall.

Tanmateix, els contrastos entre els diferents estats de la Corona eren evidents. València i l’Aragó, potser no tan colpides com el Principat, entraven a la quinzena centúria en fase d’evident recuperació, mentre Catalunya s’esquinçava de cap a cap. Mallorca, integrada a la Corona per Pere el Cerimoniós, no va tenir mai unes corts pròpies i penjava de Catalunya, amb qui compartia els durs efectes de la crisi. En elcentre d’aquest marc contextual s’hi ha de situar l’estroncament del Casal de Barcelona per raons biològiques, l’any 1410, en morir sense descendència Martí I l’Humà. Els membres del llinatge s’havien succeït de pares a fills, o germans, sense interrupció en el comtat (i després en el regne d’Aragó), des de la fundació de la dinastia per Guifré el Pelós a les darreries del segle IX.

2. La Casa de Barcelona s’estronca

El juliol de 1409, havia mort a Càller, en el marc del conflicte sard, Martí el Jove, l’únic sobrevivent dels fills de Martí I l’Humà. El Jove deixava un fill il·legítim, Frederic de Luna, un candidat a ocupar el reialme a la mort del seu avi. Mentrestant, el rei Martí es casà en segones núpcies amb la jove Margarida de Prades a la recerca d’un descendent legítim, però el 31 de maig de 1410, va morir sense haver-ho aconseguit. S’estroncava, així, la línia dinàstica del Casal de Barcelona. El rei no havia atorgat un nou testament després del que havia instituït com a hereu universal al seu fill Martí el Jove; i tampoc no havia designat successor, probablement, a l’espera de poder legitimar el seu nét. Sembla que aquest acte solemne, que hauria estat transcendental, s’havia previst pel dia 1 de juny. Però el decés del monarca el dia abans va deixar l’acció en suspens. Aquest estret marge de temps, d’hores només, hauria resolt el desenllaç de la successió? Martí havia designat Jaume, comte d’Urgell, lloctinent d’Aragó i Governador General dels regnes, un càrrec que fins aleshores havia estat reservat a l’hereu de la corona. A mitjan maig de 1410, però, el va destituir dels seus càrrecs. Els dubtes sobre el futur rei planaven en l’horitzó agonitzant de Martí l’Humà. Els dos dies previs a la seva mort havia rebut sengles delegacions, encapçalades per Ferrer de Gualbes que, segons afirmava, eren una representació de les Corts, o, per ser més exactes, del municipi barceloní. Entre els components, però, no hi havia cap partidari de Jaume d’Urgell; més aviat adversaris. A tenor de l’acta aixecada, sembla que Martí va acceptar que el seu successor hauria de ser qui millor s’adaptés a dret. Això vol dir que la designació del futur rei requeia en les Corts Generals dels regnes, i en concret, en el marc d’un Parlament d’aquestes Corts. S’iniciava, d’aquesta manera, un llarg i complex procés fins la tria d’un dels pretendents, que va tenir lloc el juny de 1412, en l’anomenat Compromís de Casp, d’on en va resultar elegit Ferran d’Antequera, membre d’una branca familiar de la monarquia castellana dels Trastàmara. Aquest fet suposava l’entronització d’una dinastia originària de Castella en els regnes que conformaven el que es coneix com la Corona d’Aragó: Aragó, València i el Principat de Catalunya, amb les Balears. El camí fins arribar a aquesta situació fou llarg i complex, no exempt de fortes tensions en l’àmbit institucional i durs enfrontaments armats.

Trasllat a Barcelona de les relíques de Sant Sever. Retaule de l'Hospital de Clergues de Sant Sever, Barcelona. En la imatge es pot veure a Martí l'Humà i el seu fill Martí el Jove amb l'escut de Barcelona al fons.
Trasllat a Barcelona de les relíques de Sant Sever. Retaule de l’Hospital de Clergues de Sant Sever, Barcelona. En la imatge es pot veure a Martí l’Humà i el seu fill Martí el Jove amb l’escut de Barcelona al fons.

3. L’interregne (1410-1412)

El període de dos anys que transcorren entre la mort del darrer rei de la casa de Barcelona fins a l’elecció del pretendent Trastàmara es coneix com el període d’Interregne. Una etapa de dos anys per resoldre una qüestió d’aquesta mena diu perfectament de la complexitat del procés d’elecció. Martí l’Humà volia guanyar temps
amb l’esperança de legitimar el seu nét, en el cas de no tenir descendència del seu segon matrimoni, d’acord amb el papa. Si és així, es planteja una qüestió central: per què tanta legitimitat? No eren bastards, en origen, els Trastàmara de Castella o els Avís de Portugal? Res del que s’esperava, però, es va produir: ni Margarida va concebre un fill, ni es va legitimar el nét. Quedava obert, doncs, l’interrogant de l’elecció reial. Més que un tema estrictament jurídic es plantejava un problema polític, i en els diferents regnes hi van intervenir diversos grups i faccions amb interessos contraposats que van jugar les seves cartes fins el darrer moment i sense estalviar mitjans. Quins eren els candidats, quins eren els bàndols en disputa, i quins interessos tenien?

3.1. Els candidats

Cinc foren els candidats que van presentar les seves credencials per optar al títol reial.

1. Jaume, comte d’Urgell. Besnét d’Alfons el Benigne (parentiu en tercer grau per via masculina), cunyat del rei, havia estat nomenat Governador General, un càrrec reservat a l’hereu a la corona. Era el més ben vist al Principat i a Mallorca, tot i tenir alguns detractors. La noblesa de l’Aragó i València estava dividida respecte a la seva persona.

2. Ferran d’Antequera. Nét de Pere el Cerimoniós (parentiu en segon grau per via femenina). Tenia molts recursos al seu abast i, des del primer moment, el favor de Benet XIII, papa d’Avinyó.

3. Frederic de Luna. Nét de Martí l’Humà (parentiu en primer grau per via masculina). A la mort del seu avi tenia vuit anys i no era fruit d’una unió legítima.

4. Alfons de Gandia. Nét de Jaume II el Just (parentiu en segon grau per via masculina). Tenia 75 anys i va morir el mateix any 1412. El seu fill va presentar candidatura però sense cap opció.

5. Lluís III d’Anjou o de Calàbria. Nét de Joan I (parentiu en segon grau per via femenina). Era duc d’Anjou i comte de Provença. Només tenia set anys. El seu entorn més proper no va correspondre a l’interès de la burgesia barcelonina, que veia en ell com a principal candidat.

El suport de Benet XIII a favor de Ferran de Trastàmara, la posició de Jaume d’Urgell com a Governador General, i l’escassa aportació de la resta de candidats expliquen que la disputa pel tron es reduís als dos primers.

3.2. Els procediments institucionals

L’elecció del nou monarca havia de decidir-se en un parlament general dels tres regnes, però la manca d’acord, sobretot per les lluites de bàndols i faccions existents a l’Aragó i València ho van impedir. Els esdeveniments que rodejaren l’assassinat de l’arquebisbe de Saragossa, com detallarem, van alterar la situació. La profunda divisió
entre els partidaris de Ferran i Jaume va derivar en l’existència de cinc parlaments. A Tortosa s’hi reuní el Parlament de Catalunya. A l’Aragó, els partidaris dels Trastàmara van constituir el parlament d’Alcanyís, i els urgellistes, el de Mequinença. A València, els parlaments respectius es van reunir a Traiguera i Vinaròs. Davant d’aquesta divisió i la impossibilitat d’un acord hi hagueren dues intervencions decisives: la primera, per part del papa Benet XIII, de la casa aragonesa dels Luna, a favor de Ferran d’Antequera; la segona, la demostració de força i poder de Ferran, que enviava tropes, subornava càrrecs i comprava lleialtats, com la de l’aragonès Berenguer de Bardaixí, a qui pagava 500 florins mensuals. En aquest context, Benet XIII convocà una reunió de juristes per tal de decidir sobre l’elecció del nou monarca, coneguda com Concòrdia d’Alcanyís, justament, on hi havia el parlament aragonès favorable a Ferran, i on es va vetar l’admissió dels partidaris de Jaume d’Urgell a les reunions. En aquesta Junta es va decidir que l’elecció recauria en les votacions de nou compromissaris, tres de cada regne, reunits a Casp a partir del 29 de març, on havien de resoldre en el termini màxim de dos mesos. L’escollit havia de tenir sis vots, com a mínim, i cada regne n’havia de donar, almenys, un. També es van designar els nou compromissaris, de clara majoria Trastàmara, després que el candidat s’imposés clarament a l’Aragó i València. Els delegats del Principat, queixosos dels compromissaris triats, es van perdre en debats estèrils sense arribar a cap alternativa.

Quadre romàntic de Manuel Aguirre y Monsalbe. Representació del monarca medieval de la corona d'Aragó, Ferran de Trastàmara. Diputació d'Aragó
Quadre romàntic de Manuel Aguirre y Monsalbe. Representació del monarca medieval de la corona d’Aragó, Ferran de Trastàmara. Diputació d’Aragó

3.3. Els bàndols en disputa. Interessos i esdeveniments

Diferents personalitats, faccions i grups de poder a Catalunya, Aragó i València s’alinearan amb un o altre candidat, en funció dels seus interessos, en el context d’una intensa lluita de bàndols. Una de les figures clau en tot el procés fou el papa d’Avinyó, Benet XIII, en pugna amb Roma en ple Cisma d’Occident, just en el moment que, arran del Concili de Pisa (1409), França li havia retirat el suport. El papa tenia assegurat el del rei Martí, i poc després de la mort d’aquest, va optar per Ferran de Trastàmara amb el propòsit de mantenir el recolzament dels regnes de la Corona d’Aragó i de Castella.
A l’Aragó, un cop comprovada l’escassa implicació de Lluís d’Anjou (o de Calàbria), els dos principals candidats hi tenien partidaris i detractors. Jaume tenia el suport de la poderosa casa dels Luna, i Ferran, per la casa dels Urrea. En el decurs d’una disputa va ser assassinat l’arquebisbe de Saragossa, García Fernández de Heredia, partidari de Lluís de Calàbria, a mans de la mainada dels Luna. Aquest esdeveniment va marcar el camí de la victòria de l’antiurgellisme en aquell regne. A València, la capital era majoritàriament urgellista, i els Vilaregut n’eren els
principals valedors. Els seus adversaris directes eren encapçalats pels Centelles, que aviat van tenir l’ajuda inestimable dels recursos financers i militars que els va proporcionar Ferran de Trastàmara. La situació a València va derivar vers actes encara més dramàtics que a l’Aragó, amb enfrontaments bèl·lics directes, que van tenir un final decisiu en la batalla del Codolar (Morvedre), el febrer de 1412, on l’exèrcit Trastàmara aixafà les escasses tropes del governador Arnau Guillem de Bellera, que hi va perdre la vida amb centenars d’adeptes. Les tropes de Ferran s’havien establert als regnes d’Aragó i València per liquidar la resistència urgellista. A Catalunya, el principal baluard de l’antiurgellisme era representat per les cases de Gualbes (de Barcelona) i de Cervelló. En un principi semblaven decantar-se per Lluís de Calàbria, però en fracassar el darrer intent d’aquest com a candidat ferm, a les darreries de 1411, van acabar recolzant el Trastàmara, el pretendent més fort i amb més recursos.

4. El Compromís de Casp

Entre els nou compromissaris que havien de prendre la decisió final, tres de cada regne, no hi havia tan sols una majoria de partidaris de Ferran de Trastàmara, sinó també la certesa que, com a mínim, n’hi havia un de cada regne. El resultat final era, doncs, conegut abans de procedir als debats i a l’elecció. Tanmateix, els dos mesos de marge, entre el 29 de març i el 29 de maig, expiraren sense resoldre, i va caldre una pròrroga, fins el 27 de juny.

Quadre "Compromís de Casp" de Dióscoro Puebla, 1867
Quadre “Compromís de Casp” de Dióscoro Puebla, 1867

4.1. Els compromissaris

Pel regne d’Aragó hi participaren: Domingo Ram, que havia estat president de la Generalitat de Catalunya, bisbe d’Osca i Lleida, i arquebisbe de Tarragona, era amic personal de Benet XIII. Francisco de Aranda, conseller reial, era partidari de legitimar Frederic de Luna, però per influència del papa canvià de costat. Berenguer de Bardaixí, cunyat de l’anterior, Justícia d’Aragó, esdevingué un agent a sou del candidat Ferran. Els tres van donar el seu vot a Ferran d’Antequera.

Els tres compromissaris catalans foren: Pere de Sagarriga, bisbe de Lleida i arquebisbe de Tarragona. Creia que els candidats que s’ajustaven a dret eren Jaume d’Urgell i Alfons de Gandia, i el seu vot seria per qui tingués la majoria. Recordem que Alfons va morir aquells dies. Guillem de Vallseca era un jurista de gran prestigi que havia estat conseller en cap de Barcelona diverses vegades; votà per Jaume d’Urgell. Bernat de Gualbes era pare de l’esmentat Ferrer de Gualbes, doctor en dret, va ser conseller en cap de Barcelona i va exercir com a jurista en diverses actuacions relacionades amb les institucions. Va votar per Ferran d’Antequera.

Els compromissaris valencians van ser: els germans Vicent i Bonifaci Ferrer. El primer, confessor i conseller de Benet XIII, famós per la seva oratòria, fou canonitzat; el segon es va fer frare cartoixà després que la pesta s’endugués la seva muller i filles. Van votar pel candidat Trastàmara. Gener Rabassa, probablement partidari de Jaume, va ser declarat inhàbil per a la votació per part del seu gendre. El seu substitut fou Pere Bertran, que s’abstingué de votar tot al·legant manca de temps per tenir un criteri just.

4.2. El resultat

Tal com preveia tot l’operatiu orquestrat, el resultat del Compromís de Casp no podia ser cap altre que el que es va produir: Ferran de Trastàmara va obtenir els sis vots necessaris, i també el vot, mínim, per regne. No hi ha cap dubte de la direcció que havia pres el procés, atesa la intervenció de personalitats, com el papa d’Avinyó, amb una gran capacitat per influir en persones i institucions, i també d’actuacions basades en l’ús de la força, la coacció i el suborn. Ferran d’Antequera fou proclamat rei, Ferran I d’Aragó, en un acte solemne i en el marc d’un protocol fastuós davant de l’església de Santa Maria la Major de Casp, el 28 de juny de 1412, on Vicent Ferrer va fer lectura de la sentència amb la seva oratòria i vehemència acostumades. Des d’aleshores, Vicent Ferrer justificava arreu on anava l’elecció de Casp, a través dels seus sermons. Quina necessitat en tenia, de fer-ho, si tot s’havia ajustat a dret? Jaume no va acceptar el resultat, però la seva revolta fou vençuda. Capturat, fou  empresonat i morí en captiveri l’any 1433; el comtat d’Urgell va perdre les seves prerrogatives com a entitat política.

5. Els regnats dels Trastàmara

El nou rei arribà rodejat de de funcionaris i tropes castellanes que van provocar les primeres reaccions contràries a Catalunya. Es trobà, també, amb un sistema constitucionalista que xocava amb el seu tarannà autoritari, propi de la monarquia castellana. Els braços de Corts es van oposar al nomenament de funcionaris castellans i no van cedir a la demanda de subsidis, ans el contrari. Acostumat a l’opulència per la seva fortuna a Castella, aquí es trobà sense recursos, i hagué de fer moltes concessions a l’oligarquia i traspassar poder a la Generalitat. En un altre sentit, es frenà la recuperació del patrimoni reial i es potenciaren els drets feudals sobre els pagesos, la qual cosa alimentava l’enfrontament entre la noblesa i la pagesia, i entre el patriciat urbà i les classes populars. Ferran va morir l’any 1416. No es pot saber què hauria fet un rei sense recursos i poc patrimoni, i apurat per les exigències dels braços. El seu successor, Alfons, dit el Magnànim (1416-1458), optà per una política imperialista a la Mediterrània i tingué com a corol·lari de conquesta de Nàpols, on hi entrà l’any 1443 per no tornar mai més. A Catalunya governaren, en nom seu, la reina Maria, fins que marxà a Castella l’any 1453, i Galceran de Requesens, que afavorí l’ascens de la Busca al govern de Barcelona. El seu regnat fou una autèntica sagnia financera que intentà pal·liar mitjançant una interessada política filoremença (Sentència Interlocutòria, 1455) que li reportà els ingressos de la pagesia que maldava per desfer-se dels mals usos. L’any 1422 es traduïren al català les “Constitucions i altres Drets de Catalunya”.

El seu germà Joan II (el Sense Fe) el va succeir. Fou un regnat tumultuós que derivà en la guerra entre el monarca i la Generalitat, en la qual s’hi van barrejar el conflicte remença i els enfrontaments pel govern de la ciutat de Barcelona entre la Biga i la Busca. A la seva mort, l’any 1479, el va succeir Ferran II (el Catòlic), que va segellar la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) amb la pretensió de posar fi al problema remença. Casat des de l’any 1469 amb Isabel I de Castella (els Reis Catòlics) Catalunya esdevingué una àrea perifèrica en bona part eclipsada pel potencial de Castella, que iniciava la seva dinàmica imperial vers la conquesta i explotació del Nou Continent. Poc després de la mort d’Isabel, el 1504, Ferran, dit despectivament “el catalanote” va marxar de Castella i es va casar amb Germana de Foix a la recerca d’un hereu per a la Corona d’Aragó, però l’infant Joan va morir al poc temps de néixer. Ferran II va morir a l’inici de l’any 1516 sense descendència masculina; la Corona d’Aragó, i amb ells el Principat, ja no es desfeia de la monarquia hispànica, des d’aleshores, ja sota la dinàmica dels Àustries.

Gravat al boix de Jaume II "el dissortat" d'Antoni Olle i Pinell. Representació del comte Jaume II d'Urgell durant l COmpromís de Casp
Gravat al boix de Jaume II “el dissortat” d’Antoni Olle i Pinell. Representació del comte Jaume II d’Urgell durant l COmpromís de Casp

6. Un balanç

De la confabulació de Casp, una trama orquestrada per Benet XIII i el seu agent en el territori, Vicent Ferrer, després canonitzat, els representants del Principat de Catalunya no se’n poden considerar, en cap cas, exempts; ni víctimes. Persones i faccions rellevants del país van afavorir l’entronització de la nova dinastia amb actuacions directes, com impedir que les forces urgellistes arribessin a Morvedre, o vetar la participació dels representants mallorquins, favorables a Jaume d’Urgell, o no van fer prou en sentit contrari; d’altres no es van pronunciar, o es van fer enrere en moments decisius. Compta, i molt, el suport de la baixa noblesa catalana, atemorida per les reivindicacions pageses, i pel patriciat de Barcelona, temorós de les pressions populars. Uns i altres rebutjaven Jaume d’Urgell. Qui triava el rei ho faria pel candidat que els permetés mantenir els seus privilegis erosionant el poder reial des de les institucions, les Corts i la Diputació del General. Tothom es movia amb tacticisme, segons els seus interessos personals o de grup: els interessos de classe prioritzaren sobre els interessos de legalitat jurídica. Ara bé, això tampoc no s’ha d’interpretar com un acte de maduresa de Catalunya com dirigit a la unitat d’Espanya, com sovint es vol fer creure. Altrament, si tan important era mantenir la integritat moral per excloure un descendent directe perquè era il·legítim, perquè no es va mantenir la integritat jurídica de decantar-se pel pretendent més directe en la línea dinàstica masculina, com s’havia fet sempre segons el costum? No s’entengui, en aquesta consideració, una defensa de la llei sàlica, no vigent aleshores a la Corona, ni tampoc de justificar una discriminació per raó de gènere. El resultat de Casp va tenir un guanyador evident, Ferran d’Antequera i els seus successors, tot i que en cap moment van poder desplegar el model de monarquia que havien previst; també hi van guanyar els sectors de l’alta oligarquia que li havien donat suport. Almenys, a títol personal, els seus votants foren recompensats de forma generosa. Benet XIII, en canvi, el principal artífex de la candidatura Trastàmara, no va treure profit del seu esforç i de les seves arts de conxorxa. Fins i tot el seu pretendent li retirà l’obediència. Després del Concili de Constança, amb Martí V com a papa únic de la cristiandat catòlica, abandonat per tothom, va acabar els seus darrers dies a Peníscola. El gran derrotat fou Jaume d’Urgell, el seu llinatge i el propi comtat. En la correlació de forces entre els regnes de la Corona, el pes es decantà cap a l’Aragó en detriment del Principat. No hi ha cap mena de dubte que el resultat de Casp va marcar profundament, des d’aleshores, el devenir històric del conjunt de la Corona d’Aragó i, molt particularment, del Principat.

Read More