Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

1. Introducció

La historiografia ha estat unànime a considerar el segle XIII i bona part del XIV com el període de plenitud de la Catalunya medieval, i com a tal font d’inspiració literària i reivindicació política pels autors romàntics del segle XIX. En aquesta etapa va tenir lloc una important expansió territorial (conquesta i constitució dels regnes de Mallorques i València, accés de la casa de Barcelona a la monarquia siciliana, drets sobre l’ocupació de Sardenya, etc), econòmica (augment de la població, extensió dels conreus, auge de la producció manufacturera i dinamisme de l’activitat mercantil, en l’escala interna i externa), i es va construir, alhora, l’ordenament jurídic i institucional que reposava en el reforçament de la institució monàrquica, del paper de les corts, i la rellevància de les magistratures municipals. Aleshores, i des de la meitat del segle XII, el Casal de Barcelona regnava a l’Aragó.

Tanmateix, aquesta brillantor no ha d’amagar una realitat social caracteritzada per forts contrastos en relació a l’accés i gaudi dels recursos i de la riquesa que generaven les esmentades activitats. Fou una època en la qual es va accentuar el procés de servitud de la pagesia, que va derivar cap al gran problema remença; la població urbana també s’esquinçava en augmentar els segments més empobrits com a resultat d’unes pèssimes condicions laborals. Fou també una època de notable activitat bèl·lica que es manifestà sobre la població menys afavorida, directament, i també indirectament en forma de pressió fiscal per fer front al finançament de les despeses originades per unes guerres constants (Sardenya, Gènova, Castella), que van escurar les arques de la monarquia.

Aquí es troba, justament, la llavor del canvi de conjuntura que es manifestarà amb tota la seva cruesa a partir de la segona meitat del segle XIV i tota la centúria següent. Aquest període serà considerat de declivi per bona part de la historiografia, en el context de la crisi baixmedieval que caracteritzà l’Europa feudal. Als estralls de les fams i de l’epidèmia de pesta de l’any 1348 i les rèpliques posteriors cal afegir-hi la ralentització progressiva de les activitats econòmiques, l’enfonsament de les finances reials i municipals, els desequilibris socials al camp i a les ciutats en forma de revoltes i atacs sobre les comunitats jueves arreu del país. No es pot passar per alt una marcada crisi institucional que va derivar cap a l’enfrontament entre els estaments, i aquests amb la monarquia, ja en temps dels Trastàmara. El corol·lari d’aquesta inestabilitat fou l’esclat i el desenvolupament d’una llarga guerra civil (1462-1472) que va suposar el punt culminant de la crisi, amb un resultat nefast: pèrdua de gairebé la meitat de la població, disminució de l’activitat econòmica, desarticulació social, escapçada territorial (pèrdua temporal del Rosselló i la Cerdanya), etc. Ja no es podia caure més avall.

Tanmateix, els contrastos entre els diferents estats de la Corona eren evidents. València i l’Aragó, potser no tan colpides com el Principat, entraven a la quinzena centúria en fase d’evident recuperació, mentre Catalunya s’esquinçava de cap a cap. Mallorca, integrada a la Corona per Pere el Cerimoniós, no va tenir mai unes corts pròpies i penjava de Catalunya, amb qui compartia els durs efectes de la crisi. En elcentre d’aquest marc contextual s’hi ha de situar l’estroncament del Casal de Barcelona per raons biològiques, l’any 1410, en morir sense descendència Martí I l’Humà. Els membres del llinatge s’havien succeït de pares a fills, o germans, sense interrupció en el comtat (i després en el regne d’Aragó), des de la fundació de la dinastia per Guifré el Pelós a les darreries del segle IX.

2. La Casa de Barcelona s’estronca

El juliol de 1409, havia mort a Càller, en el marc del conflicte sard, Martí el Jove, l’únic sobrevivent dels fills de Martí I l’Humà. El Jove deixava un fill il·legítim, Frederic de Luna, un candidat a ocupar el reialme a la mort del seu avi. Mentrestant, el rei Martí es casà en segones núpcies amb la jove Margarida de Prades a la recerca d’un descendent legítim, però el 31 de maig de 1410, va morir sense haver-ho aconseguit. S’estroncava, així, la línia dinàstica del Casal de Barcelona. El rei no havia atorgat un nou testament després del que havia instituït com a hereu universal al seu fill Martí el Jove; i tampoc no havia designat successor, probablement, a l’espera de poder legitimar el seu nét. Sembla que aquest acte solemne, que hauria estat transcendental, s’havia previst pel dia 1 de juny. Però el decés del monarca el dia abans va deixar l’acció en suspens. Aquest estret marge de temps, d’hores només, hauria resolt el desenllaç de la successió? Martí havia designat Jaume, comte d’Urgell, lloctinent d’Aragó i Governador General dels regnes, un càrrec que fins aleshores havia estat reservat a l’hereu de la corona. A mitjan maig de 1410, però, el va destituir dels seus càrrecs. Els dubtes sobre el futur rei planaven en l’horitzó agonitzant de Martí l’Humà. Els dos dies previs a la seva mort havia rebut sengles delegacions, encapçalades per Ferrer de Gualbes que, segons afirmava, eren una representació de les Corts, o, per ser més exactes, del municipi barceloní. Entre els components, però, no hi havia cap partidari de Jaume d’Urgell; més aviat adversaris. A tenor de l’acta aixecada, sembla que Martí va acceptar que el seu successor hauria de ser qui millor s’adaptés a dret. Això vol dir que la designació del futur rei requeia en les Corts Generals dels regnes, i en concret, en el marc d’un Parlament d’aquestes Corts. S’iniciava, d’aquesta manera, un llarg i complex procés fins la tria d’un dels pretendents, que va tenir lloc el juny de 1412, en l’anomenat Compromís de Casp, d’on en va resultar elegit Ferran d’Antequera, membre d’una branca familiar de la monarquia castellana dels Trastàmara. Aquest fet suposava l’entronització d’una dinastia originària de Castella en els regnes que conformaven el que es coneix com la Corona d’Aragó: Aragó, València i el Principat de Catalunya, amb les Balears. El camí fins arribar a aquesta situació fou llarg i complex, no exempt de fortes tensions en l’àmbit institucional i durs enfrontaments armats.

Trasllat a Barcelona de les relíques de Sant Sever. Retaule de l'Hospital de Clergues de Sant Sever, Barcelona. En la imatge es pot veure a Martí l'Humà i el seu fill Martí el Jove amb l'escut de Barcelona al fons.
Trasllat a Barcelona de les relíques de Sant Sever. Retaule de l’Hospital de Clergues de Sant Sever, Barcelona. En la imatge es pot veure a Martí l’Humà i el seu fill Martí el Jove amb l’escut de Barcelona al fons.

3. L’interregne (1410-1412)

El període de dos anys que transcorren entre la mort del darrer rei de la casa de Barcelona fins a l’elecció del pretendent Trastàmara es coneix com el període d’Interregne. Una etapa de dos anys per resoldre una qüestió d’aquesta mena diu perfectament de la complexitat del procés d’elecció. Martí l’Humà volia guanyar temps
amb l’esperança de legitimar el seu nét, en el cas de no tenir descendència del seu segon matrimoni, d’acord amb el papa. Si és així, es planteja una qüestió central: per què tanta legitimitat? No eren bastards, en origen, els Trastàmara de Castella o els Avís de Portugal? Res del que s’esperava, però, es va produir: ni Margarida va concebre un fill, ni es va legitimar el nét. Quedava obert, doncs, l’interrogant de l’elecció reial. Més que un tema estrictament jurídic es plantejava un problema polític, i en els diferents regnes hi van intervenir diversos grups i faccions amb interessos contraposats que van jugar les seves cartes fins el darrer moment i sense estalviar mitjans. Quins eren els candidats, quins eren els bàndols en disputa, i quins interessos tenien?

3.1. Els candidats

Cinc foren els candidats que van presentar les seves credencials per optar al títol reial.

1. Jaume, comte d’Urgell. Besnét d’Alfons el Benigne (parentiu en tercer grau per via masculina), cunyat del rei, havia estat nomenat Governador General, un càrrec reservat a l’hereu a la corona. Era el més ben vist al Principat i a Mallorca, tot i tenir alguns detractors. La noblesa de l’Aragó i València estava dividida respecte a la seva persona.

2. Ferran d’Antequera. Nét de Pere el Cerimoniós (parentiu en segon grau per via femenina). Tenia molts recursos al seu abast i, des del primer moment, el favor de Benet XIII, papa d’Avinyó.

3. Frederic de Luna. Nét de Martí l’Humà (parentiu en primer grau per via masculina). A la mort del seu avi tenia vuit anys i no era fruit d’una unió legítima.

4. Alfons de Gandia. Nét de Jaume II el Just (parentiu en segon grau per via masculina). Tenia 75 anys i va morir el mateix any 1412. El seu fill va presentar candidatura però sense cap opció.

5. Lluís III d’Anjou o de Calàbria. Nét de Joan I (parentiu en segon grau per via femenina). Era duc d’Anjou i comte de Provença. Només tenia set anys. El seu entorn més proper no va correspondre a l’interès de la burgesia barcelonina, que veia en ell com a principal candidat.

El suport de Benet XIII a favor de Ferran de Trastàmara, la posició de Jaume d’Urgell com a Governador General, i l’escassa aportació de la resta de candidats expliquen que la disputa pel tron es reduís als dos primers.

3.2. Els procediments institucionals

L’elecció del nou monarca havia de decidir-se en un parlament general dels tres regnes, però la manca d’acord, sobretot per les lluites de bàndols i faccions existents a l’Aragó i València ho van impedir. Els esdeveniments que rodejaren l’assassinat de l’arquebisbe de Saragossa, com detallarem, van alterar la situació. La profunda divisió
entre els partidaris de Ferran i Jaume va derivar en l’existència de cinc parlaments. A Tortosa s’hi reuní el Parlament de Catalunya. A l’Aragó, els partidaris dels Trastàmara van constituir el parlament d’Alcanyís, i els urgellistes, el de Mequinença. A València, els parlaments respectius es van reunir a Traiguera i Vinaròs. Davant d’aquesta divisió i la impossibilitat d’un acord hi hagueren dues intervencions decisives: la primera, per part del papa Benet XIII, de la casa aragonesa dels Luna, a favor de Ferran d’Antequera; la segona, la demostració de força i poder de Ferran, que enviava tropes, subornava càrrecs i comprava lleialtats, com la de l’aragonès Berenguer de Bardaixí, a qui pagava 500 florins mensuals. En aquest context, Benet XIII convocà una reunió de juristes per tal de decidir sobre l’elecció del nou monarca, coneguda com Concòrdia d’Alcanyís, justament, on hi havia el parlament aragonès favorable a Ferran, i on es va vetar l’admissió dels partidaris de Jaume d’Urgell a les reunions. En aquesta Junta es va decidir que l’elecció recauria en les votacions de nou compromissaris, tres de cada regne, reunits a Casp a partir del 29 de març, on havien de resoldre en el termini màxim de dos mesos. L’escollit havia de tenir sis vots, com a mínim, i cada regne n’havia de donar, almenys, un. També es van designar els nou compromissaris, de clara majoria Trastàmara, després que el candidat s’imposés clarament a l’Aragó i València. Els delegats del Principat, queixosos dels compromissaris triats, es van perdre en debats estèrils sense arribar a cap alternativa.

Quadre romàntic de Manuel Aguirre y Monsalbe. Representació del monarca medieval de la corona d'Aragó, Ferran de Trastàmara. Diputació d'Aragó
Quadre romàntic de Manuel Aguirre y Monsalbe. Representació del monarca medieval de la corona d’Aragó, Ferran de Trastàmara. Diputació d’Aragó

3.3. Els bàndols en disputa. Interessos i esdeveniments

Diferents personalitats, faccions i grups de poder a Catalunya, Aragó i València s’alinearan amb un o altre candidat, en funció dels seus interessos, en el context d’una intensa lluita de bàndols. Una de les figures clau en tot el procés fou el papa d’Avinyó, Benet XIII, en pugna amb Roma en ple Cisma d’Occident, just en el moment que, arran del Concili de Pisa (1409), França li havia retirat el suport. El papa tenia assegurat el del rei Martí, i poc després de la mort d’aquest, va optar per Ferran de Trastàmara amb el propòsit de mantenir el recolzament dels regnes de la Corona d’Aragó i de Castella.
A l’Aragó, un cop comprovada l’escassa implicació de Lluís d’Anjou (o de Calàbria), els dos principals candidats hi tenien partidaris i detractors. Jaume tenia el suport de la poderosa casa dels Luna, i Ferran, per la casa dels Urrea. En el decurs d’una disputa va ser assassinat l’arquebisbe de Saragossa, García Fernández de Heredia, partidari de Lluís de Calàbria, a mans de la mainada dels Luna. Aquest esdeveniment va marcar el camí de la victòria de l’antiurgellisme en aquell regne. A València, la capital era majoritàriament urgellista, i els Vilaregut n’eren els
principals valedors. Els seus adversaris directes eren encapçalats pels Centelles, que aviat van tenir l’ajuda inestimable dels recursos financers i militars que els va proporcionar Ferran de Trastàmara. La situació a València va derivar vers actes encara més dramàtics que a l’Aragó, amb enfrontaments bèl·lics directes, que van tenir un final decisiu en la batalla del Codolar (Morvedre), el febrer de 1412, on l’exèrcit Trastàmara aixafà les escasses tropes del governador Arnau Guillem de Bellera, que hi va perdre la vida amb centenars d’adeptes. Les tropes de Ferran s’havien establert als regnes d’Aragó i València per liquidar la resistència urgellista. A Catalunya, el principal baluard de l’antiurgellisme era representat per les cases de Gualbes (de Barcelona) i de Cervelló. En un principi semblaven decantar-se per Lluís de Calàbria, però en fracassar el darrer intent d’aquest com a candidat ferm, a les darreries de 1411, van acabar recolzant el Trastàmara, el pretendent més fort i amb més recursos.

4. El Compromís de Casp

Entre els nou compromissaris que havien de prendre la decisió final, tres de cada regne, no hi havia tan sols una majoria de partidaris de Ferran de Trastàmara, sinó també la certesa que, com a mínim, n’hi havia un de cada regne. El resultat final era, doncs, conegut abans de procedir als debats i a l’elecció. Tanmateix, els dos mesos de marge, entre el 29 de març i el 29 de maig, expiraren sense resoldre, i va caldre una pròrroga, fins el 27 de juny.

Quadre "Compromís de Casp" de Dióscoro Puebla, 1867
Quadre “Compromís de Casp” de Dióscoro Puebla, 1867

4.1. Els compromissaris

Pel regne d’Aragó hi participaren: Domingo Ram, que havia estat president de la Generalitat de Catalunya, bisbe d’Osca i Lleida, i arquebisbe de Tarragona, era amic personal de Benet XIII. Francisco de Aranda, conseller reial, era partidari de legitimar Frederic de Luna, però per influència del papa canvià de costat. Berenguer de Bardaixí, cunyat de l’anterior, Justícia d’Aragó, esdevingué un agent a sou del candidat Ferran. Els tres van donar el seu vot a Ferran d’Antequera.

Els tres compromissaris catalans foren: Pere de Sagarriga, bisbe de Lleida i arquebisbe de Tarragona. Creia que els candidats que s’ajustaven a dret eren Jaume d’Urgell i Alfons de Gandia, i el seu vot seria per qui tingués la majoria. Recordem que Alfons va morir aquells dies. Guillem de Vallseca era un jurista de gran prestigi que havia estat conseller en cap de Barcelona diverses vegades; votà per Jaume d’Urgell. Bernat de Gualbes era pare de l’esmentat Ferrer de Gualbes, doctor en dret, va ser conseller en cap de Barcelona i va exercir com a jurista en diverses actuacions relacionades amb les institucions. Va votar per Ferran d’Antequera.

Els compromissaris valencians van ser: els germans Vicent i Bonifaci Ferrer. El primer, confessor i conseller de Benet XIII, famós per la seva oratòria, fou canonitzat; el segon es va fer frare cartoixà després que la pesta s’endugués la seva muller i filles. Van votar pel candidat Trastàmara. Gener Rabassa, probablement partidari de Jaume, va ser declarat inhàbil per a la votació per part del seu gendre. El seu substitut fou Pere Bertran, que s’abstingué de votar tot al·legant manca de temps per tenir un criteri just.

4.2. El resultat

Tal com preveia tot l’operatiu orquestrat, el resultat del Compromís de Casp no podia ser cap altre que el que es va produir: Ferran de Trastàmara va obtenir els sis vots necessaris, i també el vot, mínim, per regne. No hi ha cap dubte de la direcció que havia pres el procés, atesa la intervenció de personalitats, com el papa d’Avinyó, amb una gran capacitat per influir en persones i institucions, i també d’actuacions basades en l’ús de la força, la coacció i el suborn. Ferran d’Antequera fou proclamat rei, Ferran I d’Aragó, en un acte solemne i en el marc d’un protocol fastuós davant de l’església de Santa Maria la Major de Casp, el 28 de juny de 1412, on Vicent Ferrer va fer lectura de la sentència amb la seva oratòria i vehemència acostumades. Des d’aleshores, Vicent Ferrer justificava arreu on anava l’elecció de Casp, a través dels seus sermons. Quina necessitat en tenia, de fer-ho, si tot s’havia ajustat a dret? Jaume no va acceptar el resultat, però la seva revolta fou vençuda. Capturat, fou  empresonat i morí en captiveri l’any 1433; el comtat d’Urgell va perdre les seves prerrogatives com a entitat política.

5. Els regnats dels Trastàmara

El nou rei arribà rodejat de de funcionaris i tropes castellanes que van provocar les primeres reaccions contràries a Catalunya. Es trobà, també, amb un sistema constitucionalista que xocava amb el seu tarannà autoritari, propi de la monarquia castellana. Els braços de Corts es van oposar al nomenament de funcionaris castellans i no van cedir a la demanda de subsidis, ans el contrari. Acostumat a l’opulència per la seva fortuna a Castella, aquí es trobà sense recursos, i hagué de fer moltes concessions a l’oligarquia i traspassar poder a la Generalitat. En un altre sentit, es frenà la recuperació del patrimoni reial i es potenciaren els drets feudals sobre els pagesos, la qual cosa alimentava l’enfrontament entre la noblesa i la pagesia, i entre el patriciat urbà i les classes populars. Ferran va morir l’any 1416. No es pot saber què hauria fet un rei sense recursos i poc patrimoni, i apurat per les exigències dels braços. El seu successor, Alfons, dit el Magnànim (1416-1458), optà per una política imperialista a la Mediterrània i tingué com a corol·lari de conquesta de Nàpols, on hi entrà l’any 1443 per no tornar mai més. A Catalunya governaren, en nom seu, la reina Maria, fins que marxà a Castella l’any 1453, i Galceran de Requesens, que afavorí l’ascens de la Busca al govern de Barcelona. El seu regnat fou una autèntica sagnia financera que intentà pal·liar mitjançant una interessada política filoremença (Sentència Interlocutòria, 1455) que li reportà els ingressos de la pagesia que maldava per desfer-se dels mals usos. L’any 1422 es traduïren al català les “Constitucions i altres Drets de Catalunya”.

El seu germà Joan II (el Sense Fe) el va succeir. Fou un regnat tumultuós que derivà en la guerra entre el monarca i la Generalitat, en la qual s’hi van barrejar el conflicte remença i els enfrontaments pel govern de la ciutat de Barcelona entre la Biga i la Busca. A la seva mort, l’any 1479, el va succeir Ferran II (el Catòlic), que va segellar la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) amb la pretensió de posar fi al problema remença. Casat des de l’any 1469 amb Isabel I de Castella (els Reis Catòlics) Catalunya esdevingué una àrea perifèrica en bona part eclipsada pel potencial de Castella, que iniciava la seva dinàmica imperial vers la conquesta i explotació del Nou Continent. Poc després de la mort d’Isabel, el 1504, Ferran, dit despectivament “el catalanote” va marxar de Castella i es va casar amb Germana de Foix a la recerca d’un hereu per a la Corona d’Aragó, però l’infant Joan va morir al poc temps de néixer. Ferran II va morir a l’inici de l’any 1516 sense descendència masculina; la Corona d’Aragó, i amb ells el Principat, ja no es desfeia de la monarquia hispànica, des d’aleshores, ja sota la dinàmica dels Àustries.

Gravat al boix de Jaume II "el dissortat" d'Antoni Olle i Pinell. Representació del comte Jaume II d'Urgell durant l COmpromís de Casp
Gravat al boix de Jaume II “el dissortat” d’Antoni Olle i Pinell. Representació del comte Jaume II d’Urgell durant l COmpromís de Casp

6. Un balanç

De la confabulació de Casp, una trama orquestrada per Benet XIII i el seu agent en el territori, Vicent Ferrer, després canonitzat, els representants del Principat de Catalunya no se’n poden considerar, en cap cas, exempts; ni víctimes. Persones i faccions rellevants del país van afavorir l’entronització de la nova dinastia amb actuacions directes, com impedir que les forces urgellistes arribessin a Morvedre, o vetar la participació dels representants mallorquins, favorables a Jaume d’Urgell, o no van fer prou en sentit contrari; d’altres no es van pronunciar, o es van fer enrere en moments decisius. Compta, i molt, el suport de la baixa noblesa catalana, atemorida per les reivindicacions pageses, i pel patriciat de Barcelona, temorós de les pressions populars. Uns i altres rebutjaven Jaume d’Urgell. Qui triava el rei ho faria pel candidat que els permetés mantenir els seus privilegis erosionant el poder reial des de les institucions, les Corts i la Diputació del General. Tothom es movia amb tacticisme, segons els seus interessos personals o de grup: els interessos de classe prioritzaren sobre els interessos de legalitat jurídica. Ara bé, això tampoc no s’ha d’interpretar com un acte de maduresa de Catalunya com dirigit a la unitat d’Espanya, com sovint es vol fer creure. Altrament, si tan important era mantenir la integritat moral per excloure un descendent directe perquè era il·legítim, perquè no es va mantenir la integritat jurídica de decantar-se pel pretendent més directe en la línea dinàstica masculina, com s’havia fet sempre segons el costum? No s’entengui, en aquesta consideració, una defensa de la llei sàlica, no vigent aleshores a la Corona, ni tampoc de justificar una discriminació per raó de gènere. El resultat de Casp va tenir un guanyador evident, Ferran d’Antequera i els seus successors, tot i que en cap moment van poder desplegar el model de monarquia que havien previst; també hi van guanyar els sectors de l’alta oligarquia que li havien donat suport. Almenys, a títol personal, els seus votants foren recompensats de forma generosa. Benet XIII, en canvi, el principal artífex de la candidatura Trastàmara, no va treure profit del seu esforç i de les seves arts de conxorxa. Fins i tot el seu pretendent li retirà l’obediència. Després del Concili de Constança, amb Martí V com a papa únic de la cristiandat catòlica, abandonat per tothom, va acabar els seus darrers dies a Peníscola. El gran derrotat fou Jaume d’Urgell, el seu llinatge i el propi comtat. En la correlació de forces entre els regnes de la Corona, el pes es decantà cap a l’Aragó en detriment del Principat. No hi ha cap mena de dubte que el resultat de Casp va marcar profundament, des d’aleshores, el devenir històric del conjunt de la Corona d’Aragó i, molt particularment, del Principat.

Read More

Afirma que serà la seva entrevista “pòstuma”, que serà l’última vegada que parli “d’aquest país”. El motiu? Que en una època històrica com la nostra, èpica, accelerada, però també improvisada i a vegades hiperventilada, irònicament, la gent no vol “historiadors”, sinó “profetes”.

Quan el vàrem entrevistar, el vàrem notar desil·lusionat i trist amb el moment actual. És un historiador que dubta de la utilitat de la seva professió en la seva societat. I, per a una persona que ha passat tota la seva vida investigant, poques coses poden haver-hi res més terribles que sentir que la propaganda d’uns i altres ha guanyat la partida. 

Però, malgrat tot, una hora després, vaig comprovar complagut que, malgrat tot, la seva lucidesa segueix inalterable. La història no serveix per tot, i no hauria de servir per a legitimar posicions polítiques actuals. Ens serveix per a explicar l’avui, entendre com hem arribat fins on som, evitar errors del passat i qüestionar-nos el present. I d’això precisament vam estar parlant amb Josep Maria Fradera. Què era un català i què era un espanyol a la Catalunya dels segle XVIII-XIX?

 

Què significava “Catalunya” i “Espanya” per a un català a les acaballes del segle XVIII?

Crec que això no ho sap ningú. En primer lloc, no en deien “Espanya”, en deien “monarquia”. La monarquia era un conjunt de regnes sota un rei amb unes institucions diferents segons els llocs, a Catalunya condicionats per la derrota en la Guerra de Successió (1701-15).

No és una derrota pròpiament dels catalans, sinó d’aquells catalans que opten per l’arxiduc d’Àustria. Una bona part, o no participen, o escullen els Borbons.

Però és cert que després de 1714, les relacions entre les antigues parts de la vella corona hispànica passen de tenir unes relacions més o menys d’igualtat a unes de més desiguals.

És que Espanya no existeix a l’altra banda. Existeix la monarquia, i aquesta és encara un imperi enorme. La divisió entre austriacistes i borbònics també és dóna a Amèrica. Els llocs on la guerra s’ha produït tenen un règim de càstig, que en aquest cas és la Nova Planta, que estableix unes normes d’administració diferents.

“La derrota de 1714 no és tant de la societat catalana en el seu conjunt, sinó del partit que es posiciona a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria”

Però no és Espanya vers Catalunya, sinó que dintre de la monarquia, hi ha parts que han escollit procedir contra un rei al qual han jurat fidelitat. Felip V (1700-24/ 1724-46) va venir aquí a jurar unes constitucions que eren molt avantatjoses respecte el règim anterior. No hi ha evidència que l’arxiduc hagués respectat això.

Després s’acabarà imposant l’altre partit [el dels austriacistes], però el rei ha firmat les constitucions de 1702 i s’ha casat a Barcelona, ha donat molts privilegis i després s’ha trobat que se li han girat en contra aquells integrants del partit que s’acaba imposant i que té força bàsicament a Barcelona i en algunes altres parts de Catalunya.

La Guerra de Successió és un conflicte internacional, no de catalans contra espanyols: dues cases regnants a Europa; una centreeuropea [els Habsburg], i una altra francesa [els Borbons] que competeixen per a accedir a uns dominis enormes. Cal dir que una vegada Felip V és nomenat rei d’Espanya, es desenganxa de la influència francesa i que, com que al final hi ha una revolució a França el 1789, aquest distanciament acaba sent total.

En qualsevol cas, no és un conflicte de Catalunya contra Espanya, perquè Espanya no existeix. Sí geogràficament, però no constitucionalment.  Els bascs continuaran mantenint el seu règim foral-municipal i el regne de Galícia continuarà existint. És un conflicte dinàstic on un grup de catalans imposen la seva opció i la seva derrota té unes conseqüències irreparables en termes de l’ajustament constitucional respecte de la monarquia.

Josep Maria Fradera (esquerra) xerrant amb Marc Geli (dreta) a casa seva a Barcelona
Font: Ab Origine

Llavors com definiries la relació entre la monarquia hispànica i Catalunya després de 1714? O potser hauríem de parlar de la relació entre centre i perifèria?

Ja ho deies bé. Podem parlar de Catalunya, ja que sempre ha tingut una identitat pròpia constitucionalment organitzada, tot i que mai ha sigut independent. Era un conjunt de comtats agrupats sota un designi dinàstic amb un rei que ho era perquè era monarca d’Aragó.

“Llegint determinats dietaris, hom pot comprovar que la gent tenia una consciència més o menys clara del fet institucional català”

És una pregunta de difícil resposta, perquè ningú va fer una enquesta preguntant als catalans com se sentien. Tant sols podem resseguir-ho a partir de fonts diverses. Si llegim alguns diaris recuperats per en Xavier Torres, podem veure com la gent tenia una certa consciència del fet institucional, però si agafem el dietari d’en Miquel Parets, que era un artesà de Barcelona, comprovem que escrivia pàgines i pàgines com a barceloní i que no esmenta ni una sola vegada el fet constitucional català… entre altres coses perquè no hi havien Corts normalment, ni les reclamaven, ja que tenien un impacte molt limitat en la vida de la gent. Potser tenien un major impacte entre les classes dirigents, però aquestes tenien també altres canals per a expressar-se en el marc d’una monarquia tan complexa.

Moltes d’aquestes classes dirigents es posen al servei de la dinastia que toca i actuen com a intermediaris en el marc local i no reclamen Corts pràcticament mai. Les Corts servien per a donar privilegis i obrir el marc constitucional. Tot això ho respecta el rei fins el 1714.

Arribat al segle XVIII, crec que podem parlar de tres possibles respostes, tot i que cap d’elles et permetrà una conclusió taxativa.

La primera seria l’oferida pel “Memorial de Greuges”, de la segona meitat del segle XVIII: enyoren un major marge d’independència institucional, perquè l’Audiència borbònica és una audiència de nomenament (on, per cert, hi ha una pila de catalans borbònics i aquells que, passat el temps, s’ajusten a la nova dinastia).

La Guerra de Successió és un cop molt fort. Els catalans juguen a la carta perdedora i fan quelcom que no es podia fer als reis de finals del XVII-principis del XVIII: jurar fidelitat a un rei i després deixar-lo de banda. Però un cop que la societat catalana es va allunyant generacionalment d’això (tot i que mai oblidarà del tot el que va significar aquella guerra), es reclama una reforma que els hi permeti recuperar una mica de poder autònom en el complex de la monarquia.

Això certament passa a la segona meitat del XVIII. Quines són les dues grans forces de la societat catalana en aquella època? L’aristocràcia residual (petita i mitjana) que continuarà tenint un pes al món rural, on sovint també administrarà els municipis, i els ciutadans honrats i la cúpula gremial que en les ciutats potents del litoral (i sobretot, a Barcelona) vol guanyar pes. Aquesta situació no es resol amb cap conflicte identitari de l’estil “Catalunya contra Espanya”, perquè no es planteja en aquests termes, sinó en demandes de reforma que s’ajustin a la seva realitat. No es veuen com a derrotats, malgrat que poguem trobar algun text que presenti els catalans com a vençuts.

 “Al segle XVIII, els conflictes no es plantegen en clau identitària de catalans contra espanyols, sinó en demandes de reformes que responguin a la realitat catalana”

Hi ha una altra possible resposta, que seria la de Pierre Vilar: les monarquies del segle XVIII no són com els estats del segle XX, i deixen un gran marge d’actuació a les forces locals; i les catalanes, al XVIII, jugaven a una carta guanyadora: la viticultura i el comerç. A finals de segle XVIII se senten pròspers. L’estructura gremial es diversifica i alguns menestrals s’enriqueixen (altres es queden igual) i apareixeran uns nous pagesos rics que a vegades creen cases de comerç i que canalitzen una part de l’activitat cap a la costa.

Tots ells aspiren a guanyar pes dintre d’Espanya.  Les primeres corrues de traginers i comerciants catalans es projecten cap a Saragossa, Burgos, Valladolid, Madrid… ningú els hi posa cap problema perquè van a comprar i vendre.

El tercer element, la “cirereta del pastís” és que la Monarquia té un espai immens, molt més enllà de Cadis: el món americà. Allà hi aniran com a súbdits del rei, no tant com a “espanyol”; fins a la Guerra del Francès, la terminologia es refereix més a “catalans”, “bascos”, “montañenses”, etc. Trobaràs grups de catalans que arriben a vendre barrets de llana fabricats a Torelló o a Vic als indis de l’Andes! Això els hi dóna una dimensió del món d’allò que són brutal. Això es veurà quan, ja durant les guerres d’independència, hi haurà catalans (una minoria amb els criollos, aquells que ja s’identifiquen plenament amb els interessos americans) que lluitaran al costat del rei per a que les colònies no se’n vagin. Quan tot això s’hagi anat, es replagaran a les Antilles, quan s’iniciarà el cicle cubà.

És a partir de tot això que es pot especular què sentien els catalans d’aquella època. No dubto que hi havia una forta contradicció entre el marc constitucional que se’ls hi imposa i les possibilitats que la monarquia els hi dóna, no perquè els hi ofereixi, sinó perquè ho busquen: no depèn del rei. Això són els orígens del capitalisme, que és una altra història.

Com que estan mal integrats en la monarquia hispànica, quan aquesta cau estripitosament amb la Guerra del Francès (1808-14) i els catalans van a les Corts de Cadis, ho fan creient que resolen el gran problema: fabricar la nació espanyola intengrant’s-hi amb absoluta igualtat de condicions, no perquè s’hagin sentit moltes vegades injustament tractats, sinó perquè saben que l’error de 1714 els col·loca en una situació que no s’adequa a la seva realitat. Hi ha una contradicció palesa entre el creixent poder d’una protoburgesia emergent que juga amb cartes sòlides amb un marc institucional fruït d’un passat que a finals del segle XVIII ja havien perdut de vista els seus contemporanis (exceptuant casos molt especials com el de Capmany).

Aquesta generació encara no és la més decidida a construir una Espanya liberal. Aquesta és una tasca per a aquells que van a les corts de 1823 (ja durant el Trienni Liberal), quan es veu que les forces de l’Antic Règim no estan mortes i es poden refer.

A Europa, durant el segle XVIII, l’Estat s’enforteix i al XIX es creen els estats-nació. El cas espanyol segueix la mateixa pauta?

I tant! Bé, no hi ha una pauta per a tota Europa. Allò significatiu del cas espanyol, des de la perspectiva que estem explorant del centre-perifèria… tot i que hauríem de saber on és el centre, perquè Madrid encara és ben poca cosa.

Però existeix el Madrid com a presa de decisió política.

Sí, però en la presa de decisió política hi participen molts catalans durant tot el segle XIX d’una manera molt destacada.

Josep Maria Fradera 3

Abans parlàvem sobre com els catalans, durant tot el XVIII i el XIX busquen guanyar protagonisme i pes a Espanya, incidint en la presa de decisions polítiques. Quin és el paper català en la construcció de l’estat-nació espanyol?

Fonamental. Són els més patriotes de tots, gairebé; o, al menys, dels que tenen més consciència de ser-ho, perquè d’això depèn la seva posició política dintre de la monarquia. Fins molt avançat el segle XIX, seran els més patriotes de tots. Pensem en personatges com Prim, Víctor Balaguer, etc.

Ara bé, això no vol dir que deixin de ser catalans o que no percebin les diferències amb els altres o el maltracte que a vegades se’ls hi dóna, per exemple com quan parlen amb molt accent el castellà (i,a més, el dominen poc, ja que la societat catalana del moment és essencialment monolingüe). Cultiven el patriotisme espanyol a la mateixa vegada que el català; jo d’aquesta situació en vaig dir “doble patriotisme”. Això no canviarà fins a finals del segle XIX.

Entenem tan malament la construcció de l’estat liberal, que no veiem que a tots els estats liberals del món hi ha una competència de burgesies nacionals o de liberalismes regionals molt forts. A Anglaterra, els de Manchester i Londres no es poden veure; a França també passa el mateix. Hi ha interessos molt diversos dintre d’aquests països. El liberalisme és també un mercat i construir un estat significa també fixar les finances públiques, els aranzels, etc. Implica també donar uns avantatges a uns i no uns altres.

“El paper català en la construcció de l’estat-nació espanyol és fonamental. Els catalans seran els més patriotes de tots”

La gran batalla de la burgesia catalana no serà sobre Espanya o Catalunya, sinó entre lliurecanvisme o proteccionisme. El primer és l’aliança de Cadis amb Anglaterra; i el proteccionisme l’aliança de Barcelona amb Castella: uns menjaran els cereals castellans i els altres es vestiran amb els teixits catalans. Aquesta és la gran batalla que també es projectarà sobre el món cubà: protegir Cuba per als seus interessos (cosa que també va implicar la defensa de l’esclavitud, on els catalans es van destacar enormement).

En aquestes batalles, la qüestió de la identitat històrica és clau. La cultiva tothom: Don Pelayo, els Berenguers, Pere el Gran… Quan vaig poder rellegir els textos de Milà i Fontanals, de Pefirrer, de la joventut de Balaguer, etc. vaig poder veure que la peculiaritat catalana dins d’aquest complex és que és l’única regió industrial de debò.

Si rasques una mica, veus com darrere els textos que afirmen les bondats de la societat catalana (catòlica, educada, familiar, ordenada, respectuosa…), amagaven una realitat que no era la Barcelona del segle XIX: el 1835 han cremat tots els convents de Barcelona i Catalunya i s’havia cremat la fàbrica de vapor Bonaplata, el 1854 hi havia hagut una vaga a Barcelona, etc. La burgesia catalana demana repressió al capità general, ja sigui català o castellà.

Com que es demana ordre, s’ha de construir la idea d’una societat ordenada, i això es fa a través de la història i de la literatura. Malgrat que la societat catalana estigui profundament escindida.

La industrialització, el “fet diferencial català”? Per què es dóna només a Catalunya i com modela les relacions entre uns i altres?

Catalunya és indubtablement l’única regió espanyola industrialitzada fins a l’aparició de la industrialització a gran escala basca a finals del XIX. Això provoca una disparitat de visions, unes tensions que porten moltes vegades a un trencament intern que porta moltes vegades a un espanyolisme furibund (el 1936 és un altre exemple d’això) i a la vegada porten als grups dirigents catalans a sentir-se mal integrats dintre de l’estructura espanyola. L’estat no entèn bé Catalunya perquè no viu la seva realitat.

“L’estat no entendrà mai Catalunya perquè no viu la seva realitat”

Però aquí la feina de l’historiador és parlar bé del context i de la complexitat; i l’Espanya del segle XIX inclou, per exemple, Cuba i les Filipines. És un complex molt ampli i interralacionat. Tampoc és cert que la industrialització sigui únicament catalana: hi ha molts focus d’industrialització d’una certa rellevància a la resta d’Espanya, però mai tindran la densitat suficient com per a condicionar la dinàmica de tota una regió. I això només passa a Catalunya a partir de 1850-60; abans hi ha diversos punts a Vilanova, Manresa, Barcelona… que fan que Catalunya exploti com una olla a pressió de tant en tant, amb una guerra social intensa entre catalans; això té un reflex també en la futura CNT.

Tot plegat acabarà conformant l’escenari polític català fins al 1939, on les dues línies bàsiques seran el nacionalisme que reclama més autogovern i el sindicalisme obrer.

 

 

 

Read More

Diplomàcia i premsa, dos factors imprescindibles en situacions de conflicte. Especialment, si es tracta d’un conflicte amb doble naturalesa: una militar i l’altra política. Aquest fet va ser el responsable de convertir la Guerra Civil Espanyola en un punt d’interès en l’àmbit internacional. I és que, en gran part, moltes de les decisions transcendentals que es van prendre al llarg de la pugna entre bàndols no van tenir lloc ni a Barcelona ni a Madrid.

A la dècada dels 30, i en els prolegòmens de la Segona Guerra Mundial, la lluita per l’opinió pública i l’exercici de la diplomàcia van ser dues de les claus que van fer decantar la balança d’un dels moments més tensos de la història contemporània. Un context de xoc definitiu entre el feixisme, les democràcies liberals i l’expansió del comunisme -de predominança estalinista-, en competència amb l’anarcosindicalisme, que rebutjava els postulats de la segona internacional i agafà força en algun dels sectors obrers oposant-se als partits polítics i a favor de les vaga general en pro dels drets del treballador (a Catalunya amb la Conferedació General del Treball).

I en mig de totes aquestes tensions, Catalunya. Actor i víctima. La primera gran consideració a tenir present és que durant la Guerra Civil, Catalunya va existir en l’imaginari col·lectiu com a ens polític propi. Així ho demostren els arxius i escrits internacionals de l’època que van relatar el conflicte, descrivint-lo entre dos bàndols independents l’un de l’altre. El territori català, autoconscient de si mateix i protagonista del conflicte, conseqüentment avançava amb ímpetu cap a l’estatització nacional.

En sintonia, les cancelleries europees van crear un cos documental destacable que posà especial atenció en Catalunya i el seu paper dins el context del conflicte civil espanyol, i en la seva política dins el territori mediterrani. Però, va ser la creació de la Generalitat el 1931 el fet nacional que crearà -en els cossos diplomàtics- la carpeta catalana. Aquell arxiu on tota manifestació dins de Catalunya, tindrà el seu propi espai intern.

En definitiva, parlem d’una Catalunya que, per sorpresa dels consolats europeus coetanis, no esdevindrà un estat independent. Les mirades estrangeres, veient que el territori català posava en marxa el seu propi sistema institucional en què s’organitzava políticament l’autogovern de Catalunya, varen creure i tractar documentalment a Catalunya com a estat propi.  Però, perquè no es va consumar aquesta opció?

El periodista soviètic Ilya Ehrenburg afirmà el 1931: “els nacionalistes catalans s’acontenten amb poc”. En el context de l’Europa d’entreguerres, on es creia que el separatisme pragmàtic portaria al que avui entenem com “independentisme”, a Barcelona ningú es va atrevir a prendre decisions ossades. Sobre l’interès que va mostrar la diplomàcia europea per Catalunya, el que va ser ‘Presidente de la República’ Manuel Azaña, escrivia que “se trataba de una trascendencia nada exagerada”. Assegurà que “la opinión pública española tenía presente que la opinión extranjera, bien o mal informada, lo presentía, y ha prestado atención preferente a Barcelona”.

En conseqüència, una de les mirades estrangeres que es va fixar en Catalunya, va ser la Itàlia Feixista de Mussolini. Podem afirmar que al llarg de la dècada dels 30, si va haver-hi un país que s’interessà intensament per l’evolució política i social catalana -considerant també França al 37-, va ser l’Estat Feixista Italià.

Entrada a la fàbrica Pirelli de Vilanova i la Geltrú 1936. Fotografia: Xavier Canalis
Entrada a la fàbrica Pirelli de Vilanova i la Geltrú 1936. Fotografia: Xavier Canalis

La capital catalana, Barcelona, representava per a tota ideologia nascuda en l’Europa d’entreguerres, un pol d’atracció per a la introducció d’un nou pensament. El Feixisme, no deixà de dirigir la seva mirada cap a un territori que li resultava interessant en diversos aspectes. Era aquesta la zona d’Espanya on es concentrava la major part de les inversions italianes, fet que va comportar la creació d’algunes colònies en el territori. El 1930 hi havia inscrits en el consulat un total de 1915 italians, sense comptar fills i matrimonis, residents a Barcelona. Aquests, representaven el 59,9% dels italians que hi havia registrats a l’estat espanyol. Com a comparació, en el cas de Madrid hi havia 398 residents italians. Es tractava doncs, d’una “colònia” controlada, en gran part, per les institucions Feixistes italianes. Un exemple en van ser les grans empreses de capital mixt que allí es van instal·lar, com fou el cas de Pirelli. L’atenció italiana també se centrà en la importància de la coneguda indústria catalana, i la consegüent força que podia suposar el moviment obrer català, fet que generà gran atracció per nombrosos antifeixistes italians i Fuorusciti -exiliats i refugiats del règim-.

Amb la proclamació de la Segona República Espanyola, el consolat no deixarà d’informar Roma a través de Guido Romanelli, Alessandro di Probizer i Carlos Bossi. Aquests van ser els actors encarregats de dotar a la capital de les eines d’interpretació necessàries per avaluar les possibilitats d’exportar el feixisme amb èxit, a Catalunya, amb l’objectiu que si Catalunya esdevinia un estat propi, ho fes sota el model del feixisme italià. Cal entendre-ho com a part de la cursa expansionista, ideològicament, que va tenir lloc durant el segle XX, i la consegüent necessitat de cercar aliats internacionals per tal de mantenir una hegemonia. Serà a causa d’aquest context, i gràcies a la documentació que va requisar l’antifeixista Berneri del consulat italià de Barcelona el 1936, la demostració que Catalunya era un territori on la ideologia feixista es podia establir i postular com la predominant.

Així doncs, en la situació prèvia a la Guerra Civil, se succeiran diversos intents per a establir contacte diplomàtic entre Itàlia i sectors del nacionalisme català. Amb això, es fa referència especial a Josep Dencàs, Conseller de Governació i líder de les Joventuts d’Estat Català i Esquerra Republicana, les JEREC. Ell, va ser qui es reuní amb el Canceller del Consolat Alessandro Majeroni el 1934. Dencàs, demanaria ajuda per a poder aconseguir una Catalunya Independent de caràcter feixista.

Els ‘Fets d’Octubre’ tindran un especial interès en relació a aquest episodi. Serà Enrique Angulo, periodista espanyol, qui descriurà les deu hores d’Estat Català:

“Todo era júbilo y satisfacción en la casa. Los centenares de escamots allí congregados acudían a recibir órdenes de Dencás y su flamante Estado Mayor. Muchachas vestidas de enfermeras se disponían a atender a los que cayesen en la lucha que se avecinaba.
Momentos interesantes de estas primeras horas de frenesí vividas en Gobernación, fueron el instante en que, habiéndose vestido Dencás su uniforme de generalísimo, con la camisa fascista de color caki verdusco, fué a ponerse el brazal en el que sobre las cuatro barras figuraba el triángulo azul con la estrella solitaria.
Las ovaciones y vivas de los reúnidos en el Palacio se sucedían, mientras las afiliadas al Estat Català se disputaban el honor de coser en su brazo el aludido distintivo.”

Segueix descrivint amb detall l’escena viscuda i la conclou:

“Lo fue también el momento de hacer ondear en el balcón principal del edificio una gran bandera con la estrella solitaria, que fue izada por un guardia de Asalto, mientras los reunidos le rendían honores militares y la besaban llenos de entusiasmo. Media hora después, a requerimiento telefónico de Companys, hubo de ser arriada y sustituída por la bandera catalana corriente. Dencás, poseído por una anormal agitación… había solicitado un plazo de tres horas para ponerse a las órdenes del Gobierno de Cataluña”.

Cal doncs, extreure un seguit de detalls que guarden estreta relació amb allò que hem explicat fins ara, i la possibilitat que Catalunya esdevingués un Estat Feixisita. Josep Dencàs, cap d’Estat Català des de la mort del seu amic Francesc Macià, i com s’ha mencionat, Conseller de Governació el 28 de juny de 1934, va ser l’encarregat de formar un Comitè Revolucionari secret format per diversos partits nacionalistes per tal de preparar una insurrecció armada. Un altre personatge clau en la ideologia feixista de Dencàs va ser Miquel Badia, qui ocuparà la Comissaria General d’Ordre Públic, per tal de restar poder als comandaments espanyolistes i en sintonia a l’estratègia iniciada pel Conseller de Governació anteriorment esmentat. Aquesta iniciativa però, serà trencada pel que fou el President de la Generalitat, Lluís Companys.

Ell destituí Miquel Badia, posant en el seu càrrec una persona propera al seu entorn. L’escollit va ser Coll i Llach, antic militant de la ‘Unión Patriótica’ de Miguel Primo de Rivera, suscitant fortes protestes dins el mateix Comitè, tot i que Lluís Companys insistí a ultrança a mantenir-lo.

Membres d'Estat Català desfilant davant de la seu de l'Or del Rhin. Fotografia: Josep Carreras
Membres d’Estat Català desfilant davant de la seu de l’Or del Rhin. Fotografia: Josep Carreras

El 5 d’octubre, queda declarada la vaga general amb el suport de la Generalitat. Dencàs, serà l’encarregat de detenir dirigents anarquistes que aprofiten la situació per agitar l’ordre públic establert i ostentar un paper de control sobre una part del context social català, menys nacionalista i més revolucionari. La temptativa de detenció anarquista però, es veurà fallida. Els Escamots d’Estat Català, creats per Francesc Macià en els ‘Fets de Prats de Molló’, i comandants en aquell moment per Josep Dencàs, van mal armats. El President Companys en serà responsable, a l’haver refusat sistemàticament totes les comandes d’armes que se li havien fet des del Comitè Revolucionari Nacionalista.

En conseqüència, la Generalitat veu les seves garanties limitades als 400 Mossos d’Esquadra i els 3200 Guàrdies d’Assalt. Els Escamots comptaven amb 3400 militants armats. Començarà la pugna de bon principi amb l’Aliança Obrera de Catalunya, que a més de no comptar tampoc amb el suport de la CNT, comparteix la revolució social però no la forma de govern d’Estat Català.

Tota l’acció de Josep Dencàs, i la seva política portada a partir del 1932 des d’Esquerra Republicana i Estat Català, queda recollida en les seves pròpies paraules: “Vull fugir dels vells motlles del republicanisme, no vull entrar en els motlles inèdits al nostre país però vells a d’altres de dogmàtica marxista, per formar un moviment jove i encès sostingut sobre dos principis fonamentals: nacionalisme i socialisme”.

Aquests, van ser dos dels ideals primerencs que ajudaran a formular la base teòrica del model feixista de Mussolinni, ajuntant la defensa nacional, el rebuig a les grans riqueses i la resposta armada. Dencàs, amb l’inici de la Guerra Civil i la polarització entre bàndols dins el mateix territori republicà, es va exiliar el 1936 a I’Itàlia de Mussolini sota la protecció del Comte Ciano, perseguit per la CNT-FAI. Per altra banda, el mateix any, Miquel Badia fou assassinat al seu domicili, junt amb el seu germà Josep, pels pistolers de la mateixa FAI.

L’inici de la Guerra Civil va suposar la fi de qualsevol possibilitat d’instaurar la ideologia feixista que promovia Itàlia, com també qualsevol opció de culminar-la amb l’Estat Feixista a Catalunya. Mussolini, a la recerca d’establir nous aliats militars, donarà suport a la insurrecció franquista que derrocarà el govern legítim. Catalunya, en plena revolució social, va preocupar de manera especial per la seva possible conjunció amb l’element nacionalista. Itàlia, procurarà evitar la consolidació de la ideologia de l’extrema esquerra i la possible relació amb l’òrbita soviètica.

Calmades les primeres hostilitats que comportà l’inici del conflicte civil, el cònsol Bossi, en restablir la comunicació amb l’exterior, informava “impossibilitat de telegrafiar fins ara. El Govern de la Generalitat domina la situació a Barcelona amb l’ajuda d’organitzacions d’extrema esquerra militaritzades”. El malson italià es confirmava.

El següent contacte entre Catalunya i Itàlia es va produir després de l’entrevista amb els Consellers de Governació i Cultura de la Generalitat, Josep Maria Espanya i Ventura Gassol, on els polítics d’Esquerra Republicana expressaran el seu temor per les dificultats de recuperar el control de l’ordre públic en mans dels militants anarquistes de la CNT-FAI.

El posterior govern de la Generalitat, condicionat per l’hegemonia anarquista amb la creació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, no tornarà a tenir contacte diplomàtic amb la Itàlia Feixista. La incapacitat per establir una línia de govern conjunta durant els anys pròspers de la Generalitat i l’inici de la Guerra Civil a Catalunya, van impossibilitar que la ideologia feixista o l’Estat Feixista Català esdevinguessin reals.

Read More

La Guerra Civil Espanyola (1936 – 1939) esclatà el 17 de juliol de 1936 i és la culminació d’unes tensions socials i polítiques insostenibles a tota la II República, clarament identificables després del triomf a les eleccions de novembre de la CEDA de Gil Robles i el Partit Republicà Radical de Lerroux i els posteriors Fets d’Octubre de 1934. El anomenat Bienni negre (Nov. 1933 – Feb. 1936) comportà un retrocés pel que fa a les polítiques socials endegades amb la proclamació de la República, tant pel que fa al camp (amb una Llei agrària de 1932 que si en els seus inicis ja no complia les expectatives de la pagesia, amb la reforma del 1935 enterrava les il·lusions camperoles) com a la ciutat, amb uns salaris que tornaven als nivells anteriors a la II República. Aquesta tensió social a més, es veia agreujada per l’augment del nacionalisme basc i català i sobretot pel creixement d’un sindicalisme revolucionari que no es sentia ja representat a les institucions republicanes.

Tot plegat, porta a què després del triomf electoral del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936, les dretes i els elements més reaccionaris de la República (exèrcit i església) comencin a plantejar un aixecament militar. Però el que en un principi es va plantejar pels militars rebels com un ràpid cop d’estat al més pur estil del s. XIX, es va convertir, per la gran resistència de totes aquelles persones fidels a la República, en una guerra civil que va durar gairebé 3 anys.

El cop d’estat doncs, no triomfà a tota la República. En termes generals, els militars rebels triomfaren a zones de l’estat més interiors i rurals (Castella i Lleó Navarra, Galícia, parts d’Aragó…), on la gran propietat agrícola era predominant i on hi havia unes relacions socials amb major influència de les dretes i de l’església. En canvi, a la majoria de grans ciutats (a excepció de Sevilla o Saragossa, entre d’altres) i zones industrialitzades com Catalunya, Astúries, País Basc, Madrid o València, a més de zones on els moviments socials agraris tenien més arrelament, com gran part d’Andalusia, la fidelitat a la República es mantingué. Així doncs, després dels aixecaments de diverses casernes militars per tot el territori republicà, ens trobem el dia 21 de juliol de 1936 amb una II República totalment dividida en dues zones diferenciades: la zona republicana i la zona sollevada.

Aquesta circumstància va comportar que des dels primers mesos de guerra als territoris fidels a la II República i sobretot a Catalunya, s’organitzessin tant a nivell local com a nivell de la Generalitat, eficaces campanyes per l’acollida de persones que malauradament havien vist com les seves zones de residència queien ocupades en mans de l’exèrcit rebel. Aquests refugiats de guerra, fugiren del nou sistema econòmic, cultural i social imposat pel feixisme, i de la brutal repressió de l’exèrcit rebel i la seva nova maquinària estatal.

La fugida de persones de les zones controlades per l’exèrcit colpista fou molt considerable, i a finals de setembre de 1936, la xifra de refugiats a Catalunya ja es situava al voltant de les 200.000 persones (unes 100.000 només a Barcelona), xifra que anà augmentant durant els darrers mesos del 1936, sobretot després de la caiguda d’Irún i l’ofensiva a Guipúscoa, que portà molts refugiats bascos al Principat. Des d’un primer moment, la Generalitat a través del Departament de Governació i Assistència Social i la República amb l’Oficina Central d’Evacuació i Assistència als Refugiats, a més d’organitzacions humanitàries com el Socors Roig del POUM o el Comitè Internacional de la Creu Roja, van vetllar per poder acollir el màxim nombre de refugiats possibles (a les acaballes de 1937, es calcula que Catalunya havia acollit 700.000 refugiats) repartits per totes les poblacions catalanes.

Si bé Barcelona fou la ciutat catalana que més refugiats va acollir i on més es va notar l’impacte del conflicte en aquest sentit, molts municipis de tota la geografia catalana van optar per crear organismes municipals dedicats exclusivament a l’acolliment de refugiats. Entre aquests municipis, trobaríem comitès i comissions d’ajuda als refugiats, a llocs tant diversos com Camprodon, Sabadell, Banyoles, Vilanova i la Geltrú o la ciutat en la qual avui centrarem l’article, la Seu d’Urgell.

Cartell a color realitzat per Martí Bas l’any 1937. Comitè Central d'ajut als refugiats de Catalunya.
Cartell a color realitzat per Martí Bas l’any 1937. Comitè Central d’ajut als refugiats de Catalunya.

La primera referència a refugiats de guerra a la capital alt urgellenca la trobem ja a l’acta de la sessió del Ple de l’Ajuntament de la ciutat del dia 12 de novembre de 1936. En aquells moments, l’alcalde del Consell Municipal, format el 14 d’octubre i hereu directe del Comitè Local de Milícies Antifeixistes (de fet, gairebé la totalitat dels seus membres havien participat del Comitè, i el predomini era anarquista, amb 5 consellers de la CNT d’un total de 9), informa els consellers en sessió plenària que treballadors del Servei d’Assistència Social de la Generalitat havien visitat la ciutat tot “reclamant l’assistència de 200 infants de germans de Castella”. El Consell acceptà l’arribada de 50 d’aquests infants.

La població de la ciutat sembla que no va oposar-se a l’arribada dels primers refugiats de la guerra; es gaudia així d’un sentiment de solidaritat envejable envers aquelles persones que no arribaven a la població per lliure decisió, sinó que ho feien fugint del feixisme.

L’arribada de refugiats va continuar a les darreries de 1936 i en aquest sentit, el dia 7 de desembre es torna a informar al Consell de l’arribada de més refugiats. En aquest cas, es tractaria de 450 refugiats que s’haurien de distribuir per tota la comarca de l’Alt Urgell, allotjant-se o bé en domicilis de famílies o bé en els propis ajuntaments, en el cas “d’aquells que estiguin en condicions de fer-ho, com Organyà”.

En aquest punt, podem veure com el Consell Municipal de la Seu opta de nou per l’acolliment d’aquestes persones, tot buscant allotjaments diversos per als refugiats i proposant l’Hotel Andria de la localitat i el Seminari vell  per a allotjar-los.

La qüestió dels refugiats de guerra a la Seu agafa encara més importància amb l’entrada de l’any 1937. El 5 de gener el Consell aprova la creació d’una comissió pro refugiats de guerra, “tenint en compte que hi ha del sud d’Espanya i Andalusia”, que s’estructura aquell mateix dia amb l’objectiu de “representar el Consell Municipal vers els refugiats, cuidant de la provisió alimentària dels mateixos, robes i assistència benèfica”.

Sembla que l’any 1937, la ciutat notà el desgast de la guerra i començaren petits problemes amb alguns refugiats. L’arribada massiva de refugiats a la Seu provocà ràpidament problemes tant de manca d’aliments i d’habitatge, com de convivència en alguns pocs casos. En aquesta línia, el mateix Consell denúncia el 12 de gener de 1937, “el llibertinatge existent entre els refugiatsalhora que assenyala els primers problemes, com “la qüestió de l’allotjament”. A més, segons podem veure a La Vanguardia del 19 d’agost de 1937, 80 refugiats són expulsats de la ciutat per mal comportament, una xifra ínfima si la comparem amb el total de refugiats arribats a la ciutat.

L’any 1937, la ja citada qüestió de l’allotjament es convertia en un problema a la ciutat, però tot i així, i atenent-nos al llibre registre de refugiats de la Seu d’Urgell, sabem que aquest problema no significà la fi de l’arribada de refugiats a la ciutat, en un nou gest que, en els temps que corren, hem de posar en valor. Un exemple d’aquesta solidaritat, el veiem amb la conservació d’una comanda que fa la Comissió Pro refugiats corresponent als aliments necessaris per als refugiats, per tot el mes de juny de 1937, amb partides com 3.000kg de patates, 480kg de carn o 100kg cereals per a tots els refugiats de la ciutat. En aquells moments, cal dir, el racionament ja havia començat a funcionar a la capital urgellenca, sobretot per la manca d’un aliment de primera necessitat com era i és la farina.

Amb aquesta comanda, finalitza l’actuació envers els refugiats d’aquest primer Consell Municipal de predomini anarquista a la Seu d’Urgell, ja que aquell mateix mes de juny, els consellers es veurien obligats a dimitir a conseqüència dels Fets de Maig de 1937.

Aquesta qüestió seguirà sent de vital importància (ja que el nombre de refugiats no va fer més que augmentar, fins a arribar a uns 570.000 al setembre de 1937 a tota Catalunya) per al nou Consell municipal entrant el juny de 1937, un nou Ajuntament format aquesta vegada per membres en igual nombre tant d’Esquerra com de la CNT, així com amb una forta influència del PSUC, que conjuntament amb Esquerra desplaçaren a la CNT de les posicions de poder a la ciutat.

El nou Consell ja aborda la qüestió dels refugiats a la primera acta d’aquest consistori, el dia 26 de juny de 1937, quan es demana a la Comissió de Sanitat i Assistència Social que iniciï les gestions per a iniciar inspeccions sanitàries als edificis que ocupen els refugiats, alhora que s’obligui a treballar a la ciutat a aquells refugiats en edat de fer-ho.

Cartell anònim (1936 – 1938) de la UGT. Comissió d'agitació i propaganda de la UGT.
Cartell anònim (1936 – 1938) de la UGT. Comissió d’agitació i propaganda de la UGT.

Sembla ser que durant l’any 1937 encara van arribar més refugiats a la capital alt urgellenca, provinents de dues zones diferenciades: en els primers mesos de l’any grans parts d’Andalusia i en general del sud de l’estat foren les zones que més refugiats van tenir a la Seu, mentre que a la segona meitat de 1937, era de nou Castella la zona de la que provenien un considerable nombre de refugiats. El 14 de desembre, una notificació de l’Ajuntament trobada a la Correspondència del mateix Consell, confirma que el Seminari hauria de tornar a acollir refugiats a causa del problema de manca d’habitatges que hi havia a la ciutat. Aquesta no fou l’única part del patrimoni eclesiàstic de la ciutat que fou destinat a l’acolliment de refugiats, ja que aquests també foren situats durant uns mesos de l’any 1938 al Claustre del s. XIII de la catedral de la Seu d’Urgell. Aquesta situació de la Catedral de Santa Maria d’Urgell, l’única romànica de Catalunya, com a campament de refugiats, finalitzarà a instàncies de la pròpia Generalitat de Catalunya el 19 de maig de 1938, quan obligarà el consistori a netejar i tancar la catedral per a la seva bona preservació, tot “prohibint terminantment viure a ningú”. És paradoxal però, que després d’haver donat compliment a aquesta ordre, el 23 de juny de 1938 el ple de l’Ajuntament aprovi l’habilitació de la Catedral com a presó de la ciutat.

Els primers mesos de 1938, també va arribar un considerable nombre de refugiats a la ciutat, provinents en la seva majoria d’Aragó. Cal recordar que el Front d’Aragó estigué actiu entre juliol de 1936 i abril de 1938, quan l’ofensiva rebel aconseguí derrotar les forces republicanes. Veiem aquí, doncs, una clara relació entre zones ocupades i arribada de refugiats a la ciutat d’aquestes zones en els dies immediatament posteriors a l’ocupació.

Una última referència a remarcar sobre la qüestió dels refugiats, la trobem a l’acta del Ple de l’Ajuntament del dia 9 de juliol de 1938. Aquell dia, alhora que se’ns parla d’una població “en estat crític per manca de llenya”s’aprova una despesa de 30.000 pessetes en concepte de “despeses ocasionades pels refugiats de guerra”. Trobem, doncs, aquí un nou exemple i lliçó de la solidaritat exercida a la Seu d’Urgell envers els refugiats durant aquells durs mesos de 1938.

Numèricament, les xifres de refugiats arribats a la ciutat són altíssimes, i més si tenim en compte, com ja hem dit, que en aquells moments la població urgellenca no superava els 4.600 habitants. Segons el llibre registre de refugiats de la ciutat, en funcionament entre el 3 de gener de 1937 i el 31 de març de 1938, 609 persones van arribar a la Seu en qualitat de refugiats. Una xifra que representa gairebé el 15% del total de la població de la ciutat i que, gairebé amb seguretat, fou superior si comptabilitzem també els refugiats arribats l’any 1936 i els nouvinguts a partir de l’abril de 1938, quan tenim constància de noves arribades de refugiats però que no consten al llibre registre de refugiats de la ciutat.

El Comitè Local de Milícies Antifeixistes de la Seu d’urgell. Autor desconegut. Fons fotogràfic de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell. ACAU.
El Comitè Local de Milícies Antifeixistes de la Seu d’urgell. Autor desconegut. Fons fotogràfic de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell. ACAU.

Amb l’anàlisi dels refugiats de la Guerra Civil a la Seu d’Urgell, podem concloure que si bé aquest fou un assumpte complicat pel consistori, sobretot per la manca d’habitatges i d’aliments, en cap moment trobem retrets cap al col·lectiu de refugiats. Ans el contrari, podem parlar d’una praxi tant per part del Ajuntament com dels veïns del poble, basada en el suport mutu, la solidaritat i l’ajuda envers aquelles persones refugiades, que trobaren en la Seu una ciutat fidel a la República fins a la seva ocupació definitiva, el 5 de febrer de 1939.

Read More

Arribem a l’edifici antic (bé, no tant, del segle XIX) de la Universitat de Barcelona on hem quedat, al seu despatx, amb la Dolors Bramon. La seva fama la precedeix. La Rosa Lluch, la seva filla i antiga professora nostra, ja ens va parlar de la seva mare com a una eminència respecte al món islàmic… Efectivament, no s’equivocava.

Entrem a la sala on trobem la Dra. Bramon esperant-nos. Ens comenta que normalment sol allargar-se molt a les entrevistes i li diem que intentarem evitar-ho, tot i que, a causa del nostre interès, no estem del tot segurs de si ho aconseguirem.

Esperem que aquesta filòloga – i historiadora – nascuda a Banyoles ens pugui explicar els principals trets definitoris d’un passat que, malgrat ser nostre, desconeixem força: la presència de l’islam a les nostres terres, a Catalunya i també més al sud, durant gran part de l’època medieval, un passat que ens acosta a una riba del Mediterrani, l’altra, que sovint veiem com molt llunyana però que segles enrere no ho fou tant.

És prou conegut que, al segle VIII, la península Ibèrica fou “conquerida” per les tropes musulmanes de Tariq i Musa, donant inici a un establiment musulmà que no acabaria de forma definitiva fins a 1492. Com es va donar aquesta entrada? Què va permetre que un nombre relativament petit de tropes controlés en tan poc temps un espai com la península Ibèrica?

Efectivament, hem de posar entre cometes el terme de “conquerit”. Jo crec que no va ser una conquesta, sinó una invasió, el que passa és que a certs governs, durant l’Antic Règim per exemple, els interessava parlar de “conquesta” per després poder parlar de “Reconquesta”.

Pot sorprendre que un nombre tan petit de tropes pogués apoderar-se d’un espai tan gran. En realitat, s’ha d’entendre que va comptar amb la col·laboració de la població indígena hispànica. Per tant, sabem que van col·laborar, tenim notícies per exemple dels jueus que van obrir les portes de les muralles de Toledo. A Catalunya, només sabem que oferissin resistència Tarragona, Badalona, Mataró, potser Castelló d’Empúries, i Tamarit de Llitera. Les grans ciutats, Barcelona, Girona, Terrassa… van obrir les seves portes. Per tant, donada la inferioritat numèrica, l’entrada i la invasió dels musulmans s’explica per la col·laboració dels indígenes.

IMG_1758

I quines eren les causes d’aquesta col·laboració?

Doncs que l’imperi visigot, que era aleshores vigent, estava en plena decadència, en plena disbauxa, la societat estava desfeta, com a conjunt. Fills que marxaven de casa els pares, esclaus que fugien… Estava en descomposició, el món anterior, i va arribar una gent que semblava que oferien, com a mínim, pactar. Oferien un pacte que et deixa ser cristià, suposant que fossin cristians, o que et deixa seguir sent jueu, pagant una mica més. Per als jueus, que a més tenien el maltracte continuat dels visigots, i van creure que canviant d’amos millorarien, fou un encert.

“La ràpida conquesta musulmana s’ha d’entendre per l’àmplia col·laboració dels ‘indígenes’, cansats del desgavell visigot. Minories com la jueva, a més, hi sortirien guanyant en drets.”

A Catalunya, tant a l’escola com a la universitat ens han ensenyat que la frontera amb el món musulmà queda marcada pel riu Llobregat. Però no deixa d’intrigar-nos qui habitava aquests dos mons, teòricament separats. Al Nord hi havia els habitants de la Marca Hispànica, que a la llarga donaria pas al naixement de Catalunya. A l’altra banda, al Sud del Llobregat, hi va haver un moviment de població important arrel de l’entrada dels musulmans?

Evidentment, la frontera, al Llobregat, hi va ser, però a partir de l’any 801. És a dir, que va haver-hi gairebé 100 anys de no frontera, i que tant Girona com Barcelona formaven part del territori andalusí. Realment hi havia moviment de població? Sí. Sabem que, en general, la gent de la ciutat va anar cap al camp, i la gent del camp va anar cap a la muntanya. Poca gent, evidentment, i depenent de si la muntanya la tenien lluny o a prop. Fins i tot sabem que alguns van creuar els Pirineus i es van establir al que era l’imperi Franc, perquè les cròniques franques parlen d’uns “hispani”, per tant vol dir que venien del sud. El Penedès, per exemple, sabem que va quedar pràcticament deshabitat. És a dir, que hi havia gent als dos cantons, però els cristians van guardar aquesta frontera del 801 i la van fer més llarga. No anaven Llobregat avall, i s’instal·laven al Penedès, sinó que s’hi van instal·lar com si fos la conquesta de l’Oest. Per tant, tothom vivia com podia, però els que estaven a prop de la frontera, tenien cura de deixar una terra de ningú. Això sabem que no només va passar a Catalunya, sinó a tot arreu.

La “frontera” del Llobregat no era estàtica, i estava envoltada per una “terra de ningú”

I a la banda musulmana, qui hi havia?

Doncs sobretot hi havia, això s’ha de dir, els antics hispànics, que s’havien quedat perquè havien pactat, i en general es van anar convertint a l’islam. Per dos motius: un, perquè podien quedar-se, i molta gent no estava formada en el cristianisme. Podien adorar el Sol, la pedra, la muntanya o la Lluna. Quan se’ls explica la idea d’un Déu únic, és més racional creure en un Déu creador, per tant no hi havia el cristianisme tan arrelat com ens han explicat, sinó que encara hi havia paganisme. Ve una idea superior, que és la de la unicitat de Déu: hi pots creure o no, però és superior a creure en vint Déus, i que els del teu costat creguin en uns altres vint, o en dos-cents. Per tant, es constata una superioritat cultural i religiosa. I, en segon lloc, els antics hispànics es van quedar perquè l’islam havia de protegir a cristians i jueus, pagant aquesta protecció.

És fàcil de dir que els catalans es van convertir de seguida a l’islam per estalviar-se els diners, però no és així, perquè més mala fama tenen en aquest sentit els jueus, i no es van convertir. No es van convertir al cristianisme massivament; tard o d’hora, més endavant o endarrere, sí que es van anar convertint. En resum, quan els comtes catalans arriben a Tortosa i a Lleida, les troben plenes de minarets: no hi ha esglésies.

IMG_1760

Entrant de ple al món musulmà medieval, des de l’actualitat ens pot sorprendre que un habitant de Tortosa, un de Sevilla i un del Caire compartissin religió, sistema polític i unes formes de vida similars. Es va aconseguir, durant el domini musulmà de la península, una integració d’aquesta en el món musulmà? Es podia equiparar, per exemple, en la integració de l’imperi romà abans de la seva caiguda?

Sí, tan musulmana era considerada una persona de Còrdova, una de Toledo, una del Caire o una de l’actual Iraq. L’imperi musulmà, o islàmic, va tenir aquesta virtut: saber integrar la gent, cadascú ocupant el seu lloc i si no eres musulmà, pagaves més, però tenies drets i deures semblants. I es va aconseguir una unitat de llengua, de cultura, d’interessos… va ser un imperi com Déu mana. Com el romà, diguéssim. Es parlava àrab, i aquest va ser un dels motius que va fer que els jueus triomfessin tant des del punt de vista cultural: perquè un jueu de Còrdova podia passar tot el Nord del Mediterrani parlant àrab, arribar als que s’havien quedat a Jerusalem, i en àrab s’entenien. Després podien escriure en hebreu, però l’àrab va ser la lingua franca de tot el Sud de la mediterrània, pròxim Orient, interior d’Àsia… va ser una llegua importantíssima.

“Tan musulmana era considerada una persona de Còrdova, una de Toledo, una del Caire o una de l’actual Iraq”

És prou conegut que, durant la baixa Edat Mitjana i l’Època Moderna, les minories religioses com jueus i musulmans que visqueren a la Península Ibèrica van patir en diversos moments persecucions importants per part de la població. Aquesta realitat va tenir lloc també a Al-Andalus? Hi va haver un nivell de tolerància equiparable o major al dels regnes cristians?

Es diu que la tolerància, dins del món islàmic, va ser molt superior a la que després hi va haver. Si parlem de jueus sabem que a la Granada del segle XI hi va haver algunes persecucions contra ells, però va ser una cosa puntual. També va haver-hi una escabetxina de cristians, els famosíssims (i ho dic amb to irònic) “màrtirs de Còrdova”, que no els van matar perquè reneguessin del profeta de l’Islam, sinó per desordre públic, perquè eren uns provocadors que buscaven el martiri, com seria el cas Santa Flora. Tolerància en època cristiana? Jo crec que s’ha fet massa èmfasi i s’han dit massa mentides respecte a la “España de las tres culturas”. Això s’ha de dir en castellà, perquè és una bestiesa. No hi va haver unes tres cultures pacíficament: en teoria sí, però a la pràctica no, i seria hora de començar a desfer aquest mite.

Prou sovint, es pot sentir a persones que defensen que Catalunya, i la resta de regnes cristians de la Península Ibèrica, nasqueren precisament per la lluita contra l’islam. Fins a quin punt aquesta afirmació és acurada, o té una voluntat política al darrera? Les relacions entre regnes cristians i musulmans a la península van ser sempre conflictives?

No van ser sempre conflictives, es pactava. Per exemple a l’època dels Taifes, al segle XI, els comtes catalans podien pactar i els soldats catalans es podien llogar com a mercenaris a un exèrcit islàmic. És a dir, primava la qüestió econòmica.

Els regnes nasqueren per la lluita contra l’Islam? Es diu, i és una cosa més folklòrica o de les glòries catalanes, que realitat. La realitat històrica és que els de de més enllà del Pirineu pressionen, hi ha emigració d’occitans i del que avui diríem catalans del Nord cap aquí, i es va guanyant terreny. Es va guanyant terreny, i de vegades de manera insospitada per molta gent: va ser abans cristiana Saragossa que Lleida i Tortosa. I això, als catalans, de vegades els costa d’entendre. Alguns catalans pensen que a Catalunya no va passar cap ‘moro’: es van posar dos cocodrils a l’Ebre, i mossegaven a tot moro que passés. Doncs no, o els cocodrils eren mansos o els moros eren molt llestos, van travessar l’Ebre, es van instal·lar, i van travessar els Pirineus, i s’hi van instal·lar.

Les relacions entre cristians i musulmans no foren sempre conflictives

Això són coses que ens han mal educat, malgrat que s’està corregint. Els professors portem un pòsit de mala educació franquista: “España es una unidad indivisible en lo universal”. I això què deu ser? Doncs encara no ho sé. Però hi ha hagut molta mala interpretació i tergiversació per raons polítiques, evidentment.

I, a risc d’entrar en un terreny pantanós, és acurat parlar de reconquesta a l’hora de fer referència a l’expansió cristiana sobre el món musulmà a la Península Ibèrica?

Evidentment no, si no hi ha hagut conquesta no hi pot haver reconquesta. Que hi va haver conquestes cristianes cap avall? Sí. Però també hi va haver molt de pacte, perquè els catalans, els cristians, havien après què havien fet els musulmans: arribar, pactar… el mateix va passar en l’expansió cap al sud. Per tant, Tortosa va quedar plena de moros, i dic moros expressament; Lleida també hi va quedar, d’altres llocs… A mesura que al nord s’havia anat recuperant terreny cristià més possibilitats tenien aquests de baixar.

A Tortosa i Lleida, doncs, els musulmans s’hi van quedar, perquè els seus habitants estaven ja dedicats a l’agricultura: són terres de regadiu gràcies al Segre, a l’Ebre, el Cinca… van quedar-se arraconats, això sí, amb uns drets inferiors, pagant també els seus corresponents impostos superiors, però hi va haver relativa convivència, bé, de fet, relativament bona coexistència, seria més acurat.

I un cop els territoris quedaven sota domini cristià quin era el paper dels musulmans? Existí un mestissatge entre poblacions cristianes i musulmanes en territoris on els segons no foren expulsats o massacrats?

Hi va haver mestissatge evident, perquè les lleis que es van dictant prohibeixen aquest tipus de relació, no prohibeixen el matrimoni, però prohibeixen relacions sexuals entre cristians i musulmans, sobretot entre cristianes i musulmans. Per tant si les lleis van reiterant una prohibició, és que era necessari fer-ho; per tant hi va haver barreja evident. Ara, no en tenim el detall perquè se’n solien amagar, aquestes coses eren prohibides i per tant s’amagaven.

Hi ha territoris on la influència musulmana és molt clara en la toponímia, si anem cap al sud de Catalunya o cap a ponent, o encara de forma més evident al País Valencià, trobem centenars de pobles i ciutats amb noms amb arrels àrabs. I més enllà de la toponímia quina influència ha tingut la cultura arabomusulmana en la nostra pròpia?

IMG_1761

Evidentment, com més cap a ponent anem i com més cap avall marxem (País Valencià), més toponímia trobarem perquè hi van estar cent anys més i per tant s’ha de notar, i hi ha encara molta toponímia d’origen àrab i encara n’anem trobant.

Et posaré un exemple: vaig fer un article a un congrés que hi va haver sobre els topònims “Ràpita”. Aleshores, vaig trobar diversos pobles, a part de la Ràpita de Sant Carles, de la de Vallfogona de Balaguer… doncs vaig trobar diversos pobles del Penedès que tenien un barri o un carrer dit de la Ràpita; vaig fer una llista, i n’hi havia cinc o sis, però un d’ells era Cabra del Camp. Per aquest cas va sorgir una polèmica molt divertida, i una persona que es deia estudiosa deia: “no, no, el carrer de la Ràpita de Cabra va tenir aquest nom perquè hi havien viscut uns veïns molt ràpids en fer-se els amos dels altres”, i li dic home: “prefereix vostè venir de lladre que de moro?”

La influència musulmana és innegable en camps com la farmacologia, la gastronomia, l’agricultura, la ciència o la toponímia

En definitiva, va avançant la trobada de noms de pobles catalans que venen de l’àrab. És una feina lenta que s’ha de fer amb molta prudència. Mai sabrem si l’hem encertada; malgrat això, a poc a poc anem avançant.

Més enllà de la toponímia, la influència va ser molta: en els menjars, no cal ni dir-ho. En l’agricultura, tampoc, ja que porten molts productes de fora, no només productes nous: llegums, fruita sobretot sinó sistemes de conreu, regadiu especialment. En el camp de la medecina, de tot: productes de farmacologia que no es coneixien, com la canya de sucre fins aleshores s’havia utilitzat la mel com endolcidor i el sucre a l’Edat Mitjana s’utilitza només per farmàcia, era un producte car. Si parlem de ciència pura també varen aportar una quantitat important de coses com l’astrolabi, el sextant, etc.

L’any 1609 es decretà l’expulsió dels moriscos de la Monarquia Hispànica, realment marxaren i la influència musulmana desaparegué o en quedaren reminiscències perceptibles?

 Sí, el 1609, 1613 i 1614 s’expulsen moriscos, però, els moriscos catalans s’havien assimilat moltíssim: parlaven català, vestien com els cristians vells i van tenir la sort de que va haver-hi tres enquestes informatives, una d’elles del Bisbe de Tortosa, que va escriure que el que ell veia en la pràctica cristiana d’aquells moriscos i d’aquells musulmans obligats a convertir-se era igual que la dels cristians vells. Això no ens indica gaire res, perquè ves a saber com era la pràctica dels cristians vells, però ens mostra que no es podien distingir de manera tan automàtica, per la qual cosa, gràcies a aquestes enquestes, un bon nombre de moriscos catalans no van ser expulsats i, a més a més, alguns dels que van ser expulsats van tornar. Perquè es podien dissimular perfectament, haver-se convertit no els havia fet canviar de cara, la gent tenia les mateixes faccions barrejades. Catalunya va viure, en aquest cas dels moriscos, una  situació molt particular.

En territoris on hi havia més presència musulmana, com el País Valencià no consta que tornessin en gran nombre i sabem que van quedar pobles totalment buits i el territori agafa una davallada impressionant des del punt de vista agrícola. Els moriscos aportaven una riquesa agrícola i ramadera que es converteix en erms a la seva expulsió i de fet va ser una gran davallada d’un País Valencià que durant l’Edat Mitjana tenia una capital que equiparava o superava la importància econòmica de Barcelona.

IMG_1757

Parlem de dones, quina era la situació de la dona en el món islàmic, l’expansió de la religió musulmana suposava un retrocés o era beneficiosa per a les dones que habitaven en els territoris que s’hi convertien? Era molt diferent la situació de la dona musulmana medieval de la de la cristiana?

Bé, aquí jo sóc bastant atrevida i evidentment estic parlant en termes religiosos, però la dona musulmana avui i abans tenia una situació millor que la cristiana, repeteixo, si parlo en termes religiosos, és a dir, pot obtenir el divorci i demanar-lo, té separació de béns, té cura de la seva economia, tot això és teòric però ho he de dir, perquè religiosament parlant era així.

Ara, a l’hora de la veritat, quan anem a la pràctica, a l’Edat Mitjana no hi devia haver massa diferencies, fins i tot amb el vestir, perquè si la dona musulmana portava vel la dona cristiana també, no per res sinó perquè la dona cristiana sense vel des de Sant Pau era qualificada de prostituta, això es veu molt bé quan es miren quadres on apareix Maria Magdalena, que es representa amb una llarga melena, la pobre Maria Magdalena va heretar aquesta fama, si ho era o no, de prostituta, jo no hi entro perquè no hi era en aquell moment.

És possible, això sí, que algunes dones musulmanes portessin la boca tapada sense que fos un fet generalitzat ni obligatori. Si que és cert que en alguna representació gràfica com la que hi ha al sostre de la catedral de Terol, apareixen dues musulmanes traginant sacs amb un vel transparent a la cara, i això és l’única cosa que diferencia les dones musulmanes de les cristianes d’aquella pintura. Si és simbòlic o era real tampoc ho sabrem gaire mai.

En definitiva, la dona estava fotuda tant en el món cristià com en el món islàmic, però teòricament en el món islàmic no hauria d’haver passat, perquè si es llegeix l’Al Corà,  a mi m’agrada molt dir que l’Al Corà en llenguatge actual és feminista.

Per acabar, malgrat que ens interessi difondre les realitats passades no podem deixar passar la ocasió de parlar de l’actualitat amb una islamòloga reconeguda com vostè. En els darrers anys l’islam està sent actualitat als nostres països, l’islamisme més radical està agitant amb força el món musulmà i de rebot les seves accions estan arribant a Europa. La pregunta és: quina relació té l’islamisme actual amb el passat i si grups com Estat Islàmic que diuen que defensen volen tornar a un model anterior, fins a quin punt aquest model anterior existeix o és una invenció?

Tota la vida i a totes les societats hi ha hagut grups més papistes que el papa, grups que és llegeixen els llibres sagrats d’una manera restrictiva i coercitiva. Més enllà d’això, que aquest pretès Estat Islàmic digui voler tornar a les condicions de vida de l’època del profeta, del primer islam… doncs bé, ho diuen però tots tenen telèfon mòbil, armes de tota mena, no van amb la fletxeta. Estan en una eterna contradicció.

I al principi de l’islam hi va haver molta més llibertat per a les dones (que en el període anterior), cosa que ells no estan respectant, sinó que les consideren gairebé com a esclaves; i les que no són musulmanes esclaves del tot, quan l’Al Corà, i per tant l’islam i la conducta del profeta no van ser així. De fet, Mahoma ordena protegir els grups que no són musulmans però que tenen una creença, els anomenats dimnís.

Terrorisme n’hi ha hagut sempre, i lamentablement n’hi haurà sempre, perquè de bojos i d’assassins, n’hi ha a tot arreu.

Read More

Qui sap el que és un intel·lectual? El segle XX en va anar ple, d’ells: Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Émile Zola (aquest darrer, del segle XIX), Thomas Mann, Ortega y Gasset, Elias Canetti, Joan Fuster… La seva importància i el debat intel·lectual que propiciaven és potser una mica més difícil d’entendre avui en una societat que ha fragmentat l’ensenyament fins a uns límits gairebé ridículs i ha encimbellat a l'”expert” i al tertulià. Gris és el panorama en què ens trobem; igual de gris que el dia en què vàrem entrevistar al catedràtic Jordi Casasses, un dels pocs que pot parlar amb autoritat sobre aquesta figura i un dels pocs que es pot considerar hereu d’aquesta tradició.

Jordi Casassas va néixer a Barcelona el 1948 en una època fosca de la nostra història caracteritzada pel silenci i la repressió. Així doncs, podríem veure com una certa antítesi que com a referent familiar tingués un pare comunista i una educació, a l’escola Isabel de Villena, amb altres referents liberals i catalanistes. Després d’estudiar Filosofia i Lletres es decantà per la Història Contemporània; el 1974 va signar el primer contracte com a professor a la Universitat de Barcelona, on aconseguí la càtedra l’any 1989.

Actualment és director del Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals i del seu portaveu: “Cercles. Revista d’Història Cultural”. A més és rector de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) i acaba de ser reelegit president de l’Ateneu Barcelonès. A principis  d’aquest any sortia publicat el seu nou llibre “La voluntat i la Quimera. El noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme”, després que l’obra guanyés el Premi Carles Rahola d’assaig 2016.

“El noucentisme és i va voler ser explícitament una cosa del segle XX, i va entendre aquesta inclusió de manera reivindicativa com una forma de sublimació i com una exigència per aquells clarividents que entenien tot el negatiu que hi havia en la deriva que prenien les coses del vuit-cents […]” i més endavant fineixes “una forma de culminació del segle XIX”. Però què és exactament el noucentisme?

És complicat de definir només amb una frase. És el resultat d’uns intel·lectuals, que per tot Europa, no només aquí, pensen que el món del segle XIX ha entrat en contradicció amb ell mateix. El progrés no és justificable, el liberalisme parlamentari és corrupte, els problemes de les ciutats que creixen són problemes no resolts i així, un llarg etcètera. El positivisme ja no ho pot explicar tot. O sigui, és un moment d’incertesa i els intel·lectuals el que fan és buscar maneres d’intervenir en aquesta conjuntura. I el noucentisme és una de les formes que els intel·lectuals utilitzen per intervenir, en aquest cas, en la societat catalana.

El noucentisme ens permet, doncs, entre d’altres coses, repensar la cronologia de la irrupció catalana al segle XX? Ho hem d’entendre en un marc europeu i desmarcar-nos de la crisi colonial de 1898?

En part sí, la historiografia espanyola ens ha marcat molt en postular que el segle XX comença amb la crisi colonial de 1898, quan tota Europa diu que comença amb la Primera Guerra Mundial (IGM). El noucentisme ens porta a aquest moment de la IGM, i una mica, per tant, en sintonia amb el que passa en el conjunt europeu; a mi em sembla més adequat.

El que passa és que el principi i el final d’un segle és un aiguabarreig. És un moment de transició, pel que encara hi ha coses del segle XIX que funcionen i n’hi ha d’altres del segle XX que comencen a arrancar. Del que es tracta és que les del segle XX predominin definitivament sobre les del segle XIX. És així com acabarà aquesta transició, quan allò nou predomina sobre allò vell. Això, em sembla que durant els anys de la IGM és quan s’acaba produint, amb la irrupció d’una societat massificada i els nous problemes que presenta.

Jordi Vives Faig (a l'esquerra) i Jordi Cassasas Ymbert (a la dreta) durant l'entrevista al Seminari d'Història Contemporània de la UB.

És aquí on hem d’entendre aquesta relació entre la voluntat i la quimera? Et refereixes a un grup de joves intel·lectuals davant del projecte europeu i les propostes que s’articularan en el catalanisme polític?

La voluntat i la quimera vol dir això, que hi ha uns intel·lectuals que tenen una gran voluntat d’intervenir en la seva societat. Aquesta és la part de la voluntat. Quan dic “i la quimera” és perquè no deixaven de ser poca gent; no deixaven de no tenir estat propi; no deixaven de tenir unes rèmores del segle XIX amb una educació deficitària, amb uns índexs d’analfabetisme molt alts, en una societat com la catalana que és una societat composta sempre per immigració, i per tant tot això produïa una gran tensió social. En aquest sentit quan parlo de la “quimera” és perquè hi ha una societat que s’està bellugant; tensa i violenta, que els obliga a evolucionar, i que mai podran acabar de transformar-la del tot.

Prat de la Riba, amb obres com La nacionalitat catalana (1906), i la pròpia Mancomunitat serien els grans exponents del noucentisme? Quines seran les seves fites? Una d’aquestes és el que has anomenat la nacionalització de la massa?

La nacionalitat catalana seria el llibre que adapta el que és el catalanisme a l’actuació d’aquests intel·lectuals i La Mancomunitat de Catalunya no deixa de ser la seva gran realització. Dissenyada des de 1907, a través d’equips de treball a la Diputació de Barcelona, es posarà en funcionament en un mal moment, perquè coincideix amb l’esclat de la IGM, fet que trastoca les seves aspiracions.

La nacionalització de la massa és el que intenten. És un concepte generat per intentar estudiar amb perspectiva el que serà el nazisme pel gran historiador nord-americà de la cultura George Mosse i l’hem anat adaptant. Després Weber ho fa servir també, sense dir-ho, per explicar el procés que ell anomena “de pagesos a francesos”, de nacionalització de la població francesa. És a dir, com els poders públics acaben integrant en la nació a una gent que fins aleshores tenia una consciència molt dispersa i ben poc nacional, segons ara ho entenem nosaltres. El noucentisme, doncs, intentarà això. I es clar, intentar-ho sense disposar d’una estructura d’estat al darrera és una veritable quimera. La van emprendre amb tota la il·lusió i l’entusiasme, però era complicat. Tot i així, Déu n’hi do el que varen arribar a fer.

És la Lliga Regionalista l’únic o el màxim representant, doncs, del noucentisme?

No, perquè el noucentisme va ser definit inicialment per gent d’esquerres. Penso que l’exemple més clar és Gabriel Alomà, un home d’esquerres. El que passa és que la Lliga Regionalista és el gran partit, que té la capacitat d’integrar aquests intel·lectuals, els professionals, els joves universitaris en una estructura política. Per una banda, és un partit que va concurrent a les eleccions amb un caire conservador, que ha d’interessar a les classes mitjanes més benestants amb la dificultat sempre, doncs, d’arribar a la classe obrera, pel que té una frontera social clara. Emperò, per altra banda, també és la plataforma que permet que gent d’esquerres i de dretes col·laborin en aquest projecte noucentista.

Parles de 3 grans cosmovisions a nivell català: el romanticisme, el noucentisme i el marxisme. Perquè aquesta triada i no una altre?

Doncs perquè és la única que funciona en el cas català. Quan jo dic cosmovisió, em refereixo que és un moviment cultural que té una idea de Catalunya, Espanya i el món, i que té la capacitat d’integrar gent de tendències diferents. Una cosmovisió ha de tenir la capacitat d’integrar dretes i esquerres, per entendre’ns en llenguatge modern. Aleshores, el romanticisme o la Renaixença té un projecte fonamentat en un liberalisme conservador amb personalitats com Manuel Durán i Bas,  Joan Mañé i Flaquer i companyia, que realment es constituiran en un grup molt actiu de la política catalana en front de Madrid i també de la pròpia Catalunya.

El noucentisme és aquest que hem explicat. I el marxisme és el que intenta sobreposar-se a la caiguda d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) a rel del resultat tràgic de la guerra civil, aprofitar la conjuntura mundial, sobretot posterior a la Segona Guerra Mundial (IIGM), i crear una hegemonia en base a atacar o a arraconar, els que l’han precedit; cada cosmovisió té aquesta idea de suplantació del passat.

A posteriori es recupera part del passat, però primer s’ha de crear terreny propi. Assenyalar que els del passat ho han fet malament, que no ho entenien, o el que sigui, i imposar la seva cosmovisió. De fet, no n’hi ha cap altre, ja que no es pot dir “no, però podria haver estat diferent…” I per tant, “és de carrer”.

Jordi Cassasas Ymbert amb el seu nou llibre La voluntat i la quimera durant l'entrevista al Seminari d'Història Contemporània de la UB.

Avances també per aclarir que tenen ramificacions, però com podríem entendre en relació aquestes altres mentalitats o filosofies com la liberal o la republicana?

No són incompatibles. Jo he exposat per exemple, que el marxisme (com les altres), intenta imposar una forma política. En el període d’hegemonia marxista hi ha altres opcions polítiques, però mai tindran ni la força ni la capacitat d’imposar el seu discurs contra l’hegemonia cultural i política que és la del marxisme, en la cultura de l’antifranquisme. I per tant és absolutament compatible, no interfereix en el discurs. En cada període hi ha diverses opcions polítiques, sindicals, culturals, etc. Podríem dir que el republicanisme és un corrent de fons que des del segle XIX fins a l’exili és importantíssim i que després serà anorreat.

Cal dir també que els intents de consolidar una hegemonia a vegades són desertitzadors, perquè intenten imposar-se d’una manera molt forta i fa la sensació que no existeix res més. A vegades pensem que en l’antifranquisme només hi havia el PSUC, i en canvi hi havia catòlics, republicans, socialistes… al cap i a la fi una mica de tot, però el discurs oficial és aquest.

Tenint en compte la versatilitat del noucentisme que va més enllà de la Lliga Regionalista i recuperant l’experiència d’Acció Catalana Republicana (ACR), que serà una de les fonts de les quals beurà ERC. Ens hem de preguntar què passà a partir de l’etapa republicana? Quina serà la relació entre els noucentistes i el nou projecte polític català que s’enceta després de la dictadura de Primo de Rivera? Es crea una mena de tercera via entre Cambó i la Unió Socialista de Catalunya (USC), i fins i tot la pròpia ERC?

El que passa és una cosa molt clara que he apuntat abans: la IGM significa una frontera. Amb aquesta “gran guerra” canvia el panorama radicalment. Una de les conseqüències és que el sistema polític generat abans de la guerra s’envelleix. Però l’altra idea és que molts dels polítics que funcionen en aquest moment han nascut en el segle XIX i, per tant, el que han “mamat” a casa seva són problemes del segle XIX. Tots ells tenen una consciència elitista de la vida: la idea que tot ho fan per la gent però ells són els bons, per la qual cosa és normal que ells dirigeixin.

Amb la IGM es produeix un procés de rapidíssima democratització de la societat, que introdueix la necessitat d’adaptar-se en primer terme a aquesta democratització. No de creació de partits demòcrates, sinó que la gent digui “jo també hi sóc”, cosa que els costarà bastant de pair. I en segon terme s’imposarà un sistema polític nou, i qui l’interpretarà bé serà ERC. Un partit creat de nou que recollirà totes les aspiracions disperses que mai havien tingut un vehicle polític (conjunt) i per això tindrà aquest èxit inesperat. Els noucentistes segueixen però ja no tenen el comandament polític, que ha passat a altres mans. Alguns van abandonant, però d’altres no. Aquest és el cas de personatges com Antoni Rovira i Virgili de la ACR, i d’altres de la USC, que també segueixen. Ara bé, d’altres noucentistes típics com Bofill i Mates van abandonant el protagonisme polític per convertir-se en referents. És a dir, la política educativa, cultural, de tot tipus, de la Generalitat republicana, en definitiva, és la política creada per aquests noucentistes amb la Mancomunitat, però ara amb una forma política republicana democratitzada.

Què passa amb el noucentisme després de la Guerra Civil? Queda totalment desarticulada aquesta cosmovisió?

Sí, perquè aquesta cosmovisió havia estat identificada inicialment amb una política anterior a la IGM, i després perquè havia de viure en un medi polític favorable per fer quelcom. No es poden fer institucions, cultura, etc. en una situació de conflicte, de guerra, de tensió. Per tant, aquí el noucentisme entra en contradicció. Ha d’intentar sobreviure en una situació molt més hostil, que és l’exili, i és terrible. Psicològicament, els exilis, el que fan – des del punt de vista de l’intel·lectual –  és donar peu a pensar “què és el que s’ha fet malament”, “de qui és la culpa”, etc. Aquí es deteriora molt la vida cultural. L’altra vessant és la interior, en la qual ens trobem amb execucions, persecucions, pors, exilis interiors, i aquí els noucentistes es veieren obligats a viure, com aquell que diu, en el menjador de casa seva. No poden fer res: estan definitivament aïllats, dispersos. Llavors, en no tenir aquesta incidència i en viure en un medi tan dramàtic, perden la seva posició, i aquí on es comença a sobreposar la nova visió marxista d’una manera molt similar al que passa a Itàlia i a França. No és només a Espanya, sinó que de forma paral·lela passa el mateix que a altres llocs propers d’Europa on s’ha de revisar un passat dolorós.

Quina és la seva herència des de llavors?

El noucentisme va ser anorreat per la cultura marxista, deixant-lo laminat absolutament. De fet, patia el gran desgast de la història. Després mica en mica retorna; les coses sempre retornen. Retorna l’intent que va fer aquella gent de crear un país modern. I com que ara estem en una situació en la que la part fonamental – a banda de la mobilització ciutadana – és reivindicar que tenim un país modern al qual només li manca l’estat, i que quan s’aconsegueixi  aquest estat tindrem moltes coses ja muntades, aleshores és quan ens adonem que bona part d’aquestes coses que funcionen i que realment són sòlides han estat generades per aquell corrent i per aquella gent. I això és important.

En aquest llibre fas una crida a la centralitat de l’element cultural en el discurs històric. Per què necessitem, doncs, una història cultural?

Jo em faria una pregunta. Com és que malgrat tot resisteix una persona a Síria en una trinxera indeterminada o en una situació deplorable? Resisteix perquè té una forma de vida; resisteix perquè té una concepció del que vol que sigui la seva vida; resisteix perquè té una idea molt clara d’allà on ve i que se sent agredit. Hi ha gent que pot arribar a sacrificar la vida -i no cal arribar aquest extrem – per una visió del món que considera irrenunciable. Per tant, en aquest sentit, no tot és econòmic. Nosaltres hem viscut molts anys en plena crisi, i, vulguis o no, ens influeix en la forma com analitzem les coses. I a vegades són les mateixes que abans no semblaven tan greus, però que ara des d’una situació de crisi s’aguditzen i ens fan reaccionar.

La forma com nosaltres vivim o pensem que vivim, i la nostra aspiració de viure d’una determinada manera ens determinen molts comportaments, que no tindríem en unes altres circumstàncies. Aquest factor cultural no és un quadre, no és la literatura, no, és un factor que podríem dir que és cultural, polític, social, antropològic i fins i tot psicològic. La història cultural és una història transversal, interdisciplinària, no és una història segmentada, per això penso que s’ha de reivindicar.

Jordi Vives Faig (a l'esquerra) i Jordi Cassasas Ymbert (a la dreta) durant l'entrevista al Seminari d'Història Contemporània de la UB.

Així doncs, hem de subordinar les qüestions políticodiplomàtiques i les socioeconòmiques a aquesta per superar la concepció de la història cultural com un simple corrent? O com hi han d’interactuar?

Em vaig formar en una època en què tot estava molt clar. Tu començaves sabent quin era el mode de producció i acabaves sabent per què s’havia pintat la Mona Lisa. Aquest mecanicisme s’ha acabat demostrant inoperant. A part que hi havia una altra cosa, també, ja que s’havia acabat fent una història molt avorrida, perquè o era ideologia pura o era història econòmica i social, en què mai sabies qui havia fet les coses, si era la classe obrera o la pèrfida burgesia. I la pròpia classe obrera i els heterodoxes d’aquell marxisme van demostrar que prenien consciència de ser-ho amb el pas del temps, en un procés històric de base cultural essencial.

Per tant no era un tema de a major explotació, major consciència i major acció. No, aquest mecanicisme no funciona en història. El que funciona és un procés històric en el qual es va prenent consciència amb aquests factors en conjunt, i això és el que fa que la història sigui atractiva i que no sigui una partida del “tres en ratlla” en la qual si tu surts primer acabes guanyant.

Sabem que has sigut fan des de la teva joventut d’Antonio Gramsci, que t’ha donat eines per valorar la figura dels intel·lectuals i la cultura en la societat.

M’ha agradat molt. M’ha influït sobretot la matisació que fa, el raonament complex que intenta fer, i això és una de les primeres experiències que em va fer adonar que hi havia coses de les quals al final no me n’explicaven res i altres que sí; que l’anàlisi històrica és apassionant quan adquireix aquesta profunditat.

Has anat llançant al llarg de l’entrevista elements com “hegemonia”, “el vell món que no acaba de morir, i el nou no acaba de néixer”, que són pròpiament de la literatura de Gramsci. Com és que has estat tan crític, doncs, amb la historiografia marxista que es va consolidar els anys 70? Creus que hi ha una possible reconciliació entre el noucentisme i el marxisme?

Jo el que dic és que hi ha un moment – que he viscut biogràficament – en el qual les hegemonies ofeguen. Quan una hegemonia cultural o política ofega, has de treure el cap de dins de l’aigua, perquè, si no, t’ofegues. I la forma d’ofegar-te és convertir-te en un acòlit d’una església determinada. És igual la catòlica que la marxista, o qualsevol altra. I jo em sento marxista, no és que sigui un renegat, però me’n sento com un ingredient més de la meva forma de pensar,  sense la parròquia, perquè – des de la meva perspectiva –  la parròquia ha fet mal.

El que hem de fer és tenir les nostres conviccions polítiques, i tenir una cosa que és molt complicada, com és la capacitat de pensar per un mateix, ja que llavors tens mig cel historiogràfic guanyat. En els llocs on hi ha unanimitat de pensament és que ningú pensa. Per tant, l’exercici que s’ha de fer és aparcar els “credos” (sense deixar de tenir-los) i pensar per un mateix i treballar. Això et porta a descobrir coses. És molt diferent anar a descobrir coses per justificar el teu “credo”, que deixar a un costat el teu “credo” i anar a descobrir coses. És fer història, no doctrina.

Hem estat parlant molt d’idees

És el que m’has preguntat tu [riures]

En sóc culpable [riures], però després de tot això seria interessant fer una petita regressió i tornar a la teva tesi doctoral. Jaume Bofill (1878-1933): l’adscripció social i l’evolució política, llegida el 1977. Aquest llibre d’ara, doncs, és producte de més de 40 anys d’estudi dels intel·lectuals. Què hauríem d’entendre per intel·lectual?

Aquest és un concepte mòbil, perquè no és un concepte que depengui només de la persona que se’n considera, sinó que depèn fonamentalment de com el considera la resta de la societat. No depèn únicament de l’especialitat o de la preparació, sinó de la funció que fa i com la resta de la societat el veu. Per exemple, en el món anglosaxó està mal vist el concepte d’intel·lectual: allà es parla d’especialistes, perquè rebutgen aquest intel·lectual més del continent que és la persona que fa servir el seu prestigi, sortint de la seva especialitat, per dir a la societat “no anem bé”. Quan un intel·lectual diu això, la gent pot respondre amb un “ja t’apanyaràs perquè ens importa un pito” o dir “en sap molt, té molta raó” perquè la seva opinió té un valor per ella mateixa, no necessàriament parlant del que li concerneix acadèmicament o professionalment.

El que passa és que ens hem fet tots molt anglosaxons i si mireu la televisió – ara ja no es mira, però vaja, algun cop la mirareu – a vegades hi ha entrevistes, i a sota hi surt indicat “especialista” o “superespecialista” en el que s’està parlant,  pel que la reacció és “m’ho escolto”, i si no sortís aquesta mena de cartellet diries “m’importa un rave”. Estem anglosaxonats, per entendre’ns.

Connectant amb aquest passat. Vas estar també implicat en el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la UB (SDEUB)

Això és una altra història [riures]

Però d’alguna manera també és la nostra història [riures], i ara a més formes part de diferents projectes culturals. És necessari o fins i tot inevitable que un historiador es postuli políticament i culturalment? És a dir, el lligam entre el present i l’origen del nostre present determina  la feina de l’historiador?

Per mi és essencial, però no podem confondre política amb partit. És molt lícit que un historiador, com també un lampista, es posi a militar en un partit i treballi per la causa que sigui, això és evident. El que fa és de ciutadà que sap història o de lampisteria, però que milita en un partit. Si comença a “xulejar” que ell és historiador i per aquest motiu ha de tenir una funció més important, el que fa és el “merda”, que dèiem nosaltres de petits al barri. S’ha de tenir molt de compte en pensar-se o sentir-se superior per uns estudis determinats.

Ara bé, implicar-se amb el país, amb la seva gent; implicar-se amb la societat en general em sembla lògic i equivalent amb la feina de l’historiador, però en igualtat de condicions als altres ciutadans. Partint d’aquests criteris, he vist convenient implicar-me.

El Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals, que dirigeixes, pretén ser un espai de reflexió permeable als límits que pot imposar la universitat actualment. Com valores projectes com aquest i el seu futur de cara a promocionar l’estudi de la història dels recents graduats, la major part dels quals passaran pel coll d’ampolla que no els deixarà quedar-se a la universitat?

Sí, això darrer és una desgràcia. A veure, no pot ser tota la societat professor universitari, perquè aleshores seria una birria de societat. En tot cas, estem en una època de major dificultat i confusió, referides per exemple al recorregut que s’ha de fer per accedir a la docència o la recerca universitària.

Aquest grup va néixer l’any 1989 a petició d’una colla d’estudiants, com el Carles Santacana per exemple, amb inquietuds i que tenien la necessitat de tenir un lloc per discutir bibliografia. Madurat el debat historiogràfic, es va decidir d’emprendre recerca col·lectiva. En aquell moment érem els únics d’Espanya en història contemporània i se’ns va reconèixer com un grup pioner.

Penso que el treball col·lectiu enriqueix moltíssim. La possibilitat d’entendre – quan comences – que els teus problemes són els mateixos que els dels teus companys i avances, és molt positiu, fins i tot bonic. Això ben aprofitat pot permetre fer un salt qualitatiu molt important, i el grup va ser pensat amb aquesta finalitat.  A més, jo pensava que aconseguint la càtedra, devia alguna cosa més a la universitat que no només el fer classes i això va ser per mi de les coses més satisfactòries.

Jordi Cassasas Ymbert amb el seu nou llibre La voluntat i la quimera durant l'entrevista al Seminari d'Història Contemporània de la UB.

Així doncs, quan parlem dels projectes com el grup d’estudis i l’Ateneu Barcelonès (culturals, però d’alguna manera també polítics) entre d’altres estem parlant de la funció social de l’historiador? En què consisteix ben bé aquest ús social de l’historiador?

Sí, l’ús social, és l’ús en l’espai públic. Aquest es pot quedar reclòs en la seva parcel·la treballant i donant un producte, que després serà utilitzat com sigui, o pot sortir al carrer. Consistiria en fer servir la pròpia formació per contribuir en el nivell del país, però vaja, cadascú ho orienta com pot. Jo sóc de l’opinió que l’ús social de la història ha de fer possible que la gent que no té una preparació sistemàtica en aquest àmbit pugui entendre’s a ella mateixa a través de conèixer un passat propi emmarcat en un món ampli, cada vegada més complex. Al cap i a la fi, és bo que l’historiador faci aquesta funció.

Per acabar, què els recomanaries als joves historiadors?

Que treballin molt, sobretot. Això és com en una carnisseria, si tu peses un quilo de carn, sempre serà un quilo de carn; si tu peses una unça de carn o un quart de quilo, no vulguis que sigui un quilo de carn. Per aquest motiu si tu investigues, llegeixes, discuteixes, en definitiva, et formes, el resultat de la teva feina serà molt millor que no pas sinó ho fas.

No hi ha d’haver desànim. Una altra cosa és, desgraciadament, viure del tema i aquí no sé què dir, la veritat. Veus gent molt bona i no saps ben bé què fer per ajudar-la en aquest sentit. Però, de totes maneres, si es persegueix i persisteix tard o d’hora surten les coses. No és una llei, però tinc la convicció que tard o d’hora, si hi ha una formació, una capacitat, etcètera, es pot aconseguir. Sortosament ara es trobarà amb moltes més sortides per exercir, que no abans que només hi havia un treball en una editorial, en un institut, o bé una minoria en una universitat.

Read More

Reprenem el fil des de 1893, moment en el que el grup d’empresaris D.G.E. d’Olano va adquirir la propietat de «Ferrocarril y minas de Berga» que recordem sorgí de la fusió de la junta d’accionistes que gestionava la inversió en la construcció del ferrocarril que havia de connectar Manresa i Berga, amb la que gestionava gran part de les explotacions mineres del Berguedà.

José Enrique de Olano i Loizaga, president d’aquesta junta, reunia poca experiència en el camp empresarial, pel contrari, la família de la que n’era hereu és un cas paradigmàtic de la història econòmica de l’Estat espanyol de darreries del segle XIX. José Antonio de Olano, pare de José Enrique, era propietari d’una important naviliera basca que duia a terme el viatge Liverpool – Cadis – Filipines i per tant era un gran actiu en el comerç colonial. Sospitem que el canvi radical del transport a la mineria es degué a l’auge d’aquest mineral al mercat per la creixent industrialització del país, però sobretot a causa de la crisi del mercat colonial que culminà en la derrota de la Guerra Hispano-americana per la que perdia les seves colònies a Amèrica i Àsia.

Segons les dades que hem contrastat, fou la concentració de les explotacions mineres en les mans d’un poderosíssim empresari, la que posa fi als continus conflictes d’interessos individuals que impossibilitaven l’arrencada –o take off, com l’anomenen els economistes- de l’extracció eficient de carbó i la distribució d’aquest a través de la xarxa de ferrocarril. Mostrem això a la llum d’algunes dades. A l’arribada d’Olano, s’estava extraient del conjunt de mines un total de 250 mil quilograms mensuals. Pocs anys després, la xifra estimada és d’uns 40 mil quilograms diaris. Referent a la connexió ferroviària que provocà tantíssims mals de cap polítics, s’inicià de forma definitiva el setembre de 1902.

En la fotografia veiem un grup de miners en acabar el seu torn. Extreta del Relleu fotografic de les Mines del Berguedà
En la fotografia veiem un grup de miners en acabar el seu torn. Extreta del Relleu fotografic de les Mines del Berguedà

Per si soles, les dades ja ens parlen d’una bona gestió econòmica en l’explotació d’aquest recurs, però és necessari parlar també d’un context econòmic pròsper. Ja hem fet esment de la crisi colonial en la que l’Estat espanyol es trobava immers des de finals del segle XIX, fet que propicià una política econòmica proteccionista, que enfortí la competitivitat respecte als mercats francès i anglès, alhora que s’iniciava la promoció de molts sectors, entre els que es trobà la mineria del carbó. Ens referim concretament a l’Exposició Nacional de la mineria que la Diputació de Barcelona organitzà l’any 1901 en la que es dugué a terme una desorbitada campanya publicitària dels carbons de la companyia d’Olano acreditant-los com els millors lignits de l’Estat.

De l’Exposició se’n conservà una «Memòria» en la que es recull tot el contingut de la mateixa, de la que ens interessa destacar un discurs que explica perfectament la voluntat política del moment. Aquest discurs, posa en relació els conceptes d’autosuficiència energètica amb la sobirania nacional, fet que es demostra amb la dependència cap a França o Anglaterra i que, extrapolant-ho als nostres dies podríem comparar amb la subordinació política cap a Estats Units, Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs o Rússia, els qui maneguen indiscutiblement el domini dels hidrocarburs i el control de la política internacional.

Reduint altre vegada el nostre marc a l’entorn de les mines, volem il·lustrar un exemple de submissió política potser encara més evident que l’anterior. L’any 1897 l’alcalde de Berga, el senyor Sagalés, prohibí que es treballés els diumenges, reduint així el flux de carbó que es distribuïa a diari. El resultat immediat fou la denúncia que la oposició a Sagalés interposà per malversació de bens públics, que fou gestionada en temps record entregant la legislatura al cap de l’oposició Pere Pujol.

Fos quin fos el cost polític, el pes innegable dels fets és que l’empresa d’Olano figura a partir d’aquests anys de forma permanent entre les 15 companyies més eficients de l’Estat espanyol.

En la fotografia veiem un grup de miners en la pausa per dinar. Extreta del Relleu fotografic de les Mines del Berguedà
En la fotografia veiem un grup de miners en la pausa per dinar. Extreta del Relleu fotografic de les Mines del Berguedà

El 1908, el creixement de la demanda de carbó semblava ja imparable i el context internacional ajudava a situar aquest producte com a essencial per assegurar la modernitat i prosperitat de les nacions europees. Recordem que ens trobem en plena cursa d’armament posterior a la Primera Guerra Mundial i el carbó era essencial tant per mobilitzar les tropes pel territori mitjançant el ferrocarril o fabricar armes, entre altres.  En aquest context, imitant el procediment dels industrials anglesos i francesos, Olano optà per aplicar el sistema de colònies industrials. D’aquesta manera, la mà d’obra passava a ser part del complex industrial i no una realitat social separada d’ell. Hem de recordar també, que en els primers anys del segle XX a Catalunya prengueren molta força organitzacions obreres com la CNT degut a la creixent proletarització en tots els estrats socials, pel que les formes de resistència obrera, com la vaga, suposaven una pèrdua immensa de capitals pels propietaris d’indústries. En aquest sentit, la creació de colònies blindava en certa manera una estructura social dotada de millors condicions de vida que als pobles i ciutats, i assegurant en elles una forta estructura jeràrquica reforçada per l’educació que en aquestes comunitats s’impartia per part d’escola i Església. Alhora, el context al camp Berguedà, era proper a la crisi de subsistència, fet que segons Terrades serveix per explicar les condicions que els obrers patien dins les mines realitzant jornades extenuants de 12 hores.

L’esclat de la Primera Guerra Mundial però, significà un parèntesi en aquest increment de tensió social, ja que la davallada en la producció de tots els països en conflicte, afavorí immensament al mercat espanyol tant a nivell exterior com interior. Si hem dit parèntesi, és precisament perquè en acabar el conflicte, es revifà amb més força el conflicte social, degut per una banda a la insostenible estructura econòmica creada durant els anys anteriors a l’esclat de la guerra i durant la mateixa; i per altre pel triomf de la Revolució Bolxevic en el que s’emmirallaven la majoria de moviments obrers europeus.

Ja hem parlat del posicionament polític d’una bona part de la classe obrera de les mines, anem a veure ara quines eren les inclinacions polítiques de José Enrique d’Olano. No sorprendrem a ningú dient que aquestes eren obertament monàrquiques i properes al Partit Liberal-Conservador de Maura. De fet, Olano fou visitat l’any 1908 pel rei Alfons XIII, el qual li atorgà el títol de comte de Fígols. En el context local, el comte de Fígols estava en l’orbita de confiança de la Lliga Regionalista, dirigents amb els quals Olano es cartejava per indicar qui havia de ser nombrat interventor en la gestió que la Diputació feia de les mines.

Sobrevinguda la dictadura de Primo de Rivera l’any 1923, s’accelerà un procés del que ja hem fet esment. Es tracta de l’entesa entre la classe política i la burgesa, que en paraules de Jordi Casassas: “[…] relació que tradicionalment dirigia la gran propietat territorial a través de la persona del rei, la utilització del sistema caciquista i la col·laboració de les institucions militar i eclesiàstica.” Fou en aquest context en el que Olano fou nomenat president de la Diputació de Barcelona i per tant, passem de parlar d’entesa per parlar de fusió.

En la fotografia veiem un grup de miners protestant durant la vaga de l'any 77. Extreta del Relleu fotografic de les Mines del Berguedà
En la fotografia veiem un grup de miners protestant durant la vaga de l’any 77. Extreta del Relleu fotografic de les Mines del Berguedà

Com sabem, aquest predomini de la industria sobre la política no es perllonga per masses anys, ja que la vinculació de la classe política i fins i tot del rei Alfons XIII amb la classe propietària, feu inevitable la caiguda del rei i l’adveniment de la Segona República Espanyola l’any 1931, precipitada per la crisi econòmica iniciada a Estats Units l’any 1929. Aquest context favorable a la presència en política de la classe obrera ens ha deixat casos tant sonats com els “Fets de Casas Viejas”, en els que s’insurreccionaren obrers de la CNT,  la “Revolució d’Astúries” protagonitzada per miners de la CNT, UGT i PSOE; o –tornant al context berguedà, els “Fets de Fígols”, episodi poc conegut per la seva curta durada, en els que miners pròxims a la CNT prengueren el control de la conca minera establint la auto-denominada Comuna Comunista Llibertaria establerta a la colònia Minera de Sant Corneli. Malgrat la ràpida repressió de l’exèrcit, els conflictes socials s’anaren succeint fins a l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, durant la qual els “suspectes de sedició” foren aniquilats en ser pres el Berguedà el 2 de febrer de 1939.

Acabada la guerra, s’inicià la dura postguerra, en la que, en declaracions de Luis d’Olano –gerent de l’empresa en aquell moment- hagueren de reduir dràsticament la plantilla i pogueren subsistir gràcies a inversions de petits industrials que acceptaren lletres de canvi pagades amb carbó. L’entrada als anys 40, fou també l’entrada de la nova política franquista: l’autarquia. Aquesta plantejava el proteccionisme econòmic incentivat per ajuda de l’Estat, així, sectors com la mineria, pogueren desenvolupar-se sense la competència exterior i assoliren de nou grans quotes de producció. A més, gràcies a les ajudes rebudes, les mines pogueren mecanitzar-se introduint noves tecnologies – sobretot alemanyes i soviètiques- que incrementaven la seguretat i la competitivitat del sector.

En la fotografia podem apreciar la modernització de les mines. Extreta del Relleu fotografic de les Mines del Berguedà

Si la història que en aquests dos breus articles hem encabit, arribés als nostres dies d’una forma tant positiva, de ben segur que la motivació amb que l’hem escrit seria ben diferent. És ben palpable que, a dia d’avui, l’autonomia energètica ens queda ben lluny i les possibilitats de tornar a explotar aquells jaciments són impensables. Les condicions polítiques han canviat fins i tot més que les econòmiques. Ens referim per exemple a polítiques de sostenibilitat ambiental per una banda i a la preferència per fonts d’energia més competitives econòmicament com ho són el petroli, gas o carbons d’importació per l’altre.

Aquest canvi de tendència que posà fi a l’autarquia franquista es produí l’any 1958, quan davant la impossibilitat de fer competitius els preus del carbó, s’optà per vendre al sector públic la majoria de complexos industrials miners. En el cas de les mines del Berguedà, foren venudes el 1969 a la companyia catalana FECSA (recordem que en aquell moment encara era pública). Aquesta caiguda, com assenyalàvem abans, es donà per dos factors basics: l’elecció del petroli com a font principal d’energia i la demanda per part de tots els sectors econòmics –que ja havien superat amb escreix el sotrac de la guerra i la postguerra- de la liberalització dels mercats, per tal d’aprofitar els beneficis de l’economia global que la tendència general marcava.

Entre l’any 1958 i el 1991 anaren tancant la gran majoria de les mines del Berguedà, restant obertes fins al 2006 les darreres d’una única empresa, Carbones Pedraforca S.A. Potser algú podria pensar que estem ometent part de la història que aquí hem vingut a narrar, ja que ens manquen més de 40 anys per arribar a la realitat minera del segle XXI, però la realitat és que la cada vegada menor quantitat de carbó extret, era cremat a la Central Tèrmica de Cercs, creada el 1929 i ampliada el 1971 per a aquesta necessitat. És a dir, de l’explotació que alimentava la gran industria catalana i encara més enllà del Principat, en restava tant sols una petita central tèrmica que amb prou feines aconseguia abastir-se. Per acabar-ho d’adobar el febrer de 1988 l’Audiència de Barcelona estimà culpable la Central Tèrmica de Cercs per un delicte ambiental i ecològic, degut a la emissió de sofre característic dels carbons berguedans. Per aquesta raó hagué de reduir la crema de carbó berguedà, substituït per carbons d’importació fins a la clausura definitiva l’any 2011.

Per concloure aquest estudi, exposarem algunes dades procedents de l’Institut d’Estadística de Catalunya, que mostren l’inevitable despoblament de la comarca del Berguedà un cop tancades les mines:

Taula de població del Berguedà i de Catalunya del 1717 al 1993. Extreta de IDESCAT
Taula de població del Berguedà i de Catalunya del 1717 al 1993. Extreta de IDESCAT

Aquesta taula, ens mostra dades com per exemple el retrocés demogràfic entre el 1860 i el 1887 per causa de la potent incidència de les Guerres Carlines, molt sonades al Berguedà. Centrant-nos però en les dades que més ens interessen es fa molt palpable el creixement que hi hagué entre 1900 i 1960, mentre que la majoria de comarques rurals s’anaven despoblant o com a màxim presentaven un creixement estanc. El contrast més evident resulta de comparar el decreixement que patí aquesta comarca entre 1960 i 1993, mentre la resta de Catalunya segueix mostrant creixement. Cal dir que el 2003 s’inicià un nou període de repoblament, que s’estroncà el 2007 amb l’esclat de la “bombolla immobiliària”.

Deixem enrere doncs un gran passat industrial que, si ve portà grans mals a la societat catalana, aportà una gran riquesa que donà feina a milers de persones i sobretot evità que es produís un gran despoblament rural a les comarques de l’interior català. No ens pertoca a nosaltres jutjar què pesà més –si els bens o els mals- i si fóra pertinent aprofitar d’una o altra manera els recursos que encara ens són propis; però ens sembla necessari fer justícia amb tots aquells qui visqueren i moriren per crear el país del que som hereus.

Per últim, esmentar tant sols que no hem tractat de narrar la història d’una comarca en un moment concret de la seva història, sinó de posar com a exemple el que a aquesta comarca succeí durant aquests escassos quatre segles, durant els que fou un bon prototip del que a la resta del país passava.

 

Read More

Els orígens catalans del Partit Popular (II)

Fi del reformisme

Un cop iniciat el curs polític del 1976-77, es va fer evident que Fraga havia abandonat la idea de capitanejar una aposta política centrista i reformista i, per contra, el polític gallec estava molt més decidit a posar en marxa una aposta política que recollís el vot del franquisme sociològic, el qual pensava que seria majoritari a les futures eleccions.

D’aquesta manera, Fraga va començar a preparar un nou partit que recollís el vot d’aquella gent que apostés per seguir, sense cap trencament, amb el que havia representant el Règim fins a aquell dia. L’exministre es veia capaç de mobilitzar la xarxa de poder Franquista que encara restava en peu (sobretot a nivell local) en el seu benefici. Va ser llavors quan va visitar Catalunya, dels dies 6-7 de setembre i dels dies 14-15 del mateix mes. En aquestes visites va fer un munt de trobades amb desenes d’alcaldes del Berguedà, el Bages i el Solsonès. També cal dir que va ser acollit, de manera gairebé oficial, pels alcaldes de Mataró, Sant Cugat del Vallès, Arenys de Mar o Pineda de Mar.

Tot just retornat de Barcelona, la nit del 15 de setembre de 1976, Manuel Fraga soparia a Madrid amb els exministres Cruz Martínez Esteruelas, Federico Silva i Gonzalo Fernández Mora. Cada un dels tres tenia sota el seu comandament una d’aquelles associacions polítiques permeses per Arias Navarro, i serien part integrant de la futura Alianza Popular. Aquells contactes que Fraga va començar a realitzar amb exministres del Règim es varen celebrar deixant al marge la gent de Reforma Democràtica. Amb Laureano López Rodó es va reunir el dia 23 de setembre i tot plegat va desembocar en la presentació, el dia 9 d’octubre de 1976, d’un manifest programàtic d’un nou bloc de forces polítiques que s’anomenaria Aliança Popular.

Els signants del manifest seran:

–    Manuel Fraga Iribarne, cap de Reforma Democrática

–    Cruz Martínez Esteruelas, cap de Unión del Pueblo Español (UDPE)

–    Licinio de la Fuente, cap de Democracia Social

–    Enrique Thomas de Carranza, cap de la Asociación Nacional para el Estudio de los Problemas Actuales ANEPA

–    Laureano López Rodó, cap de Acción Regional

–    Federico Silva Muñoz, cap de Acción Democrática Española

–    Gonzalo Ferndández de la Mora, cap de la integrista Unión Nacional Española.

Sis membres de la llista havien estat ministres del Franquisme i Enrique Thomas de Carranza fou durant anys el director general de Cultura Popular i Espectacles, és a dir, el censor en cap. En poc temps, Fraga va poder reunir la flor i nata del Franquisme d’alt nivell i crear una federació de forces polítiques que rescatava el llegat del règim anterior.

Aliança Popular no naixia pas de 7 cabdills homogenis o amb trajectòries similars, recordem que es varen haver de deixar enrere molts recels del passat. Dins AP hi havia ministres que havien format part tant del bàndol vencedor com del bàndol vençut en el cas MATESA. Ara bé, Fraga els va animar a deixar les diferències del passat de banda i unir forces per crear una autèntica dreta democràtica.

fraga-en-els-inicis-de-la-federacio-dap
Fraga en els inicis de la federació de partits d’AP. Font: Agència EFE

Dins d’Aliança Popular, el pes real de Reforma Democràtica era enorme; cal recordar que eren els únics amb una estructura real de partit, amb una militància situada entre els 1000 i els 2000 membres, molt lluny de les buides associacions que crearen alguns dels altres exministres. De totes maneres, els membres de Reforma Democràtica se sentien incòmodes amb els seus nous companys de projecte. Recordem com el projecte fraguista va començar lluitant contra el porciolisme i, per tant, el laureanisme municipal. Ara, en canvi, els reformistes compartien projecte amb antics oponents i, també cal dir-ho, amb apologetes del Franquisme i la seva obra. Aquest gir que Fraga aplicà a la seva aposta després de l’estiu del 1976 provocà conseqüències immediates dins de Reforma, ja que una part considerable dels fundadors, tant els de la capital espanyola com els d’altres parts de l’Estat, varen decidir abandonar el projecte.

Tensions a Reforma Democràtica de Catalunya

A mitjan gener de l’any 1977, quan es varen entregar els tercers Premis de Periodisme Manuel Fraga, i després d’un sopar amb 800 comensals, el Secretari General d’AP, Manuel Fraga, va reunir a porta tancada un grup de 40 fraguistes del Club Àgora -els que hi havien estat des del primer moment- per amonestar-los a causa de la seva actitud resistent a integrar-se a Aliança Popular. Tanmateix, no tots els fraguistes es varen mantenir en silenci, ja que el mateix Juan Echevarria o el lleial Josep Maria Santacreu varen manifestar-li el seu desacord. Al final de la trobada, Fraga els va demanar liquidar els Premis de Periodisme, perquè, segons va escriure el mateix Fraga, en aquell moment calia centrar tots els esforços en l’aposta política d’AP i, escrivia també, la dificultat que es presentava per aconseguir assentar Aliança en el territori català. Irònicament, la terra que més havia contribuït al seu projecte inicial, on de fet va néixer tot, era ara la que més dificultats li presentava.

Aquella visita de Fraga a Catalunya va suposar diverses novetats: d’entrada l’adhesió formal de RDC al projecte d’Aliança Popular. També els rumors de deserció dels elements més liberals del grup (seguint l’exemple de Penalva), és a dir, estaríem parlant de gent com el professor Alexandre de Pedrós, Joan Josep Folchi, l’advocat Ángel Sánchez García, Luís Cierco, Manuel Milián, Jaume Torras, Pere Arderiu, Juan Echevarría o Josep Maria Santacreu. Uns rumors de deserció que arribaven a abastar entre el 60% i el 70% de la militància de RDC, amb la hipotètica idea, mai portada a terme, de recuperar el nom de Club Àgora per a ells sols i desvincular-lo d’Aliança. Deixant de banda les tensions, cal dir que la voluntat de Fraga va acabar imposant-se dins de RDC, d’aquesta manera, va ser elegit nou president de Reforma Democràtica de Catalunya l’alcalde de Pineda de Mar, Josep Aragonès i Montsant, i es va ratificar la plena integració dins el projecte d’Aliança Popular.

Cap a la fi de RDC

Un cop RDC va escollir de president Josep Aragonès (del sector conservador) i es va integrar definitivament RDC a Aliança Popular, els elements més aviat de centreesquerra o, simplement, disconformes amb ajuntar-se amb Laureano López Rodó, varen distanciar-se del projecte polític, cal recordar que els fraguistes havien començat la seva aventura política lluitant contra el laureanisme a Barcelona i derrocant a l’alcalde Porcioles. Alguns fraguistes “de camisa vieja” -que dirien els falangistes- com Josep M. Santacreu, Joan Echevarría, Pere Andriu i Manuel Milián Mestre varen batallar durant el primer semestre de 1977 per aconseguir prendre als redactors d’esquerres el control ideològic del Diario de Barcelona i, d’aquesta manera, poder tenir una plataforma de suport immediat -o futur- per a les aspiracions del seu patró de Villalba. Tot i creure que Fraga s’equivocava en la seva aposta d’A.P., els esmentats fraguistes seguien tenint esperança en l’exministre.

Després podem trobar els casos de Joan Josep Folchi i de Pedro Penalva, que acabaran abandonant el projecte de RDC per passar a la Unión de Centro Democrático. De fet, el primer dels dos arribarà a ser Conseller d’Economia i Finances de la Generalitat Provisional de Catalunya.

Pel que fa als sectors conservadors de RDC que varen acceptar la integració a AP de C., tampoc varen acabar gens satisfets amb la gestió que el Sr. Laureano López Rodó feia del partit a Catalunya -cal recordar que la gent d’Acció Regional (el partit de Laureano) monopolitzava Aliança en terres catalanes, almenys durant els primers anys. La disconformitat amb les polítiques portades a terme per Laureano va arribar a tal punt que la Junta Directiva de RDC va decidir retirar els seus candidats de les llistes d’Aliança Popular de Catalunya a les primeres eleccions generals.

Per tant, no sols el sector anomenat dissident va preferir mantenir-se al marge de les llistes electorals d’AP, sinó que el sector conservador que, en teoria, acceptava la unió amb Aliança Popular, també va acabar molt decebut amb la manera que la gent d’Acció Regional portava a terme la política al Principat. Una mostra més del malestar de RDC amb Acción Regional i AP la trobem dins la carta que Josep Aragonès va enviar a l’exministre Fraga el dia 10 de maig de 1977 i que servia d’explicació a una carta que havia enviat a Laureano López Rodó comunicant-li la decisió de retirar els candidats reformistes de les llistes d’AP de C.

Mi querido amigo,

Supongo ya en su poder la fotocopia del escrito que la Junta de Reforma Democrática de Cataluña dirigió a Don Laureano López Rodó. […] La gravedad de la situación nos ha obligado a tomar dicha postura.

Creemos que las próximas elecciones son algo más que una decisión de política de salón, hay que tomar en cuenta la opinión general. Don Laureano parece olvidar que las elecciones se ganan por los votos de los electores y no por sus decisiones. […] Alianza Popular presenta por Barcelona una lista de candidatos, la mayor parte de los cuales no tienen ningún arraigo popular y lo que es peor, algunos son totalmente negativos. Por Gerona ni un solo hombre válido, habiéndose rozado el ridículo al tener que enviar en los últimos días mensajeros desde Barcelona, para buscar candidatos que quisieran presentarse, todo ello gracias a la intervención de Don Laureano que sacrificó a los hombres de que disponíamos, con sus concesiones en pactos fallidos y todo ello agravado por el hecho de haber intervenido en una provincia que se siente celosa de su personalidad […].

Hay que reconocer también, que ha sabido colocar a los hombres de su partido y a los que están a sus órdenes en los mejores puestos de las listas. En este sentido se ha llevado una política coherente, solo en este sentido. […]

Como ya le comuniqué en mis visitas, las reuniones de la Junta Provincial han sido únicamente una manera de perder el tiempo, perfectamente organizadas por el Presidente para tener una total libertad de acción. En dichas reuniones jamás ha surgido un acuerdo mutuo, excepto el de darle un voto de confianza para actuar según su criterio, ya que en las mismas y bajo su batuta transcurrían las horas sin llegar a ninguna conclusión.

Finalment, l’aventura d’aquells fraguistes que feren Reforma Democràtica de Catalunya, aquella aventura que començà lluitant contra els tecnòcrates, els laureanistes i buscant la reforma cap a la Democràcia, acabà liquidada dins l’Aliança Popular dels coneguts com a Set Magnífics. I d’Aliança Popular s’avançà cap el que avui en dia coneixem com el Partit Popular. Lluny queden els anys del Club Àgora, els anys dels contactes amb l’oposició democràtica al Franquisme, els contactes amb nacionalistes catalans, amb excombatents republicans, amb comunistes… Lluny queden els anys en què l’entesa entre les nostres nacions, la catalana i la castellana, hauria pogut fer sorgir una gran dreta estatal respectuosa amb la nostra identitat que mai va néixer.

Read More

Abans que el sindicalisme es convertís en un actor històric principal a la vida social i política catalana a partir de les últimes dècades del segle XIX, el procés que va conduir a la formació del sindicalisme va ser un fenomen històric totalment decisiu per entendre la història de la Catalunya contemporània. La implantació exitosa del capitalisme com a mode productiu dominant a l’economia catalana al llarg del segle XIX va ser un factor necessari perquè aquest procés donés els seus fruits però, com veurem, ni va tenir un efecte automàtic i mecànic en la realitat social i laboral del país ni va ser l’únic factor d’aquest procés. El sindicalisme català té la seva arrel en la conjunció de diferents elements històrics que tot seguit repassem.

La formació del proletariat urbà

Les formació d’un nou col·lectiu humà a Catalunya, el dels obrers urbans de fàbrica, va dur-se a terme gràcies a la transformació de dos tipus de treballadors preindustrials: per una banda, els artesans rurals que havien sorgit a l’era preindustrial a través de la penetració del treball tèxtil al camp, de la mà del conegut com a domestic system -treball rural a domicili. Aquest nou model econòmic va permetre un creixement demogràfic que va proporcionar l’excedent humà que permetria l’enlairada de la industrialització catalana. Per altra banda, la formació del proletariat català tampoc es pot entendre sense tenir en compte la transformació del món artesanal urbà, en la que es van barrejar processos com la deslocalització que implicava el domestic system, la penetració del capitalisme, la mecanització dels instruments de treball i la crisi del gremialisme. Aquests fenòmens van contribuir de manera decisiva al pas de milers de persones d’artesans a proletaris en el si de les ciutats catalanes.

domestic_system_03
Exemple del model de domestic system (Font: apuntes.santanderlasalle.es)

En la primera via que hem assenyalat, la migració a les ciutats l’hem d’entendre com una estratègia adaptativa de famílies rurals, que tenien un origen laboral artesanal i la procedència de les quals estava dispersa per tot el món de la manufactura preindustrial catalana. La formació del sistema fabril a Catalunya es va fonamentar, d’aquesta forma, en els transvasaments de població industrial i no de població agrària, contràriament al que tradicionalment s’ha afirmat. Aquestes migracions es realitzaven a diferents escales, del camp a ciutats petites i mitjanes en primer lloc i, en una segona fase, d’aquestes ciutats a nuclis industrials capdavanters, com Barcelona o Sabadell.

Pel que fa a la pròpia transformació dels artesans urbans, la decadència del sistema gremial ajuda a explicar el procés. Els gremis van ser, al llarg de molts segles, el marc en el qual es desenvolupava tota l’activitat productiva manufacturera a les ciutats. Es tractava d’unes institucions que gaudien del reconeixement de les autoritats municipals i disposaven d’una sèrie de privilegis i prerrogatives legals i públiques. Entre aquestes destacaven el monopoli local en la producció i distribució del bé en qüestió i un reglament que fixava les tècniques, les formes i les quantitats que havien de seguir tots els treballadors agremiats. La degradació de l’ofici gremial va produir-se en bona mesura a causa del creixement de la població de les ciutats i l’augment del consum, que van obrir noves vies de negoci al marge de la legalitat gremial. A més, la fugida de bona part de l’activitat manufacturera al camp, sumat a l’augment de mà d’obra disponible, va generar una reducció significativa dels sous i la pèrdua de control dels manufacturers urbans de la totalitat del seu procés productiu.

Paral·lelament, el naixement de l’Estat liberal a Espanya va comportar que l’any 1836 s’abolissin a nivell legal els privilegis gremials, cosa que va comportar noves alteracions socials i laborals. Aquesta decisió política va provocar que els membres dels gremis perdessin més control sobre el procés productiu i va intensificar la penetració del capital al món manufacturer. Els artesans, per tal de resistir-se a la ofensiva contra el seu model de treball, van intentar reforçar, per una banda, el control que el gremi exercia sobre l’oferta de mà d’obra, impedint l’entrada de nous treballadors, i, per l’altra, el sistema d’aprenentatge tradicional que es basava en les categories d’aprenent, oficial i mestre i que servia per controlar l’accés a l’ofici d’artesà. Aquesta reacció va generar un model de resistència al capital en el qual s’emmirallarà més endavant el primer sindicalisme.

La transformació productiva al tèxtil català a la primera meitat del segle XIX

La modernització tecnològica durant la primera meitat del segle XIX va ser un altre dels factors claus per a la formació d’un grup humà que acabaria tenint la capacitat d’organitzar els seus interessos com a treballadors a través d’una institució pròpia i autònoma, el sindicat. A les tres primeres dècades del segle la filatura va protagonitzar la gran majoria d’innovacions del sector tèxtil, a través de la generalització de les spinning jenny i, sobretot, de la berguedana, màquines de filar introduïdes a Catalunya l’últim decenni del segle XVIII i que van permetre un notable increment de la productivitat. La innovació que més impacte va causar es va produir a la dècada de 1830 amb la introducció de la mule-jenny, una màquina accionada per un motor de vapor que automatitzava l’operació de convertir la metxa de cotó en fil. Per operar amb ella era necessari empènyer un carro metàl·lic de grans proporcions i, a més, requeria la necessitat d’augmentar els nombre de persones dedicades a tasques auxiliars, cosa que suposava un fort eixamplament dels equips de filatura.

mule-jenny
Màquina mule-jenny (Font: www.arts-et-metiers.net)

La introducció de la mule-jenny va posar les bases perquè, a determinades ciutats com Barcelona, es produís la masculinització de la feina de filar, és a dir, que una gran quantitat de nous filadors reemplacessin una mà d’obra essencialment femenina. Els nous treballadors del fil d’aquells indrets on es va masculinitzar la filatura van construir sistemes informals d’aprenentatge a través de la subcontractació de treballadors, sovint familiars, el que els va permetre formar un espai d’autonomia i autoritat dins el procés productiu i adquirir una posició de gerents a peu de màquina. Aquest va ser un procés de creació d’una nova figura de filador, masculí, assalariat i fabril, que tenia la capacitat de forçar el treball d’altres per augmentar la productivitat i gaudia del control de l’accés al nou ofici.

Pel que fa al tissatge, la mecanització de la maquinària va ser força més tardana, però igualment rellevant. A la dècada de 1830 es van doblar el nombre de telers, i els 1840 es van introduir les màquines jacquards i els telers mecànics. A més, es va dur a terme una profunda transformació de l’organització del treball, sobretot a través de la concentració fabril, un procés que no va ser un simple resultat de la mecanització, ja que es va experimentar tant en el tissatge manual com en el ja mecanitzat. Aquest procés tenia com a motor la voluntat dels patrons de controlar el procés de producció i disciplinar la mà d’obra, per tal de poder augmentar la intensitat i el ritme de treball i establir uns horaris més estrictes. Aquesta lluita per l’apropiació del temps va derivar en uns horaris ben estipulats i en l’amenaça d’unes multes d’enormes proporcions als obrers que no els complissin. La progressiva implantació del sistema fabril va provocar una separació entre l’activitat domèstica i la remunerada, la qual cosa va generar noves pautes tant d’edat com, sobretot, de gènere. Les dones van ser les més afectades per l’atur generat pel canvi tecnològic i l’increment de l’oferta de treball, i les estratègies familiars van tendir a destinar l’activitat femenina exclusivament a la llar quan la dona arribava, aproximadament, a la trentena d’edat, etapa en què els primers fills ja tenien edat per incorporar-se a la fàbrica.

El desenvolupament del primer sindicalisme català

El 1840 és la data documentada del naixement del sindicalisme formalitzat a Catalunya. Els orígens i les arrels de l’associacionisme obrer reivindicatiu, això no obstant, es remunten diversos anys enrere, en un procés que va tenir com a principal protagonista el sector del tissatge. Des de finals dels anys 1820 la conflictivitat laboral va augmentar de forma accelerada en tot el món tèxtil; el conflicte més habitual girava entorn el tir de les peces de roba, que els fabricants allargaven per tal de reduir el salari efectiu dels treballadors. També va ser destacada la disputa sobre la llibertat dels patrons d’acomiadar lliurement els teixidors. Tot i que puntualment van enfrontar-se a les màquines i van protagonitzar episodis de ludisme a Catalunya, com en el cas del conegut incendi de la fàbrica Bonaplata l’any 1835, el mecanisme principal utilitzat pels treballadors va ser presentar reclamacions a les autoritats municipals. Paral·lelament, es va generalitzar l’elecció de comissionats de fàbrica per part dels treballadors i la recaptació de quotes setmanals. Els anys 1830, d’aquesta forma, van servir als teixidors per adquirir experiència estratègica i organitzativa, en el marc d’un sindicalisme clandestí que no s’oficialitzaria fins que el context polític ho permetés.

assteixidors1840
Icona de l’Associació Mútua de Teixidors de arcelona (Font: http://www.veuobrera.org/02organi.htm)

Els primers sindicats catalans van aparèixer amb noms que feien referència a la protecció mútua, prenent com a model la titulació de les societats de socors mutus. L’Associació Mútua de Teixidors es va crear el 1840 i és la primera mostra d’associació amb objectius sindicals explícits, tot i que van existir organitzacions obreres no oficials els anys immediatament anteriors. La seva oficialitat va ser possible gràcies a la Reial Ordre de febrer de 1839 que culminava un procés de legalització limitada de les associacions, que es frenaria en sec l’any 1843 arran de la fi del Trienni Esparterista i el retorn dels moderats al poder. Entre els principis sobre els quals es va assentar el sindicat tèxtil hi figuraven la lluita per la millora dels jornals, l’establiment de borses de treball per als aturats, una cotització setmanal per part dels associats –amb l’objectiu de sufragar aquells treballadors que es trobessin en situació de malaltia o d’invalidesa- , el boicot al treball dels no associats i la vaga com a eina de lluita principal. Van aconseguir englobar entre un terç i la meitat de tots els teixidors barcelonins, van establir un sistema de socors per als acomiadats i, uns anys més endavant, van crear tallers de fabricació pròpia, els quals tenien com objectiu principal pal·liar la manca de feina en moments de crisi.  

El col·lectiu dels filadors de cotó barcelonins, per la seva banda, format per pocs centenars d’homes, va adquirir una visibilitat sindical i política de primera magnitud. La seva situació laboral estava marcada per la seva àmplia autonomia en l’organització del treball a peu de màquina, que els permetia subcontractar ajudants pel seu propi compte i acumular experiència en la gestió i supervisió d’equips de treball, i per la centralitat salarial que ocupaven en el món menestral de Barcelona, tractant-se de l’ofici més ben remunerat de la ciutat comtal. Arran d’això, els homes filadors van gaudir d’una extraordinària capacitat de pressió laboral i de mobilització col·lectiva, reforçada pel context polític que es va viure entre el 1840 i el 1843 i per l’impuls que va suposar l’actuació de l’Associació Mútua de Teixidors. Un dels objectius dels filadors cotoners era tancar sindicalment el mercat laboral per garantir el sistema de subcontractació endogàmica, que es vinculava a una cultura del treball en què nocions com la llibertat i autonomia en el treball i el costum, tot i tractar-se d’un ofici recent, jugaven un paper central.

L’Associació Mútua de Teixidors va actuar com un focus de difusió associativa, impulsant, per una banda, una confederació sindical amb societats d’altres oficis, que va donar els seus primers passos a finals de l’any 1840 i que estava encapçalada per Joan Munts i, per l’altra, la creació d’associacions teixidores a diferents nuclis industrials catalans, les quals rebien informació, ajuts i préstecs per part de l’entitat barcelonina. Les associacions de teixidors que es van formalitzar arreu de Catalunya al Trienni Esparterista de 1840 a 1843 van néixer majoritàriament en situacions de concentració fabril, més que no pas en aquells indrets on predominava la dispersió física del treball, i el seu caràcter va ser eminentment urbà. No van ser establertes allà on les remuneracions eren més baixes, per la qual cosa es tractava, entre d’altres coses, d’organitzacions que articulaven la defensa de l’ofici en front el treball més barat provinent del món rural. Pel que fa a la composició de gènere d’aquestes organitzacions, i amb correspondència al seu caràcter d’ofici masculí, els associats eren homes. Era la posició dels teixidors masculins d’autoritat i autonomia als tallers i fàbriques el que els va permetre construir sindicats per protegir els seus interessos com a homes treballadors.

Després d’uns anys de forçada clandestinitat al llarg de la Dècada Moderada, entre 1854 i 1856, en l’anomenat Bienni Progressista, les organitzacions obreres van recuperar un protagonisme destacat a la vida pública catalana. El 1854 es van reproduir diversos atacs contra selfactines, màquines que estaven introduint-se amb força a la filatura catalana i que, per als filadors, suposava una amenaça de rebaixa salarial i, encara més important, de reestructuració de l’organització del treball amb l’entrada de mà d’obra desqualificada i femenina. El mateix any es va crear la Unió de Classes, la primera confederació d’associacions obreres coneguda a Espanya, i el 1855 sorgia la Junta Central de Directors de la Classe Obrera, que reunia els representants de totes les societats obreres de Catalunya. A inicis de juliol del 1855 es va convocar la primera vaga general de la història tot l’Estat espanyol, amb l’objectiu de reclamar la constitució de jurats mixtos d’obrers i patrons, la jornada legal de deu hores i, sobretot, el dret a la lliure associació. La resposta de les autoritats progressistes, que va posar la defensa de la llibertat d’indústria en el centre del seu interès, va provocar malestar i decepció en el si de la classe obrera. Una sèrie de teixidors, de fet, es van manifestar al maig del 1856 defraudats pel progressisme i es van afirmar disposats a seguir un camí polític propi.

Caigudes novament en la clandestinitat arran de la represa del poder per part dels moderats el 1856, les associacions obreres van continuar vertebrant bona part de la vida dels treballadors de determinats oficis, tot i que les transformacions laborals van ser protagonistes en diferents sectors. Hi destaca, sobretot, la filatura, branca tèxtil on es va engegar un procés de feminització de la mà d’obra que va possibilitar que es generés una pressió patronal i política per minar les bases laborals i organitzatives amb que s’havia construït l’ofici filador de la mà de les mule-jennies. La menor importància de la força de treball en la nova filatura regida per les selfactines, juntament amb la confiança política dels patrons degut al context de contrarrevolució moderada, van facilitat el procés de degradació de la posició de força de la que havien gaudit els filadors barcelonins.

El 1869, una vegada la Gloriosa Revolució va permetre instaurar la llibertat política, els filadors reclamaven restablir les tarifes de preus de les que es derivava el seu salari de l’any 1855. El mateix any es va crear el primer sindicat que integrava totes les branques productives del cotó, les Tres Classes del Vapor. Una de les finalitats principals del nou sindicat era preservar els sistemes informals d’aprenentatge per tal de no veure deteriorada la capacitat de control de l’accés de la mà d’obra al sector. Paral·lelament, les idees internacionalistes es van expandir acceleradament durant els primers anys de la dècada de 1870, arran de l’impacte de la Primera Internacional en un context de major obertura política. El sindicalisme català entrava en una nova etapa de la seva historia.

Els factors culturals, polítics i de gènere en el primer obrerisme català

La cultura comunitària de l’ofici i els valors solidaris entre els treballadors masculins, que tenia l’origen en el sistema gremial preindustrial, per una banda, i l’exclusió dels no qualificats, les dones i els nens, per l’altra, són els dos fonaments del desenvolupament del sindicalisme en l’etapa prèvia a la Gloriosa Revolució de 1868. Aquesta cultura s’assentava en una moral que potenciava la solidaritat i la igualtat com a valors principals, i que es va materialitzar en pràctiques com el repartiment del treball i el control i la limitació de la productivitat per treballador. Per altra banda, la demanda de pagament a jornal reforçava la defensa de la masculinitat de l’ofici, un altre dels pilars sobre els que es va construir aquesta cultura del treball, que situava les dones en una escala inferior de la jerarquia laboral.

nena-filadora
Representació del treball infantil al tèxtil (Font: www.es.mhcat.cat/)

Els oficials van ser els protagonistes del sorgiment del moviment obrer, i el centre de la seva lluita va estar en la defensa de la seva posició davant l’avenç del capitalisme i les seves derivades, entre les que figuren els avenços tecnològics i els processos de feminització. En el cas dels filadors, existia un fort component de defensa corporativa, ja que pretenien preservar les seves atribucions organitzatives i reivindicar una cultura del treball que els permetia un ample marge de maniobra pel que fa a la relació entre el seu esforç i l’ingrés que rebien. Les condicions materials contribuïen a configurar unes determinades reclamacions, però aquestes tenien tant a veure amb factors materials com amb qüestions com la mestria i l’autoritat i el respecte i l’honor.

Les condicions del treball fabril a peu de màquina tenien, per tant, molta importància en la construcció d’una determinada cultura del treball, especialment pel que fa a aspectes com la gestió del treball, la divisió de gènere o les subcontractacions informals. Pel cas dels teixidors, la seva situació en el procés productiu és el tret fonamental que permet explicar l’organització i mobilització que van protagonitzar. Els teixidors van construir de forma compartida una sèrie de valors i pràctiques comunitàries que es contraposaven amb el model econòmic i social dels fabricants. L’existència mateixa d’una associació amb voluntat de negociar i fer pressió, la idea pròpia de quins costums i quines condicions han de regir en el lloc de treball o la defensa d’un ofici que havia de seguir sent manual i masculí són algunes dels trets principals que evidencien que els obrers posseïen una cultura i un projecte social i laboral compartit i autònom. Situaven la llibertat política com un dels principis fonamentals, que garantia l’existència formal i pública de les associacions, la qual, no obstant, no era per si mateixa suficient per millorar les condicions de vida dels treballadors, els quals havien d’organitzar-se autònomament. El obrers veien els polítics progressistes com a potencials aliats institucionals, i en alguns casos, com el de les associacions teixidores, van fructificar relacions cordials i estables. La influència va ser mútua va permetre que el llenguatge de classes, amb el seu accent en les contradiccions socials, es situés al centre del discurs polític barceloní, desplaçant la retòrica populista que havia predominat fins el 1840 tant en el progressisme com en el republicanisme.

Read More

Els orígens catalans del Partit Popular (I)

Els orígens catalans del Partit Popular (III)

Seguim amb l’article sobre els orígens catalans del Partit Popular, com explicàvem en la primera part de l’article, ara explicarem com encararen els fraguistes l’aparició de les associacions polítiques dins el marc del franquisme, el naixement de Reforma Democràtica de Catalunya o el deteriorament de la imatge de Fraga.

Apareixen les Associacions Polítiques

Un cop succeí el magnicidi del President Carrero Blanco, el nou President Arias Navarro intentà posar en pràctica una sort de reformisme anomenat “Espíritu del 12 de Febrero” que tindrà com a part essencial la creació, al gener de 1975, del Estatuto Jurídico del Derecho de Asociación, que permetia crear una associació política sempre que es recollissin un mínim de 25.000 firmes repartides proporcionalment en almenys 15 províncies. Amb aquestes restriccions s’evitava que nasquessin associacions de caràcter regionalista. A més a més, tota associació política havia d’acatar els Principios del Movimento i obtenir el consentiment del Consejo Nacional del Movimento.

En el moment de plantejar-se les associacions polítiques, Fraga, des de Londres, va temptejar el terreny tot i ésser conscient que “es difícil aparecer como demócrata habiendo sido ministro de Franco” tal com va reconèixer al Comte de Barcelona, Don Joan de Borbó, durant un dinar londinenc. De totes formes, va preferir no donar més vida al govern d’Arias Navarro i declinà la idea de crear una associació política; ara bé, el que sí va fer per tal de fer-se veure i recordar a la ciutadania que seguia ben present i dins la cursa política fou adherir-se a una altra societat-tapadora de propòsits polítics: FEDISA (Federación de Estudis Independientes, Sociedad Anónima). Juntament amb l’exministre, dins aquesta societat trobem altres reformistes com Pio Cabanillas, José María de Areilza, Francisco Ferndández Ordóñez, Marcelino Oreja o Leopoldo Calvo Sotelo. A més a més, al cap de poc temps, a l’entitat també hi participà financerament i física Josep Maria Santacreu, que va esdevenir accionista i membre del Consell d’administració de l’entitat.

f784b260810495da97f1b54a64226974_l
Imatge d’Arias Navarro en el seu discurs aperturista a les Corts, Madrid 12 de febrer de 1974. Imatge de l’agència EFE.

Tanmateix, si bé el fraguisme no va voler participar en el joc de les associacions polítiques del franquisme, moltes altres personalitats del Règim (de totes les tendències) sí que ho varen fer. Així doncs, l’associació més oficialista –en paraules de Joan B. Culla- fou la Unión del Pueblo Español (UDPE), que era un perllongament poc dissimulat de la Secretaria General del Movimiento i estava organitzada i dirigida per Adolfo Suárez González.

L’Operació Fraga va adquirint pes

A l’agost de 1975, varen veure la llum les 450 pàgines del llibre de Manuel Milián Mestre Fraga Iribarne, retrato en tres tiempos de la editorial DIROS. El pròleg és de Gabriel Cisneros i era, sense cap mena de dubte, tota una gran campanya per popularitzar el líder gallec. Paral·lelament, l’empresa de Josep Maria Santacreu es feia amb el control de la societat editora del Diario de Barcelona i omplia el consell d’administració amb fraguistes reconeguts com Juan Echevarría Puig, Manuel Milián o Pere Arderiu. Bo i així, la operació fraguista sobre el mitjà barcelonès no va preveure la forta reacció que trobaria entre els periodistes que integraven, en paraules de Joan B. Culla, la redacció més progressista i esquerranosa del país.

Finalment, un cop mort el General Franco, al desembre d’aquell mateix any, Fraga vindrà a Catalunya a realitzar una altra gira de 4 dies on seguir-se donant a conèixer. Cal tenir present que en la seva gira catalana, Fraga era un “simple” ciutadà particular, doncs el dia 17 de novembre havia dimitit del seu càrrec d’ambaixador, tanmateix, a part de ser rebut com un cap de govern, tota la seva estada semblava ser l’assaig d’una futura campanya política.

El dia 3 de desembre, un cop va haver assistit al casament de Francesc Rubiralta (membre del Club Àgora), Fraga va recórrer Reus, Salou i Tarragona, on s’entrevistà amb l’arquebisbe i aprofità també per sopar en “un popular restaurante del barrio del Besós con obreros de este barrio, así como de las viviendas del Congreso” . Quan els obrers varen tenir a Fraga al davant, li varen plantejar sense pèls a la llengua els problemes i conflictes laborals que es vivien tant a la SEAT com a Laforsa. Va ser llavors quan, possiblement per primer cop en un lloc públic, Fraga va admetre: “ha llegado el momento de estructurar en nuestro país un sistema pluripartidista de fuerzas políticas”.

De fet, la Vanguardia d’aquell 4 de desembre parlava de Fraga com un dels noms que sonaven per a futur President del Govern.

Durant el dia 4 de desembre, Fraga va visitar el barri barceloní de Nostra Senyora del Port i es va reunir, al barri de Sants, amb més d’un centenar de representats de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, els quals li varen fer tot un memorial dels greuges que patien i aprofitaren, també, per reclamar-li l’amnistia i l’autonomia per a Catalunya.

Fraga, a la tarda, inaugurà de manera solemne la seu del Club Àgora i presentà també el seu darrer llibre: Un objectivo nacional. En el mateix Club, Fraga va mantenir un intens debat amb Agustí de Semir, el qual li defensava la ruptura democràtica (un concepte, ruptura, que Fraga sempre combatia), l’amnistia i el reconeixement de la plurinacionalitat per a l’Estat espanyol.

Durant el dia 5 de desembre, i davant de mil comensals a l’Hotel Reina Sofia, fent l’entrega dels II Premis de Periodisme Manuel Fraga Iribarne, l’exministre va admetre: “Hay que reconocer de una vez que somos una nación multiregional y pluricultural”. També cal dir que el mateix Fraga va anotar més tard que “En aquel momento era indudable que un gobierno prudente hubiera podido orientar las aspiracions catalanas a un prudente regionalismo”.

Seguint amb la seva carrera, sis dies després d’aquell acte d’entrega de premis, Manuel Fraga era nomenat Vicepresident per a afers d’Interior i ministre de la Governació del primer govern de la monarquia després de la mort del dictador, sota la presidència del franquista Carlos Arias Navarro. En aquells moments, sols quedava fer caure la peça de Carlos Arias Navarro i la Presidència podria ser obtinguda, finalment, per el veterà polític gallec.

Quan va arribar el moment de formar el seu equip pel Ministeri de la Governació, Fraga hi va incorporar dos membres de primer nivell de GODSA, el Sr. Gabriel Cisneros Laborda i el Sr. Carlos Argos. Per altra part, Fraga designarà a Juan Echevarria (president del Club Àgora) per a la direcció general de Correus i Telecomuniacions.

Els fraguistes, en controlar el Ministeri de la Governació, ambicionaven una expectativa que al segle XIX hagués tingut un gran èxit: a partir del control del Ministeri situat a la Puerta del Sol, podrien intentar controlar els governs civils d’Espanya i, gràcies a aquest fet, arribat el moment, fer un desplegament per tot el territori d’un partit oficialista i amb totes les de guanyar. Laureano López Rodó ens explica que el ministre d’exteriors en aquell moment, el Sr. Areilza, li va dir que “Fraga jugaba a dar un pucherazo con 50 gobernadores” . Però els fraguistes, a diferència d’altres, eren ben conscients que els temps no eren ni els del sistema de la Restauració ni els del Franquisme, per això activaren el seu propi partit després d’anys de preparació i actuació en públic. Estava a punt de néixer Reforma Democrática i, al seu costat, la germana catalana, Reforma Democràtica de Catalunya, el partit que actuaria dins la nació on habitava la gent que havia ajudat a Fraga a iniciar la seva aventura política amb mentalitat democràtica.

Neix Reforma Democràtica de Catalunya

Al febrer de 1976, l’estructura fraguista a nivell estatal, sustentada a Madrid per GODSA i a la capital catalana pel Club Àgora, va procedir al llançament del seu partit (el qual oficialment no naixia com a partit perquè legalment no podia, però tenia tots els components d’una organització d’aquestes característiques) Reforma Democrática (RD). A la capital d’Espanya, la presentació del projecte va tenir lloc el dia 25 de febrer i va estar portada a terme per una Comisión Gestora Nacional Provisional integrada per 9 membres on el secretari de premsa i relacions públiques era l’imprescindible Manuel Milián Mestre. En tant que ministre, Fraga no va participar activament en la presentació del partit per mantenir una teòrica neutralitat ministerial, tot i que hi va aparèixer fugaçment. Al cap de cinc dies, el 2 de març, en els locals del Club Àgora de Barcelona, s’hi varen aplegar 300 persones per conèixer de primera mà la Convocatòria per a una Reforma Democràtica (la versió, en llengua catalana, del Llamamiento fundacional de Reforma Democrática).

En aquell acte hi varen parlar, entre altres, el professor d’universitat i delegat d’Hisenda a l’Ajuntament de Barcelona, el Sr. Alexandre Pedrós i Abelló i, també, el periodista Manuel Milián Mestre. Els dos conferenciants posaren l’accent en el caràcter no sucursalista de Reforma Democràtica de Catalunya i en la vocació regionalista i centrista del partit. Posteriorment, en una roda de premsa es va fer pública la Junta Gestora de Reforma Democràtica de Catalunya (RDC): Manuel Milián, Alexandre Pedrós, Pedro Penalva, Luís Cierco, Jaume Torras, Celedoni Sala, Ramon Pellicer i Francesc Rubiralta. També es va constituir un Conell Assessor format per Josep Maria Santacreu, Francesc Guillamón Vidal (empresari i exaviador republicà), Joan Josep Folchi, Alfons Canal i Diego Roldán.

A més a més, a l’acte, segons informacions de La Vanguardia hi varen assistir representants d’altres partits i entitats: “Al citado acto asistieron unas trescientas personas que llenaban el Salón de Actos del “Club Agora” además de algunas personas vinculadas a la Reforma Democrática de Cataluña como los señores Santacreu, Peñalva, Cierco, Arce,  etcétera, se encontraban otras pertenecientes a otros grupos como don José Antonio Linati del Club Catalonia, don Antonio de Senillosa, monárquico-democrático; Josep Maria Figueras i Bassols de Acció Democrática; Marcelino Moreta, diputado provincial; Miquel Esquirol de Convergencia Democrática de Cataluña y Miquel Sellarés del mismo grupo pero que asistió en su calidad de miembro de la Asamblea de Cataluña; ya que los organizadores del acto habían enviado invitaciones a don Agustín de Semir, Pedro Portabella y al citado, para que asistieran al acto. Como recordarán nuestros lectores el señor de Semir intervino en el acto que en el mismo local se celebró hace unos meses con motivo de la presentación del libro de don Manuel Fraga Iribarne: Un objetivo nacional. También se encontraba el señor Molinero ex delegado de servicios del Ayuntamiento.”

El mateix dia 2 de març de 1976, segons fonts de La Vanguardia, es varen reunir representants de Reforma Democràtica de Catalunya amb altres partits situats en posicions ideològiques similars per a tal de mirar de crear una confluència per a les futures eleccions municipals.

A partir del moment de la presentació en públic de RDC, però, la imatge pública del Vicepresident Fraga i la dels seus fraguistes catalans va anar adoptant unes divergències cada cop majors, sobretot en el que feia referència a les aspiracions nacionals catalanes. Així doncs, respecte a la futura articulació territorial de l’Estat espanyol, Fraga havia deixat ben clar al nou governador de Barcelona, Salvador Sánchez Terán, que no s’havia de restablir l’Estatut Català de 1932 tot i que calia abordar el tema català amb serietat i rigor.

La imatge de Fraga comença a deteriorar-se

Pel que fa al tema regional, els primers textos programàtics de RDC parlaven d’institucionalitzar les mancomunitats regionals i d’una amplia descentralització com a inici d’un programa regionalitzador, unes propostes que estaven molt distants del que demanava la oposició democràtica catalana.

Quan el dia 20 de novembre de 1976 es va aprovar mitjançant un Reial Decret la creació de la Comisión para el Estudio de un Régimen Administrativo Especial para Cataluña es va iniciar una tasca que culminarà al desembre d’aquell mateix any amb la creació d’una mancomunitat de serveis de les quatre diputacions catalanes i la instauració d’un Consell General de Catalunya. Tot i que els esdeveniments posteriors feren evident que els resultats de l’esmentada comissió no cobrien les expectatives del poble que demanava l’autonomia, Fraga va expressar-se d’una manera molt diferent: “El gobierno no va a consentir que se le rompa España y sus cuarenta últimos años de la historia en las manos…”. Cal esmentar que en aquella comissió presidida pel tortosí Federico Mayor Zaragoza, hi participaren dos noms destacats del grup fraguista de Barcelona: Juan Echevarría i Alexandre Pedrós.

Tanmateix, el deteriorament de la imatge pública de Fraga no va venir únicament pels seus posicionaments envers el cas català, sinó que va anar lligat a la seva actuació com a Ministre de la Governació. Sols cal recordar les càrregues dels grisos a Barcelona els dies 1 i 8 de febrer contra les manifestacions que demanaven l’amnistia, o els fets de Vitòria del 3 de març on quatre treballadors varen ser morts pels trets de la Policia Armada, o Madrid al 29 de març, on es varen detenir a diversos dirigents comunistes i socialistes, o a Montejurra, el dia 9 de maig, quan, durant la tradicional romeria que el Carlisme celebra cada any, la Guardia Civil va contemplar de manera impassible com diversos pistolers d’extrema dreta, al voltant de Sixte Enric de Borbó-Parma, mataven dos militants del Carlisme d’esquerres. En poc temps, tota la imatge de reformista que li hagués servit per a ocupar la Presidència del Govern es va esfumar en benefici d’un ambiciós Adolfo Suárez.

S’ha parlat i reflexionat bastant sobre per què Fraga va decidir actuar amb tanta duresa i s’ha dit que el polític gallec creia realment que Espanya es veia amenaçada per una situació prerevolucionària que calia aturar de cop. Per altra banda, Areilza sostenia que Fraga pretenia guanyar-se el suport de la cúpula militar per poder esdevenir el successor immediat d’Arias Navarro. Fos com fos, el resultat era el mateix: la disminució de les possibilitats de Fraga per aconseguir la Presidència.

Paral·lelament a la imatge que anava adquirint Manuel Fraga i allunyat dels despatxos ministerials de Madrid, el grup de Reforma Democràtica de Catalunya s’anava situant, cada cop més, en l’ala esquerra del fraguisme espanyol; com veurem més endavant, en el si de Reforma Democràtica varen anar configurant-se dues tendències, una situada al centre-esquerra i una altra de conservadora i dretana. Aquest viratge cap al centre-esquerra queda clar en alguns dels punts que Manuel Milián Mestre elaborarà per a un esborrany de decàleg, tramès a la seu central de RD, i que plantejava com havia de ser la imatge que anés adquirint el nou partit:

–          1. Grupo joven, independiente y no vinculado a la trayectoria del franquismo.

–          2. Grupo reformista con tendència al centro-izquierda. (…)

–          4. Grupo demòcrata por encima de todo. (…)

–          7. Grupo populista que busca la aproximación a los sectores obreros promocionados. (…)

–          10. Grupo eminentemente regionalista.

Tota aquesta adscripció al centre-esquerra, la desvinculació explicita del passat franquista, la defensa del regionalisme, etc. que anava adquirint una part important de RDC no va ser ben rebuda pel fraguisme de Madrid, però el grup català seguí endavant amb les seves apostes.

Milián, Penalva i altres integrants de RDC apostaren per fer del seu partit una organització d’acord al moment que vivia Catalunya, tant és així que es mostraren favorables a l’amnistia i a la legalització dels comunistes, convidaven (com ja vàrem veure a la Vanguardia) a representats de l’Assemblea de Catalunya als seus actes i, fins i tot, tampoc negaven acabar integrant-se en l’esmentada assemblea. A més a més, a diferència d’altres, mostraven un autonomisme creixent. De fet, el Llamamiento para una Reforma Democrática va ser traduït al català i amb un pròleg que incloïa conceptes com anar més enllà dels mers plantejaments regionalistes, de la regionalització limitada dels aspectes administratius, de la creació de mancomunitats provincials… el document parlava d’una autèntica descentralització política, de la instauració de governs regionals i d’un estatut que donés pas a una autonomia regional.

Al juny d’aquell 1976 s’havia de celebrar el Congrés Constituent de Reforma Democràtica, però va ser substituït per unes discretes Primeras Jornadas Nacionales on va intervenir Joan Josep Folchi com a president del barceloní Club Àgora. Quedava clar que mentre els fraguistes catalans apostaven per crear un partit de masses, amb un vot centrat en les classes mitges i que busqués, mica en mica, l’acostament dels sectors obrers, els qui rodejaven Fraga a Madrid el tenien convençut que el millor seria crear una estructura partidista des del poder i des d’on posar en marxa el seu partit reformista, amb el suport dels governs civils i altres aparells de l’Estat. A més a més, Fraga pensava que el Rei li confiaria a ell la substitució de l’amortitzat President Arias Navarro (el reformisme del qual estava totalment desacreditat).

2014032111370588865
Imatge d’Adolfo Suárez jurant el càrrec de president del govern davant del Rei Joan Carles de Borbó.

Ara bé, en arribar el dia 3 de juliol, la crisi política que vivia el país (molt controlada pel President del les Corts, el Sr. Torcuato Fernández Miranda) va desembocar en la designació d’Adolfo Suárez com a President del Govern d’Espanya. Manuel Fraga es sentia apartat i decebut i, a més a més, “no tenía confianza alguna en Adolfo Suárez, ni en su capacidad de dirección de la crisis”. Fraga va rebutjar formar part del nou executiu i va viatjar a Lugo, a la seva Galícia natal, a passar un estiu apartat de la capital i dels seus maldecaps.

A finals d’agost, Manuel Milián i tres dirigents madrilenys de GODSA, tots quatre fraguistes de primera hora, varen anar a veure el seu patró (que diria Milián Mestre) després d’haver-li enviat un document molt crític amb el seu pas pel Ministeri de la Governació. Els fraguistes varen mirar de convèncer Fraga que apostés per crear un partit potent de centre esquerra tot apartant-se dels cants de sirena de les forces que mantenien viu el franquisme. Tanmateix, Fraga els va donar llargues, evità el debat i qualsevol compromís.

En la tercera i última part de l’article parlarem de la fi de l’aposta reformista de Fraga, el naixement d’Aliança Popular i les tensions dins de Reforma Democràtica de Catalunya.

Read More

Els orígens catalans del Partit Popular (II)

El Partit Popular, com molts de vosaltres ja sabeu, ha esdevingut el potent referent del centredreta i de la dreta espanyola des de la Transició. Aquest partit és la versió ampliada i perfeccionada d’Aliança Popular, una federació de forces polítiques que va néixer de la unió de diverses personalitats provinents del Règim Franquista; una opció política, la d’Aliança, amb uns resultats no molt brillants en els primers anys de democràcia però que ha demostrat saber aglutinar el vot dretà amb el pas del temps. Tanmateix, la història del Partit Popular neix uns anys abans, en els últims capítols de la dictadura, i neix, també, lligada al ministre estrella del Franquisme: Manuel Fraga Iribarne. El que miraré de resumir en aquests tres articles, doncs, seran els orígens del partit, els anys en els quals es va constituir el Club Àgora i, posteriorment, Reforma Democràtica de Catalunya (germana catalana de Reforma Democrática), el primer partit polític de Manuel Fraga, que més tard s’unirà amb altres associacions polítiques per a crear Aliança Popular. Una aventura política, la de Fraga, que podríem afirmar que va néixer a Catalunya i que va rebre, fins i tot, finançament del Partit Comunista.

El cas MATESA

Per trobar els orígens del Partit Popular hem de posar la vista bastants anys abans de la seva fundació: hem de remuntar-nos a les acaballes de Règim Franquista, l’any 1969, quan per aquelles dates el cas de corrupció MATESA havia provocat una sacsejada en el govern espanyol. Recordem que amb la Llei de Premsa, que Fraga -en tant que ministre d’informació- havia promogut, es va permetre que els mitjans de comunicació tractessin en profunditat (i amb llibertat) aquell cas de corrupció que afectava durament a molts dirigents de l’Estat. Fraga podia veure, també, l’ocasió per debilitar una de les altres faccions del Franquisme, els tecnòcrates, molt involucrats en aquell cas de corrupció.

Fos com fos, el cas MATESA va produir la substitució de gran part dels ministres del moment. El General Franco, com en altres ocasions, va actuar de manera salomònica destituint uns i altres, castigant tant els implicats en el cas com els qui l’havien destapat, i per aquest motiu el mateix Fraga (a la imatge, davant els micròfons) va veure’s desposseït del seu càrrec de ministre d’Informació.  

fraga-ministre-info
Fraga Iribarne, davant els micròfons, en la seva etapa de Ministre d’Informació i Turisme. Any 1962. (Extreta de l’ABC)

El nou consell de ministres sorgit d’aquell daltabaix i designat pel General Franco presentava clares diferències amb els anteriors governs: es tractava d’un govern amb una total presència de ministres tecnòcrates. Es trencaven, doncs, els equilibris entre les famílies del Franquisme. El gran triomfador era, de manera clara, l’almirall Carrero Blanco, que semblava ser qui realment havia escollit els noms per al nou govern entre la facció que li era més pròxima, els tecnòcrates, pròxims a l’Opus Dei. En canvi, els sectors anomenats azules (Fraga un dels seus principals exponents), més pròxims a l’aparell de Falange, eren els grans derrotats. Les crítiques al nou govern per part de personalitats del Règim eren nombroses: l’almirall i exministre Pedro Nieto Nuñez, els falangistes José Antonio Elola-Olaso o Raimundo Fernández Cuesta, Fernando María Castiella… tots ells varen criticar el nou govern tecnòcrata, tots ells, de fet, se sentien part d’un mateix bàndol: el bàndol dels exclosos en el nou govern.

Primers moviments

L’exministre Fraga Iribarne, en paraules de Joan B. Culla, va extreure dues conclusions d’aquella crisi: la primera era que la vida de Franco i la del seu règim polític estaven unides, per tant, la mort de Franco (com formularà també Fernández Cuesta) significarà també la mort del Règim. La segona conclusió era que, sense els recursos mobilitzadors i mediàtics del poder (a finals del 1971 l’exministre perdria, fins i tot, el doble escó de consejero nacional del Movimiento i procurador en Cortes), si Fraga volia jugar un paper rellevant en la política després de la defunció del Caudillo, en un nou tauler forçosament marcat per l’opinió i el sufragi, necessitava començar a dotar-se de dues coses: d’un discurs programàtic personal i identificable, i d’una base política organitzada per tot el territori.

En relació a crear un discurs polític clar i propi, Fraga realitzarà entre l’any 1969 i 1973 dos llibres: El desarrollo político (1972) i Legitimidad y representación (1973), a més de cinquanta-una conferències o seminaris i diverses entrevistes a la premsa. L’exministre estava disposat a no rendir-se, a jugar un paper rellevant en el panorama polític que s’acostava a partir de la pròxima mort del dictador.

De cara a la creació d’una base política al llarg del territori, és a dir, a buscar suports polítics reals entre la societat, hem de destacar una trobada molt important: el sopar al restaurant Jockey de Madrid del dia 9 de gener de 1970 entre l’exministre Fraga, l’empresari Josep Maria Santacreu, el periodista Manuel Milián Mestre i el notari Ballarín Marcial, el qual animaria a repetir aquella mena de trobades (en vistes a crear un futur projecte polític). Segons Joan B. Culla “Fraga, de tarannà populista i amb sòlides arrels rurals, va veure en l’activisme de Milián i en les disponibilitats econòmiques de Santacreu un suport gens negligible de cara a organitzar, a Catalunya i a tot l’Estat, un embrió de força partidària”.

floquet-and-porcioles
Floquet de neu visita l’alcalde José Maria Porcioles a l’Ajuntament. Any 1967 (Fotògraf, Pérez de Rozas)

En aquella trobada s’hi va plantejar també el primer moviment d’acció política d’aquell grup entorn al Ministre Fraga Iribarne: Destruir el que –en paraules de Milián Mestre- era el mascaró de proa del Franquisme a Barcelona, és a dir, fer caure l’alcalde José María de Porcioles (a la fotografia, el de l’esquerra). El fraguisme estava naixent i el seu primer camp de batalla seria a la capital catalana.

Arribats aquí, hauríem de reflexionar sobre l’interès d’aquell grup fraguista a fer caure l’alcalde Porcioles criticant el lamentable desori urbanístic propiciat per ell: el ministre Laureano López Rodó (com abans hem esmentat, membre de la facció tecnòcrata del franquisme, oposada a Fraga) havia estat –sempre amb el suport de Carrero Blanco- el gran valedor de Porcioles al davant de l’alcaldia de la capital catalana. Per tant, fer caure Porcioles significava debilitar Laureano i significava, també, debilitar als tecnòcrates.

El fraguisme, doncs, va començar a actuar contra Porcioles des d’El Noticiero Universal dirigit per José María Hernández Pardos. Uns atacs, però, que varen ser aturats pel mateix sector afí a Porcioles (fet que demostra l’efectivitat dels mateixos) quan un grup d’amics i parents de l’alcalde varen adquirir el mitjà de comunicació. Joan B. Culla ens ho recorda: “En efecte, a mitjan 1972, després de fortes pressions polítiques, elements afins a Porcioles i a l’Opus Dei –a través del Banco Condal- aconseguiren el control empresarial del vespertí i hi posaren al capdavant un periodista amistós amb l’encara alcalde: Manuel Tarín Iglesias”.

Tanmateix, l’operació de l’entorn català de Fraga continuà sense aturador i, a l’any 1974, a través de l’editorial DIROSA, Eduardo Moreno Ibañez i Francesc Martí Jusmet publicaran la critica més dura i contundent que s’ha fet mai contra el porciolisme: El llibre Barcelona ¿a dónde vas?.

Es prepara el Club Àgora

Paral·lelament als moviments per fer caure Porcioles (i debilitar el bàndol tecnòcrata), Fraga va anar repetint i augmentant les seves trobades amb representants de primer nivell de la societat catalana. Es va decidir crear, també a Catalunya, un grup d’estudis que servís com a tribuna pública d’aquell fraguisme cada dia més fort. En aquest sentit, al dietari de Fraga, s’hi registra el juny de 1972: “Fin de semana en Barcelona: preparación del Club Ágora. Asisten José Santacreu, Manuel Milián, Fabián Estapé, Horacio Sáenz Guerrero, Wifred Espina, Eduardo Tarragona y muchos otros. Largos diálogos sobre Cataluña y España entera”.

Aquell fraguisme català que estava naixent i que fundarà el Club Àgora va tenir un punt d’inflexió el dia 21 de setembre de 1972, quan l’empresari Santacreu oferirà la seva casa pairal per celebrar-hi un contacte discret entre Fraga i representants de diverses sensibilitats polítiques i socials (tant d’esquerra, de centre com de dreta) de la Catalunya del moment. Posteriorment es coneixerà aquella trobada com la trobada del Lluçanès.

Joan B. Culla ens escriu que “al voltant del polític gallec, s’hi varen aplegar una trentena de comensals de molt diversa posició: antics exiliats del 1939, com ara l’advocat Josep Andreu i Abelló o l’editor Joan Grijalbo, <<gent totalment llançada als braços de la situació, com per exemple Carles Sentís>>, elements crítics dins la legalitat (els advocats Joaquim Arana, Simeó Miquel o Josep M. Vilaseca i Marcet, el jutge José María Belloch, els professors de dret Pedro Penalva Borràs i Francisco Ferndández de Villavicencio…), represaliats o empresonats pel règim (l’europeista Jordi Prat Ballester, el nacionalista Jordi Pujol i Soley…), el banquer instal·lat a Madrid Domingo Valls Taberner, així com diversos col·laboradors i amics de l’amfitrió”.

En aquella trobada es va parlar en profunditat sobre la relació de Catalunya i Espanya. L’exministre Fraga Iribarne, per exemple, va apostar per avançar cap a una regionalització de l’Estat espanyol sustentada sobre una descentralització administrativa amb un fort accent en els plans econòmics i socials. Jordi Pujol, per contra, va defensar que s’havia d’avançar cap a la implantació d’una autonomia per a Catalunya i el restabliment de l’Estatut de l’any 1932. Per altra part, amb una contundència molt més marcada, Joaquin Arana i Eduardo Moreno varen defensar els drets nacionals de Catalunya amb tal vehemència que Fraga va reaccionar iradament i es calmà, sols, gràcies a l’aparició d’una tempesta de finals d’estiu.

Un temps més tard, a mitjans 1973, el fraguisme va fer un altre pas per constituir-se, seriosament, com a opció política: es va crear el quarter general, el centre d’estudis Club Àgora. Curiosament, aquella entitat es va domiciliar al carrer Villarroel número 45 de Barcelona, a un entresol de 800 metres quadrats que era propietat de Josep Maria Santacreu, a un entresol, de fet, que més tard serà la seu del partit Reforma Democràtica de Catalunya i, uns anys mes tard, a causa de les iròniques voltes que dóna la vida, serà la seu nacional d’Esquerra Republicana de Catalunya.

El local es va dotar d’una sala d’actes i d’una biblioteca, la reforma va tenir un cost de 27 milions de pessetes i les varen pagar els empresaris Francesc Rubiralta, Jaume Torras i Dieter Staib. Manuel Milián Mestre, al seu llibre Nihil Obstat ens explica de tal manera el Club Àgora: “Así las cosas, Club Ágora posibilitó contactos interesantes y colaboraciones políticas significativas. De allí surgieron notables iniciativas que potenciaron el dialogo clandestino con fuerzas políticas antifranquistas, y trabaron no pocos vínculos que luego, muerto Franco, serían de enorme utilidad: Jordi Pujol, Heribert Barrera, Agusti de Semir, J. Bofill, A Gutiérrez Díaz, Tarradellas, R. Tamames, Teniente General Díez Alegría, Fernando Ma. Castiella, militares clandestinos de la UMD, Vázquez Montalbán, Perich y el grupo de intelectuales que escribían en Por Favor, el editor Joan Grijalbo, Antonio de Senillosa, Eduardo Moreno y Francesc Martí Jusmet, Juan Manuel Sanz –que tenía empleado en su empresa a José Miguel Abad- Fernández Ordóñez, etc. Aquellos contactos trabajaron muchísimas conexiones y colaboraciones que serían luego fundamentales para tejer en la primerísima Transición entre 1975 y 1980 bajo el liderazgo de Manuel Fraga y José María de Areilza”.

A més a més, Manuel Milián Mestre, ens diu també en el llibre Nihil Obstat que el Club Àgora va ser fonamental per dos motius: “Dos hechos determinantes surgieron del Club Ágora y sus gentes: la publicación del libro-escándalo “Barcelona, ¿dónde vas?, de Martí Jusmet y Eduardo Moreno, que significó la caída del Alcalde J.M. Porcioles, y supuso una verdadera batalla política, desconocida todavía hoy, entre Barcelona-Madrid y Londres –en cuya embajada de España estaba Fraga Iribarne-; y la construcción de la denominada Operación Tarradellas, que luego tantos padrinos ha tenido, pero que espero poder documentar próximamente para probar que la idea y el proyecto ni le pertenecen a Manuel Ortínez, ni a Carlos Sentís, si bien ambos jugaran papeles destacados en la operación regreso. En algún archivo de Madrid debe existir un informe sobre la conveniencia de esta operación política de 1974 o 1975 sugiriendo la oportunidad de utilizar la legitimidad de Tarradellas para reconstruir la democracia e integrar a Cataluña en el proceso. Estos informes los redacta el aquí firmante, que mantenía contactos sistemáticos con Saint Martin Le Beau desde 1974, y que trató de auxiliar a Tarradellas al final de sus años de exilio, gracias a la generosidad económica del entonces banquero y empresario Josep Ma. Santacreu. En 1976 consta en el Ministerio de Gobernación una propuesta formal para retornar a Cataluña al President Tarradellas bajo determinadas condiciones. Con Fraga no prosperó totalmente la idea, pero un año después Otero Novas, ministro de la Presidencia con Adolfo Suárez, plantearía dicha operación a partir de mi informe, que sería validado por el coronel de los servicios de inteligencia que Suárez mandó al encuentro del exiliado en la Lorena francesa.”

Així les coses, sabem que cap a l’any 1973 Manuel Fraga i els seus col·laboradors catalans havien aconseguit diverses fites: havien fet caure l’alcalde Porcioles de Barcelona (protegit del laureanisme) i havien promocionat a Fraga en desenes de conferències, seminaris i entrevistes. Havien creat, també, un centre d’estudis que serà l’embrió que es convertirà en el partit polític Reforma Democràtica de Catalunya. Fraga, després de veure’s apartat del càrrec de ministre, no semblava resignar-se a deixar de jugar un paper principal en la política que s’acostava.

Exilien Fraga a Londres

Ara bé, si bé Manuel Fraga anava articulant un futur moviment polític per a Espanya que li permetés jugar un paper principal en la política estatal, el tàndem Carrero Blanco-López Rodó, també cap a l’any 1973, aconseguirà unes quotes de poder immillorables: el dia 9 de juny l’almirall serà nomenat President del Govern i, per altra banda, López Rodó (a la dreta de la imatge) serà nomenat ministre d’Afers Exteriors. En tant que planificador de la política exterior espanyola, el nou ministre d’Afers Exteriors va prendre una decisió envers Fraga, conscient de l’antipatia que aquest li tenia: enviar el seu rival a fer d’ambaixador a Londres. Evidentment, els motius d’aquesta decisió no estaven en l’interès de buscar quelcom diferent en les relacions amb els britànics, ans al contrari, simplement tenien com a objectiu apartar ben lluny dels centres del poder espanyol l’ambiciós exministre d’informació i turisme.

laureano-plans-de-desenvolupament
Laureano López Rodó, llavors ministre Comissari del Pla de Desenvolupament, durant la presentació del III Pla de Desenvolupament Econòmic i Social. Novembre de 1971. (Extreta de El Mundo)

Tanmateix, Fraga, des del seu exili londinenc, no va pas deixar de treballar en la idea d’organitzar la seva aposta política per al futur postfranquisme. Joan B. Culla ens ho explica de manera clara: “Ara, si els seus adversaris havien confiat que la missió diplomàtica de Fraga el desconnectés del fraguisme embrionàriament organitzat i li fes perdre notorietat mediàtica, es van equivocar de mig a mig. Circumscrivint-nos només a Catalunya, l’ambaixada londinenca esdevingué ben aviat una plataforma des de la qual obsequiar els generosos mecenes  com Santacreu a les seves estades a la ciutat, acollir les freqüents visites de Manolo Milián, <<que era un hijo más>>  i que havia començat a elaborar una biografia de Fraga, o rebre a <<mucha gente de Barcelona>>. El dia 20 d’abril de 1974, per exemple, l’ambaixador anota al seu dietari: <<Almuerzo mano a mano con Jordi Pujol. Debo decir que estuvo franco; no le interesaba el huevo sino el fuero. “Somos nacionalistas, y lo que nos interesa es la identidad, el hecho diferencial”. Yo le respuse que, a mi vez, era nacionalista de España; pero que aceptaba las autonomías para unión más perfecta de los españoles>>.

Per altra banda, el bienni britànic de Fraga es va veure puntejat per una dotzena de viatges a Espanya, la majoria dels quals amb escala a Barcelona, on els seus amics polítics li preparaven contactes, convocatòries i tribunes. Contactes, per exemple, amb militants comunistes de relleu com l’advocat Agustí de Semir o el metge Ramon Espasa, amb l’arquitecte progre Ricard Bofill i fins i tot amb el secretari general del PSUC, Antoni Gutiérrez Díaz. Pel que fa a les noves tribunes, les més importants van ser els <<Premios de Periodismo Manuel Fraga Iribarne>>, instituïts a finals de 1973 gràcies, un cop més, als diners de Santacreu i també de l’editor Grijalbo […]

En una trobada que el redactor d’aquest article va mantenir amb Manuel Milián Mestre, Mestre esmentava que el Club Àgora es va constituir amb el Sr. Juan Echevarría de President i amb ell de director. A part, un gendre de l’editor Juan Grijalbo es trobava entre els membres del Club. Durant aquella etapa, Grijalbo donava diners tant per al Club Àgora com per als Premis de Periodisme Manuel Fraga i, en paraules de Milián Mestre: “Fraga era l’únic home capaç de fer de pont i portar la Democràcia. I això el Partit Comunista ho tenia molt clar. Per això el PCE em portava ajuts i calers. No sabíem que eren del Partit Comunista, eren de Juan Grijalbo, va ser després que vaig esbrinar que eren del Partit Comunista.”. Així doncs, l’aventura política de Fraga, no sols va néixer a Catalunya, sinó que, per la funció que podia jugar l’exministre gallec, el Partit Comunista -segons Milián Mestre- va enviar diners per finançar aquella operació política. Cal pensar que en aquells temps que Suárez encara estava molt còmode dins les estructures del Franquisme, Fraga era qui realment estava bastint un grup de gent disposada a transformar el règim franquista cap a una democràcia, sense passar per la ruptura, sempre des de la reforma. Fraga era, de fet, l’elaborador d’una operació política que més tard utilitzaria el mateix Suárez quan va posar en pràctica la Unión del Centro Democrático.

Quan es va fer la primera entrega dels premis de periodisme Manuel Fraga Iribarne, l’any 1974, l’exministre i –en aquell moment- ambaixador, va viatjar a Barcelona, on va passar cinc dies amb una agenda pròpia d’un cap d’estat. Segons ens explica Joan B. Culla, Fraga realitzà durant aquells cinc dies una audiència amb el cardenal-arquebisbe Narcís Jubany, una pujada al monestir de Montserrat, diverses entrevistes amb els diaris locals i una roda de premsa on utilitzà verbs com liberalitzar, democratitzar, regionalitzar. Hi hagué també una passejada per la Rambla, àpats oficials oferts per l’alcalde Masó i el president de la Diputació, Samaranch; presentació del seu últim llibre, La República, un sopar al Palau Nacional de Montjuïc on es realitzà el lliurament dels premis amb l’assistència de tres ministres, totes les autoritats i 1500 comensals. En el discurs en motiu de l’entrega dels premis, Fraga va criticar tant l’extrema dreta com l’extrema esquerra; els primers, els acusava d’immobilistes, d’antipapistes i de tatxar de corrompuda a la joventut, els segons, de revengistes i de voler un procés revolucionari a Espanya, i va reivindicar la evolució i la reforma des de postures polítiques de centre.

Ens segueix explicant Joan B. Culla que, evidentment, els postulats reformistes de Manuel Fraga podien tenir una bona acollida entre els estaments conservadors de la burgesia del moment, ara bé, fins i tot l’esquerra barcelonina més mordaç [sic] reconeixia el protagonisme de Fraga i li auguraven un futur important. De fet, la revista humorística Por favor (portada per Manuel Vázquez Montalbán, Perich, Juan Marsé…) va dedicar dues de les seves primeres portades al polític de gallec. En una de les portades apareixia el rostre de l’exministre i al damunt l’enunciat “Operación Fragamanlis”, fent referència al paper que tot just acabava de jugar el cap conservador grec Konstantinos Karamanlís per a fer el pas de la dictadura dels coronels a la democràcia a Grècia.

En el següent article explicarem el paper dels fraguistes durant el govern d’Arias Navarro, les asociaciones políticas, la mort del dictador i el naixement de Reforma Democrática i, paral·lelament, Reforma Democràtica de Catalunya.

Read More

Com s’arriba a fer una història general de Catalunya essent vostè especialista en història de Catalunya i Espanya del segle XIX?

D’especialista no me n’he considerat mai. Vaig agafar el gust per la història i sempre he procurat llegir tot el que he pogut; de fet, el meu treball de tesina era sobre Catalunya al segle XVII, però si que és veritat que he escrit molt sobre els segles XVIII, XIX i XX.

Em vaig decidir a tirar endavant el llibre Formació d’una identitat perquè m’hi va encoratjar una amiga que aprecio molt, l’Eva Serra, la qual, ensenyant-li els esborranys, em va dir que hi posava massa coses i que simplifiqués. Això sí, vaig haver de fer molta feina de destriament i lectura dels articles que es publicaven sobre la història de Catalunya. Haig de dir, però, que les millors crítiques que he rebut han estat de medievalistes valencians que van fer ressenyes esplèndides i em van deixar relativament tranquil, doncs esperava justament que fossin els historiadors d’aquella època els que més discreparien amb mi!

Al principi, de fet, no volia entrar en el segle XX. Era el que em feia més mandra i el que em costava més perquè crec que ja s’ha dit tot el que volia el dir i molt més. No feia falta que jo repetís tot allò que ja s’havia fet, però és clar, no es pot escriure un llibre d’història general de Catalunya sense entrar en un moment tant important per a aquesta com és el segle XX. També ho havia de fer perquè quan escrivia el llibre veia que en la societat hi havia una gran eufòria. Hi ha actualment la creença que ara es poden fer les coses diferents i sense problemes. Em preocupava que això pogués causar un cert grau de decepció que seria negatiu; i per això em semblava que valia la pena explicar a la gent que aquesta era una cosa que venia de molt lluny.

La batalla per tractar de trobar una manera de conviure dins de l’estat espanyol  ja fa 500 anys que dura, i per tant era important recordar al lector que hi havia hagut una evolució molt llarga i important que ens havia culturalment diferents. Per exemple, que després del 1714 encara es mantingui el dret civil a Catalunya permet que la societat catalana funcioni diferent de la resta de l’estat i que arribi abans a la industrialització.

Per això vaig decidir fer un esforç seriós i embarcant-me en el segle XX el més rigorosament possible utilitzant les fonts adequades, per això no m’he molestat en respondre algunes crítiques que han vingut, sobretot de Madrid, i que quasi sempre vénen d’una gent que no coneix res del que la historiografia catalana ha produït en els darrers 20 ó 30 anys.

De fet guardo un text vergonyós de la senyora Iglesias, directora de la Real Academia de la Historia que deia bestieses del tipus “va ser un error deixar que les comunitats autònomes ensenyessin història” o que “és una llàstima que a Catalunya ens haguem oblidat del tipus d’història que feia Vives”. És a dir, la senyora Carmen Iglesias creu que el nom de l’il·lustre historiador és “Vicens”, i no “Jaume “ [Fontana parla aquí de Jaume Vicens Vives, un dels més importants historiadors catalans, nascut el 1910 i mort el 1960] i demostra així la seva ignorància començant per no saber ni qui és, malgrat que fa uns pocs anys que se celebrà el el seu centenari.

Quan aquest llibre va sortir fa dos anys, Jaume Barberà l’entrevistà a Retrats [http://bit.ly/2cARFgN], el qual insistí molt en la importància que vostè li dóna a la participació popular en la història catalana. Nosaltres ho vàrem entendre com els processos sòcioeconòmics que formen una identitat, en aquest cas la catalana. Això no ho trobem tant sovint en els llibres de historiografia catalana. Pot ser que sigui perquè la historiografia catalana està sobrepolititzada?  Creu que ha fet un llibre singular en el sentit que ha donat més importància als elements sòcioeconòmics que als polítics?

– Efectivament, aquí hi ha una gran història política perquè al cap i a la fi és la història dels reis. Però això passa aquí, a Castella i a tot arreu. És un tipus de relat que ara està desacreditat. Justament fa poc que he llegit una publicació nord-americana que es queixava de la desaparició d’aquest tipus d’història.

Recordo que la senyora Margaret Tatcher una de les coses en què es va esforçar va ser en canviar l’ensenyament de la història. Quan a Gran Bretanya, als anys 20, arriba al poder el primer govern laborista (que no va durar gaire), els elements conservadors, per por que el govern laborista pogués imposar l’ensenyament d’un altre tipus d’història, donaren llibertat  a les escoles perquè ensenyessin la mena d’història que volguessin. Passat el temps, acabà convertint-se en un ensenyament progressista, amb preocupació social, etc. Aleshores, a la senyora Tatcher, se li acudí que el que calia fer era el contrari. Ferma partidària que la societat no existia, pronuncià aquelles frases famoses a la Cambra dels Comuns: “per què en comptes d’ensenyar totes aquests coses d’història social, no es torna a ensenyar aquella bona història dels reis i reines d’Anglaterra i de les batalles que van guanyar?”.

Per tant és normal que els països tinguin tanta història política al voltant de les figures dels seus governants. Però crec que Catalunya peca menys d’això, perquè a Catalunya no tenim reis propis des de principis del segle XV. Però també ctenim la sensació que des del segle XVI fins al 1714, amb un breu interludi durant la Guerra dels Segadors, hi hagué una decadència, que, com a tal, no se’n parlava ni s’estudiava gaire. Però aquí va haver-hi canvis importants.

Font: Ab Origine
Font: Ab Origine

Vicens Vives va ser un gran canvi, però encara ho va ser més Pierre Vilar amb la revisió que fa de la història de Catalunya fins al moment. I quan jo em dedico a fer recerca de la història medieval per a la meva obra, em trobo una sèrie de llibres magnífics d’historiadors francesos que són estudis justament amb aquesta òptica, no històries de reis o similars. Per tant, amb aquest material podia partir d’una bona base per al que jo volia fer. Ara no sé com està el tema, perquè les últimes coses que s’han publicat són obres col·lectives que per a mi tenen un defecte: la fragmentació especialitzada. És cert que permet ocupar-se de molts àmbits, però no permeten donar una visió de conjunt.

Quan va sortir publicat el seu llibre molta gent de fora de Catalunya el va criticar bastant, però sobretot per un aspecte. Creu que la història del Principat és problemàtica perquè s’acaba parlant de la història d’una ‘nació’?

Jo he esquivat el terme “nació” tot el possible, donada la confusió que genera el terme. Per això he preferit utilitzar el terme “identitat”. No volia fer la història d’una nació, si no d’un poble. És el relat d’una gent que se sentia part d’aquesta comunitat, cosa que no passava a França o a la Corona de Castella. Segurament perquè aquest és un país petit, relativament compacte i amb unes característiques i amb una història política pròpia que la distingeix d’altres llocs que, tot i tenir institucions semblants, no funcionen de la mateixa manera.

L’existència de la Diputació, un cos de reunió de Corts amb convocacions periòdiques són un tret diferencial de llocs com Castella, on les corts es reuneixen quan el rei vol. No és fins a finals del segle XVIII quan trobem la idea de “nació”, però entesa com a “nació de la cultura castellana”; per això trobem testimonis del segle XIX que afirmen que la Guerra de Successió és “la incorporación de Cataluña en la Corona de Castilla”.

És una animalada afirmar el que diuen certs polítics que Espanya és la nació més antiga d’Europa, formada amb els Reis Catòlics. El primer lloc en què trobem una consciència nacional és l’Anglaterra del segle XVIII i és el primer lloc on es té un himne nacional (que no és el mateix que el d’ara). Un cant a la nació com aquest aquí no existia, de fet, encara tenim la Marxa de Granaders que li van regalar els prussians a Carles III. Els següents en tenir aquesta consciència nacional són els francesos durant la Revolució, que llavors la fabriquen. A la gent se l’educa amb uns mites i amb una història destinada a crear consciència nacional per el manteniment de l’ordre polític.

Font: Ab Origine
Font: Ab Origine

Per això no vaig voler que es traduís el llibre al castellà. Aquest llibre topa amb totes les conviccions apreses per un espanyol a classe. Els  nostres coneixements d’història que hem adquirit, en un 80%, són conviccions, no són raonats. Per això no tenia sentit que es traduís el llibre. L’única manera de fer veure aquestes diferències a un espanyol educat a Espanya era fer un llibre d’història comparada per ensenyar les diferències en la línia temporal. A un lector castellà l’historia de Catalunya no li interessa, com és natural, com si a nosaltres ens parlessin d’història d’Extremadura o història de la Ciutat de Càceres.

Però el seu mestre, Jaume Vicens Vives, va fer molts esforços perquè la seva Notícia de Catalunya es traduís al castellà, per exemple…

Notícia de Catalunya era un llibre d’assaig que havia de tenir per força un nucli reduït de lectors en aquesta mena de literatura i que a més apareixia en un moment que no era conflictiu. En tot cas tampoc se’n van assabentar gaire del que deia Vicens. Cal dir, també, que Vicens em va ensenyar una cosa: això que fèiem de llegir i escriure sobre història era una cosa que només tenia sentit si era per ajudar el país. En canvi ara estem en un estadi de lluita molt més complicat que aleshores, però no és tampoc el moment d’anar a ensenyar història de Catalunya als dirigents espanyols.

No és que no vulgui determinar si Catalunya és una nació o no, però no he volgut especular en un moment com aquest. A dia d’avui vivim el punt àlgid de les nacions-estat i de la globalització. Jo el que pretenia és que la gent del meu entorn, la gent del meu barri, per exemple, reflexionessin sobre què creuen que són, com se senten. En definitiva, que veiessin que s’havia de seguir lluitant per reclamar la seva parcel·la de drets d’autogovern. Per tant, no em preocupava el tema de la “nació” i més quan es ven la idea que “España es la nación más antigua del mundo”.

Llegint el llibre, una cosa que queda bastant clara és que el tema de la identitat catalana és una cosa que apareix constantment en la història del país com a cosa que es reclama o es percep.

Més aviat jo diria que la identitat és una cosa que es va fent i va evolucionant poc a poc.

És una cosa que ja es constata durant el segle XV, quan durant les guerres civils apareixen aquelles proclames que afirmaven que els catalans tenien un règim de llibertats que els diferenciaven d’altres llocs. I durant els segles XVI, XVII i XVIII, i fins i tot després del 1714, es veu que el poble català té unes llibertats pròpies que sent seves. Com es es manté aquesta identitat?

Més aviat els catalans senten que tenen un una sèrie de característiques i idiosincràsies pròpies. Al cap i a la fi, aquí hi ha unes lleis que garanteixen un cert marge d’autonomia i llibertats. Senzillament jo volia sostenir que hem estat un poble com els altres, amb virtuts i defectes. No cal pensar que som el poble més admirable del món. Hem sigut un poble d’esclavistes com tothom, que es va haver de treure del damunt els almogàvers perquè no hi havia qui els aguantés i a més eren uns salvatges sanguinaris, com tots els de la seva mena.

No sostinc en cap moment que siguem millors que els castellans o els francesos. Només remarco que som diferents i que hem viscut en unes condicions molt especials. Per exemple, València té unes institucions semblants, però mai arriba a un grau de desenvolupament com el d’aquí. Aquest Principat té unes característiques geogràfiques concretes; per a començar, que està completament obert al mar i que és de navegació fàcil, una costa que portà als francesos a batejar-la com a “costa de Déu” i en bona mesura controlada per Barcelona. Això crea unes característiques pròpies.

En aquest país l’equilibri de poders entre la noblesa feudal i la burgesia urbana és tan elàstic que permet que aquí no hi hagi rei. De fet, Catalunya no ha estat mai un regne i s’ha d’autonomenar “Principat”. Hi ha un Regne d’Aragó, un altre de València i un de Mallorca, però aquí no hi ha rei propi. I des de molt aviat, com a mínim des de Pere el Gran, aquests reis es veuen obligats a cedir en aquest joc entre la noblesa feudal i la burgesia urbana, principalment de Barcelona. El primer cop que cedeix Pere el Gran(1240-1285) és en el fet que s’han de fer corts regularment. Més endavant aniran augmentant de poder aquelles dues institucions que són el Consell de Cent i la Generalitat, que acabaran cobrant els impostos i fins tot acaben controlant el deute públic… Això és una cosa que no passa a cap altre lloc d’Europa fins el segle XVII amb els anglesos!

El problema és que aquí es va avançar en aquests aspectes massa aviat i massa dèbilment, perquè Catalunya té dos enemics, que són França i Castella, d’una gran força demogràfica. Aquest és un país que no té furs, sinó constitucions; i això és un fet molt important. És a dir, que és un país que funciona amb unes lleis que han estat pactades en les corts, una cosa que no es produeix a Castella, on només una part de la legislació surt de les corts.

La interpretació que s’ha fet fins ara d’aquest fet era que això sempre es traduïa en només privilegis per a les classes dominants, sobretot per la noblesa feudal, però quan ho estudies te n’adones que no és així com ho demostra la Tribunal de Contrafaccions. Un tribunal que es va gestant al llarg del segle XVI i que coincideix amb el moment de prosperitat que és un tribunal paritari entre la noblesa i la Generalitat que permet a la gent presentar les seves reclamacions i queixes i allà s’arbitraven. S’ha demostrat que realment la gent corrent presentava les seves queixes contra els seus senyors i patrons. Per tant, la gent que al 1714 defensa Barcelona no és gent que vol defensar un rei o altre, sinó que defensen conscientment els seus drets i llibertats. I és per això que els caps militars espanyols destinats al territori durant el segle XVIII es queixaven que els catalans encara creien que vivien en una cosa semblant a una república (cosa que fins a cert punt s’acosta més o menys a la realitat) i que només aspiraven a tornar-ho a ser en qualsevol moment.

Font: Ab Origine
Font: Ab Origine

Tot això el moment en què es veu amenaçat és amb l’ascens del liberalisme, quan gent com Capmany acaben convencent-se que en la nació espanyola que estava sortint de les Corts de Cadis hi podia cabre coses que ells havien volgut mantenir i realitzar a Catalunya. I accepten renunciar a una sèrie de coses com la llengua per a ser uns amb aquesta nació espanyola. El que passa és que al final el que surt d’allà no és el que ells s’esperaven, sinó una versió augmentada de la Corona de Castella i que no respon a cap de les coses que ells proposaven.

Podem dir, doncs que l’entrada de la contemporaneïtat a Catalunya és amb el 1714 i els Decrets de Nova Planta. Ara que s’acosta la Diada podria explicar als nostres lectors què va significar realment el 1714? És cert que sobreviu el projecte de modernització econòmic però s’enterra el projecte polític?

El procés de modernització econòmica comença a mitjans del segle XVII i quan arriba el 1714, la ciutat de Barcelona tenia una vida extraordinària i estava en camí d’un desenvolupament important, com demostren els estudis més profunds i rigorosos amb el comerç exterior, sobretot amb la venda vins i aiguardents.

És veritat que durant el segle XVIII l’única cosa que permet cert desenvolupament és el fet de poder penetrar en el mercat interior espanyol (cosa que tampoc és fàcil, doncs durant molt de temps es mantenen les duanes). Hi ha tant poca consciència d’això que en el text de la Novíssima Recopilación, en el recopilatori de lleis que es produeix a començament del segle XIX, encara es mantenen lleis que prohibeixen l’entrada de vins de la Corona d’Aragó a la Corona de Castella. És a dir, no hi havia cap visió d’estat modern.

Aquestes coses, sumades a la ocupació militar i les altes càrregues fiscals, portaren problemes al llarg del segle XVIII, com per exemple l’oposició a la decisió de Carles III de crear quintes [reclutament militar obligatori, en el qual una de cada cinc persones era cridada a files], doncs encara hi havia la consciència del principi del Princeps Namque. Aquí la gent no vol anar a la guerra perquè sí. I seguien un raonament molt clar: si la gent d’aquesta a aquesta edat han d’anar a la guerra estem traient gent del seu lloc que està realitzant una funció important. I en comptes d’això, es proposà pagar per a reunir voluntaris que anessin a la guerra.

És per això que durant el segle XIX es crea aquella creença que la pàtria és Catalunya, però la nació és Espanya, l’estat, on tenen projecció política. Sovint s’ha d’explicar que fins que aquest règim no entri en crisis, aquest no serà precisament el lema de la burgesia catalana. Els mateixos patriarques de la Renaixença que abans havien renunciat a la llengua en favor d’una nació espanyola, s’escrivien en castellà entre ells i els nens a casa s’educaven amb aquesta llengua.

Mentrestant les classes populars seguien parlant en català i quan al voltant del 1860 la burgesia se n’adona que són ignorats a Espanya i que tenen tota una població que els hi pot donar suport, es dirigeixen a ells en català, perquè és la llengua que entenen.

Per tant, no cal oblidar tota aquesta època tan confosa en què la burgesia tenia aquesta doble lleialtat de ser molt catalans de cara endins però negociant els seus interessos de cara enfora i una època d’agitació obrera on l’exèrcit era l’element que els hi garantia la seguretat. La nostre és una història complicada on sovint les classes dirigents han traït allò que prometien. Una de les mostres més evidents va ser durant el franquisme, quan Cambó i companyia, davant del dilema que es presentava en la guerra civil donaren suport al govern del general Franco. Aquesta burgesia ha mantingut aquesta moral fins fa ben poc. El joc polític del pujolisme fent pactes amb el PP és una dinàmica que s’entén quan s’explica tota aquesta història.

Font: Ab Origine
Font: Ab Origine

Una de les línies que marca la història contemporània de Catalunya és justament el catalanisme polític. Escombrant cap als nostres dies, què ha significat la irrupció de l’independentisme? Com creu que s’hi han adaptat els vells partits? Hi ha alguna força política en el panorama actual  el projecte del qual li mereixi la seva confiança?

D’independentistes n’hi ha hagut sempre, però en petits nuclis. El que vaig poder observar en la manifestació de l’11 de setembre del 2011 és la sorpresa dels partits polítics quan la gent es posà a cridar “independència”. La gent que hi participava era ja una gent que havia reaccionat el 2010, però que sobretot estaven reaccionant davant del mal govern, contra la crisi, l’atur i els problemes en general.

El que veia aquella gent és que estem en una situació de desori i indefensió la qual necessitaven tallar. Independència, per a tota aquella gent, volia dir arrencar-ho tot i tornar a començar. És aleshores que els partits s’hi apunten. La conversió de Convergència i Unió al sobiranisme es produeix llavors. Tant és així que el senyor Mas, pensant que se’n beneficiaria, convoca unes eleccions al novembre i perd un 8% dels vots, cosa que demostra que no havia entès que no només hi havia un tema d’identitat.

Estem en un joc que és extremadament complex on la necessitat de canvi és punyent i que és sentida vivament, on és lògic i raonable pensar que qualsevol forma de guanyar espais d’autogovern és important quan no funciona res. És aquesta idea de “deixeu-nos fer a nosaltres” que des de Madrid s’interpreta com un “volen tots els recursos per ells”, però que realment és més una reivindicació per tenir un estatus com el País Basc i poder administrar les coses.

Quan es va fer i aprovar l’Estatut de Catalunya es va fer amb els termes i la idea equivocada, pensant que era un principi i que es podria anar ampliant quan en realitat era un parany. Sempre que surt aquest tema recordo a Felipe Gonzalez i a Narcís Serra, abans que el PSOE estigués legalitzat, quan González digué clarament que no toleraria el concert econòmic per Catalunya ni un Partit Socialista Català independent. El més vergonyós de tot era que això ho deien a la vegada que publicaven manifestos a favor del dret d’autodeterminació dels pobles. Per tant, el règim estatuari que tenim s’ha acabat demostrant sent una trampa on cada cop que s’intenten canviar les coses ve el Tribunal Constitucional i tomba qualsevol projecte. Per exemple: la llei dels horaris comercials, important per a defensar el comerç de proximitat; però per contra el que fa és defensar els interessos de les grans superfícies.

El Tribunal Constitucional ha servit d’actor polític per a tallar qualsevol projecte que pugui afavorir l’autogovern de Catalunya. Per tant, és una cosa absolutament lògica i necessària seguir lluitant per l’autogovern. Ara bé, aquest autogovern es pot aconseguir amb la independència? Jo seria feliç si fos així. A mi la independència no em fa cap nosa. El problema és que justament perquè sóc historiador i he vist què ha passat durant els últims 500 anys. I no em puc creure de cap manera hi hagi un govern espanyol que ho permeti. Només cal veure que ara mateix el gran impediment per fer un govern unitari “d’esquerres” (perquè dir que el PSOE és d’esquerres és perdonar moltes coses) és la negativa total a cedir en termes d’un referèndum, que es podria haver negociat que fos un referèndum a la canadenca. Estem parlant d’un govern espanyol que té a les seves mans la Policia Nacional, la Guàrdia Civil, i l’exèrcit a l’OTAN (i que els hi expliquin als iugoslaus si l’OTAN no té res a veure amb les demandes interiors dels països).

Creure que tu pots aconseguir pacíficament això és enganyar la gent. Digues que val la pena lluitar per això, o millor, lluita fort per això, però no vulguis enganyar dient que d’aquí 6 ó 12 mesos ho hauràs aconseguit, perquè si alguna cosa t’ensenyen 500 anys d’història és que no hi ha per l’altre banda la disposició d’ànim necessària per acceptar-ho pacíficament i que són els altres els que tenen les forces armades.

A mi em sembla que quan es ven que la independència està a 12 mesos d’assolir-se per aconseguir vots es corre el risc de fer caure la gent en el desengany i d’allunyar-los d’aquesta necessitat d’aconseguir espais d’autogovern propis.

Fa dos anys va publicar aquest llibre i va insistir molt en la necessitat de reclamar, precisament, aquests espais d’autogovern que ara deia. Dos anys més tard, de tot això ha canviat alguna cosa? Què s’ha de fer quan no es poden aconseguir aquests espais?

Doncs que has de seguir lluitant. Jo tinc molts pocs principis polítics. Vicens em va ensenyar una cosa que era molt important: la diferencia entre creure i pensar. Per tant l’únic principi polític que sempre he seguit és que l’únic que no és lícit és resignar-se. S’ha de seguir i a força de seguir, de lluitar i reclamar has d’anar guanyant espais per força. Has d’anar aplicant formes de resistència cívica i negant-te a acceptar l’inacceptable. Ara veurem què passa amb els problemes que es plantejaran a l’ensenyament, però és necessari fer-ho. Sobretot perquè aquest gran moviment sobiranista que neix el 2012 és un moviment de refús de la manera amb què el govern de Madrid aplica les limitacions del govern d’autonomia, però també és un rebuig a les formes del govern propi que s’han acabat menjant Convergència Democràtica de Catalunya, que ha acabat desapareixent com tal. Què en sortirà d’aquí? Tot això és complicadíssim.

Confiança no en tinc gaire; i només en tinc en la gent. El que va tenir de positiu l’aparició de “Podemos” és que van aprendre que era molt important comptar amb el tipus de forces cíviques que sortien de la pròpia societat. El que no van saber veure és que un cop aquestes forces s’haguessin organitzat, cada una voldria anar pel seu compte, com ha passat a València, a Galícia o com està passant aquí. Però a mi sempre que surtin forces cíviques que reivindiquen els problemes del seu entorn i sorgeixin de la societat mateixa sempre em sembla positiu.

Font: Ab Origine
Font: Ab Origine
Read More

 

El concepte de colonització no és un terme clar ni defineix ben bé el que suposa per qualsevol dels dos agents protagonistes; tenim moltíssimes varietats de colonització, la majoria d’elles definides a través dels moviments colonials i imperialistes de la segona meitat del segle XIX. Però com era la colonització que varen realitzar grecs i fenicis durant els segles VII i VI aC a la zona actual de Catalunya? Moltes vegades es confonen els termes ideologia colonialista amb colonització, o fins i tot amb intervencionisme i imperialisme. Entenem que la colonització són uns grups d’un origen diferent que van a un lloc allunyat i tenen una existència asimètrica entre la colònia i la metròpolis, des del punt de vista socio-econòmic. Potser pel cas que ens ocupa hauríem d’entendre la colonització com a contactes colonials o interacció entre cultures.

La ideologia colonialista considera que les cultures no són iguals. Això dóna peu que una cultura pugui incidir en una societat, transformant la seva economia i la seva estructura social, Aquesta mentalitat està basada en una relació de superioritat i inferioritat i que avui en dia es pretén canviar. Durant el segle XIX la idea que tenien els europeus era que les cultures superiors tendien a expandir-se i que era positiva per la difusió de la “civilització”. Aquest era l’aparell ideològic que ha dominat el colonialisme, i l’arqueologia i la història no se’n van poder deslligar. S’ha considerat els grecs com la llavor dels primers europeus que van portar a la llum la filosofia, la llengua i les noves tècniques, i que era per això que les societats indígenes sentien un atractiu cap als colonitzadors, com si fossin receptius. Aquesta és la idea que arqueòlegs catalans com Bosch Gimpera i Maluquer de Motes defensaven, la idea del difusionisme i la història cultural. És per això que des de principis del 1917 es va començar a excavar Empúries, com a icona de l’arqueologia catalana.

Figura 1
Fotografia aèria de la ciutat grega d’Empúries en les darreres excavacions.

En aquest treball intentarem explicar quines eren les dinàmiques socials de la comunitat indígena en el moment de l’arribada de grecs i fenicis, i així poder veure si varen ser tal com es pensava. Cal afegir que les dades arqueològiques actuals són molt més nombroses comparades amb les dades que es tenia fa cinquanta anys. A la zona que comprèn Catalunya s’ha aconseguit excavar moltíssim amb noves tècniques i metodologies que han permès concretar moltes de les dades que es disposava, per aquesta raó, ara es pot precisar molt més a l’hora d’entendre el funcionament de les comunitats durant el primer mil·lenni aC. A més, amb l’ajuda de l’antropologia s’han elaborat diferents marcs teòrics que ajuden a explicar el desenvolupament intern de la societat i la incidència que tenen els grups colonials, aplicats arreu d’Europa i també Amèrica.

Aquest fet ha portat a les investigacions actuals a prioritzar els estudis socials més que no pas els estrictament econòmics. Això suposa un canvi qualitatiu en matèria d’estudi per què permet diversificar les àrees de treball, posant èmfasi en el desenvolupament de l’aristocràcia, dels llinatges i les oligarquies, com a resultat de factors interns que fonamenten el canvi polític a principis de la cultura ibèrica.

La Primera Edat del Ferro (650 aC)

Abans de l’arribada dels primers pobles colonitzadors a Catalunya, les societats indígenes no estaven gaire cohesionades ni presentaven un grau de complexitat molt elevada, sinó que erensón diferents grups humans organitzats en llinatges o unitats familiars que anaven explotant el territori. De fet encara no podríem parlar d’una sedenterització, sinó d’unes àrees de captació de recursos que no impliquen la construcció d’un hàbitat exempt. Les evidències que tenim d’aquesta societat són molt escadusseres. Coneixem més bé les seves necròpolis que no pas el lloc on dormien i vivien. Això ens porta a pensar que utilitzaven encara les coves com a refugi eventual i també sabem que tenien cabanes, com les de la Fonollera (Torroella de Montgrí, Baix Empordà) o l’Hort d’en Grimau (Castellví de la Marca, Alt Penedès). Només el cas de Genó (Aitona) presenta un tipus de construcció amb pedra.

Figura 2
Àmfora fenícia. Recipient utilitzat per transportar el vi que les societats indígenes consumien.

Les necròpolis ens aporten unes dades significatives, denotant un increment demogràfic, com les documentades en Can Piteu (Sabadell, Vallès Occidental) i La Vilanera (L’Escala, Baix Empordà). Sembla que tothom té dret a enterrar-se, no hi ha una distinció molt clara entre les urnes que contenen les restes de la cremació ni en el seu aixovar. És cert que n’hi ha algunes que presenten armament, però rarament en trobem. Sembla que hi havia algun tipus d’autoritat o de referència, però en cap cas un poder coercitiu. A la necròpolis de la Vilanera, datada de finals del segle VII aC, s’han documentat trípodes ceràmics d’origen fenici provinents del sud de la Península Ibèrica, que acostumen a acompanyar les àmfores del mateix indret i d’altres recipients com tenalles. No només objectes ceràmics, sinó també està demostrada la presència d’elements de metall, com simupulums de bronze o un ast de ferro. Totes aquests materials podrien correspondre a objectes relacionats amb banquets. Quan es parla dels banquets o de comensalitat s’acostuma a fer referència a les pràctiques de consum alimentari ordinari, però amb una realització excepcional de caràcter festiu. El banquet és un ritual de la semiòtica dels aliments, on es consumeixen grans quantitats d’aliments, o bé, aliments de prestigi amb una circulació restringida, exòtics i luxosos o amb propietats psicotròpiques com begudes alcohòliques, especialment el vi.

Els banquets en les societats de petita escala com les en comunitats locals, són escenaris per l’acció política que determina l’organització social. Qui promou aquestes celebracions serien persones emprenedores, denominades Big Man en el qual ofereix a la població les bones collites, d’aquesta manera obté autoritat a partir de la generositat i la distribució. Així doncs, els banquets podrien ser un signe de jerarquització i consolidació del poder. La celebració de banquets és transcultural, hem de pensar que avui en dia encara en seguim realitzant grans celebracions per denotar el caràcter de la opulència i la riquesa. Michael Dietler (1996), antropòleg nord-americà proposa tres tipus de banquets depenent del tipus de societat. El primer tipus de festeig seria el que anomena entrepreneurial, que serien els banquets més habituals destinats a una promoció social com a objectiu d’adquisició d’un estatus. És molt competitiu i l’èmfasi està en aportar cervesa i carn amb molta quantitat d’aliments. No hi haurien institucions ni caps polítics, només uns individus que volen obtenir una referència de la comunitat. Els banquets patrôn-role serien aquells en el qual el personatge que exerceix un càrrec l’ha de legitimar i reforçar-lo ideològicament. Per tant, ja hi han relacions de desigualtat, que no tenen un caràcter competitiu, sinó de garantir un poder. És un banquet típic de les aristocràcies i cabdillatges. El darrer tipus de banquet és el que anomena Diacritical Feast, que té com a objectiu mantenir i incrementar el poder que ja es té, i per tant incrementar les relacions de desigualtat destacant la seva diferència. Les pràctiques de consum són d’estatus social, amb molt d’estil i una exclusivitat del que es consumeix i de la forma com es consumeix, com l’ús de vaixella fina, decorada i d’alta qualitat.

Les societats del segle IX i VIII aC són, en general, una població poc densa, amb una gran presència de recursos abundants en el territori, per això no els cal una competència per l’obtenció d’aquests. Emperò, és el moment que la població experimenta un creixement començant a denotar un canvi el sistema productiu. La falta d’aliments comporta una complexitat organitzativa per tal de gestionar-los. Quan creix la societat, part del territori s’ha de destinar a l’agricultura i per tant es canvia el sistema de producció. Aquest és un model explicat per Johnson i Earle, (2000) que és podria aplicar d’alguna manera o altre a la situació que passava a Catalunya. A nivell arqueològic es documenta un canvi en les dades faunístiques: es redueix el nombre de bous, animals difícils de mantenir per la necessitat de grans pastures, i s’incrementa l’ús d’animals petits com ovicaprins i porcs. En l’agricultura, s’abandona la tècnica de l’artigatge, ja que presenta una lenta regeneració i això produeix l’aparició d’una nova massa arbòria. Aquests canvis en l’economia suposen una sedentarització perquè és necessari un control dels recursos per assegurar la reproducció del territori, que es constaten a partir del segle VII aC.

Tot i així, aquests canvis no milloren la qualitat de vida dels grups humans. Se’ls exigeix més feina, però perden rendiment per la falta de regeneració del camp i en conseqüència una pèrdua de la qualitat de l’aliment. Tot i així, la població té capacitat per seguir creixent, ja que els aliments no s’exhaureixen. És en aquest moment que comencen a estructurar-se en formes polítiques per tal de gestionar l’aliment i evitar d’aquesta manera una crisi generalitzada a la societat. L’excedent que s’obté es destina a la celebració de banquets, i és així com la societat comença a canviar. A la zona del curs inferior del riu Ebre s’ha seguit un corrent d’estudi molt proper a les tesis relacionades amb els banquets (Sanmartí et al, 2009). Són els casos de les excavacions d’Aldovesta (Benifallet, Ribera d’Ebre), on es va trobar un edifici residencial amb gran presència d’àmfores fenícies. És una casa indígena, destinada a l’acumulació de productes alimentaris amb una àmplia convocatòria social, probablement per agrupar la gent en dinàmiques comensals. Els habitants d’allà tindrien funcions i rangs socials encara no consolidats. També és el cas del Jaciment de Sant Jaume Mas d’en Serrà (Alcanar, Monstià), on es documenta un presència enorme d’àmfora fenícia i amb conjunts de vaixella, un servei probablement destinat a una determinada pràctica del festeig. El material que arriba en abundància a les costes catalanes són sobretot àmfores fenícies al segle VII aC, segurament carregades de vi per al consum en aquests banquets que monopolitzen les elits, però d’altra banda, la presència de vaixella és molt petita.

Així doncs estem veient com la societat indígena està canviant just en aquest moment quan arriben els fenicis i grecs; ja tenen una certa organització social per efímera i incipient que sigui. Els llinatges elevats creen un sistema de dependència als altres grups, generant així un sistema de clienteles, per tant, creant una situació de privilegis vers d’aquests. És una dinàmica recíproca entre grups, generant així una dependència estructural en base als objectes de prestigi arribats d’aquest comerç mediterrani. Només aquestes elits poden subministrar béns de prestigi, i depenen d’aquest sistema per seguir creixent. Aquests grups apoderats distribueixen aquesta riquesa i els nous productes, mantenint d’aquesta manera la cohesió de la societat. Aquests objectes de prestigi són béns de difícil obtenció o d’un accés restringit (exclusiu del comerç) i de caràcter no utilitari, com fíbules, joies, ceràmiques, etc. Aquests objectes s’acostumen a trobar en les necròpolis, o bé en assentaments ben conservats gràcies a la seva destrucció, que ha permès segellar la informació. La violència que es comença a constatar, doncs, és símbol de la competència entre grups o entre masses i elits, per tant, un impuls en el procés de jerarquització de reafirmació de la identitat i poder. Tanmateix, el comerç té una vessant activa, en ajudar a la legitimació de les elits un cop obtenen productes que cap altra persona pot adquirir.

Ibèric Antic i Ibèric Ple (450 – 195 aC)

Les dades aportades de les necròpolis són molt més minses que no pas en el període anterior, això indicaria un descens de la població. Costa molt pensar que hi hagi una conservació diferencial de les restes. Per altra banda, augmenten el nombre i les dimensions dels assentaments d’aquestes cronologies, per tant hi hauria un creixement demogràfic. Una interpretació que s’hi pot donar és el canvi de les pràctiques funeràries de la societat, és a dir, que no tothom rebi el mateix tractament ritual. Aquest fenomen assenyala una jerarquització, entesa des de la perspectiva de les elits, les quals s’enterren amb una voluntat de denotar el seu caràcter superior mentre que, en canvi, la resta de la societat s’enterra d’una manera que no s’ha pogut conservar, com deixar podrir el difunt o altres pràctiques conegudes a través de l’etnografia.

Figura 3
Vas ceràmic (rhyton) sud-itàlic que imita el cap d’una bou del segle IV aC. Està destinat al consum de vi de les elits.

Un altre tret característic d’aquest període és que els fenicis i grecs comencen a deixar d’importar àmfores i grans contenidors, almenys en grans volums, i comencen a importar altres tipus de recipients d’una naturalesa més fina (Figura 3). Es comencen a documentar copes jònies i àtiques, elements molt elitistes i amb un component evident de prestigi i ostentació. Aquest factor ens indica com les elits indígenes han arribat a una fase de jerarquització, en el qual canvien les seves dinàmiques socials, i ja no els fa falta competir en banquets perquè han aconseguit un estatus que ara els cal consolidar. També s’observa una jerarquització d’assentaments, amb àrees poblacionals molt grans que superen l’hectàrea i d’altres més especialitzats per a activitats econòmiques concretes. És en aquest moment on es documenten les primeres fortificacions, que tenen com objectiu indicar la distinció social; és a dir, les elits comencen a construir un paisatge del poder. La importació d’elements de vaixella fina es deu segurament al fet que comencen a practicar banquets diacrítics, on aquestes elits han de destacar la seva preeminència per sobre de la resta de població.

Aquestes dades encara contrasten més amb les de fases posteriors com l’ibèric ple, a partir del 300 aC, en les quals només coneixem dues tombes gairebé principesques, com la necròpolis de Dos Pins (Cabrera de Mar, Maresme) i de Puig de Daró (Ullastret, Baix Empordà). En el sentit de la interpretació d’abans, veiem com l’accés a una sepultura cada vegada més està restringit, només un tipus de persones s’hi poden enterrar, i aquestes serien les elits ja constituïdes en un ple poder institucionalitzat. No és d’estranyar que les dues necròpolis s’hagin trobat en aquests indrets, a la vora dels assentaments més grans que coneixem de la cultura ibèrica: el jaciment de Burriac a Cabrera i el de Puig de Sant Andreu a Ullastret d’unes 10 hectàrees cadascun. Aquests nuclis poblacionals constitueixen unes veritables capitalitats d’un estat regional en base a clienteles. Caldria conèixer en profunditat què passa en el camp de Tarragona, ja que l’ocupació posterior en època romana no ha permès conèixer el subsòl de la ciutat ibèrica, tot i que tenim constància d’un assentament de grans dimensions. És evident que hi ha una elit marcada amb les fortificacions, les tombes i la vaixella d’importació, que ha de demostrar la seva diferència. Són societats molt estratificades, on només s’enterren uns pocs. Ha canviat la ideologia ja que hi ha un poder que no es discuteix i no se’l qüestiona, un poder institucionalitzat que condueix la societat en una forma d’Estat.

Consideracions finals

Fins fa relativament poc, la investigació interpretava el paper i l’impacte d’aquestes importacions entre les societats receptores com un fenomen comercial de “caràcter civilitzador”, de manera que es suposava que les novetats aportades per aquests grecs i fenicis eren acceptades sistemàticament pel seu atractiu. Però com hem volgut explicar, es proposa un nou sentit a l’arribada de productes forans, especialment aquells atribuïts com a béns de prestigi, bàsics per a consolidar la preeminència social de les elits emergents segons les teories post-colonialistes. El paper dels colonitzadors és el de donar un impuls a les dinàmiques que ja s’estaven manifestant en les comunitats locals, i són probablement les elits que veuen una utilitat en seguir comerciant per adquirir uns objectes que els facin destacar per sobre de la societat.

És per això en que en moments més avançats, a partir de l’ibèric antic es comença a canviar la naturalesa del comerç, canviant els productes per la demanda d’aquestes elits. Això provocaria uns canvis en relació al poder dels grups locals, ja que podrien ser demandes concretes dels pobles indígenes. Per tant, no és una colonització física, sinó que funciona amb l’oferta i la demanda que respon a uns contactes per l’intercanvi de productes, no una subordinació ni un control polític de la societat que no estan constatats arqueològicament. Tan sols coneixem dos enclavaments pròpiament colonials, Empúries i Roses, que respondrien a un model comercial foceu, però que no va suposar que les comunitats indígenes quedessin supeditades. Els grecs tenien el seu emplaçament sense generar una confrontació amb la societat autòctona, i no va implicar la pèrdua del territori i poder ibèric, sinó una manera d’obtenir productes de difícil obtenció que beneficiava a les elits per mantenir un control a la seva població.

En definitiva, hem pretès en aquest text posar de relleu la importància dels estudis de les societats indígenes per sobre dels apriorismes del colonialisme. Encara queden moltes dècades d’estudi i aquest article només presenta algunes de les dades més significatives, però no s’ha entrat en qüestions massa concretes, essent conscients de que cal estudiar molts més àmbits d’aquest comerç i de la societat autòctona, com la naturalesa dels productes, l’efectivitat  d’aquests banquets i l’intercanvi de coneixement, com les tècniques gregues i fenícies. Només cal afegir, doncs, que aquests són els nous models teòrics que s’estan incorporant a nivell científic per estudiar les societats del passat de l’actual Catalunya.

 

Read More

 

Com és sabut, la Guerra de Successió forma part d’un dels capítols més estudiats i sotmesos a continuats estudis de la nostra història. No hem de caure en l’error de pensar que la Guerra de Successió va ser un conflicte entre Espanya i Catalunya o que Catalunya va lluitar per independitzar-se de la corona de Castella. La Guerra de Successió va ser un conflicte a nivell mundial i europeu. Els dos bàndols (aliats austríacs i partidaris del candidat borbó), lluitaven a Europa per frenar l’expansionisme militar i polític que l’avi del jove Felip, Lluís XIV, que en l’últim terç del segle XVII feia temps que intentava sotmetre els territoris i monarques veïns i erigir-se com a un veritable emperador francès per aconseguir una hegemonia militar i política indiscutible. És per això que Gran Bretanya, Holanda i l’Imperi Austríac, entre d’altres, van aliar-se per frenar aquest expansionisme francès; un expansionisme que semblava posar en perill tot l’equilibri polític, tant a Europa com en els dominis colonials americans. Molts dels fronts i batalles que es van lliurar no solament es desenvoluparen a la Península Ibèrica, també al continent europeu les lluites foren ben presents. Aquesta és la primera cosa que ens ha de quedar clara. Ara veurem què va suposar la derrota de Catalunya el 1714 i la capitulació de Barcelona. Barcelona no es va rendir mai, com alguns poden pensar, una capitulació és l’entrega de les claus de la ciutat a canvi, sempre, que es respectarà la gent, les cases, els drets i els llocs dels seus habitants. Això és el que van fer les autoritats barcelonines quan veieren la causa austriacista – que s’havia convertit en la causa catalana- totalment perduda.

mapa politic europa
Mapa polític d’Europa durant el conflicte.

Aquest succés va donar peu a un fenomen en el qual m’agradaria parar atenció: la repressió. La repressió que es va dur a terme per part dels borbònics en tot el territori català va ser diversa, brutal, devastadora i es podria dividir en molts àmbits. Es va desplegar una maquinària repressiva amb un objectiu: eliminar la Catalunya pre-borbònica. Això passava per exercir la repressió sobre les persones, els símbols, els privilegis, la llengua, el dret, l’economia, l’aparell fiscal, les institucions, la història, la divisió territorial, les cases, les campanes, els monuments, els arbres i fins i tot es va prohibir fer volar estels. Certament, quan els francesos ocupen l’Aragó i València, ja s’aplica un “terrorisme borbònic” que sembra la por, el terror, el caos i la devastació allà on els francesos van avançant i ocupant el territori que s’havia alçat en armes i era partidari de l’arxiduc Carles III. Aquest fenomen l’analitza molt bé l’historiador Josep Maria Torres i Ribé en la seva obra Felip V contra Catalunya. Va ser una cosa que no s’havia vist mai. Es va aplicar a la majoria de poblacions l’anomenat “diezmo de horca” pel qual 1 de cada 10 resistents era penjat, i els altres 9 eren enviats a les galeres en condicions similars a les dels esclaus (això podia variar, podia durar 7 o 15 anys).

Sin título
Retrat de Felip V.

Què volia aconseguir Felip V amb tota aquesta repressió? Que la por, el terror i la incertesa s’inserissin per sempre més dins del cor i ànima dels catalans. Que se’ls fiqués al cap que vivien en un estat de guerra permanent on la justícia militar era la que manava, on aquella Catalunya que havia gaudit de lleis pròpies, institucions, privilegis, furs, constitucions i llibertats ja no existia. Aquests drets quedaven esborrats per sempre més per donar pas a un model d’estat absolutista i centralitzador, on les decisions es prenien des de Castella i s’implantaven sense cap mena de dilació.

Des de Catalunya, què va suposar la batalla de Barcelona? Ja us ho podeu imaginar: la lluita a vida o mort per la supervivència com a poble, per preservar tot allò que s’havia forjat en els segles medievals i moderns i que feia tant característica la nació catalana. Per això es va decidir resistir a ultrança, perquè no volien perdre tot el que havien aconseguit al llarg de la seva història i els havia caracteritzat per sempre més (la llengua, les institucions, el dret, el comerç, l’economia, els privilegis, les constitucions i les llibertats). Però en cap moment és una lluita per un procés de secessió. És una lluita per fer front a un candidat al tron, que volia imposar un model polític que en el fons perjudicaria i arruïnaria el model polític, econòmic i comercial català. És per això que els catalans es van decantar finalment per l’arxiduc Carles III, ja que a part del fet que aquest candidat se’l va veure amb més bons ulls, responia millor als interessos de Catalunya establir  un model polític, econòmic i comercial calcat al britànic, holandès i alemany.

La repressió sobre les persones s’ha analitzat en base als consells de guerra, als judicis sumaríssims, a la documentació, les cartes i decrets que historiadors han treballat. Totes les bombes que van caure a la ciutat s’han excavat i totes estan documentades, a dia d’avui s’han calculat exactament 30.068 bombes. Es calculen uns 7.000 morts en la batalla de Barcelona, uns 6.000 morts pel terrorisme borbònic i uns 25.000-30.000 exiliats (en un país de 400.000 persones). Molts dels exiliats se’n van anar a Viena, a posar-se sota les ordres de l’arxiduc Carles III, que allà es va proclamar emperador sota el nom de Carles VI. També, els exiliats van fundar una ciutat a Tamesvar, anomenada Serjara. Francesc de Castellví ens ho relata molt detalladament, és un d’aquells personatges que els historiadors agraeixen i molt, perquè gràcies als seus relats, cartes, escrits i sobretot les famoses Narraciones Históricas sabem molt més de la repressió a les persones i també com es va desenvolupar la vida en aquesta ciutat fundada per exiliats austriacistes catalans. Els principals dirigents i caps militars de la defensa de Barcelona van ser empresonats i morts, com va ser el cas del general Batet i Antonio de Villarroel, aquest últim mort a les presons borbòniques de La Coruña. Un cas singular és el del general Moragues, que va ser esquarterat. El seu cap va ser penjat a dins d’una gàbia al portal del mar i, tot i les súpliques de la seva dona perquè el despengessin, la gàbia no es va treure fins al cap de dotze anys. Felip V havia donat instruccions a Berwick sobre què havia de fer amb la població de Catalunya: “es mereixen ser sotmesos al màxim rigor segons les lleis de la guerra perquè serveixi d’exemple per a tots els altres súbdits que, a semblança seva, persisteixen en la rebel·lió”.

villarroel
Retrat d’Antonio de Villarroel.

A finals del 1714 el Capità General, que era el marquès de Castelrodrigo va auspiciar la celebració d’un acte ritual de l’abolició dels privilegis i les constitucions. Es volia fer entrar en l’imaginari que no només s’havia produït la derrota, sinó que aquesta era irreversible i era necessari destruir i abolir els privilegis i les constitucions per esborrar-los de la memòria catalana. D’entrada tots els nomenaments, títols i càrrecs atorgats per Carles III van ser decomissats i cremats. Tots els exemplars de les constitucions resultats de 1706 van ser requisats. Tot allò que havia escrit Narcís Feliu de la Penya (un dels grans ideòlegs dels austriacistes) va ser liquidat. Les obres anteriors o posteriors del 1714 considerades contràries a Felip V van ser prohibides. Va ser decretada una estricta censura d’impremta sota un ferri control per part del Consell de Castella. Desenes de pobles i vil·les van ser incendiades, com per exemple Sallent, Prats de Lluçanès, Oristà, Torelló, Sant Feliu de Sasserra, Espinelves, Viladrau, Arbúcies, Manresa, Vilassar de Dalt

Dos dies després de la capitulació de Barcelona, José Patiño, la mà dreta de Berwick i l’encarregat de la repressió a Barcelona, va anar a la seu del Consell de Cent per dissoldre’l. Es van endur llibres, documents, insígnies dels consellers; van recollir més de 40 banderes de la milícia gremial, la famosa Coronela, que havia defensat a mort la ciutat durant més de 14 mesos; van agafar el penó de Sant Jordi i el de Santa Eulàlia entre d’altres, i tot va ser portat direcció a Madrid.

El duc de Berwick,  un militar d’origen anglès (fill bord del rei d’Anglaterra a les ordres del rei de França) va ser qui va agafar el relleu del setge de Barcelona des de finals de juliol del 1714 i va aconseguir fer capitular a la ciutat. Va imposar una multa a tots els que es trobaven a Barcelona i una altra als que estaven a les esglésies i als convents per tal de pagar el botí que tant esperaven.

berwick
Retrat de James Fitz-James, duc de Berwick.

Berwick entrà a la catedral de Barcelona i obligà els dirigents de la resistència a agenollar-se davant seu, llavors allotjà a 10.000 soldats a Barcelona, es començà a planificar la destrucció de castells i masies fortificades i es van tirar els arbres de les vores dels camins per tal d’evitar que es fessin assalts i emboscades a les patrulles borbòniques. Una altra mesura que no es va voler aplicar va ser l’obligació  que la gent visqués en zones de poblament concentrat per tal de bombardejar-les millor en cas d’amotinaments o possibles futures revoltes. Es van retallar molts castells retallant elements defensius com merlets, baluards, torres i muralles.

Les campanes de Barcelona també van ser víctimes de la repressió borbònica, un cop es va entrar a Barcelona el marquès de Castelrodrigo va ordenar despenjar les campanes de la ciutat, les mateixes que havien tocat dia i nit a defensar la ciutat de l’enemic, que estava fora muralles. Es va ordenar fondre-les i del ferro fos es van fer canons que es destinarien a la Ciutadella per tal de bombardejar la ciutat, si aquesta es tornava a revoltar o amotinar durant l’ocupació borbònica.

Pel que fa a la Ciutadella, és un dels temes més coneguts sobre la repressió de Barcelona. La Ciutadella va ser una fortalesa ideada per un dels enginyers militars de Felip V, anomenat Joris Prosper van Verboom. Aquesta fortalesa tindria una única funció: tenir atemorida la ciutat, controlar la seva població i reprimir a canonades les “possibles” revoltes que els barcelonins provoquessin. Aquesta Ciutadella és un cas excepcional a tota Europa, no solament per les funcions que se li atribuïren, sinó perquè, a més, la seva construcció s’ordenà fer-la al Barri de la Ribera, un barri de menestrals i mercaders. Van tenir la idea monstruosa de fer enderrocar 800 cases, destruïdes pels seus propis habitants, i portar cada pedra a una altra zona on es destinaria tota aquesta amalgama humana, el que avui dia és la Barceloneta. Es calcula que aquesta gent suposava el 10% de la població barcelonina i que eren aproximadament 4.000 persones, que van estar durant dies i mesos vivint en barraques a la platja, esperant a que es construís el barri on s’havien d’instal·lar.

ciutadella
Plànol de la ciutat de Barcelona al 1714. A la dreta es pot veure la fortificació de la Ciutadella.

També es va voler desarmar a tota la població de Catalunya. A les noves autoritats no els interessava que la gent anés armada, i tampoc ho volien, perquè era un privilegi que atorgaven les constitucions catalanes i que ara els borbons s’encarregaven d’esborrar per sempre. Es van decomissar unes 72.000 armes, de les quals 62.000 eren armes de foc, i, d’aquestes, 29.000 eren escopetes i fusells. Tot això es fa perquè hi ha guerrilles, que després de la guerra segueixen fent emboscades als borbons. Podríem dir que eren semblants als maquis durant el franquisme. Els borbons per parar això van ordenar fer esquadres, que són l’origen dels actuals mossos d’esquadra, amb la missió de frenar i eliminar qualsevol tipus de rebel·lió, emboscada o sabotatge, i per suposat, eliminar qualsevol tipus d’enemic polític contrari al règim de Felip V. Un dels caps més importants d’aquesta resistència és Joan Barceló, àlies “carrasclet”, un personatge molt rellevant però eclipsat per d’altres que s’ha considerat més importants per part de la historiografia.

En l’àmbit lingüístic, per una monarquia absoluta que té com a model l’estat francès, la llengua catalana és ja d’entrada un obstacle per a l’assoliment de la uniformització, perquè la llengua catalana té a inicis del XVIII un estatus important i no és fàcil relegar-la a l’àmbit privat. El castellà va passar a ser l’idioma de tots els àmbits de l’administració borbònica (des de la reial audiència fins a l’àmbit municipal). El castellà no existeixia a Catalunya, el 1714, i es va imposar de manera brutal. Els capellans tornen a escriure en llatí, perquè no sabien escriure ni parlar en castellà i tampoc els alcaldes dels municipis a finals de 1714. A més, el volen imposar en les prèdiques, obligant a fer els sermons en castellà. Es pretenia “conseguir el efecto sin que se note el cuidado”, és a dir, Patiño considerava que el català o el fet que els catalans parlessin en un altre idioma, al seu entendre, no podia ser permès. La història de la llengua catalana al segle XVIII  mostra els intents reiterats i reeixits de bandejar-la de tots els àmbits públics de prestigi. Les disposicions oficials contra l’ús del català en temps de Carles III van ser abundants. El 1768 s’obliga per la Reial Cèdula de Aranjuez que l’ensenyament de primeres lletres, de retòrica i de llatinitat es faci en castellà i que el català desaparegui de l’escola. Una altra cèdula, 4 anys després, mana que tots els mercaders i comerciants han de portar els seus llibres en castellà. El 1825, en un altre segle però amb la mateixa retòrica, queda per escrit que la gramàtica i la ortografia siguin en castellà. Al 1862 la llei de notariat prohibeix els contractes i escriptures i testaments redactats en català, i finalment una ordre de 1867 dicta que no s’admetran a censura les obres de teatre que estiguin redactades en qualsevol dels dialectes. La controvèrsia sobre el català a dia d’avui emana d’aquestes fonts.

nova planta
Document del Decret de Nova Planta de 1716.

Finalment, caldria parlar del famós Decret de Nova Planta, que es va promulgar al 1716. D’aquest decret interessa primer de tot el nom, Nova Planta: volien fer tabula rasa, i un país nou, volien bastir un nou marc per a Catalunya. La gran part de les seves disposicions fan referència als tribunals catalans, però a partir d’aquí es farà una disposició que serà piramidal. Al capdamunt hi haurà el Capitán General al qual s’atorga totes les funcions que tindrà el virrei i serà com una mena de cap militar a  Catalunya. Tenia un poder il·limitat, sempre per sota del monarca. No tenia limitacions perquè no hi havia institucions catalanes que regulessin les seves accions. Aquest actuarà juntament amb la Reial Audiència,  que ha de formar el “real acuerdo”, que es coneix com el “real desacuerdo” per tots els problemes que hi va suposar. Aquesta nova estructura de poder implica també un canvi en la divisió territorial. S’implanten els corregiments i s’aboleixen les vegueries, cosa que afectà l’àmbit municipal. Deixaren d’existir comuns i universitats (solament es permet la Universitat de Cervera), i es crearen els ajuntaments borbònics. S’acabaren les assemblees de veïns que deliberaven, els càrrecs de conseller, paer i cònsols; tots són substituïts per regidoresTota ombra de participació ciutadana queda morta. Aquella gent actuaria a l’ajuntament per servir els interessos del rei i de Madrid, fent de corretja de transmissió per tal de fer complir les ordres que venien del monarca i que s’implantaren sobre la població.

Aquests són alguns dels efectes que tingué la derrota catalana en la Guerra de Successió. Realment, és molt necessari conèixer amb exactitud la repressió que els borbons van exercir al nostre país, a la seva gent, a les seves institucions, a la seva llengua, al seu dret, a les seves ciutats, al món universitari, als seus símbols… Una de les feines més importants, doncs, que tenim els historiadors, pel que fa a aquest procés d’implantació de la monarquia borbònica, és l’explicació de tota la maquinària de repressió que la va acompanyar.

Tot això s’ha de saber perquè són els fonaments de la relació entre el territori català i l’Espanya borbònica, que es va encunyar a principis del segle XVIII, i el seu coneixement sense enganys – i evitant posicionar-nos – és transcendental per resoldre els litigis que són latents encara.

 

Read More

 

Sovint, quan algú imagina la situació del món de la cultura a l’Edat Mitjana, li ve al cap la imatge dels “anys foscos”. Cal dir, però, que aquesta concepció romàntica de l’Edat Mitjana com a època d’absoluta foscor en el camp intel·lectual no va ser pas certa. Un dels elements que van ajudar a mantenir viva la cultura i el coneixement van ser els monestirs, com el que centra el present article: el monestir de Santa Maria de Ripoll.

Si es parla de la tasca cultural del monestir de Ripoll a l’Edat Mitjana, doncs, és necessari parlar de l’element que va fer possible la pervivència i transmissió de la cultura: l’scriptorium, l’espai físic on els monjos del monestir copiaven els còdexs que viatjaven per Europa. No tots els monestirs es van poder permetre el fet de posseir un scriptorium de qualitat. Per tal de tenir-ne un calien uns medis econòmics prou importants per a procurar-se el proveïment de còdexs i, a més, per a instruir copistes capaços de fer les transcripcions amb una certa traça. Calia tenir, o demanar en préstec a d’altres monestirs o catedrals, els còdexs que es volien copiar. El cap de l’scriptorium era l’encarregat de controlar tot el procés de creació del còdex: la preparació del pergamí, de les tintes i dels colors, la selecció dels textos a copiar i la seva correcció. Havia de decidir l’ornamentació més adient a cada còdex i la relligadura més adequada a la funció per la qual havia estat transcrit, la qual podia ser múltiple: la lectura privada o pública, l’ús escolar o el litúrgic, fet per a la pròpia biblioteca o per encàrrec d’una altra institució, les quals coses podien determinar el grau de senzillesa o de luxe del còdex. Ripoll, fundat al segle IX, gràcies al seu origen comtal i per la bona situació econòmica de la que va gaudir des del principi gràcies a les moltes possessions amb què va ser dotat, va situar-se ben aviat en el grup dels monestirs capaços de muntar un scriptorium propi.

Tot i aquesta importància del l’scriptorium de Ripoll, molts dels fons manuscrits de biblioteques i arxius –com és el cas del propi Ripoll- no representen pas, ni de lluny, tot el que va sortir dels centres productors dels segles IX al XII, ni el que eren les biblioteques monàstiques. Sovint els còdexs conservats són producte d’una arribada posterior; les biblioteques en posseeixen de fora i n’han perdut de propis. Tampoc s’ha d’oblidar que se’n van produir per a exportar o vendre; alguns van ser espoliats.

 

portada ripoll
La famosa portada del monestir de Ripoll -del segle XII-, repleta de figures en relleu, amb representacions bíbliques. Aquesta portada va esdevenir una autèntica Biblia pauperum -Bíblia dels pobres-. La portada representa la “cirereta del pastís” de la cultura ripollesa de la millor època.

 

Dels llibres i manuscrits produïts a l’scriptorium de Ripoll molts s’han perdut amb el pas dels anys, la gran majoria van ser destruïts a l’incendi de l’agost del 1835, que va destruir part del monestir i la seva biblioteca. La major part dels còdexs restants, però, són conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Tot i així, les obres artístiques més interessants relacionades amb l’scriptorium de Ripoll es troben a la Biblioteca Apostòlica Vaticana i la Bibliothèque Nationale de França, a París.

El monestir de Santa Maria de Ripoll, com a institució que tenia scriptorium posseïa, naturalment, una llibreria o armari de llibres, és a dir, el que actualment s’anomena una biblioteca. Hi havia bisbes i altres personatges que tenien la seva col·lecció particular de llibres: relacionat amb el cas de Ripoll es té constància per mitjà del notable Salomó, que per motiu de lliurar el seu fill Ermengol a Ripoll, li donava també una vintena de títols (abans del 1047). Les donacions freqüents de llibres en petites quantitats demostren que se’n trobaven en mans privades de clergues i laics molts més dels que sembla.

El brevis del 1047 de Ripoll, consignava 192 llibres, probablement als armaris a prop de la sagristia, i en tenien uns seixanta més a l’scriptorium escola, sense comptar-ne els 5 que havia deixat a Santa Maria de Montserrat, però que també apareixen en el registre, la qual cosa fa pensar que separa els llibres de l’escola scriptorium dels de la sagristia el fet que en l’inventari del tresor d’aquesta compta «cent noranta-dos llibres sense fer-ne el llistat»; en el brevis librorum, a més d’incloure-hi el famós psalteri argentat, separa els primers cent noranta-dos llibres dels libri artium -llibres de l’escola monàstica-, el que fa suposar que els següents eren en un altre local.

En recull d’obres que van passar per l’scriptorium de Ripoll trobem des de religioses a científiques, passant per gramàtiques, etc. la qual cosa demostra la riquesa cultural que va assolir el monestir durant aquells anys i els contactes que es van produir entre diferents territoris europeus i Ripoll a rel de la confecció d’aquestes obres. A continuació farem un repàs de les obres més rellevants que van passar pel monestir.

 

mapa peninsula
Imatge del manuscrit ACA, Ripoll 106 on apareix el mapa fet a Catalunya més antic que es coneix, en ell podem observar una representació sintètica de la Península Ibèrica.

 

Una de les obres més interessants de les actualment conservades és el manuscrit ACA -Arxiu de la Corona d’Aragó-, Ripoll 106. Es tracta d’un còdex miscel·lani situat a mitjan segle X. La riquesa i el valor d’aquest manuscrit es troba en la presència corpus de gromatici ueteres, és a dir, els tractats de tècnics (agrimensores) romans que van recórrer i mesurar l’imperi. Hi apareix una carta de Juli Cèsar (epistola Iulii Caesaris), associada sovint als tractats dels agrimensors. El motiu pel qual aquesta carta els és sovint relacionada pot ser degut al fet que Cèsar, després d’haver vençut els seus enemics, s’hauria dedicat a «sembrar» ciutats arreu dels territoris conquerits. Aquest recull aplega diverses instruccions sobre la divisió del territori en parcel·les, la irrigació, els mètodes culturals; el text acompanyat de nombroses figures té una finalitat clarament pràctica. Ripoll, un monestir ric, com s’ha dit anteriorment, necessitava els serveis de l’agrimensura per a garantir les seves propietats.

Breviari de música
Imatge del foli 49 del manuscrit ACA, Ripoll 42 que pertany al Brevari de música fet pel monjo Oliba. Aquesta obra consistia en una compilació de tractats de música, disciplina també inclosa en el quadrivium.

Per tal d’il·lustrar el capítol titulat De segregacione prouinciarum ab agustalibus termini, apareix el mapa català més antic que es coneix fins ara: en la descripció que es fa d’Hispània hi ha intercalat un mapa extremadament sintètic i esquemàtic, que per l’interès que mostra per les ciutats mediterrànies sovint s’ha atribuït a la mà d’un català. Dins d’un espai pentagonal allargat en vertical hi consten encerclats i en lletres capitals i uncials els noms de les ciutats següents: NARBONA, IMPURIAS (Empúries), IERUNDA (Girona), BARCHINONA (Barcelona), TERRACHONA (Tarragona), CARTAGO (Cartagena); UIGRANCIA CIUITAS (correctament escrit seria Brigantia o Brigantium que s’acostuma a identificar amb La Corunya), BRACARAM (Braga), GADIS (Cadis). Les ciutats estan col·locades exactament a l’invers del que tocaria en un mapa modern: les atlàntiques, a la dreta i les mediterrànies a l’esquerra. En aquest costat i al sud s’hi veuen tres grans peixos, que indiquen la mar. Al costat esquerre superior hi ha dibuixats esquemàticament uns vegetals que potser indiquen boscos; hom es resisteix a pensar que assenyalin muntanyes, ja que aquestes haurien d’estar situades entre Narbona i Empúries. Es creu que la intenció del cartògraf era més geopolítico-eclesiàstica que estrictament geogràfica, almenys pel que fa a Catalunya: Narbona era aleshores la metròpoli de les seus episcopals catalanes. En l’angle superior, que queda al damunt de l’espai marítim dels peixos i el que se suposa selvàtic, hi consta UUASCONIA (Bascònia o Gascunya). A l’angle superior dret s’hi llegeix MARE TERRENO, que indicaria potser el Mediterrani (més que l’Atlàntic) contraposat a Bascònia.

 

Aquest manuscrit conté també textos de dues disciplines més del quadrivium -conjunt de quatre de les set arts liberals: aritmètica, música, geometria i astronomia- que van tenir una gran fortuna a Ripoll: l’aritmètica, seguint Boeci i l’astronomia aplicada al còmput pasqual, a partir de Beda. Diverses taules calendàries i regles de còmput també consten a l’obra. Es tracta, evidentment, d’un llibre escolar, per a l’ensenyament de les matèries del quadrívium, al qual Gerbert d’Orlhac segurament va tenir accés -tal com veurem en la següent entrega-.

Un altre manuscrit a destacar és l’ACA, Ripoll 74. Aquest és un dels manuscrits del segle X sorgits del taller de Ripoll, o potser adquirits durant l’abadiat de Guidiscle (970-979) o de Sunifred (979-1008).

És una obra de contingut miscel·lani, en el qual s’hi troben tractats de gramàtica, lexicografia, música, matemàtiques, geometria, història natural, etc. També hi apareixen diversos extrets de les Etymologiae d’Isidor de Sevilla.

Una altra prova de l’interès científic dels monjos del monestir de Santa Maria de Ripoll és el manuscrit ACA, Ripoll 59 el qual consta de 319 folis. Aquest còdex també se situa en el darrer terç del segle X, durant els abadiats de Guidiscle i Sunifred. Conté divuit llibres de l’Ars grammatica de Priscià, que, juntament amb Donat, constituïen les grans autoritats gramaticals de tota l’Edat Mitjana. El còdex també inclou càlculs astronòmics, un calendari medicolitúrgic i taules i textos de còmputs presos de Beda. En els seus glossaris també apareixen glosses extretes de les Etymologiae d’Isidor.

La decoració d’aquest manuscrit té una forta influència dels models mossàrabs de l’interior de la península que van arribar al monestir de Ripoll a les darreres dècades del segle X i inicis de l’XI.

El manuscrit ACA, Ripoll 83 és un còdex compost per 117 folis que contenen, en primer lloc, el Comentari de Boeci a les Categories d’Aristòtil. Al vers del darrer foli apareixen uns fragments de la Tebaida d’Estaci. Aquesta obra va ser confeccionada al mateix scriptorium de Ripoll o bé va ser una adquisició feta durant els abadiats de Gudiscle (970-979) o Sunifred (979-1008), és a dir, durant l’etapa anterior a Oliba, entre els segles X i XI.

Un altre manuscrit que inclou textos del quadrivium és el manuscrit ACA, Ripoll 46, datat al tombant de l’any 1000. Es tracta d’un còdex en pergamí, de 88 folis, del segle X. Pel que fa al seu contingut, a part dels fragments de la Lex visigotorum, i els textos gramaticals (Beda, Usuard, Donat, etc.), interessa destacar el foli 21, el qual inclou tot un seguit de diuersa -matèries miscel·lànies-: taules de kalendes, idus i nones en relació als dies de cada mes, algunes consideracions sobre les formes de datació i el càlcul de les dates importants, càlcul de les durades en relació als mesos lunars, etc.

Per la seva banda, el còdex científic més destacable del fons de Santa Maria de Ripoll, és el manuscrit ACA, Ripoll 225 al qual es va identificar com el que en l’inventari fet el 1047 apareix encapçalat per l’epígraf Liber de horis, el qual és un petit còdex de pergamí de 105 folis.

El manuscrit ACA, Ripoll 225 és el reflex de l’inici del procés de transmissió d’una astronomia molt més elevada que la que sol aparèixer en la resta de manuscrits que figuren en moltes biblioteques medievals, com ara els que transmeten els textos de les Etimologies d’Isidor de Sevilla, del De temporum ratione de Beda, etc. Respecte del seu contingut, inclou, entre d’altres, diversos textos relacionats amb l’astrolabi: dos relatius a la manera de construir-lo o de traçar-lo i tres sobre els seus usos i aplicacions. A aquests textos cal afegir-li un altre, el qual és, fonamentalment, una descripció de l’instrument que empra materials dels textos ja citats. Altres instruments astronòmics que apareixen en els textos són l’esfera celeste i el quadrant.

A part d’aquests textos, destaca també un text descriptiu d’un tipus de rellotge monàstic, un rellotge d’aigua proveït d’un dipòsit d’aigua, amb la funció de fer sonar a unes hores determinades unes campanes, i un text descriptiu d’un quadrant solar o rellotge de sol.

L’ACA 225 és molt interessant pel fet de que aquest manuscrit és una mostra clara de la transmissió del coneixement clàssic a través de les fonts àrabs. Pel que fa a aquestes fonts àrabs en les quals es va inspirar el manuscrit ACA, Ripoll 225, cal parlar del cas més clar, el tractat d’astrolabi d’al-Khwārizmī per a les Sententie astrolabii. Cal citar també l’escola de Maslama de Madrid per a la taula d’estrelles del De mensura astrolabii, la versió més antiga de la qual apareix en un manuscrit del segle XI on apareix la traducció llatina d’una versió àrab del Planisphaerium de Ptolomeu, el qual fou estudiat en profunditat per Maslama de Madrid. També cal situar l’escola de Maslama de Madrid com a font principal per a diverses taules de climes que apareixen en els textos de l’ACA Ripoll, 225. Una altra font és al-Battānī per a l’esfera celeste. Pel que fa al quadrant amb cursor, es planteja la possibilitat d’existència de dues fonts: la primera seria oriental, d’entre els segles IX o X; la segona és atribuïda per Abū ‘Alī al-Ḥasan al-Marrākushī (el Caire s. XIII) a l’astrònom de Toledo Ibn al-Zarqalluh/Azarquiel (mort el 1100).

Aritmètica Boeci
Imatge del foli 56 del manuscrit ACA, Ripoll 168 on apareix un extracte de l’Aritmètica de Boeci, obra indispensable a l’hora d’ensenyar el quadrivium.

Un altre còdex que crida l’atenció és l’ACA, Ripoll 168, de 91 folis en pergamí i que conté el tractat De arithmetica de Boeci. El manuscrit és interessant tant pels molts dibuixos explicatius que acompanyen el text com per la connexió que també estableix amb el món àrab i els seus coneixements científics. Presenta glosses marginals en lletra cursiva visigòtica i altres en àrab, la qual cosa indicaria un viatge i estada entorn de Còrdova o Toledo. Els responsables de les glosses en àrab serien els monjos mossàrabs vinguts a Catalunya, els quals també van traduir obres científiques de l’àrab al llatí o coautors d’aquesta juntament amb Sunifred Llobet o algun altre.

El manuscrit Vat. Reg. lat. 123 és un  manuscrit de 223 folis en pergamí. Aquest interessantíssim còdex miscel·lani que aplega materials diversos, principalment de caire astronòmic i cosmogràfic, de diferents autors (Higí, Plini, Macrobi, Isidor, Beda, etc.) ordenats en quatre llibres: De Sole, De Luna, De natura rerum i De astronomia ha atret des de fa molt de temps l’atenció de nombrosos estudiosos.

El manuscrit va romandre al monestir de Sant Víctor de Marsella des del saqueig patit a Ripoll a partir del 1070, fins a mitjan segle XVII, data a partir de la qual va passar a engruixir la nova col·lecció de la reina Cristina de Suècia. Finalment el papa Alexandre VIII, arran de la seva mort el 1869, va encarregar la compra de tota la seva biblioteca de la reina sueca, el qual va passar al fons de la Biblioteca Apostòlica Vaticana.

Les miniatures sobre figures zodiacals i constel·lacions que apareixen al llibre De astronomia (una cinquantena reunides en dues sèries) constitueixen un altre dels tresors d’aquest manuscrit. No va ser fins el 1912 que van rebre l’atenció dels estudiosos quan se les va relacionar amb l’activitat creadora dels monjos ripollesos coneguts d’aquell període: Oliba, Gualter i Arnau.

Així, doncs, a través d’aquest petit repàs a les obres més interessants de Ripoll hem pogut veure com el monestir i el seu scriptorium van permetre la transmissió de la cultura clàssica al nostre país i, fins i tot, contactes amb el món científic musulmà.

En la següent entrega sobre el monestir de Ripoll parlarem sobre un dels estudiants d’”Erasmus” més famosos que van passar per terres catalanes: Gerbert d’Orlhac, el futur papa Silvestre II, l’home més intel·ligent de l’any 1000.

 

 

Read More

La història oficial apunta que el carlisme va néixer en mateix llit de mort de Ferran VII. Que la mort del monarca l’any 1833 va obrir un conflicte successori en el marc de les disputes entre absolutistes i liberals que va desembocar en la guerra civil. No és cert. En aquest article veurem com el carlisme era una idea madura ja a les acaballes del regnat de Ferran. La Revolta dels Malcontents o “Del rei cap per avall” s’ha de llegir com un primer intent d’insurrecció clarament carlista abans de la mort de “el Deseado”. Vegem-ho:

El fracàs liberal

Tirando una línea desde Balaguer por Solsona, Berga y Ripoll a S. Lorenzo de la Muga, los facciosos son poseedores tranquilos de todo el terreno que media entre ella y el Pirineo”. Això es podia llegir a la premsa barcelonina l’estiu de 1822. Qui són aquests “facciosos”? Ex-guerrillers de la Guerra del francès, ultrareialistes, absolutistes… antiliberals. Encara no fa tres anys de la instauració del primer govern liberal de la història espanyola i les seves institucions es mostren incapaces de controlar bona part del Principat. Una persistent crisi econòmica agreujada per la sequera, l’increment dels impostos i la política d’amortització de béns de l’Església són alguns dels motius de la desafecció popular contra el govern. Tot està a punt perquè sectors dels dos col·lectius més directament perjudicats pel liberalisme, aristocràcia i clergat, posin en marxa el que Jaume Torras anomena “la politització del descontentament”.  Quan l’any següent, a petició de Ferran VII, el duc d’Angulema creui la frontera al capdavant dels Cent-mil Fills de Sant Lluis per fer caure el govern, aquests escamots encapçalaran l’avanç de l’exèrcit francès. A principis de novembre de 1823 el cos de Rafael del Riego penja del coll a la Plaza de la Cebada de Madrid i Ferran VII torna a ser rei absolut. És la fi del Trienni Liberal. 

malcontents 2

Una restauració insatisfactòria

Reinstauració de l’absolutisme. Repressió sagnant dels liberals mal anomenats “negres”. Censura, por i clandestinitat. Malgrat tot, la situació econòmica no millora, el descontentament popular persisteix i el projecte reaccionari no convenç a tothom. La incapacitat tant dels uns com dels altres d’imposar-se obre la porta a l’enquistament del conflicte polític. L’estat se sumeix en el desgovern i perd de facto el control sobre part del territori. Aquest fet s’acusa més a la perifèria peninsular. La pèrdua de control territorial afavoreix la consolidació i organització dels sectors descontents.

Els primers a posar la mà al pedrenyal no seran els liberals. Aquests, encara escarmentats per la repressió, romanen en la clandestinitat. Els primers a sortir de casa amb les armes encebades i esperonats per la benignitat del govern seran els absolutistes radicals. Veterans de les partides antinapoleòniques durant la guerra del francès i que poc després havien contribuït arma en mà a la caiguda del govern liberal. Excombatents coneguts com a Voluntaris Reialistes a qui l’estat concedia paga pels serveis prestats però que havien sigut exclosos de les files de l’exèrcit regular. Molts d’ells camperols o menestrals que la situació econòmica havia deixat desocupats. Guerrillers experimentats i aguerrits moguts per la nostàlgia i les profundes conviccions religioses. La seva decepció amb la realitat era proporcional als esforços que havien dedicat a la causa del rei Ferran. El rei Desitjat. Decebuts per la materialització de la darrera restauració de l’absolutisme d’ençà del 1823, posen les esperances en el seu germà Carles, qui s’ha forjat una aurèola de defensor a ultrança del reaccionarisme.

Abril de 1827. Un grup indeterminat d’homes armats intenta prendre Tortosa.  Sembla ser que compten amb col·laboradors a l’interior de la ciutat. Famílies aristocràtiques i el bisbe Víctor Damián Sáez. Es tracta d’una primera acció simbòlica i molt ambiciosa. L’objectiu era induir a un aixecament generalitzat i activar els grupuscles instigadors com la famosa societat secreta ultra reaccionaria  “El Ángel Exterminador” que Pere Anguera situa a  Poblet. El pla fracassa. Només s’alcen algunes petites partides al sud del país que són abatudes amb facilitat. A finals de mes el govern concedeix un indult i a inicis de maig la situació sembla controlada.

Mentre a l’Ebre i al camp de Tarragona regna una calma tensa, les autoritats comencen a sentir preocupació per la presència de grups armats a la província de Girona. Arriben notícies d’assalts a pobles i els testimonis parlen de conductes estranyes que fan pensar en quelcom més que una mera reacció irada. Quan entren als pobles, els assaltants fan ostentació de simbologia antiliberal, realitzen proclames contra els francesos i criden visques a la Santa Inquisició. Fins aquí res de nou. Però allò que inquieta a propis i estranys -com posen de manifest els informes del cònsol francès- és que parlen d’un Carles -germà del rei- a qui anomenen Carles Cinquè i duen imatges del rei Ferran VII de l’inrevés. El poble els comença a conèixer com “els revoltats del rei cap per avall”. També sorprèn la capacitat econòmica, material i organitzativa que demostren. Per a molts resulta evident l’existència d’una conspiració política planificada. Intrigues de palau i qui sap si orquestrades pel propi germà del rei. En paraules de l’agut fiscal Juan Dehesa: “Des del principio de la sedición hubo bastante dinero para comprar caballos, pagar oficiales, enganches y prest de 4 y 6 reales diarios a los soldados, lo que indica que alguna mano oculta los protege”.

Malgrat tot, els revoltats topen amb serioses dificultats a l’hora d’estendre la revolta. El que havia de ser la guspira d’un foc devastador no passa de flamarada. Molta gent que podria simpatitzar amb la causa no veu gens clar l’atac descarnat a la figura del monarca. Josep Fontana ha recollit el testimoni d’un perspicaç informador francès: “Veient l’esperit que anima avui determinada classe de la Península, es pot reconèixer d’entrada d’on surt la indignació de la revolta, i entreveure, fins i tot, que determinats projectes han estat confessats massa aviat”. Cal un canvi de rumb.

En els següents mesos el caràcter declaradament carlí s’abandonarà segurament per la impopularitat d’aquest tipus de posicionaments entre la població. El discurs vira clarament cap a les proclames tradicionals de la revolta camperola d’Antic Règim: crítiques descarnades als governants i apel·lacions a l’Església i l’arbitratge del rei, figura neutral i paternal. Els pilars de l’Absolutisme: Església i Monarquia. “Visca el rei! Mori el mal govern!”. Ferran VII té la voluntat segrestada pels membres del govern, traïdors a sou del liberalisme i de l’enemic francès.

malcontents 3

La presència de malcontents creix a Vic, Girona i Figueres. En un primer moment es tracta de grups petits que eviten les poblacions grans. Es mantenen gairebé sempre a les muntanyes i només baixen per a fer incursions de caire guerriller. Davant l’arribada de forces regulars, la resposta d’aquests grups acostuma a ser la dispersió, i rarament s’hi enfronten. A finals d’estiu, a mesura que la finalització de la sega posa els braços dels camperols a la mercè dels reclutadors, la revolta es consolida sobre zones més àmplies de territori. Unir-se als revoltats pot resultar una forma seductora de passar l’estiu, que al camp és sinònim de desocupació, a més d’una activitat rendible, ja que els revoltats reben soldada i pel que sembla força generosa.

Els líders del moviment acumulen força i atreviment. Les partides baixen al pla, s’hi mantenen i entaulen combats contra columnes mòbils de l’exèrcit regular. Els insurrectes es planten a les portes de ciutats importants com Girona i Figueres. Aquí Fontana sembla entreveure-hi l’ombra d’un pla premeditat: apoderar-se de Figueres, Vic, Manresa i després fer el salt fins a Solsona on el moviment compta amb el suport implícit del Bisbe. No es tracta de pura indignació. En els territoris que controlen posen en marxa mecanismes i estructures polítiques. Edifiquen una rèplica de l’estat en base al seu programa polític. Quan prenen Manresa s’instaura la Junta Superior Provisional del Govierno del Principado. Funden fins i tot un diari: “El catalán realista”.

Amb Manresa s’apoderen de Vic, Cervera i Berga. De la mà del reputat reialista Joan Rafí Vidal, el moviment fa el salt al sud i a inicis de setembre cauen Valls i Reus. Aquesta darrera, ciutat de primer ordre econòmic i demogràfic. El 10 de setembre es posa setge a Girona i el 19 a Tarragona. A mitjans de mes el govern ha perdut el control del país. És incapaç de garantir la seguretat de viles i ciutats i molt menys la lliure circulació pel territori. En molts casos les poblacions del rerepaís estan incomunicades i l’exèrcit se sent seriosament amenaçat no només pels revoltats sinó fins i tot per la població local. Les xifres comunament acceptades parlen de 20.000 homes en armes en aquest moment de la revolta.

Principals escenaris de la revolta. La línia indica la traçada de Fontana com a probable pla d'actuació dels revoltats amb la finalitat de dividir i fer-se forts al Principat
Principals escenaris de la revolta. La línia indica la traçada de Fontana com a probable pla d’actuació dels revoltats amb la finalitat de dividir i fer-se forts al Principat

Com s’explica un despropòsit tal de l’administració davant el que segons la versió oficial eren poc més que bandits? En un context marcat per les convulsions polítiques, la inestabilitat, els pronunciaments i les intrigues de palau, el clima conspiranoic paralitzava l’administració i aplanava el camí a la revolta. Així ho descriu una font diplomàtica francesa: “Amb la incertitud de no saber si fan massa o massa poc, amb el temor que tots aquests manejos potser tenen l’aprovació secreta del govern, o almenys el suport d’un partit que exercirà sempre una temible influència en els afers del país, s’estimen més de restar en la inacció o afavoreixen secretament les empreses dels rebels”.  

La carta del rei, la carta guanyadora

Finalment, davant del perill que el moviment s’estengui a d’altres part del regne, el govern es decideix a fer moviments seriosos. Primerament destitueix el marquès de Capo Sagrado al capdavant de la capitania general del principat.  En el seu lloc hi col·loquen el sinistre Carlos de España, el comte d’Espanya. En segon lloc s’inicia la constitució d’un nou cos de combatents dipositaris de la confiança del govern: els “Tiradores del Rey”. Finalment, l’estat decideix jugar la carta del rei. El 22 de setembre Ferran VII es desplaça a Catalunya. La maniobra pretén desmuntar l’argument dels revoltats que apuntava en el sentit que els membres del govern tenien segrestada la seva voluntat. Ferran VII entra al principat amb la missió de convèncer els milers de revoltats que deposin les armes. Al seu pas, el moviment sembla perdre força i es desinfla. Són molts els que decideixen marxar cap a casa. Alguns fan el camí de tornada cap a l’exili i altres convençuts de les promeses de perdó reial simplement s’entreguen. El 2 d’octubre apareix el darrer número d’”El Catalán Realista” on simptomàticament podem llegir la notícia de l’entrada del rei a Tarragona.

El monarca s’hi estarà poc temps, al Principat. Durant la seva presència es respecten escrupolosament les promeses fetes als reialistes. Es constitueix un Consell Suprem de Guerra encarregat de jutjar els capitosts de la revolta. Una maniobra perfectament planificada allunya el monarca de Catalunya en direcció a València. Un cop Ferran travessa la frontera sud del Principat, el comte d’Espanya executa la repressió sagnant. Pressió indissimulada als magistrats i sentència exprés. Els principals dirigents de la revolta afusellats i posteriorment penjats. Es fa córrer la versió que el Capità General s’ha pres la justícia per la seva mà en acabar amb la vida dels patriotes que el rei volia perdonar. Resultat: el monarca torna a Madrid sense una gota de sang a les mans i amb la popularitat restablerta. Els mecanismes de preservació de l’aurèola mítica de la figura del monarca propis de l’absolutisme encara resulten efectius. malcontents 5Ferran VII tornarà al Principat l’abril de 1828 quan tot just fa un any de la revolta. De pas per Cervera, un prohom li llegirà en el claustre de la famosa universitat el següent poema:

Siempre te hemos querido
cual dulce padre y rey incomparable;
y aunque lo sucedido
en la última facción tan lamentable
fue crimen e insolencia,
en ella un loco amor tuvo influencia.
El francmasón taimado
hizo creer que el solio peligraba:
y el realista airado
ceba el fusil; pero al ver que erraba
y es libre el soberano,
deja pronto las armas de su mano
.”

Read More

 


Des de l’any 1359, quan el Bisbe de Girona Berenguer de Cruïlles va assumir la primera presidència de la Generalitat de Catalunya, fins arribar a l’actual cap de govern, Carles Puigdemont i Casamajó, el llistat oficial de Presidents ens diu que s’han succeït 130 molt honorables. Ara bé, igual que passa amb el llistat dels Sants Pares, hi ha figures que queden apartades o oblidades del llistat oficial. Avui m’agradaria recordar a dos caps de la Generalitat que, actualment, no consten a l’auca de Presidents i, tot i així, varen lluitar amb totes les seves forces per mantenir en peu una institució que penjava d’un fil.

L’any 1872, quan a Espanya regnava un monarca vingut d’Itàlia amb el nom d’Amadeu I, el Carlisme va revifar i va llançar-se als camps de batalla amb tota la força de la qual disposava. El pretendent Carles Maria de Borbó i Àustria-Este (Carles VII per als carlins) va fer una proclama cridant a la revolta el dia 15 d’abril de 1872, amb aquella proclama, a més a més, s’ordenava a la minoria carlina no prendre seient al Congrés dels diputats, les paraules del jove pretendent deien així: “El momento solemne ha llegado […]. Ordeno y mando que el día 21 del corriente se haga el alzamiento en toda España, al grito de ¡abajo el extranjero! ¡Viva España! “Yo estaré de los primeros en el puesto de peligro”. Tanmateix, uns dies abans del previst, el 6 d’abril, Joan Castells, tan bon punt va ser posat en llibertat del seu empresonament al Castell de Montjuïc, va formar una partida amb un grapat d’homes iniciant la Tercera Guerra Carlina a Catalunya.

Durant tot el segle XIX, els carlins varen intentar fer-se amb el poder mitjançant tres guerres civils: la Primera Carlinada va allargar-se des del 1833 fins al 1840; la Segona Carlinada, del 1846 al 1849, amb el nom de Guerra dels Matiners i, per últim, la Tercera Carlinada, que va anar del 1872 al 1876. És en el marc de la tercera guerra que els carlins, sota el comandament de Carles VII, varen fer clars gestos cap a la recuperació de les llibertats perdudes de Catalunya l’any 1714.

Pàtria-Furs-Rei, els legitimistes lluitaven per una organització totalment diferent de les Espanyes. D’entrada, volien acabar amb el laïcisme de certs sectors liberals i retornar a l’Església totes les propietats que li havien estat expropiades amb les desamortitzacions. A part, volien retornar a l’Església Catòlica la seva antiga preeminència dins la societat com a gestora de la moral pública. El concepte de Pàtria l’entenien com l’organització típica d’Espanya d’abans de l’entrada del model centralista i liberal, és a dir, volien una Corona Espanyola descentralitzada, amb principats i senyorius i, per aquest motiu, els furs (les lleis i privilegis de cada territori) estaran força presents en el discurs polític del Carlisme. Per últim, el Rei era el garant de tots els principis carlins, era el garant de les llibertats de cada territori, el garant de la posició de l’Església i el que havia de mantenir un pacte amb els súbdits per tal de conservar la corona. Aquest pacte entre el poble i el Rei mitjançant una confiança mútua era molt important en la cultura carlina ja que, en cas de trencar-se, els carlins reconeixien el dret a la insurgència, un dret que varen exercir contra Isabel II, Amadeu I, la Primera República i Alfons XII.

El primer gest important del pretendent Carles VII cap a les llibertats de Catalunya es va produir en la proclama de devolució dels furs als territoris de l’antiga Corona d’Aragó feta des de la frontera basca el mes de juliol de 1872. Al Principat es va tenir notícia de la devolució entre el juliol i el setembre quan va començar a circular una edició en català d’aquesta. Com veurem a continuació, la devolució foral constava de dues parts; la primera tenia un caràcter de declaració d’intencions i la segona part era una selecció dels principals furs vigents a Catalunya.

 

“Catalanes, aragoneses, valencianos:

 

El 2 de Mayo llamé desde Vera a todos los españoles, lleno de fe en la grandeza de la Causa, cuyo depósito me ha confiado Dios.

Lo que entonces era una esperanza será muy pronto magnífica realidad. Los cimientos de la Restauración del Trono de Recaredo están labrados con los laureles de Oñate y de Mañaría, de Urbasa, de Ceberio, de Más de Roig, de Arbucias, Tivisa y de Reus. El camino de la victoria está regado con la sangre de los mártires: en él escribieron sus nombres inmortales Ulibarri, Agastuy, García y Francesc.

Hoy, como entonces, pero con más aliento, repito con el orgullo de Rey de una nación heroica: Voluntarios que fijos los ojos en el cielo y en mi bandera corréis generosos al sacrificio, yo os admiro. Soldados de Pavía y de Bailén, que estáis bastante ciegos para ser mercenarios del extranjero, también admiro vuestro valor.  A todos os llamo, porque todos sois españoles; que la empresa salvadora comienza apenas y el mundo nos contempla sorprendido, espantada la Revolución, lleno el país de júbilo inefable. Sí, se acerca el día en que sean realidad mis vehementes aspiraciones.  Por lo tanto, amante de la descentralización, según consigne en mi carta-Manifiesto de 30 de Junio de 1869, hoy os digo pública y solemnemente:

Intrépidos catalanes, aragoneses y valencianos: Hace un siglo y medio que mi ilustre abuelo Felipe V creyó deber borrar vuestros fueros del libro de las Franquicias de la Patria. Lo que él os quitó como Rey, yo como Rey os lo devuelvo; que si fuisteis hostiles al fundador de mi dinastía, baluarte sois ahora de su legítimo descendiente.

Yo os devuelvo vuestros fueros, porque soy el mantenedor de todas las justicias, y para hacerlos, como los años no transcurren en vano, os llamaré, y de común acuerdo podremos adaptarlos a las exigencias de nuestros tiempos.   Y España sabrá, una vez más, que en la bandera donde está escrito Dios, Patria y Rey están escritas todas las legítimas libertades.

Vuestro Rey. –Carlos

 

Frontera de España, 16 de Julio de 1872.

Principales fueros vigentes en Cataluña,

1° La incorporación del Principado de Cataluña, lo mismo que los demás estados del reino de Aragón, Mallorca y Valencia a la Corona de Castilla es por vía de una unión federativa, que le permite conservar su antigua naturaleza, así en leyes y privilegios como en territorio y Gobierno.

2° La religión del Estado es la católica, apostólica romana.

3° El Rey de Castilla no puede ser reconocido por Conde de Barcelona, si antes no jura en las Cortes Generales de Cataluña guardar y defender los fueros y privilegios del Principado.

4° La sucesión en el condado de Barcelona está vinculada en la línea masculina de sus soberanos.

5° Deben celebrarse Cortes Generales en Cataluña cada año.

6° No puede imponerse tributo alguno que no esté votado en las Cortes.

7° La recaudación y administración de tributos están a cargo de la Diputación General de Cataluña.

8° No puede eximirse del pago del tributo general persona alguna de cualquier clase que sea, incluso el Rey y su familia.

9° No hay quintas en Cataluña, todos los habitantes son soldados de la patria y deben tomar las armas cuando aquella se haya en peligro, ya por invasión extranjera, ya por verse amenazada en sus fueros y privilegios.

10° La Diputación General de Cataluña consta por ley inviolable, de tres individuos, elegidos uno por cada estado de los tres que se componen las Cortes.

11° Los municipios se rigen independientemente por las leyes municipales y privilegios que cada uno tenga especialmente otorgado, conforme a sus respectivas necesidades locales.

12° Cataluña no conoce el impuesto del papel sellado ni las obligaciones de alojamiento.

13° En la administración de justicia todos los jueces y oidores de Audiencia serán naturales del país.

Estos son los más notables fueros que regirán con todos los demás en Cataluña, salvo las modificaciones que los adelantos de la época reclaman y serán discutidos por el Rey con las Cortes Catalanas.

Publíquese esta orden de S.A.R., el Infante don Alfonso, Comandante General del Principado. P.S.O. El General en Jefe de Estado Mayor, General Hermenegildo de Ceballos. Frontera de España 29 de Junio de 1872.

 

Cal dir que entre l’abril de 1872 (quan va començar la Guerra) i el juliol del mateix any (quan es va fer la devolució), en gairebé cap de les proclames fetes pels cabdills carlins s’havia fet esment a la qüestió foral. Però al juny, quan la guerra havia donat molts problemes i l’exèrcit carlí es trobava en una situació crítica, el pretendent Carles VII va voler donar un cop d’efecte amb la restauració de les Constitucions Catalanes (furs).

Segons l’historiador liberal Antonio Pirala (dipositari de les cartes creuades entre Hermenegildo Díaz de Cevallos, sevillà de 58 anys i cap de l’estat major carlí, i Joaquín Elío, militar de confiança del Rei carlí) la proclama de devolució de les Constitucions Catalanes va ser una iniciativa estrictament privada del pretendent Carles VII, perquè no tothom dins del moviment tradicionalista hi estava d’acord. De fet, Cevallos pensava que era un greu error acabar amb la unitat administrativa que s’havia imposat a Espanya amb Felip V. Estava preocupat pel fet que, per sortir del pas, es retornessin a Catalunya les llibertats perdudes i, per aquest motiu, va intentar dissuadir al pretendent de la seva decisió. Cevallos va mirar de fer una junta de prohoms catalans que enviessin un comunicat al Rei Carles advertint-lo de la conveniència –o no- de fer pública la proclama de devolució foral. Tanmateix, no es va constituir cap junta i el pretendent va publicar la seva proclama a la premsa estrangera, al diari legitimista L’Unión. El mateix Cevallos tampoc va complir la seva amenaça de dimissió en motiu de la devolució foral.

Sabem que l’any 1872, amb la devolució foral, el Carlisme català va poder reanimar la guerra i sortir de la situació crítica en la qual es trobava. Ara bé, va ser únicament gràcies a la devolució? El cert és que seria agosarat afirmar-ho. El que sabem segur és que altres causes varen reanimar les partides carlines: la ineficàcia de les columnes liberals davant la guerra de guerrilles que practicaven els tradicionalistes, les petites però simbòliques victòries que generals carlins com Savalls varen aconseguir a pobles com Vidrà, la desmoralització de la tropa liberal que portava mesos esperant la seva llicència, la indiferència del republicanisme català davant l’entrada de partides carlines als pobles, símbol del descontent republicà amb el govern de torn. I, a més a més, hem de considerar raons de caire social, com el fet que els joves es reincorporessin a les partides després de la collita als camps. Fos com fos, a partir de la proclama, les partides carlines varen incorporar el concepte Furs en els seus crits i visques.                               

francesc savalls
Francesc Savalls

Amb la guerra ja més avançada, el dia 26 de juliol de 1874, Carles VII signà el decret d’establiment d’una Diputació de Guerra. En el document de creació de la Diputació, el pretendent no feia esment explícitament als furs però les paraules del monarca feien entendre que la Diputació de Guerra tenia molt a veure amb la foralitat catalana: “He representado siempre las tradicionales libertades que he prometido restaurar (…)”. El dia 2 d’agost, el General Rafael Tristany rebia una comunicació del ministre de guerra carlí on aquest li feia saber que, degut al mal estat de l’administració civil al Principat, el Carlisme havia de fer un pas endavant. En la carta s’anunciava que, amb la bona marxa de la guerra, era el moment de crear una administració que preparés el futur canvi de les institucions de poder catalanes. La Diputació de Guerra seria la institució -un cop aconseguida la victòria carlina que mai va arribar- a partir de la qual normalitzar la Diputació del General (Generalitat) que en la devolució foral el pretendent Carles VII ens havia promès.

Els tres primers articles del decret disposaven que la Diputació estaria integrada per 16 membres nomenats pel Rei, i que representarien les demarcacions territorials del Principat. La Presidència de la Diputació havia de recaure en el màxim cap militar de Catalunya, per aquest motiu, durant el seu temps d’existència, els presidents varen ser el general Rafael Tristany primer i Francesc Savalls després. Ara bé, a la pràctica va ser el vicepresident de la Diputació, el Sr. Joan Mestre i Tudela (antic alcalde de Lleida), qui va desenvolupar les funcions de president, ja que Tristany i Savalls estaven ocupats amb els afers de la guerra. A més a més, el pretendent dotava a la Diputació de sobirania per fixar i decidir els impostos, contribucions i tributs que afectessin al Principat, nomenar i suspendre els alcaldes dels municipis catalans, sobirania en matèria d’educació (tenint en compte que havia de comptar amb els vistiplau eclesial) o, també, la creació d’una Reial Audiència de Catalunya. Ja que el document de creació de la Diputació de Guerra és força extens, el podreu trobar a l’annex, al final d’aquest escrit.

rafael tristany
Rafael Tristany

La Diputació s’establiria oficialment el dia 1 de novembre de 1874 a la vila de Sant Joan de les Abadesses. Aquella localitat de poc més de 2000 habitants va ser la seu de la Diputació fins a la primavera de 1875, quan durant el mes de maig es va haver de traslladar a la població de Vidrà (ja que Olot ja havia caigut en mans liberals) i, posteriorment, es traslladaria de Vidrà a la Seu d’Urgell. La guerra cada cop deixava als carlins en una situació més precària i, al març de 1875, el general Martínez-Campos va posar setge a la Seu d’Urgell.
Joan Mestre i Tudela, President en funcions d’aquella Generalitat, va caure ferit defensant la Seu i va ser fet presoner. Setmanes després de l’empresonament del Vicepresident, els representants de la Diputació que encara restaven lliures varen continuar realitzant sessions de treball i disposicions enmig d’un panorama dantesc per a la causa legitimista. Finalment, al més d’octubre deixem de tenir notícies del funcionament d’aquella institució. De nou, la Generalitat havia caigut.

Amb la derrota carlina també va venir la supressió de qualsevol possibilitat d’establiment d’una Diputació General a Catalunya amb sobirania real (tributs, exèrcit, educació, justícia, duanes etc). Però, tot i que fora del llistat oficial, hi ha dos noms que entre 1874 i 1875 que varen desenvolupar les funcions de presidents d’una Generalitat de Catalunya recuperada: el general Rafael Tristany i el general Francesc Savalls. D’una Generalitat molt més similar a l’original, la qual gaudia de gran sobirania, que no pas a l’autonòmica actual, la qual beu de la legalitat republicana. Dos noms que potser podríem considerar d’incorporar al llistat de presidents, si més no, de forma extraoficial, tenint en compte que són un clar exemple del fet que Catalunya, anys després de 1714, encara aspirava a recuperar les seves llibertats perdudes. Tanmateix, i ja per acabar, fora bo no deixar de banda la importància de Joan Mestre Tudela, el President en Funcions, ja que va ser realment ell qui s’encarregà de tirar endavant aquella institució que defensarà personalment amb les armes durant el setge de la Seu d’Urgell.

 

Annex: Creació d’una Diputació de Guerra per decret de Carles VII

 

Carlos VII,

 

“He representado siempre las tradicionales libertades que he prometido restaurar y como complemento de este plan y para dar satisfacción a la imperiosa necesidad de que se administre rectamente la justicia y se deje sentir en el Principado, se ha hecho preciso crear Tribunales que, investidos de atribuciones extraordinarias, puedan responder a la difícil y altísima misión que les está reservada. Para dar cima a tamañas empresas, es indispensable contar con el concurso del país, representado en sus fuerzas más vivas por una Diputación digna y respetable, investida con amplias facultades, robustecida con poderes discrecionales y dotada de elevado criterio, reconocido celo, profunda sabiduría e inquebrantable lealtad hacia la Santa Causa que represento. –En virtud de lo cual, y deseando dar una prueba más de mí acrecentado amor a las leales provincias que componen el Principado de Cataluña, he venido en decretar lo siguiente:

 

Artículo 1°. Se establece en el Principado de Cataluña una Diputación de Guerra, que se compondrá de diez y seis miembros nombrados por Mi, procurándose en cuanto sea posible que represente los diferentes Distritos del Principado.

 

Artículo 2°. La Presidencia de la Diputación recaerá siempre en el Gerente que desempeñe el mando superior militar de Cataluña, asistiéndole el derecho de delegar a una persona de su confianza, para que presencie las sesiones que la Diputación celebre, en el caso de que las atenciones del servicio, las operaciones militares u otro motivo cualquiera le impidiesen concurrir personalmente a aquéllas. Dicho Delegado podrá tomar parte en las deliberaciones, a fin de ilustrar la opinión de los Sres. Diputados, pero carecerá de voto.

 

Artículo 3°. La Diputación nombrará de su seno dos vice-Presidentes, encargados de suplir al Presidente nato en sus ausencias y enfermedades. Asimismo elegirá también un Secretario General, que podrá indistintamente ser o no de la clase de Diputados, y los vice-Secretarios que ejerzan estas funciones asistirán a las Sesiones de la Diputación, aun cuando no sean Diputados, con objeto de levantar oportunamente acta de lo que en las mismas se trate o resolviere. Podrán asimismo tomar parte de los debates, pero sin derecho a votar, cuando no fuesen Diputados.

 

Artículo 4°. La Diputación entenderá la compra y confección de los uniformes destinados al Ejército Real de Cataluña; así como también en la adquisición o fabricación del equipo y demás utensilios que el mismo necesitare, debiendo la Administración militar legitimar los pedidos que por los jefes militares se hagan a la Diputación, y los pagos y entregas que por ellas se verifique.

 

Artículo 5°. A cargo de la Diputación estarán también la instalación, conservación y vigilancia de los Hospitales de sangre; la construcción, explotación y desarrollo de las fábricas de municiones y Maestranzas de Artillería, bajo la dirección de este cuerpo; el abastecimiento del Ejército y la organización de los convoyes, cuando las circunstancias lo exijan; y el suministro de todos los Cuerpos e instituciones del mismo, mediante un presupuesto detallado de la Intendencia y previamente aprobado por el Comandante General del Principado y el Jefe de E.M.G.

 

Artículo 6°. La Diputación de Guerra queda autorizada para fijar impuestos, contribuciones y demás tributos que deban hacerse efectivos en el Principado de Cataluña, cuidando, ante todo, de que sean suficientes para cubrir por lo menos la cantidad a que se eleva la cifra total de los presupuestos.

 

Artículo 7°. Queda asimismo facultada para contratar y realizar empréstitos, bajo la garantía de las propiedades o rentas de las cuatro provincias sometidas a su jurisdicción; pero con la expresa voluntad de que las condiciones a que los mismos estén sujetos, deben ser aprobadas por Mi, o por la autoridad a quien yo delegare.

 

Artículo 8°. Es también de incumbencia de la Diputación el nombramiento y suspensión de los Alcaldes y Ayuntamientos del territorio de Cataluña, pudiendo además destituir definitivamente a unos y a otros, mediante causa criminal o expediente gubernativo legalmente incoado y previa la aprobación del Comandante General.

 

Artículo 9°. A la Diputación está además reservado el nombramiento de todos los funcionarios del orden civil, debiendo utilizar con preferencia a los veteranos e inválidos del Ejército, que por su edad o achaques estén imposibilitados para el servicio de las armas; a cuyo efecto el E.M. de Cataluña procederá desde luego a hacer una nota detallada de los Jefes, Oficiales, clases y voluntarios que se hallen en esta situación.

 

Artículo 10°. La Diputación organizará cuanto antes la Guardia Foral, bajo la dirección y mando de Jefes y Oficiales del Ejército Real .- Asimismo formará los somatenes y milicias realistas, con el carácter de reserva del Ejército de Cataluña, debiendo regirse unos y otros Institutos por reglamentos previamente aprobados por el Comandante General.

 

Artículo 11°. La Diputación a Guerra entenderá provisionalmente, y sin que de sus decisiones se admita ulterior aprobación en la resolución de toda clase de expedientes, tanto los meramente administrativos como los contenciosos.- Las cuestiones de competencia con las autoridades militares, que puedan surgir las resolverá la Diputación, siempre de acuerdo con el Comandante General, sometiéndose el asunto a la Superioridad cuando fuese imposible entre una y otra la avenencia.

 

Artículo 12°. La Diputación está encargada, además de la organización del servicio postal y telegráfico, pudiendo dictar, en este como en todos los ramos de su incumbencia, los Reglamentos que estime más oportunos; de la conservación, mejora y fomento de las carreteras y demás vias de comunicación; del sostenimiento e inspección de los Hospitales Civiles; de mantener la salubridad y vigilancia en las cárceles y demás establecimientos de reclusión; de prestar el más eficaz apoyo y decidida protección a los Ministros del Altar en el ejercicio de su Sagrado Ministerio, así como también a todas las Corporaciones piadosas e Institutos de beneficencia; y de tomar toda clase de medidas administrativas, conducentes a la conservación y afianzamiento del orden social, a la propagación de los salvadores principios representados por la bandera de la legitimidad, y al desarrollo y fomento de la riqueza pública en todas sus manifestaciones.

 

Artículo 13°. La instrucción pública estará también a cargo de la Diputación, la cual, teniendo presente la legítima intervención que en este punto corresponde al clero, y muy especialmente a los Reverendos Obispos y Cura-párrocos, cuidará preferentemente de que se infiltren por ese medio en el corazón de la juventud, las máximas religiosas y morales de la Fe Católica.

 

Artículo 14°. Se creará cuanto antes en Cataluña, una Audiencia Territorial, llamada a entender y fallar en segunda y última instancia en toda clase de litigios y procesos.

 

Artículo 15°. Además de las atribuciones que competen a las Reales Audiencias Territoriales, incumbirán a la de Cataluña, mientras dure el estado de guerra como las del Supremo Tribunal de Justicia. Las decisiones tendrán por lo mismo, aunque sólo transitoriamente, fuerza de ley.

 

Artículo 16°. La Real Audiencia de Cataluña estará autorizada para dictar instrucciones, encaminadas a que la acción de la justicia se deje sentir de manera rápida y equitativa. A este efecto podrá formular, sometiéndolo a Mi aprobación: un Reglamento que haga, interinamente, las veces de Enjuiciamiento civil y criminal.

 

Artículo 17°. La Real Audiencia de Cataluña constará de dos Salas compuestas de tres Magistrados cada una, un Presidente, que hará las veces de Regente, y un Fiscal, todos de Mi nombramiento, a propuesta de la Diputación a Guerra.

 

Artículo 18°. Los Tribunales de primera instancia se compondrán de una Alcalde mayor y del Promotor Fiscal, acompañados del número de Escribanos que se juzgue necesario.

 

Artículo 19°.  El nombramiento de los Alcaldes mayores y Promotores fiscales se hará por Mi, a propuesta de la Diputación, debiendo recaer forzosamente en personas investidas con el carácter de Letrados.
Artículo 20°. La Real Audiencia de Cataluña queda facultada para proponer a la Diputación, y esta a Mi, las reformas y medidas, cuya adopción crea conveniente, para el perfeccionamiento de la Administración de justicia en el Principado. -Tendréislo entendido y lo comunicaréis a quien corresponda.- Y lo traslado a V E. para su conocimiento y efectos consiguientes.- Dios guarde a V. E. muchos años. Real de Estella, a 26 de Julio de 1874.

 

 

Read More

En diversos dialectes de la llengua sarda, la panerola, l’insecte més fastigós de l’imaginari col·lectiu, s’anomena “catalana”. Aquest fet, poc conegut, resulta molt significatiu per entendre l’odi que nasqué entre sards i catalans durant la llarga guerra de Sardenya (1323-1420), un conflicte que tingué una fatal transcendència per ambdós pobles.

Lligams que vénen d’antic…

El primer episodi de les relacions entre Catalunya i Sardenya es produeix amb la croada conjunta de 1114 contra les Balears i continua durant el s.XII amb l’establiment d’enllaços entre els mercaders i nobles d’una i altra banda del mar. En aquell temps, l’illa es trobava dividida en 4 estats sobirans nascuts de la descomposició del poder bizantí i que s’anomenaren “Jutjats”. D’entre aquests, només el Jutjat d’Arborea havia aconseguit mantenir la seva plena independència, ja que la resta havien caigut sota l’òrbita de les repúbliques de Pisa i Gènova.

Per això, davant del que consideraven una intromissió en llurs dominis naturals, els judikes (sobirans) arboresos s’aproparen a la Corona d’Aragó, l’únic poder que podia enfrontar-s’hi. En aquesta línia, Barisó I d’Arborea es casa amb Agalbursa de Cervera (1157), filla del vescomte de Bas, iniciant, així, una dinastia sardo-catalana. Posteriorment, el sobirà d’Arborea Hug II de Bas-Serra va una mica més enllà i estableix un pacte feudal amb el rei de la corona catalano-aragonesa, Jaume II el Just (1323). A partir d’aquest moment, els pals vermells de la senyera reial de Catalunya i Aragó s’uniran a l’arbre de l’escut heràldic dels Arborea.

Un pacte winwin per a les dues parts

El rerefons d’aquest acord fou la llicència d’invasió que el papa Bonifaci VIII havia concedit a Jaume II (1297) per a que fes realitat el “Regne de Sardenya i Còrsega” i abandonés la seva guerra contra el regne de Nàpols. En virtut del pacte, Jaume II reconeixia el feu perpetu del sobirà d’Arborea, Hug II, sobre el seu Jutjat i els territoris enllà d’aquest a canvi de l’ajuda militar de la seva mainada i el seu jurament de fidelitat.

El pacte era convenient per a les dues bandes. Per a la Corona d’Aragó controlar Sardenya suposava disposar d’un punt estratègic en els conflictes mediterranis, ports on fer escala en les rutes cap a Orient i recursos com el gra, que podria apaivagar les fams que patia Barcelona, així com jaciment argentífers, sal i corall. A més, la conquesta del territori permetia repartir noves terres entre els membres de la noblesa. Per als Arborea, la corona catalano-aragonesa era una poderós protector a l’ombra del qual era possible realitzar el somni d’unificar tota l’illa.

La llarga i sagnant guerra de Sardenya serà un joc de forces que no es decanta fins a la batalla de Seddori (1409)
La llarga i sagnant guerra de Sardenya serà un joc de forces que no es decanta fins a la batalla de Seddori (1409)

De la sintonia al recel…

El mateix any 1323 l’estol catalano-aragonès desembarca al golf de Palmas (sud-oest de Sardenya) i comença la invasió dels territoris controlats per Pisa a l’illa. El 1326 els pisans són derrotats definitivament i cedeixen totes les possessions que tenien a l’illa als catalano-aragonesos. Per la seva banda, el sobirà arborès sotmet les famílies italianes que s’havien revoltat al nord. Comença l’idil·li entre les dues dinasties i els d’Arborea miren de “catalanitzar-se” més, enviant els seus fills a la cort barcelonina per educar-se i comprant la vila de Molins de Rei i els castells de Mataró i Gelida (1334). Però l’equilibri de forces entre els dos aliats no és fàcil i cap al 1350 les tensions i desconfiances acabaran amb aquesta estranya parella.

I del recel a la guerra…

A mesura que va conquerint territoris, el sobirà de la Corona d’Aragó els va repartint en feus entre els seus nobles, imposant una organització institucional a imatge i semblança del Principat. Fins llavors a Sardenya no s’havia produït un procés de feudalització com l’europeu, fet pel qual aquests canvis no agradaren gens a la població sarda. A banda, la conquesta de l’Alguer, fins llavors genovesa, per la corona catalano-aragonesa (1353) preocupa al nou sobirà arborès, Marià IV de Bas-Serra, que veu perillar el seu poder sobre Sardenya.

Per això trenca el vassallatge, posa en setge Càller i pren l’Alguer aquell mateix any, quan aquesta es revolta al crit de “Arborea! Arborea! Morin els catalans!”. La reacció no es fa esperar i el nou rei de la Corona d’Aragó, Pere III el Cerimoniós, constitueix un poderós exèrcit que desembarca al nord de l’illa. Concentrats en el setge de l’Alguer, els seus soldats no poden doblegar a Marià IV, que tot i així s’avé a pactar un tractat de pau pel qual Pere III obté la ciutat (1354) a canvi d’assumir les dures condicions que regirien la relació entre ambdós bàndols durant els 10 anys següents. Per evitar possibles insurreccions que amenacessin el control de l’Alguer, nucli estratègic, Pere III decideix expulsar tots els habitants genovesos i sards del lloc, esclavitzant-ne alguns, i repoblar-lo exclusivament amb catalans (1354).

A partir de la seva presa, l’Alguer – juntament amb Càller – serà el cap de pont de la conquesta catalano-aragonesa de Sardenya.
A partir de la seva presa, l’Alguer – juntament amb Càller – serà el cap de pont de la conquesta catalano-aragonesa de Sardenya.

Sang, pesta i xantatges

L’any 1365 Marià IV reprèn les hostilitats amb la idea de convertir-se en el sobirà únic de l’illa. El suport entusiasta de la població sarda, oprimida pels nous barons feudals, fou clau per a una campanya victoriosa en la que Arborea derrota els exèrcits catalano-aragonesos prop d’Oristany i recupera Sàsser. Però malgrat haver arraconat els contingents de Pere III a l’Alguer i Càller, la mort de Marià IV per la pesta (1376) i la sublevació contra el seu successor Hug III de Bas-Serra, assassinat el 1383, deixen el regne d’Arborea en una situació complicada.

Donada la minoria d’edat de Frederic de Dòria-Bas, toca a la seva mare, Elionor, la difícil funció de regent. No només pel llarg conflicte bèl·lic amb la Corona d’Aragó, sinó també perquè el seu marit, el sardo-genovès Brancaleone Dòria, serà capturat i empresonat a Barcelona en saber-se que ella ha d’accedir al poder. La situació d’estira-i-arronsa dura fins a la pau de 1388, en que després de molts xantatges i tortures, Brancaleone acaba sent alliberat (1390) i torna a Oristany a canvi que Arborea cedeixi totes les viles i ciutats de Sardenya que havia ocupat.

En els darrers anys la reivindicació del passat medieval a Sardenya s’ha vist reflectida en esdeveniments de reconstrucció històrica.
En els darrers anys la reivindicació del passat medieval a Sardenya s’ha vist reflectida en esdeveniments de reconstrucció històrica.

L’últim desafiament d’Arborea

Quan mor el seu fill Frederic I, Brancaleone pren el control i arma un exèrcit que tornarà a conquerir als catalano-aragonesos tota Sardenya excepte l’Alguer, Càller i algun castell aïllat (1391). En morir la seva dona i el seu segon fill, Marià V, sense descendència, el vell Brancaleone, esgotat, es retira al seu castell de Castelgenovese. La successió al tron d’Arborea recau llavors sobre el jove provençal Guillem III de Narbona, nét de Beatriu de Bas-Serra.

Desatenent l’amenaça del rei de la Corona d’Aragó Martí el Vell, Guillem III de Narbona desembarca a Sardenya amb els seus exèrcits (1408) i és coronat com a sobirà d’Arborea. Des de la banda catalano-aragonesa, s’activa altre cop tota la maquinària de guerra per fer front al desafiament. L’encapçalarà l’impulsiu príncep Martí el Jove, llavors rei de Sicília, que es desplaça des de Trapani a Càller per preparar la inevitable contesa.

Seddori, 1409. Una victòria amb gust amarg

Entenent que la sort de Sardenya es decidirà en una batalla campal, els dos bàndols es preparen per a l’encontre. Des de Càller, Martí el Jove avança cap al nord amb un exèrcit ben preparat i organitzat, mentrestant Guillem III baixa des d’Oristany amb una host més nombrosa però força heterogènia, formada per sards, francesos, genovesos i llombards. El 30 de juny de 1409 es produeix la batalla, prop de la vila de Seddori. Després d’unes hores de lluita, Martí el Jove esberla l’exèrcit d’Arborea i el derrota, massacrant-ne una part. Guillem III aconsegueix escapar, però les víctimes en el seu bàndol es compten a milers.

Després de Seddori, Arborea encara resisteix uns anys al nord de l’illa. Sota la Corona d’Aragó, s’imposa a Sardenya un ordenament institucional de matriu catalana i la singular bandera dels Quatre Moros.
Després de Seddori, Arborea encara resisteix uns anys al nord de l’illa. Sota la Corona d’Aragó, s’imposa a Sardenya un ordenament institucional de matriu catalana i la singular bandera dels Quatre Moros.

Després d’aquesta batalla, Arborea perd el seu territori històric i queda tocada de mort. Però l’agonia s’allargà fins el 1420, quan Guillem III ven a la Corona d’Aragó els seus drets dinàstics sobre el darrer regne sard independent. El preu a pagar per la banda catalana fou, però, molt més important. Durant la marxa cap a Seddori el príncep Martí contragué la malària. Encara que les febres no se li haurien manifestat fins després de la batalla, la lluita el deixà tan afeblit que ja no és va poder recuperar i va morir a Càller el 25 de juliol de 1409. Segons la llegenda, després de la victòria uns soldats capturaren la dona més bonica de Seddori i l’entregaren al príncep, que hauria esgotat les seves darreres forces per “excés d’amor”. La mort sense descendents de Martí l’Humà, un any després, suposà la fi del casal de Barcelona i la greu crisi successòria que s’acabà resolent – per bé o per mal – al Compromís de Casp (1412).

Mausoleu de Martí el Jove a la catedral de Càller
Mausoleu de Martí el Jove a la catedral de Càller, on fou enterrat

 

Read More